29 de gener 2021

Manifest del Dia Internacional de l'Educació 2021

Manifest del Dia Internacional de l'Educació 2021
24 de gener de 2021

Més que mai com a agents educatius, com a part de la comunitat educativa en el sentit més ampli del terme, aprofitem la commemoració del Dia Internacional de l’Educació per fer una crida a considerar fermament el fet educatiu com un element essencial, central, de les nostres vides en societat. Dins dels centres escolars, sí, però també en múltiples altres espais. Totes i tots ens eduquem.

La pandèmia de la Covid-19 ens ha marcat el quefer diari des de fa vora un any, com a societat ens ha posat en escac i ha evidenciat mancances que ja intuíem i apuntàvem, la fragilitat de les nostres estructures educatives i la urgència de posar la cura de la vida al centre, de posar-hi la vida en totes les dimensions. I això passa per garantir les oportunitats d’aprenentatge permanent per a tothom.

Hem buscat herois en altres sectors. Els podríem trobar també, sense exagerar, dins del propi sector educatiu. Hi ha hagut agents educatius que han sustentat la nostra societat abans, durant i després dels confinaments viscuts. Ha calgut treure el millor de cadascú, uns sense poder fer activitat, d’altres teletreballant i uns altres fent feina a primera línia, alguns dels quals també mentre bona part de la població feia quarantena com a professionals de serveis essencials. I haver-la fe fer, fins avançada la pandèmia, assumint riscos personals i per al seu entorn més immediat, sense ni tan sols comptar amb material de prevenció bàsic ni protocols d’actuació. Especialment, professionals de l’educació de serveis on hi resideix gent gran, adults, joves i infants, però també d’altres, com ara els que exerceixen en entorns sanitaris.

Recuperar i revitalitzar l’educació per a la generació Covid-19” és el lema escollit enguany per la UNESCO. I és que l’amenaça, la desil·lusió, els contratemps, les reaccions, els encerts, els desencerts… han anat generant un impacte generalitzat. L’educació és part de la solució de tot plegat. I no és, ni ha de ser, una crida buida de contingut. Durant aquest temps que ens està tocant viure s’han amplificat les desigualtats socials, econòmiques i digitals, augmentant la ja existent inequitat. Cal recordar, un cop més, la centralitat de l’educació per a tota la població, per a totes les societats, com a bé públic comú i la base de la cohesió social, el benestar i les oportunitats. Cal apostar, com mai, per a la inclusió, la flexibilitat, la sostenibilitat i la innovació. Per fer-ho possible caldrà tenir en compte i donar tot el suport als agents educatius que estan, que estem, liderant el procés de revifalla. També augmentant el pressupost de dins i fora l’àmbit escolar i evitar la vergonya de tenir professionals de l’educació en situació de precarietat.

En definitiva, ara i aquí, demanem, un cop més, de posar el fet educatiu al centre de la vida.

https://ceesc.cat/2014-11-03-13-05-23/noticias-blog/1144-dia-educacio-2021

27 de gener 2021

20 anys de la Llei del menor per Esther Giménez-Salinas

Es compleixen ara 20 anys de la llei més important en matèria de justícia juvenil, concretament, és la Llei de responsabilitat penal de menors, que va ser aprovada el gener del 2000. Feia molt de temps que la societat demanava una nova llei, una regulació, més garanties pels menors però, sobretot, que tingués un component, per una banda, sancionadora i, per l’altra, educativa.

Veníem d’uns temps on els menors no tenien gairebé ni drets ni garanties. El marc normatiu d’aleshores tenia més un component sancionador que no pas educatiu.

La Llei va ser aprovada amb una amplíssima majoria i, tot i que determinats partits en un moment determinat es van abstenir, tothom va considerar que era un gran avenç respecte el sistema de justícia juvenil.

Recordo bé els debats, els debats també en el propi Parlament, quan, d’alguna manera, es discutia si més aviat agafaríem el model alemany o el model francès. Mai es copia un sistema exactament perquè la realitat del país és una altra, però en aquest cas nosaltres ens vam decantar més aviat pel model alemany.

El model alemany significava que, per sota d’una determinada edat, els menors no són responsables. Va entrar amb una proposta d’avantprojecte amb els 13 anys i, arran d’una modificació i una esmena d’Izquierda Unida, es va establir en els 14 anys. Això vol dir que els menors de 14 que fan un delicte no tenen cap tipus de responsabilitat penal. Després ve la franja d’entre 14 i 18 i també es va aprovar la franja 18-21. Només que la franja 18-21 mai va estar en vigor. La vacatio legis, que vol dir que hi ha un temps per posar en marxa la llei, en aquest cas, aquesta part no es va dur a terme mai.

Per tant, quan parlem de Justícia juvenil, estem parlant de joves d’entre 14 i 18 anys que han fet un delicte. La resposta té un gran pes educatiu i, en tot cas, té una part sancionadora perquè és una mesura imposada. En aquell moment, per exemple, quan es va aprovar la Llei, al voltant d’un 20% de joves encara tenien una mesura d’internament. La Llei posa de forma molt clara que s’han de fer tots els possibles perquè l’internament sigui l’últim recurs. Des del 2010 fins el 2019, l’internament és només un 7% aproximadament de les mesures.

La immensa majoria de joves estan tractats en medi obert, en sistema de llibertat vigilada o d’una altra mesura. I també es va insistir, en aquell moment, en la possibilitat d’introduir la Justícia restaurativa i la mediació pels joves. Això era, podríem dir, molt modern perquè era molt innovador. Justícia restaurativa vol dir que no només s’està amb els joves sinó també amb la víctima. Llavors, això tenia la intenció de començar pels menors per, poc a poc, poder implantar també en el sistema d’adults.

Avui, 20 anys després, podríem fer una valoració positiva de la Llei, de la manera com es va aplicar, de la manera com es va introduir la Justícia restaurativa. De com es va donar als joves aquesta oportunitat perquè el sistema penal sigui fonamentalment educatiu i no tan sancionador.

Tot i això, la idea en aquell moment de que tot això es podria traslladar al món adult no s’ha produït. De fet, la meva impressió, i ho hauríem de veure amb les estadístiques, és que en aquest país encara es fa un abús massiu de la sanció de la presó. La pena privativa de llibertat en el món adult, és a dir, a partir de 18 anys, encara és la pena més important.

Per tant, aquesta influència tan necessària del sistema de joves cap als adults no s’ha produït. És una situació que jo la veig gairebé esquizofrènica. ¿Per què tenim un sistema tan bo pels joves i a la que compleixen 18 anys entren en un sistema tan repressiu? Això segurament no és el millor missatge que es pot donar per reinserir les persones, per donar una oportunitat de poder, d’alguna forma, reparar el dany produït.

https://www.peretarres.org/coneixement/bloc/20-anys-llei-menor

Intervenció socioeducativa en espais oberts per Judith Hernández

Considerant que l'educació té lloc en tots aquells espais en què les persones interactuen es relacionen i creixen, el medi obert i els espais públics passen a ser un espai d'intervenció en el camp de l'educació social de primer ordre.

Si bé, ningú posa en dubte la importància educativa de les llars, dels centres educatius, dels centres juvenils i de les agrupacions juvenils, l'espai públic és el lloc de relació clàssic d'interacció entre iguals. Fins i tot per aquells joves que no es troben cursant estudis, no participen en agrupacions, ni assisteixen a centres juvenils, en l'espai públic generen un espai educatiu de primer ordre.

En paraules de Funes "el carrer és un espai educatiu perquè poden trobar-se amb els seus iguals, poden exercir ser ells mateixos. Suposa la possibilitat de crear una varietat i riquesa de relacions, estímuls i recursos i actuacions per ampliar i significar totes aquelles actuacions".

El medi obert permet dissenyar intervencions educatives en l'espai de referència dels joves amb caràcter normalitzador, dins el conjunt del teixit social i relacionats amb els recursos del territori, el que confereix a les intervencions d'una dimensió comunitària molt important no sempre present en intervencions juvenils que es realitzen en altres espais.

Com intervenció socioeducativa en medi obert entenem el conjunt de programes destinats a realitzar un treball preventiu amb joves i adolescents en situació de risc o de certa exclusió que té com a figura central l'educador / a de carrer.

Així, les capacitats i competències del professional són les que permetran establir el vincle amb els menors, mitjançant l'escolta dels seus interessos i preocupacions, i al seu torn, de l'acompanyament i orientació cap als seus objectius, ajudant-los a superar les seves primeres desil·lusions. La figura de l'educador / a ha de ser objectiva en quant a guia o referent, sense emetre judicis de valor, sense obligar, sense escollir pels joves, considerant-los sempre, subjectes actius de les seves pròpies vides i projectes.

Diferents formes d'intervenció

La intervenció socioeducativa en l'espai públic que impulsem des Fundació Pere Tarrés pot tenir diferents abordatges en funció dels objectius principals que es plantegen.

Moltes de les nostres intervencions es dirigeixen a la dinamització socioeducativa en places i carrers mitjançant activitats i actuacions que promoguin la millora de la convivència, facilitant vincles entre les persones del barri i generant xarxes de relació.

El servei socioeducatiu i de detecció de situacions de risc a Can Vidalet afavoreix el coneixement i detecció de problemàtiques específiques dels menors del territori. La intervenció social s'aborda des de la formació, educació en el temps lliure i les relacions entre iguals. Un dels projectes derivats va ser la realització d'un vídeo comunitari realitzat pels mateixos joves sobre el barri que tenia com a objectiu el reconeixement del barri, però també de la joventut com a agent comunitari positiu.

El servei per la intervenció i espai públic del districte de Sant Andreu de Barcelona té per objectiu prevenir, sensibilitzar i intervenir en situacions de conflicte latent i exprés generant formes alternatives de resolució dels conflictes públics i promovent la cultura de la pau. Per això, alguns dels projectes preventius efectuats promouen l'acostament entre persones de diferents cultures i comunitats religioses per tal de desfer falses creences i prejudicis cap a alguns col·lectius facilitant les relacions entre els veïns / es de diferents procedències.

La intervenció realitzada a través del Servei Juvenil de Mataró pretén detectar grups de joves que fan ús de l'espai públic de la ciutat i conèixer la realitat dels joves, les seves necessitats, i així acostar-los als recursos públics que millor puguin respondre a les seves inquietuds, ja siguin laborals, d'oci, inserció laboral, educatius, etc. Al seu torn, es promou la participació dels joves en els centres juvenils dels diferents Barris de la ciutat.

D'aquesta manera, l'espai públic com a espai de relació natural de totes les persones es consolida com un espai d'intervenció destacat per apropar-se a la pluralitat de realitats que forgen la nostra societat.

https://www.peretarres.org/coneixement/bloc/Intervencion-socioeducativa-medio-abierto-CAT

25 de gener 2021

El tancament d’extraescolars pot provocar ansietat en els infants i menys motivació per anar a l’escola.

Diversos experts reclamen el retorn de les activitats i alerten de l’increment de les desigualtats i del risc que estiguin tancats a casa
 
Els experts defensen la importància del component educatiu i emocional de les activitats extraescolars | Oriol Bosch (ACN)

No fer extraescolars pot tenir conseqüències negatives tan educatives com emocionals i socials. Així ho alerta el sociòleg i cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill, Miquel Àngel Alegre, qui augura que a finals de curs es poden començar a observar efectes negatius si no es reverteix la situació.

Aquests poden ser infants i joves tancats en entorns familiars, més ansietat i menys motivació a l'escola. Tant ell com la directora de l'Aliança Educació 360, Fathia Benhammou, coincideixen que els més afectats tornen a ser els d'entorns desfavorits. “S'està escapçant el dret a l'educació, especialment als més vulnerables”, diu Benhammou. Per això, reivindiquen que les extraescolars són “espais segurs” i demanen flexibilitzar les restriccions.

Els experts defensen la importància del component educatiu i emocional de les activitats extraescolars. “Anar a l'escola és condició necessària però no suficient”, resumeix Benhammou. Per això, considera que la impossibilitat gairebé generalitzada de fer-les —només es pot en els casos en que es mantinguin els grups bombolla de les escoles— “priva els infants d'espais claus de participació i adquisició de competències”, com poden ser la resolució de conflictes, un pensament crític o, fins i tot, la gestió actual de la incertesa i les emocions. Per a Benhammou és evident que no poder fer activitats extraescolars “tindrà conseqüències en les trajectòries educatives i en l'adquisició de competències clau”.

Aquestes conseqüències poden ser de caire més educatiu però també en el terreny relacional i emocional, afegeix Alegre. El sociòleg apunta que hi ha estudis que posen de manifest el paper cada cop més rellevant que té el que passa fora de l'escola en la correcció de desigualtats educatives. Per això, és de preveure que sense aquestes, les desigualtats s'incrementin, reduint les oportunitats d'aquells més vulnerables i d'entorns més desfavorits.

Reconeix que ara per ara potser no s'estan observant aquests conseqüències però augura que poden començar a aflorar “cap a finals de curs”. Posa com a exemple infants i adolescents desocupats, amb menys contacte amb els altres, més tancats en entorns familiars i que poden patir d'avorriment, ansietat o inquietud. Tot això afecta també a la seva predisposició i el seu rendiment a l'escola. “Potser a finals de curs comencem a tenir conseqüències a tots dos nivells si això no comença a revertir-se”, alerta.

En aquest casos les activitats telemàtiques poden ser un “pedaç” però Alegre assegura que estan a “anys llum” de la motivació que genera anar presencialment a practicar un esport, tocar un instrument, fer teatre o classes de reforç, per exemple. A més, amb la opció virtual es continua deixant al marge totes aquelles famílies que no poden accedir a aquests recursos digitals.

Activitats segures

Un cop analitzada la importància de les extraescolars i del lleure, tant Benhammou com Alegre defensen que la seva realització és segura. Asseguren que existeixen experiències com les de l'estiu i que tant entitats, ajuntaments com escoles estan preparades per aplicar les mesures i els protocols necessaris. “Hem de posar per sobre de tot l'educació”, afirma Benhammou. Alegre defensa que el risc que comporten aquestes activitats no és superior al que es dona en altres circumstàncies i que, en canvi, els beneficis són molts: “Els costos que pot representar per a l'educació i el progrés dels infants, sobretot dels que estan en situació de més vulnerabilitat, segur que és superior al risc que es pot córrer, que és molt mínim si s'organitzen bé les activitats”.

Davant d'una eventual recuperació de les extraescolars, el sociòleg planteja que es tingui en compte quins són els col·lectius més perjudicats en no fer-les. Deixa clar que a mig i llarg termini és un “drama” per al conjunt de la societat però afegeix que com a mesura de xoc i si s'han de destinar més recursos per complir les mesures de seguretat i garantir la realització d'activitats, s'haurien de prioritzar els entorns més desfavorits, ja que també és on s'obtindrà un guany “superior” en corregir les desigualtats.

A més, apunta que en aquests casos serà necessària també una política per incentivar la participació. I és que es dona la circumstància que sovint les famílies que més clar tenen la importància de les activitats fora de l'escola són les que s'ho poden permetre i ja hi accedeixen.

Per a Alegre, caldria reivindicar la necessitat de les activitats extraescolars i de lleure “una miqueta” al nivell del moviment ‘Obrim les escoles’. Afegeix que estan en joc les oportunitats educatives del país i confia que en les properes revisions de restriccions per la Covid-19, les autoritats “les aniran tenint en compte”.

El que tenen clar tots dos és que davant les incertes, i independentment de si es poden recuperar durant el curs, l'estiu tornarà a ser clau per aconseguir que tots els infants i joves tinguin accés al lleure educatiu.

https://www.social.cat/noticia/13679/el-tancament-dextraescolars-pot-provocar-ansietat-en-els-infants-i-menys-motivacio-per-ana?utm_source=Notification&utm_medium=Web-Push

24 de enero Día de la Educación

Miles de estudiantes y profesionales de la Educación Social se han formado durante 4 años para trabajar codo con codo con el personal docente y lograr una escuela del sXXI.

¿A que esperan para convocar plazas de Edus@s Escolares en todas las comunidades autónomas?




https://www.eduso.net/24-de-enero-dia-de-la-educacion/?fbclid=IwAR2pHxzm_uIddLLkkIH34LuCCnfjcnRZZI2qLMYnAYSlQqTb82ltlt05HYg

23 de gener 2021

Les monitores de menjador es rebel·len contra les ‘mascaretas de la precarietat’ per Alba F.

Augmenten els contagis a les escoles i les monitores continuem sense EPIs, ni PCR, sota sobrecàrrega laboral i en condicions precàries. La ràbia va esclatar quan les empreses ens obliguen a usar les seves mascaretes, tan precàries com les condicions que ens imposen.


Comença el curs escolar en plena tercera ona de pandèmia. Mentre els contagis a les escoles augmenten i es continuen confinant cursos, les monitores de temps del lleure i menjador, estem exposades a més de mitja hora en contacte amb centenars de nens que han de llevar-se les seves mascaretes per a menjar.

Des de la pandèmia hem començat a estar organitzades, coordinant-nos amb monitores d’altres col·legis i a moltes ens ha ocorregut el mateix: en diverses escoles les empreses externalitzades que ens subcontracten, ens obliguen a utilitzar la mascareta de l’empresa al·legant que “són part de l’uniforme”, encara que res assegura que estiguin homologades i la majoria són de pèssima qualitat. Sota amenaces ens envien comunicats, via grups de whatssap, exigint que la utilitzem i rebutjant la utilització de les quirúrgiques o FP2, entre altres. És a dir, com si fos un mer capritx nostre, que ens surt car per als nostres magres salaris, tenir que comprar les mascaretes adequades que aquestes empreses no ens garanteixen.

A més, en diverses escoles hem hagut d’explicar per què les rebutgem: ens surten butllofes, ens cauen deixant al descobert nas i boca, el material s’humiteja ràpidament i no tenim suficients de recanvi. Però a les empreses privades els dóna totalment igual la nostra salut.

Així va arrencar el nou curs i la ràbia va esclatar. Tornem a organitzar-nos i per descomptat totes ens les arreglem per a cuidar-nos com correspon i utilitzar les mascaretes pertinents, rebutjant àmpliament les "mascaretes de la precarietat”. Perquè el fet en si mateix explica moltes altres qüestions més de fons.

Sota la mascareta, la nostra precarietat

Mentre els caps d’aquestes empreses ens maltracten amb aquestes ridícules exigències, hem començat el curs sense EPIs adequats, sense que ens haguessin fet el PCR obligatori tal com es va decretar des d’Educació. A més, continua la sobrecàrrega de treball enfront de les noves normes i som nosaltres les que hem de desinfectar i netejar les taules, servir les safates de menjar a cadascun dels nens i per descomptat, tot això sense descarregar-nos de les tasques anteriors.

D’altra banda, una gran quantitat de monitores no han estat reincorporades al nou curs, a moltes de les nostres companyes acomiadades durant el començament de la pandèmia al març de 2020 per estar sota contractes d’obra i servei. Com si no es necessités el doble de personal en la situació desastrosa que estem vivint a les escoles.

Per tot això, la ràbia de les mascaretes de la precarietat, simbolitza tota la precarietat habitual que vivim les monitores de temps lliure i menjador.

Com venim denunciant, estem externalitzades i empreses com Aramark o Endemar, Paideia, Diverjoc, Cuina justa o la Pere Tarrès, entre altres, són les que ofereixen serveis d’educació extraescolar però també de servei d’àpats i cuina. Obtenen alts guanys dels centres públics no sols a costa dels nostres baixos salaris i condicions de precarietat, sinó també de la molt mala qualitat del servei d’alimentació.

Després de la pandèmia tot ha empitjorat, i si ens toca un nen o nena en confinament del nostre anomenat ‘grup bombolla’, no tenim si més no una màscara en condicions, ni baixes mèdiques, ni PCR.

Hem estat un dels col·lectius més perjudicats, sent que, només a Catalunya, som més de 20.000 persones a les quals al març s’han acomiadat o suspès el seu contracte amb ERTEs i passem a cobrar entre 200 i 300 euros, unes altres ni tan sols han cobrat des de març i altres milers sota contracte d’obra i servei ni tan sols van tenir dret a una prestació.

Les nostres reivindicacions són molt clares: la internalització a l’educació pública. Denunciem els interessos milionaris de les grans empreses privades que fan el seu negoci a costa de la precarietat de les treballadores. Com a mesures urgents exigim: increment del material higiènic i de seguretat per a treballar. Condicions igualitàries per a les proves PCR i aïllament en cas que el nostre grup sigui confinat. Reforç del personal de neteja. Contracte fix discontinu per a totes les treballadores. Ser part i visibles dins de la comunitat educativa, perquè sense nosaltres, no funcionen les escoles!

https://www.esquerradiari.cat/Les-monitores-de-menjador-es-rebel-len-contra-les-mascaretas-de-la-precarietat?bclid=IwAR0_blJB9Io9CSGmWCdJTGelXAb68MhmpZqU9VZQ3htbvo5y0GCGJdhKOf8

22 de gener 2021

Consells per a famílies amb adolescents

El confinament a la llar de tota la població com a mesura extraordinària per fer front a la pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2 pot ser especialment difícil de tolerar en l’adolescència.

Factors com ara la impossibilitat de no quedar amb els amics i/o la parella, en una etapa on aquestes relacions són tan essencials, la intensificació de les relacions amb els pares i familiars, o la dificultat de trobar espais per aïllar-se i tenir intimitat, en funció de les característiques de l’habitatge, poden convertir el confinament en un experiència desagradable.

Si teniu adolescents a casa, els consells següents us poden ajudar a gestionar millor les relacions familiars durant el confinament:


Respecteu el seu espai privat

Sovint, l’aïllament en un espai privat pot ser positiu per als adolescents: pot ser una manera de descansar i d’ordenar les experiències que estanvivint. Respecteu que facin de la seva habitació el seu refugi personal, i no entreu en discussions per l'ordre o la manera en què la tenen en aquests moments.

Animeu-los a mantenir el contacte amb els seus amics i parella

En aquestes edats, encara que les relacions amb els pares són importantíssimes, es posen en joc aspectes de la seva identitat que fa que sovint visquin les relacions d’amistat i de parella com les més significatives. Totes les possibilitats que els recursos telemàtics, internet, xats, mòbils els ofereixen poden ser les úniques possibilitats de mantenir-les encara que a distància. Serà important respectar, fins i tot promoure, aquestes necessitats de contacte i flexibilitzar possibles horaris i normatives prèvies al confinament amb l’expectativa de recuperar-les una vegada es normalitzi la situació.

Ajudeu-los a adquirir unes rutines diàries

Atès que en l’adolescència coexisteixen aspectes de funcionament tant infantils com propis de l’etapa adulta, en alguns casos el confinament pot desencadenar una resposta amb característiques infantils: mostrar-se més passius a casa. És important ser flexibles i deixar-los temps per tal que puguin anar trobant altres formes d’organitzar-se, alhora que ajudar-los amb un ritme tolerable a anar assolint unes pautes diàries, com ara l’hora de llevar-se i d’anar a dormir.

Consciencieu-los del risc que suposa la transmissió de la infecció

Durant l’adolescència, la manca de percepció del risc és molt normal. Els joves poden sentir-se forts i sans i, fins i tot, invencibles. Els pot ser difícil, per exemple, comprendre que encara que no es tinguin símptomes es pot transmetre la malaltia. Caldrà, per tant, adoptar una actitud pedagògica i ensenyar-los a tenir cura d’ells mateixos i dels altres.

Negocieu i establiu límits

Estimular la capacitat per negociar i arribar a pactes quan la persona ja té capacitats per fer-ho, com durant l’adolescència, sempre és molt necessari. Escoltar i tenir en compte l’altre és un model de relació que pot oferir l’adult i que el jove acollirà molt bé, alhora que aprendrà a desenvolupar-lo. Des d’aquest diàleg és indispensable arribar a acords per definir conductes intolerables (“línies vermelles”) per a tota la família, però davants les quals serà millor una actitud relativament flexible.

Ajudeu-los a trobar activitats que els estimulin

Els joves poden tenir moltes dificultats per tolerar l’avorriment, encara més quan les activitats que habitualment realitzen per evitar-ho estan limitades pel confinament. Alhora, no sempre tenen clar quines són les seves capacitats, els seus recursos, els seus interessos. Ajudar-los a trobar activitats que estimulin la seva motivació pot ser un bon acompanyament que faciliti la relació. Proposeu-los que intervinguin en alguna tasca concreta de la rutina de la llar: si té a veure amb poder sortir i anar a comprar, llençar les escombraries o passejar el gos, millor. Si s'acosten a la cuina, permeteu-los que facin o contribueixin a fer el menjar que més els agrada, per exemple. Estigueu molt atents i acolliu i estimuleu qualsevol iniciativa de col·laboració.

Cerqueu vies d’escapament, tant per a ells com per a vosaltres

Si el vostre domicili compta amb un espai com terrassa, balcó, pati interior o similar, utilitzeu-lo en els moments de tensió per evitar conflictes en la relació; si no surt l'adolescent, pot ser un altre membre de la família qui el necessiti per aclarir-se o regular el malestar. Si no hi ha un lloc físic, cerqueu la manera de poder sortir, com ara escoltar música si pot ser amb auriculars, fer activitat física, dutxar-se o qualsevol altra activitat que ajudi a esbargir-se.

I davant la pèrdua d'un familiar...

Procureu que sigui la persona amb més vincle (els pares sempre que sigui possible), la qui comuniqui la mort a l'adolescent. Cal que ho faci al més aviat possible i de manera presencial, en un lloc íntim i segur, on pugui expressar lliurement el que senti. Convé dir-ho de manera clara i concisa, donant espai per respondre les preguntes que tingui.

Oferiu algun exemple de com nosaltres hem elaborat un dol anterior o com ells ho van fer en un altre moment (amb algun ésser estimat, animal de companyia, etc.). Procureu estar disponibles i respectar, alhora, el seu espai.

Recordeu:
  • Tots els adolescents tenen dret a rebre la informació que sigui ajustada a la situació real, tenint en compte el moment de desenvolupament en què es troben.
  • No hi ha una forma única i universal d’expressió del malestar. Tots tenim la nostra i totes són vàlides.
  • No parlar sobre un fet dolorós, no vol dir que no existeix. Si evitem parlar-ne no ajudem els adolescents a comprendre el que ha passat i, a més, limitem la seva expressió emocional i evitem que puguin activar recursos personals que els seran útils al llarg de la vida.
https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/c/coronavirus-2019-ncov/ciutadania/gestio-de-les-emocions/consells-per-als-adolescents/

19 de gener 2021

Mi hijo se pinta las uñas y lleva falda, ¿cuál es el problema? per Rocío Niebla

Para las expertas, el profesorado y las familias deberían acompañar estos procesos e incidir en que los roles de género, también en la ropa, están pasados de moda y no deberían importar.

                                                Un niño se pinta las uñas. UNSPLASH

Juan es un niño tremendamente feliz al que le encanta pintarse las uñas de colores. En el colegio algunos compañeros empiezan a reírse de él y Juan se siente muy mal, así que dejará sus uñas de colores solo para los fines de semana. Su padre, sin embargo, lo tiene claro y decide apoyarle: “Yo también soy un chico y voy a pintarme las uñas”. Así que, camino del cole, el padre de Juan irá presumiendo de uñas. Esta es la historia de ¡Vivan las uñas de colores! del editor y escritor Luis Amavisca editado por Nubeocho. Luis nos cuenta: “La plasmación de la diversidad es muy importante porque nos hace entender la sociedad plural en la que vivimos. Por otra parte, siempre es bueno trabajar los estereotipos de género y recordar que no hay cosas para niñas y cosas para niños”. Oliver Button es una nena, editado por Kalandraka es otro fantástico cuento, a Oliver le llaman nena porque juega con muñecas, se disfraza con todo tipo de ropas y canta y baila como una estrella.




Amelia García Pérez es profesora de Secundaria en la especialidad de intervención sociocomunitaria. También es agente de igualdad y coordinadora de Igualdad en el Centro Integrado de Formación Profesional Misericordia de Valencia: “Las diferencias no deberían generar discriminación. Sin embargo, el hecho de haber nacido chica o chico condiciona nuestra socialización, dado que esta se basa en reproducir roles de género cargados de estereotipos, y en la necesidad de categorizar a las personas dentro de un género u otro”. La agente de igualdad García Pérez señala que el problema no es la diferencia entre una categoría y la otra, sino el valor que le damos a cada una de ellas, así como los roles asociados a cada una.

Todo aquello que tiene que ver con las chicas tiene menos valor que aquello que representa a la masculinidad. De esta manera, pintarse las uñas o llevar falda no se reconoce como un valor a mostrar por parte de los hombres, puesto que, al tratarse de componentes asociados a la feminidad, en nuestra cultura tienen menos valor”, afirma. Lo que está claro es que todo lo que se aleje de lo que representa un hombre en la cultura patriarcal es sospechoso en nuestra sociedad. Dice Amelia García que un ejemplo fácil en nuestro entorno actual podrían ser las faldas o los tacones, que se reconocen como adecuados para las mujeres, pero no para los hombres. “Sin embargo, parece ser que los tacones se inventaron para que los pies se colocaran fácilmente en los estribos de los caballos (actividad típicamente masculina), además de ser usados por los monarcas para marcar su jerarquía, al colocarse con tacones o plataformas más altos que sus súbditos”. Otro ejemplo de cómo de relativas resultan las atribuciones de género es la falda escocesa.

                                   ¡Vivan las uñas de colores! del editor y escritor Luis Amavisca.

Iria Marañón es autora de los libros Educar en el feminismo y Educar a un niño en el feminismo, ambos publicados en Plataforma Editorial, donde nos habla sobre educar bajo los roles de género: “Los roles sexuales, o el género, asigna a las niñas y a los niños un lugar en el mundo desde antes de que tengan conciencia, modelan su personalidad, sus gustos, sus aficiones y, ante todo, generan un sistema de desigualdad entre las niñas y los niños”. Afirma que a ellas se las va a educar para que sean sumisas y complacientes, para que sus habilidades principales sean los cuidados y las tareas domésticas, y para explotar su sexualidad. “Desde muy pequeñas las niñas recibimos este mensaje, cuando nos hacen los agujeros de las orejas para llevar pendientes o cuando nos visten de rosa para diferenciarnos de los bebés niños”.

Marañón asegura que a los niños se les educa para que sean los que ocupen los espacios públicos y de poder. Para que sean insensibles, fuertes, dominantes e incluso agresivos. “Les imponen colores oscuros para diferenciarlos, el pelo corto, pantalones (una ropa muy cómoda y con la que se van a poder mover con libertad). Se les potenciará el mensaje de que no deben ser débiles y de que su estatus sexual está por encima del de la mujer. Esto no les va a permitir ser libres para que decidan cómo quieren ser de verdad, porque su estereotipo siempre va a pesar mucho más”.

Para Amelia García Pérez sobran las razones para afirmar que, si los chicos quieren llevar falda o pintarse las uñas, el profesorado y las familias deberían acompañar estos procesos e incidir en que los roles de género, también en la ropa, están pasados de moda y no deberían importar. “Esto mismo nos lo ha demostrado el propio alumnado hace una pocas semanas a raíz del movimiento antidiscriminación que se generó en TikTok y que consiguió que cientos de jóvenes españoles acudieran vestidos con falda al instituto”. Amelia considera que los deberíamos educar eludiendo roles y estereotipos de género dentro de un modelo coeducativo. De esta manera se generaría una ciudadanía más libre de escoger aquello que más le interese independientemente de su sexo asignado.

Si desde la infancia lanzamos el mensaje de que no hay ropa de chicos ni de chicas, ni juegos, ni juguetes, ni colores y que todos estos son de todos, podemos reforzar a todas aquellas criaturas que quieren escaparse de esa dictadura de género antes mencionada. Cuanto más se escuchen estas palabras y resuenen en las aulas y en las familias, mejor”, comenta la agente de igualdad García Pérez, que por otra parte ve imprescindible que los chicos (profesores, alumnos, padres) se cuestionen su masculinidad. “Hay una masculinidad tóxica, hegemónica, que alimenta que se reprochen este tipo de conductas a las que nos estamos refiriendo aquí (que un niño lleve falda o se pinte las uñas)”.

Para Iria Marañón es crucial la coeducación: “Enseñar a las niñas y a los niños que no tienen habilidades diferentes por ser de un sexo o de otro, fomentar que puedan jugar de forma libre, sin juguetes sesgados. Toda la sociedad debe ser consciente y participar de la abolición del género. Saber que no existen cerebros rosas o azules. Que todo es una construcción social. Que un chico que tenga habilidades emocionales, sea empático, sensible y asertivo y se responsabilice de los cuidados y del trabajo doméstico es una revolución. Y eso no lo convierte en una chica”.

Puedes seguir De mamas & de papas en Facebook, Twitter o suscribirte aquí a la Newsletter.

https://elpais.com/mamas-papas/2021-01-15/mi-hijo-se-pinta-las-unas-y-lleva-falda-cual-es-el-problema.html?utm_source=Facebook&ssm=FB_CM&fbclid=IwAR3ryHhY_O9FyT77ra1j7ZqGWoFTE-oBl6sDRxtd8R-8p_K4-rWJqgJG7Vs#Echobox=1610724539

Drogues d'abús en toxicologia forense

Publicació elaborada pel Servei de laboratori de l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya.

 

Versió en català [PDF, 2,02 MB]

Versió en castellà [PDF, 1,95 MB]

Versió en anglès [PDF, 1,84 MB]


http://cejfe.gencat.cat/ca/publicacions/administracio/ambit-forense/drogues-abus-toxicologia-forense/

18 de gener 2021

Denuncien que el centre de joves la Misericòrdia de Girona no compta amb metge ni infermera en plena pandèmia

La DGAIA assegura que està treballant per incorporar-los però la falta de professionals disponibles ho dificulta.


Centre de la Misericòrdia de Girona -on anirà el nou centre d'acollida- amb una pancarta en contra del "macrocentre"

Treballadors del centre de menors de Girona la Misericòrdia denuncien que no compten amb metge ni infermera, malgrat estar en plena pandèmia. Asseguren que es tracta de dos professionals que haurien de ser-hi de manera permanent, però assenyalen que en el context actual és "encara més necessari".

l representant dels treballadors, César Hergueta, acusa la Direcció General de la Infància i l'Adolescència (DGAIA) de "contestar amb evasives" al Síndic de Greuges quan aquest li demana informació sobre la Misericòrdia. Des de la DGAIA reconeixen que actualment no hi ha metge ni infermera, però assenyalen que estan treballant per incorporar-los, si bé la falta de professionals disponibles ho dificulta. Malestar entre els treballadors del centre de menors la Misericòrdia per la falta de metge i infermera al centre, malgrat la situació de pandèmia. El problema, assenyalen treballadors del centre, és que no hi ha aquests professionals "ni ara ni abans de la covid". I és que, per llei, la DGAIA està obligada a tenir aquest personal sanitari a la Misericòrdia. Per això, alguns empleats van portar aquesta denúncia al Síndic de Greuges que ha constatat en un informe aquesta i d'altres deficiències que mostra el centre.

A més, aquest no és l'únic avís que la institució ha fet a la DGAIA en relació a irregularitats que passen en aquest espai. De fet, ja s'ha advertit al Departament de Benestar i Família en diverses ocasions que hi ha "sobreocupació" i que s'havia convertit en un "macrocentre".

Un dels treballadors, César Hergueta, assenyala que el motiu pel qual no hi ha ni metge ni infermera és per "falta de voluntat" ja que considera que hi ha maneres per incorporar-los. Hergueta carrega contra la DGAIA de qui diu que "no té por" d'incomplir "els drets de la infància".

La DGAIA ho reconeix

Des de la Direcció General de la Infància i l'Adolescència reconeixen que ara mateix no hi ha ni metge ni infermera treballant, si bé ho atribueixen a les dificultats que tenen per trobar aquest tipus de personal. En aquest sentit, ho atribueixen a la "manca de professionals" que hi ha actualment.

A més, la DGAIA deixa clar que els usuaris de la Misericòrdia que necessiten ser atesos, ho són a través per professionals dels Serveis Territorials de Girona, que són els de referència en aquests casos.

Hergueta considera "excuses" els arguments que dona el Departament de Benestar i Família tant per la falta de professionals, com per les altes ràtios, com "la resta d'incompliments". A més, recorda que el centre fa prop de deu mesos que no té direcció "per manca de voluntat". "Hi ha professionals tècnics a qui se li podria haver proposat i no s'ha fet. Sense direcció queda afeblit el control", assenyala.

Mares i nadons al centre

Una altra denúncia que fan els treballadors té a veure amb la presència al centre de nadons i fins i tot, mares embarassades. Hergueta recorda que la llei prohibeix que hi hagi persones menors de sis anys com a usuaris i lamenta que tot plegat acabi recaient "a les espatlles de les treballadores". Unes treballadores que, segons assenyala, tenen unes condicions de "precarietat", en bona part perquè tenen contractes temporals i poc estables.

https://www.social.cat/noticia/13627/denuncien-que-el-centre-de-joves-la-misericordia-de-girona-no-compta-amb-metge-ni-infermer?utm_source=Notification&utm_medium=Web-Push

16 de gener 2021

El sueño roto de Mor: migrar en patera en busca de una nueva vida y acabar pasando noches al raso en una ciudad congelada.

Mor, senegalés, llegó en patera a Canarias hace un año y vive en las calles de Madrid desde hace dos meses. La borrasca Filomena le ha pillado sin hogar, sobrevive gracias al apoyo de compatriotas mientras continúa esperando una oportunidad: "Hace frío, pero eso es lo de menos"

A las 22:45 horas, apenas se ve a nadie en las calles del barrio madrileño de Lavapiés. El hielo acumulado desde hace días y las temperaturas bajo cero mantienen a los vecinos en sus casas, pero Mor no para de caminar en plena noche por el centro de Madrid. Deambula por los estrechos recovecos libres de nieve, sortea los árboles caídos por el temporal y baja con fluidez cuestas resbaladizas a pesar de no llevar el calzado más apropiado para el gélido suelo de la capital. Pasea, solo pasea, sin un rumbo establecido. Busca engañar al frío. 

Sus pantalones de tela fina y estampado típico senegalés no se lo ponen fácil. Una capucha y dos gorros de lana, uno sobre otro, cubren su cabeza y orejas, pero sus manos desnudas ya empiezan a doler. Las frota y sigue caminando. Es su estrategia para evitar que las bajas temperaturas calen en su cuerpo tras el paso de la borrasca Filomena. "Y para no darle vueltas a la cabeza", añade Mor a elDiario.es durante su paseo nocturno. "Si me paro, hace más frío. Y también pienso más. Pienso en todo lo que quería conseguir aquí y lo que me he encontrado", dice el joven, que carece de un lugar donde vivir desde hace dos meses. Su nombre es ficticio, le da vergüenza que alguien pueda identificarlo.

"Hace mucho frío, pero eso es lo de menos"

Antes de embarcar hace un año en una patera desde las costas senegalesas con dirección a las Islas Canarias, nunca imaginó, cuenta, que sería tan difícil regularizarse. Ni que fuese tan complicado conseguir algún trabajo a pesar de estar sin papeles. Tampoco que acabaría dando vueltas solo en plena madrugada en un Madrid cubierto de hielo porque hace demasiado frío como para tumbarse a dormir en el suelo. "Hace mucho frío, pero eso es lo de menos. Hay gente que me pregunta cómo me puede ayudar, que si quiero una manta o algo caliente, pero no me gusta que me den cosas. Yo lo que quiero es tener papeles y trabajar", reflexiona mientras el vaho sale por su boca. 

Las bajas temperaturas acartonan sus piernas, pero ese no es el mayor de sus problemas. Llegó a Tenerife a finales de 2019, cuando ya se percibía un importante aumento de las llegadas de migrantes a Canarias. Entonces, los traslados a la península no estaban tan limitados como meses después. En dos semanas, tras pedir protección internacional, viajó a Madrid, donde fue acogido por Cruz Roja en un centro para solicitantes de asilo. Allí permaneció hasta el 15 de agosto, cuando la organización le comunicó que debía abandonar el centro tras el rechazo de su petición. Se quedaba en la calle y, explica, se fue a vivir a una casa okupa, junto a algunos compatriotas, hasta que la policía los expulsó. 
De un centro de acogida a la calle

Hace cerca de dos meses, justo cuando empezaba el frío –el habitual en Madrid–, empezó a pasar sus noches a la intemperie. Desde entonces, suele intentar dormir en algún punto del barrio de Lavapiés y, algunas madrugadas sube a casa de Modou a descansar unas horas. "No me gusta quedarme en una casa que no es mía, no quiero ayuda ni abusar. Voy alternando y, cuando duermo allí, subo tarde, de madrugada, cuando se vayan a dormir, para no molestar mucho tiempo", detalla el senegalés. También lo hace, de nuevo, para no pensar. "Si voy muy pronto, me meto en la habitación de mi amigo y no me duermo… y entonces mi cabeza no para", dice Mor. 

Esta noche dormirá bajo un techo, en casa de Modou. A las tres de la madrugada sube a la vivienda, se introduce en el cuarto de su compatriota y, tal y como está, se tumba en el suelo, junto a la cama. No se quita el abrigo, ni sus dos gorros. Sabe que, aunque está a resguardo, allí también pasará frío. Su colega, también senegalés, sin papeles y dedicado a la venta ambulante, no puede pagar las facturas desde el confinamiento. No tiene luz en casa. 

"Él también pasa mucho frío y tampoco tiene muchas mantas, así que yo duermo así… ", dice Mor, señalando su ropa. En casa de su compañero también guarda sus escasas pertenencias. Los manteros de Madrid, que salían adelante de forma austera con la venta de productos en la calle, no han podido levantar cabeza desde marzo debido a las restricciones sanitarias y el aumento del control policial en las calles.

Modou, quien le recibirá horas después en su casa, lleva más de tres años en España –el plazo mínimo para regularizarse por la vía del arraigo– pero aún no ha podido obtener sus papeles ante la dificultad de encontrar un trabajo a jornada completa y con contrato indefinido, uno de los requisitos establecidos para conseguir la residencia por esta vía. Mor, que solo lleva un año, observa los casos de muchos paisanos con desesperanza: "¿Cómo pueden estar tanto tiempo sin papeles? Si los tuviese sería más productivo para España que estar aquí caminando por la nieve", añade el joven, al que aún le quedan dos años para tener la opción de obtener la documentación a través de uno de los pocos canales abiertos en la Ley de Extranjería para quienes entran al país de manera irregular. 

Nunca es fácil, pero Mor llegó a España en un momento aún más complicado para intentar construir una nueva vida sobre los habituales obstáculos a los que se enfrenta una persona sin papeles. Poco después de su llegada a Madrid, el confinamiento, como a todos, impedía la realización de cursos de inserción laboral durante el tiempo que estuvo acogido por Cruz Roja. Una vez en la calle, salir adelante a través de la venta ambulante, una de las pocas opciones de trabajo para las personas en situación irregular, es prácticamente imposible. "La situación es casi igual que en marzo. Está siendo muy difícil, la precariedad acabará con ellos", dice Malick Gueye, portavoz del Sindicato de Manteros y Lateros de Madrid. 

Mor señala el roto de su bolsillo izquierdo para ejemplificar la dificultad para encontrar un forma para, como repite una y otra vez, "buscar la vida". "En Navidad, vendía globos brillantes para los niños en Sol. Un día vino la policía y, cuando empecé a correr, un agente me agarró de aquí y me lo rompió", describe el senegalés. Toda la mercancía le fue confiscada. "Es imposible, sin papeles no podemos hacer nada…". 
Desconfianza a los albergues para personas sin hogar

Sabe que podría intentar pasar la noche en albergues habilitados por el Ayuntamiento para personas sin hogar. Desde la ONG Karibu alertan de que la población en situación irregular se está encontrando en situaciones de "extrema vulnerabilidad" durante la borrasca. "Estamos en contacto con mucha gente que vive en casas sin luz, como en la Cañada, pero en este caso están invisibilizados. Sin agua caliente, sin luz... Hay gente que vive en la calle y les hemos pagado hostales para estos días. A muchos les da miedo ir a los recursos para personas sin hogar por si les detienen por no tener papeles... ", alerta Nicole Ndongala, directora de la organización. "No me gustan esos sitios con mucha gente. Me da miedo que alguien me robe algo o haya problemas", opina Mor. El joven repite una y otra vez a lo largo de la conversación de su temor a acabar "en problemas". 

Cuando lo dice, se acuerda de su hermano mayor. Ese al que hace décadas que no ve, que también abandonó su país para migrar a Canarias en patera en 2006, durante la anterior crisis migratoria vivida en el Archipiélago. Tiempo después pudo saber que pasó años en la cárcel, pero poco más conoce de su paradero. "Desde que he llegado no he parado de buscarlo, pero no lo he encontrado y mi familia me pregunta mucho por él…". 

En esas llamadas, también le preguntan por su propia vida. Responde con evasivas. "Les digo que bien, que vivo en una casa. No les puedo decir que estoy así", dice señalando con sus brazos una plaza completamente blanca por la nieve. Frota sus manos de vez en cuando pero no tirita, ni se queja del frío hasta que se le pregunta. "Sí, tengo mucho frío", responde antes de acabar con su coletilla habitual: "Pero lo peor está aquí", dice señalando su cabeza. "Muchos problemas para buscar la vida".

https://www.eldiario.es/desalambre/paseos-mor-enganar-frio-noches-raso-ciudad-congelada-frio_1_6749593.html?itm_n=internal&itm_c=taboola

15 de gener 2021

La Justicia europea sentencia que no se puede expulsar a menores no acompañados si no tienen una familia de acogida adecuada en el país de origen

De acuerdo con el tribunal con sede en Luxemburgo, debe prevalecer la protección del menor, aunque no tenga permiso de residencia.

No se puede expulsar a los menores no acompañados si no tienen una familia de acogida adecuada en el país de origen porque debe prevalecer la protección del menor, aunque no tenga permiso de residencia. Así lo ha dictaminado este jueves el Tribunal de Justicia de la UE, con sede en Luxemburgo, que entiende que antes de dictar una decisión de retorno respecto de un menor no acompañado, un Estado miembro debe comprobar que en el Estado de retorno se encuentra disponible una acogida adecuada para el menor. Por tanto, si en la fase de expulsión no puede asegurarse una acogida adecuada, el Estado miembro no podrá ejecutar la decisión de retorno.

La decisión conocida este jueves responde a un caso que data de hace cuatro años, de junio de 2017, cuando TQ, menor no acompañado que entonces tenía 15 años y cuatro meses, presentó en los Países Bajos una solicitud de permiso de residencia por tiempo determinado en virtud del derecho de asilo.

En el marco de esta solicitud, TQ indicó que había nacido en 2002 en Guinea. Tras fallecer su tía con la que vivía en Sierra Leona, TQ afirmó haberse trasladado a Europa, y en Ámsterdam (Países Bajos), fue víctima de trata de seres humanos y de explotación sexual, a raíz de lo cual sufre en la actualidad graves trastornos psíquicos.

En marzo de 2018, el secretario de Estado de Justicia y Seguridad neerlandés resolvió de oficio que TQ no podía obtener un permiso de residencia por tiempo determinado y el Tribunal de Primera Instancia de La Haya, determinó que TQ no tenía derecho a que se le concediera el estatuto de refugiado ni la protección subsidiaria. Con arreglo al Derecho neerlandés, la decisión del Secretario de Estado equivalía a una decisión de retorno.

En abril de 2018, TQ interpuso un recurso contra esta resolución, alegando, en particular, que no sabe dónde residen sus padres; que, a su vuelta, no sería capaz de reconocerlos; que no conoce a ningún otro miembro de su familia y que ni siquiera sabe si estos existen.

El tribunal explica que la normativa neerlandesa establece una distinción basada en la edad del menor no acompañado. En el caso de los menores que tengan menos de 15 años en la fecha de presentación de la solicitud de asilo, antes de adoptar una decisión sobre dicha solicitud se lleva a cabo una investigación en relación con la existencia de una acogida adecuada en el Estado de retorno. Si no existe tal acogida, se concede a estos menores un permiso de residencia ordinario.

En el caso de los menores de edad que, como TQ, tengan 15 años o más en la fecha de presentación de la solicitud de asilo, esa investigación no se lleva a cabo, ya que las autoridades neerlandesas parecen esperar a que los menores en cuestión alcancen la edad de 18 años para ejecutar posteriormente la decisión de retorno.

Así, durante el período comprendido entre su solicitud de asilo y la obtención de la mayoría de edad, la residencia de un menor no acompañado de 15 años o más en los Países Bajos sería irregular pero tolerada.

En este contexto, el tribunal neerlandés decidió preguntar al Tribunal de Justicia sobre la conformidad con el Derecho de la Unión de la distinción efectuada por la normativa neerlandesa entre los menores no acompañados que tienen más de 15 años y aquellos que tienen menos de 15 años. 

Así, el Tribunal de Justicia de la UE declara que, cuando un Estado miembro pretende dictar una decisión de retorno respecto de un menor no acompañado con arreglo a la norma europea sobre el retorno, debe tener necesariamente en cuenta el interés superior del niño en todas las fases del procedimiento, lo que implica hacer una apreciación general y exhaustiva de la situación de este menor.

Según el Tribunal de Justicia, el hecho de que el Estado miembro de que se trate adopte una decisión de retorno sin haberse asegurado previamente de la existencia de una acogida adecuada en el Estado de retorno tendría como consecuencia que, a pesar de haber sido objeto de una decisión de retorno, ese menor no podría ser expulsado si no existe dicha acogida.

El Tribunal de Justicia precisa, en este contexto, que la edad del menor no acompañado solo constituye un factor entre otros para comprobar la existencia de una acogida adecuada en el Estado de retorno y determinar si el interés superior del niño debe llevar a que no se adopte una decisión de retorno contra ese menor. Por consiguiente, el Tribunal de Justicia de la UE indica que un Estado miembro no puede distinguir entre los menores no acompañados únicamente en función del criterio de su edad para comprobar la existencia de esa acogida.

El Tribunal con sede en Luxemburgo también considera que, habida cuenta de la obligación de los Estados miembros de dictar una decisión de retorno contra cualquier nacional de un tercer país que se encuentre en situación irregular en su territorio y de proceder lo antes posible a su expulsión, la norma europea sobre el retorno se opone a que un Estado miembro, tras haber adoptado una decisión de retorno respecto de un menor no acompañado y haberse cerciorado de la existencia de una acogida adecuada en el Estado de retorno, se abstenga de proceder posteriormente a su expulsión hasta que haya alcanzado los 18 años.

A este respecto, el Tribunal de Justicia señala que, en el supuesto de que ya no pudiera asegurarse una acogida adecuada en el Estado de retorno para el menor no acompañado en la fase de expulsión, el Estado miembro de que se trate no podría ejecutar la decisión de retorno.

https://www.eldiario.es/desalambre/justicia-europea-no-expulsar-menores-no-acompanados-si-no-familia-acogida-adecuada-pais-origen_1_6750625.html

14 de gener 2021

El abrazo que ahoga, la asfixia emocional de la madre.


Dicen que hay amores que matan, y es una buena metáfora para adentrarnos en este tema: el de las madres que ahogan, las que no permiten crecer a sus hijos, hoy principalmente hablaremos de varones, y que de forma manipulativa, no permiten su desarrollo como personas adultas y les someten para que estén siempre a su lado.

El mayor problema es que la sobreprotección suele confundirse fácilmente con amor materno. Muchas mujeres son alabadas por su entrega a sus hijos, y es fácil en ese contexto esconder personalidades obsesivas, posesivas o sobreprotectoras.

Son madres que anulan a su pareja (muchas veces a la pareja ya le está bien este rol), y se adueñan de sus hijos, haciendo de los mismos, su forma de vida. Este tipo de madre genera en los hijos unos lazos afectivos (cordón umbilical) muy difíciles de cortar, de manera que el desarrollo psicoemocional de los mismos se retrasa porque se produce una fijación del amor y del deseo hacia la madre, provocando un rechazo inconsciente hacia toda mujer del mundo exterior.

Hay casos de madres castrantes que no les importa que sus hijos enfermen con tal de tenerlos a su lado. 

Otras son ella mismas las que ayudan a alimentar la enfermedad.

Muchas mujeres son alabadas por su entrega a sus hijos, y es fácil en ese contexto esconder personalidades obsesivas, posesivas o sobreprotectoras.

Se ha dado el caso de una madre que con tal de tener a su hijo drogadicto en casa, ella misma le compraba y le inyectaba la heroína. En ningún momento se le pasó llevarle a un centro de rehabilitación. Así lo mantuvo a su lado prácticamente toda la vida. Otro caso de una madre que anulando al padre, acostaba a su hijo de 27 años con ella cada vez que el hijo sentía crisis de miedo o angustia.

Este tipo de madres, son las que una vez que los hijos están en tratamiento y mejoran, son ellas mismas quienes los retiran de la terapia, a ver si van a curarse y la van a abandonar a ella.

Otro último caso consistió en una madre castrante y viuda que no le importaba que su hijo con 35 años estuviera enfermo de neurosis de angustia, porque así la cuidaría cuando ella fuera vieja. Es complejo el mundo de la madre. Tanto es así que la mayora de los trastornos mentales tienen que ver con madres excesivamente protectoras y padres prácticamente anulados por una madre posesiva.

Cuando son pequeños, necesitan realizar ellas las tareas cotidianas que corresponden al pequeño, como aprender a vestirse o ducharse, ocasionándole de esta forma serios problemas de aprendizaje y dificultando su autonomía. Este tipo de conducta de la madre impedirá que su hijo sea un ser independiente y con capacidad para desenvolverse socialmente.

Cuando llegan a la edad adulta pueden llegar a tener problemas de personalidad, probablemente se conviertan en personas inseguras y con falta de confianza en sí mismos, incapaces de tomar sus propias decisiones y con dificultad para solucionar los problemas que se le presenten.

Estas actitudes aparecen tanto con los hijos varones como con las hijas pero suelen ser más frecuentes y más conflictivas con los hijos.

Si el hijo está ya casado, la actitud de este tipo de madres suele ser nefasta para el matrimonio. Intentan que el hijo haga lo que ellas quieren sin contar con la nuera y sin respeto ninguno por los planes familiares.

Suelen tener actitudes de celos contra la mujer de sus hijos y establecer verdaderos “tiras y aflojas” con la intención de que el hijo se ponga siempre de parte de ellas y en contra de su mujer. Conseguir esto les da sensación de control y se sienten ganadoras frente a su nuera a la que consideran compite con ellas en influencia sobre su hijo.

Secretamente serían felices si el hijo se separara de su mujer y volviera a estar bajo su cobijo. Y su actitud no pocas veces va encaminada a conseguir este objetivo.

Son verdaderas “mártires” cuando se les contradice, amenazando al hijo con que van a enfermar por su culpa, con que ya no la quiere, creando en los hijos sentimientos de culpa. Hacen referencia a lo mucho que ellas se han sacrificado por sus hijos e intentan crear en ellos remordimientos haciéndoles creer que son hijos desnaturalizados y desagradecidos.

Si existen nietos normalmente intentan controlarlos también, cuestionando todo lo que hace la madre, y tratando de competir con sus madres por su cariño.

Estas madres pueden llegar a ocasionar muchas veces sensación de asfixia en sus hijos, provocándoles situaciones de estrés y dando lugar a trastornos psicológicos como ansiedad, depresión, obsesión…

Para los adultos que han vivido una vida de sobreprotección, un “amor asfixiante”, y que a menudo tienen que soportar a una madre castradora que no les permite tener relaciones afectivas sanas, provocando rupturas matrimoniales o conflictos de pareja, seria beneficioso un acompañamiento terapéutico, para poder reencontrarse a si mismos, aprender a darse permisos, a reconstruir su proceso de maduración, e ir adquiriendo las herramientas necesarias para gestionar dicha situación y así lograr su independencia y adultez como personas.

http://www.anar.cat/blog/abrazo-que-ahoga-amor-madre/

13 de gener 2021

Arrels denuncia “l’estigmatització” de les persones sense llar que rebutgen un allotjament temporal.

La Taula del Tercer Sector assegura que el sensellarisme és “un repte de país” i demana invertir-hi més recursos.
 
Una enquesta d'Arrels a les persones sense llar | Laura Fíguls (ACN)

La Fundació Arrels alerta de "l'estigmatització" que pateixen les persones sense llar que rebutgen traslladar-se a allotjaments temporals per refugiar-se del fred. Eel director de l'entitat, Ferran Busquets, ha lamentat que després de la mort de dues persones sense llar al carrer es va posar el focus en què una de les persones s'havia negat prèviament a anar a un alberg temporal. "Els albergs no són ni la solució ni el model adient", ha sentenciat. Per a Busquets cal una solució "definitiva i no temporal" i ha remarcat que ara mateix les accions estan "basades en factors meteorològics". "No s'han de fer accions d'estiu i d'hivern, sinó que s'ha de fer que no hi hagi gent dormint al carrer", conclou.

Busquets ha admès que els preocupa l'estigmatització que pateixen aquestes persones, i ha defensat que en alguns casos no anar a un allotjament temporal "potser és una bona decisió" perquè sovint implica deixar un espai del carrer que les persones ja s'han fet seu, on hi poden tenir mantes i un matalàs, només per pocs dies.

En aquests albergs temporals sovint no s'hi pot desplaçar tot aquest material, ni els animals de companyia, de manera que algunes persones prefereixen no deixar el carrer només per pocs dies i no hi van. "Ho deixes tot, vas a l'alberg i després has de tornar a començar, i a vegades això es fa tan dur i complicat que prefereixen no anar-hi", ha explicat.

Fenòmens meteorològics adversos el 79% dels dies de l'any

El director de la Fundació ha demanat a les administracions que no es facin accions només centrades en els factors meteorològics per combatre la problemàtica. Segons ha explicat, això no és efectiu perquè les persones sense llar pateixen les inclemències de temps tant en dies de molt fred com de molta calor o de pluja. Això, segons un estudi de l'entitat, passa en el 79% dels dies de l'any, de manera que el que creuen que cal és solucions "definitives".

Una de les víctimes, coneguda per la Fundació

Busquets ha explicat que Arrels coneixia una de les persones mortes, de 38 anys, que havia anat diversos cops al centre de la Fundació durant els darrers sis anys. En el cas de la segona persona, trobada al Parc de la Ciutadella, ni Arrels ni l'Ajuntament hi havia tingut mai contacte. Busquets ha apuntat que en els dos casos és probable que hagin mort de fred –els fets van tenir lloc en plena onada de fred durant el temporal Filomena–, però ha remarcat que fins que no acabi l'autòpsia no es podrà confirmar.

Aquest dilluns es va trobar dos homes morts als carrers de Barcelona. Una de les víctimes es va trobar cap a les nou del matí a la zona de la Barceloneta, mentre que la segona es va trobar al parc de la Ciutadella. L'Ajuntament de Barcelona ha confirmat que en cap dels dos casos s'ha detectat signes de violència.

Les entitats reclamen la implicació de les administracions

La Taula del Tercer Sector Social de Catalunya assegura que el sensellarisme és "un repte de país" i demana per tant que totes les administracions públiques s'impliquin a fer-hi front. En un comunicat l'endemà de la mort de dos sensellar a Barcelona assenyalen que la resposta no pot ser només local, sinó que totes les administracions "hi tenen una responsabilitat".

A més, expliquen que tot i que ara pugui tenir una dimensió més metropolitana és una realitat que afecta diverses ciutats catalanes. La Taula, integrada per més de 3.000 entitats socials, creu que la mort de les dues persones evidencia una problemàtica que "no para de créixer" i que és estructural. A més, han demanat invertir-hi més recursos públics perquè són "insuficients".

Des de les entitats es reclama mesures "veritablement transformadores" que vagin a l'arrel del problema per "capgirar" la situació. A més, denuncien que sovint les polítiques públiques "deixen fora" les persones sense llar i lamenten que les solucions que se'ls ofereix acostumen a ser temporals. "No volen un sostre, volen una llar", diuen.

Segons la Taula el sensellarisme és un fenomen estructural fruit de problemàtiques que comporten "un vulneració de drets", com la manca d'accés a un habitatge digne i assequible, la precarietat laboral i les dificultats per accedir a uns ingressos mínims que permetin assegurar la cobertura de necessitats bàsiques. Les entitats també denuncien que les persones sensellar són un dels col·lectius exclosos de la renda garantida de ciutadania.

https://www.social.cat/noticia/13600/arrels-denuncia-lestigmatitzaciode-les-persones-sense-llarque-rebutgen-un-allotjament-temp?utm_source=Notification&utm_medium=Web-Push

12 de gener 2021

Troben dos homes morts als carrers de Barcelona, i almenys un havia rebutjat refugi pel fred

Arrels Fundació assegura que ambdues persones “vivien al ras” i que tenien 32 i 38 anys

Una acció d'Arrels Fundació per homenatjar les persones que moren al ras a Barcelona | Julia Catarinéu

Dos homes han estat trobat morts als carrers de Barcelona en les darreres hores, almenys un dels quals una persona sense llar que havia rebutjat el refugi del fred que li havia ofert l'Ajuntament, segons fonts del consistori. La segona persona, segons informa 'El País', seria també un sense sostre, però aquest extrem no el confirma ni l'Ajuntament ni els Mossos d'Esquadra. El cos de la primera persona, la que sí se sap que no tenia llar, ha estat trobat cap a les nou del matí a la zona de la Barceloneta sense indicis de criminalitat, segons informen els Mossos. El cos de la segona persona, també sense signes de violència, ha estat trobat al parc de la Ciutadella. Les causes de les morts hauran de ser determinades per les autòpsies.

Arrels Fundació ha explicat a través del seu canal de Twitter que les dues víctimes "vivien al ras" a Barcelona, que tenien 32 i 38 anys i que un d'ells havia tingut contacte amb l'entitat. Després de subratllar que "viure i morir al carrer és una de les injustícies més crues" ha denunciat la manca de recursos, compromisos i respostes" per revertir la situació.

"Viure al carrer escurça 20 anys la vida de les persones. El fred, la pluja, la violència, la falta de recursos, la manca de serveis d'atenció social i mèdica adaptats a la seva situació... L'any passat vam acomiadar 70 persones sense llar, 27 de les quals vivien al carrer", ha lamentat la Fundació.

Cal recordar que Barcelona ha allotjat un total de 33 persones sense llar al pavelló de la Fira la nit passada. Amb el descens de la temperatura, l'Ajuntament va optar per reobrir el pavelló, que ja era buit, i allotjar temporalment persones que són al carrer. La nit de dissabte van dormir-hi 18 persones i la de diumenge 33.

Al dispositiu, gestionat pel Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) i la Creu Roja, també s'ha ofert a aquestes persones sopar i esmorzar així com la possibilitat d'higiene i atenció sanitària i social. El pavelló, amb 100 places, ha reobert com a dispositiu d'emergència davant de l'acumulació de fenòmens meteorològics adversos i, per tant, és temporal.

A falta de determinar la causa exacta de les morts, totes dues s'han produït enmig de l'onada de fred que assola Catalunya i que aquest cap de setmana ha deixat la nevada més important des del 2010 al Principat. En el marc d'aquesta nevada hi ha hagut també un home que ha mort d'un infart després de quedar atrapat amb el seu cotxe a Belltall. En tot cas, des del Departament d'Interior es matisava que no es podia saber si l'home havia sofert l'aturada cardíaca abans o després de quedar bloquejat per la neu.

https://www.social.cat/noticia/13590/troben-dos-homes-morts-als-carrers-de-barcelona-i-almenys-un-havia-rebutjat-refugi-pel-fre?utm_source=Notification&utm_medium=Web-Push

11 de gener 2021

Relación entre sobredosis y suicidio en las muertes asociadas al consumo de drogas Fernández-Quintana A.1 , Miguel-Arias D.2 , Pereiro-Gómez C.3

http://rev.aetox.es/wp/wp-content/uploads/2018/06/Revista-de-Toxicologia-35.1-41-48.pdf 

Suïcidi juvenil, una urgència de salut pública per Helena Martín

El CNJC reivindica un pla nacional de prevenció del suïcidi amb perspectiva específica per a joves i la inclusió de l’educació emocional com a assignatura obligatòria

A Catalunya, la primera causa de mort entre la població de 15 a 34 anys és el suïcidi. El 25% dels adolescents reconeix haver tingut almenys una vegada ideació suïcida i el 7% haver-ho intentat, apunten les dades de l’Institut Nacional d’Estadística i l’IDESCAT. Tot i que cada any es produeixen més de 10.000 intents de suïcidi entre la població catalana de totes les edats, segueix regnant un silenci social al voltant d’aquest tema, que crea dificultats per posar solució al que l’Organització Mundial de la Salut ja ha proclamat com un problema de salut pública.

Arran d’una sessió monogràfica que va proposar el Consell Nacional de Joventut de Catalunya a la Comissió de Polítiques de Joventut sobre salut mental i prevenció del suïcidi juvenil, el juliol del 2019 es va aprovar al Parlament una moció per incorporar la perspectiva juvenil i de gènere en l’àmbit de la salut i l’educació a través de demandes com la inclusió de l’educació emocional a les escoles o l’equilibri territorial pel que fa a recursos destinats a salut mental. Per ara, un 86,1% de la població jove presenta malestar emocional i, malgrat les demandes de les entitats de salut mental, encara no s’ha implementat cap pla de prevenció del suïcidi a Catalunya. “La mort per suïcidi és el tabú del tabú: ens parla de la mort i del pecat judeocristià de treure-se-la, és un fracàs de la societat perquè evidencia que ens espanta reconèixer les nostres vulnerabilitats”, diu Anna Canet, psicòloga i vicepresidenta de l’Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS).

El silenci en matèria de suïcidi és tan gran que el desconeixement ha construït mites encara molt arrelats en l’imaginari col·lectiu. Entendre com se sent una persona amb ideació suïcida, afirma Canet, és un bon exercici per donar veu a aquest problema de salut pública i desmentir totes les informacions equivocades sobre el tema. “La persona que se suïcida no vol morir, vol deixar de patir. L’única sortida que veu per deixar de sentir aquest dolor és morir”, exposa Canet. La psicòloga posa èmfasi en la paraula “decidir” que sol acompanyar el suïcidi, i que per a ella és errònia: “Una decisió la prens quan tens dos camins, les persones amb pensament suïcida estan tan desesperades que només veuen un camí, la mort”.

Un 86,1% dels joves presenten malestar emocional, però encara no s’ha implementat cap pla de prevenció del suïcidi a Catalunya

En la guia ‘Encarem el suïcidi. Orientacions i eines per a entitats juvenils’ del CNJC s’explica que no hi ha un únic motiu, sinó que és un procés acumulatiu en què la persona es va fragilitzant per situacions complicades que se sumen a factors de risc, com podrien ser patir assetjament, viure en situació de precarietat o formar part d’un col·lectiu com el LGTBIQ+. Aquest patiment no sempre es porta en silenci: de fet, 9 de cada 10 persones que se suïciden mostren la seva intenció d’alguna manera i es calcula que per cada suïcidi consumat hi ha hagut 20 temptatives. Tot i això, l’estigma que suposa reconèixer un intent de suïcidi en públic dificulta que persones que ho han experimentat vulguin donar
el seu testimoni.

.
Dades sobre el suïcidi a Catalunya a l'informe 'Encarem el suïcidi juvenil' / CNJC

La particularitat de la primera joventut

Isaura González, secretària política del CNJC, ressalta l’adolescència i la joventut com a etapes especialment vulnerables, sobretot perquè els intents de suïcidi a l’adolescència són freqüents entre els 14 i els 15 anys: “Són edats molt canviants, sentim molta pressió des del món adult per encaixar en determinats cànons, ens trobem amb molta precarietat i exigències i alhora se’ns infantilitza”. Canet hi està d’acord: “Parlem amb ells de sexe segur i de drogues i no parlem mai del primer perill que tenen, que a escala estadística és el suïcidi”. Per això des del CNJC es reclama una millor coordinació entre els centres de salut mental infantils i adults, així com un servei específic per a joves en matèria d’atenció a la salut mental i al suïcidi, que els òrgans de govern encara no han posat sobre la taula.

La prevenció del suïcidi, afirma l’OMS, és un ”imperatiu global” que cal incloure amb urgència entre les prioritats de salut pública mundial. Per ara, l’Agència de Salut Pública ha informat que l’elaboració del Pla Nacional de Prevenció del Suïcidi 2020-2024 està “en marxa” i que aquest “es planteja com un pas endavant en l’acompliment de les línies estratègiques de l’OMS en relació amb la prevenció dels suïcidis”.

La psicòloga Canet exposa que, d’entre els factors protectors que s’haurien de promoure per a una bona prevenció del suïcidi i que haurien de formar part del pla nacional, hi ha una “part molt important d’educació emocional, de resolució de conflictes, de saber tolerar la frustració i tenir una bona comunitat i relacions de confiança que permetin expressar els sentiments”. La secretària política del CNJC coincideix que “l’educació emocional hauria de ser una assignatura obligatòria per aprendre a gestionar emocions des de ben petits, ja que no ens parlen dels processos emocionals que patim. Passem la joventut sense entendre per què ens sentim com ens sentim, enfoquem els problemes negant certes emocions en lloc de sentir llibertat per parlar de malestar emocional i fins i tot de pensaments suïcides”.

L’acompanyament és imprescindible, ja que la probabilitat que un jove d’entre 14 i 19 anys ho torni a intentar és del 50%

Poder compartir les emocions i la ideació suïcida és fonamental per a la prevenció de l’acte suïcida. Canet explica que és primordial escoltar un jove que presenta malestar i pensament suïcida: “Donar l’oportunitat d’expressar-se ja és molt, molt poques vegades el jove trobarà una persona amb qui pugui treure el que té dins”. En aquesta conversa és important preguntar al jove sense tabús si té pensaments suïcides i, segons exposa la guia ‘Encarem el suïcidi’, s’ha de reconèixer el seu patiment, s’han de ressaltar les seves capacitats, se l’ha d’animar a buscar ajuda i, sobretot, no se l’ha de jutjar o fer de menys el seu pensament suïcida amb frases com “No diguis bajanades!”. També és recomanable no minimitzar els seus problemes, no donar receptes de positivisme ni fer comparacions que puguin fer sentir-lo malament o culpable.

L’acompanyament previ i posterior a un intent de suïcidi és imprescindible, ja que la probabilitat que el jove ho torni a intentar en un màxim d’un any és del 50% en joves d’entre 14 i 19 anys. Un dels àmbits on també es pot fer l’acompanyament és en l’associacionisme, apunta el CNJC, un espai normalment habituat a prioritzar l’educació emocional i que ha de comptar amb protocols per limitar la improvisació i assegurar una bona gestió d’un intent o d’una mort per suïcidi dins de l’entitat juvenil.

Joves i intents de suïcidi. Dades de l'informe 'Encarem el suïcidi juvenil' / CNJC

Com acompanyar en la mort per suïcidi?

En cas de mort per suïcidi d’una persona jove, apunta la psicòloga i fundadora de l’associació Després del Suïcidi Cecília Borràs, “l’impacte no només afecta la família sinó a tota la seva xarxa social”, per això l’atenció també s’ha d’oferir en el marc dels espais associatius de les quals el jove formava part. “Totes les morts són doloroses, també la de la gent gran, però la d’una persona jove pren un sense sentit. ‘Tenia tota la vida per davant’ és la frase que més es repeteix”, diu Borràs, especialitzada en acompanyament i dol. “En la mort per suïcidi encara avui hi ha un estigma, quan mor una persona jove per suïcidi la gent creu que té dret a jutjar i opinar, hi ha el judici social que l’entorn no ha fet prou”, explica la membre de Després del Suïcidi.

Els grups d’ajuda mútua són una bona manera per començar a trencar la prohibició social de parlar-ne” diu la psicòloga Cecília Borràs

El dol per mort per suïcidi, clarifica la psicòloga, també és diferent en joves que en persones adultes: “Els joves van a buscar el suport al seu grup de referència, a vegades fora de la família, i tenen una forma de processar el dolor diferent a la dels adults”. En el procés de dol, i al cap d’un temps de la mort de l’ésser estimat, una opció que aconsella Borràs és la dels grups de suport mutu, que són voluntaris, horitzontals i promouen l’escolta activa i el respecte entre els seus integrants, que comparteixen la pèrdua d’una persona propera per suïcidi, exposa Darío Nogués, participant de grups d’ajuda mútua durant molt de temps i coordinador d’aquests a l’Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent. En aquestes sessions els integrants poden sentir-se compresos, poden entendre el dol d’altres persones i poden experimentar el que Borràs defineix com a “efecte mirall”, és a dir, que allò que jo li dic a l’altre pot servir-me també en el meu cas.

Amb una llarga experiència acumulada en aquests grups, Nogués exposa que, pels efectes que té una mort per suïcidi i l’estigma i el tabú que l’envolta, “els grups d’ajuda mútua entre iguals són una bona manera per començar a trencar la prohibició social de parlar-ne i per integrar el que s’ha viscut i no guardar-ho en una caixa negra i deixar-ho fora, sinó obtenir-ne un creixement personal”. “A mi m’han aportat molta tolerància: davant de tota mort traumàtica o experiència amb un gran impacte, les persones fem el que podem i posem a la pràctica el que hem anat aprenent al llarg dels anys, i això és un bé preuat que podem compartir amb els altres”, afirma Nogués.



Laura Aznar / @LauraAzLlu

En paral·lel a aquest procés d’ajuda mútua entre iguals, l’associacionisme i l’entorn proper poden acompanyar les persones afectades per la mort d’un jove per suïcidi, tot i que a vegades, afirma Borràs, pot semblar incòmode: “Què li dic? A vegades no necessitem que ens diguin res, un silenci respectuós pot significar que fas costat a aquella persona o ser proactiva i proposar coses a fer pot ajudar”.

Isaura González comenta que des del Departament d’Educació ja s’han posat en marxa formacions en matèria de suïcidi per al professorat, però que encara hi ha molt a fer. Una de les reivindicacions que pronuncien des del CNJC és el desequilibri territorial pel que fa a recursos en salut mental: “A Barcelona hi ha una unitat de prevenció de suïcidi que rep persones que han comès un intent de suïcidi i els ofereix atenció psicològica. En canvi, a la resta del territori no existeix cap unitat igual, hauria d’existir-ne almenys una a cada capital”.

De fet, a Barcelona es va crear aquest estiu un telèfon de prevenció del suïcidi que funciona les 24 hores en col·laboració amb el Telèfon de l’Esperança, i que se suma al Codi Risc Suïcidi, implantat a tot Catalunya i que té l’objectiu de disminuir el nombre de suïcidis i registrar-ne tots els intents. Anna Canet, però, denuncia que la sanitat pública dona una atenció psicològica deficient en matèria de salut mental i suïcidi: “No pot ser que una persona amb ideació suïcida que necessita atenció urgent, rebi hora per d’aquí a 4 mesos amb una psiquiatra. Hi ha gent que no té mitjans per anar a un psicòleg privat i la sanitat pública no els dona solucions”.

https://www.elcritic.cat/reportatges/suicidi-juvenil-una-urgencia-de-salut-publica-72370

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...