Parlem de l’edatisme...

Mans avis i joves. Eix

Si consultem algunes dades a la xarxa, podem trobar fàcilment que a l’actualitat hi ha uns 600 milions de persones en el món que tenen 60 anys o més

Sabem també per veus amb molt de coneixement que aquesta xifra es duplicarà el 2025 i arribarà als 2000 milions al 2050.

Penseu que una gran majoria de les persones grans viurà als països en desenvolupament i que la discriminació per edatisme a l’estat espanyol, és set punts superior a la mitjana europea.

Quan parlem d’edatisme no solament ho fem en la discriminació per edat, sinó també en tots aquells comportaments poc correctes, amb prejudicis vers les persones per la seva edat. Cal tenir en consideració que l’edat esdevé la tercera causa de discriminació al món.

Cada vegada és més habitual observar com es normalitzen, els estereotips, el fet de marginar a una persona i incapacitar-la verbalment pel fet de tenir un edat avançada. Per això hem de reconèixer que discriminar per edat implica tenir prejudicis sense conèixer a la persona, sense acceptar les seves habilitats i el pitjor de tot, sense tenir en consideració la seva història de vida.

I és que igual que existeixen estereotips de gènere hi han estereotips per edat. Malauradament es generalitza i es crea un prototip de persona gran quan en realitat existeix una diversitat de persones grans.

Costums que estan massa arrelats com parlar amb diminutius a la gent gran, tapar les canes, tapar la naturalesa de l'edat i utilitzar la paraula vell o vella com un insult.

A voltes es dona per fet quines són les necessitats de la gent gran i no s’atén correctament la seva tristor i es dona per fet que no entenen de què parlem ...

Quan es neguen les capacitats d'aprenentatge i s’afirma que queixar-se es cosa de vells, en resum es nega l'edat a mesura que ens anem fent grans i això és edatisme.

Massa vegades creiem que la joventut és la flor de la vida, menyspreant així tot allò bo de cada etapa vital. En la vellesa cal explorar noves vivències respectant el cos, cal dedicar més temps a un mateix. La vellesa ha d’esdevenir una etapa d'empoderament personal i de nous projectes.

Observem massa vegades les conseqüències dels estereotips en l’edatisme quan es falta a la dignitat de les persones, generalitzant en les seves habilitats.

Quan es generalitza i es denigra a la persona afectant a la seva autoestima.

L'edatisme el conformen tots aquells estereotips, prejudicis i discriminacions que pateixen les persones per raó de la seva edat i que afecten als seus drets, la seva autoestima i al seu benestar.

Quan ens referim a les persones grans parlem d’un grup que inclou una franja d'edats molt àmplia, en aquest grup existeix molta diversitat tant pel que fa als seus interessos com a les seves circumstàncies vitals.

Segons un estudi de la OMS una de cada dues persones al món presenta una actitud edatista respecte les persones grans, per aquest motiu se les discrimina en el treball, en la seva salut i el més negatiu, a la seva dignitat.

He cercat a la xarxa algunes solucions que recullen professionals i grups que han estudiat aquest fenomen en el cas de la inserció laboral, així caldria crear un mapa generacional de l’empresa basat en les habilitats.

També s’ha de fomentar la inclusió i la participació intergeneracional en els equips professionals. És molt important captar el talent i conservar-lo, inserir amb mentalitat d’inclusió i diversitat, ser flexibles i tenir la ment oberta a noves maneres de pensar i treballar.

Sobretot s’ha d’estimular l’aprenentatge permanent i garantir l’intercanvi de coneixements entre generacions.

I és que l’edatisme, com d’altres perjudicis, es dona vers la persona, sense conèixer les seves habilitats i el pitjor, ni tenir present la seva història de vida. Cal que tinguem present i que ens ajudi a tractar amb respecte aquest tema que, l’edatisme representa la tercera gran forma de discriminació a la nostra societat per darrera del racisme i el sexisme.

Cal doncs que tinguem en consideració algunes actituds massa presents en la nostra societat, la infantilització, que practiquen alguns professionals que consideren les persones majors com si fossin infants. I és que en aquesta relació, el cuidador manté una posició de poder davant l’usuari. És defineix amb l’ús del baby talk o l’elder speak.

El baby-talk és un subcodi lingüístic usat pels adults i per infants més grans de 5-6 anys de forma espontània quan es comuniquen amb nens més petits. Es parla més a poc a poc, amb més pauses, es puja el to de veu, utilitzant un registre més agut, cuidant-ne la pronunciació.

Amb una entonació més expressiva i es fan servir moltes interjeccions i onomatopeies, els enunciats són més curts, simples i redundants. S'empra un nombre més limitat de paraules i es fan servir més diminutius, amb referències al context i es recolza en gestos i mímiques.

La despersonalització, obviar a la persona, les seves necessitats, preferències i tractar-los iguals a tots i totes. Les persones grans han de rebre una atenció personalitzada i individualitzada. La despersonalització es genera amb un tracte i una cura mecànica i automàtica, quan no s’accepta es titlla a la persona de desobedient, fins i tot agressiu o agressiva.

La deshumanització, quan la persona perd la condició humana, s’ha de permetre que les persones puguin participar en la presa de decisions, fomentar la seva autonomia i sobretot una gran empatia vers ells i elles. També es pot generar una victimització, en situacions amb maltractaments cap a les persones grans.

I és que l’edatisme és un mal invisible i massa arrelat a la nostra societat que afecta principalment a la gent gran. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) el defineix com els estereotips, els prejudicis i la discriminació per raó d’edat, un problema que ha emergit amb força arran de la pandèmia de la Covid-19, que ha fet aflorar els prejudicis socials cap a la gent gran.

L’edat és una de les primeres coses que percebem sobre l’altri, sorgeix quan l’edat s’utilitza per classificar i dividir les persones de maneres que condueixen a danys, desavantatges i injustícies i erosionen la solidaritat entre generacions.

L’ edatisme adopta diferents formes al llarg del curs de la vida, a la gent gran i als més joves trobem vetos per accedir a alguns llocs de treball per causa de la seva edat.

Els estats membres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeixen que l’edatisme perjudica la nostra salut i benestar i és una barrera important per adoptar polítiques eficaces. Per tant, creuen oportú establir una estratègia i un pla d’acció mundial sobre envelliment i salut a través del decenni de l'envelliment saludable, 2021-2030.

El passat 18 de març l’Organització Mundial de la Salut, i altres organitzacions de l'ONU, van emetre un Informe Mundial sobre l’Edatisme, “un món per a totes les edats (sigui gent gran, gent jove o adolescents)”.

L'edatisme contra els més joves es manifesta en moltes esferes socials, en que les seves veus solen ignorar-se o rebutjar-se.

Quan en una selecció de personal no s’accepten directament determinats currículums només per l’edat, s’exclou alguna persona per massa gran o per massa jove. També amb l’ús de determinades generalitzacions, com quan afirmem que la gent gran té problemes amb les eines digitals.

Els i les joves són els més perjudicats per la reforma laboral i tenen massa dificultats per incorporar-se al mercat de treball i, quan ho aconsegueixen, ho fan en unes condicions precàries, uns salaris molt baixos i uns contractes temporals que els impedeixen independitzar-se. Massa vegades observem, que per la seva edat i a persones suficientment preparades, se’ls ofereixen contractes en pràctiques poc remunerats o contractes temporals precaris.

A voltes, ho veiem en persones que s’han quedat sense feina a partir dels 50 anys, persones que han de viure en residències de gent gran, persones discriminades per motius d’edat en assegurances de salut, en la petició de crèdits o per participar en projectes de voluntariat.

Rosa Regàs escriu en el seu llibre “L’hora de la veritat. Una mirada sobre la vellesa” que “fer-se gran no és cap tragèdia mentre una malaltia no ens margini de la vida social, política, artística, intel·lectual o familiar i ens arrabassi allò més preuat: el pensament, la consciència”.

Joan Rodríguez i Serra és educador social.