31 de març 2014

Intervención comunitaria con adolescentes y familias en riesgo

Autors: Ana Martínez Pampliega, Ágata Valentina d'Addato, Tamara Prieto Prieto, Marta Ruiz Narezo, Jesús Vilar, Jordi Longás, M. José Rodrigo, M. Luisa Máiquez, Juan Carlos Martín, Miguel Garrido Fernández, Juan Antonio Marcos Sierra, Mónica Permuy López, Janire Fonseca Peso, J. Manuel González de Audikana, Zuria Fernández de Liger Jaén, Rosa Santibáñez Gruber, Gregorio Aranda Bricio, Elena Ayarza Elorriaga, Luis Aymá Gonzalez 
Editorial: Graó

Aquest llibre ajuda a identificar i analitzar bones pràctiques d'intervenció encaminades a afavorir el benestar i la inclusió social del col·lectiu d'adolescents basant-se en el protagonisme i la centralitat de la persona, en aquest cas el nen, la nena o l'adolescent. Els autors destaquen la importància d'una intervenció global i integral de diferents professionals i l'avaluació dels resultats, l'impacte dels programes i les possibilitats de transferibilitat.

Es basa en un model elaborat d'indicadors de bones pràctiques d'inclusió social i instruments que poden ser molt útils tant per dissenyar polítiques públiques com per guiar els mateixos processos d'intervenció socioeducativa.

Contes que em van curar

Autors: Nadia Ghulam i Joan Soler i Amigó
Editorial: Columna

"Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. No he vist al meu entorn ni cérvols, ni guineus, ni boscos. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera d'explicar-me com era el meu país, el meu paisatge abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als contes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat."

But na but... això era i no era una noia amb el cos ferit per la guerra però amb l'energia d'un cor enorme alimentat per les històries de la seva mare. Per primera vegada es traslladen al paper els contes orals d'un país que, com la Nadia, ha canviat d'identitat però no ha perdut l'essència. Un regal per als lectors catalans, que han acollit aquesta dona forta i valenta a la seva terra.

Cómo ganar amigos e influir en las personas por Oscar Avila, Antony Barbera

Hacer amigos e influir en personas es más que una cuestión a resolver con un libro de auto ayuda. Es una meta que la mayoría de nosotros compartimos y requiere paciencia, práctica y una personalidad fuerte. Lee los consejos a continuación para aprender cómo hacerlo de la mejor forma posible.

Cuida tu apariencia
Vístete a tono con la situación. Piensa en los disfraces. La gente se disfraza para representar a alguna otra persona que los demás reconocerán fácilmente, sea un zombie, un bombero o una novia. De hecho, cualquier cosas que vistes en esencia es un disfraz. Dice mucho de ti a los ojos de cualquier persona que te vea. Utiliza tu ropa para dar una imagen de ti mismo que muestre a las personas lo que buscan en un amigo: confianza, felicidad, estabilidad, etc.
Para ponerlo en pocas palabras, esto implica vestir ropa limpia y atildada, prendas que combinen en colores y diseños y se complementen. Esto demuestra que tienes la suficiente autoestima como para pensar en tu apariencia, te encargas de mantenerla y tienes la suficiente confianza como para no esconderte o escaparte.

Mantén la higiene. A la distancia de un apretón de manos y de más cerca, la diferencia entre una higiene deficiente y la higiene adecuada es evidente. Si quieres conectar con las personas tendrás que acercarte a esa distancia, por lo que cabe mantener tu cuerpo tan limpio como tu ropa. Date una ducha todos los días, lávate el pelo entre 3 y 5 veces por semana. Cepíllate los dientes por lo menos dos veces al día y utiliza el hilo dental antes de dormir. Lávate la cara, péinate y usa desodorante. Ten en cuenta también otras cuestiones como el largo de tus uñas y, en el caso de los hombres, cuida también de tu barba.
Las mujeres pueden elegir afeitarse o depilarse los brazos y piernas según su preferencia, pero ten en cuenta que algunas personas creen que no afeitarse o depilarse es un síntoma de falta de valoración de sí mismo. Para llegar al mayor número de personas posibles, lo mejor es afeitarte o depilarte.

Cuida de tu cabello. No importa cuán largo sea, debes mantenerlo en condiciones tú misma o que un peluquero lo haga. Asegúrate de que siempre se vea prolijo, aunque cuando estás en tu casa lo uses de forma diferente.

Mantén tus propiedades. Más específicamente tu casa y tu vehículo (si ya tienes uno) son lo más importante que debes mantener. Nunca sabes cuándo tendrás visitas inesperadas o quién te verá cuando subes o bajas de tu auto. Además, cuidando tu entorno te sentirás mejor con tu vida en general.
Deberías lavar tu auto todos los meses, manteniendo limpios los asientos y el piso. También debes hacerlo ver por un mecánico respetando las revisiones periódicas, junto con los cambios de aceite y la rotación de los neumáticos. Si tienes una bicicleta, lávala todos los meses y llévala a una tienda para que la revisen.
Tu casa debe estar siempre ordenada y tan prolija como puedas. Lava los platos y la cocina después de comer para evitar que se amontone todo. Lava la ropa tan seguido como puedas, y quítala del medio una vez que está limpia. Si tienes un jardín, quita los yuyos periódicamente. También toma la precaución de emprolijar La entrada y acceso de tu casa.

 
Controla tu lenguaje corporal. Se ha dicho muchas veces porque es cierto: el lenguaje corporal es una forma de comunicación muy fuerte entre las personas. Esto se debe a que es muy difícil fingirlo y a que revela estados emocionales del momento. De muchas formas, observar el lenguaje corporal de una persona cuando habla puede decirte más sobre esa persona que lo que está diciendo. Por esta razón es tan importante hacer todo lo que puedas para emplear tu lenguaje corporal para conectar con las personas.
El lenguaje corporal es complejo y depende mucho del contexto: la misma postura o movimiento puede terner diferentes significados según quién, dónde y cuándo lo haga. En vez de intentar interpretar el lenguaje corporal de todo el mundo, intenta hacer el tuyo claro y comprensible. Controla lo que está a tu alcance y descarta todo lo demás. 

Muévete resuelto y sin dudar. Esto no significa que debes hacer movimientos rápidos y repentinos, sino más bien que debes cuidar que todos tus movimientos denoten confianza. Cuando das la mano a alguien, aprieta con firmeza. Camina a tu ritmo, sin tropezar ni encorvarte. Mueve tus brazos al caminar.

Cuida tu postura. Lo dicen las maestras de primario cientos de veces al día, pero la postura es fundamental. Tus hombros deben descansar relajados, manteniendo tu espalda erguida. Tu cuello debe seguir la línea de tu columna vertebral. Una postura adecuada no solamente demuestra confianza y auto estima, sino que también te permite respirar mejor y reduce el riesgo de sufrir dolores de espalda al envejecer.
Utiliza tu rostro a tu favor. Si los ojos son las ventanas al alma, tu rostro es una compuerta por abrir. Haz siempre tu mejor esfuerzo por sonreír genuinamente, haz contacto visual (sobre todo cuando alguien te habla), y permite que tu rostro se vea animado, demostrando sinceridad y empatía. La gente prefiere a las personas que sonríen y ríen todo el tiempo antes que alguien que parece serio o distante.

 
Mantente activo. Incluso un cuerpo falto de salud tiene un aire de salud cuando la persona busca vigorizar su espíritu. Ejercítate regularmente todo lo que puedas, y come modestamente. Si tienes algún problema intentando arreglar algún inconveniente acomodando tus horarios, recuerda que cualquier esfuerzo es mejor que ningún esfuerzo. Incluso unos pocos minutos de ejercicio después de despertarte o al volver del trabajo te ayudarán a mantener una buena postura, controlar tu lenguaje corporal y tener más energía.

Ganar mentes y corazones

 

Pule un poco tu retórica. Los buenos oradores van y vienen, pero pocos han dejado una impresión más fuerte que Aristóteles, el gran filósofo griego. Su aproximación a la retórica, escrita unos 2500 años atrás, es todavía uno de los marcos de trabajo más útiles para decidir cómo maximizar la persuasión en todo lo que quieras decir. Aristóteles divide los elementos de cualquier argumento persuasivo en tres partes esenciales. Combinándolas todas armónicamente, podrás preparar una argumentación irresistible.
Crea una fuerte identidad con “logos”. “Logos” es la claridad, organización y coherencia interna de lo que tienes que decir. Los discursos que están atravesados por el logos no pueden ser forzados para decir algo más de lo que quieres decir. Cualquier intento de alguna persona por desarmarlo solamente jugará en contra de ella y no afectará tu argumento.

Añade credibilidad y verosimilitud a lo que digas utilizando “ethos”. “Ethos” es el fundamento ético de tu argumento, el cual generalmente se refleja en el tono y el estilo en que lo dices al igual que tu presencia (y reputación, si ya cuentas con una). Los discursos que emplean “ethos” nunca ponen tus convicciones personales en duda, y respaldan la noción de que sabes de lo que estás hablando y se puede confiar en ti.

Agrada a tus interlocutores con “pathos”. “Pathos” es la parte de tu argumento que te conecta con la vida personal de quien te escucha, sus experiencias, sentimientos y deseos. Siendo libre para transmitir emociones a tu interlocutor y añadiendo “pathos” a tu discurso podrás hacer que tu discurso trate tanto de ti como de ellos, haciéndoles sentir que estás involucrado con lo que sea que estés diciendo.

 
Practica la escucha activa. Nada hace que la gente guste de ti más rápido que ser bueno escuchando, pero esto implica más que sentarte y mirar a la otra persona mover los labios. Ser un escucha activo significa utilizar ciertas técnicas que demuestran tu atención. Con práctica, todas estas técnicas se convertirán en una parte natural de ti y las contarás dentro de tu repertorio comunicacional.

Cuando haya una pequeña pausa, incluso en la mitad de la oración, demuéstrale a la persona que la estás escuchando con una pequeña interjección. No abuses de esta técnica o parecerás impaciente. Una vez cada varias frases es lo mejor.
Cuando pienses en una pregunta para hacer que pueda llevar a esa persona a un detalle, hazla. No la interrumpas a mitad de la oración, pero cuanto antes mejor. Esto demostrará que estás tan interesado en lo que te están contando que quieres más detalles.

Utiliza afirmaciones neutrales. Si no estás demasiado seguro de qué pensar acerca de algo que te cuenta, o si estás de acuerdo o no con algo que te dicen, revisa el estado de la otra persona para definir tu postura. Si te mira como si no pudieran creer lo que acaban de contar, diles “¡oh, qué sorpresa!” o algo que permita que ambos queden enlazados sin tener que tomar partido enseguida.

Cuando la historia termina, pregúntale a la persona qué piensan al respecto o cómo se sintió. Después de una anécdota a todos nos gusta dar nuestra opinión.

Después de que la historia ha sido contada, resúmela para que la persona te escuche contándola. Esto le demostrará que lo has estado escuchando atentamente y que comprendiste por dónde iba la historia, y con eso le agradarás. Puedes avanzar en la conversación dando tu opinión. Por ejemplo, supongamos que alguien te cuenta una historia sobre su gato, al cual tuvo que llevar al veterinario por una emergencia. Cuando acabe la historia, di “Entonces, ¿al final tu gato estaba saludable? Bien, con esas cosas nunca se sabe...”
Cuenta anécdotas propias, pero no abuses de ellas. Seguramente estés intentando demostrar simpatía y comprensión, pero la otra persona comenzará a sospechar de ti si todo te conduce a hablar de ti mismo. Modera el uso de historias persona y anécdotas.
Habla bien. La mayoría de las personas suele pensar que sus voces son lo que son, pero esa no es la realidad. Aunque no es posible pasar de soprano a barítono, es posible controlar el tono de tu voz, y añadir claridad a lo que dices.
Canta para aprender a controlar tu voz. Una de las mejores formas de entrenar tu voz es cantar en voz alta. No debes tener buen oído, ni cantar para nadie. Canta en el auto, en tu casa mientras haces cualquier otra cosa. Con el tiempo controlarás a la perfección los sonidos de tu garganta.

Habla en tonos suaves de registro bajo. Esto no significa que debes hacer más profunda tu voz. Simplemente significa que debes imaginar un espacio más grande al final de tu boca y garganta cuando hablas, y hablar para llenarlo. No hables desde tu nariz o con la garganta muy cerrada. Hablar en tonos claros te hará sonar más sabiondo, y hará que tu voz sea mucho más agradable de escuchar.

Dale volumen a tus palabras. No hay necesidad de gritar al hablar, pero tampoco se trata de hablar sumisamente. No reprimas tu voz. Solamente hará que entenderte sea más difícil y también te hará sentir menos seguro de ti mismo.
Utiliza lenguaje comprensible. Solamente por comprender el significado de las palabras que usas la gente no comprenderá automáticamente lo que quieres decir. Cualquiera que haya hablado con un pariente o su pareja acerca de malos entendidos sabe que hay buenas y malas maneras de decir lo que tienes que decir. Aprendiendo algunos trucos de la psicolingüística puedes aprender a decir lo que piensas de una forma tal que no solamente te conecta con tu interlocutor, sino que directamente lo pone de tu lado.

1 Utilizar este lenguaje consiste en cargar con la responsabilidad. Durante una discusión, en vez de acusar a la otra persona de tal o cual cosa, di algo como “ Cuando dijiste/hiciste xxx, me sentí xxx”. Parece algo tonto al verlo escrito, pero funciona muy bien en discusiones reales porque contiene la reacción de la otra persona.

Por ejemplo, en vez de decir “Al decir eso me volví loco”, di “Cuando dijiste eso me sentí enloquecer”. Puedes utilizar este tipo de comunicación para casi cualquier tipo de discusión y te asombrarás al ver los resultados que consigues.

Utiliza el “nosotros”. De esta manera podrás incluir a la otra persona y hacerla sentir relevante. Cuando discutas oportunidades, eventos o trabajos grupales, habla de “nosotros” para afianzar la lealtad entre los que forman parte del grupo. Por ejemplo, en vez de decirle a alguien “¿Quieres hacer algo conmigo este fin de semana?”, dile “¿Hacemos algo juntos el fin de semana?”. Esto hace sentir a la persona en pie de igualdad y le das la posibilidad y el poder de decidir sobre la propuesta.

Dar poder a las personas con las que te relacionas este poder es un camino de ida y vuelta porque se sentirán mucho más predispuestos a devolverte un favor al recordar positivamente lo anterior.

Equipara los ritmos de la gente a tu alrededor. Los hipnotistas utilizan esta técnica para generar un efecto encantador. En principio, esta técnica no implica demasiadas habilidades, pero perfeccionarse lleva tiempo.
Comienza con algún disparador y consigue con preguntas sencillas llegar a la otra persona. A medida que utilizas tus habilidades de escucha, presta especial atención a acentos, repeticiones de palabras y la forma de hablar de la persona.

A medida que respondes y avanzas para pedir lo que quieres, habla más, pero equipara la forma de hablar de la otra persona. Siéntete libro de imitar sutilmente su forma de hablar, sin caricaturizarla. Hablar como hablan otros los relaja y les hace sentir que pueden confiar en ti porque de alguna forma que no pueden comprender son iguales a ti.

Cada vez que adviertes algo sobre el lenguaje corporal de la otra persona, imítalo. ¿Alterna tu peso de un pie a otro? ¿Golpea con el dedo el escritorio mientras espera que se cargue su ordenador? Puedes imitarla y crearás un lazo simpatético todavía más fuerte.

Demuestra buen carácter. Brindar apoyo, ser amable, entusiasta, valiente y confiable son las cualidades que te permitirán lucirte. Estos son los atributos que todos buscan en los demás, las cosas que hacen que las otras personas quieran confiar en ti y escucharte. Comienza con sinceridad y dedicación, dos virtudes difíciles de fingir. Sin embargo, si te concentras en ellas, puedes entrenarte para mostrar esa faceta con mayor frecuencia y mayores libertades que antes.

Realiza afirmaciones todos los días. Suena tonto, pero las afirmaciones funcionan. Solamente piensa en las cualidades que deseas transmitir y repítelas unas cuantas veces para ti mismo. Repítete que las tienes: “Soy una persona amable”, “Soy una persona entusiasta” y así con las virtudes que sea.

Busca oportunidades para demostrar tus mejores cualidades. Muchas veces, debido a malestar con algunas situaciones pasamos por alto la opción más valiente por una que pasará más desapercibida. Pelea contra eso recordándote que debes mantener los ojos abiertos para identificar los momentos en los que puedes equivocarte. Cuando reconozcas que estás camino a ser una persona hastiada o triste, convéncete de que eres la persona que otros quieren tener cerca. Incluso si no modifica la situación, es un gran entrenamiento para tu mente. Tarde o temprano lo internalizarás.

http://es.wikihow.com/ganar-amigos-e-influir-en-las-personas

30 de març 2014

Exploradors emocionals

Autors: Mercè Conangla i Jaume Soler 
Editorial: Parramón
"Exploradors emocionals" ens endinsa en un viatge apassionant per territoris molt diferents que ens ajudaran a connectar amb el nostre món interior i potenciar el procés d'autoconeixement a través de la força de la metàfora. Per embarcar-nos-hi haurem de comptar amb un equipatge ple d'emocions útils per afrontar les diferents situacions que també ens depara el viatge de la vida. Aquest llibre il·lustrat ofereix un enfocament nou i revolucionari en l'educació emocional dels infants que proposa activitats pràctiques que conviden a la reflexió, el desenvolupament de la creativitat, l'intercanvi d'experiències i el fet de passar de la reflexió a l'acció de millora.

Web "Una escola amb drets"

Amb motiu de la celebració de la commemoració del Dia Mundial de la Infància, el Comitè UNICEF Catalunya presenta la nova web "Una escola amb drets", un lloc ideat i adreçat a les persones del món educatiu interessades en l'educació en drets de l'infant.

La plataforma informa i orienta de com incorporar la filosofia i el contingut de la Convenció sobre els drets de l'infant en l'exercici educatiu, fa una selecció de recursos didàctics per treballar aquests drets, compila bones pràctiques de centres educatius i una sèrie de referències bibliogràfiques per complementar els vostres coneixements. Així mateix, i com a espai dinàmic i participatiu, us animem a compartir les vostres experiències publicant-les a la secció Proposa del web.

La creació de la pàgina respon a la demanda del col·lectiu docent de comptar amb formació i propostes per a la promoció d'una cultura escolar respectuosa dels drets dels infants, i se suma a altres accions formatives que porta a terme UNICEF.

Contes per a la integració

La Fundació ONCE ha habilitat, a la seva biblioteca web, una nova secció infantil on recollir la col·lecció de contes per a la integració.

La col·lecció consta de tres volums amb dos contes cadascun, títols com "Amador actor", "Silvina bailarina" o "Rosalía espía", en els quals cada personatge és un nen o nena amb una discapacitat que explica les seves vivències a través d'una aventura.

L'objectiu de la col·lecció és mostrar les vivències de nens i nenes amb discapacitat a través d'aventures divertides. Cada conte disposa d'un petit resum a l'inici on s'explica als més petits en què consisteixen les diferents discapacitats que apareixen a les lectures.

29 de març 2014

Tres adolescents de 15 anys creen un sistema de seguretat vial per a persones sordcegues

Tres estudiants d'ESO de l'institut d'Argentona han dissenyat un sistema d'advertència vial per a vianants que tenen dificultats a l'hora de creuar el carrer a causa de les seves discapacitats de sordesa i ceguesa.

El sistema ha representat per a aquests alumnes de 15 anys el reconeixement de l'ONCE. Consisteix en un mecanisme de vibració que permet canviar el semàfor de color a través d'un sensor a la vorera i un receptor a la part inferior del bastó de rastreig. A partir d'aquí, quan el sensor detecta la part inferior del bastó, llança el senyal per canviar el semàfor, i quan aquest canvia a verd, la persona sordcega que espera rep una vibració a la part superior que l'avisa que ja pot creuar el carrer. Quan el bastó deixa de vibrar, significa que el semàfor es posarà vermell aviat.

El projecte, que porta per nom VST (visió, societat i tecnologia), també és útil per a trams on no hi ha semàfors, ja que el bastó incorpora un sistema de llums que avisen el conductor quan ha de parar perquè passi el vianant.

Paternidades creativas

Autor: Ricard Huerta Ramón, Editorial: Graó
Aquest és un llibre que no pretén solucionar casos particulars, que no és un receptari que plantegi problemes puntuals, ni un manual de supervivència per a pares. Es tracta d'un text representatiu i expectant que ens descobreix les possibilitats que ofereixen les noves paternitats com a argument creatiu que cal discutir de manera urgent i necessària. El repte consisteix a evitar certs tòpics, eliminant els sectarismes i les postures radicals. Ningú no ens ha ensenyat a ser pares, per això exercim la paternitat segons les intuïcions i arrosseguem molta desinformació acumulada. Hem d'aprendre a qüestionar-nos la nostra paternitat sense acceptar que ser pare és donar per fet que aquest exercici esdevé de manera espontània.

Xarxa social per canviar els models d'aprenentatge Atta Community

Aquesta xarxa social té per objectiu canviar la manera d'aprendre dels estudiants. Les entitats infantils i juvenils poden utilitzar-la per fer reforç d'assignatures escolars. 


Canviar el model d'aprenentatge, potenciar la implicació dels alumnes i estudiar millores per al sistema educatiu són els objectius dels creadors d'Atta Community, un projecte que molts centres educatius estan començant a experimentar. 

Es tracta d'una xarxa pensada perquè el professorat la utilitzi a les seves classes. El funcionament és ben senzill: el tutor proposa una missió i els alumnes l'han de completar afegint anotacions en text, fotografies o dibuixos fets amb la seva tauleta tàctil. Un cop l'alumne ha completat la proposta, pot comentar les dels seus companys o, fins i tot, compartir la seva experiència. Mitjançant aquestes propostes, els alumnes complementen les lliçons que han après a classe.

Pèrdues i dols


Títol: Pèrdues i dols
Autora: Concepció Poch Avellan
Editorial: Octaedro

És evident que perdre no ens agrada gaire, per no dir gens. Admetre que hem d'acceptar pèrdues i dols al llarg de la vida se'ns fa feixuc. 

Dit això, cal reconèixer que les pèrdues formen part de la nostra existència i que un dels primers objectius de l'educació de grans i petits és transformar les pèrdues inevitables en una cosa valuosa i en una font de guanys ètics. 
Diuen que compartir els sentiments alleuja el dolor. Quan aquests són tristos o dolorosos es fa més difícil fer-ho. I quan les pèrdues ens aclaparen, les podem negar, amagar, ens podem enfadar, rebel·lar... o podem acceptar-les i procurar que els nostres processos de dol siguin saludables.

L'autora es planteja algunes preguntes clau entorn de la varietat de pèrdues i dols que ens envolten i ens toca viure. Les respostes no seran mai unívoques. L'experiència humana de perdre (i de guanyar) és personal, única i irrepetible.

28 de març 2014

EQUAR

Ètica aplicada als serveis socials

El desenvolupament de l'ètica en l'activitat de prestació de serveis socials té com a finalitat aconseguir l'efectiu respecte dels drets de les persones, la promoció dels valors democràtics, l'enfortiment ètic de la societat civil i les bones actituds. Les persones professionals i les entitats que gestionen els serveis socials han d'orientar la seva activitat de manera que es garanteixi la dignitat de les persones, el seu benestar i el respecte a l'autonomia i intimitat.
Comitè d'Ètica dels Serveis Socials de Catalunya
El 12 de juliol de 2010 es va constituir el primer Comitè d'Ètica dels Serveis Socials de Catalunya que té entre les seves funcions prestar a totes les persones implicades en serveis d'intervenció social un assessorament en la presa de decisions en l'àmbit dels serveis socials i actua com a generador de coneixement i de bones pràctiques.

Aquest òrgan, de caràcter multidisciplinar, està format per vocals especialistes en l'àmbit de les ciències humanes i socials, la salut, l'educació, la justícia i la filosofia, persones professionals vinculades als serveis d'atenció directa, persones representants dels col·legis professionals, persones de les entitats d'iniciativa social, així com d'entitats, de caràcter social i mercantil, prestadores de serveis socials i, finalment, persones en representació d'associacions d'usuaris i familiars.

En la sessió de constitució del Comitè d'Ètica dels Serveis Socials de Catalunya del dia 12 de juliol va ser escollida presidenta del Comitè, Begoña Román i Maestre, doctora en Filosofia, professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona, i col·laboradora de l'Institut Borja de Bioètica.
Qüestionari d'espais de reflexió ètica en serveis d’intervenció social (ERESS)
Una de les actuacions realitzades pel Comitè ha estat l’elaboració d’un document que tracta sobre els criteris per a la constitució d’espais de reflexió ètica en serveis d’intervenció social (ERESS), amb el propòsit d’animar els professionals dels serveis socials a crear-los.

És en aquest sentit que, per tal de conèixer la vigència de l’ètica en els serveis socials, s’ha elaborat un qüestionari per recollir informació sobre els espais de reflexió ètica en serveis d’intervenció social d’aquells serveis que ja disposen d’una iniciativa similar (sigui un comitè, un grup de reflexió, etc.) i desitgin donar a conèixer la feina que duen a terme. Es tracta d’un document per detectar la realitat existent i que servirà per elaborar un cens de les activitats vigents i facilitar la participació de les entitats, amb l’objectiu d’ afavorir una major presència de l’ètica en els Serveis Socials de Catalunya.


Documents del Comitè d'Ètica dels Serveis Socials de Catalunya
Inclou documents generats pel Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya.


Agenda
Inclou recursos amb jornades i cursos de formació relacionats amb l'ètica i els serveis socials.
Departament de Benestar Social i Família 

Institut Borja de Bioètica 

DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall, Campus Arnau d'Escala i Observatori d'Ètica Aplicada a l'Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària

Bibliografia


Recursos web
Inclou enllaços a institucions, codis deontològics i portals d'interès relacionats amb l'ètica i els serveis socials.

Legislació
Inclou normatives de Catalunya i d'àmbit estatal relacionades amb l'ètica i els serveis socials.

http://www20.gencat.cat/portal/site/dixit/menuitem.8f368ea2d93fa314f2801d10b0c0e1a0/?vgnextoid=17ff5843bf193310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&newLang=ca_ES#Blocc3f24cc80dc7d310VgnVCM1000008d0c1e0a____

La mort i el dol des d'una visió ètica.

Escola. L'aprenentatge TV3 (Amb ulls de nen 27/03/2014)


L'aprenentatge
Els nens i les nenes van a escola per aprendre, però hi ha diferents maneres d'arribar al coneixement. En aquest capítol els nens ens explicaran com viuen l'aprenentatge a la seva escola.

Els protagonistes:

LLUC
11 anys. Tordera
El Lluc fa sisè de Primària a l'escola rural d'Hortsavinyà, situada al Parc Natural del Montnegre. És una escola que té un total de 24 alumnes, repartits en dues classes. El Lluc comparteix taula i tutor amb sis companys més, del tercer curs fins al sisè. Al Lluc li agrada anar a una escola petita, amb un pati infinit, un lloc desconnectat dels sorolls de la ciutat.

EMMA
10 anys. Nou Barris, Barcelona
L'Emma estudia al col·legi públic Oriol Martorell, de Barcelona, on els alumnes compaginen els estudis musicals i de dansa amb les matèries troncals. L'Emma fa cinquè i des de fa dos anys toca el violí. Li encanta la música i la seva escola, i no s'imagina haver de canviar mai.

27 de març 2014

Drogues i drogoaddicció


Les drogues són substàncies psicoactives capaces d’alterar el nivell d’alerta i la percepció del món i, per tant, de produir canvis a l’estat d’ànim. Les cultures primitives ja les feien servir, sempre lligades un ritual màgic – religiós. Els avenços tecnològics varen permetre aïllar els principis actius (destil·lació d’alcohol, aïllament d’alcaloides com cafeïna, morfina, cocaïna), formes més segures d’administració (l’agulla hipodèrmica) que van afavorir l’elaboració de compostos com l’heroïna, les amfetamines i altres productes de síntesi química.

La medicina va utilitzar algunes d’aquestes drogues per al tractament de malalties, alleujament del dolor, control de la depressió, etc; però també va sorgir un imprevist:l’addició, persones que sota l’efecte de les drogues perdien el control de si mateixos, arribant a cometre actes delictius. Però, què fa que una persona “s’hi enganxi”?
L’historial familiar d’abús de substàncies.
La depressió, que és un trastorn de l’estat anímic, la persona està trista, melancòlica, infeliç, abatuda…i provarà qualsevol cosa per “sentir-se bé”.
La baixa autoestima, la persona “pensa” de si mateixa de forma negativa, pensen que “ no es mereixen ser estimats pels altres” i, per això, buscarà “allò” que la faci sentir-se més estimada.

El sentiment de no pertinença a un grup, l’home és un animal social.

El consum de estupefaents no és d’ara, fa temps que existeix, però actualment el contacte amb aquestes substàncies està més estès (televisió, Internet…). El que ha canviat és l’edat d’inici i la seva relació amb l’oci com a única alternativa per passar-ho bé. Es calcula que el consum d’alcohol pot començar abans dels 12 anys.

A l’adolescència és el temps de provar coses noves, moltes vegades per curiositat, per sentir-se bé, perquè els han dit que els ajudarà a estudiar o en l’esport, per sentir-se com adults, per sentir-se part d’un grup, etc. Tot això els porta a experimentar amb coses noves, conèixer-se a si mateix i trobar la seva motivació personal.

Els adolescents poden abusar d’un munt de drogues, tant legals (begudes alcohòliques, medicaments amb recepta, inhalats com vapors de pegament, aerosols, dissolvents…, i medicaments de venda lliure per a la tos, la grip, l’insomni, per aprimar-se…) com d’il·legals (marihuana, cocaïna, “crack”, “speed”, LSD, PCP, heroïna, drogues de disseny com èxtasis…). L’abús d’aquestes substàncies va associat a una sèrie de conseqüències negatives: fracàs escolar, risc d’accidents, violència, relacions sexuals no planificades i de risc, drogoaddicció, i fins i tot el suïcidi.

Com podem detectar si el nostre fill@ està utilitzant alguna d’aquestes substàncies? Hem de estar atents a:
Esgotament, insomni, “sempre” es troben malament, ulls envermellits i sense lluentor, tos persistent.
Canvis de personalitat, irritabilitat exagerada, comportament irresponsable, poca autoestima, depressió, retraïment i falta general d’interès.
Desobeir les regles, el retreure’s o deixar de comunicar-se amb la família, començar discussions.
Actitud negativa a l’escola, qualificacions baixes, absències freqüents, problemes de disciplina.
Amics o pares relacionats amb drogues o alcohol, problemes amb la llei, aparença descurada.

Alguns d’aquests senyals també poden indicar problemes emocionals. En qualsevol cas, si ens preocupa, podem consultar amb el metge del nostre fill perquè ens orienti.

Però, sempre és millor prevenir… Com podem els pares ajudar el nostre fill@ adolescent a rebutjar les drogues?
Parlar-ne amb ells, explicar-los que el seu consum pot fer mal a la seva salut, les seves amistats i família, i com pot afectar el seu futur, i fer-li saber que no volem que les utilitzi.
Passar temps amb ells, hem de ser part de la seva vida, han de saber que ens en preocupem.
Conèixer on passen el temps, que fan, qui són els seus amics, fer-los un seguiment ens ajuda a protegir-los, però sense jutjar-los.
Establir regles clares i fer-les complir, és com els nens aprenen per ells mateixos el que és segur i el que pot perjudicar-los.
Hem de ser un bon exemple per als nostres fill@s. Els nens admiren els seus pares, encara que, de vegades, no ho sembli… si els mostrem com ens relacionem amb la gent i com afrontem l’estrès, ens imitaran.
Mantenir casa nostra “neta”. No convidar a gent que abusin de drogues o alcohol, posar els medicaments en un lloc segur, no acumular medicaments a casa (eliminar-los quan no s’utilitzin), controlar netejadors, esprais, coles i altres productes que el joves puguin inhalar per “col·locar-se”.
Ensenyar-los com rebutjar les drogues. Moltes vegades la pressió del grup fa que els nostres fills s’inicien en el consum, i si algú els en ofereix, ajudem-los a practicar “DIR NO A LES DROGUES”.

http://cappoblenouics.wordpress.com/2013/05/16/drogues-i-drogoaddiccio/

Las 8 razones principales por las cuales los adolescentes experimentan con drogas y alcohol

No hay solo una razón por la cual los adolescentes usan drogas y consumen alcohol. El Dr. Neil I. Bernstein en su libro How to Keep Your Teenager Out of Trouble and What to Do if You Can't (Cómo mantener a su hijo adolescente fuera de problemas y qué hacer si usted no logra hacerlo) detalla algunos de los temas centrales e influencias que se encuentran detrás del consumo de drogas y alcohol entre los adolescentes. Es importante que usted, como padre, entienda estas razones y hable con sus hijos sobre los peligros de beber y usar drogas.

Otras personas — Los adolescentes ven a muchas personas usando varias sustancias. Ven a sus padres y otros adultos consumiendo alcohol, fumando y, algunas veces, abusando otras sustancias. Además, con frecuencia la escena social de los adolescentes gira alrededor de beber y fumar marihuana. Algunos de los amigos se presionan entre sí para probar bebidas o fumar algo, pero es igualmente común que los adolescentes empiecen a usar alguna sustancia porque se encuentra fácilmente disponible, además de que ven a todos sus amigos disfrutándola. En sus mentes, ven el uso de drogas como una parte normal de la experiencia de ser adolescente.

Medios de comunicación populares — El cuarenta y siete por ciento de los adolescentes estuvieron de acuerdo en que las películas y los programas de televisión hacen que parezca que está bien usar drogas, según un estudio que se llevó a cabo en el año 2011. Entonces, no es sorprendente que los niños de 12 a 17 años de edad que vieron tres o más películas con clasificación “R” por mes, eran siete veces más propensos a fumar cigarrillos, seis veces más propensos a usar marihuana, y cinco veces más propensos a beber alcohol, en comparación a los que no vieron películas con clasificación “R” (Amy Khan 2005).

Escape y automedicación — Cuando los adolescentes se sienten infelices y no pueden encontrar una salida saludable para sus frustraciones o una persona de su confianza con quien hablar, pueden recurrir a sustancias químicas en busca de consuelo. Dependiendo de lo que usan, pueden sentirse felizmente inconscientes, maravillosamente felices o llenos de energía y confianza. Los años de la adolescencia son a menudo difíciles y pueden tener un costo emocional en los niños, a veces incluso llegando a causar depresión, así que cuando a los adolescentes se les da la oportunidad de tomar algo que los haga sentirse mejor, muchos no pueden resistir.

Aburrimiento — Los adolescentes que no pueden tolerar estar solos, que tienen problemas manteniéndose ocupados o que anhelan las fuertes emociones, son los principales candidatos para el abuso de drogas. No solo el alcohol y la marihuana les dan algo que hacer, sino que esas sustancias ayudan a llenar el vacío interno que sienten. Es más, proporcionan un base común para interactuar con otros jóvenes similares - una manera de establecer vínculos instantáneos con un grupo de niños.
Rebeldía — Diferentes adolescentes rebeldes eligen usar diferentes sustancias basado en sus personalidades. El alcohol es la droga de elección para el adolescente que siente enojo, porque lo libera para comportarse de manera agresiva. La metanfetamina también fomenta el comportamiento agresivo, violento, y puede ser mucho más peligrosa y potente que el alcohol. La marihuana, por otro lado, a menudo parece reducir la agresión y es más una droga de evasión. LSD y los alucinógenos también son drogas de escape, a menudo utilizadas por los adolescentes que se sienten incomprendidos y anhelan poder escaparse a un mundo más idealista y amable. Fumar cigarrillos puede ser una forma de rebeldía para hacer alarde de su independencia y hacer que sus padres se enojen. Las razones por las que los adolescentes usan drogas son tan complejas como lo son los propios adolescentes.

Gratificación instantánea — Las drogas y el alcohol funcionan rápidamente. Los efectos iniciales son muy buenos. Los adolescentes recurren a las drogas porque ellos las ven como un acceso directo, a corto plazo, hacia la felicidad.

Falta de confianza — Muchos adolescentes tímidos a quienes les falta confianza indican que mientras se encuentran bajo la influencia de las drogas o del alcohol hacen cosas que de otra manera no se atreverían a hacer. Esto es parte del atractivo que tienen las drogas y el alcohol aun para los adolescentes que tienen confianza en sí mismos; les da el valor de pararse a bailar aunque no sean buenos bailarines, o a cantar a pleno pulmón aunque su voz sea terrible, o a atreverse a darle un beso a la chica que les gusta. Y el alcohol y otras drogas no solo tienden a relajar sus inhibiciones, sino a aliviar la ansiedad social. No solo tienen algo en común con las demás personas a su alrededor, sino que existe la mentalidad de que si se hace o se dice algo estúpido, todo el mundo creerá que es porque tomaron unas copas de más o que fumaron demasiada marihuana.

Mala información — Quizás la causa de abuso de sustancias que más se puede evitar es la información incorrecta acerca de las drogas y el alcohol. Casi todos los adolescentes tienen amigos que dicen ser expertos en diversas sustancias recreativas, y que les pueden asegurar que los riesgos son mínimos. Eduque a su hijo adolescente sobre el uso de drogas para que conozcan los hechos reales acerca de los peligros del consumo de drogas.

Tomar nota que la información de este libro ha sido editada por cuestiones de espacio o duración.

http://theparenttoolkit.org/es/article/las-8-razones-principales-por-las-cuales-los-adolescentes-experimentan

Com saber si el meu fill pren drogues?

L’investigador i especialista Nord-americà Forrest Tennant ens proporciona una manera molt senzilla per detectar si un adolescent està prenent cannabis. No cal anar a cap laboratori ni comprar cap kit per analitzar l’orina ni la saliva:

Quan tinc un adolescent al despatx i penso si està fumant droga, li dic: “vull que em diguis a quina hora et vas llevar ahir al matí. Els hi demano que em diguin l’hora. Després els hi pregunto: “Què vas fer quan et vas llevar? Quina roba et vas posar? Què vas esmorzar? A quina hora vas anar a classe? Quins temes vau treballar a classe? Què vas veure a la tele?”

Els faig recordar hora a hora tot el dia anterior. Si han perdut acetilcolina, no ho sabran, no podran recordar. Simplement marejarant la perdiu dient: “Bé, ja saps… Em vaig llevar; vaig anar al col·legi…, vaig veure la tele…, vaig estar amb els amics fent un tomb… Frases vagues com les dels malalts d’Alzheimer. Evitaran la qüestió.

Si hi pensem, qualsevol de nosaltres pot recordar a quina hora ens vam llevar ahir; i provablement la roba que ens vam posar i el que vam esmorzar i on vam anar després de treballar… No és tan difícil. I, si nosaltres podem fer-ho, un adolescent també hauria de ser capaç. Si no poden fer-ho, no necessites cap anàlisi de sang per confirmar pèrdua d’acetilcolina, i això és propi d’algú que té problemes amb la droga. Quan un adolescent perd la memòria d’aquesta manera, és que tenim un problema.

Aquest test no costa res i és particularment revelador en adolescents perquè les seves reserves de neurotransmissors són més fràgils que les dels adults; de la mateixa manera que els receptors. Són molt més propensos que els adults a la dependència i al dany.

http://droguesparlemne.wordpress.com/pares-i-educadors/com-saber-si-el-meu-fill-pren-drogues/

26 de març 2014

L’APRENENTATGE A LA XARXA (I). USOS I DILEMES per Jordi Bernabeu

Il·lustració dins String Figures and How to Make Them, de Caroline Furness Jayne (1906).
Tot el que s’entén per Internet 2.0 –les xarxes socials, bàsicament– ha esdevingut una revolució respecte a pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, i també de gestió de la nostra identitat i quotidianitat. La irrupció dels smartphones i la universalització d’Internet han condicionat molts aspectes de les nostres vides, i també les d’infants i adolescents, que sovint són objecte de preocupacions raonables. D’una banda, se’ns presenten noves maneres de relacionar-nos i exposar-nos socialment, i, de l’altra, es modifiquen processos troncals del nostre funcionament tant pel que fa al vessant individual com en la nostra condició comunitària i de ciutadans. Si bé és cert que en entorns adults i professionals ningú no dubta dels avantatges i les oportunitats que ofereix aquest nou entorn, quan traspassem la qüestió a infants, adolescents i joves, ens assalten força preocupacions: la xarxa és un entorn segur? Quan passa un ús de ser moderadament alt a ser excessiu i, per tant, perjudicial? Quina és la fina línia que separa la dispersió de la capacitat multitasca? I moltes més. A la primera part d’aquest article, ens proposem abordar quins problemes ens podem trobar.

El final del segle passat i el que portem de l’actual s’estan convertint, sens dubte, en una època de revolucions tecnològiques. L’ús civil d’Internet és un fenomen relativament nou, amb poc menys de dues dècades, però ja molt interioritzat a les nostres pautes de funcionament i socialització. El Veïnatge Universal presentat per McLuhan a The Medium is the Message (1967) esdevé, ara més que mai, una referència de treball. Si a finals de segle passat la psicòloga Sherry Turkle a Life on the Screen (1995) plantejava els canvis que proposaria Internet no només pel que fa a la comunicació, sinó en altres aspectes bàsics de la nostra persona (identitat, relacions, etc.), les seves paraules han quedat desfasades en poc temps. Això fa palesa la velocitat d’aquesta irrupció i l’avanç en les seves formes de presentació i desenvolupament, una rapidesa que tot sovint dificulta poder aturar-se a pensar sobre les seves formes d’ús.

Les innovacions tecnològiques sempre generen nous escenaris, sobre els quals planegen diferents visions. La resistència al canvi és un element característic davant de qualsevol revolució cultural i comunicativa, i actualment en vivim una de ben grossa. Cristina Sáez explicava en aquest blog que l’escriptura ja va donar maldecaps a Plató (afirmava que perdríem la capacitat de pensar en tenir-ho tot redactat) o que la invenció de la impremta va significar un avanç màgic per al coneixement que certes elits van resistir-se a acceptar (l’expansió i reproducció de la cultura inventada per Gutenberg van posar en entredit certes hegemonies culturals). A l’article del Pew Internet Research Millennials will benefit and suffer due to their hyperconnected lives (2012), es recollien visions de futur de diferents experts que evidenciaven dues postures clarament enfrontades: la més optimista que enaltia les noves oportunitats que sorgien i una altra de més pessimista i crítica davant dels possibles problemes que tot plegat podria provocar. Cal afegir-hi que nadius i immigrants digitals convivim i llegim en els mateixos espais, però amb punts de partida diferents. Abans de centrar-nos en les problemàtiques, però, cal aclarir dos punts importants.

En primer lloc, cal anar amb compte amb la tendència a construir problemes a partir de noves categories comnomophobia, sexting, bullying, phubbing, grooming i tot un seguit de nous termes. I no hem de caure malintencionadament en l’error de pensar que determinades xacres socials són conseqüència de la irrupció d’Internet en aquests últims anys evitant atendre la qüestió estructural que fa anys que arrosseguem. Per exemple, les possibles relacions de control entre adolescents constitueixen un tema que s’arrossega de fa anys i amb el qual ara topem de front. I no precisament per culpa del doble check. Confondre el sentit dels mitjans és com arribar al cim sense valorar el recorregut que ens hi ha portat.
Paul Wash
En segon lloc, el món que envolta infants, adolescents i joves tendeix a prioritzar, inicialment, respostes de control davant de qualsevol procés de canvi o nova pràctica de relació social. És probable que als professionals que treballem amb adolescents i joves ens resulti inicialment més fàcil formular un discurs farcit de normes, regulacions i restriccions que no pas endinsar-nos en un món nou. Tal com comenta Jaume Funes, «siempre comenzamos buscando una manera de inhabilitar todo aquello que nos desborda o hace que se tambalee nuestro edificio pedagógico y didáctico». Tinguem present que la majoria de controls no és que no siguin útils, sinó que són difícilment aplicables, per no dir impossibles. El sociòleg Manuel Castells no es cansa de repetir que els avantatges d’aquesta revolució superen amb escreix els seus inconvenients: augmenta la sociabilitat, i no pas al contrari, en dos mons interdependents: el digital i el físic. Dolors Reig, d’altra banda, planteja que la veritable escletxa no radica en la qüestió digital, sinó que és d’aprenentatge. Tot plegat ho podríem lligar novament amb l’etern avís de Jaume Funes, que situa la veritable crisi actual –la qüestió que ens ocupa– en la docència i no pas en l’adolescència.

Diferents autors han estudiat els nous processos sorgits de l’ús de la xarxa i els seus efectes principals. Cal tenir en compte el punts següents:

1) El seu ús esdevé una pràctica estesa: una majoria social es connecta regularment en el seu dia a dia (The Cocktail Analysis, 2012) independentment dels motius associats al seu ús (professional, oci, etc.). Aquesta consigna és aplicable als diferents grups d’edat.

2) S’estan produint canvis importants en la nostra forma de relació, en el sentit ampli del terme (Reig, 2011; Castells, 2007). Es plantegen noves maneres de relacionar-nos i exposar-nos, alhora que es modifiquen processos molt bàsics de les nostres maneres de fer: en el processament i filtratge d’informació, de memorització, dels processos d’aprenentatge i fins i tot dels mecanismes clàssics de participació, i del que s’entén per privacitat i intimitat. Diferents estudis estan investigant els efectes d’aquests nous mecanismes de funcionament.

3) Hi pot haver usos problemàtics que estan en període d’estudi –per la seva novetat– o bé de transformació –redimensionant problemes ja coneguts. A la comunitat professional –de l’atenció social, educativa, psicològica i sanitària– li preocupen, principalment, tres tipus de problemes: (1) els vinculats a la sobreutilització i/o possible dependència (Carbonell, Fúster, Chamarro i Oberst, 2012); (2) els relatius a la qüestió relacional –ciberassetjaments i derivats– (Avilés, 2013), i (3) els relatius a l’existència de conseqüències al voltant de l’ús simultani i convergent de diferents pantalles (Jenkins, 2008).

4) En el desenvolupament de la tasca preventiva ens manquen estratègies validades de prevenció i atenció d’aquests usos. Cal aprofundir en aquesta qüestió, i plantejar quins han de ser els canals i les metodologies de treball, i també el sentit de referència i utilitat dels professionals que treballen amb adolescents i joves (Funes, 2010).

CARACETRÍSTIQUES PRINCIPALS DE L’ÚS ADOLESCENT
Federico Morando
Són diverses les qüestions que tenen a veure amb l’ús adolescent i jove de les pantalles (smartphones i d’altres que permeten la connexió a Internet). Algunes de les consideracions principals són les següents:

1) Elements que conformen la seva identitat. A partir de dos mons fusionats, virtual i físic, com a complementaris.

Sherry Turkle (1995) ha analitzat des de fa anys amb profunditat el concepte de les identitats a la xarxa. Inicialment, parla de l’existència de dues identitats: la virtual i la real. Un concepte que potser tenia un cert sentit en el principi de la seva lògica d’estudi, però poc adaptat a l’evolució del fenomen (se centra sobretot en jocs tipus Second Life). I així ho adapta a les seves obres posteriors, condicionat principalment per la irrupció dels smartphones (Alone together, 2011). En un recent estudi de Busquet i altres autors (2012), s’afirma directament que «los jóvenes y adolescentes valoran la red como una continuación del mundo real, mientras que para los padres se trata de un sitio distinto». Això significa que la distinció entre identitat real i virtual és un constructe adult, propi d’una generació que hem viscut abans i durant Internet. Per a la generació d’adolescents i joves actuals, els primers a disposar d’Internet des del seu naixement, aquesta diferència no és clara. Al contrari, són dues identitats totalment complementàries, que participen alhora en la seva conformació d’identitat general (self). Jaume Funes (2012) escrivia que «per a la majoria dels adolescents actuals poques coses tenen sentit sense referència a ells. Són en la mesura que estan “en línia” i són en la mesura que són imatge. No hi ha identitat sense perfil de xarxa virtual. No hi ha sociabilitat sense interacció digital».

2) Un ús essencialment relacional

Disposar d’un smartphone o una connexió a Internet esdevé un mecanisme clau per poder-se socialitzar (González, M. et al., 2006). Estar en línia, doncs, és un mecanisme més de relació, una extensió al món «físic», un element per quedar a la plaça o per seguir la conversa iniciada al carrer. I que també té altres finalitats: lligar, conversar, quedar, discutir, etc.

3) Eines i mitjans canviants però que es consoliden

Dèiem que la revolució tecnològica es mou a una gran velocitat. McLuhan (Medium is the message, 1967) ja preveia que aquests nous entorns vindrien acompanyats d’uns ritmes de vertigen. Mentre escrivim aquestes ratlles, les mètriques d’ús de Facebook ens presenten que molts joves emigren a Twitter, bàsicament, per evitar el control adult. Aquestes variacions constants es donen en diferents plataformes i convergeixen (Jenkins, 2008). Per això, és preferible parlar de xarxes socials i Internet en general més que no pas d’aplicacions concretes.

4) Ells i elles en fan usos diferents

Si en algun tema coincideixen diferents autors és en la diversitat d’usos entre nois i noies (Bertomeu, 2011;Castaño, 2009; González, M. et al., 2006). La qüestió del gènere és cabdal en la mesura que proposa usos diferents. Per al gènere femení, pren rellevància la qüestió comunicacional. Elles conversen més, utilitzen aplicacions més centrades en la missatgeria instantània. Ells, en canvi, són mes proclius al joc (videojocs, MMPPGG, etc.) o la connexió amb finalitats d’entreteniment.

5) Canvis en l’adolescent connectat: la multistasca, la memòria, el processament de la informació, la lectura, etc.

Dolors Reig (2013) escriu sobre les diferents conseqüències en les lògiques clàssiques i bàsiques dels processos d’aprenentatge i socialització dels adolescents. Adolescents i joves són més proclius a simultaniejar diferents tasques de baixa complexitat (Rosen, 2008). Reig cita:
Small (2009) i els seus estudis en què es demostra més rapidesa en els processos de solució de problemes, en la qüestió decisional (operativa).
Sparrow (2009) per afirmar que modifica els aspectes bàsics de processament de la informació (no cal memoritzar aspectes que sabem que trobarem a la xarxa).
Lunsford (2008), que treballa les noves direccions de l’alfabetització digital; Bauerlein (The dumbest generation, 2009), que proposa la next idea, un nou tipus d’expressió ràpida i precipitada, que busca la propera idea, sense aprofundir.
Deresiewicz (2012) i el seu concepte d’infornívor: la multitasca com una estratègia d’adaptació a l’entorn.

És evident que calen noves formulacions per a aquest nou individu connectat (Reig, 2011). Contràriament, també trobem autors que qüestionen quines poden ser les conseqüències d’aquests nous sistemes de funcionament. De Pagès (Generació Google, 2012) es posiciona críticament davant d’aquests nous processos d’aprenentatge i gestió de la informació, considerant-los superficials i escassos en aprofundiment.

6) L’smartphone com una cosa integrada

A diferència de l’ús del telèfon mòbil clàssic, en què les trucades eren l’ús principal, l’ús adolescent i jove de l’smartphone és diferent. L’smartphone és el dispositiu a partir del qual el noi o la noia manté activa la seva funció socialitzadora durant les vint-i-quatre hores del dia, el seu procés de relacions i la seva funció socialitzadora (González, M. et al., 2006). Per aquest motiu, esdevé una extensió més de la seva persona. Un apèndix, que diria McLuhan (Medium is the message, 1967).

7) L’exposició pública de la seva identitat: replantejant la privacitat i la intimitat

La qüestió de dades i drets a Internet és una de les preocupacions principals al voltant del «costat fosc d’Internet». Hi ha, però, enfocaments clarament diferenciats: (1) des d’una perspectiva juridicolegal, que tractaria la protecció i seguretat de la nostra identitat a la xarxa i el funcionament en general en l’entorn 2.0, i (2) des d’una perspectiva psicològica, educativa i/o social, que, pel que fa al nostre objecte d’interès, ens resulta més rellevant.

La identitat digital i tota la qüestió relacional associada han exposat noves formes de relació a l’espai digital i, en conseqüència, a l’espai públic. Tot plegat redimensiona aspectes bàsics i troncals de la nostra intimitat.Reig (2011) introdueix el concepte de la intimitat abundant: de quina manera publiquem la nostra vida en línia, tot i que condicionada, en certa mesura, a les nostres voluntats. A l’univers adolescent, això esdevé importantíssim. Si bé la població adulta ha estat socialitzada sota el marc de protecció de la nostra intimitat, cal replantejar-se quin sentit té aquest aspecte en el moment actual. L’exponencialitat de la xarxa, la seva velocitat a l’hora de transmetre els continguts i la dimensió que poden agafar aquests poden esdevenir grans oportunitats, però també font de maldecaps si no es gestionen sota uns mínims de control. Tot plegat afecta, principalment, aspectes vinculats a la qüestió acadèmica, professional i de reputació digital.

Constantment qüestionem l’exposició pública de nois i noies als seus murs i timelines (i de molts adults, cosa que obviem). Ens fa por pensar que aquelles imatges generaran obscenitat en ments pertorbades o problemes en les seves escasses possibilitats laborals de futur. Però, cada vegada més, caldrà acceptar que tant la dimensió del jo –del cos també– com de les relacions –líquides, citant Bauman– formen part d’aquesta nova configuració cultural i relacional. I en aquest sentit, els smartphones, per a moltes persones, adolescents també, funcionen com a mitjans per compartir i conformar les seves múltiples i provisionals identitats en interacció constant. Però queda per a un altre treball, queda tot el que té a veure amb què passa amb les nostres dades i els nostres drets.

Com que es tracta d’innovacions amb moltes potencialitats, poden sorgir usos problemàtics, per la qual cosa ens cal un discurs preventiu i formatiu al voltant de tot plegat. En el proper post, ens centrarem en la manera d’afavorir usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, i alhora establir els mecanismes bàsics de prevenció i atenció dels riscos i problemes derivats.

http://blogs.cccb.org/lab/article_laprenentatge-a-la-xarxa-1-usos-i-dilemes/

25 de març 2014

L’APRENENTATGE A LA XARXA (2): ENTRE L’ACCIÓ PREVENTIVA I EDUCATIVA per Jordi Bernabeu


Il·lustració dins String Figures and How to Make Them, de Caroline Furness Jayne (1906). 
Hi ha una preocupació sobre l’ús adolescent de l’entorn 2.0. Difícilment es pot dubtar de les seves oportunitats i els seus avantatges, però certs casos apareguts en los darrers anys han fet saltar les alarmes sobre la necessitat d’un discurs preventiu. En el post anterior vam contextualitzar l’ús adolescent de les xarxes socials des d’una perspectiva teòrica; en el text següent, ens centrem en dues qüestions fonamentals: la dependència que pot generar l’ús abusiu de les xarxes i els problemes associats al seu vessant relacional.

Ara fa deu anys, el programa «30 minuts» emetia un documental amb el títol El misteri del milió de desapareguts, on presentava el fenomen japonès dels «Hikikomoris»: adolescents i joves asiàtics que, arran de la seva addicció a Internet, es tancaven durant llargs períodes a la seva habitació amb l’única finalitat d’estar permanentment connectats. Poc després, alguns mitjans es preguntaven si aquesta realitat estava passant a casa nostra. Fa un parell d’anys ens alarmàvem amb el comiat d’Amanda Todd (15 anys) per YouTube, i a partir d’aquest cas va sorgir un degoteig d’adolescents que han manifestat haver estat víctimes d’assetjaments a la xarxa. Fruit d’aquests tràgics successos, han anat sorgint un reguitzell de notícies i alertes sobre els riscos de determinades pràctiques al voltant d’Internet.

No es pretensió d’aquest text reflexionar sobre el motiu d’aquestes situacions de desesperació, ni perquè certes lògiques d’aïllament són incapaces d’afrontar algunes situacions. Tampoc no pretenem esdevenir altaveu d’alarmes sobre els perills de la xarxa, que només ajuden a saturar les nostres angoixes adultes. Ens han de servir per reflexionar i estem obligats a fer-ne una anàlisi crítica. Tot plegat passa per entendre que Internet només ha estat el mitjà (i no el fi) perquè algunes persones hagin tingut problemes en la seva gestió, en condició o no de «víctimes». Per tot plegat, és convenient proposar un conjunt d’idees per a la reflexió. 

Ens centrem bàsicament en dues qüestions:

1. Les noves maneres de comunicar-nos, relacionar-nos i presentar-nos al món que ens proposa Internet han esdevingut per a molts adolescents i joves font de felicitat, però també de problemes.Ciberbullying (assetjament escolar, entre amics, etc.), sexting (enviament de missatges amb contingut sexual), grooming (ciberassetjament a menors)… són paraules cada vegada més freqüents als mitjans, però que alhora necessiten un acompanyament i una reflexió en la seva explicació. Disposar d’algunes pautes i conèixer alguns riscos ens pot ajudar a gestionar millor totes aquestes relacions.

L’assetjament, des d’un context tecnològic, és un fenomen relativament nou en la nostra societat. L’expansió de l’ús civil d’Internet durant les últimes dues dècades –consolidant-se en aquesta– ha provocat diferències importants pel que fa a les relacions. En el cas dels adolescents, ha modificat substancialment les formes de relació. A tot això, la irrupció dels smartphones i l’eclosió de les xarxes socials han provocat un augment de les demandes per dificultats relacionals en adolescents en edat escolar.

Moltes d’aquestes relacions solen ser viscudes des de l’alarma adulta com un problema. I el ciberassetjament ha estat un concepte sovint recurrent. Cowie (2013) parla de l’existència de «pànic moral» al voltant d’aquestes situacions. Els estudis sobre el ciberassetjament comencen a ser freqüents a l’inici d’aquest segle. Sorgeixen quan es conceptualitza aquesta pràctica a partir del concepte clàssic d’assetjament. El primer a parlar d’assetjament fou Olweus (1989), que el definí com «una conducta de persecució física i/o psicològica que realitza un/a alumne/a contra un/a altre/a, que escull com a víctima dels seus repetits atacs. Aquesta acció, repetida i intencionada, situa la víctima en una posició de la qual difícilment pot escapar pels seus propis mitjans. La continuïtat d’aquesta mena de relacions provoca en les víctimes efectes clarament negatius: descens de l’autoestima, estats d’ansietat, i fins i tot estats depressius, la qual cosa en dificulta la integració en el medi escolar i el desenvolupament normal dels aprenentatges». Pel que fa a la versió tecnològica, Avilés (2009) defineix que «existe ciberacoso cuando, de forma reiterada, un sujeto recibe de otros, a través de soportes móviles o virtuales, agresiones (amenazas, insultos, ridiculizaciones, extorsiones, robos de contraseñas, suplantaciones de identidad, vacío social…) con mensajes de texto o voz, imágenes fijas o grabadas, etc., con la finalidad de socavar su autoestima y dignidad personal y dañar su estatus social, provocándole victimización psicológica, estrés emocional y rechazo social».

A l’Estat espanyol disposem de dades difoses sobre l’estat de la qüestió. Els estudis realitzats conclouen que reben ciberassetjament sistemàtic aproximadament entre el 4% i el 6% de l’alumnat i que es donen diferències importants pel que fa al gènere: les noies solen ser víctimes mentre que els nois són agressors (Avilés, 2009).
Hikikomori , Hiasuki, 2004.

2. D’altra banda, existeix un debat sobre el concepte d’addicció o sobreutilització de la xarxa. Tot i que la realitat a casa nostra difereix de molts exemples procedents del món asiàtic (com el cas delsHikikomoris), cal entendre que algunes maneres d’utilitzar la xarxa poden plantejar problemes des de la lògica de dependència o incapacitat per controlar-ne l’ús. Disposem d’indicadors i pautes d’abordatge que ens poden ajudar a detectar-ho i posteriorment treballar-ho, i és recomanable no caure en reduccionismes. Si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional és en la necessitat d’entendre aquestes tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir, ens enganxem al mòbil o a les relacions en línia per suplir altres mancances tot sovint, de nou, lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis proposen que aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa. Dit d’altra manera, aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són factors risc que cal tenir presents.

L’addició a Internet és un tema complex. Si bé és cert que hi ha nombrosos exemples d’ús problemàtic, manquen validacions consensuades vers què es considera o no un ús que respongui als criteris d’addicció. De fet, tot i que l’última revisió del manual diagnòstic DSM-5 recull aspectes relacionats amb el seu ús problemàtic, no considera el fenomen en la seva globalitat: no hi queden classificats, per exemple, alguns usos relacionats amb les xarxes socials, entenem que donada la rapidesa i velocitat tant de la seva aparició com del seu desenvolupament.

El debat se situa en si aquests problemes esdevenen causa o símptoma d’un trastorn de base. En el cas de la primera hipòtesi (l’addicció a Internet compleix diferents problemes que el classifiquen com a trastorn amb entitat pròpia), el que implica que Internet esdevindria element causal per a l’aparició d’uns problemes determinats (Young, 1997; Muñoz-Rivas, Fernández i Gámez-Guadix, 2010, Griffiths, 2010). En el segon cas (existeix un trastorn de base que desenvoluparia l’ús problemàtic), representaria símptoma d’una altra psicopatologia o un problema de salut mental que el precediria (Carbonell, Fuster, Chamarro i Oberts, 2012).

Estudis recents (Bernardi, 2010) situen aquest problema amb una prevalença reduïda alhora que amb difícil estimació a Occident (Europa i els Estats Units): entre el 0,3 i el 0,7% als Estats Units, aproximadament. Paral·lelament, en estudis realitzat al Japó o la Xina, on la presència de xarxes socials i jocs en línia és molt més alta que a casa nostra, es xifra en un 5%.

ENTRE L’ACCIÓ PREVENTIVA I EDUCATIVA
Com a educadors, se’ns obre tot un nou món d’intervenció que necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Afortunadament ressorgeixen paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. En un rumb diferent al qual probablement estem acostumats a treballar, amb els corresponents matisos a fer. Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. El repte no és només adaptar-se a la revolució tecnològica, pel que fa a l’adquisició, dinamització i coneixement de tecnologies de la informació i comunicació, sinó sobretot pel que fa a les noves categories que conformen aquest marc:
  • Relacions que s’allarguen molt més enllà de l’horari i itinerari professional, en un context d’interconnexió permanent en una xarxa que inclou diversos agents.
  • Amb informació abundant; que es complementa entre l’espai físic i digital
  • I que genera coneixement a partir de l’experimentació, participació, producció i creació col·lectiva.

A diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques. Ben al contrari, és ara que es necessita una reflexió sobre l’ètica a la xarxa, i aprofundir en les noves realitats amb què topem com a professionals. Estem obligats a repensar-ho tot. Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar l’acompanyament educatiu a infants i joves? En el món digital calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils com a professionals que com a ciutadans? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar usos problemàtics? I, en tot cas, per a aquells que plantegen una visió crítica, agafar-ne la part més reflexiva: quins seran els efectes de tanta hiperconnexió i hipervirtualitat? Com ajudar a construir comunitats a la xarxa? L’eficiència i la immediatesa de la xarxa són contraproduents a mitjà i llarg termini? Una societat més ràpida i amb més proximitat però cada vegada amb menys contacte físic?

Cal una reflexió seriosa i de caràcter molt global que ens ensenyi a conviure amb aquesta nova realitat assumint que és un nou fenomen que ha vingut per quedar-se i que estem en plena fase d’experimentació. Anem amb molt de compte a generar alarmes innecessàries, que acaben generant un efecte crida: se’n parla més, preval la desinformació i hi ha certs discursos que s’acaben institucionalitzant i configurant com amodus operandi de la nostra opinió col·lectiva.


AVISOS PER A LA INTERVENCIÓ PREVENTIVA

1. Aturem-nos a pensar sobre quin ha de ser el sentit del missatge que acompanyi qualsevol discurs de finalitat preventiva.

Cal prioritzar que vigilem amb els mòbils establint controls –sovint impossibles– o treballar des de la lògica sana de la convivència i l’autonomia? Hi ha experiències en centres educatius que tenen com a finalitat integrar el mòbil com a eina pedagògica. Cal cercar l’equilibri entre l’ús pedagògic i l’ús «recreatiu» o relacional. Experiències positives ens han de servir per ajudar a desenvolupar usos complexos, positius i que estableixen models associats a bones pràctiques.

Cal que comencem a prohibir segons què a quines edats o cal que ajudem a adquirir responsabilitzacions progressives? En el camp educatiu tenim tendència a donar resposta aplicant-hi normatives i regulacions per al control davant de qualsevol innovació tecnològica que ens pugui col·locar en situació de conflicte i «desigualtat» envers l’educand. Utilitzem excuses legals per justificar segons quins usos, i en el nostre camp aquestes són poc adequades. No és realista pensar que infants i adolescents han de complir les condicions d’accés a Facebook (14 anys) o Whatsapp (16 anys). I més quan aquests moltes vegades entren per demanada, desig o intenció dels mateixos adults de referència. Té més sentit participar d’aquests entorns acompanyant en la seva entrada a partir de l’observació i detecció de pautes no adequades de l’ús que «toca» per edat: millor, com a adult, conèixer i ser present a Facebook en una classe de segon d’ESO (la gran majoria de l’alumnat hi és independentment de les normes d’accés) que no pas donar com a resposta que l’ús és il·legal. I punt.

Cal que aprenguem a desconnectar-los a la nit o cal que ensenyem que no és necessari estar les 24 hores pendents? Un dels aspectes que caldrà treballar és ajudar a trobar moments de desconnexió: ensenyar a fugir de la hiperconnexió, tot i que des d’una postura adolescent. És a dir, enfocar el missatge a «no cal que responguis un Whatsapp a les 2 de la nit si estàs dormint», més que no pas «apaga el mòbil quan dormis». Tanmateix, «si diumenge pel matí no mires el mòbil i et dediques a altres temes, tampoc passa res».

2. La discreció, que no passotisme, també pot donar resultats. Això és, atendre de manera personalitzada i/o col·lectiva els conflictes fugint de magnificacions i generalitzacions inútils, vetllar per treballar acuradament les audiències que directament o indirecta participen o es veuen afectades i treballar en un clima de tranquil·litat relativa. Si bé certs casos ens poden ajudar a pensar, no utilitzem grans titulars per mimetitzar segons quines problemàtiques. I si volem transmetre una informació el més acurada possible, posem en el mateix ordre d’importància el sensacionalisme al voltant de les 28 milions de relacions trencades del Whatsapp i la notícia del dia després desmentint el mateix estudi apel·lant a una falta de rigor en la font i la pròpia interpretació. Reduint aquestes pràctiques als nostres modes de comprensió, obviem alguns errors que ens afecten directament: darrere de greus problemes com el suïcidi de l’adolescent canadenca Amanda Todd i d’altres assetjaments a casa nostra,han faltat professionals referents al darrere i processos bàsics de detecció, acompanyament i intervenció de situacions problema.

És molt probable que tingui més sentit treballar als instituts per a una major i millor convivència que no pas fer xerrades de caire tecnològic o prioritzar visites de la policia per alertar dels problemes. Dit d’una altra manera, si hi ha riscos és perquè també hi ha beneficis. No ens podem quedar només amb l’amenaça i cal que potenciem les oportunitats. Té més bon pronòstic treballar com construir un bon perfil de Facebook o Instagram i els avantatges d’una bona identitat digital que no pas els riscos de les fotos de perfil i certes imatges exposades a qualsevol de les xarxes socials.

En una altra dimensió, des de la perspectiva familiar hi ha molts dubtes sobre com «tractar» la qüestió tecnològica a casa. Són demandes comunes les que pregunten quina és la millor edat per disposar desmartphone, entrar al Facebook o jugar en xarxa. I, com en qualsevol dels altres temes que afecten la relació educativa en l’àmbit familiar, seran claus el sentit comú, la prudència i/o moderació i la capacitat afectiva, d’observació i de comunicació. En definitiva, del «no et connectis a l’habitació» al «vine a connectar-te al menjador que així ens veiem», del «estàs enganxat al Whatsapp» al «què tal si un dia parlem? I a part m’escrius una cosa maca?», del «quan estudiïs tanca el Facebook» al «tu saps millor que ningú què et distreu i què no», del «no et compro el mòbil» al «regalar-te’l implica acceptar uns pactes», del «no et deixis controlar» a «estima’t i sàpigues què et fa mal i què no», etc.


3. Ens trobem amb casos on ens movem en un terreny no exempt de problemes des de la perspectiva legal. Conèixer quines limitacions i buits hi ha ens pot ajudar en la nostra pràctica professional: en relació amb els continguts il·legals, el que puguem considerar apropiat o no per qüestions d’edat, el tipus de contactes establerts o bé pel que fa als delictes i problemes legals existents.

4. Estem obligats a ajustar la nostra mirada (adulta) a aquestes noves formes de relació, comunicació i convivència adolescent. També caldrà educar en línia, estar-hi i esdevenir referents a la xarxa. No es tracta de deshumanitzar el contacte clàssic, ni passar-nos totalment a l’escena digital, sinó complementar la nostra feina com a educadors en els seus propis espais de relació. Espais que, com dèiem, no esdevenen paral·lels, sinó totalment fusionats i complementaris. Dit d’una altra manera, som nosaltres, els adults, que ens encallem en l’eterna separació de l’anomenat món digital del mal anomenat món real.

BREU PROPOSTA D’IDEES PER AL TREBALL PREVENTIU
Una bona proposta d’acció preventiva hauria de treballar des de diferents eixos, al voltant de diferents temes. Aquí us en proposem un esquema:

1. Com construir identitat a la xarxa? Què implica ser-hi i participar?
  • La reputació i/o el rastre digital: bones i males pràctiques.
  • La privacitat i intimitat com a elements troncals que es replantegen.
  • El desenvolupament d’usos complexos: la participació, en la creació de continguts.
2. Com treballar la qüestió relacional, tenint en compte que adults, adolescents i joves hi convivim? Com ajudar a crear comunitat?
  • Enfocament des d’una perspectiva de convivència i ciutadania, que no tecnològica.
  • Treball d’experiències positives i exposició de problemes coneguts.
3. Hi ha pautes que ajuden a fer usos més segurs?
  • Propostes de control que poden ajudar en la seguretat: geolocalització, sobre les contrasenyes, etc.
4. Com detectar i intervenir enfront d’una possible dependència?
  • Treball i detecció dels factors de risc que poden ajudar a detectar conductes vinculades a l’addicció: soledat, dificultats de relació, timidesa excessiva, inversió social (diferència significativa entre l’activitat a la xarxa i al món «físic»), problemes associats (descens del rendiment acadèmic o de les activitats de temps lliure en favor de la connexió), etc.
  • Pautes de funcionament a establir davant d’un ús dependent i problemàtic: control dels dispositius, normes i límits, tipus de conductes alternatives, controls progressius.
5. Com presentar un discurs crític al voltant de la nostra privacitat, el control de les nostres dades i l’efecte sobre els nostres drets de la majoria d’empreses vinculades a les xarxes socials?
  • Anàlisi dels elements que determinen quina gestió de les nostres dades i drets realitzen les empreses vinculades al món tecnològic pot ajudar-nos a desenvolupar capacitat crítica.
  • Treball sobre els contractes d’acceptació a les aplicacions.
  • La gratuïtat a l’entorn 2.0: concepte i implicacions.
http://blogs.cccb.org/lab/article_laprenentatge-a-la-xarxa-2-entre-laccio-preventiva-i-educativa/

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...