Recull d'articles recomanats pels nostres amics i amigues
La
família, el primer escut contra el 'bullying' per Paloma Arenòs
Els experts asseguren que el
paper que ha de jugar la família per prevenir l’assetjament escolar és donar
als fills un bona educació emocional i treballar en equip amb l’escola
La família ha de ser el primer
escut per protegir els menors de l’assetjament escolar. Un escut dur per fora
però flonjo com un coixí per dintre per acollir el tràngol emocional que la
criatura està patint a causa dels abusos dels seus propis companys.
Meritxell Almirall, psicòloga
infantil i coordinadora del centre psicològic i familiar Som Pares, de Vilanova
i la Geltrú, afirma que el paper fonamental de la família davant del bullying
és, sobretot, educar emocionalment els fills. “Hi ha certs comportaments de
burla que sovint els adults també fem entre nosaltres i que els nens veuen com
a correctes i repeteixen amb altres companys. És bàsic inculcar als fills el
respecte als altres, l’acceptació de les diferències i, sobretot, que tinguin
un paper actiu a l’hora de denunciar, d’explicar el que altres poden estar fent
malament”. “Sovint -reflexiona- els pares ens centrem molt a explicar al nostre
fill què ha de fer si li fan bulliyng, però no com ha d’actuar si observa que
n’hi estan fent a un company”.
El paper fonamental de la família davant
del bullying és, sobretot, educar emocionalment els fills
A l’hora d’enumerar les eines
clau per actuar amb precisió, Almirall reconeix que, en general, falta educació
emocional. “Quantes vegades donem aquell consell de «No vull que juguis amb tal
nen o nena», o diem «Aquest és el més tonto de la classe», «Tu no et deixis
trepitjar per ningú», «Si et peguen pega»...? Potser hauríem de començar a
replantejar-nos quines altres alternatives tenim a l’abast”, suggereix. ¿I com
es pot prevenir l’assetjament des de casa? “La base torna a ser l’educació en
el respecte. Si el nen interioritza que ell no és millor que ningú, que no cal
competir per amor ni per respecte, que té altres recursos, que ridiculitzar
l’altre està malament, sigui qui sigui, no repetirà un patró d’assetjador a
l’escola. L’empatia amb els altres és bàsica. I això s’aprèn a casa”, detalla.
ESCOLTAR
SENSE JUTJAR
A Som Pares apunten que quan
tracten nens víctimes de l’assetjament escolar solen venir amb dificultats emocionals
per explicar què els passa. “Els pares veuen que estan més apagats, tristos...
O, al contrari, molt més irritables a casa. A vegades fingeixen que tenen mal
de cap o mal de panxa per no anar a l’escola...”, descriu Almirall. Els pares
comencen a sospitar i consulten el psicòleg. “El primer que cal fer és escoltar
la versió del nen. Sense que se senti jutjat. Moltes vegades són nanos que
tenen la sensació de culpa molt interioritzada perquè han rebut una matraca
psicològica brutal durant molt temps i, per tant, tenen l’autoestima malmesa”.
“S’arriben a creure -descriu- que són inferiors a la resta, que no poden fer
res, que ningú fa res, perquè molts cops han vist que l’escola gairebé no ha
actuat contra els assetjadors o que fins i tot companys seus els han ignorat o
girat l’esquena quan han vist que els feien mal. Tenen una percepció de
fracassats. Es tanquen en ells mateixos”, adverteix la psicòloga.
La soledat de la víctima
La psicòloga infantil
Meritxell Almirall reflexiona sobre la soledat de la víctima d’un assetjament
escolar. “Hem de pensar que hi ha un pes social molt gran. Potser a un nen en
aquesta situació li fa més mal estar sol i la ignorància de la resta de
companys que no l’ajuden que no pas el fet que un o dos de la classe en concret
l’insultin o li peguin. La soledat és la pitjor part del bullying. Hem d’ajudar
el grup de classe a ser detectors i denunciants d’aquestes situacions. A no
permetre que segueixin passant i a no callar el secret”. L’experta recomana
“treballar en família per acompanyar el nen i també els pares”. “Molts pares
-assegura- tenen una sensació de culpa molt gran perquè no se n’han adonat
abans o perquè no han pogut evitar que fereixin el seu fill, i també necessiten
eines de gestió emocional”. Quan el menor és la víctima, la psicòloga recorda
que “hi ha una sensació de vergonya en les persones que pateixen bullying que
els impedeix relatar els fets. No jutjar i crear un clima de confiança a casa
és importantíssim”, conclou.
LA
VERSIÓ ESCOLAR
L’escola hauria de tenir un
protocol tant de detecció com de resolució quan hi ha un cas de bullying. Ara
fa un any, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) de Barcelona va
presentar l’informe' La percepció i experiència de l’assetjament escolar a
l’escola, la família i la societat', elaborat per la doctora Consuelo León i
impulsat per una nova càtedra sobre polítiques familiars i la cura dels
infants. L’estudi es va fer a partir de cinc grups de treball en què van
participar 14 centres educatius (7 de públics i 7 de privats). Segons
l’informe, creix la demanda dels pares perquè se’ls donin eines per gestionar
des de casa el bullying i el ciberbullying. “Fins ara s’han treballat i
implementat polítiques d’actuació sobretot a l’escola, però cal donar eines a
la família per poder afrontar-lo”, afirma León.
També cal que l’escola es
converteixi en un àmbit on es pugui oferir formació als pares, reclama el text.
“La proposta és fer de l’escola, en col·laboració amb les famílies, un
veritable i eficaç àmbit de prevenció”. “Els estils parentals comunicativament
oberts són claus per identificar l’assetjament escolar. Un estil de comunicació
parental adequat enforteix la dignitat de l’infant i l’allunya de patrons
relacionals en els quals estigui present l’abús del poder”, destaca León.
Per a Som Pares és “molt
important escoltar la versió de l’escola. Parlar amb el tutor i la direcció i
plantejar la situació. Sovint sorprèn descobrir que moltes conductes els han
passat desapercebudes”. A partir d’aquí, s’ha d’establir un pla d’acció amb el
centre educatiu. “Hem de convertir la confiança del nen en el tutor en un
suport dins de l’ambient hostil. I, paral·lelament, treballar amb el nen
habilitats i recursos per sortir-se’n”. I Almirall continua: “Hem de
traslladar-li a l’infant que família i escola buscarem una solució conjunta. Ha
de saber amb quins mecanismes concrets es farà. Per exemple: «Hem quedat amb
l’escola que et canviaran de taula i que en els treballs en grup no aniràs amb
tal nen. Si et diu res ho has de comunicar al professor i ell hi parlarà...» No
podem comunicar al nen coses abstractes com: «Ara ja vigilaran més que no passi
res». És un concepte que no li dona seguretat ni garanties de canvi. I seguirà
tenint por”.
En aquest context, des de Save
The Children s’ha creat una escola virtual per ajudar pares i mares a gestionar
l’assetjament escolar. Entre moltes propostes, aconsellen que l’infant expliqui
tot el que ha passat i reflexionar sobre tot allò que pot arribar a passar
d’ara endavant. També proposen redactar els fets per organitzar informació i
idees. Almirall ho ratifica: “És una manera de treballar el trauma. D’exposar
els fets, però sense forçar. Sovint tenen una sensació de girar full i no
seguir recordant. Això també ho hem de respectar. Cada nen té el seu ritme”,
matisa. Després, un cop endreçat el relat, cal comunicar-ho al centre escolar,
aconsella l’ONG.
Minimitzar els fets
I quan l’escola no es creu la
família o minimitza els fets? “Si l’escola no ajuda, el problema no se
solucionarà. L’escola és la clau. No pot caure en frases com «Són coses de
nens» o «És que el teu fill és massa sensible»”, adverteix la psicòloga
Meritxell Almirall. “Val la pena recopilar proves, si n’hi ha: notes a l’agenda
ridiculitzadores o missatges de mòbil. Si hi ha agressions és important anar al
centre de salut i aportar la documentació mèdica rellevant... Si malgrat tot
això l’escola no canvia d’actitud i no pren mesures, hem de plantejar un canvi
de centre”. “L’afectació emocional a casa -continua- sol ser de molta
indignació i de ràbia. Però l’important és que la criatura senti que té el
suport incondicional dels seus pares, independentment del paper de l’escola”,
rebla Almirall.
Què
podem llegir aquest nadal? per Aure Farran
Si busqueu idees perquè els
vostres fills i filles no s'oblidin de posar un llibre a la carta als Reis,
aquí teniu algunes propostes molt interessants!
La tribu que put, ELISE GRAVEL / MAGALI LE
HUCHE. EDITORIAL LITERA
Voleu conèixer la
Tribu-que-put? És un curiós grup de criatures que viuen en cabanes als arbres
amb els seus amics, els animals. Un text original i intel·ligent d’Elise Gravel
magníficament il·lustrat per Magali Le Huche. Un llibre que respira diversió,
ecologia i llibertat pels quatre costats. Lectura recomanada a partir de 5
anys.
Quina tocada de nassos, RUTH
TORMO. EDITORIAL BARCANOVA
Un relat de caràcter realista
en què els protagonistes, en l’atrafegat camí cap a l’adolescència, busquen
explicar-se i trobar sentit a tot allò que viuen i, sobretot, trobar-se a ells
mateixos i definir-se com a individus amb personalitat pròpia, malgrat les
inevitables contradiccions de l’edat. Recomanat a partir de 12 anys.
El segrest de la
bibliotecària, AMARGARET
MAHY. EDITORIAL VIENA
Una aposta segura perquè la
canalla passi una bona estona llegint! Un dia, una colla de bandits segresta la
bibliotecària del poble, convençuts que l’Ajuntament estarà disposat a pagar un
enorme rescat per recuperar-la. Sembla un pla molt ben pensat, oi? Però potser
no ho és tant... Què passarà? Recomanat a partir de 9 anys.
La paraula màgica,
CINTA ARASA I ÀFRICA FANLO. EDITORIAL SOMOS LIBROS
Un àlbum il·lustrat que és un
punt de trobada entre mares i fills, un espai de joc, d’acostament i de
coneixement. Un llibre per compartir i per conèixer una mica millor la pròpia
família. La canalla podrà reflexionar sobre la seva experiència vital i
elaborar pensaments creatius. I és que els nens seran no només lectors, sinó
també autors, d’aquest àlbum! Recomanat a partir de 6 anys.
Què hi ha a dins?, GIULIA
DE AMICIS, CRISTINA BANFI I CRISTINA PERABONI. EDITORIAL COSSETÀNIA
Gràcies a aquest llibre, la
canalla podrà entrar a les cases més sorprenents dels “animals arquitectes” més
enginyosos i originals, capaços de construir els seus caus amb una habilitat
que els humans no podrien igualar! Podran descobrir on viuen les abelles, les
formigues i tots els altres “superconstructors”! Recomanat a partir de 5 anys.
Passats de rosca,
GIACOMO PUCCI / VALERIO CHIOLA. EDITORIAL EL CEP I LA NANSA
Una nova sèrie de novel·la
il·lustrada sobre la integració i la convivència que té com a rerefons
l’assetjament escolar. Una proposta fresca i propera que defuig els estereotips
i convida els lectors a gaudir d’aventures amb l’objectiu que se sentin
identificats amb les situacions que es plantegen. A partir de 9 anys.
La universitat de Totmeu, FABRIZIO
SILEI. EDITORIAL EDEBÉ
Els senyors Smirth ho han
provat tot per transmetre a en Prim els valors més sans de la vida: la
gasiveria i l’egoisme. Però en Prim no resulta ser un hereu digne. És un nen
bo, massa bo! Com s’hi pot posar remei? Necessiten una escola adequada. Hi ha
una escola com aquesta? I tant: és la Universitat de Totmeu! Lectura recomanada
a partir de 8 anys.
Juno, LAIA AGUILAR. EDITORIAL
FANBOOKS
Si els va agradar Wolfgang,
els encantarà retrobar-se amb la bona literatura juvenil de Laia Aguilar. En
aquesta ocasió ens acosta la història de la Juno, que està en un centre
d’acollida des que era petita i tothom la considera un cas perdut. La seva
vida, però, canvia quan la psicòloga li ofereix anar a un institut d’un barri
benestant de la ciutat. Potser la vida li donarà una segona oportunitat.
Recomanat a partir de 14 anys.
L’ocell de l’àvia, BENJI
DAVIES. EDITORIAL ANDANA
En Noè no està segur de voler
passar l’estiu amb l’àvia. Però això és abans de trobar-se implicat en un
rescat espectacular que marcarà l’inici d’una nova i commovedora amistat.
L’esperat retorn al món de la balena, del gran creador d’àlbums il·lustrats
Benji Davies. Lectura recomanada per a infants a partir de 3 anys.
Imagina’t un món, ROB
GONSALVES. EDITORIAL JOVENTUT
Un preciós àlbum per deixar
volar la imaginació per un món on les fulles que cauen a la tardor emprenen el
vol transformades en papallones, on les llums fugen de la ciutat per il·luminar
el camí i on tot el que ens envolta es converteix en extraordinari. Recomanat a
partir de 6 anys.
Curiosity, MARKUS MOTUM. EDITORIAL FLAMBOYANT
Una oportunitat per conèixer
el Curiosity, un vehicle robot ideat per explorar Mart. Amb il·lustracions i
diagrames, el robot acompanyarà els petits lectors en el viatge del laboratori
al planeta vermell, per ensenyar-los fins on arriba la curiositat humana.
Lectura recomanada a partir de 5 anys.
L’aneguet lleig, MERITXELL
MARTÍ I XAVIER SALOMÓ. EDITORIAL COMBEL
Aquest llibre de format reduït
és una molt bona oportunitat perquè la canalla petita entri en els escenaris
pop-up d’un dels darrers títols de la col·lecció Minipops: el clàssic conte de
L’aneguet lleig. Una visió moderna i sintètica d’un dels contes clàssics més
populars. Lectura recomanada a partir de 3 anys.
Quan
la vida ens fereix per Eva Bach.
Fa un parell de setmanes us
explicava que quan dic que mares, pares, mestres, educadors i educadores hem
d’estar enamorats de la vida em fan dues objeccions. La primera fa referència a
com podem aconseguir-ho en temps com els actuals i us la vaig respondre
aleshores. La segona té a veure amb com podem estimar la vida quan la vida ens
fereix i l’abordaré avui. Sens dubte, és un dels aprenentatges més difícils i
alhora més necessaris que hi ha: aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa
mal, com canta Lluís Llach.
Com es fa això? Com podem
aprendre-ho i ensenyar-ho? Ens calen set actituds emocionals imprescindibles.
La primera és la consciència que estem passant per un mal moment. Reconèixer i
expressar el que sentim acostuma a ser més sa que negar-ho o disfressar-ho.
Permet elaborar-ho i buscar maneres saludables de canalitzar-ho i mitigar-ho.
La segona, paciència per sostenir les emocions difícils que es derivin d’aquest
mal moment. En solem tenir molt poca, de paciència. Normalment les volem fer
fora com més aviat millor, no ens permetem estar malament ni que ho estiguin
els altres, i a vegades és natural i inevitable estar-ho. La tercera, esperança
que més tard o més d’hora allò que ens desassossega o ens fa mal passarà.
Assumir que toca estar malament un temps i tenir alhora la convicció que
aconseguirem refer-nos i il·lusionar-nos novament. La quarta, confiança en la
pròpia capacitat d’aixecar-nos, creure en la força o l’impuls que tenim a dins
i que ens fa anar sempre endavant. La cinquena, responsabilitat, entesa com la
voluntat i la disposició de fer el que estigui a les nostres mans per
aixecar-nos. També de demanar ajut, si en necessitem, la qual cosa esdevé una
fortalesa i no pas una feblesa. La sisena, generositat, en el sentit de no
voler encomanar el nostre desànim al nostre voltant. Que nosaltres estiguem
passant un mal moment no vol dir que la vida no sigui bonica i no pugui tornar
a ser-ho. La setena, confiança en la vida, que significa tenir el desig i
l’esperança de sortir-ne en alguna mesura transformats, havent crescut o
millorat com a persones.
Són set mecanismes que curen
per dins, que estan en la base de l’equilibri mental i emocional i que hem de
desenvolupar i entrenar des de petits en els fills i filles i alumnes.
La
tecnologia i els infants per Xisca Aguiló
Mónica Rikic ensenya als seus
alumnes a relacionar-se amb la tecnologia d’una manera dinàmica i divertida
La tecnologia ha canviat la
nostra societat. Els infants i adolescents ja hi han nascut i ja forma part de
la seva vida quotidiana. Com sabem, les potencialitats de la tecnologia són
moltes i els riscos també, de manera que és responsabilitat dels pares i dels
educadors fer-ne una incorporació positiva i educar per fer-ne un bon ús.
Mónica Rikic és artista de noves tecnologies i programadora creativa i coneix
molt bé com s’ha de treballar i educar a través de la tecnologia. Mónica
ensenya a relacionar-se amb la tecnologia de manera dinàmica i divertida. Com
diu, “centre la pràctica en el codi, l’electrònica i els objectes no digitals
per crear obres interactives. El meu interès rau en l’impacte social de la
tecnologia, la relació humà-màquina i la reapropiació dels sistemes i
dispositius tecnològics per manipular-los i repensar a través de l’art.
D’enfocaments educatius a experimentacions sociològiques, plantej noves maneres
de pensar i interactuar amb l’entorn digital”.
Mónica,
en els projectes i tallers, ensenyau als infants educació emocional i valors a
través de la tecnologia o tractau problemes de la vida actual? I això com es
pot fer?
Tenim una idea de la
tecnologia que és una cosa freda, mecànica, tancada… D’altra banda, estam
envoltats d’eines i de dispositius tecnològics amb què convivim dia a dia –i
encara ens alarmam pensant en una invasió robòtica…– i, per tant, ens hi
relacionam constantment, generant relacions de poder amb i a través d’elles.
Formen, cada cop més, part de la nostra vida i de la nostra relació amb el món
i amb els altres, per tant hem d’intentar evitar aquesta idea de frivolitat,
mecanització i tancament del món que ens envolta. Amb els projectes i tallers
vull trencar aquests prejudicis que tenim de la tecnologia i mostrar noves
visions i maneres d’apropiar-nos de les eines que ens envolten. Les eines que
faig servir des del punt de vista pràctic són una barreja entre el món físic i
el món digital, fins i tot a partir del cos i la performança es poden ensenyar
conceptes tecnològics. Per a mi és molt important fer aquest vincle amb els
materials analògics, físics i corporals, a través dels quals es trenca la
distància que la gent no relacionada amb la tecnologia pot sentir.
Crec que estam massa
obsessionats que els infants aprenguin a programar i altres coses com robòtica
sense saber per què, però ens equivocam molts cops en l’enfocament i les eines.
És molt més necessari que coneguem els processos que passen dins la tecnologia
més que saber programar o fer dispositius electrònics. Sobretot hem de pensar
que els conceptes tècnics avancen tan ràpid que, el moment en què surtin de
l’escola, que dura dotze anys, els coneixements que hagin après estaran molt
desactualitzats. Ens hem de fixar a oferir eines perquè puguin aprendre, som
una gran defensora de la idea d’ensenyar a aprendre.
En
la majoria de centres educatius s’han instal·lat pissarres digitals, s’usen
tauletes i ordinadors, creus que és suficient per afirmar que la “tecnologia ha
entrat a les aules”?
Bé, d’alguna manera, sí. Podem
dir que hi han entrat eines relacionades amb la tecnologia que faciliten o que
actualitzen la manera d’ensenyar, però no necessàriament que s’estigui
ensenyant tecnologia a través d’elles. És bo que s’actualitzin les aules, però
de nou parla’m d’eines tancades, de mitjans que enriqueixen els recursos
educatius, però en cap moment hi ha una relació directa amb l’aprenentatge
tecnològic.
Quins
valors comporta l’entrada de la tecnologia a les aules?
És principalment oferir
recursos per entendre l’entorn i relacionar-nos de manera conscient i
responsable amb els nous paradigmes que sorgeixen d’un canvi social important.
És molt important, però, que els primers a entendre aquest canvi social i com
funciona siguin els professors. Han de conèixer com poden aprofitar-se de les
eines noves que tenen a l’abast i com fer-les seves per incloure-les en el
programa educatiu. Al final és un nou llenguatge que avança molt aviat i que
ens obliga a estar constantment aprenent. Ho hem de veure com una motivació,
com nous reptes.
Creus
que la robòtica i la programació haurien de ser assignatures obligatòries a les
escoles?
Quant a la programació, tinc
molt clar que sí. Actualment, és un llenguatge com qualsevol altre i hem
d’aprendre a parlar amb les màquines, ja que formen una part important de la
societat. Quant a la robòtica, som molt més crítica, sobretot per la manera com
veig que s’ensenya. Saber conceptes de programació ara és tan bàsic com saber
matemàtiques, però també ho són temes com la tecnologia i l’ecologia, la
responsabilitat en l’ús de dades, les eines per no fer un ús abusiu de la
tecnologia i no abusar d’altres persones a través d’ella. Amb això vull dir
que, per fer un impacte positiu en el futur a través de la tecnologia, hem de
deixar de vincular-la només a la part científica i matemàtica i començar a
vincular-la a les humanitats, les arts, a la literatura i, sobretot, a l’ètica.
Creus
que les noves tecnologies afavoreixen un desenvolupament òptim de les
competències en educació artística?
Per mi, la programació i
l’electrònica són els meus llenguatges artístics, com poden ser la pintura o
l’escultura per altres professional. S’haurien d’ensenyar les noves tecnologies
com un llenguatge d’expressió artística més. Faria classes de pintura un dia i
l’endemà programació visual simple. Un dia treballaria amb fang i l’altre
petits robots amb piles i motors de petit voltatge. Si aconseguim que a
l’escola puguin veure un robot, un videojoc o una animació feta amb codi, per
exemple, com art, en el futur els artistes tecnològics no tindran problemes.
Recomanacions
per educar amb la tecnologia
La web de Mónica Rikic, on
podem conèixer els projectes ArsGames
ArsGames treballa amb educació, videojocs i
consciència social i té recursos que
parlen de com fer-ho, com el llibre 'GameStart. Pedagogías libres en la
intersección entre el arte, la tecnología y los videojuegos' i 'El aprendizaje
en juego: tecnoludismo para el pensamiento crítico'.
Tots els seus llibres els
podeu trobar aquí
Qualsevol referència o llibre de Seymour
Papert, com per exemple, 'La familia conectada: padres, hijos y computadoras'.
La recomanació més important:
Cal
veure obres d’art i tecnologia, assistir a tallers, jugar a videojocs i
practicar a casa.
Mentoria
per a joves tutelats per A.F.
Plataforma Educativa i la UdG
impulsen un projecte de mentoria social per a joves tutelats
Plataforma Educativa i la
Universitat de Girona han presentat els primers resultats del programa europeu
Sapere Aude, una iniciativa pionera que promou la mentoria per a joves sota
tutela estatal, orientada a la millora dels resultats acadèmics. Plataforma
Educativa és l'organització responsable de la coordinació del desenvolupament
global d'aquest projecte d'àmbit europeu destinat a joves que viuen en centres
residencials d'acció educativa, tant pel que fa al creixement personal com a la
projecció acadèmica.
Ara fa uns dies, en l'acte de
presentació del projecte Sapere Aude, la doctora en educació social Carme
Montserrat, especialista en 'alternative care' (joves en entitats tutelades i
sistemes d'atenció alternatius) i responsable de l'equip de recerca, va
explicar com s'ha fet el seguiment i l'avaluació del programa pilot Sapere
Aude. Juntament amb els responsables de l'equip de recerca de la UdG (ERIDIQV),
mentors i responsables van exposar la seva experiència i les dades a tenir en
compte per a futures edicions.
El programa Sapere Aude està
orientat la millora dels resultats acadèmics de joves i infants que viuen en
centres residencials
Un dels aspectes considerats
clau per l'èxit de la mentoria aplicada a joves tutelats a través de persones
voluntàries, ha estat la personalització de l'acció educativa entre mentor i
mentorat: "Els joves agraeixen una mirada nova que depositi unes
expectatives elevades sobre el procés formatiu i que, a més, els ofereix una
atenció individual i exclusiva, els amplia el capital social i humà. I això
repercuteix molt positivament en ells", segons va explicar David Ruiz,
responsable de la coordinació del projecte Sapere Aude.
Anna Sunyer, presidenta de
Fundació Plataforma Educativa, va destacar la sintonia dels valors subjacents
en el projecte amb la missió de l'entitat "el valor cabdal de l'acció
social i educativa és la millora en igualtat d'oportunitats de persones en
situació de vulnerabilitat. Per això ens sentim tan orgullosos d'accions com
les que desenvolupa el Sapere Aude".
La setmana passada van
començar les formacions dels nous mentors i mentores que protagonitzaran la
segona edició
La mentoria promou la relació
entre persones voluntàries que ofereixen part del seu temps a acompanyar i
donar suport a persones que estan en situacions de risc d’exclusió social. En
el cas concret del projecte Sapere Aude, es dona suport a infants i joves
tutelats.
El mentor dedica dues hores a
la setmana, durant el curs escolar, a trobar-se amb l’infant/jove per donar-li
suport i fer-li acompanyament en les tasques escolars/acadèmiques i/o personals
que li puguin preocupar. Aquestes activitats es poden realitzar on convingui
als participants i sempre s’ofereix la possibilitat de realitzar la sessió al
centre on resideix el jove.
“La mentoria social és una bona mostra de com
és de positiu l’acompanyament personalitzat als joves”
La setmana passada van
començar les formacions dels nous mentors que protagonitzaran la segona edició,
coordinada per la Fundació Resilis. S'espera incrementar el nombre de mentorats
fins a un total de 30 parelles quan s'incorporin a la província de Girona, les
mentories de Tarragona i les Terres de l'Ebre.
Per
a més informació
socmentor.resilis.org
El
suïcidi entre els adolescents.
Un estudi permet identificar
quins joves que han intentat suïcidar-se corren més risc de reincidir
L’Hospital Sant Joan de Déu
Barcelona atén cada any una mitjana de 250 joves que presenten un alt risc de
suïcidi, ja sigui perquè tenen idees de mort o suïcidi, perquè han pensat un
pla per treure’s la vida o perquè han fet alguna temptativa autolítica.
Francisco Villar, psicòleg clínic i responsable de la unitat de conducta
suïcida del servei de salut mental de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, ha
estudiat més de 800 casos de menors que han presentat una conducta suïcida i
que han sigut atesos els últims anys al centre, per determinar com es pot
avançar en el tractament d’aquests joves per evitar que reincideixin. Aquests
estudis formen part de la tesi doctoral que Francisco Villar ha presentat fa
poc a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Villar ha classificat aquests
joves en tres grups. El grup més nombrós, que representa el 60% del total, està
format per joves que presenten problemes vitals i conductuals de llarg
recorregut (desadaptació, fracàs escolar, problemes familiars, etc.); el segon
grup, format per un 30% dels casos, són adolescents que tenen trastorns de
salut mental greus, i el 10% restant són joves que, sense presentar problemes
mentals ni haver donat senyals de risc en la seva trajectòria vital, intenten
suïcidar-se com a resposta a un esdeveniment vital estressant. Del total de
pacients atesos, un 9% dels casos tornen a intentar suïcidar-se en un termini
de 6 mesos després de l’alta hospitalària.
L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona atén
cada any una mitjana de 250 joves que presenten un alt risc de suïcidi
Villar també ha pogut
determinar alguns dels factors de risc que permeten identificar els joves que
han intentat suïcidar-se i que tenen més risc de repetir la temptativa en els 6
mesos següents. Aquests resultats són especialment útils per als professionals
de salut mental que atenen aquests joves, ja que evidencien que és especialment
necessari extremar les mesures de seguretat i l’atenció, en el seguiment
posterior a l’intent de suïcidi, en els joves que presenten el perfil següent:
·
Trets desadaptatius de personalitat, nois i
noies amb problemes de gestió de les emocions i de les relacions, tant amb els
altres com amb ells mateixos.
·
Antecedents de problemes de salut mental a la
família.
·
Antecedents o presència d'autolesions.
Els resultats d'aquesta
investigació mostren que, contràriament a la creença actual, la depressió no es
revela com un factor predictor de reintents de suïcidi i sembla estar més
relacionada amb la ideació de mort que amb les temptatives. És per això que en
l'adolescència la promoció de tractaments orientats a l'adquisició d'habilitats
(gestió emocional, habilitats socials, resolució de conflictes, etc.) podria
ser clau en la prevenció de la conducta suïcida.
Autolesions
a l'adolescència per Olga Vallejo
Sabem que l’adolescència és
temps per fer bogeries, per la necessitat que tenen els joves de veure on són
els límits. Però algunes d’aquestes bogeries activen senyals d’alerta, com les
autolesions
Llegim que l’última tendència
són adolescents pujant vídeos a internet mastegant càpsules de detergent,
cremant-se la pell amb gel i sal o fent una sèrie de reptes per a un suposat
joc que acaba amb la mort. Les xarxes tenen un efecte contagi important. Trobem
líders d’institut que s’autolesionen, ho pengen a Instagram i altres copien la
conducta; joves víctimes de cyberbullying que viuen determinades situacions
-deixar-los de banda fent el buit retirant likes o pujant comentaris que els
humilien-, que els poden provocar malestar i dur a terme conductes negatives; i
tribus urbanes que responen al perfil dels emo -introvertits i sensibles que
temptegen amb la mort-, fent propaganda d’autolesions i animant els altres a
fer-ho. Les autolesions que es produeixen de forma prolongada solen ser per un
efecte mimètic quan s’exhibeixen a les xarxes socials o per descarregar una
ansietat que no s’ha sabut gestionar. També hi ha qui ho prova per curiositat i
segurament quedarà com una conducta aïllada.
Per fer front al poder de les
xarxes, la supervisió familiar i una bona comunicació bidireccional són factors
determinants que afavoreixen la desaparició d’aquesta mena de conductes:
“Aconsegueixen que en lloc de semblar glamuroses, desitjables i positives per a
la identitat dels fills, que senten que pertanyen a un grup, s’atenuïn”, afirma
Marta Fernández Martí, psiquiatra infantil i juvenil a l’Hospital de Dia de la
Fundació Althaia de Manresa.
AUTOLESIONS
Les autolesions són conductes
que es poden donar tant en nois com en noies sense patologies psiquiàtriques
greus, que solen començar a partir dels 12 anys aproximadament. Són agressions
al cos que no impliquen una intencionalitat suïcida però sí que busquen fer-se
mal. Poden ser rascades, cremades, cops o talls en una part del cos, sobretot
l’avantbraç, les cuixes i la panxa. Fa uns anys les autolesions s’associaven a
patologies greus com trastorns mentals, però últimament, amb un increment
important des de fa cinc anys, és un fenomen que ha crescut en relació amb un
malestar psicològic de joves que no saben com gestionar-lo i converteixen les
autolesions en una via d’escapament. Entre la població general, prop d’un 15%
dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada. Per considerar que
l’autolesió té importància clínica s’ha hagut de fer almenys cinc vegades
l’últim any, a més d’haver provocat un malestar significatiu i la distorsió en
les seves relacions o del rendiment acadèmic.
És un fenomen que ha crescut
en relació amb un malestar psicològic de joves que no saben com gestionar-lo i
converteixen les autolesions en una via d’escapament
Encara que les autolesions
solen ser superficials, són una demanda d’ajuda i una porta d’accés per tractar
altres problemes. L’autolesió no és el problema, és la conseqüència d’un malestar,
l’evidència física prèvia o simultània d’un possible trastorn alimentari,
adaptatiu, de conducta o depressiu. Quan s’autolesionen es tendeix a repetir la
conducta, al principi poc i cada cop més, perquè els aporta algun tipus de
reforç. Hi ha el risc que, si no es tracta, el malestar vagi a més i l’associïn
amb idees de suïcidi. Quan els joves comencen a autolesionar-se, depenent de la
resposta de l’entorn -família, companys i professors-, aquestes conductes
s’incrementen o deixen de fer-ho. Recomanen que si els pares sospiten que el
fill s’autolesiona, consultin el pediatre o terapeuta de referència per saber
quins passos han de seguir.
QUALITAT
I QUANTITAT
Anna Sintes, psicòloga clínica
adjunta al servei d’hospitalització psiquiàtrica de l’Hospital Maternoinfantil
de Sant Joan de Déu, assegura que és important la quantitat d’hores que els
pares i mares passen amb els adolescents. “S’està veient que a més de qualitat
es tracta de quantitat”, diu. “Quan hi ha poc temps es resolen coses pràctiques
com la logística, els horaris o els diners. Per saber què passa als fills han
d’estar força estones junts, que els joves vegin que els pares estan
disponibles, que es mostren tolerants, accessibles i atents, sense ser rígids
però sent alhora exigents amb el compliment de les normes. Els adolescents
necessiten sentir-se controlats”, conclou la psicòloga.
Prop d’un 15% dels adolescents s’han
autolesionat alguna vegada
Anaís Lara Lloveras, psicòloga
infantil i juvenil a l’Hospital de Dia de la Fundació Althaia, puntualitza que
si hi ha prou confiança i bona comunicació entre pares i fills pot ser adequat
parlar directament de qualsevol tema -malestar, drogues o sexualitat-. Es
considera que una bona comunicació és la base per a la prevenció de qualsevol
tipus de trastorn. “És una feina que s’ha de fer des que són petits: parlar a
casa, no retreure, no jutjar, ni sobreprotegir-los, perquè sense adonar-nos-en
els estem fent més vulnerables a situacions de frustració i no aprenen de forma
prou adaptativa”, comenta Lara. Considera, a més, que molts pacients arriben a
patir elevats graus de malestar fruit d’un aprenentatge ineficient de la gestió
emocional en situacions que no haurien de ser un problema.
SORTIR-SE’N
ÉS POSSIBLE
La Queralt (19) i la seva
família parlen obertament del que li ha passat: fa tres anys va estar dos mesos
hospitalitzada a Sant Joan de Déu per un trastorn de la conducta alimentària.
Ara fa vida normal, va a la universitat, estudia per obtenir el carnet de
conduir i surt amb els amics, com qualsevol altra noia de la seva edat, encara
que segueix amb tractament psicològic i psiquiàtric. “Estic bé. Disfruto quan
menjo, cosa que per a algú que ha patit anorèxia no és tan comú”, comenta
satisfeta. El seu pare, l’Antoni, admet que al principi es preguntaven què
havien fet malament. “És inevitable pensar que pots tenir la culpa del que està
passant -diu el pare-. Sempre tens pors. Veus que millora i estàs més tranquil,
però et queda un cert dubte de si recaurà”. Recorda les visites a l’hospital
cada tarda: “Sembla una presó, és depressiu, habitacions totalment asèptiques
on no tenen res a l’abast, ni els cordons de les sabates, per evitar que es
puguin fer mal”, diu.
Quan la Queralt va sortir de
l’hospital estava molt dèbil mentalment i va començar a autolesionar-se amb
talls a les cuixes i els braços. “Els professionals que la tractaven ja ens
havien avisat que un percentatge bastant alt de noies que pateixen anorèxia
-surten amb l’autoestima molt baixa- solen autolesionar-se”, explica l’Antoni.
Ella reconeix les autolesions com una forma d’autocontrolar-se visualitzant el
seu malestar interior. “Volia mostrar-me a mi mateixa que no era prou bona en
res”, afirma la Queralt. Tot i que abans d’estar ingressada s’havia
autolesionat, creu que llavors ho feia des de la inconsciència. En canvi, quan
va sortir de l’hospital es va convertir en el seu mètode de control
-demostrant-se que no era prou bona- i de fugida de la realitat -concentrant-se
en el tall o la cremada, deixava de ser conscient de la resta-. Ara troba que
no tenia sentit, però quan s’autolesionava creia que evitava un possible atac
d’ansietat i se sentia en pau.
A la Queralt l’ha ajudat molt
saber que sobretot els pares, i també els amics, li fan costat. “En part em
vaig proposar deixar d’autolesionar-me pels pares i per la meva parella. Sé que
si jo estic bé ells també, i la veritat és que quan portes temps sense fer-ho
t’hi acostumes i soluciones els problemes d’una altra manera”, admet. Recorda
quan començava a autolesionar-se, que no ho deia a ningú per la por del que
dirien. “Alguna vegada a classe n’havíem parlat i els companys deien que això
era de covards. S’ha de perdre la por de l’estigma. Dir-ho als pares o a algú
que et pugui ajudar és un primer pas important per trobar solucions”, recomana.
Motius
pels quals un jove pot autolesionar-se:
SOCIALS
·
Per augmentar l’atenció que rep del seu entorn
perquè no hi ha prou presència o disponibilitat dels pares o la seva necessitat
d’atenció és molt elevada.
·
Per evitar conflictes sabent que si
s’autolesiona ja no el pressionen tant per complir amb determinades
responsabilitats o obligacions.
·
Per ingressar a l’hospital i evitar ser a casa
si hi ha molta tensió, o anar a classe si se sent incòmode o aïllat.
PERSONALS
·
Té ràbia, insatisfacció, ira o emocionalitat
negativa i poques habilitats socials per compartir i expressar emocions, i amb
l’autolesió disminueix sentiments negatius.
·
Busca emocions fortes i s’autolesiona per
sentir-se viu, per augmentar les emocions positives o lesionen es tendeix a
repetir la conducta, al principi poc i cada cop més, perquè els aporta algun
tipus de reforç. Hi ha el risc que, si no es tracta, el malestar vagi a més i
l’associïn amb idees de suïcidi. Quan els joves comencen a autolesionar-se,
depenent de la resposta de l’entorn -família, companys i professors-, aquestes
conductes s’incrementen o deixen de fer-ho. Recomanen que si els pares sospiten
que el fill s’autolesiona, consultin el pediatre o terapeuta de referència per
saber quins passos han de seguir.
Adolescència
i salut mental: un fràgil equilibri per Marta Espar
Més del 50% dels trastorns
mentals de l'edat adulta s'inicien en l'adolescència. La prevenció i una
detecció precoç són claus.
Tendeix a aïllar-se dels amics
cada vegada més, no pot dormir gaires nits seguides, experimenta una pèrdua de
pes brusca o una davallada de rendiment sobtada. Ha passat de sentir-se una
mica depre a mostrar símptomes de depressió, o ha deixat d’interessar-se pel
que abans li agradava. Poden semblar símptomes propis de l’edat, però quan
s’acumulen o apareixen de forma brusca dibuixen la línia que separa
l’adolescència d’un problema de salut mental. I sovint costa detectar-ho, però
no és un problema menor perquè els estudis mostren com més del 50% dels
trastorns mentals de l’edat adulta s’inicien a l’adolescència, i entre un 20% i
un 30% de les visites al metge de capçalera de les persones joves responen a
símptomes relacionats amb l’ansietat i la depressió.
Dades recents de l’Agència de
Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que, en aquesta ciutat, el nombre
d’infants i joves atesos als centres de salut mental infanto-juvenils ha
augmentat més d’un 112% en els últims 14 anys. D’aquest total el percentatge de
diagnosticats amb trastorns mentals greus, com psicosi, trastorn bipolar,
trastorns de l’espectre autista o esquizofrènia, s’ha doblat (d’un 4,2% el 2005
a un 9,5% el 2014).
Arreu del món, i també a
Catalunya, els centres de salut mental infanto-juvenil han començat a
reorganitzar-se en els últims anys per atendre un nombre creixent de primers
episodis psicòtics, en molts casos, també associats a un augment en el consum
de tòxics (alcohol i cànnabis, principalment, però també amfetamines i cocaïna,
entre d’altres). Els programes de psicosi incipient enfocats a la detecció
precoç i prevenció de nous episodis a través d’una bateria de mesures, com la
psicoteràpia, la intervenció amb les famílies i la rehabilitació, aconsegueixen
evitar hospitalitzacions en 9 de cada 10 casos durant el primer any
d’implantació, segons estudis publicats al Regne Unit i als Estats Units.
CENTRE
PIONER
A Catalunya el Centre
d’Higiene Mental Les Corts del Grup CHM Salut Mental va ser un dels primers a
implantar aquest servei l’any 2007. Segons la seva coordinadora, la psiquiatra
Maite Carbonero, durant aquests anys el programa ha aconseguit un percentatge
de vinculació al tractament del 80% -molt alt tenint en compte que un dels
principals problemes d’aquesta població és que abandona el tractament- i una
millora en el funcionament global, sobretot en aspectes de projectes de futur i
relacions socials i familiars, també en un 80% dels casos.
El professor i investigador en
salut mental jove de la Facultat de Medicina de la Universitat de Warwick, Max
Birchwood, va fundar el primer servei d’intervenció precoç en psicosi al Regne
Unit l’any 1994. Aquest psiquiatre anglès, que és membre del grup de treball de
la prestigiosa guia de pràctica clínica NICE, d’esquizofrènia en nens i joves,
va crear l’anomenada teoria del període crític, segons la qual és fonamental
intervenir en els primers tres anys després d’un primer episodi o fins i tot
abans, quan es comencen a detectar “estats mentals de risc”, per aconseguir un
bon pronòstic de recuperació. Convidat pel Centre Higiene Mental Les Corts,
durant una jornada celebrada al novembre al CaixaForum de Barcelona, amb motiu del
40è aniversari d’aquest centre barceloní, Birchwood va recordar els enormes
beneficis que, tant a nivell assistencial com econòmic, suposen aquest tipus de
programes, ja que, en vincular els joves amb la xarxa sanitària, s’estalvien
costos d’hospitalització, tractaments de per vida i pèrdua de perspectives de
futur. Segons el psiquiatre anglès, però, avui cal anar un pas més enllà i
implicar els mateixos usuaris en el disseny dels serveis d’atenció
especialitzada per a joves: “Bona part dels adolescents o joves que han tingut
un primer episodi psicòtic escapen a la xarxa de salut mental perquè, quan els
detectem, el problema ja està avançat i els hem de donar medicació, que té
importants efectes secundaris, i ingressar en un hospital. Com que no volen tornar
a passar per aquest procés, es desvinculen sovint del tractament”. A més,
segons Birchwood, els dispositius d’assistència per a adolescents i joves
“estan dissenyats des de la nostra mentalitat adulta i només es pot aconseguir
que no abandonin el tractament i la rehabilitació, si ens esforcem a
implicar-los en el disseny dels serveis i tenim en compte les seves propostes”.
En el programa Youthspace, que
el psiquiatre dirigeix a Birmingham, han iniciat una reorganització integral
dels serveis i han creat un comitè format per joves usuaris que reclama una
altra mirada cap a la salut mental jove i l’atenció a les seves especificitats.
Entre els serveis, Birchwood emfatitza que cada dia més programes i assaigs
clínics internacionals demostren que tant la rehabilitació com algunes
tècniques de psicoteràpia i intervenció amb les famílies són de vital
importància per a la recuperació en aquests casos.
Cristina Molina, directora del
Pla Director de Salut Mental i Addiccions del departament de Salut de la
Generalitat, coincideix que la detecció precoç és un dels primers objectius a
assolir, perquè es tracta d’una població que no acostuma a acudir fàcilment als
serveis de salut. “El pla director ha engegat diversos programes de coordinació
amb el departament d’Ensenyament per donar suport als docents i, amb el de
Benestar Social, per actuar sobre grups de risc. També ha posat en marxa un
sistema de consultes entre els centres d’atenció primària i la xarxa
especialitzada”. Tot plegat amb un objectiu comú: actuar “així que es pugui en
tots els nivells i evitar la cronificació d’aquests trastorns, que, a més,
tenen una enorme repercussió sobre l’entorn familiar i educatiu del jove i les
seves perspectives de futur”, insisteix Molina.
I és que, a diferència del que
els prejudicis acostumen a fer pensar, tothom es pot recuperar d’un trastorn
mental. Així ho subratlla el psicòleg Francisco Villegas, cap de servei de
l’àrea de rehabilitació psicosocial del Grup CHM Salut Mental: “Amb més o menys
dificultats, sempre hi ha possibilitats de recuperació. La gent recupera un
projecte de vida i els professionals el que fem és donar-los eines i suport en
aquest procés a partir de programes de rehabilitació, habitatge, reinserció
laboral, etc.”
IMAGINA
UN MÓN
La Declaració Internacional
sobre Salut Mental elaborada l’any 2010 per l’Associació Internacional per a la
Salut Mental Jove i presentada a Barcelona al novembre en la seva versió en
català, “imagina un món on els joves amb problemes de salut mental rebin el
suport i l’assistència que necessiten, quan i on ho necessitin; i cap d’ells
hagi de suportar estigma, prejudicis ni discriminació”. Un dels seus primers
objectius és reduir a la meitat els índexs de suïcidi entre joves de 12 a 25
anys durant els pròxims 10 anys. I és que a Catalunya el suïcidi és la primera
causa de mort evitable en la franja dels 20 als 35 anys.
El Pla Director de Salut
Mental i Addiccions va engegar el 2014 l’anomenat codi risc suïcidi, un
programa que té com a objectiu disminuir les temptatives de suïcidi mitjançant
un protocol de monitorització i seguiment proactiu de les persones de risc
identificades pel sistema sanitari. En el cas dels adolescents, Molina recorda
que el codi risc suïcidi preveu un temps límit d’atenció després de l’alta de màxim
72 hores.
EMOCIONS,
NOU IDIOMA
Alguns dels adolescents que
participen als tallers o xerrades que fa pels instituts el programa comunitari
d’educació sanitària Espai Jove, dels districtes de les Corts i Sarrià-Sant
Gervasi, expliquen que no acostumen a parlar de les seves emocions o dels
problemes de salut mental amb els pares o amics. Asseguren, però, que comentar
què és l’ansietat o si en senten en un moment determinat, els aniria molt bé.
Des de diferents àmbits socioeducatius i sanitaris fa temps que es reclama que
l’alfabetització en salut mental i l’educació emocional siguin una assignatura
a les escoles. Des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que
agrupa 91 entitats catalanes, també han detectat aquesta necessitat que
expressen els joves. Per aquest motiu, en l’última Ágora Jove van decidir
engegar la campanya Ja tens la salut en ment? #AssociativaMent a les xarxes
socials amb lemes com: “Ser conscients de les nostres emocions i expressar com
ens sentim és guanyar un idioma” i “Educació emocional a cada escola! Volem un
sistema educatiu que promogui habilitats socioemocionals a l’aula!”
Núria Ramon, psicòloga i
presidenta del CNJC, explica que “discriminacions patides diàriament pels joves
d’esferes diverses, com el masclisme, el racisme o l’orientació sexual, així
com les expectatives i exigències respecte als canons de bellesa imposats, els
models normatius de parella i familiars o la pressió del grup i la família,
afecten el benestar emocional dels joves i poden ser font de trastorns com
l’ansietat, la depressió, l’anorèxia i la bulímia o, fins i tot, el suïcidi”.
5
preguntes clau per ajudar a pensar als infants davant els conflictes per Katia
Velar.
L’article d’avui gira al
voltant de la importància de potenciar la reflexió en els infants per afavorir que desenvolupin estratègies de
raonament reflexives davant dels diferents conflictes que poden sorgir en la
vida diària.
Els conflictes formen part de
la nostra quotidianitat, el que és important és saber triar les estratègies
adequades per afrontar-los. Aquestes estratègies les podem anar aprenent i
millorant amb el temps, però com ja sabeu, la infància és un moment d’especial
importància i a vegades els adults tendim a dóna’ls-hi les respostes fetes
i es perd l’oportunitat per a que per sí
mateixos les trobin.
Exemple
1:
Filla: Papa, el Marc avui està enfadat amb mi i
no em parla gaire.
Pare: Doncs tranquil·la filla, pots preguntar-li
què li passa.
Exemple
2:
Fill: No sé fer l’exercici de mates, no em
surten les multiplicacions!
Mare: Multiplicar és fàcil, però has de practicar
més. A veure, deixa’m mirar aquest exercici...
En aquest escrit vull
compartir amb vosaltres una tècnica molt útil que ens va arribar al 1974 del la
mà dels psicòlegs Spivack i Shure. El
que ens venen a explicar és una manera de poder ensenyar a resoldre conflictes
socials als infants (als adults tampoc ens va gens malament aprendre aquest
tipus de tècniques).
Es tracta de potenciar cinc
tipus de pensaments diferents. Això ho podem fer a través de les següents
preguntes:
1. PENSAMENT CAUSAL
Què
ha passat?
Ens ajuda a determinar quina
és la causa del problema o d’on sorgeix. Es tracta d’ensenyar als infants a
identificar problemes i a fer una bona anàlisi dels mateixos buscant la
informació necessària. Els podem plantejar les següents preguntes:
Què
ha passat?
Quin és el problema?
Quines dades tinc?
Podem fer jocs de pistes,
llegir seqüències amb vinyetes que representin un problema i preguntar per les
causes, exposar una situació i preguntar per ella, etc.
2.
PENSAMENT ALTERNATIU
Quines idees tinc de com puc
solucionar-ho?
Ens ajuda a imaginar possibles
solucions al problema identificat, a cercar alternatives de resposta. Es tracta
de fer una pluja d’idees.
Una activitat podria ser
plantejar diferents usos d'un mateix objecte o generar diferents finals per a
un mateix conte o pensar diferents formes de donar resposta a una mateixa
situació. Ho podem aplicar també després d’algun conflicte que hagi sorgit a
casa, a l’escola... què podríem haver fet en aquella situació?
3.
PENSAMENT CONSEQÜENCIAL
Quines són les conseqüències de cada
solució?
Es tracta de valorar les
conseqüències dels nostres comportaments per avançat, implica preveure el que
passarà si triem les diferents opcions de resposta que hem pensat. És a dir, preveure les conseqüències
positives i negatives de cada alternativa plantejada.
Què
pot passar si…? Què hagués passat si …? Com et sentiries si ....
4.
PENSAMENT DE PERSPECTIVA
Quina repercussió té en els altres el
que jo faci?
Ens ajuda a posar-nos en el
lloc de l’altre i entendre perquè una persona pensa, sent o es comporta d’una
manera determinada. Aquest pensament es desenvolupa en plenitud a partir dels 6 o 7 anys, però es pot anar
practicant abans. Es poden fer jocs de role playing, on s’identifiquin
diferents situacions des de diversos punts de vista i analitzar posteriorment
què han pensat, com es senten i que han fet els diferents personatges. El
pensament en perspectiva és molt important a l’hora de gestionar conflictes a on
hi ha altres persones implicades.
5.
PENSAMENT MITJANS-FI
Quines són les passes que necessito per
posar en pràctica la solució que he triat?
Un cop hem triat quina serà
l’alternativa que volem posar en pràctica, donat que hem pensat què és la que
té les millors conseqüències, ens hem de marcar les passes que necessitem fer
per aconseguir posar-la en pràctica i hem de saber els recursos dels que
disposem.
Es pot treballar amb les
situacions que requereixin una planificació:
Què vull aconseguir? De quantes maneres puc aconseguir-ho? Quina és la
millor? Quines passes he de fer per posar-ho en pràctica? Com m’ha sortit? Què
he de millorar?
Reprenen un dels exemples
anteriors ara que ja hem conegut el model dels cinc pensaments i volem fomentar
que el nostre fill/a raoni per ell/a mateix/a:
Exemple:
Filla: Papa, el marc avui està enfadat amb mi i
no em parla gaire.
Pare: Vaja.... què us ha passat?
Filla: No ho sé, no tinc ni idea de perquè està
enfadat.
Pare: Tens alguna idea sobre què fer per poder
saber-ho?
Filla: Li puc dir a la Marta que li pregunti....
Pare: Alguna idea més?
Filla: Li puc preguntar jo mateixa...
Pare: Quina creus què pot ser la millor solució?
Filla: Li diré jo mateixa, així ho sé de primera
mà.
Pare: I com ho faràs?
Filla: No ho sé.... potser em diu que no vol
parlar-ne.
Pare: Això ja ho saps abans de provar-ho?
Filla: No.... hauré de veure què passa.
Pare: Vols que ho parlem més tard?.
Filla: No cal, crec que ja tinc una idea! Demà a
l’hora del pati li demanaré que m’agradaria parlar amb ell i li explicaré que
em sap greu que no em parli com abans i que m’agradaria saber com es sent i què
li ha passat.
Pare: Em sembla una bona idea, demà ja
m’explicaràs com ha anat.
Aquest model és aplicable
sempre que el nostre fill/a no estigui en un moment d’alta emocionalitat, per
poder raonar adequadament hem d’estar en calma.
Us facilito aquest mapa amb 5
parades per a que el podeu fer servir de guia a l’hora de practicar.
Quan l’infant troba per ell
mateix la solució adequada als seus conflictes guanya en seguretat,
autoeficàcia, millora el repertori de comportaments reflexius i aprèn a no
donar respostes impulsives. Si des de petits ens anem acostumant a fer servir
aquestes preguntes el que aconseguim és que passin a formar part de la nostra
manera habitual de donar resposta als conflictes.
Spivack,
G. I Shure, M.B. (1974). Social adjustement of young children: a cognitive
approach to solving real-life problems. San Francisco. Jossey Bass.
Katia Velar Ceballos és Psicòloga
general sanitària. Àrees infància, adolescència i família. Especialista en intel·ligència emocional. http://www.interpersonal.cat/katia-velar/
CUIDAR-NOS
EMOCIONALMENT: LA MILLOR EINA DE PREVENCIÓ EN SALUT MENTAL per Milos Salgueda
Avui 10 d'octubre és el dia
Mundial de la Salut Mental. Conscienciar-nos de la necessitat de fer prevenció
és un gran repte.
La OMS defineix la Salut
Mental no com a absència de problemes o trastorns sino com la capacitat
d’establir unes relacions harmonioses amb els altres, i la participació
constructiva a les modificacions de l’ambient físic i social. En aquest sentit,
la salut mental és la base per al benestar i funcionament efectiu d’un individu
i d’una comunitat.
A nivell pràctic podem fer una
radiografia del propi nivell de salut mental en funció de:
·
Com està la relació amb nosaltres mateixos
·
Com està la relació amb els altres
·
Com donem resposta als reptes de la vida.
Per tant, és evident que la
salut mental és una dimensió contínua i variable en funció del desenvolupament
de la pròpia autonomia emocional i dels estressors vitals. Considerem que hi ha
un problema de salut mental o trastorn mental quan les dificultats creen un
malestar significatiu i dificulten l’adaptació social o personal. Segons les
estadístiques, 1 de cada 4 persones podem patir-lo al llarg de la nostra vida.
Així doncs, la salut mental és cosa de tots.
Igual que en tots els àmbits
de salut, en la salut mental podem fer prevenció i és molt important educar i
sensibilitzar a la població d’aquesta necessitat. En aquest sentit, un
important element de prevenció és la nutrició emocional. Igual que vetllem per
tenir una alimentació saludable, hi ha actituds i activitats que si incorporem
en el nostre dia a dia potencien la nostra salut mental, i en moments en que
apareixen problemes més o menys intensos actuen com a reguladors i són fonts de
millora.
Alguns ingredients que caldria
incorporar a diari en la nostra nutrició emocional són:
Descans suficient: vivim en una societat
que valora molt l'acció i cada cop ens sobreestimulem més, oblidant que el
nostre cos i sobretot la nostra ment necessiten moments de pausa.
Diàleg intern positiu: la forma com ens
tractem a nosaltres mateixos és un factor determinant en l'aparició de
símptomes d'ansietat o depressió. Cuidar el llenguatge que utilitzem, tenir una
actitud d'acceptació dels propis errors i vulnerabilitat i promoure una actitud
positiva cap a la nostra capacitat d'afrontar els reptes tolerant les
frustracions, augmenta considerablement el nostre benestar emocional.
Activitat física: “mente sana in corpore sano” és un gran consell que permet que el
cos es relaxi alliberant neurotransmissors que equilibren l’estat emocional.
Escollir un esport o activitat que impliqui moviment és una gran eina de
prevenció i higiene mental.
Atenció Plena: potenciar la capacitat de
focalitzar l’atenció en el present per poder gaudir de les petites coses.
Activitats plaents. Cal incorporar en el
dia a dia moments gratificants generadors de plaer, i això no és un luxe: cal
que hi dediquem una part del nostre temps. Ho necessitem per poder mantenir
l'equilibri i compensar totes les altres activitats que ens desgasten i formen
part de les nostres obligacions.
Milos Salgueda, Psicòloga i
Psicoterapeuta. www.milossalgueda.com
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.