30 d’abril 2020

Quan arriba el tsunami de la preadolescència per la Raquel Font

No em ratllis! Ja m’espavilaré! Deixa de controlar tot el que faig! Prefereixo estar amb els meus col·legues!” Us sona? Benvinguts a la preadolescència dels vostres fills i filles!
De sobte, un dia aquell “no em ratllis!” passa a ser el pa de cada dia en les converses amb els fills d’entre 12 i 15 anys. N’hi ha que comencen abans i n’hi ha que triguen una mica més, però més o menys al llarg de l’ESO tots passen per aquesta fase en major o menor mesura.

Un matí, de sobte, no hi ha per on agafar-lo”, explica la Noe, que és mare de tres fills. En Jan és el gran i està immers en aquesta etapa de la vida. La Noe té la sensació que li han canviat el fill de dalt a baix. Tot allò que li agradava fins fa quatre dies ara ja no li ve de gust: “Abans li deies d’anar a la platja o a fer un gelat amb les seves germanes i estava content, i ara tot és un problema i no li sembla bé res”.

La majoria de pares, quan el nostre fill o filla arriba a la preadolescència, ens sentim descol·locats com la Noe. N’hem sentit a parlar i ens sembla que estem preparats per afrontar-la, però un cop hi som la cosa es complica, i molt. Molts pares i mares sentim que és com un tsunami que ens arrossega, que el nostre fill és una altra persona que fins i tot ens costa de reconèixer. Ens sentim impotents i incapaços.

Ja no som els seus superherois ni els millors pares del món”. Així de clar ho diuen Alberto Pellai i Barbara Tamborini al llibre 'La edad del tsunami. Cómo sobrevivir a un hijo preadolescente' (editorial Paidós), on expliquen que a la preadolescència els nanos fan “la primera transició important de la dependència total del món adult a una condició de semiautonomia”. Els nois i les noies s’enfronten a canvis molt importants, tant interiors com exteriors. Intenten valer-se per ells mateixos, aconseguir espais d’autonomia, posar-se a prova dins del seu grup d’iguals, però per molt que ho intentin en realitat encara no estan preparats per sortir-se’n sense la supervisió, l’ajuda i la protecció dels adults.

Un cervell encara immadur
Alberto Pellai i Barbara Tamborini destaquen en el seu llibre 'La edad del tsunami' la importància de ser conscients que el cervell d’un preadolescent és immadur i no funciona com el cervell dels grans. Alguns dels efectes d’aquesta immaduresa són la incapacitat de controlar els impulsos agressius i la dificultat de regular les emocions. És més, el cervell emocional empeny els preadolescents a dir i fer coses que en realitat no pensen. En aquests casos -recomanen els autors- el nostre paper com a adults no ha de ser interpretar les seves paraules de manera literal sinó ajudar-los a regular els seus “desbordaments emocionals”. Segons Albert Alegre, en general, els preadolescents són molt insegurs emocionalment, “tenen molta por de no ser tan guais i guapos com els altres”. I precisament perquè el seu cervell encara no està madur, els pares ens hem d’esforçar a donar-los suport, tenir molta paciència i deixar-los espai perquè vagin aprenent les coses a la seva manera i es vagin equivocant i provant.

Segons Albert Alegre, professor de la facultat d’educació de la Universitat d’East Stroudsburg, als Estats Units, i autor del llibre 'Cómo desarrollar la inteligencia emocional de los niños: estrategias para padres' (editorial Pirámide), “la dificultat més important que ens trobem els pares és que deixem de ser la principal referència, i el que volen els joves ja no és agradar-nos sinó encaixar amb els amics i amb la gent del seu voltant”. I no només deixem de ser el seu referent sinó que ens qüestionen i posen en dubte qualsevol cosa que els diem.

NOUS REFERENTS
Jo tenia la percepció que ho estava fent bé com a mare -diu la Noe- i, en canvi, tinc un fill que m’està dient que no, que ho estic fent molt malament”. Amb el tsunami de la preadolescència arriba el desconcert i la inseguretat de molts pares. Els nanos reclamen llibertat però els pares sentim que hem de continuar protegint-los. “Ha passat de dependre de mi a no voler saber-ne res”, assegura la Noe. Segons Alegre, és un moment en què els joves “necessiten trobar el seu lloc en el món i saber si valen, si es poden comparar amb els altres, si encaixen”. I això passa a ser prioritari.

    A la preadolescència els nanos fan la primera transició important de la dependència total del món adult a una condició de semiautonomia.

La Noe té clar que no pot donar al Jan tota la llibertat que reclama, però que tampoc pot continuar relacionant-s’hi de la mateixa manera. I no es tracta només de tenir paciència. Tal com diuen Pellai i Tamborini, la paciència com a estratègia per sobreviure a aquest període és un ingredient necessari i “en dosis massives”, però no l’únic.

MÉS ESPAI
Els pares patim i necessitem estar-los a sobre per estalviar-los disgustos”, assegura Alegre, que creu que és important establir unes normes si es traspassen determinats límits. S’ha de parlar, però dins d’aquests límits és imprescindible deixar-los espai: “Ells estan descobrint qui són i la seva posició en el món i no poden fer-ho si els estem dient tota l’estona què han de fer i què no fan bé, perquè llavors no els deixem espai per provar i per equivocar-se i aprendre”.

El Jan, el fill de la Noe, li reclama que li permeti equivocar-se, que el deixi estavellar-se i que ell ja es farà responsable de les conseqüències, però la mare confessa que li costa i se li fa molt difícil, per exemple, deixar que s’estigui dues hores davant de l’ordinador si l’endemà té un examen.

    Per molt que ho intentin en realitat encara no estan preparats per sortir-se’n sense la supervisió, l’ajuda i la protecció dels adults

A 'La edad del tsunami', Pellai i Tamborini també recomanen mantenir les distàncies: “Prou lluny perquè els joves no se sentin controlats ni limitats obsessivament, però prou a prop per supervisar el territori de creixement i poder intervenir a temps si veiem a venir algun perill imminent o un risc excessiu”.

Els pares hem de confiar que el fill serà capaç d’organitzar-se ell sol i ells han d’aprendre a gestionar els seus compromisos. No hem de tenir por del que comporta l’exploració.
Alegre destaca també la importància que els nanos arribin a aquesta etapa amb una certa intel·ligència emocional, perquè així sabran relacionar-se millor i els serà més fàcil encaixar amb el grup, caure bé a la gent i fer amistats, i també saben millor qui són, què pensen i què volen. En definitiva, els costa menys defensar-se de la pressió de grup i tenen més capacitat per decidir si volen seguir el camí del grup o no.

Menys sermons i més escoltar
Fa poc la Noe va tenir una llarga conversa amb el seu fill gran, en Jan. Durant la xerrada ell li va retreure que cada vegada que surt de casa li pregunti si ja porta les claus, perquè això el fa sentir com un inútil. Ella no n’era gens conscient, senzillament és el que ha estat fent els últims anys i no s’havia adonat que el seu fill ja no necessita que li recordi que s’emporti les claus. Segons l’especialista en educació emocional Albert Alegre, la majoria dels pares es passen el 90% del temps corregint els fills i dient-los el que haurien de fer i de quina manera. I això va minant la relació i fa que es vagi trencant. Alegre recomana intentar parlar de coses que ens connecten amb ells, de sèries, esports, jocs d’ordinador, música… Buscar temes que siguin comuns. I parlar tan sovint com es pugui. D’aquesta manera aconseguirem que se sentin a gust amb nosaltres i és més fàcil que quan tinguin un problema ens en vinguin a parlar. Recorda també que necessiten molt més sentir-se escoltats que alliçonats. Si com a pares volem tenir alguna influència en ells, el millor és escoltar-los.

29 d’abril 2020

Empoderats per prevenir l’abús sexual per gemma castanyer.

Un bon clima de confiança, l’estima incondicional o l’absència de secrets són algunes eines que ajuden a prevenir l’abús sexual infantil, l’ASI, un problema de salut pública que pateixen una de cada 4 nenes i un de cada 6 nens al món.

Estudis fets a escala internacional estimen que entre un 23% i un 25% de les nenes i entre un 10% i un 15% dels nens pateixen abusos sexuals abans dels 17 anys. D’aquests, un 60% mai rebran cap tipus d’ajuda, i un 90% no diran res fins a l’edat adulta. L’abús sexual infantil (ASI) és, per tant, un problema de salut pública que requereix una atenció especialitzada i, sobretot, una presa de consciència de tota la societat. ¿Podem fer alguna cosa per prevenir-los? ¿De quines eines disposem? ¿Les tenim a l’abast? La Fundació Vicki Bernadet fa més de 20 anys que treballa a casa nostra en l’atenció integral, la prevenció i la sensibilització contra els ASI comesos en l’àmbit familiar i l’entorn de confiança del nen o la nena. “Som activistes pacients i tranquils”, explica Pilar Polo, psicòloga de la Fundació, que ens ofereix algunes claus per actuar a favor d’aquesta prevenció.

AMOR, TRIBU I SECRET
Des de la família cal ser honestos en tota l’educació de l’infant i fer-lo digne de ser estimat per qui és, no pel que ens dona a canvi. Cal oblidar-nos de frases tipus «Si no em fas un petó no et donaré un caramel», per exemple, i repetir-los incansablement que els estimem, encara que a vegades ens facin enfadar, perquè són únics i especials, sense demanar res més”, explica la psicòloga. Polo aposta per empoderar els infants des que són nadons, respectar-los quan no volen fer un petó a un familiar, quan diuen no a una abraçada o quan els molesta que els toquin els cabells. “Si en aquell moment has respectat la seva decisió, entendran que un no és un no ”, explica.

A aquesta estima gratuïta i infinita s’hi afegeix la importància de la tribu. “Per protegir un infant fan falta moltes mirades, cal tota una tribu”, afirma. I en aquest sentit l’infant ha de saber que a més dels pares pot comptar amb altres familiars o amics que l’estimen i l’escoltaran. “Les amenaces que reben els menors per part de qui n’abusa van encaminades a fer que calli per no fer patir els seus pares. Si els obrim el ventall de persones que el poden ajudar en un determinat moment, amb qui pot comptar, li estem oferint una de les mesures protectores de més rellevància”, diu.

    "Per protegir un infant fan falta moltes mirades, cal tota una tribu". Pilar Polo - psicòloga

Una altra mesura important és establir un bon clima comunicatiu en el qual no hi hagi secrets. “No m’agrada parlar de secrets bons i secrets dolents -explica Pilar Polo-, perquè quan ens referim als secrets bons normalment ens referim a les sorpreses i, per tant, això ja té un qualificatiu propi. Els infants han de tenir clar que no hi ha res a la vida que no ens puguin explicar, perquè sigui el que sigui els estimarem igual”. Però també tenen dret a la intimitat i a no explicar-ho tot, amb l’afegit que si no ho fan és perquè ho decideixen ells i mai perquè algú els imposa silenci. “Això amb els adolescents és fàcil d’explicar; als més petits els hem d’assegurar que compten amb tota una tribu al seu voltant per explicar allò que volen explicar”, diu la Pilar. A aquest punt s’hi afegeix la importància que a casa es pugui parlar de tot, també del que és dolorós. “De vegades estalviem informació als infants, i això és un error. Ells han de ser els protagonistes de la seva vida i saber les coses que són importants per a ells. Quan parles del que és dolorós dones permís per parlar també d’altres qüestions, com de la sexualitat o, si es dona el cas, de l’abús”, diu.

CAL DENUNCIAR
Sensibilitzar, organitzar xerrades, generar dinàmiques... En definitiva, evitar que l’abús sexual infantil caigui en el tabú també és prevenir. En els últims cinc anys la Fundació Vicki Bernadet ha vist augmentar considerablement les sol·licituds d’AMPAs, escoles o entitats interessades a rebre informació i, per tant, a estar més preparades per detectar mals tractes i maltractaments. “Per poder detectar alguna cosa has de poder pensar que existeix i després saber mínimament que existeix”, explica Polo, que alhora insisteix a canviar la idea respecte a l’ASI: “Cal modificar la mirada vinculada a la sexualitat, la penetració, els genitals, etc., cap a una idea de poder, manipulació i control. El que fa més mal no és la conducta sexual, sinó el silenci que imposen, les amenaces i la manipulació. O entenem això o no entendrem res. Sense manipulació és impossible entendre l’abús”.

    El que fa més mal no és la conducta sexual, sinó el silenci que imposen, les amenaces i la manipulació

En aquest sentit, reivindica com a mesura preventiva que tots els agents implicats en la vida d’un infant siguin capaços de detectar i denunciar un mal tracte abans que derivi en un maltractament. Un cas vinculat amb el mal tracte va succeir el curs passat en una escola de Barcelona on un professor substitut va demanar a un parell d’alumnes de cinquè de primària, de 10 anys, si sabien què era el ball del twerking i si el sabien ballar [es tracta d’un tipus de ball en el qual es mouen els malucs cap endins i cap enfora de manera provocativa i sensual]. “Això és maltractament? -es pregunta la Pilar-. Probablement no. Però és inadequat? Sí”, afirma. “Si només passada una setmana demanava això, què hauria passat amb més confiança?”, es pregunta. La mare d’una de les nenes, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, explica que la seva filla va quedar tan impactada que es negava a anar a l’escola. “Quan m’ho va explicar em va abraçar i no se separava de mi. Semblava que se sentia molt avergonyida. Em va dir que un matí, a les 9, abans de començar la classe, el professor els havia demanat si sabien ballar el ball del twerking i que ella no va saber què respondre”, explica. Els pares van anar a parlar amb la direcció de l’escola i van escriure un informe que es va derivar al Consorci d’Educació de Barcelona. L’escola no va poder fer fora el professor però el va apartar de la tutoria i va exigir que fes classes sempre acompanyat d’un altre docent. “Què passa quan els infants estan acostumats al bon tracte? -es pregunta Pilar Polo-. Doncs que no entenen el mal tracte -afirma-. Segurament aquest és el camí”.

PREVENCIÓ I PROTECCIÓ
Perquè es produeixi un ASI cal que es doni l’oportunitat, i perquè això no passi es poden establir mesures de protecció, sobretot quan ens referim a entitats que treballen amb menors. “La protecció et permet un punt més d’implicació”, explica la Pilar. I en posa un exemple: un professor de música necessita enviar un missatge al seu alumne de violí perquè s’ha endarrerit la classe. Protegir-lo és crear un grup de WhatsApp amb un membre adult de la família. Així tothom sap què passa i que no s’envien missatges inadequats en privat a l’alumne. “No es tracta de fiscalitzar ningú, sinó de protegir tothom que hi està implicat”, explica.

Reacció davant la confessió d’un nen o nena. 
Respostes adequades
-Creure l’infant -Mantenir la calma -Dir-li que el responsable és l’adult o la persona de més edat -Fer-li saber que tirarà endavant -Assegurar-se que no ha patit ferides -Protegir la víctima -Fer-li sentir orgull per haver-ho explicat -Acceptar els sentiments del nen o nena 
-Expressar-li afecte
En aquest sentit, un dels sectors que més han vist reforçada la prevenció contra l’ASI és el de les activitats en el món del lleure, no formal i educatiu, que a Catalunya va comptar el 2017 amb la participació de més de 480.000 infants i joves.
Des de la direcció general de Joventut de la Generalitat (DGJ) es va dur a terme a principis d’any un curs formatiu destinat a monitors d’esplai, directors i formadors en el lleure per donar a conèixer les pautes d’actuació específiques que cal dur a terme en cas d’ASI. Pel que fa a la prevenció, la formació posa en relleu les estratègies per prevenir un assetjament sexual en qualsevol cau, esplai juvenil, colònies, rutes o acampada, i analitza el nivell de risc potencial que contenen un total de 62 activitats corresponents a cinc franges d’edat (0-3, 4-7, 8-12, 13-15 i més grans de 16), com poden ser l’ús del lavabo, els jocs, els tallers, etc. 
S’estableixen unes accions preventives que cal que les entitats activin a l’hora d’organitzar qualsevol activitat. “El món del lleure és un espai on es generen forts vincles de confiança que ajuden a detectar si hi ha algun cas d’abús fora. I, alhora, com que les activitats de lleure podrien ser objecte d’algun risc, és important que tant monitors com directors disposin de totes les eines al seu abast perquè això no passi”, explica Marta Vilalta, directora de la DGJ. Aquest estiu també s’ha posat en marxa la figura de l’agent assessor de protecció sobre abusos sexuals, una persona de referència per als diferents moviments o agrupacions de lleure en matèria d’abusos sexuals.

Contes per prevenir l’ASI
·         'Les cortines d’aire'. Fundació Vicki Bernadet. De 5 a 10 anys
·         'El meu cos és meu'. Pro Família. Associació Alemanya per a l’Educació i la
·         Prevenció Sexual. A partir de 5 anys
·         'La Marta diu NO'. Cornelia Franz (Takatuka). A partir de 6 anys
·         'Ni un besito a la fuerza'. Marion Mebes (Maite Canal Editora)
·         'Ojos verdes'. Sara Arteaga i Luisa Fernanda (CEAPA)
·         Estela, grita muy fuerte!' Bel Olid / M. Vanda (Fundación Rana)
·         'Noooooo. Una historia sobre abusos'. Kathryn Cole (Picarona Ed.)
·         '¿Tienes un secreto?' Jennifer Moore (El Ateneo)
·         'Un cuento de una rata mala'. Bryan Talbot (Astiberri Ed.)
·         'Paraules emmetzinades'. Maite Carranza (Edebé). A partir de 14 anys.

28 d’abril 2020

Jugar per prevenir l’assetjament per la Trinitat Gilbert

La Fundació Barça organitza per primera vegada, el 12 de maig, la Festa de la Convivència, que tindrà lloc a l’esplanada del Camp Nou de 10 del matí a 7 de la tarda

La Fundació Barça organitza el 12 de maig, per primera vegada, la Festa de la Convivència. Es tracta d’una nova eina de prevenció d’actituds d’assetjament. Des de les 10 h del matí fins a les 19 h de la tarda, a l’esplanada del Camp Nou (Barcelona), mil i un tallers, espectacles musicals i els personatges del Club Super3 s’adreçaran a criatures d’entre 5 i 12 anys perquè entenguin, tot jugant, el valor de la convivència i el respecte.
La Fundació té tres línies de treball que tenen com a objectiu millorar la vida de criatures i joves. La primera és la prevenció de la violència; la segona, la inclusió social, i la tercera, l’accés a l’educació. Dins de la primera línia, la de prevenció de la violència, s’hi adscriu el programa d’assetjament, conegut amb el terme anglès bullying, que, al seu torn, es divideix en altres noves línies d’actuació. “Creiem que l’esport és una eina de prevenció, i per això hem posat en marxa una metodologia que ofereix eines als entrenadors de futbol formatiu del mateix club i també d’altres federacions esportives”, afirma Maria Vallès, directora de la Fundació Barça.

    La festa vol promoure el valor de la convivència i el respecte

Així doncs, a l’hora de prevenir l’assetjament, la Fundació Barça considera que l’esport té una força cabdal, però també creu que en té l’àmbit escolar. Per això ara estan treballant “amb mestres d’una quinzena d’escoles per validar una metodologia de prevenció del bullying a les escoles de primària”, així com “organitzant sessions per a famílies on se’ls ofereixen eines per promoure actituds que evitin l’assetjament”, continua explicant Maria Vallès. En aquest sentit, l’any passat, la Fundació va organitzar un congrés, que va tenir lloc a l’Auditori del FC Barcelona i que va reunir persones que havien sigut víctimes, familiars, professors i administració, i en què es va llançar la campanya de lluita contra l’assetjament amb l’ajut de jugadors del club com Sergi Roberto, Marta Unzué i Pau Ribas.
Enguany, la Festa de la Convivència vol continuar la feina de sensibilització. Entre les activitats més destacades hi haurà una pista de futbol i una de street basket basades en la metodologia Futbolnet, en què es juga sense àrbitres i en tres temps: primer els jugadors posen les normes del joc, després es juga el partit i finalment tots reflexionen sobre el grau d’acompliment de les normes.

ACTIVITATS PER A TOTHOM
A la part central de la zona d’activitats hi haurà un gran cub de fusta perquè els assistents hi dibuixin un mural a favor de la bona convivència. La dibuixant Roser Calafell, autora (entre d’altres títols) del conte 'Anem al Camp Nou' (La Galera), dirigirà l’activitat. I entre les activitats més innovadores, la Fundació Barça també organitzarà un escape room dins d’una gran estructura dividida en diversos mòduls. El fil conductor serà solucionar una situació d’assetjament escolar que es planteja. Seguint aquest fil, el grup d’investigadors hauran de descobrir les habilitats, actituds i valors per trencar aquesta situació i retornar a una bona convivència. “Comptaran amb l’ajut de professors (representats per actors) que els ajudaran a superar les proves”, explica Vallès.
Cal destacar també l’àmplia oferta de tallers: papiroflèxia, pintacares, circuits de fustes i de cordes, escalada o role playing bullying. Aquesta última activitat consistirà en el plantejament de tres escenaris possibles d’un conflicte on apareixeran un assetjador, una víctima i un observador. A partir d’aquí, les famílies assumiran diferents rols com a espectadors passius, actius o defensors a fi de poder reflexionar tots junts davant aquestes situacions. També hi haurà espectacles musicals (Tresca i Verdesca i el grup Xiula), circ i malabars.

Informació pràctica
    La Festa de la Convivència és d’entrada gratuïta. Començarà a les 10.00 h i acabarà a les 19.00 h, i tindrà lloc a l’esplanada del Camp Nou de Barcelona.

    Per fer-hi les activitats, caldrà registrar-se a la carpa d’informació, on donaran a les criatures i als joves una polsera fixa i un passaport personal, on els monitors aniran segellant les activitats fetes.

27 d’abril 2020

No penso: faig el que em diuen per Marta Burguet.

Marta Burguet és professora de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona
No penso. Faig el que em diuen”. Paraules d’una alumna de 2n d’ESO d’una escola de casa nostra que em trasllada una alumna en pràctiques de la nostra facultat. D’entrada em sembla una afirmació preocupant.

Salvant les distàncies, l’expressió d’aquesta adolescent em remet al que Eichmann va defensar a Jerusalem, davant el que Hannah Arendt, amb valentia, manifestava: “No haver fet mai res per iniciativa pròpia. El mal més gran del món pot ser comès només per negar-se a ser persona. A aquest fenomen l’anomeno banalitat del mal ”. ¿Negar-se a ser persona? ¿Negar-se a fer conscient el fet de ser persona? ¿Negar-se a entomar la pròpia vida? Preguntes que de ben segur planen en el rerefons d’algunes inaccions, no només de joves o adolescents, sinó, de manera més preocupant, d’adults, de ciutadans amb càrrecs de representativitat pública.

Tot citant pensadors, em venen les paraules de Simone Weil. L’escriptora jueva defensa que no podem domesticar el pensament. La intel·ligència no es pot domesticar, no se li pot dir què ha de pensar i què no ha de pensar. És lliure per definició. Ho és, i es manté en llibertat. El pensament no es pot condicionar. No es pot controlar. Pots dir que no penses allò, però el que no pots és no pensar-ho. Pensar, en essència, és exercici de llibertat. Com a conseqüència, queda en l’absurditat el discurs adolescent d’afirmar “No penso”. Així com no podem no comunicar, tampoc podem no pensar. La qüestió deu ser tenir consciència del que pensem. Al capdavall, deixar de pensar suposa perdre la capacitat de discernir. Novament retornem al que nega la possibilitat de desplegar el fet de ser persona.

En aquesta línia, em remeto a Viktor Frankl en el seu pas pels camps d’extermini nazi, on va fonamentar la seva aposta psicològica en la importància de trobar sentit arreu, també en la reclusió de la llibertat i dels drets i deures més fonamentals. El que ningú et podrà prendre mai és la teva capacitat de pensar -diria des d’aquella presó Frankl-. Una capacitat que des de propostes com la filosofia a l’aula es miren d’impulsar.

L’educació a casa, a l’escola, no pot oblidar l’exercici del pensament: escoles per pensar. Els famosos “racons de pensar” habilitats com a eina que convida a la reflexió a aquells alumnes més inquiets que han tingut respostes impulsives i mirem de refrenar-les. I, de manera intrínseca, l’exercici de la capacitat de discrepar, de pensar de manera diferent i fins i tot oposada. Educar criatures que puguin pensar i... si opten per fer el que els diuen, que sigui per haver-se permès pensar-ho; si més no, permetre’s valorar-ho, decantar-ho segons el propi criteri, discrepar, malgrat que acabin actuant de manera contrària al que pensen. Perquè no sempre el que pensen ha de ser la millor opció, però la capacitat de pensar, en ella mateixa, ho és. Això comporta haver educat també en l’exercici del criteri personal, aquell que surt des de dins, anant a fons.

Una proposta per pensar és fer atenció a la cura, a cuidar i cuidar-se. Parafrasejant Josep Maria Esquirol, “cuidar ensenya a pensar”, si més no com a exercici de sortir enfora, de centrar l’atenció en alguna cosa, de posar-hi esment i adonar-se’n. Una invitació a descobrir-se en la capacitat de pensar pot ser, doncs, vetllar, estar atents, pensar i pensar-se, fins repensar i repensar-se. Benvinguda discrepància en el pensar! Benvinguda capacitat de pensar!

26 d’abril 2020

Oferir un suport conductual positiu per Ainhoa Boix

Es tracta d'un model que permet prevenir i donar resposta a les conductes problemàtiques.
Que el suport conductual positiu s’hagi relacionat sempre amb l’educació especial no és estrany. Aquesta línia pedagògica va néixer justament per garantir la integració i qualitat de vida d’aquells que, a més de presentar algun tipus de discapacitat intel·lectual o de desenvolupament, tenien una conducta desafiadora. És a dir, un comportament que afectava negativament la seva qualitat de vida i limitava les seves oportunitats de desenvolupament. Però des que el doctor Carr va començar a aplicar aquest model als Estats Units fins avui han passat moltes coses: no només s’ha demostrat científicament que gràcies a un alt suport conductual positiu les persones amb discapacitat i conductes disruptives milloren el seu comportament i guanyen en qualitat de vida, sinó que a més s’ha comprovat que aquest enfocament i la metodologia que comporta són igualment eficaces per prevenir futures conductes problemàtiques en nens i adolescents.

Parlem dels que pateixen autisme, TDAH, síndrome de Down o un altre tipus de discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, però també dels que no presenten cap tipus de dificultat i que, per l’estrès i les exigències diàries, poden arribar a generar un comportament desafiador. L’explicació a aquest canvi cal buscar-la, entre altres coses, en la visió que aquest model té de la conducta problemàtica i dels que la presenten: el suport conductual positiu entén que els comportaments problemàtics estan íntimament lligats al context en què es generen i que, per prevenir-los i modificar-los, és necessari transformar l’entorn en què tenen lloc i oferir eines a pares i professors perquè aquesta transformació sigui possible.

És una visió de la conducta desafiadora que trenca amb la creença que aquest tipus de comportament és producte d’una discapacitat o un individu concret i, per tant, que la seva millora o estancament depèn exclusivament d’ell.

També aporta una nova definició del comportament desafiador: és desafiador perquè suposa un repte per a tota la societat. Qui ofereix aquesta aproximació al suport conductual positiu és Javier Tamarit, expert en trastorn de l’espectre autista, director de l’àrea de qualitat de vida de la Federació Espanyola d’Associacions a favor de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual (FEAPS) i defensor d’un model que, per primera vegada, entén les famílies com a part de la solució i no com a simples espectadors. I és que, segons explica, els pares tenen molt a aportar en la millora dels comportaments dels seus fills. Són ells els que hi conviuen diàriament, els que saben quines estratègies poden funcionar per tractar-ho i els que, juntament amb educadors i especialistes, poden fer un gir de 180º a la qualitat de vida dels seus fills.

    "Els pares tenen molt a aportar en la millora dels comportaments dels seus fills"

A la família, tradicionalment, se li ha dit: «Si el teu fill té un problema porta’l a algun lloc perquè el solucionin». I la família hi tenia molt poc a dir, aquí. En canvi, això casa molt poc amb aquest model, perquè la família no és el problema ni part del problema sinó que forma part de la solució”, comenta Tamarit. I la seva intervenció no s’acaba aquí. El representant de la FEAPS també parla de la necessitat d’introduir el suport conductual positiu a les aules d’educació no especial. Per a aquest especialista cada vegada és més habitual veure com els nens i adolescents mostren conductes desafiadores i, per tant, cal dotar d’eines i coneixements els docents per abordar i prevenir aquestes conductes.

PRINCIPI D'EQUITAT
És una manera d’entendre la conducta problemàtica i, en general l’educació, que està prenent força al nostre país. Bona mostra d’això la trobem a l’Escola Estel, un centre d’educació especial de Vic (Barcelona) que des de fa anys aplica el suport conductual positiu a les seves aules. Ho fa, segons comenta el seu director, Josep Font, perquè aquest enfocament es basa en resultats i no en opinions, perquè té en compte les necessitats i capacitats de cada nen, perquè rebutja els càstigs i advoca pel reforç positiu i perquè, entre moltes altres coses, se sustenta en el principi d’equitat: totes les persones tenen dret a una vida plena.

Intentem aplicar el principi d’equitat, donar a cada nen el que necessita. No tots necessiten el mateix: n’hi ha que necessiten més suport, més ajuda, més atenció. I les escoles s’han de mobilitzar per fer-ho possible”, comenta el director de l’Escola Estel. Font, com Tamarit, és conscient que el suport conductual positiu implica un canvi radical de pensament. L’important ara, segons explica Font, no és tant preguntar-nos què hem de fer amb els nens amb problemes de conducta -que també-, sinó plantejar-nos com hem d’actuar i quins entorns hem de crear per prevenir la conducta problemàtica en els infants i adolescents. Es tracta de transformar els centres en llocs segurs per a l’infant, detectar les necessitats de cada alumne i dotar pares i professors de les eines i el suport necessaris per millorar les conductes problemàtiques dels nens i perquè guanyin independència i qualitat de vida.
També cal canviar el xip respecte als infants que presenten un comportament desafiador, entendre que la seva conducta no amaga maldat i que el que menys necessiten és que se’ls etiqueti o se’ls exclogui . “Els nens no necessiten que els diguin que tenen dislèxia, que tenen un trastorn de conducta, que són maleducats. Necessiten ajuda per aprendre a llegir i per tenir una conducta millor, i aquest és un canvi que estem aconseguint”.

PREVENIR
I una de les organitzacions que està impulsant aquest canvi de mentalitat a les escoles catalanes és la Fundació Adana http://www.fundacionadana.org/, una institució que neix el 1997 per millorar la qualitat de vida de les persones amb TDAH i que des de llavors ha posat el seu coneixement sobre suport conductual positiu a l’abast de tothom. Ho fa amb el seu projecte L’educador itinerant i amb la participació d’estudiants d’últim curs de psicologia que, una vegada finalitzat el període de formació a la fundació, fan les seves pràctiques professionals a l’escola que s’ha acollit a aquesta iniciativa.

El que es busca amb aquest projecte és abordar la conducta desafiadora per dues vies: d’una banda, formar en el suport conductual els professionals del futur, i, de l’altra, facilitar eines als docents perquè una vegada finalitzada la intervenció puguin aplicar aquest model a les aules i prevenir futures conductes problemàtiques. Se’ls forma, se’ls guia i, sobretot, se’ls empodera. “Un canvi molt important que experimenta el professor és la seva percepció del problema. En començar pot estar veient un nen problemàtic i en canvi quan la formació acaba comprendre que el nen té unes dificultats. El segon és que quan fa aquest clic se sent amb més poder per abordar la conducta desafiadora”, apunta la directora de la fundació, Beatriz Mena, que explica que una de les coses que més sorprèn els educadors és que l’objectiu principal no és actuar sobre la persona que presenta la conducta problema, sinó fer-ho sobretot en l’entorn escolar.

L’aposta és canviar la percepció dels docents sobre els comportaments desafiadors, modificar la seva manera de relacionar-se amb els alumnes, transformar les aules facilitant la relació de tots els seus membres i, en cas de necessitar-ho, reunir-se amb els pares i formar-los per abordar la conducta problemàtica conjuntament amb el centre.

COM VULL QUE EM TRACTIS. UN DOCUMENTA DE REFERÈNCIA
Encara que el Centre d’Educació Especial Koynos de València fa anys que aplica el suport conductual positiu a les seves aules, és el primer any que posa en pràctica Com vull que em tractis, un projecte que busca dotar d’autonomia i independència 10 joves del centre que, a més de discapacitat intel·lectual i conductes desafiadores, tenen dificultats comunicatives. Per fer-ho compten amb el suport i la participació de les famílies, que al seu costat treballen per elaborar un document que tindrà en compte les característiques, preferències i conductes de cada alumne i s’adaptarà a cada entorn o situació en la qual s’utilitzarà. La psicòloga de Koynos Merche Trapero explica que serà com un DNI que l’alumne podrà presentar al monitor d’oci i temps lliure, al metge o a la infermera i en el qual es detallarà com vol que el tractin. Una manera excel·lent de comunicar-se amb els altres i, sobretot, de tenir les mateixes oportunitats que la resta de nens.

25 d’abril 2020

Els adolescents i l’ús de les xarxes socials per Judit Monclús


Quins usos fan els adolescents de les xarxes socials? mSchools celebra un taller sobre internet segur i xarxes socials per a docents i famílies amb fills adolescents.

Què sap internet de nosaltres? Quina informació li revelem que ens pot perjudicar? Ho podem evitar? Quins mecanismes existeixen i quins recursos tenim a l’hora de protegir-nos dels perills que suposa una sobreexposició a la xarxa? En el marc dels tallers que mSchools organitza per fomentar el bon ús de les tecnologies mòbils, el 12 d’abril se’n va fer un sobre internet segur i xarxes socials per a pares i docents de joves d’entre 12 i 16 anys, amb l’objectiu d’intentar respondre a aquestes preguntes i moltes altres. “Si puc controlar la meva reputació online sabré què podré prevenir del que pugui aparèixer a internet sobre mi”, va exposar Tomàs Moré, responsable de conscienciació del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat), en iniciar la seva intervenció.

El Mobile World Centre va ser l’escenari on es va desenvolupar la jornada per conscienciar famílies i personal docent dels riscos que els adolescents poden prendre a la xarxa sense ser-ne prou conscients. “Fins als 14 anys són els pares els que, en teoria, han autoritzat i consentit les actuacions dels fills a internet. A partir d’aquesta edat, el Codi Penal traspassa la responsabilitat als adolescents. És un punt de canvi que cal explicar bé, perquè els pares no perden responsabilitat sobre els seus fills, però els menors han de ser més conscients de les seves actuacions a la xarxa”, advertia Moré.

El món està ple de riscos, el risc zero no existeix, i en les noves tecnologies, ja sigui per un tema de desconeixement o de desinformació, no sabem a què ens exposem. Però, cada cop més, quan tens informació sobre aquests temes, t’adones de la poca cura que has tingut en situacions que realment són molt fàcils de suposar”, reflexionava Moré.

    "En les noves tecnologies, ja sigui per un tema de desconeixement o de desinformació, no sabem a què ens exposem". Tomàs Moré - Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya.

El tècnic del Cesicat va començar la seva exposició parlant de la necessitat que els més joves protegeixin les dades que comparteixen a internet, sobretot l’edat o l’any de naixement, que alguns acostumen a afegir als seus nicknames, així com del perill d’usar segons quins sistemes wifi: “A vegades fem grans inversions per als fills en material tecnològic, oblidant que per l’edat són excessives, però per estalviar en comunicacions els aboquem a ser aventurers de les wifis obertes i desconegudes, que poden fer-los perdre privacitat”.
Moré també apuntava que a partir de segons quines edats és complicat controlar què fan els fills a la xarxa, però no impossible: “És més una qüestió de confiança que de supervisió”. A la vegada, insistia en la necessitat de fer una bona pedagogia tant a casa com des dels centres escolars: “Es diu que els mestres van un pas més enrere, però també fan passos molt més ferms i, per tant, també és interessant que agafin conceptes de l’aptitud digital d’una manera més tranquil·la. No els agrada sentir-se insegurs a l’aula, així que tot i que potser triguen més a adoptar les tecnologies, quan ho fan és perquè en tenen controlats perfectament tots els àmbits”.

Durant el taller, Tomàs Moré va passar de la teoria a la pràctica per explicar als assistents aspectes com la configuració de privacitat a les xarxes, la navegació en entorns de seguretat i com supervisar-los. “Internet no és la tele on aparquem el nen perquè estigui tranquil, ja que tindrà una sèrie d’impactes i de coneixements que potser els mateixos pares no tenim”, va dir. I va afegir que cal treballar per canviar mals hàbits per no perdre qualitat de comunicació en els usos de les pantalles.

24 d’abril 2020

TV3, programa "Primera línia" - 09/04/2020

Educadors socials

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/primera-linia/primera-linia-09042020/video/6038522/

El confinament i els Trastorns de Conducta Alimentària

QUÈ ÉS EL TC?
Què és important tenir en compte durant el confinament en casos d’anorèxia, bulímia...

Durant el confinament l’avorriment i l’ansietat poden complicar el tractament dels Trastorns de Conducta Alimentària, i propiciar un canvi en l’alimentació de les persones.

La sensació d’estar sense poder sortir de casa, com passa durant el confinament, pot incrementar el pensament obsessiu en relació al menjar. Massa temps lliure pot comportar un cicle d’afartaments per menjar a causa de l’ansietat i l’avorriment que poden empitjorar els TCA.

Els Trastorns de Conducta Alimentaria: què són? 
Els Trastorns de Conducta Alimentaria (TCA) són “trastorns mentals caracteritzats per un comportament patològic davant la ingesta alimentària i una obsessió pel control del pes”, segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia. 

Alguns d’aquests trastorns són:
Anorèxia nerviosa: por a augmentar de pes, com a conseqüència restringeixen la seva ingesta calòrica.
  • Bulímia: presència d’afartaments i posteriors vòmits auto induïts o altres maniobres de purga. 
  • Trastorns per afartament: episodis d’ingesta compulsiva recurrentment. 
  • Vigorexia: obsessió per l’exercici físic
  • Ortorexia: obsessió pel menjar sa
Aproximadament unes 400.000 persones a Espanya pateixen anorèxia nerviosa, bulímia o trastorns per afartament, segons dades de la Fundació Fita. La gran majoria d’aquestes persones són dones joves, sobretot pre-adoelscents i adolescents. Aquests trastorns són greus si no es tracten, però es pot solucionar si la persona duu a terme un tractament i seguiment amb un equip de metges i psicòlegs especialitzats.

Símptomes en els TCA
Els TCA presenten un quadre psicològic on es poden distingir problemes cognitius, emocionals i conductuals:

Cognitius
  • Pensament distorsionat del cos i el pes
  • Disminució de l’atenció, concentració i memòria
  • Excessiva preocupació amb el menjar i la silueta
Emocionals
  • Inestabilitat emocional
  • Pensaments obsessius
  • Irritabilitat
  • Depressió
  • Ansietat
  • Dificultat per expressar les emocions
Conductuals
  • Canvis en la manera d’alimentar-se: restriccions d’aliments, manipulació del menjar, control de calories, etc.
  • Conductes purgatives (vòmits, laxants)
  • Excuses per no menjar o menjar diferent
  • Abús de substàncies
  • Augment de l’agressivitat
  • Aïllament social
L’aïllament pot provocar ansietat, irritabilitat, depressió o preocupació. Aquests símptomes psicològics també els presenten les persones amb TCA, amb la qual cosa, el confinament pot agreujar aquestes emocions.

Tanmateix, el confinament també pot ser una oportunitat tant per la persona amb TCA com per la família per fer un canvi. Passar tot el dia en un mateix espai garanteix que se supervisin les ingestes (quantitats) i es controlin les mesures de compensació, com vòmits o exercici físic excessiu. 

Recomanacions per fer front al confinament en persones amb TCA

  • Estructurar el dia amb rutines: pels àpats, per l’estudi i per l’oci.
  • Fomentar la comunicació familiar així com socialitzar, de manera saludable, a través de les xarxes socials.
  • No exposar-se en excés als mitjans de comunicació sobre la situació actual, ja que això pot provocar un augment de l’ansietat. Està bé mantenir-se informat a través de fonts fiables, però compte amb la sobre-informació. 
  • És recomanable realitzar exercici físic moderat o suau, sempre acompanyat d’un familiar. Alguns exemples poden ser el ioga o tècniques de relaxació. 
  • Tot i no realitzar el mateix exercici físic i consum calòric,  s’aconsella no fer canvis en les pautes alimentaries durant el confinament. Les restriccions d’aliments poden convertir-se en un factor de risc pel TCA. 
  • Controlar el pes durant el confinament només és recomanable quan el professional sanitari corresponent indiqui fer-ne control, o bé quan s’evidenciïn canvis en la ingesta o pes de la persona durant el període, de manera que es pugui actuar en conseqüència. 
En qualsevol cas, és important que les persones amb TCA durant el confinament també segueixin un tractament especialitzat amb metges i psicòlegs per ajudar a gestionar la situacions que generin més angoixa. Recorda que les visites es poden fer online.

23 d’abril 2020

Feliç sant Jordi

ENCONTRAR TRABAJO DURANTE LA CUARENTENA

Si como consecuencia de la crisis del coronavirus te has quedado sin trabajo o ya estabas en búsqueda de un empleo y ha ocurrido todo esto, si algo podemos sacar bueno de la cuarentena es el tiempo que tenemos para pensar y para ponernos mano a la obra para conseguir un nuevo trabajo.

El coronavirus ha removido nuestra sociedad generando no solo la gran crisis sanitaria que estamos atravesando, si no también poniendo patas arriba el mercado laboral y la economía. Muchas organizaciones y empresas están teniendo serios problemas para sobrevivir y algunas han aplicado ERTES para poder seguir adelante.
Sin embargo, algunos sectores, lógicamente, están demandando profesionales: el sector sociosanitario, el sector educativo, el sector de limpieza...

Es momento de coger fuerzas y aprovechar el tiempo del confinamiento que aún vivimos para continuar o empezar con la búsqueda de empleo y hacer todo lo posible para mejorar nuestras opciones como candidatos/as. Te damos algunas ideas:

- Pensar. Cuando se inicia un periodo de búsqueda de empleo siempre recomendamos parar un momento a pensar qué quieres hacer de verdad, ¿quieres seguir haciendo lo mismo que estabas haciendo?, ¿te gustaría intentarlo en otro ámbito o en el mismo pero de otra manera, en otro puesto? Ahora, además, por la situación que vivimos es un buen momento para hacerse preguntas y tal vez reinventarse.

- Actualiza tu CV. Evidentemente, el siguiente paso es trabajar en tu currículum, incluir las últimas experiencias o habilidades o formaciones. Tal vez mejorar su diseño, buscar una plantilla chula y sencilla de editar para darle una nueva imagen. Aprovechar el tiempo para crear varias versiones de tu CV, enfocadas a distintos puestos, en una versión puede que pongas unas experiencias diferentes a las que vas a incluir en otra versión. También puedes tener versiones en otros idiomas

- Emails y cartas de presentación. Igualmente, redacta una o varias cartas de presentación, trata de que el diseño sea acorde al de tu CV. Tienes tiempo para pensar qué quieres contar y cómo. Haz distintas versiones, encuentra la voz con la que quieres presentarte y tu manera de contar quién eres, qué has hecho hasta la fecha, qué te gustaría hacer y por qué. Cuando vayas a inscribirte en alguna oferta en concreto tan solo tendrás que añadir por qué eres la persona idónea para ese puesto en concreto. Ten preparados también emails de autocandidaturas, una plantilla con lo básico sobre lo que puedas modificar después, ayuda mucho. Aquí te contamos cómo escribir el email profesional perfecto.

- Formación. Muchas escuelas han abaratado o incluso dejado gratis cursos y formaciones online para estos días de confinamiento. Pero también sigues teniendo montones de recursos a tu disposición para formarte: webinars, newsletters, videotutoriales... Aprovecha para hacer alguna formación que tenías pendiente y que no hacías por falta de tiempo o dinero. Aprende cosas nuevas que te puedan ayudar a conseguir el trabajo que buscas o profundiza en los temas que ya sabes.

- Redes Sociales. Aunque en estos tiempos lo que más se busca es información, es un buen momento para poner tus perfiles sociales a punto para la búsqueda de empleo si consideras que puede ser un medio apropiado para encontrar trabajo en tu ámbito. Pueden ser muy útiles para encontrar a organizaciones en las que te gustaría trabajar o a personas que se dedican a lo mismo que tú con las que entablar conversaciones y hacer networking.

- Entrevistas online. Si te sale bien es posible que consigas alguna entrevista y en estos momentos será por medios digitales. Ten en cuenta estos consejos para hacer una entrevista por teléfono o por Skype.

- Creatividad. Aparte de todo lo anterior, aprovecha esta situación para desatar tu creatividad, tal vez se te ocurren otras formas de llegar a las personas que ofrecen el trabajo que necesitas: contar tu CV en un breve vídeo, a través de una serie de fotos a manualidades hechas por ti que cuenten quién eres y a qué te dedicas... Deja volar tu imaginación y atrévete a marcar la diferencia.

- Haz voluntariado. El voluntariado nos ayuda a adquirir y mejorar aptitudes y habilidades, también nos facilita la toma de contacto con el Tercer Sector y, además, estamos en una situación en la que la solidaridad y la ayuda mutua son clave. Puedes echar un vistazo a las opciones de voluntariado virtual y ayudar desde tu casa a los que más lo necesitan. 

Y, por último, calma. Es importante mantener la calma y la tranquilidad. La situación por la que atravesamos es excepcional y nos puede afectar a muchos niveles. Así que hay que respirar hondo ir haciendo todas estas cosas pero sin machacarse ni agobiarse. Unos días serán más productivos y otros menos. Paso a paso, poco a poco, lo importante es la constancia y mantenerse activo.

Si quieres más información y consejos para tu búsqueda de empleo echa un vistazo a nuestra GUÍA DE EMPLEO EN EL TERCER SECTOR


Observatori de la realitat sociolaboral de l'Educació Social

L’Observatori té com a objectiu donar una visió àmplia, continuada i evolutiva de la professió d’educadora i l’educador social des de la perspectiva sociolaboral. Proporciona dades, informació que pot ajudar a conèixer i interpretar la realitat laboral dels professionals de l’educació social.Si teniu alguna informació sobre la realitat laboral dels educadors i educadores socials (convenis mal aplicats, protestes o accions que esteu duent a terme, convocatòries, etc.), feu-nos-ho saber al correu observatori@ceesc.cat.

21 d’abril 2020

La formació especialitzada dels educadors socials en l'àmbit d'execució penal

Versió en PDF (1.011 KB)
Versió en EPUB (20 KB) 

La guia conté la base que serveix de fonament als programes anuals de formació que any rere 
any concreten l’oferta formativa especialitzada del Centre per al col·lectiu d'educadors socials..

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...