30 de setembre 2014

Celebrem el Dia Internacional de l’Educació Social

Aquest dijous, 2 d'ctubre, volem celebrar amb tots i totes vosaltres el Dia Internacional de l’Educació Social.

Al matí, a la seu social del CEESC hem preparat una sessió amb professionals de diferents àmbits per tal de parlar del present i futur de la nostra professió. Creiem que és el moment de fer un cop d'ull a l'estat en què ens trobem i mirar els reptes de futur i com afrontar-los. >> Les veus de l’Educació Social parlen del present i del futur de la professió

A la tarda, reflexionarem conjuntament amb la Nadia Ghulam sobre com s’arriba o s’escull ser educador/a social. És més que una opció acadèmica? Es tracta d’una opció de vida? >> Xerrada-col·loqui amb Nadia Ghulam. Esdevenir educadora social com a procés vital

Durant el dia ens acompanyarà en Miquel Fuster, professional del còmic i pintor que ha retratat els 15 anys que va viure al carrer en 2 còmics, i ens farà una aposta artística sobre la seva visió de l’Educació Social.

Per acabar el dia, L’Olivera ens presentarà el seu projecte i els seus vins, que també podrem tastar. 

A Terres de l'Ebre us tenim preparada la xerrada L'estimulació multisensorial en l'Educació Social: millorar la qualitat de vida de les persones, que tindrà lloc a les 19h al Museu La Vida a la Plana. 

Totes les activitats són gratuïtes, però cal inscripció prèvia a través de la web. 

Aquest any tornem a convocar el Carnaval de blogs, amb el tema: “L’educador/a social neix o es fa?”. Si tens un blog, no hi pots faltar!

Ajudeu-nos a tenir ressò a les xarxes amb l’etiqueta #DiaES.

Descarregueu-vos el programa i ajudeu-nos a difondre’l! 

L’Educació Social és a tot arreu, ara només cal que ho fem veure al món!

Per a més informació, poseu-vos en contacte amb nosaltres a través de l'adreça de correu ceesc@ceesc.cat

Últims preparatius del primer Congrés de Serveis Socials Bàsics

Del 22 al 24 d'octubre tindrà lloc al complex industrial Fabra i Coats de Barcelona la primera edició del Congrés de Serveis Socials Bàsics.


Sota el lema "Vides en crisi(s). Ètica, recerca i creativitat. Transformem el present, construint el futur" aquest congrés reflexionarà sobre el futur dels serveis socials des de la responsabilitat professional, els resultats, la investigació i mitjançant el posicionament ètic i el rigor, la innovació, la divulgació i la crítica compartida amb la ciutadania. 

El congrés està organitzat pel Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.

Per a més informació del programa definitiu i per formalitzar les inscripcions, podeu consultar el web del congrés.

EL COMPROMÍS EN ELS PROCESSOS D’ACOMPANYAMENT PERSONAL

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000003/00000078.pdf

Problemes de comportament en infants i adolescents a Catalunya: trastorn per dèficit d’atenció i trastorn de conducta, necessitats educatives que generen.

http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Home/Departament/Publicacions/Col_leccions/EducacioInclusiva/Educacio_inclusiva_4.pdf

29 de setembre 2014

Posant en entredit el CEESC

Fa uns dies vam rebre a través de la nostra pàgina de facebook un missatge privat d’un educador social que ens va incomodar. 

Després de contestar-li en privat, hem pensat que seria interessant fer públiques les inquietuds, queixes i precs que ens feia arribar perquè creiem que són les mateixes que poden tenir molts altres educadors i educadores socials que, com ell, no entenen o no coneixen el funcionament i la funció del CEESC. 

Us exposem un resum del que se’ns va dir a través d’aquesta xarxa social i, seguidament, una carta oberta del nostre president, el Paco Gea, responent-li directament.

Aquí els apunts del missatge:
  • Al CEESC no sou conscients de la situació que pateix la nostra professió: educadors que no es contracten, educadors que no es supleixen i si es fa, no és amb educadors, altres figures que supleixen la nostra tasca, pocs drets laborals, poc reconeixement professional, entitats que no inverteixen on han d'invertir, entitats que deriven diners d'un centre cap a d'altres comunitats autònomes, entitats que no et deixen saber de quants diners disposes, entitats que fan servir el banc d'aliments, entitats que reben donatius i no inverteixen els diners.
  • La gent no es col·legia perquè fa més la gent a títol individual i/o amb associacions que no pas amb el Col·legi que l'hauria de defensar. Com és que no se sent cap reivindicació vostra ni res al respecte de la situació, però si de gent que ho fa a nivell individual o a partir de petites associacions. Així defenseu els educadors i educadores?
  • El CEESC hauria d'exigir, com la majoria de Col·legis d'altres professions, que els educadors estiguin col·legiats per poder exercir. Que les places en segons quins centres i/o serveis siguin exclusives per als educadors, que els educadors que estiguin de baixa i/o de vacances siguin reemplaçats per personal amb la mateixa qualificació acadèmica, que hi hagi més control del que es fa amb els torns i les tasques ja que no és equitatiu, equitat en els equips (més nois, que calen referents masculins). Com fer-ho? Doncs ben fàcil, primer per escrit i cordialment i, si no serveix, parem el tercer sector tant com faci falta.
  • Fa temps que toca moure's i no parlar i fer escrits que s'està demostrant que no porten enlloc. Les coses s'aconsegueixen amb moviment i no amb paraules perquè com diu la dita: si vols quelcom busques la manera i s ino ho vols, busques excuses.
I aquí la carta oberta del nostre president a aquest educador social:

Hola,

Sóc el Paco Gea, l'actual president del CEESC. 

Sóc educador i treballo 40 hores setmanals. Tinc dos fills i una dona que a vegades es queixen de la meva absència i estic aportant al CEESC el temps que puc. 

En una situació similar estan els companys de junta: la Mª Rosa, la Bego, la Lola, la Noe, l'Edu, el Rossend, l'Andreu, el Joan, el Rubèn, el Gabi, la Pepi, el Pep, l'Esteve, la Míriem, el Xavier Gasulla, el Xavier Puig, el Ricard i l’Esteve. Tots fem el que podem. 

I què fem? Doncs demanem a les administracions que facin els plecs de condicions de forma correctaincloent la figura de l'educador allà on hagi d'estar, però no ens fan gaire cas, i com que ara la col·legiació no és obligatòria doncs no podem fer-hi gaire més. 

I reivindiquem, perquè un dels nostres eixos d'actuació és la defensa dels drets de les persones que atenem, i així hem lluitat per la situació de la gent gran, de les dones que han patit violència de gènere, dels menors… i ho continuarem fent.

I sí, és cert que cada cop som menys. I què hem de fer? Dius que els educadors troben que poden aconseguir més coses de manera individual que col·legiant-se. Doncs si és així, si realment poden aconseguir més coses, endavant, no cal que es col·legiïn perquè el nostre objectiu no és créixer, és la defensa i regulació de la professió. 

Però hi ha un to de retret en el teu missatge que no entenc. Jo no sé que és el que estàs fent tu en aquests dies de reivindicació, però precisament les persones que estem fent coses al CEESC, les fem de manera voluntària i desinteressada per als nostres companys, i no tenim adherència al càrrec, estem aquí perquè no hi havia ningú més que volgués acceptar aquest compromís. 

El CEESC no és de la Junta de Govern, sinó de les educadores i els educadors socials, i aquí el teniu per fer-lo servir -si així ho voleu- com a plataforma de les vostres reivindicacions. Però no podem confondre el Col·legi amb un sindicat: tenim objectius diferents. 
En tot cas, el que jo vull és llençar-te un oferiment: que enlloc de criticar la nostra gestió sense conèixer-la, vinguis i col·laboris, i aportis, i proposis i dinamitzis els teus companys i…

I en fi, que és molt fàcil fer discursos crítics des del sofà de casa amb paraules que exalten els ànims, i en canvi és molt difícil haver-se de comprometre a unes obligacions amb un grup de persones i dedicar el teu temps als altres.

Doncs això, que t'espero al CEESC per conèixer-nos i perquè t'animis a col·laborar. 

Atentament

Paco

NOTA:
Aquest any hem presentat 4 recursos de reposició en relació amb la licitació de la gestió d'equipaments (Ajuntament de St. Vicenç dels Horts, Ajuntament de Terrassa, Ajuntament de la Llagosta i el Consell Comarcal del Montsià). 

Amb relació amb aquest tema ens hem trobat amb el Sr. Joan Burjats i Bosch, Subdirector General de Seguiment i Avaluació de la Contractació Pública, per tal de treballar conjuntament en la sensibilització i elements de valoració de la conveniència del fet que pertànyer a un Col·legi professional sigui un element diferencial i positiu i que es tingui en compte en les bases de les licitacions. 

També hem presentat 3 recursos en relació amb les bases regulades per a la contractació d’educadors socials (Ajuntament de Parets del Vallès, Ajuntament del Prat de Llobregat i Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.). 

Podeu consultar la memòria de l’any passat per veure dades del 2013

http://ceesc.blogspot.com.es/2014/09/posant-en-entredit-el-ceesc.html

Conviure amb la síndrome d’Asperger

Què és la síndrome d’Asperger? 

És un conjunt de problemes mentals i conductuals, que forma, part dels trastorns de l’espectre autista, caracteritzat per dificultats d’interacció social i comunicació. A més, també mostra restricció en les seves activitats i interessos.

Com és la convivència amb una persona amb la síndrome d’Asperger? Cal intentar veure, malgrat sigui difícil, aquesta síndrome com una condició o forma de ser en comptes d’una malaltia. Són nens i adolescents intel·ligents però degut al seu caràcter, la convivència amb ells pot ser dura i esgotadora per la visió particular que tenen del món. Per exemple, es prenen al peu de la lletra el que els hi diem. Per tant, caldrà ser clar al parlar amb ells i, a més, no usar ironies o sentit figuratiu.

Com a pares o mestres caldrà indagar, si els volem conèixer millor, els seus interessos per poder compartir més estones de qualitat amb ells. De la mateixa manera, són unes persones que necessiten de rutines marcades per sentir-se més segures. I per què? Senzillament perquè els hi costa molt adaptar-se a situacions noves o desconegudes. Així doncs, davant d’un canvi els avisarem amb antelació.

Un aspecte fonamental és que algú els guiï i els hi ensenyi el món tal i com és. Caldrà, a més, ensenyar-los a relacionar-se amb els altres de forma positiva. És a dir, com a pares podem convidar a casa a amics seus. Molt positiu és, també, apuntar-los a activitats extraescolars. Hauran d’aprendre a observar i imitar les conductes socials acceptades. Una bona manera serà ajudar-los a desenvolupar l’empatia i a gestionar, i expressar, les seves emocions.

I si el seus comportaments són, a vegades, agressius o s’enfaden sovint? Primer caldrà diferenciar-ne el motiu. No és el mateix si és producte de la por o la frustració o si el motiu és per una malaltia o perquè tenen gana.

Per reconduir els seus comportament disposem de diferents tècniques com, per exemple, no atendre a la seva conducta, disminuir l’exigència de la tasca que estan realitzant i el ‘temps fora’. Si la conducta és més disruptiva podem fer una contenció física o castigar-los. En tot moment els seus referents socials han de ser la nostra expressió facial i corporal.

Finalment, és important que les famílies tinguin un suport especialitzat per part de professionals competents, així com també disposin de l’ajuda i assessorament d’associacions de la síndrome d’Asperger.

http://criatures.ara.cat/canviaelxip/2014/09/15/conviure-amb-la-sindrome-dasperger/comment-page-1/#comment-98

28 de setembre 2014

La Teràpia Visual permet millorar el rendiment escolar d’alguns nens amb dificultats d’aprenentatge


L’IMO, Institut de Microcirurgia Ocular, compta des de principis d’aquest any amb una nova Àrea de Teràpia Visual, on l’equip d’optometristes de l’Institut tracta anomalies de la visió que no són patologia ocular o defecte refractiu, sinó que responen a problemes de funcionalitat o eficàcia visual, relacionats amb la capacitat oculomotora (moviments oculars), la capacitat acomodativa (enfocament i desenfocament) i la binocularitat (coordinació simultània d’ambdós ulls). A més, aquestes anomalies també es poden deure a problemes de percepció o processament visual, fruit d’una interpretació errònia dels estímuls rebuts a través dels ulls: escassa memòria visual, coordinació visomotora, discriminació de detalls, distinció figura-fons etc. “Mentre que les alteracions d’eficàcia poden donar-se tant en l’edat infantil com adulta, les de percepció afecten de manera específica els nens, un col·lectiu al qual som especialment sensibles donat la importància d’establir unes bones bases de salut ocular en l’etapa en què la visió completa el seu desenvolupament”, aclareix Laura Alonso, coresponsable de l’Àrea de Teràpia Visual de l’IMO. Segons l’optometrista, “encara que els petits no solen queixar-se, si els comparem amb altres nens del seu entorn és habitual observar com presenten dificultats que es manifesten en un baix rendiment escolar: tenen una mala ortografia o una baixa velocitat i comprensió lectora, confonen lletres i se salten paraules, els costa memoritzar textos o reproduir en la seva llibreta el que hi ha escrit a la pissarra.” Davant qualsevol d’aquests símptomes, “és habitual que ens arribin a la consulta pacients pediàtrics recomanats per professors, psicòlegs o logopedes, després de ser prèviament examinats pel nostre equip d’oftalmòlegs per descartar una possible patologia ocular i, en cas oportú, ser derivats a l’Àrea de Teràpia Visual”.

A fi de reduir simptomatologia i contribuir així a una millora del rendiment, en aquesta àrea es treballen i reforcen les habilitats visuals afectades mitjançant exercicis optomètrics individualitzats, que permeten la seva automatització i integració en les capacitats motores i cognitives. Els ulls, d’alguna manera, “aprenen a veure” gràcies a la creació de noves connexions neurològiques i, per això, és fonamental la repetició.

20 minuts diaris

La Teràpia Visual es basa en exercicis diaris de 15-20 minuts a casa, d’acord amb la pauta marcada per l’especialista, combinats amb sessions setmanals de 45 minuts a consulta, on es fan servir les tècniques i els instruments més indicats per a cada pacient. Entre ells, destaca el Sanet Vision Integrator (SVI), un sistema pioner dissenyat per l’optometrista nord-americà Robert Sanet per, a través d’una pantalla tàctil de 50 polzades, millorar els seguiments oculars, el temps de reacció visual i de reconeixement, la velocitat i la sensibilitat al contrast, a més de la memòria o la seqüenciació visual-auditiva, entre altres habilitats. La utilització de noves tecnologies és, precisament, una de les grans apostes de l’IMO, centre de referència en innovació i progrés al servei de la salut ocular que, amb aquesta nova àrea de Teràpia Visual, incorpora un servei no mèdic destinat a estimular la visió i la seva coordinació amb la resta dels sentits. Com explica Laura Alonso, “ens agrada aprofitar totes les oportunitats que ofereixen les aplicacions disponibles en tablets i smartphones, ja que permeten als nens entrenar-se i alhora divertir-se. Això sí, sempre amb un ús moderat i amb criteri, entenent-les com a premi o recompensa a la constància necessària per a l’èxit de la teràpia”.

En aquest sentit, la motivació és un aspecte fonamental, “de manera que sempre plategem els exercicis com un joc, no com uns deures, i busquem que els nens trobin en el treball realitzat el seu propi objectiu, per exemple, jugar millor a futbol”, afegeix Alonso, qui destaca la important tasca dels pares a l’hora d’aconseguir aquesta implicació des del seu paper de “terapeutes col·laboradors” a casa. Només així, amb la participació activa de totes les parts, és possible avançar en la teràpia i donar resposta al creixent grau de complexitat dels exercicis, que es programen per millorar gradualment les habilitats visuals del pacient i portar-lo al seu màxim potencial, la qual cosa requereix un mínim de tres mesos per als problemes funcionals i de mig any per als de percepció, segons l’evolució de cada cas.

http://criatures.ara.cat/blog/2014/09/10/la-terapia-visual-permet-millorar-el-rendiment-escolar-dalguns-nens-amb-dificultats-daprenentatge/

27 de setembre 2014

Com és que diem mentides?


L’ésser humà és l’únic en la seva espècie que ha integrat el filtre de la mentida a l’ordre de les seves necessitats diàries i és capaç de mentir tan “naturalment” com li convingui. Tergiversa la realitat quan les seves petites debilitats li impedeixen acostar-se a la imatge del ser perfecte que s’havia forjat, inventant i costruïnt cada dia els bons motius que fonamenten la seva mala fe i li permeten jugar amb una realitat sovint complicada de viure.

Per sort, la mentida deixa empremtes en la nostra consciència. L’ésser que menteix, als seus petits o grans enganys, mostren la seva ambivalència. La persona que menteix, sap perfectament d’aquesta mentida, mentre parla i enganya o transforma la realitat d’aquests fets, una part no menteix: el seu cos. El discurs camufla la mentida, però el seu cos parla i ens diu el que les seves paraules amaguen.

Com és que l’home menteix? Senzillament, perquè a la nostra societat en què prima la “rectitud” i la ‘”dretura”, és tan respectuosa amb els valors morals, es construeix a la vegada, sobre unes mentides sense les quals tot l’edifici social s’ensorraria completament. (Philippe Turchet, 2004)

https://psicologiacat.wordpress.com/tag/cos/

26 de setembre 2014

Per què els nens s'inventen històries absurdes?

La Llúcia, de 5 anys, ha vist un tauró a la banyera.
En Miquel no ha trencat el gerro: ha estat el llop.
La Irene, amb només quatre anys, sosté obstinadament que els pares la van trobar al bosc...
Però, d'on surten totes aquestes històries absurdes?
Ho hem preguntat a Danielle Dalloz, psicoanalista i autora del llibre Las mentiras.
(Ediciones Internacionales Universitaria).

Entre els 3 i els 7 anys, com distingeix el nen allò que és imaginari de la realitat?
En aquestes edats, els nens encara no saben diferenciar el món imaginari de la realitat. “Es creuen” les seves ficcions sense qüestionar-les ni un moment. Els costarà temps distingir allò que és “vertader” d'allò que és “fals”.

Sí, però quan ens diuen: No he estat jo, ha estat el llop”, saben perfectament que menteixen.

En contra d'allò que es pugui pensar, totes aquestes fabulacions i invencions no es poden qualificar estrictament de mentides. És estrany que un nen “menteixi”, si hem de parlar amb propietat. La mentida busca dissimular intencionadament la veritat i confondre voluntàriament. Ara bé, entre els 3 i els 7 anys, és molt estrany que un nen hagi assolit aquest nivell de construcció psicològica. Està en el moment del pensament màgic.

Què és el pensament màgic?
El nen atribueix als seus pensaments un poder absolut. Es convenç que allò que s'imagina passarà en realitat. El pensament màgic és natural entre els 3 i els 7 anys: és l'edat del “tot és possible”, en què les lleis de la realitat no existeixen. D'aquesta manera, el nen pot recrear la realitat, transformar-la i abolir-la, en la mesura del seu desig. Com si, per exemple, perquè un semàfor es poses vermell n'hi hagués prou a mirar-lo molt fixament. Fins al punt que, a vegades, hi ha nens que s'imaginen que ha estat culpa seva que la mare s'hagi posat malalta o que els pares s'hagin divorciat.

El pensament màgic comença a desaparèixer al voltant dels 7 anys, però sempre en queden senyals a l'edat adulta, quan ens diem: “fa bo, això vol dir que avui tindré un bon dia”.

Però, per què els nens s'inventen aquestes coses?
Ho fan sobretot per sentir-se importants als ulls dels altres quan expliquen alguna cosa interessant. Generalment, el nen actua així per sentir-se reconegut per part dels pares. 

A vegades, fins al punt de disfressar els seus sentiments per tal d'oferir una imatge més valuosa de si mateix. Si el nen se sent culpable de no correspondre a les expectatives dels pares, s'inventarà alguna cosa que li produeixi satisfacció. 

Us puc explicar com a exemple el cas d'una nena de 5 anys els pares de la qual dirigien una associació de nens abandonats. La menuda es va inventar una vida miserable i els responsables de l'escola en van arribar a preocupar per la seva situació i van trucar als seus pares... que van quedar de pedra! Per atraure la seva atenció, la nena s'havia creat una vida semblant a la dels nens de que els pares s'ocupaven... massa, per al seu gust. Una mentida és sempre una veritat que no se sap dir d'una altra manera.

I aquestes fantasies són necessàries?
És clar que sí. La fabulació permet alleujar la frustració. Quan el nen s'enfronta a una situació d'impotència, que per a ell és intolerable, s'aferra als seus somnis, s'inventa el que sigui per suportar allò que li manca. Finalment, la invenció és, per al nen, la millor manera d'esperar amb paciència. Per això és un aprenentatge important. Gràcies a allò que s'imagina, més endavant podrà assumir les frustracions i les dificultats de la vida adulta.

En fi, no oblidem tampoc que aquestes invencions imaginàries també l'ajuden a passar-ho bé, sobretot a jugar amb les possibilitats infinites d'aquest instrument màgic que és el llenguatge.

Com hem de reaccionar davant les fabulacions?
L'important no és carregar amb un judici moral aquestes invencions i “mentides” del nen dient-li: “això que dius és absurd!”. Els pares poden intentar llegir entre línies, fins i tot si els mots “menteixen”, i intentar trobar la veritat amagada en la fabulació del nen. Per exemple, si diu: “tinc fred!”, quan fa calor, val més evitar dir-li: “no, que fa calor!”. És essencial respectar el sentiment únic del nen. Fins i tot si aquest sentiment no es correspon amb la realitat, malgrat tot correspon a alguna cosa que el nen vol expressar. Vol obligar els pares a reconèixer que és una persona a part, íntegra, diferent d'ells, i que no diu sempre allò que esperen que digui. D'aquesta manera el nen pot reforçar la seva confiança en si mateix.

És primordial que acompanyem el nen en l'aprenentatge de la realitat, sense que per això frustrem la seva imaginació. Si el nen es llaça a una fabulació i afirma que condueix un cotxe, en lloc de dir-li: “això no pot ser!”, cosa que anul·laria la seva paraula i el món imaginari, tenim l'opció d'entrar en aquest món i rectificar amb dolcesa: “ah! T'agradaria conduir un cotxe, ara?”. És el millor mitjà de permetre-li fer l'aprenentatge d'allò que és real i allò que és imaginari.

Això no impedeix, però, que donem valor a la paraula justa i vertadera cada cop que en tinguem ocasió. Si, per exemple, un nen ha fet una entremaliadura o ha comès un error, el pare l'ha d'animar perquè digui què ha passat realment. És important felicitar-lo quan reconeix una errada o una entremaliadura. I sobretot, no l'hem de renyar, perquè, si no, el nen tendirà a dissimular les entremaliadures i a mentir per por que no el castiguin.

Entrevista de Sophie Furlaud per a Pomme d'Api Parents, núm.497

http://www.xtec.cat/centres/b7008781/images/documents0809/article_pares3.pdf

25 de setembre 2014

El Ministeri de Sanitat aprova el reconeixement de l’especialitat en psiquiatria infantil


El Consell de Ministres va aprovar el 25 de juliol el Reial Decret pel quan es reconeix la nova especialitat de psiquiatria infantil, una demanda llargament defensada pels professionals sanitaris i per les principals associacions de psiquiatria. La mesura posa fi a una mancança de l’Estat espanyol, l’únic de la Unió Europea, juntament amb Romania, que no tenia aquesta especialitat reconeguda.

La decisió del Ministeri de Sanitat respon a la petició que, des de feia temps, feien entitats com la secció de la Asociación Española de Neuropsiquiatría (AEN), la Sociedad Española de Psiquiatría y Psicoterapia del Niño y Adolescente (SEPYPNA) y la Asociación Española de Psiquiatría Infanto-Juvenil (AEPIJ).

Aquestes associacions denunciaven la manca de recursos assistencials per atendre a joves i adolescents, al mateix nivell que els serveis de psiquiatria per adults. La necessitat de tenir professionals ben formats en el camp de la psiquiatria infantil ajudarà a millorar l’atenció de problemes de salut mental de la població juvenil i infantil, gràcies a un estudis homogenis.

Enllaços relacionats:



http://www.salutmental.org/2014/07/30/el-ministeri-de-sanitat-aprova-el-reconeixement-de-lespecialitat-en-psiquiatria-infantil/

Adolescència, més que un problema, una oportunitat


L'etapa de l'adolescència ha generat durant les últimes dècades un bon nombre d'investigacions i un intens interèsnentre els professionals de la intervenció, sobretot a causa de la notorietat i gran preocupació social que susciten molts dels problemes propis d'aquest període: consum de drogues, conductes d'assumpció de riscos, problemes alimentaris, violència i comportament antisocial, etc Aquesta preocupació ha portat al desenvolupament i implementació de molts programes encaminats a la prevenció d'aquests problemes, però, durant els últims anys, i sobretot als Estats Units, ha sorgit un nou model a l'hora d'analitzar els comportaments de joves i adolescents. Es tracta d'un model centrat en el desenvolupament positiu que posa l'èmfasi en les competències més que en els dèficits, i que considera els nois i noies adolescents no com un problema a solucionar, sinó com un recurs amb enormes potencialitats a desenvolupar. D’aquest model en sorgeix una idea molt ambiciosa, la que no hem conformar-nos amb una joventut lliure de problemes com els esmentats. L’objectiu dels professionals de l'educació i la salut ha d'anar més enllà, i perseguir una formació integral de l'alumnat de secundària i el desenvolupament de competències que li permeti viure de forma satisfactòria i plena alhora que realitza una contribució eficaç a la societat en què viu.

Aquest nou enfocament del desenvolupament positiu ha tingut la seva repercussió en el camp de la intervenció educativa, ja que ha portat al desenvolupament i implementació de multitud de programes centrats en el la promoció del desenvolupament adolescent, fonamentalment als Estats Units. Aquests programes no han sorgit amb l'objectiu de prevenir determinats problemes o desajustaments, sinó que busquen afavorir l'adquisició de diverses habilitats i competències per a la vida. Molts d'aquests programes tenen lloc en el context educatiu i dins de l'horari escolar, però, cada vegada són més freqüents els que es basen en una sèrie estructurada d'activitats extraescolars, de vegades amb continguts que a priori podrien semblar poc relacionats amb la promoció del desenvolupament adolescent (artístics, esportius, de voluntariat, etc) però que són eficaços per promoure la responsabilitat, la prosociabilidad, l'autoestima, la capacitat de planificació i presa de decisions, o les habilitats relacionals.

En aquest context, Alfredo Oliva Prim, Doctor en Psicologia i professor del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació de la Universitat de Sevilla, presentarà aquest nou model de desenvolupament durant l'adolescència i de les seves implicacions educatives amb la ponència “La promoció del desenvolupament positiu adolescent”. Ho farà en el marc en el marc del I Congrés Internacional d'Educació del Cervell Social a les Aules. Altruisme pedagògic, compassió activa i optimisme social, pilars de la neuroeducació el qual tindrà lloc els propers 3 i 4 d’octubre a Vilanova i la Geltrú.

El Congrés pretén reunir professionals internacionals, docents i investigadors de diferents àmbits i països amb l’objectiu de treballar per la pau a les aules, i com a conseqüència, en la societat, compartint tant els seus coneixements com els seus projectes, fomentar aspectes essencials per al cervell com l’empatia, l’altruisme o prioritzar el bé comú, tenint en compte els últims avenços de les neurociències en relació a l’estudi del cervell i l’aprenentatge social.

http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/50492/adolescencia-mes-que-un-problema-una-oportunitat.html

El difícil diàleg amb un adolescent

L’adolescència és l’etapa en què es completa el procés d’identificació de les criatures, quan prenen consciència de la pròpia individualitat i diferència respecte als altres. Hi ha canvis d’interessos, de necessitats i de relacions amb l’entorn, essencialment amb els pares. “Els adolescents comencen a amagar el que senten i es manifesten de manera crítica, reclamen més distància i independència en una època marcada, a més, per les pors i inseguretats de l’adolescent, d’una banda, i les dels pares, de l’altra”, apunta la psicòloga clínica i terapeuta familiar Teresa Planella. És un període, per tant, de divergències i tensions que en alguns casos pot portar a conductes com les mentides.

Quan un adolescent creu que els seus actes no estan en consonància amb els valors familiars, vol evitar un càstig i, sobretot, ser jutjat, pot recórrer a la mentida”, afirma Planella. Pel que fa a les mentides més comunes entre els adolescents, els psiquiatres infantils i juvenils Jordi Sasot i Carles Patris afirmen que solen ser “les que estan relacionades amb el consum de drogues com l’alcohol, el tabac i el cànnabis, així com també amb els conflictes a l’escola, com el bullying, i les relacions personals”. Tenir parella, el sexe o les males notes són temes en què els adolescents també poden obviar part de la realitat.

Acceptació social

Durant el camí cap a la vida adulta, als adolescents els serà més fàcil confiar en els seus iguals: amics que a priori no els jutjaran perquè estan en el mateix moment vital i amb qui comparteixen dubtes, temors i problemes. Una situació que pares i mares no s’han de prendre com un atac o una falta de consideració, ja que, si miren enrere, segurament es reconeixeran a ells mateixos en les excuses, mentides i mitges veritats dels seus fills i filles.

De fet, mentir és un comportament natural que apareix a partir dels dos anys i que està íntimament lligat a factors com la privacitat, la por, la frustració, evitar decebre els pares, etc. “Des de ben petits ens adonem que no sempre ens és beneficiós dir tota la veritat, que la sinceritat no sempre és possible ni convenient perquè pot portar inconvenients per a un mateix o per al nostre interlocutor”, subratlla Teresa Planella. La terapeuta familiar afegeix que les mentides més contraproduents “són les que diem per no responsabilitzar-nos de les conseqüències dels nostres actes, per por a enfrontar-nos a situacions problemàtiques o a aquelles en què poden sortir perjudicades terceres persones”. També poden falsejar-se emocions i sentiments que porten a interpretacions errònies de la realitat o a autoenganyar-nos, “tot i que les situacions més freqüents entre els adolescents són les mitges veritats, les que amaguen o neguen una part de la realitat”, apunta Planella.

Parlar-hi des de petits

La veritat i la mentida tenen a veure amb la responsabilitat i la maduresa a l’hora d’enfrontar les dificultats i la coherència que cada persona mostra entre el que pensa, el que fa i el que vol, per la qual cosa, en opinió de Planella, “un marc de confiança entre pares i fills facilitarà el diàleg i la comunicació, cosa que pot disminuir la necessitat de mentir dels adolescents, tot i que no ho garanteix del tot”. Jordi Sasot i Carles Patris incideixen a fer especial èmfasi en “l’honestedat, el respecte a la privacitat, la calma, la seguretat, la tranquil·litat i a generar confiança” des d’un bon principi. Els pares i mares han de ser veritables models a seguir: “Si les criatures veuen que els seus pares menteixen, entendran que és una conducta permesa i que no passa res si ells també ho fan”, afegeixen Sasot i Patris, que recomanen que “pares i mares haurien d’aprendre també a respectar els moments d’intimitat dels seus fills i no caure en el parany d’un control excessiu de què fan i amb qui van, unes actituds que solen conduir a la mentida”.

En aquesta situació està el Jorge Gutiérrez amb la seva filla Alba, de 17 anys. Tant ell com la seva dona, la Cristina, van voler crear un marc de diàleg, confiança i sinceritat a casa que fes que tant l’Alba com la Mar -l’altra filla de la parella- poguessin compartir amb ells els seus sentiments, pensaments, pors i inquietuds. “L’Alba és una noia molt oberta i parla de tots els temes a casa; aquest curs ha canviat d’escola i ho ha aprofitat per explicar-nos les seves impressions, com eren els seus nous companys i professors, etc.”, explica el seu pare, que reconeix que a casa parlen “absolutament de tot amb total naturalitat i no hi ha cap tema tabú”.

Conflictes clàssics

L’Alba, per la seva banda, afirma que no li costa confiar en els seus pares: “Quan es tracta de temes que em preocupen, em sento millor quan els hi explico i em donen la seva opinió i consells”. De tota manera, reconeix: “Els temes més íntims els acostumo a parlar amb els meus amics”. I els seus pares ho respecten.

Un dels moments que més maldecaps genera entre els pares és quan els fills comencen a sortir a les nits. “Les sortides, les nits, les festes, els horaris o els nous amics generen molts conflictes, i més quan els adults els vivim amb angoixa pel risc que comporten: accidents, alcohol, drogues, sexe, etc.”, explica Teresa Planella. En aquest sentit, el Jorge explica que una de les mitges veritats en què van enxampar l’Alba va ser quan “per arribar més tard a casa va adduir que la resta de la colla tenia permís per fer-ho”. Una coartada que només va funcionar un cop, ja que després, parlant amb la resta de pares, el Jorge i la Cristina van descobrir que era mentida i que tots utilitzaven el mateix argument per arribar de festa més tard.

El Jorge no recorda, no obstant, cap mentida grossa de la seva filla: “I si ens ha mentit, ha tingut la sort que no l’hem enxampada!” afegeix, tot i que de seguida li ve al cap una altra mitja veritat que l’Alba va dir-los no fa gaire. Quan la seva mare va trucar-li perquè l’acompanyés a comprar, l’Alba va dir que no podia perquè estava preparant un treball de l’institut a casa d’una amiga. Al cap d’una estona, i quan la Cristina tornava de la feina, va veure aparèixer la seva filla en direcció contrària d’on viu l’amiga en qüestió. “Sa mare va preguntar-li directament on havia estat, i ella va acabar reconeixent que en realitat havia passat la tarda amb un amic especial ”, explica el Jorge. Aquestes situacions no van més enllà d’una xerrada posterior entre pares i filla “per fer-li entendre que amb mentides només s’enganya a ella mateixa”, explica el Jorge.

I quan ens menteixen?

Què cal fer si ens menteixen? “En primer lloc, cal confrontar-ho i centrar-se en la conducta que ha fet que l’adolescent menteixi”, afirmen rotundament Jordi Sasot i Carles Patris. Un cop esbrinats els motius que l’han portat a mentir, cal parlar i dialogar amb ell sobre quines conseqüències poden tenir les mentides, i cal que s’adoni de quins desavantatges comporten. “Cal escoltar en tot moment el nostre fill, ajudar-lo a entendre com ha d’esmenar les seves accions i com demanar perdó si és oportú”, afegeixen Sasot i Patris. Tots dos apunten que “caldrà calibrar la situació i ser conseqüents, perquè el càstig, si n’hi ha, ha de ser coherent a la gravetat del fet”.

Respecte a comentar-ho a l’escola o gestionar-ho a nivell familiar, tot dependrà molt del tipus de conducta a què ens enfrontem. “En general és sempre molt millor resoldre els conflictes domèstics a casa i amb els de casa” conclouen Sasot i Patris.

http://www3.escolacristiana.org/wp_recullpremsa/2014/09/ara-el-dificil-dialeg-amb-un-adolescent/

24 de setembre 2014

La relació interpersonal en la societat xarxa

Autor: Josep Cuní, Salvador Giner i Francesc Torralba 

Editorial: Pagès Editors 



Hi ha dos mots que caracteritzen l'hora present: la incertesa i la xarxa. La incertesa és una categoria que defineix nítidament la situació en la qual vivim. Es refereix a la manca de seguretats, a la falta de fonaments, al caràcter inestable i efímer de tot allò que s'esdevé. Fa la impressió que no hi ha res sòlid, que tot el que, fins fa poc, semblava fix i permanent, esdevé líquid, s'està dissolent o evaporant. L'objectiu d'aquest petit llibre és una reflexió sobre els canvis i mutacions que han tingut lloc en el camp de la comunicació de masses i els seus efectes en la vida quotidiana de les persones. Seria un error sucumbir a la ingenuïtat i no entreveure els aspectes foscos de la xarxa; però també seria insensat no adonar-se de tot el munt de possibilitats que s'obren amb la nova forma de vida.

Bona autoestima.


El millor regal que podem oferir als nens i nenes és una bona autoestima. Que s'estimin. Que s'acceptin tal com són. I penso que perquè aquest sentiment floreixi en ells, primer han de sentir que són estimats i acceptats per nosaltres, facin el que facin i siguin com siguin. Amb això no vull dir que no els puguem dir que determinats comportaments no ens agraden d'ells, el que vull dir, és que quan ho fem, el nen no senti que el rebuig és cap a la seva persona, sinó cap a l'acte. Si no ho fem així a poc a poc els nens i nenes faran i desfaran per agradar als altres i cada cop s'oblidaran més d'agradar-se a si mateixos, des del meu punt de vista, la clau de la llibertat!

22 de setembre 2014

Recursos relacionats amb l’embaràs, el part i la maternitat

En aquest apartat trobaràs un recull de recursos relacionats amb l’embaràs, el part i la maternitat classificats geogràficament i també segons el moment del procés en el qual et trobis.

Aquest llistat anirà creixent poc a poc, amb la col·laboració de totes vosaltres. Si coneixes algun recurs per a joves embarassades i no apareix al llistat, no dubtis a enviar-nos la informació a través del Pregunta’ns o deixant un comentari. Gràcies!


BLOC 1: EMBARASSADA?

Salut
Dones
Joves
BLOC 2: EMBARÀS I PART

Salut
Família
Benestar Social
Dones
Ensenyament
Joves
BLOC 3: BENVINGUT NADÓ

Salut
Família
Benestar Social
Dones
Joves
Ensenyament
http://preinfant.org/recursos2/catalunya/

21 de setembre 2014

Noves formes de violència de gènere a cop de WhatsApp

Il.lustració Eva Vázquez
Segons els últims estudis, es redueixen els comportaments sexistes entre els adolescents però s'incrementen els casos de maltractaments. D'aquesta manera resumeix la professora María José Díez Aguado, de la Universitat Complutense, les conclusions de l'estudi L'evolució de l'adolescència espanyola sobre la igualtat i la prevenció de la violència de gènere , en el qual fa una radiografia dels menors actuals comparant amb els de fa tot just tres anys , quan es va realitzar el primer estudi d'aquestes característiques.

Els adolescents no perceben les relacions d'alarma que mostren aquestes relacions abusives i aquest patró acaba alimentant", apunta Ana Bella Estévez, presidenta d'una fundació de supervivents a la violència de gènere que porta el seu nom. La realitat es percep en les xifres: el 25% de les noies assegura que el seu nuvi o ex-nuvi la controla a través del mòbil, el 23,2% confessa que la seva parella l'ha tractat d'aïllar de les seves amistats. Comportaments i situacions que Estévez assegura trobar-se molt habitualment.


"No identifiquen aquestes formes de control com a violència de gènere fins que arriben a un punt greu", explica Susana Martínez, presidenta de la Comissió d'Estudis de Maltractaments a Dones. I la percepció del risc o del caràcter nociu d'aquestes accions és encara menor quan aquest comportament es manté a través de les xarxes socials. "Quan s'utilitzen malament i de manera inconscient, les noves tecnologies són un element de risc, perquè hi ha casos en què, inconscientment, les víctimes estan permetent actituds que es poden arribar a convertir en armes contra elles", segueix Martínez.

"Els estereotips que crèiem superats es reiteren. Els patrons alimentats per la televisió, la literatura, el cinema o les relacions que veuen en l'entorn, acaben per sumir moltes adolescents en el paper de la dona submisa i l'home en el d'algú dominant que ha de fer sentir la seva veu per sobre de les dels altres ", analitza la psicòloga Rosa López. "I això construeix relacions desequilibrades i nocives", conclou. (Font: El Pais)

L'increment dels casos de violència masclista - el 2010 , el 9,6 % de les adolescents reconeixien haver patit maltractaments, davant del 10,5% actual - s'explica , principalment , per l'accés a les noves tecnologies que faciliten l'assetjament i els insults . De fet , gairebé el 29 % d'aquestes menors ( d'entre 13 i 19 anys ) reconeixen haver patit o estar patint un control abusiu de la seva vida - amb qui parlen , on van, com han de vestir-se, què diuen .... - per part de la seva parella o exparella . La major part d'aquest control ( 25,2% ) , assenyala la professora Aguado , es realitza a través del telèfon mòbil.

Del percentatge de maltractades , el 23,2% reconeix que ha estat ridiculitzada i insultada , un 11,6% menyspreada , el 23,2% aïllada dels seus amics; gairebé el 15 % ha estat atemorida , el 6% s'ha vist obligada a realitzar activitats sexuals que no volia , i el 3% reconeix haver estat colpejada .

Aquesta desoladora realitat se suma a la dels nois que reconeixen haver exercit , encara que com era d'esperar , en proporcions menors que les joves : " l'he insultat i ridiculitzat " ( 13,2%), " li he dit que no valia res " ( 7,2% ) ," l'he tractat de controlar decidint per ella fins al més mínim detall " ( 16.2 % ) ; " li he fet sentir por " ( 8,7% ) ," l'he pressionat perquè realitzés conductes de tipus sexual en què no volia participar " ( 6,1% ) ... I la major part d'aquestes accions , es realitzen a través d'internet.
Però no es pot tirar tota la culpa a les noves tecnologies d'aquest increment de la violència de gènere dels menors . Gran part la tenen els adults, que han transmès a aquests joves idees masclistes que fan perviure les relacions de desigualtat i que , en bona part , encoratgen la violència de gènere . Un exemple clar : el 73,3 % dels adolescents reconeix haver escoltat la frase: " La gelosia és una expressió d'amor" , pronunciada pels adults en alguna ocasió . El percentatge de noies que han escoltat aquesta frase "sovint" o "sovint" és del 35,8% (enfront del 29,3% de l'any 2010 ) i el de nois , del 36,8 % ( 29,3% fa tres anys ).

Una altra causa de l'increment de la violència de gènere , segons l'estudi , és l'avançament de l'edat del començament de relacions ( sortir amb un noi ) en gairebé cinc mesos : 13,1 anys els nois i 13,7 les noies . I mantenen i alimenten les seves relacions, sobretot , gràcies al contacte a través de les xarxes socials o per telèfon . El pla comú ja no és baixar al carrer , sinó quedar a la Xarxa. L'estudi , realitzat per investigadors de la Universitat Complutense de Madrid amb les entrevistes en línia a 8.000 menors , mostra que efectivament es veuen menys. I això , apunta María José Díaz - Aguado , coordinadora de l'estudi , els fa estar menys satisfet amb les seves relacions . I molt més insegurs .

La radiografia és cridanera : el 4 % de les adolescents d'entre 14 i 19 anys han estat agredides pel noi amb què surten o sortien , i gairebé una de cada quatre confessa que el seu nuvi o ex-nuvi les controla fins al punt de fiscalitzar amb qui parlen o com vesteixen . Control , relaten, a cop de Tuenti i WhatsApp .

Els adolescents espanyols , com mostra l'estudi Evolució de l'adolescència espanyola sobre la igualtat i la prevenció de la violència de gènere , comencen les seves relacions sentimentals cada cop més d'hora. Les inicien als 13 anys enfront dels 13,5 de fa tres . Aquest augment del percentatge de menors maltractades " pot deure's ", segons la professora Aguado , a que cada dia més joves saben reconèixer què és la violència de gènere i identificar les situacions . El gran desafiament actual , insisteixen els experts , és que la comunicació digital no es converteixi en una cadena de transmissió de la violència masclista .

Que les estadístiques reflecteixen una disminució en el nombre de denúncies per part de les dones sembla estar més relacionat amb la dependència econòmica que aquestes tenen de les seves parelles a causa de la crisi, que amb un canvi positiu de tendència en la violència masclista. La responsabilitat de la societat davant aquest tipus de conductes és no justificar en cap cas l'agressor, sigui quina sigui la seva edat o el seu estatus social. No cap la permissivitat. La violència de gènere és una de les més greus formes de violació dels drets humans de la dona i reflecteix un problema cultural en aquells llocs on es dona.

La catedràtica de Psicologia MªJosé Díaz-Aguado considera que una de les eines per eradicar aquests comportaments és fer un diagnòstic del que passa per determinar on es pot actuar i amb quins mitjans. "La violència de gènere no és una fatalitat biològica amb la qual ens hem de conformar. 
Podem canviar-la ".

http://anemapamsambcristinaperez.blogspot.com.es/2013/11/noves-formes-de-violencia-de-genere-cop.html

20 de setembre 2014

Adolescents de quatre instituts aprenen a prevenir relacions abusives

Adolescents de quatre instituts aprenen a prevenir relacions abusives - BTVNOTÍCIES.cat

Els alumnes de quatre instituts del districte participen en un programa de prevenció impulsat per l'Ajuntament destinat a prevenir les relacions abusives. Durant quatre hores els joves parlen i aprenen els falsos mites de l'amor romàntic i quins comportaments es poden considerar violència sexista.

19 de setembre 2014

Tallers de prevenció de relacions abusives “Paranys de l’amor”

Servei de formació per a la prevenció de relacions abusives de parella en instituts de secundària i en altres centres formatius i de lleure per a adolescents i joves, “Paranys de l’amor”.

Palar, avui dia, de violència de gènere significa fer evident un dels problemes socials de major importància en prevenció i intervenció en els àmbits familiar, comunitari i individual, però també, per descomptat, en l’àmbit educatiu.

La normalització de la violència de gènere en l’adolescència és encara més elevada que en d’altres edats, ja que ells i elles són capaces de descriure la violència, coneixen casos de violència de gènere, poden identificar-la sobre el paper però, en general, creuen que es tracta d’alguna cosa que només passa a dones grans que ja estan casades. A més, es dóna la circumstància que determinats comportaments, que es troben a la base i a l’inici del problema, com la gelosia i el control exagerat, per a molts adolescents són símptomes d’amor i preocupació per la parella i no ho veuen com el possible origen del problema. Les raons per disculpar la violència estan presents en els i les nostres joves i ells i elles segueixen els mateixos mites i falses creences sobre el tema, tal com correspon als rols socials de la comunitat en la qual estan inserits.

Per això, els tallers de prevenció de les relacions abusives en instituts de secundària i altres centres educatius, tenen per objectiu promoure estratègies educatives, preventives i de sensibilització encaminades a incrementar la conscienciació al voltant de la presència de la violència en la quotidianitat; conscienciació que permeti identificar valors, actituds i comportaments que són indicadors d’abús en les relacions afectives i interpersonals entre nois i noies.

Els temes generals i objectius del taller són:

TEMESOBJECTIUS
Estereotips i identitats de gènereDonar a conèixer els estereotips en relació a la construcció de les identitats masculines i femenines.
L’amor. La idealització de l’amor. Indicadors de relacions abusives
  • Analitzar els tòpics referents a l’amor i les relacions de parella.
  • Descriure l’assignació de rols femenins i masculins a l’establir una relació de parella.
El fenomen de la violència masclista. Conductes agressives. Les violències contra les donesDonar a conèixer els tipus de violència masclista que es poden donar (violència física, psicològica, sexual, econòmica, etc.).
Posicionament personal
  • Rebutjar qualsevol valor, actitud o comportament que predisposi o condueixi a l’establiment de relacions abusives, i reaccionar amb accions concretes davant de situacions de violència o abús.
  • Fomentar valors, actituds o comportaments que promoguin relacions igualitàries.
AlternativesPromoure models de comportament assertius basats en el respecte i la tolerància.

Aquests tallers tenen una durada de quatre hores preferentment distribuïdes en dues sessions de dues hores, tot i que el taller pot ampliar-se fins a tres sessions de dues hores.

Aquests temes es concreten en sessions amb una metodologia dinàmica, buscant la més elevada participació i implicació dels i de les participants. Es treballa en grups per afavorir l’intercanvi i el diàleg, utilitzant mètodes interactius: els tallers es realitzen en base a una sèrie de tècniques de participació activa com jocs de rol, debats, escenificació de situacions, etc., mitjançant una retroalimentació continua que el i la tallerista aporten segons vagin sorgint idees, dubtes o confrontació d’opinions. Les dinàmiques que s’utilitzen s’escullen en funció de cada grup i de les demandes. Sempre es transmet la informació d’una manera clara, senzilla i precisa, fugint de tecnicismes i utilitzant termes fàcilment comprensibles per a tothom. La creació i finançament d’aquesta iniciativa és de l’Ajuntament de Barcelona.

Informació de Contacte
tallersprevenciobcn@fsyc.org 
93 424 04 00

http://www.fsyc.org/proyectos/tallers-de-prevencio-de-relacions-abusives/?lang=ca

18 de setembre 2014

NOTA DE PRENSA de Alberto Lajas

A Todos los medios de comunicación, prensa, radio,tv:

Comunicar que de forma oficial, que el 7 de Octubre salió a la venta en todo el mundo mediante la plataforma de internet mas grande de El Mundo, Amazon.com y en Lulu.com, el libro Infancia Robada de Alberto Lajas, y que actualmente está preparando la segunda edición con nuevos casos, colaboraciones,etc. Lajas informa que aquí en éste libro no aparece como un escritor, si no como un Padre afectado que ha tenido que vivir varias injusticias como condenas injustas, ingreso de cuatro meses en prisión sin base, y los mas grave, el que no pueda ver a Sus hijos. Alberto Lajas, es consciente de que poner denuncias, cosa que ha hecho cientos de veces y a distintos estamentos Administrativos, no sirve de nada, por ello, y haciendo uso de su herramienta principal, la escritura, decidió crear un proyecto en forma de libro. Sabia que se enfrentaría, aun antes de sacarlo, a criticas, comentarios despreciativos, y comentarios fuera de uso, y a gente que afirmaría que ese libro no tiene calidad alguna, como así hizo una periodista de una radio de Madrid.Y así fue, ante de publicar el libro, Lajas a recibido varios mensajes insultantes, sobre todo de grupos de personas que no entienden que la libertad de expresión no incluye insultar, por ello Lajas en este libro afirma cosas fuertes quizás, pero siempre amparado por fuentes fieles y con respeto y equilibrio. Lajas afirma que el no es Juez, el no sabe si lo que las personas que cuentan sus casos en el libro es cierto o no, y tampoco desea saberlo, solo permite a estas personas que con educación y equilibrio cuenten sus vivencias y dolor,nada mas.

Uno de los platos fuertes de el libro, sin duda, son los relatos reales de varios voluntarios que con esfuerzo contaron sus casos a el autor. Lajas contactó con cientos de padres, Madres, Abuelos, Hijos, afectados, y escogió unos pocos a los que ha entrevistado intimimante, consiguiendo que las personas que cuentan su casos, duros y terribles puedan gritar en éste libro, lo que quizás no les dejaron hacer en los Juzgados. Lajas advierte que jamas pretende afirmar que lo que digan estas personas en su libro sean verdades autenticas, ya que El, pero dice que siempre que alguien tenga algo que decir y lo haga con respeto y equilibrio puede hacerlo en su libro. Y eso es lo que ha logrado, relatos de personas con gran sufrimiento, que relatan sus historia con la pluma de el equilibrio de Lajas, lo cual desea repetir en la segunda edición que está preparando ya, y que sacará en breve, y por lo que está solicitando que todo que aquel que desee contar su caso aproveche ahora.

Entre los casos que podrá encontrar el lector está el de Jose Luis Lago, Bilbaino que recorrió cientos de Kilómetros a pie, desde Bilbao a Madrid para entrevistarse con el Ministro de Justicia Alberto Ruiz Gallardon, el cual le recibió y leyó la carta que Lago le llevó. La carta, extensa, muy profunda, aparece integra en Infancia Robada. También conoceremos el Caso de Raquel Cabrera, la joven Madre Canaria que en el Mes de Agosto se suicidó, presionada porque afirmaba en un programa de televisión,días antes, que Los Servicios Sociales la habían dicho que la iban a quitar a Sus hijos, solo porque no tenia trabajo Ella ni su pareja. Juan Ramón Cabrera, Padre de Raquel, cuenta en persona a Lajas, con dolor y detalle, la vida de Raquel.
Estos y otros casos afirma Lajas que dejará con la boca abierta a los miles de lectores que sabe que tendrá, algunos de ellos que ya lo han leído de varios países de habla Hispana han mostrado su satisfacción y han llorado con las historias,como así se lo han manifestado a el autor.y dice que está muy satisfecho de que su libro esté en la plataforma de Amazon, ya que así las historias de estos pobres Padres y Madres llegaran a Todos los Países de Habla Hispana para que conozcan lo que está ocurriendo en este País.

Por ultimo, Lajas desea dejar claro que no quiere con éste libro crear guerras, malestares, ni nada así. Lajas solo quiere que éste libro pueda llegar a el corazón de quien tiene el poder, para que de una vez por todas sean conscientes, que aparte de casos muy puntuales y justificables de malos tratos,etc, en general no se puede apartar a los Hijos de Los Padres, y menos solo porque tengan mala situación económica. Las víctimas principales, afirma Lajas, son los menores, algunos de los cuales son manipulados por las otras partes para que rechacen a El Padre o Madre que no ostenta la custodia, haciendo un daño casi irreparable, tanto para Los Padres/Madres, pero sobre todo para los hijos, o mas grave, en casos que los menores son dados en acogida, obligando al menor a llamar "Papa y Mama" a extraños.

Lajas nos informa que el libro en versión papel, en cubierta blanda y con 147 paginas lo podrán adquirir en la editorial bubok directamente pinchando aquí: http://www.bubok.es/libros/228390/INFANCIA-ROBADA
Y si lo deseas pedir en tu libreria entra en este mapa para encontrara cual es la librería mas cercana a tu acsa que esté adherida a Bubok.

Lajas desea acabar dando las gracias a los Padres/Madres que han contado su historia en este impactante libro, y a todos los cientos de seguidores que tiene en Facebook y otras redes, los cuales le envian constantemente mensajes de apoyo y felicitaciones por el libro, asi como a aquellos que ya han leído el libro.Gracias.


Infancia Robada es el único libro donde se permite que personas que hayan sufrido el robo de su infancia o la de sus hijos puedan gritarlo. Alberto Lajas, terapeuta, escritor, pero sobre todo Padre afectado por una Justicia medieval y que junto a su actual Esposa, Arantxa, llevan mas de diez años denunciando su situación, sin poder ver a sus hijos. Lajas editó este libro hace un mes pero no es el definitivo, ya que deseaba que los que aun tienen miedo, dudas, de poder contar su caso pudieran ver el formato y la naturalidad así como la prudencia y el equilibrio de Lajas a la hora de contar los casos en el libro. 

Es en la segunda edición que actualmente esta preparando donde confía que por fin romperán ese miedo Padres, Madres, abuelos, hijos, afectados. Ademas en la segunda edición Infancia Robada contará con la colaboración de el abogado y amigo de Lajas Esteban Tena, el cual dará una valiosa aportación con un análisis de la situación actual legal en España. También contara con la colaboración de Blanca Escaño Olazagoitia. El fin de Infancia Robada es el de hacer real el articulo de La Constitución Española relativa al derecho de Todo español de poder expresar libremente su opinión y expresion. Por ello Lajas espera que éste libro sirva como ejemplo para instituciones, asociaciones, Jueces,etc, para poder escuchar siempre a las dos partes y de forma extensa y libre, ya que nos encontramos,por desgracia en la mayoría de los casos con que solo por el hecho de que se condene a alguien,sea hombre o mujer, ya se da por valido.

Si deseas por fin contar tu caso en un libro único, lleno de humanidad y claridad solo envía urgentemente tu caso al autor a : albertolajas@gmail.com, ya que la idea de Lajas es sacar la segunda edición en Navidades.

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10201310278174363&set=a.1071706148284.2015158.1095035183&type=1&theater

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...