31 de gener 2014

“Barris i Crisi” al CEIP Mestre Morera (Ciutat Meridiana)

29 de novembre de 2013. 50 nens i nenes de 5è i 6è de primària al gimnàs del CEIP Mestre Morera, preparats per escoltar les explicacions de dos investigadors de la UAB sobre un estudi que parla del seu barri (i d’altres barris similars), de com s’ha vist afectat per la crisi, i de com la gent s’organitza per generar respostes a aquesta situació. Aclarit que no som investigadors de laboratori, sinó que el que estudiem són fenòmens socials i que la conversa és la nostra principal eina de treball, comencem l’explicació amb una història. La història d’una selva que pateix una gran sequera, davant la qual el lleó decideix construir un dic de contenció per assegurar-se la disponibilitat d’aigua, impedint-ne l’accés a la resta d’animals. El petit colibrí emprèn el camí cap a la presa d’aigua i amb el seu petit bec transporta la poca aigua que pot cap a la resta d’animals. Agraïts, però preocupats per la integritat física del colibrí, els animals l’animen a deixar-ho estar. L’esclat d’un incendi, però, els obliga a tots a actuar. Junts, fan caure el dic del lleó, aconseguint que l’aigua arribi un altre cop a tothom.

La història ens parla de la crisi (la sequera), de com els més poderosos (els lleons) aprofiten l’avinentesa per fer-se amb el control dels béns comuns (l’aigua), i de com la resistència i la transformació d’aquesta realitat només es pot produir a través de l’acció valenta de les persones (com el colibrí) i, sobretot, a través de l’acció col·lectiva (entre tots els animals).
Comencem preguntant-los-hi per la crisi. Mans aixecades. Tots volen parlar. Les seves respostes expressen una preocupant capacitat d’anàlisi sociològica. Ens parlen de les persones que es queden sense feina; de les famílies que no poden pagar l’hipoteca, ni l’aigua, ni la llum; de les persones que són expulsades de casa seva (tots saben què són els “desnonaments”); de com moltes families es veuen obligades a ocupar els pisos on viuen; ens parlen de la fam, i de la carència de béns bàsics; però també denuncien que no tothom es veu igualment afectat per la crisi; els hi costa entendre perquè els bancs els fan fora de casa quan els pares perden la feina (“per què ho fan si quan els bancs donen un préstec ja hi guanyen molts diners?”); es queixen que s’apliquen retallades als serveis dels que en depèn la gent més necessitada, però que continúa havent-hi diners per aquells que més en tenen.

El lector pensarà que exagerem, que posem en boca d’ells les nostres idees preconcebudes. En absolut. Aquests nens s’han fet sociòlegs i adults per la força, amb 10 i 11 anys. Ens parlen de la crisi com si la patissin els altres, però en realitat ens estan parlant d’ells, del que probablement viuen a casa seva cada cop que tornen de l’escola. La directora del centre ens parla de les necessitats entre el seu alumnat, de com el menjador escolar s’ha convertit en l’únic àpat diàri que fan molts d’aquests infants. La pràctica totalitat dels alumnes que es queden a menjar a l’escola ho fan gràcies a una beca menjador.

Continuem explicant-los-hi que, davant d’aquesta situació, les persones protesten, reivindiquen, i s’ajuden les unes a les altres. Ara més que mai. No és res nou per a ells, ja que viuen en un barri on es concentren els problemes, però també les actuacions solidàries i de protesta. Un nen expressa que està cansat de tanta cridòria, i que li agradaria viure en un barri més “normal”. Posa com a exemple Bellvitge, on hi viu la seva àvia. Un altre, que també coneix aquest barri de l’Hospitalet (curiosament, molts el coneixen de primera mà), el corregeix: li explica que en aquest barri els veïnat sempre ha sortit molt al carrer, i que moltes de les coses que ara tenen, (jardins, parcs, espais per jugar) les van aconseguir els veïns fent xivarri.

Aprofitem per fer-los-hi cinc cèntims de la història de Ciutat Meridiana. Com la resta de barris que estem estuidant, Ciutat Meridiana és un barri nascut en els 70 per acollir persones immigrades d’altres parts de l’estat espanyol. Ho tenen clar. Tothom en aquest barri és “immigrant”. Alguns són fills dels fills d’immigrants dels anys 60. Altres ho són de la immigració més recent. La directora sentencia: “el 100 per cent dels alumnes d’aquesta classe són fills d’immigrants”. Aquest és un tema important a l’escola, on s’hi van donar molts conflictes racistes. La feina de l’escola ha estat incomensurable. De racisme, a l’escola, ja no n’hi ha més. No és l’únic èxit d’aquest centre. De projectes solidaris i per a la cohesió social, en té molts.

La directora del centre, la Noemi Rocabert, és potser qui més s’assembla al petit colibrí del conte amb el que hem començat l’exposició. No és una mestra qualsevol. Això es fa palès des del moment en que comences a parlar amb ella. Tota una funcionaria, sí, una servidora pública absolutament compromesa amb la seva feina que ha traslladat i comparteix aquest esperit amb el seu equip docent, dedicada amb totes les seves energies (que en són moltes) a la millora educativa i social del seu alumnat. La Noemi ha investigat sobre la història de Ciutat Meridiana, i complementa les nostres explicacions amb algunes anècdotes que expressen bé els orígens d’aquest barri humil: en els inicis, el centre Mestre Morera no tenia clavegueram, i aquest només es va aconseguir gràcies a la campanya reivindicativa de les famílies de l’escola, que portaven orinals en senyal de protesta; el veïnat va organitzar un concurs a veure qui caçava la rata més gran, per tal de reivindicar la desratització del barri; un veí del barri segrestà un autobús i el conduí cap a Ciutat Meridiana, per tal de demostrar que per allí sí que hi podien circular els autobusos, fins llavors aïllat, només connectat amb la resta de la ciutat per un tren de la RENFE amb molt baixa freqüència. Avui aquest esperit de lluita i solidaritat continua, i són els nens qui ens posen exemples: la gent que evita els desnonaments, les persones que col·laboren en els bancs d’aliments, la gent de l’associació de veïns a qui pots anar a explicar els teus problemes, o els seus padrins, persones que estan desenvolupant activitats o donant suport econòmic a l’escola per a que tots els infants tinguin accés a uns bens bàsics que l’administració no està proveint.
Aquesta història de les lluites veïnals, de fet, ha estat una constant en el barri, i gràcies a elles, les millores han estat significatives. La biblioteca o el metro són exemples que ningú no ens discuteix. Les escales mecàniques ja són una altra història. El “Papa Mòbil”, l’ascensor que transita per una de les pendents més fortes del barri, “sempre està espatllat”, es queixen els alumnes. Els sociòlegs podem caure fàcilment en una visió romàntica de les lluites col·lectives per a la millora urbana. Davant d’aquesta visió idealitzada, el nen que reclamava poder viure en un barri més “normal”, “sense tanta cridòria”, ens fa reflexionar. No hauria de ser tot tant complicat. En això, precisament, consisteixen els sentiments ambivalents que el veïnat expressa cap el seu propi barri: orgull per haver sigut part activa en la seva construcció i la seva millora; esgotament i desesperació al constatar que no hi ha res que s’assoleixi de manera “normal”, sinó que tot ha de ser assolit per la via de la reivindicació. En la dictadura i en la democràcia. El canvi no ha estat tant radical.

Els problemes de Ciutat Meridiana tenen molt a veure amb la seva ubicació, darrere de les muntanyes de Collserola, envoltada d’autopistes, vies de tren i el polígon de Can Cuyàs. A Ciutat Meridiana, els hi expliquem, acaba la ciutat de Barcelona. “Millor dit, a Ciutat Meridiana comença la ciutat”, ens corregeix un menut de 10 anys. Aquest és el canvi de xip que aquest barri necessita. Ciutat Meridiana és un barri històricament oblidat, i les millores aconseguides en els darrers anys gràcies a les lluites i reivindicacions veïnals no van ser suficients per afrontar les problemàtiques sorgides amb l’esclat de la bombolla immobiliària. Els efectes de la crisi estan sent devastadors en aquest barri, potser més que no pas en qualsevol altre lloc de la ciutat. Però Ciutat Meridiana també té l’oportunitat d’esdevenir una “nova àrea de centralitat”, per utilitzar els termes que tant agraden a l’Ajuntament. Una àrea de centralitat en el camp de la innovació per a la transformació social i urbana. Ciutat Meridiana és un barri solidari i reivindicatiu, i aquest és un valor que en el context de la crisi ha esdevingut fonamental. Ara només cal que les administracions l’acompanyin: que no retallin més els seus serveis; que no reprimeixin més la seva població; que incrementin els recursos per donar resposta a les necessitats existents; que afavoreixin i que recolzin les iniciatives veïnals. Tot perquè aquest barri, on la ciutat comença, esdevingui un espai d’oportunitats per als seus infants.

http://barrisicrisi.wordpress.com/category/casos-destudi/

CONTENCIÓ EMOCIONAL AMB PERSONES AMB DIVIERSITAT FUNCIONAL

Quan l’objectiu principal d’una intervenció o d’un servei és la contenció emocional crec que s’han de valorar molts elements que normalment s’ignoren. La contenció, en certs casos i situacions, es favorable per la persona ja que pot evitar que certes conductes perilloses augmentin o es repeteixin. Però la problemàtica rau en el moment en què la contenció esdevé una característica principal de la persona i envaeix qualsevol acte d’intervenció. En aquest moment és fàcil caure en el parany de simplificar, estigmatitzar i etiquetar el subjecte amb el concepte de contenció. Per por a una alteració conductual, es procura tenir el subjecte submís, passiu, quiet i callat. Així, es converteix una persona en una no-persona, en algú a qui s’evita que pugi pensar i actuar per si mateix. En cap moment intento amagar situacions en què obrir portes perquè aparegui la identitat subjectiva o quan s’intenta indagar en els sentiments, pugi comportar greus alteracions conductuals. 

És més, en aquests casos penso que s’aplica una contenció positiva, ja que l’objectiu final de la intervenció és un benefici pel subjecte. Sóc plenament conscient que aquestes situacions existeixen, però no puc comprendre que afectin i influeixin d’una manera decisiva en l’esfera de la intervenció social. En alguns casos la contenció s’utilitza generant una doble problemàtica moral i ètica. Per el treballador és més fàcil tenir els usuaris i usuàries “Continguts” i l’argument perfecte i justificador és que és beneficiós per ells. Però, per a qui és més beneficiós? Amb la meva pròpia experiència he aprés que quan deixes expressar-se, quan afavoreixes que actuïn tal i com són, quan la contenció passa a un segon terme, apareixen nous elements en la personalitat dels subjectes. I aquests nous elements impliquen treball, feina per l’educador. Quan ofereixes llibertat i seguretat perquè una identitat floreixi, sorgeixen elements molt positius, però evidentment també de negatius.

I s’han de treballar, requereixen atenció i de saber posar límits per respectar a un mateix, als altres i a l’entorn. Aquí és on apareix el conflicte, ja que en diverses ocasions es premia la contenció per evitar que sorgeixin els elements personals i subjectius. Aquest fet l’anomeno contenció negativa, quan l’objectiu real de la contenció no és la seguretat física o psicològica del subjecte, sinó que és el benefici o la tranquil·litat del professional.
Des d’aquest punt de vista, i en l’àmbit de persones amb diversitat funcional, crec que hem de deixar crear, expressar-se, riure, plorar, cridar, ballar i sobretot deixar que siguin ells mateixos. Des d’aquest concepte, i des del de contenció negativa, entenc que la visió de la relació professional – usuari s’estableix des de la perspectiva psicoanalítica on la distància és essencial per la teràpia. I jo necessito trencar aquesta distància quan es treballa amb la diversitat funcional. I trencar-la en el punt just per obtenir una visió objectiva que ajudi a actuar amb claredat, però també per aconseguir la proximitat suficient per viure les situacions amb empatia i en conseqüència respondre amb més humanitat.

http://educaciocritica.blogspot.com.es/2013/11/contencio-emocional-amb-persones-amb.html

Projecte a Catalunya, Empowering Care

Justificació del projecte

Les noies joves que viuen en centres tutelats sota la responsabilitat legal de l’administració pública són un grup altament vulnerable, ja que es troben en una posició en la qual interseccionen diversos factors que poden generar situacions de discriminació i violència, tals com el gènere, l’edat, la situació de desemparament i l’internament.

Diversos estudis d’abast internacional mostren que un percentatge important d’aquestes noies han patit violència. A més, les recerques també apunten a que els rols de gènere tradicionals són generalitzats i persistents entre elles, fet que pot conduir a futures situacions de violència en un moment clau en el desenvolupament sexual i emocional de les noies.

Objectius del projecte

El projecte Empowering Care té un doble objectiu:
  • Millorar el coneixement sobre la prevalença i les característiques de les experiències de violència i abús contra les noies d’entre 14 i 18 anys que viuen en centres de tutela sota la responsabilitat legal de les autoritats públiques a la Unió Europea.
  • Empoderar a les noies joves perquè pugin protegir-se i prevenir situacions de violència masclista.
De forma més concreta, el projecte persegueix els següents objectius específics :
  • Adquirir coneixement sobre la prevalença i les característiques dels diversos tipus de violència masclista i abús experimentats per les noies joves que viuen en centres de tutela sota la responsabilitat legal de les autoritats públiques a Catalunya, Itàlia, Xipre, Bulgària i Finlàndia, tan abans com després d’entrar als centres de tutela. A més, el projecte també vol estudiar els estereotips i creences de gènere de les noies, així com les seves percepcions entorn a les relacions afectives i sexuals.
  • Transferir el coneixement obtingut a través de la recerca en el desenvolupament i implementació de programes d’empoderament per noies tutelades als 5 països. L’objectiu dels programes d’empoderament és donar eines a les noies per la protecció i la prevenció d’elles mateixes i de les seves iguals vers els diversos tipus de violència contra les dones, especialment la violència en l’àmbit de la parella.
  • Sensibilitzar professionals que treballen amb les noies en centres de tutela sobre la necessitat d’intervenir tenint en compte la perspectiva de gènere, la idoneïtat d’aplicar eines per l’empoderament de les noies, la necessitat de fomentar la igualtat de gènere com a valor essencial en tota la intervenció, així com la promoció de relacions afectives i sexuals igualitàries en un moment clau en el desenvolupament personal de les noies.
  • Sensibilitzar a persones amb responsabilitat política, els i les treballadores públiques i altres actors i actrius rellevants a nivell europeu sobre la necessitat d’incloure elements per a la prevenció i protecció vers la violència, així com programes d’empoderament en la provisió de serveis públics per a noies tutelades sota la responsabilitat legal de les autoritats públiques.

Activitats i productes del projecte

1. Recerca qualitativa sobre les experiències de violència i abús, les percepcions dels rols de gènere i les relacions afectives i sexuals de les noies de 14 a 18 anys que viuen en centres de tutela a Catalunya, Bulgària, Xipre, Itàlia i Finlàndia.

Com a resultat d’aquesta recerca, s’obtindran:

- Cinc informes de recerca, un per cada país.

- Un informe comparatiu de la recerca en anglès.

- Un article acadèmic sobre les experiències de violència i abús, les percepcions sobre els rols de gènere i les relacions afectives i sexuals de les adolescents que viuen en centres de tutela als països participants.

2. Elaboració i implementació de programes d’empoderament amb 15 noies a cada país, amb l’objectiu de promocionar relacions afectives i sexuals igualitàries i lliures de violència.

3. Redacció de recomanacions polítiques en matèria de noies tutelades i violència masclista.

4. Elaboració de materials pràctics per a professionals amb recomanacions i indicacions sobre com empoderar a noies tutelades.

Aquests materials pràctics inclouran:

- Un manual per a professionals disponible en les 5 llengües dels països socis i en anglès.

- Un mòdul formatiu online part d’un curs multidisciplinar sobre violència elaborat i allotjat a la plataforma de la Universitat d’Oulu (Finlàndia) amb continguts sobre aquesta temàtica disponibles en finès i anglès.

5. Activitats de formació, difusió i sensibilització del projecte per a professionals, classe política i investigadors/es arreu d’Europa, tals com:

- Dos seminaris de difusió del manual adreçats a 30 professionals a cada país soci.

- Conferències finals a cada un dels 5 països socis per difondre els resultats de la recerca i del projecte, els materials creats i sensibilitzar a la classe política, als treballadors i treballadores públiques, a investigadors i investigadores i a tothom qui pugui mostrar interès sobre el tema.

- Pàgina web del projecte, la qual incorporarà tots els materials i productes elaborats.

A Catalunya el projecte compta amb el suport i la col·laboració de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i l’Institut Català de les Dones.

http://www.empoweringcare.eu/the-project-across-europe/projecte-a-catalunya/

Demanen més pisos assistits per a menors tutelats

Un estudi de la UdG recomana seguir invertint en l'autonomia i l'educació de les persones d'aquest col·lectiu
L´acte de la presentació de l´estudi. departament de benestar
 Els menors de 16 a 18 anys amb tutela necessiten més pisos d'acollida. Aquesta és una de les conclusions d'un estudi elaborat per l'equip de recerca sobre Infància, Drets dels Infants i la seva Qualitat de Vida de la Universitat de Girona -UdG-, que també recomana "seguir invertint en l'autonomia i educació dels joves que han estat tutelats".

"Jo estaria molt malament si no m'haguessin donat l'oportunitat del pis. Espero que no el tanquin mai". Són les paraules d'una jove usuària en un grup de discusió que plasma l'estudi. En aquest sentit, els joves entrevistats coincideixen a afirmar que el pis assistit els ha permès "saber com organitzar-se, com gestionar el temps i els diners, a conviure i a fer les feines de casa. I en definitiva, a créixer, a ser autònoms i responsables".

Malgrat els problemes de convivència que poden sorgir entre aquests joves, els professionals que treballen amb joves extutelats de més edat veuen necessari crear "més diversitat d'oferta de pisos per a majors de 18 anys que abasti joves amb característiques i circumstàncies diverses".

La consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, va presidir ahir l'acte de presentació de l'estudi, que es titula "L'atenció als joves extutelats a Catalunya: evolució, valoració i reptes de futur" i que ha estat elaborat per Carme Montserrat i Ferran Casas de la UdG.

Programa amb bons resultats
El principal resultat del treball conclou que els programes que es duen a terme amb els joves extutelats donen bons resultats, tant des del punt de vista del suport educatiu, com econòmic, com d'habitatge. Per aquest motiu, l'estudi recomana mantenir els actuals programes que ofereix l'Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat -ASJTET- en col·laboració amb diferents entitats. D'aquesta manera, els autors estableixen que invertir en autonomia i educació en la franja dels joves vulnerables representa treballar de forma eficaç i eficient per a la seva inclusió social. Els responsables del treball també suggereixen que cal perfeccionar "el sistema de recollida de dades per avaluar els resultats en un futur i diversificar l'oferta de serveis". Amb això, pretenen que arribin a més joves que surten del sistema de protecció, "sobretot joves amb algun tipus de discapacitat, malaltia mental o problemes de conducta".

La recerca, que ha estat finançada per la Federació d'Entitats amb Projectes i Pisos Assistits -FEPA-, ha consistit, en primer lloc, en una anàlisi secundària de la base de dades de l'ASJTET sobre 5.538 joves atesos entre 1994 i 2012. Posteriorment, s'ha fet un estudi qualitatiu mitjançant 15 joves, 4 grups de discussió de joves i 1 de professionals, en el qual hi ha participat 49 joves i 10 professionals. I, finalment, un estudi quantitatiu a través d'un qüestionari dirigit als professionals dels centres residencials i serveis que atenen joves d'entre 16 i 21 anys, amb un total de 218 participants.

Enguany es compleixen 20 anys dels primers programes de suport per a nois i noies de 16 a 21 anys que han estat tutelats per l'Administració a través del Departament de Benestar. Durant aquests anys, més de 6.000 joves han estat atesos per l'ASJTET.

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2014/01/31/demanen-mes-pisos-assistits-joves/654257.html

El CIRE presenta el seu model de reinserció a escala internacional

L’empresa de Justícia va participar en una trobada a Malta per donar a conèixer el sistema de formació d’interns de Catalunya
El CIRE va presentar el seu model de formació d’interns en una trobada de reinserció internacional. L’objectiu central del congrés, que va tenir lloc a la ciutat de Silema (Malta), era identificar les capacitats i competències que han d’adquirir els monitors de formació de les presons per millorar l’efectivitat dels programes educatius, establint un clima de confiança amb els interns.

El seminari internacional es va emmarcar en el projecte Free-it, del qual el CIRE és part integrant. Free-its’engloba dins del programa sectorial d’aprenentatge permanent Grundtvig, que té per objecte l’intercanvi de bones pràctiques en l’àmbit de la formació. El CIRE és un dels 10 partners que participen en aquest programa, liderat per Itàlia, amb la finalitat de desenvolupar pautes útils que es puguin implementar en la tasca diària dels formadors dels centres penitenciaris i educatius d’Europa.

Aquesta ha estat la segona trobada organitzada en el marc del projecte Free it, després de la sessió inaugural que va tenir lloc el passat mes d’octubre a Venècia (Itàlia). Free-it està finançat pel Fons Social Europeu, dins les seves polítiques de cooperació internacional.

Pel fet de conjugar de manera integral la formació, l’ocupació i la inserció, el CIRE ha esdevingut una referència internacional en matèria de reinserció sociolaboral.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Justicia/menuitem.5cc82a0852a4ada8cc497c10d8c0e1a0/?vgnextoid=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=4194b2fec9593410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

El CIRE col·labora amb el Banc dels Aliments

Interns dels serveis exteriors van participar desinteressadament amb la fundació classificant 20.000 quilos de menjar procedent de la campanya del Gran Recapte
El CIRE va col·laborar amb el Banc dels Aliments. En concret, una colla d’interns en règim semiobert que actualment treballen a les brigades de serveis exteriors del CIRE es va oferir per fer tasques de voluntariat amb aquesta fundació, atesa la situació d’urgència que tenia el Banc dels Aliments per classificar els productes aconseguits durant el Gran Recapte de Nadal.

Així, dotze interns en règim de semillibertat van participar com a voluntaris en la jornada final de classificació dels aliments, en què van participar un centenar de persones separant i emmagatzemant els diferents tipus de menjar per assegurar que es distribuïssin abans de la seva data de caducitat. Els serveis exteriors del CIRE són colles d’interns propers a la finalització de la seva condemna que treballen en àmbits com el manteniment urbà, la neteja forestal, els trasllats o les reformes, amb vista, entre altres objectius, a l’adquisició d’hàbits que els ajudin a multiplicar les seves possibilitats de reinserció.

Aquesta feina garanteix que la major part dels aliments provinents dels punts de recollida quedin perfectament emmagatzemats, llestos per ser distribuïts immediatament a les entitats beneficiàries i a les persones necessitades. La classificació dels aliments rebuts al Banc dels Aliments de Barcelona es va fer a una nau industrial cedida per la ZAL–PRAT, al carrer de Ca l'Arana, 24-26, del Prat de Llobregat.

El Banc dels Aliments és una entitat benèfica sense ànim de lucre basada en el voluntariat, amb l’objectiu de recuperar els excedents alimentaris de les empreses i redistribuir-los gratuïtament entre les persones necessitades del país, evitant tot malbaratament o mal ús dels aliments, per lluitar contra la pobresa alimentària i contribuir al desenvolupament sostenible per a un món més net.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Justicia/menuitem.5cc82a0852a4ada8cc497c10d8c0e1a0/?vgnextoid=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1db9efc1767e5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=679a40d9f1c73410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

30 de gener 2014

RIURE ÉS SA, MOLT SA


La verdad sobre el engaño de Change.org

ELS PERILLS D'INTERNET

Mai ho controles tot ni estàs a l'última en tots els aspectes. Vols ajudar i a vegades fiques la pota...

Això ho dic en relació al ciberactivisme.

Ara han començat a sorgir veus que en són contràries des de l'activisme social. Per què?

D'una part -l'article que tot seguit us reproduiré- pel fet que tota la nostra informació queda penjada en el núvol i la poden fer servir ves a saber per a què i a més sovint per anular-la o recuperar-la t'acaben fent pagar tot i que sigui teva. De l'altra perquè algunes plataformes de les més populars -en especial Change.org- no resulten gaire fiables. Circula un video per la xarxa que mostra com una persona vota repetidament en una mateixa "causa" i el web no reacciona. Això a més que en no signar realment ni deixar el teu DNI les votacions només tenen vàlua en el sentit d'exercir pressió però mai podrien validar-se per exemple per exercir una iniciativa legislativa popular.

Caldrà doncs reflexionar en els aspectes a favor i en contra i estar a l'aguait en tot moment.

Cinco excelentes razones para salir de la Nube
El Sol no se pone nunca en Google Street View

La gente todavía no se ha dado cuenta de lo grande que es esta oportunidad -decía Eric Schmidt en 2004. - Empieza con la premisa de que los servicios y la arquitectura de datos debería estar en servidores. Nosotros lo llamamos Cloud Computing.

La arquitectura de datos no debería estar en servidores ni llamarse Computación en la Nube, pero es natural que al presidente ejecutivo de Google le guste más así. Esto es porque cuando dice “la gente” no se refiere a nosotros sino su propia empresa y a Facebook, Apple, Twitter, Amazon, Microsoft, eBay y Paypal. Y la “gran oportunidad” de la que habla es convertir nuestro espacio público en su espacio privado con la natural intención de lucrarse el máximo posible, pero nosotros tenemos buenas razones para no participar. Para empezar, estas cinco:

1. Te roban lo que es tuyo. Hace unos días tuve que pagar a Flickr para recuperar fotos que yo misma subí hace cinco años. Aunque sólo me hicieron falta unas horas, tuve que abonar tres meses (6.95$) porque es el mínimo que acepta la plataforma por dejarte acceder a los contenidos de mi propia cuenta. Pero lo que dicen cuando abres esa cuenta es que su objetivo en el mundo es “ayudar a la gente a mostrar sus fotos a las personas importantes de su vida”. También te dejan firmar con tu cuenta de Google o Facebook. Y al final, te recuerdan: “Flickr loves you!”.
Este es el primer gran problema con la Nube, que todo lo que sube a la Nube no vuelve a bajar. Desde el software que subimos a la Mac App Store a la crítica de cine que publicamos en Blogger, cada palabra tuiteada, cada foto compartida, cada coma de cada correo correo que mandamos Gmail, cada canción que hemos subido a Myspace. Una vez en su servidor, todos esos datos dejan de ser nuestros para convertirse en suyos y no los piensan devolver. Cuando borramos una foto de nuestra cuenta en Facebook o limpiamos una barbaridad que se nos escapó en Twitter, los datos desaparecen de nuestra vista pero no se borran jamás. Son nuestro historial indeleble y es la moneda de cambio de la Red Social. 

2. Su verdadero negocio es tu vida. No son nuestras fotos, nuestras canciones, nuestras cartas de amor ni el video de nuestra boda, aunque se lo queden todo. Es la visión granular y estratosférica de todos y cada uno de nuestros movimientos o, para usar el eufemismo favorito del negocio, nuestra Inteligencia Colectiva. Es tan valiosa que, dicen sus expertos, ayuda a "descubrir nuevos mercados, prevenir enfermedades, conectar procesos políticos, combatir el crimen y manejar el tráfico”. En otras palabras, vender nuevos productos y controlar a la población. Si algun día me detienen por manifestarme delante del Congreso, toda esa información es el oro con el que me van a enterrar. Y Facebook es todo lo que Stasi siempre quiso ser y no pudo: todos los colegas, familiares y amigos vigilándote las 24 horas del día y apuntandolo todo con etiquetas. Sin malas caras ni canciones protesta ni filtraciones a la prensa capitalista. Gratis.
El verdadero negocio de la Nube es vender nuestros datos a empresas que quieren saber qué vendernos la próxima primavera y a gobiernos que quieren anticipar nuestra reacción cuando suban el IRPF, bajen las pensiones y vendan las infraestructuras públicas a sus deudores. Y a la CIA, el FBI y la Interpol y a mucha otra gente que no conocemos. Pero no lo llaman espiar (¿te dice el diablo que es el diablo?), lo llaman Big data.

3. Es totalitaria. Nos somete a gobiernos que no hemos elegido democráticamente. La mano de Obama alcanza incluso a aquellas empresas cuyos servidores están repartidos por Kuala Lumpur, San Sebastián o Hong Kong, que es donde estaban los de Megaupload antes de que se los llevara el FBI. ¿Cómo distinguimos una empresa norteamericana de otra que no lo es? Porque acaba en .com, .org .net. ¿Cómo sabemos dónde están sus servidores? No lo sabremos pero da igual.
A cambio de ver cualquiera de los 86 capítulos de los Soprano a cualquier hora del día desde nuestro portátil, móvil o tableta, quedamos a merced de la Patriot Act, la NSL (National Security Letter), SOPA y (pronto en sus pantallas) CISPA, todas leyes que garantizan a las empresas, proveedores de servicios y miembros de la administración norteamericana un acceso continuo, ilimitado e impune a todo lo que importa en nuestras vidas, sin debernos ninguna explicación.

4. Su estrategia es centralizar la Red. La arquitectura de la información no es tecnología sino política: si no me creen estudien atentamente este mapa. Tim Berners-Lee imaginó una Red parecida al P2P donde cada célula es a la vez cliente y servidor y se comunica con libertad y autonomía con cualquier otra célula, una sencilla solución tecnológica para evitar la censura, la explotación, el abuso de poder y el monopolio. La Nube propone exáctamente lo contrario, una estructura feudal donde todas las comunicaciones pasan por un operador que todo lo ve y todo lo sabe (si la Nube fuera una ciudad, se parecería a Moscú).
En una estructura P2P, el cliente/servidor tiene que poner su parte de los recursos (memoria, procesador y ancho de banda) pero a cambio puede leer sin ser visto, hablar sin ser escuchado y comprar sin ser espameado por terceros. La Nube pretende privatizar las infraestructuras públicas; cuando hayan acabado, empezará a cobrar por todo lo que antes era gratis. ¿Vamos a renunciar a todos nuestros derechos a cambio de llenar reproductores cada vez más pequeños?

5. Es una vieja historia. Con la centralización renunciamos al futuro de Internet, porque el negocio que plantea Schmidt no es nuevo sino viejo y se llama tele por cable. Con nuestra colaboración, la Nube pronto se convertirá en un frente borrascoso de tecnologías y servicios que peleará contra otras plataformas unidas para ganarse la atención de los usuarios y establecer los estándares de mercado. Antes o después dejaremos de comprar banda ancha para comprar acceso a una galaxia de contenidos u otra. Unos pagarán por las noticias y/o las series mientras que otros tendrán sólo el fútbol y la Red Social de los que aman el fútbol. Y los que no puedan pagar tendrán un canal donde sólo se pueden hacer dos cosas: ver anuncios y comprar.

http://jordirieraaragay.blogspot.com.es/2013/02/els-perills-dinternet.html

Arden Hayes VS Justin Bieber



L’espontaneïtat d’un nen/a és única

Fa bastants dies, estava veient a YouTube un vídeo de Justin Bieber en una entrevista, en el que ell, joiós, explicava que havia visitat molts països, fins que el presentador del late night show, amb picardia, li va preguntar quants continents hi ha. El més curiós és que Bieber deia haver viatjat molt, però va començar a desvariar-se dient països en comptes de continents, entre ells Canadà (primera notícia que fos un continent). El presentador va haver d’ajudar-lo per recordar-li que Europa era un continent, tot i que després d’uns segons de tensió, el noiet va recordar-ho amb una petita ajuda del presentador al dir França.

Suposo que aquest noi puja a l’avió, i tant li és anar a Xina, que anar a Alemanya, com anar a Guatemala, no els situa a cap lloc, ell és ciutadà del món.

Per contrapartida a Justin Bieber, hi ha un nen que es diu Arden Hayes de 4 anys, justament d’Estats Units, apassionat de la geografia. Va ser entrevistat per Jimmy Kimmel, un presentador irònic que sol fer entrevistes a nens i nenes mantenint una serietat sorprenent, amb un espai televisiu que mai pot estar preparat completament gràcies a l’espontaneïtat dels nens/es.
Ja al principi de l’entrevista a mi em va deixar bocabadada quan el nen, suposo mentre esperava ser entrevistat, es va estar mirant el mapa mundi del seu darrere, i es va adonar que aquell mapa era antic i un dels països ja havia tingut una divisió política diferent temps després.

Només seure el presentador, el nen va mencionar el detall, que evidentment Jimmy Kimmel va quedar-se fred, sense esperar-se la situació. El nen seguia defensant la seva postura pel reconeixement dels països en qüestió. Per tant, no es tracta d’un simple aprenentatge memorístic, sinó que el nen viu el que sap i li agrada conèixer sobre geografia.

No només reconeixia cada un dels països i les capitals, sinó que ensenyava al professional a pronunciar correctament els noms dels països, treien importància als errors comesos, mentre el presentador quasi demanava disculpes per la seva errada, amb la dificultat de mantenir la serietat davant del petit prodigi. T’adones que és impossible que estigui tot guionitzat, quan el nen inclòs protesta si avancen les respostes a la pantalla.

El nen era conscient que vindrien regals per la feina ben feta, però mentre tots pensàvem que no ens podria sorprendre, de nou et deixa glaçat, ja que prefereix quedar-se un puzle que no pas una tablet que té aparaulada amb els seus pares, i li regala l’aparell al presentador mentre baixa com pot d’una cadira alta amb el puzle a la mà.

Recordo un espai del programa de Jimmy Kimmel on van apareixent diferents nens i nenes, i en un dels torns, el presentador pregunta als nens <<Qui és l’home més ric del món?>>, i una de les nenes es mira el presentador, es queda pensant una estona i, de cop, respon que el més ric és Batman. El presentador li pregunta com es diu l’actor, amb ànims de fer-se el despistat, i ella diu: <<Bruce Wayne!>>, sense perdre la seva cara seria i convincent.

A un altre vídeo, aquesta vegada buscant la sensibilitat, la ONG Acción contra el hambre graba als nens i nenes per parelles amb la finalitat de plasmar les seves reaccions davant una situació tensa, amb ànims de fer-nos pensar als adults. Cada un d’ells té un plat al davant amb una tapa, desconeixen que hi ha a dins, així que abans de quedar-se sols, la noia els explica que hi ha el seu berenar i que poden anar menjant mentre esperen. Els nens destapen el plat i, un d’ells té un entrepà i l’altre no. Alguns reaccionen mirant la tapa, altres es miren i riuen, però la reacció de tots és compartir l’entrepà quedi com quedi la meitat, però sobretot que l’altre no es quedi sense menjar.

Un altre vídeo que circulava per les xarxes és el de la nena que està amb el seu pare a la cuina, asseguts a taula preparant un flam al plat. El pare despista un segon a la nena i es menja el flam d’un sol cop, en tornar al front la nena, s’adona que no està el seu flam, reaccionant amb sorpresa. Mira al seu pare, mira sota la taula, pensa en què ha passat molt estranyada, fins que el pare li dóna un altre flam al plat. Amb aquestes que torna a distreure a la nena i és menja el flam d’un sol cop amb la pífia de què aquesta vegada ja s’ha adonat, i la nena reacciona amb tristesa mentre el pare riu.

Tot i que tinc un preferit, el vídeo del nadó de 10 mesos que està content a la seva cadireta, i la mare li pregunta si vol una cançó. En quant la sent cantar ja comença a emocionar-se, les primeres llagrimetes apareixen, però no de tristor, sinó un sentiment cap a la mare i escoltar-la, que deixa a un bocabadat. Un vídeo que ha estat publicat a les xarxes socials arreu del món.

http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/46040/reaccions-en-video-de-nens-i-nenes-i.html

Menors i NNTT: A tres clics dels continguts inapropiats

La qüestió és eterna i seguirà sent-ho fins que un dels dos implicats no desaparegui. Ens referim als problemes de protecció dels menors davant les noves teconologies

Difícilment desapareixerà cap dels dos elements de l'equació i per això qualsevol proposta que minimitzi l'impacte que tenen les NNTT sobre els nens i nenes sempre serà positiva. Abans d'això, però, les xifres revelen que hi ha una desprotecció evident i que el repte no està sent abordat des d'Espanya, amb la importància que requereix.

Segons una enquesta realitzada per B2B International i Kaspersky Lab anomenada Consumer Security Risk, quan els joves busquen les cançons dels seus artistes favorits a Youtube estan només a tres clics de continguts inadequats. A més, afegeix que el 34 per cent dels pares espanyols confirma que els seus fills han accedit alguna vegada a continguts inapropiats i que el 13 per cent, dos punts per sobre de la mitjana europea, utilitza el Smartphone o la Tablet com a mitjà d'entreteniment sense la supervisió dels seus pares.

Aquestes dades s'han de posar en contraposició amb la certa desídia dels pares pel que fa a aquests temes D'aquesta manera són molts els que no fan servir programari de control o els que no donen valor alguna a la seguretat dels seus fills a internet.Com sempre estem davant d'un tema que en realitat on té l'arrel és en la pròpia educació dels pares .

http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/46162/menors-i-nntt--a-tres-clics-dels-continguts-inapropiats.html

Mercè Castro Puig: "Després de la mort d'un fill la vida pot tenir, d'alguna manera, més sentit"

Dol Amb la mort del seu fill Ignasi, Mercè Castro va començar un procés molt dolorós que ha acabat en una "capacitat més gran d'estimar". Ho explica a 'Palabras que consuelan' (Plataforma) i al blog 'Como afrontar la muerte de un hijo', en què dóna eines per transcendir el dol
La periodista Mercè Castro ha fet un llarg procés de dol per la mort del seu fill. Ara ajuda altres persones a transcendir el dolor.

Tornaven en cotxe d'un dinar familiar de Sant Esteve quan un vehicle que anava en sentit contrari va perdre el control i va topar contra el seu. L'Ignasi, que tenia 15 anys, es va donar un cop al cap i ja no es va despertar. Va morir després de tres dies en coma. "A tots ens agradaria que la mort seguís un ordre i primer morís la gent més gran, però la vida d'això no hi entén, i hi ha morts que considerem fora de temps".

I no hi estem preparats.

En el cas de la mort d'un fill, hi ha gent que, inconscientment, opta per quedar-s'hi. El dolor és tan fort que la persona es va tancant. M'agrada parlar per a les persones que decideixen tirar endavant i travessar el dolor. Moltes vegades he pensat que no ho aconseguiria i he tingut alts i baixos. S'ha de tenir molta paciència amb un mateix. El dol és un procés que demana molt de nosaltres perquè s'ha d'afrontar un gran canvi interior. Comences el dol sent una persona i l'acabes sent una altra.

¿Hi ha una vida abans del dol i una altra després?

La vida mai serà la mateixa que abans. Una sacsejada d'aquest nivell et descol·loca i et reobre el que estava mal tancat, i per això penso que es necessita el suport de terapeutes. Encara que el dol és personal i intransferible, hi ha coses que són generals, com tenir la voluntat de sortir-ne i crear moments amorosos i felicitat en el teu entorn. Quan t'estàs morint no serveix el compte corrent, ni el prestigi social ni els títols. Només serveix que algú t'agafi la mà i et reconforti, i això només es pot fer amb amor, perdó i acceptació del que està passant. I això que es veu clar en una situació límit, cal aplicar-ho en el dia a dia amb els veïns, companys de feina... Fins i tot amb qui no t'entens! Perquè ell també et pot fer de mestre.

És possible tornar a estimar la vida.

Sí. Ningú se'n va ni un minut abans ni un minut després de quan ha de marxar.

Aquesta idea suposo que dóna molta serenitat, però arribar fins aquí...

És un procés. Al principi no en vols ni sentir a parlar, ni tan sols pots dir la paraula mort unida al teu fill. Però en aquest llarg camí -que en el meu cas va durar anys- un acaba acceptant que la vida és com és. I tinc la certesa que ningú neix ni mor quan no toca. I morir és molt semblant a néixer: l'energia no es crea ni es destrueix, es transforma.

Quan va començar a sortir-se'n?

El dolor t'esquinça per dins durant molts mesos. Crec que vaig estar dos anys una mica fora del món. Em vaig permetre sentir totes les emocions -tristesa, por, culpa, frustració...- i en alguns moments vaig tenir la por de tornar-me boja. I és normal. Costa molt sortir del llit, costa molt pensar que te'n sortiràs. Però un dels meus motius era ensenyar al meu altre fill que després d'un cop així és possible tornar-se a aixecar, i sabia que ell no ho aconseguiria si no ho feia jo.

La vida pot tornar a tenir sentit després de la mort d'un fill.

I, d'alguna manera, pot tenir més sentit, perquè jo ara sé que el sentit de la meva vida és donar i rebre amor, i abans no ho sabia. Però això és un procés i el dolor i el temps no curen.

Es diu que el temps ho cura tot.

El temps no cura res. L'epicentre del dolor està intacte. El que cura és el que tu fas per transcendir aquell dolor. És l'actitud, el treball intern...

I com es pot transcendir el dolor?

Primer, no negant el que sents. Jo vaig estar molt de temps ignorant que sentia ràbia, perquè la mort d'un fill produeix molta ràbia i, si no la treus, t'enverina. En canvi, si la saps expressar de manera positiva és un motor.

Hi ha parelles que es trenquen després de la mort d'un fill.

Jo ho comparo amb quan neix un fill. Si a la parella hi havia amor, s'enforteix. Si no, es trenca, perquè ningú aguanta res després de la mort d'un fill.

I com viuen el dol els germans?

Tenen un paper dolorós. S'han quedat sense un referent i tenen uns pares com mai havien vist. Per amor als pares es mostren com si no passés res, però per dins estan destrossats. Aconsello que se'ls doni ajuda terapèutica perquè pugin expressar el que senten sense por de ferir o entristir més els pares.

Vosaltres parleu de l'Ignasi i recordeu anècdotes seves.

I també recordem quan s'enfadava. Perquè un dels perills és idealitzar el fill mort i això impedeix el benestar dels altres fills, que mai poden lluitar contra un germà absent que agafa la categoria d'ésser superior.

La maternitat no s'acaba quan mor el fill, escriu al llibre.

Una de les coses que més agraeixo haver après amb la mort de l'Ignasi -i ningú ho hauria d'aprendre així- és que l'amor perdura i va més enllà de la mort. Aquest descobriment em fa sentir menys sola. És com estar embarassada, et sents sempre acompanyada.

L'entorn a vegades no sap com actuar. Hi ha paraules que consolin?

Al tanatori les paraules sobren. Però hi ha un altre tipus de llenguatge: el de les mirades, les abraçades, els somriures... No serveix de res dir "Has de distreure't", "Tenir un altre fill"... El que serveix és escoltar. I, més endavant, oferir eines o llibres que a altres persones els hagin anat bé però amb respecte.

Com es troba ara?

Molt feliç, perquè he sigut àvia. Tornem a tenir l'entorn amorós que teníem. No estic en dol per la mort de l'Ignasi. Hi pot haver moments de nostàlgia, però és una nostàlgia molt dolça.

http://www.ara.cat/premium/societat/MERCECASTRO-PUIG-Despres-dalguna-Mes_0_1075692445.html

29 de gener 2014

La importància de la lectura en els nens

La lectura és la clau prodigiosa de la informació, de la cultura, del món de la ficció, de la fantasia… Aconseguir-la no és tan senzill: està a l'abast de tots els nens, però amb condicions. La col·laboració dels pares és necessària per impulsar el procés d'aprenentatge.

Hi ha una labor familiar de preparació extremadament important abans que els nens aprenguin a llegir, i de seguiment, després. Encara que resulti increïble, es recomana posar als nens en contacte amb la lectura a partir d'un any aproximadament. Parlem de contes amb grans imatges i poc text, que s'aniran complicant i ampliant a la mesura de el “lector”. 

Mereix la pena “perdre” el temps amb els nens llegint-los i explicant-los històries perquè els efectes poden ser molt positius. A curt termini aquesta activitat permet: 

Enriquir la relació adult-nen.

En aquesta relació màgica, nen-adult-lliuro, el pare, la mare són els encarregats de maravillar al seu fill amb el llibre i de descobrir-li el món sorprenent que guarda. Aquests moments de “lectura” són molt gratificants, perquè estan, a més, embolicats en afectivitat.

Familiaritzar al nen amb els textos.

• Acostumant-li a l'objecte: al nen li agrada imitar als seus pares. 
• Mostrant-li que els petits signes negres tenen un significat. 
• Fent-li experimentar la permanència de la paraula escrita. 

Quan arribi al col·legi, la lectura li semblarà una activitat necessària i interessant.

Ampliar i organitzar l'univers del nen.

Tant les imatges com els textos li ajudaran a: 

•Conèixer el món. 
•Conèixer-se a si mateix. 
•Dominar l'entorn real. 

Els textos li avançaran, a més, futures experiències.

Desenvolupar les capacitats mentals del nen.

• Memòria. El nen podrà explicar el conte que li ha llegit, seguint les imatges. 
• Llenguatge. A través de la lectura sentida, el petit ampliarà el seu vocabulari i aprendrà frases cada vegada més complicades. 
• Capacitat d'abstracció. El nen estableix la relació entre els objectes que ha vist en la realitat i la representació dels mateixos en les il·lustracions. Pansa, en conseqüència, a un nivell d'abstracció. 
• Imaginació. A partir de la imatge i del text, el nen comença a construir la seva pròpia representació, a crear una realitat en la seva ment. 

Idees que ajuden

• Un nen de set anys no digereix qualsevol llibre. Si no comprèn el que llegeix, no desenvoluparà una autèntica activitat de lector. 
• El lector principiant necessita un text a la mesura de les seves capacitats, adaptat a la seva sensibilitat, que tingui en compte la seva lenta progressió. 
• La lectura-plaure és un magnífic entrenament per entendre i apreciar els llibres de text. I els llibres de text suggereixen aficions i altres lectures. 
• Cal deixar al nen triar les lectures. Si no acaba un conte, tal vegada no sigui per mandra o *inconstancia, senzillament s'ha equivocat en l'elecció. Tindrà moltes oportunitats en la seva vida escolar i familiar per trobar temes interessants. 
• Per acompanyar a un lector que comença, cal conèixer els seus gustos. Animals, bruixotes, la prehistòria… 
La proposta ha de ser àmplia i variada. Si un nen està fascinat per un tema, decidirà voluntàriament detenir-se a comprendre el text, ajudat per les imatges. 
• Al principi convé seguir llegint-li els textos, perquè la seva lectura és *dificultosa i lenta i pot acabar tallant la comunicació. 
• No s'ha de confondre la lectura escolar, que és un exercici de progressió, i la lectura-plaure. En la lectura-plaure es pot equivocar, interpretar malament el sentit. No importa. Ell solament es corregirà. 
• La cita periòdica i puntual amb la lectura-plaure és molt positiva. 
• Llibres, revistes, còmics. La qualitat és l'important. 

El que llegeix de nen…
Els especialistes en lectura estan d'acord en què llegir és un hàbit, un plaer, que difícilment s'adquireix en l'edat adulta. I que l'afició a la lectura té moltes possibilitats de consolidar-se quan s'ha despertat en la infantesa. 

De vegades escoltem als pares lamentar-se: “al meu fill no li agrada llegir”. I ho diuen amb certa inquietud. 

En realitat, hi ha moltes persones a les quals no els agrada llegir. És una qüestió de temperament, d'interessos, de mitjà… Llegir és una activitat *contemplativa que necessita concentració, silenci, aïllament, immobilitat, exclusivitat. 

Però, malgrat les excepcions, l'afició a la lectura depèn també de com s'hagi abordat la qüestió quan els nens ja llegeixen. Moltes vegades s'ha considerat que un nen sap llegir perquè pronuncia una frase escrita. Als sis o set anys aproximadament, comença a utilitzar un codi, però li farà mancada temps per saber utilitzar-ho realment. Perquè saber llegir és apropiar-se del text: triar la lectura, llegir ràpidament, ser capaç de servir-se del text per a alguna cosa, parlar del missatge, completar-ho i ampliar-ho amb altres lectures. 

Recompensa

Llegir demanda un esforç i cal rebre una recompensa. Hi ha moltes formes d'entrar en la lectura. Es llegeix para:

•Instruir-se i aprendre
•“Créixer”
•Passar una bona estona
• Pensar i reflexionar
• Viatjar
• Conèixer altres formes de pensar
• Afirmar la personalitat
• Relaxar tensions
• Informar-se…

Com varies els plaers de la lectura? Per fer que un principiant gaudi, no hi ha com els relats curts o els còmics. I encara hi ha més recursos a explotar…

Llibres d'activitats
Llegir per realitzar una recepta o per plantar flors en la balconada també és lectura! En plaure de dir “Ho he fet jo”, s'afegeix l'orgull d'haver desxifrat els passos a seguir. Ara existeixen molts llibres pràctics destinats als més joves. En ells, les etapes es descriuen pas a pas i solen estar molt bé il·lustrats.
Els llibres per dibuixar també estan molt de moda. En poques paraules, conviden al nen al fet que completi un dibuix o que imagini un univers… Entre aquests llibres gràfics convé escollir els que expliquen una història i/o proposen també que escriguin un alguna cosa. 

Textos curts d'activitats
Acudits, endevinalles, charadas i jocs de paraules de tot tipus formen part de les “lectures encoratjadores” per als principiants. Aquests textos es troben sobretot en les revistes infantils, on apareixen intercalats entre dues lectures més denses. No hi ha gens millor que aquest zàping per descansar una mica sense fer grans esforços de “descodificació”. No l'hi negueu al vostre fill: en adquirir poder sobre les paraules, també fa progressos. A més, els acudits es comparteixen en família i entre companys: explicar el que s'ha llegit és també avançar una mica en el camí de la lectura.

Llibres de divulgació
El vostre fill no ha esperat a saber llegir per bombardejar-vos a preguntes, i la seva ànsia per explorar el món és major que mai. Els àlbums de divulgació també li poden ajudar a endinsar-se en la lectura. Per començar, poc text i molta imatge. El nen fulleja al seu ritme, es deté en una il·lustració, desxifra un peu de foto. A poc a poc, passarà a una lectura més lineal, sobre temes que desperten la seva curiositat. Als nens de 6 o 7 anys els encanten els llibres sobre animals: d'una banda tenen un component afectiu però, a més, responen a una veritable necessitat d'explicar el real.

PÀGINES: CONTES DE TOT TIPUS


http://recursospedagogics-alba.blogspot.com.es/p/la-lectura-en-els-nens.html

Un lector no neix, es fa

Que els nens llegeixin és una activitat que depèn en gran mesura dels pares i mares. Se'ls ha d'animar a llegir ja que els llibres contribueixen a la seva formació i educació. L'hàbit de la lectura augmenta la seva creativitat i estimula la imaginació. Si els nens llegeixen des de ben petits, els serà més fàcil, quan siguin grans, resoldre conflictes, afrontar diferents situacions i prendre decisions.

Beneficis que aporta la lectura
Si els nens agafen l'hàbit de llegir, aconseguiran beneficis i avantatges per a tota la vida. Llegir fomenta la imaginació, la intel·ligència, la capacitat verbal, la concentració i a més enriqueix el seu vocabulari. És fonamental per als nens que els pares i mares els llegiu contes o llibres quan són petits ja que afavoreix la comunicació afectiva.

No s'ha d'esperar a què els nens llegeixin perquè tinguin contacte amb els llibres. S'han de crear lligams i hàbits entre els llibres i els nens des de ben petits. Els nens haurien d'escoltar històries i contes almenys una estona cada dia. Al mati, després de dinar, a la tarda, abans d'anar a dormir...qualsevol hora és bona perquè els pugueu llegir un conte en un ambient tranquil i relaxat.

Els podeu llegir contes curts al principi, fent una veu diferent per a cada personatge, els podeu cantar i fer que ells també s'impliquin amb els protagonistes. S'han de repetir les frases perquè la lectura sigui més interessant per a ells.

Mai és massa aviat per començar a llegir als nens. Als quatre o sis mesos els nadons poden enfocar la vista en els dibuixos i es comença a desenvolupar la coordinació dels seus ulls amb les mans. En aquesta etapa els podeu començar a introduir en el món dels llibres, els podeu parlar i assenyalar dibuixos. Al final del primer any, molts nens ja poden assenyalar ells mateixos els dibuixos. Aquest és un pas molt important en l'aprenentatge del llenguatge. Més endavant, quan llegeixen una vegada i una altra els seus llibres favorits es desenvolupa un altra pas important: el d'ajuntar el so de la paraula amb la paraula escrita. Els nens que miren contes i llibres amb dibuixos, seran futurs lectors.

Quan son més gran és important discutir les històries que han llegit, què us expliquin el que han llegit, què puguin fer-vos preguntes, comparar el que han llegit amb situacions quotidianes i ressaltar els valors positius com poden ser l'amistat, l'amor, la lleialtat, la constància o la bondat.

Actualment al mercat es troben llibres per a totes les edats, llibres per aprendre, per mirar, per llegir etc... i s'ha de procurar escollir els llibres en funció de l'edat dels fills i també de les seves preferències. És aconsellable començar amb llibres que tinguin dibuixos clars i senzills, amb poc text i amb la lletra gran. A mesura que els nens creixin els textos i els dibuixos seran més complexos.

No només s'ha de procurar que els nens llegeixin, també se'ls ha d'ensenyar a fer-los servir, a cuidar-los i a endreçar-los. El respecte cap els llibres és molt important, els han d'estimar.

El llibre s'ha de convertir en una alternativa més d'oci, s'ha de convertir en un amic durant el seu temps lliure. No els hem d'obligar a llegir; per a ells, ha de ser una activitat divertida que fan quan els ve de gust. Fer de la lectura un joc augmentarà la seva atenció i concentració i els ajudarà, quan ja sàpiguen escriure, a millorar la seva ortografia.

Un nen que veu als seus pares llegir, cuidar els llibres i interessar-se per la lectura tindrà la temptació de mirar, tocar i agafar-ne algun. És recomanable que els fills vegin als pares, sempre que sigui possible, amb un llibre a les mans. Tindran un interés més gran pels llibres si veuen que aquest hàbit és present en el seu entorn. Penseu que als nens els encanta copiar, és la seva manera d'aprendre. Si noten que als pares els agrada llegir i que tracten els llibres amb respecte, segurament ells faran el mateix.

També és molt important que aneu amb els vostres fills a la biblioteca i que junts escolliu els llibres i els llegiu. Així els dediqueu un temps exclusiu per a ells. També podeu acostar-vos fins la biblioteca i participar a les activitats que es fan o fins i tot escollir un llibre cadascun. Si veuen en vosaltres una conducta de respecte cap als altres lectors i cap als llibres, ells faran el mateix. Si no podeu acabar de llegir el llibre, sempre els podeu engrescar perquè se l'emportin i l'acabin de llegir a casa.

Un lector no neix, es fa! Per aquest motiu és molt important inculcar el valor de la lectura des del bressol. Un llibre és un dels millors regals que li podeu fer al vostre fill. Aconseguir que s'interessin per la lectura és un regal que no té preu de cara al seu futur i al seu aprenentatge.

http://www.sortirambnens.com/consells-als-pares/511-a-llegir.html

Didáctica da Educación Infantil

El joc i la infancia

La manera natural d'aprendre dels infants és el joc. A través del joc experimenten, manipulen, simulen accions de la vida quotidiana, expressen les seves emocions i sentiments, es relacionen, comuniquen amb diferents llenguatges com ara el verbal, gestual, plàstic, musical, etc. 

Només a través del joc aconseguirem que l'infant és trobi còmode i disposat a aprendre i ho farà de forma natural i espontània, sent ell mateix el que construeixi el coneixement de forma significativa. 

Per tant és molt important preparar entorns rics en possibilitats, segurs i adequats als infants per què puguin aprendre des d'una vessant lúdica i desenvolupar-se de forma global en les diferents àrees.

Cal fomentar el joc a les escoles i també a les famílies.

Quina millor forma hi ha de conèixer els infants i fer que es desenvolupin i aprenguin? Un fet tant evident sembla ser que de vegades no es té en compte i es pretèn limitar els moviments dels infants, portar-los per camins estrets i planificats, a on no queda lloc per la creativitat i per expressar els seus interessos. 
Observar a un infant mentres gaudeix aprenent és fantàstic i molt enriquidor i ens permet conèixer les seves preferències i extreure informació per la nostra tasca com educadors.

Tanmateix el tipus de joc evoluciona amb l'edat, vinculat amb el nivell evolutiu dels infants i dels seus interessos. Us recomano visualitzar aquest vídeo a on es reflecteix la importància del joc. 



http://femeducacioinfantil.blogspot.com.es/2012/12/el-joc-i-la-infancia.html

DenunciasFalsas-Denuncia falta rigor

28 de gener 2014

Síndromes raros: Pseudología fantástica o mentira patológica


La mentira es una conducta cotidiana de los humanos, ya desde los más remotos orígenes, por ejemplo, las mentiras de Adán registradas en el Génesis, y aunque tiene mala fama la mentira, se considera uno de los recursos más útiles y deseables para conseguir lo que nos proponemos. Una mentira es una afirmación de cuya falsedad solo sabe quien la dice y que supone un intento de conseguir un objetivo preconcebido. Ahora bien, la mentira patológica conocida como pseudología fantástica es un cuadro patológico caracterizado por la continua fabricación de falsedades groseras, desproporcionadas con relación a cualquier ventaja que pudiera obtenerse, y que normalmente incluyen una caterva de fantasías inciertas, que pueden llegar a configurar un engaño complejo sistemático, y que a diferencia de la mentira ordinaria, se origina en motivaciones patológicas y mecanismos psicopatológicos.

El mecanismo básico es relativamente simple, en un primer momento el engaño aparece hacia uno mismo y hacia otro de forma consciente y deliberado, pero con el tiempo, el sujeto acaba convencido de la realidad de sus afirmaciones, momento en que el proceso se vuelve inconsciente y las afirmaciones pueden ser cada vez más fantásticas.

Este proceso se ha atribuido según diversos autores a factores psicopáticos, a trastornos de personalidad borderline, narcisista o histriónico. La mentira sería un mecanismo de reducción de la ansiedad o culpa por algo de lo que no nos sentimos orgullosos.

Psicodinámicamente, el proceso se contempla como una forma de aumentar la autoestima, con el sujeto sobrevolando una realidad que resulta, de otra forma, demasiado anodina y dolorosa de soportar. La atención inicial y las poderosas retribuciones sociales que las mentiras provocan a corto plazo, actúan como grandes reforzadores.

El mentiroso patológico a menudo es inteligente y educado, pero en ocasiones muestra un trastorno del aprendizaje.

Presentación clínica

Entre los casos más llamativos de pseudología fantástica a continuación se describen algunos de los más significativos:

El doctor imitador: se trata de una persona que se presenta en un centro médico con su bata blanca asumiendo el rol de médico, llegando a atender a pacientes. De forma similar, se puede adoptar otros roles como el de sacerdote, abogado, oficial de policía, psicólogo,.... que en muchas ocasiones terminan en denuncias.

El estafador: el sujeto busca transmitir una imagen de riqueza y poderío y se hace pasar por algún negociador, llegando en ocasiones a ofrecer grandes sumas de dinero por propiedades, que unos días después desaparecen del lugar y nadie sabe nada de ellos, pero en esos días, han pasado como personas excepcionalmente ricas o poderosas.

Las mujeres ultrajadas: son mujeres que aseguran haber sido víctimas de ataques sexuales ficticios e intentos inapropiados.

Falsos confesos: son personas que se autodeclaran culpables de algún delito aun a pesar de haber evidencia de que ellos no han sido.

Tratamiento
No existe un tratamiento específico para este tipo de problemas, aunque el abordaje terapéutico conductual puede tener algún efecto positivo.

http://lacomunidad.elpais.com/psicologia/2007/6/21/sindromes-raros-pseudologia-fantastica-o-mentira-patologica

Mentira y autoestima por José Luis Catalán Bitrián

Llevados por la inseguridad y desconfianza en nuestra capacidad de ser aceptados tal como somos, podemos caer en la tentación de adornar aquí y allá nuestra historia y nuestras habilidades de forma que causemos una impresión favorable en las demás personas. Un ladrón podrá aseverar más robos de los que realmente ha hecho si tiene que presumir delante de los compañeros carcelarios, o se pueden haber realizado más proezas sexuales de las habidas entre un grupo de hombres que se retan en su capacidad viril, o una madre puede hacer que su hijo mejore las las notas y apruebe cursos con fin de que aparezca como una madre exitosa con un hijo bien educado.

Mentir es un recurso fácil de valer sin tener que pasar por esfuerzos ni penurias, aunque el precio que se corre es la posibilidad de ser descubierto. En esto sucede algo similar a la persona que lanza rumores falsos para disminuir a las personas que envidia: puede ser descubierto y la conducta desvelada, ir en su contra desprestigiándolo ante a los que quería influir.

Mientras que la persona sincera no tiene que vigilar la versión que da de sus anécdotas y los episodios vividos, porque los transcribe al dictado de su memoria, en cambio el mentiroso debe controlar qué versión da de su historia, para que resulte coherente con la escuchada por cada persona ante la que ha presumido.

Cuanto más se cae en la tentación de mentir más difícil es controlar la abundante base de datos de las versiones dadas y más imposible resulta comentar, repetir o seguir con coherencia lo novelado, de forma que los detalles chirrían y de pronto un personaje famoso es novio de una prima mientras que antes lo era de una hermana, estuvimos dos años estudiando en el extranjero mientras que esos mismos años estudiamos un Master de prestigio en la localidad donde vivimos, conocemos a quien luego resulta que no nos conoce, etc. .

El hábito se mentir se puede transformar en un trastorno de la personalidad que podríamos llamar 'seudologia fantástica' que es una compulsión a imaginar una vida, unos acontecimientos y una historia en base a causar una impresión de admiración en los espectadores.

Este afán por impresionar esta basado en la imperiosa necesidad de resultar valiosos e geniales por medios tramposos ya que por los naturales de la simpatía y ser espontáneos dudamos el poder conseguirlos.

Refleja, por un lado, la ambición de ser dignos de amor y "ojito derecho" de los demás como antes de ser destronamos por el proceso de maduración lo éramos de los padres; por otro lado, se pone de manifiesto nuestra profunda duda de no ser dignos en base a la distancia, la dureza, el aislamiento y la falta de adaptación que sufrimos, que asemejan pruebas de algún tipo de minusvalía.

El mentiroso fantasioso coge el atajo de robar atención y aprecio por la vía del fácil engaño (las palabras son cómodos sustitutos de los hechos) en vez de por su Ser-sincero, tal vez mucho mas modesto de lo que su ambición soporta.

No se conforma con ser una persona cualquiera -tal vez se vería a sí misma con excesivo desarraigo-, sino que desea ser siempre una personalidad de primera magnitud, de esas que los demás admiramos embelesados y envidiosos.

También mintiendo sobre lo que hacemos llevamos a cabo algo que proporciona un pequeño resto de placer que nos da una migaja de lo que nos gustaría. Imaginando que somos ricos, que seducimos a las personas más bellas, sentimos un gusto que el disgusto de ser sólo fantasías no acaba de eliminar y que puede convertirse en deleitoso manjar para satisfacer necesidades que esta forma engañosa nunca realmente será completa, pero que a base de engaño tras engaño, fantasía tras fantasía nos hace sentir el sueño tan real que casi lo podemos creer.

Lo que nos gustaría hacer, lo que en ensueños nos prometemos, lo que según nuestros cálculos inflados seguramente nos pasará puede hacernos correr tanto en el tiempo que disfrutemos precipitadamente de lo que todavía no somos, y ello nos prepara mal para el naufragio de nuestros ilusiones durante el transcurso despiadado de la vida. Este tropiezo no le sucede a quien su mirada alcanza al escalón de arriba sólo cuando ha mirado bien que ha subido el actual.

El problema del pseudólogo es que para mentir tanto y que no se note ha de hacer lo mismo que un actor que representa un personaje y quiere resultar creíble: esforzarse tanto, como si uno fuera esa persona inventada, que realmente uno se confunda y olvide de quien es realmente.

El personaje suplanta al yo, con lo que su personalidad se instala en una base inauténtica muy peligrosa, porque los halagos, impresiones y valoraciones que arranque a los demás con sus tretas, en realidad nunca los podrá saborear, porque sabe que no están dirigidos al Yo autentico, sino al falso, con lo cual no logra sentir lo que le gustaría sentir: sus dobles vínculos impiden que los placeres le lleguen.

Como la sed de mérito nunca se sacia por este procedimiento cada vez está la persona más descarriada e insatisfecha y más encuentra motivos para curarse con la medicina que le agrava.

Lo que debe plantearse el mentiroso es su misterioso desánimo, la progresiva languidez que simular produce en él. Su afán de caer bien produce el efecto contrario de que los demás se decepcionen, se sientan despreciados y se disgusten, generando una profunda desconfianza muy difícil de superar (piénsese por ejemplo lo difícil que es olvidar que tu pareja te ha engañado, o te miente sistemáticamente).

La cura del mentiroso es sustituir la mentira por la búsqueda de la excelencia. Reconociendo su necesidad de brillo y atracción dedicarse con firmeza a mejorar sus méritos verdaderos (profesionales, de cultura, relaciones interesantes, etc.) con suficiente persistencia (porque si ha caído en la mentira es por impaciencia) y seguridad (garantizando con pruebas evidentes las suposiciones).

Jugar limpio, ser naturales, es el mejor camino para ser aceptados por los demás. Lo primero es que nos acepten aun siendo humildes y mediocres. Una vez conseguida esta aceptación básica entonces se pueden intentar el asalto al mérito, que ya no será un mérito agresivo (de esos que aunque la persona valga mucho nos da igual porque nos cae antipática) sino un afán de darnos más, de buscar una mayor cualidad, de jugar más fuerte, una activa entrega para participar, colaborar, sugerir y animar la vida familiar, los equipos de trabajo, los grupos de amigos o la excelencia profesional.

http://www.cop.es/colegiados/a-00512/mentira.html

Los niños de la ira - Child of Rage (Sub español)


El vídeo que us faig arribar, pot deixar gelat a qualsevol. La situació és esgarrifosa, i la forma com parla la Beth, la protagonista de 6 anys, amb una normalitat que espanta, et fa mantenir en tensió al llarg del reportatge.

És petita, però té ben clares les seves intencions.

Tot i que el patiment de la nena és televisat, i també extrem, és un vídeo que ens ajuda a entendre que a les primeres edats és molt important l’educació i l’afecció de les famílies, sent essencial plantejar una bona educació emocional que a la llarga marca el creixement dels nostres petits.

Des de ben petits necessiten ser estimats, una demostració d’aquesta estima, ja sigui amb paraules, tonalitats de veu, contacte físic com abraçades, petons, carícies... créixer en un ambient d’afecte compartit en què la família demostra aquesta estima però el nen/a també.

Summament important pel creixement dels petits sentir-se estimats alhora que es respecta el seu espai.

Beth va patir abusos sexuals greus per part del seu pare biològic, com ella mateixa explica. Aquesta situació va ser tan greu, que va créixer sense desenvolupar l’afecció vers les altres persones, incapaç d’estimar i acceptar als altres; va aprendre la desconfiança, no només cap a l’adult sinó cap al seu entorn. Patir aquesta situació horripilant amb tan sols 1any és una bestialitat que no queda pas com un cas aïllat dels ’80-’90.

Avui encara succeeixen casos greus d’abusos sexuals cap als nens i nenes, de fet surten constantment a les notícies.

La situació de la Beth li fa créixer la intenció de fer mal al seu germà, intentar matar-lo, justament el més dur d’escoltar al llarg del reportatge. Acudia de nit per donar cops a l’estomac del seu germà, sabent que ningú la podia veure, que estaven dormint i no s’assabentarien. A més a més, altres formes de fer mal al nen.

A mida que va passant la sessió amb el psicòleg, ella va explicant la seva problemàtica al professional i, va explicant tot amb detall, amb aquesta tranquil·litat que sembla demostrar la nena, que per una altra banda té molt assumides les seves intencions.

Haig de dir que em va resultar increïble la reacció de la mare davant la desaparició dels ganivets de cuina, sabent que havia estat la Beth, i que en qualsevol moment podria fer alguna cosa fora de lloc. Calia tenir els ulls ben oberts. La situació no va arribar a passar, però la nena ja es va encarregar de recordar a la mare que li faltaven certs ganivets.

En cada un dels casos, ha necessitat que algú que no estigui al davant en aquell moment, vingui amb urgència a separar-la, necessitant que algú posi fre a la seva actuació. No només busca fer mal als altres, siguin persones o animals, sinó que es podia fer mal ella mateixa fins al punt d’acudir amb urgència a un metge.

Cal tenir en compte també, que hi ha hagut avenços pel que fa al tractament de certes conductes que mostren els nens/es, recordem que aquest vídeo és dels ’80. Val a dir que ara es coneix molt més sobre aquest aspecte i, les pautes d’actuació són més enfocades a la part emocional, a tenir en compte el context i dur una solució efectiva per cada nen/a, procurant la recuperació més efectiva alhora que educativa.

Les conductes agressives, trastorns d’afecció, la ira, que en els ’80 hi posaven una solució, ara podem partir d’una solució més apropiada, que no faci que la persona es senti rebutjada per la societat. Parlem d’un tractament més inclusiu, que no sigui pas discriminatori pel simple fet d’estar patint un problema que necessita temps per reduir-se l’angoixa.

Es tracta que torni a reconstruir la seva visió del món, que reconstrueixi la seva autoestima, que reconegui també els sentiments i emocions positives. Val a dir que en el vídeo, personalment, puc reconèixer entre línies, una visió religiosa de la recuperació de la Beth, enfocada cap a l’estima de la divinitat, una recuperació espiritual que porta a la Beth a la bondat.

http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/46341/reaccions-en-video-dels-nens-i-nenes-ii.html

How to Deal With Emotionally Abusive Parents

Are you suffering from emotionally abusive parents? Does it hurt deeply? Well, here's something to help!

 

1 Tell someone that you trust! It's harder to fight this battle alone. Have the courage to reach out to someone for help - a teacher, relative, friend's parent, or anyone that you know you can trust. Even if it's just a friend who can't do anything to help change the situation, it's important to let someone know that you're being abused. They can give you moral support, help you get away from your parents, or act as a witness if your parents deny that they ever abused you.


2 Try to do what you can to prevent/avoid the abuse, or at the least some of the biggest attacks. Try to recognize the 'triggers' (things said or done) that really set your parents off. If you recognize them it will be easier to avoid doing them to somewhat lessen the frequency of the abuse. Also, find safe places in your house. Try to avoid the areas where you are abused the most. Find areas (such as your bedroom) that act as safe havens. If you're abused everywhere, find another place to hang, get stuff done, and spend your time, such as at a library or a friend's house. If your parents allow you to go to friend's houses, go to your friend's houses after school as frequently as you can. Not only can you get support from your friends at this time, but you're also away from your parents.


3 Bite your tongue. When you are stuck being bombarded with the abuse don't harass your parents no matter how much you want to get up in their faces and give them a taste of their own medicine. Trying to talk and reason with them might work, but being mean back will not help and will most likely make it worse.


4 Tell your parents how you feel. Go to your parents at an appropriate time; when they're not busy and they're in a good mood. You may also want to to to a neutral/public setting such as a restaurant. Calmly tell them how sad it makes you when they put you down constantly. It will make the conversation more grown-up because you have stated your problem clearly and calmly. You might want to have everything you want to say written down, or have it practiced beforehand so you can keep your cool if they try to provoke you or get off-topic. Keep in mind that you are also setting yourself up for the possibility of more abuse from your parents if they're not at a point where they can reason and talk things out to make the family situation better.


5 Try to move on in a positive way. If you are able to have a good conversation with them, and they listen to your concerns in the future, you will hopefully feel relieved and know that you have accomplished something good. From here, you and your parents can hope to move forward with your lives. If you aren't able to have a good conversation or move forward with your parents, remember that you tried. You made an effort and gave your parents a chance to work with you.


6 Get some help from a school guidance counsellor or a therapist. The earlier you seek counseling the better. Over time, the emotional abuse will only get worse as you grow older and your parents start to lose control over you. This can change who you are as an adult and how you view others. The fact that they feel they've done nothing wrong can make even the strongest person, over time, feel unloved and as though they are at fault.


7 Get away from the abuse. The sad reality is that most abusive parents stay abusive - there's nothing you can do to stop their behaviour. If this is the case, and they are not willing to work on changing, think long and hard about ways to get out of the situation and away from the abuse. If you can get away from your parents and stay with a sympathetic relative, DO IT. If you have a great friend that you can stay with, DO IT. Save up some money, and make yourself a plan of where to go to keep yourself safe (physically and emotionally). Consider applying for boarding school or school away from home if you have the money, or applying for grants (financial scholarships) if you don't. Basically, if the abuse doesn't stop, get out of that house!


8 Have the moral courage to tell yourself that while some families are functional, yours is clearly not, and never will be. Trust your own judgement. Abusers will break your will to the point that you feel guilty about thinking for yourself. The worst abusers will make everything about you subject to their approval. They see your individuality as a threat, and will undermine it, if not destroy it, every chance they get.


9 Don't cry until you're sure that your parent(s) cannot see nor hear you. Some abusive parents actually aim to make you cry and when you do, they'll think they've won and will continue to attack you in that same soft spot. Like parasites and cowards, they feed on your weaknesses and inspirations. If you have a sibling who you know can comfort you and back you up, go right to them and share your feelings. Most of the time they agree, but some of the time it's just you that the parent(s) are aggressive towards (scapegoating).


10 Call the police if you can't take it anymore.

TIPS
  • Don't let your parents stop you from living the life you deserve (which is a good life). The best revenge is to live well and happily. Save up money to give yourself some freedom, study hard so you can get into the school you want, and stay with friends and family that love and don't abuse you.
  • Try not to cry, answer back, or get angry when they issue their harsh words and wind you up, as it only makes them do it more and they are looking for a reaction from you. Don't give them one. If you need to cry and let out your anger, it is best to do it on your own and in private and when they are not there.
  • Ignore everything harsh that they tell you, and remember that being emotionally abused isn't your fault.
  • Remember to talk to them like an adult. This does not mean to use profanity, but rather to stay calm, focused, respectful, and clear. If crying is a trigger, try to keep yourself calm to avoid hitting it. If you need to cry, try to remain focused on what you want to say and try not to let the emotions making you cry overwhelm your purpose.
  • When talking to someone that you trust, be totally honest and open about everything. Don't hide or cover up the fact that your parents are ABUSING you.
  • If necessary, get a trusted adult involved to assist you in dealing with the conflict and calm your parents down. It would be preferred if the helping adult was a friend of one or both of your parents as then your parents are more likely to listen to their advice.
  • Emotional abuse is all of the following:
  1. Being shouted at
  2. Being sworn at
  3. Being spoken to in an unfriendly and disrespectful way.
  4. Being made to feel ashamed, small, foolish, embarrassed, etc.
  5. Threatening of any kind. e.g. threatening to destroy a pet, kill you, hurt someone that you love, etc.
  6. Sarcasm and snide comments.
  7. Mocking/ridiculing/imitating/skitting/mimicking/impersonating
  8. Making fun of you in any way - be it your hairstyle, weight, shape, clothes you wear, what you do, etc.
  9. Preventing you/making it difficult for you to contact and see your friends and family.
  10. Laughed at and given no sympathy when upset etc.
  11. Constant/daily criticism and put-downs.
  12. Name calling of any kind
  13. Putting you down. e.g. saying that you'll amount to nothing, saying that they wish you were never born, etc.
  14. Ignoring you and refusing to associate and socialize with you.
  15. Talking about you and gossiping about you behind your back
  16. Always blaming you for mistakes, problems, and stuff that you haven't caused and isn't your fault.
  17. Treating you like a child and using baby talk towards you if you are a teenager or young adult.
  18. Making fun of your illness/medical condition/disability and/or saying negative comments on them.
  19. Making you answer questions/say things that you are not comfortable answering/saying.
  20. Intrusion e.g. invasion of privacy, asking you intrusive personal questions, not respecting your privacy.
  21. Making your successes and achievements feel like failures ("Well, 94% might be an A, but you should have gotten 100%).
  22. Invalidation of your opinions and beliefs.
  23. Constantly "shouldering" on you: "you should have done this; you should be like him; you should go into/would've gone into this profession, not that one."
  • If your parents' abusive behavior continues into your adulthood, let them go. Especially if you have kids of your own. Kids should not be put in the middle, and if you can't trust your parents, they shouldn't be around your children.
  • If your parents deny that they're abusing you, don't start to question yourself
  • There is plenty of help out there; all you need to do is ask for it.
Warnings
  • When you tell your parents that you don't like being abused, this may anger them and cause them to abuse you more
  • Some parents may not be so cooperative
  • Don't talk about things that anger them because it could make the situation worse
http://www.wikihow.com/Deal-With-Emotionally-Abusive-Parents

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...