31 de juliol 2014

Model de Reglament de Regim intern d'un Centre Obert

REGLAMENT DE RÈGIM INTERN DEL CENTRE OBERT PORTAL NOU

El Ple de l'Ajuntament, en la seva sessió del passat 25 d'abril de 2005, va aprovar inicialment el Reglament de règim intern del Centre Obert Portal Nou

Exposat al públic mitjançant anuncis inserits en el BOP de Tarragona núm. 107 de 10 de maig, en el DOGC núm. 4383 de 12 de maig i en el diari El Punt de 5 de maig, no s'han presentat al·legacions ni reclamacions, esdevenint definitivament aprovat, procedint-se a la publicació del seu text íntegre.

Contra el mateix, que esgota la via administrativa, podreu interposar directament recurs contenciós administratiu en el termini de dos mesos a comptar des de l'endemà de la seva notificació, davant la Sala Contenciós Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d'acord amb els articles 10.1.a), 14, 25 i 46 de la Llei de la jurisdicció contenciós administrativa, 107.3 de la Llei 30/1992.

Això sense perjudici de qualsevol altra recurs que cregueu oportú.

Valls, 20 de juny de 2005. --- El secretari, Joan Anton Font Monclús.
REGLAMENT DE RÈGIM INTERN DEL CENTRE OBERT 
PORTAL NOU

CAPÍTOL I
DISPOSICIONS GENERALS

I. OBJECTE

L'objecte del present reglament és regular el funcionament i el règim intern del Centre Obert Portal Nou, situat a la Muralla del Carme 24 de la ciutat de Valls.

II. DEFINICIÓ DEL SERVEI 

El recurs Centre Obert és delimitat per un marc legal establert per la Generalitat de Catalunya.
Concretament, el Decret 284/96 de 23 de juliol, de desplegament del Sistema Català de Serveis Socials, inclou els serveis de centres oberts per a infants i adolescents. Es defineixen els centres oberts com: "...uns serveis diürns que realitzen una tasca preventiva, fora de l'horari escolar, que donen suport, estimulen i potencien l'estructuració i el desenvolupament de la personalitat, la socialització, l'adquisició d'aprenentatges bàsics i l'esbarjo, i compensen les deficiències sòcioeducatives de les persones ateses."
Els seus objectius són:
- Desenvolupament personal i la integració social.
- Prevenir i evitar el deteriorament i les situacions de risc.
- Compensar dèficits sòcioeducatius.
- Adquisició d'aprenentatges.

Les funcions són:
- Acolliment i convivència.
- Atenció individual i en grup.
- Derivació i integració a recursos normalitzats de la comunitat.
- Coordinació amb l'atenció Primària pel treball familiar.

Per tant, podem concloure que: el Centre Obert Portal Nou és un servei diürn que realitza una tasca preventiva, fora de l'horari escolar, dóna suport, estimula i potencia l'estructuració i el desenvolupament de la personalitat, la socialització, l'adquisició d'aprenentatges bàsics i l'esbarjo, compensant les deficiències socioeducatives de les persones ateses.

III. DESTINATARIS
El Centre Obert està destinat a l'atenció d'infants i adolescents de 3 fins a 16 anys, residents a la ciutat de Valls, prioritàriament aquells que estan en situació de risc social, segons planificació i els protocols dels Serveis Socials de l'Ajuntament de Valls, en aquesta matèria.

IV. CAPACITAT
El Centre Obert, tal i com queda reflectit al Registre d'Entitats de la Generalitat, té una capacitat autoritzada per a un total de 40 infants i joves.

V. DEPENDÈNCIA DEL SERVEI 
El Centre Obert és un servei adscrit als Serveis Socials Municipals d'Atenció Primària- de l'Ajuntament de Valls.

CAPÍTOL II
ESTRUCTURA ORGANITZATIVA DEL CENTRE OBERT

VI. PERSONAL TÈCNIC DEL CENTRE OBERT 

L'equip professional del Centre Obert està format per:
- 1 Educador/a Social - Responsable del Centre Obert. 
- 2 Monitors/es de temps de lleure.

Funcions del Responsable del Centre Obert
- Representació institucional i tècnica del Centre Obert.
- Elaboració del projecte educatiu global del Centre Obert, tenint en compte les necessitats dels usuaris del territori i els objectius específics a aconseguir, i en coordinació amb les entitats públiques i/o d'iniciativa social del territori en el cas que es tracti d'aquest tipus de centres.
- Vetllar per l'acompliment dels objectius psicopedagògics en els nens i nenes, amb estreta coordinació amb l'equip bàsic d'atenció social primària, que és qui intervé en la família per valorar la seva situació i intervenir d'acord amb les seves necessitats socials detectades, i amb l'atenció especialitzada, així com amb altres entitats de la xarxa comunitària.
- Gestió administrativa i econòmica del Centre, si s'escau.
- Garantia de l'adequada derivació dels casos d'acord amb els equips bàsics d'atenció social primària.
- Avaluació periòdica del grau d'assoliment d'objectius, proposant i modificant les estratègies i metodologies, si s'escau, per adequar-les a les necessitats dels usuaris en el seu territori.
- Coordinació de l'actuació conjunta de tots els professionals de l'equip davant el nen o la nena, donant globalitat interdisciplinària a totes les actuacions de l'equip.
- Vetllar per la coordinació de l'equip del centre amb els equips bàsics d'atenció social primària.
- Participació en l'elaboració, de manera conjunta amb l'equip del centre, del projecte educatiu i del pla de treball específic dels nens i nenes.
- Revisió i avaluació periòdica del pla de treball educatiu individualitzat amb tots els professionals que hi intervenen.
- Supervisió de l'equip en l'aplicació dels objectius pedagògics.
- Motivació dels professionals i voluntaris de l'equip per tal d'aconseguir una implicació més activa d'aquests envers el seu treball, tot establint relacions interpersonals.
- Vetllar perquè els professionals que componen l'equip disposin de suport a la seva actuació, utilitzant els recursos necessaris, externs, si s'escau.
- Vetllar perquè els professionals que componen l'equip disposin de suport a la seva actuació, utilitzant els recursos necessaris externs, si s'escau.
- Potenciació i seguiment de la formació continuada i del reciclatge dels membres de l'equip.
- Responsabilització de l'acompliment del pla de treball de cada usuari.
- Figura de referència davant la família i els nens i nenes: en el moment d'acollida d'aquests, fent una actuació periòdica de seguiment del cas, i al final del procés.
- Potenciació, en la mesura que sigui possible, de la participació de la família en el projecte educatiu individual dels nens i nenes.

Funcions del monitor/a de temps de lleure
- Aplicació del pla de treball individual dels nens i nenes, seguint les directrius de l'equip del Centre Obert.
- Realització d'activitats de lleure i altres per tal de dinamitzar el grup, d'acord amb el projecte educatiu elaborat per l'equip del Centre Obert.
- Suport a l'educador/a en activitats específiques.
- Col·laboració conjunta amb l'educador/a en l'avaluació de les activitats realitzades.

VII. COL·LABORADORS I PERSONAL VOLUNTARI

Es consideraran col·laboradors tots aquells organismes públics i/o privats que signin conveni de pràctiques amb l'Ajuntament de Valls pel desenvolupament de funcions que responguin als perfils professionals adscrits al Centre Obert.Com a màxim podrà assignar-se 1 alumne de pràctiques simultàniament 
La figura dels voluntaris/àries serà possible sempre i quan provinguin d'una institució d'iniciativa social i previ conveni de col·laboració entre aquesta i l'Ajuntament de Valls.
En cap cas seran col·laboradors permanents i caldrà emmarcar-los dins d'un projecte i/o activitat concreta i temporalitzada.

CAPÍTOL III
NORMES DE FUNCIONAMENT INTERN

VIII. CALENDARI I HORARI DE FUNCIONAMENT
El Centre Obert desenvoluparà la seva activitat, bàsicament, al llarg del curs escolar. Contemplarà, a més a més, una proposta específica per als mesos d'estiu.

De setembre a juny, i de dilluns a divendres, el Centre Obert romandrà obert de les 16 a les 20 hores. L'atenció directa als usuaris s'efectuarà de les 17 a les 19'30 hores.

Al llarg dels mesos d'estiu, època no escolar, el Centre Obert podrà realitzar l'activitat pel matí i/o per la tarda, segons es cregui més adient.

IX. ACTIVITATS
Les activitats al Centre Obert s'adaptaran als diferents grups d'edat, les de caire ordinari (diàries) es basaran en:
- Tallers de manualitats, d'expressió corporal, d'alimentació, d'higiene i salut.
- Joc lliure, joc dirigit
- Activitat esportiva
- Reforç escolar
- Adquisició d'hàbits i habilitats socials
Com activitats extraordinàries es realitzaran les següents:
- Participació en la celebració de diferents festivitats - Festa Major del Barri, castanyada, Nadal, Carnestoltes, Sant Jordi, ...
- Sortides culturals i lúdiques - assistir a representacions teatrals, visites a museus, anades al cinema, ... aquestes sortides, d'una periodicitat trimestral, es realitzaran bàsicament els caps de setmana.
- Realització del Casal d'Estiu i Colònies al llarg dels mesos de juliol i agost.

X. SISTEMA D'ADMISSIÓ I BAIXES
El sistema d'admissió dels usuaris del Centre Obert es realitzarà mitjançant la formalització, per part de la família, de la corresponent sol·licitud d'inscripció.
El període d'inscripcions s'iniciarà el mes de setembre.
Tindran prioritat aquelles sol·licituds que venen derivades dels Serveis Socials, havent-se detectat situació de risc.
Tan sols podran assistir al Centre Obert aquells infants i joves que hagin formalitzat la corresponent inscripció.

Es considerarà que un infant ha estat admès al centre quan els pares o tutors hagin formalitzat els requisits següents:
- Signar el document d'autorització per a la participació del fill/a a les activitats del Centre Obert.
- Aportar fotocòpia de la tarja sanitària.
- Pagament de la quota corresponent.

El Centre Obert donarà la baixa del servei:
- A aquells infants dels quals es valori que la seva assistència al Centre al Centre ja no és necessària.
- A l'usuari que presenti una absència continuada al llarg d'un any.
- Quan es valori que el Centre Obert no és el recurs adequat per a l'atenció d'un infant o jove.
- Els casos que presentin reincidència de faltes greus i es pugui constatar que no hi ha voluntat i/o possibilitat de canviar aquesta actitud.
- Quan la família no es mostra col·laboradora amb les demandes que li pugui fer el Centre o inclòs es manifesti contrària a les seves directrius.
Tret per motius d'edat, no s'estableix un màxim per al límit d'estada d'un usuari al Centre Obert. No obstant, es treballarà la progressiva desvinculació del Centre Obert, mitjançant la integració dels infants i joves a la resta de serveis de la ciutat.

XI. COBRAMENT DE QUOTES

El Centre, a l'inici de curs, establirà un preu públic per al conjunt de l'activitat ordinària (diària). Aquest preu, d'una quantitat simbòlica, vol aconseguir un doble objectiu amb la família usuària: un cert compromís de regularitat en la seva assistència i la seva col·laboració econòmica.
També es demana col·laboració econòmica en activitats extraordinàries: sortides, colònies, Casal d'Estiu, ...
Aquestes quotes s'hauran d'abonar en el moment de formalitzar les inscripcions corresponents i abans de la realització de les activitats extraordinàries.

XII. NORMES DE CONVIVÈNCIA

Drets dels menors

1. Tots els usuaris/es tenen els mateixos drets i deures, sense més distincions que aquelles que es derivin de la seva edat i de les possibles sancions a les activitats.
2. L'exercici dels seus drets implicarà el deure correlatiu de coneixement i respecte dels drets de tots els membres del centre.
3. L'equip sòcioeducatiu adoptarà les mesures preventives necessàries per tal de garantir l'efectivitat dels drets dels usuaris i per impedir la comissió de fets contraris a les normes de convivència del servei.
4. Els usuaris/es tenen dret a que se'ls respectin la llibertat de consciència i les seves conviccions religioses, morals i ideològiques, i la seva intimitat en relació amb aquestes creences o conviccions.
5. Els usuaris/es tenen dret al respecte de la seva integritat i la seva dignitat personal.
6. Els usuaris/es tenen dret a portar a terme la seva activitat lúdica en condicions de seguretat i higiene.
7. El servei està obligat a la reserva i deguda confidencialitat de tota aquella informació relativa a les circumstàncies personals o familiars dels usuaris/es.
8. A ser representat pel seu tutor i/o representant legal.
9. A plantejar queixes i/o suggeriments que millorin el funcionament del Centre Obert i/o que afectin al seu desenvolupament.

Deures dels menors

1. Els usuaris/es tenen el deure de respectar l'exercici dels drets i les llibertats dels altres usuaris/es i dels professionals del centre.
2. No discriminar cap persona per raó de naixement, raça, sexe o per qualsevol altra circumstància, personal, social o cultural.
3. Respectar, utilitzar correctament i compartir els béns mobles i les instal·lacions del servei.
4. Respectar el reglament de règim intern del centre.
5. Col·laborar en el funcionament i bon desenvolupament del servei.
6. A respectar totes les decisions que afectin a l'organització i gestió del servei que prenguin l'equip socio-educatiu del Centre.

Règim sancionador

1. Es consideren faltes lleus la manca de respecte als educadors, al personal del Centre Obert i als altres usuaris/es, trencar material del centre o dels companys/es o fer malbé les instal·lacions del servei. L'acumulació de tres faltes lleus es considerarà una falta greu.
2. Es consideraran faltes greus: l'agressió física a un company/a o educador/a, robatori o acumulació de tres lleus.
3. Quan un usuari faci una falta greu per primera vegada estarà un dia sense poder assistir al Centre Obert. Quan sigui la segona ocasió n'estarà privat una setmana. La tercera ocasió, quinze dies. I si es torna a repetir es produirà la baixa definitiva. En cas de robatori comprovat, l'usuari no podrà tornar al centre fins que retorni al propietari l'objecte o import substret. En el cas que hagi trencat una joguina intencionadament, fins que la restitueixi o pagui el seu import.
4. Per qüestions legals i/o relatives al PIS/PEI aquestes mesures poden ser substituïdes per d'altres, o bé per SBC i/o TBC atesa l'obligatorietat d'assistència al servei que tenen alguns infants.

XIII. DELS PARES O REPRESENTANTS LEGALS 

Drets
Les administracions públiques han de vetllar pel respecte dels drets de les persones usuàries de serveis i establiments socials d'atenció primària reconeguts a les lleis, els drets establerts als articles del Decret 284/1996, de 23 de juliol, modificat pel Decret 176/2000, de 15 de maig, i, especialment, els següents:
- Dret a la informació, suficient i adequada, a les seves circumstàncies personals, sobre la seva situació i els fets que l'incumbeixen, garantint el dret a la intimitat.
- Dret a la participació democràtica en els òrgans destinats a tal fil.
- Dret a rebre voluntàriament el servei, llevat de casos que per resolució judicial o administrativa de l'entitat pública de tutela de menors sigui obligatòria la recepció d'aquest.
- Dret a la continuïtat en la prestació del servei, en les condicions horàries i temporalitat establerts en aquest reglament.
- Dret a l'assignació d'un professional de referència en l'atenció, i al seu canvi, si ho determina l'òrgan competent, en el cas que per alguna situació objectiva i provada ho requereixi.
- Dret a participar en el seu pla d'intervenció i PEI dels seus fills.
- Dret a la tutela dels seus drets en les relacions que estableixi amb el servei.
- Dret a que el servei es presti amb la deguda diligència, i amb l'acompliment de la normativa que sigui d'aplicació.
- Dret a l'accés al servei, sempre que reuneixi els requisits i condicions que s'especifica en aquest reglament.

Deures
- Tenir cura dels menors que estiguin sota la seva tutela.
- Abstenir-se de portar l'infant al Centre Obert en cas de malaltia.
- Comunicar als professionals del Centre Obert les incidències relacionades amb la salut dels menors què puguin afectar les condicions higienicosanitaris del Centre Obert.
- Respectar els usuaris i professionals del Centre Obert i complir amb les normes d'aquest servei.
- A establir una relació col·laboradora que té com a base la signatura del Pla de millora i/o contracte assistencial.
- Complir amb aquells acords que hagin pactat amb els responsables del Centre Obert i Serveis Socials.
- A notificar tots aquells canvis personals, sòciofamiliars i econòmics en relació a les obligacions contretes amb el servei.

XIV. MECANISMES D'INFORMACIÓ I PARTICIPACIÓ

El Centre facilitarà, per escrit, als pares i/o tutors legals, informació sobre el Reglament de Règim Intern del Centre.
Als pares i/o tutors se'ls informarà del seu dret de presentar queixes i/o suggeriments que millorin el funcionament del Centre.
El Centre facilitarà la informació de qualsevol circumstància que afecti als usuaris o al funcionament del mateix Centre:
- Mitjançant escrit exposat al tauler d'anuncis (informació de caire general).
- Escrits lliurats a la família (quan es vol incidir més personalment al donar una informació).
- Mitjançant l'entrevista, quan s'hagi de tractar assumptes relacionats amb un infant i la seva família.
Els pares i/o tutors, quan ho creguin oportú, podran demanar parlar amb els responsables del Centre i se'ls haurà d'atendre abans d'una setmana.
L'atenció i les entrevistes amb els pares s'efectuaran, de dimarts a divendres, dins la franja horària de 16 a 17 hores.
Es convocaran dues reunions, de caire ordinari, amb el conjunt de pares/mares - una al començar el curs escolar i l'altra al l'acabament del mateix - per tal d'informar de tot allò que atenyi al Centre Obert i la seva activitat. Si així es cregués necessari, se'n poden convocar d'altres de caire extraordinari, a instància dels mateixos pares.
Als usuaris i a les seves famílies se'ls demanarà la seva opinió, mitjançant una enquesta anual, per tal que puguin valorar el funcionament i fer suggeriments sobre el Centre i les activitats que desenvolupa.

XV. CAUSES DE CESSAMENT DEL SERVEI
Causes de tancament temporal en la prestació dels serveis del Centre Obert
El Centre Obert tancarà total o parcialment quan es donin les circumstàncies següents:
- Quan es plantegi una situació de perill que posi en risc la integritat física d'usuaris i/o professionals.
- Realització d'obres de manteniment i/o d'altres en les instal·lacions.
- Malaltia i/o baixa dels educadors.
- Per motius d'organització interna.

Causes del cessament del servei.

El Centre Obert cessarà la seva activitat , si s'escau , en funció de les decisió motivada i conforme a la legislació vigent que pugi prendre el titular del servei.

http://www.valls.cat/default.asp?carpeta=ajuntament&web=ordenances1&tipus=asp&id=40


30 de juliol 2014

Problemática actual en el trastorno límite de la personalidad


El trastorno límite de la personalidad o borderline (TLP) ha sido objeto de discusión en diversos congresos y ha dado lugar a numerosas teorías en las últimas décadas. Desde su aparición como diagnóstico “oficial” en el DSM-III (Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales) en el año 1980, se han realizado múltiples investigaciones y se ha generado una gran controversia entre profesionales especialmente en torno al tratamiento y posible pronóstico. Sin duda, esto ha repercutido en el escaso y muchas veces erróneo entendimiento del trastorno por parte de los propios afectados y de sus allegados. Además, la variedad de respuestas emocionales y conductuales que presenta el paciente, al igual que las que provoca en los terapeutas y demás personas que le rodean, suelen generar gran desconcierto. 

Actualmente, en las urgencias de los hospitales, en las unidades de agudos, en las consultas privadas y en las unidades de salud mental en general, existe un gran número de personas (y familiares) que demandan ser atendidos de forma desesperada. Presentan una especie de caos emocional que interfiere enormemente en la forma de llevar la vida cotidiana con normalidad (dificultad para centrarse en los estudios, mantener un empleo, cambios constantes de objetivos y aspiraciones, problemas en las relaciones personales y en especial para mantenerse con vida sin hacerse daño). Generalmente se sienten solos, incomprendidos, confusos, perdidos, incompletos, abandonados y no entienden qué les ocurre. Se trata de personas especialmente vulnerables y sensibles. 

Muchas de estas personas tienen un amplio historial clínico con frecuentes ingresos en urgencias por autolesiones recurrentes, intentos de suicidio, intoxicación por abuso de sustancias o episodios agresivos, que ponen en peligro su vida y en ocasiones, la de los demás. Muchos dicen no encontrar una identidad propia ni una explicación a su sensación de vacío, a sus reacciones impulsivas de ira y/o de autodestrucción. Generalmente son conscientes de que su percepción de la realidad difiere significativamente de la que tienen las demás personas. Pero saber esto no les hace sentir más comprendidos, sino todo lo contrario. Lo suelen expresar en frases como: "sé cómo debería de ser, qué tendría que hacer, qué sería normal que sintiera pero soy incapaz, me resulta totalmente imposible". Esa “conciencia de rareza” y su incapacidad para llevar a cabo lo que saben que podría funcionar y mejorar su calidad de vida, les lleva a sentir una gran sensación de frustración y culpabilidad. 

Es común encontrar un gran abanico de variedades diagnósticas en torno a ellos: anorexia, bulimia, depresión, toxicomanía, ludopatía, cleptomanía, diferentes cuadros de ansiedad, trastorno bipolar, etc. Cualquier atisbo de duda que pueda surgir referente a un correcto diagnóstico con estas personas durante un ingreso hospitalario, se incrementará si se observa la conducta del paciente, por su gran capacidad de mimetismo y sus intentos desesperados por buscar una identidad (su propia identidad). Cuando un paciente no tiene una identidad definida y no encuentra una explicación a lo que le ocurre suele “buscar” pistas en los demás. Algo que le permita explicar su confusión y su incertidumbre, una explicación que disminuya su culpa y que a la vez, permita que los demás le comprendan. Por eso, cuando un paciente ingresa es frecuente que tome como referencia al grupo de pacientes con los que se encuentre ingresado (por ejemplo anorexia) y empiece a copiar y manifestar la sintomatología de estos, llegando a creerla propia. 

Esta introducción pretende hacer reflexionar acerca de la situación en la que nos encontramos muchos profesionales. Tanto los que trabajamos habitualmente con estas personas, como los que se encuentran en formación o por primera vez ante un caso de trastorno límite de la personalidad pues el desconcierto o la sensación de no saber qué hacer suele ser frecuente. 

En este curso, me gustaría establecer expectativas realistas acerca del tratamiento y atenuar la “mala prensa” que recibe este diagnóstico en cuanto al posible pronóstico. En el siguiente apartado hago una reflexión acerca de la supuesta falta de adherencia al tratamiento por parte de estas personas. Espero vuestros comentarios al respecto pues me interesa mucho vuestra opinión y la experiencia que tenéis al respecto.

LA FALTA DE ADHERENCIA AL TRATAMIENTO ¿REALIDAD O MITO?

Hay profesionales que siguen pensando que las personas con trastorno límite de la personalidad suelen abandonar los tratamientos y/o no tomárselos en serio. Es decir, muchos opinan que estos pacientes presentan una adherencia prácticamente nula a éstos. Creo que en función de las experiencias previas, el paciente borderline puede ser o no, reacio a los tratamientos. De hecho, se puede observar una gran diferencia entre un paciente que acude por primera vez y aquel que lleva años saltando de terapeuta en terapeuta. A veces por decisión propia y otras, porque son derivados de profesional a profesional cuando el terapeuta observa que no hay avances o se siente sobrepasado con el caso. Bajo mi punto de vista, esto es totalmente contraproducente y muy negativo para el paciente. De ahí la resistencia (o mecanismos de defensa) con que pueden acudir algunos. 

En este sentido, es importante tener en cuenta que muchas de estas personas suelen tener problemas para conectar de forma acertada y coherente sus pensamientos, emociones y comportamientos. Además la presencia de características como la labilidad emocional, la poca tolerancia a la frustración y la impulsividad interfieren en sus propósitos. Si nos olvidamos de esto y solo “valen los hechos”, estas personas estarán condenadas y juzgadas de antemano a ser así porque quieren. Esto llevaría a lo que lamentablemente sigue ocurriendo: a tratarles con prejuicios de antemano y a no poder ver o llegar a escuchar lo que hay detrás de muchos de sus comportamientos. 

Adoptar una postura tan negativa hacia los pacientes con este diagnóstico y hacia las posibilidades de tratamiento conseguirá el efecto de “profecía autocumplida”. Creo que es un mecanismo de defensa del propio profesional, que no sólo no le permitirá plantearse si existen otras posibilidades, sino que corroborará que está en lo cierto. Aunque sé que puede ser muy difícil trabajar con algunas de estas personas, mi visión hasta el momento respecto a su respuesta a los tratamientos, es muy alentadora. 

Cuando algo no funciona con un paciente es importante hacerse la siguiente pregunta: ¿es posible que seamos nosotros los que estemos haciendo algo mal? Esto puede ser bastante más útil y productivo que recurrir a una visión simplista y cómoda de la resistencia del paciente. 

Ante lo anterior, tenemos varias opciones:
  • Dar por hecho que son personas prácticamente intratables y seguir utilizando los mismos tratamientos una y otra vez (a pesar de la ineficacia de los resultados).
  • Trabajar con los tratamientos que están siendo eficaces e intentar mejorarlos, adecuándolos a cada individuo y seguir probando alternativas de tratamiento y actualizándose.
  • Preguntar a las personas que tienen mayor conocimiento de lo que NO funciona para ellos (que son los propios pacientes) y buscar soluciones eficaces que se adapten a sus necesidades.
Creo que la clave está en los puntos 2 y 3. Por ello, en este módulo pretendo dar una visión más esperanzadora para todos aquellos profesionales que pueden estar interesados en este tipo de trastornos, pero que sienten que no tienen los recursos necesarios para seguir un tratamiento efectivo con ellos. 

En la primera entrevista, los propios pacientes pueden decir cosas como las siguientes:
  • Yo me quiero poner bien pero que sepas que te voy a mentir, a manipular, no voy a venir a terapia muchos días y tampoco te llamaré para avisarte. Nunca lo hice con ninguno de los otros.
  • No me hagas mucho caso, ya me dijo mi psicólogo que distorsiono la realidad y que no me puedo fiar de lo que pienso. Creo que miento muchas veces pero no estoy muy segura de ello.
  • Ya sé que no tengo cura y que las personas como yo no pueden tener hijos, conducir o llevar una vida normal, pero me gustaría dejar de sentirme así por lo menos. Si soy capaz de levantarme todos los días, hacer la comida y arreglar la casa creo que me iría mejor. Ya sé que no puedo aspirar a más.
  • Pues la verdad es que no entiendo muy bien lo que me ocurre. Tengo días en los que me siento fenomenal y que funciono bien, puedo hablar con gente, ser simpático (hago reír a los demás) y soy capaz de terminar lo que me piden en el trabajo, pero tengo otros días en los que no soporto a nadie, me vuelvo desagradable, me importa una mierda perder el trabajo e incluso no aparezco. Tampoco llamo para avisar. Es como si parte de mi quisiera abandonarlo todo pero a pesar de que me han dicho que no puedo mantener un trabajo por mi enfermedad, hasta ahora lo he conseguido ¿Crees que debo dejarlo todo?
Muchos de estos testimonios guardan una estrecha relación con lo que se le transmite al paciente y es importante dejar de hacer esto. Como profesionales tenemos que ayudarles a ver alternativas y aumentar su motivación, “no ayudarles a confirmar que son un caso perdido”. 

Si nos rendimos antes de empezar a tratarles, difícilmente podremos ayudarles. 

Sin lugar a dudas, el primer paso para poder ayudarles es intentar ver más allá de lo aparente, más allá de lo que nos suelen mostrar hasta que ganamos su confianza y sobre todo, no escudarnos en las estadísticas o el supuesto mal pronóstico del que se sigue hablando. Si el paciente empieza la terapia con comportamientos que resultan molestos, por ejemplo: llegar tarde, faltar a sesiones, dejar la información importante para el final con el fin de alargar la sesión, llamar fuera de los horarios acordados argumentando cualquier razón, o después de pensar en lo que se ha hablado en la sesión, darle la vuelta y enfadarse, etc., es importante recordar que estas reacciones no dejan de ser “conductas que interfieren en la terapia” y por lo tanto, además de aportar información acerca de la persona, es lo primero que tenemos que trabajar si queremos llegar al paciente y que la terapia sea efectiva. 

Algunos profesionales opinan que las personas con trastorno límite de la personalidad requieren un esfuerzo y dedicación mayor que otros pacientes y esto quizás se debe a que muchos vienen desanimados y “quemados” tras un número considerable de diferentes diagnósticos y por lo tanto, de diversos tratamientos y terapeutas. Si una persona con TLP ya acude con muchos miedos, con muchos mecanismos de defensa la primera vez que solicita ayuda, imaginemos cómo puede acudir en las siguientes ocasiones y después de un aprendizaje no favorable. La frustración se multiplica y los sentimientos de “bicho raro-incomprendido” también. La visión que suele tener la persona con TLP de que el mundo “es hostil” generalmente se ve reforzada cuando se lleva una nueva decepción. Es importante no contribuir en esto y ayudar al paciente a confiar en la posibilidad de que la situación mejore. No podemos olvidar que la desesperanza suele tener una presencia muy intensa en la vida de las personas con este trastorno y que una de las formas que tienen de hacer frente a las situaciones estresantes es defendiéndose de todo aquello que perciben que les puede hacer daño (incluidos los nuevos terapeutas que les atenderán). 

Las personas con un diagnóstico de trastorno límite de la personalidad pueden mejorar con el tratamiento adecuado y aunque es cierto que las características de personalidad asentadas no son fáciles de cambiar, los comportamientos inadecuados que han sido aprendidos, pueden ser desaprendidos y sustituidos por otros constructivos y por nuevas alternativas.

http://www.trastornolimite.com/Trastorno-limite-de-la-personalidad/problematica-actual-en-el-trastorno-limite-de-la-personalidad

29 de juliol 2014

Autolesiones


Cuando una persona se encuentra con un ser querido que se daña o autolesiona, la primera reacción es de desconcierto e incomprensión. No saben por qué está pasando esto ni qué pueden hacer para ayudarle. Este artículo intentará esclarecer lo que sucede en estos casos y dar algunas pautas de acción a las personas que se auto-lesionan.

Dañarse a uno mismo es una manera de vérselas con emociones muy intensas. A algunas personas les proporciona el alivio que el resto de nosotros suele encontrar en el llanto. Pero tal vez estas personas han llorado tanto que ya no les proporciona ningún alivio. Algunas personas que se autolesionan se sienten tan enfadadas y agresivas que no pueden controlar sus emociones. Tienen miedo de llegar a lastimar a alguien, así que vuelven su agresión hacia sí mismas buscando liberarse de ella. A veces se considera a estas personas como buscadoras de atención. Sin embargo, una persona que se autolesiona puede creer que ésta es la única manera de comunicar o manejar malestar.

El dañarse a uno mismo puede ser un problema que se mantiene oculto durante años. Puede comenzar como un modo repentino de dejar salir la ira y frustración (como dar un puñetazo a una puerta) y puede llegar a convertirse con el tiempo en una manera importante de hacer frente al estrés que, al seguir oculto, suele generar más estrés.

La severidad del daño a uno mismo no depende de cómo de graves son los problemas subyacentes.
Generalmente, con el tiempo, la persona se hace más tolerante al dolor que se inflige, de modo que tienen que hacerse un daño más severo para obtener la misma sensación de alivio. Esta espiral puede dar lugar a lesiones permanentes e infecciones serias.

Si te haces daño a ti mismo como manera de hacer frente a emociones estresantes o difíciles, como ira, frustración o autodesprecio, has de tener en cuenta que no estás solo. Muchas personas hacen esto y lo superan; hay ayuda disponible para ellas.

La exploración personal necesaria para resolver este problema suele hacerse mejor con la ayuda de un psicólogo. Pero esto no significa que una persona que utilice la autolesión como una estrategia de afrontamiento, no pueda tener cierto control de la situación.

¿Cómo de frecuente es este comportamiento?

Es difícil decir lo frecuente que es la auto-mutilación porque es una conducta bastante secreta.
Las líneas telefónicas de ayuda reciben llamadas de personas que se han autolesionado durante años sin decir nada a nadie, debido a la vergüenza y el miedo al rechazo y desprecio de los demás. Son personas que han encontrado maneras de mantener su problema oculto y, cuando se dañan tan gravemente como para necesitar tratamiento, a menudo tendrán una historia bien preparada para contar, o no buscarán ayuda en absoluto. El resultado puede ser una desfiguración permanente o una infección seria.

Cerca de un diez por ciento de las hospitalizaciones son el resultado de autolesiones. Las mujeres tienen un mayor riesgo de dañarse a sí mismas entre entre los 15 y 19 años; los hombres, entre los 20 y 24 años, siendo más frecuente en mujeres. Los métodos que utilizan varían, pero la mayoría de casos admitidos en hospitales están relacionados con sobredosis de drogas. Del 5 a 15 por ciento de los ingresos en hospitales son causados por cortes.

Alrededor la mitad de los hombres ingresados en hospitales por autolesiones y un cuarto de las mujeres, ha bebido alcohol durante las horas previas. Ésta es una cifra preocupante. Una persona que toma la decisión de recurrir a la sobredosis mientras está bajo la influencia del alcohol (y por tanto, actuando impulsivamente) corre el riesgo de que las drogas interactúen con el alcohol. Las drogas y el alcohol pueden llegar a ser más potentes cuando actúan mezcladas en el cuerpo. La persona puede acabar tomando una mezcla mucho más fuerte que la prevista, con consecuencias trágicas.

Es importante hacer una distinción entre el daño a uno mismo y el intento de suicidio. Alrededor de un cuarto de las personas en tratamiento por autolesiones, ha intentado suicidarse también o (indecisos sobre si desean vivir o no) han puesto la opción en manos del destino.

¿Qué puedes hacer si te estás autolesionando?

La mayoría de la gente que se infringe daño desea dejar de hacerlo, y pueden lograrlo si desarrollan nuevas maneras de afrontar el estrés y de comunicarse. Sin embargo, algunas personas pueden necesitar no sólo modificar su comportamiento, sino también entender porqué han recurrido a esto. 

Existen una serie de técnicas que pueden reducir el riesgo de lesión seria o reducen al mínimo el daño causado por las autolesiones. Esta lista no es exhaustiva (las personas difieren en cuento a las técnicas que les resultan útiles), de modo que si una no te funciona, prueba con otra:
  • Para e intenta descubrir qué tendría que cambiar para no sentir más el deseo de dañarte.
  • Cuenta hacia atrás empezando desde el diez.
  • Busca cinco cosas, una para cada sentido, a tu alrededor, para dirigir tu atención hacia ellas y hacia el presente.
  • Respire lentamente. Inspira profundamente por la nariz y expulsa el aire por la boca.
Si todavía sientes necesidad de dañarte, intenta lo siguiente:
  • Píntate una línea usando témpera y tus propios dedos en vez de cortarte.
  • Utiliza un saco como los de boxeo para golpear.
  • Haz flexiones rápidas, salta a la comba o cualquier otro tipo de ejercicio físico intenso.
  • Grita (aunque sea un grito silencioso).
  • Frótate con hielo en la zona donde sientes deseo de lesionarte.
  • Abre cualquier libro al azar y empieza a leer en voz alta (o ten preparado un libro concreto para estos casos, o un poema o algo que hayas escrito especialmente para leer en estos momentos). Si profesas alguna religión puedes recitar una oración.
  • Empuja con fuerza la pared, como si quisieras desplazarla o echarla abajo (pero sin golpearte, sólo empuja). O bien tira de un objeto muy pesado, tratando de arrastrarlo.
Las mencionadas en la página anterior son estrategias para utilizar justo en el momento en que sientes deseos de dañarte. Después, puedes utilizar otras estrategias:

Busca ayuda de un psicólogo. El daño a uno mismo es casi siempre un síntoma de otro problema o problemas subyacentes y puede ser necesario tratarlos todos con ayuda profesional.
Analiza con detalle qué es lo que te lleva a sentirte así (qué pensamientos, situaciones o emociones concretas; qué sucedió justo antes de desear dañarte). Puedes llevar un diario o registro donde anotes todo esto.
Lleva un diario donde anotes todos tus pensamientos,emociones y sucesos del día. Céntrate más en los aspectos positivos de tu vida y escribe los negativos desde una perspectiva de búsqueda de soluciones y preguntándote si te puede aportar algo bueno a larga, cómo puedes utilizar el suceso para crecer, etc.

La paradoja de la autolesión

Muchas personas caen en comportamientos que son dañinos para sí mismas, como fumar o beber en exceso. Pero la diferencia principal entre estos comportamientos y el de alguien que corta repetidamente sus propios brazos es que la gente no fuma con la intención de dañarse. El daño es un efecto secundario desafortunado, y la razón por la que fuman es el placer. En cambio, quienes se cortan se proponen lastimarse.

Hay también una distinción importante entre el intento de suicidio y la automutilación. En el caso de intento de suicidio (por ejemplo, por la ingestión de píldoras), el daño causado es incierto y básicamente invisible; por el contrario, cuando una persona se hace cortes, el daño es claro, predecible y a menudo altamente visible.

Abuso sexual en la infancia

Muchas personas afirman que comenzaron a dañarse a sí mismas en la niñez, disfrazando los rasguños y moratones como accidentes y que progresaron hacia cortes y quemaduras más sistemáticas en la adolescencia.

La automutilación y otras conductas autodestructivas son comunes en personas que han sido víctimas de abuso sexual en la infancia (R.P. Kluft, 1990), debido a las emociones tan intensas y desagradables que los recuerdos del abuso pueden llegar a producir, o bien como un modo de castigarse a sí mismas, por haber interiorizado una imagen muy negativa de sí mismas, con gran autodesprecio y baja autoestima. Es decir, el abuso, puede hacer pensar a una persona que hay algo malo en ella y por eso le sucedió algo tan terrible.

Otras teorías afirman que debido a que a estas víctimas se les prohibió revelar la verdad acerca del abuso y maltrato vivido en la infancia, utilizan la auto-mutilación como un modo de expresar al mundo el horror del abuso vivido.

Las investigaciones parecen mostrar que las personas que se autolesionan han vivido en ambientes que los infravaloraban como personas; un ambiente en el que la comunicación de experiencias privadas se encuentra con respuestas inadecuadas o extremas. La expresión de experiencias privadas, por tanto, no se valida adecuadamente sino que es trivializada o castigada.

Por supuesto, no todas las personas víctimas de abusos sexuales en la infancia se dañan a sí mismas, ni todas las personas que se autolesionan han sido víctimas de abusos.

La adicción a las endorfinas

Una teoría biológica afirma que los cortes desencadenan la liberación de endorfinas por el cuerpo que acaba creando adicción. Estas sustancias son opiáceos naturales que producen una sensación de bienestar y alivian el dolor. Así, algunos autores consideran que estas personas han llegado a ser adictas a sus propias endorfinas, motivo por le que continúan cortándose repetidas veces. Pueden incluso sufrir una especie de síndrome de abstinencia si no se cortan durante un tiempo. Los medicamentos usados para tratar adictos a la heroína son eficaces con quienes se autolesionan, pero sólo en las personas que dicen tener una sensación similar a la producida tras tomar drogas después de cortarse.

Otra teoría se basa en el principio psicológico de que todo comportamiento tiene consecuencias que lo están recompensando de alguna manera. Por ejemplo, lograr la atención de otra persona a través de la autolesión o castigarla de alguna manera (por no haberla protegido de los abusos, por ejemplo).

http://www.trastornolimite.com/Trastorno-limite-de-la-personalidad/autolesiones

28 de juliol 2014

Nens amb altes capacitats




Intervenció psicoeducativa del superdotat a l'aula.

1- Introducció
La superdotació o altes capacitats són conceptes encara controvertits i no exemptes de polèmica respecte al seu significat, avaluació i intervenció. Tothom sap, però, que es tracta d'uns termes que s'utilitzen per designar a aquells nens que tenen una alta intel·ligència. Una altra qüestió és què entenem per intel·ligència i com podem mesurar-la per establir uns criteris fiables d'identificació entre nens amb aparents bones capacitats. 
El primer psicòleg que va utilitzar la paraula "superdotat" va ser el nord-americà Lewis Terman (1932) per referir-se als subjectes que estaven en la franja superior de l'1% en els resultats d'intel·ligència general avaluada mitjançant les escales Stanford-Binet. 
Més endavant va anar agafant rellevància el concepte de QI (Quocient Intel·lectual), per considerar el superdotat com el subjecte que obtenia una puntuació igual o superior a un valor de 130. 
Evidentment, aquests estudis basaven les seves apreciacions només en la consecució d'un determinat nivell intel·lectual mesurat mitjançant proves específiques. No obstant això, avui dia, sabem que la superdotació inclou, a més, una sèrie de característiques i capacitats que van més enllà d'un simple número. Per tant, un QI igual o superior a 130 o una capacitat intel·lectual elevada serien una condició necessària però no suficient. 
En aquesta pàgina intentarem aportar més dades sobre tot això, però abans cal definir els diferents conceptes associats.

Diferència entre Superdotació, Altes Capacitats i Nens Precoços.
És important diferenciar les Altes Capacitats del que anomenem Superdotació.
La Superdotació suposa una intel·ligència molt superior respecte al seu grup d'edat mesurada mitjançant les proves d'Intel·ligència (normalment les escales Weschsler: WPPSI-III, WISC-IV, WAIS). Estem parlant d'un QI superior a 130. Tanmateix, hi ha altres condicions necessàries. Els nens que anomenem superdotats tenen una gran motivació pel que els agrada, arribant a ser obsessius. També són molt creatius sent capaços de generar respostes noves i enginyoses davant noves situacions o reptes.
Finalment assenyalar un patró de temperament o personalitat caracteritzat normalment per alguns dels següents factors, si bé cada nen és diferent: hipersensibilitat, afany de protagonisme o lideratge (que, de vegades, no aconsegueixen), baixa tolerància a les crítiques o qüestionaments dels seus punts de vista, gran riquesa de vocabulari i per argumentar les seves demandes, memòria excepcional, perfeccionista, molt autoexigent, sentit de l'humor peculiar, sofisticat.
Les Altes Capacitats suposen un nivell d'intel·ligència superior. En aquest grup podríem incloure nens amb un CI al voltant de 120-130. A part d'això poden tenir, en diferent mesura, les característiques assenyalades per la Superdotació encara que serien menys pronunciades en general.
Parlem de Nens Precoços quan presenten un avanç significatiu en alguns fites evolutives en un moment donat del seu cicle de desenvolupament (parlen abans amb molt vocabulari, aprenen a llegir amb només 4 anys, etc.). Són nens que aprenen ràpid i marquen diferències amb els seus companys, tot i que, potser no presentin altres símptomes d'altes capacitats com la creativitat o la implicació en la tasca.
En edats primerenques (menys de 6,7 anys) encara que les puntuacions obtingudes en els Test d'Intel·ligència estiguin dins dels valors necessaris d'altes capacitats o superdotació, no es pot afirmar que aquests nens vagin a pertànyer en un futur a aquest grup. La raó fonamental és que els nens a aquestes edats experimenten encara molts canvis a nivell físic i psicològic, podent presentar en anys posteriors una normalització dels seus aprenentatges respecte al seu grup d'iguals. Sí que és cert que dins d'aquest grup de "avançats" bastants d'ells consolidaran els trets necessaris per confirmar les seves capacitats. De tota manera això haurà de verificar-se en edats més avançades (a partir 11-12 anys).


2 - Primers símptomes de la superdotació
Molts pares sospiten d'altes capacitats en els seus fills però no sempre aquestes es confirmen. Tal com hem explicat, cal diferenciar entre nens avançats (respecte a la seva edat cronològica), nens amb talent en certes àrees (música, dibuix, etc.), nens amb altes capacitats i nens amb superdotació. 
Tots aquests nens solen ser desperts, curiosos, s'interessen activament pel seu entorn però són, abans que res, nens amb unes necessitats pròpies de la seva edat cronològica independentment del seu nivell d'intel·ligència. Per tot això es fa necessari recordar que també les seves necessitats psicològiques i afectives han de ser ateses i la intervenció no s'ha de centrar únicament en desenvolupar el seu potencial intel·lectual. 
Respecte al fet diferencial de la superdotació, en les primeres etapes evolutives, podem sospitar-les a partir del desenvolupament avançat del nadó prenent com a referència les fites evolutives esperades a una determinada edat i la seva consecució de forma anticipada. 
Cal tenir en compte que cada nen segueix el seu propi curs de maduració cognitiva i potser, en un moment donat, aconsegueixi anticipadament una determinada habilitat en una àrea concreta però pot ser més lent en aconseguir altres. 
El que sí que sembla clar és que els nens superdotats exhibeixen un talent precoç. Així assumeixen anticipadament la capacitat per emetre frases completes quan altres nens de la seva edat estan en el període d'emissió de paraules soltes. Igualment poden percebre detalls de l'entorn en què ni tan sols els adults reparen o mostrar una sensibilitat cap a certs temes exagerada per la seva edat. No obstant, no tot és positiu, ja que en aprendre ràpid poden arribar a fer-se pesats i esgotar literalment a pares i mestres davant d'una allau de preguntes incessants i la necessitat d'aprofundir en qualsevol tema que els cridi l'atenció. 

A continuació exposem una taula comparativa entre el desenvolupament normal i el desenvolupament avançat del nadó (Harrison, 1995). Si a partir d'aquesta taula comprova que el seu fill va obtenint les diferents fites a una edat anterior a la que li correspon per la seva edat cronològica, pot indicar-nos la sospita d'una possible superdotació.

Fites del Desenvolupament en mesos (Harrison 1995)

Àrees de desenvolupamentDesenvolupament normal:Desenvolupament avançat (30%)
Desenvolupament motriu gruixut:  
Roda sobra si mateix32,1
Es senta sol74,9
Roman de peu sol117,7
Camina sol12,58,8
Puja les escales1812,6
Passa les pàgines dels llibres1812,6
Corre bé, amb facilitat2416,8
Salta amb els dos peus3021
Utilitza els pedals del tricicle3625,2
Tira la pilota sense dificultat4833,6
Salta amb els peus alterns6042
Desenvolupament motriu fi:  
Juga amb el sonall32,1
Reté objectes entre el dit i el polze96,3
Gargoteja espontàniament139,1
Dibuixa persones diferenciant les dues parts del cos4833,6
Dibuixa persones amb un cos reconeixible6042
Dibuixa persones amb coll, mans i roba7250,4
Desenvolupament del llenguatge:  
Diu la seva primera paraula7,95,5
Respon al seu nom96,3
Parloteja amb entonació128,4
Té un vocabulari de 4-6 paraules1510,5
Nomena un objecte17,812,5
Posseeix un vocabulari d'unes 20 paraules2114,7
Combina diverses paraules espontàniament2114,7
Usa frases simples2416,8
Utilitza pronoms personals2416,8
3 - Característiques fonamentals en la infància
Diferents associacions i autors han tractat de sintetitzar les característiques fonamentals que presenten els nens superdotats en la infància. Hem de destacar al respecte la proposta de laQueensland Association for Gift and Talented Children Inc (QAGTC) d'Austràlia per tal d'unificar criteris i servir de base en la intervenció psicoeducativa i dotar els pares d'orientacions precises. 

Entre altres característiques, els nens superdotats d'edats compreses entre 2,6 i 5,6 anys presentarien les següents: 

a) Desenvolupament avançat. 
La precocitat en els diferents fites evolutives es fa present des dels primers mesos de vida. S'anticipa el caminar, el llenguatge, etc. S’interessen ràpidament pels llibres i alguns d'ells poden ser lectors precoços. 

b) Interès per l'aprenentatge. 
L'aprenentatge s'assumeix amb gran facilitat. 
La seva gran memòria els permet absorbir literalment qualsevol tipus d'informació. Poden mostrar àrees d'interès concret sobre temes socials, de la natura, sobre l'univers o altres buscant activament informació. 

c) Aprofundir en els coneixements. 
Aquests nens necessiten aprofundir de forma exagerada en els diferents aprenentatges del seu interès. Sovint actuen com ho faria un filòsof o un científic intentant esbrinar i donar una explicació lògica a allò que els interessa. 

d) Alt nivell d'activitat. 
Solen ser nens inquiets, de vegades hiperactius, amb necessitats de son reduïdes. Realment esgotadors per als pares donada la seva incessant recerca d'explicacions. 

e) Precaució i temors. 
A causa del seu caràcter analític i necessitat d'anar més enllà, els nens amb superdotació poden mostrar cautelosos davant de noves situacions. En aquests casos, abans d'actuar, analitzaran l'entorn i tractaran de minimitzar el risc de fracàs davant qualsevol repte que es pugui generar. El seu patró d'actuació és primer observar i després actuar segons un pla lògic derivat de la seva anàlisi previ. Solen sentir molta por davant la possibilitat d'un possible fracàs. 

f) Sensibilitat. 
Un tret bastant comú en aquest col·lectiu és la gran sensibilitat i empatia que mostren respecte a temes com el maltractament a persones o animals, la injustícia social, etc. Poden arribar a ser molt crítics amb ells mateixos i quan es sobrecarreguen amb les seves sensacions poden tornar-se introvertits i reservats. 

g) Desenvolupament desigual. 
El desenvolupament dels nens amb superdotació no segueix un curs homogeni en les diferents àrees. Alguns autors parlen de "disincronia evolutiva" per explicar les discrepàncies entre el desenvolupament de la seva capacitat intel·lectual respecte d'altres àrees com la conducta i, especialment, l'emocional. D'aquesta forma és relativament freqüent que es preocupin enormement per conceptes com Déu, el món, la mort, l'univers, etc, però tanmateix no disposen, a nivell emocional, de la suficient maduresa per manejar-se degudament amb aquets temes i això pot ser causa d’angoixa i desassossec. 
També pot resultar paradoxal el fet que mostrant altes capacitats de comprensió puguin, en un moment determinat, reaccionar com un nen de la seva edat, amb plors, rebequeries o altres. De fet el nen reacciona emocionalment de forma coherent a la seva edat cronològica. 

Per la seva banda les adquisicions motrius poden desenvolupar-se més tard i, per tant, no correspondre les seves habilitats intel·lectuals amb les seves destreses manuals (dibuix, escriptura ...).

h) Capacitat precoç per diferenciar entre realitat i fantasia. 
Una altra de les característiques d'aquest col·lectiu és el plantejament avançat de qüestions com la inevitabilitat de la mort i preguntes recurrents sobre històries o contes per assegurar-se del que pot o no ser real o succeir. 

i) Interès en qüestions morals o socials. 
Solen desenvolupar una especial sensibilitat o consciència sobre problemes socials, desigualtats, injustícies. També poden preocupar-se per temes com la guerra, medi ambient, contaminació, violència, etc. Freqüentment es troben davant respostes ambivalents, dubitatives o poc precises per part dels adults, això augmenta la seva por o frustració en no trobar una explicació racional. 

j) Major poder de raonament i manipulació. 
Els nens superdotats utilitzen com a principal eina comunicativa el llenguatge que és on marquen diferències significatives amb els seus iguals. Això unit a la seva capacitat de comprensió i raonament lògic els fan molt proclius a defensar amb tota mena d'arguments les seves reivindicacions, demandes o, de vegades, capricis. Si no se'ls aplica uns límits o disciplina "normal" com ho faríem amb altres nens poden convertir-se en petits manipuladors. 

k) Habilitats Socials. 
Aquest és un punt clau en el desenvolupament dels nens superdotats. Hem comentat ja la seva gran comprensió de l'entorn, també del social, el que pot desenvolupar-hi unes capacitats innates de lideratge en el seu grup. No obstant això, des de molt petits, poden veure's a si mateixos, com diferents als altres. El seu sofisticat vocabulari, el seu sentit de l'humor, el seu perfeccionisme i, sobretot, la constatació que els seus interessos especials no són compartits pels seus companys, poden dificultar en gran mesura la integració en el grup. Aquests problemes poden agreujar-se a mesura que el nen creix i s'acosta a l'adolescència, augmentant sensació de rebuig, incomprensió i baixa autoestima. 

l) Individualitat. 
Normalment aquests nens són vistos com a subjectes estranys, rars, extravagants a causa de la seva creativitat i fantasia així com un peculiar estil i ritme d'aprenentatge. 
És molt important que a aquests nens no se'ls organitzi constantment i que disposin del seu propi espai per organitzar i crear les seves pròpies coses. 

m) Perfeccionisme. 
És un altre dels trets nuclears. Amb molta freqüència, necessiten aprofundir en tots els aspectes dels temes del seu interès i ho fan amb una allau de preguntes que poden resultar esgotadores per als pares i impertinents per als mestres. 
Quan no arriben les metes o objectius que s'han proposat, solen frustrar-se i sentir gran desassossec. Això pot conduir-los a refusar o abandonar la tasca abans que a rebaixar l'objectiu que s'han imposat.
4 - Dificultats i proves per detecció superdotats
Hem comentat a inici d'aquesta pàgina que la superdotació inclou un QI igual o superior a 130 però que això només era una condició necessària però no suficient. L'etiquetatge de "superdotat" ha de comprendre a més, la presència d'algunes de les característiques de funcionament abans apuntades durant la infància. 
Un altre problema que cal exposar i aclarir és que el mesurament del QI no suposa una mesura estable al llarg del cicle evolutiu del nen. És a dir, és més inestable a mesura que reduïm l'edat del nen avaluat. Així el valor del QI d'un nen de 4 anys pot patir un marge de variació significatiu com a conseqüència del propi procés maduratiu del nen. En canvi a partir de l'adolescència dels valors presenten major estabilitat. En general podem afirmar que fins als 12 o 13 anys hem de ser prudents en la identificació d'aquests nens. Hem de saber diferenciar el "superdotat" de nens anomenats "amb maduració precoç" (aconsegueixen certes fites evolutives abans d'hora però després segueixen un curs normal),"el nen amb talent" (aconsegueix destacar en un determinat aspecte cognitiu, en una àrea de coneixement específica, però no ho fa en altres), "el nen brillant" (caracteritzat per una bona intel·ligència i rendiment acadèmic però no presenten altres peculiaritats com perfeccionisme, avorriment, curiositat extrema, capacitat raonament, etc.). 

Respecte a les proves per verificar el QI que no la superdotació tal com hem insistit, destaquem les següents: 

K-ABC: Bateria Avaluació de Kaufman per a nens (de 2,5 a 12,5 anys) 

Altres proves complementàries per avaluar les diferents capacitats, estils cognitius, potencial d'aprenentatge o conducta: 

DAT-5: Test d'aptituds diferencials. Analitza 7 aptituds bàsiques: Raonament verbal; Raonament numèric; Raonament abstracte; Aptitud espacial; Comprensió mecànica, atenció i dots perceptives i ortografia. 
EFAI: Prova col·lectiva per a l'avaluació factorial de les aptituds intel·lectuals. Aplicable a partir dels 8 anys. 
BAS-II: Prova individual. S'avalua en profunditat la capacitat intel·lectual i les habilitats importants implicades en l'aprenentatge. Aplicable de 2 a 17 anys. 
EPA-2: Per avaluació del potencial d'aprenentatge. A partir de 5 anys i aplicable col·lectivament en petits grups. 
BASC: Prova per a l'avaluació en nens i adolescents dels aspectes adaptatius i inadaptativos de la seva conducta. Segons edat conté diferents models (autoinforme, forma per a pares i per mestres). Ens proporciona un perfil amb el que podem detectar la presència de factors emocionals (retraïment, somatitzacions, etc.) i de conducta (habilitats socials, agressivitat, atenció, etc.).

5 -Característiques generals i problemes associats

Característiques:Possibles problemes associats:
Patró d'aprenentatge ràpid i amb facilitat. Gran capacitat per l'abstracció i el raonament lògic i crític. Veuen relacions entre idees i successos.S'avorreixen fàcilment i poden arribar a frustrar-se. Odien la monotonia, les repeticions i el currículum superficial. Poden arribar a amagar les seves capacitats per a ser acceptats. Les actituds dels adults poden interpretar-les de manera negativa.
Gran capacitat verbal. Poden aprendre sense dificultat diverses llengües.Unit a la seva capacitat de raonar, el domini del seu discurs pot arribar a ser ofensiu per a l'altre interlocutor. Dificultat per escoltar els altres. Gran capacitat per manipular si ho desitja o li convé.
Alt nivell d'activació.Quan l'energia que tenen no pot ser canalitzada cap a objectius del seu interès poden frustrar-se. No suporten la inactivitat. Generalment necessiten menys hores de son.
Enorme curiositat.Solen adquirir massa responsabilitats i activitats al mateix temps. Poden semblar pedants o obsessius per la seva necessitat d'aprofundir en aspectes que per als seus companys són intranscendents.
Tenen una gran capacitat de concentració, ignorant el seu entorn quan està ocupat en les seves tasques. És persistent en els seus objectius. Són molt sensibles i necessiten suport emocional i afectiu.Es resisteix a ser interromput quan alguna cosa és del seu interès. No suporten horaris programats.
Són molt sensibles i necessiten suport emocional i afectiu.Necessiten tenir èxit. Són vulnerables al fracàs i al rebuig dels seus companys. Se senten confusos si els seus pensaments i idees no són tinguts en compte. Molt sensibles a la crítica.
Gran capacitat d'observació.Poden "gravar" literalment qualsevol nova situació extraient conclusions i analitzant amb detall aspectes que per a altres persones passen desapercebuts.
Perfeccionisme.Solen imposar-se metes altes. Si no les assoleixen arriben a frustrar-se i interrompre nous intents. Això els provoca sentiments inadequats.
Preocupació per temes morals i propis dels adults. Són idealistes i estan molt preocupats amb temes com la justícia, la llibertat, el bé i el mal, etc.Intenten canvis en el seu entorn poc realistes. En no aconseguir-los sorgeix l'enuig, la frustració i fins i tot la depressió. Poden desenvolupar també una actitud cínica.
Mostren inconformitat i independència davant lo establert.Tendència a qüestionar-ho tot i als reptes. Poden mostrar-se molt intransigents amb la conformitat i amb la rigidesa d'idees.
Sentiment de "ser diferents"Poden arribar a cert aïllament amb els iguals i a nivell social. També poden percebre que "ser diferents" és una cosa negativa que només els crea problemes.
Agut sentit de l'humor.Poden utilitzar-lo per atacar als altres de forma inadequada i utilitzant tots els seus recursos verbals. Si el seu peculiar humor no és entès poden sentir-se confusos.
Gran imaginació.Això pot fer que siguin vistos com "estranys" per part dels altres. Poden sentir-se ofegats si no tenen al seu abast oportunitats creatives.
6 - Orientacions generals per a pares i família
En primer lloc volem ressaltar la comprensió del que s'ha anomenat "Disincronia evolutiva". Amb ella es posa de relleu el fet que així com la capacitat intel·lectual del superdotat evoluciona ràpidament, no ho fan altres àrees del seu funcionament, especialment, l'emocional. Per tant, el nen superdotat per molt intel·ligent, madur i comprensiu que es mostri no deixa de ser emocionalment un nen amb les necessitats afectives que li corresponen a la seva edat cronològica.
És bo que aprofitem tot el potencial que tenen estimulant el seu aprenentatge. No obstant això, no hem de pressionar ni imposar metes massa elevades. El nostre treball ha de ser fonamentalment d'acompanyament, d'animar a aprendre fomentant la seva creativitat.
Els problemes que amb més freqüència es troben associats a l'alta intel·ligència són: avorriment, desmotivació, apatia, aïllament, falta d'empatia. De vegades, també, apareix simptomatologia depressiva i ansiosa expressada mitjançant repetides somatitzacions (mals de panxa, nàusees, problemes de son, etc.). Estigui alerta davant aquestes situacions.
Sàpiga escoltar al seu fill. Ells tenen major necessitat d'expressar i ser escoltats. Freqüentment es sentiran aclaparats per situacions que no entenen o no els semblen lògiques o justes. Ajudeu a analitzar les coses des de la tranquil·litat però també des de la veracitat ja que ells no acceptessin les explicacions de circumstàncies o vagues. Si el seu fill superdotat té altres germans és important que disposi d'un temps d'atenció individual exclusiva per a ell sense detriment de la importància de les activitats conjuntes a casa.

Hem d'entendre la seva incansable necessitat de saber més. De suportar els seus incessants preguntes. La seva potent ment necessita canalitzar aquesta energia. A tal efecte proporcioni accés regulat a diferents fonts d'informació com ara llibres, ordinadors, internet, enciclopèdies, etc. Hem de donar suport els seus interessos i passions en la mesura del possible. No vulguem imposar-li un futur des de la nostra perspectiva i expectatives respecte al seu potencial.

Planifiquin i comparteixin amb ell viatges, visites a museus, cinema, teatre, exposicions científiques, llocs històrics, etc.
Per jugar i treballar a casa sempre preferiran aquells jocs o activitats que suposin un cert esforç mental, especialment, d'enginy i creativitat. Per contra s'avorriran amb jocs massa simples o independents dels seus propis recursos.
Recordem sempre que disposen d'una gran agudesa per connectar amb els problemes de la vida o dels adults. Per tant, són nens susceptibles de patir desequilibris emocionals si el seu entorn no és afectivament estable, es produeixen dificultats en la família (separacions, pèrdues, etc.) o simplement no se senten acompanyats o compresos.
Malgrat les seves altes capacitats de comprensió de l'entorn social, poden patir cert rebuig per part d'altres persones. Sovint són etiquetats amb denominacions com: "setciències" o altres. Haurem d'estar atents a qualsevol tipus de marginació per part dels iguals donat a que això incideix directament en la seva autoestima.
Evitar qualsevol tipus de comparació amb germans, familiars o altres. No l'afavoreixin o el trien per a alguna cosa simplement per la seva condició de superdotat. Això sol causar gelosia entre els germans, rivalitat i rebuig amb els seus iguals.

Hem d'ensenyar disciplina i posar límits a les seves conductes com ho faríem amb qualsevol altre fill. La superdotació no pot ser mai una excusa per un comportament inacceptable.

Finalment pot ser que com a pares o familiars d'un nen superdotat puguin no saber exactament com actuar en determinades situacions. Cada nen és diferent i això també passa amb els nens superdotats. Deixi's aconsellar per especialistes si aquest és el cas.

7- Document d'Ensenyament:


Recentment el departament d’Ensenyament de la Generalitat ha publicat un document que recull un protocol per la detecció i actuació a les escoles:

Les altes capacitats: detecció i actuació en l'àmbit educatiu [1.266 KB] Guia d'ajuda a mestres i professors en la detecció dels alumnes amb altes capacitats i talent.


Centre especialitzat en altes capacitats a Barcelona: Centre Kepler

8 - Enllaços d'interès:


INFORMACIÓ GENERAL: 
El món del superdotat: Web amb abundant informació. 

ASSOCIACIONS: 

CENTRES EDUCATIUS ESPECIALITZATS: 
Aquesta institució, que pertany a la Universitat Johns Hopkins, es va crear a Espanya l'any 2001. Té dues seus, una a Madrid i una altra a Pamplona (Navarra). Entre els serveis que presta destaquen la identificació del talent acadèmic, disseny de cursos especialitzats, formació de professors i assessorament familiar. Compta amb cursos a distància dirigits a alumnes de diferents edats, en què s'aprofundeix en matèries com matemàtiques, narrativa o creació de pàgines web. 

Situat a Sevilla, es dedica a la detecció precoç, intervenció i seguiment de nens d'alta capacitat intel·lectual i talent. Imparteix programes d'enriquiment i cursos de formació per al professorat i altres persones interessades en el tema. 

Es tracta d'un centre privat que funciona des de l'any 1991. Està especialitzat en la identificació i intervenció psicològica, educativa i social en nens superdotats i talentosos. Té seu a Oviedo ia Santander. Entre les seves activitats, dirigides a nens i joves de 3 a 18 anys, sobresurten el programa Cognos d'estimulació de la Intel.ligència, la Creativitat i el Talent i el seu campus d'estiu internacional.Centre Horta del Rei
S'ocupa de la identificació, seguiment, formació i investigació en el camp de la superdotació i el talent a Valladolid.

Més informació:


Bibliografia:

Revista Infocop N º 51: Avaluació i Intervenció en Altes Capacitats.

Necessita més informació o ajuda?

El convidem a que consulti amb un professional especialitzat en psicologia infantil i adolescent a la seva zona.

http://www.psicodiagnosis.cat/areageneral/superdotacio-nens-amb-altes-capacitats/

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...