30 d’abril 2014

La manca d’educadors de carrer augmenta la desprotecció de menors per Maria Fuster

Ara hi ha 340 nins en centres de menors de l’IMAS. S’ha detectat que hi arriben més deteriorats que mai

 Magdalena Amengual fa nou mesos que va adoptar el seu fill, que complirà tres anys.
Que sigui l’atzar o el destí no afecta gens l’alegria que connecta el desig d’un infant que cerca família al d’una persona que cerca un fill. És el que visqué Magdalena Amengual quan, després de més de quatre anys i mig, rebé una cridada del servei d’adopció del Consell i la seva vida es capgirà en un mes. Han passat nou mesos i el petit que tenia poc més de dos anys ja va camí de fer-ne tres. Ara, amb perspectiva, aquesta dona de 44 anys de Manacor analitza el procés. “És lent. Al principi tens molta il·lusió i cada cop sents més estimació. Passa el temps i ens coneixem més, ens adaptam millor, i així arriba un moment que dius: això és amor. Notes que forma part de tu, del teu futur i del teu present permanent”, reflexiona aquesta dona que fa feina com a pedagoga i que es fa càrrec del seu fill tota sola.

Infants per protegir

El fill de Magdalena abans visqué en una família d’acollida, on l’havien cuidat molt bé. “Però al principi se n’anava amb tothom, estava superdespistat pels canvis de context, de gent. Ara ja té referència”, diu. Dels nins tutelats pel Consell, els més petits, que van de zero a tres anys, són els que millor ho tenen. No n’hi ha cap en centres d’aquesta edat des que es posà en marxa el Programa Cangur a finals dels 90. Tots viuen en cases d’acollida. Actualment, n’hi ha 77 dins aquest programa.

Hi ha 88 majors de tres anys acollits de manera permanent en famílies externes, és a dir, que no tenen vincle directe amb la del menor. Al nucli familiar propi de manera extensa, que inclou oncles i padrins, és on més nins viuen després d’estar separats dels progenitors. Hi ha 384 infants en aquesta situació.

Les relacions i els vincles afectius dels menors són els que més es veuen afectats per la desprotecció patida. I per crear una nova vinculació es necessiten hores, dies, mesos. “Vaig necessitar el meu temps. Però arribà un dia que vaig partir un vespre sense ell i pareixia que em faltava qualque cosa. És un sentiment que no havia tingut abans. Un sentiment que veus que augmenta, que s’assimila i que es fa més fort. De fet, s’ha ficat dins meu per sempre”, assegura Magdalena, qui no oblida que no tot ha estat un camí de roses. “A moments he pensat: però, on m’he ficat? Jo que estava tan tranquil·la”, afirma mig en broma mig seriosament. Però el que explica aquesta pedagoga, mare primerenca de Manacor, és molt habitual des del punt de vista i la llarga experiència de Marisa Martí, directora de centres de protecció de menors de l’IMAS. “Sempre dic a qui acaba d’adoptar: si pensau ‘maleïda l’hora’, és normal. Sembla que estigui fatal, però és l’adaptació al canvi. I és que igual que existeix el dol postpart, hi ha el de postadopció”, afirma Martí.

Menors més maltractats

“La capacitat per vincular-se és la base per al posterior desenvolupament cognitiu, afectiu i de la personalitat”, diu Martí. Tot i els entrebancs, les dificultats i les pors, les adopcions es consideren històries amb final feliç, perquè signifiquen la creació d’una estructura afectiva estable i uns vincles permanents. Els darrers anys, les xifres d’adopció es mantenen; també el nombre de nins desprotegits és similar. Actualment, hi ha 340 infants en centres de menors de l’IMAS. Però ara s’ha detectat que arriben als serveis més deteriorats que mai. “Tots ens hauríem de posar a cridar que tenim cada vegada víctimes més danyades, amb un dany emocional més profund”, assenyala amb contundència la màxima responsable del centre de protecció de menors de l’IMAS.

Per què arriben els nins i les nines en una situació de dany considerable? Segons la hipòtesi de Marisa Martí, és perquè hi ha menys persones que ho detecten. “Necessitam ulls que ens diguin: aquí hi ha un nin que necessita protecció. I s’han tancat molts d’ulls. Ara un nin desprotegit només es fa visible quan la seva situació ja és molt greu. Abans es feia més feina comunitària, hi havia més educadors al carrer”, assegura.

Per millorar la resposta, s’ha proposat un increment de places del nou centre d’acció educativa especial, on s’atenen infants amb greus trastorns de vinculació. L’espai era una demanda de fa anys i es posà en marxa el juny del 2013. Hi resideixen deu nins que abans s’enviaven a la Península perquè a Mallorca no podien estar en un centre de menors normal. Un altre indicador preocupant és l’augment de la incapacitat de control de la conducta del menor. Com explica la directora de centres Marisa Martí, “vénen pares desesperats i et diuen ‘a veure què fas tu, perquè jo ja no sé què fer”.

Infants més deteriorats i amb conductes més complicades de redreçar és el que es troben els treballadors dels centres. “Tenim les víctimes directes de la violència. I t’impacta. Hem de poder cuidar els cuidadors. El desgast dels professionals és important”, explica la directora. Per posar fre a aquest desgast, els equips dels cinc centres de menors tots aquests anys reben un formació de mans de Pepa Horno, especialista en afectivitat i protecció d’infants. “Sembla que institucionalment ara ens ajuden a tirar del carro”, indica.

Per Marisa Martí, una de les causes de per què els nins desprotegits cada vegada presenten una ferida emocional més profunda és un símptoma del tipus de societat que construïm. “Els nins es crien a la tribu. Si com a tribu fóssim millors, no importaria tant si el pare o la mare ho fa bé, podria fer-ho el veí. Però cada pic els cercles són més petits, són més tancats, la comunitat és menys solidària, menys participativa”, apunta la directora. I afirma amb rotunditat: “Hem d’entendre que del benestar dels nins, tots en som responsables”.

Un de cada 10 nins que viu aquí rep assistència dels serveis socials

Proporció

De la població infantojuvenil de Mallorca, un 10% és atesa als Serveis Socials Comunitaris, segons l’OIM. En xifres absolutes, el 2011 hi havia 158.457 infants compresos entre els 0 i els 17 anys i un total de 16.812 reberen assistència. Les xifres són similars als darrers anys, segons fonts de l’IMAS.

Economia i integració

L’Observatori de la Infància de Mallorca (OIM), al darrer informe, que recull dades del 2011, presentat el novembre de 2012, constata que el 65% dels diagnòstics d’expedients de menors atesos als serveis socials està relacionat amb dificultats econòmiques i d’integració social.

Famílies nombroses

La meitat dels menors atesos eren membres de nuclis de convivència de 3 i 4 persones i només el 15% de dues. A la Part Forana hi ha hagut casos de conviure 12 persones sota un mateix sostre, segons l’OIM.

Sobretot espanyols

Per nacionalitats, un 50% dels infants i joves atesos pels serveis social a Mallorca són d’origen espanyol i la resta pertany a més de 70 països.

http://www.arabalears.cat/balears/deducadors-augmenta-desproteccio-assistencia-serveis_0_1123687723.html

Els estàndards de qualitat a l’acolliment residencial. EQUAR

Durant massa temps la pràctica de l’educació social ha viscut allunyada de l’ortodòxia acadèmica. Les coses es feien com es feien d’acord amb la tradició. Em refereixo, especialment, al treball fet als centres residencials d’acció educativa (CRAE). Durant anys n’hi va haver prou amb garantir la seguretat dels infants acollits, garantir la seva salut física, la seva escolarització, etc. Semblava que pel fet d’estar acollits al centre i lluny del perill que representava la seva família per a ells ja s’havia realitzat l’acció protectora. I per això, i per altres raons com la manca de professionalització del sector en aquells moments, i no parlo de fa cent anys, ni cinquanta ni vint-i-cinc, l’activitat dels centres no estava emmarcada en processos d’avaluació que permetessin un control real dels resultats i, per tant, arbitrar mecanismes de correcció quan fos convenient.

En els darrers 25 anys aquest camp ha evolucionat moltíssim. S’ha superat completament el caire assistencial i s’ha entrat de ple en el camp educatiu. I en aquest procés ha estat un element clau la professionalització del sector. D’uns educadors amb o sense formació universitària en pedagogia que treballaven per intuïció i amb molt pocs recursos s’ha passat a centres ben dotats de professionals qualificats en educació social, amb unes ràtios adequades i amb centres especialitzats en l’atenció dels infants i dels adolescents amb necessitats especials. I amb això no vull dir que estem en una situació òptima, queden moltes coses a millorar, però l’avenç efectuat és enorme. De macro institucions per més de cent infants, amb unes ràtios de professionals impossibles hem passat a llars d’entre 10 i 30 infants i adolescents, atesos amb un nombre de professionals que permet tutories i un seguiment molt acurat dels infants. De centres que escolaritzaven internament els seus nois i noies a l’escolarització ordinària a la xarxa pública, etc. De mòduls econòmics d’entre 3000 i 5000 pessetes (de 18 a 30 euros) per infant i dia a mòduls que no baixen dels 100€.

Però a banda dels anàlisi estadístics sobre la població atesa, número, sexe, anys d’internament, nivell d’estudis assolit, etc., no s’havia implantat, al nostre país, en aquest sector un mètode d’avaluació. I un procés educatiu sense avaluació esdevé ciència ficció.

Però els diferents esforços que les diferents CCAA han fet aquests anys, més el treball que els departaments de Pedagogia i Psicologia de diferents universitats han realitzat han permès que el treball acadèmic arribi als centres i que els professionals que hi treballen tinguin eines científiques amb les quals treballar. I un d’aquests avenços el vàrem viure en la seva presentació pública aquest mes de setembre en la presentació del treball “Estándares de calidad en acogimiento residencial. EQUAR.” Aquest treball ha estat realitzat per l’associació NIERU amb el recolzament del Grupo de Investigación en Familia e Infancia (GIFI) de la universitat d’Oviedo, dirigit pel professor Jorge F. del Valle.

Va ser el mateix director del treball qui va venir convidat a Barcelona per presentar el seu treball davant de prop de dos cents professionals de la DGAIA i dels CRAE que es van aplegar en una jornada de treball al voltant de l’acolliment residencial.

He cregut que mereixia aprofitar el canal que el COPEC té a la seva web per tal de donar algunes pistes del contingut d’aquest treball que, d’altra banda, és accessible a qui vulgui tenir-lo lliurement baixant-lo d’internet.

Els autors defineixen la finalitat del seu treball dient: “Aquest document pretén ser un conjunt d’estàndards de qualitat que gaudeixi d’un ampli consens entre els professionals, administracions i entitats col·laboradores. En la seva elaboració s’ha tractat d’implicar el major nombre possible de persones per aportar suggeriments i millores i el seu format vol ser, a l’estil dels que són vigents a d’altres països, molt concís i concret, desenvolupant un conjunt de principis amb els seus corresponents indicadors observables i mesurables.”

El document fixa els estàndards d’acord amb 9 principis bàsics que inspiren el treball d’acolliment residencial d’acord amb la Convenció dels Drets de l’Infant i la legislació vigent.

Aquests són els 9 principis:
  • Superior interès del menor
  • Dret de l’infant a viure en família
  • Complementarietat de l’acolliment residencial
  • Les necessitats de l’infant com a eix primordial
  • Atenció integral, individualitzada, proactiva i rehabilitadora
  • Participació dels infants i de les seves famílies
  • Normalització i especialització
  • Transparència, eficàcia i eficiència.
És a partir d’aquests fonaments, que per als autors són les claus del treball al CRAE, que cercaran els marcs teòrics, les disciplines acadèmiques, que han de facilitar les eines als professionals dels centres. I concreten 7 marcs teòrics de referència per aquest àmbit de treball:
  • La psicologia del desenvolupament infantil i de l’adolescent
  • L’Educació Social i la Pedagogia Social
  • La vinculació i l’afecció
  • La resiliència
  • L’enfocament ecològic de contextos i de desenvolupament
  • Transició a la vida adulta
  • Enfocament sistèmic i treball amb les famílies.
Després d’haver marcat els principis i el marc teòric al document es defineix l’acolliment residencial i fixa els 11 objectius que ha d’assolir qualsevol recurs residencial.

A partir d’aquest moment presenta els 4 grans blocs en què organitza els 20 estàndards de qualitat que defineixen. I cadascun d’aquests estàndards està desglossat en diversos indicadors que fan que sigui perfectament avaluable el nivell d’assoliment dels diferents estàndards.

Crec que és un treball seriós i rigorós, on s’han recollit els coneixements i les experiències de molts professionals de diferents institucions i que ha estat elaborat des dels fonaments del treball científic omplint un buit molt important d’aquest sector en el nostre país.

Crec, finalment, que aquest treball il·lustra perfectament la necessitat del món de l’acolliment residencial d’obrir-se a la col·laboració amb el món de la recerca universitària per millorar la praxi diària en uns espais educatius com ho són els CRAE.

Tota la documentació és accessible a la web http://gsia.blogspot.com.es/2013/09/estandares-de-calidad-en-acogimiento.html

Aquest article l'he publicat aquest novembre a l'espai Parlem de Pedagogia de la web del Col·legi de Pedagogs http://www.pedagogs.cat/reg.asp?id=1683

http://www.f-balague.es/125396944

29 d’abril 2014

La victimització d'infants i joves en risc

http://www.slideshare.net/justicia/la-victimitzaci-dinfants-i-joves-en-risc

Niños optimistas: cómo crear las bases para una existencia feliz

Autor: Martin Seligman
Editorial: Debolsillo
Preu: 9,95 € més IVA




L'autor d'aquesta obra defineix les rels de l'optimisme a l'infant, ajuda a detectar l'aparició d'actituds pessimistes i, sobretot, mostra com combatre-les amb un programa que fomenta l'autoestima a través dels jocs, la reflexió i la sinceritat. El llibre explica com aquestes tècniques fomenten l'optimisme i milloren la salut i el desenvolupament globals dels nostres infants. "És important el missatge a mestres i pares sobre la transcendència d'educar en l'optimisme als nostres fills, i desenvolupar-lo a tota l'estructura social. Aquest llibre representa una lectura imprescindible per a tots aquells que, interessats per no perdre el rumb, se saben decidits a seguir creixent en harmonia amb el món que ens envolta i sosté, malgrat les crítiques, la seva mirada optimista vers la vida." Jorge Bucay.

La Generalitat obrirà dos cases d'infants a Tortosa i Gandesa, les primeres de la demarcació de Tarragona

És un recurs "preventiu" adreçat a xiquets entre 12 i 18 anys en situació de risc o desemparament i les seves famílies
Edifici del carrer Rasquera de Tortosa, al barri de Remolins, 
on s'ubicarà la casa dels infants a Tortosa. 
El Departament de Benestar Social i Família obrirà d'aquí a dos mesos dos cases d'infants a les Terres de l'Ebre que també seran les primeres de la demarcació de Tarragona. S'ubicaran a Tortosa i Gandesa i podran acollir vuit xiquets amb les seves famílies. Com ha explicat la directora dels serveis territorials de Benestar, Manolita Cid, és un recurs "preventiu" residencial per treballar amb xiquets en situació de risc i el seu entorn familiar. L'objectiu és ajudar als progenitors a recuperar la seva capacitat per tirar endavant el seu entorn familiar, i evitant que la Generalitat hagi d'assumir la tutela d'aquests joves. Les dos cases estaran gestionades per la Fundació Acció Social Infància (FASI).

A diferència dels Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) on els infants i joves que hi viuen estan sota la tutela de la Generalitat, les cases d'infants volen evitar aquest darrer pas donant una oportunitat al nucli familiar per poder tirar endavant. Són un perfil de famílies amb problemes estructurals de base o puntuals que els professionals dels Equips d'Atenció a la Infància i Adolescència (EAIA) creuen que se'n poden sortir amb ajuda.

Les cases d'infants comptaran amb cinc educadors socials cadascuna i dos treballadors familiars. S'ubicaran en espais que tant l'Ajuntament de Tortosa com el de Gandesa han ofert per aquest equipament. A Tortosa, per exemple, s'ubicarà al carrer Rasquera, al barri de Remolins, a uns pisos propietat de l'Ajuntament.

El Departament preveu posar en marxa aquestes cases d'infants en dos mesos i també té gairebé a punt un acord per ubicar un centre obert a Móra d'Ebre, que donaria servei a les comarques de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta. Segons ha explicat Manolita Cid, aquest centre potser es podria posar en marxa en quatre mesos, i el que fa és donar suport als infants i adolescents quan surten de l'escola fins que marxen a casa a dormir.

http://www.diaridetarragona.com/noticia.php?id=21822

28 d’abril 2014

El mai més dels Vilanova per Josep Maria Pou

Aficionats del Barça deixant flors al Camp Nou.
Tinc la sensació que un dels processos més cruels a què s’ha d’enfrontar una persona després de la mort prematura d’un ésser estimat és el de l’assimilació del concepte mai més. Mai més el seu somriure guaridor, mai més la broma incomprensible per a la resta, mai més aquella complicitat natural, mai més la mirada que et feia sentir especial, mai més la conversa que només podies tenir amb ell o ella, mai més el contacte amb aquella pell o aquells llavis que reconeixeries entre milers d’altres pells, entre milers d’altres llavis. Mai més una intimitat única i que formava part de l’essència de la teva vida. Mai més. Mai més és un cop de puny directe a la mandíbula, una tortura sàdica que t’esbocina l’ànima, unes ganes irreprimibles de plorar amb la boca oberta. Si la mort prematura de l’ésser estimat és per culpa d’un càncer, les persones més properes al malalt hauran tingut un temps per preparar-se per al desenllaç, però no servirà de res. 

Per molt que t’imaginis què passarà, per molt que tinguis fantasies sobre com et sentiràs, per molt que t’esforcis per visualitzar el teu futur, quan arriba la mort, i amb la mort el mai més, només hi haurà espai per al dolor més essencial, per a la ràbia més pura, per a la soledat absoluta. I del mai més saltaràs segurament al no hi ha dret. No hi ha dret que una persona tan jove s’hagi hagut d’enfrontar a una malaltia tan poderosa i agressiva en inferioritat de condicions, no hi ha dret que tots els somnis quedin estripats en un calaix fosc, no hi ha dret que els dolors per culpa del càncer i els tractaments per combatre’l degradin la persona d’una manera intolerable per acabar perdent la partida, no hi ha dret que sense haver fet res per merèixer-ho tot se’n vagi a la merda sense remei. No hi ha dret. No hi ha dret. No hi ha dret. Després d’uns dies plens de blancs irrecuperables vindrà la nova normalitat. Una normalitat repugnant i plena de records dolorosos, una normalitat marcada pel buit còsmic que ha deixat la persona jove que no havia de morir, que no era natural que morís, que hauria de ser-hi i ser-hi en plenitud de condicions, però que ja no hi és ni hi serà. Mai més. 

No hi ha dret que el càncer apartés el Tito de la banqueta del Barça. No hi ha dret que el Tito no hagi pogut viure amb els seus els anys que li tocaven. No hi ha dret que des de fa unes hores la família Vilanova hagi hagut de començar a conviure amb el mai més.

http://www.arabalears.cat/premium/esports/mai-mes-Dels-Vilanova_0_1127887274.html

Energies i relacions per créixer

Autors: Mercè Conangla i Jaume Soler 
Editorial: Parramón
Preu: 16 €






L'ecologia emocional ofereix un plantejament nou, creatiu i revolucionari en educació emocional que treballa al mateix temps aspectes educatius emocionals i mediambientals, i que aposta per formar un nou model de persona: la persona emocionalment ecològica. 

Es defineix com l'art de gestionar, de forma sostenible, el nostre món emocional de manera que la nostra energia afectiva ens serveixi per enriquir-nos, per augmentar la qualitat de les nostres relacions i per millorar el món en què vivim. 

En aquest volum aprendrem a volar, a estimar-nos més i millor, a diferenciar entre protegir-nos i ser agressius, a descobrir la importància de saber mantenir la distància adequada per no "punxar-nos" i a preparar melmelada de bons moments, que ens ajudarà en els moments difícils. També aprendrem a triar millor les companyies i a envoltar-nos de persones que ens ajudin a créixer amb harmonia i equilibri, en comptes de dificultar-nos el camí.

27 d’abril 2014

Tranquils i atents com una granota

Autora: Eline Snel
Editorial: Kairós
Preu: 18,75 € més IVA




Els nens d'avui solen ser inquiets i dispersos. A alguns els costa agafar el son, altres estan inclús estressats. Com ajudar-los a calmar-se i relaxar-se? Com fer que es concentrin en el que estan fent?

La meditació és una eina senzilla i eficaç, que s'adapta perfectament a les necessitats dels petits i els pot aportar beneficis immediats.

Aquest llibre ofereix històries i exercicis simples i breus que els nens podran practicar cada dia. Està pensat per a nens de cinc a dotze anys i els seus pares, que poden acompanyar-los mentre practiquen.

L'autora ha basat les seves tècniques en el mètode de mindfulness desenvolupat per Jon Kabat-Zinn. Els resultats han demostrat que els nens que practiquen aquests exercicis dormen millor, estan més concentrats i serens, i se senten més segurs.

Inclou un CD amb onze meditacions guiades específiques per a infants de cinc a dotze anys.

La Coordinadora d'ONG Solidàries recomana cinc curtmetratges per poder treballar els valors amb els infants, tant a classe com a casa, i fer-los reflexionar sobre la solidaritat, el consumisme o el treball en equip.

La Coordinadora d'ONG Solidàries de Lleida dóna a conèixer cada setmana undocumental sobre temes relacionats amb la solidaritat, la cooperació, les desigualtats Nord-Sud, etc. Ho fa a través de la secció #Rebobina de la seva plana web. Ara la Coordinadora d'ONG Solidàries, que agrupa les entitats solidàries de les comarques gironines i l'Alt Maresme, ha creat una secció "germana" de la lleidatana, des d'on proposa pel·lícules i documentals en línia "que aportin una visió crítica i transformadora i que donin veu a les persones que menys en tenen".

La darrera setmana de març la recomanació l'han feta pensant en els més petits, tot oferint a pares, mares i educadors/ores un recull de cinc curtmetratges per treballar l'educació en valors. 

Són els següents:

"El vendedor de humo" és un curtmetratge que fa reflexionar sobre el consumisme, la picaresca i les aparences.


"El hombre orquesta" parla de la importància de treballar en equip.

"El viaje de Said" és un curtmetratge musical d'animació feta amb plastilina que parla de la immigració i de la solidaritat.

"Pipas" reflecteix la importància d'aprendre i mostra el fracàs escolar de la societat a través de la mirada de dues noies.


"Cuerdas" parla de la tendresa, l'amistat, la innocència i la generositat. Ha guanyat el Premi Goya al millor curtmetratge d'animació 2013, entre altres premis. Ara com ara, qui vulgui veure el vídeo pot fer-ho als festivals de cinema en què ha estat seleccionat.


http://www.xarxanet.org/comunitari/noticies/5-curtmetratges-educar-en-valors

26 d’abril 2014

Clicka't


Catalunya Ràdio posa en marxa Clicka't, un programa infantil en línia amb l'objectiu d'apropar l'emissora als nens i nenes de tres a dotze anys. 

El projecte va adreçat a nens i nenes de tres a dotze anys i pretén acostar la ràdio pública als més petits amb un format que, segons l'emissora, permet educar i entretenir. Entre altres matèries, es treballaran les ciències, la llengua, l'art, la música i la cultura catalana. Tots els continguts es podran trobar al web de Catalunya Ràdio. 

Aquest 2014 el Clicka't estarà dedicat a l'obra d'El petit príncep, amb motiu de la commemoració dels 70 anys de la mort d'Antoine de Saint-Exupéry.

El adolescente cautivo. Adolescentes y adultos ante el reto de crecer en la sociedad actual

Autors: Gualtero Pérez, Rubén D. i Soriano Sala, Asunción
Editorial: Gedisa
Preu: 13,50 € 




Que vivim en una època de canvis accelerats és quelcom difícilment qüestionable, de la mateixa manera que l'adolescència és un moment de gran transcendència en el cicle de la vida. El llibre tracta sobre aquesta interrelació adolescència-societat actual, i fa un èmfasi especial en quatre aspectes: la mercantilització del cos, les transformacions en l'àmbit familiar, l'emancipació i l'accés al mon laboral, i, finalment, un breu repàs al que implica, emocionalment, l'etapa adolescent i el seu transitar vers l'edat adulta. Els autors utilitzen referències bibliogràfiques d'autors coneguts que han abordat el tema, citacions literàries que il·lustren vivències concretes d'aquesta etapa de la vida i exemples de la seva experiència clínica que permeten apropar el lector als temes tractats i fer que s'identifiqui amb el personatge.

Continuem fent camí a Elima: un altre tram del camí de Sant Jaume

Article publicat al butlletí d’Inf@ncia núm. 77 – Abril de 2014

La participació política de la infància a Catalunya: el Consell Nacional dels Infants i els Adolescents

Article publicat al butlletí d’Inf@ncia núm. 77 – Abril de 2014

El CIRE converteix el servei d'alimentació del Centre Penitenciari de Joves en un taller de reinserció

La cuina de la presó proporciona formació i ocupació en hostaleria a 52 reclusos. Aquesta iniciativa dóna compliment al mandat del Parlament de Catalunya d’internalitzar la gestió de la cuina dels centres


El CIRE s'ha fet càrrec de manera integral del servei d’alimentació del Centre Penitenciari de Joves (CP de Joves). A través d’aquesta empresa pública, orientada a formar, ocupar i inserir amb itineraris d'integració sociolaboral les persones privades de llibertat, la cuina del centre penitenciari es converteix en un taller de reinserció que permet als interns formar-se en un sector que genera una forta demanda, com és el de l’hostaleria.

Des del passat dia 1 d'abril, 52 interns del CP de Joves es poden formar i treballar com a auxiliars de cuina a les instal·lacions del Centre per incrementar les seves possibilitats de reinserció. Sota la supervisió dels professionals especialitzats del CIRE, 42 penats elaboren i distribueixen els esmorzars, dinars i sopars diaris per a prop de 350 interns, i 10 interns més ho fan a la cafeteria de funcionaris del Centre.

Fins ara, 35 interns ja treballaven al servei d’alimentació del Centre distribuint els àpats fins als menjadors dels interns. Amb aquest nou model de gestió, s’incrementen les possibilitats de reinserció dels penats, ja que el CIRE ha convertit el procés d’elaboració dels menús en un taller que permet ocupar 17 reclusos més. Això suposa que prop del doble d’interns es poden formar i treballar en la preparació i distribució dels menús, que es serveixen tant als mòduls residencials per a la resta d’interns com a la cafeteria de funcionaris del Centre.

El nou model de gestió de la cuina del CP de Joves pren com a referència el servei d’alimentació dels centres penitenciaris Ponent (Lleida) i de Dones de Barcelona. El mes de setembre de 2012, el CIRE va convertir la cuina de la presó de Lleida en un taller de reinserció que actualment forma i ocupa 84 interns, els quals elaboren els menús diaris per als més de 900 interns del Centre Penitenciari Ponent, el Centre Obert de Lleida i el taller exterior del CIRE a Raïmat. Posteriorment, el març de 2013, el CIRE també va implementar aquest model a la cuina del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, on forma i ocupa 45 internes.

Amb l’assumpció de la cuina del Centre Penitenciari de Joves per part del CIRE, el Departament de Justícia dóna continuïtat al compliment del mandat del Parlament i segueix apostant per la reinserció sociolaboral de les persones privades de llibertat.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Justicia/menuitem.5cc82a0852a4ada8cc497c10d8c0e1a0/?vgnextoid=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=84a7f088b6125410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

25 d’abril 2014

Els nens de l’Artur Mas (III): Viure en un centre per David Roman

Educador social i Pedagog. Consultor educatiu i mediador familiar. Ha centrat la seva trajectòria professional en l'atenció a la infància i adolescència tutelada. Darrerament, també ocupat en consultoria educativa i familiar. És president de l'Espai de Reflexió Ètica en Serveis Socials, col·laborador de la Comissió d'Infància del CEESC i membre de la junta d’AFABAR. A més, és membre fundador d’AMFAE droman82@hotmail.com | @david_roman1 

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

En Gerard té 10 anys i espera a la porta del CRAE1. Va carregat amb tot de maletes i bosses. Les pertinences d’una realitat que espera convertir-se en passat. L’acompanya una educadora de DGAIA, a qui ha conegut fa unes poques hores però que en aquests moment és la única cara amiga en un entorn que encara li és desconegut.

Se l’ha apartat de casa seva, del seu barri, la seva escola i els seus amics. La seva vida passada forma part d’un parèntesis que caldrà veure si retorna o no. Potser té clars els motius pels que està allà. Potser fins i tot ho ha demanat ell. O potser li han explicat, però no acaba de creure-s’ho. Tot es precipita.

Ara se li apropa un home de mitjana edat. Sembla afable. Es presenta. Serà el seu tutor, i mentre visqui al centre, serà el responsable de que no li falti res. S’acaba de convertir en un més dels 2700 infants que viuen en centres arreu de Catalunya.

Percep una paradoxa. Un espai privat en un entorn públic. D’una banda, el seu nou lloc de vida; de l’altra, el lloc de treball d’uns professionals, no només els educadors, sinó també personal de servei (bugadera, cuineres, manteniment...) o estudiants en pràctiques. Un trànsit de gent que no sempre facilita l’adaptació i la consideració de l’entorn residencial com a propi. L’habitació, el prestatge, la seva caixa amb els petits gran tresors.

Es presenta, doncs, una única elecció com a possible: acceptar i exposar-se al trànsit, a la mirada de l’altre, a l’escrutini per part no només dels qui allà treballen, sinó també de la xarxa de Serveis Socials fins a arribar a perdre de vista que tothom ho sap tot de la seva vida, fins i tot allò que ell encara no sap.

Hi ha normes curioses que no acaba d’entendre. No pot anar sol en bici ni patinet. Ni els grans de 16 anys tampoc? Tampoc! Sempre acompanyats, no sigui que caiguin. Normes que no normalitzen. Estrany.

Tampoc pot sortir a les fotos. Ni web de l’escola, de l’esplai, ni facebook, ni WhattApp. Els grans s’ho salten, es clar. Intentar posar portes al camp, quin disbarat!

I la convivència. La convivència en el CRAE no sempre és fàcil. Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament...) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Hi ha límits en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dóna, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en que sempre ha d’haver-hi algú que perdi. No hi ha atenció per tots.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment... Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no és gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dóna cops o tira cadires... Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Passen els dies, les setmanes, els mesos. Finalment en Gerard aconsegueix allò que en un principi li semblava impossible. S’hi troba a gust. Voldria que això no li hagués passat a ell, però ara, com a mínim, sap que mentre no pugui tornar a casa té un lloc on estar bé.

Mira per la porta. Veu un home d’uns 30 anys acompanyat d’un nen de 7. Xerren amb un dels educadors del centre. Interpreta que aquell home havia viscut allà feia anys. Es retroba amb el qui havia estat el seu tutor.

L’estona passa i s’acomiaden. Pare i fill enfilen el carrer allunyant-se. Caminats uns 20 passos el nen es para, es gira, i corre cap a la porta del centre. “Gràcies per haver cuidat del meu pare quan ho va necessitar”.

Encara se’m posen els pels de punta.

1CRAE: Centre Residencial d’Acció Educativa. Són les institucions que atenen i eduquen als infants i adolescents tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya, sota la mesura d’acolliment simple en institució.

http://www.social.cat/opinio/4289/els-nens-de-lartur-mas-iii-viure-en-un-centreels-nens-de-lartur-mas-iii-viure-en-un-centre?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook

Els nens de l’Artur Mas (II): Els infants acollits per David Roman

* La sèrie d’articles d’opinió “Els nens de l’Artur Mas”vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

Es diu Marc, té 8 anys, i tot apunta a que es passarà els propers 10 vivint en un centre del sistema de protecció a la infància. I tot i que sap que en el centre els educadors el cuidaran bé i que a casa seva alguna cosa no rutllava com cal, no deixa d’anhelar, sense saber-ho, la possibilitat de tenir una vida normal amb una família que el cuidi i l’estimi com la resta dels seus amics.

Catalunya té actualment 3.458 infants acollits, dels quals 964 viuen amb famílies alienes. És a dir, aquelles que sense tenir cap relació de parentesc amb l’infant, han decidit obrir les seves cases, les seves vides, a algun d’aquests nens que esperen als centres una oportunitat.

L’acolliment familiar, a diferència de l’adopció, es planteja com una mesura temporal fins que la família d’origen se’n pugui tornar a fer càrrec. Parlem, per tant, d’unes setmanes en alguns casos, i de tota la seva infància en d’altres.

Segons dades del darrer Informe de Síndic, 287 nens i nenes esperen als centres que aparegui una família que els aculli. Aquesta dada però, s’allunya força de la realitat, doncs tothom qui treballa en l’àmbit sap positivament que aquesta xifra es pot triplicar fàcilment. El motiu, senzill: davant una proposta perquè un infant major de 8-9 anys sigui acollit, o bé un grup de germans, sovint es rep la resposta següent: “No trobarem una família que vulgui acollir uns germans”, o bé “Aquest nen –de 9 anys– ja és massa gran. Serà millor que en lloc de família d’acollida li busquem una Família Col·laboradora”.

Resultat: normalment no es troba ni una cosa ni l’altra, i el nen es fa gran al centre.

Però què és una Família col·laboradora? Són famílies compromeses que, sense tenir la possibilitat d’acollir, volen ser presents en la vida d’algun d’aquests infants, enduent-se’ls els caps de setmana o en períodes de vacances, i oferint-los la possibilitat de conèixer un entorn de relació diferent al que ells han viscut.

És important destacar, també, que no tots els infants que viuen en centres son susceptibles de ser acollits, doncs de vegades hi ha algun factor que desaconsella aquesta mesura en favor d’una atenció per part d’equips més especialitzats (parlem d’infants, per exemple, amb alguna malaltia mental, alteracions de conducta o bé un vincle familiar tan intens que faria difícil que l’acolliment resultés satisfactori).

A part de valorar l’extraordinària tasca i el compromís de les famílies, fóra bo considerar algunes de les qüestions que acompanyen aquesta mesura. No cal dir, que a banda dels avantatges que suposa per l’infant, –que troba l’afecte, l’estabilitat i una atenció que malauradament no sempre es pot oferir als centres amb les mateixes garanties–, també en presenta per a l’Administració.

Les famílies reben una ajuda mensual base d’entre 326 i 393€ per infant acollit amb la que han de pagar escolarització, alimentació, roba, lleure, així com qualsevol altra despesa. Aquesta quantitat és manifestament insuficient, més si tenim present que existeixen estudis que xifren en uns 830€/mes la despesa generada per nen.

Cal dir, a més, que aquesta prestació porta congelada des de 2007. Si es mira l’evolució de l’IPC en els darrers anys es constata que des de 2001 les famílies han perdut una capacitat adquisitiva d’entre el 25 i el 29%.

Aquestes famílies, per bona disposició que tinguin, no són alienes a la dramàtica situació que viu tothom. Però amb un afegit: cuiden, atenen, eduquen, ensenyen i preparen per la vida a uns infants com si fossin seus, però que en realitat no ho són. Són els nens de l’Artur Mas.

És evident que quan algú opta per acollir un infant, no ho fa en absolut pensant en l’ajuda econòmica que rebrà, doncs la relació entre prestació i despesa real és deficitària, però el que no té gaire sentit és que es pugui donar el cas que per tenir un infant acollit, algunes famílies hagin de fer malabars per arribar a final de mes. Així, no deixa de ser necessari –més encara en l’actual conjuntura– fer una crida perquè l’Administració doti a les famílies d’una prestació que s’aproximi el més possible al despesa real.

D’altra banda, si es considera que el cost de mantenir un nen en un centre és d’entre 3.970 i 4.665€/mes, i la mitjana de la prestació per acolliment és de 481€/mes, trobem que pel mateix cost de tenir un infant en un centre, se’n podrien tenir entre 8 i 9 en famílies. O parlant en termes absoluts, per cada euro destinat a l’acolliment en família aliena n’hi ha quinze i mig destinats a recurs residencial (CRAE). I em pregunto: s’aposta realment per l’acolliment?

Però tornem als infants, que és el veritablement important.

Més enllà de dades i xifres, sempre fredes i buides de mirades, aquestes línies demanen una mica més. No es conformen amb una lectura commoguda, indignada, o simplement curiosa. Volen ser tocades. Exigeixen que les mirades es transformin en mans, en dits, i que s’apropin, fins tocar-la, a la realitat que descriuen. Aquests nens ens demanen que els mirem, ens reclamen sí, que els parlem. Que els obrim les portes de les nostres llars, i que els donem una oportunitat.

Una oportunitat, sí. Perquè només d’això es tracta.


Per acollir, col·laborar, o simplement saber-ne més:

http://www.social.cat/opinio/4223/els-nens-de-lartur-mas-ii-els-infants-acollits

Els nens de l’Artur Mas (I) per David Roman

Darrerament s'ha parlat molt dels infants tutelats per la Generalitat. Són aquells que per diverses causes (perquè llurs famílies no saben, no poden o no volen fer-se'n càrrec) l'Administració n'exerceix la tutela. Són els anomenats "Nens de l'Administració". 
Segons dades recents del Síndic (desembre 2013) a Catalunya hi ha 7.104 infants tutelats, dels quals 2.719 viuen en recurs residencial.


Veient la sèrie històrica s'observa una tendència alcista que acaba a 2010. Un podria pensar, des del sentit comú, que en l'actual conjuntura el nombre tuteles per part de DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència) hauria de créixer. Paradoxalment, es dóna la situació contrària. Tant és així, que en el moment de major dificultat social i familiar, a partir de 2011, el nombre de tuteles ha arribat a reduir-se un 11,8%. Quina pot ser la causa?

Si ara es tutelen els infants estrictament necessaris, com un entén que ha de ser, vol dir això que abans DGAIA tutelava en excés? Es podria dir fins i tot que tutelava per damunt de les seves possibilitats? 

No seria estrany, doncs, que algú arribés a pensar que la disminució en el nombre de tuteles no es deu tant a criteris tècnics o de protecció, sinó més aviat a causes estrictament econòmiques. Valdria la pena recordar que el cost de mantenir un infant ingressat en centre, segons dades del Departament de Benestar i Família (2012) és de 3.970€ mes/infant en cas de Centres Residencials (CRAE), i de 4.665€ mes/infant en cas de Centres d'Acolliment. 

Sigui com sigui, més enllà del QUANT, potser també valdria la pena fer una ullada al COM.

Els professionals que treballen en la xarxa de Protecció a la Infància (reitero: Protecció a la Infància) constaten com des d'un temps enrere la situació als centres s'ha precaritzat considerablement. 

Entitats, sindicats i treballadors denuncien la disminució en el nombre de personal que atén els nens, així com la no substitució de determinades baixes o vacants (us imagineu que a casa els pares es posen malalts i ningú ve a cuidar els nens?); la substitució de part dels educadors socials per "auxiliars educatius", (terme on tot hi té cabuda, des de monitors a integradors socials); així com una rebaixa significativa dels pressupostos dels centres, que afecta a partides tan bàsiques com les de manteniment, roba, alimentació o fins i tot, alerta!, qüestions tan elementals com tractaments mèdics, que s'ajornen o es deneguen perquè son massa cars. 

Aquesta situació ha provocat que els qui allà hi treballen, hagin aprés a practicar, sense saber-ho, l'anomenat funambulisme educatiu. Fer equilibris per poder donar una mínima atenció de qualitat a tots els infants que hi viuen. Malauradament, sovint, atendre les necessitats d'un implica desatendre les d'un altre. 

I tot i que un pot entendre que la situació no és favorable, i que tots ens hem d'estrènyer el cinturó, s'han de poder traçar línies vermelles que esdevinguin murs infranquejables.

Iniciàvem aquest escrit fent referència a que els nens tutelats son els infants de ningú. Però precisament per aquesta condició esdevenen "nens públics". M'aventuro a afirmar que el bé públic més preuat no és la sanitat, no és l'educació, ni tant sols els serveis socials o les pensions. El bé públic més preuat és alhora el més fràgil. Es diu Marta, Júlia, Lluís o Elena i són els nostres nens. 

Són els nens de l'Artur Mas, que criden en silenci ser escoltats.

http://www.social.cat/opinio/4181/els-nens-de-lartur-mas-i

24 d’abril 2014

Projecte Educatiu basat en ÀMBITS de CONEIXEMENT


L'institut Montgròs ha optat per un Projecte Educatiu que agrupa al professorat entorn a Àmbits de Coneixement: Lingüístic, Científic-Tecnològic i Social . Aquests grups de professorat d'àmbit dissenyen i creen una TASCA GLOBALITZADA cada trimestre que inclou uns objectius clarament competencials i inclusius, un treball cooperatiu en profunditat i continuïtat i una forma d'avaluar mitjançant rúbriques conjuntes. El material d'estudi i les propostes de tasques son creades pel propi professorat mitjançant l'ús de la plataforma virtual Moodle i així mateix l'alumnat ha de presentar la tasca global final fent també ús d'una eina 2.0.
Finalment, s'ha incorporat al projecte els coneixements de la Teoria de les Intel·Ligències Múltiple que il·lumina tot el Projecte d'Acció Tutorial, les hores de matèries optatives i la creació de tasques didàctiques per a tothom.

SOS Racisme presenta l'informe anual corresponent al 2013

Coincidint amb el Dia Internacional per l'eradicació del racisme i la xenofòbia, SOS Racisme Catalunya ha presentat l'informe "L'estat del racisme a Catalunya -2013". Aquest document inclou l'anàlisi de l'actualitat política i social de tot l'any, i la memòria del seu Servei d'Atenció i Denúncies (SAiD). 


En l'edició d'enguany, l'entitat destaca com el fet més preocupant el nombre de persones que tot i posar-se en contacte amb l'entitat, finalment no denuncien els casos de discriminació. "Per por, per desconeixement dels seus drets, però sobretot i més preocupant, per desconfiança al sistema", un sistema que els hauria de defensar però que a la vegada crea normatives que generen les seves discriminacions, denuncia la responsable del servei, Alícia Rodriguez. En total, el 51% de situacions de racisme que van arribar al SAiD el 2013 no es van denunciar. 

En la presentació de l'informe de 2013 "L'estat del racisme a Catalunya", l'organització ha criticat la "manca de compromís" de les institucions per treballar contra el racisme i ha recordat a les administracions locals i catalana que tenen "maniobra" en aquest camp. 

El Servei Català de Trànsit disposa de material didàctic per l'aprenentatge del vocabulari del carnet de conduir

El Servei Català de Trànsit disposa de material didàctic per l'aprenentatge del vocabulari del carnet de conduir, previ a l'autoescola, per a persones que estan aprenent català. 

El títol és "Vocabulari bàsic del permís de conduir. Activitats didàctiques de suport"

Per utilitzar aquest material és imprescindible disposar del manual o guia ràpida per l'obtenció del permís de conduir. 

Podeu demanar-lo gratuïtament al Servei Català de Trànsit a l'adreça següent: edums@gencat.cat

Publicacions de la Direcció General per a la Immigració

La Direcció General per a la Immigració ha impulsat diferents publicacions que podeu consultar en aquesta pàgina web







Destaquem les col·leccions següents: 

- Col·lecció "Aprenem Català des de....": per aprendre català des d'una altra llengua 

- Col·lecció "Ciutadania i Immigració": llibres vinculats a la recerca en l'àmbit de la immigració
- Pacte Nacional per a la Immigració (PNI) 

- Pla de Ciutadania i Immigració 2009-2012 (PCI) 

Per obtenir exemplars d'aquestes publicacions en format paper envieu un missatge a publicacions.immigracio.bsf@gencat.cat, indicant el títol de la publicació i el nombre d'exemplars que necessiteu. 

23 d’abril 2014

L'educació en valors és un repte per a tothom per Maria Rosa Buxarrais

Doctora en pedagogia i llicenciada en psicologia per la Universitat de Barcelona. És membre del grup d'investigació sobre l'educació en valors i desenvolupament moral (GREM) de la mateixa Universitat. Ha estat directora del Programa d'Educació en Valors de l'Institut de Ciències de l'Educació de la UB durant els últims 10 anys. La seva experiència s'ha desenvolupat en la formació del professorat i en la docència i investigació universitària. És autora de diferents publicacions d'àmbit nacional i internacional.

Què és un valor?
Un valor és allò propi de l'ésser humà, que fa que tinguem determinades actituds vers la vida i ens comportem d'una manera concreta. Un valor constitueix el motor i la guia de la nostra conducta i és un filtre per a les nostres percepcions i concepcions del món.

L'educació en valors és un repte per als pares o per als educadors?
L'educació en valors és un repte per a tothom, tant per als educadors/es com per als pares i mares. Potser ho és més per a pares i mares, perquè a l'escola hi ha propostes variades i, en canvi, per a la família, a banda de la dificultat de realitzar aquesta tasca educativa per la manca de formació, és difícil trobar guies o propostes que ens la facilitin, per fer-ho de la millor manera possible.

L'ètica i la moral no són matèries teòriques. Com s'educa ''moralment''? Com es transmet un valor?
Com ens deia Aranguren: ''l'ètica és la moral pensada i la moral, la moral viscuda''. Els que es dediquen a l'ètica són els filòsofs, que pensen sobre la moral d'una societat, i la moral és cosa de tots.
Educar moralment suposa optimitzar una sèrie de dimensions de la persona que la caracteritzen com a ésser moral: autoconeixement, autonomia i autoregulació, capacitat de diàleg, capacitat per transformar l'entorn, comprensió crítica, empatia i perspectiva social, habilitats socials i judici moral. La qüestió és que, per contribuir a la millora d'aquestes dimensions, cal apostar per una metodologia didàctica basada en la reflexió i el diàleg a partir de conflictes de valors. Hi ha tres formes de transmissió de valors: la promoció de l'exercici o la pràctica dels valors (proposant situacions on es visquin els valors), a partir de l'observació de ''models'' o ''exemples" a imitar (que poden ser els educadors/es o bé pares i mares) i a partir de la reflexió racional i autònoma sobre els valors (parant-nos a pensar sobre la nostra matriu de valors i la forma de transformar-la en conductes).

Educar moralment suposa optimitzar una sèrie de dimensions de la persona que la caracteritzen com a ésser moral: autoconeixement, autonomia i autoregulació, capacitat de diàleg, capacitat per transformar l'entorn, comprensió crítica, empatia i perspectiva social, habilitats socials i judici moral.

Hi ha algun ''model'', alguna guia pedagògica d'educació moral?
Podríem parlar de tres models a l'hora de concebre l'educació moral. Un model basat en valors absoluts, que s'han d'inculcar i, per tant, s'han d'establir els mecanismes necessaris per aconseguir aquesta inculcació. Un segon model basat en valors relatius, que no comporta un treball pedagògic sobre els valors, perquè cadascú té els que vol. I un tercer, que promou la construcció autònoma i racional dels valors.

És imprescindible la religió per diferenciar entre el que està bé i el que està malament?
El què està bé i el que està malament dependrà de moltes variables: de la societat, de la comunitat, del grup d'amics, de la religió que confessem, etc. Per tant, la religió pot ser una guia més per poder fer aquesta distinció, però no l'única.

La creixent competitivitat del mercat i els constants reptes professionals a què estem sotmesos, ens poden arribar a deshumanitzar?
La deshumanització serà la conseqüència de la manca de pràctiques de valors ètics. Per tant, no serà tant la creixent competitivitat i els reptes professionals resultants, sinó el fet que deixem que la competitivitat faci que perdem de vista valors com el respecte, la solidaritat, la justícia, entre d'altres, i que, per tant, visquem una vida al marge dels valors ètics i, així, fent que els contravalors esdevinguin prioritaris.

L'educació en valors podria solucionar problemes socials com la xenofòbia, el racisme, la corrupció i, en general, els conflictes ètics i morals actuals?
L'educació en valors més que solucionar problemes socials, els pot prevenir. La xenofòbia, el racisme, la corrupció i d'altres contravalors són el resultat d'una manca d'educació en valors ètics. 

Els valors tenen edat d'aprenentatge? 
No podem afirmar que els valors tinguin edat, perquè des que naixem aprenem valors. El sol fet de viure o conviure facilita l'aprenentatge de valors, experiències quotidianes en els diferents àmbits de relació de què gaudim. No obstant això, sí que està comprovat que existeixen determinades edats que faciliten més l'aprenentatge d'unes dimensions morals que unes altres i que van lligades a uns valors més que a uns altres. Així, hi ha certes pautes evolutives que hem de tenir presents. Autors com Selman, Nucci, Kohlberg, entre d'altres, ens en parlen.

Està comprovat que existeixen determinades edats que faciliten més l'aprenentatge d'unes dimensions morals que unes altres i que van lligades a uns valors més que a uns altres.

Els valors dels joves d'avui no són els mateixos que abans... Han canviat amb el temps? No s'han sabut transmetre de la mateixa manera? Han caducat? Què ha passat?
Una de les característiques més importants dels valors és el seu dinamisme. Van canviant al llarg del temps i dels contextos. El que es valorava fa uns anys ara ja no té valor, perquè la societat també canvia i ofereix noves formes de ''vida bona''. Parlar de joves com una categoria general no em sembla correcte, perquè de joves n'hi ha de moltes menes. De tota manera, m'atreveixo a afirmar que els/les joves d'avui prioritzen uns valors que fa uns anys no eren prioritaris. No és qüestió de la forma de transmissió sinó de la importància que hi ha atorgat el context sociocultural actual. Però també cal notar que si abans determinades formes de transmissió, com per exemple l'autoritarisme, eren permeses, a hores d'ara són caduques. Una societat pluralista i democràtica on són presents diversos models de vida bona, on les maneres de relacionar-se han canviat, promou altres formes de transmissió de valors basades en el diàleg, l'ús de la raó i el respecte.

Una societat pluralista i democràtica on són presents diversos models de vida bona, on les maneres de  relacionar-se han canviat, promou altres formes de transmissió de valors basades en el diàleg, l'ús de la raó i el respecte.

Hi ha joves que sí que han conservat els valors dels seus pares. Com conviuen els joves amb valors amb els joves ''sense valors''?
No hi ha joves ''sense valors'' sinó joves amb un altre tipus de valors. Els joves que conserven els valors dels seus pares és perquè consideren que aquests valors transmesos orienten les seves vides de forma que els condueixen a la felicitat. Aquests pares van esdevenir models per als seus fills/es en qüestió de valors.

Quin paper tenen les noves tecnologies en la transmissió de valors?
Actualment, les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) tenen un paper rellevant en la transmissió de valors, amb relació a l'ús que se'n fa i la importància que tenen en la vida dels nois i noies. S'ha de tenir molt en compte aquesta qüestió, no deixar-la en mans de l'atzar sinó fer una tasca educativa per sensibilitzar-los en aquest sentit.

La manca de valors entre els joves influeix en la complicada interacció d'avui en dia entre professors i alumnes? I entre fills i pares?
No és la manca de valors la que influeix en les dificultats de comunicació entre professorat i alumnat i entre pares i mares i fills i filles, sinó les diferències que hi ha entre els móns que ens han vist néixer. Els adults d'avui vam néixer en un món ben diferent del que s'han trobat els nostres alumnes i fills. Si no fem intents d'acostament entre les dues cosmovisions -i nosaltres adults, en som els primers responsables-, serà molt difícil que hi hagi una bona interacció entre tots nosaltres.

http://www.familiaforum.net/parlemin.php?id=163

Sant Jordi 2014



http://www.ceesc.cat/SantJordi/

22 d’abril 2014

Conocemos a Loretta, 22 años


Loretta es una chica fantástica. Llena de energía y ganas de vivir. Ahora tiene 22 años y una vida plena. Se ha esforzado y valora su experiencia en un Centro Residencial de Acción Educativa de Intress, el CRAE Elima.

¿Con qué edad llegaste al CRAE Elima?

Llegué con 14 años y estuve allí hasta los 18. Fueron 4 años muy intensos que tengo presentes cada día.

¿Te acuerdas del CRAE cada día, entonces?

Sí.

¿De qué te acuerdas en especial?

Buah, de un montón de cosas y, la verdad, siempre cosas buenas. He de reconocer que era una niña muy rebelde y la liaba mucho. Me encantaba quedarme hablando, bailando en la habitación con mis compañeras y por la mañana no había quién me levantara. Recuerdo a mi tutora tirando de las sábanas y yo gritándole y pataleando porque no quería ir al instituto. Afortunadamente siguieron insistiendo, demostrando una paciencia infinita y gracias a eso, que entonces me parecía un agobio, he podido seguir avanzando.

Y además de su paciencia, ¿qué valoras del trabajo de los profesionales que conociste en el Elima?

Valoro su capacidad para ver en mí lo que yo era, más allá de mis formas. Me conocían y vieron mi potencial, mis opciones de futuro y apostaron por mí. Yo siempre he sido una persona que he necesitado sentirme libre y que me gusta estar en contacto con gente y conocer gente nueva. Me gustan los idiomas, se me dan bien y por eso yo quería hacer algo relacionado con todo eso. En el CRAE lucharon mucho para que yo pudiera sacarme el título de Técnico de Cabina de Pasajeros (vaya, de azafata!) y gracias a eso y a mi esfuerzo conseguí el título.

Siendo como dices, una persona que necesita libertad, ¿no te sentías encerrada en el CRAE?

Pues la verdad es que no. Como te digo, supieron darme lo que yo necesitaba. Estaba apuntada a fútbol, hacía alemán y muchas más cosas. Siempre estaba en contacto con gente diferente, haciendo actividades. Me sentía libre y como cualquiera que puede estar viviendo en casa con su familia.

Ahora tienes 22 años, ¿estudias o trabajas?

Jajaja, trabajo trabajo. Y me encanta. Trabajo en el aeropuerto de El Prat, en los mostradores de facturación. Es ideal para mí, estoy en contacto con las personas, hablando idiomas y es acorde a mi formación.

¿Qué te gusta de tratar con las personas?
Loretta entre Pilar Núñez (derecha), Directora de Infancia y Familia de Intress y Belén Albizu, piscoterapeuta familiar.
Me reconforta recibir la valoración por mi trabajo. Me siento genial cuando me dicen un “gracias” o “muy amable” y dar una atención cercana, como yo soy. Lo que sí me gustaría es tener un poco más de responsabilidad. Mis jefes me valoran y a mí me encanta organizar, tengo visión global y coordinar a diferentes personas, así que me gustaría tener un cargo más alto.

¿Y las dotes de organización de dónde las has sacado?

Yo soy una persona con iniciativa, con decisión, dinámica y que tiene las cosas bastante claras. Pero también es verdad que de adolescente no era precisamente un ejemplo de organización. No entendía que en el Elima fueran tan pesadas con lo de seguir unos horarios y unas rutinas. Ahora en mi trabajo veo que sin rutinas y organización, las cosas no salen.

Yendo más atrás en tu vida…¿cómo fuiste a parar al Elima?

Yo me escapé de casa a los 13 años porque en mi casa sufría violencia familiar. Estaba muy mal allí, había situaciones muy difíciles con mi madre y necesitaba escapar.

¿Culpas a tu madre de aquella situación?

La verdad es que ahora no. No guardo rencores porque, como te decía, me quedo con lo bueno. Yo llegué a España procedente de Ghana con mi madre y mi hermano. Al llegar aquí, la situación para ella se complicó. Mi padre pasaba mucho de nosotros y ella se hacía cargo de todo. Tuve un hermano más y para ella fue demasiada presión y explotó. Lo hizo mal, no digo que no, pero ella también lo pasó mal.

¿Ahora te hablas con tu madre?

¡Por supuesto! Vivo con ella y nos hemos reconciliado. Hemos podido hablar de todo lo vivido y le he dado una segunda oportunidad, que estoy disfrutando a su lado. Me gusta ir a tomarme algo con ella y hablarle de mis cosas, nos damos abrazos…No me puedo quejar.

¿Crees que estar en el CRAE te ha ayudado a asimilar todo lo vivido?

Por supuesto. En el CRAE no sólo las educadoras me han ayudado. También mis compañeras. Una de ellas ha sido vital en mi vida. Me daba fuerzas para seguir luchando cuando yo me ponía más perezosa. La veía a ella, que era constante, que hacía los deberes y que las cosas le iban bien, y me daba cuenta que el esfuerzo era útil.

Repites el tema del esfuerzo, de las rutinas…

Sí, porque es algo que he ido viendo en todas las personas que han marcado mi vida. Recuerdo a mi abuela, ya en Ghana, que me decía que todo en esta vida costaba y que había que luchar. De ella también he aprendido a coser. Todavía me veo de pequeñita mirando como enhebraba la aguja para coserme algunas 
cosas.


¿Y qué crees que ha sido importante por tu parte para llegar a ser quién eres?

Dejarme ayudar. Hay personas que se niegan, que se encierran y que no quieren ver más allá. Yo hubo un momento en que me di cuenta que las personas que me rodeaban en el CRAE querían mi bien y debía poner de mi parte.

Va, cuéntanos una anécdota que recuerdes especialmente de tus vivencias con las personas del CRAE.

Pues…Recuerdo en especial que yo todo lo quería comer con kétchup, con mucho kétchup y muchas veces no me dejaban. La Directora del servicio, Eva y mi tutora, me reñían y me decían que no había kétchup. Pero yo me las ingeniaba de cualquier manera. Me escapaba al McDonalds, cogía unos sobres y me los llevaba a la casa. Quizá como no me dejaban, mi rebeldía era hacer eso porque ahora, la verdad, paso bastante del kétchup.

Y a partir de ahora, ¿qué?

A partir de ahora mil cosas, mil planes. Me gustaría seguir trabajando en el mundo del turismo, pero me gustaría poder hacerlo en una ciudad como Nueva York. Mi sueño es vivir allí y ahora que tengo a mi tío y a un amigo “especial” en la Gran Manzana, me lanzaré en cuanto pueda. Tengo muchas ganas de vivir.

Entrevista realizada por María Fernández Santiago, Responsable de Comunicación de Intress

http://blogintress.com/category/infancia-y-familia/

21 d’abril 2014

Els nens erràtics per Ramon Miralpeix Jubany.

Treballo en una institució, en un centre específic, L'ALBA, format per una UME1 i un CD, que en moltes ocasions ve a ocupar el lloc de la darrera baula, anella de la cadena que constitueixen els diferents llocs per on ha anat passant el nen en edat escolar, nen a qui també per aquesta circumstància qualifiquem d'errant –es a dir, més enllà de l'errància estructural de molts d'aquests subjectes. 

Amb els que ens trobem és en una mena d'acoplament, o reverberació, si puc dir-ho així, entre l'errància 2 que “pateixen” els propis nois i la resposta que es troben en la realitat, especialment des de la institució escolar -no per res especial, sinó pel lloc que ocupa en l'ordenament social. Per entendre'ns, a la manera poc subjecte, continguda, a la manera erràtica de funcionar d'aquests nens, se'ls respon de tal manera que, la institució que hauria de contenir-los no pot, de manera que en ocasions s'inicia un itinerari sense massa sentit, erràtic, de centre a centre, erra que erra, fins a un darrer que té com a funció el fer de cotxe escombra en aquesta cursa, i on es certifica l'exclusió del nen del circuït ordinari, però també on, afortunadament per a molts, s'atura l'errància, l'anar d'una banda a una altra a la que estaven atrapats.

1.- Els marcs.
1.1. L'escola
La premissa universal d'un ensenyament obligatori orienta i ordena el camp on ens trobem, per una qüestió ben simple: prioritza el sistema escolar, és a dir político-social3 per damunt d'aquell a qui hauria de servir suposadament: el nen. 

Algunes conseqüències: 

a.- Per llei no hi ha, no hi ha d'haver, cap nen no escolaritzat, no hi ha nen entre 3 i 16 anys fora del marc escolar. Aleshores, aquest serà el camp on necessàriament apareixerà el ventall més gran de les “conductes no adaptades”, és a dir, d'entrada, no adaptades al marc. En aquest sentit, l'escola manté una relació privilegiada amb la salut, aquí ens referim a la “salut mental”- quan en la majoria de protocols, la valoració de la conducta pel que fa a la seva adaptació al medi és fonamental; és a dir, si les coses funcionen com han de funcionar, tot va bé, i si no, és un problema; però, és clar, el problema no es col·loca generalment en el marc on s'ha d'encaixar, sinó en aquell que no encaixa en el marc. 
Les solucions que s'implementaran tendiran a ser també universals: per a tots aquells a qui els passi X, que tinguin el problema X, trobaran una resposta X', dins del mateix marc.
Aquesta posició “totalitària” -en aquest sentit de per a tots- la podem veure i viure en el paradigma de l'escolarització “inclusiva”, és a dir: a la premissa: “tots els nens escolaritzats de 3 fins els 16 anys” -ensenyament obligatori- s'hi afegeix: “tots els nens a l'escola ordinària”. Tant una premissa com l'altra les podem col·locar en l'àmbit de l'ideal, i si hi afegim la realitat subjectiva que hi ha com a primera, és a dir, els nens i cada nen, poden tenir un valor molt diferent del que tenen a la realitat, poden tenir el valor de “tendir a”..., “de desitjar que”... Suposar la bondat l'escola, i la bondat de la mateixa escola per a tots – nivell de l'Ideal-, és molt diferent que la seva implementació en l'ordre de la llei, de la norma efectiva del “per a tots” – nivell del Superjò ; aleshores al sistema li surten nans... nens que no encaixen, i en el forçar aquest encaix hi ha sovint un recorregut, una errància, l'anar d'una banda a l'altra intentant que, ara sí, encaixi en el mateix marc.

1.2.- Allò social.
Ens interessa aquí allò social representat per les conselleries, regidories, ministeris d'afers socials, de benestar social... El nen es troba col·locat en un marc que li suposa una posició que ve fonamentalment definida per la “declaració universal dels drets del nen” (aquí, el punt de partida del marc és el dels drets, no el dels deures, la qual cosa dimensiona la qüestió de manera molt diferent que en el cas de l'escola, perquè aquí els drets són suposats d'entrada com a possibilitat de ser exercits, de manera l'ens social ha de vetllar pel compliment d'aquests drets quan hi ha alguna sospita que són conculcats. Un dels drets fonamentals és el d'empara per part dels seus pares, i quan això no és possible, de l'Estat.

En aquest sentit, ens trobem amb altres menes d'errar en els nens, quan, vetllant per aquest dret d'empara, alguns d'ells també tenen un recorregut per un circuït que passa per la família, també l'extensa, la tutela de l'estat en institucions destinades a aquesta finalitat, les famílies acollidores i les famílies adoptives. En una altra banda vaig treballar precisament la incidència d'aquesta errància en alguns nens.

Una mostra del que estem parlant – no li dono cap valor validable estadisticament- la tornem a trobar en un d'aquells camions escombra que és la institució en la que treballo. Dels 16 nois de la UME dels que m'ocupo jo com a clínic, 3 estan tutelats per la DGAIA i viuen en un centre per a nois tutelats, 2 més, tot i que viuen amb la mare, estan seguits per un EAIA4, i uns altres 2 són adoptats.

1.3.- El sistema de salut.
Només una pinzellada, perquè entre nosaltres comptem amb un veritable expert, el Dr Josep Moya, de manera que l'invito després, si vol, a afegir el que cregui convenient. No es tracta aquí d'un sistema totalitari en el sentit que deia abans de “per a tots obligatòriament”, sinó universal, en el sentit que tots hi tenim accés, si el necessitem.

Sabem que molts dels indicis que per un determinat clínic assenyalen cap una estructura psicòtica en un nen, per a altres indiquen només símptomes parcialitzats , que com a tals no inhabiliten la inclusió a l'escola ordinària, per exemple, símptomes obsessius i compulsió a repetir-los, quan són igualats a untrastorn obsessivo-compulsiu (TOC), o conductes disruptives, que acaben patinant cap al calaix de sastre del TDAH, o quan algun pediatre, davant el mutisme d'un nen, respon per la banda del desenvolupament, que ja madurarà, sense adonar-se que potser té un autista al davant.

Però tot es complica -o es simplifica-, quan en connexió amb el règim d'escola inclusiva i la pressió a la “normalitat” universal, ens trobem que hi ha un lliscament en el tractament dels problemes que ve de lo social, però també d'unes determinades posicions de la clínica: molts trastorns passen de ser psicopatològics a ser acadèmics, o d'aprenentatge: l'exemple més paradigmàtic el trobem en un trastorn classicament psicopatològic dur i tan greu com és l'autisme... La pressió d'uns pares que no accepten el que li passa al seu fill, sotmès a la psicosi més greu que coneixem, s'alia amb la política d'inclusió a l'escola ordinària i a una medicina psiquiàtrica que inscriu el diagnòstic en una classificació nebulosa com és l'espectre autista, o en un altre que llisca cap a la suposició d'un desenvolupament a fer -Trastorn generalitzat del desenvolupament (TGD) El resultat final és que l'únic tractament necessari per a l'autisme és per l'aprenentatge. No és estrany que una de les associacions importants dedicades a l'autisme porti per nom, precisament, “Aprenem”.

Alguns casos a tall d'exemple.
B és un noi que arriba als 12 a derivat des de l'EAP i un servei de salut mental infanto-juvenil. El seu recorregut és doble, per una banda, la que ve d'allò social: després de viure amb els pares, el pare mor, se li retira la custòdia a la mare per incapacitat de fer-se càrrec del nen a causa del consum de tòxics i la deriva que comporta, passa a ser tutelat per EAIA però mantenint la custòdia una àvia, i finalment és retirat de l'àvia i passa a una casa-residència de la DGAIA5. Paral·lelament des de l'EAP6, i des del servei de salut mental, mentre està vivint amb aquella àvia, és derivat a l'ALBA on encara segueix, a causa d'uns trastorns tan greus de conducta que el fan incontenible a l'escola ordinària. Les conductes disruptives són tan greus que posen en risc la integritat pròpia i la dels companys, això tant a l'escola com a casa. Els problemes comportamentals de l'escola es resolen immediatament amb el canvi de marc... “escolar”. Els problemes a casa hauran d'esperar més a resoldre's... fins el moment d'anar a la casa-residència de la DGAIA 

J és un noi que arriba derivat de l'Hospital de Dia, al qual havia anar a parar des del CSMIJ7, per uns trastorns de caire paranoic, que cursaven amb una impossibilitat de sortir al carrer, i per tant d'anar a l'escola, El seu recorregut, si vaig comptar bé, va ser de 8 escoles abans d'arribar a l'ALBA. No és clar que ni tan sols aquí pugui sostenir-s'hi.

M és un autista de 9a. Així va ser diagnosticat per un CDIAP8 i un Hospital de referència. Tot i això va ser derivat a un centre especial, i d'aquí, al cap de un parell d'anys, a l'ALBA on és atès al Centre de Dia. Quan arriba, als 7 a. només diu 2 paraules, la seva única relació amb els altres és amb el cos a cos, però no hi ha relació intersubjectiva, de diàleg. En aquest moment hi ha possibilitat comunicativa, a través de la paraula, de signes i d'imatges, i estableix un diàleg amb l'altre.

Una resposta concreta.
L'Alba, el Centre Específic on treballo, és concertat amb el Departament d'Educació i té un conveni amb el Departament de Salut
En aquest moment hi ha 68 pacients-alumnes, 21 al CD i 47 a la UME, quasi la meitat dels quals provenen dels EAP, poc més del 40 % de Salut -Hospitals, CSMIJ, Hospital de Dia, i UCA9- I la resta prové de la DGAIA, dels CDIAP i algun arriba derivat privadament.

S'organitza pel que fa a l'atenció als nens en dues àrees: L'Àrea Clínica, psiquiàtrica i terapèutica, i l'Àrea Socio-pedagògica.

Tots els nens s'atenen en les dues àrees, és a dir té un clínic de referència en la institució a més de formar part d'un dels grups de la UME o del Centre de Dia. En la majoria dels casos, aquest referent clínic és el seu terapeuta, i en alguns d'aquests un mateix nen és atès també psiquiàtricament al Centre. En aquesta àrea hi treballen actualment 3 clínics, de formació: dos psicòlegs clínics i una psiquiatre. 

Paral·lelament, cada nen és adscrit a una unitat socio-pedagògica... tot i la flexibilitat d'aquesta adscripció. A l'Àrea Socio-pedagògica hi treballen 30 professionals de molt diversa formació: mestres d'educació especial, psicòlegs, psicopedagogs, logopeda, logopeda especialista en llenguatge alternatiu i augmentatiu, tècnics d'integració laboral i d'inserció social, psicomotricista, art-terapeuta, a més dels 28 monitors de menjador i temps lliure.

Els nens són atesos en dos dispositius diferents depenent de la patologia amb què arriben:

UNITAT MÉDICO-EDUCATIVA INFANTIL I JUVENIL,i per a nens en edat escolar que pateixen trastorns que els impossibiliten l'estar en una escola ordinària, i que van des de les psicosis, fins a trastorns de la personalitat, o trastorns adaptatius de la conducta. Aquests nens segueixen, en condicions particulars per a cadascun, el propi currículum escolar.

CENTRE DE DIA ii : CENTRE ESPECÍFC per a nens i adolescents afectats de patologies més greus, que podem dividir bàsicament en autisme i psicosis infantils.
Lliguen aquesta estructura dos elements fonamentals, sense els quals no seria possible ni l'existència ni el funcionament de l'Alba: la Direcció, com podeu suposar, fonamental, de part de Daniel de Leon, i l'Àrea Administrativa, que per a molts nens constitueix un “recurs” més de la institució on anar a demanar alguna cosa, a mostrar algun treball... on sentir-se acollits d'una altra manera.
De com està estructurat el Centre, se'n poden deduir les finalitats a les quals serveix, és a dir, les seves raons... perquè no respon a cap model tipus, ni escolar ni de salut mental. L'aposta per la inclusió de l'Àrea Clínica com a part constituent de l'Alba és probablement el tret diferencial que es reduplica si hi afegim la seva orientació: psicoanalítica. Tota la institució queda tenyida per la mirada clínica sobre el nen o l'adolescent, des de les primeres entrevistes d'admissió, fins a les dues reunions setmanals amb els equips de la UME i del CD o les sessions clíniques, passant per les entrevistes de seguiment amb els pares, les reunions amb cada referent pedagògic, les entrevistes amb els clínics i referents socials externs, i naturalment, les sessions psicoterapèutiques i l'acollida “d'urgències”. El dispositiu obeeix a unes finalitats, com n'és una la d'intentar assegurar el màxim respecte per a cada subjecte, de manera que no quedi colgat pel discurs que genera al seu voltant com a malalt mental; en uns casos acompanyar aquest subjecte a una trobada no dolorosa amb els altres, en altres casos, a fer-se responsable de les seves decisions... 

Ens queden moltes coses per dir, i segurament aquest model pot ser contestat des de diverses posicions, tant del món educatiu com del món de la salut, però la seva raó més sòlida està en els efectes, en els resultats que es produeixen en la majoria dels nois i noies que hi passen.

1UME: Unitat Médico-Educativa.
2Del diccionari de l'IEC: Errar-.1 v. intr. [LC] Anar a l’atzar, d’una banda a l’altra. Erraven perduts per les muntanyes. 
2 intr. [LC] Desviar-se de la veritat, moralment del dret camí. He errat, perdoneu-me. 
3 1 tr. [LC] Equivocar, no encertar. Hem errat el tret. Hem errat el procediment. 
3 2 intr. pron. [LC] Ens hem errat de camí. 
3 3 [LC] anar errat Anar equivocat de camí o d’orientació intel·lectual o moral.
3Quan dic que orienta políticament, vull dir que la funció de l'escola no és altra que la de crear les anelles que són necessaries per seguir fent grossa la cadena: productors-consumidors.
4EAIA: Equip d'Atenció a la Infància i Adolescència.
5DGAIA: Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència.
6EAP: Equip d'Assessorament Psicopedagògic.
7CSMIJ: Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil.
8CDIAP: Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Primarenca.
9UCA: Unitat de Crisi per a Adolescents.
iLa Unitat Médico Educativa del Centre l'Alba és un dispositiu per a pacients-alumnes que necessiten d'una assistència en Salut Mental i a la vegada presenten necessitats educatives específiques.

Es tracta de patologies mentals d'aparició en el període de latència o en l'adolescència, trastorns de tipus esquizoide que debuten en l'adolescència, estructures psicòtiques no desencadenades amb símptomes positius de deliri o al·lucinacions, trastorns caracterials o psicopàtics, trastorns neuròtics greus amb conductes histriòniques o trastorns obsessius compulsius amb freqüents passatges a l'acte.
Són subjectes que en el moment post-crisis necessiten d'una atenció integral des del punt de vista medico-psiquiàtric, terapèutic i soci-educatiu.

Perfil dels alumnes-pacients de la UME:
Es tracta d'infants i adolescents en edats compreses entre els 7 i els 18 anys, que durant la seva vida escolar han patit dificultats, amb greus mancances en la realització de llaços interpersonals, familiars i socials, i amb constants transgressions de les regles, les normes i les lleis tan necessàries per a una bona convivència.
Cal tenir molt en compte que es tracta d'uns subjectes amb una història plena de rebutjos i expulsions, que mostren falta d'interès, apatia vers propostes fetes, impulsivitat i sovint agressivitat.

Organització de la UME
La U.M.E. està formada per sis unitats ( U1, U2, U3, U4. U5, U6 ) cada una d'elles en un espai o aula independents i coordinades per sis titulars d'aula, quatre educadors i un terapeuta ocupacional repartits de manera que es puguin fer agrupaments diversos amb més d'un professional per grup, de manera que es pugui oferir una atenció el més personalitzada.

Els grups U1 i U2 corresponen a la unitat infantil, on es dóna atenció a nens d'edats entre 7-8 i 11-12 anys.

Els grups U3, U4, U5 i U6 formarien la Unitat d'adolescents, amb alumnes pacients d'edats entre 12-13 i 18 anys.

En totes dues unitats es té en compte l'edat del noi/a i els seus coneixements previs sobre cada una de les matèries que ha de cursar pel tal d'elaborar un currículum el més ajustat possible a les seves característiques i necessitats.

iiCentre de Dia
El Centre de Dia atén una població amb problemes psiquiàtrics crònics, que impliquen un dèficit important del funcionament de l’individu, de la seva autonomia personal i social.

El Centre de Dia tindrà com a funció bàsica, oferir programes individualitzats de rehabilitació que permetin als individus aprendre o recuperar les habilitats necessàries per tal d’integrar-se i participar activa i efectivament al seu entorn social.

Organització:
Els usuaris del Centre de Dia es distribueixen en tres grans grups referents, depenent de la seva edat i el seu nivell educatiu i evolutiu:
  • Grup de petits, Grup de mitjans, Grup d’adolescents
  • Cada grup està atès per dos professionals, i puntualment per algun especialista que permet desenvolupar d'altres activitats amb finalitats educatives i terapèutiques per als alumnes atesos al Centre de Dia.
Activitats:
- Activitats pedagògiques portades a terme dins el grup-classe però que s’adapten i adeqüen a les necessitats individuals de cada alumne.

- Tallers: on es desenvolupen activitats específiques, amb un centre d’interès concret i un grup reduït d’alumnes, de manera que la tasca realitzada sigui vivenciada pel nen/nena i porti a terme el procés de manipulació, elaboració i consecució d’uns resultats.

http://psicoanalisiambnens.blogspot.com.es/

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...