En acabar l'any us desitjo!

EL TEMPS

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rera el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L'entreteixit del temps no mostra cap

fissura,  flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol

16 mentiras que las madres cuentan a sus hijos

 A través de “The best Article Every Day” leí ayer sobre las mentiras piadosas y no tan piadosas de nuestras madres cuando éramos críos. La verdad es que me he reído mucho con el artículo, tanto que me ha dado vergüenza y me he tenido que ir al baño de la oficina a calmarme. 

Aquí tenéis el artículo en la página original y para el que no sepa ingles voy a hacer un pequeño resumen. 

1. Deja de crujirte los dedos o te dará artritis. 

En el nos explican como en un estudio de 300 personas con el habito de crujirse los nudillos no se ha encontrado prueba alguna de la relación entre la artritis y el crujirse los nudillos. También nos cuenta que el sonido cuando te crujes los nudillos viene de un escape de nitrógeno, gas que es producido en tus dedos. Yo no lo sabia… ¿y tu? ;-) 

2. Si te afeitas te crecerá mas pelo y mas duro. 

Esta va de psicología inversa J nos dice que las madres quieren tener a su “bebe” y que este no crezca así que usan la psicología inversa. Venga, ¿cuantos de vosotros cuando empezó a creceros la barba no os empezasteis a afeitar como locos para que creciera más rápido? Pues bien, no solo no funciono, sino que vuestras madres pudieron disfrutar de su “imberbe” hijito por unos cuantos meses mas (jeje que puñeteras) y por cierto, cortarte el pelo no tiene nada que ver con que crezca mas grueso y sino preguntadle a mi padre 

3. Ver la televisión desde demasiado cerca te dañara la vista. 

Bueno, si ves la televisión que tu abuela tenia cuando era niña quizás, pues estas emitían en una cantidad ínfima un tipo de radiación. Pero lo que esta claro, excepto casos extremos te puedes quedar bizco, pero no es lo normal. Así que podemos determinar que no, ver la tele demasiado cerca no te va a crear un problema de vista. 

4. Hace frío fuera, si no te abrigas te vas a resfriar. 

Esta si que me la sabia, de hecho la he tenido muchas veces con mi madre y le voy a mandar el link para que lo vea J El resfriado común esta causado por un tipo de virus que se trasmite por el aire. Es menos común coger el resfriado en el aire de la calle que encerrando en un mismo sitio a un montón de personas. Es mejor estar en la calle, en el aire fresco. 

5. Lávate detrás de las orejas o te crecerán patatas. 

Yo esta no la había oído nunca. Debe de ser de origen anglosajón. ¿Que marranos los americanos estos no? J De todas formas aunque no la conozco decir que, a mi parecer, es un poco lógico ¿no? Simplemente por que si no te lavas detrás de las orejas lo que te salen son champiñones ¿no? ;-) 

6. Si te tragas una pepita de sandia te crecerá en el estomago. 

¡Cuantos recuerdos! J Recuerdo que a mi me lo decían. Estaba, y estoy, loco por esa fruta. La simple razón para que nuestras madres nos dijeran eso es el miedo a que nos atragantáramos, cosa por otro lado bastante razonable. A parte de eso no es posible que te crezca una planta en el estomago, como mucho te podría causar problemas intestinales o quedarse atascado en el apéndice, pero eso seria en muy raras ocasiones. 

7. Si te tragas ese chicle se te quedara pegado en el estomago por 7 años. 

Evidentemente, y como todos acabamos conociendo con tiempo, eso no tiene sentido ninguno. Tragarte un chicle de vez en cuando no le hace daño a nadie ya que el chicle esta hecho principalmente de azúcar y un tipo de plástico. El azúcar es asimilado por tu cuerpo y el plástico… bueno, se aceptan conjeturas ;-) De todas formas no hay manera de que el chicle se te quede pegado al estomago. 

8. Eres demasiado joven para beber café. Dejaras de crecer si lo haces. 

A mi personalmente nunca me han dicho eso, era demasiado hiperactivo para eso. Pero si es verdad que lo he oído de otras madres. En este caso en concreto lo que las madres quieren evitar son la cantidad de efectos secundarios de la cafeína, reconocida como la droga más adictiva del mundo. 

9. Comer mucha zanahoria es bueno para la vista. 

Esa también me la conozco. Recuerdo a mi madre diciéndoselo a mi hermana por que quería tener los ojos verdes como ella :-) La verdad es que si lo piensas detenidamente te das cuenta de lo poco lógico que es eso. Dado que la vitamina A es la vitamina más importante para mantener una buena visión y dado que la zanahoria la tiene en abundancia, pues nuestras madres automáticamente realizaban la asumpción de que si te comes todas las verduras te mejorara la vista… ¡Quizás hasta llegues a ver en la oscuridad! ;-) 

10. Si juegas con un sapo te saldrán verrugas. 

Cuando eres un crío ¿que es más excitante que dedicarte a jugar con una rana/sapo? Pues yo creo que nada. Por el contrario que con perros y gatos, que estábamos bastante acostumbrados a verlos, los sapos eran animales totalmente inofensivos, pero a la vez misteriosos. Dejando de lado las crueldades que ahora mismo asaltan mi memoria :-) los sapos no tienen mayor peligro que el ser tremendamente sucios y localizarse normalmente en ambientes poco higiénicos. Pues no, no te salen verrugas por tocar un sapo, de hecho, las verrugas son una clase de virus que infecta las capas internas de la piel y que se trasmiten de una persona a otra por contacto directo. Otra cosa es que los sapos tengan en la piel algo parecido a verrugas, que por cierto no es más que parte del camuflaje de los mismos. 

11. ¡No entres en el agua mientras no acabes de hacer la digestión! 

Creo que todos los que hemos ido a pasar un día en la playa con nuestra familia hemos oído esa frase. Hacerle caso o no era otro cantar. Durante la digestión, se envía mas cantidad de sangre al estomago para ayudar en el proceso de la digestión. De todas formas, de ahí a que te de pueda dar un corte de digestión es solo otra de las exageraciones propias de las madres. 

12. Si sigues poniendo esa cara te va a dar un “aire” y te vas a quedar así. 

O la versión mas extendida, por lo menos en lo que a mi respecta, de si sigues poniéndote bizco se te van a quedar los ojos torcidos. Tu madre te mintió como un Judas cualquiera cuando te dijo eso. Normalmente para que, desgraciadamente, se te quede esa cara deberías haber nacido con ese problema y por poner “caras” no te va a dar ningún “aire” :-) 

13. Deja de jugar con eso o le sacaras el ojo a alguien. 

Jugar con espadas de madera, hierro, tubos de plástico o cualquier otro artilugio fascinantemente interesante que se encontrara al alcance se convertía en una espada. Y todas y cada una de las veces que te cruzabas a tu madre ella te gritaba lo mismo: “¡Te vas a sacar un ojo con eso!” Bueno, madres y futuras madres del mundo que me leen. No destrocéis las ilusiones del pobre niño. Lo máximo que puede hacerse es algunas heridas bastante importantes en el ojo, pero nunca “saltárselo” Por la forma en la que esta constituido el ojo, es imposible que se le salte un ojo si no es tirando directamente del globo ocular. 

14. Comer demasiado picante te producirá una ulcera/te hará daño en el estomago 

Desde pequeño siempre me han encantado las cosas picantes. La única planta que sobrevive en mi casa es una pequeña planta de guindillas :-) (Creo que es por que la tengo hace poco) Se ha demostrado gracias a una investigación llevada a cabo por los australianos Robert Warren y Barry Marshall que las ulceras están causadas por una bacteria llamada Helicobacter pylori y que no tiene nada que ver con la comida picante. 

15. Bájate que te abrirás la cabeza. 

¿A que niño no le gustan los sitios altos? ¿Emular a Spiderman subiendo a sitios imposibles, rescatando a la chica en peligro y derrotando al malo? Pues bien, siempre hemos oído el consabido “te vas a abrir la cabeza” bueno, mama, aparte de las cientos de otras posibles lesiones abrirte la cabeza desparramándote los sesos, excepto por un hacha mal situada, es poco mas que imposible. 

16. ¡Si sigues jugando con “eso” se te caerá! 

Sin duda alguna mi favorita de la lista. Quizás sea la que mas seriamente nos hemos tomado todos los adolescentes del mundo una vez realizada por nuestras queridas madres. Para empezar, ¿como lo saben ellas? Ellas no tienen así que, ¿como esta tan segura? Y de repente te das cuenta. ¡Claro! ¡Esta tan segura por que a ella le ha pasado! 

El mito más grande se convierte en la mentira más grande. Por supuesto “mama” tiene algo que decir. Se da cuenta de que su “pequeño” esta creciendo y quiere hacer algo al respecto. Por supuesto profesionales de la medicina te dirán que, no importa cuanto juegues con “eso” no se te caerá. 

Estas son las 16 que comentan en el texto, pero me dejo muchas en el tintero, y supongo que habrá diferentes versiones y algunas completamente nuevas. Por favor, mandádmelas para que las vayamos incluyendo. 

Por cierto, quiero remarcar, que hablando del tema con varios amigos, alemanes y estadounidenses he llegado a la conclusión de que la mayoría de estas “mentiras piadosas” son las mismas en todos los países.

http://www.taringa.net/posts/humor/1184803/16-mentiras-que-las-madres-cuentan-a-sus-hijos.html

'La caza' porta l'efecte d'una innocent mentida dins d'una comunitat per Tamara Atienzar

La cinta 'La Caza' mostra la història d'un home que intenta continuar amb la seva vida després d'un divorci. Després de trobar una nova parella i intentar reconstruir la relació amb el seu fill adolescent, sembla que el protagonista torna a ser feliç. Però una mentida d'una nena obligarà Lucas a lluitar per salvar la seva vida i la seva dignitat.

http://www.cugat.cat/noticies/Cultura/93067

LES TRES COSES QUE HE APRÈS per AINA FLORES HIDALGO

Un dia vaig veure clar que la meva vocació era la pedagogia, i que em sentia pedagoga des de fa molt de temps, fins que a hores d’ara, puc dir que exerceixo com a tal.

Fins al moment, he estat a les aules amb infants de 0-3 anys, una experiència totalment enriquidora. Actualment, treballo amb el Col·legi de pedagogs de Catalunya a la investigació de “L’estudi del perfil professional del pedagog al Sud d’Europa”, promogut per la FEPP (Federació Europea de Professionals de la Pedagogia).

A més a més, la meva passió és escriure, i per això col·laboro amb EIXdiari en el bloc “Reculls de pedagogia”. També escric en altres espais que abasten diferents àmbits de la pedagogia. 

Com a docent, he compartit aprenentatges amb els infants de 4 mesos a 3 anys.

Després de nou anys treballant amb infants, durant i després de l’educació formal pertinent, resulta que em quedava el més important dels aprenentatges: aprendre dels nens i nenes. Els infants, tan diferents i espontanis, no cessant mai les seves ganes de conèixer l’entorn, immersos en la innocència que els caracteritza, m’han deixat participar en les experimentacions i, m’han ensenyat a ser exemple de les meves paraules. És curiós, però he après a jugar de nou i, a redescobrir la senzillesa d’allò que ens envolta. Es tracta d’un camí en què es comparteixen aprenentatges entre infants i mestres, descartant la llegenda que els mestres siguin els únics que ensenyen i, l’alumnat l’únic que aprèn. Tots podem aprendre de tots, si compartim el que sabem.

Tots necessitem un padrí o madrina d’aprenentatges.

Una de les coses que més valoro de les pràctiques formatives, és estar en contacte amb professionals i experts de diferents temàtiques. L’ajuda desinteressada de molts d’ells, ha estat el pilar fonamental per poder conèixer aspectes que a les aules de la universitat o, de l’institut, es tracten com a teoria, però que cobren vida i personalitat pròpia durant l’estada de pràctiques. He estat a quatre entitats diferents dins l’àmbit educatiu, i a totes elles he tingut padrins i madrines, que a hores d’ara, segueixen ensenyant-me de forma desinteressada, ja sigui en una xerrada o col•loqui, en una reunió, en una visita, treballant plegats, i milers d’oportunitats més fora de les aules. Parteix de la nostra responsabilitat treure suc d’aquestes intervencions. Sempre he entès el meu paper com a alumne en pràctiques, pensant que cada dia pot ser una oportunitat de futur, el moment idoni per aplicar el que m’han ensenyat. Destacaria la importància de construir nous coneixements a partir dels que ja tenia, i per tant, fent apologia a l’aprenentatge significatiu. Si un s’aixeca pensant que ja ho sap tot, té por a cometre errors, pensa que treure bones notes als exàmens n’és suficient, vol dir que no ha entès que l’aprenentatge és permanent i, va més enllà de l’educació formal. Aprendre no s’acaba si nosaltres mateixos no tanquem les portes al saber.

Compartint aprenentatges entre joves i grans.

Valoro especialment l’educació que es troba oculta entre trobades populars, contacte amb les persones del barri, xerrades per telèfon, escoltant la ràdio, llegint el diari o bé, un llibre. En infinitat d’ocasions, l’aprenentatge està assegurat, però no en tenim constància perquè no sorgeix a les aules. Darrere una reunió familiar amb els nostres grans, podem intuir un raig d’història, un raig d’experiències que nosaltres no hem pogut viure i, una herència de saber que nosaltres adquirim pel simple fet d’escoltar i atendre a les seves converses. Puc dir que he après molt dels grans del meu entorn, valorant el que m’ensenyaven, però també començant a valorar una etapa del cicle vital que avui encara és desconeguda pel món, i que més que fer nosa, té un llegat històric. Com es tracta de compartir, els joves podem ensenyar-los aspectes propis de la nostra època, mostrar els descobriments més recents, però ho hem de fer amb la mateixa moneda de canvi que ells, és a dir, amb paciència. Per tant, crec que l’aprenentatge es transmet de generació a generació.

http://les3coses.debats.cat/ca/community/aina-flores-hidalgo

Com se celebra el Nadal en altres parts del món?

Uns esperen l'arribada de la Befana, altres al Pai Natal i, en altres latituds, esperen impacients la visita de la Babouschka.

Encara que els separen els quilòmetres, milions de nens i famílies comparteixen la mateixa il·lusió de celebrar el Nadal. Com es viuen les festes en altres països?

Països nòrdics

A Suècia, els festejos nadalencs s'avancen uns dies. Les nenes són les grans protagonistes: el 13 de desembre se celebra la Nit de Santa Llúcia, en què pobles, escoles i famílies escullen a una d'elles, que vesteixen amb una túnica blanca i una corona de candeles.

Les noies, en honor a Santa Llúcia, participen en una processó festiva en què es canten nadales populars.

A Finlàndia, també celebren la nit de Nadal en família i intercanvien regals, amb la diferència que el dia 25 passen una jornada de pau i tranquil•litat i el 26 celebren les festes amb els amics.

Els països escandinaus són la llar del Pare Noel i, per això, se’l pot visitar tot l'any al seu taller de regals a Rovaniemi, a la regió de Lapònia en el cercle polar Àrtic. Després del sopar, els nens finlandesos esperen ansiosos l'arribada del Pare Noel al que anomenen Joulupukki.

Alemanya

Els nens germans esperen amb il·lusió l'arribada de Sant Nicolau el dia 6 de desembre. La nit anterior, deixen les seves sabates o botetes davant de la porta de casa.

Si han estat bondadosos, Sant Nicolau els omplirà de xocolata, dolços i altres sorpreses. Si, en canvi, han fet moltes entremaliadures, el Krampus -entre un dimoni i un sàtir- els deixarà branques seques, encara que els nens alemanys posen molt interès perquè això no passi. El dia 24, moltes cases també reben la visita de Der Weihnachtsmann (Pare Noel), que arriba amb més regals.

En algunes parts d'Alemanya, Àustria i Suïssa, els nens no esperen al Pare Noel sinó a Christkind, el missatger del Nen Jesús. La gran majoria de vegades sol ser una noia jove, molt elegant vestida d'àngel, que els deixa algun petit present al so d'una campaneta.

Rússia

La mateixa velleta que arriba a Itàlia també visita les cases russes, on rep el nom de Babouschka (àvia, en el seu idioma). No obstant això, el Nadal no se celebra el 25 de desembre, sinó tretze dies després, el 7 de gener, la data del naixement de Jesús segons el calendari que segueix l'església ortodoxa, la religió del país.

Aquest dia, els nens mengen un menú compost per dotze plats i gaudeixen com mai de la sopa de remolatxa. En lloc del Pare Noel, els nens russos donen la benvinguda a Ded Moroz (l'Avi del Gel), que arriba el dia de Cap d'Any amb els regals.

Japó

A diferència de molts països, la nit de Nadal al Japó no es passa en família, sinó que el dia 24 de desembre és oficialment el dia dels enamorats i se celebra en parella. És el dia de Cap d'Any quan els nens reben els regals. La tradició dicta que el primer àpat de l'any assegura bona sort.

Explica la llegenda popular, que els tres Reis Mags, en el seu camí al portal de Betlem, es van desorientar i van preguntar a una velleta com seguir per arribar al nen Jesús. La senyora no va encertar en les seves indicacions i, desafortunadament, Ses Majestats d'Orient es van perdre.

Els Reis van arribar uns dies més tard al seu destí, cosa que va lamentar moltíssim la velleta. Per això, cada 5 de gener, la Befana arriba amb una escombra a les cases italianes, amb regals per oferir al nen Jesús per si, de casualitat, el troba en algun llar i, de passada, deixar-ho tot ben net.

A Itàlia, durant la nit de Nadal se celebra d’allò més bé la Vigilia di Natale amb un cenone (el gran sopar) a base de peix i, de postres, un assortiment de dolços, en què el rei és l'exquisit panettone.

Austràlia

Mentre que, durant el Nadal, a l'hemisferi nord regna el fred, al sud les festes se celebren en ple estiu, a més, en el cas d'Austràlia, coincidint amb el començament de les vacances escolars. Les famílies australianes solen celebrar el dia de Nadal fora de casa, menjant un menú fresc a la platja.

El 25 de desembre, més de 40.000 persones es reuneixen a Bondi Beach, a Sydney, i quan cau la nit presencien l’espectacle de focs artificials al Pont del Port.

En aquesta part del món, el trineu del Pare Noel no el condueixen rens sinó sis cangurs blancs (els Six White Boomers). Algunes cases també reben la visita d'un Pare Noel alternatiu anomenat Swag Man, un home amb samarreta i barret que reparteix els regals amb un abillament més adaptat a les altes temperatures.

Brasil

Les platges d'Ipanema i Copacabana resplendeixen durant la nit de Nadal amb focs artificials. També a Brasil, Papai Noel reparteix els regals en ple estiu i, per això, vesteix roba més lleugera de seda. Visita als nens carioques després del sopar, al qual anomenen Ceia de Natal, i en el qual la família es reuneix per menjar gall dindi.

Mèxic

Durant els nou dies anteriors a Nadal, els mexicans celebren Las Posadas, d’origen religiós i de caràcter molt solemne per a les famílies, que acaben amb una pinyata, amb gran diversió per als nens i nenes.

A cegues, els nens colpegen la pinyata per trencar-la i fer caure la fruita, les llaminadures i els dolços nadalencs que hi ha dins. Els adults reben les estrenes, el que ells en diuen ‘aguinaldo’: nous, pinyons, cacauets i galetes. La festa i la música segueixen sense fi durant tota la nit de Nadal.

Espanya i Portugal

Per als nens andalusos, la vigília del 25 de desembre, és una gran festa. Durant la Nochebuena la família es reuneix al voltant de la taula amb un tiberi, i els més petits canten villancicos amb els pares, els avis i els cosins, mentre es diverteixen tocant la simbomba.

Al País Basc, s’espera amb expectació l’Olentzero, un simpàtic carboner que per Nadal duu regals per a tots els nens. A més, és molt esperat l’Apalpador, un altre carboner barbut que viu a les muntanyes de l’est de Galícia i que palpa les panxes dels nens per veure si han menjat prou i els porta castanyes i regals, així com el Pai Natal (Pare Noel), que el dia de Nadal baixa per la xemeneia de les llars dels portuguesos.

Molt especial és per als nens catalans el Tió,un tronc de fusta màgic, que acullen amb afecte a casa. L’alimenten i el tapen amb una manta, i el dia de Nadal, quan es reuneix la família, se li fa cagar regals tot cantant-li una cançó, que varia a cada zona. Any rere any, les famílies a Catalunya van al teatre per veure les representacions dels Pastorets, molt divertides i entranyables, i mengen suculents canelons el 26 de desembre, tal com mana la tradició del dia de Sant Esteve. 

L’arribada dels Reis Mags d’Orient, majestuosos en els seus camells, té lloc el 6 de gener per terra, mar i fins i tot neu, en els poblets d’alta muntanya als Pirineus i a Sierra Nevada. La promesa de pagar el típic tortell, a qui troba la fava a la seva porció, i la coronació del rei de la casa posa el punt final a les festes de Nadal.

Referències bibliogràfiques:

La Navidad en el mundo. Todo Papás, 2013 [accés: 25 de novembre de 2013]. 

¿Cómo celebran la Navidad las familias alrededor del mundo? FAROS, 2012 [accés: 25 de novembre de 2013].

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/com-celebra-nadal-altres-parts-mon

REGALS DE NADAL

Quantitat o qualitat?

Hi ha una imatge que es repeteix cada Nadal: nens i nenes que obren un regal, el miren, diuen que els agrada molt i al cap de pocs segons l'arraconen per obrir el següent regal. I així fins que s'acaba la pila incomptable de regals que tenen pendents per obrir. L'emoció i la fal·lera per anar trencat papers de colors i obrint caixes gegants els emborratxa...i al final el que ha passat és que la majoria no els aprecien, acaben jugant amb la capsa d'una joguina o fan boles de paper amb els papers d'embolicar. De tota la pila, només una o dues joguines seran les afortunades que rebran atenció.

Què fem amb tantes joguines?

Hi ha una solució que adopten molts pares, (perquè el que és evident és que no es poden controlar el número de joguines que regalen els familiars), i és reservar algunes joguines i regalar-les o bé pel seu aniversari, el seu sant, o per un dia especial. Si reservem alguna de les joguines que obren durant el Nadal, quan les rebin, més endavant, tindran més ilusió, i li faran més cas. 

Creiem que fer molts regals significa que els estimem més?

Diuen que el millor regal que se li pot fer a un nen és temps. El temps per compartir amb ell una activitat esportiva, cultural, educativa, el temps que podem dedicar-li per jugar, per llegir-li un conte, per parlar, per passejar...Són regals que sovint passen desapercebuts, regals que semblen invisibles, Però són aquests els regals els que a la llarga són més positius, educatius i beneficiosos pels més petits. De vegades es supleix la falta de temps amb l'allau de joguines. Aquesta actitud fa que els nens i nenes valorin més les coses materials o els regals que valen més diners, que no pas els propis sentiments.

Què demanen els nostres fills per Nadal?

Sovint demanen allò que és més car, o roba o complements de marca. Sovint demanen articles o joguines que els pares no poden comprar. Articles amb els personatges de moda o productes que han vist per televisió. La televisió els metralla contínuament amb anuncis publicitaris i molts pares cedeixen davant les seves peticions per compensar la falta d'afecte o el poc temps que els poden dedicar. Hem de pensar que quan més joguines rep un nen, més en demanarà.

Són bons els jocs d'ordinador o les consoles?

Si controlem el temps que estan davant un ordinador o enganxats a la consola no ha de ser dolent. Jugar una estona està bé sempre que es deixi temps per fer altres activitats socials. Si es passen tot el dia "enganxats", el que estem potenciant és que aquests nens i nenes, quan siguin grans, seran massa individualistes, no valoraran l'opinió de la resta de companys i seran menys respectuosos i menys sociables.

Quins són els millors regals?

Les joguines acompanyen als nostres fills al llarg de la seva vida, són eines amb les que es divertiran al mateix temps que els donen la possibilitat d'aprendre moltes coses i desenvolupar les seves habilitats. Hem d'intentar que cada joguina que els comprem es correspongui amb l'edat que tenen. La millor joguina és la que millor s'adapta a la personalitat del nostre fill i a la seva edat.

Els millors regals són:

- els que potencien la seva intel·ligència

- els que els estimulen i els fan pensar

- els que milloren la seva psicomotricitat, s'han de bellugar, pedalar, moure els braços etc...

- els que milloren la seva orientació espaial com els aparells teledirigits.

- els que desenvolupen els sentits.

- els que els ajuden a desenvolupar el seu llenguatge

- els jocs de construccions, la plastilina i els colors per pintar o dibuixar

- els jocs creatius

- els jocs que estimulen la seva imaginació, que potenciïn la seva capacitat per pensar i/o resoldre problemes

- i aquells jocs on han de jugar més d'una persona, ja que els ajuda a fomentar la sociabilitat

* No a les armes de joguina i als jocs violents, per què el missatge que els donem és que nosaltres aprovem les conductes violentes i estem a favor de les armes, les guerres i els conflictes*

Hi ha un nombre ideal de regals per als nens durant el Nadal? Els experts opinen que sí

Cada any, durant aquestes dates tan assenyalades, els nens escriuen cartes llarguíssimes al Pare Noel i als Reis Mags.

Els experts avisen que un excés de joguines devalua el regal, és poc educatiu i genera avorriment. Així doncs, amb quants regals és recomanable obsequiar als més petits?

Per als pares, escollir els regals de Nadal per als fills pot convertir-se en un veritable mal de cap. Arriba el moment de plantejar-se quin tipus de joguines són les més apropiades i, sobretot, la quantitat més convenient que haurien de rebre els més petits. Els experts aconsellen no excedir-se i fixen en tres regals la xifra aproximada recomanada. No per rebre més regals, el nen serà més feliç; de fet, l'excés anul•la la fantasia i la il•lusió. Quant a la xifra recomanada, no es tracta d’agafar-la al peu de la lletra, però sí que és orientativa i pot servir de guia per a pares i familiars.

Evitar un excés de joguines afavorirà que els petits les valorin realment i entenguin que no es pot tenir tot allò que es vol. Els nens no són capaços d'assimilar ni valorar si la quantitat de regals és excessiva o no. Si reben moltes joguines, no apreciaran el seu contingut ni prestaran especial atenció a cap d’elles; s’acabaran avorrint i només gaudiran momentàniament, en el moment d’obrir els regals. A més, en un context de crisi com el que estem vivint, l'excés de regals crea una sensació d'abundància irreal i fa que el nen no sigui conscient de la situació real actual.

Per tot això, és important que els pares no s’excedeixin en el nombre de regals, i que triïn aquells que faran especial il•lusió als nens i als quals puguin treure el màxim partit. Consulta en aquest article quins criteris s'han de seguir per triar les joguines més apropiades per als més petits.

Per impedir l'abundància de regals, els pares han de dialogar amb la resta de familiars, que també han d'assumir la seva part de responsabilitat. Aquests poden oferir un altre tipus de regals com roba, llibres o trencaclosques.

Referència bibliogràfica:

Pedagogos y psicólogos piden a las familias que no se excedan en regalos a los niños. La Vanguardia, 2012 [accés: 22 de novembre de 2013].

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/hi-nombre-ideal-regals-als-nens-durant-nadal-experts-opinen-si

Educando a los hijos en la incertidumbre

Educar a los hijos nunca fue fácil, y en una sociedad sin certezas aún lo es menos. Si no sabemos qué necesitarán en el futuro, la clave es criarlos, como dicen los expertos, como juncos: dotarles de una base psicológica fuerte y actitudes flexibles que les permitan adaptarse.

La situación actual ofrece pocas seguridades y certidumbres, desde el punto de vista individual y colectivo. Conceptos como formación, carrera profesional, empleo estable, vivienda en propiedad, domicilio habitual, pareja o familia están en transformación, y muchas de las ideas y creencias que durante años han servido de referencia o han regido la sociedad están en crisis. En estas circunstancias, la tarea de educar se complica porque padres y madres han de afrontar problemas para los que no pueden usar los métodos que sus padres utilizaron con ellos. “Cada generación lo tiene más difícil que la anterior para educar porque hace cien generaciones –por decir una cifra–, todo lo que tenía que aprender un niño se lo podían enseñar sus padres, y hoy los padres ni siquiera saben qué debe aprender el hijo o tienen que aprenderlo ellos”, explica Mariano Fernández Enguita, catedrático de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid.

No es sólo que padres y madres no tengan referencia sobre a qué edad hay que dejarles utilizar Facebook o cuando es adecuado facilitar a un niño un móvil. Es también que no saben en qué han de formar más o mejor a sus hijos para que tengan más oportunidad de trabajar, ni si han de promover en ellos el compromiso y la firmeza con los proyectos y las relaciones personales o alentar el relativismo para entrenarlos en la ruptura y los cambios constantes. Y esta falta de certezas a menudo paraliza a los padres. Maria Batet, maestra y responsable de Valorsdemprendre.org, desde donde desarrolla metodologías para fomentar la emprendeduría y aprender a convivir con incertezas, asegura que el mejor antídoto ante las incertidumbres actuales es recuperar la capacidad de pensar. “En vez de resolver los problemas que nos plantean los hijos de forma rápida e impulsiva, hay que desgranar el problema, desglosarlo y ver las consecuencias que pueda tener, analizar por qué sí o por qué no el chaval ha de tener móvil, o ha de hacer o no hacer cualquier cosa”, comenta.

Resulta importante, dicen los expertos, que los padres no conviertan su falta de referentes o sus incertidumbres sobre el futuro en inseguridad. “Los padres transmiten su seguridad –o lo contrario– por ósmosis, es decir, por contagio; por eso las circunstancias actuales de inseguridad son muy negativas para los niños”, apunta Gonzalo Hervás, profesor de Psicología de la Universidad Complutense. Y añade que la adversidad económica es una potente fuente de estrés para los niños incluso aunque no les afecte directamente, “porque el estrés de los padres se contagia en muchos casos de forma automática y sabemos que eso genera vulnerabilidad psicológica a desarrollar trastornos de ansiedad, de depresión, e incluso más graves”.

Fuertes y adaptativos Sea complicado o no, a los hijos hay que seguir educándolos y probablemente la mejor forma de hacerlo sea prepararlos para esa incertidumbre que les toca vivir, para resolver problemas, afrontar imprevistos, detectar posibilidades, renunciar a lo que ya no vale… Porque, tal como apunta Fernández Enguita, un futuro incierto puede verse como algo preocupante, de riesgo, o como la posibilidad de un futuro más abierto, menos marcado por el pasado y con más oportunidades y sorpresas. “Hoy, como siempre, los padres pueden y deben ser para los hijos un referente moral, además de enseñarles a seguir aprendiendo, a aceptar lo nuevo y lo diverso, a responder de forma adaptativa y creativa al cambio social”, apunta el sociólogo. Y explica que, como nadie puede saber hoy con certidumbre las tendencias de empleo de mañana ni qué formación será la más adecuada en unos años, “lo esencial para los hijos es aprender a aprender y entender que lo que aprendan hoy ni les obliga a nada ni les garantiza nada para mañana, salvo una capacidad aumentada de afrontar la vida”.

Gonzalo Hervás cree que la incertidumbre sobre el futuro puede tener ciertas ventajas. “El no tener certezas sobre lo que la sociedad espera o necesita puede permitir centrarnos en lo importante, en las personas, en desarrollar la humanidad de los hijos más allá de modelos centrados exclusivamente en competencias”, dice. Y subraya que aspectos como la tolerancia a la frustración, la capacidad para conectar con los demás, el autoconocimiento, el desarrollo emocional o la madurez son intemporales, pero a menudo se quedan en un segundo plano educativo tras los idiomas y la tecnología.

Porque, después de hablar con sociólogos, psicólogos y educadores, parece claro que aunque los padres no puedan vislumbrar cómo será el día a día de sus hijos en el futuro, sí pueden prever que la sociedad de la incertidumbre necesitará gente más flexible y creativa, personas muy autónomas y seguras de sí mismas que puedan ver distintas soluciones a un problema, capaces de afrontar con éxito la adversidad y el estrés y muy adaptativos.

El sociólogo e investigador Javier Elzo ofrece un símil muy gráfico: “Necesitamos criar juncos: jóvenes que tengan unas raíces firmes, es decir, un equilibrio psicológico e intelectual sólido, pero que sean flexibles para adaptarse a los vientos que vayan soplando”. En su opinión, la aspiración de los padres –y de la sociedad– habría de ser contribuir a formar chicos y chicas con una buena competencia personal, “entendiendo por ello que tengan cierto equilibrio psicológico y la autoestima suficiente para sentirse contentos con ellos mismos, sin querer ser como otros, pero también una cabeza relativamente amplia y estructurada, con la capacidad de hacerse preguntas para situarse en la vida, de saber dónde recurrir para encontrar respuestas y de tener criterio para valorar las buenas y las malas”.

Javier Urra, doctor en Psicología y también en Ciencias de la Salud, considera que enseñar a los hijos a convivir con la incertidumbre requiere desarrollar su inteligencia emocional y creativa, su inteligencia social, y su capacidad crítica, de pensamiento y de reflexión para que tengan respuesta ante los dilemas éticos, los problemas y las rupturas que les irá planteando una sociedad más compleja. “Si van a vivir un mundo de inseguridad laboral, de ruptura de parejas, de accidentes inesperados… hay que prepararles para ello, para que sean flexibles, para que no pasen del amor al odio, para que asuman que las cosas se rompen o se pierden pero la vida sigue y han de poder ver distintas soluciones a un mismo problema”, indica Urra.

Para ello es necesario cultivar las fortalezas y talentos de cada niño o niña, sin tratar de que encajen en un patrón y dejándoles que se equivoquen y que aprendan por sí mismos, “algo que siempre es duro para los padres”, advierte Hervás. Y apunta que en lugar de fomentar el “siempre se ha hecho así”, hay que dar pie a lo contrario, a la creatividad aplicada. “La capacidad de innovación se puede desarrollar en el cajón de los cubiertos; basta preguntarles ¿es esta la mejor forma de ordenarlos? ¡Hazme una propuesta que lo mejore!”, ejemplifica.

Porque, como explica Maria Batet, los padres no pueden educar para garantizar el futuro de sus hijos, pero sí pueden darles herramientas para que ellos sean capaces de construir ese futuro, de buscarse la vida, de encontrar recursos y de organi­zarlos. Hay unanimidad entre los expertos con­sultados en que en una sociedad llena de incertezas les será útil identificar los miedos y superarlos, ser reflexivos, tener espíritu crítico y saber pensar, el entusiasmo y la creatividad, saber explicarse, tener una actitud positiva y una buena autoestima, saber planificar, tener empatía, ser resilentes para reponerse de las adversidades y humildes para buscar ayuda… Batet anima a los padres a trabajar estas habilidades –las mismas que permiten salir adelante a los emprendedores–, desde casa.

DIEZ HERRAMIENTAS CLAVE

Habilidad comunicativa

Tener habilidad para explicar las ideas y proyectos, para convencer, dialogar y seducir es crucial para cualquier circunstancia y para cualquier empleo. Los padres pueden trabajar estas habilidades comunicativas no cortando a los niños cuando hablan y alentando que expliquen cosas de distintas formas para potenciar su capacidad de expresión.

Trabajo en grupo

En momentos difíciles trabajar en grupo socializa y la colaboración ayuda a encontrar opciones y soluciones. Por eso desde casa conviene fomentar que los niños se acostumbren a compartir, a colaborar con otros en sus ratos de ocio, a desenvolverse en grupo…

Autoconocimiento 

Cuando uno sabe cuáles son sus puntos fuertes y débiles puede lidiar mejor con los problemas y las incertidumbres. Por ello conviene ayudar a los hijos a conocerse mejor, a saber bien lo que les gusta y lo que se les da bien. “Si a tu hijo le gusta jugar al baloncesto, pregúntale por qué, si le gusta porque compite, porque le gusta formar parte de un equipo…; y si le gusta el ajedrez, ayúdale a saber por qué, si es porque se le da bien, porque disfruta con un ambiente tranquilo, porque le gusta pensar qué hará el contrincante… Así irá descubriendo sus habilidades”, explica Batet.

Identificar y superar los miedos 

En una sociedad de incertidumbres, donde hay situaciones que no se controlan, surgen muchos miedos. En lugar de inculcar a los niños que no hay que tener miedo y ser valientes, Maria Batet propone enseñarles a identificar a qué tienen miedo, a ponerle nombre y a evitar que los paralice. “Si un niño tiene miedo a dibujar porque no se le da bien, conviene que lo hable, que lo identifique como un hecho concreto y luego incentivarle a que pruebe otra manera de hacerlo”, comenta.

Capacidad organizativa 

Para desenvolverse en un mundo incierto resulta clave saber buscarse la vida, idear proyectos, detectar recursos para llevarlos a cabo y or­ganizarse para conseguirlos. Los padres pueden desarrollar estas habilidades en sus hijos si desde pequeños los hacen partícipes de pequeños proyectos y les animan a ingeniárselas para llevarlos a cabo. “Si enseñamos a los niños a desarrollar proyectos a medio plazo –puede ser aprender a montar una bicicleta a partir de un kit u organizar un torneo de baloncesto en el colegio y buscar patrocinadores para ello– aprenden a tolerar la frustración y a desarrollar la capacidad de planificación”, justifica el psicólogo Gonzalo Hervás.

Entusiasmo

Si uno no se siente seguro ni tiene certezas sobre su futuro es fácil caer en el desánimo. Por eso, Maria Batet aconseja educar a los hijos en el entusiasmo. “Lo primero es ser uno mismo entusiasta y no mostrarse decaído; después ayudarles a vivir con entusiasmo las pequeñas cosas, desde salir a montar en bici hasta comerse unas palomitas, porque lo que crea el aprendizaje es el hábito, la repetición”, explica.

Creatividad 

Tirar de creatividad, saber leer el entorno para extraer ideas es una herramienta muy útil para desenvolverse en medio de la incertidumbre. Para fomentarla, conviene fomentar la curiosidad en los hijos, alentar que se hagan preguntas, que tengan una mente despierta. En lugar de aplicarles la máxima de esto es así porque siempre ha sido así, promover que propongan nuevas soluciones a cuestiones cotidianas, desde la forma de tender la ropa a la organización de un armario. 

Fortaleza 

Si hay una capacidad útil en la sociedad de la incertidumbre es la resiliencia, la capacidad de hacer frente a las adversidades, de sobreponerse a ellas y aprovecharlas para salir reforzado. Se desarrolla enseñando a los niños a tener relaciones y amigos en quien apoyarse, a tener empatía, a fijarse metas razonables, a tener una actitud positiva y a aceptar que el cambio forma parte de la vida. “La sociedad actual es más volátil y hay que tener capacidad de adaptación para afrontar noticias negativas, rupturas, etcétera, y si educamos a los jóvenes de una forma muy rígida y los sobreprotegemos, cuando salen de casa y nadie les marca las pautas no funcionan, se hunden”, advierte Javier Elzo.

Criterio 

Tener criterio y ponderación a la hora de tomar decisiones y espíritu crítico para analizar la información que se recibe es una formación fundamental para el futuro que se puede alentar en casa. “A los hijos no hay que adoctrinarles con nuestras ideas políticas, sindicales o religiosas, sino enseñarles a leer en los inputs que reciben, ayudarles a saber distinguir el trigo de la cizaña, hacerles ver el sustrato ideológico que hay tras la información que leen en internet o tras el programa televisivo que están viendo o en otros inputs que reciben”, comenta el sociólogo Javier Elzo. Javier Urra añade que también hay que plantearles desde pequeños dilemas concretos para que vayan desarrollando su capacidad crítica: “Que reflexionen sobre la eutanasia o sobre qué pasaría si durante un embarazo se enterasen de que el bebé tiene malformaciones o si como consecuencia de un accidente se quedan parapléjicos…; han de tener criterio y respuestas para una sociedad compleja”.

Actitud positiva 

Si en momentos de incertidumbre somos pesimistas nos imaginaremos un futuro negro, de modo que resultará más útil crecer con una perspectiva positiva de la vida para poder apreciar más oportunidades. Para evitar una actitud pesimista en los hijos es importante no anclarles en categorías negativas. “Si un niño te enseña un dibujo feo puedes decirle que ese le ha quedado mal o que es un desastre dibujando; si optas por la segunda opción y una cosa que es temporal, un dibujo, la planteas como permanente, le fomentas la visión pesimista”, explica Batet.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20131227/54397520813/educando-a-los-hijos-en-la-incertidumbre.html#ixzz2olwMtk4p

Compte amb les innocentades, per Josep Maria Cadena

El rei Herodes va fer passar a mata-degolla els nens primogènits de Betlem, per veure si així matava Jesús. D’això en va quedar el costum de les innocentades, algunes d’elles cruels i desproporcionades. Els estudiants posaven agulles de punta als seients dels mestres i certs ferrers agafaven cèntims, els escalfaven fins que estiguessin ben roents i els llançaven al carrer perquè els cobdiciosos que els recollissin es cremessin. De tot això no n’ha quedat res. Potser, la reminiscència dels ninots de paper –llufes, en deien– que es col·locaven a l’esquena d’algun vianant per fer-ne mofa.

També als diaris ha quedat de manera intermitent el costum de fer innocentades, de publicar notícies falses per sorprendre els lectors. Sobre això, recordo que, fa anys, quan la festivitat dels innocents va caure en dilluns i encara apareixia la Hoja del lunes,el seu director, Rafael Delclós, va publicar en primera pàgina una fotografia trucada on es veia el monument a Colom amb la columna trencada. Van ser molts els ciutadans que van caure en l’engany i van anar a les Rambles per veure el desastre. No era pas cert. Compte.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20091228/compte-amb-les-innocentades/138182.shtml

Obres del nou centre socioeducatiu del Raval per atendre menors en situació vulnerable i les seves famílies

Es tracta d’un nou local de l’Associació Educativa Integral del Raval, centre obert federat a la Fundació Pere Tarrés. El nou espai permetrà incrementar el nombre d’infants atesos i reduir les llistes d’espera així com comptar amb espais per al treball individualitzat dels menors i les seves famílies i millorar la qualitat i la coordinació dels projectes.

Barcelona, 13 de desembre de 2013. Posar a disposició de la població més vulnerable del barri del Raval de Barcelona un projecte socioeducatiu d’atenció integral a menors en situació de risc i les seves famílies, aquest és el objectiu del nou espai que ha començat el seu camí aquesta tarda amb l'acte d'inauguració de les obres, que ha anat a càrrec de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

“Lèxit de la nostra ciutat està en l'acollida i integració dels infants i joves que viuen en ella” ha assegurat Xavier Trias, que ha afegit que "moltes entitats com l'AEIRaval, que avui celebra deu anys, van néixer en l'època de creixement econòmic, la qual cosa vol dir que no es cobrien correctament les necessitats socials".

L'alcalde de Barcelona també ha tingut paraules de reconeixement per a la Fundació Pere Tarrés destacant que "fa un treball extraordinari a tot el país per integrar a totes les persones i que se sentin com uns catalans més". Finalment, Trias ha recordat que la importància de l'acte d'avui "és la demostració que quan entitats, administracions públiques i organitzacions treballen conjuntament es poden fer moltes coses".

El nou centre que s'ubica al costat de al Rambla del Raval es dirà “Espai Socioeducatiu Estel d’Assís” i tindrà una superfície total de 329m2 repartits en 9 espais que permetrà incrementar el nombre de menors atesos fins a 110 nens, i així reduir les llistes d’espera. També permetrà realitzar activitats al matí, disposar d’espais per al treball personalitzat amb famílies i joves i facilitarà el seguiment, la coordinació i la qualitat, entre d’altres. El pressupost estimat del projecte ascendeix a 230.000 euros.

“Aquest local ens permet un nou espai, un nou concepte i un nou model d'intervenció integral que donarà moltes oportunitats tant a infants, com a joves com a les famílies del centre”, ha afirmat José Ventura, vicepresident de l’AEIRaval, una entitat que fa més de 10 anys que treballa per atendre les necessitats dels infants i joves del barri i les seves famílies. És un dels més de vint centres oberts i diaris que federa la Fundació Pere Tarrés on s’acullen més de 2.500 infants en situació de vulnerabilitat social cada tarda. “Tirar endavant un centre d'aquestes característiques és molt difícil. Per això, una inauguració com aquesta és tan important i agraïm la col·laboració de totes les persones que ho han fet possible", ha destacat el director general de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol,

El nou centre socieducatiu del Raval estarà ubicat en els baixos de l’edifici de la seu social del sindicat UGT de Catalunya que està situat a la Plaça Manuel Vázquez Montalbán. “Per a nosaltres és un gran honor compartir aquest espai amb una entitat com l'AEIRaval”, ha afirmat José Maria Àlvarez, secretari general de UGT Catalunya. La implicació de la UGT ha estat una de les peces clau per fer possible aquest nou recurs al barri. També el suport de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Fundació Pere Tarrés i els membres i col·laboradors de l’entitat han estat fonamentals en la realització d’aquest projecte. Malgrat tots aquests esforços, estan en marxa accions per aconseguir finançament per a l’execució de les obres d’adequació de l’espai.

Un centre socioeducatiu de referència al barri del Raval de Barcelona

El barri del Raval de Barcelona és un dels territoris on l’afectació del nou context econòmic ha tingut més efecte en la població. Densitat de població de 437 hab/ha, 50% d’habitants d’origen immigrant, edificacions velles i degradades, 25% de pisos on viuen més de 4 persones, població amb pocs recursos, aquests són alguns dels indicadors del barri que es tradueixen en dificultats per als nens i joves i les seves famílies.

Ja fa 10 anys que l’AEIRaval treballa per atendre les necessitats dels infants i joves del barri i les seves famílies. Actualment, compta amb 3 locals situats en diferents indrets del barri. Són locals petits, precaris i que no permeten atendre amb la qualitat necessària els menors i les seves famílies i que dificulten les tasques de seguiment i coordinació. A més de permetre atendre més infants i reduir les llistes d’espera, el nou espai socioeducatiu facilitarà la realització d’activitats al matí que es fan amb joves que no estudien ni treballen, així com disposar d’espais per al treball personalitzat amb les famílies i els joves en risc d’exclusió social. La llum natural, l’optimització energètica, l’estalvi econòmic en els subministraments i en el pagament del lloguer també són factors que millorarà el nou local. Finalment, la convivència i contacte diari en un mateix espai facilitarà poder unificar criteris, el seguiment i la supervisió, la continuïtat i qualitat dels projectes. En definitiva, aquest centre vol esdevenir un lloc de referència per a les famílies del Raval i ser capdavanter en l’atenció educativa i social a infància i famílies que requereixen una intervenció intensiva i integral.

En tres sales s’ubicarà el centre obert infantil que acollirà 41 infants de 4 a 11 anys. El centre obert Aula Jove estarà situat en dos sales més per treballar amb 40 joves d’entre 12 i 15 anys. El centre socioeducatiu Aula Oberta amb 25 places ocuparà una altra sala. A més d’aquestes sales, es disposarà d’un despatx i sala de reunions, una sala per a la intervenció del servei de suport psicosocial i una darrera sala per al treball individualitzat amb joves. El projecte el realitzarà el despatx d’arquitectes Oikosvia Arquitectes SCCL.

Fotografies de l’acte | Dossier de la campanya

http://www.url.es/sala-de-premsa/lalcalde-de-barcelona-inaugura-les-obres-del-nou-centre-socioeducatiu-del-raval-per-atendre-menors

Caminant sobre la corda fluixa

Tenen entre 6 i 18 anys però alguns ja saben què és un desnonament. Altres viuen en cases ocupades per les famílies i fins i tot, hi ha qui té els pares a la presó. Els Centres de Dia de Menors tracten d’ajudar a aquests joves, una tasca complicada quan ells també caminen sobre la corda fluixa de les retallades.

La immensa majoria d’aquestos centres signaren amb el Consell tres concerts, de quatre anys cadascun en els darrers 12 anys, que garantien la reserva de diners pels menors en situació de risc o de desprotecció. Un contracte que ha expirat el 30 de novembre d’enguany deixant el finançament futur en una promesa d’ordre d´ajudes que a hores d’ara els deixa “en l’aire”, expliquen des de la coordinadora de Centres de Dia de la Comunitat Valenciana.

Ara romanen a l’espera d’una ordre d´ajudes i de la seua posterior resolució administrativa què, en principi, suposarà una injecció econòmica d’entre un 13% i un 15% menys que amb el concert i què, al no comptar amb les mateixes garanties de pagament, deixen al damunt de la taula la possibilitat de convertir-se en retards importants en el finançament. Fet que posa seriosament en risc el seu manteniment o que endeutarien encara més a les entitats sense ànim de lucre que les gestionen. Una retallada que podria traduir-se en la supressió de serveis, la reestructuració de plantilla o, fins i tot, en inviabilitat per alguns centres.

Joves d’un Centre de Dia de Menors durant una activitat esportiva. Foto: Perifèria.

Joves en perill d’exclusió

Al País Valencià són 58 els Centres de Dia per a Menors presents a 23 municipis, institucions on s’atenen diàriament a més de 2.500 joves. Xiquets en edat escolar amb necessitats educatives, famílies desestructurades o amb problemes econòmics que podrien deixar de ser atessos, en alguns àmbits, amb les noves retallades de la Generalitat.

Els joves arriben de mans dels serveis socials de la zona, són derivats pels seus professors o captats pels mateixos educadors socials, la tasca dels quals es desenvolupa entres les parets del Centre de Dia però també a les escoles, en el si de les famílies, en la natura i en tots aquells entorns al voltant dels joves. Per això treballen en xarxa amb Serveis Socials, centres escolars, i amb el sistema sanitari, perquè són mediadors entre els menors i els diferents contextos i institucions en les quals hi participen.

“Un gran nombre dels menors que reben els nostres serveis tenen desatenció en les obligacions paternals i problemes de consum o abús de drogues”, explica el director de Perifèria

En eixir de l’escola o de l’institut van a centres com Perifèria, institució ubicada al carrer Hermanos Maristas de València, i allí romanen fins a les 20:30 hores practicant hàbits d’higiene, duent a terme activitats, tallers o rebent atenció a tots els nivells. Tant si es tracta d’un tema mèdic com d’un tema de beques o paperassa familiar, els educadors socials els fan costat.

Són recursos especialitzats on professionals i voluntaris utilitzen diferents eines per educar i impulsar a menors i joves a través de formació laboral i acadèmica, el joc, l’estudi o el temps lliure. “Un gran nombre dels menors que reben els nostres serveis tenen desatenció en les obligacions paternals i problemes de consum o abús de drogues”, explica el director de Perifèria, Adolf Montoliu.

Funcionen amb menors i famílies amb greus problemes o altament vulnerables que necessiten suport en el seu propi mitjà per reduir les seues mancances, “sovint els pares no tenen formació ni treball, ni perspectiva de tenir feina. No poden eixir d’esta roda. Per això és tan important elaborar un pla d’intervenció familiar”.

La seua funció principal és la detecció de problemes i la intervenció a temps amb l’objectiu d’evitar que les seues circumstàncies personals a l’escola o amb la família acaben desembocant en fracàs, violència, desemparament o en un context que implique un futur en desavantatge. Perquè per davant, els educadors i professionals pretenen la incorporació social dels joves per a evitar que els menors en risc esdevinguen adults en situació d’exclusió social.

Increment de la conflictivitat social

Si els centres tancaren portes, aquells que tenen beca de menjador es quedarien al carrer. Els joves que ixen de casa i són atesos pels educadors, haurien de tornar a estar fora amb la problemàtica que suposa que els xavals estiguen sense res a fer. Deixarien de fer seguiment als casos. I per tant hi hauria una baixada de l’atenció en les necessitats bàsiques dels joves, i un increment de la conflictivitat social a mig termini.

Des que va començar la crisi, el 2007, aquests centres estan recollint els fruits dels alts índexs de fracàs escolar. L’atur, els desnonaments i els problemes econòmics han disparat el nombre de menors atesos. La desacceleració econòmica està portant als centres de dia de menors a atendre necessitats bàsiques dels joves que assisteixen, com alimentació, habitatge, roba, llibres o higiene, i es troben amb un nou fenomen de pobresa socioeducativa.

http://www.nonada.es/2013/12/centres-de-dia-de-menors-caminant-sobre-la-corda-fluixa.html

La mediació en un centre educatiu

Tots sabem que, actualment, la feina de docent no és senzilla. Un bon professional de l’educació ha de ser competent en múltiples camps; per exemple, ha d’estar al corrent dels canvis en les orientacions educatives, ha de dominar el currículum escolar, ha de conèixer i aplicar diverses metodologies didàctiques per poder ajudar a aprendre tot l’alumnat considerant les seves característiques específiques, ha de dominar les noves tecnologies d’accés a la informació, etc. Els mestres i professors, amb esforç, dedicació, formació i treball conjunt, dominen aquests temes i dia a dia vetllen per oferir al seu alumnat un ensenyament de qualitat. Hi ha, però, un aspecte que pot desmotivar en gran mesura els professionals de la docència i que, fins i tot, pot provocar-los problemes de salut laboral considerables. Aquest aspecte està relacionat amb els problemes de disciplina que es poden donar en els centres educatius.

Un clima adequat de convivència i respecte entre tots els membres de la comunitat educativa és el prerequisit bàsic per assolir un bon nivell d’aprenentatge escolar i assentar les bases d’una educació integral que permeti la formació de ciutadans responsables i respectuosos. Moltes escoles i instituts tenen molt clara aquesta necessitat i inverteixen temps i recursos per potenciar una línia de centre que asseguri aquest objectiu.

Un aspecte central que cal tenir en compte a l’hora de plantejar-se accions per millorar el clima de convivència en un centre educatiu és la comprensió del conflicte. És habitual que quan pensem en el conflicte li atorguem un component negatiu, ja que ens incomoda. És freqüent que el vulguem evitar o eludir, possiblement perquè som conscients que no tenim gaires eines per poder-lo gestionar. Malgrat això, i seguint Paco Cascón (2000a), el conflicte és consubstancial a la relació humana, ja que és normal que discrepem i que tinguem interessos i necessitats contraposats als dels altres. A més, el conflicte també és ineludible: no el podem evitar perquè si no hi fem alguna cosa es torna més complex i més difícil de gestionar.

Encara que pugui sobtar, acceptar l’existència del conflicte i afrontar-lo té una potencialitat educativa que val la pena aprofitar. De fet, les divergències són el motor que fa que la societat avanci i que es puguin posar en entredit situacions d’injustícia social. Aleshores, hem de preparar els nostres alumnes perquè sàpiguen gestionar els conflictes que inevitablement es trobaran en la societat plural i diversa (i, per tant, rica) en què vivim. Així doncs, els conflictes poden tenir una vessant positiva que ens pot aportar un gran valor educatiu (sempre que els sapiguem gestionar).

Considerant, doncs, que el conflicte és natural i inevitable i que si ens incomoda és perquè no tenim prou eines per gestionar-lo, per què no ens preparem per afrontar-lo? És l’escola un bon lloc per ensenyar com afrontar constructivament els conflictes? Com ho podem fer?

Una de les condicions bàsiques per treballar en aquesta línia des dels centres educatius és veure la necessitat de fer-ho. Hi ha d’haver un compromís ferm dels equips directius per implicar tota la comunitat educativa en un procés de reflexió conjunta i valenta de la situació per tal que es vegi la necessitat de formar-se en mediació i que es determinin les accions a realitzar. En els centres educatius es pot donar el cas que es negui l’existència d’un conflicte perquè es té por de reconèixer la situació, perquè no es tenen les estratègies i eines per poder-lo afrontar, perquè no s’hi veu cap solució, o bé perquè les solucions intentades no han funcionat. Hi pot haver equips docents que pensin que el fet de formar-se i iniciar accions per millorar la convivència en el centre educatiu revela els problemes de conducta i comportament dels alumnes i, en certa manera, la incapacitat dels professionals per ges-tionar-ho. És, doncs, un sistema pervers.

L’equip de professors de les escoles i instituts ha d’afrontar el tema amb decisió, valentia i optimisme, ja que hi ha enfocaments que permeten aprofitar el potencial intrínsec del conflicte i reinvertir-lo en continguts d’alt valor educatiu. Al meu entendre, la mediació escolar és un d’aquests enfocaments, i l’escola ens ofereix el marc idoni per poder fer una molt bona feina que prepari els nostres alumnes amb uns continguts competencials que els serviran al llarg de tota la seva vida i, al mateix temps, que potenciï el clima de respecte i convivència que tots esperem trobar en els centres educatius.

La necessitat de vetllar pel bon clima relacional i d’impulsar la mediació com a mesura per a la resolució de conflictes es recull en diverses normatives educatives. Així, en la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (articles 30 a 38), la primera disposició transitòria del Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius (articles 23 a 25) diu:

En el termini d’un any des de l’entrada en vigor d’aquest decret, els centres han d’haver adaptat a les previsions d’aquest decret la part de les normes d’organització i funcionament que estableixin en aplicació dels articles 23, 24 i 25.

En l’article 31 de la resolució de 16 de juny de 2011, per la qual s’aprova el document per a l’organització i funcionament de les escoles i centres públics d’educació especial per al curs 2011-2012, s’exposen les actuacions del centre relacionades amb la convivència escolar. Aquests aspectes també es recullen en elDecret 279/2006, de 4 de juliol, sobre drets i deures de l’alumnat i la regulació de la convivència en els centres educatius no universitaris de Catalu-nya, encara vigent.

Però, què és i en què consisteix un procés de mediació? La mediació és un recurs per resoldre conflictes de forma constructiva quan les persones que hi estan implicades es veuen incapaces de resoldre’l per elles mateixes (Cascón, 2000b). La funció dels mediadors en cap cas és aportar la solució del conflicte, sinó que el que fan és oferir un espai i un clima adequats per tal que les persones implicades en el conflicte puguin restablir la comunicació i aportar propostes per resoldre’l.

Les persones que accepten la mediació han de complir unes normes bàsiques que asseguren que el procés serà just i efectiu:

• Parlar per torns i escoltar sense interrompre.
• Parlar sincerament i sense ofendre els altres.
• Cooperar en la recerca de solucions.

Els mediadors, a l’inici del procés, també han d’explicitar les característiques de la mediació:

• Confidencialitat: els mediadors no explicaran el que es parli a la sala de mediació.
• Voluntarietat: tothom participa lliurement en el procés.
• Lliure presa de decisions: els protagonistes del conflicte prenen les seves decisions lliurement; el mediador no pot imposar cap sanció ni acord i tampoc pot obligar a com- plir els pactes.
• Multiparcialitat: el mediador es preocupa per igual dels interessos de cadascun dels protagonistes del conflicte.

S’ha d’anar en compte de no confondre la mediació amb altres estratègies de gestió de conflictes com ara l’arbitratge, la negociació o la conciliació.

Un procés de mediació s’inicia quan les persones implicades en el conflicte s’adonen que no tenen els recursos suficients per resoldre’l per si soles i sol·liciten el servei de mediació. Els mediadors es posen en contacte amb les persones implicades i acorden un dia i una hora per a la trobada. Quan es realitza la trobada, els mediadors han de crear un clima de confiança i explicar les característiques i les normes de la mediació. En la fase següent cal preguntar a cada persona sobre el que ha passat. Els mediadors utilitzen tècniques d’escolta activa (parafrasejar, formular preguntes obertes per aclarir conceptes, sintetitzar, reformular, plantejar preguntes circulars, oferir feedback emocional, etc.) per tal de facilitar una comunicació efectiva que permeti a cada persona expressar el seu punt de vista i els seus sentiments i, al mateix temps, entendre el punt de vista i sentiments de l’altre. Un cop les persones implicades en el conflicte han exposat clarament el seu punt de vista, els mediadors han d’identificar els seus veritables interessos preguntant a cada un d’ells què necessitaria per canviar la situació. Els mediadors, en finalitzar aquesta fase, han de poder definir la situació utilitzant un llenguatge inclusiu mit-jançant el qual els participants s’adonin de la seva implicació en el problema però també en la solució. A partir de la tècnicabrainstorming (pluja d’idees), es demana als participants que aportin tantes propostes com puguin per resoldre el conflicte. A continuació s’avaluen les alternatives i, a partir de la necessitat de cooperar, els implicats en el conflicte arriben a acords, els detallen, i concreten el pacte (que caldrà deixar per escrit en el full d’acords). Finalment, es decideix una data per revisar el pacte (normalment al cap de 15 dies) i es dóna l’enhorabona als participants per haver optat per la mediació com a manera de resoldre el conflicte de forma dialogant.

La mediació és, doncs, un servei que es pot oferir quan hi ha un conflicte entre dos membres de la comunitat educativa. Al meu entendre, però, en un centre educatiu la mediació pot anar molt més enllà de l’oferiment d’un servei per resoldre conflictes interpersonals: pot servir com a pretext per implicar els diferents membres de la comunitat educativa, sobretot els alumnes, en la creació d’un clima de respecte, convivència i diàleg. Es tracta d’un projecte que hauria d’estar integrat en la cultura de centre amb l’objectiu d’impulsar la pau i la convivència, i aquesta línia educativa hauria de ser coherent amb tots els processos educatius i relacionals que tenen lloc en el centre escolar. I això implica i significa moltes coses.

Formar els alumnes del centre en mediació escolar és una bona pràctica. Amb aquesta formació estem transmetent als alumnes continguts educatius d’alt valor competencial (com ara l’expressió i regulació d’emocions i sentiments, la comunicació efectiva, l’escolta activa, habilitats de pensament, habilitats i tècniques de resolució de conflictes, etc.) que els serviran per ajudar els altres a resoldre els conflictes i, al mateix temps, per aprendre una sèrie de continguts necessaris i indispensables per assolir un nivell d’equilibri personal i emocional que els ha de permetre estar més ben preparats per resoldre els seus propis conflictes.

A l’institut on treballo, el Puig Cargol de Sant Antoni de Calonge, tots els alumnes de segon d’ESO realitzen un crèdit sobre mediació escolar d’una hora setmanal durant tot el curs. Sabem que no tots els alumnes s’oferiran per participar en el servei de mediació de l’institut, però és una manera d’assegurar-nos que tots rebin aquesta formació i coneguin el funcionament de la mediació. En acabar segon d’ESO els oferim la possibilitat d’integrar-se a l’equip de mediació del centre, en el qual també hi ha professors, per tal d’assumir les mediacions que se sol·licitin. Ara bé, depenent de la tipologia i complexitat de les mediacions, aquestes poden ser portades a terme per un o dos alumnes o bé per un o dos professors.

A principi de curs els alumnes que formen part del servei de mediació expliquen als grups de primer d’ESO (i ho recorden a la resta de grups) què és la mediació i com ho han de fer per accedir al servei que ofereixen.

En el nostre centre, el projecte de mediació és un bona oportunitat per implicar l’alumnat en l’assumpció de responsabilitats. Al principi del projecte, quan proposàvem als alumnes integrar-se en l’equip i assumir aquesta responsabilitat, mostraven sorpresa perquè els estranyava que confiéssim en ells per realitzar aquesta tasca. Però, precisament, confiant en ells els demostrem que valorem les seves capacitats i dedicació i que són una peça important per al bon funcionament del centre educatiu. També els oferim la possibilitat de realitzar una tasca altament competencial que reforça la seva autoestima i autoconfiança. Tot i que aquest oferiment també comporta un cert sacrifici per part dels alumnes (ja que les mediacions es realit-zen a l’hora del pati), ho fan de bon grat perquè s’adonen que el servei de mediació els aporta més que no pas els treu.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és la relació que s’estableix entre els alumnes i els professors que comparteixen tasques participant en el projecte. En el projecte de mediació s’estableix un clima relacional diferent del de l’aula: és un clima basat en la cooperació i en el qual totes les propostes són benvingudes, especialment si vénen dels alumnes, ja que un dels objectius d’aquest projecte és potenciar la responsabilitat i implicació de l’alumnat. A partir de les reunions, projectes, etc., que han compartit i realitzat els professors i alumnes al llarg del curs, han anat sorgint propostes per potenciar la cultura de la mediació en el nostre centre. Durant aquest curs s’ha creat la pàgina web de convivència i mediació i també s’ha realitzat, a les escoles de primària del municipi, una sessió informativa sobre mediació escolar als alumnes de sisè de primària. Després, els alumnes del servei de mediació de l’institut han ofert als alumnes de sisè de primària la possibilitat de realitzar mediacions (els dimecres i divendres a la tarda, que a l’institut no hi ha activitat lectiva).

Així, doncs, al meu entendre, la mediació en un centre educatiu pot anar molt més enllà del fet d’oferir un servei de resolució de conflictes, ja que pot ser una bona oportunitat per dinamitzar i implicar tota la comunitat educativa en un projecte amb múltiples possibilitats educatives.

Elsa Anton Virgili

Psicòloga i Orientadora de l’Institut Puig Cargol, Sant Antoni de Calonge

Tutora del curs de PrisMa La Mediació Escolar com a Eina de Convivència

elsa.anton@prisma.cat

BIBLIOGRAFIA

• BOQUÉ, M. C. Guia de mediació escolar. Programa comprensiu d’activitats. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat (2002).
• BOQUÉ, M. C. Temps de mediació. Taller de formació de mediadors i mediadores en l’àmbit educatiu. Barcelona: CEAC (2005).
• CASCÓN, P. ¿Qué es bueno saber sobre el conflicto?, dins Cuadernos de pedagogía núm. 287, pàg. 57-60 (2000a).
• Disponible a 213.0.8.18/portal/Educantabria/RECURSOS/Proyecto/SopoDOC/07__Conflicto.pdf (consulta: 11/03/2013).
• CASCÓN, P. La mediación, dins Cuadernos de pedagogía núm. 287, pàg. 72-76 (2000b).

http://www.educat.cat/bloc/?p=1905

Emmi Pikler

La prudència i l’autoconfiança es desenvolupen si deixem els infants apropar-se a poc a poc a una nova tasca sense interferir-hi.

Emmi Pikler va néixer el 1902 a Hongria, va estudiar pediatria a Viena i va desenvolupar la seva carrera professional a Budapest. La Segona Guerra Mundial havia deixat orfes una gran quantitat de nens que van haver de viure en hospicis en condicions molt dolentes, i el 1946 Pikler va rebre l’encàrrec de dirigir una institució per a orfes i infants abandonats menors de tres anys. Els estudis d’Spitz, coetani de Pikler, posaven de manifest els problemes que es derivaven d’aquestes situacions en què els infants creixien sense referents afectius, sense la possibilitat d’establir vincles relacionals estables. L’anomenada “síndrome d’hospitalisme” era la prova palpable de la gravetat de les condicions d’aquestes institucions públiques. Pikler es va proposar modificar la situació demostrant que aquells infants podien educar-se i créixer en condicions adequades tot i residir en una institució. El 1970, l’institut Lóczy, fundat per Pikler, es va convertir en un centre d’educació i investigació per a la millora del desenvolupament dels infants.

Emmi Pikler s’havia iniciat professionalment com a pediatra de família. Ajudava els pares en l’observació del seu nadó perquè ells mateixos descobrissin la importància de tenir confiança en la capacitat del desenvolupament de l’infant. Amb ells raonava sobre la creació de les millors condicions materials i emocionals per tal que les activitats de l’infant fossin més enriquidores sense necessitat que intervinguessin directament en el seu joc ni en la seva acció. Establia amb els pares el ritme d’alimentació i de somni més adequat per a l’infant i s’assegurava que els moments de canvi de bolquers, higiene, vestir i menjar fossin ocasions tranquil·les i de relació plaent entre pares i fill; es tractava que els pares estiguessin sempre atents a les reaccions de l’infant i fessin que participés activament en cada una d’aquestes activitats. Aquests mateixos principis van ser traslladats a l’institut Lóczy, i Pikler els va desenvolupar àmpliament durant la seva trajectòria.

Emmi Pikler va proposar un plantejament del treball psicomotor amb l’infant basat en la no intervenció de l’adult. Les nocions essencials del pensament de Pikler són el moviment lliure per a l’aprenentatge autònom, una relació afectiva privilegiada, i la presa de consciència de l’infant de si mateix i del seu entorn.

El pensament de Pikler es fonamenta en la confiança envers l’infant; el considera part activa de la seva pròpia evolució, que es basa en l’activitat i en l’autonomia. Els plantejaments de Pikler parteixen del convenciment que l’infant que aprèn a moure’s i a caminar pels seus propis temptejos i experiències sense rebre solucions preelaborades i sense que l’adult interfereixi en les seves exploracions, progressa i adquireix coneixements molt més sòlids que l’infant a qui han ensenyat a moure’s fins a arribar als nivells de desenvolupament que els adults consideren adequats. En aquest sentit, Pikler intenta evitar l’actitud intervencionista per part de l’adult, és a dir, l’actitud que atorga un rol passiu a l’infant i que intenta ensenyar-li alguna cosa que aprèn només per complaure l’adult i no pel plaer que proporcionen la motivació i la comprensió del significat del que està fent.

La importància del moviment autònom durant el primer any és important per a l’infant, ja que la llibertat de moviments significa la possibilitat de descobrir, experimentar, perfeccionar i viure les seves postures i moviments en cada fase del seu desenvolupament.

També hi ha una relació entre la motricitat i el desenvolupament intel·lectual i afectiu: l’infant sempre disposa dels mitjans per escollir la postura més adequada per poder manipular amb tranquil·litat o per estar atent a tot el que l’envolta. Els seus moviments i postures li són útils per construir-se un esquema corporal correcte, i els seus desplaçaments li són útils per estructurar activament la se-va percepció de l’espai. Si al principi de cada fase del desenvolupament hi ha els intents, errors i dubtes propis de tot aprenentatge, un cop ha adquirit el gest o el moviment l’infant economitza el seu esforç i millora en la seva coordinació. L’infant se sent satisfet, s’adona de la seva eficàcia, i aprèn a dur a terme fins al final el que ha començat.

Pikler tenia el convenciment que la no interven-ció en l’activitat independent de l’infant no significa un abandó de la relació personal de l’adult amb ell, sinó tot el contrari: requereix l’establiment d’una relació sòlida i estable mitjançant intercanvis verbals i mirades significatives, és a dir, una presència atenta i comprensiva per part de l’adult, que transmet així la seguretat afectiva que tot nadó necessita, una presència propera però no aclaparant.

En la complexitat dels fenòmens que determinen les ganes que té l’infant de ser actiu, és important destacar l’actitud de respecte per part de l’adult envers aquesta activitat. Quan respectem profundament allò que fa l’infant perquè a ell l’interessa (un respecte centrat més en la seva persona que en els seus actes), totes les nostres accions estan impregnades d’un contingut que enriqueix la personalitat, la seguretat afectiva i la consciència de la pròpia estima de l’infant, de manera que es converteixen en un component important de la relació adult-infant.

Quan els nens sans actuen és perquè s’interessen pel món que els envolta. Perquè puguin desenvolupar la seva iniciativa, Pikler considera imprescindible proporcionar-los en primer lloc un marc de vida estable (tant físicament com psíquicament), un adult de referència per a cada infant, i unes atencions personalitzades al màxim; aquests elements els proporcionen la seguretat necessària per actuar de manera lliure i independent. En aquest context és imprescindible, a més, facilitar un entorn físic adequat a les seves necessitats i interessos. L’infant que normalment té ocasió de trobar dia rere dia joguines i objectes familiars té la possibilitat d’exercir i desenvolupar les seves competències i, en conseqüència, cada vegada es torna més hàbil i aprèn més coses sobre els objectes que l’envolten (sobre les seves dimensions, formes i qualitats), però, sobretot, perfecciona les seves competències aprenent a estar atent als resultats dels seus actes, és a dir, aprèn a aprendre.

Entre les publicacions d’Emmi Pikler destaca la seva obra Moure’s en llibertat (1979). Pikler va dirigir l’institut Lóczy, que actualment porta el seu nom, fins el 1979. Després de la seva mort el 1984, l’institut Pikler continua acollint infants i porta a terme nombroses investigacions dins l’àmbit infantil.

http://www.educat.cat/bloc/?p=1924