29 d’octubre 2020

Inserció laboral de persones amb discapacitat

Recull de publicacions, articles, entitats i recursos web que fan un retrat de les condicions socials i laborals de les persones amb discapacitat.


Hi trobem reflexions sobre els drets laborals, els entorns inclusius, els incentius i beneficis empresarials, les diferències de gènere, etc., així com exemples de pràctiques laborals inclusives.

Tots els documents que s'hi recomanen estan disponibles per a consulta i préstec als centres DIXIT.

Elaborat per: DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall

Monografies

Los beneficios de la inclusión social de las personas con discapacidad. Madrid: Cinca, 2015. 1 recurs en línia (126 p.)
L'Estratègia Espanyola sobre Discapacitat 2012-2020 té per objectiu general promoure l’accés al treball, elevar el nivell educatiu i facilitar l’accés als diferents llocs de la vida de les persones amb discapacitat. Una estratègia que s’emmarca en l’Estratègia Europea de Discapacitat 2010-2020 i que es fonamenta en la Convenció de les Nacions Unides de 2006 sobre els drets de les persones amb discapacitat. Com a part de l’estratègia espanyola, aquest llibre aborda algunes de les dimensions de l’ocupació (polítiques actives i formació) i de l’educació (inversió educativa) en termes de cost-benefici.

Cabrera, Antonio. Empleo personalizado: una oportunidad para crear situaciones únicas. Madrid: Plena Inclusión España, 2018. 1 recurs en línia (129 p.) (Cuadernos de buenas prácticas)
Guia per a promoure l’ocupació personalitzada, una eina per oferir propostes de feina en entorn inclusius a persones amb necessitats de suport. Ha estat elaborada dins el projecte “Empleo Personalizado para personas con necesidades complejas” en el marc del Programa Operativo de Inclusión Social y Economía Social (POISES) 2014-2020, cofinançat pel Fons Social Europeu.

El empleo de las personas con discapacidad: oportunidades y desafíos. Madrid: Dykinson, 2018. 472 p.
Aquest volum pretén abordar quasi tots els aspectes de l’ocupació de les persones amb discapacitat des d’un enfocament multidisciplinari i transversal. Conté un anàlisi del treball ordinari i del protegit, de l’entorn laboral i dels drets laborals recollits a la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, així com dels suports i ajustos raonables. Inclou també casos i pràctiques que poden servir d’inspiració.

García Sabater, Antonio Borja. Necesidades especiales de apoyo laboral en colectivos con discapacidad: en particular, el empleo protegido. Cizur Menor, Navarra: Aranzadi Thomson Reuters, 2018. 421 p. (Estudios)
Estudi de l’evolució del fenomen de la discapacitat tan jurídicament com demogràfica i de les polítiques d’inserció laboral. També analitza els beneficis de les diferents formes d’inclusió laboral, sobretot del treball protegit i de la promoció de les persones amb especials dificultats d’inserció laboral.

Garrido Cumbrera, Marco; Chacón García, Jorge. Atlas laboral de personas con discapacidad en España. Barcelona: J. M. Bosch, 2016. 162 p.
Aquesta obra presenta una radiografia sobre el grau d’inserció laboral, les condicions laborals i les barreres per a l’accés al treball de les persones amb discapacitat. Conté informació d’un ampli espectre de fonts estadístiques i documentals, juntament amb un estudi de casos d’empreses, que permet realitzar una diagnosi de la situació i de l’evolució de la inserció laboral de les persones amb discapacitat a nivell espanyol i en el context europeu. Inclou un glossari de termes i un qüestionari.

Grover, Chris; Piggott, Linda. Disabled people, work and welfare: is employment really the answer?. Bristol: The Policy Press, 2015. 293 p.
Manual que presenta exemples de polítiques d'ocupació a països com Gran Bretanya, Austràlia, Polònia, Estats Units d'Amèrica, Escòcia o Dinamarca i reflexiona sobre treball i discapacitat, treball i inclusió social, treball i benestar. Desafia la idea que el treball remunerat ha de ser vist como un mitjà essencial per a la independència i l'autodeterminació de les persones amb discapacitat. Aporta arguments, des d'una visió filosòfica i sociològica, a favor dels seus drets i posa en evidència l'estigmatització creixent dels discapacitats que no poden treballar.

Guía para empresas sobre los derechos de las personas con discapacidad: cómo pueden las empresas respetar y apoyar los derechos de las personas con discapacidad y beneficiarse de la inclusión. [s.l.]: United Nations Global Compact: Organización Internacional del Trabajo, 2017. 1 recurs en línia (32p.)
A partir de la revisió documental tant d’informació pública com tècnica i de l’anàlisi de casos pràctics d’arreu del món, aquesta guia ofereix punts de reflexió i d’acció sobre com el respecte i la promoció dels drets de les persones amb discapacitat pot impactar positivament en les empreses, el mercat laboral, la comunitat i les persones.

Integración en el mercado laboral de mujeres con discapacidad atendiendo a su nivel de estudios. Madrid: CNIIE, Centro Nacional de Innovación e Investigación Educativa : Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, 2015. 82 p. (Mujeres en la educación; 15)
Aquest informe avança en el coneixement de les condicions en l’accés i permanència d’homes i dones amb discapacitat en el mercat laboral, tenint en compte no només les seves característiques personals i laborals relatives al lloc de treball de l’empresa, sinó també sobre la seva trajectòria laboral. L’objectiu és presentar les diferències de gènere que s’extreuen de l’anàlisi de la integració efectiva de les persones amb discapacitat al mercat laboral.

Jóvenes, discapacidad y empleo: una radiografía para la reflexión y la acción. Madrid: Randstad Fundación, [San Sebastián de los Reyes]: Fundación Atresmedia, 2015. 1 recurs en línia (34 p.)
L'estudi mostra que els joves de 18 a 30 anys amb discapacitat són la franja d'edat amb més dificultats per accedir a l'ocupació. En concret, el 10% dels treballadors amb discapacitat tenen entre 18 i 30 anys, el 66% tenen entre 31 i 45 anys i el 24% entre 46 i 65 anys. Les empreses es mostren interessades a contractar persones amb discapacitat (56%), però el principal condicionant que frena la seva contractació és l'adequació del perfil del treballador a les necessitats de l'empresa. El segon condicionant és la manca d'experiència professional, igual que ocorre amb els joves de la seva generació sense discapacitat. Pel que fa a les competències més valorades, els responsables de contractació destaquen el talent i capacitat de treball de les persones amb discapacitat, així com la seva contribució a generar bon ambient i a crear models de referència positius.

Libro blanco sobre acceso e inclusión en el empleo público de las personas con discapacidad. Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública, 2015. 213 p.
Aquest llibre pretén afavorir la reflexió i el canvi per a la introducció de transformacions a mitjà termini en els processos administratius que aconsegueixin una igualtat real de les persones amb discapacitat en les institucions administratives.

Llibre blanc per a la formació, ocupació i treball de les persones amb discapacitat i especials dificultats als centres especials de treball de Catalunya. Barcelona: IESE; Associació empresarial d'economia social Dincat, 2019. 1 recurs en línia (92 p.)
Estudi sobre la realitat i els principis que regeixen les accions a favor de la inserció laboral de les persones amb discapacitat i necessitats especials. Es presenten les dades de la situació d’ocupabilitat i atur a Catalunya respecte a la resta de l’estat espanyol i s’analitza les singularitats del sector català i les empreses i entitats que s’hi dediquen. També es proposa un nou model d’integració sociolaboral que afavoreixi la viabilitat econòmica de les entitats contractants i els suports adaptats a les persones treballadores.

Peralta Vidaurreta, María. Habilitats socials a la feina. Barcelona: La Mar de Fàcil: Associació Lectura Fàcil (ALF), 2017. 77 p. (Tu pots; 7)
Manual en lectura fàcil adreçat a persones amb dificultats de comprensió lectora (persones nouvingudes, amb trastorns d'aprenentatge, persones grans, etc.) per orientar-los en la cerca de feina i per tenir una bona experiència laboral. Inclou un model de currículum i de carta de presentació, i una sèrie de casos pràctics sobre experiències laborals per ajudar el lector a gestionar-les.

Pérez Pérez, Jorge. Contratación laboral de personas con discapacidad: incentivos y cuotas de reserva. Valladolid: Lex Nova Thomson Reuters, 2015. 546 p.
Anàlisi de tots els supòsits relatius a les bonificacions i reduccions de les quotes de la Seguretat Social, subvencions i altres incentius destinats a afavorir la contractació de treballadors amb discapacitat, així com de la normativa de la quota de reserva de lloc de treball.

Pérez Pérez, Jorge. La discapacitat i l'ocupació a les administracions públiques. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2017. 1 recurs en línia (111 p.) (Estudis de relacions laborals; 11)
Aquesta obra inclou un estudi de la terminologia relacionada amb la discapacitat, tan difusa com canviant així com del mateix concepte de discapacitat, atenent l’evolució històrica que s’ha produït en aquesta matèria. Tot seguit analitza les característiques especials de l’ocupació pública i com afecten la inclusió de persones amb discapacitat en aquest tipus d’ocupació, i en els últims capítols examina l’obligació de reserva directa d’ocupació.

Prandi, María; Martín Blanco, Jesús. Los derechos humanos de las personas con discapacidad: guía práctica para empresas. Madrid: Cinca, 2019. 1 recurs en línia (84 p.)
Aquesta guia -elaborada pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) i Business and Human Rights (BHR), en un exemple d’aliança cooperativa entre operadors empresarials i socials- pretén oferir orientacions i recomanacions per tal que les empreses activin el seu potencial per acollir la discapacitat com un element més del seu compromís amb la realitat social.

Sanjurjo González, Carmen; Rodríguez Castaño, Antonio. Los aspectos sociales en la contratación pública: guía práctica para entidades del Tercer Sector Social. Madrid: Cinca, 2018. 1 recurs en línia (87 p.) (Colección inclusión y diversidad; 21)
L’objectiu d’aquesta guia és establir pautes per a orientar les entitats del Tercer Sector, tant de l’àmbit de la discapacitat com d’altres, a determinar el seu comportament davant la contractació pública. Conté un annex amb normativa autonòmica d’acció concertada en el camp dels serveis socials.

Testimonios en primera persona de casos de inserción laboral: trastorno de espectro autista, síndrome de down, esquizofrenia y trastorno bipolar. [Oleiros, A Coruña]: Netbiblo; [Madrid]: INAP, 2014. 76 p.
La majoria de les persones amb discapacitats intel·lectuals poden treballar i convertir-se en excel·lents companys de feina, però, això sí, necessiten determinats suports. Els testimonis que recull aquest llibre descriuen la manera en què adults que pateixen alguna discapacitat s’enfronten al món laboral, en algunes ocasions, amb les seves particulars formes de ser i de percebe el món. Aquest llibre servirà per desfer mites i explicitar fins a quin punt el compromís i la implicació comú de l’empresa permeten que la integració laboral es porti a terme de forma positiva.

Vidriales Fernández, Ruth; Hernández Layna, Cristina; Plaza Sanz, Marta. Empleo y trastorno del espectro del autismo: un potencial por descubrir. Madrid: Autismo España, 2018. 1 recurs en línia (99 p.) (Empleo)
Recerca que pretén identificar les opinions que les persones amb Trastorns de l’Espectre Autista manifesten respecte a l’accés al treball, les barreres i facilitadors que troben en aquest procés i l’impacte que produeix en la seva qualitat de vida. L’obra inclou una revisió crítica de les diferents pràctiques d’ocupació que es desenvolupen des d’algunes entitats, mostrant experiències concretes de bona pràctica que poden compartir-se i generalitzar-se en contextos diferents.

Articles

Carrizosa Gala, Joan; Sesé Taubmann, Ana. “La diversitat funcional al treball”. A: Educació Social, núm. 58 (2014), p. 11-145

"Construcción de un instrumento para valorar la percepción de microempresarios sobre las habilidades comunicativas de jóvenes con discapacidad intelectual leve”. A: Siglo Cero, vol. 50 (2), núm. 270 (2019), p. 39-50

"Construcción y validación de la Escala de Satisfacción Laboral (ESL) en centros especiales de empleo”. A: Siglo cero, vol. 47(4), núm. 260 (2016), p. 57-72

Gavín Chocano, Óscar; Molero, David. “Estudio sobre inteligencia emocional, satisfacción vital y optimismo disposicional en un centro de día ocupacional de personas con discapacidad intelectual”. A: Siglo Cero, vol. 50 (3), núm. 271 (2019), p. 47-65

Giralt, Gisela. “Els serveis prelaborals, l'últim esglaó abans de la recerca de feina”. A: Joia, núm. 29 (2019), p. 14-17

González Aguilar, Juan Antonio. "Intensidad de apoyos, salud mental, empleo y su relación con resultados de calidad de vida”. A: Siglo Cero, vol. 50 (2), núm. 270 (2019), p. 73-88

Martínez Rueda, Natxo; Galarreta Lasa, Javier; Aróstegui Barandica, Igone. “Empleabilidad y empresas de inserción: modelo de prestaciones y apoyos”. A: Zerbitzuan, núm. 67 (2018), p. 79-93

Mercado García, Esther; Roldán, Elena; Rivera, Joaquín. “El perfil de los preparadores laborales en el empleo con apoyo”. A: Siglo Cero, vol. 47(3), núm. 259(2016), p. 69-88

Nord, Derek. “More job services, better employment outcomes: increasing job attainment for people with IDD”. A: Intellectual and developmental disabilities, vol. 54, núm. 6 (2016), p. 402-411

Romero Gallardo, Alfredo. “Una nueva tarea para los evo: la evaluación de las aptitudes de las personas con discapacidad para su inserción socio laboral”. A: Siglo Cero, vol. 45 (4), núm. 252 (2014), p. 75-80

Tripney, Janice. “Employment supports for adults with disabilities in low- and middle-income countries: a campbell systematic review”. A: Research on social work practice, vol. 29 (3) (2019), p. 243-255

Blog DIXIT



Recursos i entitats

L’AESE té com a objectiu impulsar el desenvolupament del treball amb suport a Espanya i Llatinoamèrica, per tal que cada vegada siguin més les persones amb discapacitat o en risc d’exclusió social que puguin accedir amb èxit al món laboral integrat, i amb això, puguin ser reconegudes a la pràctica com a ciutadans amb tots els seus drets.

Organització empresarial sense ànim de lucre que agrupa 223 entitats d’iniciativa social, no lucratives i d’àmbit català, titulars d’activitats empresarials del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament. Gestionen un total de 663 serveis que cobreixen les necessitats vitals de les persones amb discapacitat: atenció precoç, educació, treball, atenció diürna, habitatge, lleure i tutela.

Associació que aplega entitats impulsores del treball amb suport a tot el territori de Catalunya, amb la missió d’aconseguir la plena integració laboral de les persones amb discapacitat i el compliment de les lleis nacionals i internacionals que així ho afavoreixen. Creada el 1995 fruit de la necessitat d’intercanviar experiències entre les entitats i els professionals que utilitzen la metodologia del treball amb suport.

L’EUSE és un organisme que agrupa els representants nacionals d’organitzacions que desenvolupen treball amb suport arreu d’Europa.

Des d'aquesta secció del portal DIXIT podeu accedir a informació d'actualitat i recursos relacionats amb les polítiques d'integració sociolaboral de persones amb discapacitat (física, psíquica i sensorial) i persones amb malaltia mental, així com l'atenció a les seves famílies. També inclou informació d'associacions i entitats relacionades amb aquestes temàtiques.

Espai web que recull informació exhaustiva sobre temes referents a la cerca de feina, mobilitat laboral, formació, contractació, etc., així com del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya

En aquest espai de la pàgina web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies podeu accedir a informació sobre les empreses d’inserció, els centres especials de treball, els serveis d’inserció laboral per a persones amb discapacitat i altres recursos d’interès com normativa, registre i catàleg de serveis i productes, etc.

https://dixit.gencat.cat/ca/detalls/Article/20201013_insercio_laboral_persones_discapacitat

28 d’octubre 2020

Jornadas "La Educación Social en el Sistema Educativo"


#EDUCACIONSOCIALSISTEMAEDUCATIVO #SINEDUSONOHAYCAMBIOEDUCATIVO

Online

Día: 29 de octubre

Hora: 9:30 h.

PROGRAMA
9:30h  Mesa inaugural:
Vicerrectora de Responsabilidad Social y Cooperación de la UPV, Rosa Puchades Pla.
Director de la Cátedra de Infancia y Adolescencia de la UPV, Vicente Cabedo Mallol.
Presidenta del COEESCV, Norma Gozálvez Huguet.
Presidenta del CGCEES, Lourdes Menacho Vega.

9:50-10:10h Presentación de la Jornada: “¿Que hace una educadora/educador social en la escuela?”, a cargo de Ester Alventosa Bleda. Educadora social, colegiada COEESCV, miembro de la Sección Profesional de Sistema Educativo. Personal investigadora en formación del Departamento de Educación Comparada e Historia de la Educación.

10:10 – 10:50h Ponencia inaugural sobre absentismo escolar: a cargo de José Ignacio Cruz Orozco. Profesor titular de la Universidad de Valencia. Departamento de Educación Comparada e Historia de la Educación.

10:55 – 12:10h Mesa redonda “Qué escuela tenemos, qué escuela queremos. Las nuevas demandas de la escuela necesitan la transformación de ésta” (moderada por una miembro de la SP de Sistema educativo del COEESCV):
  • Directora IES La Canal de Navarrès
  • AMPA Confederación Gonzalo Anaya.
  • Ex-alumna IES Músic Martí i Soler de Mislata
  • Departamento orientación educativa.
  • Educadora social en IES
  • Educadora social programa Absentismo.
12:15-13:45h Ponencia de clausura “Educación inclusiva, neoliberalismo y deshumanización de la sociedad”, a cargo de Miguel López Melero, Catedrático emérito de Universidad de Didáctica y Organización Escolar en la Universidad de Málaga. Proyecto Roma.

13:45 h Clausura de la Jornada.



COMUNICADO

El Col.legi Oficial d´Educadores i Educadors Socials de la Comunitat Valenciana organiza conjuntamente con la Cátedra de Infancia y Adolescencia de la UPV y la colaboración de la Facultad de Filosofía y Ciencias de la Educación de la Universitat de València la Jornada “La Educación Social en el Sistema Educativo”, con la que queremos visibilizar y poner en valor la inclusión de nuestra figura profesional en los centros educativos, puesto que se hace imprescindible para una educación integradora y humanizada, siendo la nuestra la única profesión de carácter educativo que no se contempla dentro del sistema.

Dicha Jornada se celebrará el próximo jueves, día 29 de octubre, a partir de las 9:30 horas, con un interesante programa, en el que se hará una presentación titulada “¿Que hace una educadora/educador social en la escuela?”, a cargo de Ester Alventosa Bleda, educadora social e investigadora en formación del departamento de Educación Comparada e Historia de la Educación.

La ponencia inaugural corre a cargo de José Ignacio Cruz Orozco, profesor titular de la Universitat de València, que expondrá los datos sobre el estudio sobre absentismo escolar realizado por el departamento de Educación Comparada e Historia de la Educación, dando paso, posteriormente, a la mesa redonda “Qué escuela tenemos, qué escuela queremos. Las nuevas demandas de la escuela necesitan la transformación de ésta”, moderada por una miembro de la SP de Sistema educativo del COEESCV, y en la que participarán personas pertenecientes a los diferentes sectores de la Comunidad Educativa.

El colofón de la Jornada lo pondrá Miguel López Melero, Catedrático emérito de la Facultad de Didáctica y Organización Escolar en la Universidad de Málaga, con la ponencia de clausura “Educación inclusiva, neoliberalismo y deshumanización de la sociedad”.

Esta Jornada forma parte de las actividades programadas por el COEESCV para conmemorar el Día Internacional de la Educación Social, celebrado el pasado 2 de octubre, en un año complicado en el que la pandemia nos ha demostrado la importancia que tienen las profesiones esenciales, como es la nuestra.

La Junta de Gobierno
Valencia, 27 de octubre de 2020

https://www.eduso.net/jornadas-la-educacion-social-en-el-sistema-educativo/?fbclid=IwAR22VEt-iyXaaN2-yzX2gG1uh-0zovs5ACVechBXXD8M8SauzaxQ7ftxw_c

26 d’octubre 2020

El drama de mares i fills separats dos mesos després d'arribar en patera a les Canàries

La Fiscalia els separa fins a tenir la prova d'ADN que demostri que són fills seus, i alguns dones tot just han pogut retrobar-se amb els infants després de no saber-ne res des de l'agost

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar ilenciar Pujar el volum Disminuir el volumInstruccions per interactuar amb el player

Fills separats de la mare en arribar al país on han emigrat. Això ja s'havia vist als Estats Units, on el rama dels menors desconsolats, engabiats, a la frontera amb Mèxic va colpir la societat mundial, com va recollir la portada de la revista Time. Ara, però, s'ha evidenciat que no cal anar tan lluny per trobar-se aquesta pràctica: a les Canàries també passa.

Per ordre de la Fiscalia de Las Palmas, els infants que arriben en patera són separats de les mares fins que una prova d'ADN en certifica el parentiu. El govern de les Canàries ha subratllat que no està d'acord amb aquesta pràctica, que ha aixecat la protesta de diversos organismes pro drets humans i del menor.

I el Defensor del Poble ha obert una investigació sobre la qüestió, que la Fiscalia de Las Palmas justifica per evitar el tràfic de menors.

Dotze mares separades dels fills des de l'agost

L'organització Caminando Fronteras ha explicat el cas de dotze mares que van arribar el 27 d'agost en patera a Fuerteventura. Tot just aquest dijous, gairebé dos mesos després, s'han començat a retrobar amb els seus fills. La desesperació és evident, en mares i fills:

"Hi ha nens que ja no mengen perquè les seves mares no estan amb ells. Els nostres fills estan plorant. El meu fill ha emmalaltit perquè no menja. Això és com una presó. Estem patint."

Madres migrantes son separadas de sus hijos. No en los EEUU de Trump, sino en España. Comparte para poner fin a su sufrimiento. pic.twitter.com/uVHY9XQeRL— Helena Maleno Garzón (@HelenaMaleno) October 22, 2020

L'entitat religiosa que les acompanya, Misión Cristiana Moderna, constata el drama humanitari. Les dones no reben cap mena d'explicació i, tot i tenir els fills molt a prop, no en saben res, com comenta el pastor Ángel Manuel Hernández Gutiérrez.

"No els diuen que s'emporten els fills per l'ADN. No saben per què els han pres els fills. I estan molt a prop, a un quilòmetre."

L'argument de la Fiscalia és que els menors poden no ser fills reals de les mares i per això ha optat, des de l'estiu, per separar-los fins a rebre la prova d'ADN, que, a sobre, és molt lenta, perquè triga setmanes a arribar. 

"Estem procedint a una reavaluació de la situació", s'ha limitat a explicar Luis del Río, fiscal superior de les Canàries, davant les crítiques.

Set mesos sense el fill

L'entitat Women's Link denuncia, però, que aquesta pràctica s'ha repetit a Espanya des del 2013, tant a Andalusia com a Melilla. L'Oumo en va ser víctima. Va tardar set mesos a aconseguir que li tornessin el fill. "Els vaig donar el meu passaport, el del meu fill, tot el que m'han demanat els ho he enviat. No entenc la gent de Melilla", es queixa.

L'advocada del col·lectiu contra l'exclusió social Coordinadora de Barrios, Patricia Fernández Vicens denuncia que és una "pràctica sistemàtica" a la ciutat autònoma de Melilla i remarca que la separació de menors i pares vulnera els convenis internacionals:

"El que no es pot fer sota cap concepte és procedir a la separació cautelar de tots els nens i nenes. És una pràctica prohibidíssima per la nostra legislació i per tots els convenis internacionals firmats per Espanya. El principi de l'interès superior del nen el que diu és que cal adoptar la mesura que convingui més al nen o nen, i això no es fa."

Després de la pressió mediàtica, i un cop rebuda la prova d'ADN, la Fiscalia ha començat a retornar els fills a les mares. Alguns menors són d'edats tan curtes com 2, 5 o 9 anys.


Les famílies van fugir de països com la Costa d'Ivori o Guinea Conakry per poder "tenir una educació" o, en un altre cas, per evitar l'ablació de la filla. Malgrat la duresa de la situació, el retrobament els permetrà, per fi, poder dormir "tota la nit".

https://www.ccma.cat/324/el-drama-de-mares-i-fills-separats-dos-mesos-despres-darribar-en-patera-a-les-canaries/noticia/3054814/?fbclid=IwAR0cCbgw7T52z8kby_oKNxyqVTzQsr5lGRQsxzOn5KERdW0fSK501ZspsAk

23 d’octubre 2020

“El profe que vol comprendre el món adolescent es troba més sol que la una” per Jaume Funes

Jaume Funes es declara "objector de protocols" perquè, diu, estan pensats per identificar problemes i no deixen observar. Per Funes, avui tenim un gran repte que no apareix a cap protocol: com aconseguir que els alumnes mantinguin les ganes de fer-se preguntes quan acaben l’ESO; com aconseguir, diu, “que no marxin vacunats contra el desig de saber”.

Altres entrevistes amb Jaume Funes:

Teníem pendent una entrevista amb Jaume Funes des de la publicació d’Estima’m… però vull saber-ne més (Columna), segona part del sorprenent èxit de vendes Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito. Abans de l’estiu no va parar de concedir entrevistes i per això ens va semblar que era millor deixar-lo descansar i donar-nos l’oportunitat de tenir una conversa més fresca i assossegada. Abans de començar li demano que intentem deixar la pandèmia al marge de l’entrevista, perquè per salut mental ens convé oxigenar-nos i perquè al cap i a la fi el llibre es va escriure fora d’aquest context.

No sé si està fart de parlar d’adolescents i prefereix que parlem d’alguna altra cosa.

Porto quaranta anys llargs amb els adolescents i continua encara aprenent molt d’ells. Del que estic una mica fart és d’haver de repetir que el problema dels adolescents normalment són els adults. Jo vinc d’aquella realitat en la qual els nois no podien entrar a treballar a la Seat o a la Siemens fins als 16 anys, però l’escola s’acabava als 14. Ara discutim si l’adolescència és possible sense un smartphone, i entremig hi ha 50.000 històries. Però sí, algun pare desesperat sempre m’ho acaba preguntant: “Encara no t’has cansat dels adolescents?” Tampoc és que sigui el tòpic de la meva vida, sinó que he acabat, forçat per les circumstàncies, fent una altra lectura del món adolescent que no és la lectura dels problemes que fan sistemàticament els adults cada vegada que alguna cosa canvia i els adolescents no.

L’adolescència no canvia?

Aquesta és una constant que en més de 40 anys no ha variat: hi ha una novetat social lligada al món adolescent i el sector adult la comença a considerar problemàtica, en comptes de pensar que ara són adolescents en unes condicions diferents i com dimonis podem continuar al seu costat. I, de fet, l’origen del segon llibre que havia jurat que no escriuria és haver descobert, arran del primer llibre, que hi ha un sector d’adults que s’havien preocupat per l’educació dels seus fills quan eren petits i que quan arriben a l’adolescència ja no volen el manual de com dormir bé o com tenir una alimentació sana, sinó què fem amb el porno, i què fem amb les pantalles… i és per això que m’hi torno a posar.

Els que tenim fills adolescents som els qui vam ser-ho fa 40 anys.

Sou els primers pares d’adolescents que heu tingut adolescència.

I no hem après res de la nostra pròpia experiència? Actuem amb la mateixa incomprensió amb què van actuar els nostres pares?

En general els adults tendeixen a oblidar que han estat adolescents. Jo sempre ho he de recordar: “Senyora, que vostè va ser adolescent i al seu pare li van sortir canes durant la seva adolescència i ha arribat a ser una mare raonable”. Aquesta tendència s’aguditza per l’angoixa que té qualsevol pare, i a això s’hi suma una realitat, que sí que és nova, i és que bona part de l’univers en el qual es fiquen els adolescents és desconegut pels adults. El que la teva filla fa a Instagram per tu és desconegut. Has de negociar què et deixa veure i què no, però t’has de preocupar d’un univers que és nou i immens, no només pels amics que la deixen a la porta de casa…. Els adults entrem una mica perduts en aquest món i a sobre tenim uns adolescents que ens obliguen contínuament a entrar en altres, en el qual els criteris educatius continuen sent vàlids, però els has d’adaptar, i per això en el primer llibre insistia molt en alguns criteris educatius.

Quan la meva generació era adolescent no ens passàvem el dia enganxats a pantalles perquè només hi havia la tele. Pels meus pares, el fet que aquest nen no agafa un llibre no era una preocupació.

A mi mai m’ha agradat gaire comparar. Cada moment té les seves coses. I m’és igual si abans llegíem més o menys, el cas és que ara continua sent important que un adolescent tingui ganes de llegir. I aquí ve l’altra història. Llegir, ja llegeixen. A on? Què? De quina manera? Per exemple: escoltar un audiollibre és llegir?

No veig adolescents escoltant audiollibres. Diria que estan més pensats per persones cegues i persones grans.

Però imagina’t que ets profe de literatura de 3r d’ESO i els has de convèncer que han de llegir un llibre determinat. I no saps si el llegiran o no, si copiaran el resum… Si tu introdueixes una mecànica que et permeti llegir textos en la pantalla que sigui, llegir un resum, escoltar un determinat capítol i discutir el capítol que han escoltat, probablement has aconseguit una part significativa de la lectura, la part en la qual jo reconec que hi ha un altre que ha imaginat un món diferent del que jo conec, que ha pensat que les coses poden ser de no ser quina manera, que hi ha una intriga x… Hauràs aconseguit una part de la lectura! Clar, si identifiques com a lectura només l’acte d’un subjecte posat davant d’un paper que va impregnant-se de les línies que llegeix… doncs sí, això és lectura, però d’aquest tipus de lectors abans de la irrupció de les pantalles n’hi devien haver quatre. En resum, que tot això està bé, però plantegem-nos el problema principal.

Que és…

Doncs el problema no és que mirin pantalles, sinó què fan a dins de les pantalles. I si el seu univers són només les pantalles o no. És que si no els hi envies un missatge pervers: pots mirar la pantalla si és per fer deures però no pots si és per mirar porno.

Jo més aviat pensava en videojocs…

Pel cas és el mateix. Abans de la pandèmia, prohibit l’smartphone! Estàvem tenint aquest debat, a França s’havien prohibit i aquí hi havia una moció per prohibir-los… I després ens hem posat a parlar sobre l’escola a distància. Però és que abans el debat no havia de ser smartphone sí o no, sinó smartphone en quins moments i per què. I ara tampoc el debat tampoc ha de ser educació presencial o a distància, sinó la dimensió digital de l’escola, que és una altra història. Ara parlen de la formació digital del professorat, en el cas de la secundària hauria de ser la formació digital del professorat per fer el favor de parar-se a pensar com són els adolescents. Que ara són digitals, però que tenen altres característiques. Els adolescents odien el power point exactament el mateix que una pila de paper; no és un problema tecnològic, és un problema de si tu entres o no en una lògica de pensament de molts adolescents, no de tots, en la qual ja està integrada la lògica digital.

Posi’m algun exemple que m’estic perdent.

Tu imagina’t el debat sobre el pensament crític: quin ha estat l’exemple més gros del pensament crític? Que la majoria de la població, i també els adolescents, reben aquests dies un 80% de notícies falses i que molt del que els arriba contínuament per les xarxes és fals i que no tenien l’hàbit de descobrir què hi ha darrere la pantalla. Per tant, és molt més important això que alguns anomenen l’alfabetització digital: ajudar a descobrir què hi ha darrere la pantalla que no pas intentar limitar la pantalla.

Equipara molt l’adolescència amb l’etapa de secundària obligatòria. Per què?

L’adolescència és una etapa construïda socialment i per tant té límits que no marca la pubertat, però a efectes d’identificar una forma diferent d’educar jo tendeixo a parlar que són quatre o cinc primaveres. Clar que hi ha adolescents de més edat, però és per aclarir-nos, perquè en aquesta ficció d’intentar ser diferent és molt important l’inici d’aquesta transició, que és el que moltes vegades no cuidem. És a dir, quan passen de 6è de primària a 1r d’ESO, passen de la infància a l’adolescència i no cuidem bé aquesta transició, com de vegades no cuidem bé la transició del final de l’escolarització obligatòria. En el llibre hi ha un capítol en el qual parlo dels adolescents encallats (en castellà parlo de adolescentes varados), és a dir, tombats a la sorra pensant “i ara què”. Alguns perquè han tingut una escolarització problemàtica i altres que són hippies exitosos, xavals amb molt bones notes que vénen a dir que la teva societat no m’importa

Per això ho deia jo. Em semblava que el període més conflictiu amb els pares, el de major rebel·lia, era quan ja freguen o arriben a la majoria d’edat. 

Des del punt de vista de grup, sí. Un punt especialment crític és aquesta aproximació a la majoria d’edat quan s’arrossega una història d’adolescència complicada. O una història bona però que de cop i volta entra en crisi, ja no és el projecte que els pares havien fet per ell. El problema del “i ara què faig amb la meva vida” apareix a la postadolescència.

El sistema no ajuda a respondre aquesta pregunta, imagino.

Hi ha quatre setciències que estudien bé i estan relativament bé, uns quants que de seguida es reboten, marxen o s’arrosseguen repetint, però per la gran majoria l’etapa postobligatòria és una lluita constant, quan parles amb ells al final el seu argument sempre és “aguanta, aguanta, perquè necessites el títol”. I després t’expliquen les burrades que han d’aguantar. De fet, una de les pegues fonamentals de l’acabament de l’adolescència és el maleït batxillerat, que té una estructura excessivament rígida i academicista.

A causa de la selectivitat.

De la selectivitat que fa anys que treuen i no la treuen mai, i del professorat, que considera important que aprenguin totes aquestes coses que ells dominen i saben, i que tots hem acabat oblidant. Ara ha aparegut això del batxillerat de 3 anys, que té una part bona, que seria la part de flexibilització, i una part dolenta, que és la redistribució simplement del contingut.



Veig que vostè no seria dels qui consideren que a l’escola es menysté el coneixement.

A l’escola s’ha menystingut el saber, la descoberta. Hi ha hagut un mal endèmic, que ve de quan es crea l’ESO i el sistema no permet que hi hagi diverses maneres de fer, es decideix que a la pública la primària es faria en un lloc i la secundària en un altre, i que la concertada fes el que volgués, i això va ser una decisió del ministeri totalment equivocada. Per això totes les famílies que envien els seus fills a escoles actives passen per la crisi de dir que ara s’acaba la primària i han d’anar a l’institut i me’ls faran malbé, i per això en alguns territoris ha aparegut el moviment dels instituts escola, que és una experiència sensata, però no té per què ser universal, segurament és raonable en localitats petites mentre que a ciutat hi ha d’haver dos o tres models diferents.

Crec que en el llibre vostè escriu que canviar de centre és una bona cosa.

Per una part de nanos sí, perquè a la concertada hi ha nanos que es coneixen des que anaven en bolquers i estan fins els nassos els uns dels altres. De fet, les escoles concertades raonables intenten separar clarament la primària de la secundària, però és molt difícil perquè darrera d’això hi ha uns pares que segueixen veient els seus fills com a criatures que mai creixen. Però jo el que dic és que no pot ser un sistema únic.

Al llibre també fa una analogia entre la soledat de l’adolescent i la soledat del docent. Ens la podria explicar?

Li estem demanant a un tutor que incorpori l’habilitat i la capacitat de mirar el món adolescent, de descobrir els seus arguments… Li estem demanant que faci això, però no volem veure que davant tenim tres problemes: un, que dintre de les seves tasques no ha incorporat l’observació sistemàtica, la mirada, el descobriment, ningú no li ha fet l’encàrrec, ningú li ha dit que entre les seves tasques està saber de què va el meu fill, amb una mirada diferent de la meva. Però és que a més aquest profe té un altre encàrrec de dalt: “Vostè ha de fer que aquests nois aprenguin els pronoms febles”, posem per cas. I el tercer problema és que el deixes sol davant del fet de descobrir el món adolescent, perquè no té equip amb el qual compartir-ho. Clar, si jo defenso que t’has de mirar als xavals que vénen de sisè, que te’ls has de mirar amb lupa, has de tenir una dedicació important. I, a més, allò que és significatiu en la vida d’un adolescent no necessàriament es produeix durant la teva classe. Probablement es produeix al passadís, al pati, a la classe d’un altre…

No tens prou elements de judici.

No en tens cap! Tenim reunió d’equip per parlar dels nois i noies? No dels problemes, sinó dels nois i les noies. Recordo fa molts anys que vam estar ajudant un institut en la consolidació de les pedagogies actives que aplicaven i vaig escriure un text que titulava “decàleg de com parlar dels alumnes i no parlar de problemes”.

Pel que sé hi ha poc temps per fer reunions d’equip, i per tant el més habitual és dedicar-les a parlar dels ‘problemàtics’.

Aquest profe que intenta ser comprensiu, en el sentit de comprendre la realitat adolescent, i que se n’intenta ocupar es troba que ningú li agrairà i que ningú l’ajudarà a compartir la complexitat. Tu no deixes de tenir la mirada d’un senyor de 45 anys, amb una tolerància més o menys alta a les ximpleries de l’adolescent, això ho has de poder compartir perquè si no et trobes més sol que la una. I ni les famílies ni el sistema contempla de manera significativa aquesta mirada comprensiva.

Al llibre també es declara “objector de protocols”.

Sí, calen menys protocols i més capacitat i temps de mirar. I consti que soc culpable de part del primer protocol sobre maltractaments, quan estava al Síndic de Greuges. Però és que s’acaba sempre en la lògica sanitarista, que és la lògica del diagnòstic, de la identificació del problema. Per exemple, en el protocol per identificar la radicalització d’un alumne musulmà li estàs dient al profe que es fixi si porta una pintura de henna. Però no li hauries de dir: “Tu saps si la teva alumna, catalana, àrab o el que sigui, s’enamora? Això no t’has parat a mirar-ho i sí que t’has dedicat a mirar si s’ha pintat de henna?” Els protocols poden servir com a llista de coses sobre les quals pensar, perquè si no la nostra mirada professional es va empobrint, però no en un manual per identificar problemes. Si tu apliques a un adolescent qualsevol sistema de detecció de trastorns mentals, tots estan per tancar-los! “Aquest noi passa d’anar a classe, falta molt”. Molt bé, però hem identificat si és només a l’hora que hi ha aquell profe concret? “És que se salta les normes”. Sí, però, quantes normes tenen al seu voltant, qui les aplica? Jo sóc partidari de l’observació. I per això hem de tenir educada la mirada del professorat, ja no dic per mirar comprensivament, sinó com a mínim per no mirar hostilment, i per no anar a descobrir problemes, sinó anar a descobrir la vida, que és una altra història.

Entenc que el professorat veu primer el problema perquè acostuma a ser l’alumne que l’impedeix fer la classe com la vol fer.

El que enreda, clar.

No sé si li han dit alguna vegada que el seu discurs és molt bonista i que al final a l’aula les coses es veuen d’una altra manera.

És veritat que entre els discursos i la punyetera vida de l’aula hi ha molts esglaons, i això val per tots els discursos. Però, certament, en tens un que no et deixa fer classe, i penses que amb aquest no serveix cap mirada comprensiva. Però la mirada comprensiva l’únic que vol dir és: Només enreda amb tu? O potser el d’abans l’ha tingut collat i quan arribes tu, que ets més tolerant, es desfoga? O enreda perquè està putejat a l’aula, o perquè no en té ni idea… És a dir, clar que enreden, clar que són insuportables, però també està clar que altres profes se’n surten i que si es treballa en equip es pot repartir aquesta situació. L’adolescent sempre estarà dues passes més enllà que tu. Si li poses un senyal de prohibit li donarà la volta. Si el teu recurs per flexibilitzar les relacions amb qui enreda és classe, passadís, despatx del director i expulsió, no funcionarà.

I tenir una xerrada amb els pares?

Aquestes xerrades haurien de servir, sobretot, per ajudar-los a fer que entenguin millor el seu fill. De vegades he fet formació de pediatres, i els he dit: imagineu-vos que no porteu bata, no teniu fonendo i no podeu receptar, a veure com establiu una relació amb l’adolescent que no estigui basada en el que per vosaltres és la seguretat. No pots fer proves ni anàlisi ni pots donar una pastilla al final, res d’això no ho tens, però necessites buscar una relació d’influència que et permeti que aquest adolescent gestioni la seva salut. Doncs aquí és el mateix. Imagina’t que no pots expulsar ni implantar una norma sense discutir abans amb l’adolescent el sentit d’aquella norma. La pega que tenen de vegades les normes adultes és que no tenen en compte la lògica amb la qual les llegirà l’adolescent. Per això a l’escola s’ha de conèixer més la lògica de l’adolescent a l’hora d’organitzar la nostra forma d’influir en les seves vides. N’hi ha que això ho treballen a fons, però en general aquest desconeixement és molt alt.



També escriu al llibre que “la gran pregunta és com es fa que els adolescents mantinguin el desig de saber”. Sí que és una bona pregunta. Té resposta?

Estem en la paradoxa d’un món en el qual la informació, si bé és excessiva, està disponible, però els nois i les noies no tenen ni punyeteres ganes d’accedir-hi. Abans podies tenir adolescents que no aprenien perquè no podien accedir a determinats coneixements, perquè a casa no tenien una enciclopèdia ni tampoc tenien una biblioteca a prop. En aquella època la gran diferència escolar es veia pel nombre de llibres que hi havia a les cases. Avui la situació és molt diferent, per molt que a determinades llars tinguin millor o pitjor qualitat de wifi, o fins i tot no en tinguin. Llavors ens hem de preguntar què fa que un adolescent no tingui cap interès a fer-se preguntes i a descobrir les respostes, aquest és el nostre repte. Aquesta generació del clic creu que donant-li a un clic ja té la resposta, i no es pregunta si val la pena continuar buscant o intentar descobrir el que ha dit un altre. Per això escric en algun moment al llibre que educar a un adolescent és dir-li que no es refiï de res que li digui ningú, sense abans preguntar-se qui li ha dit, en quin context, què pot pretendre, etc. Això obliga que l’escola doni més valor al procediment que al resultat.

Tornem a la importància del pensament crític i de l’educació mediàtica…

La qüestió és com dónes més valor a la forma de descobrir i a la forma d’interessar-se i menys valor al saber o no saber un determinat tema. La meva preocupació és que estem fent una generació en la qual un percentatge molt alt, un cop acabi la seva escolarització, serà víctima del dogma polític, del dogma religiós, del dogma del mercat, perquè no tindrà cap gana de fer-se preguntes. A més és una generació que haurà d’estar aprenent sempre, i que continuarà aprenent coses que necessiti per treballar, però no coses que necessita per entendre el món.

Aquí sí que hi ha una diferència respecte a generacions anteriors?

És que les anteriors ja estaven condemnades. Cadascú tenia el seu lloc a la societat. Ara vivim en un món que tots els xavals veuen que és enormement complex. Avui tothom té internet, però no tothom manté una mínima curiositat per descobrir, i a aquests nois i noies els Trump i companyia els acabaran venent que el món és així. Tenim l’ocasió de fer que bona part dels qui marxen de l’escola ho facin sense perdre les ganes de fer-se preguntes. Posar l’èmfasi en això, en continuar incitant la curiositat. El repte és aconseguir que no marxin de l’escola vacunats contra el desig de saber.

https://diarieducacio.cat/el-profe-que-vol-comprendre-el-mon-adolescent-es-troba-mes-sol-que-la-una/?fbclid=IwAR1rcCHVckIDEl16pi-Pt2ebPgBBLy1TAKMzRlpueKKTTcPreKDPmzi4pGo

20 d’octubre 2020

Carta a D. per André Gorz

Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t'estimo més que mai, André Gorz

"Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T'has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t'estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l'escalfor del teu cos vora el meu."

Així comença la Carta a D. (publicada ara per Edicions de 1984 i traduïda per Mia Tarradas), escrita pel filòsof André Gorz l'any 2006 a Doreen Keir, la dona amb qui va fer camí, gairebé sis dècades, des que es van conèixer a Lausana el 1947. "Necessito reconstruir la història del nostre amor per copsar-ne tot el sentit. És això el que ens ha permès de ser qui som, l'un per i per a l'altra. T'escric per comprendre el que he viscut, el que hem viscut junts". I rebobinant el passat, André Gorz també fa un retrat del context polític i intel·lectual de l'Europa de la segona meitat del segle XX. Fins arribar al seu present: ella té càncer amb un pronòstic greu. "Estava segur que estaves treballant per amansir la mort i combatre-la sense por". "M'agradaria donar-t'ho tot de mi durant el temps que ens queda". Aquesta carta, que és un homenatge lúcid a l'amor llarg i còmplice, està escrita a raig mesos abans que els dos intel·lectuals decidissin morir junts. Va ser el 22 de setembre del 2007. En llegim un fragment de l'inici.


No teníem pressa. Vaig desvestir el teu cos amb cura. Vaig descobrir, en una coincidència meravellosa de la realitat i de la imaginació, Afrodita de Milos feta carn. L'esclat de nacre del teu pit il·luminava la teva cara. Vaig contemplar llargament, mut, aquest miracle de vigor i de dolçor. Vaig entendre amb tu que el plaer no és pas una cosa que hom pren o dóna. És una manera de donar-se i de demanar de l'altre el do de si mateix. Ens vam donar l'un a l'altra completament. 

Durant les setmanes següents, ens vam tornar a veure quasi tots els vespres. Vas compartir amb mi el vell sofà atrotinat que em feia de llit. Només feia seixanta centímetres d'ample i dormíem abraçats. A banda del sofà, a l'habitació només hi havia una prestatgeria feta de planxes de fusta i de rajols, una taula immensa amb un amuntegament de papers, una cadira i un fogonet elèctric. No et va sorprendre el meu cenobitisme. A mi tampoc que l'acceptessis. 

Abans de conèixer-te, mai no havia passat més de dues hores amb una noia sense avorrir-me i fer-li-ho notar. El que em fascinava de tu és que em feies accedir a un altre món. Els valors que havien dominat la meva infància no hi tenien cabuda. Aquest món em captivava. Quan hi entrava, m'hi podia evadir, sense obligacions ni pertinença. Amb tu, era a un altre lloc. 


https://www.catorze.cat/noticia/13139/carta?fbclid=IwAR0lFxfCQzHApWnbYQ2kNY-dLpFvF_ElSAqXI-1rGZBT0wiM-fd07QsXp6w

19 d’octubre 2020

Missatge de la "Xarxa de Joves Treballadors Precàris"


Des de l’inici de la pandèmia hem vist com la patronal ha redoblat el seu despotisme i posat en marxa una autèntica ofensiva contra les condicions laborals i de vida de la classe treballadora.

Fa escasses la Generalitat tornava a anunciar noves mesures restrictives com el tancament de negocis, deixant en una situació de vulnerabilitat especialment els treballadors i treballadores de l’hostaleria. Al mateix, s’oposen a realitzar el més mínim esforç enfront l’increment dels contagis a les escoles i la realitat és que els grups bombolles i els protocols s’han demostrat quelcom impossible, i més quan es ve de dècades de retallades en l’educació pública.

És per això que el sector educatiu ha començat a mobilitzar-se, amb dues jornades de vaga de tota la comunitat educativa i es prepara una vaga d’universitats per al pròxim 21 d’octubre.

El mateix veiem en Sanitat, mentre els metges residents (MIR), un dels sectors més explotats dels hospitals estan en vaga denunciant les seves condicions de precarietat, des del departament de Salut s’han limitat a oferir un augment salarial de 1,5 euros diaris. La situació de la Sanitat, en aquesta nova onada, torna a ser un exemple de les conseqüències que l’espoli de l’última dècada ha deixat en les nostres consultes i en el personal mèdic.

Per això en aquest context en el qual ja se’ns adverteix que això només és el principi, i que “vénen temps molt molt durs” com deia un dels grans representants de la patronal, és fonamental que comencem a organitzar la resposta a aquests atacs. Des de la Xarxa de Precàries ens disposem a avançar en aquest sentit. Sobretot entre les i els treballadors dels sectors més explotats que han vist com les diferents burocràcies sindicals els han abandonat a la seva sort.

Amb aquesta campanya pretenem visibilitzar tots els abusos als que ens veiem sotmesos dia a dia en tots els àmbits de la nostra vida i que els grans mitjans de comunicació oculten. Però també volem que sigui un primer pas perquè puguem posar-nos en contacte treballadores i treballadors de diferents empreses i sectors que vivim problemàtiques semblants i puguem avançar en la nostra pròpia auto-organització.

Posa’t en contacte amb La Xarxa de Precàries i envia’ns la teva denúncia, en forma d’àudio, vídeo o per escrit.

Perquè nosaltres movem el món. Rebel·la’t contra l’explotació! Organitza’t amb nosaltres!

Envia’ns la teva denúncia:

Per WhatsApp 641128254
Per Instagram, facebook o twitter: @redprecarixs

https://www.esquerradiari.cat/Rebel-la-t-contra-l-explotacio-Envia-ns-la-teva-denuncia?fbclid=IwAR2P-qRmrVL35oRo5ZdquZscwf8LDyx3VEmTwpD-38KnVG3a7zBilO_gbAQ

18 d’octubre 2020

Consejos para cuidar la salud mental de los adolescentes en tiempos de COVID-19


Los cambios producidos por la crisis sanitaria del coronavirus han provocado la aparición o agravamiento de episodios depresivos, de ansiedad y de estrés en los adolescentes. ¿Cómo se les puede ayudar?

¿Cómo viven los adolescentes la pandemia?

Las circunstancias de cada persona son únicas, y la pandemia por coronavirus no está afectando a todos del mismo modo. Los adolescentes, sin embargo, son un grupo especialmente vulnerable, por las dificultades añadidas a los cambios físicos y cognitivos que sufren, ya de por sí complicados. Incluso aquellos que no habían manifestado episodios de ansiedad o depresión antes pueden haber desarrollado síntomas como consecuencia de la crisis sanitaria. Se trata de una respuesta normal y adaptativa al nuevo panorama.

Consejos para prevenir y detectar episodios de depresión o estrés

Reducir el estrés es especialmente importante para los adolescentes, cuya mente está todavía en desarrollo y es más vulnerable. Para ello, se les puede inculcar hábitos que les ayuden a manejar el estrés.

Si se observan síntomas de ansiedad, estrés o depresión en un hijo o hija adolescente, es esencial que encuentre herramientas para manejarlo de forma sana. Se les puede ayudar con las siguientes acciones:
Animarle a hacer ejercicio. El bienestar físico impacta directamente el bienestar emocional, por lo que, en general, se les debe dar la misma prioridad.

Asegurarse de que reserva un tiempo para sus amigos y para realizar actividades que disfruta, y darle espacio si lo necesita. La pérdida de interés e implicación en sus actividades favoritas es indicativa de problemas emocionales importantes. Además, algunas de ellas deberían ser en compañía; mantener el contacto con sus amigos, aunque sea por redes sociales o videollamadas, es vital para su bienestar emocional.

Limitar el uso de redes sociales y la exposición a noticias. Es muy importante que el o la adolescente se mantenga conectado para estar en contacto con sus amigos, pero se debe limitar su exposición a noticias, especialmente a aquellas relacionadas con la COVID-19. Una opción es animarle a mantenerse al día leyendo sólo determinadas fuentes de confianza, informativas y neutrales.

Ser receptivo a sus comentarios y cambios de actitud. Preguntar por sus intereses, problemas y sentimientos y hacer que se sienta apoyado. La mayoría de las personas adultas tienen las habilidades necesarias para adaptarse al cambio, pero los adolescentes pueden mostrar más resistencia. La forma en que los padres reaccionan a los acontecimientos impacta directamente a los hijos. Es importante mostrar comprensión ante sus posibles cambios de actitud y ser receptivos a lo que su comportamiento comunica, para que perciban a los padres como un “espacio seguro” en el que pueden confiar.

Prestar ateción a posibles signos de tendencias suicidas. Se trata de un tema delicado, pero a veces es necesario abordarlo. Algunos de los signos de aviso de depresión o pensamientos suicidas son los siguientes, aunque pueden variar en cada persona:

- Sentimientos de aislamiento, depresión o ansiedad, desesperanza, sentirse atrapado o no tener razones para querer vivir
– Menciones de querer morir, de culpabilidad o vergüenza, de ser una carga para otros
– Cambios de humor repentinos, tristeza extrema, agitación o ira
– Falta de interés en actividades de ocio, alejarse de las amistades, regalar objetos importantes o despedirse de la gente
– Comer o dormir menos o más de lo habitual
– El uso de alcohol o drogas repentino o en aumento como modo de manejar el estrés

Ante estos signos, o cualquier otra sospecha de que un hijo o hija puede tener problemas emocionales graves, es importante hablar con él o ella y contactar con un especialista en salud mental lo antes posible.

Referencias




https://www.amalgama7.com/consejos-para-cuidar-la-salud-mental-de-los-adolescentes-en-tiempos-de-covid-19/#.X4wcRtUzbIV

16 d’octubre 2020

“Acompañando para el día después”: estrategias formativas y de fomento de la contratación para favorecer el tránsito a la vida adulta

En esta ocasión, hemos entrevistado a Sergio Castelló Pérez, responsable de la supervisión de equipos profesionales de infancia y adolescencia de la Fundación Salud y Comunidad (FSC), y coordinador del proyecto “Acompañando para el día después”, desarrollado por nuestra entidad. Licenciado en Psicología y habilitado como educador social, cuenta con más de 12 años de experiencia en el ámbito de la infancia y juventud. Asimismo, asesora a diversas entidades públicas en la constitución de equipos profesionales. Esta entrevista nos permite conocer mejor el proyecto “Acompañando para el día después”, de la mano de Sergio.

– ¿Cómo surge este proyecto?

El proyecto nace de un encargo que la propia Fundación Salud y Comunidad me realiza durante mi periodo laboral en el Centro de atención a Menores “Plana Alta” de Castellón. Un encargo que pretende dar respuesta a una necesidad detectada y a la que ha pretendido buscar una solución que llegara a la mayoría de menores atendidos.

La sociedad cambia y las características de los niños, niñas y adolescentes que atiende FSC, varían con el paso de los años. Cada vez son más los jóvenes, tanto autóctonos como migrantes, que -una vez alcanzan la mayoría de edad (18+1 día)- carecen de los apoyos sociales, familiares y administrativos para el retorno familiar o su emancipación.

Por ello, a través del proyecto “Acompañando para el día después”, se busca fomentar en las niñas, niños y adolescentes atendidos/as en los centros/hogares gestionados y dirigidos por FSC, la adquisición de conocimientos, habilidades y actitudes que son necesarias para su preparación al tránsito a la vida adulta.

– ¿En qué consiste este proyecto?

Realmente, se trata de un proyecto ambicioso dentro del área, en el que se está trabajando en tres grandes ejes de intervención.

Un primer eje de intervención social, en el que se trabaja en el desarrollo de competencias básicas en todas las niñas, niños y adolescentes que residen en los centros/hogares de la entidad y en el desarrollo de competencias profesionales en aquellos/as jóvenes, en edad de trabajar, que, habiendo vivido situaciones difíciles a lo largo de sus vidas, las han superado o las están superando, y que, además, puedan ser verdaderos modelos y referentes para sus compañeros/as iguales.

Un segundo eje de intervención terapéutica realizado mediante Realidad Virtual: se trata de una intervención psicológica en jóvenes con un formato atrayente y novedoso, y de una iniciativa pionera de intervención en centros y hogares de atención al o a la menor.

Y un tercer eje de intervención, en el que se combina tanto la atención individualizada (centrada en la persona) y grupal (participativa, práctica y vivencial), mediante la implantación de modelos de intervención de tercera generación (Intervención 3.0), de la que hablaremos en próximas semanas en este mismo espacio.

– ¿Por qué se decide llevar a cabo una formación social en competencias?

Debemos partir de las propias recomendaciones del Parlamento Europeo en las que insta a una formación y desarrollo personal para alcanzar una ciudadanía activa, inclusiva socialmente y orientada al empleo. Incluso el propio Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) señala que es fundamental no solo saber hacer, sino saber estar y saber actuar (competencias actitudinales).

Hablar de competencias es hablar de habilidades, de valores, de actitudes y de conocimientos; hoy en día, resulta fundamental a la hora de vivir y convivir, saber comunicar y relacionarse, saber gestionar las propias emociones, resolver los diversos problemas que se presentan, tomar las decisiones oportunas, tener conciencia de uno/a mismo/a y conciencia de la gente que nos rodea (empatía).

– ¿Cuál ha sido tu papel en este proyecto?

Somos muchas las personas que día a día estamos trabajando para que el proyecto “Acompañando para el día después” sea una realidad. En mi caso, junto con la dirección técnica y promoción de proyectos de la Fundación Salud y Comunidad y la dirección del área, hemos elaborado unos manuales que permitan a los/as profesionales de la entidad fomentar en los niños, niñas y adolescentes, la adquisición de conocimientos, habilidades y actitudes necesarias para su preparación al tránsito a la vida adulta. Estos manuales permiten implantar un modelo común y válido en todos los centros de la entidad.

– Sin duda, se trata de una herramienta de gran ayuda para los equipos de profesionales de los distintos centros.

Así es, la idea de estos manuales es la de ayudar a los/as profesionales en el acompañamiento de los/as jóvenes en su proceso de autonomía y superación, desarrollando acciones formativas, laborales y de sensibilización que se desarrollan, basándose en experiencias de éxito, entre ellas, la de formación en mediadores en proximidad social – crossworkers.

– ¿Qué destacarías de los manuales?

Esta formación en competencias, que desarrollan los propios manuales, tiene una duración total de 300 horas implementadas en un periodo de 15 meses. Para facilitar el desarrollo de cada sesión, el educador/a de cada centro/hogar, cuenta para cada sesión con una ficha descriptiva acompañada de una presentación de diapositivas en PowerPoint. De esta forma, se pretende que la formación impartida sea la más homogénea posible en todos los centros al compartir herramientas metodológicas comunes.

Para llevar a cabo estas sesiones, se ha buscado conseguir la mayor participación posible de los/as jóvenes por medio de dinámicas grupales, cooperativas y participativas, cortos de animación y la creación de un clima positivo. Del mismo modo, se han tenido en cuenta medidas excepcionales derivadas del COVID-19.

– ¿En qué fase de elaboración se encuentran estos manuales?

Actualmente, estos manuales ya se encuentran en la última fase de revisión y supervisión por parte de la propia dirección técnica y pronto se pasará a su impresión.

– ¿Cuáles dirías que son los puntos fuertes del proyecto “Acompañando el día después”?

Son muchos los puntos fuertes del proyecto: una metodología original, atrayente, participativa y vivencial común y adaptativa a las necesidades de cada centro/hogar y de cada niño/a; una intervención social, psicológica y grupal; un proyecto que intenta dar una respuesta a una necesidad social, el día después de la mayoría de edad, a través de la potenciación de las competencias de estos/as jóvenes y haciendo frente, en la medida de lo posible, al ahorro económico derivado de la realización de una tarea remuneradas y al desarrollo de dichas competencias.

Se trata de un proyecto de innovación social, tal es el caso, que ha sido seleccionado como proyecto innovador por la entidad InnoBasque (Agencia Vasca de la Innovación) y desde la propia Fundación Salud y Comunidad, se está preparando para su presentación dentro del programa europeo The Day After (DAf) – Erasmus+ YOUTH.

– Para finalizar, ¿con qué idea clave nos deberíamos quedar de este proyecto?

Por mi parte, me gustaría recalcar la idea de que, a través del proyecto “Acompañando para el día después”, se busca potenciar la participación de los/as adolescentes dentro de su proyecto de intervención, con el fin de alcanzar sus propios objetivos, es decir, se trata de una intervención participativa, haciéndoles partícipes de su futuro.

https://www.fsyc.org/actualidad/acompanando-para-el-dia-despues-estrategias-formativas-y-de-fomento-de-la-contratacion-para-favorecer-el-transito-a-la-vida-adulta/    

14 d’octubre 2020

Mireia Fernández: “Sopa de Pedres és una lliçó de vida, una història de superació”

Engruna Teatre és al SAT! aquest octubre amb aquest espectacle sobre nouvinguts i la força de cooperació


Una imatge de l'espectacle "Sopa de Pedres", d'Engruna Teatre.

Un cant a les arrels, als nostres orígens i a les vivències que ens fan créixer”. “La transformació de l’individualisme de tot un poble en una feina d’equip”. “Un viatge que recorre la condició humana”. “Un cant a la confiança en un mateix; si confies en tu, pots confiar en els altres”. “Una lliçó de valentia i fortalesa; creixement individual i col·lectiu”. Aquests són els ingredients que fan xup xup a l’olla de Sopa de pedres, el darrer espectacle d’Engruna Teatre que aquest mes d'octubre fa estada al SAT! Teatre de Barcelona.

Mireia Fernández, que és la directora de la peça que interpreten les actrius Anna Farriol i Júlia Santacana, explica que la gènesi de l’espectacle es troba en una proposta de la mateixa Anna Farriol, que va posar sobre la taula el conte que porta el mateix títol, un dels preferits de la seva infantesa. En aquest conte, que succeeix en el context d’una guerra amb les penúries que comporta, un soldat arriba a un poble cercant quelcom de menjar. Finalment, gràcies a la col·laboració de tots els nens del poble, desproveïts de prevencions i prejudicis, aconsegueix fer un àpat amb el poc de què disposen. Fernández explica que no els va costar gaire trobar la connexió amb la figura dels refugiats: “Tot i que el context del conte és molt diferent a la nostra realitat, hi havia diversos paral·lelismes entre la història d’aquest soldat i els refugiats, que arriben a un país que no és el seu sense res i que, a més, no reben ajuda dels habitants dels llocs on arriben, en el cas del conte perquè la gent ha quedat empobrida per la guerra, però això és quelcom que en la nostra realitat no passa, perquè els refugiats arriben als nostres països, on no passem aquesta penúria i no els ajudem malgrat la nostra bona situació. Els motius? Potser perquè ens fa por, perquè allò desconegut sempre crea un cert rebuig, perquè hi ha por a que ens preguin la feina… El nostre objectiu és dur el públic a sentir empatia per aquestes persones, que es veiés reflectit en el poble del que parla la història. Vam obrir la porta als refugiats i és tot un món.”


Intens procés previ de documentació

Una vegada van tenir clar de què volien parlar, les components d’Engruna Teatre van decidir que si havien de tocar aquest tema, no podia ser de manera superficial, basant-se només en el que sabien elles, de manera que van iniciar la tasca de documentació: “Vam iniciar la recerca -explica Fernández-, vam conèixer casos reals, vam parlar amb la Generalitat i els responsables del seu programa d’ajuda als refugiats, vam anar a l’església de Santa Anna de Barcelona on també vam poder conèixer casos reals, vam anar a veure un espectacle basat en testimonis de refugiats, una de les actrius feia de mentora al programa de refugiats… Ens vam documentar i vam conèixer diversos refugiats, que van marxar del seu país per motius diversos, uns degut a la guerra i d’altres, a la misèria. A tot això li vam voler donar un cert gruix i, encara que en l’espectacle no se’n parli expressament, a través d’imatges, sensacions i emocions volem reflectir l’experiència de tota aquesta gent que arriba sense res, amb l’esperança de trobar un món millor i resulta que, en ocasions, no és millor”.

Sopa de pedres, com tota acció artística, pretén emocionar i commoure, a més de convidar a la reflexió i deixar un eco en l’ànima de l’espectador, quelcom que, si s’aconsegueix, és “meravellós”, diu Mireia Fernández. La història de l’Alma, la protagonista de la peça, que fuig del seu país perquè un dia veu que al cel, en comptes de volar-hi els estels, hi volen els avions, aspira a deixar aquesta empremta indeleble en l’espectador. L’Alma, després d’un viatge llarg i dur, arriba a un país desconegut, on tothom té de tot, però no vol compartir res amb ella. En aquest punt és quan hi ha un cert paral·lelisme amb el conte original, ja que la nena, fent ús del seu enginy, convertirà unes pedres que ha anat collint pel camí en una sopa de pedres que convertirà l’individualisme de tot un poble en una consciència de col·lectiu, en una tasca d’equip, donant una lliçó de vida a tots els qui en un principi li havien tancat la porta. Una vegada tot s’ha normalitzat, el desig de l’Alma és tornar a casa seva, a la seva terra.


El nou muntatge d’Engruna Teatre no té un esperit pedagògic. “No és un espectacle de refugiats”, diu Fernández, “parla sobre el nouvingut que arriba a un lloc i com, si entre tots hi posem de la nostra part, si cooperem, podem fer canvis”. Pel mateix preu també es podria dir que és un espectacle polític, amb tot el que està passant, perquè s’apel·la a la força del poble. Individualment som febles, però conjuntament podem fer coses grans”, explica la directora de l’obra.

Un creixement orgànic
Mireia Fernández està molt satisfeta de l’equip que ha treballat amb Engruna Teatre per aixecar l’espectacle. S’ha mantingut el nucli de la companyia i s’hi han afegit actius que han fet grans aportacions. La directora remarca la música, que és original i part de la qual s’interpreta en directe i la resta sonarà en una gravació, però no pot reprimir l’entusiasme: “La música és preciosa, l’escenografia és molt bonica, la interpretació i la història… El feedback que ens arriba és que es tracta d’una manera amorosa, bella i tendra de parlar de tot això, perquè el punt de vista que ofereix l’obra de la situació no és des del dramatisme ni la crueltat, malgrat la duresa de la situació, ja que la nostra voluntat és plasmar la bellesa que s’hi pugui trobar, més que el realisme, per això hi ha molta metàfora poètica”. Per fer la peça, la companyia ha decidit recórrer a diversos gèneres: titelles, teatre d’ombres, teatre, cançó… “En el teatre familiar s’utilitzen molt aquests recursos -diu la directora- i ens ha anat molt bé que la protagonista fos una titella i ens ha permès crear molta poesia. Anàvem triant el llenguatge en funció del que volíem explicar”.


Sense la voluntat inicial de que ho fos, Sopa de pedres s’ha acabat convertint de manera orgànica i gradual en l’espectacle més gran que ha fet la companyia. “El projecte ho ha demanat -diu Fernández-, ha requerit una escenografia més gran de la que normalment treballem, molta més música de l’habitual, una història molt més profunda… Tot, sense voler-ho, hi ha dut, perquè ho parlàvem a fons d’això o no calia que ens hi poséssim. Ha estat fruit del procés creatiu, que hem acabat fent el muntatge més gran de la companyia fins ara”. En preguntar sobre les dificultats que s’han trobat, per si havia estat difícil, la Mireia Fernández és taxativa: “Ha estat preciós. Ha estat un treball amb un equip artístic meravellós, de colze amb colze i tots en el mateix vaixell. Molt maco i molt dolç en tots els sentits”. La companyia ha treballat amb creadors i creadores amb els quals ja hi tenia algun vincle, com ara l’Albert Ciurans (música), la construcció de l’escenografia (Berta Vidal i Raül Vilassís), una de les actrius (Anna Farriol), però en canvi ha incorporat gent nova, com una actriu (Júlia Santacana), la productora (Txell Felip) o l’assessorament artístic de Ramon Molins (Zum-Zum Teatre), que Fernández assegura que amb unes 4 o 5 sessions les va “sacsejar i remoure”, amb resultats decisius sobre el producte final. La directora també està molt satisfeta de la feina de Xavi Salavert, que ha ideat un disseny de llums que “transforma espai escènic i el fa màgic” i de la de Glòria Arrufat, que ha estat l’encarregada de donar vida a l’Alma, el titella protagonista.


I què és el producte final? Una història preciosa de superació, presentada amb delicadesa i tendresa, plàsticament, visualment molt bonica, en la qual la protagonista supera un seguit de dificultats i acaba donant una lliçó de vida. Sopa de pedres, a més, té diverses capes de lectura, és per això que es tracta d’un espectacle familiar -a partir de 5 anys-, en el qual els infants hi faran la seva lectura, però també els adults. La sopa està servida, esperem que ens aprofiti!

L'espectacle continua a escenafamiliar.cat

https://criatures.ara.cat/blogs/creixent-amb-escena-familiar/Mireia-Fernandez-Sopa-Pedres-superacio_6_2541405836.html