Amb la majoria d’edat, els infants i joves que han migrat sols a Catalunya sovint queden fora del sistema d’atenció i en situació precària. CRÍTIC ha parlat amb alguns d’ells, amb els seus advocats i amb les entitats que els donen suport
digne per a aquests nois.
Els infants i joves migrants, un fenomen global
Les administracions i els mitjans de comunicació sovint anomenen amb l’acrònim MENA (menors estrangers no acompanyats) aquells infants i joves de menys de 18 anys que han migrat des del seu país d’origen fins a un altre i no estan sota la cura d’un adult. Entre els que han arribat a Catalunya els últims anys, la majoria eren nois del Marroc de 15 a 17 anys. També n’hi arriben d’altres països del Magreb, com Algèria; de l’Àfrica Subsahariana, com Ghana, Gàmbia o el Senegal, i d’altres països de l’est d’Europa o de l’Àsia, tot i que representen una minoria.
L’arribada d’infants i joves migrants sols no és un fenomen que es limiti a l’Estat espanyol: es tracta d’un fenomen europeu i global. Durant el 2018, 12.700 menors no acompanyats van arribar a la Unió Europea. La majoria ho va fer a tres països: Espanya (50%), Itàlia (28%) i Grècia (19%). Espanya va rebre 6.331 joves. Del total de joves amb expedient obert a la DGAIA, el 98% són nois i el 95% tenen entre 15 i 18 anys o més. El 80% eren del Marroc. Però la migració d’infants i joves no acompanyats va més enllà de la Unió Europea. El 2015 i el 2016, es van registrar 300.000 infants que travessaven fronteres en 80 països diferents, segons l’Unicef. Això és cinc vegades més que el 2010.
MENA, un concepte estigmatitzador
Les administracions i els mitjans els han batejat amb l’acrònim MENA (menors estrangers no acompanyats), un concepte que algunes entitats de drets humans posen en qüestió, perquè consideren que els deshumanitza i estigmatitza –de fet, la mateixa Generalitat ha començat a referir-s’hi com a infants i joves migrats sols.
També et pot interessar
Preguntes: Roger Palà | Transcripció: Berta Artigas
Marta Molina
Saioa Baleztena
Quan arriben a Catalunya, els menors solen saber que han de parlar amb les autoritats i, normalment, són els Mossos d’Esquadra qui els identifiquen. Després, la Fiscalia de Menors, a la Ciutat de la Justícia, ha d’establir la seva edat. En cas que no tinguin documents del país d’origen, que aquests no siguin fiables o que la seva minoria d’edat no sigui evident a primera vista, se’ls fan proves. Si surt que encara no tenen 18 anys, se’ls posa a la disposició de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat, que en passa a ser el tutor legal.
Aquestes proves, però, tenen un marge d’error de fins a dos anys, de manera que alguns joves poden no ser reconeguts com a tals. Mohammed Reda va tenir problemes, precisament, a causa de la imprecisió de les proves de determinació de l’edat. Aquest jove de 21 anys, nascut a Tànger, al Marroc, va arribar a Barcelona el 2012, quan en tenia 15. “Vaig venir perquè volia estudiar i treballar, però m’ha sortit tot al revés”, lamenta el jove en declaracions a CRÍTIC. El resultat de la prova que li van fer entrava en contradicció amb la seva edat real: marcava 17 anys. Per aquest motiu, Reda només va poder residir en un centre de la DGAIA durant un any. Als ulls de l’Administració, només li quedava aquest temps com a menor d’edat, així que després de 12 mesos el van obligar a abandonar l’equipament.
Quan això va passar, Reda es va trobar desemparat. A més, encara no li havien tramitat els papers i, per tant, estava en situació irregular. L’advocat Albert Parés, fundador de l’associació Noves Vies, que ofereix assessoria jurídica a infants i joves migrants, va portar el seu cas a judici i el van guanyar. La clau va ser el passaport que la família de Reda els va fer arribar, que va prevaldre sobre la prova. Finalment, aquest jove va poder entrar a un altre centre d’acolliment. Però durant tot el procediment judicial, que va durar gairebé un any, es va haver d’allotjar a casa d’un conegut perquè no tenia cap altre recurs. Ara, Reda ja té permís de residència i viu en un pis que li ofereix una entitat. A més, fa pràctiques no remunerades de manteniment en una empresa, però encara no ha aconseguit cap oferta de feina que li permeti obtenir el permís de treball.
El jove extutelat Ismael Kalal, a la platja de la Barceloneta. Foto: L.B./E.M.
Extutelat, amb 18 anys i sense papers
La llei preveu la majoria d’edat com la frontera a partir de la qual l’Administració retira la tutela sobre els joves i, per tant, han d’abandonar el centre on viuen i buscar un altre allotjament. Però això suposa un escull, especialment per als migrants, perquè no tenen un permís de treball que els permeti obtenir ingressos i accedir al mercat d’habitatge ordinari.
Ismael Kalal és un altre dels joves que han parlat amb CRÍTIC. Va arribar a Catalunya el 2017, després d’un periple per diversos països, sobretot de l’Àfrica. Té 18 anys i, com qualsevol jove, ganes de fer moltes coses. Però el seu escull principal és el fet de no tenir papers: ni permís de residència ni permís de treball. Trobar-se en situació irregular no li permet inscriure’s a una formació, ni treballar, ni tan sols apuntar-se al gimnàs.
El permís de residència i el permís de treball són bàsics per a qualsevol migrant que vulgui viure i treballar a Espanya, però la situació canvia en funció de l’edat. Els adults han de tramitar aquests permisos abans d’arribar al país o acreditant ja tres anys de residència aquí. Els MENA, en canvi, segueixen un altre procés. Un cop han arribat i es troben sota la tutela de la DGAIA, l’Administració comença els tràmits per regularitzar la seva situació legal. Això és prioritari perquè l’objectiu de la llei és garantir la protecció de l’infant. Tot i això, només obtenen el permís de residència, i no el de treball.
Un altre cas és el d’Ousman Umar, que ara té 31 anys i en fa 13 que va arribar a Espanya. Umar va néixer el 1988 a Fiaso, un poblet de Ghana, i va abandonar el país en secret, sense explicar-ho als seus pares, quan tot just en tenia 13. Quatre anys més tard, després d’una llarga ruta migratòria que el va portar a Níger, a Líbia, a Algèria i al Marroc, a més de travessar el desert del Sàhara i estar a punt de perdre-hi la vida, aquest jove va aconseguir arribar a l’illa de Fuerteventura amb una pastera. Era l’any 2005.
Umar explica a CRÍTIC que el seu desig era descobrir el món més enllà del seu poble. “Teníem una imatge del blanc com si fos un déu i d’Europa com el paradís, el món ideal”. Ara descriu, però, la gran decepció que suposa descobrir una societat “que no té res a veure amb el que somiava”. El cas d’aquest jove és una mica especial: ell mai no va estar sota la tutela de la DGAIA perquè un matrimoni català el va adoptar. Això li va permetre obtenir permís de treball.
Tot i les dificultats, Umar va aconseguir el graduat escolar i, més tard, va estudiar la carrera de Màrqueting i Relacions Públiques. A més, va fundar l’ONG Nasco, que promou l’educació amb eines tecnològiques per als infants de Ghana, i ara col·labora amb l’ONG Proactiva Open Arms. Umar considera l’obtenció dels papers un dels problemes més greus per als MENA quan fan 18 anys. “Si no tens contracte, no et donen permís de treball, però has d’aconseguir feina perquè te’l donin; és com un peix que es mossega la cua."
Encerclament del CIE de la Zona Franca, de Barcelona / MANEL CLEMENTE
De la tutela de la DGAIA al CIE
Per poder tramitar el permís de treball, és necessària una oferta de feina prèvia. Això és difícil per a aquests joves, que encara tenen poca formació. Tots aquests elements dificulten l’autonomia dels migrants extutelats; però, a més, poden desembocar en la seva expulsió del país. Quan aquests joves han de superar la renovació del permís de residència, cada dos anys, han d’acreditar que tenen allotjament i uns ingressos bàsics per poder mantenir-se; però, sense permís de treball, això és pràcticament impossible.
Si el jove no supera la renovació del permís de residència, queda en situació administrativa irregular, és a dir, sense papers. Això el fa susceptible de ser detingut i conduït al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). L’advocat penalista José Javier Ordóñez, que atén interns del CIE de Barcelona amb la Fundació Migra Studium, afirma que “no és excepcional trobar-hi extutelats”. A Ordóñez ja no el sorprèn topar amb nois que, al voltant dels 19 anys i esperant data d’expulsió, s’expressen perfectament en castellà tot i ser d’origen estranger. El motiu: fa anys que viuen aquí i han estat sota la tutela de la DGAIA.
Per evitar aquest desenllaç, l’advocat sosté que l’Administració podria tramitar el permís de treball als joves abans dels 18 anys, ja que, a l’Estat, treballar és legal a partir dels 16. Així, com a mínim, podrien accedir al mercat laboral i tenir uns ingressos. “En la pràctica, això no passa. És habitual que la DGAIA ni tan sols els hagi tramitat el permís de residència”, denuncia l’advocat. Per tant, en fer els 18 anys, els extutelats queden “en una situació de desemparament”, perquè no poden tornar a dormir al centre i no es poden proveir de recursos per subsistir.
La secretària d'Atenció a la Infància, Adolescència i Joventut, Georgina Oliva. Foto: ACN
Què fa la Generalitat amb els infants i joves migrants?
La secretària general d’Infància, Adolescència i Joventut, Georgina Oliva, explica que la responsabilitat de l’Administració autonòmica és “iniciar els tràmits” per documentar els joves, però després ja no té més competències. Avui en dia, amb els números d’arribades actuals, la resolució del tràmit per obtenir el permís de residència dura entre nou mesos i un any, mentre que el 2015 es resolia en dos mesos. Per això, si un jove arriba a Catalunya amb 17 anys i mig, compleix els 18 sense permís, reconeix Oliva.
La Generalitat posa recursos per pal·liar el desemparament en els extutelats, plasmats fonamentalment en l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET), que els atén fins als 21 anys. Aquest servei ofereix diferents tipus de programes, que es desglossen en habitatge, suport econòmic, orientació laboral i acompanyament jurídic i psicològic. A 31 de maig, segons dades de la Generalitat, l’ASJTET atenia més de 2.500 nois i noies, dels quals un 40% són joves migrats sense referents familiars. A més, uns 700 joves tenen pròrroga assistencial, és a dir, que, tot i haver complert els 18 anys, continuen vivint al centre de menors perquè el canvi a la majoria d’edat no sigui tan abrupte. Actualment, el sistema de protecció de la Generalitat, entre la DGAIA i l’ASJTET, està atenent 5.200 infants i joves migrats sols, el 33% dels quals són majors d’edat.
El programa econòmic consisteix en una pensió que els joves tutelats durant un mínim de 3 anys cobren entre els 18 i els 21 anys, mentre que els que ho han estat menys temps la cobren durant sis mesos. L’import varia cada any, en funció de l’indicador de la renda de suficiència, i l’any 2017 era de 663,98 euros mensuals.
No totes les comunitats autònomes disposen dels mateixos serveis d’ajuda a l’extutelat. De fet, només el sistema català i basc preveuen aquesta mena de prestacions. L’advocat Albert Parés explica que el plantejament del model de l’ASJTET és bo, però que “falten recursos” per la gran demanda que hi ha.
Oliva defensa que s’han incrementat les places del sistema de protecció, tant per a menors com per a majors d’edat. En els darrers dos anys, segons explica la DGAIA, s’han creat 123 nous recursos, que suposen pràcticament 700 places noves per atendre joves majors d’edat. Es tracta de 49 pisos per a majors de 18 anys, amb 192 places; 66 residències per a joves de 16 a 21 anys, amb 367 places, i 138 places exclusives per acollir els joves migrats sols. “La Generalitat no té recursos per obrir places cada mes; però, tot i això, ho hem fet”, reivindica. Segons Oliva, aquest funcionament “no és sostenible” i cal continuar treballant per garantir l’autonomia dels extutelats.
Com s’accedeix a aquestes ajudes?
La diferència entre les places disponibles a l’ASJTET i els usuaris potencials fa que alguns extutelats que hi voldrien accedir en quedin fora. Segons alguns experts, l’accés estaria condicionat per criteris meritocràtics. Per a l’educadora social Núria Empez, només hi entren aquells joves amb bon expedient. “Hi accedeix el nen que no ha fet fugues durant l’estada al centre, que no consumeix, que ha estat obedient durant la tutela, que no mostra problemes de disciplina, que ha fet o està fent una formació i que té un nivell d’idioma elevat”, al·lega.
Els que queden fora dels recursos sovint són els que tenen un desemparament més enllà del factor econòmic, molt vinculat a l’experiència de carrer i a la manca de suport familiar. “Aquests són els que no tenen accés a cap recurs i, alhora, els que més ho necessiten”, lamenta Empez, que també és antropòloga.
L’accés a l’ASJTET està condicionat per l’elaboració d’un pla de treball individualitzat, en què el jove pacta amb el professional de referència allò que farà a diferents nivells (formació, tractament psicològic, aprenentatge d’idiomes, treball) i que li donarà dret a gaudir del recurs. Segons la Generalitat, “s’acompanya la persona jove que ho sol·licita fins que adquireix la capacitat que li permetrà desenvolupar la seva vida quotidiana sense la intervenció dels serveis especialitzats”. Aquest pla es revisa cada 6 mesos, es confecciona conjuntament amb el o la jove i “duu implícit el compromís del o la jove de seguir les pautes que es recullen en el pla”.
Però no tothom ho veu així. Per a Albert Sales, investigador de la Universitat Pompeu Fabra en desigualtats que ha assessorat la Tinència d’Alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, aquests plans són “altament expulsius” perquè poden incloure formacions, per exemple, que no siguin de l’interès del jove. Si no s’adhereixen al pla o l’incompleixen, queden exclosos del recurs. Això pot implicar deixar de percebre la pensió per a extutelats, que pot ser la seva única font d’ingressos, ja que
només l’1% tenen permís de treball.
.
Tres menors migrants en un centre d'acollida de Badalona. Foto: ACN
Sensellarisme i joves extutelats
No hi ha dades sobre quants extutelats viuen al carrer, però “el perfil dels joves sense llar aquí està molt vinculat a aquest col·lectiu”, explica Sales, que és expert en sensellarisme. La població de joves sense llar a la ciutat és de 350 a 400, aproximadament, i entre ells destaca el perfil de migrant i, en alguns casos, extutelat.
Segons Sales, això es dóna perquè, un cop surten de la tutela administrativa, no tenen recursos per refer la seva vida. L’expert ho descriu com “un procés de desinstitucionalització mal resolt”, tal com passa amb la sortida d’altres equipaments públics, com la presó o l’hospital. Els joves, a més, hi han de fer front en un moment vital complex, la transició de la infància a l’edat adulta. “Els episodis de la vida que tenen a veure amb l’exclusió social severa succeeixen sempre en transicions. I això val per a aquests xavals i per a la resta de la societat”, explica l’expert.
D’altra banda, Sales denuncia que “aquests joves només esdevenen un problema greu que entra a l’agenda política quan estan a la via pública”, és a dir, quan queden sense llar. Aleshores, qui n’assumeix la responsabilitat són els municipis. Precisament, al gener del 2018, l’Ajuntament de Barcelona va obrir el primer equipament de la ciutat per a joves sense llar. És el Centre Maria Feixa i el gestiona l’entitat Apip-Acam.
Ramon Nicolau, assessor tècnic d’aquesta entitat, explica que “els joves han de tenir un itinerari diferent del de la resta de persones sense sostre, perquè tenen més expectatives d’inserció”. Els joves sense llar se’ls detecta aviat, després de no més de 15 dies o un mes al carrer, de manera que es pot considerar “un accident a les seves vides”, no una situació cronificada.
Davant aquesta situació de sensellarisme a la qual alguns joves extutelats migrants es veuen abocats, Sales explica que qui se’n fa càrrec són els serveis socials municipals i “l’Estat i la Generalitat se’n desentenen”. Tot i que la Generalitat defensa que els atén a través de l’ASJTET, Sales recorda que només hi tenen accés aquells que aconsegueixen complir el pla de treball, “poc inclusiu”.
“La responsabilitat de la DGAIA és que hi hagi un pont correcte entre la sortida d’un centre de menors d’edat a un altre lloc on puguin viure dignament”, afirma Oliva, i apunta diferents sortides possibles: des de l’ASJTET fins a l’emancipació. Per a aquells que no tenen cap d’aquestes opcions, “l’obligació de la DGAIA és fer un bon traspàs amb serveis socials”, defensa la directora general. Oliva explica que molts ajuntaments de municipis petits, davant l’augment d’arribades d’infants i de joves del darrer any, s’han trobat amb uns serveis socials insuficients, però que per això la Generalitat ha augmentat la cooperació institucional. Pel que fa a Barcelona, recorda que fa mesos que impulsen un treball coordinat amb l’Ajuntament i conclou que “no es tracta de dir de qui és competència, sinó de treballar plegats”.
Les entitats reclamen “voluntat política”
La iniciativa privada, a través d’entitats i de fundacions, és qui moltes vegades arriba allà on no ho fa l’Administració. Punt de Referència és una entitat sense ànim de lucre que va néixer amb aquest objectiu. Un dels seus programes, Acull, posa en contacte famílies que volen acollir i joves extutelats. Segons una de les voluntàries que hi participen, Cristina Ruano, aquest programa funciona molt bé, però l’allotjament dels extutelats “hauria d’estar garantit per l’Administració”.
La família de Ruano fa quasi un any i mig que va acollir a casa un noi d’origen pakistanès que en feia un que estava a Barcelona. Tot just havia complert els 18 anys. La convivència en família aporta als joves una sèrie de valors que no obtenen si viuen en centres o pisos assistits. “L’ajudem a fer més arrels aquí i a conèixer millor l’entorn, contribuïm a fer que ampliï la mirada, i això també ho rebem nosaltres, com a acollidors”, concreta Ruano. Els altres programes de l’entitat també s’orienten a acompanyar els joves cap a l’autonomia, amb l’ajuda de referents, però sense l’acollida en família.
Abans, Punt de Referència treballava només amb majors d’edat. Ara comença a intervenir a partir dels 16 anys, per començar a preparar els joves per a la sortida del centre. Quan iniciaven la intervenció als 18 anys, una part dels joves arribaven amb problemàtica de salut mental. “Una de les causes era la incertesa que havien d’afrontar algun temps després: fa por pensar que sortiràs del centre i s’acabarà tot”, il·lustra la seva directora, Rita Grané.
Ayoub Bouzzi és el nom fictici d’un dels joves que participen en aquests programes per a menors. Amb 17 anys, encara no té gaire clar què farà quan sigui major d’edat. Va arribar a l’agost del 2017, però ja parla amb fluïdesa el castellà i explica, content, que també sap una mica de català. “Vaig decidir venir perquè la vida al Marroc és molt dura”, confessa. Ara viu en un pis assistit de Punt de Referència i està fent un curs de cuina. Fa poc en va fer un altre, de fotografia. Són dues ocupacions que li agraden i a les quals no descarta dedicar-se en un futur. Però, tot i que fa nou mesos que està a l’Estat, encara no té els papers. Espera que li arribin en un o dos mesos. En tot cas, encara té un temps de marge fins a fer els 18.
.
L'advocat Albert Parés atén dos joves davant de la Ciutat de la Justícia. Foto: L. B./ E. M.
El permís de treball, el gran escull
Totes les parts implicades en la cura i la gestió dels joves migrants extutelats tenen propostes de millora, des dels mateixos joves fins a la Generalitat, passant pels advocats i professionals de les entitats. L’assessor d’Apip-Acam Ramon Nicolau proposa un període de transició d’un o dos anys que suavitzi el final de la tutela. Es tractaria d’oferir un espai on s’allargui l’acompanyament més enllà de la frontera de la majoria d’edat, “amb la consciència que als 18 anys no tenen prou autonomia personal per aconseguir una emancipació plena”, explica.
En l’àmbit legal, l’advocat Albert Parés apunta que “si hi hagués voluntat política, tal com està redactada la normativa, un menor podria obtenir permís de treball abans dels 18”. Tot i que no és la Generalitat qui concedeix aquests permisos, perquè és competència estatal, sí que podria iniciar la seva tramitació com a tutor legal del menor. Prioritzar la cerca de feina, impulsant la inserció laboral quan encara estan tutelats per la DGAIA, facilitaria molt a aquests joves la transició cap a la vida adulta. Oliva apunta a l’Estat, a qui fa una crida a generar “un permís de treball de forma automàtica, encara que sigui provisional”, a tots aquests joves quan compleixen 18 anys.
Els advocats afirmen que l’aplicació dels acords internacionals signats per Espanya, més favorables als drets dels migrants que la legislació estatal, és una via per millorar la situació. La Convenció sobre els drets de l’infant, per exemple, estableix que s’ha de prioritzar la condició de menor sobre la de migrant. L’important és portar casos a judici. Segons els advocats, “
moltes sentències fan que canviïn les lleis”. Un exemple d’això seria el toc d’atenció que el Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides va fer a Espanya
en el seu informe periòdic, al febrer del 2018. A partir de la informació enviada per l’entitat Noves Vies, juntament amb altres col·lectius, va qüestionar la seva gestió dels MENA. Parés reclama que aquests joves rebin la residència permanent, que es renova en períodes més llargs i els permetria configurar un projecte de vida més estable.
L’Administració catalana també ha impulsat iniciatives de canvi, com la creació d’una taula institucional gestora de casos que millori la coordinació entre tots els actors implicats, incloent-hi els municipis. La secretària general d’Atenció a la Infància reclama també una bona política de cooperació en origen i “explicar la veritat: que aquí no és arribar, tenir una feina i unes vambes Nike l’endemà”. Segons Oliva, la DGAIA actua amb tots els seus atesos sota la mateixa premissa: “Qualsevol infant està molt millor amb una família que sense”.
https://www.elcritic.cat/reportatges/que-passa-amb-els-mena-quan-fan-18-anys-32360
