17 de maig 2021

Catalunya acull 43 joves emigrats sols arribats a les Canàries

Treball, Afers Socials i Famílies es va oferir a acollir 40 joves el passat mes de desembre per refermar el compromís del sistema de protecció català amb els drets de la infància.


La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència ha acollit al sistema català de protecció a la infància i adolescència, 40 nois i 3 noies migrats sols arribats a les Canàries. Aquest va ser un compromís que va agafar el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies per tal de contribuir en la resposta a l'emergència migratòria de les illes Canàries i sobretot a garantir els drets de les persones emigrades, especialment dels adolescents sense referents familiars al país. El Departament va presentar aquest oferiment després d'estudiar l'estat dels centres del sistema de protecció i valorar de quins recursos disposa per assegurar una bona acollida i inclusió dels joves.

La distribució de les 40 places es farà per tot el territori, responent a l'estratègia que ha dut a terme el Departament els darrers anys i que ha permès dissenyar un sistema d'acollida arreu del país que garanteix una distribució equitativa capaç de facilitar la inclusió dels joves atesos.

Així mateix, es continua instant a l'Estat a obrir vies legals i segures per a les persones refugiades i immigrades entre Àfrica i Europa a partir de fer efectius els compromisos de reassentament per a persones refugiades i vies de migració legal i segura. Per a fer-les efectives, Catalunya s'ofereix una vegada més a col·laborar en la seva implementació.

Actualment el sistema català de protecció a la infància atén 5.565 joves emigrats sols. Més de la meitat d'aquests joves, un 73%, tot i ser majors d'edat segueixen atesos en recursos residencials amb pròrrogues assistencials.

https://dixit.gencat.cat/ca/detalls/Noticies/catalunya_acull_43_joves_migrats_sols_canaries.html

13 de maig 2021

No passem dels sensellarisme


Quan comencem a fer balanç de la pandèmia per la covid-19, copsem una sensació d'inseguretat i la violència directa vers les persones que viuen al carrer i que malauradament aquesta ha augmentat i s'ha fet més visible

Va ser durant l'estat d'alarma amb el confinament més dur quan vam saber per les notícies que varies persones sense llar van morir de forma violenta mentre dormien al carrer. També van contribuir una campanya sancionadora a les persones que vivien al carrer. Més tard amb el toc de queda amb carrers buits que agreugen la sensació d'inseguretat i major exposició pels que viuen al carrer.

Massa sovint la imatge de les persones que viuen al carrer mostra bona part d'aquestes causes estructurals. La meitat de les persones fa més d'un any que viu al carrer, tres de cada quatre persones són migrades d'altres països, el 42% ha estat en contacte amb serveis socials però la resta no.

Des de la meva experiència hi ha d'altres factors com donar l'alta mèdica a una persona que no té una llar on acabar de recuperar-se, haver de deixar el circuit d'atenció a la infància i l'adolescència sense tenir on dormir, no voler empadronar la persona al municipi on viu, entre d'altres.

Si anem al terme sensellarisme aquest es refereix a la situació d'una persona que no disposa de les mínimes condicions d'habitatge que permeten viure amb dignitat. És un derivat de sensellar, substantiu masculí i femení.

El terme sensellarisme com en espanyol (sinhogarismo), francès (sans-abrisme) i en anglès (homelessness) es recull en documents d'institucions, d'organismes, de projectes de cooperació social de diferents governs i països, de la Unió Europea, creat per la necessitat de designar aquest concepte en l'àmbit de les ciències socials.

El terme estretament relacionat amb aquests és sensesostre, que es refereix a un tipus concret de sensellar, el que viu al carrer en una situació d'exclusió social.

Per a la majoria de la població, pel sector públic i pels mitjans de comunicació la situació en que viuen les persones sense llar és desconeguda i massa sovint es reprodueixen estereotips i perpetuen l'estigma que cau sobre els sensellar.

Ens hem de preguntar com afecta als qui el pateixen, els mites en circulació, el paper de les entitats i serveis municipals… Per tot això, cal que tinguem en consideració que cal que els serveis socials detectin les persones que poden perdre la llar i les ajudin perquè això no passi.

S'ha de promoure l’accés a l'habitatge social de les persones sense sostre i facilitar l’accés al mercat laboral de les persones més vulnerables.

Les administracions han d'ampliar i adaptar els recursos d'atenció social a les necessitats de les persones sense sostre i també la millora dels recursos sanitaris que detecten i atenen les persones sense sostre. Cal millorar la coordinació entre les administracions, les entitats i la ciutadania.

Hem de demanar a les administracions programes per ajudar les persones sense sostre en situació irregular i concretar accions concretes orientades a les persones sense sostre.

Sobretot hem de garantir que es compleixin les lleis europees de protecció i atenció social i sensibilitzar a la ciutadania sobre la situació de les persones sense sostre.

Per anar-nos familiaritzant, pensem per un moment si, ens han acomiadat de la feina alguna vegada i si ens trobaríem sols/es en cas d'afrontar una situació difícil?

Hem patit un descobert alguna vegada o hem patit algun problema de salut o amb la justícia que ens hagi aturat un projecte vital o un projecte laboral?

L'obertura de centres d'allotjament per les persones que dormen al carrer conforma la prioritat de les polítiques contra el sensellarisme, amb el risc que suposa voler resoldre el sensellarisme creant més albergs. L'informe sobre el sensellarisme a Europa de 2019 qüestiona els projectes d'acollida temporal d'emergència en la lluita contra l'exclusió residencial.

Cal protegir les persones sense llar i revertir la violència que pateixen amb un canvi profund que ens porti a veure les persones que viuen al carrer com a subjectes de drets.

Algunes propostes dels/les professionals i voluntaris/es que treballem amb aquest col·lectiu són que hi hagi més inversió en habitatge públic i més facilitats per accedir-hi. Des de la Fundació Arrels es demana al Govern de la Generalitat que hauria d'impulsar el model Housing First, fent de paraigües informant, formant, organitzant i donant eines als municipis.

Cal saber quantes persones hi ha en situació de sense llar a Catalunya, s'han organitzar censos i recomptes des dels municipis, cal intervenir d'una manera conjunta i conjunta des de la Generalitat de Catalunya.

L'atenció de les persones ha de treballar-se en cada municipi, cal garantir el dret al padró i habilitar els recursos necessaris sense tenir en consideració únicament les baixes o altes temperatures.

Cal incorporar al Codi Penal el concepte d'aporofòbia i protegir amb eficàcia les persones víctimes de delictes d'odi per causa de la seva situació socioeconòmica o de sense llar.

Cal més coordinació i formació dels cossos policials en la realitat de les persones sense llar, i més coordinació d'aquests amb les entitats i serveis socials.

S'han d'evitar els elements d'arquitectura hostil a espais públics i privats, informar-se i buscar altres maneres d'afrontar possibles conflictes.

La situació en la qual viuen les dones Sensesostre i sensellar és particularment dura, aquest col·lectiu representa el 16% de la població que viu al carrer, de les sensellar no hi ha dades.

Per a les dones, viure al carrer és un patiment constant, la por, la violència i la incomoditat. Les dones són més vulnerables de patir abusos i agressions sexuals, una gran part intenta evitar per tots els mitjans possibles quedar-se al carrer.

Intenta evitar aquesta situació i malviuen allà on poden, massa sovint patint extrema violència i suportar relacions abusives i així eviten quedar-se soles i sense casa.

Massa dones que viuen al carrer han patit violència masclista, per aquest motiu, pateixen una baixa autoestima, són absentistes a la feina, amb poca autocura, un empobriment gradual, amb consum, addiccions i diversos problemes de salut.

Aquests fets provoquen que puguin perdre la casa i els fills.

El 75% de les dones que viuen al carrer tenen fills, massa sovint el fet de ser mare penalitza socialment a la dona i ocasionant un factor de risc de pobresa.

Les dones sense llar estan més invisibilitzades que els homes, perquè la gran majoria es troben en una situació de “sensellarisme encobert”. Moltes acaben en diverses formes d'exclusió residencial, com són els infrahabitatges, en albergs temporals, de trànsit o l'okupació. Habitualment es dones que dormen al carrer estan en pitjors condicions que els homes i es troben en una situació d'alta perillositat i vulnerabilitat.

En conclusió, existeix una voluntat institucional per fer front a la problemàtica del sensellarisme, ens cal molt per fer. Cal una tasca de sensibilització i la conscienciació de la societat vers un fenomen desconegut o malentès per molts.

Quedar-se sense feina, no poder pagar l'habitatge i patir un trencament sentimental són els tres factors determinants per convertir-se en una persona sense llar a casa nostra.

Observem que massa sovint el desnonament va tant lligat al sensellarisme com a la possibilitat de recolzament i recursos econòmics, personals i socials. Hi contribueix també el no disposar de relacions familiars i residir en un país amb un sistema de benestar dèbil.

No podem parlar de fets que ens siguin desconeguts, molts hem pogut copsar aquesta realitat ben propera ja sigui amb més o menys grau d'intensitat o proximitat. La manca d'una llar va lligada a la pèrdua d´altres drets fonamentals com la intimitat, la llibertat i el lliure desenvolupament de la personalitat, al mateix temps que ens exclou de formar part de la societat i participar-hi. No tenir un habitatge digne, adequat i segur on poder desplegar plenament la dimensió més personal, familiar i social de la persona és un clar motiu d'exclusió.

Finalment i recollint algunes propostes de diversos agents implicats ens cal sistematitzar la detecció de possibles casos de sensellarisme en els processos d’ institucionalització (presons, centres de protecció infantil I juvenil, centres de salut de mitja estada, etc.).

També s'ha de realitzar un protocol de detecció per a una possible situació de sensellarisme en els processos de desinstitucionalització. I establir una classificació de risc.

I redactar una guia d'actuació per a la prevenció de la situació de sensellarisme en els processos de desinstitucionalització.

S'haurà de reforçar i garantir la figura del referent, per tal d'oferir més suport i acompanyament durant el temps necessari, en els casos detectats de situació de risc.

Hem d’anar cap a la creació de nous recursos de curta durada destinats a reforçar la transició cap a la vida autònoma. Promoure una directriu clara pel que fa a l'empadronament (empadronament actiu).

Redactar i aprovar un model comunitari d'acció integral basat en la perspectiva comunitària, per això cal abans unificar les estratègies que es duen a terme en cada territori per donar resposta a les situacions d'exclusió residencial o de risc de patir-la, des de la perspectiva de l'atenció centrada en la persona.

Donar una atenció socioeducativa i desenvolupar un reglament d'accés a l'habitatge social per garantir una taula d'adjudicació per persones sense sostre.

Hem d'establir nous mecanismes de provisió habitatge social i al mateix temps construir nous recursos residencials permanents per les persones sense sostre des de cartera des dels departaments de Serveis Socials, d'habitatge i de salut.

Cal reformar i transformar recursos residencials existents en nous habitatges socials amb la modificació dels requisits i transformar els ajuts al lloguer per adaptar-los a persones sense sostre.

Cal un acord conjunt de corresponsabilitat en el desenvolupament de l'estratègia per part dels municipis i explorar noves formes de tinença de l'habitatge com la masoveria urbana i les tinences intermèdies.

No passem dels sensellarisme aquest és el resultat d'unes condicions estructurals acceptades entre tots i totes, com també la desocupació, de les qual som responsables com a societat i per tant estem compromesos.

Joan Rodríguez i Serra, és educador social

12 de maig 2021

El terrible viaje de Prince se cuela en clase per Maria Martín

Más de 50 alumnos de un colegio de Avilés envían cartas al niño nigeriano que llegó a Gran Canaria escondido en el timón de un carguero. “No puedo dejar de leerlas, día y noche”, les responde él.

Prince lee las cartas que recibió de los alumnos de Avilés, en los alrededores del centro donde vive en Gran Canaria. (Quique Curbelo)

Carolina, una asturiana de 11 años, redactó una carta para Prince, el nombre ficticio de un niño nigeriano que llegó a Canarias escondido en la pala del timón de un gigantesco carguero. “La verdad, me pareció muy valiente lo que hiciste y seguro que lo pasaste fatal en ese barco. Yo no haría eso por nada del mundo, yo no me arriesgaría, pero tú has sido muy valiente haciéndolo por tu futuro. Me emocionó mucho tu historia”. La niña imaginó que el chico, de 14 años, echaría de menos a los suyos y le deseó que pronto pudieran visitarle. “Te deseo todo lo que te propongas y mucho más”, se despidió. 

Su carta y la de otros 52 niños acabaron llegando al centro de Gran Canaria donde Prince vive con otros menores extranjeros sin sus familias. Él se quedó impactado. “Las leo todas las noches antes de irme a la cama”.

El terrible viaje para buscarse un futuro lejos de su país que Prince contó a EL PAÍS el pasado mes de diciembre acabó colándose en una clase de lengua del Colegio Salesianos Santo Ángel de Avilés. Uno de los tutores de sexto de primaria, Pablo Díaz, usó el texto para un ejercicio de comprensión lectora, pero también de empatía. Otras dos profesoras del curso hicieron lo mismo y con la noticia proyectada en su pizarra digital debatieron qué llevó a un niño un poco mayor que ellos a vivir una odisea que casi le cuesta la vida.

Salieron muchas cosas interesantes”, recuerda el profesor. “Son muchos niños y cada uno tiene su manera de ver la vida. Algunos no entienden por qué viene gente de fuera y que hay otra realidad fuera de las paredes de su casa. Otros sí consiguen ponerse en la piel de los demás más fácilmente. Fue algo muy bonito, porque los profesores estamos un poco encorsetados con el currículum y estas son actividades que hacen crecer al alumno, como persona y como ciudadano”.

Tras la clase, fueron los niños los que propusieron escribir sus cartas. Dibujaron barcos, elogiaron la valentía de Prince y compartieron algunas cosas que les unen. “Hoy al ver tu noticia me he parado a pensar lo mal que lo pasa mucha gente. Mientras mis compañeros estaban leyendo, yo traté de ponerme en tu lugar, aunque todavía no asimilo lo que has hecho”, le escribió Gorka, que le asegura: “Ahora eres un héroe para todos”.



Alejandro le escribe: “Me cuesta pensar que saliste vivo, fuiste muy listo y muy atrevido”. Victoria le cuenta en su carta que tanto sus compañeros como sus profesores “están flipando” con su viaje. “A mí me daría mucho miedo y beber agua salada no debió ser muy agradable”, le dijo Celia. “Si yo fuera el capitán del barco, no tardaría ni un segundo en abrir la puerta. Yo y todo el mundo”, promete Lucas. “He oído que quieres estudiar ¡Aquí puedes estudiar todo lo que quieras!”, le anima Enol. Lara le deseó lo mejor y le informó de que ella también es del Barça y de que también le encanta Messi. “Sería un sueño para mí que te hicieran llegar esta carta”, se despidió Saúl.

Nadie tenía muchas esperanzas de que aquellas cartas llegasen a Gran Canaria. La dirección era correcta, pero el destinatario era un seudónimo y los meses pasaban sin respuesta. “Intentamos no crearles muchas expectativas”, recuerda el profesor. “Pensé que le iban a llegar, pero que no podría leerlas”, cuenta una de las alumnas en un audio enviado por su tutora. Pero a principios de abril, Prince escribió a EL PAÍS: “Acaban de llegarme como 100 cartas de un colegio. Cada una de ellas es increíble. ¿Dónde está Avilés?”. Desde entonces, ha estado leyéndolas. “Traducía cada frase que no entendía o le preguntaba al educador”, recuerda por teléfono.

Prince ha pegado un estirón. Ya no es el niño debilucho que desembarcó de un carguero tras 15 días sin comer ni beber. A punto de cumplir los 15 años, le ha cambiado la voz y empieza a dejar de parecer el niño que llegó en noviembre. Llevaba unos días dándoles vueltas a cómo responder a los niños. Al final se decidió a redactar una carta en inglés y con un boli de tinta roja ha llenado la cara de un folio de agradecimientos.

“Hola, amigos”, arranca. “Quiero aprovechar esta oportunidad para agradeceros que os hayáis preocupado por mí y me hayáis escrito esas cartas. Me quedo leyéndolas día y noche, todos los días y todas las noches antes de irme a la cama, pero estoy muy triste…” En este punto de la carta, Prince cuenta a los niños de Avilés lo que les separa y lo mucho que le gustaría ser como ellos. “Desde que llegué a Canarias no he podido ir al colegio y eso me duele mucho”, escribe.

Las islas han recibido en el último año más de 2.000 menores solo llegados en patera y la consejería de Derechos Sociales, que se ocupa de su tutela, mantiene que el sistema educativo no puede asumir en menos de un año y en plena pandemia a todos esos niños. Prince juega a a la consola, al balonmano, recibe algunas clases de español y ha hecho nuevos amigos —”blancos y negros”, especifica— , pero los días empiezan a parecerle eternos.

España me parece muy interesante”, les dice, “pero me pregunto cuándo podré ir al colegio como todos vosotros y completar el sueño de mi vida”.

https://elpais.com/espana/2021-05-09/el-terrible-viaje-de-prince-se-cuela-en-clase.html?fbclid=IwAR1EIvmoekqnKAQ_bH9zuNUpps3iRPFu0UXZNeAdE3OejyMykqrrLW74h0I

Catalunya acull 43 joves emigrats sols arribats a les Canàries

Treball, Afers Socials i Famílies es va oferir a acollir 40 joves el passat mes de desembre per refermar el compromís del sistema de protecc...