Les agressions de fills a pares gairebé es quintupliquen en 7 anys

La Fiscalia en va registrar 2.000 casos el 2006, prop de 5.000 el 2012 i al voltant de 9.000 el 2013

La violència filioparental no hi entén de classes socials i la pateixen famílies de molt diferents tipus 
pares que denuncien els seus fills o que busquen ajuda experta contra les agressions de què són víctimes a mans dels seus descendents. Són els testimonis d'una tipologia de violència a la llar més habitual del que la gent s'imagina. Passa quan les relacions d'autoritat, afecte i responsabilitat han estat greument qüestionades. En els casos més greus, es pot arribar a decretar una ordre d'allunyament del menor agressor, però abans d'arribar a aquest extrem les famílies busquen suport expert. «Als pares i mares els costa molt demanar ajuda; senten vergonya, por, humiliació, pèrdua», apunta Jordi Royo, psicòleg clínic de l'entitat terapèutica Amalgama-7.

Les xifres mostren un creixement exponencial del problema. Si el 2006 la Fiscalia General de l'Estat va comptabilitzar 2.000 denúncies per casos de violència filioparental, el 2012 van ser prop de 5.000 i el 2013 es calcula que al voltant de 9.000. «Segons dades europees, sabem que tan sols el 10% dels pares denuncien», diu Royo. L'especialista participarà a l'octubre, a Barcelona, en la presentació de la Societat Espanyola per a l'Estudi de la Violència Filioparental.

És habitual relacionar la conducta d'un adolescent violent amb la rebel·lia de l'edat, però abans d'arribar a l'agressió física el menor ja ha exercit sobre un o els dos progenitors una violència psicològica que va de la desobediència al trencament d'objectes, passant per les desqualificacions, els insults i les amenaces. Segons Royo, «molts progenitors són víctimes d'aquesta violència però no ho saben».

Impotència i frustració

José Molero és terapeuta de l'associació Ventijol i porta a terme teràpies familiars en sessions conjuntes i per separat. Els pares que hi van a buscar ajuda acostumen a fer-ho com a últim recurs. «Vénen amb una sensació d'impotència i frustració molt gran perquè el problema se'ls ha escapat de les mans, generalment quan vénen ja no hi ha límits i és l'adolescent el que marca les pautes dins de la dinàmica familiar».

Aquesta qüestió l'aborda Royo al llibre Els rebels del benestar, on parla sobre la síndrome de l'emperador. «Hem muntat una societat que deixa molt clar quins són els drets dels adolescents, però no quins són els seus deures», aclareix Royo. El psicòleg critica el fenomen socioeducatiu «més basat en el premi que en la rectificació; les paraules ordre, normativa o disciplina sembla que fan por», diu.

Contràriament al que es pugui creure, el fenomen de la violència filioparental no hi entén d'estrats socials o econòmics. Tota mena de famílies en poden patir, fins i tot aquells progenitors o tutors que han fet les coses bé. «Generalment és molt difícil portar una educació excepcional, però tot i així es podria donar el cas que en una família model hi poguéssim trobar un adolescent violent», explica Molero. Segons aquest terapeuta, els condicionants no sempre són a casa. «No tan sols hi influeix la família, hi ha els amics, l'escola, les xarxes socials i una infinitat de variables; però per descomptat que si trobéssim una família model, l'adolescent tindria millors eines per poder solucionar els seus conflictes», sentencia.

Les causes

L'auge d'un model socioeducatiu regit per la permissivitat a ultrança constitueix, segons els especialistes, una de les causes sociològiques de l'augment de la violència de fills a pares, però també hi ha factors biològics i familiars. Els primers es basen en la predisposició genètica al conflicte, que es pot heretar, però segons Royo aquest principi determinista no és definitiu: «La biologia és l'origen de l'ésser humà, però no el seu destí».

Les causes familiars són més i variades, i també estan basades en l'absència de normes, d'horaris o de deures. «Aquests nois quan miren els seus pares i mares als 15 anys, ho fan des d'una posició horitzontal i no vertical, senten que tenen molt poder i és cert, en tenen», assegura Royo. Les famílies més sobreprotectores també són més propenses a generar la síndrome de l'emperador, i els adolescents «acaben tenint els seus pares com si fossin els seus servents». Finalment, Royo esmenta el paper de les famílies «delegatives», que «deleguen l'educació dels seus fills a tothom i consideren que no els han de rectificar en res, és més, volen ser els seus amics més que els seus pares».

La teràpia per reconduir la situació consisteix a restituir els límits. Segons Molero, «un adolescent necessita saber que té uns limitis clars i quan els té, sap conduir millor la seva ràbia i la seva frustració». Per Royo, quan es detecta el problema, és vital que els pares l'expliquin i busquin ajuda. «Els pares no són culpables de la violència que els seus fills exerceixen envers ells, però sí que en són responsables si no la recondueixen», apunta. Moltes víctimes callen, però «qualsevol agressor, si té l'empara del silenci, és més fort; els pares no han de callar», assegura Royo. Quan els especialistes animen els pares a fer-ho, pocs ho fan. «L'agressor ha d'entendre que el que fa no ho pot fer», explica Royo, que reconeix que les famílies pateixen molt.

Dues vies

El Departament de Benestar Social i Família pot actuar per dues vies. Si l'agressor és menor de 14 anys, les famílies el poden denunciar i la Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA) pot decidir «desemparar el nen». En aquests casos, existeix un programa per a menors amb comportaments delictius. Segons Benestar Social, la intervenció és «preventiva i orientada a evitar la cronificació de la situació».

En els casos de menors d'entre 14 i 18 anys denunciats pels seus progenitors, hi intervenen la Fiscalia i els jutjats de menors, i si s'acorda l'allunyament del menor de la seva família, hi ha una possible derivació d'aquest a la DGAIA. En els casos més greus, la Fiscalia pot ordenar l'ingrés de l'agressor en un centre de justícia juvenil.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/les-agressions-fills-pares-gairebe-quintupliquen-anys-3504750

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.