Escolteu-me, perquè no he vingut a demanar diners (avui) per Marc Queralt
Des de fa uns anys cap aquí he pogut observar que “ No hi ha prou recursos ” és una expressió que pot actuar com a comodí a qualsevol espai, conversa, àmbit... que tingui a veure amb la gestió d’alguna cosa. He pogut observar com es fa servir de forma indistinta en qualsevol sentit jeràrquic, ja sigui de dalt cap a baix, de baix cap a dalt o de forma horitzontal. És una expressió que no porta massa enlloc, però que permet sortir-ne de molts. Davant d’una reivindicació, un “ No hi ha prou recursos ” a temps pot estalviar força mal de caps. Davant qualsevol mena d’inoperància, lamentar la falta de recursos és la millor forma de centrifugar responsabilitats i tenir més o menys content a tothom (els qui decideixen, els qui treballen i els destinataris finals de la feina en qüestió). Crec que el que aquí expresso podria ser aplicable a molts àmbits i molts sectors (no només el social), però ara em centraré en l’àmbit de la protecció a la infància i l’adolescència, donat que és el lloc on de
