30 de juny 2014

Relats amb tracte: tracta'm bé, campanya de prevenció dels maltractaments a la gent gran

Recull de 12 relats que repassen els diferents tipus de maltractaments que poden patir la gent gran i donen a conèixer històries de la vida quotidiana que fan mal i que molt sovint passen desapercebudes.

Relats amb tracte: tracta'm bé, campanya de prevenció dels maltractaments a la gent gran. Solsona: Consell Comarcal del Solsonès, 2013. 63 p.

Exemplar consultable als centres DIXIT

29 de juny 2014

Acompanyant el seu present: professionals amb la infància. Recull d'articles del butlletí Inf@ncia (2011-2012)

Recull d'articles publicats al butlletí electrònic Inf@ncia de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència els anys 2011 i 2012. Ofereix una visió plural gràcies als coneixements, reflexions i experiències d'experts i expertes en la matèria.

Acompanyant el seu present: professionals amb la infància. Recull d'articles del butlletí Inf@ncia (2011-2012). [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, 2014. 334 p. (Col·lecció Infància i adolescència; 10)

Exemplar consultable als centres DIXIT i en línia

28 de juny 2014

Interns dels serveis exteriors participen en el dispositiu especial de neteja per a la revetlla de Sant Joan

Les brigades de serveis exteriors del CIRE van col·laborar en el dispositiu de neteja de les platges de Barcelona després de les celebracions de la revetlla de Sant Joan, en el marc del dispositiu especial preparat per l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona


Des de les 7 h del matí fins a les 10 h del passat 24 de juny, una colla formada per 10 interns de tercer grau va participar en la recollida de la brossa que acostuma a quedar a la sorra després de la festa de la nit anterior. Els presos, supervisats per dos capatassos, van netejar les platges i el perímetre del voltant del litoral urbà de la ciutat de Barcelona.

Aquest ja és l’onzè any consecutiu en què el CIRE contribueix al manteniment del litoral barceloní l’endemà de la revetlla. Els serveis exteriors del CIRE són colles externes d’interns propers a la finalització de la seva condemna que treballen en àmbits com el manteniment urbà, la neteja forestal, els trasllats o les reformes, amb vista, entre altres objectius, a l’adquisició d’hàbits que els ajudin a multiplicar les seves possibilitats de reinserció.

http://justicia.gencat.cat/ca/detalls/Noticia/revetlla_2014

27 de juny 2014

Com afrontem les vacances d’estiu dels infants?


Quan ens apropem a finals del curs, moltes famílies es plantegen com han de planificar els mesos de les vacances.La rutina els aporta una estructura clara en el seu dia a dia, la qual cosa els ajuda a estar més còmodes i feliços.

Durant el curs acadèmic tots els nens i nenes tenen unes rutines, que fan que se sentin més segurs i sàpiguen què és el que han de fer a cada moment. La rutina els aporta una estructura clara en el seu dia a dia, la qual cosa els ajuda a estar més còmodes i feliços.

Però, un cop finalitzat el curs acadèmic, és necessari mantenir aquelles pautes orientadores? Si ho és, com s’aconsegueix de fer-ho? La primera resposta és sí. Cal que els nens i nenes segueixin disposant d’una rutina durant les vacances d’estiu. Ara bé, ha de ser aquesta rutina la mateixa que la de la resta de l’any? No necessàriament. Ni cal ni, en molts casos, és possible que ho sigui. Per tant, els pares han d’establir una rutina d'acord amb les necessitats personals i familiars del moment.

En aquest sentit, és oportú tenir en compte tres qüestions. En primer lloc, els horaris han de continuar sent un element vertebrador dels hàbits i activitats dels nois i noies (anar a dormir, llevar-se, fer les menjades, esbarjo, estudi, etc.). Segurament seran diferents dels aplicats durant la resta de l’any, si s’escau, una mica més flexibles, però el disseny i compliment d’uns horaris segueixen sent bàsics. En segon lloc, a primer cop d’ull pot semblar que la planificació d’activitats és un fermall per als infants, però el cert és que en els moments en què no tenen res previst sovint els costa de trobar alguna cosa a fer i, fins i tot, s’avorreixen. Els horaris, són doncs, una eina dinamitzadora. En tercer lloc, és aconsellable que durant les vacances els nens i nenes, a banda del temps d’oci i les activitats lúdiques, tinguin fixats uns encàrrecs i obligacions (bé siguin els habituals, bé se n’hi afegeixin d’específics propis de la temporada), perquè la responsabilitat i l’autonomia són conceptes que s’han de treballar tot l’any.

Per altra banda, quan comencen les vacances d’estiu no s’ha de trencar amb la línia d’aprenentatge que s’ha dut a terme durant el curs. El període de vacances del nen és el suficientment llarg com per poder fer una mica de tot. Lògicament, s’ha de jugar, anar a la piscina o a la platja si es té l’oportunitat, i relacionar-se i compartir experiències amb altres nens, però també s’ha de reservar moments del dia per llegir i escriure, i per treballar aspectes relacionats amb els continguts escolars, amb repàs de les matèries, principalment d’aquelles que han suposat més dificultat al llarg del curs. Poden ajudar al compliment d’aquest objectiu l’ús dels quaderns de vacances, els deures personalitzats que el mestre recomana per a cada nen i altres activitats proposades pels propis pares. Insistim en la importància d’establir uns horaris per a aquestes activitats.

Un altre aspecte que convé tenir present és la funció dels pares en el seguiment del treball dels fills. Els pares no han de desconnectar-ne, sinó actuar de la mateixa manera que durant el curs, supervisant i acompanyant l’activitat acadèmica dels infants. En temps de vacances els nens també han de copsar la importància de ser constants i han de veure recompensat el seu esforç amb l'atenció i l’interès dels pares.

Una bona planificació del temps en les vacances contribuirà a poder fer una vida de família més serena, a fomentar una major comunicació entre pares i fills i a l’enfortiment dels vincles afectius familiars.

Magda Greoles i Valls, és Llicenciada en pedagogia i professora de primària.

http://www.institucio.org/26268-com-afrontem-les-vacances-d-estiu-dels-infants-

26 de juny 2014

Què és l’autisme i quins són els símptomes segons l’edat?



El 2 d'abril és el Dia Mundial de Conscienciació sobre l'Autisme, una discapacitat permanent del desenvolupament que es manifesta en els tres primers anys d'edat. 

La taxa de l'autisme en totes les regions del món és alta i té un gran impacte en la vida dels nens, les seves famílies, les comunitats i la societat. Tot i que fa més de 100 anys que es va començar a utilitzar la paraula autisme, més de mig segle després de la seva classificació mèdica i que la divulgació sobre aquest trastorn sigui cada vegada més gran, és encara un gran desconegut. 

Avui se sap que no és un problema social sinó que té un origen neurològic i que es tracta d'una alteració-el terme correcte és Trastorns en l'Espectre de l'Autisme (TEA) - que abasta moltes afectacions. 

Què és el Trastorn al Espectre de l'Autisme (TEA)?

És difícil donar una única definició per al concepte de TEA. 

Les classificacions que es realitzen estan en contínua modificació i, sovint, la informació que es troba en les diverses fonts es refereixen a l'autisme clàssic. No obstant això, hi ha tot un espectre de malalties o trastorns amb diferent gravetat que s'engloben dins dels anomenats TEA.

L'autisme és un espectre de trastorns caracteritzats per greus dèficits del desenvolupament, permanents i profunds, que afecten la socialització, la comunicació, la imaginació i la conducta, entre altres coses. La incidència és d'uns 60 casos per cada 10.000 nens.

La Síndrome d'Asperger i el Trastorn Generalitzat de Desenvolupament, són malalties dins dels TEA.

La Confederació d’Autisme d’Espanya destaca que quan parlem d’autisme i de persones que el pateixen estem parlant d’un conjunt d’alteracions similars, però la manifestació varia molt en grau i en forma en funció de cada individu. Per tant, la idea de considerar l’autisme com un espectre continu, més que com una categoria única, ens ajuda a entendre que estem utilitzant termes comuns per parlar de persones molt diferents. Podem dir que, si en altres malalties ja hi ha grans diferències entre els diferents pacients, en l'autisme passa molt més. Així, es pot dir que hi ha "autismes", ja que cada pacient és singular.

L’autisme és doncs un espectre de diversos trastorns caracteritzats per greus dèficits del desenvolupament. Afecten a la socialització, a la planificació i a la reciprocitat emocional, i sovint provoca conductes repetitives o inusuals.

El terme TEA fou utilitzat per primera vegada per Lorna Wing, qui l’any 1988 va exposar que les persones situades en l’espectre són aquelles que presenten:
  • Trastorn en las capacitats de reconeixement social
  • Trastorn en les capacitats de comunicació social
  • Patrons repetitius d’activitat, tendència a la rutina i dificultats en imaginació social
A Espanya, amb una estimació de 13.000 nens afectats, les estadístiques constaten que hi ha entre un i dos casos per cada 1.000 nens. Degut a aquest augment, la vigilància i avaluació d’estratègies per a l’identificació precoç, podria permetre un tractament amb millors resultats.

L’origen es troba en una anomalia en les connexions neuronals que és atribuïble, amb freqüència, a mutacions genètiques. No obstant això, aquest component genètic no sempre està present, ja que s’ha observat que els trastorns que pateix una persona autista poden tenir diversos factors, donat que s’ha descrit la implicació de varis elements de risc que actuen junts.

El grau de severitat de l’autisme varia molt. Els casos més greus es caracteritzen per una completa absència de la parla de per vida i per comportaments extremadament repetitius, inusuals, d'autolesió i agressius. Aquest comportament pot persistir durant molt temps i és mol difícil de canviar. Així, es converteix en un repte enorme per aquells que hagin de tractar i educar a aquestes persones, i també conviure-hi. Les formes més lleus d’autisme poden ser gairebé imperceptibles i solen confondre’s amb la timidesa, la falta d’atenció i l’excentricitat.

Símptomes d’un nen amb autisme:

Fins a la data una de les majors dificultats a la qual s'enfronten els metges és un habitual retard en el diagnòstic. Encara que cada vegada hi ha una major sensibilització per part dels metges i de la societat en general, hi ha certs factors que dificulten el diagnòstic precoç com són la variabilitat individual de cada nen, la variabilitat al llarg del desenvolupament, la por dels metges a equivocar-se (són nens d'aspecte normal i fins i tot alguns nens tenen habilitats hipertròfiques) i l'absència de criteris diagnòstics consensuats per a nens molt petits (menors de tres anys). A més molts professionals de la pediatria no tenen formació especialitzada en aquests trets i necessiten d'una major familiarització amb les eines diagnòstiques.

A continuació es detallen alguns signes precoços que poden fer sospitar del diagnòstic en aquest article.

Primers mesos de vida:

Els nens neixen ja amb algunes habilitats. Els agrada mirar les cares, imitar, presenten certa sincronia motora i un plor que resulta informatiu del que els passa. Es diu que els nens petits són "comunicatius abans que intencionals" i són socials per naturalesa. Els nens abans de nou mesos ja poden seguir la mirada de la seva mare.

En aquestes edats tan precoces ja hi ha uns signes primerencs d'autisme. Els més primerencs són el pobre contacte ocular, és un contacte visual reduït, el somriure és escàs, no responen al seu nom, no hi ha un seguiment visual... sovint són nens "molt tranquils", "no demandants".

Més endavant apareixen signes com la no imitació o simbolització (donar de menjar als pares, als ninots, posar-los a dormir... ), l'absència d'atenció compartida (gaudir, per exemple, que un conte es llegeixi amb la mare o el pare), l'absència de joc amb els altres (compartir amb altres nens) o el dedicar poques mirades a les persones.

Es tracta d'uns dèficits primerencs que persisteixen en el temp , probablement perquè tenen a veure amb l'aprenentatge social que està alterat.

Entre els 18 i els 36 mesos d’edat:

Així, entre els 18 i 36 mesos d'edat es poden percebre signes com:
  • Sordesa aparent, no respon quan se’l crida o quan s’interactua amb ell. Sembla que sent algunes coses i d’altres que no.
  • No persegueix per la casa als membres de la familia ni alça els braços quan està al bressol per a que l’agafin. Sembla que ens ignori.
  • Quan se l’agafa del bressol o del parc no somriu ni s’alegra de veure a l’adult.
  • No assenyala amb el dit i mira a l’adult per comprovar que aquest està també mirant a on assenyala.
  • No assenyala amb el dit per compartir experiències ni per demanar.
  • Té dificultats amb el contacte ocular, gairebé mai no ho fa, i quan mira hi ha vegades que sembla que “travessi amb la mirada” com si no hi hagués ningú davant.
  • No mira les persones ni allò que estan fent.
  • Quan cau no plora ni busca consol.
  • És excessivament independent.
  • Reacciona desproporcionadament a alguns estímuls (és molt sensible a alguns sons o textures).
  • No reacciona quan se’l crida pel nom.
  • Prefereix jugar tot sol.
  • No diu adéu.
  • No sap jugar amb les joguines.
A partir dels 36 mesos:
  • Tendeix a ignorar els nens de l’edat, no juga amb ells ni busca interacció.
  • Presenta un joc repetitiu i utilitza objectes i jocs de manera inapropiada; com per exemple gira constantment els objectes, juga amb trossets de paper davant els ulls, alinea objectes,...
  • Pot presentar moviments o repetitius com aleteig de les mans, saltets, balanceig, caminar de puntetes,...
  • Absència de llenguatge, o aquest és repetitiu i sense significat aparent, amb to de veu inapropiat. No diu coses que abans deia.
  • No existeix imitació.
  • Evita la mirada i el contacte.
  • Sembla estar còmode quan estar sol i té problemes per acceptar canvis en la rutina.
  • Té un afecte inusual a certs objectes.
  • Té moltes rabietes
  • Viu en el seu món
En cas de presentar uns dels següents símptomes, és necessari consultar amb l'especialista:
  • No balbuceja o no fa gestos d’interacció amb 12 mesos.
  • No diu paraules aïllades amb 16 mesos.
  • No diu frases completes amb 24 mesos.
  • Qualsevol regressió o pèrdua d’habilitats adquirides a qualsevol edat.

Finalment, FARS recomana la pel·lícula «María y yo», una història d'un pare que va amb la seva filla autista de vacances a les Illes Canàries, en la qual, d'una forma original, amb sentit de l'humor i amb un toc de sinceritat, ens relaten com es conviu amb una discapacitat.

Tema: 

Webs recomanades

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/lautisme-quins-simptomes-segons-ledat

25 de juny 2014

Criatures i dol. Com les hem d’ajudar?

Sovint, pares i mares pensen que als infants se’ls escapen alguns fets del seu entorn i prefereixen passar de puntetes o fins i tot obviar els que són més dolorosos, com la mort d’un ésser estimat. És obvi que qui actua és el seu instint de protecció, però cal tenir present que les criatures senten, com els adults, el dolor provocat per aquesta pèrdua i necessiten assimilar-la per poder arribar a conviure-hi. Tal com apunta l’infermera i tanatòloga Xusa Serra, “els nens no són discapacitats emocionals i, per tant, no serveix de res mantenir-los al marge del dol i del dolor de la família”.

Segons l’etapa madurativa de l’infant i del que la seva família li hagi explicat al voltant de la mort, la criatura comptarà amb més o menys elements de judici a l’hora de crear la seva pròpia versió sobre què succeeix quan algú del nostre entorn mor. Una versió que els adults tenen l’obligació que sigui tan real com sigui possible. El nen s’ha de sentir partícip de la mort de l’ésser estimat, ja que forma part de la família i, per tant, cal buscar el moment adequat per a donar-los la notícia.

En un acte d’amor i respecte profund cap a la criatura, un dels seus familiars més pròxims haurà de desplaçar-se on sigui el nen, portar-lo a un lloc tranquil i començar dient el greu que li sap haver de ser allà per comunicar-li el que li ha de dir. La psicòloga i directora tècnica de Psikered, la xarxa d’atenció psicològica en processos de pèrdua i dol, Núria Soler, apunta que “el millor és adequar una resposta veraç i compromesa amb la realitat, però adaptada a la maduresa de l’infant o adolescent, sense aprofundir en detalls que no aporten res però sense ocultar la tristesa i el dolor que sent l’adult que ho explica”.

També cal estar atents a la seva necessitat de contacte físic i abraçar-lo, agafar-lo de la mà, etc., creant un marc de confiança en què pugui fer preguntes, expressar pors i sensacions, siguin positives o no, plorar… De fet, cal deixar que l’infant porti el pes de la conversa a través de les seves preguntes. D’aquesta manera, arribarem a la pregunta clau: “M’estàs volent dir que l’avi / el pare / el tiet / etc. ha mort?” És aleshores, quan l’infant ha pronunciat la paraula mort, quan hem de confirmar-los la notícia i, si a partir d’aquí i de moment no vol rebre cap més informació, respectar-lo.

Ni marxen ni van al cel

Nombrosos experts i pedagogs recomanen parlar de la mort com a part de la vida. Les persones naixem, creixem, ens reproduïm i envellim, però també emmalaltim i morim. Cal desmitificar, per tant, el concepte de mort i incorporar-lo als aprenentatges dels infants. El problema d’aquesta negació social de la mort ve, en paraules de Xusa Serra, de l’educació que hi ha hagut fins ara: “Els adults hem estat uns nens que no hem viscut tot aquest aprenentatge i ens és molt complicat afavorir que els nostres fills convisquin amb una mort propera”.

Abans dels vuit anys, els infants no entenen el caràcter definitiu i irreversible de la mort, i no és fins aleshores que són conscients que la mort pot passar a tothom, es tingui l’edat que es tingui. En qualsevol cas, “cal ser explícits a l’hora de comunicar la mort d’un ésser estimat” i no utilitzar expressions del tipus “ha marxat”, “ara és al cel” o “s’ha quedat adormit”, que confonen la criatura i oculten totalment o parcialment la veritat”, explica Núria Soler. Eufemismes que, a més, parlen del fet de morir com una decisió voluntària que està en mans del difunt, “un fet que provoca que l’infant se senti tan culpable d’aquesta marxa com abandonat, perquè aquella persona no se l’ha emportat també a ell”, afegeix Xusa Serra. O perquè no se n’ha acomiadat.

I després què?

Un cop comunicada la mort d’aquest ésser estimat, caldrà explicar a la criatura el ritual de comiat que vindrà després. “Informar-los que el portaran a un tanatori, on familiars i amics podran acomiadar-se d’ell, i on ell/a també pot sumar-s’hi”, explica Xusa Serra. A partir d’aquí, és possible que l’infant decideixi com vol acomiadar-se, i cal que ho faci a la seva manera. Alguns exemples, que Xusa Serra ha recopilat al llibre I jo, també em moriré? (Ed. Columna) després de cinc anys impartint els tallers Ara sí que sé són el d’un nen de nou anys que va reproduir algunes de les cançons preferides del seu avi durant la seva vetlla, o el d’un altre, en aquest cas de set anys, que va haver de vèncer la reticència inicial de la seva mare a l’hora d’anar al tanatori en morir el seu pare. Un cop allà, el va fer treure de l’urna de vidre, va fer-li un petó i va deixar-li un dibuix que li havia fet entre les mans. “El nen ho explicava amb un somriure perquè ell considerava que aquell era el millor regal que podia fer-li al seu pare en el moment del comiat”, recorda emocionada Serra.

Procés natural

Testimonis com aquests demostren la naturalitat amb què els infants parlen de la mort dels seus éssers estimats, sempre que es trobin en un entorn de confiança per mostrar tot el que en pensen i senten.

Precisament per desmitificar la mort des del mateix entorn escolar, la direcció d’Infermeria d’IDC-Hospital General de Catalunya va posar en marxa l’any 2009 un programa educatiu a les escoles sobre les pèrdues, el dol i la mort adreçat a mestres i infants, en el qual han participat 5.000 nens i adolescents del Vallès Occidental. És el cas dels alumnes de 3 a 11 anys del CEIP Collserola, a Cerdanyola del Vallès. Glòria Grañén, cap d’estudis del centre, explica que “durant el taller la majoria d’alumnes tenen la necessitat d’expressar aquestes emocions, i són molt espontanis a l’hora d’intervenir”. Grañén es mostra totalment satisfeta del resultat, ja que “els infants han entès el valor que tenen els rituals durant tot el procés de dol”.

http://www3.escolacristiana.org/wp_recullpremsa/2014/05/ara-criatures-i-dol-com-les-hem-d%E2%80%99ajudar/

Un 10% de menors de 12 anys es queda sol a casa


Malgrat que la gran majoria de les famílies es preocupa per prendre les mesures de protecció adequades per a prevenir accidents dels seus fills, prop del 10 per cent dels nens menors es queden sols al domicili en algun moment, el que representa un major risc d’accident, que a Espanya és la tercera causa de mort entre els menors de 15 anys. Així ho revela l’Estudi sobre Accidents en la població infantil espanyola, realitzat per l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap ) i Fundación Mapfre .

Aquest informe, en el qual han col·laborat més de 200 pediatres d’atenció primària que treballen en centres de salut de tot Espanya, destaca, a més, que l’edat dels nens és un factor de risc per a patir determinats tipus d’accidents. Els menors de 2 anys pateixen amb més freqüència intoxicacions i caigudes, els que tenen entre 2 i 4 pateixen en major mesura ofegaments, ennuegaments i cremades, i els més grans, cops i caigudes.

També destaca el fet que els nens que tenen més accidents són els segons de dos germans (32,3%) i els fills únics (27,4%) i que 6 de cada 10 accidents es produeixen fora del domicili i la resta dins la llar, essent la sala d’estar el lloc més freqüent (32%). Assenyala a més, que el 72% dels nens van necessitar atenció mèdica, que van rebre majoritàriament en un centre de salut, i que un 4% van ser ingressats en un hospital.

Com a aspectes positius, l’informe posa de manifest que 9 de cada 10 pares compleix amb algunes de les mesures de protecció més rellevants, entre les quals destaquen: deixar els nens a les zones de joc que són més adequades a la seva edat, comprovar les etiquetes de les joguines a l’hora de comprar-les, mantenir fora de l’abast dels nens els productes de neteja i medicaments, i protegir els endolls adequadament, entre d’altres.

Amb l’objectiu de prevenir els accidents infantils, Fundación Mapfre i l’AEPap distribuiran en centres de salut i entre les famílies un decàleg amb mesures clau de prevenció, que també estarà disponible a la pàgina web de Fundación Mapfre, i que inclou, entre d’altres, les següents recomanacions: no deixar mai sol un nen petit a casa, protegir les finestres i escales, no cuinar en cap cas amb un nadó en braços i prestar molta atenció als objectes que estan a l’abast del menor per evitar possibles ennuegaments, entre d’altres incidents.

També es recomana extremar la precaució, especialment durant els mesos d’estiu, que és quan es produeixen 1 de cada 3 accidents en els més petits. En aquesta línia també s’aconsella mantenir les mesures de protecció que habitualment es tenen en el lloc on es gaudeix de les vacances, així com no perdre de vista als menors en platges i piscines, i recordar a les famílies que davant qualsevol emergència s’ha de trucar al 112, un telèfon que, segons l’informe, el 18% dels pares desconeix.

http://criatures.ara.cat/blog/2014/06/04/un-10-de-menors-de-12-anys-es-queda-sol-a-casa/

24 de juny 2014

La práctica reflexiva. Bases, modelos e instrumentos


Autors: Domingo, Àngels i Gómez Serés, M. Victoria
Editorial: Narcea


Aquest llibre, especialment pràctic, s'adreça als docents o formadors professionals de l'educació i responsables d'institucions educatives interessats a potenciar el desenvolupament professional a través de metodologies basades en la reflexió. Ofereix una base conceptual rigorosa sobre què és exactament la pràctica reflexiva i analitza el seu potencial didàctic per al desenvolupament personal i institucional. És una proposta formativa innovadora que articula el coneixement teòric amb el coneixement pràctic.

La llegenda de la nit de Sant Joan

Era una tarda d’hivern, quan la foscor arriba aviat. Era el temps quan la nit dominava al dia. Però dins d’una caseta de fusta, aïllada de tota resta de poblacions que hi havien envoltant, als Pirineus, encara no anaven a dormir. Miraven al foc que donava la calor i les seves llengüetes semblava que ballessin i volguessin sortir cap a fora. Als nens i nenes agradaven aquests vespres tranquils, quan podien escoltar les històries que contava la seva avia. 

- Iaia, si us plau, explica’ns alguna d’aquestes histories que eren reals quan tu eres petita! Ens agraden molt! Quina sort vas tenir a viure al temps màgic. Ara, sembla, que no podem veure aquest món de les dones blanques i d’aigua – deien pels torns els seus nets i netes.

- Sí, i tant... avui us explicaré un compte que em van contar els miniarons quan jo era petita.

- Qui són el minairons? – va preguntar la nena més petita que encara ni sabia a pronunciar-lo bé.

L’avia va afegir uns troncs més al foc i va començar a explicar:
- Els miniarons eren uns essers tan remenuts que en un canut de canya n’hi cabrien a milers. Però si algú els destapava, sortien delerosos exigint un treball dient "què farem? què direm?” Els meus pares els donaven la feina per ajudar-los a netejar la casa, cuidar el bestiar i també a nosaltres. Ens haurien de contar els contes cada vespre...

- Que bé, així, quan els pares eren cansats després de la feina i no podien llegir els contes, vosaltres sempre vareu tenir aquests minairons per a vosaltres! – va exclamar l’Àlex imaginant-los a casa seva també.

- I que significa “delerosos”? – preguntava la Laia, la més petita.
Li va mirar l’àvia amb un somriure i amb seus somnis va viatjar al temps passat i records allunyats dels Pirineus. Durant la guerra ella va ser enviada a un altre país, a Rússia, però hi va trobar que la llegenda de la nit màgica del Sant Joan era molt semblant a la que li van contar els minairons de la seva casa dels Pirineus.

- La paraula “delerosos” té varis significats, però la més similar que descrivia el seu caràcter, era com “la llama del foc”. La llegenda diu que els minairons neixen dins d’una planta que es diu la herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Sol•liciti d’Estiu, i és una falguera...

- Però no l’hem vista mai amb les flors – va dir una mica decebut el Marc recordant les classes de biologia i que ja l’ha vista, aquesta planta al bosc varis cops.

- La llegenda diu que aquesta planta floreix només aquesta nit màgica del Sant Joan, la nit més curta de l’any. En altres països (Rússia, Bielorússia i Ucraïna) la celebren i molt semblant com aquí. Es fa un foc de les coses velles o d’una nina de palla que significava a desprendre de tot vell i començar de nou, del net. La gent feien els balls en rodona que hi diuen “chorovod” sembla una mica a les sardanes d’aquí i després quan al foc ja era més baix, saltaven per sobre per deixar tot mal de les seves ànimes dins del foc que cremava i netejava tot. Després es banyaven al riu; i les noies, que tenien unes corones maques de les flors sobre els seus caps, les deixaven al corrent del riu. Aquesta nit màgica, on el foc era el seu protagonista, era la nit d’amor. A vegades, inclòs hi ficaven unes espelmes petites enceses i aquestes corones il·luminades semblaven a unes estrelles dins de les aigües fosques del riu a la nit.

- Ha de ser molt bonic! I tu vas veure això? – preguntava la Maria.

- Sí, de fet jo mateixa ho vaig fer també – li responia l'àvia.

- I per què ho feien?

- Per que els nois puguin agafar alguna corona i si arribaven a capturar, es perquè estimaven la noia que la duia abans. Així es formaven les parelles. Just a mitjanit qui va arribar a formar la parella anaven al bosc a buscar la planta màgica. Segons la llegenda, just aquesta nit podrien trobar la falguera que floreix, però la flor només podrien veure els que tenien l’amor verdader entre ells: la seva flama interior els il•luminava per poder veure-la. Diuen que la flor és vermella, com un foc i la parella que la veia, haurien de donar un peto i fer un desig comú, i es realitzaria.

- Ara entenc! Pot ser per això aquests minairons són com unes llavors del foc d’aquesta planta i tenen la seva capacitat màgica: poden convertir el somni a la realitat! – va concloure l’Àlex.

- Pot ser i així... El foc d’amor és una força màgica i poderosa – va respondre l’avia i afegir – i ara a dormir! Qui sap, pot ser us trobareu o somnieu aquests minairons, no oblideu demanar-los a explicar una altre llegenda.

http://relatsencatala.cat/relat/la-llegenda-de-la-nit-de-sant-joan/1030594

23 de juny 2014

Et donem les claus per gaudir d’una revetlla de Sant Joan segura amb els petits de casa

La nit de Sant Joan és festa, diversió, família, revetlla. És foc, és aigua. És coca, petards i fogueres. Però, lamentablement, massa sovint és també una nit d’ensurts si no es prenen les mínimes mesures de seguretat. A les portes d’una de les festes més celebrades a casa nostra, et donem les claus per viure, intensament i amb seguretat, la revetlla de Sant Joan.

Si els teus petits són amants dels petards…

El primer que cal que sàpigues és que la majoria de material pirotècnic està limitat per a majors de 12 anys. Assegura’t de llegir les instruccions de cada article, ja que és aquí on s’indica l’edat mínima d’utilització. La Generalitat de Catalunya organitza els petards recreatius en tres categories, segons la seva tipologia i el perill que tenen. Els de tipus I, considerats de risc baix, només poden ser utilitzats a partir de 12 anys. Els de tipus II –risc mitjà- són a partir de 16 anys. Els de tipus III estan limitats als majors de 18 anys, ja que són considerats de major risc. En la següent infografia de la Generalitatpodeu veure els tipus de petards:

Tipus de petards segons la Generalitat de Catalunya | (c) www.gencat.cat
A banda de llegir les instruccions d’ús i complir les limitacions d’edat, cal que segueixis –i facis seguir als teus petits- unes mínimes mesures de seguretat, com ara no guardar-se mai els petards a les butxaques ni subjectar-los mai amb les mans en el moment d’encendre’ls. Per cert: la manera més segura per encendre els petards és utilitzar metxes o similars.

I què passa quan un petard no s’ha encès bé? El més segur és no tocar-lo fins al cap de mitja hora i remullar-lo amb aigua.

Els petards també són perillosos pel medi ambient: no es poden llençar a menys de 500 metres de zones boscoses ni en aglomeracions de persones. Heu de tenir especial compte amb la roba estesa i els tendals. I no cal dir que d’encendre petards dins de casa o fins i tot als balcons o finestres, res de res!

Les fogueres purifiquen… però també cremen!

Una altra de les tradicions de la nit de Sant Joan són les fogueres. Ja sabeu que no es poden fer sense tenir l’autorització corresponent de l’Ajuntament. Vigileu que els nens no s’acostin massa a la foguera: sovint desprenen guspires que són perilloses. I no deixeu, en cap cas, que saltin damunt les brases. Tota precaució és bona: l’objectiu és passar-s’ho bé al voltant del foc purificador, no convertir la nit en una tragèdia.

http://www.petitsabadell.cat/blog/et-donem-les-claus-per-gaudir-duna-revetlla-de-sant-joan-segura-amb-els-petits-de-casa/

Val més educar

Autor: Gregorio Luri
Editorial: Grup 62

La paternitat fa temps que va deixar de ser un acte fortuït. Abans s'aprenia a ser pare i mare amb el dia a dia: amb l'experiència es tirava endavant i un se'n sortia com bonament podia. Avui no. Avui ser pares és una decisió que es pren a consciència, es planificada al detall, requereix formació continuada i s'ha d'exercir amb responsabilitat, pressió constant i por al fracàs. La paternitat s'ha professionalitzat. Gregorio Luri vol combatre aquesta idea i apostar per recuperar el sentit comú i posar en valor la saviesa pràctica de les famílies. Es tracta d'aprendre dels encerts i dels fracassos, i sobretot de tenir la seguretat que, passi el que passi, no hi ha res més important que l'amor recíproc.

Recepta de la coca de Sant Joan

Altres receptes



La coca de Sant Joan és una de les coques més populars a Catalunya. Es menja per celebrar la Nit de Sant Joan, del 23 al 24 de juny.

Hi ha una gran varietat de coques, de fruita confitada amb massapà, amb crema de pastisseria o amb crema catalana, amb pinyons, llardons, i altres combinacions.

A continuació trobareu una recepta per elaborar aquestes delicioses postres.

Ingredients


  • 250 g - Farina de força
  • 100 g - Sucre
  • 100 g - Mantega
  • 2 - Ous
  • 20 g. - Llevat en pols
  • 1/2 - Got de llet
  • 1 - Branca de canyella
  • 1/2 - Pell de llimona ratllada
  • Pinyons
  • Fruita confitada variada
Preparació
Desfeu el llevat amb la llet una mica calenta.
Afegiu-hi tres cullerades de farina i treballeu-ho fins fer una massa llisa; deixeu-ho reposar fins que dobli el volum.
Feu un volcà sobre el marbre amb la farina i poseu en el centre la mantega, els ous, el sucre, la sal, la ratlladura de llimona i l'anís.
Treballeu amb la mà o una forquilla els ingredients del mig, afegiu-hi la massa fermentada i continueu treballant-ho amb la farina fins obtenir una massa fina i compacta.
Estireu-la sobre una placa de forn untada amb oli o mantega, donant-hi un gruix d'1 cm aproximadament i forma ovalada.
Pinteu-ho amb ou i col·loqueu-hi al damunt les fruites confitades, tallades a trossos, i deixeu-ho reposar fins que dobli de volum.
Repartiu-hi els pinyons per sobre, tireu-hi sucre pel damunt i coeu-ho al forn a 180º uns 20 minuts.

Variacions
Abans de col·locar-hi la fruita es pot posar una capa finíssima de massapà rebaixat amb una mica de clara d'ou.
S'hi pot posar crema després de deixar llevar la massa amb les fruites.
S'hi poden afegir espècies (comí, canyella, anís estrellat, etc.) a la massa, ben triturades.
Es pot fer sense fruita confitada.
Es pot farcir de crema, cabell d'àngel, etc.

http://www.gencat.cat/revetlles/cat/recepta.htm

22 de juny 2014

Les criatures que ajuden més a la cuina mengen més verdures


Segons un restudi realitzat per científics del Centre d’Investigació Nestlé, amb seu a Lausana (Suïssa), els nens que ajuden a elaborar els seus propis menjars ingereixen més quantitat de verdura que n pas aquells que no estan involucrats en la preparació dels plats. La investigació va comparar el menjar que triaven els nens quan ajudaven a preparar el seu propi menú i el que consumien quan no ho feien.

«Detectem que els nens que ajudaven als pares en la cuina menjaven més en general i, concretament, una quantitat significativament major de verdures», afirma la Dra. Klazine Van Der Horst, nutricionista que ha dirigit l’estudi. «Els resultats suggereixen que la participació de nens en la preparació d’aliments pot ajudar a desenvolupar hàbits alimentaris saludables i augmentar el consum de vegetals», va afegir.

En què va consistir l’experiment?
A 47 pares, acompanyats d’un fill o filla d’edats compreses entre els 6 i els 10 anys, se’ls va demanar que preparessin un menjar format de diversos aliments, incloent pollastre, amanida, coliflor i pastes. La meitat dels nens es va involucrar en l’elaboració del menjar preparant l’amanida i ajudant als seus pares a arrebossar els trossos de pollastre mentre que els altres nens jugaven mentre la seva mare o pare preparaven el menjar sols. El resultat va ser que els nens que havien preparat el menjar al costat dels seus pares van menjar gairebé un 76% més d’amanida. L’estudi també va demostrar que els nens que havien col·laborat en les tasques de la cuina se sentien millor, més orgullosos, més independents i amb emocions més positives.

Els nutricionistes involucrats en l’estudi afirmen que cuinar junts pot ser beneficiós per als pares i els nens, no només per la major ingesta d’aliments sinó també perquè tots dos valoren el temps que passen junts. A més, l’estudi ha constatat que existeix una correlació entre el temps invertit a preparar el menjar i el temps invertit a menjar, així com el grau de gaudi. Així doncs, s’ha posat de manifest que els nens que passen més temps a la cuina també passen més temps a la taula i gaudeixen més d’aquest moment.

Ara, el següent pas per als nutricionistes serà estudiar els efectes a llarg termini i veure com el fet que pares i nens cuinin junts pot modificar els patrons de consum i l’elecció dels aliments.

http://criatures.ara.cat/blog/2014/06/05/les-criatures-que-ajuden-mes-a-la-cuina-mengen-mes-verdures/

Revetlles amb precaució 2014


Condicions objectives de procedibilitat o perseguibilitat penal de l’abús sexual infantil

http://dixit.gencat.cat/web/.content/home/04recursos/02publicacions/02publicacions_de_bsf/04_familia_infancia_adolescencia/butlleti_infancia_articles_2015/links/profunditat-86.pdf

21 de juny 2014

El trastorn bipolar en nens i adolescents

Les persones amb trastorn bipolar tenen un risc genètic de transmetre la malaltia als fills, però, aquest motiu ha d'impedir a una parella el tenir fills? Si el nen té Trastorn Bipolar, quins són els símptomes que podem detectar en nens i adolescents?Quin reg existeix de transmetre la malaltia als fills? Com és lògic, si una persona pateix trastorn bipolar, els seus fills tindran més risc de desenvolupar la malaltia que els fills d'una persona que no la pateix. Aquest risc se situa al voltant del 15-20% quan un dels dos pares té la malaltia, amb una probabilitat alguna cosa major per part de la mare que per part del pare. Si el trastorn bipolar ho pateixen tots dos pares, el risc és del 50-75%. No sempre existeix una herència immediata, ja que de vegades la malaltia es pot saltar una o dues generacions. D'altra banda, no sempre s'hereta la malaltia del mateix tipus ni intensitat ja que un pare amb trastorn bipolar de tipus I pot donar lloc a un fill *ciclotímico. S'estima que la incidència bipolar infantil és de l'1-6% incloent les formes més lleus i les més greus.

Quin reg existeix de transmetre la malaltia als fills?
Com és lògic, si una persona pateix trastorn bipolar, els seus fills tindran més risc de desenvolupar la malaltia que els fills d'una persona que no la pateix. Aquest risc se situa al voltant del 15-20% quan un dels dos pares té la malaltia, amb una probabilitat alguna cosa major per part de la mare que per part del pare. Si el trastorn bipolar ho pateixen tots dos pares, el risc és del 50-75%. No sempre existeix una herència immediata, ja que de vegades la malaltia es pot saltar una o dues generacions. D'altra banda, no sempre s'hereta la malaltia del mateix tipus ni intensitat ja que un pare amb trastorn bipolar de tipus I pot donar lloc a un fill ciclotímic. S'estima que la incidència bipolar infantil és de l'1-6% incloent les formes més lleus i les més greus.

Quins són els símptomes del trastorn bipolar infantil?

És difícil diagnosticar el trastorn bipolar en un nen perquè hi ha característiques pròpies de la infància que es poden confondre amb els símptomes de la malaltia, per exemple, els símptomes psicòtics poden passar per ser "fantasies del nen". Els criteris diagnòstics per al trastorn bipolar són totalment aplicables a l'edat adulta, però en nens i adolescents són menys eficients i vàlids. Els nens amb trastorn bipolar és freqüent que presentin hipersexualitat, és a dir, un interès més elevat pel sexe del que seria adequat en aquesta edat. Els nens presenten amb major freqüència que els adults episodis mixts i cicles ràpids. També és freqüent la presència de marcada irritabilitat de forma més o menys continuada i permanent. És freqüent que en la infància es pugui confondre amb el Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat o amb Trastorns de Conducta.

A manera de resum, els símptomes més freqüents que solen presentar-se durant la infància són (aquests símptomes no tenen perquè donar-se en tots els nens amb la malaltia):

- Alteracions de l'estat de l'ànim
  • Humor eufòric, irritabilitat
  • Depressió: tristesa, plors
Els canvis en l'estat de l'ànim solen ser ràpids i poden aparèixer de forma explosiva.

- Símptomes de tipus conductual i cognitius
  • Marcada hiperactivitat, poden presentar episodis d'agitació
  • Desobediència
  • Oposicionisme, negativisme
  • Dificultats d'atenció
  • Deshinibició sexual
  • Començar activitats que no s'acaben
  • Pensament molt accelerat
  • Conductes arriscades
- Alteracions de tipus psicofisiològic
  • Enuresi (orinar-se damunt)
  • Alteracions en el somni (insomni, terrors nocturns)
Quin és el tractament més adequat per a aquests nens?

Com en el trastorn bipolar adult, els nens també són medicats amb fàrmacs reguladors de l'humor però a dosis més baixes. El valproato sòdic (Depakine) s'utilitza amb preferència al liti en nens i adolescents. A més, quan apareixen símptomes de excitabilitat, irritabilitat i inquietud motora important, solen prescriure's neurolèptics. Si es presenta ansietat, s'utilitzen les benzodiacepinas ja que produeixen millorança en la inquietud psicomotora i regularitzen el somni. En ocasions puntuals de la malaltia, també es prescriuen els antidepressius.

Hem de renunciar a ser pares per tenir trastorn bipolar?

Tenir fills és una decisió molt personal, encara que les raons més importants per prendre aquesta decisió haurien de ser el desig personal i el sentir-se capacitat per educar al fill. Si vostè està correctament medicat i tractat, no ha de sentir-se impedit de tenir un fill.

Com podem saber si el nostre fill tindrà la malaltia abans que es desenvolupi?

Actualment, els estudis genètics no permeten realitzar un diagnòstic precoç a partir d'un estudi genètic. De moment, no hi ha cap forma de saber si el seu fill patirà la malaltia.

El meu fill té trastorn bipolar, què podem fer els pares?

Quan hagin observat comportaments que els facin sospitar que el seu fill podria presentar un trastorn bipolar i decideixin consultar-ho amb el metge, és recomanable que portin informació detallada sobre els canvis de comportament del seu fill. Així mateix, és necessari que col·laborin amb els especialistes que tracten al seu fill i s'involucrin totalment en el tractament. D'altra banda, és recomanable que s'informi sobre la malaltia i dels tractaments disponibles en l'actualitat.

Recomanacions generals a tenir en compte pels pares:
  • Han de mostrar una actitud ferma davant els problemes de comportament del seu fill
  • Siguin tolerants amb aquells problemes que no siguin realment importants
  • Aprenguin tècniques de relaxació i respiració per poder ajudar al seu fill
A més de la medicació, hi ha algun tipus de tractament psicològic eficaç?

Durant la fase aguda, no és possible fer cap tipus de tractament de tipus psicològic a causa de la falta de col·laboració. Quan el nen o adolescent es va recuperant, es pot iniciar un pla de tractament psicològic integral que tingui en compte les esferes afectiva, conductual, familiar i escolar.

A manera de resum, està acceptat per la comunitat científica que el trastorn bipolar infantil existeix. Hem resumit els símptomes més freqüents en la infància. Si vostè observés algun d'aquests símptomes i, a més hi ha antecedents familiars de trastorn bipolar, és important que ho consultin amb un especialista en psiquiatria infantil al més aviat possible, ja que la detecció precoç i el tractament primerenc són factors de bon pronòstic.

Més informació:
forumclínic: Existeix el trastorn bipolar infantil?
forumclínic: Quin risc tinc de transmetre el Trastorn Bipolar als meus fills?
forumclínic: Tractament del Trastorn Bipolar

Bibliografia
Vieta, E. Colom, F. Convivir con el trastorno bipolar. Editorial Médica Panamericana. 2003

http://www.forumclinic.org/ca/trastorn-bipolar/reportatges/el-trastorn-bipolar-en-nens-i-adolescents

Propuestas de intervención socioeducativa con las adolescencias

Autors: Pérez Cosín, José Vicente; Navarro Pérez, José Javier; Uceda i Maza, Francesc Xavier
Editorial: Nau Llibres

El text present integra de forma ordenada les aportacions d'experts: experiències de professionals en exercici, contribucions metodològiques de docents en diferents àmbits i resultats d'investigacions de vivències molt àmplies d'allò quotidià que tantes vegades ens ofereixen un aprenentatge més ric que el que trobem escrit en els manuals científics. La combinació de tot el que es descriu pot ser un instrument que facilita la reflexió col·lectiva, que animi els adolescents a entendre allò que els adults creiem fer "per al seu bé" i encoratgi els professionals a veure les experiències pròpies i alienes com a elements constructius d'un coneixement comú valuós i útil.

20 de juny 2014

L'analfabeta que va salvar un país

Autor: Jonasson, Jonas
Editorial: Edicions La Campana

Les probabilitats estadístiques que una analfabeta nascuda els anys seixanta a Soweto arribi a l'edat adulta i acabi un dia tancada en un camió de patates en companyia del rei de Suècia i del primer ministre són d'una entre quaranta-cinc bilions set-cents seixanta-sis milions dues-centes dotze mil vuit-centes deu. Això, segons els càlculs de l'analfabeta en qüestió.

La petita Nombeko és una nena òrfena que treballa netejant latrines, però el destí li té reservada una altra sort. I és que el seu talent insòlit per les matemàtiques i la seva curiositat infinita per aprendre la catapulten a l'altra punta del món, on viurà envoltada de personatges excèntrics i perillosíssims: tres xineses molt imprudents, un americà ceramista i desertor del Vietnam, dos agents del Mossad, dos germans bessons que oficialment són una sola persona, una activista que va contra tot, una comtessa que es dedica a cultivar patates i, és clar, el primer ministre i el mateix rei de Suècia en persona.

Una barreja explosiva a la qual s'ha d'afegir un problema encara més explosiu: un problema radioactiu de tres megatones de potència.

Centres socioeducatius diürns: El "PREPARA'T" de la Fundació Oscobe: l'experiència d'un centre socioeducatiu a Girona

http://www20.gencat.cat/docs/dixit/Home/04Recursos/02Publicacions/02Publicacions%20de%20BSF/04_Familia_infancia_adolescencia/Butlleti_infancia_articles_2014/Links/finestra-79.pdf

19 de juny 2014

L'obediència ja no és una virtut

Títol: L'obediència ja no és una virtut
Autor: Lorenzo Milani
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
 

Lorenzo Milani i els nois i noies de l'escola de Barbiana (Itàlia), autors de la coneguda "Carta a una mestra", denuncien les misèries i els incompliments de l'escola pública envers els que més la necessiten; uns anys abans havien escrit un tractat d'educació per la pau i per a la ciutadania autèntic. Aquest tractat, molt allunyat de paraules grandiloqüents i de celebracions buides de contingut, continua sent extraordinàriament vigent. Un document necessari més que mai en aquest temps de desconcert i de resignació, però també d'esperança. Parlem de la "Carta als capellans castrenses" i de la "Carta als jutges", que es publiquen per primera vegada en català.

Un estudi de l'OMS situa la depressió com a principal causa de malaltia i tercera de mort entre els adolescents

La OMS pide que se preste mayor atención a la salud de los adolescentes. Los traumatismos causados por el tránsito, el VIH/sida y el suicidio figuran entre las principales causas de mortalidad; la depresión es la primera causa de enfermedad y discapacidad

Comunicado de prensa

Según el informe elaborado por la Organización Mundial de la Salud (OMS) y titulado Health for the world’s adolescents, la depresión es la principal causa de enfermedad y discapacidad entre los adolescentes de ambos sexos de edades comprendidas entre los 10 y los 19 años. Las tres principales causas de mortalidad entre los adolescentes a nivel mundial son los traumatismos causados por el tránsito, el VIH/sida y el suicidio. Se estima que en 2012 fallecieron 1,3 millones de adolescentes en todo el mundo.

Esperamos que este informe contribuya a centrar la atención de las altas instancias en las necesidades de salud de los adolescentes de entre 10 y 19 años de edad y sirva de trampolín para acelerar la adopción de medidas relacionadas con la salud de los adolescentes”.

Dra. Flavia Bustreo, Subdirectora General de la OMS para la Salud de la Familia, la Mujer y el Niño

El informe, que se basa en un importante acervo de datos publicados y en entrevistas realizadas a adolescentes de entre 10 y 19 años de edad de todo el mundo, también reúne, por primera vez, el conjunto de orientaciones brindadas por la OMS sobre toda la gama de cuestiones de salud que afectan a los adolescentes, entre las que cabe mencionar el tabaco, el consumo de alcohol y drogas, el VIH, los traumatismos, la salud mental, la nutrición, la salud sexual y reproductiva, y la violencia. En el informe se recomiendan medidas clave para que los países puedan responder más eficazmente a las necesidades físicas y de salud mental de los adolescentes.

La atención prestada a la salud de los adolescentes en todo el mundo es insuficiente” afirma la Dra. Flavia Bustreo, Subdirectora General de la OMS para la Salud de la Familia, la Mujer y el Niño. “Esperamos que este informe contribuya a centrar la atención de las altas instancias en las necesidades de salud de los adolescentes de entre 10 y 19 años de edad y sirva de trampolín para acelerar la adopción de medidas relacionadas con la salud de los adolescentes”.

Los traumatismos causados por el tránsito son la principal causa de muerte
Los traumatismos causados por el tránsito son la primera causa de muerte entre los adolescentes a nivel mundial, así como la segunda causa de enfermedad y discapacidad. Los varones se ven afectados de manera desproporcionada, y su tasa de mortalidad es más de tres veces superior a la de las mujeres. Un mayor acceso a medios de transporte público fiables y seguros puede reducir los traumatismos causados por el tránsito en la población adolescente. Las normas de seguridad vial (por ejemplo, los límites en materia de velocidad y alcoholemia), la construcción de zonas peatonales seguras en las inmediaciones de las escuelas y los sistemas de concesión de permisos de conducir graduales, en los que los conductores noveles van adquiriendo derechos de manera gradual, pueden contribuir a reducir los riesgos.

Los problemas de salud mental se cobran un oneroso tributo
A nivel mundial, la depresión es la primera causa de enfermedad y discapacidad en este grupo de edad, y el suicidio ocupa el tercer lugar entre las causas de mortalidad. Según varios estudios realizados, una de cada dos personas que desarrollan trastornos mentales presentan los primeros síntomas a los 14 años de edad. Si los adolescentes con problemas de salud mental reciben la atención que precisan, se pueden evitar muertes y un sufrimiento de por vida.

Un menor número de defunciones por causas relacionadas con el embarazo y el parto
Desde el año 2000, el número de adolescentes fallecidas por complicaciones sufridas durante el embarazo o el parto ha disminuido considerablemente, sobre todo en aquellas regiones que presentan las tasas de mortalidad materna más elevadas. Se estima que, en las Regiones de Asia Sudoriental, del Mediterráneo Oriental y de África de la OMS, el número de defunciones se ha reducido en un 57%, un 50% y un 37%, respectivamente. Pese a estas mejoras, la mortalidad materna sigue siendo la segunda causa de muerte entre las adolescentes de 15 a 19 años de edad en el mundo, solo superada por el suicidio.

Defunciones atribuibles al mayor número de infecciones por VIH
Según algunas estimaciones, el número de defunciones relacionadas con el VIH en la población adolescente está aumentando, sobre todo en la Región de África, en un momento en que el número de muertes relacionadas con el VIH está disminuyendo en los demás grupos de población. El VIH es actualmente la segunda causa de muerte entre los adolescentes a nivel mundial.

Otras enfermedades infecciosas siguen figurando entre las principales causas de muerte
Gracias a la vacunación infantil, la mortalidad y la discapacidad causadas por el sarampión entre los adolescentes han disminuido de manera pronunciada — en la Región de África, se redujeron en un 90% entre los años 2000 y 2012. Con todo, las enfermedades infecciosas comunes en las que se han centrado las intervenciones dirigidas a la población infantil siguen siendo una causa de muerte entre los adolescentes. Así, por ejemplo, la diarrea y las infecciones de las vías respiratorias inferiores son actualmente la segunda y la cuarta causa de muerte entre los adolescentes de 10 a 14 años de edad. Junto con la meningitis, estas enfermedades son responsables del 18% de todas las defunciones en este grupo de edad, lo que representa una pequeña variación con respecto al porcentaje del 19% correspondiente al año 2000.

Nuevos datos sobre los comportamientos de los adolescentes en materia de salud
Los nuevos datos de los países en los que se han realizado estudios indican que menos de uno de cada cuatro adolescentes hace suficiente ejercicio (la OMS recomienda por lo menos una hora diaria de ejercicio de intensidad moderada a elevada) y, en algunos países, una de cada tres personas es obesa.

Ahora bien, algunas tendencias en los comportamientos de los adolescentes relacionados con la salud están mejorando. Así, por ejemplo, el consumo de cigarrillos entre los adolescentes más jóvenes está disminuyendo en la mayor parte de países de elevados ingresos, así como en algunos países de bajos y medianos ingresos.

Una etapa crítica para prevenir las enfermedades crónicas
La adolescencia es una etapa fundamental para sentar los cimientos de una buena salud en la edad adulta. Detrás de las principales enfermedades no transmisibles hay muchos comportamientos y problemas relacionados con la salud que se manifiestan o se agravan durante esta etapa de la vida.

Si no se corrigen, los problemas y comportamientos relacionados con la salud que aparecen en la adolescencia – como el consumo de tabaco y alcohol, los hábitos de alimentación y ejercicio físico, el sobrepeso y la obesidad – pueden tener graves consecuencias para la salud y el desarrollo de los adolescentes de hoy, así como efectos devastadores en su salud cuando sean adultos el día de mañana” dice Jane Ferguson, científica del Departamento de Salud de la Madre, el Recién Nacido, el Niño y el Adolescente de la OMS y principal autora del informe. “Al mismo tiempo, no debemos cejar en nuestro empeño de promover y proteger la salud sexual y reproductiva de los adolescentes, incluso en relación con el VIH”.

Para la elaboración del informe, se examinaron las políticas sanitarias de 109 países. El 84% de estas políticas presta cierta atención a la salud de los adolescentes. De estas últimas, en tres cuartas partes se hace hincapié en la salud sexual y reproductiva (incluido el VIH/sida); en alrededor de un tercio se aborda el consumo de tabaco y alcohol entre los adolescentes, y en una cuarta parte se aborda la salud mental. El informe destaca la necesidad de que otros países sigan el ejemplo de la India, cuya nueva estrategia para la salud del adolescente aborda una gama más amplia de cuestiones de salud que afectan a los adolescentes, como la salud mental, la nutrición, el consumo de sustancias, la violencia y las enfermedades no transmisibles, además de la salud sexual y reproductiva.

El informe también insiste en la necesidad de mejorar los datos y la información sobre la salud de los adolescentes y los programas que abordan esta cuestión.

Principales causas de muerte entre los adolescentes
  • Traumatismos causados por el tránsito
  • VIH/sida
  • Suicidio
  • Infecciones de las vías respiratorias inferiores
  • Violencia
  • Diarrea
  • Ahogamiento
  • Meningitis
  • Epilepsia
  • Trastornos endocrinos, hematológicos o inmunitarios
Principales causas de enfermedad y discapacidad
  • Depresión
  • Traumatismos causados por el tránsito
  • Anemia
  • VIH/sida
  • Lesiones autoprovocadas
  • Dolores en la espalda y el cuello
  • Diarrea
  • Trastornos de ansiedad
  • Asma
  • Infecciones de las vías respiratorias inferiores
Para más información puede ponerse en contacto con:

Glenn Thomas 
Oficial de Comunicaciones de la OMS
Teléfono móvil: +41 79 509 0677
Teléfono: +41 22 791 3983
Correo-e: thomasg@who.int

http://who.int/mediacentre/news/releases/2014/focus-adolescent-health/es/

La intervenció positiva. Ensenyar habilitats a infants i adolescents amb dificultats de regulació del comportament i les emocions

http://www20.gencat.cat/docs/dixit/Home/04Recursos/02Publicacions/02Publicacions%20de%20BSF/04_Familia_infancia_adolescencia/Butlleti_infancia_articles_2014/Links/profunditat-79.pdf

18 de juny 2014

Influència de les emocions en l’adolescència:


La majoria dels experts creuen que l´idea de que els adolescents són regits per les "hormones descontrolades" és una exageració. No obstant, aquesta és una edat plena de canvis ràpids en el seu estat emocional, el geni dolent i una gran necessitat per la privacitat, així com la tendència a ser temperamentals.

Els nens petits no poden pensar en el futur massa, però els adolescents si que hi poden i solen fer-ho amb freqüència, la qual cosa resulta en que es preocupin pel seu futur. Alguns podrien preocupar-se excessivament de:

* El seu rendiment en l´escola.
* La seva aparença, el seu desenvolupament físic i la seva popularitat.
* La possibilitat de que un dels seu pares es mori. 
* La violència escolar
* No tenir amics.
* Les drogues i l´alcohol.
* La fam i la pobresa en el país.
* Fracàs en obtenir feina.
* Bombes nuclears o atacs terroristes en el país.
* El divorci dels seus pares
* La mort.

Molts adolescents són una mica cohibits. I donat que els canvis físics i emocionals són dràstics, també solen ser molt sensibles sobre sí mateix. Pot ser es preocupin per algunes qualitats personals o "defectes" que per a ells són quelcom molt important, però que per altres són inconseqüents. (Ells pensen: "No puc anar a la festa aquesta nit perquè tots es riuran d´aquest cabell tan curt". Realitat: El cabell és curt, però amb un estil molt modern). Un adolescent també pot estar bastant immers en sí mateix. Pot creure que ell és l´única persona al món que es sent així, o o que té les mateixes experiències, o que és tan especial que ningú més, especialment la seva família, el pot comprendre. Aquesta creença pot contribuir als sentiments de soledat i aïllament. A més a més, l´enfoc en sí mateix pot afectar la mena com els adolescents es relacionen amb familiars i amics ("No puc suportar que em vegin sortir del cinema amb la meva mare!")

Els adolescents canvien repetidament d´estat emocional:

Les emocions de l´adolescent a vegades semblen exagerades. Les seves accions són inconscients. És normal que els adolescents canviïn repetidament d´estat emocional, entre la felicitat i la tristesa, entre sentir-se intel·ligents o estúpids. De fet, alguns experts consideren que l´adolescència és con una segona infància. Com explica Carol Bleifiels, una consellera escolar de nivell secundari en Wisconsin, "De moment volen que se´l tracte i els cuidi com a un nen petit. Però cinc minuts més tard volen que els adults l´allunyar d´ells, dient "Deixeu-me fer-ho solo". Pot ser beneficiòs si vostè els ajuda a comprendre que estan entravessant una etapa amb molts i grans canvis, canvis que no sempre semblen resultar en el progrés".

A més a més dels canvis emocionals que ells senten, els adolescents exploren varies formes d´expressar les seves emocions. per exemple, un jove que anteriorment saludaven als seus amics i vistes amb abraçades afectuoses, pot de cop i volta canviar un adolescent que saluda amb el més lleu reconeixement. Similarment, els abraços i petons que abans expressaven el seu amor pel seus pares alhora es converteix en un allunyament i una expressió de "mare, deixa´m!". És important recordar que aquest són canvis a les formes en que ells expressen els seus sentiments, i no canvis als sentiments en sí pel seus amics, els seus pares i altres familiars.

A continuació oferim informació del programa "Qui t´entengui que et compri". Aquest és un programa promogut conjuntament entre el Servei de Salut de l'Ajuntament de Vilafranca i Ràdio Vilafranca, el quals estan treballant conjuntament per oferir un nou i diferent espai de salut i temes diversos relacionats amb l´adolescència. La proposta d'enguany tracta sobre la salut emocional i mental de les persones.


Intel·ligència emocional:

Conèixer, comprendre i valorar els sentiments i emocions dels altres és un bon principi per canviar actituds irreconciliables. Tota actitud culpabilitzadora cap als altres bloqueja la relació, ningú més que nosaltres té la capacitat d’autorregular la nostra manera de relacionar-nos amb els altres, per això hem de començar treballant en nosaltres mateixos.

Reforçar el sentiment de pertinença a un grup, sentir-se acceptat i valorat en un entorn acollidor resulta fonamental per a un sa desenvolupament. A més, els factors de cohesió actuen com a elements de prevenció de conflictes. 

Daniel Golemann en el seu llibre La intel·ligència emocional en diu que l’educació ha d’incloure en el programa d’estudis l’aprenentatge d’habilitats emocionals. 
Hi ha persones incapaces de saber què senten els altres o incapaces d’expressar el que senten, son analfabetes en aquests aspectes. A aquesta manca de coneixements se’ls ha definit com: 

- Alexitimia: Incapacitat de traduir en paraules els sentiments, d’expressar-los. Hi ha persones que no saben expressar els sentiments que tenen, ni els positius ni els negatius. Fa molt difícil la convivència, semblen “de pedra”. No saber “escriure” emocions. Com podem “escriure” els propis sentiments? de paraula, amb el gest, amb el to de veu, amb la distància corporal i amb l’expressió del rostre. 

- Analfabetisme emocional: incapacitat d’entendre els sentiments propis i els dels altres. No saber “llegir” emocions. Com podem “llegir” les emocions? fent especial atenció en els ulls , la boca i en el to de veu.

Tal i com diu Golemann, doncs, l’educació ha d’incloure en el programa d’estudis l’aprenentatge d’habilitats com: 

- Autoconeixement 
- Autocontrol 
- Empatia 
- Saber escoltar 
- Tècniques de resolució de conflictes 
- Col·laborar amb els altres 

També ens anomena els 7 Ingredients clau per aprendre a aprendre:

· Confiança: sensació de controlar i dominar el propi cos, la pròpia conducta i el propi mon. 
· Curiositat: Sensació de que el fet de descobrir quelcom és positiu i dona plaer. 
· Intencionalitat: Desig i capacitat d’aconseguir coses i actuar en conseqüència. 
· Autocontrol: Capacitat de modular i controlar les pròpies accions, apropiada a l’edat. 
· Relació: Capacitat de relacionar-se amb els altres, basada en la comprensió mútua. 
· Capacitat de comunicar: Desig i capacitat d’intercanviar verbalment idees, sentiments i conceptes amb els altres. Aquesta capacitat exigeix la confiança i el plaer de relacionar-se. 
· Cooperació: Capacitat d’harmonitzar les pròpies necessitats amb les dels altres en les activitats grupals

I afegeix que per aconseguir aquests 7 ingredients s’han de treballar:

Habilitats emocionals
1. Identificar i etiquetar els sentiments
2. Expressar els sentiments
3. Avaluar la intensitat dels sentiments
4. Controlar els sentiments 
5. Demorar la gratificació 
6. Controlar els impulsos 
7. Reduir l’estrès
8. Conèixer la diferència entre els sentiments i les accions 

Habilitats cognitives 
1. Parlar amb un mateix “diàleg intern” 
2. Saber llegir i interpretar els indicadors socials 
3. Dividir en fases el procés de presa de decisions i de resoldre problemes
4. Comprendre el punt de vista dels altres
5. Comprendre les normes de conducta
6. Tenir una actitud positiva davant la vida 
7. Consciència d’un mateix 

Habilitats de conducta 
1. No verbals: comunicar-se mitjançant el contacte no verbal: visualment, expressió facial, to de veu, gest 
2. Verbals: enviar 

Intel·ligència emocional 

La intel·ligència emocional és la capacitat per reconèixer sentiments propis o aliens, així com l’habilitat de manegar-los. Aquest terme es va popularitzar pe Daniel Goleman, que als anys 90 va publicar varis best sellers relacionats amb aquesta temàtica. 

Segons aquest autor, la intel·ligència emocional s’organitza en cinc capacitats: 

- Conèixer les emocions i sentiments propis 

- Manegar-les 

- Reconèixer-les 

- Crear la pròpia motivació 

- Gestionar les relacions 

A diferència del que trobem amb el coeficient intel·lectual (CI), no es pot determinar el grau d’intel·ligència emocional a través d’un test o prova. 

Les habilitats que tenen les persones amb un elevat índex d’intel·ligència emocional són l’autoconsciència, que és la capacitat de saber què estem pensant i què estem sentint, el control emocional, la capacitat per motivar-se i motivar als altres, l’empatia, que és saber i entendre què estan sentint els altres i posar-se en la seva “pell”, i un control habilitats socials. 

Així doncs, la intel·ligència emocional ens permet prendre consciència de les nostres emocions i comprendre els sentiments dels altres, tolerar pressions i frustracions, accentuar la nostra capacitat de treballar en equip i adoptar una actitud empàtica i social, que ens permetrà un millor desenvolupament personal.

http://innovacioemocions.wikispaces.com/4-Influ%C3%A8ncia+de+les+emocions+en+l%E2%80%99adolesc%C3%A8ncia

17 de juny 2014

How To Resolve Conflicts With Your Teen

Sometimes it seems as if adolescence sets parents and children on a perpetual collision course. As much as we love our kids, their seesawing moods, penchant for challenging authority and lapses in judgment can be maddening at times. Of course, to hear them talk about us (and if you’ve never listened in on teenagers’ discussions about their parents before, you’re in for a humbling experience), we can be equally exasperating: basically lovable, but overly demanding and oftentimes clueless about what really matters—to them, that is.

Place adults and children under the same roof, and some conflict is not only inevitable but normal. Disagreements and verbal skirmishes aren’t necessarily symptomatic of an unhealthy or unhappy household, unless arguing becomes the standard mode of communication. It’s certainly preferable that family members feel free to express their feelings honestly—including airing grievances—than to repress them. That’s how problems get resolved before small misunderstandings snowball into more serious conflicts. But in order for confrontations to ultimately be constructive, everyone needs to observe certain ground rules. As parents, it falls to us to model the behaviors and attitudes conducive to healthy disagreements and, we hope, resolution.
Rules of the Ring: How to Fight Fair

Before George Munson has even hung up the phone, he can feel his face reddening.

“David!”

His sixteen-year-old son appears in the doorway, absentmindedly working the buttons of a handheld video game.

“Yeah, Dad?”

David, did someone from the camera store call here yesterday?” The computerized beeping stops, and the teenager studies the tops of his desert boots.

Oh. Uh, yeah. I guess I forgot to tell you.

My camera was ready to be picked up today; I could have stopped by there on my way home. You know I need that camera for the wedding I’m shooting tomorrow. Now I’ll have to make a separate trip over there at nine o’clock, which barely gives me enough time to get to the church. How many times have your mother and I asked you to write down all phone messages?” It’s a rhetorical question, but for those keeping score: twice this week and countless times before that.

Time-out for parents. If you feel your temper start to flare out of control when you confront your teenager about some lapse, excuse yourself until you regain your composure.

Take five to ten minutes. Walk around the block if you need to, march outside and dig a new flower bed in record time or barricade yourself in the bathroom, the private sanctuary of parents everywhere. After that you should be ready to address the issue at hand more calmly and rationally. Dr. Helen Pratt, director of behavioral and developmental pediatrics at Michigan State University’s Kalamazoo Center for Medical Studies, has an expression to describe those moments “when you’re not ready to be ‘on’; to be reasonable, loving and nurturing. My husband or I will say, ‘I’m not ready for prime time.’ ” (The Pratts probably have more experience in prime time than most of us: In addition to raising five children, they’ve opened their home to thirty-five foster children over the years.)

“When you feel that way,” she continues, “you need to be able to separate from the rest of the family and actively do something to bring yourself around. And children should have the same opportunity,” she points out.

Use “I” statements that reflect your feelings. Sentences that begin with the word yousound accusatory and threatening, and will elicit a defensive response. Just look at the difference between the following statements:

"I'm upset about not having my phone messages, because they're very important to me and my business." 

"David, you took four messages for me last week and forgot to tell me about them."

If you do make an accusation, be specific: “David, you forgot to give me four phone messages last week.” Not: “You never take phone messages when you’re supposed to.”

Explain why the behavior makes you upset or angry: “When I don’t get a message like this one, it creates a lot of problems for me that could have been avoided. I work very hard, and the prospect of having to get up early tomorrow makes me angry.”

Don’t dredge up events from the past. Complaints are like yogurt: They have an expiration date. It’s unfair to confront someone about something he can no longer change. If it bothered you then, then was the time to say so.

Never belittle the other person’s feelings. You may not agree with how your youngster sees the situation. You may not believe he is even entitled to feel the way he does. But there can be no disagreements about how he feels.

Ask your youngster to offer his solution to the problem. Our ultimate goal isn’t to win the argument, it’s to resolve the conflict. David’s family worked out the following compromise: David promised to make sure that there were paper and pencils next to each telephone. He also agreed to get up early enough the following morning to drive down to the camera store for his father and still be able to get to school on time.

You’re wrong? Admit it. The scene: six-thirty on a Tuesday.

Denise, where on earth have you been? Dinner’s been waiting for half an hour.”

Mom, we had a meeting of the yearbook staff after school. I told you all about it yesterday.”

Today? Oh. I thought you said that was next week.

See? You and Dad are always accusing me of stuff I didn’t do! Around here I’m guilty until proven innocent. It’s really, really unfair.

Well, maybe I’m too quick to assume the worst because until recently you never used to tell me where you were going after school.” Mothers and fathers sometimes resist apologizing to their teenagers when they are wrong, in the mistaken belief that to do so would somehow compromise their authority. If anything, the opposite is true: Being big enough to say you’re sorry only deepens your youngster’s respect for you. Teenagers detest hypocrisy, and they figure out right away when a parent was wrong. In the example above, an appropriate and fair response would have been a simple, “You’re right. I jumped to a conclusion, and that was wrong of me. I apologize.”

To be able to say to our teenagers, “Can you forgive me?” is a humbling experience for us, but esteem-building for them. It models for teenagers how to apologize and also sends a comforting message: Mom and Dad aren’t perfect. Whether we realize it or not, our children are continually measuring themselves against us. When kids know that you’re not perfect, they realize that you don’t expect them to be perfect either, which takes some of the pressure off them.

The preceding paragraphs have presented strategies for resolving conflict. Knowing when it’s best to sidestep conflict is another essential parenting skill. Often our natural inclination is to pick up the scent of confrontation like a bloodhound and go chasing after it. We wag a finger and sternly admonish our youngster not to act so disrespectfully, or else. And we’re absolutely correct in doing so. Sometimes, though, keeping the peace is preferable to diving into a power struggle—for everyone’s sake. “Parents can choose to disengage from the power struggle,” suggests Dr. Pratt, “and decide not to argue.”

http://www.healthychildren.org/English/family-life/family-dynamics/communication-discipline/Pages/How-To-Resolve-Conflicts-With-Your-Teen.aspx

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...