Recull d'articles recomanats pels nostres amics i amigues


La família, el primer escut contra el 'bullying' per Paloma Arenòs

Els experts asseguren que el paper que ha de jugar la família per prevenir l’assetjament escolar és donar als fills un bona educació emocional i treballar en equip amb l’escola
La família ha de ser el primer escut per protegir els menors de l’assetjament escolar. Un escut dur per fora però flonjo com un coixí per dintre per acollir el tràngol emocional que la criatura està patint a causa dels abusos dels seus propis companys.
Meritxell Almirall, psicòloga infantil i coordinadora del centre psicològic i familiar Som Pares, de Vilanova i la Geltrú, afirma que el paper fonamental de la família davant del bullying és, sobretot, educar emocionalment els fills. “Hi ha certs comportaments de burla que sovint els adults també fem entre nosaltres i que els nens veuen com a correctes i repeteixen amb altres companys. És bàsic inculcar als fills el respecte als altres, l’acceptació de les diferències i, sobretot, que tinguin un paper actiu a l’hora de denunciar, d’explicar el que altres poden estar fent malament”. “Sovint -reflexiona- els pares ens centrem molt a explicar al nostre fill què ha de fer si li fan bulliyng, però no com ha d’actuar si observa que n’hi estan fent a un company”.
    El paper fonamental de la família davant del bullying és, sobretot, educar emocionalment els fills
A l’hora d’enumerar les eines clau per actuar amb precisió, Almirall reconeix que, en general, falta educació emocional. “Quantes vegades donem aquell consell de «No vull que juguis amb tal nen o nena», o diem «Aquest és el més tonto de la classe», «Tu no et deixis trepitjar per ningú», «Si et peguen pega»...? Potser hauríem de començar a replantejar-nos quines altres alternatives tenim a l’abast”, suggereix. ¿I com es pot prevenir l’assetjament des de casa? “La base torna a ser l’educació en el respecte. Si el nen interioritza que ell no és millor que ningú, que no cal competir per amor ni per respecte, que té altres recursos, que ridiculitzar l’altre està malament, sigui qui sigui, no repetirà un patró d’assetjador a l’escola. L’empatia amb els altres és bàsica. I això s’aprèn a casa”, detalla.

ESCOLTAR SENSE JUTJAR

A Som Pares apunten que quan tracten nens víctimes de l’assetjament escolar solen venir amb dificultats emocionals per explicar què els passa. “Els pares veuen que estan més apagats, tristos... O, al contrari, molt més irritables a casa. A vegades fingeixen que tenen mal de cap o mal de panxa per no anar a l’escola...”, descriu Almirall. Els pares comencen a sospitar i consulten el psicòleg. “El primer que cal fer és escoltar la versió del nen. Sense que se senti jutjat. Moltes vegades són nanos que tenen la sensació de culpa molt interioritzada perquè han rebut una matraca psicològica brutal durant molt temps i, per tant, tenen l’autoestima malmesa”. “S’arriben a creure -descriu- que són inferiors a la resta, que no poden fer res, que ningú fa res, perquè molts cops han vist que l’escola gairebé no ha actuat contra els assetjadors o que fins i tot companys seus els han ignorat o girat l’esquena quan han vist que els feien mal. Tenen una percepció de fracassats. Es tanquen en ells mateixos”, adverteix la psicòloga.

La soledat de la víctima

La psicòloga infantil Meritxell Almirall reflexiona sobre la soledat de la víctima d’un assetjament escolar. “Hem de pensar que hi ha un pes social molt gran. Potser a un nen en aquesta situació li fa més mal estar sol i la ignorància de la resta de companys que no l’ajuden que no pas el fet que un o dos de la classe en concret l’insultin o li peguin. La soledat és la pitjor part del bullying. Hem d’ajudar el grup de classe a ser detectors i denunciants d’aquestes situacions. A no permetre que segueixin passant i a no callar el secret”. L’experta recomana “treballar en família per acompanyar el nen i també els pares”. “Molts pares -assegura- tenen una sensació de culpa molt gran perquè no se n’han adonat abans o perquè no han pogut evitar que fereixin el seu fill, i també necessiten eines de gestió emocional”. Quan el menor és la víctima, la psicòloga recorda que “hi ha una sensació de vergonya en les persones que pateixen bullying que els impedeix relatar els fets. No jutjar i crear un clima de confiança a casa és importantíssim”, conclou.

LA VERSIÓ ESCOLAR

L’escola hauria de tenir un protocol tant de detecció com de resolució quan hi ha un cas de bullying. Ara fa un any, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) de Barcelona va presentar l’informe' La percepció i experiència de l’assetjament escolar a l’escola, la família i la societat', elaborat per la doctora Consuelo León i impulsat per una nova càtedra sobre polítiques familiars i la cura dels infants. L’estudi es va fer a partir de cinc grups de treball en què van participar 14 centres educatius (7 de públics i 7 de privats). Segons l’informe, creix la demanda dels pares perquè se’ls donin eines per gestionar des de casa el bullying i el ciberbullying. “Fins ara s’han treballat i implementat polítiques d’actuació sobretot a l’escola, però cal donar eines a la família per poder afrontar-lo”, afirma León.

També cal que l’escola es converteixi en un àmbit on es pugui oferir formació als pares, reclama el text. “La proposta és fer de l’escola, en col·laboració amb les famílies, un veritable i eficaç àmbit de prevenció”. “Els estils parentals comunicativament oberts són claus per identificar l’assetjament escolar. Un estil de comunicació parental adequat enforteix la dignitat de l’infant i l’allunya de patrons relacionals en els quals estigui present l’abús del poder”, destaca León.

Per a Som Pares és “molt important escoltar la versió de l’escola. Parlar amb el tutor i la direcció i plantejar la situació. Sovint sorprèn descobrir que moltes conductes els han passat desapercebudes”. A partir d’aquí, s’ha d’establir un pla d’acció amb el centre educatiu. “Hem de convertir la confiança del nen en el tutor en un suport dins de l’ambient hostil. I, paral·lelament, treballar amb el nen habilitats i recursos per sortir-se’n”. I Almirall continua: “Hem de traslladar-li a l’infant que família i escola buscarem una solució conjunta. Ha de saber amb quins mecanismes concrets es farà. Per exemple: «Hem quedat amb l’escola que et canviaran de taula i que en els treballs en grup no aniràs amb tal nen. Si et diu res ho has de comunicar al professor i ell hi parlarà...» No podem comunicar al nen coses abstractes com: «Ara ja vigilaran més que no passi res». És un concepte que no li dona seguretat ni garanties de canvi. I seguirà tenint por”.

Cal convertir la confiança del nen en el tutor en un suport dins de l’ambient hostil

En aquest context, des de Save The Children s’ha creat una escola virtual per ajudar pares i mares a gestionar l’assetjament escolar. Entre moltes propostes, aconsellen que l’infant expliqui tot el que ha passat i reflexionar sobre tot allò que pot arribar a passar d’ara endavant. També proposen redactar els fets per organitzar informació i idees. Almirall ho ratifica: “És una manera de treballar el trauma. D’exposar els fets, però sense forçar. Sovint tenen una sensació de girar full i no seguir recordant. Això també ho hem de respectar. Cada nen té el seu ritme”, matisa. Després, un cop endreçat el relat, cal comunicar-ho al centre escolar, aconsella l’ONG.

Minimitzar els fets

I quan l’escola no es creu la família o minimitza els fets? “Si l’escola no ajuda, el problema no se solucionarà. L’escola és la clau. No pot caure en frases com «Són coses de nens» o «És que el teu fill és massa sensible»”, adverteix la psicòloga Meritxell Almirall. “Val la pena recopilar proves, si n’hi ha: notes a l’agenda ridiculitzadores o missatges de mòbil. Si hi ha agressions és important anar al centre de salut i aportar la documentació mèdica rellevant... Si malgrat tot això l’escola no canvia d’actitud i no pren mesures, hem de plantejar un canvi de centre”. “L’afectació emocional a casa -continua- sol ser de molta indignació i de ràbia. Però l’important és que la criatura senti que té el suport incondicional dels seus pares, independentment del paper de l’escola”, rebla Almirall.



Què podem llegir aquest nadal? per Aure Farran

Si busqueu idees perquè els vostres fills i filles no s'oblidin de posar un llibre a la carta als Reis, aquí teniu algunes propostes molt interessants!

La tribu que put,  ELISE GRAVEL / MAGALI LE HUCHE. EDITORIAL LITERA
Voleu conèixer la Tribu-que-put? És un curiós grup de criatures que viuen en cabanes als arbres amb els seus amics, els animals. Un text original i intel·ligent d’Elise Gravel magníficament il·lustrat per Magali Le Huche. Un llibre que respira diversió, ecologia i llibertat pels quatre costats. Lectura recomanada a partir de 5 anys.

Quina tocada de nassos, RUTH TORMO. EDITORIAL BARCANOVA
Un relat de caràcter realista en què els protagonistes, en l’atrafegat camí cap a l’adolescència, busquen explicar-se i trobar sentit a tot allò que viuen i, sobretot, trobar-se a ells mateixos i definir-se com a individus amb personalitat pròpia, malgrat les inevitables contradiccions de l’edat. Recomanat a partir de 12 anys.

El segrest de la bibliotecària,  AMARGARET MAHY. EDITORIAL VIENA
Una aposta segura perquè la canalla passi una bona estona llegint! Un dia, una colla de bandits segresta la bibliotecària del poble, convençuts que l’Ajuntament estarà disposat a pagar un enorme rescat per recuperar-la. Sembla un pla molt ben pensat, oi? Però potser no ho és tant... Què passarà? Recomanat a partir de 9 anys.

La paraula màgica, CINTA ARASA I ÀFRICA FANLO. EDITORIAL SOMOS LIBROS
Un àlbum il·lustrat que és un punt de trobada entre mares i fills, un espai de joc, d’acostament i de coneixement. Un llibre per compartir i per conèixer una mica millor la pròpia família. La canalla podrà reflexionar sobre la seva experiència vital i elaborar pensaments creatius. I és que els nens seran no només lectors, sinó també autors, d’aquest àlbum! Recomanat a partir de 6 anys.

Què hi ha a dins?, GIULIA DE AMICIS, CRISTINA BANFI I CRISTINA PERABONI. EDITORIAL COSSETÀNIA
Gràcies a aquest llibre, la canalla podrà entrar a les cases més sorprenents dels “animals arquitectes” més enginyosos i originals, capaços de construir els seus caus amb una habilitat que els humans no podrien igualar! Podran descobrir on viuen les abelles, les formigues i tots els altres “superconstructors”! Recomanat a partir de 5 anys.

Passats de rosca, GIACOMO PUCCI / VALERIO CHIOLA. EDITORIAL EL CEP I LA NANSA
Una nova sèrie de novel·la il·lustrada sobre la integració i la convivència que té com a rerefons l’assetjament escolar. Una proposta fresca i propera que defuig els estereotips i convida els lectors a gaudir d’aventures amb l’objectiu que se sentin identificats amb les situacions que es plantegen. A partir de 9 anys.

La universitat de Totmeu, FABRIZIO SILEI. EDITORIAL EDEBÉ
Els senyors Smirth ho han provat tot per transmetre a en Prim els valors més sans de la vida: la gasiveria i l’egoisme. Però en Prim no resulta ser un hereu digne. És un nen bo, massa bo! Com s’hi pot posar remei? Necessiten una escola adequada. Hi ha una escola com aquesta? I tant: és la Universitat de Totmeu! Lectura recomanada a partir de 8 anys.

Juno,  LAIA AGUILAR. EDITORIAL FANBOOKS
Si els va agradar Wolfgang, els encantarà retrobar-se amb la bona literatura juvenil de Laia Aguilar. En aquesta ocasió ens acosta la història de la Juno, que està en un centre d’acollida des que era petita i tothom la considera un cas perdut. La seva vida, però, canvia quan la psicòloga li ofereix anar a un institut d’un barri benestant de la ciutat. Potser la vida li donarà una segona oportunitat. Recomanat a partir de 14 anys.

L’ocell de l’àvia, BENJI DAVIES. EDITORIAL ANDANA
En Noè no està segur de voler passar l’estiu amb l’àvia. Però això és abans de trobar-se implicat en un rescat espectacular que marcarà l’inici d’una nova i commovedora amistat. L’esperat retorn al món de la balena, del gran creador d’àlbums il·lustrats Benji Davies. Lectura recomanada per a infants a partir de 3 anys.

Imagina’t un món, ROB GONSALVES. EDITORIAL JOVENTUT
Un preciós àlbum per deixar volar la imaginació per un món on les fulles que cauen a la tardor emprenen el vol transformades en papallones, on les llums fugen de la ciutat per il·luminar el camí i on tot el que ens envolta es converteix en extraordinari. Recomanat a partir de 6 anys.

Curiosity,  MARKUS MOTUM. EDITORIAL FLAMBOYANT
Una oportunitat per conèixer el Curiosity, un vehicle robot ideat per explorar Mart. Amb il·lustracions i diagrames, el robot acompanyarà els petits lectors en el viatge del laboratori al planeta vermell, per ensenyar-los fins on arriba la curiositat humana. Lectura recomanada a partir de 5 anys.

L’aneguet lleig, MERITXELL MARTÍ I XAVIER SALOMÓ. EDITORIAL COMBEL
Aquest llibre de format reduït és una molt bona oportunitat perquè la canalla petita entri en els escenaris pop-up d’un dels darrers títols de la col·lecció Minipops: el clàssic conte de L’aneguet lleig. Una visió moderna i sintètica d’un dels contes clàssics més populars. Lectura recomanada a partir de 3 anys.


Quan la vida ens fereix per Eva Bach.

Fa un parell de setmanes us explicava que quan dic que mares, pares, mestres, educadors i educadores hem d’estar enamorats de la vida em fan dues objeccions. La primera fa referència a com podem aconseguir-ho en temps com els actuals i us la vaig respondre aleshores. La segona té a veure amb com podem estimar la vida quan la vida ens fereix i l’abordaré avui. Sens dubte, és un dels aprenentatges més difícils i alhora més necessaris que hi ha: aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal, com canta Lluís Llach.

Com es fa això? Com podem aprendre-ho i ensenyar-ho? Ens calen set actituds emocionals imprescindibles. La primera és la consciència que estem passant per un mal moment. Reconèixer i expressar el que sentim acostuma a ser més sa que negar-ho o disfressar-ho. Permet elaborar-ho i buscar maneres saludables de canalitzar-ho i mitigar-ho. La segona, paciència per sostenir les emocions difícils que es derivin d’aquest mal moment. En solem tenir molt poca, de paciència. Normalment les volem fer fora com més aviat millor, no ens permetem estar malament ni que ho estiguin els altres, i a vegades és natural i inevitable estar-ho. La tercera, esperança que més tard o més d’hora allò que ens desassossega o ens fa mal passarà. Assumir que toca estar malament un temps i tenir alhora la convicció que aconseguirem refer-nos i il·lusionar-nos novament. La quarta, confiança en la pròpia capacitat d’aixecar-nos, creure en la força o l’impuls que tenim a dins i que ens fa anar sempre endavant. La cinquena, responsabilitat, entesa com la voluntat i la disposició de fer el que estigui a les nostres mans per aixecar-nos. També de demanar ajut, si en necessitem, la qual cosa esdevé una fortalesa i no pas una feblesa. La sisena, generositat, en el sentit de no voler encomanar el nostre desànim al nostre voltant. Que nosaltres estiguem passant un mal moment no vol dir que la vida no sigui bonica i no pugui tornar a ser-ho. La setena, confiança en la vida, que significa tenir el desig i l’esperança de sortir-ne en alguna mesura transformats, havent crescut o millorat com a persones.
Són set mecanismes que curen per dins, que estan en la base de l’equilibri mental i emocional i que hem de desenvolupar i entrenar des de petits en els fills i filles i alumnes.



La tecnologia i els infants per Xisca Aguiló

Mónica Rikic ensenya als seus alumnes a relacionar-se amb la tecnologia d’una manera dinàmica i divertida

La tecnologia ha canviat la nostra societat. Els infants i adolescents ja hi han nascut i ja forma part de la seva vida quotidiana. Com sabem, les potencialitats de la tecnologia són moltes i els riscos també, de manera que és responsabilitat dels pares i dels educadors fer-ne una incorporació positiva i educar per fer-ne un bon ús. Mónica Rikic és artista de noves tecnologies i programadora creativa i coneix molt bé com s’ha de treballar i educar a través de la tecnologia. Mónica ensenya a relacionar-se amb la tecnologia de manera dinàmica i divertida. Com diu, “centre la pràctica en el codi, l’electrònica i els objectes no digitals per crear obres interactives. El meu interès rau en l’impacte social de la tecnologia, la relació humà-màquina i la reapropiació dels sistemes i dispositius tecnològics per manipular-los i repensar a través de l’art. D’enfocaments educatius a experimentacions sociològiques, plantej noves maneres de pensar i interactuar amb l’entorn digital”.

Mónica, en els projectes i tallers, ensenyau als infants educació emocional i valors a través de la tecnologia o tractau problemes de la vida actual? I això com es pot fer?

Tenim una idea de la tecnologia que és una cosa freda, mecànica, tancada… D’altra banda, estam envoltats d’eines i de dispositius tecnològics amb què convivim dia a dia –i encara ens alarmam pensant en una invasió robòtica…– i, per tant, ens hi relacionam constantment, generant relacions de poder amb i a través d’elles. Formen, cada cop més, part de la nostra vida i de la nostra relació amb el món i amb els altres, per tant hem d’intentar evitar aquesta idea de frivolitat, mecanització i tancament del món que ens envolta. Amb els projectes i tallers vull trencar aquests prejudicis que tenim de la tecnologia i mostrar noves visions i maneres d’apropiar-nos de les eines que ens envolten. Les eines que faig servir des del punt de vista pràctic són una barreja entre el món físic i el món digital, fins i tot a partir del cos i la performança es poden ensenyar conceptes tecnològics. Per a mi és molt important fer aquest vincle amb els materials analògics, físics i corporals, a través dels quals es trenca la distància que la gent no relacionada amb la tecnologia pot sentir.

Com creus que podem acostar la tecnologia als infants correctament?

Crec que estam massa obsessionats que els infants aprenguin a programar i altres coses com robòtica sense saber per què, però ens equivocam molts cops en l’enfocament i les eines. És molt més necessari que coneguem els processos que passen dins la tecnologia més que saber programar o fer dispositius electrònics. Sobretot hem de pensar que els conceptes tècnics avancen tan ràpid que, el moment en què surtin de l’escola, que dura dotze anys, els coneixements que hagin après estaran molt desactualitzats. Ens hem de fixar a oferir eines perquè puguin aprendre, som una gran defensora de la idea d’ensenyar a aprendre.

En la majoria de centres educatius s’han instal·lat pissarres digitals, s’usen tauletes i ordinadors, creus que és suficient per afirmar que la “tecnologia ha entrat a les aules”?

Bé, d’alguna manera, sí. Podem dir que hi han entrat eines relacionades amb la tecnologia que faciliten o que actualitzen la manera d’ensenyar, però no necessàriament que s’estigui ensenyant tecnologia a través d’elles. És bo que s’actualitzin les aules, però de nou parla’m d’eines tancades, de mitjans que enriqueixen els recursos educatius, però en cap moment hi ha una relació directa amb l’aprenentatge tecnològic.

Quins valors comporta l’entrada de la tecnologia a les aules?

És principalment oferir recursos per entendre l’entorn i relacionar-nos de manera conscient i responsable amb els nous paradigmes que sorgeixen d’un canvi social important. És molt important, però, que els primers a entendre aquest canvi social i com funciona siguin els professors. Han de conèixer com poden aprofitar-se de les eines noves que tenen a l’abast i com fer-les seves per incloure-les en el programa educatiu. Al final és un nou llenguatge que avança molt aviat i que ens obliga a estar constantment aprenent. Ho hem de veure com una motivació, com nous reptes.

Creus que la robòtica i la programació haurien de ser assignatures obligatòries a les escoles?

Quant a la programació, tinc molt clar que sí. Actualment, és un llenguatge com qualsevol altre i hem d’aprendre a parlar amb les màquines, ja que formen una part important de la societat. Quant a la robòtica, som molt més crítica, sobretot per la manera com veig que s’ensenya. Saber conceptes de programació ara és tan bàsic com saber matemàtiques, però també ho són temes com la tecnologia i l’ecologia, la responsabilitat en l’ús de dades, les eines per no fer un ús abusiu de la tecnologia i no abusar d’altres persones a través d’ella. Amb això vull dir que, per fer un impacte positiu en el futur a través de la tecnologia, hem de deixar de vincular-la només a la part científica i matemàtica i començar a vincular-la a les humanitats, les arts, a la literatura i, sobretot, a l’ètica.

Creus que les noves tecnologies afavoreixen un desenvolupament òptim de les competències en educació artística?

Per mi, la programació i l’electrònica són els meus llenguatges artístics, com poden ser la pintura o l’escultura per altres professional. S’haurien d’ensenyar les noves tecnologies com un llenguatge d’expressió artística més. Faria classes de pintura un dia i l’endemà programació visual simple. Un dia treballaria amb fang i l’altre petits robots amb piles i motors de petit voltatge. Si aconseguim que a l’escola puguin veure un robot, un videojoc o una animació feta amb codi, per exemple, com art, en el futur els artistes tecnològics no tindran problemes.

Recomanacions per educar amb la tecnologia

La web de Mónica Rikic, on podem conèixer els projectes ArsGames
 ArsGames treballa amb educació, videojocs i consciència social  i té recursos que parlen de com fer-ho, com el llibre 'GameStart. Pedagogías libres en la intersección entre el arte, la tecnología y los videojuegos' i 'El aprendizaje en juego: tecnoludismo para el pensamiento crítico'.
Tots els seus llibres els podeu trobar aquí
Qualsevol referència o llibre de Seymour Papert, com per exemple, 'La familia conectada: padres, hijos y computadoras'.

La recomanació més important:
Cal veure obres d’art i tecnologia, assistir a tallers, jugar a videojocs i practicar a casa.



Mentoria per a joves tutelats per A.F.

Plataforma Educativa i la UdG impulsen un projecte de mentoria social per a joves tutelats
Plataforma Educativa i la Universitat de Girona han presentat els primers resultats del programa europeu Sapere Aude, una iniciativa pionera que promou la mentoria per a joves sota tutela estatal, orientada a la millora dels resultats acadèmics. Plataforma Educativa és l'organització responsable de la coordinació del desenvolupament global d'aquest projecte d'àmbit europeu destinat a joves que viuen en centres residencials d'acció educativa, tant pel que fa al creixement personal com a la projecció acadèmica.

Ara fa uns dies, en l'acte de presentació del projecte Sapere Aude, la doctora en educació social Carme Montserrat, especialista en 'alternative care' (joves en entitats tutelades i sistemes d'atenció alternatius) i responsable de l'equip de recerca, va explicar com s'ha fet el seguiment i l'avaluació del programa pilot Sapere Aude. Juntament amb els responsables de l'equip de recerca de la UdG (ERIDIQV), mentors i responsables van exposar la seva experiència i les dades a tenir en compte per a futures edicions.

El programa Sapere Aude està orientat la millora dels resultats acadèmics de joves i infants que viuen en centres residencials

Un dels aspectes considerats clau per l'èxit de la mentoria aplicada a joves tutelats a través de persones voluntàries, ha estat la personalització de l'acció educativa entre mentor i mentorat: "Els joves agraeixen una mirada nova que depositi unes expectatives elevades sobre el procés formatiu i que, a més, els ofereix una atenció individual i exclusiva, els amplia el capital social i humà. I això repercuteix molt positivament en ells", segons va explicar David Ruiz, responsable de la coordinació del projecte Sapere Aude.

Anna Sunyer, presidenta de Fundació Plataforma Educativa, va destacar la sintonia dels valors subjacents en el projecte amb la missió de l'entitat "el valor cabdal de l'acció social i educativa és la millora en igualtat d'oportunitats de persones en situació de vulnerabilitat. Per això ens sentim tan orgullosos d'accions com les que desenvolupa el Sapere Aude".
La setmana passada van començar les formacions dels nous mentors i mentores que protagonitzaran la segona edició

La mentoria promou la relació entre persones voluntàries que ofereixen part del seu temps a acompanyar i donar suport a persones que estan en situacions de risc d’exclusió social. En el cas concret del projecte Sapere Aude, es dona suport a infants i joves tutelats.
El mentor dedica dues hores a la setmana, durant el curs escolar, a trobar-se amb l’infant/jove per donar-li suport i fer-li acompanyament en les tasques escolars/acadèmiques i/o personals que li puguin preocupar. Aquestes activitats es poden realitzar on convingui als participants i sempre s’ofereix la possibilitat de realitzar la sessió al centre on resideix el jove.

 “La mentoria social és una bona mostra de com és de positiu l’acompanyament personalitzat als joves”

La setmana passada van començar les formacions dels nous mentors que protagonitzaran la segona edició, coordinada per la Fundació Resilis. S'espera incrementar el nombre de mentorats fins a un total de 30 parelles quan s'incorporin a la província de Girona, les mentories de Tarragona i les Terres de l'Ebre.

Per a més informació

socmentor.resilis.org



El suïcidi entre els adolescents.

Un estudi permet identificar quins joves que han intentat suïcidar-se corren més risc de reincidir

L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona atén cada any una mitjana de 250 joves que presenten un alt risc de suïcidi, ja sigui perquè tenen idees de mort o suïcidi, perquè han pensat un pla per treure’s la vida o perquè han fet alguna temptativa autolítica. Francisco Villar, psicòleg clínic i responsable de la unitat de conducta suïcida del servei de salut mental de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, ha estudiat més de 800 casos de menors que han presentat una conducta suïcida i que han sigut atesos els últims anys al centre, per determinar com es pot avançar en el tractament d’aquests joves per evitar que reincideixin. Aquests estudis formen part de la tesi doctoral que Francisco Villar ha presentat fa poc a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Villar ha classificat aquests joves en tres grups. El grup més nombrós, que representa el 60% del total, està format per joves que presenten problemes vitals i conductuals de llarg recorregut (desadaptació, fracàs escolar, problemes familiars, etc.); el segon grup, format per un 30% dels casos, són adolescents que tenen trastorns de salut mental greus, i el 10% restant són joves que, sense presentar problemes mentals ni haver donat senyals de risc en la seva trajectòria vital, intenten suïcidar-se com a resposta a un esdeveniment vital estressant. Del total de pacients atesos, un 9% dels casos tornen a intentar suïcidar-se en un termini de 6 mesos després de l’alta hospitalària.

    L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona atén cada any una mitjana de 250 joves que presenten un alt risc de suïcidi

Villar també ha pogut determinar alguns dels factors de risc que permeten identificar els joves que han intentat suïcidar-se i que tenen més risc de repetir la temptativa en els 6 mesos següents. Aquests resultats són especialment útils per als professionals de salut mental que atenen aquests joves, ja que evidencien que és especialment necessari extremar les mesures de seguretat i l’atenció, en el seguiment posterior a l’intent de suïcidi, en els joves que presenten el perfil següent:

·         Trets desadaptatius de personalitat, nois i noies amb problemes de gestió de les emocions i de les relacions, tant amb els altres com amb ells mateixos.
·         Antecedents de problemes de salut mental a la família.
·         Antecedents o presència d'autolesions.
Els resultats d'aquesta investigació mostren que, contràriament a la creença actual, la depressió no es revela com un factor predictor de reintents de suïcidi i sembla estar més relacionada amb la ideació de mort que amb les temptatives. És per això que en l'adolescència la promoció de tractaments orientats a l'adquisició d'habilitats (gestió emocional, habilitats socials, resolució de conflictes, etc.) podria ser clau en la prevenció de la conducta suïcida.

Autolesions a l'adolescència per Olga Vallejo

Sabem que l’adolescència és temps per fer bogeries, per la necessitat que tenen els joves de veure on són els límits. Però algunes d’aquestes bogeries activen senyals d’alerta, com les autolesions
Llegim que l’última tendència són adolescents pujant vídeos a internet mastegant càpsules de detergent, cremant-se la pell amb gel i sal o fent una sèrie de reptes per a un suposat joc que acaba amb la mort. Les xarxes tenen un efecte contagi important. Trobem líders d’institut que s’autolesionen, ho pengen a Instagram i altres copien la conducta; joves víctimes de cyberbullying que viuen determinades situacions -deixar-los de banda fent el buit retirant likes o pujant comentaris que els humilien-, que els poden provocar malestar i dur a terme conductes negatives; i tribus urbanes que responen al perfil dels emo -introvertits i sensibles que temptegen amb la mort-, fent propaganda d’autolesions i animant els altres a fer-ho. Les autolesions que es produeixen de forma prolongada solen ser per un efecte mimètic quan s’exhibeixen a les xarxes socials o per descarregar una ansietat que no s’ha sabut gestionar. També hi ha qui ho prova per curiositat i segurament quedarà com una conducta aïllada.

Per fer front al poder de les xarxes, la supervisió familiar i una bona comunicació bidireccional són factors determinants que afavoreixen la desaparició d’aquesta mena de conductes: “Aconsegueixen que en lloc de semblar glamuroses, desitjables i positives per a la identitat dels fills, que senten que pertanyen a un grup, s’atenuïn”, afirma Marta Fernández Martí, psiquiatra infantil i juvenil a l’Hospital de Dia de la Fundació Althaia de Manresa.

AUTOLESIONS

Les autolesions són conductes que es poden donar tant en nois com en noies sense patologies psiquiàtriques greus, que solen començar a partir dels 12 anys aproximadament. Són agressions al cos que no impliquen una intencionalitat suïcida però sí que busquen fer-se mal. Poden ser rascades, cremades, cops o talls en una part del cos, sobretot l’avantbraç, les cuixes i la panxa. Fa uns anys les autolesions s’associaven a patologies greus com trastorns mentals, però últimament, amb un increment important des de fa cinc anys, és un fenomen que ha crescut en relació amb un malestar psicològic de joves que no saben com gestionar-lo i converteixen les autolesions en una via d’escapament. Entre la població general, prop d’un 15% dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada. Per considerar que l’autolesió té importància clínica s’ha hagut de fer almenys cinc vegades l’últim any, a més d’haver provocat un malestar significatiu i la distorsió en les seves relacions o del rendiment acadèmic.
   

És un fenomen que ha crescut en relació amb un malestar psicològic de joves que no saben com gestionar-lo i converteixen les autolesions en una via d’escapament

Encara que les autolesions solen ser superficials, són una demanda d’ajuda i una porta d’accés per tractar altres problemes. L’autolesió no és el problema, és la conseqüència d’un malestar, l’evidència física prèvia o simultània d’un possible trastorn alimentari, adaptatiu, de conducta o depressiu. Quan s’autolesionen es tendeix a repetir la conducta, al principi poc i cada cop més, perquè els aporta algun tipus de reforç. Hi ha el risc que, si no es tracta, el malestar vagi a més i l’associïn amb idees de suïcidi. Quan els joves comencen a autolesionar-se, depenent de la resposta de l’entorn -família, companys i professors-, aquestes conductes s’incrementen o deixen de fer-ho. Recomanen que si els pares sospiten que el fill s’autolesiona, consultin el pediatre o terapeuta de referència per saber quins passos han de seguir.

QUALITAT I QUANTITAT

Anna Sintes, psicòloga clínica adjunta al servei d’hospitalització psiquiàtrica de l’Hospital Maternoinfantil de Sant Joan de Déu, assegura que és important la quantitat d’hores que els pares i mares passen amb els adolescents. “S’està veient que a més de qualitat es tracta de quantitat”, diu. “Quan hi ha poc temps es resolen coses pràctiques com la logística, els horaris o els diners. Per saber què passa als fills han d’estar força estones junts, que els joves vegin que els pares estan disponibles, que es mostren tolerants, accessibles i atents, sense ser rígids però sent alhora exigents amb el compliment de les normes. Els adolescents necessiten sentir-se controlats”, conclou la psicòloga.

    Prop d’un 15% dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada

Anaís Lara Lloveras, psicòloga infantil i juvenil a l’Hospital de Dia de la Fundació Althaia, puntualitza que si hi ha prou confiança i bona comunicació entre pares i fills pot ser adequat parlar directament de qualsevol tema -malestar, drogues o sexualitat-. Es considera que una bona comunicació és la base per a la prevenció de qualsevol tipus de trastorn. “És una feina que s’ha de fer des que són petits: parlar a casa, no retreure, no jutjar, ni sobreprotegir-los, perquè sense adonar-nos-en els estem fent més vulnerables a situacions de frustració i no aprenen de forma prou adaptativa”, comenta Lara. Considera, a més, que molts pacients arriben a patir elevats graus de malestar fruit d’un aprenentatge ineficient de la gestió emocional en situacions que no haurien de ser un problema.

SORTIR-SE’N ÉS POSSIBLE

La Queralt (19) i la seva família parlen obertament del que li ha passat: fa tres anys va estar dos mesos hospitalitzada a Sant Joan de Déu per un trastorn de la conducta alimentària. Ara fa vida normal, va a la universitat, estudia per obtenir el carnet de conduir i surt amb els amics, com qualsevol altra noia de la seva edat, encara que segueix amb tractament psicològic i psiquiàtric. “Estic bé. Disfruto quan menjo, cosa que per a algú que ha patit anorèxia no és tan comú”, comenta satisfeta. El seu pare, l’Antoni, admet que al principi es preguntaven què havien fet malament. “És inevitable pensar que pots tenir la culpa del que està passant -diu el pare-. Sempre tens pors. Veus que millora i estàs més tranquil, però et queda un cert dubte de si recaurà”. Recorda les visites a l’hospital cada tarda: “Sembla una presó, és depressiu, habitacions totalment asèptiques on no tenen res a l’abast, ni els cordons de les sabates, per evitar que es puguin fer mal”, diu.

Quan la Queralt va sortir de l’hospital estava molt dèbil mentalment i va començar a autolesionar-se amb talls a les cuixes i els braços. “Els professionals que la tractaven ja ens havien avisat que un percentatge bastant alt de noies que pateixen anorèxia -surten amb l’autoestima molt baixa- solen autolesionar-se”, explica l’Antoni. Ella reconeix les autolesions com una forma d’autocontrolar-se visualitzant el seu malestar interior. “Volia mostrar-me a mi mateixa que no era prou bona en res”, afirma la Queralt. Tot i que abans d’estar ingressada s’havia autolesionat, creu que llavors ho feia des de la inconsciència. En canvi, quan va sortir de l’hospital es va convertir en el seu mètode de control -demostrant-se que no era prou bona- i de fugida de la realitat -concentrant-se en el tall o la cremada, deixava de ser conscient de la resta-. Ara troba que no tenia sentit, però quan s’autolesionava creia que evitava un possible atac d’ansietat i se sentia en pau.

A la Queralt l’ha ajudat molt saber que sobretot els pares, i també els amics, li fan costat. “En part em vaig proposar deixar d’autolesionar-me pels pares i per la meva parella. Sé que si jo estic bé ells també, i la veritat és que quan portes temps sense fer-ho t’hi acostumes i soluciones els problemes d’una altra manera”, admet. Recorda quan començava a autolesionar-se, que no ho deia a ningú per la por del que dirien. “Alguna vegada a classe n’havíem parlat i els companys deien que això era de covards. S’ha de perdre la por de l’estigma. Dir-ho als pares o a algú que et pugui ajudar és un primer pas important per trobar solucions”, recomana.

Motius pels quals un jove pot autolesionar-se:
    
SOCIALS
·         Per augmentar l’atenció que rep del seu entorn perquè no hi ha prou presència o disponibilitat dels pares o la seva necessitat d’atenció és molt elevada.
·         Per evitar conflictes sabent que si s’autolesiona ja no el pressionen tant per complir amb determinades responsabilitats o obligacions.
·         Per ingressar a l’hospital i evitar ser a casa si hi ha molta tensió, o anar a classe si se sent incòmode o aïllat.
    
PERSONALS
·         Té ràbia, insatisfacció, ira o emocionalitat negativa i poques habilitats socials per compartir i expressar emocions, i amb l’autolesió disminueix sentiments negatius.
·         Busca emocions fortes i s’autolesiona per sentir-se viu, per augmentar les emocions positives o lesionen es tendeix a repetir la conducta, al principi poc i cada cop més, perquè els aporta algun tipus de reforç. Hi ha el risc que, si no es tracta, el malestar vagi a més i l’associïn amb idees de suïcidi. Quan els joves comencen a autolesionar-se, depenent de la resposta de l’entorn -família, companys i professors-, aquestes conductes s’incrementen o deixen de fer-ho. Recomanen que si els pares sospiten que el fill s’autolesiona, consultin el pediatre o terapeuta de referència per saber quins passos han de seguir.



Adolescència i salut mental: un fràgil equilibri per Marta Espar

Més del 50% dels trastorns mentals de l'edat adulta s'inicien en l'adolescència. La prevenció i una detecció precoç són claus.

Tendeix a aïllar-se dels amics cada vegada més, no pot dormir gaires nits seguides, experimenta una pèrdua de pes brusca o una davallada de rendiment sobtada. Ha passat de sentir-se una mica depre a mostrar símptomes de depressió, o ha deixat d’interessar-se pel que abans li agradava. Poden semblar símptomes propis de l’edat, però quan s’acumulen o apareixen de forma brusca dibuixen la línia que separa l’adolescència d’un problema de salut mental. I sovint costa detectar-ho, però no és un problema menor perquè els estudis mostren com més del 50% dels trastorns mentals de l’edat adulta s’inicien a l’adolescència, i entre un 20% i un 30% de les visites al metge de capçalera de les persones joves responen a símptomes relacionats amb l’ansietat i la depressió.
Dades recents de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que, en aquesta ciutat, el nombre d’infants i joves atesos als centres de salut mental infanto-juvenils ha augmentat més d’un 112% en els últims 14 anys. D’aquest total el percentatge de diagnosticats amb trastorns mentals greus, com psicosi, trastorn bipolar, trastorns de l’espectre autista o esquizofrènia, s’ha doblat (d’un 4,2% el 2005 a un 9,5% el 2014).
Arreu del món, i també a Catalunya, els centres de salut mental infanto-juvenil han començat a reorganitzar-se en els últims anys per atendre un nombre creixent de primers episodis psicòtics, en molts casos, també associats a un augment en el consum de tòxics (alcohol i cànnabis, principalment, però també amfetamines i cocaïna, entre d’altres). Els programes de psicosi incipient enfocats a la detecció precoç i prevenció de nous episodis a través d’una bateria de mesures, com la psicoteràpia, la intervenció amb les famílies i la rehabilitació, aconsegueixen evitar hospitalitzacions en 9 de cada 10 casos durant el primer any d’implantació, segons estudis publicats al Regne Unit i als Estats Units.

CENTRE PIONER

A Catalunya el Centre d’Higiene Mental Les Corts del Grup CHM Salut Mental va ser un dels primers a implantar aquest servei l’any 2007. Segons la seva coordinadora, la psiquiatra Maite Carbonero, durant aquests anys el programa ha aconseguit un percentatge de vinculació al tractament del 80% -molt alt tenint en compte que un dels principals problemes d’aquesta població és que abandona el tractament- i una millora en el funcionament global, sobretot en aspectes de projectes de futur i relacions socials i familiars, també en un 80% dels casos.
El professor i investigador en salut mental jove de la Facultat de Medicina de la Universitat de Warwick, Max Birchwood, va fundar el primer servei d’intervenció precoç en psicosi al Regne Unit l’any 1994. Aquest psiquiatre anglès, que és membre del grup de treball de la prestigiosa guia de pràctica clínica NICE, d’esquizofrènia en nens i joves, va crear l’anomenada teoria del període crític, segons la qual és fonamental intervenir en els primers tres anys després d’un primer episodi o fins i tot abans, quan es comencen a detectar “estats mentals de risc”, per aconseguir un bon pronòstic de recuperació. Convidat pel Centre Higiene Mental Les Corts, durant una jornada celebrada al novembre al CaixaForum de Barcelona, amb motiu del 40è aniversari d’aquest centre barceloní, Birchwood va recordar els enormes beneficis que, tant a nivell assistencial com econòmic, suposen aquest tipus de programes, ja que, en vincular els joves amb la xarxa sanitària, s’estalvien costos d’hospitalització, tractaments de per vida i pèrdua de perspectives de futur. Segons el psiquiatre anglès, però, avui cal anar un pas més enllà i implicar els mateixos usuaris en el disseny dels serveis d’atenció especialitzada per a joves: “Bona part dels adolescents o joves que han tingut un primer episodi psicòtic escapen a la xarxa de salut mental perquè, quan els detectem, el problema ja està avançat i els hem de donar medicació, que té importants efectes secundaris, i ingressar en un hospital. Com que no volen tornar a passar per aquest procés, es desvinculen sovint del tractament”. A més, segons Birchwood, els dispositius d’assistència per a adolescents i joves “estan dissenyats des de la nostra mentalitat adulta i només es pot aconseguir que no abandonin el tractament i la rehabilitació, si ens esforcem a implicar-los en el disseny dels serveis i tenim en compte les seves propostes”.

En el programa Youthspace, que el psiquiatre dirigeix a Birmingham, han iniciat una reorganització integral dels serveis i han creat un comitè format per joves usuaris que reclama una altra mirada cap a la salut mental jove i l’atenció a les seves especificitats. Entre els serveis, Birchwood emfatitza que cada dia més programes i assaigs clínics internacionals demostren que tant la rehabilitació com algunes tècniques de psicoteràpia i intervenció amb les famílies són de vital importància per a la recuperació en aquests casos.
Cristina Molina, directora del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del departament de Salut de la Generalitat, coincideix que la detecció precoç és un dels primers objectius a assolir, perquè es tracta d’una població que no acostuma a acudir fàcilment als serveis de salut. “El pla director ha engegat diversos programes de coordinació amb el departament d’Ensenyament per donar suport als docents i, amb el de Benestar Social, per actuar sobre grups de risc. També ha posat en marxa un sistema de consultes entre els centres d’atenció primària i la xarxa especialitzada”. Tot plegat amb un objectiu comú: actuar “així que es pugui en tots els nivells i evitar la cronificació d’aquests trastorns, que, a més, tenen una enorme repercussió sobre l’entorn familiar i educatiu del jove i les seves perspectives de futur”, insisteix Molina.

I és que, a diferència del que els prejudicis acostumen a fer pensar, tothom es pot recuperar d’un trastorn mental. Així ho subratlla el psicòleg Francisco Villegas, cap de servei de l’àrea de rehabilitació psicosocial del Grup CHM Salut Mental: “Amb més o menys dificultats, sempre hi ha possibilitats de recuperació. La gent recupera un projecte de vida i els professionals el que fem és donar-los eines i suport en aquest procés a partir de programes de rehabilitació, habitatge, reinserció laboral, etc.”

IMAGINA UN MÓN

La Declaració Internacional sobre Salut Mental elaborada l’any 2010 per l’Associació Internacional per a la Salut Mental Jove i presentada a Barcelona al novembre en la seva versió en català, “imagina un món on els joves amb problemes de salut mental rebin el suport i l’assistència que necessiten, quan i on ho necessitin; i cap d’ells hagi de suportar estigma, prejudicis ni discriminació”. Un dels seus primers objectius és reduir a la meitat els índexs de suïcidi entre joves de 12 a 25 anys durant els pròxims 10 anys. I és que a Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort evitable en la franja dels 20 als 35 anys.
El Pla Director de Salut Mental i Addiccions va engegar el 2014 l’anomenat codi risc suïcidi, un programa que té com a objectiu disminuir les temptatives de suïcidi mitjançant un protocol de monitorització i seguiment proactiu de les persones de risc identificades pel sistema sanitari. En el cas dels adolescents, Molina recorda que el codi risc suïcidi preveu un temps límit d’atenció després de l’alta de màxim 72 hores.

EMOCIONS, NOU IDIOMA

Alguns dels adolescents que participen als tallers o xerrades que fa pels instituts el programa comunitari d’educació sanitària Espai Jove, dels districtes de les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, expliquen que no acostumen a parlar de les seves emocions o dels problemes de salut mental amb els pares o amics. Asseguren, però, que comentar què és l’ansietat o si en senten en un moment determinat, els aniria molt bé. Des de diferents àmbits socioeducatius i sanitaris fa temps que es reclama que l’alfabetització en salut mental i l’educació emocional siguin una assignatura a les escoles. Des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que agrupa 91 entitats catalanes, també han detectat aquesta necessitat que expressen els joves. Per aquest motiu, en l’última Ágora Jove van decidir engegar la campanya Ja tens la salut en ment? #AssociativaMent a les xarxes socials amb lemes com: “Ser conscients de les nostres emocions i expressar com ens sentim és guanyar un idioma” i “Educació emocional a cada escola! Volem un sistema educatiu que promogui habilitats socioemocionals a l’aula!”

Núria Ramon, psicòloga i presidenta del CNJC, explica que “discriminacions patides diàriament pels joves d’esferes diverses, com el masclisme, el racisme o l’orientació sexual, així com les expectatives i exigències respecte als canons de bellesa imposats, els models normatius de parella i familiars o la pressió del grup i la família, afecten el benestar emocional dels joves i poden ser font de trastorns com l’ansietat, la depressió, l’anorèxia i la bulímia o, fins i tot, el suïcidi”.


5 preguntes clau per ajudar a pensar als infants davant els conflictes per Katia Velar.
L’article d’avui gira al voltant de la importància de potenciar la reflexió en els infants  per afavorir que desenvolupin estratègies de raonament reflexives davant dels diferents conflictes que poden sorgir en la vida diària.
Els conflictes formen part de la nostra quotidianitat, el que és important és saber triar les estratègies adequades per afrontar-los. Aquestes estratègies les podem anar aprenent i millorant amb el temps, però com ja sabeu, la infància és un moment d’especial importància i a vegades els adults tendim a dóna’ls-hi les respostes fetes i  es perd l’oportunitat per a que per sí mateixos les trobin.

Exemple 1:
Filla:      Papa, el Marc avui està enfadat amb mi i no em parla gaire.
Pare:     Doncs tranquil·la filla, pots preguntar-li què li passa.

Exemple 2:
Fill:         No sé fer l’exercici de mates, no em surten les multiplicacions!
Mare:    Multiplicar és fàcil, però has de practicar més. A veure, deixa’m mirar aquest exercici...

En aquest escrit vull compartir amb vosaltres una tècnica molt útil que ens va arribar al 1974 del la mà dels psicòlegs Spivack i Shure.  El que ens venen a explicar és una manera de poder ensenyar a resoldre conflictes socials als infants (als adults tampoc ens va gens malament aprendre aquest tipus de tècniques).

Es tracta de potenciar cinc tipus de pensaments diferents. Això ho podem fer a través de les següents preguntes:

 1. PENSAMENT CAUSAL
    Què ha passat?
Ens ajuda a determinar quina és la causa del problema o d’on sorgeix. Es tracta d’ensenyar als infants a identificar problemes i a fer una bona anàlisi dels mateixos buscant la informació necessària. Els podem plantejar les següents preguntes:
    Què ha passat?
    Quin és el problema?
    Quines dades tinc?

Podem fer jocs de pistes, llegir seqüències amb vinyetes que representin un problema i preguntar per les causes, exposar una situació i preguntar per ella, etc.

2. PENSAMENT ALTERNATIU
    Quines idees tinc de com puc solucionar-ho?
Ens ajuda a imaginar possibles solucions al problema identificat, a cercar alternatives de resposta. Es tracta de fer una pluja d’idees.
Una activitat podria ser plantejar diferents usos d'un mateix objecte o generar diferents finals per a un mateix conte o pensar diferents formes de donar resposta a una mateixa situació. Ho podem aplicar també després d’algun conflicte que hagi sorgit a casa, a l’escola... què podríem haver fet en aquella situació?

3. PENSAMENT CONSEQÜENCIAL
    Quines són les conseqüències de cada solució?
Es tracta de valorar les conseqüències dels nostres comportaments per avançat, implica preveure el que passarà si triem les diferents opcions de resposta que hem pensat.  És a dir, preveure les conseqüències positives i negatives de cada alternativa plantejada.
Què pot passar si…? Què hagués passat si …? Com et sentiries si ....

4. PENSAMENT DE PERSPECTIVA
    Quina repercussió té en els altres el que jo faci?
Ens ajuda a posar-nos en el lloc de l’altre i entendre perquè una persona pensa, sent o es comporta d’una manera determinada. Aquest pensament es desenvolupa en plenitud  a partir dels 6 o 7 anys, però es pot anar practicant abans. Es poden fer jocs de role playing, on s’identifiquin diferents situacions des de diversos punts de vista i analitzar posteriorment què han pensat, com es senten i que han fet els diferents personatges. El pensament en perspectiva és molt important a l’hora de gestionar conflictes a on hi ha altres persones implicades.

5. PENSAMENT MITJANS-FI
    Quines són les passes que necessito per posar en pràctica la solució que he triat?

Un cop hem triat quina serà l’alternativa que volem posar en pràctica, donat que hem pensat què és la que té les millors conseqüències, ens hem de marcar les passes que necessitem fer per aconseguir posar-la en pràctica i hem de saber els recursos dels que disposem.

Es pot treballar amb les situacions que requereixin una planificació:  Què vull aconseguir? De quantes maneres puc aconseguir-ho? Quina és la millor? Quines passes he de fer per posar-ho en pràctica? Com m’ha sortit? Què he de millorar?

Reprenen un dels exemples anteriors ara que ja hem conegut el model dels cinc pensaments i volem fomentar que el nostre fill/a raoni per ell/a mateix/a:

Exemple:
Filla:      Papa, el marc avui està enfadat amb mi i no em parla gaire.
Pare:     Vaja.... què us ha passat?
Filla:      No ho sé, no tinc ni idea de perquè està enfadat.
Pare:     Tens alguna idea sobre què fer per poder saber-ho?
Filla:      Li puc dir a la Marta que li pregunti....
Pare:     Alguna idea més?
Filla:      Li puc preguntar jo mateixa...
Pare:     Quina creus què pot ser la millor solució?
Filla:      Li diré jo mateixa, així ho sé de primera mà.
Pare:     I com ho faràs?
Filla:      No ho sé.... potser em diu que no vol parlar-ne.
Pare:     Això ja ho saps abans de provar-ho?
Filla:      No.... hauré de veure què passa.
Pare:     Vols que ho parlem més tard?.
Filla:      No cal, crec que ja tinc una idea! Demà a l’hora del pati li demanaré que m’agradaria parlar amb ell i li explicaré que em sap greu que no em parli com abans i que m’agradaria saber com es sent i què li ha passat.
Pare:    Em sembla una bona idea, demà ja m’explicaràs com ha anat.

Aquest model és aplicable sempre que el nostre fill/a no estigui en un moment d’alta emocionalitat, per poder raonar adequadament hem d’estar en calma.

Us facilito aquest mapa amb 5 parades per a que el podeu fer servir de guia a l’hora de practicar.

Quan l’infant troba per ell mateix la solució adequada als seus conflictes guanya en seguretat, autoeficàcia, millora el repertori de comportaments reflexius i aprèn a no donar respostes impulsives. Si des de petits ens anem acostumant a fer servir aquestes preguntes el que aconseguim és que passin a formar part de la nostra manera habitual de donar resposta als conflictes.
Spivack, G. I Shure, M.B. (1974). Social adjustement of young children: a cognitive approach to solving real-life problems. San Francisco. Jossey Bass.
Katia Velar Ceballos és Psicòloga general sanitària. Àrees infància, adolescència i família.  Especialista en intel·ligència emocional. http://www.interpersonal.cat/katia-velar/


CUIDAR-NOS EMOCIONALMENT: LA MILLOR EINA DE PREVENCIÓ EN SALUT MENTAL per Milos Salgueda

Avui 10 d'octubre és el dia Mundial de la Salut Mental. Conscienciar-nos de la necessitat de fer prevenció és un gran repte.

La OMS defineix la Salut Mental no com a absència de problemes o trastorns sino com la capacitat d’establir unes relacions harmonioses amb els altres, i la participació constructiva a les modificacions de l’ambient físic i social. En aquest sentit, la salut mental és la base per al benestar i funcionament efectiu d’un individu i d’una comunitat.

A nivell pràctic podem fer una radiografia del propi nivell de salut mental en funció de:
·         Com està la relació amb nosaltres mateixos
·         Com està la relació amb els altres
·         Com donem resposta als reptes de la vida.

Per tant, és evident que la salut mental és una dimensió contínua i variable en funció del desenvolupament de la pròpia autonomia emocional i dels estressors vitals. Considerem que hi ha un problema de salut mental o trastorn mental quan les dificultats creen un malestar significatiu i dificulten l’adaptació social o personal. Segons les estadístiques, 1 de cada 4 persones podem patir-lo al llarg de la nostra vida. Així doncs, la salut mental és cosa de tots.

Igual que en tots els àmbits de salut, en la salut mental podem fer prevenció i és molt important educar i sensibilitzar a la població d’aquesta necessitat. En aquest sentit, un important element de prevenció és la nutrició emocional. Igual que vetllem per tenir una alimentació saludable, hi ha actituds i activitats que si incorporem en el nostre dia a dia potencien la nostra salut mental, i en moments en que apareixen problemes més o menys intensos actuen com a reguladors i són fonts de millora.

Alguns ingredients que caldria incorporar a diari en la nostra nutrició emocional són:

    Descans suficient: vivim en una societat que valora molt l'acció i cada cop ens sobreestimulem més, oblidant que el nostre cos i sobretot la nostra ment necessiten moments de pausa.

    Diàleg intern positiu: la forma com ens tractem a nosaltres mateixos és un factor determinant en l'aparició de símptomes d'ansietat o depressió. Cuidar el llenguatge que utilitzem, tenir una actitud d'acceptació dels propis errors i vulnerabilitat i promoure una actitud positiva cap a la nostra capacitat d'afrontar els reptes tolerant les frustracions, augmenta considerablement el nostre benestar emocional.

    Activitat física: “mente sana in corpore sano” és un gran consell que permet que el cos es relaxi alliberant neurotransmissors que equilibren l’estat emocional. Escollir un esport o activitat que impliqui moviment és una gran eina de prevenció i higiene mental.

    Atenció Plena: potenciar la capacitat de focalitzar l’atenció en el present per poder gaudir de les petites coses.

    Activitats plaents. Cal incorporar en el dia a dia moments gratificants generadors de plaer, i això no és un luxe: cal que hi dediquem una part del nostre temps. Ho necessitem per poder mantenir l'equilibri i compensar totes les altres activitats que ens desgasten i formen part de les nostres obligacions.

Milos Salgueda, Psicòloga i Psicoterapeuta. www.milossalgueda.com


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

PERFIL Y FUNCIONES DEL EDUCADOR SOCIAL.