Parlant de confiança?

Lligada amb la confiança podem parlar també d'autoestima, el que cada persona pensa que és i la mesura en què li agrada de la seva pròpia persona

Segons l'IEC "confiança és la seguretat de qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció d'algú. Tenir confiança en algú. Tenir molta confiança, poca confiança, en algú. Posar la confiança en algú. Perdre la confiança en algú. Inspirar confiança a algú. Tenir la confiança d'algú. Perdre la confiança d'algú. Guanyar-se, merèixer, la confiança d'algú. Abusar de la confiança d'algú. Condemnat per abús de confiança. El president ha plantejat la qüestió de confiança".

Cal pensar també que la confiança no té res a veure amb la credulitat, és la percepció de cada un i una de nosaltres vers la persona, el grup o una determinada situació.

El mot confiança esdevé també una opinió favorable en què som capaços d'actuar de forma correcta en una determinada situació. La confiança és la seguretat vers una altra persona o en alguna cosa. Aquesta es fa conscient i voluntàriament, suposa molt d'esforç i treball el fet d'aconseguir-la.

Podem analitzar algunes mostres de confiança, així per exemple en el cas de la individual, en nosaltres mateixos, la que anomenem autoconfiança. Aquesta esdevé el pensament amb què hom creu en la seva capacitat d'actuar d'una manera determinada davant d'un fet..

Parlem també de confiança social, és la que posem en els altres i també la confiança que els altres tenen en mi o jo en els altres. Aquesta provoca que una persona arribi millor a assolir els seus objectius malgrat dependre de les pròpies experiències, de la seva personalitat i de l'ambient que l'envolta.

Cal pensar també en la confiança mútua, entre companys, que ajuda a generar una convivència positiva entorn de cada un de nosaltres. La supervivència de les persones depèn indefugiblement de confiar en els altres. Parlem dels nostres amics i amigues quan ens podem refiar.

Hom sap que les relacions comercials es basen també en una confiança no defraudada, com també les persones, majoritàriament confiem en les institucions i en la justícia i en les persones que la representen.

És per això que quan alguns representants trenquen la nostra confiança, aprofitem unes eleccions, on la nostra participació és privada, personal i intransferible per castigar aquella pèrdua de confiança.

És per això que sento haver perdut la confiança. En uns moments molt difícils per a mi no vaig gaudir prou del suport institucional, d'aquell que hom espera que et protegirà, que et guardarà i sobretot, el que t'oferirà els recursos necessaris per defensar la teva dignitat.

De les persones, ja n'he pogut fer una tria, aquells i aquelles que viuen del que diran, els covards de mena i sobretot, els que necessiten amagar les seves pròpies misèries en la dissort dels altres. Però sempre he cregut en les persones i continuo rebent moltes bufetades...La mesquinesa de les persones no té límits, el messianisme i el cofoisme tampoc. Cadascun de nosaltres aplica la seva particular manera de viure, de relacionar-se i sobretot de mostrar-se davant dels altres. Aquest fet els incapacita per saber retirar-se a temps, a fer un pas lluny, ni al davant ni al darrere. I és que la societat catalana ja està farta!

Els educadors i educadores socials que vivim els canvis en la política i els patim, necessitem tenir uns representants sensibles amb la qüestió social, que ens ofereixin eines i recursos per poder treballar amb garanties. La professionalitat ja la posem nosaltres i és clar, quan perdem la confiança, rebem de valent. No és que aquest fet vingui a conseqüència de la pèrdua de confiança, sinó a l'inrevés. La confiança la perdem quan els nostres actes i les nostres intervencions no tenen una perspectiva clara i tangible en les necessitats dels nostres usuaris i usuàries.

Jo, de la mateixa manera que d'altres, hem observat des de dins i com a espectadors, que les catifes han anat emborratxant les intencions, com les il·lusions s'han transformat en decepcions i on hi ha persones que han pretès comparar-se amb els que realment han perdut la vida, l'esperança i sobretot les il·lusions. Podem parlar d'una confiança conductual, que és la pròpia capacitat que tenim per actuar, prendre les decisions correctes i superar els obstacles.

No hi ha quelcom pitjor per als éssers humans que perdre la il·lusió i els catalans en necessitem un munt. Segurament no han ajudat les circumstàncies extraordinàries que ens han tocat viure, entre les quals podem trobar-ne de ben diferents: la situació del Barça, la postpandèmia, l'auge de l'extrema dreta, la situació de l'economia, les guerres i altres formes de violència, entre d'altres...No voldria que penséssiu que pretenc frivolitzar per comparar coses tan diferents, però és clar que cada persona té les seves pròpies preocupacions, no oblidem que les més properes són les que piquen més. Parlem doncs de confiança emocional, és a dir, saber el que sentim en cada moment per protegir-nos del dolor i tenir la capacitat de connectar amb altres emocionalment.

Hi ha doncs també, una confiança espiritual, la fe que tenim sobre la vida que ens envolta. Cadascú de nosaltres té unes creences, però el que és indubtable és que tots necessitem confiar en algú persona o en quelcom. La societat, malgrat que existeixen excepcions, és prou madura per expressar el seu malestar davant les mostres tan descarades de pèrdua de confiança. Ja no podem ni volem evadir-nos d'aquesta realitat, necessitem canvis estructurals i canvis personals, que puguem gaudir d'una manera definitiva d'uns lideratges forts, preparats i sobretot compromesos.

I el que no serveixi, a la cua de l'atur i fent recerca de feina. Res de menjadores...No és dolent treballar com la resta de la societat, amb les mateixes oportunitats i deixar de xuclar de la mamella. Cal fer un exercici de reflexió profunda, alguns ho han fet, altres no vàrem tenir aquesta oportunitat, ens vam reciclar a la força.

Per cert, encara teníem molt a dir, segurament NO a gust de totes les orelles, el que està clar que per alguns de vosaltres tot això us ha anat massa bé, ara us toca... al carrerrrrr!

Recordeu, existeixen dos tipus de confiança, la simple, una primària, amb la qual tots naixem, total i completa, però quan es trenca, ho fa per sempre.

També existeix una a la que podríem anomenar alimentada, que es construeix de manera conscient i reflexiva. Aquesta també es pot trencar, però ens dona l'oportunitat de ser reconstruïda.

Amics i amigues, la confiança... costa poc de perdre-la, però és dificilíssim (si és que és possible) tornar-la a recuperar. Tots i totes percebem que l'erosió de la confiança explica moltes coses de la realitat política actual, va des de la desafecció al populisme, també passant per la polarització extrema.

Curiosament, si donem un cop d'ull a la xarxa, veurem que els i les polítics donen molta importància al concepte confiança. Quan els polítics no acompleixen la seva funció representativa, perden legitimitat i provoquen escepticisme i manca d'aquesta.

En qualsevol equip, deixant de banda el tema que es tracti, la confiança és la seguretat que tenen els membres que el formen en què les intencions dels seus companys i companyes són bones i que no cal esdevenir ni protector ni cautelós en el si del grup, els companys i companyes de l'equip han de poder sentir-se còmodes.

Quan hi ha manca de confiança es gasta massa temps i energia controlant les conductes i interaccions dins del grup. Preocupen les reunions, s'evita el conflicte i s'és reticent a l'hora d'assumir riscos demanant o oferint ajuda. Com a conseqüència, la moral dels equips desconfiats sol ser molt baixa i les renúncies o els canvis de personal, esdevenen habituals.

Malauradament, si tenim en consideració únicament la desconfiança, hem de prendre les nostres pròpies decisions, i confiar sempre en nosaltres mateixos. Si no confiem en nosaltres, ningú ho farà per nosaltres, és ben cert que si confiem, la resta també confiarà en nosaltres. També cal reconèixer que cadascú és diferent dels altres i tothom té els seus defectes, ja que ningú és perfecte.

“Viure sense confiar en res, ni en ningú és no viure; però viure confiant en tot i en tothom és exposar-se a més riscs dels que ja de per si comporta la vida. Sortir de la cambra és arriscar-se a caure, a ser ferit, damnat, traït, vituperat i escarnit, però quedar-se permanentment dins de la cambra, és renunciar a viure, és estar mort sense haver viscut. És fàcil equivocar-se a priori i mai no se n'aprèn del tot. Viure és acostumar-se a temptejar, exposar-se a l'error, caure i tornar-se a aixecar. Encara que visquéssim mil anys, no tindríem la fórmula per definir l'altre i entreveure els seus actes. Ens sorprèn quan una persona no respon com imaginàvem, però no podem projectar la seva reacció a altri". Francesc Torralba i Roselló (Barcelona, 1967) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya.

Joan Rodríguez i Serra és educador social, ( joanr.educadorsocial@gmail.com)