31 de maig 2014

Participación infantil y construcción de la ciudadanía

Autors: M. Asunción Llena, Anna M. Novella, Jaume Trilla [et al.]
Editorial: Graó




Totes les pedagogies que aposten decididament per promoure la participació infantil parteixen, explícitament o implícitament, de dues hipòtesis concatenades. La primera és que les experiències participatives viscudes a la infància incideixen positivament en la formació de futurs bons ciutadans. I la segona és que una condició essencial perquè es compleixi la hipòtesi anterior és, justament, que en aquestes experiències ja es tractin els nens i les nenes com a ciutadans de veritat i no tan sols com a futurs ciutadans. Aquest llibre explica d'algunes experiències fetes en tres àmbits: l'escolar, el de l'educació en el lleure i el comunitari per mitjà dels consells infantils municipals. I també acull, com a l'epíleg, un text original d'un dels grans experts internacionals en participació infantil: Francesco Tonucci.

Consells per a infants i joves i per a les seves famílies

Per tal que els més joves de la llar emprin les noves tecnologies de la informació i la comunicació amb seguretat, els podem donar alguns consells de tipus genèric. 

Anem a veure alguns dels més apropiats que dirigim al joves i als infants:

Navegueu sempre amb la supervisió d'una persona adulta. Si ja sou prou grans com per tenir la vostra intimitat, no deixeu de consultar quan tingueu dubtes o us trobeu en una situació que no podeu entendre o que us genera algun conflicte.

Pares, mares, tutors: 
  • Us recomanem instal·lar l'ordinador a una sala comuna -i no al dormitori dels infants-. 
  • Demaneu a l'infant i/o jove que us ensenyi què és el que fa quan fan servir la tecnologia. Interesseu-vos per tot allò que fan... us serà molt útil!
  • Acompanyeu al menor, de tant en tant, quan fa ús de la tecnologia. Això us permetrà gaudir d'una estona plegats i comentar les coses que estan succeint. Podeu educar també davant de l'ordinador, amb el telèfon mòbil, amb el reproductor de música... tot això forma part de la vida del vostre nen, nena o jove. 
A Internet, amb el telèfon mòbil, amb l'Ipod o reproductor musical o de vídeo... trobareu experiències molt agradables i educatives. I encara ho seran més si seguiu alguns consells. Les persones adultes que coneixeu són bons referents i guies i us ajudaran a resoldre els possibles problemes i a trobar nous recursos molt interessants. Escolteu els seus consells!
  • Pares, mares, tutors: proporcioneu guia i orientació als vostres educands: 
  • Pacteu un horari de treball o estudi i de gaudi amb les tecnologies i també un temps de connexió, per tal de compaginar-les amb d'altres coses que també són importants.
Gràcies a la tecnologia, contactareu amb un munt de persones diferents (d'edats diferents, països diferents, amb moltes experiències i coses per explicar). Aneu amb compte, eh? No tothom és qui diu ser!

A través de la tecnologia, els més joves contactaran amb persones adultes, amb joves i amb infants. Tingueu en compte que no tots els contactes que es mediatitzen per la tecnologia són fiables. Ensenyeu als vostres fills a tenir precaució. 
  • No han de proporcionar dades personals, ni de la seva família, ni del seu lloc d'estudi, sense la vostra supervisió. Algú amb intencions poc clares o legítimes podria voler localitzar-los sense el vostre consentiment.
  • Aconselleu bé al vostre fill o tutorand i sigueu propers. Si alguna vegada es troba amb alguna persona desagradable, us podrà avisar per a que pregueu les precaucions necessàries. En general, recomaneu-les que tanquin la connexió o l'ordinador quan es trobin davant d'una situació indesitjada. Posteriorment, una bona conversa, tranquil·la i relaxada, us ajudarà a tractar el tema amb el menor i a trobar solucions. 
Les vostres contrasenyes i el vostre nom d'usuari dels diferents serveis d'Internet (jocs, correu electrònic, xarxes socials...) són personals i no els heu de compartir amb els amics ni amb cap persona coneguda, tret dels vostres tutors o pares. Així, podreu evitar que algú faci alguna broma que pugui resultar desagradable. A més a més, quan us connecteu des d'un lloc públic o compartit, recordeu que heu de tancar la sessió, per evitar que qualsevol altre es pugui fer passar per vosaltres.

Pares, mares, tutors: en funció de l'edat del menor, podreu gaudir de la possibilitat de conèixer les seves contrasenyes i supervisar les seves accions i relacions. No obstant això, els adolescents i joves precisen de la seva privacitat i voldran gaudir-la. El diàleg sobre les seves experiències us ajudaran a conèixer-los millor i a compartir amb ells l'ús de les tecnologies. Recomaneu-los tenir precaució i no compartir les seves contrasenyes amb els seus amics. Evitareu molts problemes!

Quan "parleu" per Internet, o a través del mòbil o de qualsevol altre aparell, recordeu que heu de ser respectuosos amb les altres persones. Com si les tinguéssiu al davant! 

Pares, mares, tutors: si ensenyeu als més petits i als joves a tractar de forma adequada a les persones que contactin a través de les tecnologies, els estareu educant per al futur i afavorint que ells i elles rebin, també, un tracte correcte i adequat. Al cap i a la fi, Internet i el telèfon mòbil només són instruments que intermedien la relació entre les persones. 

A Internet, i amb el telèfon mòbil, també es poden cometre delictes i fer mal. Aneu molt amb compte i respecteu als altres: eviteu publicar contingut que pugui ferir a una altre persona, respecteu la propietat intel·lectual d'altres persones -i això inclou els textos, les músiques, el programes, etc.-. 

Existeix la ciberdelinqüència, un concepte relativament modern, però molt real. És fàcil que els més joves no es prenguin en serio les seves accions -o les que duen a terme d'altres- i que es "saltin les normes", especialment quan estan a Internet o amb els seu telèfon mòbil, la seva webcam, la càmera de fotografiar o filmar... Cal crear consciencia i la reflexió compartida és una bona eina deprevenció dels possibles problemes que puguin esdevenir. 

Recomaneu als vostres fills que, en fer treballs d'escola o d'institut, naveguin per Internet per a cercar informació. També és important que citin la font (l'autor, la pàgina on han trobat aquesta informació) en els seus treballs. Si els ensenyeu a respectar aquesta norma, tindran la seva recompensa!

No tot el que us arribarà a través del telèfon o d'Internet és divertit. Eviteu obrir missatges que procedeixen de persones desconegudes o que semblen sospitosos! Ignoreu-los o, simplement, consulteu amb una persona adulta. 

No només es tracta d'un possible problema de virus o de programari maliciós -explicarem àmpliament aquest concepte més endavant-. També és possible que arribi algun contingut que pugui ferir la sensibilitat del menor, o un intent d'engany o frau, una amenaça, etc. Al igual que no acceptem els regals d'una persona desconeguda, ensenyarem als més petits i joves a tenir totes les precaucions possibles davant d'un contingut incert. 

A Internet es poden fer moltíssimes coses, com ara compres (de productes, de jocs virtuals, etc.); però recordeu... en el moment de comprar o gastar diners, és bo consultar als adults. Ens ajudaran a saber si podem confiar en els venedors, a reflexionar sobre la despesa, a valorar si realment necessitem el producte o ens hem deixat enlluernar... igual que en la vida real!

La facilitat amb la qual es poden adquirir serveis per Internet o a través del telèfon mòbil és increïble. Aconselleu als menors per tal que cerquin el vostre consell, ja que podeu decidir conjuntament l'adquisició de qualsevol producte. Aquesta és la millor eina de prevenció. 

Per als més petits de la casa: recordeu que hi ha moltes pàgines web que són de confiança, divertides, educatives i interessants i també segures. Els adults que us envolten (la família, els professors) us ajudaran a trobar-les!

Més que prohibir o blocar l'accés a determinats espais, us aconsellem recomanar: feu que l'experiència dels més joves amb les tecnologies sigui agradable. Proposeu entorns web que resultin interessants. 

Tingueu cura de l'ordinador, del telèfon mòbil, llapis USB, càmera, etc. Són elements importants i cal mantenir-los en bon estat. Si alguna vegada els deixeu a d'altres persones, assegureu-vos que sap tenir-los ben protegits. 

Famílies i tutors: cal protegir aquests aparells de possibles amenaces procedents de programari maliciós. Instal·leu el programari de protecció recomanat i assegureu-vos que aquest està actualitzat.

http://moodle.punttic.cat/mod/resource/view.php?inpopup=true&id=10662

Un lugar donde quedarse

Després d’haver visualitzat la pel·licula “Un lugar donde quedarse” del director Sam Mendes, he pogut reflexionar sobre molts aspectes relacionats amb la formació d’una família.

En primer lloc hem va semblar molt curiosa la reacció que té la parella al rebre la notícia de que anaven a tenir un fill, ja que eren dos persones adultes i la seva relació de parella era molt bona, a més les condicions de vida que tenien no eren tan dolentes. Però a pesar d’això, els dos s’ho varen prendre amb moltíssima inseguretat i desconfiança, pel fet de que no tenien una familia extensa que els-hi pogués ajudar a criar al fill que venía de camí, i a més els pares d’ell que eren els que estaven més prop lis donen la notícia de que s’en va a viure lluny d’ells.

Aquesta gran inseguritat que la parella presenta al llarg de tota la pel·lícula és el que farà que viatgin per diverses ciutats, per descobrir el millor lloc per criar i educar al seu fill. Totes les ciutats que recorren, son els emplaçaments on estan repartits alguns dels seus familiars o amics més propers. En tots aquestos emplaçaments, la parella trobarà algun impediment per a no quedar-se i continuar amb el seu viatge, pero l’embaràs avança i les inseguretats més encara.

En cada una de les ciutats, la parella descobreix diferents models familiars com per exemple una família tradicional, una monoparental, altra adoptiva, altra niu buit, etc… Cadascuna d’aquestes famílies lis mostra a la parella la seva vida quotidiana, pero la parella no acaba de decidir-se per cap model familiar, sino que el que ells pretenen es trobar el seu propi model familiar.

Altre aspecte que m’ha paregut significatiu d’aquesta parella és que mai es barallen i semblen la parella ideal, ja que encara que la dona té una mica més de caràcter, l’home mai aixeca el seu to de veu i sempre soluciona els problemes sense discutir. Això, no vol dir que tot vagi bé entre ells, ja que a la dona li irrita molt que ell mai vulgui discutir, cosa que en varies ocasions en la pel·lícula ella li obliga a que l’insulti i li aixequi el to. 


Aquest fet hem fa saber que aquesta parella no es del tot normal perquè quan comparteixes temps i espai amb una persona, solen haver discusions en alguns moments i ells en cap moment es barallen.

Al llarg de tota aquesta història, aquesta parella fa un creixement personal increíble i finalment aconsegueixen trobar el seu lloc ideal a la casa on la dona vivia de petita i decideixen allí, emprendre la seva vida i formar la seva propia família.

Des del meu punt de vista aquesta història em fa sentir molta angoixa, perquè a mesura que avança la pel·lícula, segueixen sense decidir-se per cap lloc i pareix que el seu fill naixerà i encara no hauran trobat un equilibri i una estabilitat en les seves vides. Però el final m’ha semblat molt emocionant, ja que el lloc en el qual ells decideixen formar la seva vida, té un passat i molts de records de la infància de la dona amb els seus difunts pares.

http://aidaramon.blogspot.com.es/

Mirar-se al mirall i reflexionar. Professió docent

http://www20.gencat.cat/docs/dixit/Home/04Recursos/02Publicacions/02Publicacions%20de%20BSF/04_Familia_infancia_adolescencia/Butlleti_infancia_articles_2014/Links/finestra-78.pdf

El CIRE obre una finestra als tallers de la presó

El CIRE cedeix el protagonisme als interns que, amb el seu testimoni, expliquen les oportunitats que el CIRE els ofereix mitjançant la formació, l’ocupació i la inserció


Sota el format de píndola audiovisual, el CIRE obre una finestra als tallers productius dels centres penitenciaris catalans, on les persones privades de llibertat fan feines tan diverses com serralleria, confecció, fusteria o muntatge industrial. A més, el reportatge permet acostar-se als serveis interiors que el CIRE gestiona dins de les presons, com és el cas del servei d’alimentació.

El nou vídeo institucional del CIRE també mostra l’activitat de les colles forestals, on els interns adquireixen hàbits i competències per a la seva reinserció futura.

El model formatiu del CIRE queda palès a través de les declaracions de diversos interns que han tingut l’ocasió de passar per les aules de la presó.

Aquest vídeo es presentarà en el marc de l’acte commemoratiu del 25è aniversari del CIRE, que avui al matí tindrà lloc al Palau de la Generalitat. Així mateix, es podrà veure tot el cap de setmana a l’exposició “CIRE, l’alternativa responsable. 25 anys”, que acull el Palau Robert.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Justicia/menuitem.5cc82a0852a4ada8cc497c10d8c0e1a0/?vgnextoid=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=bbe96fb54b146410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

30 de maig 2014

Libro dorado: el envejecimiento en España: retos y oportunidades para la innovación y el emprendimiento

Document que exposa com l'envelliment pot suposar una oportunitat per a empreses i emprenedors amb la finalitat de donar resposta a les necessitats de les persones grans autònomes en aquells àmbits que estan relacionats amb el seu benestar.

Libro dorado: el envejecimiento en España: retos y oportunidades para la innovación y el emprendimiento. Barcelona: Fundación "Instituto Edad & Vida", 2013. 73 p.

Exemplar consultable als centres DIXIT

El Joan té cuques a la sang

Autora: Rosanna Mirapeix Sastre
Editorial: Miret

El Miquel té onze anys i només espera fer els dotze perquè els seus pares el deixin ser del Facebook i aconseguir, per fi, una habitació per a ell sol. Però un dia, els pares del Miquel arriben a casa i li expliquen que el seu germà, el Joan, està malalt: sembla que unes cuques se li han ficat a la sang. El Miquel no entén com pot ser que uns animals salvatges estiguin lluitant dins del cos del seu germà petit i té por que es fiquin també dins seu. Amb l'ajuda dels seus avis, oncles i pares, el Miquel comprendrà que el seu germà té càncer i que ell és una peça importantíssima perquè tot surti bé.

El Projecte PEGASO crearà una plataforma de jocs virtuals per adolescents sobre hàbits saludables

L'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), el centre tecnològic Barcelona Digital i la Universitat de Lleida participen en el consorci del projecte liderat per la Universitat Politècnica de Milà

El projecte europeu "Pegaso, Fit for Future" té l'objectiu de promoure estils de vida saludables entre els adolescents mitjançant el desenvolupament i l’ús de dispositius portables

El projecte "Pegaso, Fit for Future" desenvoluparà una plataforma d’aprenentatge d’hàbits de vida saludables amb un sistema que, a través del monitoratge de l’activitat física i del patró d’alimentació i mitjançant missatges personalitzats, preveu conscienciar els usuaris adolescents sobre la importància d’una nutrició sana i d’un estil de vida saludable. El projecte farà una prova pilot entre més de 300 adolescents d’Espanya, Itàlia i el Regne Unit.

El sistema permetrà als usuaris, d’una banda, participar en sofisticades mecàniques de jocs i desafiaments en grup per tal de motivar un canvi de comportament pel que fa a l’alimentació més saludable i, de l’altra, el monitoratge dels paràmetres físics i de l’entorn a través de l’ús de sensors portables (també anomenats wearables), telèfons intel·ligents (smartphones) i diaris multimèdia. A més, Pegaso estableix la creació d’aplicacions mòbils, jocs i d’una comunitat virtual que fomentin la interacció social.

"Pegaso, Fit for Future" ("Personalised Guidance Services for Optimising lifestyle management in teenagers through awareness, motivation and engagement") és un projecte de R+D finançat en el marc del programa FP7 de la Unió Europea i liderat per la Universitat Politècnica de Milà. El consorci està format per una quinzena de centres i organitzacions de Catalunya, Itàlia, el Regne Unit, Suïssa i Romania.

Entre els participants catalans del consorci del projecte hi ha l'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), la Universitat de Lleida i el centre tecnològic Barcelona Digital.

Les dues primeres realitzaran enquestes a adolescents d'entre 13 i 16 anys de diferents escoles de Catalunya per conèixer la seva opinió i l’ús que fan dels jocs electrònics i les xarxes socials. Aquesta informació serà clau per elaborar un prototip del sistema i per realitzar una prova pilot posterior que n’avaluï l’impacte i la usabilitat.

La divisió de R+D+I Salut de Barcelona Digital participarà en la definició general del sistema i la integració, així com en el desenvolupament del sistema de reconeixement del comportament que nodrirà la plataforma d’orientació i suport personalitzat.

Per la seva part, el grup NUTREN-Nutrigenòmics de la Universitat de Lleida, estarà involucrat en la definició dels paràmetres nutricionals, fisiològics i d’estil de vida saludable que controlarà el sistema.

Conseqüències socioeconòmiques d’hàbits poc saludables

L’obesitat i altres malalties relacionades amb un l’estil de vida poc saludable constitueixen un dels reptes més importants a Europa, ja que representen un 7% dels costos sanitaris de la Unió Europea, a més dels costos associats amb una menor productivitat, pèrdua de producció i mort prematura. D’altra banda, l’obesitat entre els joves és un factor alarmant que prediu la malaltia en l’edat adulta, però que també comporta complicacions de salut a curt termini, a més de riscos per problemes socials i de salut mental.

Segons dades de l’Enquesta de salut de Catalunya de l’any 2012, 3 de cada 10 nens i nenes entre 6 i 14 anys ha participat cada dia o gairebé cada dia del mes en jocs d’esforç físic o esports, mentre que 2 de cada 10 no hi ha participat cap dia o gairebé cap. Pel que fa als hàbits alimentaris, la majoria; 8 de cada 10 nens d’entre 3 i 14 anys esmorzen correctament (abans de sortir de casa i a mig matí, com a mínim 4 vegades per setmana), però només 1 de cada 20 nens i nenes d’entre 0 i 14 anys consumeix la quantitat recomanada de fruita i verdura (5 racions) al dia.

Més informació:






http://www20.gencat.cat/portal/site/salut/menuitem.3a66812b806dcdabe23ffed3b0c0e1a0/?vgnextoid=1a108d137398b210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&cod_noticia=258734&vgnextchannel=1a108d137398b210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD

29 de maig 2014

Aplicacions adequades per a nens i adolescents amb necessitats educatives especials


En un moment com l'actual, amb tantes aplicacions educatives disponibles, es fa complex trobar un web amb criteris psicoeducatius clars que afavoreixi la selecció de les millors aplicacions. FAROS, de Sant Joan de Déu, ens presenta als pares i els professionals diferents aplicacions adequades per a infants i adolescents amb necessitats educatives especials de tots els nivells de gravetat: autisme, hiperactivitat, problemes de lectoescriptura, síndrome de fràgil x, etc.

Salut mental (2014)

Recull de publicacions, articles i recursos web, entre d’altres, que proporcionen informació teòrica i pràctica sobre com millorar la qualitat de vida de les persones amb malaltia mental.

Aquests recursos documentals inclouen des de pautes per diagnosticar trastorns mentals fins a exemples de com lluitar contra l’estigmatització, passant per l’abordament terapèutic de diverses malalties com el trastorn bipolar, l’estrès posttraumàtic o la depressió.

Aquest dossier actualitza i complementa l’anterior dossier sobre salut mental publicat per DIXIT l’any 2009.

Monografies
Atención primaria de la salud mental en prisión: guía. Bilbao: SESP, 2011. 170 p. 
Guia desenvolupada amb l’objectiu de detectar, diagnosticar i tractar a tots els interns que pateixen algun tipus de trastorn mental; millorar la qualitat de vida dels malalts mentals, augmentant la seva autonomia personal i l’adaptació a l’entorn; i optimitzar la reincorporació social i la derivació adequada a un recurs sociosanitari comunitari. 

Badallo Carbajosa, Adrián. Estigma y salud mental: un modelo de lucha contra el estigma. Madrid: Grupo 5, cop. 2012. 344 p. 
Obra que presenta una sèrie de estratègies de lluita contra el estigma que tenen com a finalitat disminuir la influència d’aquest fenomen en el procés de recuperació. 

Baron-Cohen, Simon. Empatía cero: nueva teoría de la crueldad. Madrid: Alianza, DL 2012. 229 p. (CEAC educación. 
Educación especial) Llibre que tracta de redefinir el “mal” en termes d’empatia i examinar perquè algunes persones en tenen més o menys que d’altres. 

Cagnoni, Frederica; Milanese; Roberta. Cambiar el pasado: superar las experiencias traumáticas con la terapia estratégica. Barcelona: Herder, 2010. 246 p. 
Es presenta el protocol de tractament d'estrès posttraumàtic desenvolupat pel Centre de Teràpia Breu Estratègica d'Arezzo. Per norma, les persones estan "naturalment" equipades per reaccionar a l'estrès extrem provocats per certs esdeveniments. A vegades, però, el fet traumàtic pot fixar-se en la ment de qui n’és testimoni o protagonista fins al punt de no abandonar-lo mai. 

Conde Sala, Josep Lluís. Dependència i trastorn mental greu. [Barcelona]: Fundació Caixa de Catalunya, Obra Social de Caixa Catalunya: Generalitat de Catalunya, Departament d'Acció Social i Ciutadania, 2009. 51 p. 
Document, que forma part de la col·lecció Programa de Cuidadors, adreçat als cuidadors i familiars de persones amb malaltia mental que ofereix informació i recursos per a la cura del malalt i consells per a l’autocura. 

Desarrollo profesional e inserción laboral en personas con enfermedad mental: procesos para la ecuperación y promoción de la autonomía personal. Madrid: Grupo 5, cop. 2012. 681 p. (Manual) Manual que facilita al professional principis, estratègies i eines per donar suport al desenvolupament professional i la inserció laboral de les persones amb malaltia mental. 

Deví Bastida, Josep. Manual de intervención clínica en psicogerontologia. Barcelona: Herder, 2012. 448 p. (Albor) 
El llibre es centra en el camp de la intervenció i el tractament dels problemes cognitius i psicopatològics més freqüents en la vellesa, incorporant la multidisciplinarietat i la interdisciplinarietat, així com l'enfocament bio psicosocial. 

Didonna, Fabrizio; Kabat-Zinn, Jon. Manual clínico de mindfulness. Bilbao: Desclée de Brouwer, 2011. 836 p. (Biblioteca de Psicologia; 169) 
El llibre tracta de la pràctica budista de Mindfulness com a base per a intervencions efectives en diversos trastorns. El manual clínic de Mindfulness és una guia que va de la teoria a la pràctica, escrita amb claredat, i que apunta cap a aquest poderós abordatge terapèutic i el seu potencial per al tractament en una sèrie de problemes psicològics freqüents. 

Ética y modelos de atención a las personas con trastorno mental grave. Madrid: Publicaciones de la Universidad Pontificia Comillas: Fundación Juan Ciudad, 2013. 316 p. (Cátedra de Bioética; 21) 
La publicació desenvolupa alguns aspectes fonamentals del model d’atenció a la salut mental del segle XXI, models i enfocaments que formen part de les estratègies i les pràctiques de molts dels centres de l’Ordre de Sant Joan de Déu. 

Galanter, Cathryn A.; Jensem, Peter S. DSM-IV-TR, salud mental en niños y adolescentes: estudio de casos y guía terapéutica. Buenos Aires, Madrid [etc.]: Panamericana, 2011. 551 p. 
Obra que descriu trenta casos d’infants i adolescents amb trastorns psiquiàtrics de complexitat ascendent. Els casos s'organitzen en quatre parts: la descripció clínica, la perspectiva psicoterapèutica, la perspectiva psicofarmacològica i la perspectiva integral. 

Germán Urdiola, María Jesús. Tratamientos involuntarios y enfermedad mental. Cizur Menor, Navarra: Aranzadi, 2012. 339 p. 
Estudi jurídic sobre els tractaments mèdics en persones que pateixen un trastorn psíquic. 

González Isasi, Ana; C. Malvar, Aníbal. Ojos que sí ven: "soy bipolar": diez entrevistas. Bilbao: Desclée de Brouwer, cop. 2011. 133 p. (Serendipity. Crecimiento personal; 152) 
Obra científica, estructurada al voltant de deu entrevistes extenses amb persones que pateixen trastorn bipolar refractari. L’objectiu d'aquest llibre és pedagògic, ja que pretén que siguin els mateixos malalts els que indaguin sobre la seva patologia, i així intentin explicar als seus familiars, amics i a la societat en general, què és el trastorn bipolar, com és el profund dolor que genera i quina és la forma més adequada d'afrontar-lo. 

Hilarión, Pilar. Guía para la integración laboral de personas con trastorno mental. Barcelona: Fundació la Caixa, Obra Social, cop. 2012. 308 p. Guia que proposa bones pràctiques, metodologies de treball, models d’anàlisi i instruments per cobrir tot el procés d’inserció laboral de persones que pateixen un trastorn mental. A més, pretén ser un instrument que s’encarregui de promoure la sensibilització. 

Kirch Ugarte, Maite. La creatividad como terapia: experiencias de trabajo en el campo de la salud mental. Barcelona: Ediciones Invisibles, 2012. 320 p. (Oxigen) 
Document que recopila els fets més significatius del dia a dia dels alumnes de la Comunitat Terapèutica de Malgrat de Mar (Barcelona) que van participar en el taller d’expressió i creativitat fundat per l’autora del llibre. Testimoni de primera mà d’una experiència pionera a Espanya en matèria de salut mental. 

Last, Cynthia G. Cuando un ser querido es bipolar: ayuda y apoyo para usted y su pareja. Bilbao: Desclée de Brouwer, D.L. 2011. 374 p. (Serendipity; 162) 
Llibre adreçat a familiars i parelles de persones que pateixen trastorn bipolar i escrit per la Dra. Last que també pateix aquesta malaltia. Exposa històries basades en la seva experiència, així com relats de parelles que ha tractat i ofereix eines que permeten detectar els primers símptomes, avaluar necessitats, aconseguir estabilitat i recolzament , així com una millor comprensió del trastorn. 

Leeds, Andrew M. Guía de protocolos estándar de EMDR para terapeutas, supervisores y consultores. Bilbao: Declée de Brower, cop. 2011. 664 p. (Biblioteca de psicología; 178) 
Manual que té per objectiu orientar sobre qüestions clíniques, professionals i de gestió de riscos amb què els professionals de l'EMDR es troben diàriament . Seguint el model de les vuit fases de la EMDR, el llibre proposa una guia clara i detallada per a la utilització dels protocols convencionals d'EMDR per al tractament del trastorn d'estrès posttraumàtic, fòbies i atacs de pànic. 

Libro de casos: promoción de la salud mental desde la atención primaria. Barcelona: Herder, cop. 2011. 315 p. 
Llibre que dóna a conèixer el programa de salut mental del grup PAPPS posat en marxa per la Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria (SEMFYC). Inclou diversos elements pràctics i casos clínics, també proporciona instruments que faciliten la seva posada en pràctica. 

Miró Barrachina, María Teresa; Simón Pérez, Vicente. Mindfulness en la práctica clínica. Bilbao: Desclée de Brouwer, cop. 2012. 320 p. (Biblioteca de Psicologia; 173) 
La pràctica de mindfulness (o atenció plena) s'ha anat incorporant, com a component principal o coadjuvant, a tots els models de tractament psicològic. En aquest text, s'ofereixen principis generals i guies pràctiques per integrar mindfulness en el tractament dels trastorns psicològics més freqüents en la pràctica clínica, com ara l'ansietat, la depressió, el TOC, els trastorns de la conducta alimentària, el dolor i el trauma, així com el trastorn límit de la personalitat. 

Moya i Ollé, Josep. Elements bàsics de salut mental per a professionals de l'àmbit social. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar Social i Família: Red-Ediciones, 2012. 136 p. 
Manual que té per objectiu ser una eina de suport per a tots els professionals de l’àmbit de l’atenció social que intervenen en les fases d’atenció a casos relacionats amb la salut mental. Cada capítol conté un apartat pràctic, amb anàlisi de casos i recomanacions per als professionals. 

Nardone, Giorgio; Portelli, Claudette. Conocer a través del cambio: la evolución de la terapia breve estratégica. Barcelona: Herder, cop. 2012. 246 p. 
Obra que presenta diversos protocols per tractar psicopatologies diverses (com l’anorèxia, el trastorn obsessiu compulsiu o la paranoia) basats en un enfocament centrat en la teràpia breu estratègica. 

Neurorrehabilitación: métodos específicos de valoración y tratamiento. Madrid [etc.]: Editorial Médica Panamericana, cop. 2012. 512 p. 
Llibre que recopila de manera multidisciplinària la teoria de la patologia neurològica, la neurorrehabilitació, la metodologia de valoració i el tractament del pacient neurològic. 

Ramos Bernal, Antonio. Stop al estigma sobre la enfermedad mental. San Vicente, Alicante: Club Universitario, 2010. 172 p. 
Obra que tracta l'estigma sobre les malalties mentals a la societat, la família, els professionals i als mitjans de comunicació. La finalitat és ajudar les persones que pateixen una malaltia mental per integrar-se socialment i lluitar contra la discriminació. 

Rodríguez Vega, Beatriz; Fernández Liria, Alberto. Terapia narrativa basada en atención plena para la depresión. Bilbao: Desclée de Browuer, 2012. 319 p. 
Llibre que tracta sobre el procés terapèutic de la depressió com una conversa entre terapeuta i pacient que facilita l’evolució dels significats narratius construïts entorn la pèrdua o l’autodesvalorització. 

Sánchez Pérez, Manuel. Guía esencial de psicogeriatría. Madrid: Médica Panamericana, cop. 2011. 275 p. 
Aquesta publicació proporciona tot el coneixement essencial per a una millor atenció a la gent gran en l'àmbit de la salut mental. 

Sánchez Rodríguez, Óscar; Polonio López, Begoña; Pellegrini Spangenberg, Mariel. Terapia ocupacional en salud mental: teoría y técnicas para la autonomía personal. Madrid: Médica Panamericana, 2012. XX, 373 p. (Colección de terapia ocupacional)
Document que presenta els aspectes conceptuals i les eines pràctiques per la intervenció en salut mental des de la perspectiva del terapeuta ocupacional. Té com a objectiu donar a conèixer, analitzar i discutir els diferents aspectes de la pràctica clínica en aquest àmbit.

Articles
Albaigès i Sans, L. “Los servicios de salud mental comunitarios en la ciudad de l'Hospitalet de Llobregat”. A: Informaciones psiquiàtrica, núm. 211 (1er. trim. 2013), p. 5-25

Alonso Salgado, Cristina. “Cuando el trabajo social en salud mental tenía un referente y respaldo institucional como trabajo comunitario”. A: Trabajo social hoy, núm. 59 (1er cuatrimestre-abril 2010), p. 83-94

El desarrollo del trabajo social en la atención psiquiátrica comunitaria: monografía”. A: Cuadernos de trabajo social, vol. 23 (2010), p. 249-426

Gil Blázquez, Alberto. “Salud mental y dependencia = Mental health and dependence”. A: Trabajo social hoy, núm. 60 (2o cuatrimestre 2010), p. 15-30

Hospital de día y otras modalidades de hospitalización parcial en salud mental: monográfico”. A: Revista de psicopatología y salud mental del niño y del adolescente, monogràfic 3 (abril. 2011), p. 9-93

III Jornadas de Patología Dual: salud mental, adicciones y medidas penales alternativas, Sant Boi de Llobregat, octubre de 2010 [monográfico]”. A: Informaciones psiquiátricas, núm. 205 (3er trim. 2011), p. 205-334

Larraz Romeo, José A. “El trabajo en equipo interdisciplinar en salud mental: ¿mito, deseo o realidad?”. A: Informaciones psiquiátricas, núm. 202 (4o trim. 2010), p. 391-399

Nueno Mairal, Berta. “Evaluación de la eficacia de un programa de soporte a la primaria para trastornos adaptativos con sintomatología ansiosa relacionados con la actual crisis económica en la población de Martorell”. A: Informaciones psiquiátricas, núm. 211 (1er. trim. 2013), p. 27-62

Palha, António P. “Salud mental y salud sexual”. A: Informaciones psiquiátricas, núm. 213 (3er. trim. 2013), p. 275-284

Psicosis: [monogràfic]”. A: Revista de psicopatología y salud mental del niño y del adolescente, núm. 18 (nov. 2011), p. 43-113

Serrano Zurbitu, Ainhoa. “Propuesta de abordaje por la enfermera de salud mental de la persona con trastorno mental severo en el proceso de duelo de su cuidador principal actualizado”. A: Informaciones psiquiátricas, núm. 207 (1er trim. 2012), p. 5-16

Sintomatología depresiva en ancianos: la influencia del género”. A: Revista española de geriatría y gerontología, vol. 48, núm. 2 (marzo/abril 2013), p. 59-64

DIXIT TV

Josep Moya va compartir amb els professionals dels serveis socials el seu coneixement sobre salut mental amb el manual "Elements bàsics de salut mental per a professionals de l’àmbit social", que va presentar a DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials.

Rafel Bisquerra, catedràtic d'orientació psicopedagògica a la Universitat de Barcelona i director de diversos màsters i postgraus sobre la matèria, va mostrar a DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials com una bona gestió de les emocions ens pot ajudar a conèixer-les i regular-les per a motivar-nos en el dia a dia laboral i personal.

Núria Fornalés, responsable de l’àrea social de la Fundació DRISSA, va parlar a DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials <i>Marià Casadevall</i> de la inserció laboral adreçada a persones amb malaltia mental. Fornalés va exposar les característiques de diverses iniciatives d’inserció, com el projecte d’horta ecològica endegat per la fundació en la qual treballa.

Dossiers temàtics DIXIT

Selecció de publicacions, articles, institucions i recursos web sobre educació i intel·ligència emocional. Les publicacions d’aquest recull s'adrecen a diferents col·lectius (infants, adolescents, persones grans i persones amb discapacitat) i són aplicables a l’escola, la llar o la feina.

Selecció de monografies, recursos web i institucions especialitzats en salut mental, elaborada amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebra el dia 10 d'octubre. 

Recull de publicacions, articles i altres recursos documentals que tracten sobre les cures pal·liatives i els malalts terminals.

Recursos web

Espai del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya que ofereix els plans d’actuació, documentació i guies de pràctica clínica a l’entorn dels trastorns i les malalties mentals. 

Programa desenvolupat pel Centre d’Higiene Mental Les Corts per augmentar el nivell de coneixements sobre salut mental en la població jove, les famílies i els professionals que hi treballen. El programa presenta tres línies d'actuació: una campanya informativa, una oferta de formació i un portal web on destaquen els manuals i les fitxes informatives sobre temes com el benestar emocional, els trastorns mentals més prevalents, els hàbits saludables en relació a l’alimentació, el descans o l’exercici físic.

Guia de serveis i programes socials i laborals que hi ha arreu de Catalunya per a persones que tenen problemes de salut mental i per a les seves famílies.

Recurs del The Royal College of Pschiatrists del Regne Unit que ofereix una àmplia varietat de recursos i documentació sobre tota mena de malalties mentals: anorèxia, ansietat, depressió, trastorns de memòria, esquizofrènia, fòbies socials o problemes d'insomni.

Projecte que té per objectiu lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones amb problemes de salut mental, fent que esdevinguin protagonistes del canvi.

Espai del Departament de Benestar Social i Família que conté informació, recursos i serveis, directori d’entitats, publicacions, etc. sobre l’atenció a les persones amb malaltia mental.

Federació que acull més de 60 entitats de tot Catalunya de familiars, persones amb problemes de salut mental i amics, i que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi 2014. Vol contribuir a la millora de la qualitat de vida, la no discriminació i la igualtat d’oportunitats de les persones amb problemes de salut mental i de les seves famílies, la defensa i l’exercici ple dels seus drets en tots els àmbits de la vida.

Societat amb l’objectiu principal de convertir-se un òrgan representatiu dels professionals del camp específic de la psiquiatria, i en sentit més ampli de totes aquelles persones que treballen en l’àmbit de la salut mental a Catalunya.

http://www20.gencat.cat/portal/site/dixit/menuitem.b8aa048b9745a314f2801d10b0c0e1a0/?vgnextoid=5f3768802d1d0310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5f3768802d1d0310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&gccnoice=1&vgnextrefresh=1&contentid=dbd7b9e9e46d5410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&newLang=ca_ES

28 de maig 2014

La identitat de l’infant adoptat

http://www20.gencat.cat/docs/dixit/Home/04Recursos/02Publicacions/02Publicacions%20de%20BSF/04_Familia_infancia_adolescencia/Butlleti_infancia_articles_2014/Links/profunditat-78.pdf

III Protocol de la Convenció: els infants ja poden denunciar la violació del seus drets davant l'ONU

http://www.unicef.es/cat/actualitat-documentacio/noticies/iii-protocol-de-la-convencio-els-infants-ja-poden-denunciar-la

S’agreuja el doble desamparament dels menors de la DGAIA

Antecedents
El passat 14.01.14, el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat va publicar un comunicat sobre les “mesures acordades amb el sector d’atenció a la infància”,signat per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i per la FEDAIA (Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i l’Adolescència), plataforma que agrupa a Catalunya a una part de les entitats que gestionen els Centres on resideixen els menors tutelats per la Generalitat.

Des de DASC (Defensem l’Acció Social i Comunitària), volem deixar constància que aquestes mesures, tot i que les vulguin presentar com a “noves mesures d’eficàcia”, són realmentretallades pressupostàries dels diners destinats a aquests centres, retallades que agreujaran, encara més, el “doble desemparament” d’aquests menors tutelats per la Generalitat.

Al març de 2013, des de DASC vam difondre a les xarxes socials l’article: “El doble desemparament dels menors de la DGAIA”[i]. Es tracta d’un document relatiu a diverses qüestions de l’atenció dels nens, nenes i adolescents tutelats per l’Administració. El text es va presentar com a queixa al Síndic de Greuges, qui, després de realitzar un estudi de l’expedient va a proposar (Resolució número: R-00115/2013 amb data 07.06.13) les següentsrecomanacions a la DGAIA:

- Que s’adoptin mecanismes per a una supervisió rigorosa i continuada de lesràtios reals educadors/infants i de les substitucions de les baixes dels educadors/es.

- Que es prenguin mesures per conèixer i supervisar la despesa real de cada centre, a l’atenció directa als infants i als adolescents, i a la indirecta per a manteniment, serveis i administració de l’entitat gestora.

- Que la DGAIA faci la supervisió de la qualitat i la quantitat del menjar que els centres donen als infants i als adolescents acollits, més allà de les inspeccions anuals del Servei d’inspecció del departament.

- Que s’adoptin mecanismes perquè la DGAIA pugui supervisar les activitats extraescolars i de lleure dels centres, així com els criteris de decisió a cada PEI[ii].

La DGAIA, fent cas omís al Síndic, ha decidit retallar encara més els recursos destinats a atendre a aquests menors. Tot això suposa un deteriorament directe de les sevescondicions de vida i una disminució de les seves opcions de futur. A més a més, suposa un perjudici afegit, perquè les entitats que gestionen aquests centres cercaran unes altres vies de compensar aquestes retallades. Pel que estem observant als diferents centres, aquesta compensació s’està intentant fer a través d’aquestes mesures:

1- Empitjorament de les condicions laborals dels/les treballadors/es: No cobrint les substitucions dels/les educadors/es de baixa o permís, no respectant les ràtios d’educadors/infant, contractant personal amb formació inferior a la necessària, etc. Fet amb el què es desmarcarien (o directament incomplirien) del conveni del sector (Acció Social de Catalunya). A més a més, aquest Conveni està actualment en procés de negociació i aquesta situació pot ser utilitzada per la patronal com medi de pressió per rebaixar les condicions laborals reflexades al Conveni. Tot això empitjorarà la qualitat de l’atenció educativa als menors, reduint-la a l’assistencialisme i fent molt difícil que es puguin tenir uns referents educatius, afectius i vitals, estables (educadors/es, tutors/es).

2- Reducció a les despeses dels serveis quotidians bàsics de les cases i llars on viuen: qualitat del menjar, la roba, restriccions als consums bàsics (calefacció, telèfon, etc…) i, fins i tot, (com ja està passant amb alguns centres) eliminant-los (servei de neteja, bugaderia, etc…). D’aquesta manera els acabaran assumint el personal educatiu i els propis menors.

3- Reducció/eliminació de les activitats extraescolars (no becades) i lúdico-recreatives. D’aquesta manera, els menors no podran integrar-se a la seva comunitat, augmentant així la seva institucionalització (remarcant la seva condició de “nens/es de centre”) i reduint les possibilitats de desenvolupar les seves aptituds i interessos, de manera integral.

Des de DASC, considerem que el que el mateix acord anunciat entre la DGAIA i la FEDAIA és un engany i una burla cap als usuaris, professionals del sector i cap a tota la societat. El títol “Mesures acordades amb el Sector d’Atenció a la Infància” no es correspon amb la realitat, doncs ha deixat al marge d’aquest acord als professionals del sector i als seus representats (sindicats, associacions, col·legis de professionals, etc.), que són els que desenvoluparan l’atenció directa cap als menors i vetllaran pels seus drets.

Volem deixar clar, que els qui han arribat a aquest acord han estat el Departament de Benestar i Família (a través de la DGAIA) i la FEDAIA . La primera aplica sense escrúpols unes polítiques neoliberals que retallen l’estat del benestar, perjudicant greument la qualitat de vida de les persones, la segona funciona com una patronal sectorial sense tenir la representativitat de tot el sector.

Considerem que algunes entitats de la FEDAIA, han acceptat aquest acord per minimitzar les pèrdues econòmiques a curt termini preveient “compensar-les” amb algunes de les opcions plantejades anteriorment. Les entitats que segueixen (per ara) funcionant sense ànim de lucre no sols es veuran perjudicades per aquestes retallades,també quedaran en una situació de desavantatge a l’hora d’optar a gestionar els diferents recursos respecte a les que segueixen els plantejaments neoliberals de la DGAIA. Seria una feina molt interessant ( i reveladora) fer un estudi sobre la presencia de determinats càrrec i excàrrecs polítics als patronats d’aquestes entitats.

Anàlisis del Contingut de l’Acord.
Al text, pretenent justificar aquestes retallades a les entitats concertades, es fa referència a la Llei 14/2010 dels drets i oportunitats en la infància i la adolescència, com a part d’un nou marc legal i polític que segons el Departament de Benestar Social implica:

a) “Un esforç per millorar les polítiques preventives i la necessitat d’incrementar el suport i el treball amb les famílies biològiques”, alhora que es redueix el nombre deprofessionals a l’atenció directa, tant a Serveis Socials bàsics, com als EAIA. Estan reduinto desapareixent les ajudes econòmiques a les famílies amb situació de precarietat econòmica. S’estan tancant els recursos com els PDC, a barris on la crisi econòmica afecta a la gran majoria de persones, etc.

b) “Reforçar la prioritat de l’acolliment familiar (tant amb família aliena com amb família extensa)”, cosa que, segons el Síndic de Greuges, cal controlar més del que s’està fent perquè s’estan produint acolliments sense un seguiment suficient del casos. Fet que acabarà en fracàs, amb les conseqüències negatives que això suposarà per al menor. A més a més, s’estan reavaluant amb criteris més laxes (i validant), a membres de la família extensa que prèviament s’havien desestimat[iii].

c) “Continuar desenvolupant les mesures de foment a l’emancipació i autonomia delsjoves extutelats“. El que no està tenint gaire èxit en l’actualitat, com es demostra a un estudi fet recentment per la Universitat de Girona, segons el qual un 53% dels joves extutelats no assoleixen l’autonomia, perquè no s’inverteix prou en la seva formació reglada i no hi ha una diversificació de l’oferta per a que puguin incloure a tothom[iv].

Des de DASC considerem que aquestes noves “mesures d’eficàcia” (retallades), que pretenen ofegar les despeses en l’atenció als menors tutelats per dedicar-les als extutelats, sónineficaces i només s’adopten en base a criteris econòmics. El que s’està fent des de Benestar i Família, és traspassar els diners d’una partida a una altra i, en conjunt,reduir-la. Amb això, es perjudica a uns menors que s’acabaran desinternant amb moltpoques oportunitatsper tirar endavant. Tot això condicionat a més, per aquesta mena de “loteria” que determina que el Centre a on van a parar sigui capaç d’oferir, o no, els recursos formatius i educatius necessaris per donar un pas cap a la seva autonomia. Això dependrà de si, per una banda, es tracta d’un centre propi de la DGAIA o no, i per l’altra, de si el Centre concertat o de gestió delegada estava gestionat per una entitat amb o sense ànim de lucre.

En qualsevol cas, crida l’atenció que la DGAIA només faci referència a consideracions econòmiques quan parla de “donar oportunitats a la Infància i Adolescència”. Des de DASC sabem, per que som professionals que treballem al sector (no polítics), que un menor que ingressat a un Centre on no hi ha accés a realitzar activitats extraescolars, no podrà relacionar-se amb un entorn social “normalitzat”, fet que accentuarà la seva institucionalització i reduirà les seves oportunitats a l’hora d’integrar-se a la societat.

Mesures concretes i les seves conseqüències:
Les retallades / mesures d’eficàcia, afectaran Centres d’Acolliment , CRAE (centres residencials), CREI i Cases d’ infants i ho faran d’aquesta manera:

3.1.Sobre la unificació dels mòduls, als CRAE concertats:
Des de la DGAIA s’estableixen uns barems a la baixa, amb la base d’un criteriessencialment econòmic. Aquest criteri, no té en compte la idiosincràsia dels menors que es troben ingressats a cada recurs, les necessitats educatives especials de cadascun/a d’ells/es (trastorns de conducta, disminucions psíquiques o físiques, etc . ), la ubicació del Centre, etc … Un bon exemple seria, la diferència de despesa en desplaçaments que suposa per a cada centre, depenent de la seva ubicació, portar els menors a les visites amb les seves famílies al Punt de Trobada (situat a Barcelona), a visites mèdiques als recursos hospitalaris (la majoria a Barcelona), a recursos educatius especialitzats fora de la seva comarca, etc…
Aquesta unificació no afecta els serveis de gestió delegada, ja que el mòdul (diners assignats per a la gestió del servei) s’estableix per uns concursos/subhastes Com ho ha anomenat la mateixa patronal) públiques. És aquí on es prioritza més la part econòmica que l’educativa, fins al punt d’establir uns barems per adjudicar la gestió d’un CRAE, de 65 % per a la part econòmica i 35% per a la part tècnica/educativa.

Ens consta que des del Síndic de Greuges s’ha sol·licitat a la DGAIA, informació sobre elscriteris que utilitzen per establir aquests barems als concursos i no han donat cap respostaconcreta. Novament, tornen a demostrar la falsedat de l’afirmació que fa el Departament de Benestar, a l’esmentat acord, sobre el gran esforç realitzat durant els últims anys, per millorar la claredat i la transparència de la gestió d’aquests serveis residencials. El fet de prioritzar el criteri econòmic, fa que les empreses que es presenten als concursos ofereixin quantitats a la baixa. Però també, que aquesta gestió pugui acabar en mans d’empreses que no tenen ni experiència, ni interès , ni compromís social corporatiu, en relació a aquest àmbit.

3.2.Sobre el nou tractament de les places no ocupades i sobreocupades
Un cop més, la mala gestió de la DGAIA l’hora d’enviar als menors tutelats als diferents centres penalitza les entitats (i als mateixos menors). En aquests moments s’estan donant acentres situats a la mateixa comarca o comarques limítrofes situacions d’infraocupació a uns i de sobreocupació en d’altres. Tot això com a conseqüència, en gran mesura, d’una burocràcia administrativa que dificulta l’adequada distribució d’aquestes places. Implicant alhora una distribució incorrecta dels recursos econòmics, i en conseqüència una atenció inadequada dels menors.

No entrarem a valorar els percentatges econòmics i els criteris, que pagarà la DGAIA a partir d’ara, per infraocupació o sobreocupació dels centres. Sí que volem fer esment a l’amenaçaexplícita de perjudici econòmic a les entitats que es trobin amb infraocupació i rebutgin una proposta d’ingrés, ” feta per l’equip tècnic competent”. Tot això deixarà al CRAE, sense cap possibilitat d’argumentar tècnicament, la seva oposició a l’ingrés d’un menor, tot i que al territori no existeixin els recursos educatius necessaris.

3.3.Sobre la supressió del mòdul mèdic-educatiu
Aquest mòdul era una quantitat econòmica (uns 25€ per nen/a i més) que la DGAIA pagava, a cada Centre Residencial (no d’acolliment) per nen/a per atendre les seves necessitats sanitàries i educatives (especials), no cobertes pels serveis sanitaris i educatius públics: com les ulleres, audiòfons, ortodòncies (i en general salut dental), plantilles, etc…

La DGAIA, obviant que aquestes necessitats no són cobertes per aquests serveis públicsi demostrant la seva falta de sensibilitat i responsabilitat respecte als menors que tutela: ha suprimit aquest mòdul. Al mateix temps, també ha volgut “rentar la seva imatge”, acordant que es podrà utilitzar “l’expedient econòmic” per a cobrir-ne els casos excepcionals (sense definir-los i sense establir uns criteris objectius per a la seva consideració).

Obliden a DGAIA (o desconeixen, pitjor encara):
  • La majoria dels menors que ingressen en un centre, no han anat mai al dentista (i sanejar aquesta dentadura no és barat),
  • De vegades tenen necessitats educatives especials (l’atenció ha estat retallada des de la Conselleria d’Ensenyament),
  • Els recursos educatius no sempre estan a prop dels centres (i el transport també ha estat retallat) …
  • S’obliden, en definitiva , de la realitat quotidiana d’aquests menors.

Aquestes retallades afecten directament a la qualitat de vida d’uns menors, que van passar a ser tutelats per l’administració (en alguns casos) perquè els seus pares no cobrien les seves necessitats bàsiques. Tindran sort si van a parar a un CRAE propi de la DGAIA. Allà no s’hauran de preocupar per les seves necessitats sanitàries especials (ulleres, ortodòncies, audiòfons, etc), doncs al dependre directament el centre de l’administració, la despesa es cobrirà sense problemes. Tanmateix, la situació serà ben diferent, si aquest mateix nen/a va a parar a un CRAE concertat o de gestió delegada (o encara pitjor, gestionat per una entitat amb ànim de lucre) i que s’ha vist privat d’aquest mòdul específic. Llavors, és probable que notingui cobertes aquestes necessitats, perquè l’entitat buscarà recuperar els diners que ha deixat d’ingressar per les retallades. Entretant, les dietes i/o despeses de transport dels càrrecs de la DGAIA o del Departament de Benestar i Família, no seran retallades buscant aquesta “eficàcia”.

Conseqüències i propostes.

Els efectes d’aquestes mesures, ja els estem notant:
  • Per una banda s’ha reduït l’assistència al dentista, la participació d’activitats extraescolars, la freqüència d’actuació dels serveis de neteja, els diners que es gasten amb roba i menjar, …
  • De l’altra, s’estan reduint plantilles (ja s’ha reflectit a algú acord de gestió) no s’estancobrint les baixes mèdiques, s’està començant a utilitzar a voluntaris/es per suplir a professionals, …
Tot això no només empitjora les condicions de vida d’aquests menors, sinó que llasta les seves oportunitats de futur (el que paradoxalment comportarà, d’aquí a uns anys, una despesa més elevada dels Serveis Socials).

Des de DASC considerem que, complint amb les seves responsabilitats cap a aquests menors, des DGAIA caldria:

Revisar els contractes que es van fer temps enrere, amb determinades entitats. Contractes on el gestor/a o president/a, té assignat un sou molt elevat, coincidint en alguns casos que curiosament també és director/a del CRAE (i per tant, té un sou molt per sobre del que marca el conveni per a la seva categoria). Contractes on apareixen nous llocs de feina creats ad hoc per a determinades persones i que no aporten res a la feina amb els menors.

Supervisar els professionals educatius que hi ha als CRAE (especialment els gestionats per ordres religioses), ja que en alguns d’ells no totes les places concertades estan cobertes per un educador/a social, sinó per religioses/sos sense la formació necessària. El mateix succeeix a les entitats amb finalitats “humanitàries”, amb gran presència publicitària als mitjans de comunicació i amb campanyes de recollida de fons per a la Infància.

Finalment, assumir la seva responsabilitat com a administració que delega la gestió, però que continua essent responsable de la tutela d’aquests menors. Per fer-ho ha decontrolar la despesa que fan les entitats en personal educatiu, manteniment de la casa i atenció directa als menors. Fiscalitzar la presència de “personal alliberat” (que no cobra directament de l’administració, sinó dels beneficis de l’entitat) que tenen les empreses. D’aquesta manera, seria més justa a l’hora de revisar el seu mòdul i evitar que amb aquesta “unificació”, sortissin perjudicades les entitats que no tenen com a objectiu principal el lucre.

Des de DASC, encoratgem a tots/es els/les treballadors/es que hagin vist empitjorades les seves condicions laborals, tinguin constància d’acomiadaments als seus centres de treball o considerin que els menors ingressats estan patint les conseqüències d’aquestes retallades: ho denunciïn o ens ho facin saber i nosaltres farem arribar aquesta informació, a la societat en general i al Síndic de Greuges, en particular (única institució, fins al moment, que ha mostrat preocupació per aquesta situació). Creiem que s’han de denunciar totes aquestes situacions, per responsabilitat professional i ciutadana. I també per demostrar a la directora general de la DGAIA, que les seves noves “mesures d’eficàcia”, agreugen encara més el desemparament dels menors tutelats. Per tant, des de l’administració competent, no estan complint amb la seva responsabilitat administrativa i legal, de protegir la infància i l’adolescència.

http://defensemacciocomunitaria.wordpress.com/2014/05/21/sagreuja-el-doble-desemparament-dels-menors-de-la-dgaia/

27 de maig 2014

Marketing y comunicación en los servicios sociales: la estrategia en redes sociales y claves "online" para ONG y empresas

Document que aporta els conceptes bàsics sobre el màrqueting i l'anàlisi de les necessitats del client des de la perspectiva de l'àmbit dels serveis socials.

Membibre Saavedra, Paz. Marketing y comunicación en los servicios sociales: la estrategia en redes sociales y claves "online" para ONG y empresas. Madrid: Grupo5, 2012. 284 p. (Empresa social).

Exemplar consultable als centres DIXIT

El projecte Xeix s’amplia per facilitar la integració dels nouvinguts d’origen pakistanès

El districte de l’Eixample dóna un pas més en el projecte Xeix d’integració de col·lectius nouvinguts i, a partir d’ara, també es comença a treballar amb la comunitat pakistanesa que resideix o treballa al districte. A més, la iniciativa també s’ha ampliat geogràficament i ara també es desenvoluparà al barri de Sant Antoni.

Així, aquest projecte fins ara comptava amb una mediadora experta en llengua i cultura xinesa. Ara també en formarà part de la iniciativa una mediadora especialitzada en llengua i cultura pakistanesa per tal de facilitar l’apropament a ambdues cultures. Aquestes dues professionals treballaran indistintament en ambdós barris.

En total, aquest projecte compta enguany amb un pressupost d’uns 94.000 euros provinents tant des de la Direcció de Serveis d’Immigració i Interculturalitat com des del districte de l’Eixample per tal de poder impulsar totes aquelles mesures i accions previstes per a facilitar la integració dels ciutadans nouvinguts. El projecte Xeix, a més, compta amb l’estreta col·laboració de les associacions comercials del territori, com són en aquest cas, l’Associació de Comerciants Eix Fort Pienc (ACEFP) i el Sant Antoni Comerç (SAC).

El regidor del districte de l’Eixample, Gerard Ardanuy, ha explicat que “la nostra voluntat és continuar ampliant aquest projecte per a facilitar la integració de les persones nouvingudes al districte a tots els barris de l’Eixample” i ha afegit que “al barri del Fort Pienc portem un parell d’anys treballant amb la comunitat xinesa i l’experiència està sent molt positiva. Ja es comencen a veure els resultats d’aquesta iniciativa amb un enfortiment del teixit associatiu”.

Els objectius principals d’aquesta iniciativa són d’una banda, la consolidació del projecte al barri del Fort Pienc mitjançant la continuació de les línies de treball endegades en les fases anteriors i continuar amb la implementació de la mesura de govern “Teixint Identitats”. D’altra banda, també es busca estendre aquesta iniciativa innovadora i d’èxit a d’altres barris de l’Eixample, a través del projecte XarxEixample, així com dels òrgans i plataformes de participació.

En el cas del barri del Fort Pienc, en ser aquesta la tercera fase del projecte, es treballa des d’un punt de vista comercial, educatiu, cultural i social. En el cas de Sant Antoni, es començaran desenvolupant accions sobretot en la vessant comercial i de promoció de l’associacionisme comercial, tal i com es va fer en la primera fase al Fort Pienc. La voluntat municipal és que la iniciativa segueixi la mateixa evolució a Sant Antoni que al Fort Pienc i en futures fases poder ampliar el radi d’acció de les iniciatives a l’àmbit educatiu, cultural i social.

Així, pel que fa a Sant Antoni, està previst que les principals actuacions a desenvolupar són:

- Prospecció del territori per a obtenir dades i estadístiques bàsiques per a l’actuació i localització de possibles agents interessats a participar en el projecte.
- Formació adreçada als principals agents implicats en matèria d’interculturalitat i de les cultures xinesa i pakistanesa.
- Creació i traducció dels materials adequats per a l’explicació i la difusió del projecte.
- Formació i difusió sobre altres cultures per tal de trencar estereotips i treballar l’estratègia antirumors a les entitats dels barris i en els fòrums i òrgans de participació
- Foment de l’associacionisme comercial entre membres d’ambdós col·lectius.

En ambdós barris es treballarà amb els col·lectius xinès i pakistanès, amb un especial interès en els comerciants; els comerciants autòctons; les entitats dels barris com poden ser AMPA, de lleure, esportives…; entitats xineses i pakistaneses; equipaments públics i els seus usuaris; professionals en matèria d’immigració; entitats i associacions d’àmbit comercial; responsables d’empreses ubicades al barri i a la població en general.

Algunes de les activitats previstes per als dos col·lectius a Fort Pienc i Sant Antoni són:

- Cursos de formació comercial per a població nouvinguda i autòctona.
- Activitats de dinamització comercial.
- Incorporació activa de les comunitats xinesa i pakistanesa al teixit associatiu dels barris.
- Ensenyament del xinès com a activitat extraescolar.
- Introducció d’elements de les cultures xinesa i pakistanesa en les programacions dels equipaments públics
- Increment de l’oferta d’activitats amb participació d’elements d’ambdues cultures.
- Formació per als professionals sobre immigració, antirumors i el trencament dels estereotips i concepció de negocis en aquelles cultures, difusió de l’experiència del Xeix a Fort Pienc a la resta de barris del districte.

En aquest projecte, participen: Districte de l’Eixample, Consorci d’Educació de Barcelona, Barcelona Activa, Direcció de Serveis d’Immigració i Interculturalitat de l’Ajuntament de Barcelona, Associació de Comerciants Eix Fort Pienc, Sant Antoni Comerç, Casa Àsia, Institut Confuci i altres entitats asiàtiques vinculades, Universitat Autònoma de Barcelona i PIMEC. A més, també els centres cívics, biblioteques, escoles i instituts del Fort Pienc i Sant Antoni.

Una iniciativa que s’inicia l’any 2012 treballant amb la comunitat xinesa del Fort Pienc

El projecte Xeix es va posar en marxa el mes d’octubre de l’any 2012 i tenia com a principal objectiu la progressiva incorporació de la comunitat xinesa en la vida associativa del barri del Fort Pienc. Aquestes accions inicials es van destinar a l’àmbit comercial i aquest any s’han ampliat també a l’entorn educatiu. En aquest cas, enguany encetem la tercera fase de la iniciativa.

Les principals línies d’actuació en el cas del barri del Fort Pienc són:

- Impuls de l’associacionisme comercial com a punt de trobada i generació d’identitat de barri. Potenciador de l’associacionisme comercial per a la incorporació de professionals i comerciants nouvinguts, amb una quinzena d’associats d’origen xinès. El Xeix permet treballar en la formació específica de comerciants d’origen xinès, amb traducció simultània i amb un programa dissenyat específicament per a les necessitats detectades i expressades a través del contacte quotidià i de la participació en l’ACEFP.
- L’escola com a espai de coneixement i reconeixement de les comunitats presents al barri. Introducció del xinès com a activitat extraescolar amb una classe setmanal d’una hora i mitja a dos centres educatius del Fort Pienc: escola Fort Pienc i Institut Fort Pius. Aquesta és una activitat dirigida als alumnes a partir de 4rt de primària. Els grups poden tenir un màxim de 15 alumnes i hi haurà dos grups per centre un de nivell ’inicial i un altre d’inicial avançat. El professorat que dóna les classes són alumnes en pràctiques dels estudis de Traducció i Interpretació i estudis de l’Àsia Oriental de la UAB.
- La promoció del desenvolupament d’activitats econòmiques i culturals al voltant dels oficis vinculats a les arts escèniques de la cultura, com a marca comercial i punt clau en la construcció de la identitat del barri. S’ha treballat en la celebració anual d’una Fira de les Arts Escèniques al Fort Pienc; celebració de l’Any Nou xinès i carnestoltes; participació a la celebració de Sant Jordi; accions diverses en el marc de l’estratègia antirumors…

http://premsa.bcn.cat/2014/04/19/el-projecte-xeix-samplia-per-facilitar-la-integracio-dels-nouvinguts-dorigen-pakistanes/

PSICOTERAPIA COGNITIVA DE LA DEPRESIÓN por Jose Luis Catalan

En estas páginas mostraremos las líneas generales que componen una psicoterapia de la depresión. Según el terapeuta y la persona concreta se dará mayor importancia a unos aspectos u otros, pero de todas formas es conveniente tener una idea de conjunto.

Nuestra intención es proporcionar una información orientativa a propósito de en qué consiste la psicoterapia, no pretendemos suplirla, aunque el deprimido o sus familiares encontrarán seguramente aclaraciones, estrategias convenientes para mejorar el desánimo y sabrán qué conductas resultan contraproducentes. 

Aclaraciones previas 
Normalmente, antes de comenzar la psicoterapia, se realizan una o más entrevistas a fin de:

=> evaluar la depresión: consiste en determinar el tipo de depresión, realizar el catálogo de síntomas, determinar aquellos que más incapacitan al deprimido, iniciar el historial médico-psicológico del paciente, averiguar si hay riesgo de suicidio, ver con qué apoyos cuenta el sujeto y cual es la situación social y laboral en la que se encuentra.

=> decidir (si el consultante no ha realizado previamente una visita psiquiátrica) la necesidad o no de complementar el tratamiento con antidepresivos, y si la psicoterapia es indicada para el caso.

=> valorar el conjunto de áreas del sujeto que necesitarían una ayuda terapéutica (falta de habilidades, zonas débiles de personalidad, conflictos ambientales no resueltos, etc.)

=> analizar las posibles causas que han conducido a la depresión y las que la mantienen.

Una vez que el profesional ha recogido toda esta información:
=> informa de las conclusiones a las que ha llegado: el tipo de depresión, las aspectos a tratar y cuáles serían más urgentes, la necesidad de tratamiento psicológico y/o medicación; proporciona, así mismo, una orientación sobre qué es la depresión, cómo ha podido desencadenarse, qué conductas contraproducentes contribuyen a mantenerla y la naturaleza de los síntomas que padece.

=> propuesta y justificación de psicoterapia: si está indicada la psicoterapia se pasa a explicar en qué consiste un tratamiento psicológico de la depresión. El terapeuta indica el plan de intervención que se seguirá, qué objetivos parciales piensa que hay que trabajar y porqué, la duración aproximada del tratamiento y la frecuencia de visitas (lo más común es que sean de 55 minutos) y las dificultades más típicas con las que se encontrará (por ejemplo, la dificultad de acudir sistemáticamente, momentos de pequeña recaída, aunque el tratamiento esté funcionando bien, sesiones difíciles o aparentemente pobres, seguidas de otras más brillantes).

=> Contrato terapéutico: la psicoterapia de la depresión es efectiva si se realiza hasta el final, no si el sujeto la inicia y luego la interrumpe o falta con demasiada frecuencia a las sesiones (similarmente a seguir una dieta o ponerse en forma en un gimnasio). A fin de evitar esfuerzos inútiles el terapeuta pide al cliente que se asegure de estar decidido verdaderamente a seguir el tratamiento en firme.

En algunas ocasiones en las que el cliente tiene dudas de la eficacia de la psicoterapia, se acuerda un período de prueba. Este tiempo suele ser de dos a cuatro semanas, que es el período mínimo en el que el deprimido puede saber si es acertado seguir el tratamiento y si se ha creado una relación positiva con el terapeuta.

Hay quienes esperan un milagro de la primera sesión, e incluso salen encantados de la entrevista con el psicólogo, con la esperanza de mejoría, pero al día siguiente se decepcionan al comprobar que la depresión sigue todavía ahí, e incluso pueden tener la tentación de no seguir el tratamiento empujados por esta frustración.

No se dan cambios espectaculares tan pronto, puesto que, a parte de que se haya proporcionado una información de cómo contempla su caso un experto y las posibilidades de solución, la eficacia en sí de una psicoterapia proviene de un trabajo continuado sobre los diferentes aspectos de la depresión.

Obsérvese que este tiempo prudencial antes de valorar la eficacia del tratamiento, se da también con la medicación antidepresiva (hay que esperar unos quince días para observar los primeros efectos, y luego comienza una gradual mejoría de los síntomas).

Si quien realiza la primera entrevista no es el deprimido mismo, sino un familiar que busca consejo a propósito de un allegado cuyo estado de desánimo le alarma o que se niega a acudir a un profesional, el terapeuta muestra algunas estrategias para persuadir al deprimido para aceptar ésta ayuda externa.

Para una mayor precisión a la hora de valorar el desánimo y el tipo de insomnio, si lo hubiese, es conveniente averiguar la línea base (los datos antes del tratamiento) de la tristeza , del patrón del sueño y otras conductas alteradas.

Una última recomendación: ser absolutamente sinceros en la descripción de síntomas y sensaciones. Algunos pacientes piensan que exagerando un poco la nota así me harán más caso, otros por el contrario, omiten o suavizan sus padecimientos pensando no quiero que me encuentren demasiado mal. Unos y otros pueden causar que se les trate erróneamente o que se les de una medicación equivocada.

El profesional no pretende otra cosa que ser útil al deprimido, su deseo es coincidente: la solución más rápida y realista a los problemas. No cabe tratarlo, por consiguiente como una especie de enemigo, sino como un aliado. 

Esquema general 
En la depresión hay cierta deformación del pensamiento (exceso de autocrítica, dificultad de concentración) y de la voluntad (falta de ganas, apatía), pero también existen las suficientes habilidades como para que la persona, partiendo con realismo de sus limitaciones, reaccione de la manera más conveniente y libre contra el desánimo una batalla sistemática, hasta alcanzar unos resultados satisfactorios.

La psicoterapia consiste en proporcionar recursos, conocimientos y apoyo a la persona a fin de animarla a reaccionar y evitar la tentación de un peligroso abandono o que se precipite el juicio de fracaso.

A fin de esclarecer cuáles son los puntos en los el deprimido puede intervenir y cambiar su propio desánimo recorreremos los diversos factores que influyen en la depresión:

=> El sistema de valores de la persona, adquirido a través de sus experiencias y su educación.

=> Los deseos y proyectos, tanto antes de la depresión como en el período de desánimo.

=> El control de la disposición emocional por medio de las expectativas y valoraciones.

=> Los planes de acción conducentes a la mejora del animo.

=> El papel de la autoestima, la autoeficacia e imagen de la identidad en el resultado de las acciones y proyectos, y por lo tanto el ánimo derivado de ello.

=> Recursos indirectos de influencia en el estado de ánimo.

Estos diferentes aspectos, de hecho funcionan de una forma conjunta, y aquí los separamos por razones de aportar mayor claridad. Normalmente la alteración de uno influye en los demás, por lo que la mejora final del ánimo puede provenir de diversas fuentes. 

Sistema de valores 
La sociedad o ambiente en el que vivimos nos ha influido para formar una serie de valores que son la guía de nuestros actos. A la hora de tomar una decisión, explicarnos algo o enfrentarnos a lo desconocido, acudimos a ellos en busca de respuesta.

La psicoterapia puede tocar estos temas cuando resultan por algún motivo problemáticos. Por ejemplo, puede ocurrir que la persona sea demasiado estricta y severa con sus fallos, tenga falsas creencias e ideas que le conducen sistemáticamente a la insatisfacción, que tenga valores contradictorios entre sí que le paralizan, u otros que le causan una permanente desadaptación en el ambiente en el que se desenvuelve.

También sucede que, a raíz de la depresión, se adquieran ideas acerca de sí mismo (por ejemplo, todo lo que yo creía que fueron éxitos en mi pasado es un engaño) o de los demás (nadie se preocupa de su prójimo) que influyen negativamente en el curso de la depresión.

Estos valores nuevos, adquiridos en la depresión, pueden llegar a conducir a la persona al suicidio, persuadido el sujeto de una serie de creencias que antes no tenía (la vida no merece la pena, matarse es la mejor solución si no se tiene esperanza).

Los sociólogos han descubierto hace tiempo la importancia del ambiente social en la psicología del individuo. Así, el desarraigo afectivo, la desestructuración de la familia, una ética demasiado severa, la soledad, la desadaptación laboral, la marginación de la mujer, son algunas situaciones ambientales que típicamente favorecen la depresión. Cuando se presentan este tipo de factores ambientales la psicoterapia trata de ayudar a la persona a encontrar una alternativa, y si ello no es posible, ayuda a la persona a adaptarse emocionalmente a su situación. 

Deseos y proyectos 
Tanto el hecho de tener deseos, como proyectos, que no son otra cosa sino deseos de algo a largo plazo, constituyen el paso primero del ánimo. Para el deprimido tener ganas o no tener ganas de hacer cosas es prácticamente sinónimo de estar animado o desanimado.

Si el desánimo, como punto de partida, le desmotiva a hacer las tareas normales o llevar adelante los proyectos que antes le hacían ilusión puede optar por dos caminos: 

=> contraproducente: dejar de actuar. Esta es la peor solución ya que, la inactividad gradual a que conduce, le empeora a pasos agigantados. Contra más cosas renuncia a hacer, peor se ve a sí mismo, más incapacitado y limitado. Existe la falsa creencia de que falta de ganas es igual que fatiga: si el deprimido piensa que su enfermedad le causa cansancio también tenderá a figurarse que lo que le conviene es descansar como cuando hay un exceso de trabajo. <R>En realidad el desánimo no hay que entenderlo como fatiga, sino como apatía o desgana muy intensas. Por consiguiente, contra más inactividad tenga el deprimido, aunque momentáneamente se sienta aliviado por no hacer lo que le causa tanta molestia, paga el precio al día siguiente de empeorar el ánimo (de esta manera se crea un círculo vicioso!)

=> conveniente: actuar a la fuerza, aun sin tener ganas de hacer las cosas. De esta forma el deprimido se ve menos grave, ya que está más cerca de la normalidad, y lentamente mejora su ánimo al impedir con su esfuerzo que el organismo se inactiva excesivamente. Naturalmente, no cabe esperar el mismo rendimiento en un estado de desánimo que en otro de ánimo, pero el rendimiento intermedio es mucho mejor que no tener ninguno.

En la psicoterapia se trabajan mucho estas cuestiones, ayudando a la persona a planificar su vida diaria, de forma que gradualmente soporte mayores niveles de actividad, y el éxito de estos planes incorpora pequeñas dosis de ánimo que a la larga producen mejoría.

En la figura superior podemos observar un fragmento de los registros que en ocasiones se piden al deprimido a fin de planificar y controlar su aumento gradual de actividades. Puede observarse la presencia obstaculizadora que ejercen los pensamientos negativos. 

Disposición emocional 
Aunque nuestro cerebro está diseñado para fabricar deseos y maximizar las posibilidades de éxito, en la depresión hay una reducción del número de deseos que se realizan, (la psicoterapia trata de encender el máximo de ellos), y ello es debido a que el sujeto, por una razón u otra, acaba renegando de los deseos que surgen espontáneamente.

Uno de los caminos de la cura de la depresión es convencer a la persona de llevar una vida normal, y la gran dificultad son los obstáculos y pegas que existen para ello. Este conjunto de pegas es lo que llamamos disposición emocional negativa.

La disposición negativa es el resultado de un conjunto de mecanismos mentales que tiene el deprimido y que le conducen a renunciar a actuar. La psicoterapia trabaja con mucho detalle estos mecanismos, enseñando a la persona a controlarlos adecuadamente. Veremos a continuación algunos de ellos. 

=> Expectativas negativas 
=> Valoración negativa 
=> Diseño erróneo de los propósitos 
=> Resolución de dudas paralizantes. 
=> Pensamientos deformados. 

Puede también suceder que no se trate de ningún mecanismo que se desencadene con la depresión, sino simplemente que a la persona le falten habilidades para llevar adelante sus propósitos. En este caso el paciente recibe una especie de clases particulares a propósito de las lagunas educativas en el terreno de las relaciones humanas (algunas habilidades de trato social; cómo planificar proyectos, desarrollarlos o valorarlos; información sexual o de pareja, por ejemplo). 

Expectativas negativas 
La anticipación de los acontecimientos y su representación mental en nuestro cerebro constituyen una clave del éxito de la especie humana en el control del ambiente.

Pudiendo prever los hechos antes de que estos sucedan podemos actuar a tiempo de evitar lo malo o inclinar a nuestro favor lo considerado deseable. Anticipar correctamente es por consiguiente imprescindible para tener éxito.

La anticipación de un acontecimiento en el que estamos interesados conlleva una activación emocional como si estuviera sucediendo lo anticipado. Así, si nos imaginamos que al pasar por un callejón oscuro nos va a asaltar un ladrón, no sólo se trata de una fría imagen mental, sino que experimentamos miedo en la medida en que creemos que es posible que nos suceda.

Por la misma razón, al vernos a nosotros mismos mejorando nuestra posición laboral, siendo ello verosímil, y aunque no sea real todavía, experimentamos alegría anticipándolo.

La tristeza puede provenir, según éstos ejemplos muestran, de que anticipamos un fracaso que creemos probable o imposible de resolver.

Lo que llevamos explicado hasta ahora de la anticipación forma parte de la psicología cotidiana. En la depresión la anticipación funciona de una manera marcadamente negativa: 

=> existe una tendencia mayor a anticipar peligros, de forma que el deprimido suele volverse más miedoso de lo que era antes, y a veces incluso aparecen temores irracionales muy intensos.

=> existe una tendencia a que aparezcan menos anticipaciones agradables de las que merecerían surgir (existe una dificultad del deprimido en experimentar placer creyendo que algunas cosas le saldrán bien).

=> predominan abusivamente las anticipaciones de fracaso, tales como no podré, me saldrá mal, no conseguiré nada bueno, que tienen un contundente poder desanimador de la actividad (invitan directamente a no hacer lo que el deprimido considera destinado al fracaso).

Una de las misiones de la psicoterapia consiste en ayudar al deprimido a ver clara la importancia que tienen tales anticipaciones negativas y el papel que desempeñan en generar desánimo.

Para combatir las anticipaciones negativas suele utilizarse la técnica del razonamiento concreto, que consiste en forzar al deprimido a razonar con ejemplos concretos y no vaguedades (del estilo todo me saldrá mal) los motivos en los que se basa , cuál es exactamente la dificultad, de qué manera podía conseguir lo que se propone, etc. 

Valoración negativa 
El cómo se valora el curso de la acción o el resultado final tiene una influencia fundamental en nuestro comportamiento diario.

Cuando valoramos negativamente nuestros esfuerzos, bien sea porque los juzgamos insuficientes o porque nos parecen erróneos, ello es equiparable a sentirnos derrotados y frustrados, lo cual no nos alegra precisamente.

La persona en su estado normal tiende a hacer algunas pequeñas trampas antes de reconocer que se ha equivocado o no tiene méritos suficientes. Es un mal trago que se procura evitar. En la depresión, en cambio, sucede todo lo contrario: se ven más fallos e insuficiencias de las que realmente hay:

=> Aunque el deprimido mejore, le resulta difícil reconocerlo, porque sólo tendrá ojos para lo que todavía le falta o va mal.

=> Se compara con frecuencia con las personas sanas que le rodean diciéndose ellos lo pueden hacer y yo no, eso me demuestra que no sirvo para nada. La comparación no es como la de dos corredores que partieran de la misma salida, él estando animado y los demás en la misma situación, por lo que al compararse con las personas animadas siempre sale perdiendo.

=> Cuando se trata de valorar la posibilidad de realizar algún tipo de acción, tal como hacer una gestión, hablar con un vendedor, arreglar papeles personales en el banco, etc. tiende a atribuirse falta de capacidades, lo cual siempre le invita a renunciar. <R>El no puedo hacer esto o lo otro, queja casi constante en el deprimido, está basado en la creencia de merma de sus capacidades y habilidades, bien porque crea que nunca las ha tenido, o si las tenía han desaparecido.

=> Al valorar etapas de un objetivo le parece que, si ha ido mal, el resultado final del objetivo está perdido. Por ejemplo, si la misión de una madre es educar a su hijo y un día tiene un comportamiento poco brillante, ya piensa que es una madre desastrosa.

=> El deprimido se ha propuesto unos objetivos, pero luego se valora por otros completamente distintos. Por ejemplo, una persona se había propuesto acabar todo el trabajo pendiente en la oficina, cosa que logra, pero luego le parece que todo le ha ido mal porque se olvidó de traerle un regalo a un compañero que cumplía años.

=> La idea de que sólo lo perfecto está bien y que una cosa medio bien hecha esta mal hecha.

=> Ha tenido éxito en lo que se proponía pero en vez de alegrarse por ello, desmerece de tal modo su actuación (me salió por casualidad, en realidad no tiene ningún mérito) que acaba teniendo la impresión de que realmente ha salido mal. <R>En algunas ocasiones este fenómeno esta acompañado de dudas obsesivas: dejé cerrada la llave del gas?, me dejé abierta la puerta?, he limpiado realmente la habitación?.

El terapeuta llama la atención del cliente a propósito de estas valoraciones negativas y el efecto que tienen a la hora de provocar apatía, abandono, mala imagen personal y desánimo.

Discutiendo con detalle la forma errónea que ha utilizado para valorar un acontecimiento, le enseña a controlar la tendenciosidad negativa, aportando alternativas más adecuadas. 

Resolución de dudas paralizantes 
La duda y la indecisión anormalmente frecuentes pueden ser un componente de la depresión, muy relacionado con la baja autoestima y la sensación de incapacidad.

Por lo general optar por un lado de lo que se duda, aun en el caso de equivocarse, es mejor que estar paralizado por una duda que se eterniza, interfiriendo la actividad diaria, hasta para tomar las más pequeñas decisiones.

Si el deprimido tiene algunas responsabilidades esta dificultad de tomar decisiones puede llegar a resultar dramática. Las dudas no suelen ser debidas tanto a motivos razonables, tales como que las opciones sean muy equiparables o que equivocarse tuviera consecuencias fatales, como debidas a una radicalización exagerada de la sospecha o a anticipaciones negativas.

El terapeuta ayuda a su cliente a poder tomar decisiones con más rapidez y menos angustia. Otras problemáticas que trata en relación a la duda son: 

=> aquellas que refieren a incompatibilidad de deseos (por ejemplo estar enamorado de una mujer y querer no hacer daño a la esposa y a la familia).

=> aquellas que refieren a una situación de crisis de valores y que producen desorientación, como por ejemplo el divorcio, una crisis religiosa, etc. (en este caso el terapeuta actúa de clarificador de posturas, acelerando el proceso de adaptación a una nueva manera de ver las cosas) 

Imagen personal 
Un deprimido puede mirarse al espejo y creer que ha envejecido o encontrarse deformado. No sólo tiene la sensación física de estar más feo o deteriorado, sino que, existiendo también una imagen interior de nuestros méritos, capacidades y valía, se ve a sí mismo inferior y empobrecido.

La imagen personal del deprimido esta muy reducida en tres niveles: 

=> baja autoestima (se quiere poco a sí mismo: se desprecia, se critica o castiga).

=> poca autoeficacia (se ve con pocas habilidades y capacidades, con insuficientes recursos como para salir adelante)

=> mala identidad (cree que es poca cosa, que no tiene personalidad alguna, que nadie se da cuenta de que existe o bien que todos se dan cuenta de su pequeñez) 

Esta imagen personal disminuida es fruto de cómo valora sus actos y sus méritos, y esta causada por una deformación irreal del juicio. Como que tiene un poder desanimador terrible, la psicoterapia da mucha importancia a corregir la imagen personal que tiene el deprimido de sí mismo, ayudándole a reconocer la realidad de la situación: cuales son sus verdaderos fallos, capacidades, facetas positivas sanas, lo posible e imposible. 

Reforma indirecta del estado 
El estado de ánimo refiere al animo que predomina en un período de tiempo (un día, una semana, unos meses). Nuestra existencia es continua, y puede ocurrir que, segundo tras segundo, a lo largo del día existan múltiples variaciones: en un momento podemos estar asustados, enfadados, alegres, tiernos o tristes y al momento siguiente, dependiendo de los sucesos, cambiar completamente de emoción. 

Juicios subjetivos 
Bajo el punto de vista subjetivo hacemos juicios a propósito de cómo nos ha ido la última hora, día, mes, año o época de la vida. Podemos decir me encuentro mejor, si ahora mismo estamos más alegres que la hora anterior. También, ésta ha sido una mala semana, cuando enjuiciamos este período de tiempo, o mi infancia fue feliz, tratándose de una época de la vida.

En la depresión los juicios que se realizan suelen estar tendenciosamente inclinados a lo negativo, generando con ello un balance de resultados que es contraproducente para el ánimo que provoca tal juicio.

El ánimo depende directamente de esta clase de juicios, se trate sobre pequeños o grandes fragmentos de tiempo. Es decir, cuando realizamos un pequeño acto, si juzgamos que ha ido bien, esta valoración exitosa es la que produce animación. Si juzgamos una temporada mayor, del resultado exitoso o no que concluyamos dependerá que nos sintamos fracasados o contentos con nosotros mismos.

Lo mismo podríamos decir del placer, si utilizamos este concepto en lugar del de ánimo. Existirá un goce de enjuiciar que va bien lo que nos proponíamos hacer, un goce de considerarnos exitosamente próximos a lo que queríamos, y finalmente un goce de considerar que hemos logrado metas y propósitos proyectados anteriormente.

En la depresión el ánimo y el placer que podrían existir por las cosas que van o han ido bien tienden a desaparecer. Por qué sucede éste fenómeno? La explicación es que el deprimido deforma el juicio sobre estas cuestiones:

=> deformando su pasado: sólo recuerda lo malo, deficitario o adverso, dibujándose su propia historia como si <MI>nada<D> bueno hubiese sucedido.

=> deformando su presente: teniendo un éxito relativo, o aun siendo realmente bueno, se ve radicalmente insuficiente.

=> deformando lo que razonablemente cabe esperar en el futuro, viéndolo radicalmente adverso.

El terapeuta ayuda a su paciente a comprender la relación que existe entre estas distorsiones y su estado de ánimo, y proporciona recursos para controlar las conductas contraproducentes, consistentes en deformar el juicio sobre los resultados de la acción. 

Tono psicofisiológico 
Como resultado de las emociones que predominan en el deprimido (en las cuales ya hemos señalado que existe una importante participación activamente contraproducente del sujeto mismo) existe un tono básico que en la depresión implica un desequilibrio del organismo.

Esto podría semejarse a lo que podría ocurrir con un consumo abusivo de azúcar: el nivel de azúcar en sangre puede oscilar entre dos límites (por exceso y por defecto) sin que suceda nada malo, pero traspasado el límite de tolerancia de azúcar en sangre surgen síntomas hiper o hipo glucémicos, deteriorarándose el funcionamiento del organismo.

=> Traspasado el límite de tristeza se produce tal desequilibrio que luego, un simple acontecimiento favorable no basta para que el sujeto sienta alegría, como antes de estar deprimido. Esta es la situación que trata de corregir la medicación antidepresiva mediante sustancias químicas que tratan de equilibrar el sistema neuronal artificialmente.

=> A parte de la medicación, el ejercicio físico bien programado influye beneficiosamente en la activación del tono general de ánimo. El terapeuta diseña con el sujeto, según su estado y sus posibilidades de tiempo y características personales, un programa de actividades graduales. <R>En el estadio inicial de la psicoterapia le puede proponer una serie de ejercicios a hacer en casa diseñados especialmente. El ejercicio físico también es conveniente para paliar el componente de ansiedad de la depresión y combatir el insomnio. La finalidad fundamental del ejercicio es aumentar en la medida de lo posible el tono de actividad del sujeto.

=> El control de la alimentación puede ser otro factor que incide en el estado general del deprimido. Si el problema es la falta de apetito se diseña un plan especial para combatirlo. La deficiencia de vitaminas, especialmente de B y C es contraproducente en la depresión. En algunos cuadros depresivos de la adolescencia (la llamada anorexia nerviosa) esta problemática de la alimentación ocupa un plano primordial. La obesidad también se trata como factor depresógeno (si es acentuada influye poderosamente en la inactividad del sujeto, su imagen personal, sus relaciones sociales, por ejemplo).

=> La expresión corporal y hablada es otro tema relevante en algunas ocasiones, por ejemplo cuando existen dificultades de trato social que conducen al deprimido a un aislamiento excesivo o le impiden llevar adelante programas de rehabilitación.

=> El entrenamiento asertivo y la resolución de problemas son dos técnicas que pueden utilizarse en deprimidos en los que el síntoma de la indecisión y la duda ocupan un lugar importante. 

Técnicas para combatir el insomnio 
El insomnio empeora mucho una depresión, o incluso llega a producirla por sí mismo. Es fácilmente comprensible que si una persona se encuentra desanimada, angustiada, confusa, el hecho de dormir poco le agrava su estado muchísimo más. Con frecuencia el deprimido tiene algunas conductas que son contraproducentes y que deben evitarse: 

=> tomar excitantes (café, té, comidas picantes, etc.) por la noche.

=> mirar películas o videos interesantes hasta altas horas de la madrugada.

=> dejar trabajo intelectual para la noche.

=> intentar dormir encontrándose nervioso en la cama (es preferible levantarse y realizar alguna actividad inductora de sueño como por ejemplo, leer un libro pesado).

=> hacer examen de conciencia o pensar en los problemas precisamente al ir a conciliar el sueño. Es conveniente en este caso dedicar una hora a estas actividades, y tratar de pensar en cosas relajantes a la hora de dormir.

=> tener un nivel de ansiedad alto que impida conciliar el sueño. En este caso hay que atenuar la ansiedad mediante técnicas de relajación, la actividad sexual, baños tibios, masajes, etc. (es sabido que beber o comer mata las penas, pero este recurso no es el ideal precisamente). 

Programas de incremento de actividad 
Ya hemos insistido en el punto de la necesidad de incrementar la actividad como forma decisiva de mejorar el ánimo. Comentaremos ahora brevemente algunos programas que se desarrollan en la psicoterapia con esta finalidad:

=> Social: consiste en diseñar con el paciente una serie de actividades sociales, que varían según las características personales de cada sujeto. Para aquellos que antes de deprimirse tenían una red de amistades a las que visitaban con frecuencia o actividades en asociaciones, clubs o que realizaban hobbys fuera de casa que les relacionaban con otras personas compartiendo el mismo interés, simplemente el terapeuta se asegura de que el paciente las retome de nuevo, asesorándole en las dificultades que puede encontrar y combatiendo la tendencia al abandono y la valoración negativa. En el caso de que el paciente no tuviera antes esta clase de relaciones con el medio social se le considera aislado socialmente, y se le proponen actividades adecuadas para que comience a tener aficiones, amistades, y en suma aumentar el contacto con el exterior.

=> Cultural: el contacto con la vida cultural es una ocasión de aumentar los recursos para gozar, mejorar la calidad del contacto con las demás personas (resultar interesantes, saber de qué hablar, etc.) y mejorar las capacidades de concentración y memoria a través del ejercicio intelectual (distraer la atención hacia cosas placenteras, descentrar al sujeto de sus obsesiones por la salud, mantener vivo su interés por el mundo en general).

=> artesanal: las actividades manuales tales como modelado de barro, dibujo, confección de artesanía, etc. son indicadas en algunos casos de falta de contacto con la realidad, confusión, y problemas con la identidad personal. En ellas se pretende que la actividad corporal organizada, influya también beneficiosamente en la organización mental. 

La relación con el terapeuta como fuente de apoyo 
La propia relación afectuosa y de apoyo que se establece con el terapeuta es quizá una de las cosas que más influye en el proceso de mejora del deprimido.

El paciente encuentra en el profesional a una persona que comprende sus problemas y le presta una ayuda decidida y continuada y que le trata como una persona normal con la cual se trabaja en equipo en vistas a un objetivo común, con lo que se siente menos desamparado y bicho raro.

Los deprimidos que tienen un buen amigo o un cónyuge que les apoya incondicionalmente y con sabiduría (que le sabe querer, pero también criticar en lo que es necesario) encuentran un instrumento similar al de la psicoterapia, y tal vez jueguen un papel tan importante que ni siquiera sea necesario un tratamiento profesional.

Algunos familiares se asombran en ocasiones del ascendiente que tiene el terapeuta sobre el deprimido, diciendo a usted si le hace caso, en cambio nosotros le decimos lo mismo y ni nos oye.

La explicación de este fenómeno puede ser que el terapeuta es visto por el deprimido como una persona neutral y de la que puede estar seguro de que trabaja para él. También hay que añadir que el terapeuta juega con ventaja, ya que por la naturaleza de su formación es un experto en relaciones humanas. En cambio el deprimido mal-piensa de la familia: no sabe si le dicen las cosas para quitárselo de encima o porque molesto.

De todas formas, normalmente el terapeuta colabora con la familia del cliente, asesorándoles en cuanto a la conducta a seguir e informando de la naturaleza compleja de la depresión, un trastorno todavía muy mal conocido a pesar de la frecuencia de aparición en la población.

Mientras la familia no fuera una de las causas problemáticas de la depresión y esté dispuesta a ayudar al miembro deprimido, puede colaborar con el profesional: contra mayor sea el apoyo que reciba, antes y mejor, saldrá del episodio depresivo.

Para aquellos deprimidos que tienen fuertes dificultades de relación afectiva con los demás, la relación con el terapeuta es una ocasión excepcional para aprender, en una situación permisiva y didáctica.

Es estos casos, el tratamiento psicológico se convierte en una segunda escuela en la que aprender a conocerse a sí mismo y controlar las relaciones con el prójimo a fin de que sean de mayor calidad y satisfactorias.

El hecho de tener una buena relación con el terapeuta ayuda mucho a generalizar a otras relaciones la posibilidad de que también sean buenas. Con ello se abre una brecha en la esperanza de que pueden existir experiencias gratas en la vida. 

Resultados y duración 
Los resultados de la psicoterapia suelen ser casi siempre positivos y tienen muchas ventajas complementando el tratamiento con medicación o sustituyéndolo cuando ello es posible:

=> Están basados en la participación activa del deprimido (y no sólo la recepción pasiva de un medicamento).

=> El deprimido aprende a superar la depresión con sus propios medios, adquiere mayor poder y control sobre su ánimo.

=> Aborda el problema de las causas que provocan la depresión.

=> Garantiza mejor la evitación de recaídas, o que estas sean mucho más suaves.

=> Considera la depresión como una crisis de la persona, trabajando el reforzamiento de su personalidad.

=> Proporciona habilidades al deprimido de las que carecía.

=> Proporciona un apoyo emocional y personal intensos. 

En cuanto a la duración de los tratamientos, varía según el tipo de depresiones y el grado de deficiencias que presenta (lógicamente, contra más trabajo hay que hacer más tiempo se necesita).

La duración aproximada del tratamiento la pacta el terapeuta con su cliente en las primeras entrevistas, después de que se ha valorado detalladamente la situación. Por término medio suelen durar seis meses, aunque según el grado de mejoría las sesiones son más espaciadas o más frecuentes.

http://www.cop.es/colegiados/a-00512/psicoterapia.depresion.html

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...