31 d’agost 2015

Els eixos amb què treballa la DGAIA amb els CRAE són les quatre P

Prevenció. S’intenta donar eines als pares i treballar conjuntament amb ells per evitar que perdin la tutela dels seus fills.

Protecció. Protecció de l’infant i l’adolescent.

Promoció. Es treballa perquè els menors coneguin els seus drets i deures.

Participació. Els joves participen en les polítiques públiques que se’ls han d’aplicar.

L’acollida temporal és una de les sortides que tenen els menors que estan als CRAE. Els poden acollir persones alienes o el que s’entén com a família extensa (tiets, avis...). Quan algú acull un infant o adolescent rep només un ajut econòmic simbòlic (346 euros de manutenció per família aliena). A Catalunya hi ha 3.808 infants en acollida (dades a 31 de desembre del 2014) i el 60% dels nens els acull la família extensa.

La Sònia, per exemple, va decidir fer un acolliment d’urgència o de curta durada després de plantejar-se fer un voluntariat. Explica que havia pensat dedicar unes hores a una ludoteca, a casals o a la Creu Roja, però no trobava res que quadrés amb els seus horaris laborals. Per casualitat va veure anuncis sobre acolliments i se’n va informar: “Vaig pensar que si concentrava les hores que volia dedicar al voluntariat, en lloc d’espaiar-les en el temps, potser aniria millor”. Va valorar molt la vinculació emocional que li suposaria, amb la creació d’uns lligams que es diluirien quan marxés, però tenia clar que era una mena de voluntariat i que intentaria fer tot el que pogués mentre fes l’acolliment: “Almenys durant aquell temps el nen tindria estabilitat, una casa, aniria a una escola, algú que el recolliria cada dia... Creia que seria més beneficiós que si estigués en una llar d’infants”.

Des que va anar per primera vegada a l’Associació AD Iniciatives Socials de Girona i fins que el Manel va arribar a casa van passar poc més de nou mesos. Dos anys i mig més tard, el Manel ha tornat amb la seva mare, que s’ha rehabilitat, i viuen en un pis tutelat. Segueixen en contacte. Tant ella com la seva família li truquen de tant en tant i des de llavors (ha passat gairebé un any) s’han vist un parell de cops. La mare del Manel li està molt agraïda. “Ella estava convençuda que l’acolliment seria bo per al seu fill”, explica la Sònia. Després del primer acolliment, la Sònia i la seva parella se’n plantegen un de llarga durada, “perquè l’experiència amb el Manel ha sigut molt satisfactòria”.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/eixos-treballa-DGAIA-CRAE-quatre_0_1358264170.html

29 d’agost 2015

El doble desemparament dels menors de la DGAIA

Segons la Direcció General de la Atenció a la Infància (DGAIA), un CRAE és un “servei d’acollida residencial ,per a la guarda i educació dels seus usuaris i usuàries, on resideixen temporalment amb la mesura d’acolliment simple en institució” (Departament de Benestar Social i Família-Generalitat de Catalunya, s.f.). És a dir, els CRAEs són centres on viuen els nens i nenes la tutela dels quals ha estat assumida per l’administració degut a que en el seu nucli familiar existia risc per a ells/es o no es cobrien les seves necessitats bàsiques. Un cop acollits, Quines són les condicions de vida d’aquests nens/es?.

Les retallades i les diferències en la vida quotidiana als centres:

En primer lloc caldria destacar que, encara que haurien de ser-ho, les condicions de vida dels menors tutelats no sempre són les mateixes. En el moment en què l’administració assumeix la tutela, aquell nen/a és derivat a un CRAE determinat, i les notables diferències entre un i altres, i en conseqüència, la qualitat de l’atenció que rep aquest nen/a, marcaran les seves condicions de vida mentre duri el seu internament. Aquesta espècie de “loteria” que decideix de quins mitjans disposarà a la seva vida quotidiana es pot apreciar clarament en la diferència dels recursos disponibles entre els centres propis (de gestió pública) i els concertats i de gestió delegada (aquells els quals les instal·lacions són propietat de la Generalitat, però la gestió ha estat subcontractada a una empresa externa). Els primers disposen de molts més recursos econòmics, cosa que es tradueix en plantilles de professionals més àmplies, sobretot en el personal de serveis (cuina, xofers, neteja, bugaderia…) i en que les baixes laborals es cobreixen ràpidament. L’atenció dels nens i nenes és per tant, més constant i de major qualitat. Existeix una notable diferència, a més, en la disponibilitat de les activitats extraescolars i d’oci, amb la seguretat del transport garantida, i fins i tot en la qualitat del menjar que reben i de la roba que vesteixen.

Comparem el centre A, un centre propi situat al Barcelonès, i un centre B, un centre de gestió delegada situat al Vallès Occidental. Ambdós són mixtes i atenen a nens i nenes d’entre 4 i 16 anys.

Centre propi 

  • Es cobreixen les baixes amb suplents.
  • Servei de neteja format per quatre persones.
  • 2 xofers, matí i tarda.
  • Els trasllats els realitzen un xofer i un educador/a acompanyant.
  • Personal de cuina propi.
  • Es compra roba nova periòdicament
  • Es fomenta la realització d’activitats extraescolars.
  • Es realitzen activitats d’oci i de caràcter cultural en base als criteris de creixement personal del nen/a. 
Centre concertat o de gestió delegada

  • La major part de les baixes es cobreixen modificant l’horari de la resta de l’equip.
  • Servei de neteja: va al centre 3 cops l’any. La resta de l’any els nens/es i educadors/es assumeixen aquesta funció.
  • Un xofer que assumeix les tasques de manteniment.
  • Els trasllats es realitzen amb només una sola persona i fins a 8 menors.
  • Personal de cuina subcontractat.
  • Un percentatge de la roba que vesteixen té el seu origen en donacions (roba de segona mà).
  • Les activitats extraescolarsnomés es realitzen si estan becades.
  • L’ocive supeditat al finançament d’organismes externs, que no sempre actuen de manera desinteressada ni asèptica (per exemple “Soñar Despierto”, que forma part de l’obra social de “Los Legionarios de Cristo”).
Aquestes diferències s’han acostat durant els darrers quatre anys, però lamentablement aquest fet no és alguna cosa que puguem celebrar ja que ha sigut com conseqüència de les retallades als centres públics, que han suposat un empitjorament a les condicions de vida dels nens i nenes que viuen en aquestes centres. També hem de dir que als centres concertats i de gestió delegada els medis de que disposen depenen de les condicions pactades a la concessió de gestió, i aquestes depenen de l’interès de la DGAIA per valorar el projecte educatiu per sobre del econòmic.

Hi ha diferències que es poden aprecia a primera vista. No és el mateix poder gastar X euros per nen i dia en menjar que poder-ne disposar un 20 o 25% més. No és el mateix, especialment amb alumnes d’ESO i Batxillerat, o mòduls professionals, estudiar amb professors de suport amb coneixements específics de cada matèria, que fer-ho amb diplomats/des en educació social, i les retallades han fet desaparèixer els mestres que encara treballaven als CRAEs (sols als públics) . Tampoc ho és vestir roba de primera mà que de segona, ni el fet d’anar a excursions escolar a la neu amb l’equipament adequat o sense ell.

El fet de que el servei de cuina estigui subcontractat planteja un nou dubte. La empresa gestora subcontracta per estalviar, el subcontractant assumeix el servei perquè espera un marge de benefici, el nombre de nens/es segueix essent el mateix i el del personal de cuina també. Així, la suma d’aquest estalvi més aquest benefici només poden tenir repercussió en la qualitat (o quantitat) de menjar.

La realització d’activitats extraescolars o d’oci són essencials per tal d’integrar al menor en el seu context social i proporcionar-li una vida el més normalitzada possible. Per aquest motiu, quan els menors tutelats no realitzen activitats extraescolars o de caràcter lúdic perquè les entitats que gestionen els Centres Concertats desitgen rebaixar les despeses econòmiques, la DGAIA permet que es vulneri un principi fonamental de la Convenció sobre els drets del nen(resolució 44/25 de la ONU de 20 de novembre de 1989), que en el seu art. 31 afirma que es “propiciaran oportunitats apropiades, en condicions d’igualtat, de participar en la vida cultural, artística, recreativa i d’esbarjo”.

Alguns CRAEs propis per la seva ubicació no tenen fàcil accés amb transportpúblic. Actualment, i degut a les retallades, hi ha moltes ocasions en què els menors no poden realitzar activitats lúdiques en grup o no poden assistir a les seves activitats extraescolar perquè el xofer està de baixa i no han posat un suplent ja que des del departament de personal, seguint les directrius d’eficàcia en la despesa, no es considera imprescindible. Això si, els que prenen aquestes decisions es “solidaritzen” amb aquests menors als que tutelen i segueixen disposant de xofer (cobrant, a més, les seves corresponents dietes de transport).

Però hi ha diferències que, no per menys cridaneres a simple vista són menys importants. El Síndic de Greuges (2013, 10 de gener) ja va advertir a la seva resolució 07839/2011, en referència a la seguretat en el transport de menors tutelats, del risc que suposava la falta d’acompanyant en aquest transport i assenyalava a més que constava de l’existència de varis capítols on s’havien donat situacions de risc fins i tot amb el resultat de lesions. El problema rau en que en un centre propi existeix la figura del xofer i un/a educador/a acompanyant que vetlla per la seguretat d’aquells nens/es, en canvi, en un concertat o de gestió delegada el més habitual és que l’educador/a vagi sol sense acompanyant (amb fins a 8 menors, com reconeix la DGAIA fent referència al que disposa el Servei Català de Trànsit pel transport familiar). Les característiques personals i les situacions tant difícils que viuen aquests nens/es els genera estats d’alteració que es poden traduir en brots auto i heteroagressius (barallar-se amb un/a company, intentar saltar amb el vehicle en funcionament…). En aquest cas, la falta de mitjans posa en risc la pròpia integritat física dels menors.

L’actual context de crisi ha agreujat aquestes diferències. Cada centre concertat té una quantitat econòmica anual assignada (mòduls) que DGAIA paga per tal que aquest centre doni cobertura a totes les necessitats dels nens i nenes que hi viuen. Aquests diners venen determinats per l’acord de gestió (concurs) de cada empresa amb DGAIA després d’un procés públic de selecció. En els darrers anys els criteris de selecció s’han anat modificant fins a quedar reduïts a pràcticament un de sol: l’econòmic. A la pràctica, el concurs s’ha convertit en una espècia de subhasta on les empreses “pugen” (en termes de borsa) per aconseguir la gestió fent ofertes cada cop més a la baixa i en detriment de la qualitat de vida dels menors als quals acullen. La pròpia patronal catalana (La Confederació Empresarial de l’Economia Social de Catalunya) en una declaració del 28 de gener de 2013 parlava de les“males pràctiques de les Administracions en la contractació pública d’aquests serveis” i de barems de puntuació on “la valoració del projecte tècnic és molt inferior a la oferta econòmica.” En els acords de gestió s’assigna un “preu” per nen i dia que, segons hem pogut comprovar, es mou entre els 100 i 125€ al dia. D’on surt aquesta diferència del 25%? Potser els nens d’uns centres tenen menys necessitats que els d’altres? Mengen menys? Gasten menys material escolar?. Fer ús de criteris essencialment econòmics per tal de valorar l’ idoneïtat d’una empresa o una altra és obscè.

A més, aquesta situació té com a efecte col·lateral que les entitats que gestionen Centres Concertats, si són conseqüents en el plantejament de “sense ànim de lucre” respectant l’interès superior del/la menor i els drets laborals dels professionals que els atenen, estan condemnades a la desaparició en no poder competir amb les que tenen com a objectiu guanyar diners, veient-se en la tessitura d’assumir un model de gestió lucratiu o ser desplaçades del sector.

Des del col·lectiu DASC critiquem que (el Govern) tingui un sistema de protecció dels menors que actualment prioritza sense escrúpols l’estalvieconòmic (segons diuen els seus dirigents: “l’eficàcia en la despesa”) i que permeti que algunes entitats o fundacions en teoria, sense ànim de lucre, a les quals ha delegat la gestió d’alguns CRAEs, segueixin obtenint beneficis econòmics per mitjà de la reducció de despeses en l’atenció directa dels nens i nenes tutelats o de rebaixar els drets laborals dels/les professionals que els han d’educar. Aquestes retallades estan provocant que molts CRAEs ja no puguin oferir un servei de qualitat on prioritzi l’espai educatiu i es limiti a oferir un servei assistencial als menors, deixant de costat el seu desenvolupament integral.

Aquest empitjorament de les condicions laborals dels/les treballadors/es afecta negativament als menors en dificultar una estabilitat en les plantillesnecessària per a la realització d’una tasca educativa continuada en el temps. Les precàries condicions laborals i els horaris difícilment compatibles amb la vida personal fa que els/les educadors/es canviïn de feina amb una freqüència major de la habitual en altres professions. Això suposa que un nen/a, durant el temps que passa a un CRAE, vegi passar a varis tutors/es, amb el consegüent sentiment d’abandonament i l’augment de la dificultat de generar vincles afectius necessaris tant per la seva educació com per a la seva salut emocional.

La política de la DGAIA sobre ingressos en centres

Des del DASC, també posem en qüestió el canvi que s’està portant a terme des de la DGAIA els darrers mesos en relació a l’ingrés de menors en situació de desemparament als Centres.

Actualment, la política, per raons estrictament econòmiques, i sense pensar en el benestar dels i les menors, és mantenir-los costi el que costi al seu entorn familiar, tot i el risc que això pugui suposar. És molt probable que gran part d’aquests i aquestes menors acabin ingressant a CRAEs o CREIs d’aquí 2 o 3 anys, però en situacions física i emocionals molt més greus. Una dada rellevant d’aquesta nova “política d’ingressos” amb l’objectiu de pressionar i reduir així les despeses dels mòduls a les entitats gestores dels CRAEs (amb l’argument de que ja no es necessiten tantes places) és que actualment la majoria de CRAEs concertats estan per sota del nombre de places de menors de les que disposen, quan tant sols uns mesos enrere tots els CRAEs tenien llistes d’espera i fins i tot es trobaven amb sobreocupació. En aquests moments de greu crisi econòmica, només algú que visqui aliè a la realitat pot creure que els menors i les menors en situació de risc estan menys desemparats que fa uns mesos.

Així ho ha denunciat recentment el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, expressant la seva por a que la Generalitat estigui donant “adopcions imprudents per tal d’estalviar en centres d’acolliment” (Mumbrú, 2013: 6 de febrer).

Volem deixar clar que ens sembla molt bé que s’eviti sempre que sigui possible la institucionalització d’aquests nens i nenes, però no per motivacions econòmiques, sinó creant una alternativa que garanteixi la seva protecció . Estem d’acord que s’ha de treballar al seu nucli familiar i al seu context social, però per fer-ho s’ha de dotar de medis suficients als Serveis Socials i donar la valoració que es mereix la professió de treballador/a familiar. Lamentablement, actualment s’està fent el contrari, deixant als menors en una situació de desprotecció que suposa un incompliment de les obligacions de la DGAIA i del Departament de Benestar i Família.

En conclusió:

Tenim un sistema de protecció de menors, dirigit per la DGAIA, totalmentmercantilista (números vs. persones) i insensible, que prioritza l’interès superior del pagament al deute il·legítim per la ciutadania sobre l’interès superior dels nens i nenes.

Tot això s’emmarca en un “canvi de model” d’un Estat del Benestar a un Estat Inversor, d’una concepció basada en la responsabilitat conjunta de la societat respecte als seus elements més desprotegits, a una altra basada en l’assistencialisme, en el retorn a la caritat “calmant”, que a més és utilitzada per la realització de grans campanyes d’imatge i per l’obtenció de beneficis fiscals. El que és més greu, suposa la actuació sobre la conseqüència del problema per mitigar aquests afecten enlloc de sobre la causa, per identificar-la i transformar la realitat que li ha donat origen. D’aquesta manera ja no es posa la mirada sobre els responsables de la situació sinó en aquells que la pateixen, que són reduïts al paper de víctimes quan no al de responsables de la seva pròpia situació a través d’estigmatitzacions que donen a la societat “caps de turc” sobre el qui bolcar la seva ràbia.

Per tot l’exposat anteriorment, des del col·lectiu DASC demanem que la DGAIA compleixi amb la seva responsabilitat legal com a tutora d’aquests i aquestes menors i prioritzi “l’interès superior del nen” com així justifiquen els seus tècnics quan fan una proposta de retirada de la tutela a una família. És per això:

La primera mesura que ha d’adoptar el Departament de Benestar i Família i DGAIA és assumir la “Resolució del Síndic sobre els impagaments de la Generalitat als Centres Concertats d’acolliment de nens i nenes”. En aquesta resolució queda argumentat que la pròpia Administració Pública està vulnerant la legislació de la Infància de Catalunya (Lley 14/2010, de 27 de maig, sobre els drets i les oportunitats en l’infància i l’adolescència) i no està assumint les seves responsabilitats de vetllar per l’interès superior del nen que en aquests casos a més es troben en situació de desemparament. Aquesta llei estableix que “els poders públics han de donar prioritat en els seus pressupostos a la protecció dels nens i nenes i han d’adoptar amb caràcter d’urgència les mesures necessàries per tal d’evitar que el contingut essencial dels drets dels nens i adolescents resulti afectat per la falta de recursos adaptats a les seves necessitats” (Síndic de Greuges, s.f. ).

Una vegada compleixin amb el pagament del mes de juliol que encara té pendent per abonar a les entitats concertades, ha de passar a exercir uncontrol sobre aquestes per tal de comprovar la despesa real que inverteixen en l’atenció directa als menors (administració, roba, activitats extraescolar i d’oci, subministres, etc.). Paral·lelament s’ha d’instaurar un sistema de gestió transparent sobre aquests diners que l’administració els paga, per deixar constància de que la major part del cobrament que reben no es desvií a altres partides.

La DGAIA (como a responsable directe de la tutela d’aquests menors) ha dedeixar de mirar números i calcular costos i despeses i mirar de veritat a lespersones i a les seves històries de vida, i ha de tenir en compte que aquests menors no són els responsables ni tenen la culpa de ser tutelats/des per una administració pública que, per raons econòmiques, vulnera el seu dret a una segona oportunitat i provoca que siguin menors doblement desemparats.

A més, considerem que si la DGAIA segueix oblidant-se dels menors sota la seva responsabilitat i segueix prioritzant l’estalvi econòmic, aplica una doble moral i tornarem al sistema de grans institucions o orfenats, gestionats bé per empreses mercantils amb personal educatiu en la seva majoria voluntari o en pèssimes condicions laborals o per entitats religioses que imposaran la seva ideologia i valors doctrinals. Així, aquests menors desemparats, per la seva família biològica i la pròpia administració, només se’ls oferirà caritat i una atenció assistencial mancada de tot projecte educatiu i el que és més greu, de futur.

A Barcelona a 1 de març de 2013

DASC

Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) és un espai de debat, de reflexió i de defensa del sector social: dels seus treballadors i treballadores, dels estudiants, del voluntariat i dels seus usuaris i beneficiaris. El nostre objectiu és reivindicar i lluitar per tota la feina feta i tota la que cal fer per evitar l’exclusió social, la injustícia, l’acumulació de poder i la pobresa.

Referències.

Assemblea General de les Nacions Unides. (1989, 20 de novembre). Resolució 44/25, Convenció sobre els drets del nen. En:http://www2.ohchr.org/spanish/law/crc.htm . Data descàrrega web: 25-02-2013.

Confederació Empresarial de l’Economia Social de Catalunya. (2013, 28 de gener). L’eficàcia dels serveis d’atenció a les persones està en risc per la proliferació de males pràctiques de les administracions en la contractació pública. En: http://www.laconfederacio.org/enews.php?var=136 . Data descàrrega web: 25-02-2013.

Departament de Benestar Social i Família-Generalitat de Catalunya. (s.f.). Servei de Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), Prestacions de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública, Cartera de Serveis Socials. En: https://bsf.gencat.cat/ccs/prestacio.do?Prestacio=1374. Data descàrrega web: 25-02-2013.

Mumbrú, J. (2013, 6 de febrer). El Síndic tem que la Generalitat estigui donant més nens en acollida per estalviar-se els diners dels centres. El Diario.es. En:http://www.eldiario.es/catalunya/Sindic-Generalitat-imprudents-estalviar-se-dacolliment_0_98340665.html . Data descàrrega web: 25-02-2013.

Síndic de Greuges. (2013, 10 de gener). Resolució 07839/2011, Disconformitat amb la manca d’acompanyant en el transport d’infants que es troben sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència i estan ingressats en centres de gestió delegada. En:http://www.sindic.cat/resolucions/Root2012/html/R_0783911.htm . Data descàrregaweb: 25-02-2013.

Síndic de Greuges. (s.f.). Resolució sobre els impagaments de la Generalitat als centres concertats d’acolliment de nens/es. A:http://www.sindic.cat/site/unitFiles/3338/RESOLUCION_IMPAGOS_INFANCIA_CAST.pdf . Data descàrrega web: 25-02-2013.

https://defensemacciocomunitaria.wordpress.com/2013/03/05/el-doble-desemparament-dels-menors-de-la-dgaia/

25 d’agost 2015

Com li vaig explicar al meu fill petit que la seva mare tenia una malaltia mental

Després de llegir l’article d’Anaïs Barcelona sobre quan parlar als nens de la malaltia mental d’un dels seus pares, un company de Ammbar ens ha explicat la seva experiència en primera persona, en PriPer, com ens agrada dir.

Pensem que cada cas és diferent i els recursos emprats en la seva experiència potser no poden servir a altres persones, no ho sabem perquè va ser alguna cosa aplicat a un cas concret, però l'experiència sí que és vàlida per animar altres persones a prendre la iniciativa sabent que ells coneixen els seus fills millor que ningú. Per descomptat que seria molt bo si es pot comptar amb un assessorament professional.

Hem de pensar sempre en com està la persona amb malaltia mental, si està estabilitzada pot ser ella mateixa qui pugui parlar amb els nens … Però en la majoria dels casos passa que mentre els nens són petits és possible que no hagi arribat encara a estabilitzar-se.

Llavors sorgeix el paper gens fàcil del familiar que l'ha de fer, perquè el que en Ammbar tenim clar és que amb els nens cal parlar per a què des de petits visquin la malaltia mental com una cosa més en les seves vides, ja que és el que pateix el seu pare o la seva mare i aquests els acompanyaran per sempre, són les seves arrels.

La meva experiència en PriPer, primera persona: Com li vaig explicar al meu fill molt petit que la seva mare tenia una malaltia mental.

Em vaig enamorar de la meva dona res més veure-la, teníem les mateixes idees de vida i això ens va fer arribar a l'altar. Fins llavors no vaig veure res fora del normal en ella però en la convivència vaig poder apreciar alguna diferència de quan estaven promesos, però no li vaig donar importància … Quan va néixer el nostre primer fill, va començar a tenir dies diferents, per èpoques estava molt contenta i altres a l'inrevés, li costava fins a parlar. Li vaig dir d’anar al metge però mai va voler anar. Quan va néixer la nostra nena, la cosa va anar a més perquè fins i tot en “els dies baixos” semblava que no volgués als nostres fills, quan jo sabia que els adorava … I no comento la seva relació amb mi, ja que aquesta és una altra història.

Vaig aconseguir que fos al metge i va estar uns mesos amb tractament, per cert va ser un oasi en un desert … Però com no es considerava malalta, al poc temps va deixar el tractament …

Un dia, tenint el meu fill tres anys i mig em va preguntar “pare, mare ens vol? Tu cuida'ns! ¿Per què em crida, si sóc bo? ¿Per què es menja el meu iogurt i no queda per a mi?

Jo mai havia pensat que tan petit podia adonar-se que la seva mare li passava alguna cosa estranya.

Llavors em vaig dir, la segueixes estimant i saps que actua així perquè està malalta o sigui què he de fer perquè els meus fills creixin estimant la seva mare?

Perquè jo estava segur que ella s'anava a estabilitzar i que seríem una família més i tot depenia de mi …
Què se li diu a un nen de tres anys i mig? Perquè més gran ja se li pot explicar la malaltia segons la capacitat per entendre. En aquest cas la meva dona té trastorn bipolar i no és massa difícil d'explicar per una persona que no sigui metge com jo … Però a un gairebé nadó què li dius perquè segueixi volent la seva mare?

Jo li vaig dir, no et preocupis, mama ens estima molt però està malalta, una malaltia del cap de la qual em has de guardar el secret: “té la malaltia dels diners” perquè de petita va passar molta gana i ara quan ho recorda el passa molt malament, es posa a renyar i es menja tot el que veu. Però quan se li oblida és la millor mama! Entre tots l'hem de cuidar i ajudar perquè es curi.

I jo què he de fer? (Em va sorprendre la pregunta, em va deixar emocionat, la meva explicació havia fet efecte): li vaig contestar “donar-li petonets, fins i tot quan es menja el teu petit suisse”.

A partir d'aquest dia quan arribaven “els dies baixos” em mirava, feia l'ullet i no la deixava sola!

Un dia per indicació de la psicòloga a la qual jo anava, li ho vaig dir a la meva dona, això la va fer recapacitar i posar-se en tractament.

Avui en dia els nens ja són adults i per descomptat formem una família unida i feliç.

http://ammbar.org/cms/?p=2922

24 d’agost 2015

Què és un trastorn mental?

El límit entre trastorn mental i salut mental no és un límit clar ni ben definit, i els criteris per designar una persona com a sana o malalta han variat segons els diferents enfocaments teòrics i al llarg del temps, amb la qual cosa no hi ha un acord general entre especialistes sobre com definir aquests termes.

Això és comprensible a causa del fet que encara no han pogut demostrar-se les causes concretes que produeixen cada un dels diferents trastorns mentals. I és que la complexitat del cervell humà implica una síntesi dinàmica entre biologia, genètica, emocions, vivències, relacions, ment, cultura, condicions personals i socials, sense comparació amb cap altre òrgan humà.

Però per entendre'ns, podem definir un trastorn mental com una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l'emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l'aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l'adaptació de la persona a l'entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu.

D’altra banda, estudis sobre salut mental consideren que salut i trastorn mental no són condicions que permetin definir l’una com l’absència de l’altra, sinó que són un continu en el qual es reflecteixen diferents graus o nivells de benestar o deteriorament psicològic.

Aspectes clau a tenir en compte respecte la malaltia mental:
  • No significa menor capacitat intel·lectual.
  • No és sempre irreversible.
  • No és mortal.
  • No és contagiosa.
  • No és sempre hereditària.
  • No és una culpa ni un càstig.
  • No és sempre permanent en la vida de l’individu una vegada adquirida.
Què diferencia hi ha entre un trastorn mental i una discapacitat intel·lectual?

Una persona amb discapacitat intel·lectual té limitacions en el seu funcionament intel·lectual a més de en habilitats bàsiques com la comunicació, cura personal i habilitats socials. La capacitat intel·lectual no està alterada en la majoria dels trastorns mentals, a excepció del Retard Mental, inclòs en els Trastorns de l'inici en la infància, la infantesa o l'adolescència segons la DSM-IV-R.

Quines són les “causes” dels trastorns mentals?

Ara per ara no es coneixen les “causes” dels trastorns mentals, per la qual cosa és més encertat parlar de “factors” que influeixen en la seva aparició, el seu desenvolupament i pronòstic.

Algun dels factors que incideixen serien les alteracions químiques o físiques en el cervell, la predisposició genètica, els factors ambientals com l'estrès, el consum de drogues, traumatismes cerebrals, malalties orgàniques, etc.

Puc jo patir un trastorn mental?

Tots tenim probabilitats de patir en qualsevol moment de la nostra vida un trastorn mental, igual que qualsevol altre tipus de malaltia.

Una de cada quatre persones sofrirà un trastorn mental al llarg de la seva vida i tot dependrà dels factors que incideixen en la seva aparició. Tot i que tots en algun moment de la nostra vida hem experimentat sentiments de tristesa, ansietat o insomni, cal destacar que aquests símptomes es consideren un trastorn mental només quan provoquen un comportament social desajustat, és a dir, un deteriorament significatiu social, laboral o d’altres àrees importants de l’activitat de l’individu, causant un important malestar subjectiu i persistent en el temps.

Es curen els trastorns mentals?

Els trastorns mentals es curen i/o es controlen segons el tipus que siguin i el tractament que s’apliqui.

Existeixen trastorns mentals greus que són crònics i que poden arribar a controlar-se amb un bon tractament mèdic i amb rehabilitació, com la majoria dels trastorns psicòtics.

Altres trastorns, de caràcter més lleu, poden arribar a curar-se, com alguns tipus de depressió. Els tractaments poden ser diferents segon el tipus de trastorn i se solen dissenyar intervencions personalitzades per a cada cas.

Freqüentment es combina el tractament farmacològic amb mesures de rehabilitació psicosocial, psicoteràpies i suport familiar. El suport psicoterapèutic i la rehabilitació són molt importants per afrontar els efectes del trastorn en la vida social, familiar i professional.

Ens preocupa que encara hi ha un important nombre de persones que pateixen un trastorn mental i no acudeixen a rebre tractament a causa de l'estigmatizació que hi ha sobre aquest tipus de trastorns.

Pot una persona amb un trastorn mental tenir una vida normalitzada?

Sí. Amb l'adequat tractament farmacològic i psicoterapèutic, amb un entorn social i familiar favorable i les intervencions de rehabilitació psicosocial pertinents, una persona amb trastorn mental pot superar les limitacions de la malaltia i estar capacitada per treballar, mantenir relacions socials, cuidar dels seus fills, etc.

Les persones amb trastorn mental són violentes?

No. Les persones que pateixen un trastorn mental no tenen més conductes violentes que la resta de la població. De fet, normalment, una persona amb un trastorn mental greu, com pot ser el cas de l'esquizofrènia, evita tenir situacions violentes donat que els hi generen un estrès excessiu.

En contades ocasions, una persona afectada per un trastorn mental té episodis violents i es donen quan no està rebent un tractament adequat.

Tenir un caràcter agressiu és independent al patiment d'un trastorn mental.

Quin és el rol de la família en el tractament d'un trastorn mental?

Un entorn familiar adequat i tranquil és molt important en la recuperació d'un trastorn mental. El paper de la família és essencial, ja que l'experiència viscuda i la proximitat amb la persona afectada poden aportar moltes dades i suport al tractament que se segueixi. Compleix un paper molt important a l'hora d'oferir suport a l'afectat.

Cuidar a la família com a pilar fonamental en la cura de la persona afectada és imprescindible per a una bona evolució del trastorn mental.

Com puc ajudar a una persona amb trastorn mental?

En primer lloc, podem ajudar molt si cuidem la nostra manera de parlar sobre els trastorns mentals i les persones que els pateixen: abandonar termes tradicionalment pejoratius, com ara “boig” o “tarat”, o parlar d'una persona referint-nos únicament al seu diagnòstic i subratllant-ho (dir “esquizofrènic” en compte de “persona amb esquizofrènia”).

És molt important tenir informació precisa sobre els trastorns mentals per evitar els mites i les creences errònies que es tenen sobre elles.

També s'ha de normalitzar el tracte amb les persones afectades i fer-les sentir com un membre més de la societat.

Pot provocar el consum de drogues un trastorn mental?

El consum de tòxics com el cànnabis o la cocaïna són un important factor de risc a l’hora de patir un trastorn mental.

http://www.salutmental.org/salut-mental/preguntes-frequents/

23 d’agost 2015

Encendedores, otra modalidad para alucinar

Comerciantes del Centro de la ciudad de Córdoba aseguran que adolescentes inhalan gas butano o benceno. Se trata de una práctica difundida en Buenos Aires y en otras partes del mundo.


Llegaron hasta la ventanilla del quiosco, solicitaron un par de encendedores y volvieron a la vereda. Allí mismo, los rompieron dentro de una mochila y rápido inhalaron. Por un largo momento quedaron como atontados, como si estuvieran en otra parte.

Se trata de una nueva tendencia detectada en los últimos tiempos en la ciudad de Córdoba. Adolescentes y más grandes que inhalan gas butano o benceno con el objetivo de experimentar alucinaciones rápidas y pasajeras. Una peligrosa metodología que se suma a una vasta serie de diferentes consumos en busca de “sensaciones novedosas” (ver Intoxicados...).

Nos conmocionamos al ver a dos jóvenes sentados en la puerta de la lotería inhalando el gas de su mochila. Es terrorífico pensar que sus padres los mandan al Patio Olmos a divertirse, a tener tiempo de ocio con sus amigos, y terminan en una esquina desmayados”, resumió vía correo electrónico una comerciante del Centro de la ciudad de Córdoba aún sorprendida por esta nueva práctica.

“No se pueden ni levantar cuando terminan”, graficó.

“Es por ese motivo –agregó– que no vendemos más a menores de edad, pero lamentablemente hay adultos que consumen y que les compran a estos adolescentes”.

Fatal. En diciembre de 2011, una adolescente de 16 años murió en Villa Carlos Paz por inhalar este gas, según trascendió en ese momento.

En aquella oportunidad, el especialista en adicciones Alfredo Miroli señaló a la prensa que el gas butano estaba siendo utilizado por “grupos suburbanos como los ‘floggers’ como si fuera fashion”.

Si comparás la letalidad del ‘paco’ (el veneno que hace estragos en el conurbano bonaerense y que se obtiene del desecho de las ‘cocinas’ de cocaína), es agua destilada al lado del butano”, alarmó.

En Capital Federal y Buenos Aires, desde hace ya unos años se viene alertando sobre este uso del gas, que es común encontrar en los encendedores y que deriva su nombre del latín, manteca (por su fermentación cuando se pone rancia). En Chile, un joven de 18 años murió en agosto de 2011 tras inhalar este gas y consumir bebidas alcohólicas. En medio de la mezcla, sufrió un infarto.

En Estados Unidos y Europa, su utilización entre los jóvenes para lograr efectos alucinógenos data de hace más tiempo, según se puede rastrear en publicaciones de diferentes medios de esa parte del mundo.

Se trata de un gas incoloro e inodoro pero que aparece perfumado de manera artificial para lograr, de este modo, que se pueda identificar en caso de producirse alguna pérdida.

Alucinación rápida. El jefe de Toxicología del Hospital de Urgencias, Daniel Gómez, consultado por este diario acerca de la inhalación de gas butano, aseguró que conocía de esta metodología, aunque apuntó que no se trata de una modalidad extendida.

Al respecto, argumentó que, entre otros motivos, los jóvenes prefieren, por razones económicas, continuar con la fana o probar inhalando nafta o querosén.

En el caso del gas butano, lo que produce es una alucinación rápida, es tóxico y muy volátil, genera una irritación en el cerebro que se llama hipoxia”, describió el especialista.

La hipoxia cerebral se trata de un reducido suministro de oxígeno al cerebro. En caso de tratarse de una situación a largo plazo o periódica, resultará en la muerte de neuronas.

Para Gómez, es muy difícil saber en una consulta médica si el paciente inhaló gas butano u otra sustancia, ya que “así como entra, sale”, a raíz de su volatilidad. “Por eso –explicó–, los jóvenes buscan sustancias que les generen una alucinación más larga”.

Más información

Nueva moda: Adolescentes se drogan con gas butano de los encendedores



Adolescentes se drogan con gas butano de los encendedores

Els infants catalans puntuen amb un 9,6 el seu benestar

Els infants catalans puntuen la seva qualitat de vida amb més d'un 9 sobre 10. Així es desprèn d'un informe elaborat per l'Equip de Recerca en Infància, Adolescència, Drets dels Infants i la seva Qualitat de Vida (ERIDIqv) de la Universitat de Girona (UdG) pel projecte Children's Worlds, de la Fundació Jacobs, que ha inclòs una mostra representativa de la població infantil de Catalunya. 

L'estudi ha enquestat més de cinquanta mil nens i nenes d'entre 8 i 12 anys de 15 països, amb preguntes que giraven entorn de vuit grans eixos: la llar i les persones amb qui viuen; els diners i les possessions; les amistats; l'àrea on es viu; l'escola; l'ús del temps lliure; la vida actual i el futur, i la valoració general del benestar. 

22 d’agost 2015

Trastorn obsessiu compulsiu. (TOC)

El TOC és una síndrome psiquiàtrica pertanyent al grup dels trastorns d’ansietat caracteritzada per:

Obsessions: són idees, pensaments, imatges o impulsos recurrents i persistents que són egodistònics, és a dir, que no són experimentats com produïts voluntàriament, sinó més aviat com pensaments que envaeixen la consciència i que són viscuts com repugnants o sense sentit. El malalt realitza intents per a ignorar-los o suprimir-los, de vegades sense aconseguir-lo. Per exemple: pensaments freqüents de violència i por a ferir a persones properes.

Compulsions: són conductes repetitives i aparentment finalistes, que es realitzen segons determinades regles de forma estereotipada. La conducta no és una fi en si mateixa, sinó que està dissenyada per a produir o evitar algun esdeveniment o situació futura. No obstant això, o bé l'activitat no es troba connectada de forma realista amb el que es pretén impedir o provocar, o bé pot ser clarament excessiva. L'acte es realitza amb una sensació de compulsió subjectiva juntament amb un desig de resistir a la compulsió, almenys inicialment. En general, l'individu reconeix la falta de sentit de la conducta (alguna cosa que no sempre ocorre en nens petits) i no obté plaer en portar a terme aquesta activitat, encara que li procuri un alleugeriment de la seva tensió. En les persones que sofreixen aquest tipus de trastorn, el pensament apareix dominat per una idea intrusiva o seqüència d'idees, que busquen apagar amb comportaments rituals, gairebé sempre molt capritxosos. Són plenament conscients del seu trastorn, que és viscut com un malestar i pot estar associat a un sentiment de culpa o de vergonya. Per exemple: és possible que la persona s’obsessioni pels gèrmens o la brutícia, per la qual cosa es rentarà les mans una i una altra vegada o sentir-se ple de dubtes i amb la necessitat de verificar les coses repetides vegades; o pot passar-se molt de temps tocant o contant objectes o sentint-se preocupat per l’ordre o la simetria.

Així:
Les obsessions i les compulsions: són una font significativa de malestar per a l'individu o interfereixen en el seu funcionament social.

No ha de confondre's amb els trastorns fòbics.
El TOC estadísticament és igual de freqüent en homes que en dones.

-Dins del TOC es poden diferenciar:
  • Rentadores i netejadors: són persones a les quals corquen obsessions relacionades amb la contaminació a través de determinats objectes o situacions.
  • Verificadors: són persones que inspeccionen de manera excessiva amb el propòsit d'evitar que ocorri una determinada catàstrofe.
  • Repetidors: són aquells individus que s'obstinen en l'execució d'accions repetitives.
  • Ordinadors: són persones que exigeixen que les coses que els envolten estiguin disposades d'acord amb determinades pautes rígides, incloent distribucions simètriques.
  • Acumuladors: col·leccionen objectes insignificants, dels quals no poden desprendre's.
  • Ritualitzadors mentals: acostumen a apel·lar a pensaments o imatges repetitius, cridats compulsions mentals, amb l'objecte de contrarestar la seva ansietat provocadora d'idees o imatges, que constituïxen les obsessions.
  • Numerals: busquen sentit als nombres que els envolten; sumant-los, restant-los, canviant-los fins que els dóna un nombre significatiu per a ells.
  • Turmentats i obsessius purs: experimenten pensaments negatius reiterats, que resulten incontrolables i bastant pertorbadors. No obstant això, a diferència de qui pateixen els altres tipus de TOC, no es lliuren a comportaments reiteratius de tipus físic, sinó a processos reiteratius únicament mentals.
  • Sexuals: pensaments sexuals recurrents, abasten totes les particularitats i conductes sexuals, com: idees infundades sobre tenir disfuncions sexuals o no ser apetible.
  • Orientació Sexual: és el Trastorn Obsessiu Compulsiu que es refereix específicament a dubtes, idees fixes i compulsions sobre l'homosexualitat.
http://com-se-sent-un-superdotat.webnode.es/problemes-psicol%C3%B2gics-i-diagn%C3%B2stics-/trastorn-obsessiu-compulsiu-toc-/

Obsessions, TOC

Obsessió

El trastorn obsessiu, es defineix com, DSM-IV*, “pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents que s'experimenten en algun moment del trastorn com intrusos i inadequats, i causen ansietat o malestar significatius” La persona viu aquests productes mentals com, DSM-III, “egodistònics, és a dir que no són experimentats com produïts voluntàriament, sinó mes bé com pensaments que envaeixen la consciència i que són viscuts com repugnants o sense sentit” Les obsessions engloben una fenomenologia i tipologia on podem incloure la claustrofòbia, la fòbia social, la hipocondria, la gelosia i el TOC, trastorn obsessiu compulsiu. Aquest últim seria una manifestació de l'obsessió amb comportaments compulsius. Podem parlar del trastorn obsessiu, quan així es manifesta sol, i sense compulsió. Tots ells són símptomes de trastorns d'ansietat. Però participen d'una estructura evolutiva comuna, la dificultat de la regulació heteronómica o normativa regulades pel criteri impersonal.

Quan la falta de control del món, prové de l'interior del propi subjecte, amb pensaments o rituals que es presenten com estranys, es produeix un intent de control d'ells, que quant mes s'intenten dominar, mes insisteixen i autònoms es tornen. Aquesta estranyesa, sorgeix perquè el subjecte ho viu com aliè a la voluntat. El pacient obsessiu es veu llavors obligat a protegir-se d'ells. L'aspecte central de l'obsessió és el balanç entre la incertesa i el dubte, que es carreguen d'ansietat, enfront de la tranquil·litat i la relaxació que produeix una actuació espontània i confiada. Aquest balanç es decanta cap al dubte perquè l'obsessiu es vol protegir, blindar d'alguna cosa terrible i insuportable per a la seva consciència, la culpa neuròtica

Trastorn obsessiu-compulsiu,TOC

Compulsió, descripció del DSM-IV, com:”conductes repetitives(o actes mentals) i aparentment finalistes, que es realitzen, segons determinades regles, de forma estereotipada. La conducta no és una fi en si mateixa, sinó que aquesta be dissenyada per a produir o evitar algun esdeveniment o situació futura. No obstant això o bé l'activitat no es troba connectada de forma realista amb el que pretendre impedir o provocar, o pot ser clarament excessiva. L'acte es realitza amb una sensació de compulsió subjectiva juntament amb un desig de resistir a la compulsió (almenys inicialment). En general, l'individu reconeix la falta de sentit de la conducta (excessives o irracionals) i no obté plaer en portar a terme aquesta activitat, encara que li procuri alleuja la tensió.

La descripció llarga explica clarament la conducta. Quan l'obsessió s'acompanya de la compulsió parlem de trastorn obsessiu compulsiu. Aquest es presenta de vegades com molt incapacitant per a la persona, per la conseqüent restricció de la llibertat. El temor de l'obsessiu esta dirigit a una fenomenologia que esta subscrita a categories abstractes com; la certesa, la puresa, la castedat, la justícia, l'ordre, la integritat, i la religiositat. Amb els mecanismes de control de; les ruminacions, les conductes de comprovació, els rituals.

Hipocondria

És una obsessió dirigida cap a la pròpia salut, on es té la certesa que es patirà una malaltia i es tractés d'evitar el dubte i l'angoixa per tenir-la, per a això es faran conductes de prevenció. La preocupació per qualsevol tret físic o moral o desgràcia que em pugui atacar a un mateix i als meus, o també que afectar a tercers per acció o omissió. L'obsessió del hipocondríac és no ser culpable de que esdevingui una malaltia a mi o als meus.

Gelosia

Quan l'ansietat i la compulsió es focalitzen cap a una persona, el trastorn obsessiu esdevé en gelosia.

* A efectes informatius, DSM-IV, és la classificació de la Societat Americana de Psiquiatria, en la seva última versió

http://www.psicologo-alador.com/alador/cat/crisis_obsesiones.php

El trastorn obsessiucompulsiu (TOC)

L'EXTENSIÓ DEL PROBLEMA

Aproximadament un 2% de la població pateix un Trastorn Obsessiu Compulsiu en algun moment de les seves vides. És més comú del que prèviament es pensava i ha rebut molta atenció per part dels mitjans de comunicació. Aquests reportatges televisius no són sempre fiables, ja que apliquen els termes obsessió i compulsió a diverses problemàtiques psicològiques com per exemple el joc o la ingesta compulsiva que són, en efecte, molt diferents del Trastorn Obsessiu Compulsiu. Es creu que alguns famosos han patit aquest problema com Charles Darwin i Florence Nightingale.

QUÈ ÉS EL TRASTORN OBSESSIU COMPULSIU?

Les obsessions són idees, pensaments, imatges o impulsos absurds i molestos. Es presenten repetidament tot i l'esforç per part de la persona d'ignorar-los o oblidar-se'n d'ells.

El Trastorn Obsessiu Compulsiu es refereix a la combinació d'aquestes obsessions juntament amb emocions desagradables com la por o la culpa que porten a la persona a realitzar compulsions per intentar alleugerir la preocupació i disminuir el nivell d'ansietat provocat per l'obsessió.

Les compulsions, també anomenades rituals, són habitualment accions repetitives, però algunes vegades són patrons de pensament que s'utilitzen per a treure’s de sobre les obsessions que els pertorben. Els rituals sovint segueixen unes regles o una forma rígida i són clarament excessius. La persona reconeix que els rituals són irracionals però se sent incapaç de controlar-los.

El TOC pot presentar-se de varies formes com per exemple: pensaments de contaminació amb germens o elements químics (ritual de neteja); por a produir accidents o danys a altres persones (comprovació com a conducta ritualista), tenir la necessitat de comprovar constantment la seguretat de la casa per por a que esdevingui una catàstrofe o la necessitat d'ordre i simetria perfecta en tots els seus objectes.

EFECTES DEL TOC

La severitat del problema varia molt. Els problemes obsessius poden apoderar-se de les vides d'aquestes persones fent que mantenir una vida laboral o familiar regular sigui impossible. Les persones afectades senten que tenen molt poc temps, o gairebé gens, per a res més que no sigui comprovar, preocupar-se, rentar-se, etc. Experimenten nivells molt elevats de malestar. Algunes vegades és ansietat, algunes és el sentiment depressiu de sentir-se miserables i d'altres és simplement un sentiment molt desagradable de que les coses no estan bé.

CAUSES

No s’ha identificat una única causa en el cas del TOC. Les investigacions fins ara han fallat en la demostració que pugui existir un desequilibri químic cerebral.
Els pacients amb TOC varien àmpliament en els seus trets de personalitat i les seves circumstancies vitals. Hi ha algunes evidencies científiques que suggereixen que certs tipus d’educació i regles familiars rígides poden incrementar la probabilitat de patir TOC.

També sabem que els tipus de pensaments que pertorben a la gent que pateix obsessions, apareixen de tant en tant en gairebé tothom. Per exemple, és extremadament comú per als nous pares tenir pensaments desagradables i intrusius sobre danyar al nounat. La investigació ha demostrat que no és possible explicar les diferencies entre els pensaments intrusius normals que apareixen en persones que no pateixen problemes obsessius i els pensaments experimentats per aquells que pateixen TOC. El que és diferent és el significat que aquests pensaments tenen per a ells. Una persona que no pateix TOC pot tenir un pensament intrusiu i viure’l com a estrany, però sense donar-li més importància: “només és un pensament”. Les persones que pateixen problemes obsessius es troben realment alterades pel pensament intrusiu, creient-se que poden ser responsables d’un possible dany. Aquesta responsabilitat afecta el què senten que han de fer, pensant que no haurien d’ignorar el pensament i és per això que intenten eliminar-lo o “corregir-lo” amb algun altre pensament o acció. Desafortunadament, totes dues estratègies empitjoren els pensaments i desenvolupen el cercle viciós del TOC.

EL TRACTAMENT

El tractament psicològic més àmpliament acceptat per al Trastorn Obsessiu Compulsiu és el tractament conductual. Els pacients han d'afrontar de manera repetida les seves pors (un procés anomenat exposició), començant per les situacions més fàcils i progressivament avançant fins a afrontar tots els ítems temuts. Al mateix temps, els pacients no poden realitzar cap ritual ni comprovació (prevenció de resposta). En alguns programes es redueixen els rituals de manera gradual; en d'altres s'eliminen tots de cop. El terapeuta no utilitza la força, sinó que compte amb la pròpia motivació de la persona de superar i aguantar la urgència de ritualitzar. Més del 50% de les persones afectades poden ser ajudades amb aquest mètode.

Una millor comprensió del rol de les cognicions en el TOC es deu al desenvolupament de un enfocament cognitivoconductual del problema. Això dóna als afectats de TOC un nou marc per a entendre les seves experiències. A través d’això ells són ajudats per a canviar el significat dels seus pensaments obsessius, i què és necessari fer amb ells.

La medicació que afecta al sistema serotoninèrgic ha demostrat ser efectiva per a alguns pacients. Les recaigudes són freqüents quan es deixa el tractament farmacològic, per tant és probable que es realitzi un tractament combinat (psicològic + farmacològic) especialment en aquells pacients que estan deprimits.

Adaptat de la BACBT (British Association of Cognitive Behavioral Therapy)

- See more at: http://www.scritc.cat/aplicacions-tcc/toc/#sthash.peJDhLXD.dpuf

http://www.scritc.cat/aplicacions-tcc/toc/

21 d’agost 2015

La força d'una escola de vida

de Jordi Vilaseca Brugueras per l' editorial: Plataforma Editorial

Un projecte educatiu des de la mirada sistèmica. L'educació és una de les grans preocupacions de la societat actual i els resultats de les proves internacionals surten a les portades dels mitjans de comunicació. Però la realitat és molt més rica que la imatge que es projecta a la televisió, i hi ha experiències escolars i sistemes pedagògics que tenen com a objectiu oferir una formació global de la persona amb la transmissió de coneixements, valors i actituds mitjançant activitats arrelades a l'entorn social i familiar de l'alumne. El centre educatiu ha de ser una escola de vida oberta al món, inclusiva per a tothom i amb una pedagogia que intenti extreure el bo i millor de cada persona. En aquest llibre, Jordi Vilaseca ens explica la teoria i la pràctica d'un model educatiu diferent que, sense abandonar la normativa vigent, desenvolupa tota una sèrie d'activitats aplicables a qualsevol escola i nivell educatiu. Una manera engrescadora d'entendre l'educació i la vida.

19 d’agost 2015

El Made in CIRE estrena taller al Centre Penitenciari Quatre Camins

Amb el canvi, aquesta marca, que vol prestigiar el treball penitenciari, compta amb un espai més gran i més ben equipat

El 29 de maig el director general de Serveis Penitenciaris, Pere Soler, va inaugurar els nous espais on es fan els productes de la marca, acompanyat de la directora del CIRE, Elisabeth Abad, així com de la direcció del Centre Penitenciari Quatre Camins.

Durant la visita inaugural, la directora del CIRE va destacar la qualitat i el valor afegit dels productes Made in CIRE, que tenen un vessant social: "donem qualitat humana i social per donar una segona oportunitat a les persones privades de llibertat".

Fruit d’un estudi de reconversió, el taller del Made in CIRE s’ha traslladat des del Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona cap al Centre Penitenciari Quatre Camins, amb l’objectiu de donar un nou impuls als productes d’aquesta marca.

Amb el canvi, el Made in CIRE compta amb un espai més gran, de 230m2 de superfície, i equipat amb tota la maquinària necessària per abarcar tots els processos productius, des de la taula de tall fins a l’àrea de serigrafia.

A més, el taller disposa d’un nou mètode d'emmagatzematge i estocatge del producte consistent en un sistema d’armaris ordenats alfabèticament per organitzar el producte final. Els armaris han estat fabricats al taller de fusteria de Raïmat. Es dóna la circumstància que l’experiència pionera del centre de producció exterior de Raïmat va néixer fa més de deu anys i és única a tot Europa. Per la seva ubicació a l’exterior de la presó, aproxima al màxim les condicions laborals dels interns a les del mercat de treball i, d’acord amb la missió del CIRE, millora així la capacitat d'inserció dels interns.

En el marc de la inauguració del taller, també han pogut visitar les noves instal·lacions alguns dels clients més representatius de la marca Made in CIRE. Així, representants del Corte Inglés i de l’Agrícola Regional, S.A. (LARSA) han conegut de primera mà el procés de fabricació de productes tan emblemàtics com el cabàs o la banderola de congrés.

http://justicia.gencat.cat/ca/detalls/Noticia/noti_inauguracio_MIC

18 d’agost 2015

Dedicat a...


La obsesión es un padecimiento típicamente humano y que se caracteriza porque la mente se centra en algo o en alguien, quienes terminan por dominarla y dominar todos los pensamientos que pasan por ella. Cuando hay algo o alguien que obsesiona nuestra mente no se piensa en otra cosa o es realmente muy difícil que se lo haga ya que esa obsesión domina y maneja todo lo que pasa por nuestra cabeza, incluso, si se piensa en algo diferente, tarde o temprano, la mente lo vinculará al objeto de obsesión.

Obviamente, la obsesión no es para nada algo bueno ni positivo para la vida de nadie, porque claro, el tema o la persona que nos obsesiona se llevarán toda nuestra atención y esto nos paralizará en la acción y en el desarrollo normal de nuestra vida. Jamás una obsesión traerá consigo algo bueno para quien la padece sino muy por el contrario, lo condicionará, lo limitará, entre otras consecuencias negativas.

En tanto, la psicología, por ser la disciplina que por excelencia se ocupa de todo cuanto le acontece a nuestra mente es quien más se ha ocupado y se ocupa de ella, de estudiar sus causas, su tratamiento y las múltiples formas que puede adoptar.

Dentro de la psicología, entonces, la obsesión aparece como una de las enfermedades más típicas y comunes que puede sufrir el individuo, sin necesitar la presencia de la misma internación y siendo mucho más frecuente que otras complicaciones psicológicas.

Podría describirse a la obsesión como la presencia recurrente de pensamientos de tipo negativo que generan diferentes niveles de ansiedad y angustia en la persona. Por lo general, la obsesión hace que una persona dedique gran parte de su tiempo a ese tipo de pensamientos y termine (en casos extremos) mostrando conductas socialmente peligrosas para sí mismo y para otros.

... via Definicion ABC http://www.definicionabc.com/salud/obsesion.php

Ciudades con vida: infancia, participación y movilidad

José Luis Villena Higueras, Elvira Molina Fernández a l'editorial: Graò

Una reflexió coral que comparteix una idea clau: concebre la ciutat com a centre, text i context d'educació i vida, és a dir, aprendre sobre la ciutat i a la ciutat, un espai social habitualment desdibuixat per urgències i quotidianitats. El llibre planteja que no es consulta la infància sobre aquest aspecte i ens proposa atrevir-nos a mirar l'espai comú des de altra perspectiva, des de baix, "amb ulls de nen", com diu Tonucci. Això ens permetrà construir un context urbà inclusiu, modern, sostenible i amable. Reivindica el present de la infància i mira des de l'educació.

17 d’agost 2015

El portal "Adolescents.cat" ara a la televisió


Un dels portals de referència de molts joves catalans en matèria d'entreteniment i informació ha endegat una versió televisiva. El programa, que té format de comèdia de situació (sitcom), tracta els mateixos temes que es poden trobar al Web: actualitat, entrevistes, música i consells, i s'adreça al públic de 13 a 20 anys. Dins del programa destaca l'espai anomenat El consultori, amb respostes a preguntes sobre sexualitat, anorèxia, menjar saludable o problemes d'autoestima.

14 d’agost 2015

Prevenció del mal ús juvenil de les pantalles per Toni Reig i Casassas.

Durant els darrers anys la gent jove ha experimentat un increment sostingut de l’ús de pantalles. Aquest ús no és, en si mateix, negatiu, però també s’observa, paral·lelament, que hi ha joves, adolescents i preadolescents que n’abusen o, fins i tot, en fan un mal ús. Així, trobem casos de joves que dediquen moltes hores als jocs d’ordinador, a les consoles, als xats d’Internet o a les xarxes socials. En aquest sentit, els professionals de la salut han arribat a parlar de casos extrems d’addicció a les pantalles. 

Aquest no és, però, un fenomen nou: els anys noranta ja hi havia una preocupació per l’ús intensiu de que feien molts joves de videoconsoles i jocs d’ordinador. I, anteriorment, era el consum abusiu de televisió, el que generava preocupació. La gran diferència respecte a aquell moment és que, aleshores, tot aquest consum quedava molt circumscrit a l’àmbit de la llar familiar. Això limitava el temps disponible per dedicar a les pantalles i, a més, permetia que els pares tinguessin la possibilitat d’exercir un cert control sobre el consum dels seus fills. Avui, en canvi, els telèfons mòbils i altres dispositius anàlegs possibiliten un ús permanent de les pantalles i dificulten enormement aquesta capacitat de control dels progenitors. Un altre fenomen que no és nou, però que també s’ha vist accentuat amb la irrupció de les noves tecnologies, és l’assetjament (conegut com a bullying), que ha trobat en les xarxes socials una nova manera sovint més subtil d’expressar-se, ja que passa molt més desapercebuda als pares i professors. 

D’altra banda, un fenomen directament atribuïble a la irrupció de les TIC, i que va en augment, és la progressiva dilució i confusió entre allò que pertany a l’esfera privada de les persones –els espais d’intimitat– i allò que pertany a la seva esfera pública. Així, molts joves i adolescents que han crescut i han après a socialitzar-se en plena era digital, cauen sovint en una sobreexposició a les pantalles en els seus espais de privacitat. Aquesta situació implica un punt d’alarma, sobretot en relació amb els riscos que amaga la xarxa i –una vegada més– amb la manca de control que els pares tenen sobre l’ús de les xarxes socials i de les noves tecnologies per part dels fills. El cas més extrem d’aquesta nova realitat és el fenomen anomenat sexting – concepte encunyat a partir de la contracció de les paraules angleses sex i texting–, que fa referència al fet de compartir continguts de caràcter sexual mitjançant les xarxes socials, el telèfon mòbil o altres dispositius electrònics. El fet de publicar o compartir aquests continguts implica perdre’n el control, amb tots els riscos que això comporta. 

Davant d’aquesta mena de situacions, les respostes són, encara avui, poc clares, o, en tot cas, no s’han sabut explicar prou bé i encara no són prou ben conegudes. Detectem, doncs, la necessitat de fer una reflexió crítica de tots aquests temes. I és per aquest motiu que hem volgut dedicar aquest 48è butlletí de l’E-Joventut a l’ús de pantalles que fan els joves i adolescents. Al butlletí, doncs, hi trobareu eines per a la reflexió i recursos per fomentar l’esperit crític de la nostra gent jove davant l’ús de les tecnologies que tenen al seu abast. 

A la Direcció General de Joventut pensem que cal treballar, sobretot, la prevenció. I que això significa informar la gent jove dels riscos que corren i mirar de potenciar el seu esperit crític com a usuaris. Perquè són, sobretot, els mateixos usuaris els qui han d’aprendre a racionalitzar l’ús que fan d’aquestes tecnologies i els qui han de fixar-ne els límits. En aquest sentit, el control per la banda dels progenitors només s’hauria de considerar com una solució parcial. Una solució que pot tenir un sentit i una utilitat en el cas dels preadolescents, però que pot arribar a ser contraproduent en edats més avançades. Per això ens sembla imprescindible treballar des d’un enfocament complementari. Un enfocament que fomenti l’autonomia, el sentit crític i la presa de decisions dels mateixos usuaris. Un enfocament, en definitiva, centrat en l’apoderament i en la confiança envers els joves. 

Així mateix, també creiem que és important crear una consciència crítica entre les persones que treballeu habitualment amb la gent jove –els professionals del món educatiu i del sector del lleure, els tècnics de joventut, etc.–, ja que sou qui esteu en més bona posició per impulsar accions en aquesta direcció: accions educatives, preventives i d’apoderament. D’aquí ve, doncs, aquest butlletí de l’E-Joventut, on trobareu recursos per prevenir i combatre el mal ús de pantalles per la gent jove i estratègies de treball adreçades a tots els agents implicats en les polítiques educatives i de joventut. 

Confiem que us resulti útil!

http://ejoventut.gencat.cat/web/.content/e-joventut/sobre_e-joventut/butlleti/documents/2015/48_toni_reig_pantalles.pdf

13 d’agost 2015

Ciència animada

El projecte Ciència animada és una biblioteca de recursos audiovisuals de caràcter científic, organitzada en capítols en els quals s'expliquen, de manera visual i amena, conceptes científics per a nenes i nens. 

Cada capítol defineix un concepte clau seleccionat prèviament per un grup d'experts de la Universitat de Barcelona que col·laboren en el projecte. Aquests experts ofereixen assessorament científic per validar tot el procés i garantir la comunicació correcta del tema escollit.

El projecte està impulsat per la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+i) l'Àrea de Comunicació de la Universitat de Barcelona, amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) del Ministeri d'Economia i Competitivitat.

12 d’agost 2015

"Estimar no fa mal. Viu l'amor lliure de violència", nous materials

L'Institut Català de les Dones presenta noves eines de prevenció i sensibilització en el marc del programa "Estimar no fa mal. Viu l'amor lliure de violència". Es tracta del vídeo DesactivaelControl, elaborat pel Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, que apodera les adolescents per ajudar-les a identificar i superar situacions de relacions abusives en les relacions de parella basades en el control, així com materials adreçats a professionals que treballen amb nois i noies per donar-los suport en les actuacions de prevenció de la violència masclista.

11 d’agost 2015

Quan la presó esdevé un car forat negre

La pregunta al voltant del sistema penitenciari hauria de ser 'i després, què?'. Però quan parlem de delicte i presó, sovint la víscera ens cega. Cada cop que estem sota l'impacte d'un delicte mediàtic, els discursos majoritaris a casa, al carrer o als mitjans ens aboquen a una mateixa recepta política: l'enduriment progressiu d'un Codi Penal que fa temps que no facilita la rehabilitació ni la reinserció de les persones que han delinquit.

La víscera col·lectiva guanya la raó, i això ens impedeix adonar-nos que continuem apostant per un cavall que no pot guanyar cap carrera. 

Volem sentir-nos segurs, però pressionem perquè s'adoptin mesures que no contribuiran a la nostra seguretat futura. Endurir les penes surt car, és insostenible –econòmicament i socialment— i no ens fa més segurs.

És econòmicament car perquè el cost de tenir una persona empresonada és altíssim: segons diferents fonts, entre 65 i 80 €/dia, entre 24.000 i 28.000 €/any. Una sola persona. Cada any.

És socialment car perquè la major part d'aquests diners s'inverteixen en seguretat a curt termini (mantenir tancada la persona que ha delinquit) i es deixa en un pla residual la inversió en programes de rehabilitació i de reinserció que podrien facilitar la seva reincorporació social, amb la consegüent disminució de la reincidència que això comportaria.

Funcionem com si oblidéssim que les penes tenen data de caducitat i que, si no volem que la persona torni a delinquir, cal facilitar-li eines que li permetin desenvolupar la seva vida d'una manera diferent.

Hem portat el nostre sistema penitenciari al col·lapse. Hi ha contribuït, entre d'altres, l'eliminació, des de 1995, de la redempció de pena per treball o estudi, l'aposta pel compliment íntegre d'unes penes que són cada cop més llargues, la incorporació de nous delictes penats amb privació de llibertat (trànsit, violència de gènere...) i el menysteniment del paper que podrien oferir les entitats del tercer sector i el món empresarial de cara a facilitar la rehabilitació i la reinserció social.

Treballar, estudiar o posar-se en tractament mentre s'està complint una pena en un centre penitenciari no eximeix del compliment de la pena, ni tan sols en part: qui ho faci hi passarà el mateix temps que un altre intern que ha rebutjat qualsevol compromís per formar-se, aprendre un ofici o posar-se en tractament. Això no incentiva el canvi i consolida el sistema penitenciari com a contenidor ple de temps perdut que no capacita per ser millor, ni per trobar un altre lloc a la societat que no sigui fora dels marges.

Tot i que som un dels països del nostre entorn amb un índex de criminalitat greu més baixos (pocs delictes contra la vida o la llibertat sexual), tenim una de les taxes d'excarceració més altes. Les presons s'omplen, de fet, per una hiperpenalització dels delictes de caràcter estructural derivats de Enviar problemes socioeconòmics (robatoris, tràfic de drogues...), que criminalitza la pobresa, la vulnerabilitat social i, en els darrers anys, part de la immigració.

La pena privativa de llibertat hauria de ser l'últim recurs i estar clarament orientada a la rehabilitació i la reinserció. L'ingrés a presó s'hauria de reservar a delictes greus, a reincidents, als que rebutgen complir mesures penals alternatives i als grans absents del nostre sistema penitenciari: aquelles persones que disposen de tants recursos i influència que solament la por a ingressar a presó pot aturar les seves activitats delictives (delictes financers, corrupció, tràfic d'influències, etc.).

Acompanyar les persones en un procés de rehabilitació i reinserció social requereix apostar per mesures penals alternatives i per la col·laboració compromesa entre l'Administració, les organitzacions del tercer sector social i el món empresarial. Sortirà molt més barat i podrem respondre millor a la pregunta fonamental: 'i després, què?'.

Eduard Sala Paixau, llicenciat en Filosofia i Lletres per la UAB i educador social. Des del 2002 és director de l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac de la Companyia de les Filles de la Caritat (membre d'ECAS), que ofereix diferents serveis d'atenció a persones en situació sense llar, amb drogodependències, excarcerades o internes en centres penitenciaris. El 1985 comença com a educador en medi residencia, des de 1992 ha dirigit serveis, equips i programes en diferents àmbits, i entitats i fins el 2006 va ser professor d'Educació Social i Treball Social (Fundació Pere Tarrés – URL).

http://www.social.cat/opinio/2368/quan-la-preso-esdeve-un-car-forat-negre

10 d’agost 2015

Psicología de la mentira (III): Cómo interpretar los indicios verbales de la mentira

A lo largo de una conversación una persona va proporcionando claves o indicios verbales de la mentira que nos indican si lo que dice es cierto o no.

Nos vamos a centrar en cinco grandes bloques en los que estudiaremos cuales son esos indicios verbales de la mentira.

(I) Lentitud en el lenguaje.


Es un indicio verbal de la mentira el habla lenta con pausas entre palabras más largas de lo normal. Dado que las afirmaciones y respuestas se formulan de manera que puedan convencer, cada afirmación y cada respuesta debe ser consistente con todo lo que ha dicho hasta ese momento. Este proceso de hacer encajar toma varios segundos, por lo que se crea un silencio entre la pregunta y la respuesta.

Carl Jung, creó un método para medir la latencia de respuesta que tarda una persona en responder ante la información clave en una conversación. El mentiroso piensa mucho lo que dice y calcula sus palabras, controlando la información que da, con el objetivo de no ser descubierto. Esa vigilancia extrema se traduce en la lentitud del habla y vacilación al hablar.

Puede pedir que le repitan la pregunta para ganar tiempo y elaborar una respuesta que sea coherente.

Si el mentiroso se ha preparado bien la respuesta a una pregunta acelerará bruscamente su ritmo de habla.

(II) Congruencia y detalles.

En toda historia buscamos congruencia en la historia que nos cuentan. Una vez conocida se pasa a comprobar todos los extremos, aclarar los cabos sueltos e intentar que todos los elementos encajen entre sí y ofrezcan un aspecto consistente y verosímil.

La reacción normal del mentiroso a la hora de dar su versión es no dar detalles. Si se dan, se hace de forma ambigua. Puede dar respuestas poco plausibles o difícilmente admisibles. La persona sincera, por el contrario, tiende a dar detalles precisos ,incluso irrelevantes, para intentar convencer de que es inocente.

(III) Negación.


Cuando se le pregunta por el hecho directamente, lo normal es la negación total. Por ello, no debe cometerse el error de hacer preguntas de tipo genérico o categórico.

—¿Es usted un drogadicto?

—No (respuesta es firme).

Mentir, mentir no miente al decir que no es un “drogata” sin embargo, puede ser consumidor ocasional de drogas. Considera que eso no es ser drogadicto y, por tanto, contesta que no.

En personas que se han preparado para responder preguntas comprometedoras, suele aparecer la negación enfática del hecho, con una modulación o atenuación que resulta sospechosa, y a veces reveladora de mentira, buscando desviar la responsabilidad personal:

No, que yo sepa”
“No, si entendemos por…”
“No, hasta donde yo sepa”,
“Hasta donde yo pueda saber…”

(IV) Distanciamiento

En una actitud sincera se utilizan descripciones realistas del suceso a narrar. La actitud del mentiroso le lleva a utilizar palabras que atenúan la gravedad de lo ocurrido. Intentan que la distancia que quieren poner entre ellos y el acontecimiento lleguen a convencer de que no están implicados en el asunto.

(V) Refuerzo de la credibilidad verbal


El mentiroso intenta reforzar sus manifestaciones con expresiones como:
  • Realmente, verdaderamente.
  • Si le digo la verdad.
  • Honestamente…
La persona que dice la verdad no necesita la ayuda de estas expresiones. Lo que hará es enfadarse porque no le crean.

Por ello podemos decir que hay indicios verbales de mentira y podemos desconfiar de alguien cuando insiste en que nos está diciendo la verdad . Puede pasar que quiera algo de nosotros o que pretenda manipularnos.

La transmisión del mensaje sincero.

Un mensaje se compone de hechos, comentarios y afirmaciones.

El mensaje sincero es plausible o admisible, razonable y adecuado. El mensaje debe reunir estas condiciones. Cuando se comunica algo a los demás se les intenta convencer de que el mensaje que se transmite es la realidad, lo que se hizo, lo que no se hizo, lo que se dijo, lo que sucedió o lo que se oyó.

Algunas características que refuerzan la credibilidad del mensaje son:
  • Simplicidad : el mensaje simple es más creíble que el complejo.
  • Se acompaña de detalles suficientes que lo apoyen que refuerzan la credibilidad.
  • Encaja en el contexto : el mensaje debe ser coherente con el contexto.
  • La influencia social. Hay mensajes que tienden a ser creídos y aceptados con facilidad.
  • Naturalidad : no se añade información innecesaria, ni se intenta exageradamente convencer a la otra persona.
http://www.benitezrafa.es/como-interpretar-los-indicios-verbales-de-la-mentira/

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...