Avui parlem de la síndrome d'Hikikomori per Joan Rodríguez i Serra

Hikikomori. Eix

L’aïllament social és l’estat on la persona necessita més el contacte amb altres persones però se sent incapaç de fer-ho

La síndrome de Hikikomori, es coneix entre professionals com a síndrome de la porta tancada. Aquest trastorn els educadors i educadores socials l’observem en l'aïllament social extrem i voluntari i és que alguns joves tendeixen a recloure's en la seva habitació, evitant així el contacte social i canvien les seves relacions personals per les relacions virtuals.

És una patologia que afecta a homes i dones, apareixent en qualsevol edat tot i que s’observa que hi ha més casos en població masculina i entre els adolescents i joves. L’aïllament social és l’estat on la persona necessita més el contacte amb altres persones però se sent incapaç de fer-ho. Aquest fet provoca sentiments de soledat i/o manifestacions d’inseguretat davant de les relacions personals.

L’aïllament és una situació que preocupa especialment en el cas d’infants, adolescents i joves perquè pot trencar amb els processos de socialització habituals en aquestes edats.

És aquesta una síndrome que afecta la salut mental i social de diverses formes, degradant les relacions socials, està present en l'àmbit familiar, entre les amistats i a les relacions laborals. Afecta principalment en l’esdevenir dels anys a l’ús de les habilitats socials.

Els infants, adolescents i joves han crescut amb les noves tecnologies de la informació i comunicació (TIC), formen part del seu entorn natural. Els anomenats “nadius digitals”, practiquen un ús intensiu de les xarxes socials i els jocs en línia, aquest fet és preocupant per als progenitors i per a molts professionals. Esdevenen infants, adolescents i joves que passen moltes hores tancats a sols a l’habitació.

Hi ha casos en els que s’observen alguns comportaments com un marcat desinterès per la seva pròpia salut i higiene personal, ansietat, inseguretat, agorafòbia i depressió. Alguns professionals apunten que hi ha un augment de joves que sofreixen la síndrome japonesa Hikikomori d’aïllament social, que s’agreuja amb el fet que hi ha una manca d’equips d’atenció especialitzada a domicili, donat que són persones que difícilment surten de casa seva.

Hi ha una gran preocupació entre els pares que observen amb impotència les dificultats per atendre als seus fills i filles, veient com s’aparten voluntàriament de la societat, alguns fins i tot es tanquen durant mesos sense anar a l’escola, a la feina i sense relacionar-se amb altres persones.

Aquesta síndrome va aparèixer per primera vegada al Japó i inicialment es creia que estava vinculat únicament a la cultura japonesa.

La majoria dels afectats viuen amb la família i la meitat tenen estudis superiors. El fet que en alguns casos estiguin reclosos més de quatre anys els arriba a provocar un trastorn psicòtic.

També observem casos de persones tímides, que són reservades, callades, que no s’arrisquen per evitar equivocar-se o per no sentir-se rebutjades. No s’exposen per no sentir-se incòmodes, presenten una falta d’habilitats per interactuar amb els altres. Observem doncs que són persones que es mouen en grups reduïts, més petits i íntims on senten més segures.

La llum vermella s’encén quan la persona anul·la compromisos socials en el darrer moment i té un cercle d’amistats molt limitat o nul.

La síndrome d'Hikikomori és un fenomen psicopatològic i sociològic, en que les persones afectades es retiren i s'aïllen de la societat durant, almenys 6 mesos. De mitjana, l'aïllament es perllonga al voltant de 3 anys.

Intenten evitar activitats, es mostren passius, pessimistes i tenen una molt baixa autoestima. La síndrome implica un conjunt de canvis en el desenvolupament de la conducta a causa de l'aïllament social experimentat durant el període sensible de socialització.

I el més preocupant, apareix quan els contactes amb els altres es fan únicament a través de l’ordinador.

Cal comentar el paper molt important que juguen les famílies en la síndrome d’aïllament social, la família ha d’estar molt determinada a observar qualsevol dels indicadors, en cercar solucions i l’ajuda de professionals.

Cal donar sentit a l’aïllament d’infants, adolescents i joves quan aquest és problemàtic. Orientar per saber atendre millor en les situacions d’aïllament d’infants, adolescents i joves. Sobretot fomentar la cura i l’autocura en les mares, pares i altres figures que els acompanyen en aquest problema.

Sovint la violència, la manca d’habilitats en la resolució de problemes, les relacions inadequades amb la persona afectada per la síndrome d’aïllament social i el desconeixement són aspectes que provoquen grans dificultats en les dinàmiques familiars i per tant són un motiu per a l’aïllament.

Per això en el cas de la síndrome d’aïllament social és molt determinant el paper de les famílies que esdevenen les primeres detectores, en la patologia psiquiàtrica també s’observa en les famílies amb patologies associades d’ansietat, trastorns afectius, trastorns psicòtics i de drogues en el cas dels progenitors.

A voltes en aquesta incapacitat de relacionar-se amb la persona afectada de manera apropiada, per desconeixement o per por, caldrà estudiar l’associació entre aquest trastorn i altres patologies psiquiàtriques. Per això és molt important la intervenció d’equips multidisciplinaris que treballin en la prevenció, la detecció precoç i el tractament dels pacients.

Cal tenir en compte també, que si hi ha prèviament aïllament social per part de l’infant o jove sí que pot derivar en un ús extrem de videojocs una vegada és a casa o a l’habitació. Ara bé, un comportament no controlat i no voluntari és el senyal més clar, quan l’infant o jove verbalitza que “no pot” sortir de casa o de l’habitació, a banda que afrontar les situacions socials els suposa un gran patiment, es tractarà segurament d’un aïllament problemàtic.

Cal oferir els coneixements per tal que les famílies i altres figures puguin elaborar estratègies de relació amb infants, adolescents i joves que els ajudi a vèncer el malestar, el conflicte i el patiment.

Hem de tenir en consideració no jutjar les intencions o vivències de l’infant o jove. Cal empatitzar amb ell o ella, per això hem de veure la situació des del seu punt de vista.

No hem de considerar el comportament com quelcom aïllat, cal saber que la necessitat de tancar-se a casa o l’habitació forma part d’un procés, no és quelcom que el jove hagi decidit fer d’un dia per l’altre.

Sobretot evitem banalitzar-ho. Aquesta situació genera molt malestar. No podem interpretar el comportament com quelcom que l’infant o jove faci en contra d’algú o com a càstig vers algú del seu entorn.

Penseu que l’aïllament no és una posició còmoda per aquestes persones, esdevé un recurs de defensa davant d’allò que no pot controlar. La conducta d’aïllament serà una mena de ‘refugi interior’ o un mecanisme d’evasió.

Pensar que el silenci i la introversió, amb rutines molt rígides o bé crisi d’ira sovintejades, poden indicar problemes per comunicar el propi malestar.

“Inestabilitat permanent, agressivitat, vagància, aplanament afectiu o retraïment social, extravagància o dèficit cognitiu són només algunes de les característiques que s’atribueixen a les persones amb trastorn mentals sovint per desconeixement. En realitat, moltes persones amb trastorns mentals podrien dur una vida normal seguint correctament el tractament (la malaltia es cronifica per bé que n’hi ha que poden superar-se com la depressió, l’ansietat, l’anorèxia o la bulímia), però sovint l’estigma a què han de fer front els ho impedeix“.

“Saber com perceben el món les persones amb trastorns mentals és fonamental i no és fàcil per a la societat, ni pels familiars, ni pels professionals. Incomprensió i discriminació són sovint el seu dia a dia”. Afirma la filòsofa i diplomada en infermeria Ester Busquets.

Joan Rodríguez i Serra és educador social