30 de gener 2020

Les filles i els fills, els vigilants més severs de com conduïm per Josep Lluís Merlos

Una campanya del Servei Català del Trànsit incideix en la percepció que tenen les criatures de com condueixen els seus progenitors

Hi ha un moment de l’obra Una història real, programada a La Villarroel fins a finals de mes, que el personatge que interpreta Julio Manrique -un escriptor- diu: “Una cosa és el que expliquem als nostres fills i l’altra és el que veuen de nosaltres”. La seva editora, interpretada per Laura Conejero, li replica: “Els fills ho capten tot, però defensar unes idees i després donar exemple són coses molt diferents”.

L’any passat van morir a Catalunya en accidents de trànsit 46 joves de fins a 33 anys. La xifra va suposar un avanç important respecte als 84 del 2010 en aquesta mateixa franja d’edat. Però enguany, fins a finals de novembre, ja n’havien mort 48, segons dades del departament d’Interior de la Generalitat. Amb aquest context de fons, el Servei Català del Trànsit (SCT) té en marxa una campanya per conscienciar els pares i mares sobre la falta de coincidència entre la seva manera de conduir i la interpretació inapel·lable que en fan els fills. El lema de l’acció, “Els nens sempre ens diuen la veritat. Al volant, no te la juguis”, resumeix molt bé aquesta dualitat que es produeix més sovint del que ens pensem.

Fins a finals d’any podrem veure i escoltar l’anàlisi implacable que fan alguns fills respecte a actituds al volant dels pares que, inicialment, ens poden semblar intranscendents. Sobretot quan parlem pel mòbil mentre conduïm, correm massa o pugem al cotxe tan estressats que escridassem o insultem els altres conductors quan ens sentim vulnerats.

    "El nostre comportament al volant no només determinarà el seu caràcter com a conductores, sinó també el seu comportament i valors fora del cotxe”, Pedro Martínez de la Rosa - ex-pilot de F1

M’agrada molt aquesta iniciativa”, comenta l’expilot de Fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa, pare de tres filles: “Elles ho veuen tot, capten el que està bé i el que està malament, sovint sense que ens n’adonem. El nostre comportament al volant no només determinarà el seu caràcter com a conductores, sinó també el seu comportament i valors fora del cotxe”.

Segons Juli Gendrau, director del SCT: “La falta de respecte cap a les altres persones i també cap a un mateix són les actituds i comportaments que poden influir més negativament en la formació dels nostres fills. Però també la mala gestió de les emocions és un factor clau que pot afectar de manera especialment negativa la seguretat. La ira, l’agressivitat o fins i tot l’eufòria no controlada són molt perilloses per a la mobilitat”.

    La ira, l’agressivitat o fins i tot l’eufòria no controlada són molt perilloses per a la mobilitat

En aquest sentit, Gendrau coincideix amb la psicòloga Yolanda Domènech, directora de l’associació P(A)T (Prevenció d’Accidents de Trànsit): “En la mobilitat depenem els uns dels altres, i d’aquí la importància d’aprendre i respectar aquests valors comuns com la tolerància, el respecte o la responsabilitat, i desafiar, per què no, l’individualisme tan present a la nostra societat”.

ÉS FEINA DE TOTS

El principal factor que influeix negativament en la formació inconscient dels nostres fills com a futurs conductors és la gestió de la velocitat del vehicle, com apunta l’advocat i analista de mobilitat Alfons Perona: “Som en una societat que valora molt la rapidesa, l’anar en menys temps d’un lloc a un altre. Per tant, el factor de control i velocitat calmada no s’estan afavorint per part de la societat. A més, la incorporació de noves tecnologies es realitza de manera molt ràpida i de vegades això és perjudicial per a una conducció segura”.

    La millora de la mobilitat cal entendre-la com un treball a fer per tots els agents implicats

Tot i això, la millora de la mobilitat cal entendre-la com un treball a fer per tots els agents implicats. I això inclou també els fabricants d’automòbils. En aquest sentit, la directora general de Volkswagen a Espanya, Laura Ros, la principal executiva del sector de l’automòbil a l’Estat, recalca el treball de difusió que fan els productors de cotxes: “Avui hi ha molta quantitat d’informació, i per això actualment els joves són molt més conscients dels perills del que ho eren altres generacions. Però cal seguir conscienciant sobre els perills associats a la conducció, especialment amb les distraccions pels mòbils o el consum d’alcohol o drogues”.

Quan el cotxe també és una aula

¿I de qui és responsabilitat l’educació viària, dels pares o de l’escola? “Saltar-se un semàfor en ambre, tot accelerant i pensant: «Espero que no ho hagin vist...» Per aquí comença tot. Hauríem de començar per nosaltres mateixos. Un pare és igual que mil mestres”, diu Pedro Martínez de la Rosa. En canvi, per a Laura Ros “tots dos tenen el seu paper”: “L’escola amb una funció educativa sobre les normes i els perills associats, i els pares en la conscienciació i el respecte a les normes i les conseqüències de no fer-ho”. Yolanda Domènech afegeix: “Pitàgores va dir: «Eduqueu els nens i no haureu de castigar els homes»”. Per això, tot i reconèixer que és una responsabilitat compartida, creu que “els nens aprenen millor a través de mètodes que ajudin a desenvolupar habilitats de presa de decisions i resolució de problemes”. “L’escola és ideal per crear activitats en què l’infant aprengui a través de la vivència”, afirma.

29 de gener 2020

Educadores de una entidad denuncian coacciones y desatención a los 'menas' que acogen per Elisenda Colell

La Cooperativa Eduvic acusa los trabajadores de mentir y no colaborar con el comité de empresa

Educadores que pagan habitaciones de hotel para poder trabajar, menores de 14 años sin escolarizar y una instalaciones que no están preparadas. Estas son algunas de las reivindicaciones que un grupo de empleados de la Cooperativa Eduvic han planteado este jueves en rueda de prensa. “La Generalitat sabe que estamos desatendiendo a los niños, solo esperan que todo estalle”, ha sentenciado uno de los empleados, Conrad Ruiz. La empresa asegura que estos trabajadores falsean la realidad. Solo admiten haber tenido que alojar a los jóvenes en hoteles, albergues y casas de colonias por la dificultad que supone el rechazo social hacia estos menores

En el último año, la Cooperativa Eduvic, que gestiona una decena de centros del sistema de protección de la Generalitat, ha pasado de 170 a 450 trabajadores, según confirma la propia empresa. El motivo, la apertura de varios centros de emergencia y acogida para los menores migrantes sin referentes familiares en Catalunya. Según estos trabajadores, el comité de empresa se deshizo, y los trabajadores aseguran haber estado sometidos a una “presión brutal”. Tras varias asambleas, unos 60 empleados decidieron crear la plataforma ‘Eduvic en Lluita’, para canalizar sus demandas y críticas frente a la “nefasta atención social” que reciben los menores. La empresa asegura que el comité sigue exiendo, aunque ha perdido dos personas, y achaca que este colectivo nunca ha querido participar del comité ni trasladadarles a ellos sus inquietudes.
Jóvenes "desatendidos"

Según los cálculos de los empleados, han sido 13 jóvenes los que, en las últimas semanas, han sido desalojados de los centros de protección por haber cumplido la mayoría de edad. “No tienen familia, no tienen amigos ni tienen recursos aquí, se van a la calle”, ha dentenciado Ruiz, que asegura que hay quien ha optado por alojar los chicos en su casa de forma provisional. Àngela Nicolotti, miembro de la junta de la entidad, asegura que esta situación se ha dado en solo una o dos ocasiones a lo largo del año pasado. "Estos datos no son ciertos, aunque cuando nos ha sucedido ha sido muy duro y alargamos su estancia más tiempo de lo debido", explica.

No es el único problema que viven los menores según los trabajadores. “Hay niños de 13, 14 o 15 años que no están escolarizados”, ha explicado. Niolotti lo niega. "Los que no están yendo a clase están aprendiendo catalán para poder entrar en la escuela y enterarse de la docencia", sentencia. Otra crítica de los trabajadores es que los niños con problemas mentales o adicciones no están siendo correctamente atendidos por los psicólogos, que van "saturados". La entidad asegura que los casos más graves han sido trasladados a equipamientos adaptados, y el resto reciben atención psicológica y educativa individual.

Centros sin acondicionar

Ruiz también ha criticado las “nefastas infraestructuras” en las que tienen que trabajar. Como ya ha contado este diario, hay hoteles, hostales o casas de colonias que prestan este servicio. Han puesto el ejemplo de un centro que aloja a menores en un hotel de Calella. La entidad admite estar usando dos hoteles provisionales donde se los menors conviven con turistas, además de albergues y casas de colonias en uso exclusivo a más largo plazo. "Tenemos graves problemas para encontrar alojamientos, cuando los propietarios saben que son para menores migrantes dicen que no nos lo alquilan", asegura esta representante empresarial. Y pone de ejemplo el lugar donde debían instalarse menores en Rubí y que ha sido paralizado.

El otro está en Calella. “Estos trabajadores han sido desplazados de centro hasta en cuatro ocasiones en menos de un año”, ha explicado el trabajador. “Algunos de ellos están pagando de su bolsillo una habitación del hotel para dormir porqué no tienen tiempo para regresar a su casa y volver al día siguente”, además de criticar no tener ni dietas para el transporte.  Añaden que tienen que convivir con humedades y mal estado de las instalaciones “En el centro de Masnou hace pocos días cayó el techo de una habitación”, ha asegurado. La empresa niega que ningún trabajador haya tomado esta medida y dice haber facilitado opciones de taxi para los trabajadores para volver a casa, aunque por un "problema con los proveedores" no lo han podido mantener.

Quejas laborales

Pero más allá del espacio y la atención recibida, los educadores e integradores sociales lamentan las condiciones laborales en las que trabajan. “Cuando un compañero recibe una agresión, Eduvic nos deja solos”, ha dicho Ruiz. No solo eso, aseguran que la empresa no les permite ir a la mutua a hacer el parte para evitar que el incidente conste en las esadísticas de la Dirección General de Atención a la Infancia. "Esto es falso, lo único que les hemos dicho es que tienen que ir al momento porque algunos iban hasta cuatro días después de la agresión", sentencia la portavoz empresarial, que asegura que la dirección de la cooperativa ha estado siempre dispuesta a acmpañar a hacer la pertinente denuncia.

Los empleados lamentan que han estado varios meses cobrando con restricciones, debido a los impagos del ‘Govern’ a las entidades sociales. Aseguran que los contratos son precarios: “algunos están cobrando en negro porque no han sido dados de alta en la seguridad social, el resto estamos con contratos de obra y servicio aunque llevemos casi un año”. La empresa lo niega, aunque reconoce que no pudo hacer contratos durante una semana de agosto, cuando ampliaron los centros y recursos humanos no daba abasto. Un problema resuelto explican, con la contraración de dos personas más. Los trabajadores insisten que si un trabajador no acepta ser trasladado lejos de su domicilio, la empresa les obliga a ir al paro de forma voluntaria. “Esto no es legal”, ha asegurado este empleado. Desde la cooperativa explican que lo único que pueden ofrecer es constar en la borsa de educadores para volver a ser contratados en cuanto haya ocasión.

Dicen que el Govern lo sabe

Todas estas críticas laborales, dicen los empleados, las han hecho llegar al Síndic de Greuges, a los gestores de su empresa y a la misma Generalitat. “La DGAIA tiene miles de informes contando esta situación, son conscientes de todo lo que está pasando y les da igual, no quieren cambiarlo”, ha afirmado. “Esto es maltrato institucional, racismo, una aberración y dejadez de funciones insoportable”. La empresa replica que los tarabajdores solo se han puesto en contacto con ellos a través de twitter.

La Generalitat niega los hechos

El Govern niega que haya ningún niño desatendido, tal y como aseguran los empleados de la empresa. "Desmentimos rotundamente que haya niños sin escolarizar en . los centros de larga estancia", dicen fuentes de Afers Socials. Sí admiten estar usando hoteles y algbergues para alojar los menores. Una situación que tildan de "provisional" y que emmarcan en una "emergencia humanitaria". Además, aseguran que los menores con necesidades epecíficas son deribados a otros centros, y defien que hacen "todo lo posible para para resolver problemas e incidencias".

27 de gener 2020

Los educadores alertan del mal estado de salud de los trabajadores de los centros de menores per Elisenda Colell


Casi el 15% de estos profesionales ha estado de baja por estrés, depresión o ansiedad
Uno de cada cuatro educadores no es graduado pero está contratado como tal, según una encuesta hecha a 706 profesionales

El Colegio de Educadores Sociales avisa del grave impacto en la salud mental que sufren los educadores que trabajan en el sistema de atención a niños y adolescentes tutelados. Un 15% de los educadores sociales ha estado de baja por estrés y el 68% afirma que su centro no ha evaluado nunca los riesgos psicosociales. Lo expusieron este viernes, en una jornada en Barcelona, donde dieron cuenta de los resultados de una encuesta hecha a 706 trabajadores del sistema de protección.

Miedo, trabajamos con miedo”. Así de contundente fue el dictamen de Joan Dueñas, educador social y miembro del comité de ética del colegio profesional. Miedo a las agresiones. En lo que llevamos de año, y según datos del sindicato UGT, se han registrado 76 agresiones en los centros de menores que son de titularidad pública. Pero más del 80% de los centros que atienden los menores en riesgo no tienen, ni tan siquiera, un protocolo sobre agresiones que reciben de los niños y adolescentes que atienden. “La Generalitat nos dijo que lo teníamos que negociar con cada centro, esto es inasumible, y más teniendo en cuenta que hay algunas entidades que no permiten tener representación sindical”, sentenció Antonio Gutiérrez, representante sindical de la UGT. Según la encuesta del colegio, un 57% de los trabajadores ha estado de baja, y de ellos el 12% lo ha estadopor una agresión.

Pero otro de los riesgos a los que se exponen los educadores son, eminentemente, los que afectan a la salud mental. “Os recuerdo que la OMS ha catalogado el 'burnout', el síndrome del trabajador quemado, como una patología mental muy presente entre los educadores sociales”, avisó Susanna Rubiol, especialista en prevención de riesgos laborales. El 23% de los educadores encuestados que ha estado de baja lo ha hecho debido a estrés, depresión o ansiedad vivida, y a uno de cada 10 esta situación emocional le ha llevado a dejar el trabajo. “El problema está en que hay centros privados donde los directores prohiben a los trabajadores coger la baja, tenemos casos registrados que hemos denunciado al síndic de greuges”, aseguró Guitérrez. Los mismos trabajadores constatan que “nadie se jubila en la DGAIA”. Lo confirma la encuesta, que afirma que, de media, los educadores sociales tiene entre 26 y 30 años.

Otro dato que preocupa al colegio es la dignificación del sector. El 25% de los encuestados trabajan -y están contratados- como educadores, aunque no tienen la titulación ni están habilitados para ello. Otros datos que no gustan. Uno de cada tres afirma que su centro no cumple las ratios y la mitad de los encuestados afirman que su empresa no cumple el convenio de Acción Social. Un convenio que debía de ser negociado de nuevo, pero cuyas negociaciones están estancadas.
Más recursos

Nosotros no podemos aumentar los sueldos si la Generalitat no aumenta los recursos que nos otorga”, afirmó el director de la Confederació del Tercer Sector, Joan Segarra. En general, la inversión que el Govern destina al tercer sector, en todos sus ámbitos, llevan 10 años congelados, mientras el IPC ha ido aumentando. Hecho que ha conllevado a las entidades y patronales a organizarse en una mesa unitaria. “Con esta situación no podemos aumentar los sueldos”, dijo Segarra. Quien también está de acuerdo en aumentar los sueldos, y por ende la aportación es la Generalitat. Así lo afirmó la directora general de Atención a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), Ester Cabanes, que sustentó en la prórroga presupuestaria su incapacidad para aumentar sus pagos. “Necesitamos ir al Parlament y aprobar un aumento del presupuesto”. Según datos que expuso la directora, la DGAIA cubre el 60% de su gasto con fondos de contingencia por haber agotado el presupuesto.

La directora de la DGAIA afirmó, sin embargo, que hay motivos por la esperanza. Antes la Generalitat no podía pedir auditorías de los centros de menores, ahora sí, después de aprobar el nuevo sistema de pagos mediante las acreditaciones. Y explicó que, en el último año, tras recibir algunas denuncias han multado a algunos centros, incluso retirado la concesión del servicio. Aunque sí reconoció que la Administración debe “hacer más” para cumplir con los derechos de la infancia en riesgo y brindarles oportunidades “de verdad”.

26 de gener 2020

Idees de regals per quan no sabem què regalar per Magda Minguet

S’acosten les festes i sovint Ses Majestats tenen poca inspiració (o poc temps) o bé busquen noves idees. I també és cert hi ha etapes, com l'adolescència, on costa més encertar.

Vaig llegir no sé on que l’ideal és fer quatre regals i incloure: una cosa que ells vulguin, una que necessitin, alguna activitat per compartir en família i un llibre. Us deixo aquí idees que a casa meva han trionfat per si us en serveix alguna.

    Jocs de taula fàcils de jugar. A casa nostra som molt fans del Sushi Go! un joc de cartes on l’objectiu és aconseguir les peces de sushi que donen més punts. És fàcil, les partides són ràpides i podeu jugar-hi tots (fins i tot fer partides només d’adults perquè riureu molt). És un regalàs quan no saps que regalar o per un amic invisible. També hem jugat molt a un altre joc de cartes que es diu No, gracias i els més petits de casa juguen al clàssic Doble. Enguany hem demanat el Virus a veure si ens agrada.
   
    Un curs de cuina per adolescents. Personalment sóc un desastre a la cuina. Però la meva amiga Nuni em va regalar un curs de La Patente i la mestra, l’Àngels, ho va explicar tan bé que tot em va semblar fàcil i després ho vaig poder fer a casa. Regalar un curs de cuina funciona per qualsevol edat però a La Patente fan cursos especials per adolescents. Mireu a la seva web però n’hi ha un el 3 de gener i així el poden fer durant les vacances. El lloc és molt acollidor i disfrutaran moltíssim.
    Banyar-se amb tonyines. És una experiència diferent i la podeu regalar a nens, adolescents i adults. És molt fort banyar-se amb tonyines perquè són peixos molt i molt grossos però súper tranquil·lots, o sigui que zero risc. De fet, no tenen ni dents. Ho podeu buscar a la web de Tuna Tour Balfegó, nosaltres ho vam fer a l’octubre i vam passar un dia molt bonic. També penso que és molt bonic deixar un regal de Nadal pendent de cara al bon temps.
    Un curs de lettering (o bé el material per començar) Aquesta activitat la vam fer a l’escola el curs passat i va ser un èxit. El lettering és una tècnica d’escriptura creativa que permet fer títols o redactar amb lletres de diferents grandàries. És una activitat molt creativa i a la vegada permet desconnectar de tot. Vam fer el taller a l’ESO i va agradar moltíssim a adolescents fins al punt que ja demanen repetir. Jo vaig fer aquest taller amb la dissenyadora Paula Jansen a la papereria Entropía però ara hi ha molts llocs on en fan i infinitat de tutorials per descarregar els cursos i les plantilles on-line.
    Llibres, llibres, llibres. Sí, ho sé, l’important no és regalar un llibre sinó que el llegeixin. Un llibre que el meu fill adolescent (que no és gaire lector) va llegir-se molt ràpid és el 50 coses sobre mi de la Care Santos. Són capítols curts, la temàtica és molt actual i el protagonista és tan normal que és fàcil empatitzar amb ell. Altres llibres que us recomano per a adolescents són Rut sense h de la Muriel Villanueva i La distància fins al cirerer de Paola Peretti.

Molta sort! Piqueu ben fort el tió!

25 de gener 2020

L'empatia (o la seva absència) per part del personal sanitari per Iolanda Sevillano

Quan una parella es posa a buscar embaràs, entren en un món totalment nou. Descobreixen que hi ha parelles que triguen a aconseguir-ho, parelles que s'hi queden de seguida... Entren al seu vocabulari paraules que brillen de noves que són, paraules que estrenen pronunciant per primer cop, com ara "beta".

Per twitter he conegut gent meravellosa, persones generoses que m'obren el seu cor i m'envien privats explicant-me coses tan íntimes que fa respecte. I parlem, i plorem i riem, ens escoltem i, sobretot, ens respectem.

Fa uns dies em vaig alegrar moltíssim de l'embaràs d'una twitera quan me'l va comunicar per privat. Ostres tu, se'm va posar la pell de gallina! Avui, també per privat, m'ha explicat coses que també m'han fet posar la pell de gallina, però no per bé.

Després de la primera beta en va demanar una segona, perquè tenia dolors forts i volia saber què podia estar passant. Normal, no? Estàs embarassada, tens dolors forts i vols esbrinar què passa. La segona beta s'ha duplicat molt, de 816 a 1500 en 2 dies. Enteneu la preocupació, veritat? Doncs la ginecòloga d'urgències es veu que no.

Senyora ginecòloga d'urgències: vostè no ha d'entendre per què la mare vol una segona beta. Li fa i punt perquè ella estigui tranquila. Ningú es fa una segona beta per gust. No ens agrada que ens punxin i ens treguin sang. Si una embarassada demana una segona beta, és perquè nota que hi ha quelcom diferent.

Per ara no veuen res a la eco i hi ha el risc que sigui un embaràs ectòpic. Li han dit que amb els nivells de la beta ja s'hauria de veure. Li han dit que vist una ombra molt lleugera, però no poden assegurar que sigui el sac. I demà ha de tornar a repetir la eco.

I, per acabar, la nostra delicada ginecòloga d'urgències li va dir que "l'ecògraf és molt vell, que s'ha de fer la eco amb un ecògraf més nou". Què hem de fer, portar el nostre ecògraf de casa???

Personal sanitari: ja entenem que quan esteu d'urgències porteu moltes hores de feina i aneu esgotats. Però si us plau, no perdeu la humanitat. Si entra per la porta d'urgències una embarassada, no ve per gust. Entra espantada, i no necessita aquests comentaris.

Una mica d'empatia, si us plau.

24 de gener 2020

El matrimoni com a indult d’abús sexual a menors d’edat per Claudia Altamirano

Tres estats mexicans deixen sense condemna qui tingui relacions sexuals amb un adolescent si es casa

A Mèxic, el sexe amb un adolescent es castiga amb presó, ja sigui forçat o consentit sota enganys. Si l'adult és una figura d'autoritat governamental, escolar o religiosa, la pena és més gran. Però hi ha una excepció: en tres entitats del país, l'adult queda exonerat si es casa amb el menor. Els experts qualifiquen aquesta regla com de retrògrada i consideren que viola els drets dels nens, a més de contravenir diversos mecanismes internacionals que Mèxic ha signat i està obligat a complir.

Els Estats de Sonora, Campeche i Baixa Califòrnia preveuen als seus codis penals sancions d'entre tres mesos i sis anys de presó a qui “realitzi còpula” amb una persona major de 14 anys i menor de 18, però tots tres atorguen l'indult a l'abusador si contreu matrimoni amb l'adolescent. En els del nord Sonora i Baixa Califòrnia, a més a més, els adolescents homes i les víctimes d'explotació sexual queden desprotegits, perquè el delicte d'estupre (sexe amb adolescents) està tipificat com la còpula amb “una dona” menor de 18 anys, “casta i honesta” o “que viu honestament”.

“L'estupre és una forma tramposa per no reconèixer-ho com a abús, és un eufemisme. És una porta de sortida ràpida, perquè qui ha de demostrar que no va ser amb consentiment és la víctima. El que tenim són violacions encobertes que acaben en casos de tràfic [de persones], el perpetrador es casa i així s'encobreix l'explotació amb el matrimoni”, assenyala Juan Martín Pérez, director de la Xarxa per als Drets de la Infància (Redim, en le seves sigles en castellà).

L'origen de l'estupre i de la clàusula de matrimoni és “la cultura patriarcal que arrosseguem des de fa molts anys”, amb una llei violenta que busca mantenir un status quo més que protegir el menor, considera Patricia González, investigadora de la Universitat Nacional. La voluntat dels menors en aquests casos està infringida necessàriament, indica l'advocada, perquè en tenir menys edat és vulnerable davant qui té més experiència.
Qué diuen els codis penals?

Baixa Califòrnia

Article 182.- Al que realitzi còpula amb dona de catorze anys d'edat i menor de divuit, casta i honesta, obtenint el seu consentiment per mitjà de la seducció o l'engany se li imposaran de dos a sis anys de presó i fins a cent dies multa.

La pena s'augmentarà fins a una meitat més, si l'estuprador es troba impedit legalment per contreure matrimoni (com un ministre religiós). No es procedirà contra l'estuprador, sinó per queixa de la dona ofesa o dels seus pares, si manquen, dels seus representants legítims; però quan el delinqüent es casi amb la dona ofesa, cessarà tota acció per perseguir-ho o s'extingirà la sanció imposada.

Campeche

Article 164.- Comet el delicte d'estupre el que realitzi còpula amb el consentiment de persona més gran de catorze i menor de divuit anys, independentment del seu sexe. Al que cometi el delicte d'estupre se li imposaran de sis mesos a tres anys de presó i multa de dos-cents a quatre-cents dies de salari. Quan s'obtingui el consentiment a través de qualsevol tipus d'engany, s'augmentaran les sancions en un terç.

Article 166.- En cas d'estupre, l'acció penal s'extingirà si el subjecte actiu i el passiu contreuen matrimoni de conformitat amb la llei en la matèria, sempre que expressin de manera voluntària el seu desig d'unir-se en vincle matrimonial, sense que hi intervingui algun tipus de vici de la voluntat.

Sonora

Article 215.- Comet el delicte d'estupre el que té còpula amb dona menor de divuit anys que viu honestament, obtenint el seu consentiment per mitjà de seducció o engany. A l'estuprador se'l sancionarà amb presó de tres mesos a tres anys i de deu a cent cinquanta dies multa. Quan la conducta assenyalada en el paràgraf anterior es realitzi a l'interior de les institucions d'educació bàsica, mitjana superior, superior o en els seus voltants, la sanció s'augmentarà en una meitat.

Article 216.- No es procedirà contra l'estuprador, sinó per queixa de la dona ofesa o dels seus pares, o mancant aquests dels seus representants legítims; però quan l'imputat es casi amb la dona ofesa, cessarà tota acció per perseguir-ho o s'extingirà la sanció imposada, si escau. Pel sol fet de no haver complert setze anys d'edat la dona estuprada, es presumeix que es va emprar la seducció en l'obtenció del seu consentiment per a la còpula.

“Com a jutgessa, la majoria dels casos que vaig portar van acabar en divorci gairebé immediat; vivien amb la víctima un mes i després desapareixien, les abandonaven”, refereix la també exfiscal de Chihuahua, entitat coneguda pel seu alt nombre de feminicidis. L'indult s'atorga com una forma de compensació a la víctima en llocs on el seu honor es pondera per sobre dels seus drets, la família creu que la seva filla va ser mancillada i que el matrimoni repara aquesta falta, explica l'especialista.

Tot i que l'adolescent declari que la seva relació amb l'adult va ser voluntària, segueix sent un abús perquè el major d'edat està en una posició de poder, especifiquen els experts. La llei federal considera l'estupre com la “còpula amb persona més gran de 12 anys i menor de 18, obtenint el seu consentiment per mitjà d'enganys”, fet que implica que en un judici hauria de demostrar-se l'engany. Els activistes diuen que el sexe amb menors ha de tipificar-se com a abús sexual, desaparèixer la figura d'estupre i prohibir del tot el matrimoni amb nens i adolescents.

“L'evidència mostra que en termes psicològics un adolescent no té tants elements [per decidir]. Si es casa abans de la majoria d'edat està en desavantatge perquè això limita el seu desenvolupament biològic i psicològic”, adverteix Juan Martín Pérez. El director de Redim diu que set de cada 10 nenes d'entre 15 i 17 anys que estan casades ho van fer amb homes que les superen en 10 anys o més, situació permesa per una “llei masclista” que perpètua relacions d'abús o violència sexual.

“Hi ha adolescents que s'enamoren d'un adult, el seu mestre per exemple, i els sedueixen”, agrega Laura Martínez, directora de l'Associació per al Desenvolupament Integral de Persones Violades (Adivac, en les seves sigles en castellà). Encara que la relació sigui consensuada, és responsabilitat de l'adult aturar-la perquè és ell qui pot ser castigat per abusar de la seva posició de poder, indica l'experta.

A més, sis estats castiguen el sexe amb menors de 16 anys i no 18: per Coahuila, Guanajuato, Michoacán, San Luis Potosí, Sinaloa i Aguascalientes, és legal copular amb una persona de 17. D'altra banda, Nuevo León no considera estupre una relació producte d'“un acte il·legal de transacció comercial”, és a dir, explotació sexual; i Tlaxcala ho considera com una modalitat de violació. Els experts adverteixen que tot el país ha de tenir un codi homologat per evitar buits legals i que el Govern federal ha de complir i fer complir els estàndards internacionals als quals s'ha subscrit.

23 de gener 2020

Per què portes vel, Aisha? Per Hector Llanos Martínez

El documental ‘Lo que dirán’ mostra l'amistat entre dues adolescents musulmanes de Barcelona que viuen la seva religió des de punts de vista molt dispars

L'Aisha i l'Ahlam són amigues, van a la mateixa classe en un institut de Barcelona i comparteixen religió. Són musulmanes, però només una de les dues duu hijab. L'Ahlam, que no es cobreix el cap amb el vel, li pregunta a l'Aisha per què ho fa, mentre es maquillen a l'habitació d'una d'elles. És per pressió familiar? La seva amiga contesta que ha decidit portar-lo amb total llibertat.

El diàleg que s'estableix entre totes dues s'acaba convertint en un treball de classe, al mateix temps que inspira la directora Nila Núñez per rodar el seu primer documental: Lo que dirán. En aquest film, les dues adolescents intenten explicar a la resta dels seus companys que viuen la seva religió de diferents maneres i que està bé així. Entre elles no hi ha conflicte ni imposicions. Les seves posicions oposades no afecten la seva relació.

No pares d'escoltar preguntes com 'Si ets musulmana, per què no reses, per què portes vel, per què no fas això o allò altre?' Al final et pressionen més que els mateixos musulmans. Des dels atemptats de Barcelona [el 17 d'agost del 2017] la gent sent por, s'ha tancat més i acaben veient-nos com si fóssim extremistes violents, que és just com els terroristes volen que se'ns vegi”, diu l'Aisha a EL PAÍS amb un to resolut. Potser això explica per què, malgrat ser més tradicional, la seva família i ella mateixa es van comprometre més amb el documental que la de l'Ahlam i van obrir les portes de les casa seva a les càmeres.

Nila Núñez és filla d'un professor d'institut a Barcelona que tenia com a alumnes les dues joves. Quan va saber d'elles, va decidir rodar un curtmetratge documental. “Al final vam fer un llargmetratge, perquè la seva amistat no cabia en 15 minuts. Eclipsa fins i tot el debat sobre el vel”, explica a EL PAÍS l'italià Emiliano Trovati, que també es va encarregar de les tasques de direcció amb Mar López Zapata i Nelson Hernández.

Per què portes vel, Aisha?

Des que es va rodar com a treball del Màster de Documental de la UAB, Lo que dirán ja s'ha projectat amb èxit al Festival de Cinema Gijón, on va guanyar els premis al millor documental i a la millor direcció; a l'Atlántida Film Festival de Filmin i al Giffoni Experience d'Itàlia.

A més de l'intercanvi entre l'Ahlam i l'Aisha, el documental es fixa en el doble estigma amb el qual conviuen les dues noies entre aquells amb els quals no comparteixen religió i els musulmans més tradicionals. Elles xerren sobre això per completar el seu treball de classe i recorren a internet per trobar referents femenins del món musulmà actual.

És un tema que incomoda Espanya. A nosaltres també ens passa de vegades. No et despertes cada dia amb ganes de reflexionar com es comporta una bona musulmana”, comenta l'adolescent.

Abans que l'Aisha s'incorpori a la conversa, Emiliano Trovati ja adverteix que la jove “és una persona molt directa, amb les idees clares i la necessitat d'explicar la seva realitat”. Pocs minuts després, ella mateixa ho confirma amb les seves respostes: “Si hi ha alguna festa i em ve de gust treure'm el vel, me'l trec durant aquella nit. Però no he pensat mai a prescindir-ne per sempre. Les preguntes que es plantegen al documental no m'han fet dubtar en cap moment sobre la meva posició, però sí que espero que serveixin perquè, almenys entre la gent de la meva generació, hi hagi un diàleg”.


22 de gener 2020

Els barris pobres de Barcelona tenen quatre vegades més embarassos adolescents per Jessica Mouzo Quintáns

La taxa de gestació entre noies de 16 a 19 anys manté una tendència a la baixa a la capital catalana

Els embarassos adolescents continuen caient a Barcelona. A poc a poc, sense descensos acusats, però mantenint una tendència a la baixa des de 2013. El que es perpetua, tanmateix, és la bretxa entre els barris rics i els més desfavorits. Les zones pobres de la capital catalana tenen una taxa de fins a 25,9 embarassos per 1.000 dones de 15 a 19 anys, quatre vegades més que als districtes de rendes altes. Els experts incideixen a millorar l'educació sexual i facilitar l'accés a mètodes anticonceptius. El 2018, hi va haver 529 embarassos adolescents, encara que el 72% van acabar en avortament. Van néixer 143 nens.

A Nou Barris i Ciutat Vella, dos dels districtes amb la renda familiar disponible més baixa i els índexs d'atur més alts de la capital catalana, la taxa d'embarassos adolescents —que mesura els nascuts vius i els avortaments voluntaris— és de 24,7 i 25,9, respectivament. Són els nivells més alts d'una ciutat que té una taxa mitjana de 16 gestacions per cada 1.000 noies d'entre 16 i 19 anys. A l'altra punta de la ciutat, els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, erigits com les zones més afavorides socioeconòmicament, tenen unes taxes de 6,4 i 6 respectivament. La xifra més baixa d'embarassos adolescents es registra, no obstant això, a Gràcia (4,6).

La bretxa persisteix, encara que segons l'Ajuntament, també aquest paràmetre s'ha reduït en els últims anys. “Hi ha desigualtat entre districtes, però també hi ha un descens més alt als barris desfavorits. La bretxa es fa cada vegada més petita. L'embaràs juvenil a Ciutat Vella i Nou Barris ha baixat gairebé a la meitat en una dècada”, valora la comissionada de Salut de l'Ajuntament, Gemma Tarafa.

Amb tot, coincideixen els experts, no s'ha d'abaixar la guàrdia. Encara hi ha més de mig miler d'embarassos i neixen gairebé 150 nadons amb mares adolescents. “Per a nosaltres són embarassos i ens agradaria disminuir més la taxa perquè considerem que un embaràs adolescent priva la noia d'un posicionament social més bo. Sol augmentar l'abandonament dels estudis o no continuar després d'acabar l'ESO. Si ens comparem amb altres països, com el Regne Unit o els Estats Units, estem millor, però anem baixant molt a poc a poc. De 2017 a 2018 només hem baixat en vuit embarassos”, afirma Cristina Martínez, responsable corporativa dels Equips d'Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de Catalunya.

Els ASSIR donen assessorament als joves sobre salut sexual, fan seguiment d'embarassos, atenen dones que vulguin sotmetre's voluntàriament a un avortament i incideixen en la prevenció del càncer i infeccions de transmissió sexual. “La porta d'entrada és lliure. Informem l'adolescent dels drets que té i, depenent de la seva edat, informem també el seu entorn. A Barcelona tenim grups d'adolescents que van voler continuar endavant amb l'embaràs i fem un seguiment físic i psicològic de la gestació, tant sols com en grup”, explica Martínez. La idea és que, si decideixen continuar endavant amb l'embaràs, mantinguin, al màxim possible, la seva situació vital i de creixement personal per esquivar la precarietat.

Els motius de l'embaràs són diversos, explica Martínez. Des de joves que no han utilitzat mètodes anticonceptius i tenen problemes per negociar l'ús del preservatiu en una relació sexual, per exemple; fins a embarassos “per posar en perill els pares”, apunta l'especialista. “També hi ha embarassos qualitatius, no desitjats de manera conscient. Hi ha elements inconscients, com estar sola en un entorn amb dificultats de comunicació amb la família i que vol passar al món dels adults”, agrega.

Idealitzar la maternitat

Un altre element que influeix és la visió romàntica de l'embaràs, la maternitat i la nova família. “El 70% de les parelles adolescents embarassades que se’n van a viure juntes no continuen com a parella al cap d'un any. Cal trencar aquesta idealització des de la reflexió i el diàleg amb els adolescents”, apunta Martínez. L'experta afirma que la bretxa entre barris rics i pobres està relacionada amb l'accés al sistema de salut. “Les poblacions més desfavorides utilitzen menys els recursos sanitaris”.

Però a part de perjudicar l'ascensor social de la mare, els embarassos adolescents també comporten una sèrie de riscos per a la salut. “Hi ha més índex de prematuritat i baix pes en néixer. La repercussió social, personal i psicològica de la mare també és important. L'índex d'ansietat és més alt”, adverteix Martínez.

Reforçar l'educació sexual a les escoles i facilitar l'accés a altres mètodes anticonceptius, a part del preservatiu, són claus, coincideixen els experts, per arribar a una taxa zero d'embarassos adolescents.

Més educació sexual a les escoles de Barcelona

La comissionada de Salut, Gemma Tarafa, insisteix a reforçar l'educació sexual en l'àmbit escolar. “Els programes de prevenció de l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) arriben a un 30% de les escoles. L'ASPB té capacitat per absorbir més demanda però depèn de la direcció del centre”, lamenta.

En aquestes formacions, l'ASPB aborda temes d'addiccions i salut mental i salut sexual i reproductiva. Tarafa intensificarà aquest programa. “Volem arribar a més del 50% dels de primària i el 60% de secundària”, avisa.

 El Consistori també reforçarà el programa Sirian, de prevenció i assessorament de salut sexual, als barris amb les taxes més altes d'embarassos adolescents.

21 de gener 2020

Un instagram sense ‘likes’ ja és possible per Paloma Arenós

Els experts argumenten que viure sense la pressió dels ‘m’agrada’ redueix l’angoixa dels usuaris, especialment dels adolescents

Eliminar un cor petit pot millorar l’autoestima d’un de més gran. A l’Instagram dels habitants d’Austràlia, el Brasil, el Canadà, Irlanda, el Japó, Nova Zelanda i Itàlia els m’agrada (likes), que tenen forma de cor vermell, ja no són visibles públicament. Aquesta xarxa social ha decidit posar en pràctica aquesta mesura perquè els usuaris “estiguin més preocupats de compartir les coses que els agraden que no pas de fer-ho per aconseguir més m’agrada ”. I aviat ho estendrà a altres països, fins a arribar a casa nostra. Els experts consultats argumenten que viure sense la pressió constant dels m’agrada (que equival a sentir-se reconegut i acceptat pels altres en temps veloços) redueix l’angoixa dels usuaris, especialment dels adolescents, que sempre són més vulnerables.

Ferran Lalueza, professor dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), argumenta que “Instagram vol posar fi, a poc a poc, a la tirania dels like per donar protagonisme a tothom, no només als més populars”. La cultura del m’agrada està present des de fa una dècada, quan el febrer del 2009 Facebook la va posar en funcionament. “Avui tot es mesura per factors quantitatius, i no pas qualitatius: el que dona valor al contingut compartit és gairebé sempre el nombre de m’agrada que s’obté”, afirma Lalueza.

    Instagram vol posar fi, a poc a poc, a la tirania dels like per donar protagonisme a tothom, no només als més populars”, Ferran Lalueza - professor UOC

Aquest canvi pot ajudar a fer més amable i menys competitiva Instagram, valorada com la pitjor xarxa social en relació amb la salut mental i el benestar dels joves, segons l’estudi Status of mind [estat de la ment], publicat per la britànica Royal Society for Public Health i per la iniciativa Young Health Movement (2017). Es tracta d’una investigació que examina els efectes positius i negatius dels social media en la salut del jovent. Per al psicòleg José Ramón Ubieto, professor dels estudis de psicologia de la UOC, que Instagram elimini els m’agrada és positiu. “Limitar l’efecte de viralització, que implica que tothom sàpiga els likes que hem rebut, redueix la hipertròfia del jo, aquest fenomen narcisista en què tendim a buscar els m’agrada i a fer que tothom sàpiga que els tenim. La mesura pot, a més, reduir l’angoixa per tenir-los”.

ELS JOVES, MÉS SENSIBLES

En aquesta mateixa línia, Mireia Montaña, també professora de ciències de la informació, afirma que els joves “són molt sensibles a l’acceptació i el rebuig a les xarxes socials, tal com demostren algunes recerques”. Montaña apunta que els adolescents “tenen una sensibilitat emocional molt alta” i que el desenvolupament prolongat del procés reflexiu i el control cognitiu els poden fer reactius a aquest tipus de mitjans. “Les pantalles han augmentat el narcisisme propi, perquè han posat el jo en primer lloc. La nostra imatge passa a ser l’emblema principal, i això pot tenir efectes col·laterals negatius: exhibicionisme, transformació de la intimitat i la privacitat, ciberassetjament, amenaces, etc.”, afegeix el psicòleg Ubieto.

    Els joves són molt sensibles a l’acceptació i el rebuig a les xarxes socials

Com dèiem, Instagram és la xarxa social més mal valorada, seguida de Snapchat, Facebook, Twitter i YouTube, que és l’única que obté una puntuació positiva de mitjana. “Cal tenir en compte la incidència que pot tenir en una població jove. Instagram no és la xarxa social amb més usuaris, però sí que és la que creix més i la preferida dels adolescents”, detalla Lalueza.


ELS EFECTES NEGATIUS

La preocupació per la imatge pròpia, la sensació de la síndrome FOMO -una patologia psicològica produïda per la por de quedar-se fora del món tecnològic i haver d’estar connectat constantment per no perdre-se’n res-, l’assetjament en línia, l’ansietat i els problemes per dormir derivats de la inquietud són alguns dels efectes negatius més comentats pels joves respecte a Instagram. “Ha incrementat el meu nivell d’ansietat social, estic constantment preocupada pel que els altres pensen dels meus textos i de les meves fotos”, afirma una de les participants en l’enquesta, que es va fer a més de 1.500 joves anglesos de 16 a 24 anys. “La lògica de ser permanentment validat i aprovat pels altres és una variable molt important per als adolescents”, reconeix Ubieto.

I per què Instagram diu adéu als m’agrada? “Darrere d’aquesta estratègia hi ha la intenció de les companyies de no desanimar els usuaris que no tenen milers de seguidors ni acumulen centenars de likes, que són la majoria”, afirma Lalueza. L’objectiu és que segueixin connectats a benefici de les marques, que el que necessiten són les seves dades.

Els ‘influencers’, en perill?

Avui dia hi ha molts usuaris que viuen dels m’agrada ; els influencers en són un bon exemple. ¿Està en perill, però, el seu imperi? “Crec que perdran influència, però no perquè les xarxes vulguin posar fi als likes. Estan perdent credibilitat perquè ja no se’ls considera independents, per la seva creixent dependència de les marques”, explica Ferran Lalueza, professor dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Segons destaquen alguns estudis que el docent referencia, la credibilitat dels influencers a les xarxes ja va de baixa. “Els factors purament quantitatius -els cors, els likes - no són el reflex de l’impacte real d’una campanya. Anem cap a un escenari en el qual un usuari que tingui menys seguidors pugui ser més interessant per a una marca que un altre amb mètriques quantitatives molt elevades”, conclou l’expert.

20 de gener 2020

El meu fill no vol anar a l'escola: això és el que has de fer per Àngel Rull

Els nens no sempre mostren una actitud col·laboradora a l'hora d'anar a l'escola

En els primers anys d’escola, el que es podria esperar és que els nens sempre hi volguessin anar. No hi ha grans responsabilitats i no sembla que hagi d’haver conflictes majors. No obstant, en algunes etapes del seu creixement, es mostren reticents o fins i tot hi pot haver enrabiades i rebequeries. Pot ser motivat per diverses causes, sense que cap d’aquestes sigui a causa d’una cosa negativa de l’escola.

Si les nostres responsabilitats laborals ens ho permeten, moltes vegades caiem en la trampa de cedir i permetre que es quedin a casa. Lluny de ser una cosa puntual, s’acaba convertint en una rutina i els nostres fills comencen a demanar-ho amb més assiduïtat. Però ¿què puc fer quan el meu fill em repeteix constantment que no vol anar a l’escola?
Anar a l’escola

Els nens observen i assimilen tot el que passa al voltant i les conseqüències que en deriven. Estar malalts és prou causa perquè es quedin a casa i, com que funciona, l’utilitzaran en futures ocasions per no anar-hi. Per a això mentiran que es troben malament i de no aconseguir-ho ploraran. Tot i que de vegades es deu a una mala setmana, pot perdurar i arribar a ser un problema que alteri la rutina diària.

En primer lloc, hem d’identificar quan es tracta d’una cosa puntual o quan és ja un veritable problema. Descartant que no hi hagi cap causa real a l’escola, a través de les següents pautes aturarem el problema, aconseguint que el nostre fill passi d’una actitud desafiadora a una de més col·laboradora, fins que aconsegueixi tornar de nou amb il·lusió a l’escola.

1. Potencia la comunicació

Respecte als nostres fills sempre existeix una barrera que ens costa salvar. D’una banda, la diferència d’edat i, per una altra, els rols oposats que s’assumeixen. Per això, davant diferents problemes que van sorgint, no hi ha una veritable comunicació, sinó que procurem aturar-los des de la imposició de les normes i sense basar-nos en l’empatia.

Acostar-nos als nostres fills, interessar-nos pel seu dia a dia o les seves emocions crearà un vincle que propiciï que cada vegada que hi hagi dificultats, pugui acostar-se a parlar. Això inclou la negativa a anar a l’escola.

2. Pregunta a l’escola

Potser hi ha algun comportament que tu desconeguis sobre el teu fill a classe. Els professors, els quals observen tots els nens, poden donar-te moltes pistes sobre què pot passar. A més, al tenir experiència en aquest assumpte, podran orientar-te de la millor forma possible.

També s’ha de tenir en compte que és una problemàtica bidireccional, no només una cosa que ve des de casa. Des de totes les perspectives i amb ajuda de tots és com es pot solucionar.

3. Rutines

Els nens són especialment sensibles als canvis i a la falta de rutines. Necessiten els mateixos horaris per sentir seguretat i equilibri. Busca en el teu dia a dia si hi ha alguna cosa que ha pogut desestabilitzar els horaris o si hi ha hagut canvis a nivell familiar que hi puguin estar influint.

4. Els jocs

A través del joc és com els nens millor mostren el que els passa. Fixa’t a casa o al parc com es relaciona, l’actitud que mostra o el llenguatge que utilitza. Si està més agressiu o més trist, si té temes recurrents o si s’aïlla més. Fins i tot quan no saben verbalitzar què els passa, els nens ens mostren moltes coses en les seves rutines de joc.

Els més petits passen per diferents etapes al llarg de la seva infància. Algunes es caracteritzen per la por i altres per la necessitat d’independència. Són etapes concretes que passen aviat sense que influeixin notablement en el dia a dia. No obstant, quan el que semblava una fase comença a afectar-nos, com la negativa a anar a l’escola, hem de buscar solucions per tornar el benestar a tot el grup familiar.

19 de gener 2020

L’ofici de mestre. Per a què serveix? Per Esther Escolán

Tot i haver de lluitar contra sistemes i ràtios i haver de veure sovint com es menysprea la seva professió, els mestres senten un amor profund per la missió que cada dia els encomanen les famílies: educar els seus fills

Tot i no ser els primers referents, funció reservada per a les figures paterna i materna, els docents solen ser una font d’inspiració i admiració entre els més petits de casa, amb els quals passen gran part del dia. Són els encarregats de rebre’ls a escola cada dia amb el seu millor somriure, d’acompanyar-los en el seu aprenentatge, d’escoltar-los i aconsellar-los si cal, i de guiar-los en l’assumpció de coneixements, habilitats i valors perquè el dia de demà siguin grans professionals i millors persones. Amb tot, es tracta d’una tasca que al llarg de la història ha tingut més o menys prestigi i ha estat més o menys acompanyada socialment i políticament, però que, en essència, continua surant gràcies a la vocació i estima de milers de professionals que, per sobre de tot, fan prevaldre l’interès i el benestar dels infants i adolescents amb els quals comparteixen el seu dia a dia. La missió és que tots ells se sentin valorats com a individus, una fita que Raquel Martín, mestra de 4t de primària a l’Escola Escursell i Bartalot de Ripollet, creu que juga a favor de la percepció positiva que, “malgrat el context, els alumnes tenen dels seus mestres”.

D’UNA PASTA ESPECIAL

Qui ha reflexionat àmpliament a l’entorn de la figura del mestre és Jaume Funes. El psicòleg, educador i periodista ho fa en el llibre Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo Editorial), un títol que deixa clara la posició actual dels educadors, en part en terra de ningú. Amb ell, i amb la Raquel i la Montse Palouzie, mestra de 6è de primària a l’Escola Collserola de Cerdanyola del Vallès, parlem precisament de les llums i ombres d’un ofici que, tot i el soroll que de vegades l’envolta, continua sent cabdal.

    "Ser mestre es porta a dins, tot i que després amb el temps se’n va aprenent, però se n’han de tenir moltes ganes”, Raquel Martín - mestra

Quan els pregunten si tothom serveix per ser professor, tots tres es mostren força unànimes. Martín respon que “ser mestre es porta a dins, tot i que després amb el temps se’n va aprenent, però se n’han de tenir moltes ganes”. Funes apunta que “no tothom serveix, i d’entre les persones que serveixen no totes estan disposades a exercir”. “Algú que no és curiós i no es fa preguntes no serveix”, afegeix l’educador. “Fer de mestre és vocacional”, assenyala Palouzie, que també deixa clar que “el paper del mestre és bàsic per aconseguir motivar l’alumne a aprendre i a seguir aprenent”. Un objectiu al qual, segons Funes, el sistema no contribueix: “Hi ha joves que, desmotivats, deixen l’escola, i part de la nostra missió és afavorir que s’hi reconciliïn i hi reconnectin”.

CONNEXIÓ EMOCIONAL

“S’ha de connectar amb l’alumne a través de l’emoció, de manera personal i des del nivell més emocional, no teòric o utilitari”, assenyala Martín. “A mi els meus alumnes alguns dies venen i em fan una abraçada”, prossegueix, alhora que apunta: “El paper del mestre ha canviat molt i ja no és només ensenyar, sinó estar amb l’alumne i compartir estones, aprendre coses més o menys interessants i acompanyar-se mútuament durant un any”. Per a Palouzie, el que més agraeixen els infants “és que els escoltis, entenguis i comprenguis, un acompanyament que arriba a les famílies, que veuen que els seus fills estan a gust a l’escola”.

    Hi ha joves que, desmotivats, deixen l’escola, i part de la nostra missió és afavorir que s’hi reconciliïn i hi reconnectin”, Jaume Funes - psicòleg i educador
Per a Funes la clau “és que cada alumne se senti mirat de manera singular i específica, així com convidar les famílies a entrar a l’escola, cosa que les lleis educatives no afavoreixen”. Segons el seu parer, “no hi haurà escola que funcioni bé si no posem també els pares i mares al bell mig del sistema”. “S’han de cuidar les famílies, tant si el nen va bé com malament”, afegeix Martín, que proposa conèixer-les quan arrenca el curs: “Molts cops pensen que passa alguna cosa amb el seu fill, però simplement és una eina per conèixer l’entorn del nen”. Funes apunta també que, al llarg de la seva carrera, mai ha trobat “mals pares o mares, però sí alguns que, impotents, necessiten eines per intentar fer les coses millor”. I destaca: “Si ets pragmàtic, has de considerar les famílies com un banc de saber”. Palouzie afirma: “Cal buscar moments per trobar-nos i que les famílies participin més, ens expliquin coses, entenguin el nostre paper i ens vegin com a algú proper”.

UNA RELACIÓ QUE MARCA

Quan els preguntem sobre com els agradaria que els recordessin els seus alumnes d’aquí un temps, al girar la vista enrere, a tots tres se’ls dibuixa un somriure. Martín explica que li fa “molta il·lusió” que els exalumnes vagin a veure-la a l’escola quan ja fa temps que han marxat, mentre que Palouzie reconeix que s’emociona quan algun li confessa que vol ser mestre, “sobretot aquells de qui mai ho hauries dit”. “També hi ha exalumnes que, durant la seva etapa universitària, venen a entrevistar-me i diuen que soc una referent”, una connexió, apunta, “que fa il·lusió”.

    "El que més agraeixen els infants és que els escoltis, entenguis i comprenguis, un acompanyament que arriba a les famílies”, Montse Palouzie - mestra

Molts cops, quan te’ls trobes -explica per la seva banda Jaume Funes-, et recorden coses que els van arribar i que tu ni recordaves haver dit i veus com sí, com d’alguna manera vas passar deixant empremta”. “A més, quan t’adones que tenen unes vides ben encaminades, penses que potser no haurien acabat d’aquesta manera si no fos pels referents que van tenir entre els seus professors. Te n’enorgulleixes molt”, conclou l’autor de Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix.

Què els diríeu a les noves fornades de mestres que comencen ara?

    Raquel Martín: “Els diria que tinguin ganes d’aprendre. A l’escola no només s’hi va a ensenyar, sinó que s’aprèn molt, dels alumnes i dels companys; i del sistema, tant si t’agrada com si no”.
  Montse Palouzie: “Els instaria a passar-s’ho bé; si no ho fan, no podran emocionar. Han d’interactuar amb les criatures, emocionar-se i vibrar amb elles”.
  Jaume Funes: “La professió d’educar permet trobar un sentit significatiu de la vida. Hem d’esdevenir vides que acompanyen vides. Això és el que dona sentit a la nostra feina”.


18 de gener 2020

Nens i ansietat: binomi enverinat per Marc Serrano i Òssul

Cada vegada més infants i joves pateixen episodis d’ansietat. Per què passa? El ritme frenètic amb què viuen moltes famílies no hi ajuda
Com tantíssimes altres paraules catalanes, té origen llatí (ve d’anxiĕtas, que vol dir el mateix) i està documentada des del segle XV. Designa, de fet, tres fenòmens diferents: la “viva inquietud” -no patològica, s’entén- per alguna cosa que pot o podria passar, i també dues alteracions de la salut, una de passatgera, l’“estat d’intranquil·litat i d’agitació amb sensació d’opressió al cor”, i una altra d’estable, la “pertorbació psíquica caracteritzada per un estat d’extrema inseguretat i inquietud”. Amb mesura, estimula, espavila (l’ansietat de “ tenerte en mis brazos ”, com diu la cançó), però en excés és un dels mals del nostre temps, tant dels adults com dels nens i adolescents, que, sobreprotegits, hi poden caure. I és una experiència menys definida, menys normalitzada i més difícil de calibrar i gestionar que d’altres.

L’últim llibre de la periodista i escriptora Eva Millet (Niños, adolescentes y ansiedad, publicat per Plataforma Editorial) promet, a la faixa, revelar “com batallar amb aquesta emoció sense que es converteixi en un drama familiar”, i porta com a subtítol ¿Un asunto de los hijos o de los padres? Això últim tan llaminer ho respon a l’ARA: “L’ansietat és una emoció (fonamental, a més) que tots portem de sèrie. El que passa és que estem en uns temps particularment ansiògens, i els nens i adolescents l’estan experimentant (en forma de trastorn) cada vegada més. I, en part, és pel fet que en les criances actuals hi ha molta ansietat: per part dels pares, pel futur dels seus fills i, també, per uns ritmes frenètics de vida que són completament antinaturals per als infants”. El caldo de cultiu ideal.

    En les criances actuals hi ha molta ansietat: per part dels pares, pel futur dels seus fills i, també, per uns ritmes frenètics de vida que són completament antinaturals

L’autora afirma que l’ansietat és “bona i necessària” amb mesura, però perillosa si se n’experimenta massa: “L’ansietat és particularment subjectiva: el que a tu et crea ansietat a mi em pot semblar una bestiesa i viceversa. I sí, una certa dosi d’ansietat és necessària per a un bon funcionament del dia a dia (per llevar-se al matí, per arribar a temps d’agafar el tren...), i per fer coses més extraordinàries com ara aconseguir un expedient acadèmic excel·lent o acabar una marató”. Quan ha de preocupar, doncs? “L’ansietat normal es converteix en trastorn quan afecta de manera reiterada la vida quotidiana de la persona. Quan es creuen unes línies vermelles que ens trastornen l’existència”, explica Millet.

ANSIETAT INFANTIL

On comença i on acaba l’ansietat infantil? ¿Un nen molt actiu és ansiós? ¿I un d’hiperactiu? “De fet, a vegades -constata l’escriptora- els trastorns per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) són ansietats infantils. Un dels signes d’una ansietat patològica és la irascibilitat, el neguit, el fet de no estar quiet... Comportaments que poden derivar en diagnòstics de TDAH amb hiperactivitat o sense. El problema és que l’ansietat és una emoció difícil de descriure, volàtil. Sabem identificar la por, per exemple: té un origen concret. Però l’ansietat és més complicada, intangible. No sabem com explicar-la. I si ja ens costa als adults, als nens encara més”.

Mantenir a ratlla l’ansietat infantil

La periodista i escriptora Eva Millet remarca que, òbviament, l’ansietat és cosa d’especialistes quan ha esdevingut un trastorn; davant de la més mínima sospita, el consell evident és, com sempre, posar la criatura en mans d’un professional. Ara bé, quan no és un trastorn, ¿què s’hi pot fer? “Hi ha maneres de prevenir-la i no són gaire complicades: per començar: el joc! “Esbargir-se”!”, assegura, i continua: “Aquest verb fantàstic és un gran ansiolític. També, dormir: dormir bé. Et regenera, et treu el neguit. Però els nens i els adolescents estan dormint cada vegada menys. Les pantalles (altament addictives) són un altre generador d’ansietat. I les presses: aquest “no parar” al qual també som addictes i que hem transmès als nostres fills. La natura, el contacte amb ella, és un altre gran ansiolític. Sense oblidar les abraçades, el tacte: no m’oblidaré mai d’una noia que em va dir que, quan va sofrir un atac de pànic (el màxim exponent de l’ansietat), la va calmar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol pastilla”. I, probablement, com algú va dir, no cal dir res més.

I ara ¿els infants són més ansiosos que mai perquè els adults ho són més que mai? ¿Els grans els encomanem ansietat? Què la provoca? La periodista parla de dos enfocaments possibles: “Hi ha corrents (com ara al món anglosaxó) que parlen d’una epidèmia d’ansietat entre els menors, mentre que hi ha punts de vista més prudents que asseguren que l’ansietat, com el dinosaure, sempre hi ha sigut, i que el que passa és que ara se’n parla, es diagnostica més i, també, es patologitzen emocions que poden ser normals. Dit tot això, els ritmes de vida que porten els infants actualment, les pantalles, la falta de contacte amb la natura, el dèficit de joc i de son són grans generadors d’ansietat. Com també l’ansietat dels pares, ingredient fonamental d’un estil de criança (la hiperpaternitat) cada vegada més en voga, i que és un gran generador d’ansietat precoç”.

    L’ansietat dels pares, ingredient fonamental d’un estil de criança (la hiperpaternitat) cada vegada més en voga, és un gran generador d’ansietat precoç

Tenir una cura exagerada dels fills els fa més vulnerables; a l’ansietat, també. Millet: “Si tu no deixes que el teu fill caigui, experimenti el que és equivocar-se i s’enfronti a les seves pors, el que crees, amb la millor de les intencions, és una persona molt insegura, que no es veu capaç d’enfrontar-se a la vida sense ajuda. I això és un generador clar d’ansietat. Sobreprotegir és desprotegir”. Pam.

ELS SÍMPTOMES

Com es manifesta, però, l’ansietat de nens i joves? “En els infants -precisa Millet-, el trastorn d’ansietat més habitual són les fòbies específiques (a la foscor, als animals, a les xeringues…). En els adolescents, l’anomenada fòbia o ansietat social (la por de ser avaluat o criticat). Es desencadena, normalment, fora de l’àmbit familiar: a l’escola, en les actuacions enfront d’un públic (cosa que cada vegada fan més: les performances gairebé constants són una característica de les infanteses híper). L’ansietat social es manifesta -també en nens petits- amb l’evitació reiterada de certes situacions (anar a escola, per exemple), el mutisme i, fins i tot, la tartamudesa”.

    En els infants, el trastorn d’ansietat més habitual són les fòbies específiques (a la foscor, als animals, a les xeringues…). En els adolescents, l’anomenada fòbia o ansietat social (la por de ser avaluat o criticat)

Demanem a la periodista i escriptora què l’ha sorprès més dels testimonis entrevistats. “En els petits -molts dels quals ja han debutat en l’educació emocional-, el coneixement que tenien d’una emoció tan complexa com és l’ansietat i l’admissió que en patien. També les seves agendes, absolutament frenètiques, i la falta de temps per fer una activitat essencial en la infantesa: jugar. Ho tenen com assumit i això em va causar tristor”, confessa. I afegeix: “Entre els adolescents -que és una etapa en què s’és particularment vulnerable a l’ansietat-, el neguit que els provoca la idea d’equivocar-se i d’escollir. És com el pitjor! Abans això no passava tant. Però esclar: si sempre t’han dirigit, és difícil prendre decisions, i si no t’han deixat equivocar-te, la idea et sembla… espantosa! També he detectat -perquè vaig entrevistar adolescents de diferents classes socials- que, per als nois més vulnerables, manifestar l’ansietat és un luxe. No se la poden permetre”.

La resposta merament farmacològica no és, tampoc, exclusiva dels adults. Millet alerta: “Les benzodiazepines són els fàrmacs més consumits al primer món, per davant de l’ibuprofèn! I els menors també en prenen, amb recepta i sense. Hi ha estudis com l’enquesta Estudes del Pla Nacional sobre Drogues (2018) que ho demostren: el 2017 un de cada sis joves van calmar les seves tensions amb ansiolítics, uns fàrmacs que s’havien convertit en la primera droga d’ús adolescent, per davant del tabac i de l’alcohol (amb una mitjana de debut de 13,7anys). N’hi ha un abús, sí”. Alerta.

Ep: ansietat! Senyals d’alerta

“Un senyal d’alerta que em repetien els experts a qui he entrevistat per al llibre, tant en infants com en adolescents -recorda Millet- són els símptomes continuats de petites malalties (mal de panxa, de cap…)”. Molèsties que, d’entrada, no semblen importants, però que sí que són, per contra, recurrents: ara això, ara allò... “També el rebuig a anar a llocs on anaven habitualment (l’escola, una festa d’aniversari, un partit…), el bloqueig en activitats acadèmiques i esportives (aquí ha guanyat l’ansietat), i preocupacions excessives i reiterades”. Maldecaps exagerats, vaja. “En els adolescents, a més -apunta-, entren en joc l’ús i abús de les drogues i l’alcohol, els atacs de ràbia i un fenomen: les autolesions (talls a la pell, infligits pel mateix adolescent), que són un signe claríssim que alguna cosa no va bé”. Ulls i orelles oberts, assessorament expert i molta molta paciència.

17 de gener 2020

Lo que le puede pasar a tu hijo de mayor si no aprende a gestionar la frustración per Olga Carmona

Los niños que no toleran las desilusiones pueden convertirse en adultos "emocionalmente discapacitados". Así puedes evitarlo
De forma muy genérica, cuando hablamos de tolerancia a la frustración estamos definiendo la amarga sensación de impotencia, rabia y tristeza por no conseguir aquello que deseábamos. La frustración es una emoción percibida como negativa cuando no se llega a cumplir un proyecto, una ilusión, un deseo.
Los niños, especialmente los más pequeños, tienen conductas que son consideradas por los adultos como egoístas o egocéntricas. Y, efectivamente, así es, sin embargo, es necesario quitarle a esa forma de comportarse la connotación social o el juicio peyorativo que nosotros ponemos. Este forma parte del desarrollo normal del ser humano que va alcanzando progresivamente mayores niveles de madurez neurológica, tanto a nivel motriz como intelectual o cognitivo. Entre los tres y los seis años, los niños se consideran el centro del mundo, los demás no existen. A esta edad la capacidad empática es aún un proceso muy precario e indefinido y no es hasta los seis años cuando se inicia la etapa de la empatía cognoscitiva o la capacidad de ver las cosas desde la perspectiva del otro, que alcanzará su madurez definitiva en torno a los 10-12 años con la empatía abstracta o social.
Saber esto ayuda a entender la razón por la cual los niños pequeños se comportan de forma narcisista. Ahora bien, de la misma forma que nacemos programados para el lenguaje, pero necesitamos del entorno para producirlo, también necesitamos aprender a ser empáticos y a tolerar la frustración con ayuda de los demás. Con especial protagonismo de los padres que son los referentes fundamentales en edades tempranas.
En este sentido, resulta frecuente ver cómo hay una polarización en la forma de gestionar esta habilidad en los niños. Todos conocemos padres que opinan que a los niños se les debe evitar cualquier frustración, pues ya la vida se encargará de “hacerles sufrir”. También están los del lado opuesto que tienden a frustrar de forma intencional al niño en la creencia de que eso “confiere carácter” y así aprenderán a enfrentar la vida que es muy dura.
Es decir, infraprotección frente a sobreprotección.
En ese continuo habitamos la mayoría de padres, más cerca de uno u otro polo, dependiendo de la situación, del carácter del niño, de la forma en que fuimos educados, de nuestro estado de ánimo en ese momento, cansancio, etc. Es decir, sin una línea consistente de actuación en algo tan básico como es ayudar a nuestros hijos a manejar una de las habilidades emocionales más predictoras de éxito o de fracaso vital.
Algunos de los comportamientos típicos de niños que no han aprendido a gestionar la frustración son:
    Agresividad: reaccionan de forma agresiva o con rabietas cuando sienten frustración.
    Abandono de la tarea, no persisten.
    Impaciencia e impulsividad.
    Búsqueda de refuerzo o gratificación inmediata.
    Demandan de forma exigente.
    Pensamiento polar o radical, poca flexibilidad.
    Intolerancia al error o al fracaso.
    Dificultad para adaptarse a los cambios.
    Ansiedad.
    Inseguridad.
La vida frustra. Por ello es imprescindible tolerar la frustración y eso se aprende. Hay niños con tendencias de personalidad que estarán más predispuestos y otros más resistentes, pero esta es una aptitud, una habilidad que como tantas otras necesita modelaje y herramientas para ser incorporada.
No ser capaces de tolerar la frustración nos convertirá en adultos emocionalmente discapacitados, ineptos vitales. La vida va a traer frustraciones sí o sí, no siempre nos va a dar aquello que deseábamos incluso esforzándonos mucho. Esto es una realidad y no preparar a nuestros hijos para ello es debilitarles, es dejarles sin recursos de afrontamiento.
Y no se trata de forzar artificialmente las situaciones que producen frustración, ya que eso es innecesario, contraproducente y, en mi opinión, también algo sádico. Pero tampoco debemos evitarlas ni mucho menos, compensarlas. Se trata de aprovechar las frustraciones cotidianas, inherentes al hecho de vivir, como preciosas oportunidades de aprendizaje que, sin ellas, no podríamos hacer.
Nuestro papel como padres y educadores debe ser el del acompañamiento emocional en momentos donde la frustración aparece y duele, reconociendo y validando la emoción primero y ayudando a generar soluciones alternativas después. Pero debe ser el propio niño quien, sintiéndose comprendido y contenido, sea capaz de generar una solución alternativa. No debemos compensar nosotros lo que falló ya que evitaremos al niño la posibilidad de trabajar aptitudes esenciales como la paciencia, la aceptación, la solución de problemas, la demora del refuerzo y la creatividad.
Algunas ideas para ayudar a nuestros hijos a gestionar la frustración:
    Deja que haga aquello que puede hacer, aunque lo haga despacio y mal. Aunque se equivoque o no lo haga de la forma en que tú lo harías. Con ello estás capacitándole para vivir el error como algo positivo que nos indica cómo no hacer las cosas (luego es un camino, un faro) y estás desarrollando en él la percepción de logro y competencia personal, ambas pilares de una autoestima sólida y resistente a los reveses.
    No compenses el error haciéndolo tú. Deja que lo vuelva a intentar e invítale a encontrar por sí mismo nuevas rutas para resolverlo. Permanece a su lado, tu papel es ofrecer contención y seguridad para que él encuentre su forma de hacer las cosas.
    Sé referente. Los niños aprenden, sobre todo, por modelaje y nosotros somos los modelos a través de los cuales filtran la realidad y aprenden a estar en el mundo. Si tú vives el error como algo negativo, si abandonas la tarea cuando te frustras, si vives un revés cotidiano de forma agresiva, estás siendo incoherente con lo que pretendes transmitir. Revisa tu forma de afrontar el fracaso, la frustración y el error. Para educar hay que reeducarse.
    No dejes que se enfrente a aquello para lo que aún no está listo. Hay situaciones que requieren la intervención de un adulto.
    Ayúdale a canalizar la frustración de forma constructiva: es necesario que aprenda a identificarla, nombrarla y después encontrar una manera de desactivar la agresividad que pueda generar: sencillas técnicas de respiración diafragmática, el ejercicio físico intenso (correr, saltar, gritar…).
    No minimices ni anules el llanto. Llorar es una respuesta necesaria, positiva y posterior a la agresividad que genera la frustración, por tanto, es un paso previo para neutralizar la impotencia y sentirnos más preparados para el aprendizaje posterior.
    Sé empático de verdad. Escucha sus razones y trata de que hable sobre todo de emociones, de cómo se siente. Hablar de ello, es el principio de la aceptación y, por tanto, de empezar a encontrar sus propias maneras de resolverlo. Contar un suceso parecido que te ocurrió a ti cuando eras pequeño, suele ser percibido por el niño como que estás entendiendo realmente su situación dado que la viviste y en ese saberse comprendido hay un enorme camino recorrido.
    La persistencia en la tarea no tiene que ser seguida ni insistente. Si el niño está intentando algo que no consigue y se frustra, puede ser bueno cambiar de actividad y volver a ello más tarde, cuando el ánimo haya cambiado. Negócialo con él previamente.
    Dale la ayuda justa y cuando la pida. Es importante que aprendan también a pedir ayuda cuando sientan que la necesitan, pero no des más de lo que es necesario, dale solo aquello que le permita seguir por sí mismo. Los padres tendemos a hacerlo por ellos en la creencia de que les estamos ayudando, pero es una ayuda cortoplacista y que parchea una situación concreta en lugar de generar recursos adaptativos de personalidad a largo plazo.

En definitiva, no te preocupes demasiado por cuánto puedes hacer por tus hijos, sino por cuánto pueden hacer por sí mismos y cuánta solidez vital han construido, gracias a cómo fueron educados.

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...