30 de novembre 2015

Hombres maltratados: masculinidad y control social

Aquest llibre és el resultat de la primera tesi doctoral a Espanya sobre la problemàtica de l'home heterosexual víctima de la violència femenina. Ofereix el testimoni directe de deu homes maltractats per la seva ex-parella i/o per l'administració, en processos, per exemple, de separació i divorci.

Folguera Cots, Laia. Hombres maltratados: masculinidad y control social. Barcelona: Bellaterra, 2014. 214 p. (Serie general universitaria; 148)

Exemplar consultable als centres DIXIT

28 de novembre 2015

L'educador social: de la formació a la construcció professional. Rafael Merino

1. III jornada d’educadors socials de centres de Justícia Juvenil Ponència L’educador social: de la formació a la construcció professional Ponent: Sr. Rafael Merino Pareja Barcelona, 26 de març de 2009 Avís legal Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement 2.5 de Creative Commons. Se'n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció sempre que se'n citi el titular dels drets (Generalitat de Catalunya. 

Departament de Justícia). La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by/2.5/es/legalcode.ca. 1

2. L’educador social: de la formació a la construcció professional • Què és l’educació social? • La formació de l’educador social: – Els condicionants de la formació – Les competències clau • La construcció professional • Reflexions per a educadors dels centres de justícia juvenil 2

3. És l’educació social…? • Una eina de transformació o de control social? – Institucionalització de l’educació social dintre dels estats del benestar – Principi de realitat: • Límits de l’acció socioeducativa • Resultats a llarg termini i importància dels petits canvis – Expectatives molt altes augmenten risc de frustració 3

4. • Una vocació o una tècnica? – Vocació mal vista però condició necessària – Tècnica imprescindible però no suficient 4

5. La funció de l’educador social és… • Orientació d’individus o grups en la construcció/reconstrucció d’itineraris vitals d’integració social – En una societat més complexa i accelerada (“líquida” -Bauman-), i de major individualització (i “de risc” -Beck-) , especialment per als joves – L’educador com a guia no és un concepte nou – Idea clau: acompanyament (Funes) 5

6. Quina formació? • Condicionants: – Regulació dels perfils professionals – Autoregulació del col·legi professional – Amplitud de contextos • Normalitzats / de privació • Comunitari / individual – Estructura i dinàmica universitària 6

7. Els dilemes de la formació • Genèrica o especialitzada • Fins a on la formació inicial / des d’on la formació contínua • Paradigma comú / diversitat de paradigmes (intervenció/acció) • Lligam formació teòrica-formació pràctica (el pràcticum) • Lligam universitat-agents socials: pla d’estudis, professorat, recerca 7

8. Les competències • Competències generals (UAB) – Desenvolupar un pensament i un raonament crític i saber comunicar-los de manera efectiva, en les llengües pròpies i en una tercera llengua. – Desenvolupar estratègies d’aprenentatge autònom. – Respectar la diversitat i pluralitat d’idees, persones i situacions. – Generar propostes innovadores i competitives en la recerca i en l’activitat professional. 8
9. Les competències de l’educador social • Competència de comprensió i anàlisi crítica – Dominar els coneixements teòrics i aplicats de les diferents ciències de l’educació que li permetin desenvolupar la capacitat d’anàlisi i observació de la realitat social i educativa. – Contextualitzar l’acció educativa en funció dels diferents paradigmes teòrics que han elaborat les ciències de l’educació i en funció del context sociohistòric dels individus, grups i institucions. – Participar en els debats teòrics que afecten la professió i els diferents àmbits d’actuació. 9

10. • Competència per a la programació, planificació i anticipació de la intervenció – Dissenyar de manera articulada plans, programes, projectes, activitats i tasques en diversos contextos socioeducatius. – Dissenyar i desenvolupar processos de participació ciutadana i acció sociocomunitària. 10

11. • Competència per al treball amb les persones – Liderar processos socioeducatius per crear un bon clima de treball, promoure el treball cooperatiu i la comunicació oberta i igualitària. – Fomentar l’autonomia dels participants i buscar un equilibri entre les seves funcions com a orientador, facilitador i promotor de la dinàmica socioeducativa. – Aplicar les competències socioemocionals necessàries per gestionar les relacions humanes. 11

12. • Competència per avaluar – Dissenyar plans i processos d’avaluació segons les diferents finalitats, tècniques i instruments, moments i perspectives de l’avaluació educativa. – Desenvolupar processos d’obtenció, registre, anàlisi i presa de decisions per a l’acció socioeducativa. 12

13. • Competència organitzacional – Analitzar l’organització i gestió d’institucions socioeducatives. – Comprendre i implicar-se en les realitats institucionals per integrar-se i desenvolupar-se professionalment. – Gestionar institucions d’educació social. 13

14. • Competència per a l’orientació i l’assessorament – Conèixer els diferents models i estratègies d’orientació. – Orientar i assessorar els grups i les persones per establir reptes i itineraris educatius. – Acompanyar les persones en els seus processos de creixement i d’emancipació. 14

15. • Competència de recerca – Utilitzar informació i coneixement de fonts i contextos diferents (informes, articles, etc.) propis de les ciències socials. – Conèixer i aplicar processos de recollida de la informació, anàlisi, tractament i valoració d’aquesta, per a la millora de la pròpia pràctica professional i la fundamentació de l’acció professional. 15

16. Competències transversals • Gestionar la informació relativa a l’àmbit professional per a la presa de decisions i l’elaboració d’informes. • Analitzar críticament el treball personal i utilitzar els recursos per al desenvolupament professional. • Treballar en equip i amb equips (del mateix àmbit o pluridisciplinars). • Adoptar una actitud i un comportament ètic i actuar d’acord als principis deontològics de la professió. • Reconèixer i avaluar la realitat social i la interrelació de factors implicats com a necessària anticipació de l’acció. 16

17. • Participar i implicar-se en els actes, reunions i esdeveniments de la institució a què es pertany. • Analitzar i reconèixer les pròpies competències socioemocionals (en termes de punts forts, potencialitats i punts febles) per desenvolupar les necessàries en el seu desenvolupament professional. • Mantenir una actitud de respecte al medi (natural, social i cultural) per fomentar valors, comportaments i pràctiques sostenibles, que atenguin a la igualtat de gènere, equitat i respecte als drets humans. • Utilitzar les TIC per aprendre, per comunicar-se i per col·laborar en contextos educatius. 17

18. La construcció professional • La transició cap al treball: mites i realitats • Acollida / adaptació a la institució / entorn de treball • La carrera professional: – Enriquiment i expertesa: de l’heteronomia a l’autonomia – Formació permanent – Identitat professional 18

19. Reflexions per als educadors socials dels centres de Justícia Juvenil • De guia de bones pràctiques a “manual” de l’educador • Bona eina no només de competències específiques • Bona eina d’adaptació / acollida i construcció professional • Útil, utilitzable, utilitzada (?), avaluada i revisada (?) 19

http://es.slideshare.net/justicia/leducador-social-de-la-formaci-a-la-construcci-professional-rafael-merino

27 de novembre 2015

Educadors socials de centres penitenciaris

Comunitat dels educadors socials dels serveis penitenciaris de Catalunya, que volen millorar en el seu entorn professional mitjançant el coneixement compartit i les bones pràctiques.

Productes de coneixement
Maig 2013
Programa iniciat al novembre 2011
Març 2011
Març 2011
Març 2011
Març 2010
Febrer 2010
Novembre 2009
Juliol 2009
Febrer 2009
Febrer 2009

Jornades


http://justicia.gencat.cat/ca/ambits/formacio_recerca_documentacio/formacio/gestcon/comunitats_de_practica/ambit_penal/educadors_socials/

25 de novembre 2015

Ami Klin: “L’autisme és una manera diferent d’estar al món” per Josep Pastell


 

El doctor nord-americà Ami Klin dirigeix el Marcus Autism Center d’Atlanta i és un dels principals experts mundials en autisme. Divendres passat, durant la reunió anual de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantojuvenil de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya al Palau de Congressos de Girona, va centrar la seva intervenció en la necessitat de detectar l’autisme en els primers anys de vida.

Fa 30 anys que investiga l’autisme.

A quines conclusions ha arribat?

En els últims sis anys, primer a Yale i després a Atlanta, hem verificat que l’autisme es desenvolupa durant els dos primers anys de vida i que els problemes poden ser atenuats amb la detecció precoç. A més, els avenços tecnològics dels últims tres o quatre anys ens permeten detectar-lo abans que el nadó tingui sis mesos, de manera que podem pal·liar els retards intel·lectuals i del llenguatge i altres problemes de conducta.

Com ho aconsegueixen?

Tenim un aparell que quantifica la mirada dels nadons des dels primers mesos, a raó de 120 cops per segon. Aquest seguiment ocular ens serveix per estudiar el seu encaix amb el cuidador. De la coreografia de reforç mutu amb el cuidador en dependrà la ment social, el cervell social i, per tant, la capacitat de socialitzar-se. La tecnologia ens permet veure el món a través dels seus ulls i dur-lo al nostre laboratori per estudiar com interactuen amb el món en cada moment, què és important per a ells i què no.

I què és el que els importa?

Depèn de cada cas, però hem de tenir clar que l’autisme és una manera diferent d’aprendre coses del món. Hi ha un espectre molt ampli. Hi ha individus que estan totalment incapacitats intel·lectualment, però n’hi ha d’altres que són superdotats. Alguns no parlen gens i d’altres parlen molt. Les investigacions estan redefinint l’autisme. En lloc de tractar-lo com un trastorn, hauríem de veure’l com una manera d’estar al món, amb una perspectiva única. No és una malaltia mèdica que es pugui tractar i curar.

Quin és l’objectiu, doncs?

Que els individus amb autisme puguin alliberar-se de les conseqüències devastadores que acostumen a patir, la pitjor de les quals és un profund aïllament. Poden treballar molt bé en algunes àrees, n’hi ha que tenen habilitats artístiques increïbles. Seria fantàstic que tinguessin la possibilitat de créixer, de viure independentment, de treballar i de tenir relacions significatives.

En alguns casos ja està passant.

Sí, hi ha adults amb autisme que són professors universitaris malgrat que tinguin problemes de capacitats adaptatives. Però volem que tots els afectats puguin aprendre a relacionar-se en societat, que tinguin la possibilitat de ser independents.

Tot un repte.

Sí, i no només per a ells. La detecció precoç és necessària, però no n’hi ha prou. Només detectar-ho no seria ètic: calen aparells per als metges d’atenció primària, facilitar un tractament accessible a totes les famílies, tenir un impacte en la realitat de cada comunitat. Ara estem fent una investigació amb 36.000 nens de quatre estats nord-americans: Nova York, Geòrgia, Florida i Pennsilvània. La idea és que puguin ser tractats a casa mateix, involucrant els pares i fent-los cursos perquè sàpiguen com actuar.

De moment, la investigació se centra als Estats Units.

És veritat, però també tenim l’oportunitat de fer col·laboracions a Espanya, Anglaterra, Israel i el Brasil. L’autisme és un problema universal i en aquest sentit la detecció precoç ha de ser un repte per a tots els països. En aquests moments, als Estats Units disposem d’onze aparells de detecció, però aviat en tindrem més i segur que arribaran a la resta del món.

¿Quin percentatge de la població pateix autisme?

Quan vaig començar en aquest camp pensava que hi havia quatre individus per cada 10.000 amb autisme i que, per tant, era una afecció molt rara. Ara sabem que un de cada 68 nens té autisme, almenys als Estats Units, Anglaterra i Corea del Sud. No tenim dades de Catalunya, però no hi ha cap motiu per pensar que sigui diferent. Als Estats Units hi ha més de 4,5 milions de casos i el cost social d’aquest trastorn és enorme. Si fóssim capaços d’identificar-lo a temps, d’intervenir-hi i tractar-lo, canviaríem la vida dels afectats i de les seves famílies.

http://www.ara.cat/societat/Ami-Klin-Lautisme-diferent-destar_0_1456054400.html

24 de novembre 2015

La prevenció de les violències masclistes que afecten la gent jove

DOCUMENTACIÓ

- Recull d'experiències presentades a les Trobades Tècniques de Joventut 2015 sobre violències de gènere 
- Vídeos de les Trobades Tècniques de Joventut 2015 sobre violències de gènere
- Storify de les Trobades Tècniques de Joventut 2015 #jovesgènereiviolències 

És una eina de suport pràctica i operativa elaborada per facilitar l'acció dels professionals i les professionals de joventut en l'abordament de la violència contra les dones des de la prevenció, la detecció precoç, l'atenció i l'acompanyament. 

Aquest document, de 2009, és el resultat del treball de diferents departaments de la Generalitat amb la finalitat d'establir una base sòlida a partir de la qual es pugui donar una resposta unificada, coordinada i adequada als diferents problemes derivats de la violència masclista. És un instrument actiu que estableix les bases a partir de les quals es defineix un model d'intervenció compatible amb el que estableix la llei. 

Recull de les principals conclusions de l'informe jurídic elaborat sobre els drets de les dones adolescents davant la violència masclista en les relacions de parella o situacions anàlogues. 

Publicació de 2015, elaborada per un extens grup de treball multidisciplinar, que pretén ser útil per tal de millorar la detecció i la intervenció en situacions de violència masclista que afecten els adolescents i les adolescents. 

Guia de 2015 sobre el projecte de formació de professionals en violències de gènere. És el resultat del treball col·laboratiu feminista entre dues entitats del tercer sector, Candela i Tamaia, i l'equip investigador de la Universitat Rovira i Virgili. 

Estudi que aborda la percepció que l'adolescència i la joventut tenen sobre la violència de gènere. Per a això, s'analitza en profunditat una enquesta realitzada pel Centre de Recerques Sociològiques (CIS) dirigida a la població resident a Espanya de 15 a 29 anys. 

ASSESORAMENT I SUPORT TÈCNICS 

Acompanyament formatiu amb personal tècnic especialitzat per facilitar que els professionals i les professionals incorporin els continguts relacionats amb les desigualtats de gènere i les violències masclistes dins les seves actuacions, mentre dissenyen i posen en pràctica actuacions de prevenció amb joves. 

PROGRAMES I SERVEIS 

Programa que s'emmarca dins la línia estratègica de sensibilització i prevenció i respon a la voluntat d'endreçar, homogeneïtzar i millorar l'eficàcia del conjunt de les actuacions preventives, així com dels continguts que s'adrecen a joves i adolescents que es realitzen des de les diferents administracions públiques i institucions. 


NORMATIVES I LEGISLACIÓ 


EINES 

En aquest espai de la pàgina web Jove.cat s'ofereixen recursos en relació a la violència contra les dones. 

DOSSIERS 

23 de novembre 2015

Google per a organitzacions sense ànim de lucre


Programa de Google per a organitzacions sense ànim de lucre que ofereix accés gratuït a eines com Gmail, YouTube per a entitats, Google Earth Solidari i Google Ad Grants, entre d'altres. Aquestes eines poden ajudar a la comunicació amb nous socis i voluntaris, a treballar de forma més eficaç i a transmetre la informació de l'entitat. El programa, que ha arribat a Espanya fa unes setmanes, porta actiu des del 2006 a altres països.

20 de novembre 2015

Manifest del CNIAC. 20 de Novembre de 2015

En el primer aniversari de la Constitució del Consell Nacional dels Infants i Adolescents de Catalunya (CNIAC) i per commemorar el 26é aniversari de laConvenció dels drets de l’infant, els vocals i les vocals del CNIAC volem fer sentir la veu de tots els nens i nenes catalans i manifestar la nostra preocupació per moltes coses que estan passant als infants i adolescents de tot el món, en general, i de Catalunya, en particular.

Per començar, volem que es protegeixi als nens i nenes i adolescents que viuen a països on els seus drets no es tenen en compte o no són respectats i que han de treballar des de petits, o anar a la guerra o han de marxar del país i refugiar-se en altres, o no tenen escoles, ni medicaments, ni menjar, ni aigua.

La situació en la que viuen aquests nois i noies és injusta i no se la mereixen.

Per aquest motiu s’ha de buscar una solució immediata. Aquests nens i nenes mereixen tenir una infància on poder jugar, estudiar, alimentar-se bé, créixer i ser feliços.

Aquí, a Catalunya, volem fer-nos sentir més. Per això animem a tots els ajuntaments a que creïn Consells d’infants i adolescents perquè tots i totes volem donar la nostra opinió i ser escoltats i valorats. La nostra opinió també compta i tenim molt bones idees.

Finalment, volem dir que des del CNIAC farem tant com puguem per fer saber tot el que els hi passa als nens i nenes i adolescents del món i per proposar millores pels infants i adolescents de Catalunya i si podem, de més enllà!

Tingues veu, veu de nen/a Consell Nacional dels Infants i Adolescents de Catalunya

19 de novembre 2015

Estas son las señales que presentan los niños con altas capacidades

Niños que desde bebés han resultado ser precoces, diferentes, con un carácter también distinto. Suelen ser niños que, a menudo, tienen mayor capacidad, pero si esto no se diagnostica a tiempo puede tener graves consecuencias, por ejemplo el fracaso escolar.


Olga Carmona, experta en Diagnóstico y Atención Psicopedagógica de Niños con Altas Capacidades, ha concedido a ABC Familia una entrevista en la que ofrece pautas a los padres para que sepan qué hacer si tienen un hijo que posiblemente tenga altas capacidades.

¿En qué consiste tener altas capacidades? ¿Es lo mismo que ser superdotado?

Altas Capacidades Intelectuales es un concepto que engloba, sobredotación, talento y precocidad intelectual. Simplificando mucho y para entenderlo, la Organización Mundial de la Salud (OMS) establece que los superdotados son aquellos niños que tienen un coeficiente de inteligencia igual o superior a 130. El superdotado posee una excepcionalidad muy superior en todas las áreas y aptitudes de la inteligencia, es la expresión máxima de la inteligencia humana.

Las personas con talento puntúan alto en una aptitud específica (talento simple) o en varias combinadas (talento complejo), pero están dentro de la media o incluso por debajo, en el resto de aptitudes. Por ejemplo, si tomamos como referencia el modelo de Inteligencias Múltiples de Gardner, un talento simple podría dar muy elevado en inteligencia corporal –cinestésica— como es el caso de los jugadores de fútbol, pero da normal o incluso bajo en el resto.

La precocidad intelectual definiría aquellos niños que adquirieron de forma temprana algunos hitos intelectuales o psicomotrices, por ejemplo comenzaron a hablar antes de los dos años o a escribir antes que el resto de sus compañeros de edad. Todos los niños superdotados son precoces intelectualmente, pero no todos los precoces devienen en superdotados. Es decir, cabe esperar que algunos de esos niños precoces acaben por estabilizarse con el paso del tiempo, si bien no es lo más frecuente.

En ambos casos, tanto en el talento como en la sobredotación, la creatividad tiene un papel protagonista, ya que el perfil de estas personas es altamente creativo.

Cómo se sabe que un niño tiene altas capacidades?

A través de una evaluación completa hecha por expertos. Esta evaluación debe incluir coeficiente intelectual, creatividad, historia de vida y estado emocional, como mínimo.

Las señales

¿Cuáles son los síntomas más evidentes y a partir de qué edades se notan?

Son bebés muy demandantes, se sobrestimulan con facilidad, tienen un alto nivel de coordinación psicomotriz, levantan la cabeza antes del mes de vida, vocalizan dos sonidos diferentes sobre el mes y medio, dice su primera palabra hacia los 5 meses y a los 6 ya responden a su nombre.

Posteriormente aparecen otras características comunes a la mayoría de los superdotados:

Son muy intensos emocional y sensorialmente: La intensidad emocional desconcierta a los padres porque no entienden el exceso de emocionalidad en sus reacciones. La baja tolerancia a la frustración les hace estallar en rabietas descomunales, reaccionan de forma exagerada a una película triste o de miedo, muestran de forma precoz e intensa una enorme capacidad empática y un radical sentido de la justicia y la equidad.

«Es muy frecuente que se diagnostique por error TDAH a niños superdotados»

Sensorialmente describen una característica poco conocida y aún menos entendida por los padres: la hipersensibilidad sensorial. Los padres describen que a su hijo le molesta la etiqueta de la ropa, los sonidos fuertes, las luces intensas… Los niños altamente creativos y superdotados perciben la realidad de forma diferente: perciben muchos más inputs sensoriales que el resto de personas y además de forma aumentada. Esta característica puede afectar a cualquiera de los cinco sentidos: tacto, oído, olfato, vista y gusto o incluso a todos ellos. También pueden exhibir hipersensibilidad psicomotriz, es decir, son niños muy movidos, con excedentes de energía, difíciles de agotar, entusiastas, y con una inabarcable necesidad de estar en actividad, sea física o cognitiva. Es muy frecuente el erróneo diagnóstico de Déficit de Atención e Hiperactividad (TDA-H) en niños superdotados, ya que el aburrimiento les lleva a la desconexión y ponen su excedente de energía al servicio del movimiento, pero nada más lejos de la realidad ya que la capacidad de concentración de estos niños es tan intensa que muchos padres refieren que parecen sordos cuando están inmersos en una tarea de su interés.
  • Cuestionan la autoridad y las normas si éstas no están argumentadas y tienen sentido para ellos.
  • Les preocupan temas relacionados con la existencia a edades muy tempranas, la muerte, la existencia de Dios, nuestro origen, la justicia social.
  • Memoria prodigiosa, tanto a corto, como a la largo plazo y de todo tipo incluyendo la memoria eidética, que es la capacidad de recordar imágenes, sonidos y objetos con un nivel de detalle muy preciso y sin necesidad de usar mnemotecnia. Se da en niños superdotados y no se encuentra en adultos.
  • En la mayoría de los casos hacen un aprendizaje de la lectoescritura muy temprano y de forma autodidacta, cuando son escolarizados a los 3 años, muchos de ellos ya leen y escriben sin haber recibido estimulación ni aprendizajes previos.
  • Poseen un vocabulario preciso, rico y muy amplio para su edad.
  • Predilección por juegos de carácter cognitivo, tipo puzles, legos, etc…
  • Son muy autocríticos, pefeccionistas y competitivos. Gran sentido de la independencia y por tanto, de la libertad. No resultan fáciles de educar especialmente en sistemas familiares y escolares rígidos y con exceso de normas.
  • Suelen ser muy distraídos fuera de aquello que les interesa. La explicación está en que estos niños conviven con un cerebro que percibe todo, todo el tiempo, por lo que tienen sobrecargas sensoriales y emocionales, desorganización personal, distracción, retraso en el procesamiento de la información menos relevante, bloqueos y fatiga mental. Es común que los padres nos digan que no conciben como su inteligente hijo no es capaz de ponerse la camiseta del derecho o parecer «ido» cuando se le habla.
«Son niños están en un lugar con sus emociones y en otro con su intelecto»
  • Su desarrollo sigue un curso desigual, lo que los psicólogos llamamos disincronía evolutiva, que consiste básicamente en que todas las áreas de su desarrollo no siguen una evolución paralela, de manera que un niños con alta capacidad puede estar preocupado por temas existenciales y a su vez reaccionar con una rabieta ante la pérdida de un juguete. Ocurre que intelectualmente está en un lugar y emocionalmente en otro. También es frecuente que el niño quiera hacer cosas que ha pensado e imaginado pero que no puede hacerlas porque por su edad está limitado a nivel motriz, lo que produce una gran frustración y deriva en llantos de impotencia.
Cómo actuar

¿Qué hacer cuando un niño tiene altas capacidades?

Informarse todo lo posible para poder entender cuáles son las necesidades de su hijo, aceptarle. Vivirlo como un privilegio, no como un problema. Tener un hijo con alta capacidad es un regalo, no una enfermedad.

El sistema educativo español no parece muy propicio para un niño de altas capacidades. ¿Qué le espera a ese alumno en un colegio normal donde no será entendido ni entenderá nada?

«No es infrecuente encontrar en estos niños síntomas de ansiedad y depresión, cuando no son diagnosticados»

El fracaso rotundo, a nivel personal y académico. El niño se frustrará y tirará la toalla. No es infrecuente encontrar síntomas de ansiedad y depresión en niños no diagnosticados o no atendidos de acuerdo a sus necesidades. Y desgraciadamente en España, esta no es una prioridad. En el sistema público, en general, los profesores carecen de la formación imprescindible para satisfacer la demanda de estos niños y son vividos como una carga o como un problema.

¿Si unos padres sospechan que su hijo tiene altas capacidades, qué deberían hacer?

Acudir lo antes posible a un experto para que confirme o no el diagnóstico. La detección a edades tempranas, favorece la canalización de todo su potencial y hace que los padres empiecen entender y a empatizar con las necesidades reales de su hijo.

Ser superdotado no es una característica, es una forma de ser y por ello, una forma diferente de entender y procesar la realidad. En la infancia, esto puede resultar muy difícil porque perciben mucha más información de la que puede gestionar, el mundo se vuelve por momentos hostil, lento e incomprensible para ellos. Los otros niños tienen intereses muy diferentes a los suyos y no parecen comprenderles, incluso muchos padres que no saben que su hijo es distinto, intentan por todos los medios que se comporte de acuerdo al patrón establecido para la media de los niños de su edad, lo que da lugar a muchos desencuentros, soledades e infelicidad.

El nuevo paradigma de la superdotación y de las altas capacidades considera que las personas superdotadas constituyen el mayor capital humano de la sociedad, si sus dones y talentos se educan adecuadamente (Guía Científica de las Altas Capacidades, Gobierno de España).

Los padres somos la piedra angular en su desarrollo y su felicidad, aunque necesitamos el apoyo de otros profesionales y especialmente del sistema educativo para lograr que estos «niños-regalo» puedan desplegar todo su potencial y convertirse en inmensos bienes para sí mismos y para toda la sociedad.

http://www.msn.com/es-es/noticias/tecnologia/estas-son-las-se%C3%B1ales-que-presentan-los-ni%C3%B1os-con-altas-capacidades/ar-AAfzGHP

18 de novembre 2015

Fer ruta per afavorir la inclusió social per Laura Pinyol


La Transpirenaica Social i Solidària és una marxa de 800 quilòmetres que buscadonar oportunitats a joves en risc d’exclusió social 

 

Recórrer el Pirineu perquè, a través de l’esport i la natura, es transmetin valors educatius que facilitin la inserció a joves en una situació sociolaboral desafavorida o en risc d’exclusió social. Aquest és el principal objectiu de la Transpirenaica Social i Solidària, que organitza des de l’any 2013 la Fundació Formació i Treball, a la qual s’han sumat nombroses institucions, entitats, empreses, administracions i particulars. La Fundació Pere Tarrés és una de les que hi col·laboren i aquest estiu hi han participat 8 joves del centre socioeducatiu El Submarí, de la Zona Franca de Barcelona, una educadora i un voluntari de l’Agrupació d’Amics.

Aquest projecte, en què ja han participat més de 300 joves, és una eina de sensibilització, unió i cohesió que promou la transformació social i emocional dels participants a través de vivències positives en l’entorn privilegiat de la muntanya. També fomenta l’acceptació incondicional dels membres del grup, afavoreix l’enriquiment personal dels joves i el seu creixement i genera una xarxa solidària de complicitats. Meritxell Flores és l’educadora social que va formar part de l’expedició i destaca “l’oportunitat de tornar a conèixer uns nois fora del seu entorn habitual”. Aquest entorn és el programa Vols un cop de mà?, que el centre obert El Submarí ofereix cada dia com una aula oberta.

Descobrir la muntanya

Una de les primeres descobertes que permet aquesta marxa és la muntanya. La majoria dels joves que hi participen viuen en àrees urbanes on no hi ha “gaires oportunitats per descobrir la natura”, comenta Ramon Garcia, el voluntari que els ha acompanyat durant disset dies per algunes etapes del Pirineu. “Treure’ls de l’entorn tancat que sovint són els seus barris i que gaudeixin de la muntanya” és una factor decisiu. És un dels aspectes que subratlla l’impulsor d’aquesta iniciativa, Ignasi de Juan: “Fer servir l’estada a la muntanya com una eina terapèutica” per ensenyar que “compartir l’esforç per un mateix repte afavoreix la inclusió, el respecte cap als altres, la solidaritat i les relacions entre iguals”.

Punt de trobada

La ruta transpirinenca recorre 800 quilòmetres entre el cap Higuer, a l’oceà Atlàntic, i el cap de Creus. Els joves becats per la Pere Tarrés han participat només en algunes de les etapes, normalment d’entre vint i trenta quilòmetres cadascuna. Però no es tracta només de caminar. A la Vall de Núria, per exemple, es va programar el fòrum social Talent i territori, amb dinàmiques interactives entre els joves i la resta de participants, per descobrir que “cadascú té el seu talent”, explica De Juan. I és que un dels altres objectius de la ruta és “crear xarxa entre institucions i empreses” i fer palès que “el Pirineu és un lloc per generar feina i pràctiques i descobrir capacitats”.

Històries increïbles

El Ramon Garcia fa quatre anys que és voluntari, en té 59 i és exbanquer. Des del seu punt de vista, l’experiència porta “els sentiments a flor de pell”. “Et sembla que surts de casa per acompanyar-los i acabes veient que ells t’acompanyen a tu, que guanyes coses que havies perdut”. Compartir ruta amb alguns joves immigrants acabats d’arribar i en situació molt vulnerable -hi participaven a través de la Fundación La Merced de Madrid- va ser una experiència “molt enriquidora”. “Pràcticament no ens enteníem, però al final van explicar-nos històries increïbles”, explica Garcia. Això fa que descobreixis que “cadascú ve del seu món”, molt diferent del teu, però la “muntanya genera comunicació, fa que coneguis l’altre i t’hi relacionis”.

La seva experiència com a voluntari és tan grata que desitja tornar-hi l’any vinent. “Ara el repte és aconseguir que durant l’hivern puguem fer alguna sortida més a la muntanya”, assegura.

Un objectiu compartit per l’educadora Meritxell Flores, que veu oportú procurar “muntar algun grup d’esports o de sortida a la muntanya” de manera més regular. Una altra meta per assolir i procurar compartir.e

http://www.ara.cat/suplements/criatures/ruta-afavorir-inclusio-social_0_1429657024.html

17 de novembre 2015

XVIII Fòrum “Joves i nova ruralitat: reptes i oportunitats”

El món rural viu un procés de canvi i els joves en són protagonistes

Les aportacions dels ponents i de les experiències presentades el 22 i 23 d’octubre en el marc del XVIII Fòrum d’Estudis sobre la Joventut “Joves i nova ruralitat: reptes i oportunitats” indiquen que estem vivint un procés de canvi en el món rural que encara no està clar on ens portarà. Però sí s’ha evidenciat que hi ha molts joves que estan fent aportacions perquè aquest canvi en el món rural ens acosti a un model de més equilibri territorial, de revalorització de la pagesia i la cultura rural i d’una relació més sostenible amb la natura.


En aquest context de canvi, s’obre l’oportunitat de contribuir a construir aquest nou món rural en aquesta línia de més equilibri territorial, diversificació i sostenibilitat. Però per materialitzar aquest canvi en èxit és necessari abordar tot un seguit de reptes que els diferents experts i joves emprenedors han expressat durant aquests dos dies.

Un primer repte que l’Administració ha d’entomar per contribuir a aquest canvi és plantejar-se cap a on es vol que vagi el món rural. Alguns dels ponents, com en Jaime Izquierdo i la Neus Monllor, entre d’altres, van insistir en la urgència d’abordar aquest debat de manera àmplia i que sigui l’Administració, juntament amb tots els agents implicats, qui lideri la definició d’un model rural nou, diversificat, jove, innovador i sostenible.

Un segon repte que es va apuntar al llarg del Fòrum és que calen solucions originals i adaptades a la realitat local. En aquest sentit, com deia N. Monllor, cal fer microcirurgia per abordar problemes claus pel desenvolupament rural com són l’accés a la terra, la comercialització de productes d’origen rural o el relleu generacional. I per abordar aquest repte és fonamental el paper dels ens locals en el suport als joves en el medi rural i també el recolzament de la Generalitat.

En l’espai dedicat a les experiències de joves que engeguen projectes de vida, empresarials i cooperatius al món rural, es va fer èmfasi en la importància de l’acompanyament. Però un bon acompanyament no es limita només a l’aspecte financer ni es restringeix al moment de la posada en marxa, sinó que un bon acompanyament ha de perdurar al llarg de tot el procés. I en aquest sentit les administracions han de tenir capacitat de generar instruments que puguin acompanyar aquestes iniciatives i que incloguin difondre altres models i experiències, formació, orientació d’experts i molt més.

Finalment, es desprèn un repte fonamental que implica que les institucions facin un canvi cultural que doni més centralitat i visibilitat al món rural, com un espai d’oportunitats, per als joves i les joves i per a la nostra societat. Només des d’aquí es podrà redefinir la relació entre ruralitat i ciutat. I això significa sensibilitzar en els valors de patrimoni natural, agrari, mediambiental i cultural que el món rural aporta per al present i el futur de casa nostra i, sense dubte, dels nostres joves.


MONLLOR, N. (2015). La nova pagesia: relleu generacional en el marc d’un nou paradigma agrosocial. Barcelona: Direcció General de Joventut, col·lecció Aportacions, núm. 53, p. 72

http://ejoventut.gencat.cat/ca/detalls/Noticia/Nova-Noticia-03535

16 de novembre 2015

Psicòlegs I poetes per Carlos González


Fa més de mig segle el psiquiatra britànic John Bowlby va proposar la teoria del lligam o aferrament (vincle afectiu), que en poc temps es va convertir en el principal model per comprendre la conducta i les necessitats dels nens.

Les conseqüències pràctiques de la teoria van ser enormes. Si avui, quan el seu fill ingressa a l’hospital, li permeten ser al seu costat dia i nit, i l’animen a fer-ho, en lloc de dir-li “Les hores de visita són de 17 h a 19 h” (o encara: “Més val que no vingui, només el posa nerviós”); si es busquen famílies adoptives o acollidores en lloc d’ajuntar tots els orfes en grans institucions; o si en els països més avançats (no en el nostre, esclar) s’han augmentat els drets de la dona treballadora amb més d’un any de permís de maternitat, és en gran part gràcies a la teoria del lligam.

Bàsicament, la teoria diu que tots els nens estableixen un primer lligam afectiu amb una persona (habitualment, la mare), i més tard altres lligams amb altres persones; que aquest lligam és una necessitat primària de l’ésser humà (tan important com pugui ser menjar); que la separació de la mare activa la “conducta de lligam” (plorar, i més tard buscar, caminar, parlar...), la finalitat de la qual és posar fi a la separació. Bowlby va descriure el lligam com “una relació càlida, íntima i contínua amb la mare, en la qual tots dos troben satisfacció i alegria”. El nen fa servir la mare com a “base segura”, a partir de la qual pot explorar el món. No es fa independent perquè el separen de la mare, sinó perquè està segur que pot tornar amb ella i rebrà ajuda i consol.

A la Divina Comèdia Dante visita l’infern de la mà del poeta Virgili, que li fa de figura paterna (sí, paterna: “ Tu se’ lo mio maestro e’l mio autore ”, jugant amb aquesta paraula amb el doble sentit d’“el meu autor favorit” i “l’autor dels meus dies”). Així creuen tots dos poetes les portes de l’infern.

E poi che la sua mano a la mia puose con lieto volto, ond’io mi confortai, mi mise dentro a le segrete cose ”. (I després de posar la seva mà en la meva, amb rostre somrient on vaig trobar confort, em va portar dins de les coses secretes).

En aquestes quatre ratlles hi figura tot: el contacte físic, l’acceptació, el somriure, la capacitat per explorar allò que, sense aquest lligam i aquesta reconfortant presència, produiria una por insuperable. La teoria del lligam, en només tres versos lluminosos, més de sis segles abans dels tres gruixuts volums de Bowlby. I és que els grans escriptors sovint mostren un coneixement de l’ànima humana similar al dels millors psicòlegs.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Psicolegs-poetes_0_1396060390.html

15 de novembre 2015

Los trabajadores sociales denuncian el aumento de las agresiones y amenazas

Un vecino de Las Castañetas ha sido condenado a dos años de prisión por golpear a un educador social e insultar y amenazar a una trabajadora social
La calle Emiliano Zapata donde sucedió la agresión.
Un vecino del barrio de Las Castañetas, A.C.M., ha sido condenado a dos años de cárcel y 800 euros de multa en una sentencia ratificada por la sala tercera de la Audiencia Provincial de Málaga, por agredir a puñetazos a un educador social del Ayuntamiento de Málaga e insultar y amenazar a la trabajadora social con la que estaba. 

Todos los sindicatos representados en el Consistorio han aprovechado el anuncio de la sentencia para denunciar el «incremento de la agresividad y la violencia» contra trabajadores de los servicios sociales del Ayuntamiento y en general en todos los servicios de atención al público. 

Este colectivo, conformado por más de un centenar de trabajadores, señala que las amenazas son diarias y que las agresiones físicas a veces se silencian por miedo a represalias y pide que se instale seguridad en los centros de los Servicios Sociales municipales distribuidos por los distintos barrios. 

El educador social agredido, junto a una trabajadora social, acudió el 4 de febrero de 2013 a una vivienda de la calle Emiliano Zapata, de la barriada de Las Castañetas, poco antes de las dos de la tarde. De otra vivienda cercana salió el acusado y se dirigió a la trabajadora social gritándole que «no recibía ayuda suficiente». La trabajadora le pidió calma y que esperase, pero cuando el educador social salía de la vivienda en la que estaba, el acusado se dirigió a él y «de forma inopinada» la emprendió a puñetazos. 

El funcionario sufrió golpes en la cara, lesiones en la nariz y perforación del tímpano, necesitando 20 días de curación de los que 7 fueron de baja obligada, según los hechos que relata la sentencia. 

El acusado fue condenado por el juzgado de lo Penal número 5 por un delito de agresión a funcionario público y un segundo delito de lesiones con penas que suman 24 meses de cárcel y 800 euros de multa. La sentencia y los hechos han quedado ahora ratificados por el fallo de la Audiencia Provincial. 

La Audiencia ratifica las conclusiones del juzgado de lo Penal y rechaza cualquier posibilidad de que los dos trabajadores agredidos «hayan faltado a la verdad para perjudicar al acusado», más bien al contrario éste, conocedor de la profesión y la actividad de los funcionarios, actuó con «reacción iracunda» y sus actos fueron realizados en «momentos de incontenida cólera» y de «desenfrenado enojo», por lo que no están cubiertos por atenuantes. 

http://www.laopiniondemalaga.es/malaga/2015/10/15/trabajadores-sociales-denuncian-aumento-agresiones/801948.html

12 de novembre 2015

CRAE: menors sota tutela per Olga Vallejo

Una alternativa per quan no es pot estar amb la família


Hi ha menors que estan sota la protecció de la Generalitat perquè els seus pares tenen malmeses les capacitats parentals. Són infants a qui s’ha de protegir perquè tenen un entorn familiar que no és capaç de cuidar-los com correspon. En qualsevol cas, aquesta incapacitat dels pares no té res a veure amb possibles problemes judicials dels fills, al contrari, les criatures en són les víctimes. El sistema vol protegir i garantir un desenvolupament adequat als menors, i treballa perquè en els casos en què sigui possible els nois tornin amb les famílies.

La realitat dels CRAE

Educadors, directors i voluntaris de centres residencials d’acció educativa (CRAE) coincideixen que els CRAE són uns grans desconeguts, tot i que a Catalunya hi ha 97 centres i 6.985 menors tutelats per la Generalitat que hi viuen (dades del 31 de desembre del 2014). Mercè Santmartí, directora general de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), ens avança que s’està treballant en un projecte marc dels CRAE per seguir millorant les pràctiques dels centres: “L’objectiu és que s’unifiquin els serveis a tots els centres i es respectin les seves particularitats. Encara s’ha de decidir si s’implanta com a pla pilot a alguns centres de cada demarcació o si s’aplica a tots alhora”.

Des de la DGAIA es té clar que cal invertir sobretot en la detecció precoç i el treball preventiu. “El que busquem és una mínima institucionalització dels infants. S’ha de treballar amb els pares, donar-los eines per evitar que els fills arribin als CRAE. Així aconseguirem que els adolescents que entrin al sistema estiguin menys cronificats que ara; es tindrà més temps per recuperar-los, perquè moltes vegades arriben al centre que són adolescents i quan tenen divuit anys ja poden marxar. També s’evitarà el cost que suposa recuperar la situació amb la família quan hi ha hagut un trencament”, explica la directora general.

L’ideal seria -diu- arribar a tots els pares, que es fes feina al medi, amb la seva família, treballant plegats Generalitat i famílies. Però si tot i així no és possible i el menor ha d’estar tutelat per l’administració, treballarem pel retorn del menor amb les famílies”.

Santmartí reconeix que sovint hi ha certes reticències quan arriba un CRAE a un barri. “Hi ha veïns que pateixen pel que pugui passar, però sempre els dic que aquesta canalla ha patit molt i treballen aspectes que altres nois de la seva edat mai treballaran. I, sobretot, el que tenen és ganes de sortir-se’n i de tirar endavant”.

Com és un CRAE?

Fa deu anys que la Jordina Mora és directora d’un CRAE gestionat per l’entitat INTRESS. La Jordina diu que la idea dels CRAE és intentar assemblar-se al màxim a una família, però més gran del que és habitual. De fet els centres són pisos o cases on s’intenten reproduir les mateixes estances que a qualsevol casa, amb la diferència que a les habitacions hi ha més nens, i que els plànings que hi sol haver penjats a la nevera són de gran format: “És evident que no farem jornades de portes obertes perquè nosaltres tampoc obrim casa nostra a tothom, però estaria bé que la gent conegués els CRAE. Ha canviat el model dels centres, no té res a veure amb el que mostra el documental Els internats de la por, on acollien als nois en veritables presons. Ara pot venir un amic de l’escola a jugar al CRAE i ens integrem a la comunitat on som. Volem normalitzar al màxim la situació dels nois que viuen als centres, perquè això també els ajuda a ells”, explica la directora.

Fa quatre anys que el Mohamed va arribar a Catalunya de manera il·legal. Va deixar la seva família al Sàhara per buscar-se la vida al nostre país. Després d’Algesires i Granada, va arribar a Barcelona i els Mossos el van dur a un centre de menors, on es va estar un any. En tenia 17 i mig quan va entrar a un CRAE. Només va quedar-s’hi sis mesos, perquè feia els divuit. Ara viu en un centre de la Fundació Mercè Fontanilles. Reconeix que sabia que no seria fàcil, però està content. “A tots els centres que he estat m’han tractat molt bé, mai he tingut problemes”, explica el Mohamed. A la Fundació l’han ajudat a trobar feina. Ara treballa de forestal i abans ha sigut cuiner i cambrer. Diu que se sent bé, satisfet d’haver-se integrat a la societat: “Sóc casteller, fem activitats i dinars amb gent del barri, faig circ i participo en el guarniment de carrers de les Festes de Gràcia”.

La Txell Campmajó, educadora social en un CRAE d’INTRESS, coincideix en la idea que als CRAE s’intenta reproduir al màxim el que passaria en una llar. Hi ha tres torns d’educadors (matí, tarda i nit) que bàsicament fan la funció d’acompanyament a l’infant en el procés que està vivint. Això suposa fer les tasques més quotidianes, com banyar-los, ajudar-los amb els àpats i els deures, dur-los a l’escola o a extraescolars, amb la intenció de fer que el CRAE sigui percebut com casa seva. Per a la Txell la relació educativa és una relació de compromís amb l’infant: “Entenem les seves conductes com una forma d’expressió de la seva experiència vital. Des d’aquesta relació els ajudem a explicar la seva vivència de dolor d’una manera reparadora per a ells”.

Els educadors treballen aspectes específics com entendre, per exemple, per què són al centre. També fan de pont amb la família si hi ha visites: “Volem crear un vincle amb el nen. A mesura que es fa aquest procés de vinculació i s’adonen que estàs disponible, et reconeixen com a figura de referència i entenen que ets allà per ajudar-los”, explica la Txell.

Els caps de setmana solen ser lúdics, amb excursions a la muntanya, la platja o la piscina. “Procurem que els nens se sentin tan individualitzats com sigui possible, tot i que fan vida en grup. Per exemple, si a una noia li agrada el bàsquet l’apuntem a l’extraescolar, que senti que té el seu espai. Davant un mateix fet donem respostes diferents perquè cada nen és diferent”, apunta l’educadora social.

Els educadors socials no es fan càrrec de qüestions logístiques com netejar, omplir la nevera o cuinar, però sí que a mesura que els infants van creixent fan amb ells feines domèstiques amb una finalitat educativa. L’objectiu és que siguin conscients de quin és el funcionament de la casa, que s’adonin que no tenen un càtering i que ni el menjar ni el llit es fan sols. Es treballa l’autonomia dels joves per quan tornin amb la família o per si, en complir la majoria d’edat, han de deixar el centre. S’intenta que tinguin habilitats domèstiques, burocràtiques, que sàpiguen gestionar els recursos propis, i tot el que sigui necessari per ser autosuficients quan ja no estiguin tutelats per la Generalitat.

Els CRAE funcionen?

La Fina Sala és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i forma part del grup IARS (grup de recerca en Infància i Adolescència en Risc), que està desenvolupant estudis que persegueixen millorar el desenvolupament i inserció social i laboral dels joves i infants en risc social, en especial dels joves tutelats.

A més, la Fina és voluntària d’un CRAE des de fa més de quinze anys i últimament els fa repàs escolar: “És una necessitat que tenen. Sovint pateixen un retard escolar important. De fet, menys del 30% dels nois i noies que han estat en un CRAE acaben l’ESO, en comparació amb el 73,6% de la població general que es gradua”, explica la professora. Reconeix que els CRAE no són la solució, però els menors que són al centre estan cuidats, en un entorn segur i tranquil. Malgrat tot, hi ha un desgast emocional important perquè moltes criatures s’enyoren dels pares.

Segons la Fina “un dels problemes és que molts nois entren als centres quan són adolescents [més del 50% hi ingressen a partir dels quinze anys] i no solen tenir ni rutines ni habilitats socials. S’intenta fer una maduració accelerada, se’ls ha d’ajudar amb molt poc temps, perquè amb divuit anys, en principi, l’administració acaba el seu compromís i ja poden marxar, tot i que poden acollir-se al programa de suport fins als vint-i-un que els ofereix la DGAIA”.

Hi ha estudis que avalen la feina dels CRAE, amb joves que han estat ingressats en centres i valoren positivament tant l’atenció que rebien com les instal·lacions. La majoria estan d’acord amb la decisió que es va prendre de dur-los al CRAE. “Hi ha la percepció que s’avala la intervenció que s’havia fet. Els joves consideren que han tingut més oportunitats havent estat en un centre que amb la seva família”, apunta Fina Sala.

La Naret és mestra, està casada i té cinc fills. Fa vint-i-dos anys que va entrar per primera vegada en un CRAE, quan en tenia dotze. Llavors la seva mare tenia un problema d’alcoholisme i era incapaç de fer-se càrrec d’ella. La Naret ho té clar: estar al CRAE ha sigut beneficiós per a ella. Reconeix: “Al principi va ser complicat, ho vaig passar malament, em portava molt malamentl… Fins que vaig fer un canvi i vaig veure que realment allò era una oportunitat i l’havia d’aprofitar. Fins i tot em van plantejar la possibilitat de tornar a veure la mare i fer conciliació, i els vaig dir que no”. Va entendre que la família no es pot triar però que ella, amb l’ajuda dels educadors, podia tirar endavant: “Em vaig sentir molt estimada pels educadors que hi havia al CRAE. Ells creien en mi i em van fer creure que ho aconseguiria”, explica la Naret.

Després de l’experiència com a voluntària, la Fina considera que els nens que estan en centres són molt agraïts. Normalment fan vincles molt fàcilment i solen ser confiats, pel fet d’haver passat tanta gent per la seva vida, entre educadors, tècnics i companys: “Et sorprèn la facilitat amb què s’obren. Però això també té un petit inconvenient, que més endavant es confiïn en algú que no els convé. No podem oblidar que el 30% de les noies que hi ha al CRAE són mares abans dels vint anys”.

Estima i empara

La Naret va viure situacions complicades i de molta desestructuració, però de ben petita es va sentir estimada. Va viure dels vuit mesos fins als vuit anys amb els seus besavis. “Ells em cuidaven, em donaven el que necessitava, sentia que era important per a algú i sabia el que era estimar. Tenia la base, només havia de tornar a treure tot el que havia viscut de petita”.

La Fina Sala reconeix la importància que els tutelats trobin una xarxa social que els ajudi. Si de petits no han tingut un bon vincle afectiu és difícil que acabin de fer bé els vincles, creant amistats i desenvolupant les seves habilitats socials.

Després de dotze anys treballant com a educadora social, la Txell Campmajó té assumit que ha viscut moltes pèrdues: “No és fàcil però t’acostumes a crear i desfer vincles. Quan un nen entra a la casa ja saps que el perdràs, és un ritual. Els expliquem que estem tristos i els trobarem a faltar, però alhora estem contents perquè els hem cuidat. Després d’haver viscut junts moments molt intensos hem de poder deixar-los anar. Aquests comiats tenen una part maca, quan penses en com van entrar al CRAE i com en marxen”.

El Mohamed i la Naret són dos casos de superació fruit del seu esforç i del dels professionals que els han ajudat, però no sempre surt tan bé. Malgrat tot, la directora general de DGAIA afirma -sense amagar que és un motiu d’orgull- que, tot i que sempre es pot millorar, Catalunya és un referent pel que fa a tutela i infància.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/CRAE-menors-tutela_0_1358264168.html

11 de novembre 2015

Els acolliments augmenten un 8% i ja arriben a 1.034 infants desemparats

L'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció busca més famílies sobretot per a majors de 7 anys, grups de germans i nens amb necessitats especials
Núria Canal, directora de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció. 
L'acolliment a Catalunya ha crescut un 8% el darrer any, segons les dades que ha recollit l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA) fins l'agost. S'han pogut acollir 1.034 infants davant dels 969 que es van acollir durant tot el 2014. Ha estat gràcies a un augment de les famílies acollidores, que arriben a les 637, quan durant el 2014 només se n'havien registrat 608. La directora de l'ICAA, Núria Canal, valora molt positivament les xifres però no s'atreveix a posar un topall perquè depèn de les necessitats que sorgeixen en infants desemparats. Per això, focalitzaran la campanya per trobar famílies que vulguin acollir majors de 7 anys, grups de germans i infants amb necessitats especials.

Tant les famílies acollidores com el nombre d'infants acollits han augmentat el darrer any a Catalunya. Les dades que ha recollit l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció fins el 31 d'agost són esperançadores perquè ja superen el nombre d'acolliments i famílies de tot el 2014. Així, de moment el 2015, 1.034 infants han estat acollits en 637 famílies, mentre que el 2014 van ser 969 nens i nenes, els qui van poder gaudir d'aquesta fórmula de protecció oferta per 608 nuclis familiars.

Tot i aquest augment del 8%, la directora de l'ICAA, Núria Canal, assegura que és ''un llarg camí per recórrer''. En una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies (ACN), Canal ha agraït el gest de ''responsabilitat social i solidari vers el país i els infants'' que fan totes aquestes famílies però ha recordat que cal seguir treballant per aconseguir que tots els nens i nenes que ho necessitin puguin gaudir d'una llar familiar durant el temps que els professionals ho considerin necessari. En aquest sentit, Canal no ha especificat quantes famílies caldrien per resoldre tots els casos perquè ha assegurat que és una xifra que canvia en funció de cada context, però ha reconegut que amb l'actual, no n'hi ha prou.

Per aquest motiu, ha explicat Canal, des de l'ICAA engegaran properament una nova campanya per intentar cercar famílies amb ''les aptituds i les actituds'' per poder fer un servei de ''terrible generositat'' que dóna un ''valor afegit'' a uns infants, pel que fa a estima. Un dels objectius és aconseguir famílies disposades a acollir nens i nenes majors de 7 anys, grups de germans o amb necessitats educatives especials, que són els tres grups més difícils d'acollir pel sobreesforç que suposa, i per això cal destinar-hi més recursos.

Canal recalca que l'acolliment és una mesura temporal que implica tenir la guarda d'un infant protegit que està tutelat per l'administració. El menor no trenca els llaços amb la família biològica perquè, de fet, l'objectiu és que aquesta recuperi els hàbits perduts i puguin tornar a tenir cura de l'infant. Per això, ja es pacten una relació de visites. Canal assegura que el darrer any, més del 25% dels infants acollits han pogut tornar amb la família biològica, i en alguns casos, l'acolliment s'acaba abans del previst, sempre i quan la família pugui garantir que les necessitats de l'infant estan perfectament cobertes i garantides.

Tot i que no és l'objectiu d'aquesta fórmula, en casos esporàdics, l'acolliment acaba en adopció. Sempre però, depèn de les necessitats de l'infant i no només de la voluntat de la família d'acollida, i per tant, l'administració només ho permet quan és estrictament necessari. Això està determinat d'aquesta manera i per això descarta que hi hagi famílies que inicien el procés d'acolliment pensant en una adopació final, ja que en les formacions i la valoració que es fa dels candidats s'expliquen aquestes circumstàncies. En els casos en què ho han pogut confondre, són les mateixes famílies que acaben deixant el procés per iniciar el que corresponent.

Sense previsió per obrir la valoració de les famílies adoptants

Des del juliol del 2011, la valoració de nous expedients per parelles que volen adoptar estan suspesos. Canal ha explicat que en aquell moment hi havia llista d'espera de més de 1.000 famílies i l'assignació es feia a raó de 80 o 90 nens cada any. Per tant, per Canal, gestionar la llista era gestionar ''emocions i expectatives'' de famílies que, a més, havien de passar la valoració cada 3 o 4 anys. Aquest va ser el motiu per suspendre el tràmit i de moment, no es preveu tornar-lo a reobrir perquè el ritme continua sent el mateix. ''No és just per a les famílies'', ha afirmat Canal. La directora de l'ICAA recorda però que les sol·licituds per als perfils concrets de nens majors de 7 anys, amb necessitats especials o grups de germans si que continua oberta.

Pel que fa a les adopcions, Canal ha explicat que alguns dels 28 països amb qui treballa Catalunya ha començat a potenciar altres mesures de protecció, com ara els mateixos acolliments familiars, i per tant, ha dificultat l'arribada d'aquests infants. Canal celebra aquestes millores perquè és positiu que ''cap nen hagi de sortir de casa seva'' però recorda que sempre hi hauran països endèmics que necessiten l'adopció internacional i sempre i quan es garanteixi transparència i legalitat, Catalunya hi serà pel convenciment que és una bona mesura de protecció de la infància.

http://www.eixdiari.cat/societat/doc/58041/els-acolliments-augmenten-un-8-i-ja-arriben-a-1034-infants-desemparats.html

10 de novembre 2015

2n mensaje a la Sra. que dirige la Dirección General de Atención a la INFANCIA Y A LA ADOLESCENCIA:


Somos muchos los que estamos haciendo lo posible y lo imposible para que los niños vuelvan con sus familias. Si una madre no puede cuidarlos. Con el resto de la familia. Pero nunca con la DGAIA. Nunca con una fundación. Los sustitutos de los internados. 


Y es que cuando las fundaciones que cuidan a los niños cobran 170 euros diarios por hacerlo, empezamos a sospechar que alguien podría no hacerlo por los niños. ¿170 euros diarios? ¿5.100 euros al mes? ¿61.200 euros al año por cada niño? 

Hay una fundación en Rubí que en 2013 por cuidar a 13 niños se embolsó 295.000 euros de un total de 795.600 euros ingresados. La Generalidad se metió en el bolsillo de alguien 500.600 euros. ¿De quién era el bolsillo?


Alguien se imagina que cada familia recibiera 5.100 euros al mes para cuidar a su hijo? Bueno esto nos puede dar la idea de por qué en Cataluña existe la DGAIA (de todas formas la cantidad máxima que pagan es de 664.903.24 euros al año por 13 niños)

Que la directora de un Centro Residencial de Acción Educativa en Cataluña cobre 36.503 euros es escandaloso. Y cualquier persona mal pensada podría llegar a la conclusión de que lo que importa es retirar niños de sus familias porque si no el negocio so hunde y tenemos que cerrar.

Decidme que no es así. Necesito creer que detrás de esto no hay un negocio. Y es que se baraja la cantidad de 11.200 niños tutelados apartados de sus familias. Y no nos gusta esto. Aquí tenéis datos oficiales. QUE ASCO! Y una pregunta final: ya se que esto lo han manejado CIU y el Tripartito (ERC ICV- EUiA y PSC), pero ¿lo sabia algún partido más?

http://dgaiacreadolor.blogspot.com.es/2015/05/segundo-mensaje-la-veterinaria-senora.html

09 de novembre 2015

Que el dinero para la infancia y la adolescencia que maneja la Generalidad se reparta entre las familias.

¿Cuánto dinero público genera tutelar a un niño, niña o adolescente por parte de la Administración?

Esta es una pregunta que muchos de vosotros nos habéis realizado.

Pues bien, según datos que tenemos, cualquier niña, niño o adolescente que es declarado en desamparo y pasa a estar tutelado por la DGAIA (Dirección General de Asistencia a la Infancia y Adolescencia), genera un gasto, según el Departamento de Bienestar Social y Familia de Cataluña, de 126,33 Euros por día. A ésto hay que añadir el gasto médico-educativo que son 32,19 euros cada mes. Falta añadir el IVA.

Así por ejemplo en un pliego de condiciones técnicas de un concurso realizado en el año 2013 que la Dirección General de la Infancia y Adolescencia de Cataluña (DGAIA), realizó para 13 plazas de un CRAE. (Centro Residencial de Acción Educativa) de Barcelona, la DGAIA. estableció como presupuesto para dichas plazas un montante de 599.435,85 euros al año, sumándole 5.021,64 Euros por la parte médico- educativa y añadiéndole el 10% de I.V.A.(Año 2013). Este presupuesto en cuestión quedó fijado en 664.903,24 Euros para un año.

O lo que es lo mismo 51.146,40 Euros al año por niña, niño o adolescente. Exactamente 4.262,20 Euros al mes por cada niña, niño o adolescente.

Dicho así, por los aproximadamente 8000 niños en desamparo existentes en Cataluña, la D.G.A.I.A estará presupuestando algo más de 400 millones de euros al año, o lo que es lo mismo y asusta más, casi 67 millones de las antiguas pesetas.

Hasta aquí información extraída de ADENICAT y ahora a nosotros se nos ocurre esta reflexión: 

Una Directora de un CRAE (uno de los 176 que hay en Cataluña) está cobrando anualmente 36.503.12 euros al año con un equipo de 16 personas para atender a 13 niños. En total se embolsan unos 295.000 euros al años para cuidar a 13 niños. ¿Os imagináis estas cantidades en manos de una familia? ¿Os imagináis que a los padres, a los abuelos, o a los cuñados se les facilitara este dinero para atender los supuestos descuidos o desamparos de los hijos de sus familiares?

Pero por alguna razón que no se escapa a nadie, la Generalidad de Cataluña prefiere no dar dinero a las familias y que sean Educadores y políticos los que se encarguen del cuidado de los menores.

¿Deben ser todos padres y madres frustrados pero que necesitan los niños de los otros para sentirse bien?. Y lo entenderíamos si no fuera por el dinero que manejan y que mueven, lo que nos hace sospechar que pudiera haber una financiación ilegal y a pesar de nuestras reiteradas preguntas, junto con otras asociaciones, nunca obtenemos respuesta. Es muy raro,

  • Cuando preguntamos al Ministerio de Trabajo, responde
  • Cuando preguntamos al Ministerio de Asuntos Sociales responde. 
  • Cuando preguntamos a la DGAIA de la Generalidad de Cataluña no responden. 
  • Pero lo que es peor, cuando el Defensor del pueblo en Cataluña (Sindic) pregunta en nuestro nombre tampoco responden. Y así nos lo comunica el Sindic. 
¿Que hay que ocultar? ¿Hay financiación ilegal? ESPEREMOS QUE NO ¿Veremos algún día entrar a la Guardia Civil en la DGAIA, en Avenida Paralelo 52 de Barcelona cómo entró en el Palau de la Música donde se tocaban flautas, y trombones?

Ya sabemos que la Directora de Atención a la Infancia y a la Adolescencia en Cataluña es veterinaria, pero eso no le impide conocer sus responsabilidades. Tuvo que conocer la Ley e Procedimiento Administrativo y todas las leyes y normas de aplicación. Además de respeto y consideración a las familias y los jóvenes extutelados, aunque nunca responda.

Los padres y madres que acogen a un niño dicen percibir mensualmente 300 euros de la Generalidad... pero entonces ¿quién se queda y en concepto de qué el resto hasta los cuatro mil?

Existe un entramando de fundaciones y departamentos en la Generalidad de Cataluña que tutelan a ONCE MIL NIÑOS y que supone 44 millones de euros al mes. Seguro que tienen justificación, aunque nosotros no se la encontremos.

Sinceramente nos gustaría que la transparencia entrara por la puerta de la DGAIA. Los niños no se merecen vivir en lugares que según dicen, parecen reformatorios o con personas que abusan sexualmente de ellos sin que haya responsabilidades políticas. Dimisiones y esas cosas. Ceses y expedientes disciplinarios. Ya saben.

http://dgaiacreadolor.blogspot.com.es/2015/04/mensaje-para-la-veterinaria-merce-que.html?spref=fb

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...