dimarts, 2 de juny de 2020

Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, t’acompanyem durant el confinament

Des del començament d’aquest període, s’han realitzat una sèrie d’activitats virtuals obertes que han gaudit d’una participació i un grau de satisfacció elevats.
En les setmanes recents de la pandèmia pel COVID-19, que han resultat en l’aturament complet d’escoles, negocis i serveis de tot el país, el CEJFE s’ha posat a l’avantguarda en l’àmbit de les noves formacions en línia per a adaptar-se a aquesta nova realitat.

Des del començament d’aquest període i fins a la data de publicació d’aquest article, s’han realitzat 20 activitats virtuals obertes que han gaudit d’una participació i un grau de satisfacció elevats.

Transitar cap al teletreball. La ruta dels cinc dies: Realitzada per formadors/es de l’empresa Trainingsite, van oferir una píndola diàriament durant tota una setmana amb l’objectiu d’ajudar a prendre el control de les eines que es fan servir actualment per fer teletreball.

Vam comptar amb la participació de fins a un centenar de professionals i una rebuda extremadament positiva per part del col·lectiu, amb 3 quarts dels assistents valorant les activitats com a molt útils i interessants, això va motivar la repetició de tots cinc webinaris a la setmana següent.


Que hem d’aprendre amb la crisi? Desenvolupament professional i organitzacional: La presa de consciència de la nova realitat és el primer pas de la transició en la que el CEJFE et vol acompanyar. És per això que vam dedicar 3 píndoles formatives a temàtiques orientades a la nova perspectiva que la crisi planteja i que la gran majoria dels participants van rebre amb una opinió molt positiva.


Millora la teva comunicació en entorns en línia: Entre els nostres interessos es troba garantir que tothom es pugui desenvolupar amb les noves formes de comunicació que tanta importància prendran durant el confinament i que també es tracta d’una oportunitat per millorar les nostres habilitats de socialització en entorns virtuals.

- Tres estratègies per millorar la teva comunicació escrita multicanal (Neus Arqués Salvador) i Tècniques de comunicació online per impulsar la presència online (Jordi Gangolells Isanta) van ser les dues píndoles que es van dedicar a aquesta tasca. Ambdues van tenir una rebuda positiva tant per part de l’alumnat que hi va assistir en directe com al canal Justícia de YouTube, on es va arribar al voltant de 200 visualitzacions.

Adaptant l'avaluació i la intervenció a situacions de crisi: Des del CEJFE prenem consciència que, durant temps de crisi com l’actual, no només es pressiona tot el personal –especialment alguns sectors- per mantenir els serveis actius sinó que a més augmenta la responsabilitat sobre la feina. És per això que vam dedicar una sèrie de píndoles a acompanyar al que considerem un dels col·lectius laborals més negativament afectats per les circumstàncies del COVID-19: Prendre decisions ràpides en temps de crisi amb marges tècnics de confiança (Antonio Andrés Pueyo), Enquadrament ètic de les decisions professionals preses en situacions de crisi (Jesus Vilar Martín), El risc de victimització envers la infància i l'adolescència (Noemi Pereda) van ser les píndoles que vam dirigir sobretot a aquesta part de professionals ara altament estressats, aconseguint més de 100 participants i una rebuda excepcionalment positiva per part de la comunitat.

Eines per al desconfinament: La part final de l’acompanyament s’orienta a assegurar l’autonomia i la conservació dels criteris i coneixements que hem aconseguit adquirir al llarg del període. Vam dedicar 2 píndoles als temes que crèiem de major importància:

- Infoxicació i fake news (Dolors Reig) ens va oferir una finestra a l’únic àmbit que prospera en temps de crisi: el món de les notícies fraudulentes o fake news. La presentació va comptar amb gairebé 50 participants i més de 70 a YouTube, amb unes valoracions molt positives per part de les persones assistents.

- Els valors com a eina de gestió i canvi organitzatiu (Manel Muntada Colell) ens introdueix a una temàtica ben necessària dins de la cultura corporativa i organitzacional, que es troba en un canvi constant i cada vegada més ràpid. Una vegada més, vam comptar amb 50 participants virtualment i més de 50 a YouTube, aconseguint també una valoració molt positiva.

- Passar del confinament al desconfinament (Joan Quintana Forns) ens acompanya a través dels processos socials i emocionals pels quals haurem de passar en el camí cap a la nova normalitat. Va tenir una molt bona aceptació tant entre els 30 participants virtuals com els 100 a YouTube.

- Més enllà del teletreball, el treball en xarxa (Virginio Gallardo Yebra), després de tant de temps acustomant-nos al teletreball ens podem permetre parlar sobre com ha afectat a la nostra feina i la nostra capacitat per a treballar en xarxa. Va tenir molt bona valoració entre els 90 professionals que van participar-hi virtualment.


dilluns, 1 de juny de 2020

Catàleg d'investigacions

En aquest catàleg d’investigacions es recullen totes les recerques que el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada ha dut a terme íntegrament o bé ha finançat parcialment des de 1987 fins a l’actualitat.

Tots els estudis es troben disponibles per a la seva consulta a la biblioteca del Centre. En alguns casos, les investigacions han estat publicades en llibres o revistes de la Generalitat, la qual cosa s’indica específicament en el resum de la recerca i es poden adquirir a la Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat. En altres casos, les investigacions han estat publicades en format pdf, fet que també es fa constar en el catàleg i es poden consultar i obtenir directament des d’aquesta mateixa pàgina web. La resta d’estudis es troben disponibles per a la seva consulta en format paper a la biblioteca del Centre.

Per a més informació, podeu trucar al telèfon 93 207 31 14 (extensions 440 o 436) o enviar un missatge a l'adreça de correu electrònic cejfe.dj@gencat.cat

diumenge, 31 de maig de 2020

Novetats Biblioteca en línia maig 2020





Revista electrònica: International Journal of Offender Therapy and Comparative Criminology

International journal of offender therapy and comparative criminology [en línia]. London: SAGE Publication Ltd, [1966-]. [consulta: 5 de maig de 2020] ISSN 1552-6933

Publicació mensual de l’editorial Sage Publishing que durant més de cinc dècades, ha proporcionat a terapeutes, consellers, investigadors, psicòlegs i psiquiatres forenses, criminòlegs i responsables polítics, articles de recerca sobre delictes violents, delictes sexuals, violència domèstica, delinqüència juvenil, perfils criminals i avaluació de riscos. Es fa èmfasi en el tractament del delinqüent, tant pel que fa a la teoria com per a la pràctica clínica.

Enllaç al sumari. Us hi voleu subscriure? Voleu el text complet d’algun article? biblioteca_cejfe.dj@gencat.cat

Butlletí electrònic: Sepin Família i Successions Catalunya

Sepin famíIia i successions Catalunya [en línia]. Madrid: Editorial Jurídica Sepin, [2015-]. [consulta: 5 de maig de 2020], ISSN: 2445-1983

Si voleu estar al dia en dret de família i en dret successori de Catalunya us interessa aquest butlletí/revista digital de l’editorial Sepin de periodicitat quadrimestral. Son destacables els seus estudis de jurisprudència, les seves taules comparatives, enquestes jurídiques i esquemes.

Enllaç al sumari. Us hi voleu subscriure? Voleu el text complet d’algun article? biblioteca_cejfe.dj@gencat.cat
(La subscripció a aquest butlletí inclou també l’enviament del butlletí Sepin Familia y sucesiones de periodicitat mensual.)


Revista electrònica: Sexual Abuse
Sexual abuse [en línia]. London: SAGE Publication Ltd, [1988-], [consulta: 5 de maig de 2020]. ISSN 1573-286X

Aquesta revista ofereix articles especialitzats en el tema dels abusos sexuals. A diferència d’altres publicacions que presenten una combinació de diversos temes a l’entorn de la sexualitat humana i els delictes sexuals, en aquesta, hi trobarem exclusivament estudis sobre l’etiologia, les conseqüències, la prevenció, el tractament dels abusos sexuals.
Els estudis en profunditat proporcionen dades essencials per a aquells que treballen tant en entorns clínics com acadèmics, inclosos psicòlegs, psiquiatres, treballadors socials i terapeutes, així com per als treballadors de serveis socials a la infància.

Enllaç al sumari. Us hi voleu subscriure? Voleu el text complet d’algun article? biblioteca_cejfe.dj@gencat.cat


Llibre electrònic: Tratado de Derecho de familia. Aspectos Sustantivos

Linacero de la Fuente, M. (Dir). Tratado de derecho de família: Aspectos sustantivos [en línia]. Segunda edición. Valencia: Tirant lo blanch, 2020. ISBN: 9788413360355

Éstudi rigorós i adaptat a les últimes i rellevants reformes en la matèria. Es tracta d'una obra en què coexisteixen els aspectes substantius i les noves coordenades legals del Dret de família, amb l'estudi teòric i pràctic de les mesures en els processos de família. El llibre s'estructura en 22 capítols dividits en dues parts clarament diferenciades: la primera part aborda exhaustivament les matèries pròpies del Dret de família (famílies, matrimoni, parelles de fet, aliments , nul·litat, separació i divorci, règim econòmic matrimonial, filiació, pàtria potestat, institucions de protecció de la infància i de l'adolescència i mesures de suport de les persones amb discapacitat). La segona part analitza els procediments de mutu acord i contenciosos i, especialment, les mesures en els processos de família.

Enllaç al sumari. Podeu demanar el text complet d’un màxim de 5 capítols. Feu la vostra petició a: biblioteca_cejfe.dj@gencat.cat


Butlletí electrònic: La Ley penal
La ley penal [en línia]. Las Rozas, Madrid: Wolters Kluwer, [2004-], [consulta: 5 de maig de 2020]. ISSN 1697-5758

De periodicitat bimestral, aquesta revista/butlletí jurídic, ofereix una selecció d’articles doctrinals que estudien i analitzen la jurisprudència més destacada dels òrgans judicials penals, les darreres reformes legislatives i la doctrina especialitzada d’àmbit penal, penitenciari i processal penal. També inclou temes de criminologia i criminalística.
El darrer número té un apartat de 3 articles dedicat a la indemnitat del menor en el dret penal.

Enllaç al sumari. Us hi voleu subscriure? Voleu el text complet d’algun article? biblioteca_cejfe.dj@gencat.cat



Llibre electrònic: (Des)igualdad y violencia de género
González Pulido,I. (Dir). Desigualdad y violencia de genero [en línia]. Primera edición. Valencia: Tirant lo blanch, 2019. ISBN: 9788413131078

Aquest llibre inclou, entre d’altres, capítols dedicats al: Tractament processal del menor com a víctima de violència de gènere arran de les últimes reformes i el Pacte d'Estat; Els processos col·lectius i la garantia d’igualtat; Mesures de protecció civil de víctimes de violència de gènere en la Unió Europea; El llenguatge en el tractament de la violència de gènere en els mitjans de comunicació; Procés penal i llibertat sexual; Pandora i Eva, justificacions de la misogínia en la cultura clàssica i el cristianisme, etc.

Enllaç al sumari. Podeu demanar el text complet d’un màxim de 5 capítols. Feu la vostra petició a: biblioteca_cejfe.dj@gencat.cat



Revista electrònica: Prison Journal
The prison journal [en línia]. London: SAGE Publication Ltd, [1921-], [consulta: 5 de maig de 2020]. ISSN 1552-7522

Aquesta veterana publicació que s’actualitza sis vegades a l'any, recull en les seves pàgines estudis, idees i discussions sobre el confinament d'adults i menors, intervencions de tractament i sancions alternatives. Explorant grans temes com son el càstig i la intervenció correccional, aquesta revista pot ser molt valuosa per tots aquells professionals de la justícia que volen aprofundir sobre el tema penitenciari i sobre els seus programes i polítiques més innovadors.

Enllaç al sumari. Us hi voleu subscriure? Voleu el text complet d’algun article?: biblioteca_cejfe.dj@gencat.cat

dissabte, 30 de maig de 2020

Reclamem ara més que mai la incorporació d'educadores i educadors socials als centres educatius



Avui hem enviat un comunicat de premsa en què reclamem la incorporació d’educadores i educadors socials als centres educatius per fer front als reptes que ens planteja la crisi actual i en el qual destaquem que els educadors i educadores socials són els professionals essencials per fer front als nous reptes amb què es troba l’escola en l’actualitat i que cal prendre’s la crisi de la COVID-19 com una oportunitat per repensar l’escola i la comunitat educativa i comunitària en la seva globalitat.

Després de 6 anys d'intents infructuosos de trobades amb el Departament d'Educació, des del CEESC demanem, un cop més:
Una trobada entre el Conseller d’Educació i el CEESC per tal de posar sobre la taula l'oportunitat que representa aquesta crisi per repensar l'escola i dotar-la d'uns professionals que ara més que mai considerem indispensables.
La inclusió de la figura de l’educador/a social en els centres educatius, com a agent educatiu i que, a tal efecte, s’hi creï el “Departament d’Educació Social”, amb aquest personal especialista.
La creació d’una Borsa d'Educadors i Educadores Socials per part del Departament d’Educació, per tal que els centres educatius puguin gestionar la incorporació d’aquesta figura.

Aquesta demanda de trobada amb el Conseller d'Educació ha estat igualment tramitada a través d'una carta enviada al Sr. Josep Bargalló avui mateix.


Llegiu el comunicat.

divendres, 29 de maig de 2020

Això no és normal

A casa som dos professors de secundària i dos alumnes de primària. Entre els quatre acumulem totes les hores del dia. Tant la meva dona com jo fem jornada múltiple. Atenem els alumnes, corregim fins a l’infinit, i també som mestres dels fills. Per molt que els enviïn tasques guiades, si no estiguéssim al seu costat un es bloquejaria pels dubtes i l’altre no trobaria mai el moment de posar-s’hi. Evidentment, tot ho fem compaginant les feines domèstiques imprescindibles i amb pocs moments de lleure.

Fins i tot ara que podem sortir una estona, els mateixos nens de seguida volen tornar, per inseguretat i perquè volen acabar el que els han encomanat. La sensació general és d’estrès i cansament si es vol complir. I no exagero. És com seguir a l’escola però sense la il·lusió de compartir amb els companys ni jugar al pati amb els amics. La meva dona i jo aquests dies de confinament les hem vist de tots colors. Les videoconferències donen joc per a picaresques diverses per part dels alumnes, com simular que estàs connectat però en realitat dorms. O alumnes que han passat la nit junts, o que mengen i fumen davant la pantalla. També els demanem que com a mínim vagin una mica arreglats, sense el pijama, pentinats.

El tercer trimestre avança i jo, personalment, no sé cap on vaig. Cap al final de curs, evidentment. Però no entenc en molts moments quina és la nostra funció. Si la d’acompanyar psicològicament o la d’impartir matèria, però no gaire. O si la de posar-los nota, però sense suspendre’ls. La indefinició crec que ha provocat que molts alumnes hagin desconnectat. Per a alguns això ja són vacances. En canvi, per als docents no, perquè no hem deixat de treballar en cap moment. Però també és veritat que una proporció important d’alumnes no m’han lliurat res des del 12 de març.

Entenc que la situació no és fàcil, però que ningú dubti que el professorat ho està donant tot, i potser fins i tot la salut. Potser el nostre paper en aquesta auca que ha dibuixat la pandèmia no és el més destacat i no demanarem que ens aplaudeixin, però sí que ens respectin. L’alumne que no ha tingut contacte amb els seus professors, fora de problemes de salut, és perquè tècnicament no ha pogut o no ha volgut. I quan això acabi, com altres col·lectius, també necessitarem descansar per preparar la nova anormalitat del setembre

dijous, 28 de maig de 2020

El virus pot matar l’escola… si els i les mestres no imaginem la cura [3]

Si has resistit llegint els articles anteriors segur que tens més interrogants i més possibles respostes. Això és el que pretenia.

Aquest darrer text tracta de donar voltes a les dues darreres reflexions que proposava al començament (l’univers digital i l’acompanyament educatiu), així com suggerir algunes idees per no tancar l’escola confinada fins al setembre.

Una estona davant el mestre i una estona davant la pantalla

Entre les imatges curioses i contradictòries que ens ha deixat la crisi vírica en tenim dues de relacionades amb l’univers digital en què vivim. La primera, dels inicis, va representar el reflex d’un autèntic bany de realitat: resulta que no ho sabíem però vivíem tots entre pantalles! L’escola (autoritats, famílies i professionals), refractària a les tecnologies de la comunicació (simbolitzada singularment en les pretensions de prohibir l’smartphone al seu interior), entrava eixelebradament a esbrinar si els alumnes tenien ordinador a casa per poder seguir fent «escola». Allò demoníac esdevenia necessari.

La segona imatge, ja actual, torna a ser de les que volen prefigurar l’escola del setembre. L’escola, diuen, serà presencial i a distància: una part de l’alumnat i del temps es dedicarà a l’escola, i una altra, a fer «connexions». Tornem a la lògica de les substitucions: allò que no podem fer com ho fèiem (covid 19 dixit), tractarem de fer-ho amb uns altres mitjans. Definitivament, les tecnologies de la comunicació penetraran a l’escola per resignació i com a mal inevitable, entre professionals que no sempre acaben de situar-se entre elles.

No cal enganyar-se. Una classe insuportable és igual d’insuportable en una pantalla, i les pantalles no serveixen per fer el mateix que fem en la realitat presencial. No necessitem una escola a distància. Necessitem una escola que reconegui l’univers digital, virtual i en xarxa en què viu el seu alumnat, una escola que reflexioni sobre què vol dir ensenyar i educar en aquest univers. 

La crisi ens destaca que tot el que no sigui tenir en compte com és avui l’accés digital al coneixement (la construcció del coneixement a partir de l’accés a la informació), descobrir què vol dir viure virtualment i què significa estar connectats (hiperconnectats) no ens permet pensar com educar i ensenyar de manera adequada, construir l’escola d’avui. I això val per al joc simbòlic de la petita infància i per a la creació expressiva de l’adolescent de l’ESO. No necessitem una escola dual, sinó una escola (un professorat) que utilitza activament totes les dimensions de la relació i de l’accés al saber.

Això vol dir que ara la bona escola només ha de ser digital? No. L’escola justament és el lloc (el context, no l’espai físic) en què és possible combinar formes d’aprendre diverses, en el qual les relacions tenen una dimensió presencial i les formes de conviure són múltiples. L’escola, en cap aspecte, no ha de ser una prolongació del món tecnològic no escolar. Però ni és un lloc atecnològic ni oblida que ha de ser digitalment crítica. Eduquem per construir el benestar digital.

L’embolic de les pantalles també ha fet emergir les desigualtats socials i la seva relació amb l’escola. El debat no pot tornar a ser tan simple com garantir l’educació en les competències digitals. Hem pogut comprovar de nou que les desigualtats d’origen (de suport i de clima familiar) determinen la relació amb els aprenentatges i la relació amb els usos de les tecnologies. Pensar l’educació personalitzada és pensar les formes com cada infant i adolescent s’apropia d’aquest món i com el posa en relació amb allò que volem que aprengui. Repartir ordinadors no basta. A l’espai de l’escola ensenyem a aprendre en l’univers digital, i tot allò que (com hem comprovat aquests dies) descobreixen a l’univers digital passa a convertir-se en aprenentatge a l’aula.

Existia i existirà la solitud entre dificultats

Es van tancar les escoles. Tanmateix, nosaltres no érem els únics professionals que acompanyaven les seves vides. De passada, també han desaparegut totes les atencions i acompanyaments de professionals que actuaven a partir de l’escola. Infants i adolescents s’han quedat sense escola i, de passada, sense la multiplicitat de recursos que educaven des de la vida i podien compensar una escola a vegades insuportable, una família impotent o inexistent.

Pensar en les famílies i en els barris ens ha fet descobrir dimensions de la vida de l’alumnat a les quals no sempre paràvem atenció. La crisi de tots sembla que ha permès il·luminar les dificultats i les mancances ignorades de molts. Només cal que, tornant a les imatges inicials, recordem com de complicat ha estat el tema de les beques menjador. I, si mirem el present ja futur, apareix la nebulosa de la pobresa i els infants. Intuïm que tornen les fotos dels darrers anys, amb mares cercant ajudes múltiples (per als llibres, per a les sortides, per sobreviure).

Quan tornin a l’escola hauran de tornar a tenir al seu costat, presencialment, professionals i recursos pensats per poder ser infants i adolescents sense el llast permanent de les dificultats dels grups familiars. Ja no podrà tornar a ser una qüestió que abordarem a les comissions socials de l’escola. En algun text recent he proposat que tot infant tingui un acompanyament educatiu mínim garantit. I aquí apareixem els professionals de l’escola.

Venen temps en què cal situar l’escola com a pal de paller dels recursos per atendre la infància de cada territori (recordeu els plans de barri, d’entorn?). Ara, haurem de fer real la relació entre els professionals de dins de l’escola i els de fora, de manera que quedi clar qui és per a cada infant la seva persona de confiança i referència i qui està disponible, si cal, per a l’ajuda. Per això, igual que els professionals de l’escola, la resta de professionals socioeducatius i terapèutics estan tractant de reconstruir noves formes de relació amb infants i adolescents en situacions de fragilitat i tensió. Trigarem molt a esdevenir referències significatives, fiables, si ara s’han sentit sols, sense poder comprovar que importaven a algú més que els seus pares.

Ara, i especialment per al futur, hem de pensar com fer possible un coneixement personalitzat de cada alumne, de cada infant i adolescent al nostre càrrec. Això vol dir l’observació sistemàtica personalitzada, voler saber permanentment tot allò que importa a les seves vides i que entra amb ells i elles cada dia a l’aula. Això vol dir que no ens dedicarem a aplicar protocols ni a descobrir indicadors de risc, sinó a construir disponibilitats i acompanyaments flexibles, a demanda, garantint que coneixen, que tenen al seu abast, adults en qui confiar, en temps de calma i en temps de crisi.

Ara, més que mai, educar significa acompanyar, i per acompanyar cadascun dels infants i adolescents que aterren a l’escola necessitem compartir maneres d’estar al seu costat, sense dedicar-nos a discutir de qui és la competència o l’encàrrec o convertir tota dificultat en un problema específic (amb diagnòstic i etiqueta).

I… a l’estiu què?

No voldria acabar fugint d’estudi sobre la qüestió de com passar del confinament a l’inici del curs 2020-2021. Sobre el final acadèmic jo no em complicaria la vida: tothom ha enllestit el curs bé i està prohibit anotar cap desastre a l’expedient.

El problema és com fer el salt entre les dues situacions. Els infants i adolescents no poden anar-se’n a l’estiu (que en bona serà part buit) sense haver reconnectat amb l’escola i amb tot allò que per a ells i elles significava (tant els que vivien l’escola en positiu com els que han viscut el confinament com un alliberament escolar).

No discutiré sobre els dies (sempre hem tingut responsabilitats i activitat escolar fins al 15 de juliol), però hem d’organitzar una escola flexible on puguin venir, ni que sigui per torns, a fer, si més no, el següent:
estar amb els companys i els mestres en qui confiaven, que formen part significativa de la seva infància i adolescència;
poder comunicar, explicar, descriure, treballar el món que han viscut en el seu confinament i el món confinat que han descobert;
poder comunicar-nos el que han après i com ho han après; les noves formes d’aprenentatge i els nous coneixements;
poder escoltar de nosaltres, amb passió recuperada, per què valdrà la pena tornar a l’escola el curs vinent i el que poden anar fent per aplicar a la vida allò que havien après a l’escola.

Podem discutir i resistir les pressions familiars per alliberar-se dels fills alguna setmana o perquè «no perdin escola» si, sense discutir sobre les vacances de cadascú, oferim allò que considerem sensat i necessari per als infants i adolescents. 

Tot allò que les persones vivim intensament i que posa en crisi les nostres formes de vida no pot ser simplement arxivat. I, recordem: les ganes de tornar a fer escola comencen molt abans d’anar a escola.


dimecres, 27 de maig de 2020

El virus pot matar l’escola… si els i les mestres no imaginem la cura [2] per Jaume Funes

Segueixo el fil de l’article anterior, comentant i tractant d’aclarir si el virus pot validar qualsevol metodologia educativa, qualsevol organització de l’escola.

Cadira, pupitre, mirada cap endavant

La pandèmia ens ha agafat enmig d’importants i contradictoris debats sobre allò que serveix i allò que no serveix en educació, entre reflexions col·lectives sobre la innovació i la renovació educativa o l’etern retorn als «bàsics». Teníem i tenim escoles que viuen del currículum i el programa. Teníem i tenim escoles que tractaven de fer possible educar mitjançant l’aprenentatge a partir de velles i noves propostes d’educació activa, implicada, diversificada, personalitzada. Estàvem enmig de les reflexions i les pràctiques per adequar l’escola a un món complex i canviant.

Resulta interessant escoltar aquests dies els laments professorals per la «matèria» que no podrà ser impartida i les queixes familiars perquè els seus fills no estudiaran tot el «programa» previst (la pandèmia també ha fet possible descobrir com d’inútil era bona part del programa!). També ha tornat la preocupació per les notes, la suposada injustícia de valorar a tothom igual, la predominança de les assignatures, la necessitat de «recuperar», les repeticions… Algunes escoles de pagament han acabat fent escola cada dia, amb el mateix horari i metodologia, a distància. Els pares paguen escola i l’escola els dona escola perquè no reclamin quotes i no deixin d’aprendre allò que cal aprendre. Imaginar l’escola del setembre vinent significa imaginar com explicar i compartir amb les famílies l’escola necessària, que per a molts dels pares ja era en gran part desconeguda i ara han hagut de descobrir.

Però la imatge educativament més dramàtica d’aquests dies, reproduïda a tots els mitjans de comunicació, amb llums, colors i indrets diversos, ha estat la de les aules «desconfinades» que arriben o arribaran: la meitat dels pupitres buits, ocupació individual, tothom mirant l’adult que explica en una pissarra (de guix o de bits). Una imatge que dona per fet que la pandèmia obliga a la seguretat d’aprendre individualment, assegut disciplinadament, interioritzant els missatges d’un adult transmissor. En la mesura que conforma (reafirma) l’imaginari social, aquestes imatges confirmarien que l’escola realment ha estat infectada i va camí de morir-se.

Què era, què serà una bona escola

Pot ser perfectament una imatge a oblidar. La majoria dels professionals sabem que l’escola no és això i que el que abans definia una bona escola no ha canviat. Som nosaltres qui hem de pensar els nous formats d’aquella bondat intrínseca. Podem fer un repàs de les evidències educatives més elementals i adaptar-les als temps dels virus.

Abans, però, del repàs no estaria de més recordar que la nostra escola és el lloc del pensament científic i que el nostre alumnat tornarà perplex per la quantitat de missatges i relats mentiders i perduts que ha escoltat. També, que l’escola és el lloc per aprendre a dubtar i assumir la necessitat de cercar respostes. Com que també han vist la relativitat canviant de la ciència, l’escola els ajuda a situar-se en la complexitat i en la recerca de seguretats successives (la qual cosa vol dir que els adults professors també hem après a gestionar les nostres inseguretats i hem renunciat a vendre solucions, a adoctrinar).

No fa gaire, per respondre a la pregunta de si a l’escola tot s’hi valia, vaig escriure un resum d’evidències que, si abans eren vàlides, ara no poden desaparèixer. En reprenc algunes.

Sabem que els aprenentatges, més enllà de l’ús d’una metodologia adequada, es produeixen per la interacció entre alumnes i per la relació amb una persona (mestre) que aporta saber i que valora allò que s’aprèn. L’escola no és una acadèmia per a la instrucció individual. Com ja deia a la primera part de l’article, podem acotar les relacions (hem de pensar com), però s’aprèn en relació, no en l’aïllament. No podem renunciar a l’aprenentatge en grup, a l’agrupació de taules, a considerar el grup classe, a valorar les dinàmiques de grup a l’escola. La separació física (a l’escola, molt relativa i singular) no valida cap retorn a l’aprenentatge aïllat i individual com a forma dominant.

El tancament podia haver servit perquè molts adults (alguns poders econòmics) arribessin a la conclusió que no cal tenir mestres. Sortosament, ha provocat el fenomen contrari: una nova i significativa valoració de la feina de molts mestres. Ara el que volia destacar és que, a la infància i l’adolescència, sabem que els aprenentatges necessiten mediacions adultes. Fa temps que sabem que (fonamentalment) no som transmissors però sí que connectem amb el saber, mantenim la curiositat per saber, ajudem a integrar tot allò que van aprenent i ho fem amb criteris de rigor professional. L’escola, el procés d’educar mitjançant els aprenentatges, requereix mestres. Necessita aquests nous «profes» que no deixen de fer de mestres.

La crisi vírica, però, ha posat de relleu que l’ascendència no necessàriament ha de ser presencial. Ser un referent perquè valorin que paga la pena aprendre i saber té moltes dimensions, i no totes es donen a classe o als passadissos. Aquests dies els bons professionals han construït relacions «sense fils», reconstruint les que tenien en el dia a dia de la relació escolar. Han demostrat a cada alumne, de múltiples maneres, que els interessava la seva persona, la seva vida, i que una part significativa d’aquesta vida passa per aprendre, descobrir com aprendre, sentir-se bé descobrint cada dia una part de la realitat. La pandèmia ha de servir per valorar aquesta dimensió de la nostra tasca, per obligar-nos a pensar com mantenir-la, per no tornar a pensar que és una qüestió de «l’hora de tutoria».

Ja sabíem que aprendre no és un simple procés racional, que els nois i noies aprenen quan estan presents les motivacions, les emocions, els afectes. Aprenen quan les experiències personals connecten amb les científiques, quan poden emocionar-se descobrint. Potser si alguna característica dominant està tenint l’experiència d’aquests dies és la inundació emocional en què estem immersos. Ja no podrem tornar a dir mai «M’és igual com se senten, ara toca mates»; potser hem de pensar en la «didàctica dels processos afectius d’aprenentatge» (no oblidem que abans de la pandèmia ens havien intentat ficar en l’embolic d’evitar que a l’escola eduquéssim per aprendre a fer abraçades).

Vista la intensitat de les experiències d’aquests dies suposo que ja ningú negarà que l’aprenentatge funciona quan està connectat amb situacions vitals autèntiques de l’alumne, quan es pot relacionar amb els reptes de la vida diària de la societat, del món. Ni el màxim defensor del currículum planificat i tancat pot negar ja que la vida és la principal proveïdora d’arguments per descobrir i aprendre.

Suposo que la inundació de tasques per matèries de la vida confinada del seu alumnat que algunes escoles han practicat deu haver conduït, si més no, a la necessitat d’oblidar les assignatures i pensar com integrar àrees de saber. ¿De què ens haurà servit tota la feina, per exemple, del retorn a la vella experiència del treball per projectes o d’integració amb l’entorn si ara acceptem discutir amb quantes assignatures suspeses es pot passar de curs?

Tot l’alumnat ha hagut de pensar aquests dies en «l’altre». Les dimensions de la convivència han canviat. Per què no pensem seriosament en les dimensions col·lectives de l’aprenentatge? La bona senyo no només ha demostrat interès a cada alumne, també ha compartit amb tots ells i elles la preocupació dels uns pels altres. No ha arribat ja l’hora del predomini de formes implicades d’aprendre, com ara l’aprenentatge servei?

Més aules i més mestres?

La imatge de la classe semibuida que mira a la pissarra ha vingut acompanyada de discursos oficials sobre el retorn a una escola que haurà de desdoblar classes, dividir grups, uns anuncis oficials que alguns grups de defensa de les condicions laborals ja han contestat demanant doblar el nombre de professionals de les plantilles. També han aparegut debats sobre si fer escola en dos torns o en dies alterns. És la mateixa reacció que no paro de recordar des de l’inici del text: pretendre adequar la vella escola als nous condicionants.

Pensem. Haver de dividir un grup classe tan sols indica que possiblement el grup era massa gran per educar i ensenyar de determinades maneres. Hi havia una massificació acceptable per fer una determinada docència però que no permetia intentar altres maneres de fer classe. El virus ha posat de relleu que hi ha altres maneres de fer aprendre que el nombre d’alumnes feia difícil aplicar. El virus no porta a fer la mateixa classe d’abans més relaxadament. No porta a buscar i remodelar espais per convertir-los en una classe més.

Ara tenim l’oportunitat de modificar la lògica arquitectònica (no sempre la classe es fa en una classe). Tenim l’oportunitat de pensar per a quina mena d’aprenentatges serveixen la biblioteca, la cantina, el gimnàs i els passadissos perduts. També, de descobrir que al barri existeix una biblioteca, un casal jove, un centre cultural, un… Pensem en com deixen de ser territoris per fer una sortida i passen a ser aules diferents, llocs d’aprenentatge «curricular», no d’entreteniment complementari. ¿No podríem posar com a obligatori que tots els professionals de l’escola han de fer «classe» també en llocs que no són una «classe»? M’expliquen (no en sé la font) que, a diferents països europeus especialment sensibles a l’educació infantil enmig de la natura, aquesta dèria no va ser tan sols producte de la renovació educativa, sinó un condicionant en aquells territoris amb edificis escolars destruïts per la Segona Guerra Mundial. És un bon moment per recordar i practicar que l’escola no són les quatre parets de l’escola (especialment ara que no hi podem estar tots dins). La necessitat ens pot permetre consolidar i regularitzar (entre els professionals i entre les famílies) l’escola que es fa fora de l’escola. 

Necessitarem més professionals? I tant que sí! Però no per replicar el que tenim, i no només mestres i professors dels de sempre. Si l’escola perd les parets i en surt i hi entra la vida, necessitem més professionals (molt més oberts) de l’ofici d’ensenyar i més professionals de fora, de diferents recursos i serveis, que també sàpiguen educar mitjançant el teatre o les arts creatives o la vida en la natura o la investigació social o… Pensar a duplicar plantilles i ampliar el nombre d’aules no sembla una bona solució.