L'atenció a joves i adolescents en situació de violència masclista: l'experiència del Safareig

Per Mònica Aranda Serrano, codirectora i responsable de l’Àrea d’Atenció del Safareig 

El Safareig és una entitat que ofereix diversos serveis especialitzats en l’abordament de la violència masclista. El més històric és el servei d’atenció a les dones, que compta ja amb més de 23 anys d’experiència i va professionalitzar-se per poder acollir les demandes de les dones que des de l’inici s’adreçaven a l’entitat. Aquestes dones eren de tots els nivells socioeconòmics i de totes les franges d’edat; en relació amb l’edat, però, val a dir que, amb la finalitat de datar l’inici de la violència, el servei sempre ha estat un indicador important per proporcionar atenció a les joves, i en un gran nombre de casos es constata que la violència en la parella comença en l’etapa del festeig, és a dir, en edats primerenques. Així doncs, la violència masclista en les parelles joves no és un fenomen d’ara, ni un fenomen emergent, es tracta d’una realitat molt antiga. Podríem dir que no és, malauradament, un problema de l’època actual, sinó una conseqüència de l’ordre social patriarcal que hi ha organitzat i des del qual cada subjecte respon a la seva manera l’objectiu de relacionar-se amb l’altre sexe. 

El que sí que és propi de l’època és que situa la joventut en un lloc de compromís per a la resta de la societat a l’hora d’explicar-nos la violència masclista i qualsevol altra problemàtica social. Ja fa anys que es parla de prevenció de la violència en joves, i es destinen recursos a treballar el tema als instituts i a altres espais de relació juvenil, sense desmerèixer les pràctiques i els esforços que s’estan duent a terme; potser és que es pretén rebre molt a canvi de molt poc. Sabem que el camí per transformar les creences entorn de l’amor i les relacions de parella és llarg i requereix responsabilitat compartida. Per què ens escandalitza, doncs, que la violència es doni en parelles joves? Potser és una altra forma encoberta d’allunyar la problemàtica de nosaltres mateixes afegint-hi un plus de gravetat paternalista. 

Defugint aquesta posició, però, des del Safareig hem procurat entendre i copsar allò que fa singular la joventut d’avui en dia, per tal d’oferir-li espais per escoltar i acompanyarla perquè exerceixi una influència en les dones adolescents i joves. 

La nostra experiència en el treball d’atenció a dones joves se situa als diferents recursos amb què treballem: el nostre projecte en l’entitat, els SIAD (serveis d’informació i atenció a dones municipals) i els SIE (serveis d’intervenció especialitzada); la diversitat i les característiques de cadascun condiciona la pràctica i els espais que es poden oferir a les dones joves. 

En relació amb l’orientació del nostre treball amb dones joves, creiem que, independentment de l’espai o el recurs que estiguem treballant, hi ha algunes premisses que són els pilars de la nostra intervenció. 

Com a professionals, ens mou el respecte a la singularitat de cada jove que demana ajuda i ser escoltada, i la primera d’aquestes particularitats (i no és qualsevol) són les condicions d’amor que han motivat la seva elecció de parella. Les professionals tenim la missió d’interessar-nos per aquesta elecció i retornar a la jove aquest interès en forma de pregunta. Hem de prendre una posició més enllà de la sèrie de persones que volen un canvi immediat en la seva situació, o que la pateixen, i el paper que en el millor dels casos fa la família o les persones properes. 

Ens trobem que moltes vegades no hi ha una demanda de la jove, sinó que l’acompanya una tercera persona (mare, pare, tieta, germà o germana, educador o educadora, mestre o mestra...) que es queixa de la seva conducta i, al mateix temps, es declara impotent, fins al punt que en alguns casos pot ser que la jove no experimenti malestar subjectiu. En la majoria de les situacions, aquesta tercera persona no pot entendre la lògica que hi ha darrere de la seva elecció i, de fet, sovint a les joves mateixes també els passa, ja que es troben immerses en un acte o un desig sense saber per què. Creiem que és molt important, en aquests casos, entendre i poder escoltar a qui va adreçat el missatge que emet la jove i quina demanda hi ha al darrere. 

Així doncs, després de valorar la situació de risc en la qual es troba la jove i oferir la informació i els recursos pertinents, és important donar-li llibertat perquè pugui fer una veritable demanda d’ajuda si vol, de manera que la persona que l’escolti pugui oferir-li diverses opcions: proposar que vingui sola al servei la propera vegada, que truqui ella per concertar la visita següent, etc. 

Els efectes que les dificultats de les persones adultes en les seves funcions o abandonament, si escau, provoquen en una jove són imprevisibles. Però sabem que forma part del nostre treball aclarir-les. Simultàniament s’ha d’oferir a les mares i pares, en els casos que es valori pertinent i quan hi hagi una demanda, un espai d’atenció sense posar en risc el vincle que la jove ha establert o pugui establir amb el servei, sempre que s’informi la jove i amb la col·laboració d’una o un professional diferent del que l’atén a ella. En el cas que la jove sigui menor d’edat, i quan no hi hagi demanda de la persona adulta de referència, es tractarà d’introduir algun membre amb potestat que la jove decideixi i fer les sessions imprescindibles juntament amb ella. 

En relació amb el procediment, com hem dit, el nostre treball amb dones joves varia en funció del tipus de servei i el context en què s’ofereix, ara bé, creiem que hi ha algunes premisses que també ens orienten. 

Es tracta de facilitar, en primera instància, l’accés de les joves al servei. Així, la primera visita es pot fer a les dependències del casal de joves, o en l’espai de concurrència habitual de la jove i des del qual s’hagi fet la detecció. Després serà la mateixa jove qui decidirà si les visites continuen allí o si prefereix venir a les dependències del Servei d’Atenció a les Dones. És a dir, les professionals ens desplacem a l’espai habitual de la jove per facilitar la trobada. La freqüència dels espais, setmanals o quinzenals, també és quelcom que la noia ha de decidir, i s’estimula, com hem explicat abans, la demanda subjectiva. 

Durant el primer temps, però, pot ajudar que les visites quedin ubicades en la sèrie d’activitats que la jove ja fa en aquell espai (casal, ateneu, etc.) i que es faci un recordatori mitjançant les eines que fa servir habitualment i l’espai per comunicar-se amb ella (com ara els missatges privats de Facebook, whatsapps o l’eina que haguem consensuat). 

Des d’aquest primer espai d’acollida o consultoria s’ha d’escoltar la jove, avaluar el risc que corre, oferir-li informació que li pugui interessar i coordinar-nos amb altres recursos si es considera convenient. És a dir, s’ha de proposar un espai d’acompanyament actiu durant un període de sis a vuit visites en el qual s’haurà d’anar configurant la veritable demanda de la jove i, en alguns casos, també se li podrà resoldre. En finalitzar aquest temps, se li ha d’oferir la possibilitat de continuar el procés amb una psicòloga, si ho desitja. 

En els casos que a més de la situació de violència masclista es detecti una expressió simptomàtica greu (idees o intent de suïcidi, autoagressions o agressions a altres, angoixa, insomni, consum abusiu de tòxics, trastorns de l’alimentació, tristesa i plor descontrolat) o bé es valori una situació possiblement traumàtica per a la jove (com haver patit maltractaments físics o psíquics dels progenitors o d’algun familiar, haver patit abusos sexuals, haver patit assetjament escolar o bullying o abús del grup d’iguals, abandonament familiar, etc.), és recomanable fer una valoració prèvia conjunta i derivar directament la jove a la psicòloga del servei o d’altres serveis especialitzats. 

Vivim en un temps que la paraula està desprestigiada perquè les imatges predominen, i aquestes noies es troben en un moment vital (adolescència i joventut) on comença l’apropiació de la identitat i el desig. Així doncs, per a nosaltres es tracta, sens dubte, de rescatar la subjectivitat de la jove per la via de la paraula, atès que veiem que transitar per aquest espai de paraula és la manera de produir un saber sobre ella mateixa que l’ajudarà a resoldre els seus problemes i el seu malestar. 

Pàgina web del http://www.safareig.pangea.org/