La respuesta empática. ¿Por qué la gente no escucha?

Hoy vengo a hablarte de la respuesta empática. El artículo de hoy me gustaría que llegara al mayor número de personas posible porque creo que aborda un aspecto fundamental desde el punto de vista de cualquier relación interpersonal. Se trata, concretamente, de cómo respondemos a las personas que nos hablan, qué tipo de respuestas les damos habitualmente. De hecho, me paro a pensar por un momento y creo que este artículo no lo escribo para ti, sino para mí. De un tiempo a esta parte me he dado cuenta de la importancia que tiene responder a las personas de manera empática. Una manera de contestar que no hace más que acercarte al otro, que no hace más que establecer lazos de unión con las personas que quieres y que te importan. Te aseguro que llevar a la práctica la respuesta empática es más fácil de lo que crees. Si no, sigue leyendo y te lo enseñaré.

¿Qué es la respuesta empática?

Debo confesar que desconozco si existe este término respuesta empáticacomo tal. Lo cierto es que se me ocurrió mientras leía el extraordinario libro de Stephen R. Covey titulado Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva. En este libro Covey abordaba la expresión escucha empática. En su momento hice un artículo al respecto de este término bajo el título 5 Maneras de escuchar a tus alumnos. ¿Qué es la escucha empática? Debo reconocer que el término escucha empática no es un término fácil de definir, pero vendría a ser la escucha no de las palabras, sino del corazón.

Confieso que el término acuñado por Covey me fascinó desde el principio y es por ello que pensé que tal vez se podría desarrollar un poco más la idea de lo que se entiende por escucha empática. De ahí que se me ocurriera la expresión respuesta empática.

¿Qué entiendo por respuesta empática? Escucha empática y respuesta empática.

Para mí la respuesta empática tiene una parte mucho más activa que laescucha empática. La respuesta empática está pensada para responder con las palabras más que con el corazón. Es más, la respuesta empática tal y como lo veo es la escucha que genera un diálogo con la persona que tienes al lado y que tiene algo importante que decirte.

Muchas veces se comete el error de creer que una afirmación debe responderse con otra afirmación. Pues bien, la respuesta empática tal y como la planteo está enfocada más hacia las preguntas abiertas que no las sentencias cerradas. Este aspecto me parece fundamental porque implica un cambio muy significativo en la manera que tiene la gente de relacionarse.

Si he dicho anteriormente que la respuesta empática es eminentemente activa, es porque lo que pretende no es ser simpático con el otro, sino ser empático. Si quieres saber qué diferencia existe entre simpatía y empatía puedes hacerlo en el siguiente enlace. Esta diferencia me parece fundamental porque cuando quieres ser simpático simplemente das la razón al otro y acabas la comunicación. En cambio, si eres empático tu finalidad no es dar la razón al otro, tampoco consolarlo. Lo que hace la persona empática es abrir un diálogo y crear opciones. Si la escucha empática se basa más en los sentimientos, la respuesta empática se centra en generar opciones a través de preguntas abiertas. ¿Quieres aprender a elaborar preguntas abiertas? Puedes aprender a elaborar preguntas abiertas en el siguiente enlace.

Para que lo entiendas mejor he elaborado esta distinción entre:

• Sentencia (columna azul): Consiste en el enunciado que te hace una persona a ti. Este tipo de sentencia puede ser una preocupación, un problema, algo que le ha pasado, un acontecimiento importante…
• Falsa respuesta (columna roja): La falsa respuesta es la que debes evitar si quieres ser una persona empática. Si te fijas en la columna roja, podrás comprobar los siguientes rasgos:
• En todo momento hablas de ti y de lo que te pasa.
• Usas la primera persona (YO).
• No generas diálogo y, por tanto, no generas opciones.
• No preguntas, sino que respondes con tus propias sentencias. De hecho, podrías haber dicho lo que has dicho sin que la otra persona te hubiera hablado.
• No demuestras ningún interés por lo que te dice la otra persona.
• Quieres ser simpático, pero siendo simpático no te estás interesando en absoluto por la otra persona o, al menos, no lo demuestras.
• Respuesta empática (columna verde): La respuesta empática es la respuesta que genera opciones porque:
• Se basa en la generación de preguntas abiertas.
• Crea opciones.
• No busca la simpatía.
• No se centra en el problema, sino en posibles soluciones. Además, estas soluciones son compartidas.
• Demuestra interés hacia lo que le interesa a la otra persona (ejemplo de libros históricos).
• No ofrece consuelo. Ofrece opciones y en algunos casos ayuda de forma activa (tareas domésticas).

 

Como puedes observar en este recuadro, las falsas respuestas son algo habitual en muchos entornos. Basta que hagas la prueba en casa o en tu trabajo y te darás cuenta de que desgraciadamente es un tipo de respuesta abunda y mucho.

La respuesta empática. A modo de conclusión.

No quiero acabar este artículo que no sea confesando que me hacía mucha ilusión desarrollar esta idea en Justifica tu respuesta. Si has leído el artículo, te habrás dado cuenta de que ser una persona empática no requiere de ningún tipo de esfuerzo. Lo que requiere la empatía es tiempo, interés y dedicación hacia el otro. Creo que una de la cualidades que mejor nos define es la capacidad que tenemos de escuchar a los demás. Porque escuchando nos hacemos partícipes de las inquietudes, preocupaciones y anhelos de los demás. Así que espero que esta entrada te haya hecho reflexionar sobre cómo puedes empatizar con las personas y desde ahora mismo practiques con los tuyos, con los que tienes cada día a tu lado y que forman parte esencial de tu vida. Y cuando la practiques, no olvides regalarle a cada una de esas personas a quien quieres la mejor de tus sonrisas.

Aprovecho para recomendarte el libro de Stephen R. Covey porque en él descubrirás de manera efectiva de qué manera puedes ayudar a los demás ayudándote a ti mismo.

http://justificaturespuesta.com/la-respuesta-empatica-por-que-somos-tan-malos-respondiendo/

Agressions que marquen per Xavier Tedó

El ’ciberbullying’ suposa un perfeccionament de l’assetjament físic ambconseqüències més greus per a les víctimes 

 

Una fotografia amb un nen amb cops a la cara i tot de dits assenyalant-lo. Això és el primer que ensenya el psicòleg Marc Masip als alumnes de secundària a les xerrades que fa sobreciberbullying als instituts. Tots els alumnes de seguida ho identifiquen com a assetjament. Aleshores el director de Desconnect@, un programa psicoeducatiu per fer un ús racional de les noves tecnologies, els pregunta qui ha assetjat: “Jo aixeco la mà perquè no tinguin por d’admetre-ho i progressivament gairebé tots l’aixequen, són pocs els que no ho fan”. Després els demana que expliquin com s’han sentit i reconeixen que superiors, poderosos, millors. La sorpresa arriba quan els insta a dir qui és l’agredit. “Tots aixequen la mà també perquè asseguren que l’assetjament el fan i el reben diàriament i els agrada emfatisar-ho, tot i que sigui qüestionable”, anota Masip.

Els sentiments que tenen quan són víctimes d’atacs es mouen entre la impotència, el malestar i la ràbia. El problema d’aquesta plaga que no deixa de ser una adaptació o un nou complement de l’assetjament físic és la reincidència: “Els agressors se senten molt malament i penedits quan han comès un escarni, però ho fan igualment”. La solució, a parer seu, passa per la sensibilització, per posar-se en la pell de l’agredit: “Quan empatitzes amb el dolor és més fàcil. Cal treballar prèviament perquè no es produeixin aquestes conductes, ja que la prevenció sempre és exitosa. Cal educar a no ser assetjadors”, afirma el màxim responsable de Desconnect@.

Amb tot, no es mostra gaire optimista que es pugui acabar amb l’assetjament, sigui del tipus que sigui: “La impulsivitat, l’autoestima o el desig de pertinença al grup dels adolescents fa que sigui complicat eliminar del tot aquests comportaments, encara que es va millorant perquè els centres educatius estan molt conscienciats i ho treballen a les aules”. El gran problema, però, és que sovint els agressors no són conscients del mal que poden causar: “Crec en la bondat i la innocència de les persones i penso que al principi no s’adonen del mal que provoquen, però després si es perllonga amb el pas del temps, sí”.

El ciberbullying, que comença entre els dotze i els catorze anys, quan adquireixen els primers aparells electrònics, afecta més les noies que els nois, segons els últims estudis publicats: “Elles són més addictes a les xarxes socials que no pas ells i per tant són més assetjadores i pateixen més assetjament. Hi ha molta enveja, competència entre elles i no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de difondre o publicar alguna informació. Una noia de quinze anys un dia em va dir: «Ens matem entre nosaltres»”.

Més pervers

El ciberassetjament té unes peculiaritats pròpies que el fan tant o més nociu que el físic. “És un derivat de l’assetjament clàssic que pateix el gras, el setciències o la noia a qui diuen «puta», però l’atac és més constant, més fort, més intens, perquè a casa també reps les crítiques, els insults o les humiliacions i això et fa sentir més indefens perquè no s’acaba mai”, apunta Masip. L’anonimat de les xarxes socials contribueix, a més a més, a fer que augmenti la sensació d’inseguretat.

La psicòloga Rosa Guillén, que ha abordat diferents casos, hi coincideix: “Es tracta d’un perfeccionament de l’assetjament clàssic, d’un nivell superior de perversitat del que ja es consideraria violència psicològica per la incapacitat de control dels efectes devastadors de la immediatesa de divulgació”. En aquest sentit, Guillén subratlla: “En uns segons es passa de l’anonimat a ser diana d’unes ferides difícils d’esborrar al món virtual; amb una violència psicològica sistemàtica i sostinguda en l’espai i el temps”. Tot i que no li agrada generalitzar, la psicòloga explica que el perfil dels assetjats s’acostuma a relacionar amb menors amb baixa autoestima, amb dificultats per relacionar-se -que li impedeixen pertànyer al seu grup d’iguals- i que tenen una mala comunicació amb els pares. “Va venir un noi de dotze anys a la consulta per problemes de rendiment escolar. Havia viscut molts canvis en el seu entorn: separació dels pares, canvi de domicili, pèrdua dels amics... i patia mal de cap, de panxa, insomni i ansietat. Aquests són factors d’alerta i gràcies a la feina conjunta que vam fer amb els pares i l’escola vam descobrir que feia un parell de mesos que rebia missatges intimidatoris i humiliants dels seus companys de classe per l’enveja que tenien per les seves bones notes”, revela Guillén.

Aquest és un exemple que posa de manifest que a vegades els atacs no provenen d’un únic adolescent: “Solen formar part d’un grup on tenen la necessitat de fer-se veure com a líders, però també n’hi ha d’altres que actuen esperonats per la resta o que callen per por de patir el mateix tracte vexatori”. Masip corrobora que els grups de classe de l’escola que es creen a WhatsApp, Telegram o aplicacions semblants són els canals que es fan servir per humiliar un company: “Són xats que teòricament serveixen per parlar de deures, exàmens o treballs, però afavoreixen el ciberbullying perquè molts volen demostrar que són grans trepitjant els altres”.

La suplantació de la identitat de l’assetjat rere un perfil d’una xarxa social és un altre cas comú perquè no requereix cap procés de verificació de dades. La violència masclista també utilitza aquest assetjament, com exposa Guillén: “Cada cop és més freqüent utilitzar el ciberassetjament com a mitjà de control de les relacions socials de l’altre -el lloc i moment de connexió-, així com a xantatge emocional i d’intimidació que va minant la seva autoestima i la seva capacitat de deslligar-se del cicle de violència”.

Un dels problemes afegits a l’hora d’eradicar els atacs és que molts menors confessen no haver-ho compartit amb els pares per la por que els retiressin el dispositiu. Masip ho confirma de primera mà: “La por a la repercussió, al fet que li prenguin el mòbil, el castiguin o el portin al psicòleg fa que callin, per descomptat”. No culpabilitzar els agredits de la situació viscuda esdevé essencial perquè no siguin víctimes per partida doble. “Hem de fer-los veure que no són culpables i que totes les persones tenim dret a ser tractades amb dignitat i a ser protegides de qualsevol forma de violència”, sentencia Guillén.

Alumnes referents

Els Mossos d’Esquadra van impulsar el curs passat un projecte innovador, en col·laboració amb el departament d’Ensenyament, que consisteix a formar alumnes de tercer d’ESO perquè siguin ells mateixos els que facin els tallers de prevenció de ciberassetjament als estudiants de primer. Posteriorment aquests alumnes es converteixen en referents de l’alumnat perquè els notifiquin qualsevol atac per poder-lo traspassar al professorat. “El taller De tu a tu el vam implantar l’any passat en més de noranta instituts amb alumnes voluntaris i els resultats han sigut molt positius. Les denúncies arriben molt més ràpid perquè l’interlocutor és més proper”, afirma Ferran Resina, cap de la Unitat Central de Proximitat i Atenció al Ciutadà.

Aquesta és l’última acció dels Mossos en la seva tasca de conscienciar els adolescents sobre els perills d’un mal ús de les noves tecnologies. “Fem moltes xerrades de prevenció en el marc del programa Internet segura i el ciberbullying és a les aules, per la qual cosa en parlem sovint”, assenyala el subinspector. Hi ha raons de sobres: “És un assetjament ràpid, universal i que perdura en el temps. Les conseqüències són més dures perquè un vídeo burlant-se d’algú es difon massivament entre el grup i arriba fora d’aquest entorn”.

Als tallers de simulació que organitzen, els alumnes han de confessar al professor qui és l’assetjador de la classe i la majoria responen que no el delataran, que no són uns espietes. “Quan els preguntes si també pensarien el mateix si fos un amic seu, ell mateix o el seu germà petit, tots s’esveren i diuen que aleshores no ho permetrien”, explica Resina. Aquí hi ha la clau de volta: “Els donem les eines perquè la víctima ho denunciï i l’agressor no ho faci i sàpiga que la seva conducta és un delicte, però és el grup classe qui desactivarà l’agressor o l’activarà. Si es deixa portar pel líder, del seu posicionament depèn que l’assetjament continuiï o s’aturi”.

Aquesta metodologia d’actuació d’incidir en el col·lectiu es porta a terme de manera exitosa des de fa uns anys a Finlàndia. El mètode Kiva, que s’ha estès a Bèlgica, Luxemburg, Nova Zelanda o el Regne Unit, ha permès en el 79% dels casos eliminar l’assetjament escolar i en el 18% reduir el nombre de casos. Aquest sistema, que involucra els pares amb reunions i xerrades, pretén que aquells alumnes que observen l’assetjament i l’accepten moguin peça treballant aspectes com el respecte pels altres i l’empatia amb l’ús, per exemple, de videojocs. Unes denúncies que poden fer arribar a una bústia virtual de manera anònima per evitar represàlies. El que és important sempre és fer el primer pas.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Agressions-Que-marquen_0_1459054091.html

Document marc del programa per al desenvolupament de plans locals per a la inclusió social

Document que vol ser una eina que faciliti el disseny, la implementació i l'avaluació de l'estratègia per a la inclusió social als àmbits local i comarcal, de forma consensuada amb els actors dels territoris i coordinant la utilització dels recursos existents.

Document marc del programa per al desenvolupament de plans locals per a la inclusió social. Barcelona: Departament de Benestar Social i Família, Institut Català d'Assistència i Serveis Socials, 2014. 39 p. (Col·lecció Eines; 19)

Exemplar consultable als centres DIXIT