Una alternativa per quan no es pot estar amb la família
Hi ha menors que estan sota la protecció de la Generalitat perquè els seus pares tenen malmeses les capacitats parentals. Són infants a qui s’ha de protegir perquè tenen un entorn familiar que no és capaç de cuidar-los com correspon. En qualsevol cas, aquesta incapacitat dels pares no té res a veure amb possibles problemes judicials dels fills, al contrari, les criatures en són les víctimes. El sistema vol protegir i garantir un desenvolupament adequat als menors, i treballa perquè en els casos en què sigui possible els nois tornin amb les famílies.
La realitat dels CRAE
Educadors, directors i voluntaris de centres residencials d’acció educativa (CRAE) coincideixen que els CRAE són uns grans desconeguts, tot i que a Catalunya hi ha 97 centres i 6.985 menors tutelats per la Generalitat que hi viuen (dades del 31 de desembre del 2014). Mercè Santmartí, directora general de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), ens avança que s’està treballant en un projecte marc dels CRAE per seguir millorant les pràctiques dels centres: “L’objectiu és que s’unifiquin els serveis a tots els centres i es respectin les seves particularitats. Encara s’ha de decidir si s’implanta com a pla pilot a alguns centres de cada demarcació o si s’aplica a tots alhora”.
Des de la DGAIA es té clar que cal invertir sobretot en la detecció precoç i el treball preventiu. “El que busquem és una mínima institucionalització dels infants. S’ha de treballar amb els pares, donar-los eines per evitar que els fills arribin als CRAE. Així aconseguirem que els adolescents que entrin al sistema estiguin menys cronificats que ara; es tindrà més temps per recuperar-los, perquè moltes vegades arriben al centre que són adolescents i quan tenen divuit anys ja poden marxar. També s’evitarà el cost que suposa recuperar la situació amb la família quan hi ha hagut un trencament”, explica la directora general.
“L’ideal seria -diu- arribar a tots els pares, que es fes feina al medi, amb la seva família, treballant plegats Generalitat i famílies. Però si tot i així no és possible i el menor ha d’estar tutelat per l’administració, treballarem pel retorn del menor amb les famílies”.
Santmartí reconeix que sovint hi ha certes reticències quan arriba un CRAE a un barri. “Hi ha veïns que pateixen pel que pugui passar, però sempre els dic que aquesta canalla ha patit molt i treballen aspectes que altres nois de la seva edat mai treballaran. I, sobretot, el que tenen és ganes de sortir-se’n i de tirar endavant”.
Com és un CRAE?
Fa deu anys que la Jordina Mora és directora d’un CRAE gestionat per l’entitat INTRESS. La Jordina diu que la idea dels CRAE és intentar assemblar-se al màxim a una família, però més gran del que és habitual. De fet els centres són pisos o cases on s’intenten reproduir les mateixes estances que a qualsevol casa, amb la diferència que a les habitacions hi ha més nens, i que els plànings que hi sol haver penjats a la nevera són de gran format: “És evident que no farem jornades de portes obertes perquè nosaltres tampoc obrim casa nostra a tothom, però estaria bé que la gent conegués els CRAE. Ha canviat el model dels centres, no té res a veure amb el que mostra el documental Els internats de la por, on acollien als nois en veritables presons. Ara pot venir un amic de l’escola a jugar al CRAE i ens integrem a la comunitat on som. Volem normalitzar al màxim la situació dels nois que viuen als centres, perquè això també els ajuda a ells”, explica la directora.
Fa quatre anys que el Mohamed va arribar a Catalunya de manera il·legal. Va deixar la seva família al Sàhara per buscar-se la vida al nostre país. Després d’Algesires i Granada, va arribar a Barcelona i els Mossos el van dur a un centre de menors, on es va estar un any. En tenia 17 i mig quan va entrar a un CRAE. Només va quedar-s’hi sis mesos, perquè feia els divuit. Ara viu en un centre de la Fundació Mercè Fontanilles. Reconeix que sabia que no seria fàcil, però està content. “A tots els centres que he estat m’han tractat molt bé, mai he tingut problemes”, explica el Mohamed. A la Fundació l’han ajudat a trobar feina. Ara treballa de forestal i abans ha sigut cuiner i cambrer. Diu que se sent bé, satisfet d’haver-se integrat a la societat: “Sóc casteller, fem activitats i dinars amb gent del barri, faig circ i participo en el guarniment de carrers de les Festes de Gràcia”.
La Txell Campmajó, educadora social en un CRAE d’INTRESS, coincideix en la idea que als CRAE s’intenta reproduir al màxim el que passaria en una llar. Hi ha tres torns d’educadors (matí, tarda i nit) que bàsicament fan la funció d’acompanyament a l’infant en el procés que està vivint. Això suposa fer les tasques més quotidianes, com banyar-los, ajudar-los amb els àpats i els deures, dur-los a l’escola o a extraescolars, amb la intenció de fer que el CRAE sigui percebut com casa seva. Per a la Txell la relació educativa és una relació de compromís amb l’infant: “Entenem les seves conductes com una forma d’expressió de la seva experiència vital. Des d’aquesta relació els ajudem a explicar la seva vivència de dolor d’una manera reparadora per a ells”.
Els educadors treballen aspectes específics com entendre, per exemple, per què són al centre. També fan de pont amb la família si hi ha visites: “Volem crear un vincle amb el nen. A mesura que es fa aquest procés de vinculació i s’adonen que estàs disponible, et reconeixen com a figura de referència i entenen que ets allà per ajudar-los”, explica la Txell.
Els caps de setmana solen ser lúdics, amb excursions a la muntanya, la platja o la piscina. “Procurem que els nens se sentin tan individualitzats com sigui possible, tot i que fan vida en grup. Per exemple, si a una noia li agrada el bàsquet l’apuntem a l’extraescolar, que senti que té el seu espai. Davant un mateix fet donem respostes diferents perquè cada nen és diferent”, apunta l’educadora social.
Els educadors socials no es fan càrrec de qüestions logístiques com netejar, omplir la nevera o cuinar, però sí que a mesura que els infants van creixent fan amb ells feines domèstiques amb una finalitat educativa. L’objectiu és que siguin conscients de quin és el funcionament de la casa, que s’adonin que no tenen un càtering i que ni el menjar ni el llit es fan sols. Es treballa l’autonomia dels joves per quan tornin amb la família o per si, en complir la majoria d’edat, han de deixar el centre. S’intenta que tinguin habilitats domèstiques, burocràtiques, que sàpiguen gestionar els recursos propis, i tot el que sigui necessari per ser autosuficients quan ja no estiguin tutelats per la Generalitat.
Els CRAE funcionen?
La Fina Sala és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i forma part del grup IARS (grup de recerca en Infància i Adolescència en Risc), que està desenvolupant estudis que persegueixen millorar el desenvolupament i inserció social i laboral dels joves i infants en risc social, en especial dels joves tutelats.
A més, la Fina és voluntària d’un CRAE des de fa més de quinze anys i últimament els fa repàs escolar: “És una necessitat que tenen. Sovint pateixen un retard escolar important. De fet, menys del 30% dels nois i noies que han estat en un CRAE acaben l’ESO, en comparació amb el 73,6% de la població general que es gradua”, explica la professora. Reconeix que els CRAE no són la solució, però els menors que són al centre estan cuidats, en un entorn segur i tranquil. Malgrat tot, hi ha un desgast emocional important perquè moltes criatures s’enyoren dels pares.
Segons la Fina “un dels problemes és que molts nois entren als centres quan són adolescents [més del 50% hi ingressen a partir dels quinze anys] i no solen tenir ni rutines ni habilitats socials. S’intenta fer una maduració accelerada, se’ls ha d’ajudar amb molt poc temps, perquè amb divuit anys, en principi, l’administració acaba el seu compromís i ja poden marxar, tot i que poden acollir-se al programa de suport fins als vint-i-un que els ofereix la DGAIA”.
Hi ha estudis que avalen la feina dels CRAE, amb joves que han estat ingressats en centres i valoren positivament tant l’atenció que rebien com les instal·lacions. La majoria estan d’acord amb la decisió que es va prendre de dur-los al CRAE. “Hi ha la percepció que s’avala la intervenció que s’havia fet. Els joves consideren que han tingut més oportunitats havent estat en un centre que amb la seva família”, apunta Fina Sala.
La Naret és mestra, està casada i té cinc fills. Fa vint-i-dos anys que va entrar per primera vegada en un CRAE, quan en tenia dotze. Llavors la seva mare tenia un problema d’alcoholisme i era incapaç de fer-se càrrec d’ella. La Naret ho té clar: estar al CRAE ha sigut beneficiós per a ella. Reconeix: “Al principi va ser complicat, ho vaig passar malament, em portava molt malamentl… Fins que vaig fer un canvi i vaig veure que realment allò era una oportunitat i l’havia d’aprofitar. Fins i tot em van plantejar la possibilitat de tornar a veure la mare i fer conciliació, i els vaig dir que no”. Va entendre que la família no es pot triar però que ella, amb l’ajuda dels educadors, podia tirar endavant: “Em vaig sentir molt estimada pels educadors que hi havia al CRAE. Ells creien en mi i em van fer creure que ho aconseguiria”, explica la Naret.
Després de l’experiència com a voluntària, la Fina considera que els nens que estan en centres són molt agraïts. Normalment fan vincles molt fàcilment i solen ser confiats, pel fet d’haver passat tanta gent per la seva vida, entre educadors, tècnics i companys: “Et sorprèn la facilitat amb què s’obren. Però això també té un petit inconvenient, que més endavant es confiïn en algú que no els convé. No podem oblidar que el 30% de les noies que hi ha al CRAE són mares abans dels vint anys”.
Estima i empara
La Naret va viure situacions complicades i de molta desestructuració, però de ben petita es va sentir estimada. Va viure dels vuit mesos fins als vuit anys amb els seus besavis. “Ells em cuidaven, em donaven el que necessitava, sentia que era important per a algú i sabia el que era estimar. Tenia la base, només havia de tornar a treure tot el que havia viscut de petita”.
La Fina Sala reconeix la importància que els tutelats trobin una xarxa social que els ajudi. Si de petits no han tingut un bon vincle afectiu és difícil que acabin de fer bé els vincles, creant amistats i desenvolupant les seves habilitats socials.
Després de dotze anys treballant com a educadora social, la Txell Campmajó té assumit que ha viscut moltes pèrdues: “No és fàcil però t’acostumes a crear i desfer vincles. Quan un nen entra a la casa ja saps que el perdràs, és un ritual. Els expliquem que estem tristos i els trobarem a faltar, però alhora estem contents perquè els hem cuidat. Després d’haver viscut junts moments molt intensos hem de poder deixar-los anar. Aquests comiats tenen una part maca, quan penses en com van entrar al CRAE i com en marxen”.
El Mohamed i la Naret són dos casos de superació fruit del seu esforç i del dels professionals que els han ajudat, però no sempre surt tan bé. Malgrat tot, la directora general de DGAIA afirma -sense amagar que és un motiu d’orgull- que, tot i que sempre es pot millorar, Catalunya és un referent pel que fa a tutela i infància.
http://www.ara.cat/suplements/criatures/CRAE-menors-tutela_0_1358264168.html
[211,74 KB ]
