Parlem de la sobreprotecció...

Jocs infantils. ACN / Xavier Pi

Si busquem l’origen de la sobreprotecció el trobarem en el temor i en la cura. El temor és la por que els pares i mares tenen davant del fet que li pugui ocórrer quelcom dolent al seu fill/a, aquesta por inclou els danys físics i els emocionals

Quan parlem de la cura el trobem en l’època en la que l’infant és molt petit i és totalment depenent dels seus pares, aleshores aquest sentiment de cura es genera vers aquesta criatura que està desprotegida i sense cap tipus d’autonomia. Ambdós conceptes provoquen un sentiment de desconfiança, aleshores podem originar una sobreprotecció.

Trobem que hi ha massa adults que miren d'ajudar als seus fills/es creant unes xarxes de seguretat, es converteixen així en el centre de les preocupacions familiars. Una protecció que pretén guarir-los del dolor, de la tristor i de qualsevol sentiment negatiu. Massa sovint pretenen evitar la frustració mirant de solucionar qualsevol problema, ens trobem doncs definint un model educatiu que anomenem com a sobreprotecció o hiperpaternitat.

Els professionals podem afirmar que la sobreprotecció és un model educatiu negatiu, els pares i les mares necessiten que tot vagi bé, gestionen qualsevol imprevist, tenen els seus fills en bombolles i els eleven en un pedestal dins del nucli familiar.

Aquesta manera d'actuar i d'educar pot generar, a llarg termini, un resultat molt diferent del que pretenien, convertir-los en infants porucs i insegurs i amb limitats recursos personals.

Molts progenitors tendeixen a sobreprotegir als seus fills i filles, utilitzen frases que tots i totes hem sentit alguna vegada com, “ja et vesteixo jo que així anem més ràpid”, “ves amb compte, que ho trencaràs, millor deixa’m a mi”, “vigila, no corris que cauràs”.

Observem que la sobreprotecció es caracteritza per una atenció i vigilància excessives i sovint innecessàries. Sovint els pares i mares que tendeixen a sobreprotegir als seus fills solen ser persones que ho volen controlar tot i a tothom. Apareixen models que ho interpreten tot com una amenaça, fins i tot exagerant situacions i generalitzant riscos, el pitjor de tot és que acaben infravalorant i menystenint als seus propis fills i filles.

Podem afirmar doncs que una sobreprotecció i un excés d’afecte durant la infància, poden desembocar, a curt i a llarg termini, en mancances emocionals. Aquest fet provoca un excés d’estímuls en la seva vida que els porta inevitablement a una inhibició del desig i del plaer d’explorar per ells i elles mateixes tot el món al seu voltant. No oblidem que els infants han d’experimentar el temps d’avorrir-se i arriscar-se per així anar estimulant la seva creativitat.

Hem de saber que una sobreprotecció els provocarà una manca de seguretat i una vulnerabilitat que afectarà directament la seva infància i que irremeiablement els farà vulnerables a les pors, també a tenir conflictes emocionals i a patir, amb tota seguretat, problemes d’ansietat.

Tot el que us he explicat ens condueix a afirmar que estarem davant d’infants massa protegits, aquests i aquestes esdevindran adolescents passius i insegurs. Aquest fet els condueix a generar molts problemes d’autonomia que genera dubtes a l’hora de gestionar conflictes i per tant els aboca a créixer i desenvolupar-se com a persones immadures. Percebem doncs, en alguns infants i adolescents comportaments agressius, que reclamen l’autonomia que se’ls havia privat de petits.

Cal deixar doncs que els nens i nenes s'equivoquin, han de viure l'error com una cosa natural en un aprenentatge, que la frustració fa créixer i guanyar en fortalesa, els hem de donar l'oportunitat d'experimentar com a peça fonamental per fonamentar la seva vida adulta .

Massa sovint les millors intencions dels progenitors provoquen efectes negatius en els infants, en una forma d’intentar estalviar-los patiments o frustracions. Penseu que intentar tapar o negar emocions com ara la confusió, la tristesa o la ira no farà que desapareguin de la seva vida ni quan són petits ni quan seran adults.

Cal deixar que els infants s'equivoquin, hem d’intentar evitar que sentin la incapacitat, cal ensenyar a tolerar la frustració i evitar així una dependència emocional. Sempre haurem d’educar en la flexibilitat davant dels imprevistos per anar així fomentant la seva autonomia i la seves capacitats, generant elements que estimulin la seva personalitat.

L’autoestima esdevé una qüestió important en la vida de qualsevol persona, els infants són especialment sensibles, es troben en una fase molt important del seu desenvolupament. Els pares, mares, mestres , professors/es i amistats poden influir positivament i negativament en el seu ple funcionament i sobretot, una sobreprotecció pot provocar una autoestima baixa.

Quan parlem d’autonomia dels infants hem de tenir presents la comprensió i la paciència, sempre caldrà una estimulació davant dels errors per garantir el seu aprenentatge. Nosaltres com adults hem de ser els seus referents i per tant som responsables de marcar unes pautes, unes normes i sobretot marcar uns límits clars i entenedors.

Sabem doncs que una autoritat que marca pautes i límits és necessària per contenir els impulsos i adquirir autocontenció, hem de garantir pels nostres infants, una adquisició de la tolerància, els cal aprendre a diferenciar el que és bo del que és dolent, el que està bé i el que està malament.

Una cosa important que hem de treballar i ensenyar és que cal aprendre a viure en societat, que cal conèixer els significats, les pautes, les normes socials. Sempre s’ha de fer amb una relació de respecte, que és necessària per aprendre i saber situar-se en diferents situacions i contextos.

Atenció, pels infants és molt útil el fet d’adquirir la noció de risc, que els serà sempre imprescindible per a la seva supervivència i anar desenvolupant una educació emocional que també és bàsica per al benestar psicològic i personal.

Hem de sumar esforços i fer un treball per fomentar l’autonomia des dels primers anys de vida per establir una base de l’aprenentatge. Els infants han de prendre seguretat en si mateixos i sobretot en les seves capacitats, també han d’aprendre a assumir riscos, les seves conseqüències, per avaluar sempre les seves possibilitats d’èxit.

Massa sovint els professionals veiem com adults que no saben com potenciar l’autonomia dels infants tendeixen a pensar que són molt petits. També que no saben fer les coses per si mateixos/es i mostren por davant la possibilitat que es facin mal o que no sabran fer-ho bé. Els infants a partir dels dos anys, són capaços de realitzar petites coses de forma autònoma, penseu que no les faran tan bé com els adults, això sí, els hem de permetre equivocar-se, és una bona part del seu aprenentatge.

L’ensenyament té un paper molt important, l’aprenentatge és un procés que es fa de manera individual, els adults som el lloc segur i la font de suport dels nostres fills/es, però hem de tenir en consideració que han de créixer amb autoestima i confiança en si mateixos.

Si pensem en els principals beneficis de l'autonomia, ens caldrà educar la responsabilitat dels infants, aquests han d’entendre que poden complir amb les seves petites obligacions i aconseguir cada dia noves fites. El nostre objectiu ha de ser sempre el d’enfortir la seva autonomia per millorar la seva autoestima i la seva seguretat.

Els centres educatius i els progenitors han de treballar per la promoció de l’autonomia dels nens i nenes, els hem d’ajudar a aprendre del fracàs, oferint el nostre suport quan cometen errors, fent saber que som al seu costat i sobretot que nosaltres els valorem amb la seva justa mesura.

Expliquem que el nostre amor i el nostre suport no dependrà mai de les notes que obtinguin o les marques que assoleixin, han de saber que sempre estarem al seu costat quan s’equivoquin i que els animem a perseverar i a aprendre dels seus errors perquè puguin fer-ho millor en el futur.

Maria Montessori, (Itàlia el 31 d’agost de 1870 - Països Baixos, 6 de maig de 1952) , va atrevir-se a estudiar medicina en un temps en què no ho feia cap noia, i ben aviat va revolucionar el camp de l'ensenyament infantil. El mètode que duu el seu nom es fa servir avui en moltes escoles d'arreu del món. Va escriure “ajuda’m a fer-ho per mi mateix..”

Joan Rodríguez i Serra és educador social

Comentaris

Entrades populars