30 d’abril 2013

Manifest dels professionals dels Serveis Socials

 
COLOR_VLC
 
Els Professionals dels Serveis Socials, davant de l’aprovació de la nova Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local,
 
MANIFESTEM I DENUNCIEM:
 
L’aprovació pel Consell de ministre de l’avantprojecte, i la seua posterior tramitació i aprovació com a Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local; de no modificar-se la redacció actual, suposarà el desmantellament efectiu del quart pilar sobre el qual se sustenta el malparat Estat del Benestar Social al nostre país. En particular, ens referim a l’article set, que modifica l’article 26 de la vigent Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les bases de Règim Local sobre competències dels ajuntaments, i específicament dels Serveis Socials. La nova Llei genera incertesa i preocupació entre els/es professionals quan assenyala que l’única competència pròpia dels ajuntaments en aquest àmbit serà, “l’avaluació i informació de situacions de necessitat i l’atenció immediata a persones en situació o risc d’exclusió social”.
 
ELS AJUNTAMENTS SERAN MERS AVALUADORS I DERIVADORS, DEL RISC I L’EXCLUSIÓ SOCIAL.
Segons aquest redactat, convé assenyalar, que no es menciona el Sistema de Serveis  Socials com una competència pròpia de les corporacions locals; ignorant la nova Llei,  com s’ha configurat aquest sistema en els darrers trenta anys a Espanya, plenament  assentat i que ha adquirit identitat suficient per a ser reconegut com un instrument  fonamental del nostre Estat del Benestar.
En l’actualitat, els Serveis Socials municipals són una part fonamental de l’Estat social i  de drets definit per la nostra Carta Magna, junt amb el sistema de pensions, sanitat i  educació. La Constitució els va emmarcar com una competència autonòmica, per tant  no hi ha un marc estatal que els definisca, a diferència dels altres sistemes,  descentralitzats també, però sempre amb una legislació bàsica estatal; és a dir, és  l’únic sistema on no hi ha una cartera de serveis mínims definida que establisca l’extensió i intensitat de la protecció; no obstant això, han adquirit la seua màxima visibilitat i implantació mitjançant les corporacions locals.
En aquestes darreres dècades, els Serveis Socials s’han organitzat atenent al seu nivell d’especialització; distingint-se l’Atenció Primària, de competència local, i l’Atenció Especialitzada, de competència autonòmica. Els primers constituïxen l’estructura bàsica del sistema públic de SS.SS., sent la seua finalitat aconseguir unes millors condicions de vida de la població per mitjà d’una atenció integral i polivalent. Els segons han d’entendre’s com aquells que requereixen el desenvolupament d’una atenció específica (nivell secundari) a usuaris/es amb circumstàncies especials.
Els Serveis Socials Comunitaris o Generals, de competència municipal, són l’estructura de gestió pública més pròxima que té la ciutadania per a garantir l’accés als seus drets socials; són la part més representativa del conjunt de polítiques socials en l’àmbit local. Coneguda és la trajectòria de l’administració local espanyola en el desenvolupament de serveis i programes que garanteixen la cobertura de les necessitats socials més prioritàries de la seua ciutadania. En els darrers trenta anys s’ha generalitzat una estructura capaç d’organitzar amb gran solvència tècnica i recursos pressupostaris modests l’atenció social de la ciutadania, amb gran projecció social i reconeixement.

DENUNCIEM LA INTENCIÓ DE DIBUIXAR UN ESTAT ASSISTENCIAL DE BENEFICÈNCIA
A partir de la proposta de reforma de la Llei de Bases, es disparen totes les alarmes. Denunciem l’intent de dibuixar un Estat Assistencial basat en la Beneficència i no de drets socials; un Estat en què els drets socials de ciutadania queden desdibuixats, per la imposició de polítiques públiques allunyades del ciutadà/a. La participació ciutadana en la creació, gestió i avaluació dels serveis socials desapareix. La fortalesa en la proximitat dels serveis i la millora de la governança s’elimina; i deixa les persones i famílies en mans d’unes administracions (diputacions i comunitats autònomes) que no coneixen ni la seua realitat ni les seues necessitats; en les que no participen directament, i a les que, com en el cas de les diputacions, no han votat.

LES COMUNITATS AUTÒNOMES PODRAN NO DELEGAR ELS SERVICIS SOCIALS. AUGMENTA I S’INSTITUCIONALITZA LA DESIGUALTAT ENTRE ELS CIUTADANS
En la proposta de nova Llei s’observa que en l’únic punt de l’articulat on es fa referència als Serveis Socials de forma clara i directa, és en la nova redacció de l’articule 27.2, on s’estipula que: “l’Administració de l’Estat i les de les comunitats autònomes podran delegar,… en els Municipis de més de 20.000 habitants, entre altres, les competències següents: apartat -c. Prestació dels serveis socials…”. Les polítiques socials d’Atenció Primària no poden dependre de la voluntat de delegar o gestionar que tinguen, en cada moment, cada una de les comunitats autònomes i/o diputacions que configuren l’Estat. Aquesta mesura suposa, a més, una recentralització de l’atenció social a la ciutadania, i la perduda de capacitat de projecció social futura dels municipis, deixant la cohesió social que tant depèn del territori en mans d’actors aliens al mateix.
No estem davant d’una qüestió merament terminològica. El canvi en la definició de la prestació suposa un canvi en el model de gestió; transitar de la “prestació de serveis socials i promoció i reinserció social” (llei 7/85 de Bases de Règim Local, Art.25.2), a la “avaluació i informació, de situacions de necessitat social, i l’atenció immediata a persones en situació o risc d’exclusió social” (nova redacció); implica deixar pel camí un model eficient que garanteix els drets socials dels ciutadans. Res positiu pareix suggerir aquest canvi. Davant d’aquest fets, defenem un model que ha demostrat la seua utilitat, eficàcia i pertinència en els darrers 30 anys.

LES NOSTRES PROPOSTES 
Els professionals dels serveis socials, davant de la nova Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, volem proposar a la societat i als poders públics en particular, allò que considerem hauria de ser el mínim irrenunciable en l’expressió dels Serveis Socials municipals. Competeix als ajuntaments, per si sols o agrupats, el nivell d’atenció primària, que hauria d’integrar la següent cartera de prestacions:
  • Informació, orientació, assessorament i diagnòstic de situacions de necessitat.
  • Ajuda a domicili i suport a la unitat de convivència.
  • Ajudes econòmiques d’emergència social.
  • Intervenció i mediació familiar.
  • Prevenció, intervenció i inserció, dirigida a persones, famílies, grups i col?lectius en risc o situació d’exclusió social.
  • Acompanyament en els itineraris d’inclusió social.
  • Adopció de mesures de protecció de menors en situació de risc.
  • Atenció primària a dones víctimes de violència de gènere
  • Atenció primària a la tercera edat i discapacitats. Gestió de l’Atenció a la Dependència.
  • Allotjament d’urgència.
  • Serveis de promoció i dinamització comunitària, i voluntariat social.
NO CONSENTIREM QUE ES TIREN PER LA BORDA ELS ÈXITS ACONSEGUITS
Els municipis han demostrat amb escreix, en els últims trenta anys, la seua responsabilitat institucional i la seua capacitat de gestió en termes de pertinència, eficàcia i eficiència; alhora que, per la seua proximitat als/es ciutadans/es, i la seua especial sensibilitat en l’atenció als col?lectius socials més vulnerables, han demostrat la seua contribució en la garantia dels drets socials al nostre país.
D’altra banda, els professionals municipals han contribuït inestimablement en la professionalització d’aquests serveis, en el desenvolupament de disciplines i pràctiques en el camp de la protecció social, del desenvolupament comunitari, d’un exercici professional lligat al territori, a la realitat de les famílies i les xarxes socials. Hem aconseguit un nivell de desenvolupament professional i d’iniciativa tècnica en què s’han mirat molts altres sistemes de protecció i altres països… les universitats han pogut investigar, formar i planificar una formació adequada al desenvolupament del nostre Estat de Benestar. És just reconèixer que comptem amb un personal tècnic format, competent, eficaç, creatiu, en els camps del treball social, de la psicologia comunitària, de l’educació social, en la pedagogia social; no té sentit, ni des del punt de vista de la rendibilitat econòmica ni de la cohesió social, condemnar a l’ostracisme tècnic a un col?lectiu de professionals de l’àmbit local, d’experiència contrastada i altament qualificats en el complex món de la intervenció social. No és el moment de tirar per la borda els èxits aconseguits.

EXIGIM LA MODIFICACIÓ DE L’AVANTPROJECTE DE LLEI DE RACIONALITZACIÓ I SOSTENIBILITAT DE L’ADMINISTRACIÓ LOCAL
Per tot això, els/es professionals dels Serveis Socials exigim al Govern de la nació, i als diferents grups polítics que constituïxen el Congrés dels Diputats i el Senat, la modificació de l’Avantprojecte de Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, incorporant a la nova llei que sorgisca de la tramitació parlamentària en ambdós cambres, com a competència directa municipal, l’atenció primària de Serveis Socials i les prestacions bàsiques, que es recullen en el present escrit. Fem extensiva aquesta sol?licitud a la resta d’administracions, poders públics i agents socials.

Enllaç : serviciossocialesmunicipales.blogspot.com.es

http://www.edusoinicis.com/2013/04/manifest-professionals-serveis-socials/
 

Educador social


Descripció

L'educador social du a terme una acció socioeducativa amb persones que es troben amb dificultats d'origen social, cultural o personal per a integrar-se a la vida comunitària. Actua en el camp de l'educació no formal i de la inserció social amb diferents col·lectius: infants, joves, adults, gent gran, discapacitats, immigrants, minories ètniques, etc; i en diferents sectors: lleure, salut, justicia, serveis socials, integració sociolaboral, etc.
Els àmbits preferents de treball de l'educador social son l'atenció a infants i l'adolescents en risc, l'educació en centres de justicia per a menors o presons, els programes d'educació en el lleure, la formació i la inserció laboral de persones adultes i l'animació de residencies per a gent gran. També poden responsabilitzar-se de la dinamització d'equipaments socials i culturals o de la implementació de programes socioeducatius amb col·lectius específics. 
Tasques
  • Desenvolupa una tasca educativa amb persones en risc o amb dificultats socials.
    Diagnostica característiques i necessitats d'aprenentatge.
    Elabora, analitza i valora programes i plans formatius.
    Elabora o adapta materials i recursos didàctics.
    Optimitza estratègies d'aprenentatge i de comunicació interpersonal.
    Selecciona, adapta o elabora instruments per a la recollida d'informació.
    Recopila i enregistra informació sobre el procés i els resultats del procés d'educació i assistència. Analitza i valora processos d'intervenció-interacció.
    Fa un seguiment diferit dels resultats i l'impacte de les accions formatives.
  • Orienta i dóna suport a persones en situació de risc o amb dificultat social.
    Diagnostica característiques i necessitats d'orientació i consell.
    Analitza i valora programes i actuacions d'orientació.
    Dissenya i adapta programes d'orientació.
    Aplica programes d'orientació.
    Ajuda a la presa de decisions.
    Assessora, aconsella i acompanya grups i persones.
    Selecciona, adapta o elabora instruments per a la recollida d'informació.
    Analitza i valora processos d'intervenció-interacció.
    Integra actuacions i programes d'orientació en els processos formatius i d'animació.
    Fa un seguiment posterior dels resultats i l'impacte de les accions d'orientació.
    Deriva cap a altres professionals les situacions o casos que requereixin intervencions fora del seu abast, i en considera el seguiment.
  • Actua com a dinamitzador de l'activitat sociocultural.
    Diagnostica característiques i necessitats de dinamització i participació.
    Analitza i valora programes d'animació sociocultural.
    Planifica i programa actuacions de dinamització.
    Promou i canalitza la interrelació entre grups d'un territori o comunitat.
    Propicia relacions horitzontals.
    Estimula i fomenta l'autoorganització grupal.
    Estimula i promou que els grups i comunitats creïn i executin projectes de forma autònoma.
    Fa un seguiment posterior dels resultats i l'impacte de les accions de dinamització.
    Selecciona, adapta o elabora instruments per a la recollida d'informació.
    Promou la participació i la crítica social.
  • Organitza i gestiona l'activitat de l'entitat, o l'estructura en la qual s'emmarquen els serveis (servei públic, centre cultural, empresa,...).
    Identifica i utilitza els recursos de l'entorn.
    Contacta i es relaciona amb altres entitats o institucions.
    Explica els objectius institucionals que el centre vol promoure.
    Optimitza les estructures disponibles.
    Cerca nous recursos per acomodar les estructures als objectius.
    Participa en la promoció del sistema de relacions dins i fora del centre, orientat pels valors a promoure.
    Participa en la construcció d'un clima i una cultura institucional comuna.
    Contribueix al desenvolupament de l'estructura organitzativa.
    Avalua les unitats organitzatives en les quals participa.    
 http://w27.bcn.cat/porta22/cat/fitxes/E/fitxa5750/educador-a-social.do

Acompanyar per crèixer

Acompanyar per crèixer, article de Joan Marc Vendrell, educador social de la Fundació Casal Amic. Joan Marc Vendrell Ginés, educador de la Fundació Casal l’Amic
Podeu lleguir aquest interessant article sobre el seu treball com a educador social amb nens i adolescents en perill d'exclusió.

Acompanyar per a créixer

Del dia a dia, com a educador de la Fundació Casal l'Amic, aprenc a valorar les oportunitats que he tingut durant la meva infància i adolescència per la meva construcció personal i formativa. Del dia a dia, com a educador de Beques Escolars, aprenc que, a diferència de temps passats, aquestes oportunitats són escasses i s'han de guanyar (i no sempre es guanyen) amb molta lluita. I tot i que treballo amb infants i adolescents que viuen per sota del llindar de pobresa, observo com aquests no perden la motivació i les ganes de seguir endavant, de seguir estudiant i seguir creixent.

Aquest col·lectiu d’infants i adolescents que conviuen en situacions de risc i d’exclusió social (menors que formen part de famílies desestructurades i/o sense ingressos suficients, baix nivell de formació, etc.) conformen un grup molt vulnerable, especialment vers la seva futura inserció sociolaboral. D’aquesta manera es manté el cercle viciós on el fracàs escolar d’avui, és l’exclusió social de demà.

Segons les dades del Panel de Desigualtats a Catalunya de Fundació Jaume Bofill créixer en una llar pobra limita de 14 a 1 les opcions d'assolir un títol post obligatori, és a dir, per 1 possibilitat que té una llar pobra d'assolir un títol post obligatori, una llar que viu per sobre del llindar de la pobresa en té 14. En referència a les beques per als estudis, les quals tenen un efecte neutralitzador amb les desigualtats, fa 8 anys només 1 de cada 3 llars pobres gaudia d'una beca per als ensenyaments bàsics.

Malgrat la seva condició social i la falta de recursos provinent de les administracions, contem amb la voluntat de les famílies per voler aprofitar qualsevol oportunitat que els millori la qualitat de vida. En la gran majoria de famílies, són aquells infants i adolescents que tenen la motxilla preparada per l'endemà i l'horari del bus al cap. Saben que ningú els hi regalarà res i per això s'esforcen, donant-ho tot sense demanar molt.

Perquè al cap i a la fi, el que ens demanen és que els acompanyem en el seu procés de construcció d'una infància i adolescència, normalitzada amb les mancances adquirides. Reclamen un acompanyament per compartir moments bons, que són més bons quan són compartits, i moments desesperançadors on el suport és essencial per tornar a aixecar-se. Volen sentir-se protagonistes de les seves vivències.

Com educador de beques i com a persona, intento acompanyar d'una manera integral, centrant-me en el seu itinerari formatiu sense oblidar el seu entorn familiar, social i comunitari del qual formen part. Però per acompanyar a un infant es necessita la implicació de la gran família, ara petita per la manca de finançament, que és la xarxa comunitària que treballa per l’educació i la recerca d'oportunitats.

Joan Marc Vendrell Ginés, educador de la Fundació Casal l’Amic

25 d’abril 2013

ACOLLIMENT FAMILIAR. TU POTS CANVIAR LA VIDA D'UN INFANT


A Catalunya existeix un nombre molt significatiu de infants que viuen en un entorn familiar desfavorable pel seu creixement i desenvolupament saludable. Alguns són víctimes de maltractaments i d'altres tenen un entorn familiar que, pel que sigui, no és el més adient per créixer amb condicions. Les etapes més primerenques de la vida d'una persona condicionen enormement el seu desenvolupament futur i, per aquest motiu és important que el nen creixi en un bon entorn. Per aquells nens que no tenen aquesta gran sort hi ha l'acolliment familiar, una mesura de protecció que té com a objectiu que el nen tingui sempre un entorn familiar cuidador i afectiu.


És una mesura que té diferents modalitats en referència al temps d'estada dels menors. Una de les que més potenciem és l'acolliment d'urgència i diagnòstic, per a nens de 0 a 6 anys, que es du a terme mentre s'estudien les seves circumstàncies familiars i personals i es decideix quina és la proposta de futur més convenient.

Els avantatges de l'acolliment familiar

L'acolliment familiar ofereix als nens en situació de risc la possibilitat de tenir relacions sanes i adequades amb persones adultes, relacions afectives positives dins d'un entorn familiar no desestructurat, violent o negligent. D'aquesta manera poden aprendre a relacionar-se, conviure i estimar d'una altra manera, d'una manera sana. A més, el fet que aquestes relacions sanes les mantinguin en un entorn familiar fa que l'acolliment sigui una alternativa sempre més recomanable que l'internament institucionalitzat. Això no vol dir que en els centres residencials educatius els nens no estiguin ben atesos. En aquests centres també es vinculen amb els educadors i aprenen a tenir relacions afectives positives, però no és el mateix perquè en una família les relacions que s'estableixen són sempre més properes i afectuoses. Més normalitzades. I això és fantàstic, especialment pels més petits.

Quan parlem de nens i nenes en situació de risc, nens i nenes que necessiten passar per un procés d'acolliment familiar, estem parlant de infants amb un alt risc social que no poden continuar a casa perquè les conseqüències de fer-ho podrien ser devastadores, tan a nivell físic, com psicològic o relacional. Quan els equips d'atenció a la infància detecten que un nen viu en aquesta situació se'ls separa de la família per protegir-los i avaluar la seva situació, per treballar amb la família, veure si el nen pot continuar amb ells o no i decidir quina és la millor alternativa pel seu futur. L'acolliment d'urgència i diagnostic ofereix durant aquest temps d'estudi un recurs familiar per aquests infants. Quan la alternativa de futur ja és prou clara, existeix el recurs familiar de més llarga durada, com una alternativa a la institucionalització del menor per uns terminis de temps més perllongats.

Qualsevol família o persona pot acollir un nen?

Qualsevol família pot ser família acollidora però no qualsevol família pot acollir qualsevol nen. No hi ha requisits especials per ser família acollidora, però cal tenir la motivació adequada i una estabilitat suficient. També cal que sigui un projecte compartit per tota la família. Els nens i nenes que s'acullen són de totes les edats, des de recent nascuts i fins els 18 anys i depèn del perfil de cada nen i de les característiques de cada família que el nen vagi amb una família o una altra. I la Fundació Infància i Família és present en tot el procés d'acolliment per acompanyar els nens i les famílies i per donar-los suport i assessorar-los en totes les etapes del procés.

Cal tenir en compte que un acolliment no és una adopció. Les famílies que adopten tenen un projecte diferent que les famílies que acullen. La principal motivació de les persones que acullen és ajudar un nen amb problemes en un moment de la seva vida. En principi un acolliment és temporal, perquè acaba quan els serveis d'atenció a la infància determinen què és el millor per el seu futur. Són els acolliments d'urgència i diagnosi i s'intenta que tinguin una durada determinada per no perllongar la provisionalitat de la vida del nen, perquè en la mesura que s'allarga el procés la situació es pot complicar. Però hi ha situacions que són més cròniques, situacions que porten molt temps i en les que hi ha poques possibilitats de millora. Són els acolliments de llarga durada que, en principi, no tenen data de finalització o no la sabem.

Quina és la tasca de la Fundació Infància i Família?

Durant l'acolliment, la Fundació acompanya sempre el nen o la nena i la família acollidora, donant-los suport en el que faci falta. Per exemple, en el moment del comiat. Tot i que cada família porta aquest moment a la seva manera, acomiadar-se d'una persona estimada no és fàcil. En el cas dels acolliments d'urgència i diagnòstic, on normalment els nens tenen entre 0 i 6 anys, tant bon punt el nen arriba a la família ja se'ls prepara pel moment del comiat, perquè aquest arribarà. I s'intenta que sigui el menys traumàtic possible. De tota manera, la majoria de les famílies que ho han viscut amb ells valoren l'experiència de manera molt positiva i la repeteixen. Creuen que la satisfacció de veure com el nen es desenvolupa, respon als estímuls i és alegre i la satisfacció de saber que l'han ajudat en un moment molt important de la seva vida és més gran que el patiment i el dol que han viscut en el moment de la separació.

Ara la Fundació busca famílies acollidores. Si hi esteu interessats us hi podeu posar en contacte de les següents maneres:

Per telèfon, al 93.231.00.89
Per correu electrònic a infanciaifamilia@infanciaifamilia.org
O podeu consultar la seva pàgina web a www.infanciaifamilia.org
               

Acompanyar un infant al llarg de la seva vida

Hi ha nens i nenes a Catalunya que, per raons diverses, no poden viure amb les seves famílies d’origen i creixen als anomenats CRAE (Centres Residencials d’Acció Educativa), on conviuen amb d’altres infants que es troben en la seva situació. Són infants que tenen una experiència de família que no els ha pogut oferir l’estructura, la seguretat i la protecció necessàries. Als CRAE, troben un entorn estable, unes normes i uns límits que els ajudaran a créixer i a formar-se com a persones per a poder viure en societat.

Per a que aquests nens i adolescents puguin gaudir d’un entorn diferent i coneguin el que suposa una relació familiar sana i també per a que puguin tenir un recurs més fora de les institucions, la Creu Roja en col·laboració amb l’ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció), ofereix la possibilitat a les persones que hi estiguin interessades, de convertir-se en famílies col·laboradores.

L’Eva Ruiz de Barberà del Vallès feia temps que tenia clar que volia “aportar alguna cosa seva a una altra persona”, però fins fa poc no es va decidir a donar el pas, explica. L’Eva va saber d’aquest tipus de col·laboració a través d’una clienta de la perruqueria on treballa i de seguida es va posar a buscar informació. No li va costar gens trobar el Servei d’Acolliments Familiars de la Creu Roja, des d’on se’ls va assessorar a ella i a la seva parella, Mariano Guerrero, de la modalitat de col·laboració que més s’adaptava a ells i que podien mantenir al llarg del temps: el Pla d’Estada en Famílies Col·laboradores.

Després d’un procés d’estudi amb la Creu Roja i de seguir el circuit ordinari amb l’Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (EAIA) i el CRAE, l’Eva i en Mariano van conèixer el Miquel, un nen de 10 anys que, des del primer moment, s’ha convertit en una persona molt especial per a ells. Tot seguit, van signar el Pla d’Estada -document amb valor d’autorització per a la família- i van començar la col·laboració.
 
Establir llaços afectius i permanents en el temps

El Programa en Famílies Col·laboradores ofereix a nens i nenes d’entre 9 i 17 anys acollits en centres residencials -i per als quals no hi ha una opció viable de família, ja sigui en la pròpia o en una d’acollida- la possibilitat de viure en família, en un ambient distès i acollidor durant els caps de setmana, els ponts i els períodes de vacances. No es tracta d’una col·laboració esporàdica o d'una experiència puntual, sinó que té una continuïtat en el temps de cara a crear una relació duradora i estable entre la família i l’infant. Verònica, la tutora del Miquel al CRAE on viu, explica què signifiquen les famílies col·laboradores en la vida d’aquests nens: “Esdevenen persones de referència per a ells, els proporcionen una atenció individualitzada que el centre no sempre els pot garantir i complementen molt bé la tasca del centre perquè sempre tenen molt bona predisposició a fer-ho”.

El Miquel va cada 15 dies a casa de l’Eva i el Mariano. Els primers dies només hi anava el dissabte, però, a mesura que la relació s’ha anat consolidant, l’estada s’ha allargat al cap de setmana, de manera que en Mariano recull al Miquel el divendres a la tarda i el torna al centre el diumenge al vespre. “M’ha resultat molt fàcil connectar amb el Miquel”, explica en Mariano, que es dedica professionalment al món de l’esport com a entrenador de futbol. “El Miquel es va apropar a mi de seguida i a través del futbol, que és un llenguatge universal, ens hem entès a la perfecció” - assegura. La seva experiència professional li ha anat molt bé per poder aplicar la disciplina que l’ajuda a establir els límits i les rutines, i alhora donar-li l'afecte que el nen necessita.

Però el que més ha sorprès al Mariano és que les coses que, per a nosaltres resulten quotidianes, per a en Miquel es converteixen en una novetat, de manera que tasques tan bàsiques com anar a comprar el pa i tornar amb el canvi correcte es converteixen en un obstacle per al nen, que no hi està acostumat. En aquest cas, el Miquel, a part de tenir una situació familiar diferent de la de la majoria d’infants, té diagnosticat un grau de disminució del 58%, que li afecta pel que fa a l’adquisició d’aprenentatges i que encara dificulta més el seu desenvolupament. “Penso que el que li podem aportar, a banda d’afecte i experiències, és que vegi les coses des d’un altre prisma”, diu el Mariano. “Nosaltres li establim unes rutines per a que ell vegi, entengui i valori allò que li estem donant i allò que té” - explica el Mariano, que ha despertat en el seu interior un gran sentiment de responsabilitat, des que coneix el nen. “Sóc conscient que ara som els seus referents i que tot el que diguem o fem davant d’ell, l’influenciarà d’una forma o una altra. Em sento responsable del Miquel en tots els aspectes, i això em fa certa por”- reconeix el Mariano.

Infants participant en Plans d'Estada en Famílies Col·laboradores, a través de la Creu Roja

Com el Miquel, actualment hi ha 6 nens més que gaudeixen de les estades en família col·laboradora, amb la intermediació de la Creu Roja. A banda, hi ha 5 infants que s’esperen per a poder iniciar aquesta experiència tan bon punt trobin la família adequada per començar. Són nens i nenes majors de 13 anys en espera d’assignació de família.
La Samantha Martinez, educadora social del Servei d’Acolliments de la Creu Roja, comenta com s’incrementa la dificultat de trobar-los una família col·laboradora a mesura que aquests nens s’acosten a l’edat adulta. A partir dels 12 anys, assegura, és molt més difícil trobar una família que vulgui participar perquè no es veuen amb cor d’afrontar la cura d’un adolescent. A part dels neguits que l’adolescència causa en si mateixa, s’afegeix la idea que aquests joves poden tenir unes característiques més complexes a causa de la seva trajectòria vital.  I si ja és difícil trobar famílies obertes a ajudar nens a partir de certes edats, major és la dificultat de trobar famílies col·laboradores que vulguin ajudar aquests infants amb problemes cognitius, disminucions o retards, com en el cas del Miquel.

Cal dir que, “quan es fa petició perquè un infant o adolescent vagi amb família col·laboradora, és perquè l’equip del CRAE ja ha valorat -a part dels beneficis que aquest recurs aporta al desenvolupament de l’infant- que aquest es troba en un moment idoni per establir una relació amb una família i que té el desig d’anar-hi”- puntualitza l’educadora social de la Creu Roja.

“Ell sap ara que la referència som nosaltres dos...comença a sentir que som part seva”

El cap de setmana passat el Miquel va anar tot sol a comprar el pa. No ho havia fet mai. “Es va posar tan content que a mitja tarda es va trobar un nen al parc i li va explicar orgullós el seu gran repte”, explica l’Eva emocionada.

Poc a poc el Miquel es va acostumant a les rutines d’aquesta parella. Ara, para i despara la taula i fa una becaina a mitja tarda, gaudint de les atencions que li proporcionen l’Eva i el Mariano i de la xarxa familiar i relacional de la parella. “Abans venia molt tens i no acceptava les carícies. En canvi ara ve i et fa un petó, t’agafa la ma, i a poc a poc es va relaxant el cos i la ment”, explica l’Eva, “ja comença a sentir que som part seva”, afegeix el Mariano. “Com a tots els nens de la seva edat, li agrada tombar-se al sofà, tapar-se amb la manteta i quedar-se adormit. Després, el portem a la seva habitació, i això sí, ha de tenir sempre un llum obert que li hem posat a la tauleta per donar-li seguretat”, diu l’Eva.

“Aquí es troba a gust i se sent protegit i acollit per nosaltres, ell sap ara que nosaltres som la seva referència” afirma la parella, que es preocupa que el Miquel faci exercicis per aprendre a llegir. Li posen deures, cal·ligrafies senzilles i algun dibuix perquè volen que prengui consciència de la importància que té aprendre i conèixer per poder desenvolupar-se a la vida. Així, aquest tipus de col·laboració es converteix en un suport i un complement al treball educatiu que es fa des del centre residencial on viu el Miquel. “Ho parlem tot amb la seva tutora, la Verònica, qualsevol dubte”, comenta el Mariano.

 "Potser seré una persona important en la vida del Miquel"
Avui és divendres i el Miquel s’estarà preparant per anar a Barberà del Vallès. Aquesta experiència li està aportant coses molt positives, “n’hi ha prou de veure’l més content del que és habitual quan s’aproxima el cap de setmana, per adonar-se’n que es troba a gust amb la família”, assegura la seva tutora.

“Crec que som per a ell com uns tiets”, comenta l’Eva. “No vull limitar-lo ni que em compari amb ningú, simplement m’agradaria que sàpiga que soc aquí pel que necessiti i que vegi que potser esdevindré una persona important en la seva vida” - afegeix.

Una vegada es consolida la relació entre l’infant i la família, -qüestió de temps i vivències conjuntes-, aquesta es converteix en el seu punt de referència quan el nen o nena es fa adult i surt del CRAE per a començar una vida independent. La família és aleshores, el seu referent extern, que li donarà suport posterior més enllà de les Institucions. “No hi ha garantia de que aquesta relació es mantingui més enllà de l’estada dels nens i nenes al centre, però evidentment, esdevé un dels propòsits que aquests referents adults puguin acompanyar l’infant al llarg de la seva vida”- afirma la Verònica, tutora del Miquel.

Si voleu ampliar més informació sobre aquest tipus de col·laboració o esteu interessats en ser família col·laboradora, podeu contactar amb el Servei d'Acolliments de la Creu Roja (acoliments@creuroja.org).

http://crisi.creuroja.org/notBoletin.asp?id_rep=3598&tipo=R&orig=W




24 d’abril 2013

Transició a la vida adulta

Isidre Carbonell i Batlle
Area de Suport al Jove Tutelat i Ex-tutelat


Deixant al marge les diverses maneres com s'ha anat estructurant l'Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (a partir d'ara ASJTET), des de l'inici - com a Pla interdepartamental per a majors de divuit anys - i fins a l'actualitat, amb moltes més possibilitats de suport, sempre he pensat (i ho he dit a qui m'ha volgut escoltar) que el nostre servei, pel sol fet de treballar amb joves a l'entorn de la majoria d'edat, és un mirador, una talaia insubstituïble per observar un munt de coses relacionades amb ells: la societat que els haurà de fer un lloc, fins a quin punt les nostres propostes connecten amb les seves realitats personals més profundes, la feina que s'ha pogut fer o la que no s'ha pogut fer amb ells i elles en les etapes prèvies, quan eren menors d'edat atesos en qualsevol de les modalitats d'acolliment, i que els condicionen molt i molt l'entrada a la majoria d'edat, etc.
Doncs bé, des d'aquesta talaia, i mentre vas treballant amb els joves i les joves, colze amb colze amb les educadores i els educadors que els acompanyen, se't van acudint reflexions, més aviat en forma de flaixos que ara he recollit aquí d'una manera més o menys organitzada. L'únic propòsit és compartir-les ara amb tots vosaltres, des de la complicitat dels qui compartim il·lusions, treballs i esperances amb relació al jovent.
Malgrat que els comentaris següents s'interrelacionen, els he agrupats entorn de tres punts: la nostra societat, el jovent que atenem a l'Àrea, i el treball als centres residencials amb relació a la futura autonomia dels nens i nenes que hi atenem. En qualsevol cas, no he dedicat cap apartat específic per parlar dels joves immigrants que han arribat al nostre país sense família i han entrat als dispositius de protecció, ni tampoc no m'he dedicat a parlar de la conjuntura econòmica actual que ha deixat els nostres i les nostres joves a l'atur. Són dos aspectes que necessitarien una presentació exclusiva i, en tot cas, crec que queden perfectament inclosos en les reflexions que segueixen, ja sigui per extensió o ampliació dels aspectes que hi estan més directament relacionats.

1. Algunes observacions amb relació a la societat en la qual ha d'integrar-se el nostre jovent

Si hem de parlar de la futura autonomia del nostre jovent - majors i menors d'edat -, del seu pas cap a la vida adulta, crec que cal tenir ben presents algunes de les característiques, al meu entendre i de forma parcial, aproximada i provisional, que defineixen la societat on aterraran i on hauran de viure i actuar com a adults.
D'aquesta societat actual se m'acuden alguns trets que em fa l'efecte que no es donaven a les societats en què ens vam ser integrats la majoria dels que ara som adults i acompanyants d'aquests menors, adolescents i joves. Aquests trets, però, són presents en el procés del pas a l'adultesa dels nois i noies d'ara i en condicionaran l'estil i les possibilitats d'èxit en la construcció de la seva autonomia personal i en el procés de la seva inserció social. Crec que són trets que cal tenir presents en el nostre treball amb ells, al cap i a la fi, aquesta serà la societat que els espera, en la que creixeran, treballaran, viuran, es relacionaran i seran, esperem-ho, al més lliures i responsables possible. Crec sincerament que, a més de tenir-los presents, aquests aspectes els hauríem de fer arribar, de la manera que sigui, als nostres adolescents i joves, amb la idea de preparar-los i de facilitar que arribin "ben forts i ben cepats" davant el repte que els espera. Repte interessant, fins i tot engrescador, però no pas senzill.
Esmentaré breument alguns d'aquests aspectes, però penso que el que val molt la pena és de relacionar-los, d'un en un, amb la realitat personal de cada un dels nostres nois i de les nostres noies, amb les seves dificultats i amb el seu bagatge vital propi.
  • Possiblement la incertesa i la complexitat són les característiques que descriuen millor l'entorn dels adolescents de les societats occidentals, que hauran de créixer sense saber clarament què s'espera d'ells o d'elles i sovint sense tenir cap model normatiu clar amb relació al qual prendre una actitud d'adaptació o de transgressió. La manca d'un patró moral de referència, fruit, en bona part, de la deconstrucció que les societats modernes han fet de la moral tradicional sense acabar de consensuar uns nous models normatius unívocs, possiblement tenyirà d'una complexitat major les seves vides.
  • En la situació actual, ells i elles seran els qui es veuran abocats a prendre decisions, a escollir, a triar, a optar. La liberalització o quasi desaparició de moltes de les pautes socials incloses en les tradicions abans esmentades, unida a la relativització de rols socials i d'orientacions de vida, de pautes de conducta que venien donades per les instàncies socialitzadores, implica que han de ser els joves mateixos, irremeiablement, els qui hauran de prendre les pròpies decisions. És el que formula U. Beck en el llibre La societat del risc: la situació en què es trobarà el nostre jovent és la del "pas d'una biografia normal a una altra d'elecció". Hauran de prendre decisions sense poder comparar ja amb les tradicions i voldran estar ben segurs de no equivocar-se.
  • De fet, els nois i les noies d'avui tindran tantes opcions per triar i aparentment gaudiran de tantes oportunitats, sovint més fictícies que no pas reals, que probablement patiran l'ansietat de les eleccions i la dificultat de les renúncies. Tot un clàssic ja en les nostres societats adultes on això és font de tota mena de malestars i d'infelicitats. A més a més, hem de tenir present que, sovint, l'ajornament de la satisfacció del desig immediat no està entre les habilitats que contreuen els adolescents actuals, ben poc entrenats en la contenció i en la gestió de la frustració.
  • En aquest mateix sentit, el jovent es troba, a més, immers en una societat en què s'ha celebrat com a conquesta la llibertat individual i s'ha considerat la satisfacció dels propis desitjos com a valor absolut (per damunt de valors com ara la contenció, l'austeritat, la prudència o l'interès comú, vigents temps enrere). Però aquesta conquesta comporta pèrdues i dificultats: els nostres adolescents mai no podran tenir la certesa de saber si es «comporten com cal», ni tampoc la de saber si se situen al lloc que la societat té pensat per a ells. Hi cal afegir encara el reconeixement que no és pas gens fàcil assolir l'objectiu social de fer-se un lloc en una societat que no ofereix gaires espais als joves (potser l'única excepció en serien les imatges irreals de la publicitat en què apareixen jovenets i jovenetes que, si els comparem amb la realitat dels nostres, diríem que són virtuals…).
  • Més encara: a diferència del que succeïa en moments històrics passats, en els quals la persona es trobava immersa en una xarxa de vincles socials consistents (relacions de parella, relacions laborals, relacions veïnals, etc. per a tota la vida), ens trobem avui amb relacions vinculades a situacions vitals menys estables. Enllaçant amb el punt anterior, cal tenir present que l'autonomia individual, ben promoguda des de les societats occidentals actuals, és una arma de doble tall: allibera la persona dels vincles entesos com a dependències, li dóna llibertat de moviment, però li pren la protecció, la solidesa, la companyia i el sentiment de pertinença que li oferien aquells vincles dels quals s'ha alliberat.
  • Per altra banda, per bé que els i les joves se sentin alliberats de determinades pressions socials pròpies d'altres temps feliçment superats, avui es veuen sotmesos a altres menes de pressions, per exemple per la competència en el món laboral i pel que fa a la formació en un mercat ja globalitzat, i, ja ni ho diguem, per l'accés a l'habitatge. En l'àmbit laboral (fins i tot al marge de l'actual conjuntura de crisi de grans dimensions, que es mereixeria un capítol a part ja que afecta inqüestionablement les vides dels nostres joves) hi ha ara una concepció nova de la trajectòria professional. En la competició pels llocs de treball, hi compten les qualificacions bàsiques que han de ser flexibles i fàcils en la seva aplicació, però també les qualificacions punteres. I, més encara, en els nostres mercats laborals es valoren les competències transversals, l'experiència, la creativitat, el saber treballar en equip. Com a conseqüència del seu itinerari afectiu, el nostre jovent sovint en va ben escàs, de totes aquestes habilitats, a no ser que, prèviament, els professionals que els han acompanyat n'hagin motivat i recolzat seriosament l'adquisició. Si no "fan la talla" que se'ls exigeix en aquests aspectes, se'ls valorarà tan sols allò que en diuen la "capacitat d'adaptació laboral", que ve a ser allò de treballar del que sigui, on sigui i a qualsevol preu. I això quan hi hagi feina, és clar…
  • Les dificultats per afrontar i superar amb èxit els obstacles que impliquen aquesta mena de pressions i, consegüentment, les dificultats per accedir al mercat de béns i serveis, els joves de les nostres societats sovint les aborden o compensen perquè compten amb el que en podríem anomenar "solidaritat familiar". Encara avui, la família, si més no a casa nostra i malgrat totes les trencadisses que pateix, segueix absorbint bona part dels riscos socials a què s'enfronten els joves. Un cop més, per tant, els nostres tornen a tenir-ho més cru, en general. I aquí rau la importància de pertànyer a "xarxes socials" que siguin "competents", "ben situades", en el sentit que facilitin la integració dels adolescents, aquest llarg procés de trobar un lloc per a ells en la nostra societat. I d'aquí ve, també, la importància (gosaria dir transcendental) que, mentre siguin amb nosaltres cal impulsar tot allò que afavoreixi que s'integrin en xarxes de suport social o, encara millor, que els faci capaços d'anar creant-se la seva pròpia xarxa social. Segons com, això pot semblar un divertimento, però el suport que puguin obtenir d'aquestes xarxes serà clau de cara al seu futur. I si parlem de joves nouvinguts, encara serà més decisiu el fet de disposar d'aquesta xarxa.
  • En general, en les qüestions importants, el marge de maniobra, l'àmbit de decisió dels joves en les nostres societats és molt limitat, però això encara s'accentua més en el cas dels nostres. Tanmateix, aquest marge de decisió es pot anar eixamplant a mesura que s'amplia el que en podríem anomenar el "capital formatiu", "el capital cultural" i "el capital social". Penso certament que els que treballem o hem treballat amb els nostres nois i noies acollits en centres o en famílies, tenim al davant un panorama excel·lent, ampli i ben variat. Ho dic en el sentit que, segons com treballem amb ells, sobretot mentre són menors d'edat, si aconseguim que s'enriqueixin en capital formatiu, cultural i social, les seves perspectives - com a persones adultes - seran molt més bones: tindran millors oportunitats personals, professionals i socials. Però cal que ens hi posem de seguida… se'ns estan fent grans i ja sabem que el temps passa volant…

2. Algunes reflexions sobre els joves i les joves que atenem a l'ASJTET i el suport que els oferim

Continuant, doncs, en aquesta línia "de reflexió" apunto ara unes breus consideracions amb relació als joves que atenem.
  • El que oferim als nostres joves és un seguit de recursos de suport que representen, al capdavall, una "plataforma cap a l'autonomia plena", amb tots els matisos i limitacions que això comporta per a qualsevol persona adulta. Això vol dir que, tant el "motor" del procés cap al futur com l'estructura interna que els ha de permetre dur a terme un projecte de vida vertebrat depenen en bona mesura dels propis individus. Els nostres recursos engloben, bàsicament, suports de diverses menes i són presents en diversos àmbits (inserció laboral, habitatge assistit, acompanyament educatiu, formació, suport psicològic, suport jurídic, suport econòmic, etc.) però sempre cal que el noi o la noia hi aportin uns mínims per poder tirar el projecte endavant. Quan treballem amb joves en les etapes prèvies a aquest moment de la majoria d'edat, cal tenir-ho ben present per tal d'ajudar-los a tenir aquesta mínima capacitat que ningú els podrà regalar, si del que es tracta és de pensar en una futura autonomia personal. En aquest sentit, cal recordar una obvietat (i gairebé em fa vergonya repetir-la): és ben clar que en la nostra feina hem d'estar sempre revisant allò que fem, repensant-ho a la llum del resultat real, sense por i sense maquillatges, sense negativitats, però essent crítics (sobretot autocrítics) amb allò que fem, sense acritud, però també sense mandra i amb molta decisió a l'hora de canviar el que calgui. Estic segur que l'esforç val molt la pena i, si el fem, mai ens en penedim.
  • En tot cas, el procés de la persona jove cap a l'autonomia sempre és més viable, té més possibilitats d'èxit, en la mesura que sigui millor i més sòlida la base de "seguretat afectiva" que hagi pogut construir abans d'assolir la majoria d'edat. Tot i que en la teoria probablement tots hi estem d'acord, considero que és molt important tenir-ho sempre ben present en la pràctica real de les situacions d'acolliment residencial.
    Saber-se realment acceptat, acollit de veritat, estimat i comprès en profunditat és una vivència que està molt per damunt, és molt més important i deixa una petja molt més permanent que no pas les dificultats i els enfrontaments que pugui haver-hi en la relació amb l'adult, especialment durant l'adolescència. Si l'experiència del jove ha estat aquesta, el seu pas pels recursos de suport a l'autonomia acabarà de forma reeixida malgrat les dificultats que encara arrossegui més enllà dels divuit anys i malgrat, fins i tot, les dificultats que esmentava abans amb relació a les característiques de la nostra societat.
    Si compta amb aquesta base de seguretat afectiva formada per materials com ara sentir-se que és susceptible de ser estimat, saber que hi ha algú a qui li interessa de veritat el que li va succeint, i que no tots els adults d'aquest món són totalment indiferents a les seves inquietuds i progressos, captar que hi ha algú que de veritat valora els seus aspectes positius, que hi ha algú que confia en les seves possibilitats de futur, etc. Si disposa, repeteixo, d'aquesta base, les dificultats francament tremendes amb què topa per incorporar-se a aquest món dels adults tan complicat que, amb tremolors i temors dissimulats descobreix davant seu, aquelles dificultats, dic, no el tombaran i el nostre jove o la nostra jove seran capaços de trobar una manera més o menys satisfactòria d'incorporar-se al món adult i, ben segur, fer-hi la seva aportació per enriquir-lo.
  • El suport que oferim als joves és temporal, és tan sols un pont, una palanca, un lloc de pas per consolidar aspectes que li caldran per tirar endavant, per acabar de construir la confiança que li cal per emprendre la nova etapa de la seva ruta en el món adult. I els joves ja ho saben, que es tracta d'un recurs temporal. De fet, els noms d'alguns dels pisos o serveis amb què els atenen les entitats col·laboradores fan al·lusió a aquest aspecte: El Pas, Trampolí, Espavila't, o Trajecte, en són alguns exemples prou explícits. Potser aquest sol fet pot ajudar a refrescar la memòria o nodrir la consciència dels joves per tal que no es deixin vèncer per la temptació d'"instal·lar-s'hi" i relaxar la seva actitud davant del futur, com si la situació que hi viuen fos la fita de les seves vides, el punt d'arribada.
    En qualsevol cas és ben cert que alguns dels joves experimenten dintre seu quelcom de semblant al vertigen. Quan això és així, la seva reacció pot ser diversa: els uns accepten millor i amb més interès el suport que se'ls ofereix; d'altres tendeixen més aviat cap al bloqueig; n'hi ha que camuflen el vertigen amb actituds o conductes que dificulten (però també poden enriquir, si es detecten i elaboren) el procés de transició a la vida adulta, etc. En tots els casos és imprescindible (i aquí rau la gràcia de la nostra feina) que l'educador o l'educadora estigui a l'alçada del repte que implica això d'acompanyar l'adolescent amb aquestes dificultats: detectar-les, fer-les aflorar, anomenar-les pel nom i ajudar el jove o la jove a elaborar-les i enfrontar-s'hi des de la confiança. Tot plegat és part de la seva tasca.
  • Per altra banda, el nostre suport és, a més, voluntari. El jove o la jove no té cap obligació de participar en els recursos que se li ofereixen. La dimensió de voluntarietat sol ser molt positiva en el cas d'aquells i aquelles que tenen clara consciència de la seva situació, que estan ben connectats amb la seva realitat i que són capaços, ni que sigui mínimament, de pensar en un projecte personal de futur que, a priori, pugui ser viable.
    Aquesta voluntarietat també esdevé clarificadora en el cas dels joves que decideixen no utilitzar el suport que se'ls ofereix: consideren que no el necessiten, o que en la seva vida ja han tingut "molt educador", o bé fan qualsevol altre plantejament semblant. Sigui com sigui, es veuen amb cor de tirar endavant el seu projecte sense el nostre suport. Molt bé.
    Però, arribats en aquest punt de la voluntarietat, el problema el tenim en el cas dels que "no poden voler". Potser no poden voler apuntar-se a un projecte de futur, sigui quin sigui; potser no poden voler comprometre's voluntàriament a la part que els correspon en un compromís que és voluntari per ambdues parts; de vegades no poden voler tirar endavant el projecte més mínim, si va més enllà de l'impuls fugisser del moment; o, simplement, no poden pensar-se a si mateixos en un futur que va més enllà de la immediatesa. Tot plegat sol tenir molt a veure amb el garbuix de conflictes afectius o relacionals que els manté com empantanegats davant de la vida. Crec que és aquesta imatge la que millor defineix la seva situació.
    Situació que, a més, sovint va unida a una dificultat greu, propera a la impossibilitat d'acceptar-se ells mateixos i d'acceptar la seva realitat i la del seu entorn. Malgrat que no tinguem cap garantia d'èxit, crec que val molt la pena que intentem abordar tot això, per descomptat amb l'ajut tècnic que ens calgui, mentre el futur noi o noia aspirant a l'autonomia encara sigui menor d'edat i els tinguem en acolliment residencial o en qualsevol de les altres modalitats d'acolliment. Més endavant, tot plegat esdevé molt més complicat perquè al jovent se li ha fet molt difícil distingir el que li pot convenir i, encara més, que pugui escollir-ho voluntàriament.

3. Reflexions entorn de l'acolliment residencial i de l'autonomia

Finalment, i enllaçant amb el que acabo d'apuntar, vull acabar aquesta aportació amb un altre petit recull de reflexions de caire general amb relació a l'acolliment residencial i pensant sobretot en les persones que treballeu o heu de treballar en aquest àmbit i en les que d'alguna manera, directa o indirectament també hi col·laboreu. El meu punt de vista parteix de l'experiència viscuda però també des de la immediatesa del treball actual amb adolescents i joves que s'enceten en la majoria d'edat. Aquest moment, el de l'arribada a la majoria d'edat, és just quan determinats aspectes - tant els bons com els no tan bons -, de l'acompanyament que el i la jove han tingut mentre eren menors, es mostren amb tota la transcendència: de vegades esdevenen uns puntals genials que els faciliten un futur no fàcil però possible; de vegades representen obstacles afegits a una ruta d'entrada ja prou costeruda i d'itinerari complicat. Des de la vivència de l'acompanyament a joves en aquesta etapa d'accés a la majoria d'edat, doncs, he fet les reflexions que segueixen.
  • Entenc l'acolliment, tant l'institucional com el familiar (i també la paternitat biològica), com un espai (de lloc, de temps i d'afecte) on ajudem que la vida pugui créixer dins les persones que acollim amb tanta plenitud com sigui possible. Crec que val la pena tenir-ho sempre molt present, però sobretot en els moments més difícils, aquells en què més fàcilment podem oblidar el que, al meu entendre, és la nostra prioritat: la vida que volem que pugui créixer, en totes les seves dimensions, en la persona acollida, sigui quina sigui la fórmula administrativa que en un principi ens hi va vincular. Per descomptat, entenc que això val, també, per als nostres centres.
  • Com ja comentava en un apartat anterior, l'acolliment (també el residencial) hauria d'haver ofert al nen o nena o l'adolescent, en arribar a la majoria d'edat, la "seguretat afectiva de base", la certesa que veritablement, a la seva vida hi ha algú que l'acull, que l'estima i per a qui és important. Cal que, de mica en mica, l'adolescent que hem acollit pugui anar construint la percepció que és important per a algú, més enllà i per damunt de les dificultats o conflictes que, ben segur, comporta la seva convivència amb nosaltres. Entenc que d'aquesta vivència, que cal que es doni en tot el procés de creixement d'infants i adolescents, encara n'hem de tenir més cura en les situacions d'acolliment residencial, tenint en compte que en el bagatge del noi o de la noia probablement ja carrega, com a mínim, un primer fracàs en la construcció personal d'aquesta seguretat afectiva de base. Cada nou fracàs fragilitza el futur del noi o de la noia quan arriba a la majoria d'edat. I no oblidem el que dèiem abans amb relació a la societat on ha d'aterrar com a adult, la nostra societat. Pensem un moment, posem per cas, en com és el bagatge afectiu amb què els deixem a les portes de l'inici de la seva ruta com a adults, sobretot quan han patit canvis i desarrelaments que no han pogut ni tan sols entendre.
  • A més d'això, que en podríem anomenar "l'equipament afectiu" dels nostres menors d'edat acollits, hem de vetllar perquè arribin a la majoria d'edat proveïts, també, amb recursos de formació i professionals, sempre, és clar, d'acord amb les capacitats i les actituds de cadascú i en funció de les possibilitats reals que tinguem a l'abast. No es tracta d'exigir, sense solta ni volta, estudis universitaris, però tampoc de donar per fet que no anirà més enllà dels mínims del professionalment no qualificat. Aquesta equivalència "extutelat igual a ciutadà/ana no qualificat" cal definitivament bandejar-la. Gairebé sempre és possible trobar un àmbit en què aquests adolescents puguin adquirir una formació i una qualificació que els obri camins i, sobretot, els faci guanyar en seguretat personal i en autoestima.
  • Hi ha un altre àmbit que, tot i que pugui semblar secundari en la nostra tasca amb els nois i les noies acollits als nostres centres, goso considerar també molt important i que no vull deixar de banda. Faig referència al fet que és bo estimular aquests nois i noies amb allò que anomenem "hobbies", "aficions" o "interessos" (triats lliurement i voluntàriament), en l'àmbit que sigui, més enllà dels "obligats", d'una manera o altra, pel mateix devenir de la vida social quotidiana. Sovint em trobo amb una experiència que, malgrat que és freqüent, continua semblant-me "tremenda", en el sentit de lamentable: topar-me amb nois i noies de més o menys divuit anys que no tenen, en absolut, cap centre d'interès que els permeti ocupar, amb ganes i un mínim d'il·lusió, una part del seu temps lliure, més enllà de circular pels dos o tres espais tòpics, massificats i comercialitzats, o, simplement, avorrir-se en companyia, tal com confessen ells mateixos o elles mateixes quan se sinceren. Senzillament reconeixen que no els ve de gust res, que tot els és indiferent: si tenim sort, treballen (potser seria millor dir que s'arrosseguen per la feina, perquè no els queda cap més remei) i poca cosa més ("de casa al curro, del curro a casa o al carrer, i al temps lliure, de festa", concepte que també caldria analitzar en cada cas…). L'esport, la formació, la lectura, la música, la participació en alguna entitat social (ja no diguem cultural) o d'altres espais similars són àmbits en què sovint el jovent ja ni hi pensa. Potser l'actual situació de crisi econòmica salvatge hi acabi introduint algun canvi, però hi ha adolescents en què aquesta inèrcia està molt arrelada. Ja em faig càrrec que l'atmosfera social d'avui no hi ajuda gaire, en segons quins llocs, però els nois i les noies a què em refereixo transmeten la sensació d'estar en un camí que, a més de ser innecessàriament empobrit, també amaga un cert risc (o un risc cert). Entre d'altres coses perquè el seu "capital social", les xarxes socials de pertinença a les quals se sent vinculat o vinculada són petites, pobres i amb unes capacitats de suport també limitades. Cada activitat social nova és una oportunitat que el noi o la noia tenen per crear noves xarxes o per incorporar-s'hi, augmentant així el seu capital social i, per tant, el seu marge de maniobra en la vida adulta.
  • Pensant encara més concretament en la futura autonomia personal d'aquest jovent, em sembla necessari que el seu pas pels nostres centres d'acollida residencial els hagi possibilitat, facilitat i promogut les aptituds i la pràctica gradualment creixent de l'autonomia i de la independència personal. Aquesta autonomia, de forma paradoxal, es fonamenta precisament en la certesa del vincle que dóna la seguretat que abans esmentava: la certesa de ser algú important per a algú, de no ser un bòlid perdut en la immensitat de l'espai sense ni tan sols cap òrbita pròpia (i amb un final d'impacte, tot sigui dit…). Però, a més a més d'aquest fonament, a l'autonomia li cal exercitar-se i per això cal que els professionals estimulin la creació d'àmbits on el noi o la noia acollits puguin practicar el seu creixement com a futurs adults autònoms, responsables i capaços de teixir la seva pròpia xarxa de relacions i de vincles socials. Cal evitar la sobreprotecció incapacitant que, al capdavall, respon més a les necessitats dels adults o a les seves inquietuds i les seves pors que no pas a les necessitats de l'adolescent acollit en el centre. I entenc que cal no confondre, tampoc, el fet de deixar espais per al possible error que després podem comentar, esmenar i convertir en aprenentatge, amb el que en diríem una "indiferència passota", allò de "la vida ja l'ensenyarà" i altres coses semblants. Ni passotes indiferents ni sobreprotectors ansiosos: estic del tot convençut que també aquí tenim un àmbit de gran riquesa creativa i humana com a persones que han d'acollir, educar, facilitar que la vida creixi al nostre costat.
  • Quan qui tenim acollit al centre és un o una adolescent, cal no oblidar que necessita poder "barallar-se" amb l'adult, en el marc d'una dialèctica que sempre m'ha semblat molt rica i interessant entre conflicte i creixement. Això, però, exigeix que l'adult sigui adult, que exerceixi d'adult i ofereixi a l'adolescent una imatge clara (i civilitzada, per descomptat) del que significa això de ser adult. Si és així, es permet que l'adolescent "faci d'adolescent", creixi i, algun dia, esdevingui adult. Si no pot establir aquesta dialèctica, l'adolescent queda empantanegat en una zona intermèdia de definició difícil, en una espècie d'estranya adolescència permanent que no l'ha de conduir a l'adultesa.
  • Això implica que l'educador o l'educadora (en tant que acollidor o acollidora) cal que exerceixin una "sàvia" combinació de fermesa en els trets adults i de flexibilitat per poder entendre i acceptar la diversitat de cada adolescent, que sempre depassa àmpliament els clixés socials que es formulen quan es parla d'aquest col·lectiu. Un cop més, cal sempre descobrir, detectar, captar, la persona única i irrepetible que batega sota la capa d'adolescent i que de vegades juga a desconcertar-nos, normalment perquè el primer desconcertat és ell o ella. A aquesta persona que pugna per viure una vida que se li acut que serà difícil, a aquesta persona que acollim, que acompanyem i que estimem, hem d'oferir-li "material" que l'ajudi a créixer. La veritat és que aquesta feina nostra sempre m'ha semblat una tasca genial i, amb el pas dels anys, ha anat creixent en mi la convicció de la seva importància. Però crec que cal no perdre mai de vista que estem interactuant amb cada una de les persones concretes, úniques i irrepetibles que tenim acollides al centre, sigui quina sigui la seva edat i l'etapa per on passen. I entenc que això exigeix de nosaltres que siguem professionals adults i adultes, per descomptat, i, com a professionals, capaços de treballar des del vincle educatiu amb cada nen, cada nena, cada adolescent o jove. Elles i ells capten perfectament si això és així. I, és clar, també capten perfectament quan les coses no es fan així.
  • • Finalment, em sembla adient acabar aquestes reflexions recordant la importància de tenir sempre present, i viure-la, la dialèctica "sentit de pertinença-creació d'un ser nou", diferent de nosaltres. De l'encontre humà, sigui de la mena que sigui, en pot sorgir un tercer, una manera de ser diferent. El sentiment d'estar vinculat al món, a la humanitat, a la vida és el que possibilita la construcció real d'una nova vida, i això és del que es tracta. Vull creure que, per damunt de les dificultats, els encerts i fins i tot els errors, és l'interès per aquesta vida nova el que ens ha dut fins aquí, a vosaltres que ens acompanyeu avui i a nosaltres que celebrem els quinze anys de l'inici d'una travessa de vegades dura, però apassionant i d'allò més enriquidora: acompanyar els nostres i les nostres joves en el tràngol de fer-se adults.
Tant de bo sapiguem encomanar-los la passió per la vida, la passió de voler viure la seva vida d'adults. Cal que, en el que depengui de nosaltres, mai no associïn "vida d'adult" amb "vida avorrida" o, pitjor encara, "vida desil·lusionada". Si el jovent ens veu i ens viu com a adults apassionats i engrescats, això l'ajudarà a poder pensar la seva pròpia adultesa com a alguna cosa que, si més no, és susceptible d'il·lusió, de passió i de possible plenitud.

Col•lecció de contes per educar les emocions de nens i nenes

La intel·ligència emocional és una competència que es pot  adquirir a l'escola i en l'entorn familiar. Per impulsar l'educació emocional en aquests dos àmbits, Castellnou Edicions i l'Hospital Sant Joan de Déu han creat una col·lecció de contes per a nens i nenes d'entre 2 i 7 anys, que tracten les emocions mitjançant les històries quotidianes que viuen el Toni i la Tina, uns conillets molt amics. Cada conte de la col·lecció se centra en una emoció diferent.
 El Toni i la Tina, a partir de les experiències que viuen, animen l'infant a reconèixer, entendre, expressar i gestionar positivament les emocions.
Butlletí dels professionals de la infància i l'adolescència nº 66
Generalitat de Catalunya

Programa d'eines per prevenir el ciberassetjament a nens i nenes


Informacions d'interès
La Línia d'Atenció sobre Ciberbullying  europea per a la denúncia de casos d'assetjament en la Xarxa entre menors, n'ha atès 343 a Espanya l'any 2012.

Aquest problema ha anat en augment des que aquest servei es va posar en marxa el 2008, moment en què es van registrar 227 casos. En cinc anys ens constata que hi ha hagut un augment del 151%. Aquest és el fet que destaca Protégeles , entitat que treballa perquè els joves facin un ús responsable d'Internet.

 
Per prevenir aquesta tendència, la Comissió Europea i Protégeles han implementat la campanya European Superkids Online a Espanya, Dinamarca, Itàlia i Polònia. El programa, adreçat a professors i alumnes de primària (aquests d'entre 10 i 13 anys), inclou guies didàctiques i material audiovisual en línia.
 
El 13% dels adolescents espanyols han estat víctimes de ciberassetjament (ciberbullying) alguna vegada, i el 9,4% confessa haver-ne comès contra algun company o companya, segons dades de l'Estudi europeu EU-NET-ADB , dut a terme per diferents universitats europees.

Aprovat el II Pla estratègic nacional d’infància i adolescència 2013-2015

Com a mesures destacables hi ha les que s’exposen a continuació:

  • Considerar els infants víctimes de violència de gènere.
  • Consolidar el Registre unificat de maltractament infantil i abús sexual.
  • Promoure l’acolliment familiar i evitar els internaments de nens i nenes de menys de 3 anys.
  • Elevar l’edat als 16 anys per poder contraure matrimoni i promoure’n el debat i el consens, així com elevar l’edat de consentiment sexual (actualment fixada als 13 anys).
  • Proporcionar l’assistència de les unitats pediàtriques fins als 18 anys.

L’estimació pressupostària és de 5.159 milions d’euros per als propers quatre anys, entre el Ministeri, les comunitats  autònomes i les entitats locals.

 
Todos los proyectos de ley y reglamentos incorporarán un informe de impacto en la infancia

  • Plan Estratégico Nacional de Infancia y Adolescencia 2013-2016
  • El Plan de Infancia y Adolescencia 2013-2016 reforzará la protección y el interés superior del menor ante casos de violencia y en situaciones de riesgo y desamparo
  • Por primera vez, un Plan de Infancia está dotado con una memoria económica: 5.159 millones de euros
  • El Plan introduce la figura de la guarda con fines de adopción y las familias de urgencia, para que todos los menores de 3 años en desamparo se integren en una familia en lugar de en una institución
  • El Registro Unificado de Maltrato Infantil y el de Casos de Explotación Sexual permitirán combatir estos abusos con eficacia
  • Los menores serán considerados víctimas de la violencia de género
  • Se reforzarán los niveles de seguridad en la Red para evitar abusos a niños y adolescentes
  • La edad para contraer matrimonio se situará en los 18 años, y para menores emancipados pasa de los 14 a los 16, y la de consentimiento sexual se elevará de acuerdo con el Parlamento
  • Los pacientes menores podrán permanecer en las unidades pediátricas hasta los 18 años y no hasta los 14, como hasta ahora
5 de abril de 2013. La defensa del interés del menor en los trámites de adopción, de acogimiento familiar o de tutela por parte del Estado, así como su protección y amparo en casos de violencia de género, son algunos de los pilares fundamentales del nuevo Plan Estratégico Nacional de Infancia y Adolescencia 2013-2016, que ha aprobado hoy el Consejo de Ministros, a propuesta de la ministra de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, Ana Mato. Por primera vez, un Plan de Infancia cuenta con una estimación presupuestaria, que la ministra ha cifrado en 5.159 millones de euros para los próximos cuatro años, entre el Ministerio, las CC AA y las entidades locales.
 
La protección y el “interés superior del menor” orientan todos y cada uno de  los ocho objetivos y 125 medidas de este ambicioso Plan que se ajusta a los convenios internacionales establecidos y que se estructura de acuerdo con ocho objetivos: conocimiento y sensibilización; apoyo a las familias y conciliación; seguridad en el uso de las nuevas tecnologías; atención prioritaria en colectivos con riesgo de exclusión social; prevención y rehabilitación de casos conflictivos; educación de calidad; defensa de su salud y participación en su entorno.
 
Las medidas más relevantes del Plan conllevarán una modificación normativa, a través de una Ley Orgánica para actualizar la legislación sobre protección a la infancia. La modificación afectará a 11 leyes, entre las que destacan el Código Civil y la Ley de Protección Jurídica del Menor. Además, como novedad, el Gobierno incorporará un informe sobre el impacto en la infancia en todos los proyectos de ley y de reglamento, de la misma manera que ya ocurre con el impacto de género.
 
1.      PROMOCIÓN DEL CONOCIMIENTO DE LA INFANCIA
 
El primer objetivo del Plan es la promoción del conocimiento sobre la situación real de la infancia y la adolescencia en España. En este punto, se va a llevar a cabo una definición legal del concepto jurídico indeterminado “interés superior del niño”, en base a la jurisprudencia del Tribunal Supremo y a las recomendaciones del Comité de Derechos del Niño de la ONU.
 
Asimismo, se consolidará el Registro Unificado de Maltrato Infantil y el Registro de Casos de Explotación Sexual Infantil, que serán herramientas útiles para combatir estos abusos.
 
Dentro de este objetivo se incluyen otras medidas, como la aprobación de un Plan Integral de atención para los menores de tres años con graves discapacidades, para facilitar la atención temprana y rehabilitación.
 
2.      APOYO A LAS FAMILIAS
 
Dentro del segundo objetivo, apoyo a las familias, está previsto avanzar en medidas que favorezcan la conciliación y la corresponsabilidad, que se concretarán en el Plan Integral de Apoyo a la Familia, que se aprobará en los próximos meses. Asimismo, se contempla una mayor ayuda a las familias en riesgo de exclusión social o con necesidades especiales.
 
También, siguiendo las recomendaciones del Comité de Derechos del Niño de la ONU y del Consejo de Europa, el Gobierno va a revisar algunas de las edades mínimas previstas legalmente.
 
En primer lugar, la edad para contraer matrimonio. En la actualidad, se sitúa en 18 años, pero se mantiene una excepción para menores emancipados, que pueden casarse con 14 años. Para elevar esta edad se incluirá una modificación en el Código Civil, consensuada con el Ministerio de Justicia, para elevar la edad a los 16 años.
 
En cuanto al consentimiento sexual, se elevará en línea con los países de nuestro entorno, con el fin de evitar los abusos a menores y luchar de forma más eficaz contra la pederastia. La ministra ha propuesto que se haga buscando el consenso de todas las fuerzas políticas en el Parlamento.
 
3.      MEDIOS DE COMUNICACIÓN Y TECNOLOGÍAS DE LA INFORMACIÓN
 
En relación con los medios de comunicación, Internet y las redes sociales, el Plan contempla el refuerzo de los sistemas de seguridad en la Red. Se potenciarán los sistemas de filtrado desde los servidores y la adopción por parte de las empresas de códigos de conducta adecuados. También se ofrecerán acciones de formación y sensibilización a niños y familias.
 
Estas medidas tienen como objeto la prevención de abusos o explotación sexual de niños y adolescentes. Por el mismo motivo, se introducirán nuevos tipos delictivos en el Código Penal: “ciberacoso”, “ciberbullyng”, “childgrooming”, etc. Asimismo, se promoverá una actuación responsable de los medios de comunicación, regulando los contenidos a los que acceden los niños.
 
4.      MENORES EN SITUACIÓN DE RIESGO O DESPROTECCIÓN
 
El Gobierno va a definir por primera vez en una norma estatal las llamadas situaciones de riesgo y desamparo.
Y se atenderá a las necesidades especiales de estos niños, priorizando siempre su integración en un núcleo familiar y la atención a sus necesidades sanitarias, educativas, etc. En este sentido, se va a priorizar el acogimiento familiar sobre el residencial. Una política como ésta tiene un punto de arranque: la comprobación médico-científica de que ayuda mucho más al menor formarse en un contexto de relaciones sociales-familiares.
 
Así que se unificarán los criterios de selección de las familias acogedoras, se crearán redes de apoyo tanto para la familia biológica que no puede mantener al niño/a como a la que lo acoge y se potenciará un mayor grado de especialización y profesionalización de las propias familias que decidan acoger a un menor.
 
En concreto, se pretende que ningún menor de tres años en situación de desamparo tenga que pasar por un centro residencial, sino que se integre en una familia. Para ello, se emplearán las “familias de urgencia”, que darán un acogimiento profesionalizado en los casos en que sea necesario. Asimismo, se crea la figura de la “guarda con fines de adopción”, que permitirá, por ejemplo, que un bebé dado en adopción nada más nacer por su madre biológica pase directamente a vivir con una familia, aunque la adopción definitiva la decida un juez. De este modo, las modalidades de acogimiento pasan de tres (simple, permanente y preadoptivo) a dos: temporal y permanente.
 
Asimismo, la Reforma de la legislación de la infancia introducirá novedades en las adopciones, como las adopciones abiertas, en las que el menor conserva ciertos vínculos con su familia biológica.
 
España es uno de los países que más adopciones internacionales tramita, y dado el contexto internacional, se hace prioritario estrechar la coordinación con las CCAA (que tienen la competencia) para reforzar las garantías del menor. Eso pasa por establecer las cautelas necesarias y asegurar que los trámites se adecuan a la salvaguarda del interés del menor. En la medida de lo posible, se agilizarán los canales de información entre países.
 
Dentro del mismo objetivo 4, se incluyen medidas para luchar contra la pobreza infantil. Destaca la próxima presentación de un Plan Nacional de Inclusión Social, que identificará las acciones prioritarias para luchar contra la exclusión social, en especial de los niños.
 
En cuanto a la violencia de género, el Plan incorpora garantías de protección de los hijos de las víctimas. Desde principios de 2013, la estadística de violencia de género incorpora a los menores que quedan huérfanos por esta causa. El Plan prevé reconocerlos como víctimas del maltrato. Se procurará, asimismo, que los hijos permanezcan con su madre en estos casos.
 
5.      SITUACIONES DE CONFLICTO SOCIAL
 
En cuanto a la prevención y la rehabilitación ante situaciones de conflicto social, el Plan propone desarrollar programas de prevención del riesgo de infracción social por parte de menores de edad, como el vandalismo, y reforzar las políticas para prevenir la actuación de grupos o bandas juveniles violentos. Estos programas buscarán reforzar el papel de las familias, las escuelas y los educadores para evitar las causas de la violencia.
 
 
6.      EDUCACIÓN DE CALIDAD
 
Otro de los objetivos del Plan es garantizar una educación de calidad para todos los niños y adolescentes, incluyendo formación en valores como el respeto, la autoridad del profesorado y la convivencia. En este objetivo se encuentran medidas para prevenir el fracaso y el absentismo escolar y la atención a menores con necesidades especiales.
 
En este sentido, se impulsará la gratuidad total de la educación infantil desde los tres años de edad y la atención educativa temprana de menores con discapacidad.
 
7.      SALUD INTEGRAL
 
El Plan incluye medidas específicas para promover una buena salud y hábitos saludables en la infancia y adolescencia, una vez más, dando prioridad a las poblaciones más vulnerables. Éstas son algunas de las medidas contempladas:
 
-Se unificará la normativa para homogeneizar la edad de acceso al consumo de alcohol en los 18 años.
 
-Los pacientes menores podrán permanecer en las unidades pediátricas hasta los 18 años, y no hasta los 14, como hasta ahora. Se cumple así una demanda de las familias de los niños con graves enfermedades.
 
-Se reforzará la promoción de hábitos de vida saludables y la prevención de trastornos alimentarios, para evitar la obesidad, que afecta al 10% de los niños y adolescentes, y el sobrepeso, que afecta al 20%, según la última Encuesta Nacional de Salud. En este ámbito, se enmarcan medidas como la práctica diaria de ejercicio físico en los colegios.
 
-Se pondrá en marcha una Estrategia de Salud Mental Infantil y Juvenil, en línea con la reciente creación del título de Médico Especialista en Psiquiatría del Niño y del Adolescente.
 
-Se incorporarán medidas de prevención de embarazos no deseados, así como de promoción de la salud durante el embarazo, con especial apoyo a las adolescentes gestantes y madres.
 
8.      PARTICIPACIÓN INFANTIL Y JUVENIL
 
El último objetivo del Plan de Infancia es la promoción de la participación infantil y la creación de entornos adecuados para favorecer su desarrollo. En un plan que quiere poner a la infancia en el centro de todas las decisiones, hay medidas destinadas a fomentar su participación en todos los niveles, como el voluntariado infantil y juvenil y el asociacionismo adolescente.
 
Este objetivo incluye otras medidas, como las dirigidas a la educación para un consumo responsable y la participación infantil en los municipios.
 
 
En suma, el Plan de Infancia y Adolescencia 2013-2016 constituirá, en palabras de la ministra, “un marco de trabajo muy valioso para articular, en clave de presente y de futuro, las políticas de infancia en nuestro país, de una manera integrada y transversal”.
 
La ministra también ha agradecido su participación a los 10 ministerios que han participado en la elaboración del Plan, así como a las CC AA, entidades locales y ONG del tercer sector. Todos ellos, ha dicho, han contribuido a “mejorar el bienestar y la calidad de vida de todas los menores, teniendo en cuenta sus necesidades e intereses”.

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...