02 de març 2021

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiarios del proyecto.

Cruz Roja cuenta con un piso en Salamanca donde acompaña a jóvenes extutelados y en riesgo social que acaban de cumplir 18 años y se ven obligados a emanciparse ICAL

Atravesar el umbral de la mayoría de edad es, comúnmente, una fecha señalada en rojo en el calendario de cualquier adolescente. El paso a la vida adulta. La frontera entre las niñas y las mujeres, los niños y los hombres. Un esperado momento que aparece replicado a menudo de forma consciente en el ideario de la mayoría de jóvenes mientras aún transitan por la pubertad. Supone casi una suerte de rito de iniciación que se celebra con júbilo en el entorno más cercano. Cumplir 18 años supone 'hacerse mayor' y, por eso, ilusiona primero, y enorgullece después. Salvo que sea verdad.

La edad media de emancipación en España está situada en 29 años. Es entonces cuando los ciudadanos pasan realmente a experimentar lo que significa vivir por su cuenta. Por eso, la meta imaginaria que se traspasa con clarines y fanfarrias once años antes no deja de ser anecdótica para una afortunada mayoría. Sin embargo, no es así para quienes dejan de ser menores tutelados, y que para su desgracia, han pasado toda su infancia en centros de acogida. Los sistemas de garantía social ya no contemplan ningún plan para ellos. Existe un vacío asistencial que obliga a buscarse la vida a quienes aún son niños y no saben ser adultos. Los 18, para ellos, es un auténtico abismo.

Tapar ese hueco en las instituciones es lo que motiva el desarrollo del Proyecto Acompaña de Cruz Roja, que en Salamanca cuenta con uno de los dos únicos pisos de emancipación que hay en Castilla y León. Javier Vicente es el coordinador provincial de la institución y quien dirige un proyecto que ha cumplido ya dos décadas de funcionamiento. Vicente aclara que el piso es un "recurso residencial" en el que se desarrolla una "intervención integral" con los seis chicos que ahora mismo moran el inmueble, auqnue también trabajan con otros que, aún cumpliendo los requisitos de ingreso, no pueden estar.

Desde 2001 han pasado por el programa aproximadamente 315 jóvenes. Según recuerda Javier Vicente, durante algún tiempo llegó a haber dos pisos en la ciudad, un alivio para sofocar la demanda de este tipo de ayudas que, por desgracia, nunca dejan de hacer falta. Actualmente está financiado por la Junta de Castilla y León, a través del tramo autonómico del IRPF, y tiene un presupuesto aproximado de 66.000 euros para este ejercicio. Los resultados son difícilmente cuestionables. “Más de dos tercios de los participantes han finalizado su intervención de manera satisfactoria”, resume.

No es decir poco, habida cuenta de que valora el relativo “éxito” del programa en el hecho de que los jóvenes que son capaces de completar la intervención "no tienen apoyo de familiares ni otros adultos para cumplimentar el proceso". Sin embargo, “salen en mejores condiciones y con más oportunidades para emanciparse”. Objetivo cumplido. “No solo porque puedan encontrar más fácilmente un empleo, sino porque tienen una forma de vida, aunque sea a través de las prestaciones a las que tienen derecho”, explica, como la renta garantizada que pueden cobrar hasta los 25 años.

La Junta de Castilla y León, como administración competente, a veces prolonga la estancia de algunos chicos en el sistema de protección, pero el problema fundamental, en opinión del coordinador provincial de Cruz Roja en Salamanca, es el elevado desempleo que asola el país, especialmente en el sector juvenil de la población. “No es que falle nada, pero tenemos que pensar que estos jóvenes necesitan el acompañamiento y recursos como éste son perfectamente válidos. Es cierto que se sienten como en casa, pero ellos son los únicos responsables y les tratamos como adultos. Si no estudian y no se preparan, nadie vendrá con un trabajo”, recuerda.

Sin embargo, Vicente insiste en la falta de oportunidades que aqueja a la mayoría de estos jóvenes. “Somos el país de Europa con mayor desempleo juvenil y eso tiene unas consecuencias. Y los jóvenes que han fracasado en el sistema educativo formal, ven sus posibilidades reducidas mucho más. Si no hay empleo, ni formación, lo único que queda es la calle”, advierte a Ical.

El piso de emancipación de Salamanca es el recurso residencial de Cruz Roja en el que reside un reducido grupo de jóvenes, de ambos sexos, en procesos de extutela o que están en riesgo de exclusión social. Allí conviven durante un tiempo determinado, que suele superar escasamente el año, con el fin de completar un proceso de transición a la vida adulta, potenciando sus capacidades a través de un itinerario de inserción sociolaboral.

Según explica a Ical, Yoana Martín, educadora de Cruz Roja que trabaja en el piso, el modelo de intervención arranca con una fase de acogida en la que conocen a los jóvenes una vez han sido derivados o solicitan una plaza. “Vemos qué es lo que necesitan y empezamos a planificar el proyecto educativo que realizamos con ellos”, comenta. Después llega “el grueso” de la intervención. Empiezan a residir en el piso y a ejecutar lo pactado, siempre de forma "individualizada y consensuada!, antes de iniciar la última fase. La salida, una vezcumplidos o replanificados” los objetivos da lugar a una etapa de seguimiento ya fuera del piso.

El perfil que acude al recurso responde a chicos y chicas entre 16 y 23 años que han estado bajo el sistema de protección a la infancia, o están en riesgo, y carecen de alternativas de inserción o emancipación. “Al cumplir la mayoría de edad, muchas veces están en centros de protección a menores y se encuentran con que no pueden retornar con sus familias. Y no tienen donde ir. Les estamos pidiendo que se emancipen con 18 años, sin contar con apoyos familiares y enfrentándose a ese reto que es la vida adulta”, manifiesta Yoana, quien trabaja en el piso, junto a otra educadora y un equipo de voluntarios.

Allí, al pie del cañón, acompañan a los jóvenes en el desarrollo de lo que llaman el “PPI”, un plan personal individual. “Ellos son los protagonistas. Son mayores de edad, y deciden. Se trata de que vayan afrontando esas decisiones, que vayan aprendiendo y se preparen para la vida adulta. Cada chico o chica que está allí tiene una realidad diferente y unas necesidades distintas, pero trabajamos para que siempre estén realizando algún tipo de formación, o bien un itinerario de búsqueda de empleo. Están aprovechando el tiempo. O estudian o buscan empleo, o combinan ambas”, explica.

La propia Yoana, o bien su compañera, están en el piso de lunes a viernes entre las 8.00 y las 22.00 horas. Por las noches y los fines de semana los jóvenes están solos. “Queremos que tengan ese espacio para que vivan de manera independiente. Al final no es un centro de menores y no necesitan que estemos las educadoras la 24 horas del día. Ellos ya son adultos y se les trata como tal. Es su vivienda. Tienen llaves y entran y salen sin ningún problema”, indica. De igual modo, se les administra el dinero para hacer la compra, cocinan y limpian. Todo se realiza “en clave de autonomía”.

Estos itinerarios, sin embargo, sufrieron modificaciones durante el “duro” confinamiento. “Al final somos una gran familia y, como en cada casa, tuvimos que adaptar todas las rutinas y actividades del día a día a lo que se podía en cada momento”. Entre las nuevas obligaciones, adaptarse a los formación online y multiplicarse para dar apoyo psicológico combatiendo los miedos que surgieron. “Es importante que se relacionen para que vayan tejiendo redes de apoyo social que más tarde les puedan facilitar las cosas”, apunta, ya que “son chicos que no han gestionado nada, ni saben dónde están los sitios”.

Yoana lleva once años trabajando en el piso y atestigua que nunca ha habido problemas de convivencia. “Y si los hay, les enseñamos que cualquier cosa se puede hablar, que los demás tienen sus tiempos y que hay que convivir”. Lo cierto es que excluyen del recurso perfiles que deben encontrar acomodo en otro tipo de intervenciones, como madres con bebés o jóvenes con problemas de sustancias. “Al final, es un proceso personal voluntario, como mayores de edad que son, en el que solo necesitan un acompañamiento para afrontar las responsabilidades que deben asumir en todos los ámbitos con tan solo 18 años”.

Los sueños de Mamadou

Mamadou, con apenas 15 años, se vio envuelto en una complicada situación en su Guinea natal y decidió iniciar un proceso migratorio. Una vez en España, ingresó en un centro de menores tutelado donde vivió hasta cumplir su mayoría de edad. Fue entonces cuando, a través de las educadoras con las que convivía, solicitó una plaza para ingresar en el piso de Salamanca. Y se siente afortunado de haber logrado que se la concedan, puesto que “no es fácil” porque “hay mucha gente que quiere entrar”.

Llegó a finales de enero de 2020, ya lleva un año en el piso y enfoca la recta final de su intervención. “Al principio, puedes imaginarte que una persona con 18 recién cumplidos, sale y no y no sabe ni dónde ir ni cómo llevar la vida”, reflexiona. Recuerda que poco después llegó la pandemia y “todo lo que pasó”. “No sabía nada de nada”, pero gracias a las educadoras ha encontrado el apoyo para muchas cosas. “Ellas nos van guiando por el camino correcto”, agradece.

En el día a día se dedica a cumplimentar su plan “para salir de allí y vivir”. Al volver de clase ya tiene la comida preparada porque en el piso le han mostrado, aparte de cómo se cocina, que “cuando llegas, tienes hambre pero estás cansado y cuesta hacerlo”. Así que lo prepara el día anterior. Luego descansa un rato y se pone con las actividades. Estudia segundo curso de un grado medio en Electricidad.

Cuando llega el fin de semana, ya sin la supervisión de las educadoras, da rienda suelta a su afición: el fútbol. Mamadou, dependiendo de la ocasión, se va a entrenar con el Pizarrales, donde juega, o a los partidos del San Roque de Carbajosa de la Sagrada, donde a sus 19 años ejerce como delegado, cumpliendo con las prácticas de un curso que espera finalizar. “Cuando van a jugar, tengo que ir. Luego, tengo que estudiar, limpiar lo que no he hecho durante la semana. Y cuando llega el lunes, otra vez”, enumera.

El sueño de Mamadou seguro que a muchos les resulta familiar. “Quiero ser futbolista, pero es complicado porque hay mucha gente”, cuenta con realismo tajante. “Así que a través de los estudios me saqué en verano otro curso de monitor para trabajar también en eso”, explica con realismo aún mayor. No poder jugar por las restricciones es lo que peor lleva. Mientras tanto, los pies en la tierra. “Siempre estoy pensando en el presente, no en el futuro porque me agobio. No sé qué va a pasar”. Ni cuando salga del piso. “Yo lo agradezco. Esta ayuda es mucha. No se puede olvidar el día de mañana. Da igual si voy a otro sitio o no, siempre me acordaré de ellos”. Y es de bien nacido.

https://www.noticiascyl.com/t/2733593/

27 de febrer 2021

‘L’educació social: de la justícia restaurativa a la justícia social’, per Federico Diego


La possibilitat de reparació i conciliació amb la víctima practicada en la justícia juvenil o l’abonament de la responsabilitat civil al llarg de la condemna pels agressors són formes de respondre al comportament criminal per equilibrar les necessitats de la comunitat, les víctimes i els delinqüents. Juntament amb d’altres disciplines, l’educació social segueix realitzant en diversos centres el treball quotidià que fa possible l’ acompanyament personalitzat de l’itinerari de cada persona, més enllà d’estar momentàniament exclosa, marginada o condemnada.

S’han protagonitzat algunes experiències puntuals. Al principi molt discretes, però a poc a poc més conegudes ,mirant d’afavorir el diàleg entre víctimes i agressors. Entre d’altres són reconeguts els exemples pioners a Irlanda del Nord amb el recolzament de Desmond Tutu, a partir de la seva gestió a la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació a Sudàfrica (2006-200).També molt abans a Itàlia en el procés amb les “Brigades Rose”; o a Espanya (2011-2012) amb les trobades ‘restauratives’ promogudes a Euskadi a les presons de Nanclares de Oca, Madrid-Ocaña, Villabona (Astúries) a partir del moment en què ETA aturà l’ anomenada lluita armada. Més recent l’estratègia restaurativa impulsada a Colòmbia per finalitzar amb del terrorisme de les FAR.

Un diàleg voluntari entre víctima i ofensor, pretén a casa nostra que joves que, no han entrat del tot en el sistema penal, o adults puguin estalviar-se la presó alhora que prendre consciència d’ aptituds pròpies i de recolzament de la comunitat per recuperar el propi destí. Aquestes alternatives o solucions amb joves que han ofès o perjudicat una víctima són cada vegada més nombroses. Tanmateix només testimonials en adults empresonats.

Programes formatius substitutius de la presó per delictes de violència de gènere o amb el recolzament de les pròpies famílies (LÍMITS) i adolescents (MIRALL) denunciats per violència filio-parental, dissenyats, impartits i avaluats a Catalunya (2007-2014) i que realitzarà el 2021 la seva desena edició, són petites passes per donar resposta a la violència contra els adults, per prendre més consciència i canviar la forma de pensar, sentir i actuar. Treballar plegats per al rescabalament dels danys que hagin patit les víctimes per part dels infractors, en el bell mig de la comunitat de ciutadans, sense voler amagar o aplaçar, diferir –sine die – respostes plausibles i resolutives que la ciutadania demana.

La revisió de la tradicional justícia retributiva és d’interès per als justiciables i per als operadors per fer-la més eficient i fugir del risc d’esdevenir una mena de venjança oficial.

Cal seguir avançant cap als processos restauratius com en altres legislacions per acabar amb la pena de mort, i amb la ‘presó permanent’ i la ‘cadena perpètua’.

El càstig físic o la privació d’aliment als més desheretats, la guerra o l’esclavatge i tràfic de persones són el síndrome -conjunt de símptomes- de la injustícia. Hi haurà que revisar Nacions Unides i els estats hauran de promoure altres camins contra l’ofensa i, a favor de les víctimes. Un altra justícia més fonda, que sigui una solució eficaç; restauració tant per a la víctima com per a l’ofensor i així obtenir la pacificació de la comunitat.

Hi ha que construir un futur diferent amb un altra forma d’ensenyar, jutjar i actuar , amb alternatives lliçons, sentències, arengues, parlaments o discursos que més enllà de repetir i justificar aquell bíblic ‘ull per ull, dent per dent’ (Dt.19,17-21) arrelat en el càstig individual; és més complex organitzar sistemes o processos restauratius entre víctima i agressor però són més eficients i curatius, per sembrar el futur.

No hi ha que regatejar esforços per obtenir la pacificació i la reconciliació, per acabar amb la devastació que deixen les guerres. Per això és imprescindible invertir en la pau, fruit de la justícia. Oferint l’ incentiu de desenvolupament sostenible, tant comunitari com personal i que representi aturar la construcció de màquines d’ infringir sofriment i dolor.

Mirarem de no oblidar ni la invisibilitat dels privats de menjar o de llibertat, ni tampoc el creixement exponencial dels benefici del capital, amb l’empobriment creixent i oblidat de més víctimes col·laterals. Vigilem de no restar distrets per unes o altres retòriques per justificar i diluir la responsabilitat col·lectiva i personal davant la injustícia de tants innocents.

Des de l’educació social volem caminar cap una renovada Justícia social universal per no seguir diferint més el compliment dels objectius del Mil·lenni, l’Agenda 2030. Tant de bo la resposta a la pandèmia Covid-19 sigui l’hora del pragmatisme per globalitzar la solidaritat a partir de micro-projectes restauratius.

A partir de l’interès general, en una economia col·laborativa i valors participatius i solidaris, podrem seguir treballant per un altra justícia

*FEDERICO DIEGO ESPUNY és doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona.

https://www.marfanta.com/2021/02/21/leducacio-social-de-la-justicia-restaurativa-a-la-justicia-social-per-federico-diego/

26 de febrer 2021

#calidoscopimigracions


Dates: 4, 10, 17 i 24 de març, a les 18.00 h.
Lloc: Seminaris web. A distància
Organitzen: Universitat de Lleida i les delegacions de Lleida del COPEC, COPC, TSCAT i CEESC.

El 4 de març s'inicia aquest cicle de quatre seminaris web al voltant de les migracions. Cada sessió constarà d'una ponència i d'una experiència pràctica.

PROGRAMA
4 de març

Ponència: Les migracions actuals: particularitats, evolució i context.
A càrrec de Gemma Pinyol, politòloga i directora de polítiques migratòries i diversitat a Instratègies.

Experiència: Arriscar-se a emigrar i a acollir: entrevista a un jove i un adult per les seves experiències de migració i integració.
A càrrec de Gemma Pedra, Associació Reintegra de Lleida.

10 de març

Ponència: Les dificultats per reconèixer la ciutadania. Barreres que obstaculitzen la regularització de les persones migrades.
A càrrec de Sònia Martínez, advocada de Càritas Lleida.

Experiència: Projecte llars del seminari: una experiència d’habitatge social.
A càrrec de Natàlia Bosch, treballadora Social i Míriam Prieto, educadora social.

17 de març

Ponència: Reconeixements i identitats. Les dificultats per exercir la ciutadania.
A càrrec de Francesc Vilà, psicòleg i psicoanalista d’Innovació, Salut Mental Comunitària.

Experiència: Unim cultures, una experiència de compromís des de l’àmbit universitari. A càrrec de membres de l'Associació Unim Cultures.

Presenta i modera: Núria Rabés, Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya, delegació de Lleida.

24 de març

Ponència: Tothom és estrany a l‘espai públic: la visibilitat en temps de distància social.
A càrrec de Jordi Moreras, antropòleg investigador al CIDOB i professor de la URV.

Experiència: Comunitats d’aprenentatge a l’escola de Pardinyes de Lleida.
A càrrec de Carme Gilart, mestra i directora de l’escola.


Per a més informació i inscripcions: cooperacio@udl.cat

Programa complet en aquest enllaç.

No sols de pa viuen les persones enmig d’injustícia social

Aquest dissabte, com cada 20 de febrer, va ser el Dia Mundial de la Justícia Social i veiem que el món transcorre entre un augment de despropòsits, les ja existents desigualtats i d'una allau consumista que fa trontollar els valors i esforços diaris de milers de persones, famílies i comunitats en contínua cerca de la societat del benestar. Més enllà del 'dia de la marmota' ens aferrem a cercar camins i estratègies per poder superar aquests entrebancs normalitzats.

És trist i dur, com educadors/es socials, el fet d'acompanyar cada cop més persones que tenen dificultats per poder subsistir, observar des de la primera línia les seves frustracions i desànims, i l'impacte que representa per les seves famílies haver de fer renúncies. No sols a un diumenge de platja amb els nens o també a esgotar un calçat malmès o a no poder fer un cafè en una terrassa sinó, a aquestes situacions, anar-ne sumant una darrere l'altra. I haver de 'normalitzar-ho' com 'un peatge' que hem de fer per tenir una quota dins de l'Estat del Benestar, sense adonar-nos que estem contribuint a fer que una petita part de la Justícia Social sigui un miratge ple de bones intencions.

La nostra tasca d'acompanyament, assessorament, informació, suport, treball... amb les famílies es dilueix i es contraposa als grans interessos polítics i empresarials d'enriquiment especulant des de les companyies elèctriques, les de l'aigua o l'habitatge, entre tantes altres. Tot això, però, no ens fa defallir i seguim la nostra tasca d'engrescar i sembrar esperances perquè aquestes famílies que es troben embolcallades en la fragilitat social i la precarietat socioeconòmica, puguin fer un salt i tinguin opcions a poder viure amb dignitat, mentre lluiten contra la inJustícia Social que ens envolta, ja sigui en forma de pandèmia, crisis econòmica, desindustrialització, valors obsolets, etc.

Aquest dia ens recorda que de tant en tant hem de prendre el pols a la societat i les persones amb les quals treballem per convidar-nos a reflexionar sobre com estem i en valorar el com estem i com tenim l'entorn immaterial, per així empoderar-nos i projectar el camí cap al benestar comunitari, familiar, personal. Ens qüestionem on és i està la Justícia Social davant la incertesa i la desigualtat, veient que no és un fet aïllat, sinó com a part d'un repte o prova de vida per la majoria dels mortals.

Hi ha una hipòtesi sobre l'origen etimològic de la paraula Díkē (Salamone, 2013) que estableix una relació entre la justícia, el dret i la igualtat en L'Antiga Grècia. La Justícia Social repara en aquests elements crucials per a afavorir la igualtat d'oportunitats en i per a la ciutadania. L'Educació Social com a professió necessària té en la seva essència fundacional la justícia social com a raó de ser i punt focal en el qual es fonamenta el seu codi deontològic:

"Principi de justícia social: l'actuació de l'educador/a social ha de basar-se en el dret a l'accés que té tot ciutadà a l'ús i gaudi dels serveis socials i educatius en el marc de l'estat social democràtic de dret, i no en raons de beneficència o caritat. Aquesta situació exigeix que des del procés de l'acció socioeducativa actuï sempre a favor del ple desenvolupament i benestar de les persones i els grups".

Per tant, hauríem de considerar que la seva aportació professional és clau en una pràctica social ètica i igualitària, equitativa, on existeixi una transferència real entre l'Estat de Benestar i les seves polítiques públiques que responguin específicament a les necessitats de la ciutadania en l'aquí i l'ara. Les institucions públiques actuen com si fóssim prescindibles encara que a l'hora de la veritat s'adonen que som professionals essencials, sempre, en tota hora, hi ha algun educador social exercint.

L'educador/a social és un professional forjat de valors essencials i que treballa des del vincle i la confiança, un professional que exerceix el seu treball en la precarietat generada, al mateix temps que la que pateix per part del mateix sistema. Treballa des d'una doble precarietat, encara més aguditzada en temps de pandèmia de la Covid-19 i d'inseguretat ciutadana. Ens trobareu cada dia a les 'trinxeres', malgrat la invisibilització. Què té a veure tot això amb la justícia social? Les institucions i els organismes competents han de vetllar per un benestar per a totes les persones. Cal que fomentin la coordinació de recursos i la promoció d'alternatives actives de canvi, legitimant l'activitat de l'educació social i disminuint les condicions de vulnerabilitat de les persones a qui atenem i acompanyem. Treballem amb els més febles de la baula? Tot sovint sí, no solament; cal buscar l'equitat i la igualtat d'oportunitats entre oprimits i opressors, entre marginats i marginadors, entre segregats i segregadors. A més de teixir ponts d'enllaç creant xarxes socials, en ser i estar punts de referència per tots aquests col·lectius afeblits per un model consumista que els ha abocat en la fragilitat i vulnerabilitat social. Sent sovint els seus interlocutors amb l'administració hem d'enfortir el treball grupal i comunitari com eina de prevenció, des d'espais on reforçar l'autoestima i apoderar les persones.

On queda aquest treball preventiu i comunitari que desenvolupem amb el dia a dia? Cada cop és més complicat, amb actuacions urgents, burocratització, allau de silencis, Ingressos Mínims Vitals que no arriben mai, i que són engrunes per al demà i un llarg etcètera. Sols faltava afegir-hi ERTO que afecten a tota la societat.
Cal que institucions i organismes s'ho creguin. Al final no deixa de ser allò de la vella nova consigna de 'Pa, sostre, treball i llibertat' i tot el que se'n deriva, sobretot la dignitat.

Aquest article l’han escrit Cleo Campuzano i Jordi Baiget, educadors socials i Vocals de la Junta delegada de Lleida del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC).

https://www.social.cat/opinio/13888/no-sols-de-pa-viuen-les-persones-enmig-dinjusticia-social 

24 de febrer 2021

Lo imprevisto, por Isaac Azor

El otro día tuve una de esas experiencias desagradables como educador, esa en la que te encuentras por la calle a un chaval de esos con los que has trabajado un montón de años, uno de esos con los que has creado un vínculo especial, de esos a los que le has dedicado tiempo y energías, de esos que te han dado grandes disgustos pero a los que les has tenido un cariño especial. De esos que cuando se hacen mayores y se van del centro te cuesta y les deseas lo mejor de corazón y confías que pueda ser así. Y de pronto, una mañana estás tomando un café en un parque y le ves pasar por allí y de primeras te entra una gran alegría de verle, hasta que conforme se va acercando a ti, esa emoción positiva desaparece. 

Entonces le ves sucio, delgado, con la mirada ausente y te sorprendes cuando le saludas y le cuesta reconocerte. Y tu cuerpo se empieza a estremecer cuando le vas a abrazar y te das cuenta que apenas se deja. Le notas afectado por la vida de la calle, atrapado por las drogas, pero no solo eso, sino que le percibes que se ha abandonado, que se ha dejado caer.

Os estoy hablando de Juan, de nuestro querido Juan, recuerdo perfectamente sus últimos meses en el centro residencial. Estaba mal, se escapaba para drogarse, se enfadaba mucho, no era capaz de controlar su ansiedad, iba y venía sin rumbo, el cambio a un recurso más especializado que pudiese contener, acompañar su adicción y su inestabilidad emocional, parecía inevitable. Pero quienes estábamos cerca de él, teníamos dudas, porque sabíamos que Juan nos necesitaba. Aunque se escapase y pasase perdido horas, siempre regresaba y nos buscaba, aunque se alterase y se pusiese agresivo, después se arrepentía y sentía muy mal por ello. Nos daba miedo que si Juan cambiaba de recurso pudiese perder ese vínculo que le sostenía mínimamente y se dejase caer emocionalmente, siempre se puede estar peor de lo que uno cree.

Juan estaba con nosotros desde que tenía doce años, ahora rozaba los diecisiete. Sus padres se separaron cuando era pequeño y él nunca había superado esa situación.

Con lo grande que ya era, seguía deseando que sus padres volviesen a estar juntos. Tras varios años de relación con ambos, nos dimos cuenta que Juan tenía un vínculo más saludable con su padre y que su futuro podría pasar por mejorar y afianzar la relación con él. La intervención con Juan, se convirtió rápidamente en la intervención con Juan y con Javi, su padre. Con Javi también se fue creando un vínculo, él siempre había desconfiado de los servicios sociales y de cualquier intervención profesional, pero poco a poco se fue generando una relación que le hizo confiar y exponerse a poder reorientar el rumbo de su vida junto a su hijo. A Juan le costaba mucho avanzar, pero en cambio Javi daba pasos y
parecía querer seguir adelante.

Cuando al final todos nos convencimos de que Juan necesitaba un cambio de centro, se lo comunicamos a su padre y le intentamos hacer partícipe de la decisión. De primeras le costó encajarlo, le daba miedo perder la seguridad que le ofrecía nuestro recurso y nuestra relación, pero finalmente confío y aceptó implicarse en el cambio. En pocos días se produjo el traslado, no fue fácil, pero en el fondo sabíamos que se necesitaba algo que aportase una nueva esperanza a la situación. Pasadas las primeras semanas de aislamiento, hablamos con Juan y tuvimos una grata sorpresa, estaba bien, le había costado adaptarse pero había dejado de consumir, se le había ajustado la medicación, comenzaba a retomar hábitos de vida saludable y sobre todo empezaba a vincularse con sus nuevos educadores. Pasados un par de meses fuimos a visitarle en varias ocasiones, se alegró mucho de vernos, había desaparecido en él el rencor inicial que le produjo el cambio, Nosotros también respiramos tranquilos, le vimos contento, recuperado y nos dijimos que podíamos estar satisfechos con la decisión, que Juan no había roto el vínculo y no se había dejado llevar por la tristeza que muchas veces le invadía.

Así fueron pasando los meses, llegó el momento que Juan pudo disfrutar de salidas y en la primera vino a vernos, contento y muy recuperado, quería contarnos su día a día y también sus planes de futuro, pronto cumpliría los dieciocho y dejaría el centro.

Y claro, ahora os preguntaréis, ¿qué pasó para que Juan poco tiempo después estuviese tan mal como os he contado?. Pues imagino que como casi todo en la vida habrán confluido un cúmulo de circunstancias, pero al ir conociéndoloas había una muy significativa. Y justamente era una que no habíamos previsto y se llamaba Javi. Todos pensamos en el impacto que podría tener para Juan el cambio de centro, pero nos olvidamos de preveer cómo podría afectar a su padre. Javi pasó de tener que hacerse cargo de su hijo todos los fines de semana a verse sin esa responsabilidad. Aunque apenas la ejercía o lo hacía de forma inadecuada, para él significaba una motivación, algo a lo que agarrarse cada día. Tras el cambio todos nos preocupamos de si Juan generaría nuevos vínculos con los educadores, pero nos olvidamos de si Javi también lo haría. Porque con Javi habíamos construido una relación, generando también un vínculo, y éste se había convertido en el mejor punto de enganche con Juan. Formábamos una alianza, que aunque apenas avanzaba y estaba llena de dificultades, les daba seguridad. Y ahora ésta se había roto y el efecto fue demoledor e imprevisto.

Javi fue el que sorprendentemente se abandonó y se dejó caer, se alió de nuevo con las drogas, a las que había dejado enterradas muchos años atrás, se rompió afectivamente y acabó por una fatal casualidad ingresando en prisión. Ninguno lo hubiésemos creído si nos lo hubiesen contado un año antes, pero así fue. Y su hijo Juan no pudo soportarlo y cayó arrastrado detrás de él. Ahora tenía a su madre, con ella salió del centro al alcanzar la mayoría de edad, pero ya sabíamos que eso no podía funcionar.

A veces no llegamos a creernos el auténtico poder del trabajo con las familias, pensamos que todo nos lo jugamos con el niño, niña o adolescente, que ese es nuestro encargo. Pero todo es mucho más complejo, todo está conectado por una red a veces oculta de la que no podemos menospreciar su fuerza. La intervención familiar no es solo formación y corrección sobre pautas educativas, lo realmente transformador es la relación, el vínculo, la aceptación, la acogida, esa es la llave para que se produzca el cambio y algunas veces, como en el caso de Juan nos olvidamos de ello y lo imprevisto acaba condicionando la realidad.

NoloTarín, febrero de 2021

Isaac Azor Soy Educador Social, Psicopedagogo y eterno estudiante, ahora Psicología. Educador de profesión y vocación, también de convicción. Amante de la montaña y del deporte.

https://educadordemenores.com/2021/02/23/lo-imprevisto-pensamiento-de-nolotarin/?fbclid=IwAR3qNFxWmdmR3NKO4NnQKjAFD9CkQHHAKzz3LbPjHHJ1GBwc2q--Gwq21hk

14 de febrer 2021

Cansancio, nostálgica y melancolía per Jaume Funes

Supongo que a la mayoría de las personas que leerán este artículo les invade, en grados y momentos diversos, cierto cansancio vital y profesional. Llevamos demasiado tiempo en el caos incierto y nos cuesta no poder gestionar activamente la vida. En el mundo de la educación, además, la vida de los maestros es una vida que tiene que animar cada día otras vidas. La esencia de la profesión es estar entre niños y adolescentes siendo una oportunidad positiva que modifica su mundo…y, además, ellos y ellas también parecen cansados.


Escribo, saturado de reflexiones virtuales, antes de volver a abrir la cámara y dedicarme a animar pedagógicamente a un grupo de profes de secundaria. ¿Puedo hablar, como si no pasara nada, de didáctica, psicopedagogía, políticas educativas? ¿Si educar enseñando no ha sido nunca posible sin abundantes dosis de entusiasmo, podemos olvidar que los depósitos de los profesionales de la escuela quizás están llegando a la reserva? Vivimos entre nuevos malestares docentes y nuevos malestares discentes. Maestros y alumnos pueden estar sumando nuevos motivos para pasar unos de otros y ambos de la escuela actual. Como que no podemos dejar de militar permanentemente para construir la escuela que niños y adolescentes necesitan, habrá que pensar cómo se rellenan o, al menos, cómo buscar energías alternativas.

No quiero vender humo ni incrementar desalientos, pero a las crisis educativas no podemos añadir ni la nostalgia ni la melancolía. Como que, desde arriba, no vendrá mucho apoyo, propongo (además de disfrutar de todas las felicidades de la vida que nos sean posibles) un pacto de realismo activo: dediquemos los esfuerzos a continuar haciendo aquello que es básico, necesario (irrenunciable), consiguiendo que todavía sea posible.

Después de aquellos días en los que la pandemia y las autoridades cerraron las escuelas, luchamos para que quedara claro que nunca deberían volver a ser cerradas. Pero, en el discurso social que flota sobre la incertidumbre, no ha desaparecido la duda de si necesitamos la escuela y para qué la necesitamos. Todavía queda mucho más oscura la descripción de qué es una buena escuela (también se están dando formas de aprovechamiento de la ocasión para ampliar el negocio educativo o para introducir batallas parciales y sesgadas como, por ejemplo, la del horario).

Creo que una parte significativa de los ánimos disponibles tiene que estar destinada a mantener los motivos, las razones por las que antes y ahora construimos juntos una escuela diferente. Construimos juntos la eterna nueva escuela que ahora no es la de las normas de la pandemia, sino la que se hace cada día a pesar de la pandemia. Entre todas las incertidumbres, existe la certeza que nuestra vida profesional tiene sentido en la medida que queremos hacer cada día escuela. Acotemos las batallas y recordemos que el desaliento pedagógico total no es posible.

Como que no se puede vivir en la escuela solo de entusiasmos, miremos de organizar estrategias que tengan menos desgaste y sean educativamente útiles (consolidar las que, a pesar de todo, muchos profesionales y muchas escuelas hace días que aplican). Por eso, querría hacer un pequeño apunte sobre tres grupos de estrategias de respuesta a las alteraciones de la orden escolar que más preocupaciones y desgaste están provocando: las estrategias para sobrevivir a las normas sanitarias; las estrategias para compatibilizar las limitaciones de la interacción social con la educación activa; las que tienen que ver con cómo evitar la escuela a distancia, con cómo construir la escuela digital abierta.

Con las normas que vienen de los correspondientes departamentos de salud (su cumplimiento agota en la medida que convierte el profesorado en vigilante y no en agente educativo de salud) tenemos que mantener la sensatez del criterio que nos dice que ninguna norma puede convertir la escuela en una institución que deje de ser escuela. Continuamos haciendo escuela saludable, pero no la podemos convertir en un conjunto de espacios esterilizados.

Los y las maestras son personas sabías que no olvidan la complejidad ni de la vida ni de la educación y no aplican ni en la escuela ni a la relación educativa recetas simples. Las escuelas de secundaría tratan de normalizar y convertir en adolescente la gestión de las mascarillas, pero evitan tanto como pueden convertir el tema en un nuevo frente de conflictos. No agotan los esfuerzos adultos en los cumplimientos rígidos sino, como siempre, en conseguir un nivel de caos tolerable en la vida escolar. A infantil, buscan nuevas formas de facilitar la seguridad que dan los abrazos y no piensan en ninguna forma de separación y aislamiento añadida. A primaria, vengan como vengan de casa, construyen serenidad. Miran de hacer olvidar las preocupaciones familiares por la enfermedad. En todas partes, primero se hace escuela aplicando la sensatez educativa.

De las pocas cosas que parecen claras sobre la pandemia la única no discutible es que si no te relacionas no te contagias (y seguro que enloqueces). Después, también es cierto, que niños y adolescentes se contagian fundamentalmente (no solo) a partir de los adultos. Como estrategia a compartir sería razonable no convertir la educación y el aprendizaje en un hecho individual, pasivo y egoísta. No podemos institucionalizar de nuevo el pupitre individual orientado hacia delante.

Pueden estar agrupados y tienen que trabajar juntos con la gestión creativa (realista) de las distancias. Pueden buscar por separado y compartir virtualmente. Pueden hacer escolar lo que hacen en la vida: estar conectados e interactuando juntos. El pensamiento sobre los contagios no puede anular la idea que el mejor aprendizaje es cooperativo. Ahora, tenemos un alumnado vitalmente preocupado que ha de mantener la preocupación por el otro (por cómo van viviendo la vida sus compañeros).

Sí. Ciertamente. La pandemia ha introducido una carga más entre el profesorado: tiene que destinar más tiempo y afectos a saber más de cada uno de sus alumnos y alumnas. Y, un apunte final sobre las distancias: para los meses que quedan, hay que pensar (no se aplica en todas partes igual) cómo el confinamiento de una clase por un positivo no tiene que ser necesariamente enviarlos a todos a casa, aislar en el hogar a todo el mundo y dar clase a distancia.

Entre las alteraciones de la dinámica escolar aceleradas por la pandemia están las derivadas de continuar haciendo escuela cuando el aula no está disponible (el alumnado no puede venir, una parte del tiempo escolar no se puede usar la escuela, los aprendizajes tienen que producirse en la dimensión virtual). Para todos los profesionales esto está suponiendo una renovación acelerada cargada de más trabajo. La provisionalidad general en la que vivimos se transforma, en el caso de la escuela, en una acelerada innovación, buscando nuevas maneras de seguir siendo, de convertirse en un verdadero espacio de aprendizaje y educación.

Quien ya vivía educativamente en digital, siente ahora que es la ocasión de continuar, pero dedicando mucho más tiempo a avanzar. Quien ya hacía una escuela abierta y de manera significativa enseñaba y educaba fuera del aula, ahora ve como la obligación pasa a ser virtud. Todo el mundo siente que una corriente inevitable e inestable le lleva a hacer escuela de manera diferente. Es el momento de encontrar fuerzas y hacerlo poniéndole iniciativa y energías (las que queden).

El placer de educar y la felicidad de descubrir cómo aprenden volverán a ser intensos. Ahora toca avanzar como se pueda, no dejando que también desaparezca el sentido de hacer escuela, de ejercer de maestros y maestras.

https://eldiariodelaeducacion.com/2021/02/11/cansancio-nostalgica-y-melancolia/?fbclid=IwAR23IZzIm2csivz7XOzYL_P39gMPiWITmGQ1ZuWEsa9A9WOa54u-Vd8UM-w

09 de febrer 2021

Contes per explicar el món

En aquest primer dossier del 2021 presentem una selecció de contes, àlbums il·lustrats i recursos diversos per acompanyar les famílies i els professionals a parlar amb els nens i nenes sobre temes i situacions personals i socials que a vegades els afecten directament.


Són una bona opció per ajudar-los a expressar les seves emocions i tot allò que els preocupa.

L'apartat de lectures infantils el trobareu organitzat per temes d’interès: col·lectiu LBTI, discapacitat i salut mental, diversitat, drets dels infants, emocions, família, igualtat, maltractament, pobresa i vellesa.

Altres dossiers complementaris:

Infància i coronavirus (maig 2020), que conté un apartat sobre contes infantils per explicar als infants què és la COVID-19 i com afrontar la pandèmia.






Tots els documents referenciats estan disponibles per a consulta i préstec als centres DIXIT.

Contes

Col·lectiu LGBTI

Kilodavis, Cheryl. El meu fill princesa. Il·lustrat per Suzanne DeSimone. Barcelona: Bellaterra, 2015. 15 f.
Conte basat en fets reals, escrit per la mare d’un nen a qui li agrada anar vestit de nena. Parla de la diferència, del dret a expressar-se lliurement, de l’acceptació i de la compassió dels uns vers els altres.

Love, Jessica. Sirenes. Barcelona: Kónikos, 2019. 38 p.
Àlbum il·lustrat i amb molt poc text que ha obtingut el Premi Llibreter 2019 i que vol trencar estereotips posant en valor la riquesa de la diversitat i de la identitat personal.

Schimel, Lawrence. No és hora de jugar. Il·lustracions, Elina Braslina. Barcelona: Egales, 2018. 18 p.
Conte per a infants de 0 a 3 anys, en forma de rodolins, que de la mà d’una família homoparental treballa l’adquisició i la rutina dels hàbits d’higiene personal abans d’anar a dormir.

Discapacitat i salut mental

Bell, Cece. Super Sorda. Madrid: Maeva Ediciones, 2017. 234 p.
L’autora s’inspira en la seva infantesa per crear la història de la Cece, una nena que després de quedar sorda ha d’adaptar-se a una nova escola i a un nou súper poder: escoltar-ho tot gràcies a un potent audiòfon. Còmic guanyador del Premi Eisner 2015 en la categoria de millor escriptor i il·lustrador.

Carrera, Marta. Tu no entens res... però jo tampoc!. Vilanova i La Geltrú: El cep i la nansa, 2020. 40 p.
L’autora, mare d’un nen que té la síndrome d’Asperger, explica el procés d’acceptació de la malaltia i descriu les diferents etapes del dol que han viscut tots dos: la negació, la tristesa, la ràbia, l’aïllament, l’acceptació i el benestar.

Verdaguer, Neus. La cursa de barques. Il·lustrat per Sonia Alins i Juanjo Barco. Lleida: FEPCCAT, Federació Catalana d'Entitats de Paràlisi Cerebral i etiologies similars, 2016. 1 volum amb anelles + 1 videodisc + 2 volums en braille
Conte accessible que afavoreix la integració dels nens i nenes amb discapacitat mitjançant la promoció de la lectura compartida. Amb un format innovador i escrit en català, castellà, anglès i francès, conté il·lustracions, pictogrames, transcripció al Braille, un DVD amb l’audio-conte en les quatre llengües i la versió en llengua de signes en català i castellà.

Diversitat

La gran família de l'Ona. Roser Capdevila, il·lustracions. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014. 24 p.
Conte per a infant de 7 a 1 anys que mostra la riquesa de la diversitat i la multiculturalitat de la societat.

Paramìca: Ʒivipnasqe historie rromane familienqe anƟ-o Sant Cosme = Relatos: historias de vida de familias gitanas en Sant Cosme = Relats: històries de vida de famílies gitanes a Sant Cosme. Barcelona: Fil d'Aram, 2017. 57 p.
Recull de contes en versió catalana i castellana i títols amb romaní que volen donar a conèixer els costums i les vivències de les famílies gitanes.

Porras Soto, Mercedes; Porras Soto, Debastián. Contes rromane duj = Contes gitanos dos. Badalona: Fundació Privada Pere Closa, desembre de 2018. 71 p.
Recopilació dels contes gitanos "Les herbes de la Joana", "El conte d’en Yumitus" i "Les històries de l’Oncle Peret", una mostra de la història gitana a Catalunya, plena d’antigues llegendes com aquestes. Els contes valoritzen i recuperen la tradició cultural i lingüística. Mostren els oficis i les labors tradicionals com el tracte de bèsties i l’esquilat, la forja del ferro, la recol·lecció de vímet o la música i la rumba. A partir dels contes, els infants poden treballar la interculturalitat i aprendre valors com la tolerància, l’empatia i el respecte per l’altre.

Roberts, Justin. La nena més petita de tota l'escola. Il·lustracions: Christian Robinson. Barcelona: Alba, 2018. 31 p.
Conte que fa reflexionar els infants sobre els valors i la convivència a l’escola de la mà de la Sally, una nena que presta molta atenció a tot allò que passa al seu voltant, fins i tot al més desapercebut. Un dia presencia algunes injustícies i decideix alçar la veu per a dir prou.

Roca, Elisenda; Bonilla, Rocío. Una gran família. Barcelona: Bescaoa, 2018. 48 p.
Violeta ens explica la història, bellament il·lustrada, dels preparatius de la festa del seu barri en els quals participa tot el veïnat. En descriu l’ambient, l’emoció, la diversitat familiar i cultural d’un grup de persones engrescades en l’acompliment d’un bé comú.

Drets dels infants

21 contes per educar en valors: coneix els teus drets. Barcelona: Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya, 2013. 212 p.
Recull de contes i relats curts resultat del concurs de contes per educar en valors "Coneix els teus drets" convocat per la junta delegada a Girona del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya per commemorar el Dia Universal de la Infància

Cuentos de «derechos» contados al oído: 17 cuentos infantiles, ilustraciones y guías didácticas para trabajar a partir de la Convención de las Naciones Unidas sobre los derechos de los niños y las niñas. Barcelona: Institut de Ciències de l'Educació, Universitat de Barcelona, octubre 2018. 1 recurs en línia (122 pàgines). (Docència i Metodologia Docent; 17)
Recull coordinat per Isaac Ravetllat Ballesté que conté 17 relats infantils acompanyats, cadascun d’ells, d’una il·lustració i una guia didàctica per a treballar els drets dels infants de la Convenció de les Nacions Unides.

Emocions

Balada, Montserrat. El Ratolí Pérez. Il·lustracions: Julilustrador. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2016. 13 p. (Ginjoler)
Conte accessible i inclusiu, adreçat als infants sords i oients que conté la seva adaptació a la Llengua de Signes Catalana, a través d’un codi QR i un enllaç de descàrrega, amb el conte narrat, el vocabulari i una cançó tradicional catalana, en català i en Llengua de Signes Catalana.

Faller, Heik.; Vidali, Valerio. 100 años: lo que la vida te enseña. Barcelona: Salamandra, 2019. 214 p.
Llibre il·lustrat apte per a totes les edats que fa el recorregut d’una vida, des del naixement fins la vellesa. Mostra les vivències comunes de tots els éssers humans i com la nostra percepció del món va canviant a mesura que la vida va passant.

Grain, Helen. En Beni i la Bela mediten: mindfulness per a nens. Il·lustracions de Mariona Cabassa. Barcelona: Kairós , 2018. 45 p.
Una família de conillets acosta els infants a la pràctica del mindfulness, a partir de textos per ser llegits sense pressa perquè prenguin consciència d’allò que escolten o llegeixen (sentir el cos, menjar, caminar, respirar, gaudir o pensar). La finalitat és convertir la lectura lúdica i educativa en una experiència on trobar assossec i benestar, i sentir la relació entre cos, ment i emocions. Accés directe als àudios de les meditacions de cada conte mitjançant codis QR.

Grive, Catherine; Bertrand, Fréderiue. La mentira. Madrid: Ediciones Siruela, 2017. 33 p. (Siruela ilustrada; 5)
Àlbum bellament il·lustrat que és un bon instrument per conversar amb els infants sobre per què es diuen mentides, com ens sentim en mentir, com podem desdir-nos d’una mentida, etc. Tot plegat a partir de la història d’una nena que un bon dia diu una mentida que es va fent cada vegada més grossa i de la qual no pot desfer-se’n.

Llenas, Anna. T'estimo (quasi sempre). Barcelona: Grup Editorial 62,2018. 9 p.
Conte tridimensional que permet parlar amb els infants sobre l’acceptació de la diferència, de la vàlua i la individualitat de cada persona.

Pauli, Lorenz; Schärer, Kathrin. Dolent. Barcelona: Takatuka, 2018. 26 p.
Un grup d'animals de granja es diverteix fent petites entremaliadures fins que de sobte un gat s’uneix a l'esbargiment amb una acció malèvola. L'objectiu d’aquest conte és fer prendre consciència als infants sobre el bé i el mal.

Roca i Costa, M. Carme. En Punxetes fa troballes. Dibuixos: Laura Miyashiro. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, setembre de 2017. 20 p. (Uni, dori; 5)
Conte de tipus acumulatiu que afavoreix la memòria i l'atenció. Té una estructura fixa que es va repetint, acumulant personatges o elements i seguint una estructura rítmica.

Sorigué, Ray. 1, 2, 3, 4, 5, 6 contes màgics. Il·lustracions: Carme Solé Vendrell. Barcelona: Salvatella, 2020. 88 p.
Sis contes il·lustrats que ajuden a donar resposta, mitjançant la màgia com a protagonista, als somnis i pensaments dels infants, com ara l’arribada d’un infant al món, la comunicació amb els animals, la creació de la natura...

Família

Barbero, Alicia. Cuentos para familias de corazón. Il·lustracions: Teresa Blasco. Madrid: Grupo5, 2013. 92 p.
Aquesta obra conté tres contes que són una eina per a pares i mares adoptius i professionals que treballin amb nens i nenes adoptats. S'acompanyen d'una introducció i fonamentació teòrica i pràctica de Jorge Barudy i Maryorie Dantagnan, que ajudarà al lector a treure tot el potencial narratiu de les històries.

Brenman, Ilan. El pare és meu. Dibuixos de Juliana Bollini. Barcelona: Animallibres, 2013. 29, [3] p.
Conte útil per parlar amb els infants sobre la gelosia i el sentiment d’exclusivitat que de vegades sentim les persones.

El divorcio: mucho más que un cuento para disfrutar ayudando a nuestros hijos. Il·lustrador: José Luis Espuelas. Madrid: Pirámide, 2018. 2 vols. (Psicocuentos)
Guia amb informació contrastada i consells per a pares i mares en procés de divorci que es complementa amb un conte per ajudar a parlar del tema amb els infants i intentar resoldre els seus dubtes i preocupacions.

Galindo, Renata. Mi nueva mamá y yo = My new mom me. Madrid: Lata de Sal, 2018. 1 vol. (Gatos)
Conte bilingüe castellà-anglès on els protagonistes, una gata i un gosset abandonat al qual adopta, ensenyen als més menuts com aprendre conèixer-se, a estimar-se i a esdevenir una família.

Gallardo, Mirieia; Villaplana, Pepe. Pressa per néixer. Il·lustracions, Mònica Pinyol. Vilanova i La Geltrú: El Cep i la Nansa, 2017. 22 p.
Conte il·lustrat que explica, de la mà d’uns pares que han viscut l’experiència, la història d’un avortament amb l’objectiu d’ajudar altres famílies a parlar-ne, especialment amb els menuts de casa, i a acceptar-ho.

El gran llibre de la família. Barcelona: Intermón Oxfam, 2010. 17 f. (Somnis).
Narració il·lustrada per a infants d’entre 6 i 10 anys que mostra la diversitat de famílies i estils de vida existents, i aporta una visió normalitzada de les estructures familiars allunyades del model tradicional.

Herruela, Patricia. La culpa va ser del gat. Torroella de Montgrí: Evolution Comics, 2019. 69 p.
Obra guanyadora de la beca Carnet Jove Connecta't al Còmic 2018. Els germans protagonistes, la Nina i el Max, mantenen una relació complexa que es veurà afectada per l'adopció d'una gata. La història, amb un toc d'humor, reflecteix la realitat de les relacions familiars i en especial, el vincle entre germans.

Krause, Ute. Quan marxaran, aquests?. Barcelona: Joventut, 2011. [26] p.
Conte que explica de manera entretinguda i amena les diferents famílies existents, principalment aquelles que s'han recompost, amb fills i filles de progenitors divorciats/separats. L'obra està recomanada per a nens i nenes majors de 5 anys.

Lasconi, Monse. Mi familia me hace feliz. Ilustraciones de José Luis Navarro. Bilbao: Desclée de Brouwer, 2019. 32 p. (Amae ilustrada)
Conte que, de la mà dels infants, mostra la riquesa i la diversitat de les famílies actuals.

Martín, Patricia; Bonilla, Rocío. Què és aquesta panxa?. Barcelona: Flamboyant, 2018. 20 p.
Àlbum il·lustrat per parlar amb als més menuts sobre l’arribada d’un germanet o una germaneta mitjançant escenes quotidianes i senzilles.

Pintas mucho: una historia sobre el acogimiento familiar. L'Hospitalet de Llobregat: Stendhalbooks, 2018. 144 p.
Aquest llibre és el resultat d'uns tallers d'il·lustració promoguts per Artsmoved i el Servei d'Acolliments Familiars de la Creu Roja. A través de les composicions artístiques dels nois i noies que hi participen, coneixem les seves experiències vitals, què són les famílies d'acollida i els centres d'acolliment residencial, etc.

Schimel, Lawrence; Braslina, Elina. No és hora de jugar. Madrid: Egales, [2018]. 1 vol.
Conte per a infants de 0 a 3 anys, en forma de rodolins, per aprendre a anar a dormir i per iniciar-se en la rutina d’higiene personal. També educa en la diversitat familiar visibilitzant una família amb dos pares.

Waechter, Philip. Días de hijo. 2a ed. Santa Marta de Tormes, Salamanca: Lóguez, 2013. 64 p.
Amb unes il·lustracions tendres i iròniques, l’autor aquest àlbum apte per a totes les edats descriu l’experiència feliç d’un pare primerenc que gaudeix i s’emociona cuidant del seu fill.

Igualtat

Farré, Natza; Pont, Gala. Que no t’expliquin contes!.Barcelona: Amsterdam, 2020. 45 p.
Conte que reinterpreta en clau feminista alguns dels contes infantils de capçalera (la Caputxeta vermella, la Ventafocs o la Rateta que escombrava l’escaleta) convidant a qüestionar certes idees preconcebudes que condicionen la nostra percepció del món.

Mayor, Aingeru; Monteagudo, Susana. Nenes i nens: cadascuna, cadascun, diferent. Albuixech: Litera Libros, 2017. 47 p.
Nens i nenes expliquen el que senten i els agrada, fugint de les etiquetes de gènere i mostrant la diversitat de cadascun, amb la seva identitat i preferències: hi ha nens que tenen vulva i nenes que tenen penis, nens que els agrada ballar i nenes que porten els cabells curts. Es tracta d’un llibre per a treballar l’educació sexual dels infants perquè puguin aprendre a ser com ells sentin i vulguin sense prejudicis i en igualtat.

Maltractament

Demarco, Magela; Grossi, Caru. Sola al bosc. Barcelona. Bellaterra, 2020. 34 p.
"Hi ha paraules que no es diuen. Hi ha vivències que no s'expliquen. Hi ha veritats que no es descobreixen a primera vista. Hi ha llops disfressats que aconsegueixen esquitllar-se i amagar-se dintre d'algunes cases. I les transformen en boscos foscos i tenebrosos per als qui hi viuen".

Pascual Marti, Elisenda. L'ombra de la Clara. Il·lustracions: Mercè Serra i Valls. Barcelona: Uranito, 2016. 26 p.
Conte il·lustrat per a infants per prevenir i detectar situacions d’abús sexual. És alhora una eina pedagògica acompanyada d’unes pautes i d’un manual complementari en línia per treballar els temes clau de la història, que té com a protagonista la Clara, una nena que simbolitza les seves pors envers l’abús a partir d’una ombra.

Quico y Tula se van de casa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014. [8 f.]
Conte que mostra les vivències d’un nen i una nena que han d’anar a viure a una casa d’acollida i que pot ajudar als infants que es trobin en aquesta situació a superar les seves pors i incerteses.

Pobresa

Noguera, Cesc. La senyora Maria. Il·lustrat per Raül Gesalí. Barcelona: Takatuka, 2013. 47 p.
Conte que dona a conèixer una realitat que sovint queda amagada als infants: la soledat de les persones grans indigents.

Vellesa

Castillo, Lauren. L'àvia i la ciutat. Barcelona: Corimbo, 2015. 19 p.
Conte il·lustrat que té com a protagonista un nen que visita la seva àvia a la seva nova llar a la ciutat. L’infant reflexiona sobre els aspectes de la ciutat que no li agraden, mentre que contràriament són ideals per a l’estil de vida d’una persona gran.

Cela, Jaume. Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom. Il·lustracions de Jordi Vila Delclós. Barcelona: Animallibres, 2017. 68 p. (La Formiga; 80. La Formiga vermella)
El dia del seu desè aniversari, un nen anirà a visitar a l’àvia a la residència. Malauradament, ella pateix la malaltia d’Alzheimer i no el reconeixerà ni li farà cap regal. Fruit de l’amor que sent per ella, li escriu una història on explica qui és ell, quin és el seu món, qui és l’àvia, la relació que mantenen, així com les diverses vicissituds de la malaltia que ella pateix.

Bergua, Ana. L'àvia necessita petonets. Il·lustracions Carme Sala. 2a ed. Barcelona: Proteus, 2011. 33 p.
Conte que tracta el tema de la demència en les persones grans i mostra la importància de les relacions familiars i dels lligams d’avis i nets.

Manuals

Martínez Pardo, Eva. Sota la pell del llop: acompanyar les emocions amb els contes tradicionals. Il·lustracions: Gisela Bombilà. Barcelona: Graó, 2017. 138 p. (Micro-macro referències; 19. Sèrie Comunitat educativa)
L’autora s’endinsa en la significació dels contes tradicionals i descobreix com aquestes històries i els seus personatges exposen els infants a contextos on experimentar emocions i poder expressar-les. Descriu diferents experiències educatives dutes a terme amb grups escolars.

Portell Rifà, Joan. Llegim? com fer lectors entusiastes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017. 157 p. (Créixer. Coneixements; 5)
L’autor ens proposa les claus per fomentar l’hàbit lector dels infants i ens orienta sobre quines lectures triar, com fomentar l’hàbit a l’entorn familiar i a l’escola, i com fer ús de la biblioteca pública. Inclou també unes pautes per a identificar les dificultats lectores i posar-hi remei.

Revistes

Revista especialitzada en literatura infantil i juvenil, referent amb més de 30 anys de vida. Reconeguda amb diversos premis, està editada en castellà però ofereix informació sobre la producció editorial en totes les llengües cooficials (català, gallec i basc) de l’estat.

Publicada per l’editorial Graó aquesta revista bimestral amb més de 20 anys de trajectòria presenta a cada número una selecció acurada i comentada de contes i àlbums il·lustrats, essent una secció indispensable de la publicació. S’hi valora el contingut, la temàtica, les il·lustracions... La revista posa en valor l’experiència de viure amb nens i nenes i aposta per una criança respectuosa amb les necessitats i els ritmes de l’infant i per la vida saludable en contacte amb la natura.

DIXIT TV

Castro, Francisco. Conferència "La literatura com a eina per parlar de l'Alzheimer als infants": Vic, 7 de novembre de 2019. Barcelona: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials, 2019. 1 fitxer de videostreaming (ca 46 minuts)
El conferenciant, a partir de la seva experiència amb la malaltia d'Alzheimer, va explicar com els seus efectes poden ser assumits amb naturalitat pels infants i va parlar de la seva novel·la "Em deia Simbad", que relata la visió d'un nen de 10 anys sobre la malaltia del seu avi i la convivència entre tots dos i amb l'entorn.

Gallifa, Guillem. Conferència "Els contes i les narracions com a eina terapèutica al món social: la cura a través de les històries": Vic, 24 de gener de 2019. Barcelona: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials, 2019. 1 fitxer de videostreaming (ca 79 minuts)
Conferència a càrrec de Guillem Gallifa, filòsof i integrador social, on va mostrar com els contes i les narracions poden afavorir la comprensió, la resolució de conflictes i la calma de les inquietuds.

Blog DIXIT





Recursos

El Sistema de lectura pública assegura l’accés a la informació i la lectura arreu del territori i posa a l’abast de la ciutadania tota mena de serveis com l’assessorament bibliogràfic, el préstec, la sala d’estudi, clubs de lectura, activitats formatives, etc. Moltes de les biblioteques confeccionen guies de lectura, molts d’elles dirigides als infants. En destaquem algunes: El calaix de la diversitat; Usa el cap; El meu cos és meu.
En aquest enllaç de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona podeu buscar la guia de lectura que interessi, acotant per biblioteca, temàtica, públic a qui s’adreça, etc.

El dia 2 d’abril, coincidint amb la data de naixement Hans Christian Andersen, se celebra aquesta efemèride promoguda per l’organització sense ànim de lucre International Board on Books for Young People (IBBY), composta per associacions i persones compromeses en propiciar i posar a l’abast dels nens i nenes publicacions de qualitat literària i artística arreu del món. Cada dos anys atorga el Premi Hans Christian Andersen, que és el més alt reconeixement que pot rebre un autor o il·lustrador per a infants i adolescents.

Institució sense ànim de lucre creada l’any 2014 que duu a terme propostes i activitats per a promoure el rol social i inclusiu de la biblioteca pública. En destaca el documental #CrecerLeyendo Per una biblioteca inclusiva des de la infància que va obtenir una menció especial al Premi RetinES 2019 del Col·legi d’Educadores i Educadors de Catalunya que enguany arriba a la vuitena edició.

https://dixit.gencat.cat/ca/detalls/Article/20212501_contes_explicar_mon

29 de gener 2021

Manifest del Dia Internacional de l'Educació 2021

Manifest del Dia Internacional de l'Educació 2021
24 de gener de 2021

Més que mai com a agents educatius, com a part de la comunitat educativa en el sentit més ampli del terme, aprofitem la commemoració del Dia Internacional de l’Educació per fer una crida a considerar fermament el fet educatiu com un element essencial, central, de les nostres vides en societat. Dins dels centres escolars, sí, però també en múltiples altres espais. Totes i tots ens eduquem.

La pandèmia de la Covid-19 ens ha marcat el quefer diari des de fa vora un any, com a societat ens ha posat en escac i ha evidenciat mancances que ja intuíem i apuntàvem, la fragilitat de les nostres estructures educatives i la urgència de posar la cura de la vida al centre, de posar-hi la vida en totes les dimensions. I això passa per garantir les oportunitats d’aprenentatge permanent per a tothom.

Hem buscat herois en altres sectors. Els podríem trobar també, sense exagerar, dins del propi sector educatiu. Hi ha hagut agents educatius que han sustentat la nostra societat abans, durant i després dels confinaments viscuts. Ha calgut treure el millor de cadascú, uns sense poder fer activitat, d’altres teletreballant i uns altres fent feina a primera línia, alguns dels quals també mentre bona part de la població feia quarantena com a professionals de serveis essencials. I haver-la fe fer, fins avançada la pandèmia, assumint riscos personals i per al seu entorn més immediat, sense ni tan sols comptar amb material de prevenció bàsic ni protocols d’actuació. Especialment, professionals de l’educació de serveis on hi resideix gent gran, adults, joves i infants, però també d’altres, com ara els que exerceixen en entorns sanitaris.

Recuperar i revitalitzar l’educació per a la generació Covid-19” és el lema escollit enguany per la UNESCO. I és que l’amenaça, la desil·lusió, els contratemps, les reaccions, els encerts, els desencerts… han anat generant un impacte generalitzat. L’educació és part de la solució de tot plegat. I no és, ni ha de ser, una crida buida de contingut. Durant aquest temps que ens està tocant viure s’han amplificat les desigualtats socials, econòmiques i digitals, augmentant la ja existent inequitat. Cal recordar, un cop més, la centralitat de l’educació per a tota la població, per a totes les societats, com a bé públic comú i la base de la cohesió social, el benestar i les oportunitats. Cal apostar, com mai, per a la inclusió, la flexibilitat, la sostenibilitat i la innovació. Per fer-ho possible caldrà tenir en compte i donar tot el suport als agents educatius que estan, que estem, liderant el procés de revifalla. També augmentant el pressupost de dins i fora l’àmbit escolar i evitar la vergonya de tenir professionals de l’educació en situació de precarietat.

En definitiva, ara i aquí, demanem, un cop més, de posar el fet educatiu al centre de la vida.

https://ceesc.cat/2014-11-03-13-05-23/noticias-blog/1144-dia-educacio-2021

27 de gener 2021

20 anys de la Llei del menor per Esther Giménez-Salinas

Es compleixen ara 20 anys de la llei més important en matèria de justícia juvenil, concretament, és la Llei de responsabilitat penal de menors, que va ser aprovada el gener del 2000. Feia molt de temps que la societat demanava una nova llei, una regulació, més garanties pels menors però, sobretot, que tingués un component, per una banda, sancionadora i, per l’altra, educativa.

Veníem d’uns temps on els menors no tenien gairebé ni drets ni garanties. El marc normatiu d’aleshores tenia més un component sancionador que no pas educatiu.

La Llei va ser aprovada amb una amplíssima majoria i, tot i que determinats partits en un moment determinat es van abstenir, tothom va considerar que era un gran avenç respecte el sistema de justícia juvenil.

Recordo bé els debats, els debats també en el propi Parlament, quan, d’alguna manera, es discutia si més aviat agafaríem el model alemany o el model francès. Mai es copia un sistema exactament perquè la realitat del país és una altra, però en aquest cas nosaltres ens vam decantar més aviat pel model alemany.

El model alemany significava que, per sota d’una determinada edat, els menors no són responsables. Va entrar amb una proposta d’avantprojecte amb els 13 anys i, arran d’una modificació i una esmena d’Izquierda Unida, es va establir en els 14 anys. Això vol dir que els menors de 14 que fan un delicte no tenen cap tipus de responsabilitat penal. Després ve la franja d’entre 14 i 18 i també es va aprovar la franja 18-21. Només que la franja 18-21 mai va estar en vigor. La vacatio legis, que vol dir que hi ha un temps per posar en marxa la llei, en aquest cas, aquesta part no es va dur a terme mai.

Per tant, quan parlem de Justícia juvenil, estem parlant de joves d’entre 14 i 18 anys que han fet un delicte. La resposta té un gran pes educatiu i, en tot cas, té una part sancionadora perquè és una mesura imposada. En aquell moment, per exemple, quan es va aprovar la Llei, al voltant d’un 20% de joves encara tenien una mesura d’internament. La Llei posa de forma molt clara que s’han de fer tots els possibles perquè l’internament sigui l’últim recurs. Des del 2010 fins el 2019, l’internament és només un 7% aproximadament de les mesures.

La immensa majoria de joves estan tractats en medi obert, en sistema de llibertat vigilada o d’una altra mesura. I també es va insistir, en aquell moment, en la possibilitat d’introduir la Justícia restaurativa i la mediació pels joves. Això era, podríem dir, molt modern perquè era molt innovador. Justícia restaurativa vol dir que no només s’està amb els joves sinó també amb la víctima. Llavors, això tenia la intenció de començar pels menors per, poc a poc, poder implantar també en el sistema d’adults.

Avui, 20 anys després, podríem fer una valoració positiva de la Llei, de la manera com es va aplicar, de la manera com es va introduir la Justícia restaurativa. De com es va donar als joves aquesta oportunitat perquè el sistema penal sigui fonamentalment educatiu i no tan sancionador.

Tot i això, la idea en aquell moment de que tot això es podria traslladar al món adult no s’ha produït. De fet, la meva impressió, i ho hauríem de veure amb les estadístiques, és que en aquest país encara es fa un abús massiu de la sanció de la presó. La pena privativa de llibertat en el món adult, és a dir, a partir de 18 anys, encara és la pena més important.

Per tant, aquesta influència tan necessària del sistema de joves cap als adults no s’ha produït. És una situació que jo la veig gairebé esquizofrènica. ¿Per què tenim un sistema tan bo pels joves i a la que compleixen 18 anys entren en un sistema tan repressiu? Això segurament no és el millor missatge que es pot donar per reinserir les persones, per donar una oportunitat de poder, d’alguna forma, reparar el dany produït.

https://www.peretarres.org/coneixement/bloc/20-anys-llei-menor

Intervenció socioeducativa en espais oberts per Judith Hernández

Considerant que l'educació té lloc en tots aquells espais en què les persones interactuen es relacionen i creixen, el medi obert i els espais públics passen a ser un espai d'intervenció en el camp de l'educació social de primer ordre.

Si bé, ningú posa en dubte la importància educativa de les llars, dels centres educatius, dels centres juvenils i de les agrupacions juvenils, l'espai públic és el lloc de relació clàssic d'interacció entre iguals. Fins i tot per aquells joves que no es troben cursant estudis, no participen en agrupacions, ni assisteixen a centres juvenils, en l'espai públic generen un espai educatiu de primer ordre.

En paraules de Funes "el carrer és un espai educatiu perquè poden trobar-se amb els seus iguals, poden exercir ser ells mateixos. Suposa la possibilitat de crear una varietat i riquesa de relacions, estímuls i recursos i actuacions per ampliar i significar totes aquelles actuacions".

El medi obert permet dissenyar intervencions educatives en l'espai de referència dels joves amb caràcter normalitzador, dins el conjunt del teixit social i relacionats amb els recursos del territori, el que confereix a les intervencions d'una dimensió comunitària molt important no sempre present en intervencions juvenils que es realitzen en altres espais.

Com intervenció socioeducativa en medi obert entenem el conjunt de programes destinats a realitzar un treball preventiu amb joves i adolescents en situació de risc o de certa exclusió que té com a figura central l'educador / a de carrer.

Així, les capacitats i competències del professional són les que permetran establir el vincle amb els menors, mitjançant l'escolta dels seus interessos i preocupacions, i al seu torn, de l'acompanyament i orientació cap als seus objectius, ajudant-los a superar les seves primeres desil·lusions. La figura de l'educador / a ha de ser objectiva en quant a guia o referent, sense emetre judicis de valor, sense obligar, sense escollir pels joves, considerant-los sempre, subjectes actius de les seves pròpies vides i projectes.

Diferents formes d'intervenció

La intervenció socioeducativa en l'espai públic que impulsem des Fundació Pere Tarrés pot tenir diferents abordatges en funció dels objectius principals que es plantegen.

Moltes de les nostres intervencions es dirigeixen a la dinamització socioeducativa en places i carrers mitjançant activitats i actuacions que promoguin la millora de la convivència, facilitant vincles entre les persones del barri i generant xarxes de relació.

El servei socioeducatiu i de detecció de situacions de risc a Can Vidalet afavoreix el coneixement i detecció de problemàtiques específiques dels menors del territori. La intervenció social s'aborda des de la formació, educació en el temps lliure i les relacions entre iguals. Un dels projectes derivats va ser la realització d'un vídeo comunitari realitzat pels mateixos joves sobre el barri que tenia com a objectiu el reconeixement del barri, però també de la joventut com a agent comunitari positiu.

El servei per la intervenció i espai públic del districte de Sant Andreu de Barcelona té per objectiu prevenir, sensibilitzar i intervenir en situacions de conflicte latent i exprés generant formes alternatives de resolució dels conflictes públics i promovent la cultura de la pau. Per això, alguns dels projectes preventius efectuats promouen l'acostament entre persones de diferents cultures i comunitats religioses per tal de desfer falses creences i prejudicis cap a alguns col·lectius facilitant les relacions entre els veïns / es de diferents procedències.

La intervenció realitzada a través del Servei Juvenil de Mataró pretén detectar grups de joves que fan ús de l'espai públic de la ciutat i conèixer la realitat dels joves, les seves necessitats, i així acostar-los als recursos públics que millor puguin respondre a les seves inquietuds, ja siguin laborals, d'oci, inserció laboral, educatius, etc. Al seu torn, es promou la participació dels joves en els centres juvenils dels diferents Barris de la ciutat.

D'aquesta manera, l'espai públic com a espai de relació natural de totes les persones es consolida com un espai d'intervenció destacat per apropar-se a la pluralitat de realitats que forgen la nostra societat.

https://www.peretarres.org/coneixement/bloc/Intervencion-socioeducativa-medio-abierto-CAT

25 de gener 2021

El tancament d’extraescolars pot provocar ansietat en els infants i menys motivació per anar a l’escola.

Diversos experts reclamen el retorn de les activitats i alerten de l’increment de les desigualtats i del risc que estiguin tancats a casa
 
Els experts defensen la importància del component educatiu i emocional de les activitats extraescolars | Oriol Bosch (ACN)

No fer extraescolars pot tenir conseqüències negatives tan educatives com emocionals i socials. Així ho alerta el sociòleg i cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill, Miquel Àngel Alegre, qui augura que a finals de curs es poden començar a observar efectes negatius si no es reverteix la situació.

Aquests poden ser infants i joves tancats en entorns familiars, més ansietat i menys motivació a l'escola. Tant ell com la directora de l'Aliança Educació 360, Fathia Benhammou, coincideixen que els més afectats tornen a ser els d'entorns desfavorits. “S'està escapçant el dret a l'educació, especialment als més vulnerables”, diu Benhammou. Per això, reivindiquen que les extraescolars són “espais segurs” i demanen flexibilitzar les restriccions.

Els experts defensen la importància del component educatiu i emocional de les activitats extraescolars. “Anar a l'escola és condició necessària però no suficient”, resumeix Benhammou. Per això, considera que la impossibilitat gairebé generalitzada de fer-les —només es pot en els casos en que es mantinguin els grups bombolla de les escoles— “priva els infants d'espais claus de participació i adquisició de competències”, com poden ser la resolució de conflictes, un pensament crític o, fins i tot, la gestió actual de la incertesa i les emocions. Per a Benhammou és evident que no poder fer activitats extraescolars “tindrà conseqüències en les trajectòries educatives i en l'adquisició de competències clau”.

Aquestes conseqüències poden ser de caire més educatiu però també en el terreny relacional i emocional, afegeix Alegre. El sociòleg apunta que hi ha estudis que posen de manifest el paper cada cop més rellevant que té el que passa fora de l'escola en la correcció de desigualtats educatives. Per això, és de preveure que sense aquestes, les desigualtats s'incrementin, reduint les oportunitats d'aquells més vulnerables i d'entorns més desfavorits.

Reconeix que ara per ara potser no s'estan observant aquests conseqüències però augura que poden començar a aflorar “cap a finals de curs”. Posa com a exemple infants i adolescents desocupats, amb menys contacte amb els altres, més tancats en entorns familiars i que poden patir d'avorriment, ansietat o inquietud. Tot això afecta també a la seva predisposició i el seu rendiment a l'escola. “Potser a finals de curs comencem a tenir conseqüències a tots dos nivells si això no comença a revertir-se”, alerta.

En aquest casos les activitats telemàtiques poden ser un “pedaç” però Alegre assegura que estan a “anys llum” de la motivació que genera anar presencialment a practicar un esport, tocar un instrument, fer teatre o classes de reforç, per exemple. A més, amb la opció virtual es continua deixant al marge totes aquelles famílies que no poden accedir a aquests recursos digitals.

Activitats segures

Un cop analitzada la importància de les extraescolars i del lleure, tant Benhammou com Alegre defensen que la seva realització és segura. Asseguren que existeixen experiències com les de l'estiu i que tant entitats, ajuntaments com escoles estan preparades per aplicar les mesures i els protocols necessaris. “Hem de posar per sobre de tot l'educació”, afirma Benhammou. Alegre defensa que el risc que comporten aquestes activitats no és superior al que es dona en altres circumstàncies i que, en canvi, els beneficis són molts: “Els costos que pot representar per a l'educació i el progrés dels infants, sobretot dels que estan en situació de més vulnerabilitat, segur que és superior al risc que es pot córrer, que és molt mínim si s'organitzen bé les activitats”.

Davant d'una eventual recuperació de les extraescolars, el sociòleg planteja que es tingui en compte quins són els col·lectius més perjudicats en no fer-les. Deixa clar que a mig i llarg termini és un “drama” per al conjunt de la societat però afegeix que com a mesura de xoc i si s'han de destinar més recursos per complir les mesures de seguretat i garantir la realització d'activitats, s'haurien de prioritzar els entorns més desfavorits, ja que també és on s'obtindrà un guany “superior” en corregir les desigualtats.

A més, apunta que en aquests casos serà necessària també una política per incentivar la participació. I és que es dona la circumstància que sovint les famílies que més clar tenen la importància de les activitats fora de l'escola són les que s'ho poden permetre i ja hi accedeixen.

Per a Alegre, caldria reivindicar la necessitat de les activitats extraescolars i de lleure “una miqueta” al nivell del moviment ‘Obrim les escoles’. Afegeix que estan en joc les oportunitats educatives del país i confia que en les properes revisions de restriccions per la Covid-19, les autoritats “les aniran tenint en compte”.

El que tenen clar tots dos és que davant les incertes, i independentment de si es poden recuperar durant el curs, l'estiu tornarà a ser clau per aconseguir que tots els infants i joves tinguin accés al lleure educatiu.

https://www.social.cat/noticia/13679/el-tancament-dextraescolars-pot-provocar-ansietat-en-els-infants-i-menys-motivacio-per-ana?utm_source=Notification&utm_medium=Web-Push

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...