Pedagogies de l’aprenentatge i pedagogies de l’ensenyament (II) per Roger Fusté
A la primera part de l’article, vam veure dues maneres diferents d’enfocar el treball a l’aula (Món A, Món B) i les vam analitzar a la llum del triangle pedagògic de Jean Houssaye. Vam veure que el que caracteritza el Món A és que atribueix el paper de subjecte al professor, mentre que el Món B ho fa als alumnes, i que això dona lloc a dos processos diferents, ensenyar i aprendre, cada un dels quals comporta el seu «mort» i exigeix els seus «contrapesos». Comparteixen, però, l’aposta de donar al saber una posició central. Significa això que són dos camins que duen al mateix lloc? I si és així, tenim raons realment per preferir el Món B, que sembla un camí més llarg i costós? Té sentit fer elaborar als alumnes allò que, més còmodament, pot explicar el professor? En aquest article voldria centrar-me en aquesta qüestió. Malgrat que és una qüestió complexa i que no podré tractar amb tota la cura que mereix (hauré de tornar a ser simplista), intentaré defensar la idea que optar per un camí
