De
sobte, un dia aquell “no em ratllis!”
passa a ser el pa de cada dia en les converses amb els fills d’entre 12 i 15
anys. N’hi ha que comencen abans i n’hi ha que triguen una mica més, però més o
menys al llarg de l’ESO tots passen per aquesta fase en major o menor mesura.
“Un matí, de sobte, no hi ha per on agafar-lo”,
explica la Noe, que és mare de tres fills. En Jan és el gran i està immers en
aquesta etapa de la vida. La Noe té la sensació que li han canviat el fill de
dalt a baix. Tot allò que li agradava fins fa quatre dies ara ja no li ve de
gust: “Abans li deies d’anar a la platja
o a fer un gelat amb les seves germanes i estava content, i ara tot és un
problema i no li sembla bé res”.
La
majoria de pares, quan el nostre fill o filla arriba a la preadolescència, ens
sentim descol·locats com la Noe. N’hem sentit a parlar i ens sembla que estem
preparats per afrontar-la, però un cop hi som la cosa es complica, i molt.
Molts pares i mares sentim que és com un tsunami que ens arrossega, que el
nostre fill és una altra persona que fins i tot ens costa de reconèixer. Ens
sentim impotents i incapaços.
“Ja no som els seus superherois ni els
millors pares del món”. Així de clar ho diuen Alberto Pellai i Barbara
Tamborini al llibre 'La edad del tsunami.
Cómo sobrevivir a un hijo preadolescente' (editorial Paidós), on expliquen
que a la preadolescència els nanos fan “la
primera transició important de la dependència total del món adult a una
condició de semiautonomia”. Els nois i les noies s’enfronten a canvis molt
importants, tant interiors com exteriors. Intenten valer-se per ells mateixos,
aconseguir espais d’autonomia, posar-se a prova dins del seu grup d’iguals,
però per molt que ho intentin en realitat encara no estan preparats per
sortir-se’n sense la supervisió, l’ajuda i la protecció dels adults.
Un cervell encara immadur
Alberto
Pellai i Barbara Tamborini destaquen en el seu llibre 'La edad del tsunami' la importància de ser conscients que el
cervell d’un preadolescent és immadur i no funciona com el cervell dels grans.
Alguns dels efectes d’aquesta immaduresa són la incapacitat de controlar els
impulsos agressius i la dificultat de regular les emocions. És més, el cervell
emocional empeny els preadolescents a dir i fer coses que en realitat no
pensen. En aquests casos -recomanen els autors- el nostre paper com a adults no
ha de ser interpretar les seves paraules de manera literal sinó ajudar-los a
regular els seus “desbordaments
emocionals”. Segons Albert Alegre, en general, els preadolescents són molt
insegurs emocionalment, “tenen molta por de no ser tan guais i guapos com els
altres”. I precisament perquè el seu cervell encara no està madur, els pares
ens hem d’esforçar a donar-los suport, tenir molta paciència i deixar-los espai
perquè vagin aprenent les coses a la seva manera i es vagin equivocant i
provant.
Segons
Albert Alegre, professor de la facultat d’educació de la Universitat d’East
Stroudsburg, als Estats Units, i autor del llibre 'Cómo desarrollar la inteligencia emocional de los niños: estrategias
para padres' (editorial Pirámide), “la dificultat més important que ens
trobem els pares és que deixem de ser la principal referència, i el que volen
els joves ja no és agradar-nos sinó encaixar amb els amics i amb la gent del
seu voltant”. I no només deixem de ser el seu referent sinó que ens qüestionen
i posen en dubte qualsevol cosa que els diem.
NOUS REFERENTS
“Jo tenia la percepció que ho estava fent bé
com a mare -diu la Noe- i, en canvi, tinc un fill que m’està dient que no, que
ho estic fent molt malament”. Amb el tsunami de la preadolescència arriba el
desconcert i la inseguretat de molts pares. Els nanos reclamen llibertat però
els pares sentim que hem de continuar protegint-los. “Ha passat de dependre de
mi a no voler saber-ne res”, assegura la Noe. Segons Alegre, és un moment
en què els joves “necessiten trobar el
seu lloc en el món i saber si valen, si es poden comparar amb els altres, si
encaixen”. I això passa a ser prioritari.
A la preadolescència els nanos fan la
primera transició important de la dependència total del món adult a una
condició de semiautonomia.
La
Noe té clar que no pot donar al Jan tota la llibertat que reclama, però que
tampoc pot continuar relacionant-s’hi de la mateixa manera. I no es tracta
només de tenir paciència. Tal com diuen Pellai i Tamborini, la paciència com a
estratègia per sobreviure a aquest període és un ingredient necessari i “en dosis massives”, però no l’únic.
MÉS ESPAI
“Els pares patim i necessitem estar-los a
sobre per estalviar-los disgustos”, assegura Alegre, que creu que és
important establir unes normes si es traspassen determinats límits. S’ha de
parlar, però dins d’aquests límits és imprescindible deixar-los espai: “Ells estan descobrint qui són i la seva
posició en el món i no poden fer-ho si els estem dient tota l’estona què han de
fer i què no fan bé, perquè llavors no els deixem espai per provar i per
equivocar-se i aprendre”.
El
Jan, el fill de la Noe, li reclama que li permeti equivocar-se, que el deixi
estavellar-se i que ell ja es farà responsable de les conseqüències, però la
mare confessa que li costa i se li fa molt difícil, per exemple, deixar que
s’estigui dues hores davant de l’ordinador si l’endemà té un examen.
Per molt que ho intentin en realitat encara
no estan preparats per sortir-se’n sense la supervisió, l’ajuda i la protecció
dels adults
A
'La edad del tsunami', Pellai i
Tamborini també recomanen mantenir les distàncies: “Prou lluny perquè els joves no se sentin controlats ni limitats
obsessivament, però prou a prop per supervisar el territori de creixement i
poder intervenir a temps si veiem a venir algun perill imminent o un risc
excessiu”.
Els
pares hem de confiar que el fill serà capaç d’organitzar-se ell sol i ells han
d’aprendre a gestionar els seus compromisos. No hem de tenir por del que
comporta l’exploració.
Alegre
destaca també la importància que els nanos arribin a aquesta etapa amb una
certa intel·ligència emocional, perquè així sabran relacionar-se millor i els
serà més fàcil encaixar amb el grup, caure bé a la gent i fer amistats, i també
saben millor qui són, què pensen i què volen. En definitiva, els costa menys
defensar-se de la pressió de grup i tenen més capacitat per decidir si volen
seguir el camí del grup o no.
Menys sermons i més
escoltar
Fa
poc la Noe va tenir una llarga conversa amb el seu fill gran, en Jan. Durant la
xerrada ell li va retreure que cada vegada que surt de casa li pregunti si ja
porta les claus, perquè això el fa sentir com un inútil. Ella no n’era gens
conscient, senzillament és el que ha estat fent els últims anys i no s’havia
adonat que el seu fill ja no necessita que li recordi que s’emporti les claus.
Segons l’especialista en educació emocional Albert Alegre, la majoria dels
pares es passen el 90% del temps corregint els fills i dient-los el que haurien
de fer i de quina manera. I això va minant la relació i fa que es vagi
trencant. Alegre recomana intentar parlar de coses que ens connecten amb ells,
de sèries, esports, jocs d’ordinador, música… Buscar temes que siguin comuns. I
parlar tan sovint com es pugui. D’aquesta manera aconseguirem que se sentin a
gust amb nosaltres i és més fàcil que quan tinguin un problema ens en vinguin a
parlar. Recorda també que necessiten molt més sentir-se escoltats que
alliçonats. Si com a pares volem tenir alguna influència en ells, el millor és
escoltar-los.
