ELS MENORS ADOPTATS INTERNACIONALMENT. L’ESCOLARITAT
Situacions en les que viuen els menors abans de l’adopció
§ La manca d’experiència de vincles exclusius, deguda al funcionament de
moltes institucions, dificulta la creació de vincles amb l’adult, que
proporcionin seguretat i confiança. Aquesta realitat reverteix sobre el no
aprenentatge de l’obtenció de respostes, sobre l’absència de coneixement de
causa-efecte i sobre el refredament emocional. Tot i que no es pot
generalitzar, doncs les institucions són ben diferents les unes de les altres i
varien entre països i en un mateix país; i per altra banda veiem que hi ha
factors personals dels infants que intervenen en la seva capacitat d’aprofitar
el poc o molt que reben dels pocs adults que tenen al seu abast, incidint
finalment també l’edat en què el menor entra en la institució i la quantitat de
temps que s’hi passa; tot
Procés d’adaptació. Necessitats específiques durant els primers temps
posteriors a l’adopció §
Un nen adoptat a “x” edat, no té forçosament a nivell maduratiu “x”
edat, per la qual cosa és probable que els pares s’hagin de situar en un estadi
inferior al que suposadament hauria de trobar-se el seu fill. O bé entendre que a moments sembla molt madur i en d’altres
del tot menut, fet que desorienta a tothom. Molts pares es pregunten i
qüestionen als professionals –pediatres, mestres, psicòlegs, etc.- quin és el
moment d’escolaritzar el menor. El permís per maternitat actual és insuficient
per què un infant que ha no ha viscut en família, i que en moltes ocasions es
troba en situació de reparació de molts “danys” soferts anteriorment, pugui
refer-se i trobar-se en bones condicions per encarar una nova integració, amb
tot el que aquesta comporta. Considerem que no hi ha un temps fix després de
l’adopció perquè un menor sigui suficientment madur, a tos nivells, per a poder
integrar-se a la llar d’infants o a l’escola. Cal que es valori cada cas en
particular ja que les experiències de vida de cada nen/a i el seu nivell
evolutiu seran diferents però, el que si és bàsic i molt important és que tinguem en compte els següents aspectes, en
tots els casos:
Quan s’inicia l’escolaritat
molt aviat, pot ser que el nen no mostri inicialment “incomoditat” o aparents
dificultats al trobar-se a l’escola, però que els efectes de l’estrès que li
suposi tantes novetats, difícils de pair, surtin a la llum més endavant, a
través de conductes disruptives o amb dificultats d’aprenentatge. Es a dir que
pot ser que la indiferenciació inicial –quan encara no hi ha vincles ferms- el
dugui, d’entrada, a no enregistrar els
canvis, la qual cosa no ens indica, forçosament, que l’adaptació a la novetat
que suposa l’escola sigui autènticament digerida; i pot ser probable que aquest
“acomodament” sigui passatger, acusant més endavant les dificultats reals que
suposa la separació amb els pares i l’encarament de les frustracions que els
aprenentatges posen de relleu. Pot ser, pel contrari, que ja d’inici el menor
manifesti malestar per haver d’encarar tantes novetats i ho faci a través de
conductes com les anteriorment citades. Hauríem d’entendre llavors que
l’expressió de desgrat correspon justament al reclam d’una seguretat en allò
sentit internament com a real –la relació amb els pares- i, per tant, com a
“símptoma” de que el nen està ben vinculat. (Cal fer esment aquí, de tota
manera, que hi ha nens que presenten dificultats greus, ja d’inici, i que ens
haurien de d’alertar pensant en possibles problemàtiques de fons que han de ser
tractades específicament –nens amb trastorns del vincle, amb retards de diversa
índole, etc.). Respecte a la socialització
i a la necessitat d’escolarització, les famílies senten “tòpics” que no ajuden gens a la comprensió del que necessita un
infant que prové d’una institució:
Revelació Esbossarem ara el segon
gran terreny important a tenir en compte amb els menors adoptats: la presència
dels orígens (trets ètnics, forma de vinculació a la família, experiències de
passat, etc.). És important treballar l’adopció com una altra forma de filiació
i atendre les diferències, sense magnificar-les ni tampoc obviar-les. En la nostra experiència
amb famílies adoptives observem dues qüestions destacables en relació a la
integració dels orígens: Per una banda, a nivell
social, som encara en un moment en què ens costa manejar-nos amb naturalitat en
el tracte dels diferents models familiars. Tot i que actualment la diversitat
és gran, no estem del tot avesats a pensar que tots els models són en el mateix
pla de normalitat, i que no hi ha un model estandar a partir del qual “medim”
les diferències. Certament a totes les escoles hi conviuen fills de famílies
monoparentals i monomarentals, fills de parelles divorciades -reconstituïdes o
no-, fills de parelles homosexuals, fills biològics i adoptats, etcètera., però
quan un nen arriba a casa parlant d’un amic, si no és que ell mateix pertany a
un “nou” model de família, tendim a pensar en una família clàssica i a fer
pressupostos. Els adults –pares i mestres- d’avui en dia vam ser nens i nenes
d’una societat molt més uniforme, en la que el model pare-mare-fills imperava;
no tenim, per tant, incorporats els referents del que representa aquesta gran
diversitat, que ens permetin tractar el tema “família” de forma més àmplia.
Sense voler estem transmetent les nostres preconcepcions. Per això és
especialment interessant proposar a l’aula -i preparar-ho de forma transversal
en els programes- maneres d’incorporar els diversos aspectes que comporta la diversitat
familiar, i procurar desmarcar-se d’estereotips.
Aquesta darrera qüestió ens
du a un aspecte que ens preocupa també: es pot caure fàcilment en atorgar tota
la dimensió dels problemes dels infants adoptats a la seva condició de fills
adoptius. És cert que hem de comprendre la influència que han exercit les
experiències del passat; conèixer que tot infant que ha viscut carències en els
seus primers temps de vida té fragilitats. Però hauríem de procurar anar
identificant la real influència del passat i no generalitzar-la en tot el
procés maduratiu. A mida que el menor es
va acoblant al seu entorn, va tranquil.litzant-se (sobretot si pot fer un
procés d’acoblament lent i progressiu) i pot rescatar dins seu els recursos
personals, així com mostrar les seves limitacions concretes. Aquesta capacitat,
la de reconèixer el nen real situant els seus recursos i els seus límits
concrets, és una tasca difícil, ja que en ell hi
ha molt de terreny desconegut, i costa esbrinar-ne el que és més circumstancial
(del propi procés d’acoblament) del que és més estructural. Les famílies, en el
seu ànim de trobar el fill desitjat, tendeixen sovint a negar o minimitzar allò
que els preocupa, fet que s'agreuja, en molts casos, pel desconeixement de les
experiències i vivències que han viscut els seus fills; això desperta pors i
inquietuds. L’àmbit escolar esdevé, en aquest sentit també, el medi adient per
ajudar a situar adequadament els problemes i les necessitats. Arribem aquí, novament, al
punt recalcat abans, i sobre el que no ens cansem d’insistir: el temps és un
factor bàsic en adopció. Els nens que han viscut sense pares necessiten, en
primer lloc i durant temps, vida de família. Entre tots hauríem d’ajudar a fer
aquesta primera fita possible, perquè quan el nen vagi a l’escola, el seu
procés d’integració social i d’adquisició d’aprenentatges pugui gaudir de tot
el temps que aquesta segona fase també requerirà.
Els infants adoptats
internacionalment provenen de països on les circumstàncies socioeconòmiques
obliguen a donar als seus nens en adopció, i aquestes mateixes circumstàncies
fan que l’experiència de vida que tenen aquests menors sigui, com a mínim, de
carències diverses, havent patit, en molts dels casos, una gran manca de
vincles i moltes pèrdues. Això constitueix, en sí mateix, una experiència de mal
tracte, a la que s’hi sumen sovint molts altres “danys”. Cada país, cada
institució, haurà “tractat” als seus nens de la forma en què les seves pautes
culturals i els seus mitjans els hauran
permès; en qualsevol cas, ens sembla rellevant el fet de tenir en compte i
comprendre els efectes de les vivències viscudes en el país d’origen i també
del xoc que representa, d’entrada, el canvi que és l’adopció (incloent-hi aquí
lo sensorial, lo afectiu i lo cognitiu), així com la influència que tot això
pot exercir, durant els primers temps, en la relació del nen amb el seu nou
medi, amb la seva família.
El
funcionament “institució” constitueix una experiència “d’impersonaltzació” que
comporta refredament i fragilitat emocional, desconeixement del que vol dir ser
únic per a algú, desconfiança en els adults, i ignorància del que representa
tenir referents clars, del que vol dir estimar i ser estimat. En moltes
institucions no es dóna resposta a les necessitats
emocionals ni, de vegades, a les físiques, el que vol dir que no es permet
desenvolupar prou les competències que el bebè tenia al néixer i, lluny de
proporcionar vincles que afavoreixin el creixement, la maduració i
l’aprenentatge, incideixen en la permanent frustració, en la despersonalització
del tracte i en la parcialització de les relacions. El maltractament
físic i psíquic que poden haver viscut els infants té, a més, conegudes
conseqüències, i en adopció internacional en veiem sovint els seus efectes. Per
altra banda, apart de les seqüeles de la vida en institució
–que no és forçosa en tots els nens orfes del món, doncs hi ha algun país que
proposa famílies d’acollida-, els nens han nascut de dones les quals
probablement van viure embarassos “de risc”, amb mala nutrició?, drogues?,
infeccions? i de parts poc controlats. L’índex de prematuritats és elevat, i
tots coneixem els ressorts que són necessaris quan un infant neix abans de
terme. Si aquests ressorts no es poden posar en marxa, l’evolució és incerta i
pot deixar seqüeles més o menys importants. Després, els menors poden haver
viscut experiències molt variades (en famílies desestructurades, en el carrer,
de casa en casa, etc.); per tant els recorreguts vitals són de lo més
divers. Així doncs, les
condicions personals del menor a l’arribada a la família són força incertes,
molt variables d’uns als altres, i úniques en cada cas.
La Trobada. Conductes habituals a l’inici de la relació nen/família
La trobada entre pares i fill pot
tenir lloc de formes molt diverses; hi ha països i institucions que procuren
que l’acoblament sigui progressiu i en d’altres que el menor passa a viure amb
la família adoptiva de cop i l’adopció té lloc en situacions poc facilitadores.
A alguns països s’hi ha de viatjar diverses vegades, perquè entre l’assignació
d’un nen i el judici passen mesos. Aquesta circumstància imprimeix també un
caràcter especial a la trobada. Les reaccions dels menors són diverses. Tenint
en compte que els menors es troben davant de
persones estranyes -moltes
vegades amb trets físics i amb un idioma diferent del que han conegut fins
llavors- el sentiment més esperable seria el de por, manifestat a través de plors,
rebuig, perplexitat, etc. Alguns nens reaccionen d’aquesta manera i el malestar
s’allarga hores, dies o setmanes, en major o menor grau, i en molts casos
algunes d’aquestes reaccions es succeeixen unes a les altres, posant de
manifest el dol de la pèrdua –rebuig, ràbia,
tristesa. Molts nens, però, es
mostren indiferents, “com si coneguessin aquells estranys de tota la vida”,
expressant aquesta última actitud un grau considerable d’immaduresa, i la
inexperiència de vincles més o menys continuats; són els infants que han passat
“per moltes mans”.
Evolució
Quan
s’inicia el procés d’acoblament entre pares i fill, i durant el principi de la
criança, els efectes de la vida privativa en el passat, surten a la llum. La
comprensió de les possibles realitats viscudes en aquest passat, interpretant
de forma adequada les conductes del menor ajudarà, en gran mesura, a posar en
marxa recursos adients, tant a la família com a totes aquelles persones que
tracten amb l’infant. Algunes de les conductes que es presenten en els infants,
al poc temps de ser amb la família, són purament fruit de l'experiència
d'institució, d'altres conseqüència del maltractament físic (també present en
algunes institucions i en famílies acollidores),
i d'altres resultat dels vincles malaltissos i sovint repetidament trencats
viscuts en els primers temps de vida, o de totes elles alhora.
Per millor comprendre les conductes
que més freqüentment presenten els menors al ser adoptats, intentem desxifrar
les possibles causes, és a dir les
circumstàncies del passat del menor que poden haver incidit en la lenta o
encallada maduració i en la disarmònica estructuració de la incipient
personalitat:
i que no es pot generalitzar
doncs, veiem que sí s’observen seqüeles que sovintegen en els menors que no han
tingut l'exclussivitat del vincle afectiu.
§ L’experiència, sovint repetida, de
pèrdues i de ruptures, en la majoria de nens -que passen de mà en mà, no
tan sols dins la pròpia institució, sinó de família a institució i d’un centre
a un altre- va minant en el desinterès per part del nen en les relacions, i
debilita la seva intencionalitat de fer-se veure i tocar, revertint alhora
aquest anar-se fent “absent” novament sobre la creixent disminució de mirades i
d’atenció. Tot plegat
desemboca en el desconeixement entre uns i altre –adults i nen- o sigui, al
final, en el desconeixement de l’infant sobre sí mateix.
§ La manca d’estimulació derivada de la mobilitat en espais reduïts (molts nens viuen,
literalment, en el llit de baranes) unida a l’ambient empobrit d’estímuls,
conformen la dificultat d’investigar i de desenvolupar les competències dels
infants.
§ Les carències físiques (de nutrició i d’higiene) que influeixen en la
tendència a emmalaltir, agreujant la situació de fragilitat.
§ Els possibles maltractaments.
Així doncs, la manca
d’experiència de vincles exclusius, l’experiència de pèrdues i de ruptures, la
manca d’estimulació, els espais reduïts, les carències, el funcionament rígid
de les institucions i els possibles maltractaments, conformen un entorn
presidit per la inseguretat, la feblesa, el desconcert, la desconnexió i la
inexistència de contenció, o bé la presència de contenció a la força (sent
ordenats, lligats, cridats, pegats...). Aquest
cúmul d’experiències desemboquen en comportaments variables, en funció del
temperament de cada nen i de les circumstàncies concretes que li hagin tocat
viure.
Les conductes freqüents que es posen de manifest al llarg dels primers
temps posteriors a l’adopció són de vegades contradictòries les unes amb les
altres i alternants en el temps, raó per la qual poden fer-se difícils de
comprendre als ulls dels pares i també dels mestres:
§ Dependència i/o enganxament perllongats, donant-se el cas de que físicament
estiguin adherits a un dels membres de la parella, o bé que no puguin quedar-se
sòls, a la manera de nens molt més menuts de la seva edat.
§ En l’altre extrem hi trobem també els nens que
no toleren ser tocats i, de vegades,
ni mirats. Depenent del model d’”apego” viscut, actuaran d’una forma o altra.
§ L’exagerada necessitat de posseir (menjar, objectes, joguines,
etc.), fruit de l’experiència de carències o bé, i en l’altre extrem, per
aquesta mateixa experiència, la visible actitud
despresa que dóna notícia de que l’infant desconeix
dins seu el que és “posseir”. És important no confondre aquesta forma de “no
diferenciació” amb la generositat o capacitat de compartir.
§ L’aïllament i/o l’abstracció, que es posen de manifest amb conductes
de desconnexió, on veiem al nen absent
durant estona, i sovint fent estereotípies (moviments corporals, xumant el dit,
masturbant-se, etc.).
§ És freqüent que poc després de ser a la família, o
fins i tot en l’inici de l’etapa escolar, els nens mostrin una obediència exagerada, que els
converteix en “modèlics” -endreçats, polits, “ensinistrats”.
Es fan les coses perquè algú les ordena, i no per necessitat o per desig (es
menja quan manen, es dorm quan diuen, s’endreça un la roba...). Tot va,
internament, a toc de xiulet. Com que sovint no són
autèntics aprenentatges, i normalment corresponen a hàbits inadequats a l’edat,
pot ser que, al poc temps de ser adoptats, els infants facin regressions i les
que conductes s’inverteixin comportant-se amb rebel.lies i dificultats per
tolerar els límits i les normes. Al desaparèixer les ordres i la “cotilla”
apareix el caos (no hi ha hagut aprenentatge de límits adequats i tolerables).
§ Els desordres en els hàbits (dificultats en el menjar, el dormir, el bany, etc).
§ La manca de reclam davant les necessitats (fer-se mal i no plorar,
tenir gana i no demanar, passar estones a la nit
desperts sense cridar, etc). I les dificultats en l’expressió de necessitats
i sentiments. És freqüent que al costat de la manca de reclam s’observin
estereotípies o conductes de desconnexió.
§ La indiferenciació i l’expressió de no enregistrar els canvis,
comportant-se com que tant els hi és ser
amb algú conegut com amb algú a qui no coneixen, ser a casa o casa d’altres o a
l’escola, anar a dormir o ser amb els pares, menjar això o allò... Així com la
constant necessitat de fer-se veure i d’agradar a qualsevol. Aquesta sol ser
una conducta que es dóna molt a l’inici i que normalment desapareix ràpid.
§ L’agressivitat (vers els altres o vers un mateix) davant la soledat o
en les contrarietats: donar-se cops, mossegar-se...
§ La inquietud i els continus canvis sobtats
d’activitat i les dificultats d’atenció.
Molts infants adoptats acaben diagnosticats d’hiperactius o de trastorn per
dèficit d’atenció. Els infants que han viscut una primera infància plena
d’interferències acostumen a presentar la simptomatologia d’aquests trastorns,
i es fa molt difícil discriminar entre els factors que hi intervenen, així com
fer un bon diagnòstic i una proposta terapèutica indicada a cada cas.
§ Els retards en àrees diverses: motrius, de llenguatge, en els
aprenentatges, joc simbòlic, etc.
Si
es tenen en compte els aspectes revisats fins aquí, poden anar-se identificant
els recursos amb els que les
famílies haurien de fornir-se per ajudar als seus fills, i sobre els que els
professionals hauríem de coincidir a l’hora d’assessorar. Per tant, el que en
el nostre àmbit podríem entendre com a aspectes imprescindibles a tenir en compte en l’etapa d’adaptació, i per
afavorir la gènesi del vincle, serien els següents:
§
El temps d’adaptació necessari és sempre superior al que sembla. La
indiferenciació incideix en la dificultat per a comprendre i integrar els
referents parentals, tot i que de vegades sembli que aquests ja estan clars. El
temps per a “fer família” és en cada cas diferent, es mesura en mesos i no hi
ha estàndards, però el que ens indicarà si un nen es sent fill és la
seva capacitat de reclam vers els seus pares, havent superat l’etapa de
“fer-se amb tothom”. No s’ha de confondre indiferenciació amb sociabilitat.
§
La socialització és sempre posterior a la vivència d’incondiconalitat
de les figures parentals. Per a un infant que no sap de la seguretat que
ofereix la família, l’àmbit escolar és encara inadequat. L’evolució normal en
el ser humà va de la dependència cap a l’autonomia, i no a l’inrevés, per tant
s’ha de començar per la dependència, quan no s’ha pogut ser depenent i el que
ha imperat és la soledat.
§
L’adquisició d’hàbits és lenta. Els nens institucionalitzats, sovint,
han adquirit certs hàbits que, al no ser autèntics aprenentatges, es perden al
viure en família. Els pares han de realitzar un procés progressiu en els
hàbits, donant cabuda al desconcert inicial; en altres casos es desconeixen els
hàbits per manca d’experiències (bany, dormir sol, etc.) i els pares hauran de
tolerar l’expressió de desgrat.
§
L’ensinistrament no és maduresa. Els signes d’habituació
adquirits en les institucions, sota ordres i amenaces, obstaculitzen la
percepció de les pròpies necessitats i l’aprenentatge de poder anar sent
autònom des de les necessitats cobertes i la presència permanent de l’adult.
Les mostres d’ensinistrament no donen mostra d’autonomia.
§
El possible desgavell inicial en el comportament del nen explica el
desgavell emocional; un nen que expressa por, ràbia i tristesa és un nen que
detecta les diferències i que mostra certa maduresa. El nen que “s’acomoda”
fàcilment al món desconegut, és el nen que no ha tingut referents i que no pot
diferenciar. El patiment sofert en el passat, degut a les carències, deixa
petja més o menys profunda, i els
seus efectes aniran posant-se de manifest amb el temps.
Consideracions entorn a l’escolarització dels menors adoptats
-
Els nens que han
viscut en institucions, inicialment, desconeixen què vol dir tenir pares i
viure en família, o sigui el que representa tenir una/es figura/es de
referència, que protegeixen, que proporcionen seguretat i que són
incondicionals, malgrat s’absentin durant un temps.
- El procés de
socialització passa indefectiblement per la construcció dels referents interns,
per l’aprenentatge de les representacions mentals d’aquests referents, i aquest
procés necessita de l’experiència de continuïtat dels referents.
-
Els aprenentatges
requereixen d’un món intern habitat de símbols compartits amb els altres.
L’aprenentatge de la simbolització és un procés gradual que durà a l’infant al
llenguatge i a la comunicació essent aquest un pas previ a l’adquisició
d’aprenentatges més complexes. Quan l’experiència vital és plena de talls i de
discontinuïtat, el procés de simbolització no s’ha pogut desenvolupar, al menys
del tot.
-
El menor que ha
viscut en medis empobrits no ha pogut desenvolupar-se en els seus àmbits
motriu, mental y lingüístic com els nens que viuen en medi familiar; la seva
comprensió de la realitat està inicialment fragmentada, i la seva capacitat
d’expressar necessitats es troba disminuïda; no té, per tant, encara, suficient
grau de maduresa per a poder compartir l’atenció d’un adult amb més nens, i per quedar-se en el centre escolar amb la
seguretat de que la mare i el pare tornaran; només quan la tingui podrà
interessar-se per la relació amb els iguals, per realitzar les activitats que
es proposen i que aquestes experiències li siguin enriquidores.
-
Els menors
institucionalitzats, freqüentment, presenten conductes “desmesurades” (fortes
rabietes incomprensibles i fora de context). Els límits interns no s’han pogut
adquirir perquè la manca d’adults ha interferit en l’aprenentatge de tolerar
les frustracions i, per tant, en el reconeixement i la construcció dels propis
límits interns. Només l’experiència quotidiana amb uns adults que ajuden a anar
metabolitzant les frustracions, des de la relació íntima i amorosa, els ajudarà
a conèixer-se a sí mateixos i a adquirir aquest primer aprenentatge, tan
necessari pels posteriors aprenentatges.
Perquè un infant
“normalitzi” la seva evolució cal temps, temps per vincular-se amb les figures
parentals, per interioritzar uns referents, per comprendre el que vol dir ser
fill i viure en família, i per reprendre els processos de simbolització a
partir d’uns representants mentals útils. Si pensem en l’evolució:
indiferenciació-dependència-apego dels bebès, com a desenvolupament normal quan
existeixen les figures parentals que, amb el temps, asseguren i garanteixen en
l’infant la permanència dels qui són significatius, inferim que aquest és el
procés a refer en qualsevol nen que no l’ha viscut anteriorment. Entenem
aleshores també, que la indiferenciació és un “estat” inicial, preàmbul de la
dependència o “enganxament” a l’adult, preàmbul a la vegada del vincle a les
figures parentals.
Sabem que la realitat
social actual no afavoreix que les famílies disposin de temps, però entenem
que, en funció del que prioritzem cercarem recursos per afavorir les bases de
la integració familiar. Es tracta, creiem, de considerar la situació inicial
com d’excepció, entenent que aquests menors tenen, inicialment, unes
necessitats molt específiques. Cal que les famílies entenguin que l’evolució del seu fill serà molt
més positiva i sana si pot establir uns
lligams afectius sòlids i estables, i que els aprenentatges posteriors depenen
també dels aprenentatges més primaris. Per tant, és molt important que puguin
disposar de temps per “fer vincle” amb al seu fill abans de que vagi a
l’escola. Les setze setmanes de permís per maternitat no són suficients en la
major part dels casos, i els efectes de l’escolarització prematura els estem
veient ja en l’actualitat.
-
Com que està
acostumat a estar amb nens, els trobarà a faltar i és millor que vagi a la llar
d’infants. Justament perquè la seva experiència és la de viure al costat de
nens, sense relacionar-s’hi de debò, i està mancada de les primeres relacions
amb els adults que ofereixen les bases de socialització (la base primera,
“apego”), li cal refer el camí que el durà finalment a poder establir vincles
amb els iguals.
-
Com que és tan
“sociable” i va amb tothom ja pot anar a la llar d'infants o a l’escola. No
és sociabilitat, és indiferenciació, deguda precisament a la manca de referents
estables, i el que convé és afavorir la diferenciació oferint continuïtat en la
relació amb les figures d’apego.
-
com que està poc
estimulat li convé jugar amb altres nens i aprendre coses, li anirà bé anar a
l'escola. Qui més l’ajudarà a aprendre coses i a jugar són les persones
significatives (els pares). Els estímuls més motivadors provenen de les figures
significatives, i els aprenentatges de la vida quotidiana són els més necessaris i fonamentals per
assegurar la maduresa que posteriorment facilitarà l’adquisició d’altres
aprenentatges.
-
si el nen té edat d’estar escolaritzat ha de posar-se
al dia, com més aviat millor, en els aprenentatges. Si no ha après lo bàsic: “què és una família”, “qui
són les figures de referència”, “en què consisteix la quotidianeitat”, “com
comunicar-se amb les persones” etc. no està en condicions d’abordar
aprenentatges més complexes.
Si no és possible retardar l’escolaritat fins que
sigui el moment adequat per a l’infant, cal que l’entrada a l’escola sigui el
més progressiva possible, i que es disposi de recursos per oferir l’atenció el
més personalitzada que es pugui amb aquell menor, podent el centre consultar
amb els professionals adients en tot moment que es vegi necessari. Es important
que comprenguem la situació de fragilitat en la que es troba l’infant
recentment adoptat, per intentar facilitar-li el màxim la quantitat de feina
que durant els primers temps ha d’encarar. Si entenem l’etapa inicial com a
situació d’excepció i de necessitats especials, es buscaran els recursos especials
i adients a cada cas. Per a fer-ho s’hauran de valorar les característiques
diferencials de cada menor:
-
edat
-
experiències en
el passat
-
què porta a les
famílies a escolaritzar al seu fill (ho ha dit el pediatre, treballen moltes
hores i no se’n poden ocupar, consideren que ja és el moment oportú, ells
senten que no
se’n surten, el nen és massa depenent, etc.) i com treballar-ho
amb la família
-
com ha viscut el
nen els canvis que suposa l’adopció
I quan es veu oportú
escolaritzar s’hauran de tenir en compte també altres aspectes:
- valorar en quin
curs integrarem el nen
- observar quin
procés d’adaptació fa; sobretot cal anar fent-se a la idea de quin nivell
maduratiu té en cada àrea del desenvolupament, doncs en general són nens
disarmònics.
Les conductes mencionades
anteriorment, que es posen de manifest en el canvi que suposa l’adopció, poden
també desencadenar-se a l’entrar a l’escola, sobretot quan els vincles amb les
figures parentals no estan del tot consolidats i la inseguretat de la pèrdua torna
a posar de relleu les anteriors inseguretats.
Per altra banda, i en
l’àmbit més personal, l’experiència ens mostra que, si bé és relativament
freqüent que a les famílies es tracti amb certa obertura tot el que fa
referència al país d’origen del fill, es tendeixen a minimitzar les diferències
ètniques, fent com si no fossin evidents o significatives per a l’infant, o bé
es magnifiquen exaltant-les (“ets especial”, “ja voldrien molts ser com tu”,
“la gent vol posar-se morena, a tu no et cal”...) – desvalorant, també en
aquest cas, la importància que ser diferent als pares té per a qualsevol nen, i
deixant de banda el possible malestar que aquesta diferència pot desvetllar. La
dificultat essencial resideix en els orígens biològics. L’arribada a la família
per una via diferent i el fet d’haver nascut d’uns progenitors que no són els
pares, no constitueixen un tema fàcil a tractar a les famílies i queda,
usualment, obviat i poc explícit. Es per això que cal, també des de l’escola,
ajudar, amb tacte però amb certesa, per aclarir la realitat de les diferents
formes de filiació, fent evident que les diferències ètniques corresponen a la
descendència biològica. La diferència pot ser integrada en la mida que els
adults l’acullen fent-se càrrec de tots els sentiments que aquesta diferència
desperta.
Els fills adoptius aprenen
a integrar la seva condició de fills adoptius només a través de l’avesat tracte
sobre aquesta realitat; i la integren millor en la mesura que hi ha uns adults
–amb qui ells tenen confiança- que “escolten” tots els sentiments, els més
fàcils de contenir i els més dolorosos. Es important que els mestres contemplin
la necessitat d’abordar les diferents formes de filiació amb normalitat, perquè
els infants tinguin preguntes a fer als pares.
Tots, famílies i professionals de la infància, hauríem de tractar la filiació
adoptiva amb normalitat, transmetent als infants que aquest és un tema
“parlable” sobre el que ells poden preguntar. Es molt freqüent que els pares
posposin encarar aquesta qüestió per més endavant, durant l’adolescència; però
és essencial saber que aquest és un tema complex, que es va elaborant al llarg
de la vida, i que en cada etapa es pensa de forma diferent. Si s’opta per
iniciar aquesta conversa “més endavant” (quan és el bon moment?), és probable
que mai es trobi la circumstància adequada. Seria indicat preguntar-nos aquí
com vam saber que som fills biològics dels nostres pares (en els casos en que
és així); probablement no ho recordem perquè no va ser un dia concret, ni
tampoc acostuma a anar associat a una situació de solemnitat especial;
senzillament ho vam anar sabent gràcies a converses, comentaris, fotografies,
anècdotes... Tot plegat, la naturalitat amb què tractem el tema, ajuda a que
les preguntes i les reflexions dels infants sorgeixin també amb naturalitat.
Mirta Videla exposa, en el
seu llibre ¿Conseguir un hijo o adoptar un niño?, la idea de que si l’infant no
pot “investigar” i “aprendre” sobre els aspectes vinculats a la seva vida –i
per tant al seu passat-, té també dificultats en els altres aprenentatges (nens
que es distreuen fàcilment, que
presenten problemes d’atenció). “el deseo
de aprender se fertiliza por medio de la curiosidad autorizada, la que suele
estar ausente en el niño adoptado, el cual siente que que hay zonas oscuras en
su memoria por lo que se le oculta de sí mismo y se extiende hacia todo objeto
del conocimiento.” Els nens han de comprovar que “els seus” (pares,
mestres) s’interessen per les seves coses, i la seva arribada al món forma part
important de les seves coses.
Per altra banda, així com
la condició de fill/a adoptiu/va és quelcom que creiem que s’ha de poder
tractar amb normalitat, hauríem de vetllar perquè la història i els successos
concrets de cada infant quedin en la privacitat de la família, i ajudar als
pares a conservar aquesta història particular en el si familiar. Sovint,
imbuïts per la necessitat d’ajudar al propi fill, i per l’ansietat que de
vegades creen les experiències viscudes pel fill, els pares parlen d’informacions
concretes sobre el passat de l’infant, amb parents i amics. Al nostre entendre,
les qüestions que fan referència al passat del
nen i a la seva família biològica (si té germans, qui era la seva mare
biològica, etcètera) són d’aquell nen, i ens hauríem de preguntar si és indicat
que altres les sàpiguen abans que ell. De vegades els pares fan dipositaris
dels successos concrets als professionals, i és important ajudar-los a
comprendre que, si bé com a professionals ens en fem càrrec, és saludable i higiènic
que no depassin l’àmbit familiar o de l’ajut terapèutic.
Per acabar, voldríem
comentar que, degut a que l’adopció internacional és un fenomen recent en el nostre
país, l'experiència sobre l’evolució a
la llarga, pel que fa als aprenentatges i als rendiments escolars dels menors
adoptats internacionalment -en el nostre context socio-cultural- és encara
escassa. Un treball complertrealitzat a Noruega resumeix a grans trets totes
les investigacions que s’han fet des dels anys 70, en els països escandinaus.
Aquest treball, dut a terme per Monica Dalen –professora de la Facultat
d’Educació de la Universitat d’Oslo-,
assenyala alguns aspectes en relació a l’aprenentatge i a l’escolaritat dels
menors adoptats:
·
Entre 20 i 40% dels menors adoptats
internacionalment tenen problemes de llenguatge.
·
L’edat que tenen els menors en el moment de
l’adopció no és l'únic factor que facilita o dificulta l’aprenentatge d’una nova
llengua; altres factors com el nombre de separacions viscudes, l’experiència o
no de relacions.
·
continuades amb adults, l’estimulació i la salut
física i psíquica que tenen en el moment de l’adopció, son també molt
importants en aquest aprenentatge.
·
La major part dels menors no estan disposats a
aprendre ni a mantenir la seva llengua d’origen (en el cas de que ja la
parlin).
·
Moltes recerques assenyalen que sovint els
menors adoptats internacionalment tenen problemes a l’escola per centrar
l’atenció i tenen conductes hiperactives, factors que incideixen en el
rendiment i en els seus aprenentatges.
· Els pares adoptius noruecs recolzen més als seus
fills en els temes escolars que els pares noruecs amb fills biològics. Alhora,
l'estudi reflexa que els fills adoptius de famílies de classe social més alta
tenen pitjors resultats escolars i més problemes d’aprenentatge que els fills
de famílies adoptives de classe social més baixa; al contrari del que passa amb
les famílies biològiques noruegues. L'estudi vincula aquest fet a les
expectatives que els pares han creat envers els seus fills, en funció dels seus
propis èxits personals i acadèmics.
Esther Grau i Rosa Mora
CRIA (Centre de Recursos per a la Infància i l’Adopció)
info@criafamilia.org
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.