07 d’abril 2021

Contes per explicar el món

En aquest primer dossier del 2021 presentem una selecció de contes, àlbums il·lustrats i recursos diversos per acompanyar les famílies i els professionals a parlar amb els nens i nenes sobre temes i situacions personals i socials que a vegades els afecten directament.


Són una bona opció per ajudar-los a expressar les seves emocions i tot allò que els preocupa.

L'apartat de lectures infantils el trobareu organitzat per temes d’interès: col·lectiu LGBTI, discapacitat i salut mental, diversitat, drets dels infants, emocions, família, igualtat, maltractament, pobresa i vellesa.

Altres dossiers complementaris:

Infància i coronavirus (maig 2020), que conté un apartat sobre contes infantils per explicar als infants què és la COVID-19 i com afrontar la pandèmia.






Tots els documents referenciats estan disponibles per a consulta i préstec als centres DIXIT.

Elaborat per: DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials

Contes

Col·lectiu LGBTI

Kilodavis, Cheryl. El meu fill princesa. Il·lustrat per Suzanne DeSimone. Barcelona: Bellaterra, 2015. 15 f.
Conte basat en fets reals, escrit per la mare d’un nen a qui li agrada anar vestit de nena. Parla de la diferència, del dret a expressar-se lliurement, de l’acceptació i de la compassió dels uns vers els altres.

Love, Jessica. Sirenes. Barcelona: Kónikos, 2019. 38 p.
Àlbum il·lustrat i amb molt poc text que ha obtingut el Premi Llibreter 2019 i que vol trencar estereotips posant en valor la riquesa de la diversitat i de la identitat personal.

Schimel, Lawrence. No és hora de jugar. Il·lustracions, Elina Braslina. Barcelona: Egales, 2018. 18 p.
Conte per a infants de 0 a 3 anys, en forma de rodolins, que de la mà d’una família homoparental treballa l’adquisició i la rutina dels hàbits d’higiene personal abans d’anar a dormir.

Discapacitat i salut mental

Bell, Cece. Super Sorda. Madrid: Maeva Ediciones, 2017. 234 p.
L’autora s’inspira en la seva infantesa per crear la història de la Cece, una nena que després de quedar sorda ha d’adaptar-se a una nova escola i a un nou súper poder: escoltar-ho tot gràcies a un potent audiòfon. Còmic guanyador del Premi Eisner 2015 en la categoria de millor escriptor i il·lustrador.

Carrera, Marta. Tu no entens res... però jo tampoc!. Vilanova i La Geltrú: El cep i la nansa, 2020. 40 p.
L’autora, mare d’un nen que té la síndrome d’Asperger, explica el procés d’acceptació de la malaltia i descriu les diferents etapes del dol que han viscut tots dos: la negació, la tristesa, la ràbia, l’aïllament, l’acceptació i el benestar.

Verdaguer, Neus. La cursa de barques. Il·lustrat per Sonia Alins i Juanjo Barco. Lleida: FEPCCAT, Federació Catalana d'Entitats de Paràlisi Cerebral i etiologies similars, 2016. 1 volum amb anelles + 1 videodisc + 2 volums en braille

Conte accessible que afavoreix la integració dels nens i nenes amb discapacitat mitjançant la promoció de la lectura compartida. Amb un format innovador i escrit en català, castellà, anglès i francès, conté il·lustracions, pictogrames, transcripció al Braille, un DVD amb l’audio-conte en les quatre llengües i la versió en llengua de signes en català i castellà.

Diversitat

La gran família de l'Ona. Roser Capdevila, il·lustracions. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014. 24 p.
Conte per a infant de 7 a 1 anys que mostra la riquesa de la diversitat i la multiculturalitat de la societat.

Paramìca: Ʒivipnasqe historie rromane familienqe anƟ-o Sant Cosme = Relatos: historias de vida de familias gitanas en Sant Cosme = Relats: històries de vida de famílies gitanes a Sant Cosme. Barcelona: Fil d'Aram, 2017. 57 p.

Recull de contes en versió catalana i castellana i títols amb romaní que volen donar a conèixer els costums i les vivències de les famílies gitanes.

Porras Soto, Mercedes; Porras Soto, Debastián. Contes rromane duj = Contes gitanos dos. Badalona: Fundació Privada Pere Closa, desembre de 2018. 71 p.
Recopilació dels contes gitanos "Les herbes de la Joana", "El conte d’en Yumitus" i "Les històries de l’Oncle Peret", una mostra de la història gitana a Catalunya, plena d’antigues llegendes com aquestes. Els contes valoritzen i recuperen la tradició cultural i lingüística. Mostren els oficis i les labors tradicionals com el tracte de bèsties i l’esquilat, la forja del ferro, la recol·lecció de vímet o la música i la rumba. A partir dels contes, els infants poden treballar la interculturalitat i aprendre valors com la tolerància, l’empatia i el respecte per l’altre.

Roberts, Justin. La nena més petita de tota l'escola. Il·lustracions: Christian Robinson. Barcelona: Alba, 2018. 31 p.

Conte que fa reflexionar els infants sobre els valors i la convivència a l’escola de la mà de la Sally, una nena que presta molta atenció a tot allò que passa al seu voltant, fins i tot al més desapercebut. Un dia presencia algunes injustícies i decideix alçar la veu per a dir prou.

Roca, Elisenda; Bonilla, Rocío. Una gran família. Barcelona: Bescaoa, 2018. 48 p.

Violeta ens explica la història, bellament il·lustrada, dels preparatius de la festa del seu barri en els quals participa tot el veïnat. En descriu l’ambient, l’emoció, la diversitat familiar i cultural d’un grup de persones engrescades en l’acompliment d’un bé comú.

Drets dels infants

21 contes per educar en valors: coneix els teus drets. Barcelona: Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya, 2013. 212 p.
Recull de contes i relats curts resultat del concurs de contes per educar en valors "Coneix els teus drets" convocat per la junta delegada a Girona del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya per commemorar el Dia Universal de la Infància

Cuentos de «derechos» contados al oído: 17 cuentos infantiles, ilustraciones y guías didácticas para trabajar a partir de la Convención de las Naciones Unidas sobre los derechos de los niños y las niñas. Barcelona: Institut de Ciències de l'Educació, Universitat de Barcelona, octubre 2018. 1 recurs en línia (122 pàgines). (Docència i Metodologia Docent; 17).

Recull coordinat per Isaac Ravetllat Ballesté que conté 17 relats infantils acompanyats, cadascun d’ells, d’una il·lustració i una guia didàctica per a treballar els drets dels infants de la Convenció de les Nacions Unides.

Emocions

Balada, Montserrat. El Ratolí Pérez. Il·lustracions: Julilustrador. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2016. 13 p. (Ginjoler)
Conte accessible i inclusiu, adreçat als infants sords i oients que conté la seva adaptació a la Llengua de Signes Catalana, a través d’un codi QR i un enllaç de descàrrega, amb el conte narrat, el vocabulari i una cançó tradicional catalana, en català i en Llengua de Signes Catalana.

Faller, Heik.; Vidali, Valerio. 100 años: lo que la vida te enseña. Barcelona: Salamandra, 2019. 214 p.
Llibre il·lustrat apte per a totes les edats que fa el recorregut d’una vida, des del naixement fins la vellesa. Mostra les vivències comunes de tots els éssers humans i com la nostra percepció del món va canviant a mesura que la vida va passant.

Grain, Helen. En Beni i la Bela mediten: mindfulness per a nens. Il·lustracions de Mariona Cabassa. Barcelona: Kairós , 2018. 45 p.
Una família de conillets acosta els infants a la pràctica del mindfulness, a partir de textos per ser llegits sense pressa perquè prenguin consciència d’allò que escolten o llegeixen (sentir el cos, menjar, caminar, respirar, gaudir o pensar). La finalitat és convertir la lectura lúdica i educativa en una experiència on trobar assossec i benestar, i sentir la relació entre cos, ment i emocions. Accés directe als àudios de les meditacions de cada conte mitjançant codis QR.

Grive, Catherine; Bertrand, Fréderiue. La mentira. Madrid: Ediciones Siruela, 2017. 33 p. (Siruela ilustrada; 5)
Àlbum bellament il·lustrat que és un bon instrument per conversar amb els infants sobre per què es diuen mentides, com ens sentim en mentir, com podem desdir-nos d’una mentida, etc. Tot plegat a partir de la història d’una nena que un bon dia diu una mentida que es va fent cada vegada més grossa i de la qual no pot desfer-se’n.

Llenas, Anna. T'estimo (quasi sempre). Barcelona: Grup Editorial 62,2018. 9 p.
Conte tridimensional que permet parlar amb els infants sobre l’acceptació de la diferència, de la vàlua i la individualitat de cada persona.

Pauli, Lorenz; Schärer, Kathrin. Dolent. Barcelona: Takatuka, 2018. 26 p.
Un grup d'animals de granja es diverteix fent petites entremaliadures fins que de sobte un gat s’uneix a l'esbargiment amb una acció malèvola. L'objectiu d’aquest conte és fer prendre consciència als infants sobre el bé i el mal.

Roca i Costa, M. Carme. En Punxetes fa troballes. Dibuixos: Laura Miyashiro. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, setembre de 2017. 20 p. (Uni, dori; 5)
Conte de tipus acumulatiu que afavoreix la memòria i l'atenció. Té una estructura fixa que es va repetint, acumulant personatges o elements i seguint una estructura rítmica.

Sorigué, Ray. 1, 2, 3, 4, 5, 6 contes màgics. Il·lustracions: Carme Solé Vendrell. Barcelona: Salvatella, 2020. 88 p.
Sis contes il·lustrats que ajuden a donar resposta, mitjançant la màgia com a protagonista, als somnis i pensaments dels infants, com ara l’arribada d’un infant al món, la comunicació amb els animals, la creació de la natura...

Família

Barbero, Alicia. Cuentos para familias de corazón. Il·lustracions: Teresa Blasco. Madrid: Grupo5, 2013. 92 p.
Aquesta obra conté tres contes que són una eina per a pares i mares adoptius i professionals que treballin amb nens i nenes adoptats. S'acompanyen d'una introducció i fonamentació teòrica i pràctica de Jorge Barudy i Maryorie Dantagnan, que ajudarà al lector a treure tot el potencial narratiu de les històries.

Brenman, Ilan. El pare és meu. Dibuixos de Juliana Bollini. Barcelona: Animallibres, 2013. 29, [3] p.
Conte útil per parlar amb els infants sobre la gelosia i el sentiment d’exclusivitat que de vegades sentim les persones.

El divorcio: mucho más que un cuento para disfrutar ayudando a nuestros hijos. Il·lustrador: José Luis Espuelas. Madrid: Pirámide, 2018. 2 vols. (Psicocuentos)
Guia amb informació contrastada i consells per a pares i mares en procés de divorci que es complementa amb un conte per ajudar a parlar del tema amb els infants i intentar resoldre els seus dubtes i preocupacions.

Galindo, Renata. Mi nueva mamá y yo = My new mom me. Madrid: Lata de Sal, 2018. 1 vol. (Gatos)
Conte bilingüe castellà-anglès on els protagonistes, una gata i un gosset abandonat al qual adopta, ensenyen als més menuts com aprendre conèixer-se, a estimar-se i a esdevenir una família.

Gallardo, Mirieia; Villaplana, Pepe. Pressa per néixer. Il·lustracions, Mònica Pinyol. Vilanova i La Geltrú: El Cep i la Nansa, 2017. 22 p.
Conte il·lustrat que explica, de la mà d’uns pares que han viscut l’experiència, la història d’un avortament amb l’objectiu d’ajudar altres famílies a parlar-ne, especialment amb els menuts de casa, i a acceptar-ho.

El gran llibre de la família. Barcelona: Intermón Oxfam, 2010. 17 f. (Somnis).
Narració il·lustrada per a infants d’entre 6 i 10 anys que mostra la diversitat de famílies i estils de vida existents, i aporta una visió normalitzada de les estructures familiars allunyades del model tradicional.

Herruela, Patricia. La culpa va ser del gat. Torroella de Montgrí: Evolution Comics, 2019. 69 p.
Obra guanyadora de la beca Carnet Jove Connecta't al Còmic 2018. Els germans protagonistes, la Nina i el Max, mantenen una relació complexa que es veurà afectada per l'adopció d'una gata. La història, amb un toc d'humor, reflecteix la realitat de les relacions familiars i en especial, el vincle entre germans.

Krause, Ute. Quan marxaran, aquests?. Barcelona: Joventut, 2011. [26] p.
Conte que explica de manera entretinguda i amena les diferents famílies existents, principalment aquelles que s'han recompost, amb fills i filles de progenitors divorciats/separats. L'obra està recomanada per a nens i nenes majors de 5 anys.

Lasconi, Monse. Mi familia me hace feliz. Ilustraciones de José Luis Navarro. Bilbao: Desclée de Brouwer, 2019. 32 p. (Amae ilustrada)
Conte que, de la mà dels infants, mostra la riquesa i la diversitat de les famílies actuals.

Martín, Patricia; Bonilla, Rocío. Què és aquesta panxa?. Barcelona: Flamboyant, 2018. 20 p.
Àlbum il·lustrat per parlar amb als més menuts sobre l’arribada d’un germanet o una germaneta mitjançant escenes quotidianes i senzilles.

Pintas mucho: una historia sobre el acogimiento familiar. L'Hospitalet de Llobregat: Stendhalbooks, 2018. 144 p.
Aquest llibre és el resultat d'uns tallers d'il·lustració promoguts per Artsmoved i el Servei d'Acolliments Familiars de la Creu Roja. A través de les composicions artístiques dels nois i noies que hi participen, coneixem les seves experiències vitals, què són les famílies d'acollida i els centres d'acolliment residencial, etc.

Schimel, Lawrence; Braslina, Elina. No és hora de jugar. Madrid: Egales, [2018]. 1 vol.
Conte per a infants de 0 a 3 anys, en forma de rodolins, per aprendre a anar a dormir i per iniciar-se en la rutina d’higiene personal. També educa en la diversitat familiar visibilitzant una família amb dos pares.

Waechter, Philip. Días de hijo. 2a ed. Santa Marta de Tormes, Salamanca: Lóguez, 2013. 64 p.
Amb unes il·lustracions tendres i iròniques, l’autor aquest àlbum apte per a totes les edats descriu l’experiència feliç d’un pare primerenc que gaudeix i s’emociona cuidant del seu fill.

Igualtat

Farré, Natza; Pont, Gala. Que no t’expliquin contes!.Barcelona: Amsterdam, 2020. 45 p.
Conte que reinterpreta en clau feminista alguns dels contes infantils de capçalera (la Caputxeta vermella, la Ventafocs o la Rateta que escombrava l’escaleta) convidant a qüestionar certes idees preconcebudes que condicionen la nostra percepció del món.

Mayor, Aingeru; Monteagudo, Susana. Nenes i nens: cadascuna, cadascun, diferent. Albuixech: Litera Libros, 2017. 47 p.
Nens i nenes expliquen el que senten i els agrada, fugint de les etiquetes de gènere i mostrant la diversitat de cadascun, amb la seva identitat i preferències: hi ha nens que tenen vulva i nenes que tenen penis, nens que els agrada ballar i nenes que porten els cabells curts. Es tracta d’un llibre per a treballar l’educació sexual dels infants perquè puguin aprendre a ser com ells sentin i vulguin sense prejudicis i en igualtat.

Maltractament

Demarco, Magela; Grossi, Caru. Sola al bosc. Barcelona. Bellaterra, 2020. 34 p.
"Hi ha paraules que no es diuen. Hi ha vivències que no s'expliquen. Hi ha veritats que no es descobreixen a primera vista. Hi ha llops disfressats que aconsegueixen esquitllar-se i amagar-se dintre d'algunes cases. I les transformen en boscos foscos i tenebrosos per als qui hi viuen".

Pascual Marti, Elisenda. L'ombra de la Clara. Il·lustracions: Mercè Serra i Valls. Barcelona: Uranito, 2016. 26 p.

Conte il·lustrat per a infants per prevenir i detectar situacions d’abús sexual. És alhora una eina pedagògica acompanyada d’unes pautes i d’un manual complementari en línia per treballar els temes clau de la història, que té com a protagonista la Clara, una nena que simbolitza les seves pors envers l’abús a partir d’una ombra.

Quico y Tula se van de casa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014. [8 f.]
Conte que mostra les vivències d’un nen i una nena que han d’anar a viure a una casa d’acollida i que pot ajudar als infants que es trobin en aquesta situació a superar les seves pors i incerteses.

Pobresa

Noguera, Cesc. La senyora Maria. Il·lustrat per Raül Gesalí. Barcelona: Takatuka, 2013. 47 p.
Conte que dona a conèixer una realitat que sovint queda amagada als infants: la soledat de les persones grans indigents.

Vellesa

Castillo, Lauren. L'àvia i la ciutat. Barcelona: Corimbo, 2015. 19 p.
Conte il·lustrat que té com a protagonista un nen que visita la seva àvia a la seva nova llar a la ciutat. L’infant reflexiona sobre els aspectes de la ciutat que no li agraden, mentre que contràriament són ideals per a l’estil de vida d’una persona gran.

Cela, Jaume. Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom. Il·lustracions de Jordi Vila Delclós. Barcelona: Animallibres, 2017. 68 p. (La Formiga; 80. La Formiga vermella)
El dia del seu desè aniversari, un nen anirà a visitar a l’àvia a la residència. Malauradament, ella pateix la malaltia d’Alzheimer i no el reconeixerà ni li farà cap regal. Fruit de l’amor que sent per ella, li escriu una història on explica qui és ell, quin és el seu món, qui és l’àvia, la relació que mantenen, així com les diverses vicissituds de la malaltia que ella pateix.

Bergua, Ana. L'àvia necessita petonets. Il·lustracions Carme Sala. 2a ed. Barcelona: Proteus, 2011. 33 p.
Conte que tracta el tema de la demència en les persones grans i mostra la importància de les relacions familiars i dels lligams d’avis i nets.

Manuals

Martínez Pardo, Eva. Sota la pell del llop: acompanyar les emocions amb els contes tradicionals. Il·lustracions: Gisela Bombilà. Barcelona: Graó, 2017. 138 p. (Micro-macro referències; 19. Sèrie Comunitat educativa)
L’autora s’endinsa en la significació dels contes tradicionals i descobreix com aquestes històries i els seus personatges exposen els infants a contextos on experimentar emocions i poder expressar-les. Descriu diferents experiències educatives dutes a terme amb grups escolars.

Portell Rifà, Joan. Llegim? com fer lectors entusiastes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017. 157 p. (Créixer. Coneixements; 5)
L’autor ens proposa les claus per fomentar l’hàbit lector dels infants i ens orienta sobre quines lectures triar, com fomentar l’hàbit a l’entorn familiar i a l’escola, i com fer ús de la biblioteca pública. Inclou també unes pautes per a identificar les dificultats lectores i posar-hi remei.

Revistes

Revista especialitzada en literatura infantil i juvenil, referent amb més de 30 anys de vida. Reconeguda amb diversos premis, està editada en castellà però ofereix informació sobre la producció editorial en totes les llengües cooficials (català, gallec i basc) de l’estat.

Publicada per l’editorial Graó aquesta revista bimestral amb més de 20 anys de trajectòria presenta a cada número una selecció acurada i comentada de contes i àlbums il·lustrats, essent una secció indispensable de la publicació. S’hi valora el contingut, la temàtica, les il·lustracions... La revista posa en valor l’experiència de viure amb nens i nenes i aposta per una criança respectuosa amb les necessitats i els ritmes de l’infant i per la vida saludable en contacte amb la natura.

DIXIT TV

Castro, Francisco. Conferència "La literatura com a eina per parlar de l'Alzheimer als infants": Vic, 7 de novembre de 2019. Barcelona: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials, 2019. 1 fitxer de videostreaming (ca 46 minuts)
El conferenciant, a partir de la seva experiència amb la malaltia d'Alzheimer, va explicar com els seus efectes poden ser assumits amb naturalitat pels infants i va parlar de la seva novel·la "Em deia Simbad", que relata la visió d'un nen de 10 anys sobre la malaltia del seu avi i la convivència entre tots dos i amb l'entorn.

Gallifa, Guillem. Conferència "Els contes i les narracions com a eina terapèutica al món social: la cura a través de les històries": Vic, 24 de gener de 2019. Barcelona: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials, 2019. 1 fitxer de videostreaming (ca 79 minuts)
Conferència a càrrec de Guillem Gallifa, filòsof i integrador social, on va mostrar com els contes i les narracions poden afavorir la comprensió, la resolució de conflictes i la calma de les inquietuds.

Blog DIXIT





Recursos

El Sistema de lectura pública assegura l’accés a la informació i la lectura arreu del territori i posa a l’abast de la ciutadania tota mena de serveis com l’assessorament bibliogràfic, el préstec, la sala d’estudi, clubs de lectura, activitats formatives, etc. Moltes de les biblioteques confeccionen guies de lectura, molts d’elles dirigides als infants. En destaquem algunes: El calaix de la diversitat; Usa el cap; El meu cos és meu.
En aquest enllaç de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona podeu buscar la guia de lectura que interessi, acotant per biblioteca, temàtica, públic a qui s’adreça, etc.

El dia 2 d’abril, coincidint amb la data de naixement Hans Christian Andersen, se celebra aquesta efemèride promoguda per l’organització sense ànim de lucre International Board on Books for Young People (IBBY), composta per associacions i persones compromeses en propiciar i posar a l’abast dels nens i nenes publicacions de qualitat literària i artística arreu del món. Cada dos anys atorga el Premi Hans Christian Andersen, que és el més alt reconeixement que pot rebre un autor o il·lustrador per a infants i adolescents.

Institució sense ànim de lucre creada l’any 2014 que duu a terme propostes i activitats per a promoure el rol social i inclusiu de la biblioteca pública. En destaca el documental #CrecerLeyendo Per una biblioteca inclusiva des de la infància que va obtenir una menció especial al Premi RetinES 2019 del Col·legi d’Educadores i Educadors de Catalunya que enguany arriba a la vuitena edició.

https://dixit.gencat.cat/ca/detalls/Article/20212501_contes_explicar_mon
a Cap comentari:

04 d’abril 2021

La educación social no existe


  • A los niños y niñas les llaman “menores”
  • A las personas “usuarios”
  • A los niños de la calle “MENAS” (Menor extranjero no acompañado)
  • Al tejido social “intrusismo laboral”
  • A las cárceles de niños y niñas “centros de menores”
  • A la coacción, al chantaje, a infantilizar… “poner límites”
  • Al intento de suicidio “llamar la atención”
  • A drogar “medicar”
  • A las palizas “contenciones”
  • A la celda de aislamiento la “habitación de reflexión”
  • Al hermetismo “protección del menor”, “protección de datos”
  • Al monopolio en la intervención “profesionalismo”
  • A los interrogatorios “entrevistas”
  • Al secuestro “retirada de tutela”
  • A la impotencia “trastorno negativista desafiante”, “baja tolerancia a la frustración”
  • Al violentado “violento”
  • Al déficit de interés “déficit de atención”
  • Al miedo del niño y la niña al maltratador en violencia de género “Síndrome de Alineación Parental”
  • Al sometimiento “reinserción”
  • A la deshumanización “distanciamiento psicológico óptimo”
Y así podríamos seguir hasta crear un diccionario, pues la “educación social” ha creado un auténtico idioma. Y en este idioma lo que más nos interesa es descifrar y descubrir lo que se esconde detrás de las palabras “educación social”.

La frase más contundente y definitoria de la “educación social” se la oí decir a una persona que llevaba cuarenta años trabajando en los barrios directamente con la chavalada, las familias, los conflictos;

“La carrera de educación social se creó en los años 90 porque la policía no podía traspasar el domicilio privado”.

Desde esta sentencia podemos explicar una de las mayores polémicas que ha salpicado a la “educación social”; el intrusismo laboral. Policías, funcionarios de prisiones, vigilantes de seguridad, incluso jueces, ven como sus funciones son llevadas a cabo por las y los “educadores sociales”. Pero con un instrumento que ellos y ellas no tienen; el acceso a datos personales, a la vida más privada e intima, el historial de vida… es decir; “pueden traspasar el domicilio privado”.

Desde esta perspectiva podemos comenzar a afirmar que a lo que llamamos “educación social” en realidad tiene más que ver con el control que con la educación.

Veámoslo con ejemplos concretos:

Cuando un estudiante de educación social acaba la carrera y sale a la calle a trabajar se encuentra con una situación clásica; las drogas. En cuatro años de carrera a un estudiante de educación social no se le ha mencionado ni las drogas que hay en el mercado, ni sus efectos, ni su producción, ni su distribución, ni cuales son legales o ilegales, ni cómo trabajar los consumos, los efectos secundarios… el mayor de los clásicos; la droga, en cuatro años de carrera ni se menciona.

Cuando un estudiante de educación social acaba la carrera y sale a la calle a trabajar se encuentra con otra situación clásica; los abusos sexuales. Niñas, adolescentes o mujeres adultas que han sido abusadas sexualmente en la infancia. En 4 años de carrera, no es que no se profundice (que supongo lo harán en la carrera de psicología), es que ni si quiera se menciona el tema. Conocimientos totalmente necesarios para una mínima mediación social.

Cuando un estudiante de educación social termina la carrera y sale a la calle a trabajar se encuentra con otra situación clásica; la violencia. ¿Cómo gestiono una pelea entre dos chavales, dos personas? ¿Cómo la prevengo? ¿Cómo la evito? ¿Cómo medio? ¿Cómo calmo? ¿Cómo canalizo? ¿Qué me están comunicando a través de la violencia? ¿Cómo llego al fondo del problema? ¿La violencia es una acción o una reacción a algo? ¿Violento o violentado? En 4 años de carrera hay un silencio sepulcral sobre este tema. La violencia no existe.

Cuando un estudiante de educación social acaba la carrera y sale a la calle a trabajar se encuentra con otra situación clásica; la violencia de género. En 4 años de carrera ni una mención, ni si quiera por encima. ¿Cómo medio con la mujer maltratada? ¿Con el hijo maltratado? ¿Con la hija maltratada? ¿Con el maltratador?

Cuando un estudiante de educación social termina la carrera y sale a la calle a trabajar se encuentra con otras situaciones clásicas; la ansiedad, las crisis de pánico, la anorexia, la bulimia, el bullyng, la depresión, la autoestima destrozada, los intentos de suicidios… hay muchas ramas de la psicología que tratan estos conflictos; psicología cognitiva, conductual, psicoanálisis, antipsicología… durante 4 años de carrera nada se habla de esto. Repito; no ya para un análisis profundo, sino para una mínima mediación social.

Y así podríamos seguir con muchos, pero muchos más ejemplos prácticos.

Pero entonces, si la carrera no trata los temas más clásicos y fundamentales y básicos de educación social, es decir; su ABC ¿Qué trata esta carrera? ¿Qué se estudia? ¿Qué analiza?

Una cosa sí tenemos clara; un estudiante de educación social cuando acaba la carrera tiene algo muy claro; lo que es un plan, un proyecto y un programa. Plan-proyecto-programa. Hasta tal punto que no se ve en una asignatura en concreto ¡sino en varías! a lo largo de la carrera.

Plan, proyecto, programa, actividad, ideario, objetivos, objetivos a corto plazo, a largo, a medio, análisis DAFO debilidades-amenazas-fortalezas-oportunidades, análisis de necesidades, evaluación, evaluación externa, interna, contextual…

Es decir, un estudiante sale de la carrera de educación social sabiendo cuáles son las necesidades estructurales de una ONG o entidad, pero sin saber cuáles son las necesidades emocionales básicas de una persona.

Esto evidencia que el fin no es de cubrir las necesidades del llamado “usuario”, sino cubrir las necesidades de una estructura.


Y puede ser legítimo, siempre y cuando estos estudios se den como una especialidad de la carrera de empresariales (especialidad en el tercer sector económico). Lo contrario es confundir y engañar a la gente.

Así cuando el objetivo de la profesión NO es cubrir las necesidades del llamado “usuario” sino las de una estructura; Institución, entidad, ONG, mercado de trabajo… el “usuario” pasa de ser un fin a un medio.

Se crea toda una industria de “lo social”, donde los papeles se invierten, y como si fuese el mundo al revés; la Institución ya no está para satisfacer las necesidades de la persona, sino la persona para satisfacer las de la Institución, las de la entidad, las de la ONG, las del mercado laboral… las de la industria “social”.

Sigamos viéndolo con ejemplos prácticos; en el panfleto que te dan para que estudies la carrera de “educación social” no te dicen qué problemas podrás tratar, qué podrás aportar a la sociedad, qué técnicas pedagógicas aprenderás, ni si quiera qué es o para qué sirve la educación social, no, te dicen directamente qué salidas laborales tienes, dónde podrás trabajar (centros de menores, servicios sociales, cárceles…), la estabilidad laboral que tendrás… todo está orientado a satisfacer las necesidades del estudiante como futuro trabajador. El “usuario” no cuenta, porque no es el fin, sino el medio. No es el “cliente” sino el “producto”. Ni si quiera es el “usuario” sino el “usado”.

El éxito económico de esta industria ha sido de tal envergadura que a día de hoy no para de crecer y crecer, hasta tal punto que cuando a la Institución o entidades privadas se les acaban los “usuarios” con problemas, acuden directamente a “usuarios” sin problemas.

Sigamos visibilizándolo con ejemplos prácticos; ya no solo quitan las tutelas de sus hijos a madres con problemas, sino que ya les quitan las tutelas a familias que no tienen ningún tipo de problema. El centro de menores o la entidad que gestiona la adopción o la acogida en familias, necesita niños como un coche necesita gasolina para funcionar. Su crecimiento depende de los niños que puedan conseguir.

Y aquí entra el papel de la “educador social”, como vía para justificar la intervención.

El “educador social” a través de la emisión de informes tienen el poder de decidir quién tiene problemas y quién no, quién es culpable y quién no, cual es la solución y cual no… es un poder omnímodo, y no tiene que probar nada a nadie, con su palabra y su diagnóstico basta, es el “doy fe” de la educación social. Aunque como hemos visto no se le haya educado ni enseñado para solucionar ni detectar problemas sociales ni personales.

Así, detrás de la “educación social” en términos académicos se esconde la nada, la nadería, humo… directamente la educación social no existe.

Y en términos Institucionales se esconde el medio para la intervención sin orden de registro, sin orden judicial… es el “traspasar el domicilio privado”, tan protegido por los Derechos Humanos, y que ha encontrado en la “educación social” la llave para entrar.



https://www.todoporhacer.org/educacion-social/?fbclid=IwAR3F_sA9437MfkXfoGjnLVpCRN6BbaPyC_eeL2RfGIYuL36swXBsSr7t_x0

a Cap comentari:

03 d’abril 2021

Mentiras sobre los mal llamados menas

Los menores extranjeros no aumentan los índices de delincuencia ni suponen un gasto de 1.000 millones al año

Un grupo de menores inmigrantes, durante su estancia el año pasado en Altafulla (Tarragona). 

Los menores extranjeros no acompañados se han convertido en víctimas silenciosas de las noticias falsas que se multiplican en Twitter, en Facebook y en vídeos de YouTube. Los bulos los fabrican falsos expertos en inmigración que hacen cálculos indemostrables sobre un colectivo al que se ha querido reducir a un acrónimo (menas) de la jerga policial. Las mentiras llegan a la barra del bar, a las tertulias televisivas y a los discursos electorales de la mano de Vox.

¿Son delincuentes?

No hay datos oficiales disponibles que permitan deducir que los aproximadamente 12.300 menores extranjeros no acompañados que hay en España cometen delitos. Los únicos números que se conocen, de hecho, apuntan a que es una minoría la que delinque. En Cataluña, por ejemplo, los Mossos analizaron qué delitos habían sido cometidos por alguno de los 5.622 jóvenes inmigrantes que han llegado a Cataluña en los últimos tres años. La estadística mostró que el 82% de esos menores no aparecía en los ficheros policiales. Un 12% había cometido delitos graves, como hurtos y robos con violencia, y el 6% restante estaba siendo investigado por cuestiones menos graves, como daños o robos de menos de 400 euros. Los números incluyen a los menores que en ese periodo cumplieron los 18 años y quedaron fuera del sistema de protección.

Los pocos datos disponibles a escala nacional se refieren solo al conjunto de los menores extranjeros, sin diferenciar a los que han llegado solos a España y que son tutelados por las comunidades autónomas del resto. La estadística oficial muestra que no hay una relación directa entre el aumento del número de niños y adolescentes que migran solos y los índices de delincuencia.

Las memorias de la Fiscalía recogen que entre 2012 y 2018, el número de menores extranjeros no acompañados ha pasado de 3.261 a 13.796, un crecimiento del 323%. En ese mismo periodo el número total de menores extranjeros (acompañados y no) que fueron detenidos e investigados cayó un 32%, según el Sistema Estadístico de Criminalidad del Ministerio del Interior.

El análisis de 2018, el año en el que se registró un número récord de entradas de menores extranjeros no acompañados (más de 7.000 según la Fiscalía), ratifica que no hay base para asociar un aumento de la delincuencia con la mayor presencia de estos menores. El año pasado, mientras estos niños comenzaban a ocupar titulares, se registraba el segundo porcentaje más bajo de menores extranjeros investigados y detenidos de la serie que comienza en 2010.

¿Mantenerlos cuesta más de 1.000 millones al año?

Esta cuenta parte de las declaraciones de un juez de menores de Granada, Emilio Calatayud, que se han hecho virales en los últimos meses. El magistrado asegura que los centros para “los menores migrantes y los menores cristianos, los nacionales (sic)”, cuestan 240 euros al día. Si se multiplica esa cantidad por 365 días por 12.300 niños, efectivamente, la cuenta da más de 1.000 millones anuales. Sin embargo, los datos demuestran la falsedad de estas cuentas.

El gasto que suponen los menores extranjeros no acompañados varía por comunidades y depende del alquiler del espacio donde vivan, del precio del comedor, de las actividades formativas, de los talleres que se impartan… Las comunidades autónomas que han hecho público el importe diario que dedican a los menores extranjeros no acompañados gastan bastante menos de lo que afirma el juez Calatayud. Madrid, donde hace más de un año que decenas de menores duermen sobre colchonetas en el centro de recepción de Hortaleza, asegura que invierte 140 euros por niño y día; Melilla gasta de 13 a 60 euros diarios; en Cataluña la horquilla varía entre los 41,5 euros y los 139 euros. La cuenta de los 1.000 millones, por tanto, es falsa.

En cualquier caso, el magistrado, según ha aclarado a EL PAÍS el editor de su blog personal, no se refería a centros de acogida sino de internamiento y ha criticado el uso que ha hecho del vídeo la extrema derecha "para criminalizar" a estos menores.

¿El 60% es mayor de edad?

Esta es otra afirmación habitual en las conversaciones sobre el colectivo y, como las anteriores, es falsa. El dato que se usa para afirmar que no se trata de niños sino de adultos que se aprovechan del sistema de protección y evitan además ser expulsados proviene de la memoria de la Fiscalía, pero está sesgado. 

Los fiscales son los responsables de decretar la edad de todos los niños a los que se somete a una serie de pruebas forenses y dan cuenta en su informe anual de los resultados. El porcentaje del 60% es totalmente falso.

La memoria recoge la conclusión de las 12.152 diligencias por comunidades autónomas y, según el documento, prevalecen los resultados de minoría de edad.

En Girona el 94,1% de los chicos a los que se les practicaron pruebas fue declarado menor de edad; en Murcia, el 90,66%. Con porcentajes algo inferiores, pero también muy elevados, destacan Barcelona (83,16%), Madrid (73,3%), Ceuta (71,23%), Las Palmas (62,15%) y Cádiz (52,67%). En Almería y en Melilla hubo tantos decretos de mayoría de edad como de minoría. Solo se impuso la mayoría de edad en Málaga (69,45%) y Granada (66,84%).

En cualquier caso, una vez más, hay que tener en cuenta otros elementos. La comunidad científica reconoce el amplio margen de error (dos años o más) en las pruebas forenses de determinación de edad. El Comité de los Derechos del Niño de las Naciones Unidas, y esto también lo recoge la memoria de la Fiscalía, ha criticado que el sistema español de determinación de la edad se base exclusivamente en pruebas médicas consideradas inexactas y no tenga en cuenta otros elementos como la maduración psicológica. También pide que se considere la documentación que aportan los propios interesados.

https://elpais.com/politica/2019/11/19/actualidad/1574185016_717770.html
a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Contes per explicar el món

En aquest primer dossier del 2021 presentem una selecció de contes, àlbums il·lustrats i recursos diversos per acompanyar les famílies i els...