31 de desembre 2015

Crítiques a la residència per a discapacitats inaugurada aquest dimarts per Artur Mas


Famílies Dincat demana a la Generalitat que desencalli l'accés als serveis bàsics d'atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual 

La federació d'associacions de Discapacitat Intel·lectual de Catalunya ( Dincat) ha criticat el model de residència per a discapacitats que inaugurada pel president de la Generalitat, Artur Mas, a Collserola perquè " no promou la inclusió en la comunitat". Mas, acompanyat per la vicepresidenta i consellera de Benestar Social,Neus Munté, ha inaugurat aquesta tarda a Collserola la residència Mas Sauró, que compta amb 48 places residencials per a persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de conducta.

La federació Dincat, que agrupa més de 300 entitats socials i representa els drets de més de 30.000 persones amb discapacitat intel·lectual, ha alertat que aquest equipament "incompleix el dret de les persones amb discapacitat a ser inclosos en la comunitat i a accedir als recursos i equipaments del seu entorn per evitar l'aïllament o marginació".

"Defensem i treballem perquè les persones amb discapacitat intel·lectual visquin dins de la comunitat i no quedin apartades en equipaments que les condemnen a l'aïllament i a viure una vida institucionalitzada. Les persones no poden tornar a quedar apartades de la societat, com dècades enrere", ha denunciat la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas.

La residència, que obrirà dos anys després d'estar acabada, és a la urbanització Mas Sauró, a la serra de Collserola, lluny dels serveis comunitaris (centre cívic, biblioteca, equipaments culturals o CAP, entre d'altres). "Hem de qüestionar aquest model d'atenció i suport perquè no s'ajusta a diversos articles de la Convenció de l'ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat", ha criticat Cadenas. "La Convenció deixa molt clara la primacia de la dignitat de la persona i fa referència explícita al dret a viure de forma independent, a ser inclosa en la comunitat, a participar en la vida política i pública i a accedir a la cultura, l'oci i l'esport, incloent-hi els recursos i equipaments culturals del seu entorn amb l'objectiu d'evitar l'aïllament o marginació", ha abundat la presidenta de Dincat.

"No podem retrocedir cap a un model assistencialista que aïlla les persones amb més necessitats de suport", ha conclòs la presidenta de Dincat, que ha lamentat que "els últims anys s'hagi invertit en aquest tipus d'equipaments en comptes de destinar recursos a serveis d'habitatge en entorns més comunitaris".

Fonts del departament de Benestar Social i Família, per la seva banda, ha assenyalat que la residència està pensada exclusivament per a persones amb discapacitat que requereixen suport extens i amb greus trastorns de conducta. A més a més, han valorat la qualitat de l'espai i de l'atenció a les persones que representa Mas Sauró.

http://www.ara.cat/societat/Dincat-rebuig-residencia-discapacitats-inauguracio-Artur-Mas_0_1397860390.html

El president Mas inaugura demà la residència Mas Sauró per a persones amb discapacitat intel·lectual amb suport extens i trastorns de conducta

El president de la Generalitat, Artur Mas, acompanyat de la vicepresidenta del Govern i consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, inaugurarà demà, dimarts 21 de juliol, a les 19 hores, la residència Mas Sauró de Barcelona destinada a persones amb discapacitat intel·lectual amb suport extens i trastorns de conducta.

La residència, ubicada al barri de Mas Sauró, a Collserola, oferirà 48 places residencials, distribuïdes en tres mòduls de 16 persones. Cada mòdul està format per dos submòduls de 8 llits cadascun, amb menjador i sala d’estar, sala de cuidadors i servei de bugaderia, entre d’altres espais. L’equipament amb una superfície total de 3.248,29 metres quadrats, ha representat una inversió de 6,67 milions d’euros, que ha aportat la Generalitat. La gestió del centre ha estat delegada, per concurs públic, a la Fundació Vella Terra, creada l’any 2002 per promocionar l’autonomia de les persones amb dependència i amb discapacitat i donar suport en les situacions de risc social.

De les tasques de jardineria del centre s’encarrega l’entitat TEB, un grup cooperatiu que treballa per a la inclusió de les persones amb discapacitat intel·lectual i per donar suport a les seves famílies. Així mateix, les obres artístiques que decoren la residència han estat a càrrec de persones amb discapacitat del Centre Ocupacional de la Fundació Estimia. Durant l’acte d’inauguració, el president Mas descobrirà una pintura commemorativa realitzada per persones d’aquest centre.

El president de la Generalitat, Artur Mas, acompanyat de la vicepresidenta del Govern i consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, inaugurarà la residència Mas Sauró de Barcelona destinada a persones amb discapacitat intel·lectual amb suport extens i trastorns de conducta. Després de fer un recorregut per les instal·lacions, tindran lloc els parlaments institucionals, a càrrec del president de la Fundació Vella Terra, entitat que gestiona el centre, Vicenç Vicente, i del president Mas. A l’acte també hi assistirà la directora de la Residència Mas Sauró, Núria Figueras.

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/convocatoriavw/129052/ca/president-mas-inaugura-residencia-sauro-persones-discapacitat-intellectual-suport-extens-trastorns-conducta.do

30 de desembre 2015

Decàleg d’intervenció socioeducativa amb adolescents i pantalles: propostes per a Secundària per Jordi Bernabeu i Isidre Plaza

Quines són les particularitats dels usos que fan d’Internet i de la telefonia mòbil els adolescents escolaritzats de secundària? I alhora, quines són les problemàtiques associades a aquests usos?
El present text presenta les conclusions extretes de l’estudi realitzat a Granollers durant el curs escolar 2013-2014. I que està pendent de publicar-se en breu. Es tracta d’una recerca que té com a finalitat analitzar els usos adolescents de l’entorn digital, sobretot pel que fa a la seva vessant relacional. S’emmarca en l’activitat preventiva, educativa i d’atenció que es desenvolupa a l’Ajuntament de Granollers (SobrePantalles), des de la tasca conjunta plantejada des dels serveis d’Educació i de Salut Pública.

Ens hem plantejat conèixer quines són les particularitats dels usos que fan d’Internet i de la telefonia mòbil els adolescents escolaritzats de secundària ‒2n i 4t d’ESO‒ dels centres d’ensenyament de Granollers; alhora, analitzar les problemàtiques associades a aquests usos, sobretot pel que fa a addicció i/o sobreutilització. Tot plegat, establint possibles diferències per gènere, edat i participació al programa 1×1.

L’entorn 2.0: nous espais de relació, per a tots

D’entrada, plantegem tres punts de partida molt bàsics:

Primer: l’entorn 2.0 ha vingut per quedar-se. I aquesta arribada ha estat tan ràpida i avança a un ritme tan de vertigen que sovint ens dificulta poder parar-nos a reflexionar sobre les formes d’ús. En segon lloc: el debat no rau en l’eina, sinó en els usos. I la primera lectura sempre serà en clau positiva: esdevé un element de construcció que va per davant dels possibles problemes que pugui comportar en la gestió del nostre dia a dia o en la nostra professió. Per últim: com que es tracta d’una eina amb moltes potencialitats (sobretot pel que fa a la vessant relacional), és clar que poden presentar-se’n usos problemàtics. Per això, necessitarem fer-hi un discurs preventiu i formatiu.

Aquest document vol esdevenir un element d’anàlisi i diagnòstic per orientar les futures intervencions i facilitar una bona organització tècnica per desenvolupar les iniciatives pertinents que donin resposta a les diferents necessitats que el tema presenta: l’atenció a les persones adolescents i a les seves famílies, el desenvolupament d’una proposta de prevenció acurada, la implementació de projectes, l’atenció a realitats emergents i a altres problemes i situacions que puguin presentar-se, així com el manteniment dels sistemes d’observació i reflexió. Entenem que una bona anàlisi ens permetrà proposar intervencions sobre necessitats que influiran positivament en la comunitat i que s’ha de treballar continuadament i des de diferents àmbits i vessants; és a dir, evitar les intervencions puntuals (que apareixen i desapareixen).
A mode de propostes

En primer lloc, i com dèiem a la introducció, les dades d’ús deixen clar que estem davant d’una realitat que, per molt que soni a tòpic, ha vingut per quedar-se. És clar que, davant d’aquesta reflexió, que en certes ocasions pot semblar simplista, estem obligats a introduir alguns interrogants: l’hem d’acceptar tal i com ens ha vingut, i prou? Cal incidir en els valors que hi ha al darrere (consumisme, hiperconnexió, immediatesa, etc.)? Ha vingut o ens ha estat imposada? Quines implicacions comporta aquesta immersió?

1.1.-Pensem que pot ser positiu afrontar la revolució digital també des d’una perspectiva crítica. Esdevé una bona i bonica oportunitat per treballar aspectes lligats a la protecció de les nostres dades, drets i, per extensió, de la nostra privacitat.

A mesura que avança l’edat, s’hi intensifiquen els usos. Uns usos que progressivament van incorporant-se ja, pel que sembla, des de la infància. Ens ha sorprès que la meitat de l’alumnat disposés d’una televisió en propietat. Tot ens fa pensar que, la major part de les vegades, aquesta és a la pròpia habitació.

1.2.- Tot plegat comporta una obvietat: té sentit actuar des de la primera adolescència.No estem tractant res que sigui desconegut. En tot cas, acotem el sentit de la intervenció: a edats més precoces potser té sentit centrar-se en la qüestió relacional (els insults són força presents a 2n d’ESO) i, si més no, a mesura que augmenti l’edat, abordem-ho des d’una perspectiva més adolescent. Això és: fomentant la responsabilitat (com a bona companya de viatge), potenciant l’autonomia (com a fi) i tractant aquelles pràctiques que sabem que, tot i no ser majoritàries, poden generar problemes (assetjaments i addicció, principalment).

Com a segona qüestió: els nois i noies utilitzen les tecnologies. I molt: contínuament (sensació de connexió permanent), de manera convergent (en una plataforma es donen diferents usos) i alternen diferents tasques (s’estudia mentre s’està connectat). Quina és la fina línia vermella que determina la multitasca cap a la dispersió? No és una pregunta fàcil de respondre. Tanmateix, partim d’una obvietat: una qüestió esdevé problemàtica si comporta repercussions negatives.

2.1.- No entenguem la multitasca com un problema per se, sinó com una característica pròpia de l’ús. I afrontem-la preventivament en el moment que veiem que afecta la formalitat (per exemple, si esdevé un factor fefaent per suspendre). Molts nois i noies ja tenien dificultats prèvies a l’arribada d’Internet.

Això sí: si lliguem la multitasca amb el que ens diuen alguns experts, aquesta esdevé freqüent i poc problemàtica sempre que l’alternança sigui de tasques relativament senzilles, o de poca complexitat (Rosen, 2008).

Paral·lelament, ens adonem que estar davant d’una pantalla, o moure-s’hi ràpidament no implica directament fer-ne uns usos profunds o complexos. Un estudi recent de Jordi Busquet (2013)expressava, en una de les conclusions, que calia diferenciar diferents habilitats i competències: les estrictament tecnològiques, d’ús, o les de gestió i administració de la informació. Per tant, trobem essencial entendre que cal distingir entre ús i utilitat o, per exemple, consum i creació/producció (i en aquest últim objectiu veiem com les utilitzen poc per crear). Per això, ens trobem davant d’un repte important: com ajudar a desenvolupar usos complexos?

2.2.- Aprofundir en els usos de les aplicacions més utilitzades (que vagin més enllà dels «clàssics»). Per exemple: ensenyar a configurar la privacitat de les xarxes socials, a crear comunitats o grups d’interessos, a desenvolupar recerques avançades, etc.

Una tercera evidència: els usos que en fan, majoritàriament, són per respondre a dues categories: construir identitat i establir relacions.

Cal veure quina importància donen als perfils i als continguts que allà es generen. I com moltes alarmes davant de certes informacions vénen més del camp adult que no pas d’ells mateixos (no els importen certes actituds o accions que a nosaltres sí).

3.1.- Treballem la identitat digital des d’una perspectiva reflexiva i autoobservadora.

3.2.- Ajudem a generar continguts deixant clar que estan permanentment interconnectats.

3.3.- Exposem quines variables poden suposar un risc si no es gestionen òptimament, alhora que poden ser una oportunitat si s’utilitzen sota uns paràmetres lògics:l’exponencialitat de la xarxa, la rapidesa en la circulació de la informació i la importància que pot agafar un missatge sense control de qui l’envia.

3.4.- Treballem la transició d’una mirada molt autocontemplativa a una altra de més socialdel selfie a l’exterior»).

En quart lloc, un altre tema clau: el gènere. Els resultats reprodueixen una pràctica força quotidiana: (1) les noies les utilitzen més per parlar, i ells en canvi per jugar. Elles entenen, entre d’altres usos, el Facebook o el Whatsapp com un servei per conversar, i ells hi donen una finalitat més recreativa (passar l’estona); (2) ells se centren en una tasca i elles tenen més capacitat per gestionar diverses qüestions alhora.

Davant d’aquesta realitat, ens assalten alguns dubtes, que volem transformar en propostes:

4.1.- Possiblement tingui sentit plantejar intervencions separades en clau de gènere. Des d’una perspectiva normalitzadora. En aquesta separació, apostem per incidir en riscos propis de la seva condició: en els nois proposem treballar la vessant problemàtica de l’addicció o la sobreutilització, sobretot associada a jocs; i, per a les noies, centrar-se en els riscos des de la vessant relacional. No estem parlant d’evitar parlar de certs temes per gènere, sinó de remarcar idees-força en funció d’aquest.

4.2.- També es pot tenir present que existeixen itineraris formatius en què la predominança d’un d’ambdós sexes és clara (com per exemple, un CFGM d’estètica o bé un de mecànica).Probablement, calgui acotar el missatge en aquests contextos, en la línia del que hem esmentat anteriorment.

4.3.- I sobretot en ells, ja que ‒sobretot a menys edat‒ com que sembla que juguen força, per què no introduir dinàmiques d’aprenentatge basades en el joc? Caldrà explorar aspectes emergents com la gamificació o ludificació.

4.4.- Pel que fa a elles, per què no potenciar el treball amb aspectes tecnològics (programació, robòtica, Arduino…) com una manera diferent d’aproximació a les pantalles.

La cinquena idea parteix d’una premissa molt clara: qualsevol exercici de prevenció ha d’integrar pares i mares en les seves propostes de funcionament. Ja en la lògica de la nostra feina a l’Ajuntament sempre hem apostat per diferents línies de treball:

5.1.- Per una banda, si els nois i noies reben sessions de formació i sensibilització, per què no ho poden fer conjuntament amb els pares? Proposem la possibilitat d’integrar els familiars en les pràctiques preventives que es desenvolupen en horari lectiu. Les vegades que ho hem fet, n’hem sortit prou satisfets.

5.2.- Per l’altra, cal oferir espais d’assessorament en què els familiars puguin disposar d’escolta i pautes de funcionament. Al cap i a la fi: acompanyar-los educativament.

5.3.- Per últim, pensem que té sentit estandarditzar unes pautes d’ús mínimes ‒sense convertir-les en dogmes. Alguna cosa així com un contracte (no cal que sigui d’una formalitat alta) per marcar uns horaris, uns límits, determinar quines «sancions» davant els incompliments, alhora de com gestionar la desconnexió. Pràctiques aplicables per a tota la unitat familiar. Durant el 2013, Gámez i Villa presentaven un estudi amb el nom Normas y comunicación sobre el uso de Internet empleadas por los padres y adicción a Internet de los hijos, i en trèiem algunes idees interessants (Gámez i Villa, 2013):

És possible que la qualitat de la comunicació, més que la freqüència, estigui relaciona amb l’ús problemàtic d’Internet (Van den Eijden et al., 2010).

El clima general de comunicació amb els pares, més que la comunicació específica relacionada amb Internet, podria precedir l’ús problemàtic d’Internet entre els adolescents.

Les estratègies de prevenció, de l’ús problemàtic de les noves tecnologies, haurien d’incidir sobre la importància de l’establiment d’un conjunt de normes bàsiques respecte a l’ús d’Internet dels fills.

En sisè lloc ens trobem amb un tema que ens genera força interès: qui són els seus adults de referència? A qui acudeixen quan tenen un problema? Disposen de persones adultes que, com diria el mateix Funes, esdevenen referents per la seva capacitat de generar sensatesa, proximitat i sensació d’utilitat? L’ascendència educativa (a qui tinc com a referent?) és clau en l’univers dels adolescents. I, en aquest sentit, els resultats ens mostren una realitat força complicada: no viuen els adults com a persones properes a qui explicarien els problemes. Sembla que no entenen (perquè potser no complim aquesta funció) el tutor com a persona que generi relació d’ajuda. Tanmateix, la por de la reacció dels pares també esdevé un fre important. D’altra banda, tampoc es connecten en equipaments públics, com podrien ser els equipaments juvenils; per tant, no hi ha adults en els seus moments de connexió.

Existeixen casos paradigmàtics del que implica un problema a Internet (tots coneixem el cas d’Amanda Todd, que va deixar un missatge a Youtube abans de suïcidar-se), que s’haurien pogut desenvolupar de manera diferent si haguessin existit persones amb capacitat d’intervenir en aquestes crisis. Per tot això, avancem tres propostes:

6.1.- Potenciar la figura del tutor i/o professor com a pont entre les persones afectades i els serveis especialitzats, garantint uns criteris d’intervenció: confidencialitat, rapidesa i sentit comú (no tot cal que ho resolguin els professionals externs i/o especialistes).

6.2.- Introduir els serveis especialitzats com a persones quotidianes en les seves vides, i en la comunitat educativa en general.

6.3.- Remarcar en qualsevol acció preventiva que explicar certs problemes (discrecionalment i a gent adulta de confiança) pot ser una bona manera de resoldre’ls.

Setena idea: no fem dels problemes de convivència un problema de tecnologia. En ple desenvolupament de l’estudi, va irrompre el fenomen Informer (més informació ahttp://www.sobrepantalles.net/2013/01/sobre-el-boom-de-gossip-i-informer-i-algunes-possibles-consequencies). I, lamentablement, en la majoria dels casos, la intervenció (impulsada des del Departament d’Ensenyament) ha estat centrada en el control i en l’alerta davant de possibles males gestions. En canvi, poc s’ha parlat de ciutadania, convivència i respecte relacional. Ens agrada molt la idea «Ciutadans, també a la xarxa», perquè té un clar sentit pragmàtic: per prevenir problemes, treballem bones pràctiques. Fomentem conductes desitjables i vetllem perquè espremin les oportunitats de l’entorn digital abans que centrar-nos en quins problemes poden trobar-se si compleixen o no uns mínims de funcionament (que ni ells mateixos ni nosaltres ‒els adults‒ hem consensuat).

7.1.- Treballar el respecte com a factor de protecció.

7.2.- Desenvolupar accions que prevegin els escenaris digitals com a espais on desenvolupar ciutadania. En paraules de Reig (2010), transferim les TIC cap a les TEP (tecnologies per a l’empoderament i la participació).

A propòsit de la convivència: molts dels problemes de relació són entre ells mateixos. I això implica diferents aspectes:

7.3.- Caldrà centrar-se en la gestió d’aquests amb persones conegudes (prioritzar l’intragrup per davant de l’intergrup).

I ja que ens ho plantegem, parem-nos a pensar sobre quin ha de ser el sentit del missatge que acompanyi qualsevol discurs de finalitat preventiva: cal prioritzar que vigilem què fan amb els mòbils o podem treballar des de la lògica sana de la convivència i l’autonomia? Cal que comencem a prohibir segons què a quines edats o ajudem a adquirir responsabilitzacions progressives? Cal que els obliguem a desconnectar-los (nit, classe…) o cal que aprenguem a diferenciar moments en què es pot estar pendent i moments en què no es pot? El nostre posicionament educatiu sempre es decanta vers la segona opció.

És molt probable que tingui més sentit primer treballar als instituts per a una major i millor convivència que no fer xerrades de caràcter tecnològic o organitzar visites de la policia per avisar-los dels seus problemes. Si existeixen riscos és perquè hi ha beneficis. No ens quedem només amb l’amenaça i potenciem-ne sobretot les oportunitats. Té més bon pronòstic treballar com construir un bon perfil de Facebook o Instagram i els avantatges d’una bona identitat digital que no pas els riscos de les fotos de perfil i certes imatges exposades a qualsevol de les xarxes socials.

L’assetjament, des d’un context tecnològic, és un fenomen relativament nou en la nostra societat. En el cas dels adolescents, ha modificat substancialment les formes de relació. Amb tot, la irrupció dels smartphones i l’eclosió de les xarxes socials han provocat un augment de les demandes per dificultats relacionals en adolescents en edat escolar.

7.4.- Realitzar un nou estudi a propòsit de les relacions problemàtiques.

7.5.- Donar a conèixer pautes de detecció i d’intervenció davant aquests problemes.

Tenim un dubte important: cal que l’adult (professor, familiar, professional, etc.) estigui present en els seus espais de relació? Si és que sí, de quina manera? Pensem que caldria un paper a mig camí entre la invasió i la discreció, però amb capacitat d’actuar i detectar. Si existeixen educadors de carrer o dinamitzadors als espais juvenils, per què no tenir educadors a la xarxa? En tot cas, i de manera complementària: no té sentit només treballar en el carrer, obviant la xarxa, ni a la inversa.

7.6.- Calen educadors que es moguin amb comoditat i facilitat en els espais digitals. Ha de ser un element present en la formació, inicial o continuada, per tal que es pugui reflectir en la pràctica.

Tanmateix, estar on-line també ens pot ajudar a accedir a aquells nois i noies més hermètics en el cara a cara.

I el que és evident és que la presència de l’educador a la xarxa també ha d’anar acompanyada d’uns criteris. I el que considerem més transcendent: estar on-line no significa estar permanentment connectat i disponible.

La vuitena qüestió té a veure amb un tema que, almenys en el nostre context, genera molta preocupació: enganxar-se a la xarxa, que s’ha tractat amb molta profunditat en el marc teòric.

El que veiem a partir de l’estudi és prou positiu: la majoria d’adolescents no en són addictes. Ara bé, existeix un petit reducte que sí. I ho és molt.

Si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional, és en la necessitat d’entendre aquestes tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir, ens enganxem al mòbil o a les relacions en línia per suplir altres mancances tot sovint lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis proposen que aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa. Dit d’altra manera, aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són factors de risc que cal tenir presents.

L’addició a Internet és un tema complex. Si bé és cert que hi ha nombrosos exemples d’ús problemàtic, manquen validacions consensuades vers què es considera o no un ús que respongui als criteris d’addicció. De fet, tot i que l’última revisió del manual diagnòstic DSM-5 recull aspectes relacionats amb l’ús problemàtic, no considera el fenomen en la seva globalitat: no hi queden classificats, per exemple, alguns usos relacionats amb les xarxes socials, entenem que a causa de la rapidesa i de la velocitat tant de l’aparició com del desenvolupament d’aquestes.

El debat se situa en si aquests problemes esdevenen causa o símptoma d’un trastorn de base. En el cas de la primera hipòtesi (l’addicció a Internet compleix diferents problemes que el classifiquen com a trastorn amb entitat pròpia), cosa que implica que Internet [la xarxa] esdevindria element causal per a l’aparició d’uns problemes determinats (Young, 1997; Muñoz-Rivas, Fernández i Gámez-Guadix, 2010; Griffiths, 2010). En el segon cas (existeix un trastorn de base que desenvoluparia els usos problemàtics), representaria un símptoma d’una altra psicopatologia o un problema de salut mental que el precediria (Carbonell, Fuster, Chamarro i Oberts, 2012).

8.1.- Integrem la qüestió de l’addicció en un marc d’intervenció més ampli i no el fem el centre de les nostres preocupacions i consegüents intervencions.

8.2.- Possibles missatges a transmetre: del «no et connectis a l’habitació» al «vine a connectar-te al menjador que així ens veiem», de l’«estàs enganxat al whatsapp» a «què et sembla si un dia parlem? I a més m’escrius una cosa maca?», del «quan estudiïs tanca el Facebook» a «tu millor que ningú saps què et distreu i què no», del «no et compro el mòbil» a «regalar-te’l implica acceptar uns pactes», del «no et deixis controlar» a «estima’t i sàpigues què et fa mal i què no», etc.

En penúltim lloc (novena qüestió): hem pogut analitzar les diferències entre aquells centres que continuen aplicant el programa 1×1 i aquells [els] que no i veure com els indicadors problemàtics referents a l’ús ‒sobretot pel que fa a addicció‒ sobresurten sobretot en aquells centres ‒amb diferències significatives‒ [els] que no apliquen el programa ‒amb diferències significatives‒ i això ens genera una hipòtesi de treball important i amb moltes ganes de desenvolupar: podem considerar l’1×1 com un factor de protecció? En tot cas, pot semblar agosarat llançar aquesta afirmació. El que tenim clar és que aquells que disposen de dispositius i se’ls acompanya en usos més educatius i se’ls ajuda a controlar-ne l’ús tenen menys problemes. Alhora, els integren també com una eina de treball.

Tanmateix, cal qüestionar-nos: cal un ordinador per persona si aquest es destina a fer la mateixa funció que el paper? Cal prioritzar que cada persona disposi d’un aparell (que en poc temps pot quedar desfasat) o destinar les energies a garantir bons dinamitzadors de la informació?

9.1.- La proposta passa per seguir analitzant les implicacions del programa, no només com a mecanisme d’aprenentatge i coneixement, sinó pel que fa a la seva vessant educativa i socialitzadora.

En desè i últim lloc: manca un consens al voltant dels usos que es fan dels mòbils i de les xarxes socials als centres d’ensenyament. Ens hem trobat polítiques i normatives molt diferents. I tot i que aquesta diferència es pot viure com a sinònim de varietat, valorem com a interessant generar un procés que faciliti el debat, que ens ajudi a apropar posicions i a compartir propostes.

10.1.- Cal desenvolupar normatives raonables, sensates i possibles sobre els usos del mòbil i les xarxes socials en general als centres d’ensenyament. I que treballin aspectes que vagin més enllà de prohibir o no l’accés al Facebook o de generar tallafocs.

10.2.- Crear una comissió intracentres que ajudi a desenvolupar una base comuna sobre normatives i abordatges. I cal incorporar-hi diferents visions (com per exemple, la dels juristes).

És evident que partim d’un enfocament constructiu. I, sent conscients que en educació el pragmatisme com a mètode suposa riscos, pensem que la nostra funció és pensar com afrontar tots aquests reptes per transformar-los en oportunitats. I ens agradaria acabar amb algunes propostes que, més enllà d’aquest estudi, sorgeixen de la nostra pràctica professional i d’haver compartit sessions i estones amb molts professionals i adolescents:

10.3.- Cal permetre que professors, i professionals en general, amb inquietuds i motivacions respecte als usos de les tecnologies, puguin dur a terme experiències d’ús de dispositius mòbils com a eina per construir coneixement i crear espais per compartir-lo.

10.4.- Plantejar espais o temps de desconnexió conscients per proporcionar a l’alumnat reflexió al voltant del binomi online–offline (on–off).

10.5.- Posar en valor tota la producció que fan les persones adolescents (per exemple, donar major visibilitat a certs treballs de classe, etc.).

10.6.- S’han de crear «excuses» que permetin incidir sobre els usos dels diferents perfils personals (introducció de hashtags en assignatures, concursos basats en la seva participació en determinades xarxes, etc.)

Jordi Bernabeu (@jordibernabeu)
Servei de Salut Pública. Ajuntament de Granollers 
Facultat d’Educació. Universitat de Vic.

Isidre Plaza (@isiplaza)
Servei d’Educació. Ajuntament de Granollers

http://diarieducacio.cat/decaleg-dintervencio-socioeducativa-amb-adolescents-i-pantalles-propostes-per-a-secundaria/

29 de desembre 2015

Com mesurem la felicitat? per Trinitat Gilbert


Catalunya té infants més feliços a les zones rurals, perquè passen més hores jugant al carrer, en contacte amb la natura i els amics, mentre que els més infeliços del món són els de Sud-àfrica i Corea del Sud. Ho indica un estudi de la Fundació Jacobs 

 

Descobrir un interès que apassioni fa feliç la canalla. Ho assegura Antonio Díaz, conegut com el Mago Pop (28, a punt dels 29 anys), que actua al Coliseum de Barcelona fins demà, 26 de juliol, on se’l podrà tornar a veure la primera quinzena de setembre. Per a ell tot va començar quan tenia quatre anys, quan va veure un espectacle de màgia que el va deixar fascinat. Uns mesos després, els Reis li portaven un llibre de màgia que va passar a devorar una vegada i una altra, i des de llavors va tenir clar que com millor s’ho passava era preparant trucs de màgia. “La música també em fa estar molt bé, i de fet sovint és escoltant-ne que se m’acudeixen els trucs per a l’espectacle”, explica.

Una formació d’art dramàtic a l’Institut del Teatre, on es va apuntar per aprendre eines que li permetessin posar-se davant del públic sense complexos -perquè, diu, és molt tímid- va acabar de perfilar el que ara és la seva professió vocacional. De fet, la seva màgia, amb trucs que capgiren tots els espectacles clàssics i tradicionals, demostra el que aquest jove nascut a Badia del Vallès sosté: la felicitat de trobar el que t’agrada.

Ja que parlem de passions, a Falset trobem el Pau Mestre Domènech (9 anys), que juga a la seva habitació. D’entrada, més que una habitació, sembla una casa de la festa major amb un llit a dins. El Pau sent devoció per la cultura popular, en tota la seva extensió, i la fomenta anant a veure les cercaviles de les poblacions de la comarca i encara de més enllà. Aquest estiu els pares l’han apuntat a un taller de fer capgrossos, a Navata, perquè la seva passió, tot i que té un punt contemplatiu i de documentació, és sobretot molt activa, perquè li agrada posar el cap dins d’un nan (capgròs) per submergir-se en un nou món, tal com faria un astronauta amb el seu vestit: així està a punt per a l’aventura. “Li fomentem l’atracció per la cultura popular perquè és la manera com el veiem més feliç, sense preocupacions que el destorbin”, afirma la mare, Marta Domènech, que afegeix que el Pau va rebre un diagnòstic mèdic d’Asperger l’abril de l’any passat.

La seva passió, la que el fa feliç, li augmenta l’autoestima, perquè en un nen amb Asperger “el perfil cognitiu és molt disharmònic, cosa que vol dir que a classe, per exemple, ell és al seu món; els companys el veuen diferent i ell mateix també s’hi sent”. En canvi, a Falset, amb els gegants, o a la seva habitació, on té alineats els gegants i nans que ell mateix ha construït, és en el món que domina. “Toca la gralla, la caixa i el timbal de diables”, continua explicant la mare. Fent-ho se sent integrat al món, a la població on viu, i és llavors “quan l’autoestima li puja perquè s’adona que tothom el respecta tal com és”. Al mateix taller de Navata on assisteix aquest estiu per construir nans no hi van criatures, perquè el curs està adreçat a adults, però a ell l’accepten, perquè saben que pot seguir les classes amb la facilitat d’una persona gran.

Fer vida al carrer

La Marta Domènech, mare del Pau i també de dues criatures més, destaca que vivint en un poble com Falset tot és més fàcil, tant per al seu fill petit, l’apassionat per la cultura popular, com per als altres dos. “Hi ha més contacte amb el carrer, amb les festes, amb els veïns, i tothom el coneix i l’acull”, explica.

La Fundació Jacobs acaba de fer públic un estudi, basat en la infància de quinze països, que analitza com valoren les criatures el seu benestar. L’originalitat de l’anàlisi, que la fa pionera, i que ha portat a terme la Universitat de Nova York, és que ha preguntat a les criatures què les fa sentir-se bé (felices) i què no, mitjançant l’ús de molts qüestionaris que copsaven com era la seva vida diària en tots els sentits (familiar, escolar, social). Els estats que han entrat en l’estudi són Noruega, Alemanya, Espanya, la Gran Bretanya, Turquia, Israel, Estònia, Romania, Algèria, Colòmbia, Etiòpia, el Nepal, Sud-àfrica, Polònia i Corea del Sud.

Les conclusions principals a què han arribat els autors de l’estudi són que, com més contacte tenen amb la natura i el carrer, més felices són les criatures. Així és en el cas dels infants que viuen a Romania i Colòmbia, que juguen més al carrer, i que també valoren molt positivament jugar amb els amics al carrer i a l’escola.

Sense preocupacions

A Catalunya, els infants més feliços viuen en zones rurals, i valoren més positivament la seva vida justament pels mateixos arguments que addueixen els de Romania i de Colòmbia, perquè passen hores jugant fora de quatre parets i amb més contacte amb la natura.

De fet, a tot el món els infants coincideixen a afirmar que, a mesura que creixen, com l’estudi s’ha afanyat a definir constantment, el benestar o la felicitat canvien, perquè comencen a amoïnar-se per altres temes que fins llavors no sospitaven. En el cas de les nenes, les estadístiques destaquen que a partir dels 10 anys es diferencien en preocupacions respecte dels nens de la mateixa edat, perquè passen a fixar-se en el seu físic i en la qualitat de les relacions que tenen amb les amigues habituals.

Entre moltes de les preguntes que feien a les criatures, que els servien per valorar el seu estat de benestar, hi havia la qüestió d’on dormien regularment. En tots els països regularment és a la mateixa llar. També se’ls preguntava amb qui vivien, si amb la mare o amb el pare. Per a la majoria dels països era amb la mare i el pare, amb casos d’excepcions com Espanya, en què un 80% dels entrevistats vivien amb la mare i el pare, i un 20% aproximadament només amb la mare. També els feien respondre a qüestionaris amb diverses opcions per analitzar el seu benestar, amb adjectius que s’acostessin al màxim a tal com se sentien, que eren del tipus “feliç”, “satisfet”, “relaxat”, “actiu”, calmat” i “ple d’energia”.

Les frases per captar aquests sentiments eren: “La vida em va bé”; “La meva vida és correcta”; “Tinc una bona vida”; “Tinc el que vull en la vida” o “Les coses en la meva vida són excel·lents”

En canvi, les frases que intentaven copsar l’estat psicològic eren: “M’agrada com sóc”; “Sóc bo en les meves responsabilitats”; “La gent és força amable amb mi”; “Estic content amb la manera com passo el temps”; “Noto que actualment estic aprenent moltes coses”; “Sé cap on va la meva vida”, o “Sóc positiu amb el meu futur”. Els infants que van expressar menys benestar van ser els de Sud-àfrica i els de Corea del Sud.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/mesurem-felicitat_0_1400259968.html

28 de desembre 2015

Vergonya per Jaume Cela &Juli Palou


 

Us veiem arribar cada dia de països en guerra, de països on es pateix fam, de països on la barbàrie d’uns quants ha vençut el seny i qualsevol sensibilitat humana. Arribeu per mar o després de recórrer per terra llargues distàncies. I us espera una Europa que prega “Vestiu a qui va nu, doneu menjar a qui té gana” mentre enriqueix cada dia més els rics i ignora, també cada dia més, els que pateixen.

Sou els infants de famílies que han vist en el Vell Continent la seva salvació. Però Europa no es despentina, com no es despentina la senyora Lagarde, com no es despentinen els qui en urgents rodes de premsa fan focs d’encenalls per amagar que no canviarà res i que l’únic que faran és evitar que els vostres ulls ens vegin. Ja ho anunciava el sociòleg de la liquiditat: hem tret les fronteres per aprendre a aixecar murs!

Vosaltres, infants que fugiu amb les vostres famílies de la misèria i de la guerra, sou les icones d’aquests dies. Sou germans de les nenes segrestades per bandes criminals, de les criatures famèliques que reben el suport d’organitzacions com Metges Sense Fronteres. Sou germans dels nens que van acompanyar l’àvia als camps d’extermini o del nen que encapçala la marxa del Gueto de Varsòvia. Germans dels nens palestins morts a les platges de Gaza o de les criatures que fugien del napalm.

I què fem les ments benpensants davant de tanta... (anàvem a escriure tragèdia, però en una tragèdia és el destí el que s’imposa). Quina paraula podem fer servir? No la sabem trobar. Injustícia, potser? Sona tot tan dit i inútil! Nosaltres, homes i dones de bona fe, ens horroritzem i fem comentaris com: “Quina pena, no hi ha dret, l’espècie humana comet grans inhumanitats, s’han perdut els valors...” Ens heu de perdonar, criatures que no teniu cap culpa dels mals que patiu, per ser tan verbals, per resumir-ho tot en una ajuda puntual o en un article com aquest, que pretén que ens disculpi de la vergonya que sentim. El món, sobretot Alemanya, es va justificar dels crims comesos als camps d’extermini al·legant ignorància. No era veritat. I tant, que se sabia què passava! Nosaltres no tenim aquesta excusa. Ho sabem i continuem dinant i no anem a omplir les places de les nostres ciutats exigint solucions que facin que no sentim fàstic vers la nostra espècie.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Tusitala_0_1425457446.html

24 de desembre 2015

Bon Nadal

"Com una pedra no em trepitjareu en una illa no vull que em torneu
pq les pedres no saben plorar i les illes no saben estimar
"

23 de desembre 2015

Els eixos amb què treballa la DGAIA amb els CRAE són les quatre P


Prevenció. S’intenta donar eines als pares i treballar conjuntament amb ells per evitar que perdin la tutela dels seus fills.


Protecció. Protecció de l’infant i l’adolescent.


Promoció. Es treballa perquè els menors coneguin els seus drets i deures.


Participació. Els joves participen en les polítiques públiques que se’ls han d’aplicar.

L’acollida temporal és una de les sortides que tenen els menors que estan als CRAE. Els poden acollir persones alienes o el que s’entén com a família extensa (tiets, avis...). Quan algú acull un infant o adolescent rep només un ajut econòmic simbòlic (346 euros de manutenció per família aliena). A Catalunya hi ha 3.808 infants en acollida (dades a 31 de desembre del 2014) i el 60% dels nens els acull la família extensa.

La Sònia, per exemple, va decidir fer un acolliment d’urgència o de curta durada després de plantejar-se fer un voluntariat. Explica que havia pensat dedicar unes hores a una ludoteca, a casals o a la Creu Roja, però no trobava res que quadrés amb els seus horaris laborals. Per casualitat va veure anuncis sobre acolliments i se’n va informar: “Vaig pensar que si concentrava les hores que volia dedicar al voluntariat, en lloc d’espaiar-les en el temps, potser aniria millor”. Va valorar molt la vinculació emocional que li suposaria, amb la creació d’uns lligams que es diluirien quan marxés, però tenia clar que era una mena de voluntariat i que intentaria fer tot el que pogués mentre fes l’acolliment: “Almenys durant aquell temps el nen tindria estabilitat, una casa, aniria a una escola, algú que el recolliria cada dia... Creia que seria més beneficiós que si estigués en una llar d’infants”.

Des que va anar per primera vegada a l’Associació AD Iniciatives Socials de Girona i fins que el Manel va arribar a casa van passar poc més de nou mesos. Dos anys i mig més tard, el Manel ha tornat amb la seva mare, que s’ha rehabilitat, i viuen en un pis tutelat. Segueixen en contacte. Tant ella com la seva família li truquen de tant en tant i des de llavors (ha passat gairebé un any) s’han vist un parell de cops. La mare del Manel li està molt agraïda. “Ella estava convençuda que l’acolliment seria bo per al seu fill”, explica la Sònia. Després del primer acolliment, la Sònia i la seva parella se’n plantegen un de llarga durada, “perquè l’experiència amb el Manel ha sigut molt satisfactòria”.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/eixos-treballa-DGAIA-CRAE-quatre_0_1358264170.html

22 de desembre 2015

Recursos sobre els riscos en l'ús de dispositius amb pantalles i xarxes socials

DOCUMENTACIÓ 
Publicació amb tires il·lustrades que presenta situacions i consells sobre l'ús dels dispositius amb pantalles. 

Material de suport a l'obra de teatre "Estàs pantallat", per treballar a les aules i amb les famílies. 

Powerpoint sobre les socioaddiccions i les addiccions no farmacològiques presentat en la jornada de 2009. 

Publicació dirigida a adolescents i joves sobre l'ús i els riscos de l'ús d'Internet i pantalles. 

Publicació de l'Instituto Nacional de Tecnologías de la Comunicación que tracta sobre la prevenció d'aquest tipus de conductes que suposen un risc en l'ús dels dispositius amb pantalles. 

BASES DE DADES
És un recull de pàgines web que tracten sobre l'ús de pantalles per part de joves i adolescents i que ofereixen recursos per treballar-hi. 

Recull d'entitats que tenen com a àmbit d'actuació la informació i la prevenció al voltant de l'ús de pantalles (dispositius amb connexió a Internet) i les xarxes socials. 

DOSSIERS

21 de desembre 2015

Un de cada quatre espanyols té un nivell educatiu superior al que exigeix el seu lloc de treball per Elisabeth Escriche


La Saida Fuster, de 23 anys, va acabar el grau de psicologia a la Universitat de Sant Sebastià al juny. 

El mateix mes va començar a buscar feina al País Basc. Va fer servir tota mena de canals: portals online, enviaments de currículums, donar-los en persona, fer córrer la veu entre familiars i coneguts... No va tenir èxit. “Tothom em demana experiència però, paradoxalment, ningú no em dóna l’opció de tenir-ne”, lamenta. Després de veure com li tancaven una porta darrere l’altra va optar per traslladar-se a Barcelona per fer un màster sobre psicologia criminal a la Universitat de Barcelona i continuar buscant feina per pagar, com a mínim, la part del menjar i el lloguer del pis que comparteix amb cinc joves més. Al setembre en va trobar. És auxiliar de neteja en menjadors escolars. Té un contracte de mitja jornada -comença a les 12 hores i acaba a les 16.30 hores-, pel qual cobra entre 350 i 400 euros al mes.

L’empresa per a la qual treballa, que gestiona diversos menjadors escolars a l’àrea metropolitana de Barcelona, li truca cada matí per dir-li a quina escola ha d’anar. “Bàsicament m’encarrego que el menjador quedi net després que els nens hagin dinat”, explica. A l’hora de fer l’entrevista de feina no li van demanar cap requisit. “L’anunci només deia que era per a mitja jornada i en menjadors escolars. En cap cas advertia que era per fer substitucions”, recorda.

Quan acaba la jornada laboral la Saida continua buscant feina de psicòloga o “del que surti”: “És molt frustrant, però no em puc permetre esperar que hi hagi una oferta del que he estudiat”, assegura. La situació no li fa perdre el sentit de l’humor: “M’he apuntat a un màster que només es fa els dissabtes per poder-lo compaginar amb una feina i resulta que tots els matriculats només estudiem perquè no trobem res”. El màster té una durada de dos anys i un cost de 6.000 euros, que a ella li paguen, perquè no li queda cap altre remei, els seus pares. De moment no s’ha plantejat emigrar a un altre país. “No tinc un domini d’una llengua estrangera prou bo”, reconeix.

El cas de la Saida no és excepcional. Un de cada quatre treballadors espanyols (el 27,3%) té un nivell d’estudis superior al que li exigeix el seu lloc de treball. Ho revela un estudi de la Fundació Jaume Bofill, Els reptes en matèria de competències de la població adulta, fet a partir de les dades del PIAAC -conegut com l’informe PISA d’adults- sobre els països que formen l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). Amb aquest 27,3%, Espanya se situa en el quart país a la cua de l’OCDE on més sobrequalificació hi ha respecte als llocs de treball. Per sota només hi ha, i per aquest ordre, el Japó, Corea i Rússia.

El fenomen afecta sobretot els treballadors més joves, de menys de 40 anys, i encara més les dones, com és el cas de la Saida. “Tenim un mercat laboral amb poques possibilitats per a gent amb un nivell de formació alt”, va denunciar ahir durant la presentació de l’estudi un dels seus coordinadors, Òscar Valiente. Tot i així, un altre dels autors de l’informe, Jorge Calero, va insistir que cal mantenir les competències dels treballadors. “Han de ser aquí perquè, potser ara no, però sí que poden caldre en un futur”, va deixar clar. Dels afectats per aquesta situació només tenen estudis superiors un 35%, i la gran majoria són treballadors amb estudis intermedis que tenen la percepció d’estar sobrequalificats per a la feina que fan.

La formació és correcta?

Pel que fa a formació, segons l’estudi, el 41% de la població adulta ha participat en l’últim any en algun tipus de curs. És un 20% menys que en els països nòrdics -en els quals sempre s’emmiralla Catalunya-, que se situen en un 60%. Per a Calero aquesta diferència es deu a la “cultura de formació” i al tipus d’oferta que es proporciona: “S’ha fet un esforç gran en un període petit, però no sabem si és útil”. En aquest sentit, va qüestionar la llei de formació professional de Catalunya aprovada al juny: “L’ambició d’integrar la formació al llarg de la vida s’ha truncat per la falta de lideratge del Govern i la dificultat dels agents socials de veure aquest tema com a important”.

L’estudi -elaborat amb dades recollides entre l’agost del 2011 i el març del 2012- també demostra que l’estat espanyol té un nivell d’estudis extremadament polaritzat: un 40% dels joves d’entre 19 i 24 anys no tenen educació postobligatòria, mentre que un 40% tenen educació universitària. El 20% restant assoleixen estudis de batxillerat o formació professional. El baix nivell educatiu, especialment l’abandonament escolar prematur, fa que els joves espanyols tinguin menys competències en comparació amb els dels països de l’entorn. Pel que fa a la comprensió lectora, per exemple, un 60% tenen un nivell baix o mitjà, mentre que la mitjana de l’OCDE se situa en un 39%. Encapçalen la classificació de millor competència lectora Finlàndia i el Japó.

Precisament, tenir unes bones competències i una bona formació serveixen de “protectors” davant de l’atur, ja que com més alt sigui el nivell educatiu més es redueix el percentatge de no tenir feina. L’estudi ho corrobora amb dades: els homes amb carreres universitàries tenen un atur del 14%, la xifra augmenta fins al 22% per als que tenen estudis secundaris postobligatoris i fins al 37% per als que han acabat la seva formació amb l’educació obligatòria. L’educació també impacta directament sobre els salaris. Els treballadors amb més competències tenen un sou millor i unes condicions laborals més bones.

Per millorar i equiparar l’Estat amb la resta de països de l’OCDE, la Fundació Bofill recomana “universalitzar” també els estudis postobligatoris. “Ens surt molt més car que un 20% dels joves de 16 anys abandonin de prematurament els estudis que no finançar l’educació també en l’etapa del batxillerat”, va advertir Calero. I enmig d’aquest context, la Saida confia que el màster que acabarà el curs que ve li obri la porta definitiva per treballar ajudant a reinserir joves que han passat per centres de menors.

http://www.ara.cat/societat/psicologa-pero-netejo-menjador-escolar_0_1457854266.html

20 de desembre 2015

GRAFITIS QUE CRIDEN A LA LLIBERTAT A L’INTERIOR DE LA PRESÓ DE MENORS DE NISIDA, A NAPOLS per Antonio Alcantara

Un grup de sis joves amb el suport d’un equip d’artistes i educadors realitza un graffiti que crida a la llibertat a l’interior de la presó de menors de Nisida. Article publicat a la Directa.

El projecte ha estat realitzat per sis joves internes en una de les parets del centre i ha comptat amb el suport del grafiter canari Tono Cruz i de les artistes Giuseppina Ottierii Federika Gina membres de l’associació napolitana Il Fazzoletto di perle. El seu objectiu treballar habilitats socials a través de l’art i facilitar un mitjà d’expressió i de creació de significats a les seves participants.


El centre de Nisida, situat a Nàpols, Itàlia, utilitza l’art i la formació com a eines educatives i d’inclusió social. Parteixen de la base que cada persona és filla de les oportunitats que se li va donar i per tant la inclusió s’ha de treballar com un dret. L’associació local “Il Fazzolto di perli”, creada al 2009, realitza altres projectes socioeducatius al centre.

Per a l’artista i educador Tono la realització del mural ha estat una experiència molt enriquidora. “Treballar amb els pibes de la presó va ser tot un privilegi. Després de dos mesos i mig intercalant teoria i pràctica, treballant habilitats socials a través del comportament animal realitzàrem un mural amb molts significats, sobretot per als seus creadors, fet per i per a ells mateixos. “

Tono: “Des del principi van ser les joves els que van prendre les decisions de tot … i nosaltres simplement vam ser una eina facilitadora”. L’artista i educador Tono té llarga experiència en projectes artístics i comunitaris. El 2004, a Barcelona, ​​va participar a Dinamo: Nou Barris a Color. A on van realitzar intervencions artístiques, en coordinació amb els veïns, en carrers i equipaments dels barris de la Trinitat Nova i Roquetes. Alhora forma part del col·lectiu CNFSN +. Un grup que des del 2006 ha vist en el grafit el punt d’unió entre les belles arts i la pedagogia. Per a l’artista, l’experiència a la presó de menors ha estat un projecte molt interessant. Pel respecte i per tot el treball transversal què es va fer, però sobretot, explica “perquè des del principi van ser les joves els que van prendre les decisions de tot … i nosaltres simplement vam ser una eina facilitadora”.

Procés creatiu col·lectiu

El mural és el resultat d’un procés de creixement personal i adquisició d’habilitats tècniques guiat per un equip educatiu i artístic. Una acció de llarga durada i molt intensa. L’artista i educador Tono explica que el primer pas va ser “generar confiança i vincle entre totes per a poder decidir plegades què fer, com en un foli en blanc”.

I van decantar-se pel mural. Per fer-ho van treballar deferents comportaments animals trencant estereotips. Per exemple el lleó, que el veien no com animal violent sinó com un gran cuidador dels seus. Ottieri i Gina de l’associació Il fazzoletto di perli expliquen que “van escollir i van treballar els animals a partir de la seva percepció i representació del món, per la comunicació, la cura dels pares, els rituals de festeig i l’organització del grup social “.

El procés de creació continuà fent-se fotos que simulaven el comportament escollit i que després pintarien. De nou entre tots, decidiren simbolitzar la llibertat amb un nen gegant que obria una gàbia. I de forma natural va sortir la frase “Libero dintro” (lliures dins) que encapçalaria el graffiti.

Per difondre-ho faran postals i un vídeo per enviar a familiars i amics i alhora donar a conèixer l’experiència.La girafa la va treballar Rahim i Antonio, el tigre va ser elaborat per Francis, l’àguila per Antonio, el gos va ser Marcello i el lleó ho va fer Gennaro. Amb el mural finalitzat es van adonar que ningú el podria veure en directe. Per difondre-ho faran postals i un vídeo per enviar a familiars i amics i alhora donar a conèixer l’experiència.

“No vull estar en regim obert, prefereixo tornar aquí i acabar el mural”

Per als educadors el taller va ser tant complicat com fàcil. Els joves tenien greus problemes alhora que judicis pendents i “no sempre estaven al 100%” explica Tono. A més, continua dient “ens trobàvem que els policies penitenciaris provaven de trencar la dinàmica de treball. Però vam poder imposar-nos i donar la volta a la situació amb la paraula. Cosa que ens va ajudar a guanyar la confiança dels joves”.

I fàcil perquè els joves ho vivien i estaven compromesos amb el projecte. L’equip artístic i educatiu explica una situació ben curiosa que ho demostra. Un dels nois, el penúltim dia, tenia judici i no podia participar. El judici podia sentenciar que anés a règim obert o la llibertat. I el noi li va dir a l’Alcaide “si no em deixen lliure, jo no vull estar en regim obert, prefereixo tornar aquí i acabar el mural”. Tota una declaració d’intencions.

https://educaciotransformadora.wordpress.com/2015/10/27/grafitis-que-criden-a-la-llibertat-a-linterior-de-la-preso-de-menors-de-nisida-a-napols/

19 de desembre 2015

“La inclusió laboral per pena no funciona” per Trinitat Gilbert



“El món laboral no funciona per pena”. Gerard Costa, professor de màrqueting d’Esade, assegura, rotund, que les empreses estan desaprofitant oportunitats beneficioses quan no contracten personal amb dificultats d’aprenentatge i de desenvolupament, ja que es trobarien amb un servei diligent i eficaç i, encara més, perquè apujarien l’autoestima dels treballadors, que tindrien més bona percepció de l’empresa. En canvi, “si les empreses en contracten per pena, entrem en el món de la filantropia”, que és vàlid, esclar, però diferent i poc efectiu empresarialment.

En general, continua explicant el professor d’Esade, “el que preval a les empreses és el «Contractem-ne perquè s’ha d’ajudar socialment»”. Per tant, quan ho fan amb aquesta premissa, “ja no exigeixen al personal contractat ni eficàcia ni objectius”. De fet, la llei obliga a fer-ho, malgrat que “hi ha empreses que prefereixen pagar la multa per no arriscar-se a complir-la”.

Així doncs, el canvi real va més enllà de la bondat de les empreses “perquè passa per entendre la rendibilitat real del personal amb dificultats, que rendiran perquè les empreses els exigiran de veritat resultats”. I perquè aquesta premissa -a la qual també han arribat els alumnes del professor d’Esade gràcies a un treball- sigui una realitat “també s’hauria de produir un canvi estructural, que començaria per la formació”.

Oportunitat laboral

A l’Escola Fàsia, concertada i d’educació especial, i a l’Escola Lèxia, un grup de mares i pares han engegat el projecte que anomenen Did-Àctica, amb el qual voldrien aconseguir que els seus fills, amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada, tinguessin una oportunitat laboral en acabar els estudis.

La Marta Canals, mare del Sergi (16 anys), explica que el seu fill sent passió pels animals, i que hi voldria treballar. “Sabem que no pot ser veterinari, però per què no auxiliar?” L’oferta formativa que troba actualment passa, després de l’Escola Fàsia, per anar a Santa Perpètua de Mogoda, a l’Escola Barcanova, on podrà fer un FP1 d’auxiliar de mosso de quadra. És a dir, “per estar amb cavalls, només amb cavalls, quan ell el que vol és formar-se amb tots els animals”.

La Montse Tarridas, mare de la Fiona (a punt dels 18), recorda que la seva filla ho ha fet molt bé quan ha donat un cop de mà a criatures petites. “Se’n sortiria, perquè li agrada, perquè és l’entorn en què li agradaria treballar professionalment”. Per la seva dificultat d’aprenentatge, però, l’ofici de mestra és una aspiració difícil, però “sí que seria una bona auxiliar”. Malgrat els desitjos, però, no han pogut preinscriure-la en aquesta formació, sinó en un FP1 d’administratiu, ja que no existeix l’especialitat que ella voldria estudiar.

A la Sandra (17 anys) li agrada el mateix que a la Fiona. “La Sandra encara serà un any més a l’escola, i l’any que ve en aquestes dates haurem de plantejar-nos què fem, quan ella voldria ser auxiliar de llars d’infants o fins i tot de geriatria”. En la formació reglada, per als joves amb dificultats d’aprenentatge i de desenvolupament aquesta especialitat encara no existeix.

Per la seva banda, l’Esteve Isern, pare del Víctor (15 anys), repassa el que més li agrada al seu fill: cuidar la gent gran, “les persones més necessitades, per molt contradictori que pugui semblar d’entrada”. El Víctor és feliç quan va al parc amb els avis, quan els ajuda a asseure’s al banc, quan els ajuda en tot el que ells sols no poden fer. “Ara per ara aquesta formació específica, d’auxiliar de geriatria, no existeix”.

Amb el projecte Did-Àctica, els familiars han sabut que a Catalunya hi ha 2.000 joves d’entre 16 i 21 anys amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada que només tenen unes especialitats molt concretes a l’hora de formar-se: jardineria, ebenisteria, administració, lampisteria i fusteria metàl·lica, cuina i restauració. I, esclar, una demanda que supera l’oferta. “El Parlament de Catalunya ja ha resolt, després de les nostres pressions, la necessitat de crear més recorreguts formatius, a més de treure també la barrera de l’edat i allargar-ne l’estudi fins a quatre anys”.

És un pas important per aconseguir que el col·lectiu s’integri en la societat amb una feina, perquè, si no, el que acaba passant en la pràctica és que o bé es formen via la privada -amb tota la càrrega econòmica que comporta, quan ja està estudiat que una criatura amb discapacitat té un sobrecost de més de 24.000 euros a l’any per família-, o bé es queden a casa. “Sobretot passa amb les nenes, que són les que més es queden al món de la llar i ja no en surten, perquè comencen a encarregar-se dels avis o de les tasques pròpies de la casa”, explica Montse Tarridas.

Sense etiquetes

Josep Maria Jarque, pedagog i terapeuta que ha treballat 20 anys en el servei d’educació especial del departament d’Ensenyament, fuig de les etiquetes, que fins i tot sovint arrosseguen els alumnes des de l’etapa de 0 a 3 anys, i amplia l’espai de la queixa. “El problema no són les criatures ni els joves, sinó el sistema educatiu, que no respon a les necessitats de tots els alumnes, siguin del tipus que siguin”.

Des del grup Did-Àctica, la Montse Tarridas en discrepa, perquè ells demanen que s’adapti la formació professional per als seus fills, “perquè si els inclouen en cursos de FP ordinaris, fracassen”. Segons dades del curs 2013-2014 que aporta Jarque, a secundària hi ha un 6% dels joves classificats amb etiquetes. “Quan arriben a 2n o a 3r d’ESO, el sistema els exclou, els fa fora i van a parar a centres d’educació especial, quan el que hauria de passar és que rebin una resposta adient a les seves necessitats”.

L’escola inclusiva, doncs, la que personalitza, avalua les necessitats i els currículums segons les necessitats amb un pla personalitzat que té en compte la família, “seria l’ideal per a la formació i per a l’entrada posterior al món laboral”.

Si no és així, el que es fa és un itinerari allunyat de la societat, que crea una xarxa de serveis que cada cop aïlla més el col·lectiu. “Vivim en una societat tan competitiva, que ara a 3r de primària ja hem de fer una prova d’avaluació”, continua Jarque. Quan, de fet, el que s’ha d’acceptar, des de la infància, és que cadascú té la seva singularitat, sense etiquetes, i en el supòsit que en calguessin (la síndrome de Down, per exemple), ni així hi hauria un barem estàndard.

Jarque afirma que “l’escola ha de personalitzar la resposta des del cicle infantil, de manera que els infants poden trobar el seu lloc a la societat, perquè no tothom és bo en tot, però sí que ho pot ser en alguna cosa”. En canvi, el grup Did-Àctica assenyala: “La mancança greu del sistema és en l’etapa de preparació per a la vida laboral i adulta dels joves amb alguna discapacitat”. Però també tenen esperança perquè “la nova llei de la FP és una gran oportunitat per solucionar-ho”.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/inclusio-laboral-pena-no-funciona_0_1358264175.html

16 de desembre 2015

La crisi econòmica agreuja la salut mental dels infants en risc d’exclusió

Els trastorns no només s'han incrementat sinó que es manifesten cada vegada en edats més primerenques 

Probitas col·labora amb el Consorci de Badalona Sud a través de RAI-Cuida’m en la resolució del problema 

La crisi econòmica no només està afectant l'accés dels infants més vulnerables a un nivell de vida adequat. També la seva salut mental ha empitjorat en els últims anys. 

Així ho recull un estudi publicat el juny de 2014 per la Universitat de Barcelona que va comptar amb una feina de gairebé dos anys i amb mostres de més de 100 mil nens i 35 famílies ateses per de la Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i l’Adolescència (Fedaia) que agrupa a les entitats catalanes que treballen amb infants en situació de desemparament o risc d'exclusió social. L’estudi, titulat ‘L’afectació de salut mental en la població infantil i adolescent en situació de risc a Catalunya’, ha estat encapçalat per la investigadora de la UB Violeta Quiroga. 

Els resultats d’aquests professionals indiquen problemàtiques “molt preocupants” que afecten al cicle vital del desenvolupament dels infants i adolescents en situació de risc. Parlem de patologies cada cop més prematures; d’un augment de les categories diagnòstiques i de més infants i adolescents amb diagnòstics de trastorn de salut mental; d’un inici, cada cop en edats més joves, de consum de tòxics; d’un augment de la relació entre consum de tòxics i el trastorn mental i d’un increment de la relació entre discapacitat intel·lectual i trastorn mental. 

Núria Sabater és treballadora social i tècnica del Consorci de Badalona Sud, un projecte consolidat en aquest territori que posa les seves actuacions i recursos disponibles al servei de menors, joves i persones per oferir respostes a les complexes necessitats i demandes socials agreujades per la crisi. La tècnica a través de la seva experiència amb col·lectius menors en risc constata la relació entre la crisi i la salut mental dels nens: “les mancances econòmiques han provocat un augment de les tensions familiars i l'aparició d'estrès i problemes emocionals en infants molt petits”. La tècnica remarca que aquests menors estan sofrint més malalties mentals que al no ser tractades, deriven moltes vegades en episodis de violència i maltractament. 

Segons Sabater, a edats primerenques es detecta entre els infants manca d’estimulació, problemes de desenvolupament i problemes d’aprenentatge. A partir dels set anys hi ha un augment de trastorns de TDAH, trastorns de conducta greus (negativista-desafiant), d’ansietat i depressió. A partir dels dotze anys hi ha un augment de comorbiditat de trastorns i una manca de límits amb les conseqüències dels seus actes (manca de respecte cap a l’autoritat i diferents conductes inadequades). 

El panorama s’agreuja pel fet que aquests infants, adolescents i joves de famílies més desafavorides tenen dificultats d'accés a tractaments psicològics i psiquiàtrics perquè tenen un cost elevat que no cobreix la Sanitat Pública. “Les famílies no ho poden assumir”, diu la tècnica. Alhora, les retallades econòmiques per part de les administracions públiques provoquen que un 70% dels menors en situació de risc no pugui ser perceptors d’ajudes, segons l’ Informe sobre la pobresa infantil a Catalunya, del Síndic de Greuges

Aquest informe alerta que els menors provinents d’unitats familiars desfavorides presenten cinc vegades més de possibilitats de patir trastorns psicològics que els de pares acomodats. Així, mentre l’11,1% dels primers pateixen algun tipus de disfunció psíquica o adicció, entre els segons, aquest tipus de percentatge es redueix a l’1,8%. 

El compromís de Probitas amb la salut mental 

En aquest sentit, la Fundació Probitas desenvolupa des de 2013 el programapropi RAI-Cuida’m i col·labora a través d’aquest projecte amb el Consorci Badalona Sud finançant el tractament a l’Hospital Sant Joan de Déu d’aquells nens que compleixen uns criteris determinats i que necessiten algun tipus d’atenció psiquiàtrica o psicològica. La tècnica manifesta que en el context actual la col·laboració públic-privada per mitigar els efectes de la crisis sobre els nens més vulnerables és avui “més necessària que mai”. 

Al mateix temps, Probitas ha col·laborat en la formació AMBIT (Adolescent Mentalization Based Integrative Treatment) de dos professionals del Centre de Dia de la Fundació Vidal i Barraquer a Badalona. AMBIT, que s’imparteix al centre Anne Freud de Londres, està dissenyat per ajudar en el treball amb joves exclosos socialment, amb problemes de salut mental i altres dificultats afegides (famílies disfuncionals, consum de tòxics, fracàs escolar, etc.). Concretament, AMBIT està dissenyat tant per a equips de Salut Mental com de Serveis Socials o de treball amb joves, i posa l'accent en la necessitat d'enfortir la integració en les xarxes complexes que tendeixen a reunir-se al voltant d'aquest tipus de joves –i famílies–. 

RAI-CUIDA’M va néixer arran de la detecció, per part d’algunes escoles d’infantil i primària beneficiàries del programa RAI-Ajudes a menjador, de menors amb escassos recursos afectats de patologies i problemes mèdics no coberts pel Departament de Salut de la Generalitat. El programa proporciona assistència mèdica aalguns menors sense recursos que pateixen alguna patologia o malaltia que dificulta la seva qualitat de vida. 

El Consorci és un exemple de projecte integral i en xarxa per avançar en la transversalitat de les polítiques d’infància i en l’atenció integral a les famílies. L’objectiu és abordar amb coherència els diferents àmbits que provoquen aquestes desestructuracions “El suport de Probitas en aquesta línia és fonamental”, conclou Sabater. 

Font de la imatge: Ara.cat 

http://info.fundacionprobitas.org/ca/blog/la-crisi-econ%C3%B2mica-agreuja-la-salut-mental-dels-infants-en-risc-dexclusi%C3%B3

15 de desembre 2015

Andorra: Cuidar els infants en risc d'exclusió social, una prioritat


La Fundació privada Julià Reig i Afers Socials han signat un conveni que permetrà tirar endavant un estudi sobre els infants en risc d'exclusió social 

La ministra de Salut, Afers Socials i Ocupació, Rosa Ferrer, i
la presidenta de la Fundació Julià Reig, Deborah Ribas, / M.T. (ANA)
 
El Ministeri de Salut, Afers Socials i Ocupació i la Fundació privada Julià Reig han signat, aquest dimarts, un conveni de col·laboració per tirar endavant un estudi sobre els infants en risc d'exclusió social. Es tracta de la continuació de l'estudi fet públic el 2013 sobre adolescents, que va determinar que el 7,8% d'aquest col·lectiu es trobava en situació de risc, i té per objectiu detectar i analitzar els problemes que poden patir els infants de 0 a 10 anys en el seu entorn per evitar que en un futur es trobin en aquesta situació. Les conclusions del treball, que compta amb la implicació de tots els ministeris afectats, es donaran a conèixer l'any vinent.

La presidenta de la Fundació Julià Reig, Deborah Ribas, ha explicat que l'objectiu és conèixer la situació real del col·lectiu i el seu entorn per poder preveure i evitar problemàtiques futures, i fer un seguiment dels casos. De fet, la ministra de Salut, Afers Socials i Ocupació, Rosa Ferrer, ha reconegut que sovint els fills de persones que han crescut en centres d'acollida també pateixen les mateixes problemàtiques. Ferrer ha afegit que amb els casos d'infants en risc d'exclusió social, que arriben principalment a través de les escoles o de la Batllia, hi treballa un equip que analitza la situació i emet un informe, i si és necessari es demana que actuï la Batllia per traslladar el menor al centre d'acollida.

La ministra ha valorat molt positivament que es tiri endavant aquest estudi ja que "no hem d'ignorar la realitat del país ni les situacions difícils", i ha assegurat que les dades que proporcionarà són "fonamentals per al Ministeri". El treball anirà a càrrec de Magda Mata i comptarà amb la involucració de tots els ministeris afectats, que aportaran les dades necessàries.

http://www.ara.ad/societat/Cuidar-infants-dexclusio-social-prioritat_0_1444055728.html

13 de desembre 2015

El 44% dels joves es veuen en el futur emprenent i dirigint el seu propi projecte

Així ho demostra una enquesta promoguda pel Fòrum IMPULSA 2011 a través de la xarxa social Tuenti entre joves de 14 a 23 anys. Els joves demanen accions del sistema educatiu i de la societat en general que els generin confiança i seguretat en si mateixos.

La Fundació Príncep de Girona i Zaryn Dentzel, fundador de Tuenti i membre del consell assessor de l’entitat, han promogut per segon any consecutiu una enquesta sobre la iniciativa emprenedora dels joves espanyols. L’enquesta es va fer el passat mes de maig a través de la xarxa social Tuenti, amb més de deu milions de joves registrats als quals es va preguntar com se’ls pot generar il·lusió perquè es puguin desenvolupar professionalment.

Més de 7.500 joves van contestar a l’enquesta i van aportar idees sobre com es pot millorar el sistema educatiu i donar confiança al seu futur. Aquesta enquesta forma part de les activitats paral·leles que es duen a terme en el marc del Fòrum IMPULSA 2011, que se celebrarà el pròxim 22 de juny a Girona i que reunirà més d’un miler de joves «inquiets» i professionals consolidats, com també les millors experiències mundials al voltant dels eixos Il·lusionar, Educar, Emprendre i Transformar.

L’objectiu de l’enquesta era conèixer les necessitats i la iniciativa emprenedora entre els joves.

El 99% dels enquestats van respondre positivament a la pregunta sobre la necessitat de generar il·lusió.

Els joves espanyols tenen un caràcter inquiet i volen aprendre més, volen construir un present, emprendre i engegar sense por nous projectes de qualsevol tipus, per la qual cosa veuen necessari generar seguretat i confiança per poder portar a terme el projecte que els il·lusiona.

El 45,8% consideren que aquesta il·lusió l’han d’aportar els mateixos joves; el 20% creuen que són tots aquells amb responsabilitats de govern els qui l’han de generar, mentre que el 12% consideren importants en aquesta funció els mestres i educadors i els mitjans de comunicació.

El 60% dels usuaris de Tuenti que van respondre a l’enquesta opinen que tots els joves necessiten sentir-se il·lusionats i rebre suport en els seus projectes. Per la seva banda, el 35% consideren que els esforços s’haurien de concentrar en aquells joves amb dubtes que necessiten una empenta perquè, a priori, no creuen en les seves possibilitats.

La majoria dels joves enquestats afirmen que és durant l’adolescència quan s’ha de generar aquesta il·lusió, malgrat que també és important l’entorn familiar i educatiu viscut ja des de l’escola primària. Els mateixos joves opinen que si no han estat educats en una cultura basada en la il·lusió, la iniciativa i el caràcter emprenedor, és realment complicat arribar-hi durant els estudis superiors.

Preguntats sobre quines eren les eines més adequades per il·lusionar els joves, el 31% estimen necessari que el sistema educatiu impulsi millor la il·lusió, bandegi la por de fracassar i aporti una visualització de l’èxit més propera i factible. El 20% dels joves reclamen programes de creativitat i d’iniciativa emprenedora a les escoles.

El 44% dels enquestats es veuen en el futur emprenent i dirigint el seu propi negoci. El 30% se situen treballant en una empresa, seguits d’un 8% que desitgen treballar com a autònoms o freelance si reben l’educació i el suport necessaris.

Allò que els il·lusiona més en la seva etapa d’aprenentatge actual és aconseguir una feina que els agradi, que els faci feliços i que es correspongui amb els estudis cursats. En aquest sentit responen el 50,5% dels enquestats. Un altre 22% tenen com a motivació principal l’oportunitat de canviar el món i aportar valors que consideren importants. Per al 19,2%, la seva il·lusió se centra ara a obtenir un títol que els qualifiqui per poder aconseguir una bona posició que els aporti satisfacció en el futur.

Al final de l’enquesta efectuada per Tuenti es preguntava als joves com pensen lluitar per aquesta il·lusió i què fan actualment per assolir els seus objectius, i se’ls permetia expressar les seves idees en un camp obert. Aquesta és una selecció dels 4.000 comentaris rebuts:

«Estudiar i treballar en els meus exàmens i treballs de l’institut, intentant sempre treure la millor nota possible per tenir així un expedient acadèmic molt bo i poder aconseguir en el futur una millor plaça en el lloc que desitgi.»

«Posar els cinc sentits en el projecte que tinc al cap i no rendir-me per aconseguir el que vull.»

«No perdre mai les esperances i lluitar sempre al màxim per assolir els meus objectius.»

«Estudiar, aprendre i no tancar-me portes per falta d’entusiasme.»

«Ser valenta, emprenedora i original. Amb moltes forces i ganes de treballar, un esforç amb constància per poder aconseguir tot el que em proposi.»

«Doncs vull utilitzar tots els mitjans que tingui a la mà. Estudiar en un lloc adequat i organitzat; una bona universitat. No tinc gaires recursos econòmics, però les millors notes sempre desemboquen en les beques. Podríem començar per intentar-ho.»

«Treballar molt durament i assolir les meves fites, i sempre amb un somriure.»

«Amb esforç i superació. Res ni ningú no m’impediran assolir els meus objectius.»

«Estudiar i creure en les oportunitats que ofereix la vida dia a dia.»

«Estudiar dia a dia per aconseguir el meu títol de llicenciada. Fer voluntariats. I, sobretot, ajudar el meu poble, un petit poble que lluita per tirar endavant, crear nous llocs de treball i fomentar la ramaderia i l’agricultura.»

«Pensar en els beneficis que tindré en el futur gràcies al meu esforç.»

«Estudiar, ser responsable, marcar-me les meves pròpies fites i aconseguir-les.»

Finalment, es va preguntar als participants en l’enquesta què farien per augmentar la il·lusió dels joves si tinguessin responsabilitats públiques.

Entre les més de 7.500 respostes rebudes, basades en millores i facilitats en l’educació i la igualtat d’oportunitats, aquestes són les accions més anomenades:

«Que tots, indiferentment de la raça, la situació econòmica i la ideologia, puguin tenir les mateixes oportunitats per perseguir els seus somnis.»

«Facilitar plans d’estudi, perquè sense estudis no es pot aconseguir res.»

«Programes de suport i orientació per a tothom qui ho necessiti. Pràctiques en els àmbits de treball escollits.»

«Invertir en plans d’estudis millors, incentivant els joves perquè es treballin un futur digne, ja que nosaltres som el futur del país.»

Interpel·lats sobre si podien anomenar alguna persona o referent que els generi seguretat, confiança i il·lusió, els joves van esmentar majoritàriament la seva família i amics, Rafa Nadal, Bill Gates, Steve Jobs i Nelson Mandela.

L’enquesta es va fer del 5 al 8 de maig passat a través de la xarxa social Tuenti. Els participants tenien l’oportunitat de guanyar un iPad 2. En total es van completar 7.551 enquestes i es van fer més de 4.000 comentaris. El 59% dels joves que van respondre a l’enquesta eren nois. La gran majoria (el 93%) tenen edats compreses entre els 14 i els 23 anys.

http://ca.forumimpulsa.org/premsa/actualitat/el-44-dels-joves-es-veuen-en-el-futur-emprenent-i-dirigint-el-seu-propi-projecte/

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...