Quan comencem a fer balanç de la pandèmia per la covid-19, copsem una sensació d'inseguretat i la violència directa vers les persones que viuen al carrer i que malauradament aquesta ha augmentat i s'ha fet més visible
Va ser durant l'estat d'alarma amb el confinament més dur quan vam saber per les notícies que varies persones sense llar van morir de forma violenta mentre dormien al carrer. També van contribuir una campanya sancionadora a les persones que vivien al carrer. Més tard amb el toc de queda amb carrers buits que agreugen la sensació d'inseguretat i major exposició pels que viuen al carrer.
Massa sovint la imatge de les persones que viuen al carrer mostra bona part d'aquestes causes estructurals. La meitat de les persones fa més d'un any que viu al carrer, tres de cada quatre persones són migrades d'altres països, el 42% ha estat en contacte amb serveis socials però la resta no.
Des de la meva experiència hi ha d'altres factors com donar l'alta mèdica a una persona que no té una llar on acabar de recuperar-se, haver de deixar el circuit d'atenció a la infància i l'adolescència sense tenir on dormir, no voler empadronar la persona al municipi on viu, entre d'altres.
Si anem al terme sensellarisme aquest es refereix a la situació d'una persona que no disposa de les mínimes condicions d'habitatge que permeten viure amb dignitat. És un derivat de sensellar, substantiu masculí i femení.
El terme sensellarisme com en espanyol (sinhogarismo), francès (sans-abrisme) i en anglès (homelessness) es recull en documents d'institucions, d'organismes, de projectes de cooperació social de diferents governs i països, de la Unió Europea, creat per la necessitat de designar aquest concepte en l'àmbit de les ciències socials.
El terme estretament relacionat amb aquests és sensesostre, que es refereix a un tipus concret de sensellar, el que viu al carrer en una situació d'exclusió social.
Per a la majoria de la població, pel sector públic i pels mitjans de comunicació la situació en que viuen les persones sense llar és desconeguda i massa sovint es reprodueixen estereotips i perpetuen l'estigma que cau sobre els sensellar.
Ens hem de preguntar com afecta als qui el pateixen, els mites en circulació, el paper de les entitats i serveis municipals… Per tot això, cal que tinguem en consideració que cal que els serveis socials detectin les persones que poden perdre la llar i les ajudin perquè això no passi.
S'ha de promoure l’accés a l'habitatge social de les persones sense sostre i facilitar l’accés al mercat laboral de les persones més vulnerables.
Les administracions han d'ampliar i adaptar els recursos d'atenció social a les necessitats de les persones sense sostre i també la millora dels recursos sanitaris que detecten i atenen les persones sense sostre. Cal millorar la coordinació entre les administracions, les entitats i la ciutadania.
Hem de demanar a les administracions programes per ajudar les persones sense sostre en situació irregular i concretar accions concretes orientades a les persones sense sostre.
Sobretot hem de garantir que es compleixin les lleis europees de protecció i atenció social i sensibilitzar a la ciutadania sobre la situació de les persones sense sostre.
Per anar-nos familiaritzant, pensem per un moment si, ens han acomiadat de la feina alguna vegada i si ens trobaríem sols/es en cas d'afrontar una situació difícil?
Hem patit un descobert alguna vegada o hem patit algun problema de salut o amb la justícia que ens hagi aturat un projecte vital o un projecte laboral?
L'obertura de centres d'allotjament per les persones que dormen al carrer conforma la prioritat de les polítiques contra el sensellarisme, amb el risc que suposa voler resoldre el sensellarisme creant més albergs. L'informe sobre el sensellarisme a Europa de 2019 qüestiona els projectes d'acollida temporal d'emergència en la lluita contra l'exclusió residencial.
Cal protegir les persones sense llar i revertir la violència que pateixen amb un canvi profund que ens porti a veure les persones que viuen al carrer com a subjectes de drets.
Algunes propostes dels/les professionals i voluntaris/es que treballem amb aquest col·lectiu són que hi hagi més inversió en habitatge públic i més facilitats per accedir-hi. Des de la
Fundació Arrels es demana al Govern de la Generalitat que hauria d'impulsar el model Housing First, fent de paraigües informant, formant, organitzant i donant eines als municipis.
Cal saber quantes persones hi ha en situació de sense llar a Catalunya, s'han organitzar censos i recomptes des dels municipis, cal intervenir d'una manera conjunta i conjunta des de la Generalitat de Catalunya.
L'atenció de les persones ha de treballar-se en cada municipi, cal garantir el dret al padró i habilitar els recursos necessaris sense tenir en consideració únicament les baixes o altes temperatures.
Cal incorporar al Codi Penal el concepte d'aporofòbia i protegir amb eficàcia les persones víctimes de delictes d'odi per causa de la seva situació socioeconòmica o de sense llar.
Cal més coordinació i formació dels cossos policials en la realitat de les persones sense llar, i més coordinació d'aquests amb les entitats i serveis socials.
S'han d'evitar els elements d'arquitectura hostil a espais públics i privats, informar-se i buscar altres maneres d'afrontar possibles conflictes.
La situació en la qual viuen les dones Sensesostre i sensellar és particularment dura, aquest col·lectiu representa el 16% de la població que viu al carrer, de les sensellar no hi ha dades.
Per a les dones, viure al carrer és un patiment constant, la por, la violència i la incomoditat. Les dones són més vulnerables de patir abusos i agressions sexuals, una gran part intenta evitar per tots els mitjans possibles quedar-se al carrer.
Intenta evitar aquesta situació i malviuen allà on poden, massa sovint patint extrema violència i suportar relacions abusives i així eviten quedar-se soles i sense casa.
Massa dones que viuen al carrer han patit violència masclista, per aquest motiu, pateixen una baixa autoestima, són absentistes a la feina, amb poca autocura, un empobriment gradual, amb consum, addiccions i diversos problemes de salut.
Aquests fets provoquen que puguin perdre la casa i els fills.
El 75% de les dones que viuen al carrer tenen fills, massa sovint el fet de ser mare penalitza socialment a la dona i ocasionant un factor de risc de pobresa.
Les dones sense llar estan més invisibilitzades que els homes, perquè la gran majoria es troben en una situació de “sensellarisme encobert”. Moltes acaben en diverses formes d'exclusió residencial, com són els infrahabitatges, en albergs temporals, de trànsit o l'okupació. Habitualment es dones que dormen al carrer estan en pitjors condicions que els homes i es troben en una situació d'alta perillositat i vulnerabilitat.
En conclusió, existeix una voluntat institucional per fer front a la problemàtica del sensellarisme, ens cal molt per fer. Cal una tasca de sensibilització i la conscienciació de la societat vers un fenomen desconegut o malentès per molts.
Quedar-se sense feina, no poder pagar l'habitatge i patir un trencament sentimental són els tres factors determinants per convertir-se en una persona sense llar a casa nostra.
Observem que massa sovint el desnonament va tant lligat al sensellarisme com a la possibilitat de recolzament i recursos econòmics, personals i socials. Hi contribueix també el no disposar de relacions familiars i residir en un país amb un sistema de benestar dèbil.
No podem parlar de fets que ens siguin desconeguts, molts hem pogut copsar aquesta realitat ben propera ja sigui amb més o menys grau d'intensitat o proximitat. La manca d'una llar va lligada a la pèrdua d´altres drets fonamentals com la intimitat, la llibertat i el lliure desenvolupament de la personalitat, al mateix temps que ens exclou de formar part de la societat i participar-hi. No tenir un habitatge digne, adequat i segur on poder desplegar plenament la dimensió més personal, familiar i social de la persona és un clar motiu d'exclusió.
Finalment i recollint algunes propostes de diversos agents implicats ens cal sistematitzar la detecció de possibles casos de sensellarisme en els processos d’ institucionalització (presons, centres de protecció infantil I juvenil, centres de salut de mitja estada, etc.).
També s'ha de realitzar un protocol de detecció per a una possible situació de sensellarisme en els processos de desinstitucionalització. I establir una classificació de risc.
I redactar una guia d'actuació per a la prevenció de la situació de sensellarisme en els processos de desinstitucionalització.
S'haurà de reforçar i garantir la figura del referent, per tal d'oferir més suport i acompanyament durant el temps necessari, en els casos detectats de situació de risc.
Hem d’anar cap a la creació de nous recursos de curta durada destinats a reforçar la transició cap a la vida autònoma. Promoure una directriu clara pel que fa a l'empadronament (empadronament actiu).
Redactar i aprovar un model comunitari d'acció integral basat en la perspectiva comunitària, per això cal abans unificar les estratègies que es duen a terme en cada territori per donar resposta a les situacions d'exclusió residencial o de risc de patir-la, des de la perspectiva de l'atenció centrada en la persona.
Donar una atenció socioeducativa i desenvolupar un reglament d'accés a l'habitatge social per garantir una taula d'adjudicació per persones sense sostre.
Hem d'establir nous mecanismes de provisió habitatge social i al mateix temps construir nous recursos residencials permanents per les persones sense sostre des de cartera des dels departaments de Serveis Socials, d'habitatge i de salut.
Cal reformar i transformar recursos residencials existents en nous habitatges socials amb la modificació dels requisits i transformar els ajuts al lloguer per adaptar-los a persones sense sostre.
Cal un acord conjunt de corresponsabilitat en el desenvolupament de l'estratègia per part dels municipis i explorar noves formes de tinença de l'habitatge com la masoveria urbana i les tinences intermèdies.
No passem dels sensellarisme aquest és el resultat d'unes condicions estructurals acceptades entre tots i totes, com també la desocupació, de les qual som responsables com a societat i per tant estem compromesos.
Joan Rodríguez i Serra, és educador social
