31 d’agost 2020

Las palabras y acciones desde la educación social marcan la diferencia

Vídeo sobre “Las palabras y acciones desde la educación social marcan la diferencia 


La violencia de género en el contexto educativo aumenta. Las campañas de sensibilización y de información nos muestran únicamente la punta del iceberg. Porque, aunque se trata de argumentar las causas y definir los protocolos a seguir, las cifras de violencia aumentan cada año.

Las educadoras y educadores sociales estamos capacitados para hacer más tangible esa igualdad de género que se proclama, porque no sólo podemos trazar estrategias sino intervenir cuando sea necesario.

Es vital dominar conocimientos específicos. También estar en el lugar adecuado para desarrollar esa faceta humana que nos permite llegar a las personas vulneradas.

La educación social es el punto de partida. Y es precisamente lo que hemos logrado las educadoras y educadores sociales, intervenir en momentos puntales, acompañar, asesorar, asistir.

Las palabras y acciones desde la educación social marcan la diferencia.

28 d’agost 2020

Aprendre a viure amb (sense) por. Laura Pinyol

“El curs no s’assemblarà a cap altre. I, davant d’això, el favor més gran que ens podem fer, i podem fer als nostres infants, és saber conviure amb la incertesa, per aprendre a viure sense por

D’aquí a poc més de quinze dies comença el curs esco­lar. Per a milers d’alum­nes, la tor­nada a les esco­les es pro­duirà mig any després que es tan­ques­sin, al març, amb l’inici de la pandèmia. Aquests mesos de con­fi­na­ment, deses­ca­lada i represa, hau­rien d’haver ser­vit per fer-nos ado­nar del sen­tit social que té l’escola. L’escola no és una cor­retja de trans­missió de conei­xe­ments i con­tin­guts que es puguin subs­ti­tuir per eines de tre­ball a distància, per via de la con­nexió, les vide­o­con­ferències, el segui­ment de matèries en línia i el lliu­ra­ment de tre­balls a través del class­room. L’escola no pot ser només això.

El con­fi­na­ment ha accen­tuat les diferències entre les pos­si­bi­li­tats de cadas­cuna de les famílies d’acom­pa­nyar i dedi­car temps a l’esco­la­rit­zació. El relat de superació i fals opti­misme que els mit­jans van retra­tar com a notes de color en plena crisi soci­o­sa­nitària sobre com passàvem els dies, va posar l’incís en aquells casos moti­vats, capa­ci­tats i amb prou recur­sos per creure’s el “tot anirà bé”. Però el con­fi­na­ment també va por­tar mol­tes famílies al límit de la sub­sistència, amb situ­a­ci­ons d’ERTO o atur ines­pe­rats. La violència mas­clista i fami­liar ha cres­cut (un 88% més, segons l’Ins­ti­tut Català de les Dones), cir­cumstàncies que també com­por­ten des­em­para per als infants que patei­xen abu­sos sexu­als. Per a ells, l’escola ha dei­xat de ser un balu­ard de segu­re­tat. Els cen­tres també han tin­gut un paper dis­par. Alguns, espe­ci­al­ment con­cer­tats i pri­vats, van des­ple­gar solu­ci­ons per sobre­po­sar-se a la demanda i res­pon­dre amb més rapi­desa per ofe­rir mate­rial, tec­no­lo­gies digi­tals i dis­po­ni­bi­li­tat perquè els alum­nes man­tin­gues­sin un filó de nor­ma­li­tat i del curs.

Par­lem de múlti­ples bret­xes, la soci­o­e­conòmica i la tec­nològica, per des­comp­tat, però sobre­tot la social, que deixa una radi­o­gra­fia de les desi­gual­tats i de com ha fallat la garan­tia de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats. Aquesta és una de les raons de ser de l’escola. Però encara més l’és l’acom­pa­nya­ment, la soci­a­lit­zació, el sen­tit social d’apren­dre, lli­gat al sen­tit de l’esco­la­ri­tat, que no és altre que donar sen­tit a una escola que et vin­cula amb la rea­li­tat que vius, que et fa refle­xi­o­nar i et fa pre­gun­tar-te. Que el debat hagi estat per­dre el curs és sobrer quan molts dels nos­tres infants i joves han hagut de con­viure i des­co­brir, en pocs mesos, que aquell món de segu­re­tat i con­for­ta­bi­li­tat és can­vi­ant i vul­ne­ra­ble. És impor­tant con­ju­rar-nos, com a soci­e­tat, per donar una res­posta a l’altura que es mereix la gene­ració dels nos­tres fills i filles. Un com­promís com­par­tit que inter­pel·la les famílies, la comu­ni­tat edu­ca­tiva i les ins­ti­tu­ci­ons.

Les famílies hem de ser escru­po­lo­ses com a màximes res­pon­sa­bles de la segu­re­tat dels nos­tres fills. Com­plir les mesu­res de pre­venció, d’higi­ene i els pro­to­cols encara que siguin incòmodes i antipàtics. Enten­dre allò del bé comú com a pri­o­ri­tat. Cal també un reco­nei­xe­ment i una reva­lo­ració de la tasca social dels mes­tres. Aban­do­nar aquesta mena de guerra freda que dipo­sita l’edu­cació en els docents com si en fos­sin els únics res­pon­sa­bles, que suplis­sin per subro­gació el paper dels pares i mares. Una visió mani­quea d’un mes­tre con­ver­tit en un fun­ci­o­nari que atén i entreté els nens durant la jor­nada labo­ral. Una des­con­si­de­ració que encén debats sobre la con­ci­li­ació, les vacan­ces esti­vals o la seva impli­cació per­so­nal i pro­fes­si­o­nal durant la crisi.

Segu­ra­ment, la comu­ni­tat edu­ca­tiva tindrà molta raó en les deman­des per pre­ser­var les mesu­res de segu­re­tat i garan­tir la nor­ma­li­tat en el retorn a les aules. Fa anys que aler­ten con­tra la mas­si­fi­cació i exi­gei­xen més mes­tres per reduir ràtios i per­me­tre aten­ci­ons més indi­vi­du­a­lit­za­des. Pot­ser també caldrà una autocrítica del perquè deman­des tan sen­sa­tes han aca­bat capi­ta­lit­za­des pels sin­di­cats com si fos­sin més cor­po­ra­ti­vis­tes que no en pro del bé de l’edu­cació.

Per aca­bar, les ins­ti­tu­ci­ons. És el mínim exi­gir coor­di­nació entre els dife­rents depar­ta­ments però també entre les dife­rents admi­nis­tra­ci­ons perquè la nova nor­ma­li­tat sigui una opció: més espais, grups reduïts, pro­ves PCR quan es detecti un focus, capa­ci­tat de reacció i coo­pe­ració. Que ser­veixi l’experiència dels casals d’estiu com un exem­ple reei­xit. Però el curs que ve no s’assem­blarà a cap altre. Hem de donar per sabut que el món ja no és com l’havíem cone­gut. I que, davant d’això, el favor més gran que ens podem fer, i podem fer als nos­tres infants, és saber con­viure amb la incer­tesa, per apren­dre a viure sense por.

26 d’agost 2020

Inici de curs escolar: massa preguntes sense resposta per Verónica Landa

Ja des de l'inici de l'Estat d'alarma el debat sobre l'educació estava servit. Ara, set mesos després, es preveu un inici de curs diferent i amb moltes incògnites, que aixeca polseguera de la comunitat educativa, tant del personal docent i no docent com de les famílies.


Que és això dels grups estables? Mascaretes sí o mascaretes no? Distància social a les aules? Com? Baixaran la ràtio? Però, com ho faran si no augmenten personal docent i aules? La comunitat educativa es queixa, i amb molta raó, que no hi ha un protocol clar, més enllà del que va sortir fa unes setmanes i que estava enfocat a la detecció i contenció de casos sospitosos i positius.

Com recull el manifest de l’Agrupació de Docents i Personal de Suport Educatiu en Risc: "Les mesures planificades pel Departament d’Educació són més reactives que previsores, ja que no recullen quines accions es duran a terme per evitar contagis entre persones asimptomàtiques. De la mateixa manera, les declaracions responsables que es fan signar a les famílies són totalment ineficaces pel mateix motiu."

La pregunta que es fan aquests professors i professores té molta lògica: com es garanteix la seguretat a l’aula pel personal i l’alumnat de risc? Qui ha de garantir-la: el professorat i les escoles o les institucions? Perquè sembla que el Departament i la Generalitat creuen que han de ser els primers. Total, el professorat ja està bastant carregat de feines que no li pertoquen i d’aguantar situacions de manca de recursos, semblen pensar que "per una més no hi ha problema."

I que passa amb els grups estables? Tornem a agafar el que diuen els docents en risc al seu manifest: "Els grups estables no són reals, en tant que els alumnes no hi conviuen. És totalment irresponsable mantenir l’alumnat en ràtios de 25 a primària i 30 a secundària i que, a més a més, no duguin mascareta.". Ahir mateix Torra anunciava l’obligatorietat de les mascaretes a majors de 12 anys, però això és suficient?

I per si no fos suficient, el curs vinent ens podríem trobar un panorama amb docents donants assignatures que no són les seves, fent feines del personal del lleure, de control i infermeria, i de neteja. Bona manera de retallar personal, estalviar uns diners i sobrecarregar, encara més, al personal docent.


La denúncia i exigència no només són a l’àmbit de la tornada a les aules. També, i molt relacionada amb aquesta tornada, estan les oposicions. Ahir, s’anunciava la prohibició de reunions de més 10 persones a l’espai públic i privat a tota Catalunya. No obstant, en una setmana comença la marató de les oposicions docents de secundària que aplegaran a milers de persones de Catalunya, les Balears i el País Valencià. Tots junts 3 hores a fer exàmens.

A més de la irresponsabilitat d’aplegar una quantitat alta de gent en espais tancats, es plantegen els problemes que si algun o alguna opositora dona positiu perd unes oposicions que pot ser, fa anys que preparen. Per altra banda, molts docents no han pogut preparar-les degudament per l’estrès i la pressió dels canvis del curs passat o per la malaltia.

En un principi, les oposicions que havien de començar al juny, van ser endarrerides fins al setembre. Però ara, no hi ha cap anunci de canvi, quan ja hi ha altres comunitats que s’han ajornat al desembre (condicionades a la situació del virus) o directament al juny de l’any que ve. Si es manté la data de les de Catalunya, no només seran les oposicions més desiguals i injustes sinó que, si no es prenen les mesures necessàries, seran un focus de contagi important.

Enfront les mesures insuficients del govern de la Generalitat davant la covid i que, sens dubte, estan aprofitant per aprofundir en una precarietat que ve donant-se any rere any, cal oposar-li una lluita decidida entre els docents i tota la comunitat educativa que imposi verdaderes mesures radicals enfront els contagis, però que també vagi en direcció a acabar amb les retallades, privatitzacions i acomiadaments que es venen donant en tots els àmbits de l’educació des de fa temps.


17 d’agost 2020

Sense ocupació estable ni futur clar: com la inseguretat laboral afecta a la salut de persones joves per Lis Gaibar

Publiquem un article aparegut avui a la web de notícies "El Salto" avui mateix sobre la situació del jovent en el mercat laboral. L'autora Lis Gaibar explica l'enorme precarietat que pateixen els joves.

Una recerca realitzada en el nord d’Itàlia exposa la relació entre inseguretat laboral i salut mental en les persones d’entre 18 a 40 anys. Les últimes dades recullen un descens de la desocupació també entre menors de 25, però la inseguretat laboral continua prevalent: contractes temporals, escassa sensació de control sobre el futur i incapacitat per a planificar-se la vida és el pa de cada dia d’una generació que no percep que la seva situació vagi a millorar.

Moltes de les informacions publicades en mitjans que es refereixen a joves en les últimes setmanes fan al·lusió als rebrots. Les dades oficials no concorden, en canvi, amb el constructe d’una espècie de massa despreocupada i aliena a l’evolució de la pandèmia: la taxa d’atur juvenil s’havia disparat en el segon trimestre i Espanya es col·locava al capdavant en la taxa de desocupació entre joves, molt per sobre de la mitjana europea, segons dades de l’Eurostat. Al juliol la situació ha millorat alguna cosa entre els menors de 25 anys, però així i tot la xifra d’aturats d’aquestes edats ha augmentat en un 45% respecte al mateix mes de l’any passat.

Més enllà de les taxes de desocupació, la sensació d’inseguretat i la precarietat laboral derivades de la crisi del coronavirus s’ha multiplicat entre persones joves, alguna cosa que ja succeïa abans de la pandèmia i que té serioses conseqüències en la seva salut, tal com confirma una recerca de la Universitat de Torino recentment publicada. En l’estudi italià, investigadors del departament de Salut Pública van enquestar a uns 500 joves per a conèixer com interactuaven diferents factors socioeconòmics en la salut mental d’aquestes persones i van concloure que “la percepció de seguretat laboral sembla ser el factor predictiu més important per a la presència de símptomes de depressió i ansietat, consum d’alcohol i hàbit de fumar”.

INSEGURETAT CONTINUA
Sergio Salas, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del grup POWAH (Pyshosocial Risks, Organization of Work and Health Research Group) de la institució catalana, contextualitza que, si bé és habitual que els joves de qualsevol país concentrin treballs amb pitjors condicions en acabar d’entrar en el mercat laboral —sense contactes ni experiència—, el problema és que en el context espanyol “no és només que entrin des de més a baix, sinó que també els costa molt millorar en termes d’obtenir contractes fixos. Encara deixant de ser jove, resulta complicat accedir a trajectòries més segures en l’ocupació”.

Adriana Català treballa des dels 15 anys, complirà 27 i no sap el que és un contracte indefinit. Porta onze anys encadenant treballs —que no contractes, matisa— i no aconsegueix els tres cotitzats

Adriana Català treballa des dels 15 anys: “Vaig començar en un bar tirant canyes i netejant”. Ara té gairebé 27 i no sap el que és un contracte indefinit. “En hostaleria hauré estat en uns 12 llocs diferents, a part de tres fàbriques, treballs esporàdics de neteja en almenys sis cases, cuidat de nens dues vegades i impartit classes particulars”, enumera. Resultat: 11 anys encadenant treballs —que no contractes, matisa— i no arriba a tres cotitzats: “En l’últim bar que vaig estar feia 45 hores setmanals i cotitzava vuit”, il·lustra Català.

Segons les últimes dades del SEPE, menys d’un 8% dels contractes signats al juliol per joves de fins a 29 anys van ser indefinits. Conseqüència de la crisi, en total hi ha un 30% de joves contractats menys que l’any passat. “Ens venen que tenim moltes capacitats i moltes opcions, però això és totalment fals. Ens movem en un entorn que a penes no les ofereix”, defensa Elena (nom fictici), que acaba de quedar-se desocupada. En 2019, la taxa de desocupació juvenil duplicava la general.

PRECARIETAT INDEFINIDA, FUTURS POC DEFINITS
Elena es va assabentar que no anava a continuar treballant en McDonalds quan va anar a demanar les seves vacances. Amb la crisi del coronavirus, els moviments en la plantilla eren limitats en mantenir l’empresa a persones en ERTO, així que l’assessoria va consultar fins quan podria Elena gaudir del seu període de descans. “M’han dit que el teu contracte s’acaba al juliol”, li van anunciar. Ella no havia rebut cap avís previ i havia encadenat treballs en l’empresa durant quatre anys de manera interrompuda. En aquesta ocasió estava cobrint una baixa per maternitat que, compte, s’anava a convertir ara en baixa per lactància: “Van oferir a la companya que jo substituïa ficar-se en ERTO en comptes de demanar la baixa per lactància, i ella va acceptar, així que jo em vaig quedar fora”, assegura. “Els expedients es van impulsar perquè no s’acomiadés a ningú, i a mi realment m’han acomiadat”, lamenta.

A Elena diu que li quadra que existeix una vinculació directa provada entre salut i inseguretat. Un contracte fix, exposa, és el millor que et pot passar, encara que siguin menys hores. Ella fa al·lusió a la seva rescissió de contracte i opina que una solució per a minvar la precarietat laboral entre els joves, almenys en el seu treball, podria passar per l’acció sindical.

Adriana Català diu que si les administracions s’han enfocat en aquests anys en l’ocupació juvenil, aquestes iniciatives no han arribat al seu abast. “Jo he arribat a anar a l’assistent social, a l’Ajuntament, a l’INEM, he fet cursos... però mai m’han donat una solució veritablement útil per a la meva situació”, exposa. De fet, la resposta dels governs regionals després de la pandèmia en matèria d’ocupació juvenil ha estat variada: la Generalitat Valenciana va convocar quan va acabar l’estat d’alarma mil places de “informadors de platges” per a joves entre 18 a 30 anys; comunitats com la de Madrid van demanar persones titulades que fessin de rastrejadors de manera voluntària. Encara que a Elena el primer li sembla només un pegat, el segon una “mostra d’incompetència i de falta de valoració dels acabats de titular”.

La temporalitat a Espanya és molt superior a la d’altres països del nostre entorn, així que el primer que caldria fer és veure quins d’aquests contractes temporals són ’legítims’ i quins s’utilitzen per a disciplinar a la força de treball, en aquest cas als joves”, defensa Salas

La temporalitat a Espanya és molt superior a la d’altres països del nostre entorn, així que el primer que caldria fer és veure quins d’aquests contractes temporals són ’legítims’ per les circumstàncies de la producció o del treball en si, i quins s’utilitzen per a disciplinar a la força de treball i en aquest cas als joves”, defensa Salas, que afegeix que, en aquest sentit, reforçar la inspecció “seria el primer”.

Mentre Elena s’ha quedat sense treball per la pandèmia, Català ha trobat un en la venda online d’una botiga que abans era física. Ni Català ni Elena sabrien concretar amb exactitud quina és la vinculació entre el precari de la seva situació i el fet que siguin joves. Ambdues creuen que, més que una qüestió d’edat, que també, hi ha un altre factor: “No sé si la meva inseguretat laboral està tan relacionada a la falta d’experiència com la classe social a la qual pertanyo, ja que per falta de contactes i de recursos no he tingut l’oportunitat d’esperar a trobar un treball millor i hagut d’acceptar gairebé qualsevol cosa per a sobreviure”, conclou.

No pots tenir una vida a part del treball, encara que facis 20 hores setmanals. En McDonalds fem jornades partides: igual comences a les 12 del migdia i acabes a les 11 de la nit, com compagines això amb una vida o amb una família? És impossible”, reflexiona Elena

Elena defineix la seva situació com a precària i exposa que, encara que en la seva McDonalds no s’abusa tant de la temporalitat, sí que es fan moltes hores extra. “No pots tenir una vida a part del treball, encara que facis 20 hores setmanals. Els encarregats sí que tenen un torn continu, però la resta d’empleats fem jornades partida: pots començar a les 12 del migdia i acabar a les 11 de la nit, com compagines això amb una vida, amb una família o amb qualsevol cosa? És impossible”, reflexiona.

Català va més enllà i reconeix que l’haver treballat tants anys en el sector de l’hostaleria o de les cures ha fet que, quan ha trobat una ocupació vinculada als seus estudis —té un grau universitari en Periodisme—, li hagi envaït la inseguretat i hagi sentit por al rebuig. La seva trajectòria laboral, a més, es tradueix en què li resulti “complicadíssim” pensar a instal·lar-se amb una estabilitat de domicili o família: “És la primera vegada en la meva vida que tinc una relació estable, he estat sempre vivint de lloguer i he compartit pis durant 7 anys, i m’espanta la idea de tenir una estabilitat”. No per falta de ganes, “sinó perquè és una cosa que escapa de la meva experiència”, diu. A conseqüència de la inseguretat laboral, secunda Salas, “no pots planificar a mitjà termini un pla de vida en condicions, perquè estàs cames ajudeu-me vivint en el dia a dia, alguna cosa que a més afecta a la salut física i mental de les persones”.

EFECTES EN LA SALUT
Aquesta última afirmació és el que prova la recerca Exploring the possible health consequences of job insecurity: a pilot study among young workers, que a acosta la vinculació entre inseguretat laboral i salut mental i de la qual es desprèn que la primera “està parcialment relacionada amb la mena d’ocupació”: més de la meitat dels qui tenien contracte temporal destacaven la percepció d’inseguretat en el treball, mentre que nou de cada deu persones amb contracte fix consideraven que la seva situació era segura. “La percepció de seguretat laboral es va associar amb depressió, ansietat [més entre dones], abús d’alcohol [més entre homes] i tabaquisme”, exposa també l’estudi, que fa esment a un altre publicat en 2015 en el qual una investigadora també concloïa que els treballs temporals tenien efectes negatius en la salut —excepte si a l’any la seva situació es feia indefinida—, especialment en el cas de les dones.

En la recerca italiana, més de la meitat de persones que percebien la seva situació laboral com a insegura (contractes temporals) presentaven símptomes d’ansietat —a diferents nivells—, mentre que en el cas de persones que percebien la seva situació laboral com a segura (indefinits) el percentatge es reduïa a la meitat. L’abús d’alcohol entre el grup insegur era del triple respecte al grup que sentia més estabilitat laboral.

També existeixen altres factors que interactuen en aquest sentit: “El fet de no tenir a ningú de la meva família a la ciutat en la qual visc des de fa set anys em genera més ansietat respecte a la por de perdre un treball, perquè si no puc pagar el lloguer, què faig? Torno al meu poble?”. La reflexió de Català és una de les coses que també es ressenyen en el recent estudi italià: les persones solteres, amb ingressos més baixos o que no viuen amb els seus familiars perceben la seva situació com més insegura.

En relació als joves, vaig trobar que acumulen molts més contractes temporals i condicions de treball insegures, i que eren els que més percebien que les seves condicions podien empitjorar”, explica Salas

Sergio Salas va presentar fa dos anys la seva tesi doctoral sobre inseguretat percebuda. “En relació als joves, vaig trobar que d’una banda acumulen molts més contractes temporals i condicions de treball insegures [que altres rangs d’edat], i que eren els que en major grau percebien que hi havia possibilitat d’empitjorar el seu salari o modificar els seus horaris de treball, amb el que presentaven més incerteses en aquest sentit”. En matèria d’inseguretat percebuda, aporta l’investigador, pesava més l’edat que el gènere.

També va estudiar l’aspecte emocional de la inseguretat —“el preocupat que estàs”—, i va detectar “que es veia una continuïtat entre tenir més risc i presentar major preocupació”. Matisa, en canvi, que “no és una continuïtat perfecta”: va poder veure que hi havia grups —com els majors de 40— amb ocupacions més segures però molta preocupació a perdre-ho, atès que “saben que si ho perden els costarà molt trobar un altre amb les mateixes condicions”. Això, conclou Salas, “té a veure amb el molt que costa consolidar un treball mínimament digne” a Espanya.

Elena no sap dir amb exactitud quina és l’edat mitjana en el McDonalds en el qual treballa, però sí que es mostra segura quan apunta que els nous contractes en l’empresa són per a menors de 30.“Qui tenen més anys és perquè porten temps treballant aquí”, assenyala. No li sembla estrany: “No és un treball per a tothom. Les baixes per dolor lumbar o moviments repetits de nines són molt comunes, perquè se suposa que has d’utilitzar les dues mans, però com vas amb pressa perquè has d’anar el més ràpid possible, acabes repetint aquests mals moviments”. A això se suma els esmentats horaris partits i l’excés d’hores treballades: “Físicament acabes destrossat, per això crema tant aquest treball”.

PANDÈMIA:AGREUJANT I OPORTUNITAT?
Amb la declaració de l’estat d’alarma, la UAB va treballar juntament amb ISTAS CC OO en l’enquesta COTS, enfocada a conèixer de quina forma afectava la crisi sanitària i el confinament. Van concloure que, en general, havien succeït diverses coses: set de cada deu persones assalariades temien que disminuís el seu salari, a la meitat de treballadors els preocupava perdre el seu treball i tres de cada quatre persones mostrava preocupació per no aconseguir una altra ocupació si perdia l’actual. “Les dades més recents apunten que els joves han estat els més afectats per la pèrdua d’ocupació, han tingut més ERTO i eren els que més repetidament responien fent al·lusió a la inseguretat de perdre l’ocupació”, apunta Salas, que també va participar en l’estudi.

Amb l’esclat de la pandèmia el consum de psicofàrmacs es va multiplicar. Entre els joves va ser on més es va incrementar aquest consum, multiplicant-se per 3,5

Un altre punt que va cridar l’atenció als investigadors, afegeix l’investigador, era l’augment del consum de psicofàrmacs entre les persones més joves: encara que el de joves no era el grup que més psicofàrmacs prenien, sí que eren els que més havien incrementat el seu consum durant la pandèmia, multiplicant-se per 3,5 el nombre de joves que recorria a aquesta mena de fàrmacs. Altres recerques aportaven com els símptomes de depressió i ansietat s’havien encebat especialment amb aquest grup. “No sé com ha afectat la meva situació laboral a la meva salut mental, probablement sí que existeix una relació però estigui tan acostumada a bregar amb ella que no identifiqui els símptomes, perquè l’ansietat és present en la meva vida, però no sé si és una conseqüència directa d’això”, aporta Català.

15 d’agost 2020

Black Lives Matter: Menys policia i més educació social? per Marc Ferrer

El moviment Black Lives Matter (BLM) ha posat sobre la taula el paper racista i opressor de la policia, en aquests dos últims mesos, no només als EUA sinó que també a la resta de món. Disminuir el pressupost de la policia i augmentar les partides pressupostàries dels agents educatius, estan entre les seves demandes.


Foto: REUTERS / Andrew Kelly

Una de les demandes expressades en el marc del moviment BLM després dels aixecaments inicials a Minneapolis, per exemple, el Consell de la Ciutat de Minneapolis ha estat dissoldre la policia, mentre que altres ciutats, com Los Angeles, es van afanyar a aprovar una legislació per reduir els pressupostos de la policia.

En contraposició, el moviment proposa augmentar les partides pressupostàries de treballadores socials, i la presència de més educadores socials, com reflecteix l’activista de BLM Sarsour que va expressar en Democracy Now!: "Més de 50.000 persones van sortir als carrers amb nosaltres, i tenim una sèrie de demandes. Deixin que els policies facin el que se suposa que han de fer: mantenir a les persones segures. No són treballadors socials. No són professionals de la salut mental. No són educadors. Així que, en realitat, s’involucren en activitats que no coincideixen amb la certificació ni amb els criteris de les activitats que hauria de tenir un agent de policia. Si no els capaciten per això a l’acadèmia de policia, llavors, ¿per què els enviem a abordar coses que no tenen res a veure amb ells".

Actualment als Estats Units moltes demandes populars han quedat en l’aire en forma de promeses institucionals, que encara que es transformin en realitat, no implicarien cap canvi estructural de l’ADN de la policia. Ja que aquesta representa l’estat capitalista, i la seva naturalesa fonamental no canviarà fins que sigui abolida. L’abolició de la policia no és una cosa que es pugui aconseguir amb cap legislació.

No obstant això, cal entendre que el moviment expressa demandes de caràcter progressiu, com incloure el rol de les persones tècniques en intervenció social. Que també es barregen amb il•lusions en el sistema com creure que la policia s’encarrega de “mantenir les persones segures”. Aquestes tasques socioeducatives tenen una repercussió directa i transformadora en les realitats materials de les comunitats. Una cosa que no podria fer la policia de cap manera. És en aquest punt on es troba el debat, l’educació social ha de ser la resposta allà on no arriba la policia? Quin risc pot córrer l’acció social en un sistema capitalista? Quines poden ser les seves limitacions?

En un article de Juliol Ros Gómez en www.todoporhacer.org cita i comenta: "La carrera d’educació social es va crear als anys 90 perquè la policia no podia traspassar el domicili privat". A partir d’aquesta sentència podem explicar una de les majors polèmiques que ha esquitxat a l’"educació social"; l’intrusisme laboral. Policies, funcionaris de presons, vigilants de seguretat, fins i tot jutges, veuen com les seves funcions són dutes a terme per les i els "educadors socials". Però amb un instrument que ells i elles no tenen; l’accés a dades personals, a la vida més privada i íntima, l’historial de vida ... és a dir; "Poden traspassar el domicili privat".

Julio Ros retrata en el seu article la cara més amarga de l’educació social, i és que cal comprendre que l’acció socioeducativa té els marges molt estrets en aquest sistema i corre el perill d’anar-se’n pervertint encara més. Hem vist com entitats privades aprofiten la pobresa o situacions de risc per a treure rendiment econòmic. Com els centres d’acollida es converteixen en contenidors de joves amb l’esperança de crear una vida nova, per acabar sent expulsats al carrer amb 18 anys, com a serveis socials retira a custòdies sense tenir la menor sensibilitat o alternativa per a les famílies.

Això no converteix els educadors en éssers que participen d’això de forma directa. Els educadors, posen el cos i ment cada dia tot i els pèssims salaris i condicions i la càrrega emocional que comporta el treball. Cal comprendre que l’educació social és fruit de l’estat del benestar", una política dels països imperialistes occidentals, els quals es poden permetre polítiques socials per als sectors més desfavorits, i no es fa per "boníssim", sinó per evitar esclats socials com passa actualment en Estats Units.

Això ens porta al fet que l’educació social està lligada a una cotilla que és el sistema capitalista, i que va fer servir aquest sector en el seu benefici, és a dir, controlar, contenir i re-inserir. El sector social no és l’únic, en tots els sectors es pot veure l’afany del sistema per al seu profit. Un clar exemple és el sector de l’educació obligatòria, on en aquest, l’objectiu no predomina la voluntat educativa sinó la voluntat econòmica; crear persones formades per al sistema productiu.

Per això, els educadors que somiem amb una perspectiva anticapitalista hem de recordar que, tot i que donem suport a qualsevol canvi que beneficiï la classe obrera i als més oprimits, el nostre horitzó no és de reformar, sinó en última instància l’enderrocament de sistema que genera constant pobresa. Així doncs, la pregunta és: com podem els educadors o agents socials evitar aquesta cooptació mentre seguim vetllant per fer la nostra feina. Com ens podem organitzar en els nostres llocs de treball i ser capaços de desafiar realment a l’Estat capitalista al costat d’altres sectors?

14 d’agost 2020

La falsa denunciante de un abuso de menores se enfrenta ahora a 4 años de prisión

La pesadilla frente al sospechoso, José V, de 43 años vecino de Murcia, comenzó cuando se decretó su ingreso en prisión provisional en abril de 2016 acusado de supuestos tocamientos, masturbación y penetraciones a dos menores de 5 y 9 años, familiares entre sí. La Juez ordenó su encierro, diciendo «hay indicios suficientes para a priori imputarle» esos dos delitos de abuso o agresión sexual. Explicó que el médico forense que examinó a las dos menores «considera que el relato de estas es coherente» y recalca que existen «datos colaterales» que vienen a reforzar la denuncia.

A ello se sumaba otra denuncia por abusos sexuales a otra niña de 10 años que ninguna relación tenía con las primeras y, también, que José V ya se enfrentó años antes al peso de la justicia y salió indemne. La Audiencia Provincial de Murcia lo absolvió en junio de 2004 de la violación grupal de una menor en Abanilla por la que fue acusado y por la que pasó más de un año en prisión provisional. Salió absuelto y el Estado le indemnizó con una cuantiosa suma millonaria.

Poco tardo el acusado en contratar los servicios del abogado penalista murciano, Raúl Pardo Geijo Ruiz. En apenas 15 días comenzaron a sembrarse las primeras y serias dudas que luego acabarían en su exculpación. La Juez sostenía en el auto de prisión que, además de los indicios médicos apuntados, fue la abuela de una de las niñas (que ahora se sienta en el banquillo por acusación y denuncia falsa) la que dio la voz de alarma después de que la pequeña le relatase la agresión de la que había sido víctima. La niña refirió que el acusado, al que conoce del vecindario, la invitó a entrar en su vivienda para darle unas golosinas y, una vez dentro, la desnudó, se bajó los pantalones y la obligó a tener sexo oral. La abuela, según explicó, descubrió los hechos al ir a lavar a la pequeña y descubrir que esta no quería que le tocase los genitales al sentir cierto dolor. Al preguntarle, la niña relató a su familiar lo que le había ocurrido. La familia trasladó rápidamente a la menor al hospital donde fue examinada. Los facultativos hallaron en la pequeña ciertos indicios que podrían ser indicativos de un presunto abuso sexual. La abuela de la pequeña explicó a los agentes que, a raíz de estos hechos, recordó que meses atrás había advertido manchas de sangre en la ropa interior de su propia hija, de nueve años. Al preguntarle sobre aquello la niña le confesó que también en ese caso había sido su vecino, José V., el que la había sometido a abusos sexuales, aunque no se lo contó en su momento por miedo.

El presunto pederasta –que no había declarado ante la policía– sí lo hizo ante la Juez y relacionó la denuncia con el hecho de que la denunciante -abuela de una menor y madre de la otra- no cuente con ayudas de los servicios sociales. Sostuvo ante la juez que no siente ningún tipo de atracción por estas niñas, que, subrayó, «están dirigidas por alguien» el abogado de su defensa, el penalista Raúl Pardo Geijo Ruiz fue más allá. Sostenía el abogado murciano, en un duro escrito ante el juez, que la denunciante de estos presuntos abusos -la madre y abuela de las niñas- fue condenada, junto a otra de sus hijas, en un juzgado de instrucción de Murcia por un delito de acusación y denuncia falsa pero, además, según sus investigaciones privadas, esta mujer había interpuesto, entre este año y el pasado, otras cuatro denuncias por presuntos episodios de agresión sexual -contra otras personas diferentes de José V- por lo que el letrado reclamaba a la juez que recabase información sobre estos otros casos. Pardo Geijo Ruiz sostenía que la denunciante «pudo manipular tanto a su hija como a su nieta» e insinúa que tras la acusación puede encontrarse un «fin espurio, no descartando que pueda ser el puramente económico».

Y llegó la libertad. Apenas un mes después, con obligación de no acercarse ni comunicarse de ningún modo (ni siquiera a través de gestos) con las dos pequeñas a las que presuntamente sometió a tocamientos y sexo oral. En caso de incumplir alguna de estas obligaciones se acordaría su reingreso en prisión provisional. Siguió la instrucción y el interrogatorio que realizó el abogado penalista al equipo de psicólogos arrojó algunas sombras sobre el caso. Los expertos concluyeron que «no se puede afirmar, pero tampoco negar» que las menores hayan sido víctimas realmente de esos supuestos abusos. Y es que, a Pardo Geijo no pareció convencerle esa simple respuesta. Tras varios escritos insistiendo ante el Juzgado, los psicólogos acabaron reconociendo que el testimonio «no cumple suficientes criterios de credibilidad y validez». Abría así la puerta, en este caso, a que «la hipótesis más viable» sea que algunos de los supuestos abusos que esta niña asegura haber sufrido a manos del presunto pederasta sean reales, pero quizás la menor haya sido «influida» para realizar «alegaciones adicionales falsas» que, remarcan los expertos, están impidiendo aclarar la verdad del asunto. En otro de los casos, según recogen estos informes, los expertos aseguraron que una de las menores, de 5 años, en la última entrevista acordada por la Juez, dijo que todo lo que había contado era mentira y que había sido su abuela la que se lo había dicho.

Sobreseimiento provisional del caso. Pardo Geijo relataba que «La denuncia es falsa y solo responde a fines puramente crematísticos de la denunciante» y a ello se sumaba la absolución de otra causa por abusos (menor de 10 años) dadas las contradicciones en las que incurrió la menor en su interrogatorio, que acabó reconociendo conocer a las otras dos menores denunciantes. Se había dado carpetazo por dos Juzgados distintos a estas causas que pesaban sobre el presunto pederasta de Murcia y que le podrían haber deparado una pena de más de 25 años. Pero el abogado murciano no se conformó con un sobreseimiento “provisional” y recurrió a la Audiencia de Murcia consiguiendo que ésta decretara el sobreseimiento libre y ordenase a la Juez instructora la apertura de un procedimiento por “Acusación falsa frente a la denunciante”. Ahora, la acusada de imputar abusos a su vecino afronta 4 años de prisión y una indemnización de más 80.000 euros al denunciado. Según sostiene en su escrito de acusación, E.F. acudió el 21 de abril de 2016 a la Policía Nacional de Murcia. «con pleno conocimiento de la falsedad de su relato», sostiene el letrado y denunció que su hija y su nieta, de 9 y 5 años, habían sido agredidas sexualmente por su vecino. El juicio por dos delitos de denuncia falsa frente a esta mujer se celebrará en los próximos meses ante la Audiencia Provincial de Murcia.

13 d’agost 2020

He sufrido en mis carnes el paso por la cárcel siendo inocente.

Miguel Muñoz: ’EN JUNIO FUE CONDENADO A 19 AÑOS POR DOS DELITOS DE ABUSOS SEXUALES A MENORES, Y EL SUPREMO HA TUMBADO ESTA SENTENCIA Y HA QUEDADO ABSUELTO.
Tras pasar 10 meses en prisión, hoy hace 34 días que está en libertad, pero Muñoz informa que “el calvario continúa” porque ahora su exmujer no le deja ni ver a sus hijos ni hablar con ellos por teléfono y que tendrá que denunciarla.

Miguel Muñoz ha sufrido en sus carnes “el paso por la cárcel siendo inocente”, según relata a Confilegal.

El pasado 9 de mayo hizo un mes en libertad, tras 10 meses en prisión. Había sido sentenciado a 19 años de cárcel. 

Miguel Muñoz Herranz (Barakaldo (Vizcaya), 1970) estaba casado, con dos hijos, y trabajaba como comercial de electrodomésticos. Vivía en Barakaldo. Cuenta que en 2012 quedó en paro y “a partir de entonces empezó a tambalearse todo”.

Buscaba trabajo, pero no conseguía y tras un año sin empleo mi matrimonio se rompió. A raíz de ahí, he vivido una pesadilla. Primero mi mujer presentó una denuncia por acoso sexual y a los pocos días me denunciaron la madre de una niña y el padre de otra, amigos de ella, acusándome de violador de niños”, relata con la voz rota.

Cuenta que la primera era “una denuncia falsa que fue archivada”, y que la otra por agresión sexual a dos menores se la pusieron “por actuar como hubiera hecho cualquier padre, intentar que dos pequeñas no se atragantaran comiendo pipas”.

En junio de 2018, el tribunal de la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Logroño lo condenó por dos delitos de abusos sexuales a dos menores.

La sentencia la firmaron Alfonso Santisteban Ruiz (presidente), Carmen Araujo García y Fernando Solsona Abad.

Muñoz ingresó en el centro penitenciario de Logroño, con la etiqueta de “violador de niños”, y a los seis meses consiguió el traslado a la cárcel de Nanclares de Oca, en (Álava).

Como ha informado Confilegal, el pasado 9 de abril, el tribunal de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo estudió el recurso de casación presentado por su defensa, el abogado Juan Gonzalo Ospina, y tumbó el fallo.



No es posible la condena penal de un ciudadano si su culpabilidad no ha sido acreditada más allá de toda duda razonable y en este caso no tenemos la certeza necesaria”, destacó.

Explicó que “una de las menores no recuerda lo sucedido y la otra lo ha recordado con una notable duda que cuestiona la fuerza de su declaración”, y añadió que tampoco hay otros testimonios que aclaren lo sucedido.

Inmediatamente tras dictar el veredicto, el magistrado Sánchez Melgar, exfiscal general del Estado y presidente de este tribunal, envió personalmente un fax a las 14.06 al tribunal sentenciador comunicando el fallo para que Miguel Muñoz fuera liberado.

Quedó en libertad a las 5 de la tarde. Muñoz “no” se lo creía.

Sin embargo, “pese a hacerse Justicia” cuenta que “no” ha “podido recuperar la sonrisa”. “Ni mucho menos”, añade.

La pesadilla continúa”, dice.

Y explica que su exmujer no le deja ver a sus hijos, y que tendrá que denunciarla.

Soy padre y se ha demostrado que no tengo ninguna mancha, quiero disfrutar de mis hijos, y ellos me adoran y también quieren verme”, señala.

Está “pasándolo realmente mal”, él y su madre, por los “golpes” que le está dando la vida.

Cuenta que durante ese tiempo no ha dejado de creer en Dios y de “rezar todos los días”, y que lo que le da fuerzas es que “hay justicia divina”.

Y terrenal”, añade, como dice que ha podido comprobar también “gracias” a su letrado, Juan Gonzalo Ospina, y al tribunal de la Sala de lo Penal del Supremo, formado por los magistrados Julián Sánchez Melgar, Alberto Jorge Barreiro, Susana Polo García, Carmen Lamela Díaz y Eduardo Porres Ortiz de Urbina, que fue el ponente de la sentencia.

Su lucha ahora es “recuperar” a sus hijos y conseguir trabajo.Miguel Muñoz, junto a su abogado, Juan Gonzalo Ospina, quien ha conseguido, con su recurso de casación, su libertad.

¿Cuándo y cómo comenzó este “calvario”?
En enero de 2013, tras 25 años con mi mujer –nos conocimos cuando ella tenía 18 años y yo 19-, decidimos divorciarnos. Acordamos convivir bajo el mismo techo mientras movíamos el divorcio, pedir la custodia compartida de nuestros hijos, que entonces tenían 3 y 5 años, hacer los movimientos de cuentas… Yo entonces estaba en paro. Soy comercial, de electrodomésticos, y llevaba ya un año sin empleo. Los principales problemas vienen porque yo antes ganaba de 2.500 a 3.000 euros al mes, y al quedarme en paro pasaba todo el día en casa, sin parar de buscar trabajo.

Me duele porque al casarnos ella se sacó una oposición, encontró plaza en Valencia, y yo dejé mi trabajo para acompañarla. Busqué otro allí, lo encontré y estuvimos 10 años, pero no sentí su apoyo cuando me quedé sin trabajo.

En Valencia nació nuestro primer hijo y entonces nos trasladamos a Barakaldo (Vizcaya), donde nació el segundo.

En junio de 2013 encontré trabajo en Madrid de lo mío, y entonces ella se quedó con los chicos en Bilbao, y yo pasaba en Madrid de lunes a jueves, y los viernes regresaba al domicilio familiar.

En verano, ella se trasladó con los niños, su madre y su hermana al municipio de Arrubal (La Rioja), donde llevábamos veraneando desde hacía 20 años. Su madre tiene una casa allí. Es un pueblo de unos 450 habitantes.El punto encuentro familiar donde Miguel Muñoz se reunía con sus hijos; cuenta que cuando su exmujer no se los llevaba a la hora acordada se quedaba esperando durante horas por si acaso de pronto aparecían; esta imagen es de una de esas esperas, en la que se entretuvo “formando sus nombres con los palitos de madera que hay para jugar”.

¿Y entonces usted iba de Madrid al pueblo los fines de semana?
Sí.

¿Y qué pasó para que que acabara acusado de “violador de niños”?
El 20 de julio de 2013 estaba jugando con los niños al escondite inglés.

¿En qué consiste ese juego para quien no lo conozca?
Consiste en que tú te pones delante y los niños se ponen frente a ti, tú tienes que cerrar los ojos y dices “1,2,3 escondite inglés” y ellos avanzan hacia ti y cuando abres los ojos ellos tienen que estar quietos. Al que hayas pillado moviéndose tiene que retroceder otra vez hasta la línea de partida.

¿Con cuántos niños estaba jugando y qué edades tenían?
Con unos 10, 12 o 14, de edades entre los 5 y los 12 o 14 años.

¿Estaban sus hijos?
Sí, y al pequeño, que entonces tenía 3 añitos, lo llevaba de la mano.

¿Qué hora era?
Las 8 de la tarde, más o menos.

¿Y por qué decidió usted jugar con los chicos?
Porque de lunes a jueves o viernes estaba sin mis hijos y lo que quería era pasar tiempo con ellos. Yo llegaba con traje y corbata el viernes desde Madrid, y sin pasar por la casa de mi exsuegra a cambiarme, me iba derechos a donde estaban a verlos y jugar con ellos. Siempre estaban en el bar de las piscinas.

Uno de los padres que ha denunciado me dijo: pero siéntate con nosotros. Y le contesté que yo estaba allí 48 horas y que lo quería era estar con mis hijos.

¿Quién propuso jugar?
Ellos estaban jugando y yo me integré cuando llegué. Y de hecho, los padres nos veían. Estábamos a 5 o 6 metros de donde estaban.

¿Y qué pasó durante el juego?
Unos niños llevaban chuches, otros pipas, y otros nada. Vi que una niña se metía las pipas enteras a la boca y las masticaba. Le dije: tira eso de la boca, que te vas a atragantar, y como no lo tiró, metí el dedo para sacarle la bola.

Se enfadó un poco porque le dije que comiendo no podía jugar, pero siguió jugando.

¿Y eso mismo pasó con la otra?
Al rato vi que otra también llevaba una bola de pipas masticadas con cáscara en la boca. También le dije que lo escupiera, que no se lo tragara, y no hizo ni caso, así que se lo saqué. Fue una reacción lógica como padre. También había un niño con una escayola que se cayó y lo levanté.

Luego la primera volvió a llenarse la boca de pipas, y yo ya pasé.

No estamos hablando de que se ponen cianóticas, moradas. No estaba nadie atragantándose como para llamar al Samur, sino que era peligroso que se tragaran ese amasijo de cáscaras.

Terminé de jugar y me senté con los padres. Una de las niñas del suceso vino y se sentó en el regazo de su madre al lado de mí. Creo yo que eso no lo hacen con alguien al que tienen miedo porque le ha hecho algo malo.

Estuvimos allí un par de horas más y nos marchamos a casa. Y mi exmujer me puso una denuncia esa noche o la siguiente ante la Guardia Civil. Ahí empezó esta pesadilla.

¿Pero qué denunció?
Yo intenté mantener relaciones con ella. Estábamos en la misma cama, la fui a tocar y me dijo que no. Entonces retiré la mano y seguimos durmiendo.

Denunció que se quería divorciar y que había intentando abusar de ella. Tremendo. Suerte que explicó que cuando me dijo que no, yo me retiré y seguí durmiendo, y al final desestimaron la denuncia.

¿A qué achaca usted esta denuncia?
A que no quiere que tengamos la custodia compartida, que quiere a los hijos para ella.

¿Y la denuncia del caso de las niñas cuándo fue?
A los pocos días. La presentó el padre de una de las niñas y la madre de la otra.

¿De qué lo acusaron?
De abuso sexual de las dos. La denuncia de estas personas se produjo a los tres días de los supuestos hechos, que fueron en viernes, y sábado y domingo yo estuve conviviendo con estas personas en el pueblo y en las piscinas.

¿Y cuándo conoció usted esta denuncia?
El viernes siguiente, cuando volví al pueblo. La Guardia Civil me detuvo en cuanto llegué al bar de las piscinas. Eran sobre las cinco de la tarde.

¿Cómo fue?
Me puse el bañador, me metí en la piscina con mis hijos y estaba jugando con ellos. Mi mujer vino y me dijo que saliera, que habían dos guardias civiles de paisano preguntando por mí.

Los agentes me dijeron que tenía que acompañarlos. Vinieron conmigo al vestuario para que me cambiara, les pregunté que de qué era y no me dijeron nada, sólo que estaba detenido. Me llevaron a dependencias policiales y me dejaron aquella noche allí.

Pasó la abogada de oficio, a la que conté todo lo que pasó. Sentía mucho ahogo y sobre las 11 de la noche pregunté que dónde estaba el juez y que si no me iba a ver nadie.

Dijeron: “Usted tiene que dormir aquí”.

Al día siguiente pasé a disposición judicial ante el titular del Juzgado de Instrucción número 1 de Logroño, que tras tomarme declaración me dejó en libertad con medidas cautelares. Puso una orden de alejamiento de las niñas y del pueblo, de 500 metros, y que firmara el día 1 y 15 de cada mes ante el juzgado.

¿Y a partir de entonces qué pasa?
Me volví a Madrid a trabajar.

¿Qué hizo el fin de semana siguiente?
Intenté hablar con mi exmujer llamándola por teléfono y mandándole mensajes porque no podía ir al pueblo, pero yo quería ver a mis niños. Desde ese momento pasé tres meses y medio sin saber nada de mis hijos, hasta octubre. No me cogía el teléfono.

¿Y su familia se intentó poner en contacto con ella?
Sí. Y no se lo cogió a nadie. Mi abogado habló con el suyo y éste dijo que de momento hasta que no hubiera sentencia de divorcio iba a ver a los niños un sábado por la tarde al mes, y en compañía de ella. Tres horas.

Tengo fotos donde estoy jugando en mitad de la plaza con mis hijos y tengo dos cuñados en un lado a unos tres metros y a mi mujer en el otro. Mi madre también me acompañaba, quería estar conmigo y estar de testigo. Ya no nos fiábamos de lo que pudiera hacer esa mujer.

¿Qué caso salió primero? ¿El de las niñas o el del divorcio?
El del divorcio. Fue en mayo de 2014. La sentencia es que puedo ver a mis hijos un fin de semana sí, otro no; la mitad de vacaciones de verano, 45 días cada uno; una semana de Semana santa; una de Navidad; los puentes y los miércoles por la tarde. Con pernocta, algo a lo que se negaba.

Miguel Muñoz, junto a sus hijos, a quienes en estos 10 meses en prisión sólo ha podido ver los últimos cuatro que estuvo en la cárcel de Nanclares de Oca, dos horas al mes.

¿En el juicio salió a relucir el caso de las niñas?
Sí. Mi exmujer sacó recortes de prensa.

¿Y el juicio de las pequeñas cuando se celebró?
Tardó casi 4 años en salir. Estuvo 4 años en instrucción, y mientras yo firmando por juzgados de toda España porque me movía por todo el territorio por mi trabajo de comercial.

El juicio estaba fijado para noviembre de 2017 y no se presentaron los denunciantes. Se volvió a fijar para mayo y hubo otra incomparecencia. Entonces la Fiscalía actuó de oficio y el juicio finalmente se celebró en junio de 2018. Del 17 al 21. Duró seis horas todos los días. Fue horrible.

¿En qué fecha dictaron la sentencia?
El viernes 21 de junio regresamos a Madrid mi abogado y yo, y el martes 25 me llamó el secretario judicial diciéndome que tenía una vistilla el jueves 28.

Volvimos a Logroño, y esto es lo más terrible que me ha pasado en mi vida.

La vistilla duró una hora. Declaré ante el tribunal, repasamos un poco todo, y nos dijeron que había un receso de una hora y que volviéramos a la una.

Me fuí con Juan Gonzalo Ospina a tomar un café enfrente de la Audiencia Provincial de Logroño, no se me olvidará el resto de mi vida, y cuando regresamos al fondo del pasillo había dos policías nacionales.

Preguntaron: ¿Miguel Muñoz? Dije que sí. Los jueces ya no estaban allí, y la secretaria judicial me dijo: firme el auto de ingreso en prisión inmediata. El tribunal, formado por los magistrados Alfonso Santisteban Ruiz, que era el presidente, Carmen Araujo García y Fernando Solsona Abad, me sentenció a 19 años de cárcel.

No tuve derecho ni a elegir la prisión ni nada.

Entonces su abogado presentó un recurso de casación por presuntamente haberse vulnerado el derecho a un proceso con todas las garantías, el derecho de defensa y la tutela judicial efectiva, así como por infracción de ley…
Sí. En los cinco años de instrucción no dejaron declarar a las niñas. Lo hicieron en el juicio.

Las niñas estaban en una sala gesell con una psicóloga. Ella llevaba un pinganillo, y le iba trasladando las preguntas con sus palabras: ¿Y a qué jugabais? ¿Y qué hacíais? ¿Y cómo fue? La de 11 ó 12 años entró diciendo que su papá le había dicho que yo era un violador y que tenía que estar en la cárcel.

Y entré en prisión el 28 de junio de 2018. En la de Logroño, donde la gente sabía por qué iba, como “violador de niños”, porque el caso salió en los medios de comunicación regionales. Me metieron a un módulo de respeto con un preso de confianza, y me duchaba con los funcionarios.

¿Tuvo represalias dentro de la cárcel?
Sí. En los primeros días tuve un incidente muy grave, en el patio. Un grupo de internos quería pegarme. Me rodearon de 8 a 10 individuos y me decían: “violador de niños, te vamos a canear”…

Empezaron a zarandearme, a empujarme mientras me preguntaban: ¿Qué has hecho, hijo de p***?, “¿Tú eres el de la tele, no?”.

Un preso vio que aquello se estaba poniendo feo y avisó a los funcionarios.

Aparte de lo duro que era verme en la cárcel por algo que no había cometido, no me dejaron ver a mis hijos.

¿No le dejaron verlos en un punto de encuentro familiar?
Cualquier persona que está en la cárcel, está divorciado y tiene hijos tiene derecho una vez al mes a ir a un punto de encuentro familiar, pero como yo estaba allí supuestamente por pederasta, la trabajadora social no me dejó el tiempo que estuve en aquella prisión, que fueron seis meses, ni hablar con ellos, ni me sacó al punto de encuentro familiar para verlos.

Me dijo algo que me mató: Usted tenía todos sus derechos el 27 de junio, pero ahora ya no, y a sus hijos no tiene por qué ir a verlos, me decía. Yo le contesté: “Pero doña Silvia, ¿qué me está diciendo? Usted no tiene por qué juzgarme”. Y respondió: “No, no, si usted ya está juzgado y 19 años que le han caído”.

Me comí allí seis meses hasta que conseguimos el traslado a Nanclares de Oca (Álava).

La Junta de tratamiento de la cárcel de Logroño no quería que me fuera.

¿Por qué?
Entiendo que por la sencilla razón de que como supuestamente había jodido al pueblo, querían que me jodiera allí, porque aquella cárcel es como de primer grado. No tiene servicios, no tiene comedores especiales…

Cada semana escribía al director, a la subdirectora, y a los psicólogos pidiéndoles el traslado por agrupamiento familiar y que quería ver a mis hijos.

El 14 de diciembre me cambiaron de cárcel y aquello era como la noche y el día.

Allí nadie me preguntó nada. El director de la prisión, D. Benito, que tiene 700 internos a su cargo, vino a hablar conmigo porque sabía que reclamaba ver a mis hijos y me dijo que no me preocupara que los iba a ver, una vez al mes, como me correspondía, y gracias a la trabajadora social, doña Sara, que lo movió todo.

Tenía ducha dentro de la habitación, la comida mucho mejor. Aquella cárcel funciona realmente bien.

En Logroño había ratas, cucarachas y tuberculosis. Eso lo he vivido yo, que me infecté de tuberculosis.

¿Cuándo presentó Ospina el recurso de casación ante el Supremo?
En octubre de 2018.

Y la Sala de lo Penal emitió su veredicto el pasado 9 de abril: absuelto…

El mismo 9 de abril mandan a la cárcel de Vitoria un fax de libertad automática. A las 3 y media llegó la secretaria judicial con un policía diciéndome: He venido a traerte un auto de libertad inmediata. Me eché a llorar. Yo le preguntaba: ¿De verdad, señora? Y el policía sonreía.

Llevaba ya 10 meses en la cárcel. Fue muy duro, pero durante ese tiempo no dejé de creer en Dios y de rezar todos los días. Hay justicia terrenal y divina.

Llamé a Ospina, a mi madre, y hoy hago 34 días en libertad. He vuelto a nacer. Eran 19 años… Ahora estoy en el paro. Me dan una ayuda de 426 euros durante 6 meses prorrogables otros seis y con eso paso pensión de alimentos.

Por fin ha terminado este “calvario”…

No. La cosa se ha agravado.

¿Qué ha pasado?
Nada más salir de prisión, mientras iba en el coche de camino a mi casa, llamé al punto de encuentro familiar para decirles que había quedado en libertad, que no tengo ninguna carga y que le comuniquen a mi exmujer que quería ver a mis hijos al día siguiente.

Con qué ilusión llamé al punto de encuentro y pensaba: “ay, mañana los veo, mañana los veo”..

El miércoles por la tarde me devolvieron la llamada y me dijeron que mi exmujer decía que no, que son sus hijos y que no me los entrega. Ahora tendré que presentar una denuncia para poder verlos.

¿Su madre y su familia los ha visto durante en este tiempo?
No. No les coge el teléfono. No les deja. Mi madre no ha ido a la casa o al colegio por miedo a que la denuncie.

Dos veces me he acercado al campo de fútbol donde entrenan para verlos ¿y sabes lo que ha hecho? Llamar las dos veces a la policía. Vienen, ven que no pasa nada y con las mismas se van porque yo soy libre, cosa que ella no acepta.

El jueves, además, me llamó pederasta y cerdo delante de todas las madres del colegio y de mi hijo pequeño, de 9 años–cuenta con la voz quebrada-.

El jueves presenté una denuncia y el viernes por la mañana tuve un juicio rápido, de esos que van sin abogado ni procurador, y la juez ha dicho que como no hay testigos y no hemos presentado pruebas, que hay sobreseimiento de la causa.

¿Qué está haciendo usted ahora? ¿Buscar trabajo?
Sí, no paro de buscar trabajo, pero tengo 49 años y no será fácil.

¿Y cómo está su madre?
Gracias por preguntar por ella, porque está mucho peor que yo –dice llorando-. El viernes se echó a llorar diciendo: “si no me han dejado decir nada en el juicio, hijo”. La dejaron declarar, pero la juez dijo que como es mi madre, es parte. Y añadió: “La dejo declarar y no sé por qué”.

¿Teme que sus hijos crean que no quiere saber nada de ellos ni usted ni su familia?
He ido varias veces a verlos al colegio, en el recreo, a través de la verja y he podido hablar con ellos.

Se ponen contentísimos. “¿Papá, ya estás fuera? Te vamos a ver”, me decían. Ahora tienen 13 y 9. Todo esto me parte el corazón.

He de contar otra cosa. Somos cuatro hermanos, y con uno llevaba 15 años sin hablar, como pasa en muchas familias. Yo soy el mayor de todos.

Hace dos años me llamó un día y me dijo que tenía que contarme algo muy importante, pero que me lo quería decir a la cara. Me reuní con él y me contó: “Ha venido tu mujer a decirme que si me ponía de parte de ella, que te ha denunciado, que te va a meter en la cárcel y que te va a quitar a los niños. Me ha dicho que has hecho esto con unas niñas, ¿es verdad?”. Le dije lo que había pasado.

¿Y qué le contestó él a su exmujer?
A pesar de lo que yo tenga con él es mi hermano, y no te pienso ayudar en esta mentira”. Eso le contestó. Y cuando ella vio que no la ayudaba le espetó: “Lleva cuidado con tu hija cuando esté con tu hermano”.

Después de 15 años he recuperado a mi hermano. ¿Sabes lo malo?

¿Qué?
Que ahora en junio los niños tienen vacaciones, y como se los lleve al pueblo los pierdo, porque aquí puedo ir a verlos, porque no tengo medios.

Está a 180 kilómetros, estoy en paro y no puedo ir sólo para intentar verlos, que igual ni los veo.

En Barakaldo puedo ir donde estén jugando. Les veo de lejos y lloro (rompe en llanto).

11 d’agost 2020

Gràcies

 Sello Moltes Gràcies en catalán y tipografía manual tipo brush

Pels vostres articles, cartes, comentaris i aportacions!

Els centres de menors, preocupats per com es garantirà la seguretat en la sortida dels infants per Ariadna Comas.

L’anunci de l‘inici del desconfinaments dels infants a partir del dia 27 preocupa als treballadors socials, que fan la seva tasca en centres de menors. Fins ara, s’han trobat amb les limitacions d’espai d’aquests equipaments per poder complir amb les mesures preventives i d’aïllament decretades per les administracions.

El sindicat UGT explica que les instruccions que han rebut per part de la Direcció d’Atenció a la Infància per abordar la crisi del coronavirusno es poden posar a la pràctica perquè la majoria d’instal·lacions no tenen espais per poder aïllar els usuaris”. “Els lavabos són compartits, els espais també i les habitacions estan ocupades per quatre o cinc nens”, diu Pedro González, responsable d’UGT dels centres públic.

La principal preocupació, els tests

Les proves per detectar la covid-19 no estan arribant als centres de menors. Sense aquestes proves, els professionals no poden saber quins usuaris han estat contagiats. Un requisit “imprescindible davant de la nova situació que se’ns planteja amb aquesta sortida al carrer dels infants”, assegura David Rodríguez, membre del Col·legi de Treball Social. Rodríguez també demana un protocol d’actuació per afrontar aquestes sortides i, sobretot, la dels escapoliments. És a dir, d’aquells menors que fugen dels centres i que, després hi tornen a accedir. En aquests casos, proposa que els usuaris que hagin marxat amb les seves famílies puguin quedar-s’hi. “Ara mateix aquesta tornada al centre pot posar en perill 20, 30 o 40 persones“, afegeix Pedro González.

Els sindicats qüestionen la DGAIA

El sector social CGT afirma que “la crisi sanitària ha deixat al descobert la nefasta gestió de la DGAIA” i que les directrius als centres han estat “improvisades” i “negligents“. Per la seva banda, la UGT demana responsabilitats a la direcció general per la “seva incapacitat de donar respostes i suport a les necessitats que viuen els centres de menors durant aquestes cinc setmanes de confinament”. “Estem abordant la solució dels problemes del dia a dia sense més mitjans que els propis recursos”, diu Pedro González.


Fonts de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència desmenteixen aquestes acusacions. Afirmen que, els problemes per abastir en un inici els centres de material de protecció han estat els mateixos que s’han trobat totes les administracions, però que aquests ja han arribat. Pel que fa als tests, afirmen que és competència del Departament de Salut i que, els protocols pel desconfinament dels menors s’elaboraran quan aquesta mesura estigui aprovada definitivament.


Qui són els sensesostre? per Anna Basanta


Sovint escolto que les persones que viuen al carrer ho fan perquè volen, que són delinqüents o que són perilloses. Imagino que en qualsevol sector de la societat pot haver infractors, però ni és exclusiu de les persones sense sostre ni és majoritari en el sector del sensellarisme.

No conec ningú que faci aquestes afirmacions sobre la suposada maldat dels sensesostre i que hagi parlat amb ells. Parlar amb ells i elles, passar hores, vol dir saber que, per exemple, el senyor (no posarem nom) va treballar sense contracte en una obra de la construcció i després de caure, quedar ferit greu i passar mesos a l'hospital, no va tenir dret a atur ni a una indemnització. Quan li van donar l'alta, va començar a viure al carrer.

Parlar amb ells significa saber que troben a faltar a parelles que un dia van tenir, a fills que estan en una llar amb algun familiar, i vol dir també veure que l'alcohol és el que moltes vegades pren la paraula.

Parlar amb ells significa saber que a un altre senyor (del qual tampoc donarem nom) li van robar la cadira de rodes mentre dormia a la vorera. Va romandre hores assegut al terra fins que algú va anar a preguntar-li si estava bé.

L'HABITATGE
Parlar amb ells significa no entendre exactament per què han arribat a aquesta situació. N'hi ha de joves, grans, espanyols, estrangers, homes, dones, tristos, optimistes, callats, agraïts, amb drogodependències, amb malalties mentals, amb intenció de tenir una habitació pròpia.

Aquesta última és la gran diferència: l'habitatge. La resta de característiques (edat, malalties, etc.) es donen en la resta de sectors de la societat. El que tenen en comú les persones sense sostre és que no tenen casa, i la vulnerabilitat que suposa dormir al carrer.

La resta, haver delinquit o no, tenir millor o pitjor salut, anar net o brut, no és exclusiu de les persones en situació de carrer.


08 d’agost 2020

¿Qué es (y qué no es) una denuncia falsa? por Marisa Kohan

Las denuncias falsas tienen que ser probadas y sentenciadas. De lo contrario, rige la presunción de inocencia.

Durante las últimas semanas muchos medios de comunicación españoles se han entregado a publicar informaciones en torno a la asociación Infancia Libre en las que se acusa abiertamente a varias madres, y a los profesionales que las atienden, de poner en marcha una especie de entramado de denuncias falsas contra sus exparejas. Noticias sin fuente identificada o identificable alguna que repiten, como un mantra, que existe un supuesto modus operandi común entre todas ellas: acusar a los progenitores falsamente de abusos sexuales contra sus hijos para incumplir el régimen de visitas, con la supuesta connivencia de algunos profesionales.

Los citados medios olvidan mencionar que presentar una denuncia falsa es un delito y, que se sepa hasta ahora, ninguna de las mujeres detenidas por la Policía está siendo investigada o procesada por dicho delito.

Lo que sí hay es una gran cantidad denuncias que no llegan a juicio: naufragan por el camino debido a la enorme dificultad de demostrar los abusos a menores. Pero una denuncia sobreseída no es, ni mucho menos, una denuncia falsa. Ni en los casos de violencia de género (otro campo en el que abunda esta acusación), ni en el de abusos y agresiones sexuales a menores.

Público ha consultado con juristas y abogadas para clarificar qué es una denuncia falsa y en qué circunstancias se puede determinar que lo es.

¿Qué es una denuncia falsa?
Una denuncia falsa en un proceso judicial consiste en imputar hechos ilícitos a alguna persona sabiendo que los hechos denunciados no son ciertos. En términos jurídicos se conoce como un delito “pluriofensivo”, porque se entiende que no sólo ataca a la persona falsamente acusada, sino también a la administración de justicia que ha puesto en marcha mecanismos procesales.

¿Es delito presentar una denuncia falsa?
Sí lo es. Tal como explican varias juristas y abogadas a Público, una denuncia falsa es un delito doloso, que puede acarrear penas que van desde una pena económica hasta dos años de prisión, en los casos más graves. Como todo delito, precisa de un proceso penal que acredite que los hechos no han existido o que fueron inventados. Mientras no exista una sentencia firme sobre la falsedad, rige el principio de presunción de inocencia.

¿Una denuncia desestimada por falta de pruebas puede entenderse como una denuncia falsa?
En absoluto. Cuando una causa es desestimada durante el proceso de instrucción (investigación), significa que las pruebas presentadas o investigadas no han sido suficientes como para romper la presunción de inocencia que tiene todo individuo y que está reconocida por la Constitución. Esto aplica a las denuncias de abusos sexuales, a las de violencia de género y a cualquier otro tipo de acusación de hechos delictivos.

¿Existe alguna relación entre el sobreseimiento de una causa y la denuncia falsa?
Tal como explican las expertas, existen dos tipos de sobreseimiento: el libre y el provisional. El sobreseimiento provisional se produce cuando los hechos denunciados no pueden ser probados, pero no significa que no se hayan producido ni que no sean delito. Simplemente, el juez o la jueza considera que no ha habido suficiente carga de prueba a lo largo de la instrucción del caso como para romper la presunción de inocencia del denunciado y emitir una condena. En estos casos se procede a un archivo de la causa, que podrá reabrise en el futuro en caso de que se aporten nuevas pruebas. La mayoría de las investigaciones por violencia sexual hacia los menores acaban dentro de esta categoría.

El sobreseimiento libre se produce cuando puede acreditarse que el hecho denunciado no ha existido o sí ha existido pero no es delito. En este caso sí podríamos estar ante una denuncia falsa, pero para que esta sea considerada como tal es preciso poner en marcha una investigación y el consiguiente proceso penal que concluya en sentencia.

¿Qué puede dar lugar a iniciar un juicio por denuncia falsa?
Para que se pueda iniciar un procedimiento judicial por denuncia falsa, es preciso primero que exista un sobreseimiento libre o una sentencia absolutoria que declare probada la inocencia del acusado. A partir de ese momento puede abrirse la vía para iniciar una acusación de denuncia falsa.

Si un acusado es absuelto del delito que se le atribuía, ¿significa que la denuncia era falsa?
No. La absolución se da cuando una sentencia judicial determina que una persona no es culpable del delito por el que ha sido juzgada. El acusado es por tanto inocente. La absolución puede darse porque no se han aportado pruebas suficientes para romper la presunción de inocencia. Sin embargo, una absolución no lleva implícita la existencia de una denuncia falsa. Para que exista esta, es necesario que quien denunció fuese consciente de que los hechos imputados no se corresponden con la realidad. Las denuncias falsas tienen que ser probadas y sentenciadas. De lo contrario, rige la presunción de inocencia, al igual que en todos los demás delitos.

06 d’agost 2020

Per què no podem evitar dir mentides? per Dàlia R. Bonet

Per mentir s'entén l'acte de fer, voluntàriament, una asserció contrària a la veritat. Però en aquesta definició hi caben molts matisos i diferents graus de mentida. Existeix la mentida "pietosa" que deixem anar quan fem tard i diem que estem de camí, però la realitat és que encara no hem sortit de casa. Tècnicament és una mentida, però podria entendre's com a petit engany, perquè en realitat sí que tenim la intenció de sortir de casa. Només estaríem distorsionant el temps real.

També existeix la mentida per evitar reprimendes, com la que diem al nostre cap quan arribem tard a la feina. Ens justifiquem dient que hem anat al metge, en comptes de dir-li la veritat, que és que ens hem adormit.

Són mentides diferents, però tenen una cosa en comú: el nostre cervell dóna la ordre d'explicar una versió de la realitat que s'ajusta millor als nostres interessos. Ara bé: som realment conscients de la quantitat de vegades que arribem a mentir al llarg del dia? Quines són les raons per les que majoritàriament enganyem al nostre interlocutor?

Un estudi de la Universitat de Michigan fet sobre una mostra de 1000 adults revelava que deixem anar una mitjana de 1,65 mentides al dia. D'altra banda, la investigació The Many faces of lies, Bella M. DePaulo va concloure que les mentides diàries es poden agrupar en 5 categories diferents: les persones que menteixen sobre els seus sentiments i opinions; les que menteixen sobre els seus plans, allò que fan o on són; les que enganyen sobre els seus coneixements, èxits i fracassos; i per últim, les que menteixen sobre fets i possessions personals.

Raons per mentir

"A vegades la realitat és dura i taxativa, no tothom està preparat per afrontar-la i el que fa és evitar-la perquè no pot o no sap regular certes emocions desagradables que podrien activar-se", explica Paula Folch, psicòloga i coach experta en desenvolupament personal i lideratge del Col·legi de Psicòlogia de Catalunya. Per exemple —acota l'especialista— persones molt perfeccionistes, exigents i amb por al judici, davant la culpa que senten per la possibilitat de cometre un error, prefereixen no reconèixer-lo, per por al què diran i al càstig. En definitiva, per por a no ser estimats

Així doncs, la mentida funcionaria com un mecanisme de defensa, conscient o inconscient, que ens serveix per protegir-nos, evitant afrontar la situació. El tema de fons és no mostrar-nos vulnerables quan interpretem un perill i la mentida pot funcionar perfectament com a escut.


La mentida funcionaria com un mecanisme de defensa, conscient o inconscient, que ens serveix per evitar afrontar situacions

Tipus de mentida

El rang de mentida pot anar des de l'autoengany, a la omissió de la veritat, passant per mentides inofensives i pietoses, fins arribar a les mentides més cruels —com la voluntat intencional de fer mal a l'altre.

Folch ho explica de la següent manera: "L'autoengany és més inconscient i subtil donat que, per identificar-lo, es requereix un treball d'autoconeixement. En aquest cas, poden haver-hi resistències que ens portin a no veure amb claredat la veritat. Un exemple d'autoengany seria no assumir una limitació pròpia perquè fer-ho seria acceptar com som realment i, això, a vegades, és dolorós".

En un altre extrem hi hauria els mentiders compulsius, que són aquells que no poden evitar mentir. Bryan H. King, psiquiatra de la Universitat de Los Angeles va determinar en un estudi que allò que uneix a tots els mentiders patològics és que expliquen històries que no són del tot impossibles i que no les expliquen per obtenir-ne un benefici. Tampoc es podrien definir com a deliris. El que pateix aquesta patologia no sap distingir la mentida de la realitat, perquè té una disfunció del sistema nerviós central.

Allò que uneix a tots els mentiders patològics és que expliquen històries que no són del tot impossibles i que no les expliquen per obtenir-ne un benefici.

"Les mentides més greus serien les que s'acompanyen de la intenció conscient d'ocultar la veritat, sigui per la raó que sigui. Per exemple, per manipular l'altre, per aconseguir el que es vol, per fer mal o per alimentar el propi ego (sentir-se important, ser més que l'altre, aconseguir més poder...). En aquest cas, la persona que menteix aparentment és per benefici propi però el primer en fer-se mal és a sí mateix", acota Folch.

El límit ètic

Però com que la línia que separa la omissió de la veritat i un petit canvi en la versió de la realitat és tan fina, caldria establir uns paràmetres que ens permetin delimitar que és ètic i que no. 

Aquí és on comença un debat al que és difícil posar fi. Primer perquè és important recordar que dir la veritat és un obligació moral que aprenem de petits. Quan ens fem grans, però, hem d'afrontar-nos a preses de decisions constants, en les que hem de discernir si allò que ens convé passa per sobre d'allò que pot fer mal a l'altre o d'allò que es considera èticament correcte.

Al final, "la veritat és important, però la clau està en observar com ens fa sentir mentir", resumeix Folch. Si la mentida ens genera un conflicte intern, per tant, és una senyal inequívoca de què cal tenir una conversa amb nosaltres mateixos i valorar si és millor dir la veritat i afrontar el que ens pugui caure a sobre, que no pas seguir amb la mentida que ens va collant la consciència.

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...