31 d’octubre 2015

L’educació social. Un repte per a l’escola

Alfredo Goñi Grandmontagne per l' editorial Graó

El vandalisme als estadis, el passotisme de la joventut, la crisi de valors i una variada tipologia de comportaments rupturistes o anòmics han encès els llums d'alerta de la nostra societat. És tot el sistema escolar el que fracassa si es descuida la missió de socialitzar les futures generacions i si no es proporciona a l'home consciència del seu lloc en la societat, més enllà del seu paper de productor i de consumidor.

Se l’ha d’ajudar a comprendre que pot i ha de participar democràticament en la vida de la col·lectivitat i que la millora o l'empitjorament de la societat depenen de la seva conducta. Per al mestre, el tema de l'educació social és indefugible. 

30 d’octubre 2015

Conduir de manera segura és un joc de nens per Albert Solé


Posa el mòbil sense veu i ja està, no et molesta”, diu el Lucas, de 5 anys. “Si va borratxo no pot conduir perquè podria tenir un accident”, afegeix la Laura, de 6. Són missatges senzills, de sentit comú, que esgarrifen sobretot quan un adult s’hi veu retratat. Així és el nou anunci de televisió i ràdio delServei Català de Trànsit per lluitar contra els accidents, que aquest any han tornat a augmentar després de molts anys de reduccions.


Amb l’ estètica d’aquell programa-concurs de Televisió Espanyola anomenat Juego de niños (1988-1991) -el dels gallifantes -, una quinzena de nens i nenes donen consells als adults. Uns consells molt senzills que no deixen de ser la traducció del reglament de circulació a un llenguatge més bàsic i entenedor.


La veu de la consciència

Ahir es va presentar per ràdio i televisió aquesta nova campanya de Trànsit -començarà el dilluns 2 de novembre-, que manté la línia marcada de fa temps des del Govern de desmarcar-se de les imatges impactants d’accidents -amb sang inclosa- que caracteritzen els anuncis que fa la Direcció General de Trànsit (DGT), del govern espanyol.


L’acte va comptar amb dos presentadors molt especials, l’Àlex i la Sandra, dos futurs periodistes de 10 anys. En el seu discurs inicial van explicar que quan siguin grans i condueixin faran les coses com cal: “No pitaré a un cotxe que vagi lent”, “Si prenc un mojito demanaré a algú que agafi el cotxe” o que “Encara que la nòvia m’enviï un whatsapp no li respondré”. Va ser el preludi perfecte per al visionat per primer cop dels anuncis.


A la sala hi havia tots els nens protagonistes -excitats després d’una bona dosi de llaminadures gentilesa del departament d’Interior- acompanyats dels seus pares, que reien en veure els seus fills fent d’actors per primer cop, però també en veure com els nens, per més petits que siguin, s’adonen quan el pare o la mare no fan bé les coses al volant. “Què millor que rebre consells dels més petits, que són la veu de la nostra consciència?”, recordava el conseller d’Interior, Jordi Jané, posteriorment.


Cinc anuncis temàtics

La campanya consisteix en cinc anuncis temàtics en què els nens, d’entre 5 i 11 anys, parlen de l’alcohol, de l’ús del mòbil, del cinturó i el casc, i de l’excés de velocitat. “Que no mirin el telèfon”, “Que no facin tonteries conduint”, “Que no vagin ràpid” i “Que no se saltin un semàfor encara que tinguin pressa” són alguns dels consells que apareixen en els espots. També apareixen exemples de bones pràctiques que veuen a casa, ja que no tots els pares ho fan malament: “Quan el meu pare té un sopar amb els seus amics agafa el tren”, o “La meva mare sempre va lenta i si arribem tard diu: «No passa res»”.

La directora del Servei Català de Trànsit, Eugenia Doménech, té molt clar quin és l’objectiu d’aquesta nova campanya: “Apel·lar a la responsabilitat al volant amb la innocència dels nens segur que ens farà pensar”. Un segon objectiu de la campanya, no explicitat ahir durant la presentació, és que els fills dels catalans, asseguts en les seves cadiretes als seients de darrere dels cotxes, cridin l’atenció als seus pares quan corrin més del compte, que els recordin quan s’emprenyin amb un cotxe que va massa lent que no ho han de fer, i que s’han de posar el cinturó encara vagin “aquí al costat”.

http://www.ara.cat/societat/Conduir-manera-segura-joc-nens_0_1457854242.html

¿Es la piedra común de tropiezo?

Desde que uno empieza a trabajar como educador en un centro como Obinso se pregunta dónde está la piedra común de tropiezo que han padecido los chicos que pasan por nuestros hogares o que, sin pasar por ellos, viven situaciones afines. En toda mi experiencia que he tenido en los doce años que he estado en Obinso, y ampliada por el conocimiento que tenía de los chicos que han pasado por los otros hogares, no me he encontrado ninguno de ellos que tuviera una familia sana -que quede claro una cosa: no me refiero a los drogadictos- y todos provenían de ambientes cultural y económicamente pobres. Ninguno de ellos ha tenido un padre sano (tabla n.° 4, pág. 165): o por alcoholismo (= malos tratos); o por abandono; o por padre desconocido, o porque han tenido la desgracia de que su padre muriera a una edad temprana. De aquí se podría deducir el fallo de la «función paterna».
.......

Fácilmente podrás comprender que cualquier educador se ponga como reto romper esta historia de desamores y de tragedias, acompañadas por la pobreza y la miseria. Cuando ya llevaban tiempo en casa fácilmente salían conversaciones que giraban sobre la necesidad de que ellos mismos tenían de romper su propia historia, consiguiendo que sus hijos no pasaran por donde ellos han pasado por la vida y que, para ello, tenían que llegar a comprender que sus padres fueron víctimas, también como ellos, y que sólo a través de la comprensión, del perdón y poniendo fe en una esperanza posible llegarían a liberarse de una historia que no se puede querer.

Una objeción que se puede poner a esta tabla es que el punto de selección de Obinso es de muchachos disociales por problemas familiares. Por lo tanto, toda gráfica que hable de sus padres tiene que dar un reflejo negativo. Pero sí que puedo decir que en mi larga experiencia relacionándome en centros de Protección de Menores esto era lo normal.

Antes de hacer esta estadística ya conocía el resultado por el estudio que Lluís Ventosa había hecho, años antes, con una muestra de 200 delincuentes de Hospitalet. Corroboraba lo que la intuición creada por la experiencia nos señalaba y que yo vuelvo a confirmar con estos pequeños apuntes. Cuando ya tuve in mente montar el hogar de Badalona, sin despreciar ni olvidar las afirmaciones que muchos psiquiatras hacen sobre la influencia de las vivencias de la más tierna edad, me ilusionaba con poder llegar a ofrecer un lugar donde los chicos pudieran superar, en toda su profundidad, los traumas que habían padecido. Siempre hemos considerado en Obinso que el mejor antídoto (y no puramente por motivos de eficacia o de poder) que podíamos ofrecerles era que participaran de la unión entre los educadores, cargada de respeto y aprecio mutuo, para que, en una atmósfera de «seguridad vital», pudieran ver la vida con otros ojos.

El mismo Pere nos confesaba que era un hogar donde los chicos intentaban menos dividirnos a nosotros, los educadores. Has de pensar que ellos, por un lado, quieren que estemos unidos, pues saben que de nuestra unidad encontraran la fuerza y la seguridad para salir adelante. Pero también desean nuestra desunión, pues en ella sus impulsos negativos no podrán ser contrarrestados. Nos quieren unidos y al mismo tiempo nos quieren ver desunidos. De una forma seria sólo un chico, Andrés, se empeñaba en enemistarme con Ana C. y era porque él tenía un grave problema con su padre y me transfería su problemática. Ante estos casos de intento de división intentábamos no defendernos, ni siquiera defender al compañero o compañera en litigio.

En este párrafo, como cuando he hablado del odio y del amor para con nosotros, he estado hablando de la «bivalencia» y no de la «ambivalencia». No es que te puedan odiar o amar según como les venga en gana y, por lo tanto, no sabes a qué atenerte, sino que te odian y te aman al mismo tiempo. Y si, por ejemplo, ayer un chico te expresó su amor y hoy te odia a tope no es que ayer no fuera sincero y hoy lo sea, sino que los dos movimientos son sinceros y de esa manera nunca les puedes acusar de falsos.

La bivalencia, que nosotros por ser personas normales también tenemos, era una de las actitudes que más me gustaba en ellos, porque como educadores nos daba pie a meternos en sus propias luchas internas y siempre con la esperanza de que lograrían independizarse de sus conatos destructivos. Había veces que era tan fuerte la bivalencia que llegaban a pensar que estaban mal. Una de las tareas de los psiquiatras y de Pere era ayudarnos a aceptar y comprender que estas actitudes nos podían conducir, fácilmente, a desconfiar de ellos.

(Pere Cornelles es el director de Obinso ‘Obra de Integración Social’)

http://www.sunyol.net/libro/pag105.htm

29 d’octubre 2015

INVESTIGACIÓN SOBRE EL EDUCADOR SOCIAL Y SUS COMPETENCIAS EMOCIONALES per Antonio Alcantara

Desde el GROP (Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica), de laUniversitat de Barcelona, se está realizando un proyecto de investigación sobre la figura profesional de los educadores y educadoras sociales. Interesa concretamente estudiar su vinculación con el trabajo en relación con sus competencias emocionales. 
“Panic Room” de Tilt en un hotel de Marsella
Numerosos estudios han aportado datos del nivel d’engagement (vinculación con el trabajo) de profesionales diversos. No obstante, no nos consta ningún estudio en relación al profesional de la educación social. 

Por este motivo, consideramos muy interesante recoger el máximo de información sobre este tema, así como en relación a las competencias emocionales de estos profesionales para poder describir con rigor estas variables en el perfil profesional del educadora/a social. 

Para hacerlo, te rogamos respondas a un cuestionario que evalúa las competencias emocionales y el nivel de vinculación con el trabajo. La información obtenida será tratada con total confidencialidad. 

Las respuestas son anónimas, únicamente se pide el DNI con el propósito de poder hacer un informe en el que las personas interesadas en sus resultados los puedan encontrar a partir de este dato. 

Cuanta más cantidad de educadores y educadoras respondan más representativo será el estudio. Por este motivo, te animamos a reenviar el cuestionario y a difundirlo entre todos aquellos educadores sociales que conozcas. 

Para responder entra a: http://goo.gl/forms/id298tDkg9

Para cualquier duda o aclaración puedes contactar con: recercaeducadors@gmail.com o nperezescoda@ub.edu

Fem costat a les famílies des dels centres residencials d’acció educativa

Segons la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, “L’acolliment en centre és l’última mesura del sistema de protecció”. Una de les característiques d’aquesta mesura és la “finalitat de reintegració de l’infant o l’adolescent en el nucli familiar, tot i que en algunes situacions pot ser una mesura de duració indefinida fins a la majoria d’edat.

Al Centre Residencial d’Acció Educativa (a partir d’ara CRAE) els nostres subjectes d’atenció són els infants i els joves, i el nostre encàrrec és atendre les seves necessitats, tant les bàsiques (alimentació, salut, escolarització, lloc de vida acollidor...) com les educatives (relació social, accés a la cultura). Però aquests infants i joves no es poden desvincular de les seves famílies, així doncs, sempre que sigui possible, hem de treballar amb l’infant tenint-ho present.


Núria Villena Rodríguez
Directora del CRAE Ferrer i Guàrdia

28 d’octubre 2015

Social Toy: joguines per compartir al parc

Social Toy és un moviment social que va començar als parcs infantils de Barcelona amb la finalitat de divulgar valors (compartir, respectar els altres i els espais públics, i realitzar un consum responsable) als més petits a través del joc: es deixa una caixa de joguines col·lectiva al parc i s’ensenya a compartir-los.

La idea va néixer de forma espontània. Avui dia s’ha creat un web en què els usuaris sociabilitzen entorn d’aquest tema i s’usen diferents eines per implementar aquesta experiència a altres ciutats.

JORNADA sobre la pobresa infantil a Catalunya: anàlisi actual, àmbits d’actuació i rol de les entitats del Tercer Sector Social

Un dels majors desafiaments que afronta avui la nostra societat s’identifica amb la realitat de moltes famílies i dels seus infants que viuen en situació de pobresa. Malgrat les lloades millores dels indicadors macroeconòmics anunciades i repetides des d’alguns entorns, cal no perdre de vista que els efectes damnosos de la crisi que patim des de 2008 han calat profundament i que aquests perduraran més enllà del final d’aquesta, sigui quan sigui que s’esdevingui. Un dels seus efectes més pronunciats ha estat l’augment de la pobresa, especialment la infantil.

La pobresa i l’exclusió social tenen un caràcter multidimensional que repercuteix negativament en tots els àmbits de la vida de les persones i que afavoreix la seva mateixa perpetuació, de manera que les diferents dimensions que es veuen afectades per aquestes situacions estan interconnectades i es reforcen recíprocament, tendint a incrementar la desigualtat d’oportunitats en el temps. No només això, sinó que aquestes realitats transcendeixen les mateixes fronteres generacionals i, si no són eradicades i previnguda la seva cronificació, presenten un llast per a les generacions futures, esdevenint una realitat heretada.

Avui, el Tercer Sector Social esdevé un element complementari cabdal a les estructures de l’Estat de Benestar com a agent imprescindible de suport a la complexa realitat que afecta directament -i potencialment- moltes famílies i els seus infants a càrrec, que busquen atenció, acompanyament i suport a les seves necessitats.

Per això, cada vegada més, se li reconeix un espai irrenunciable en l’imaginari social de provisió de benestar, transferint a la societat civil un protagonisme creixent en aquesta matèria, fonamentat en la pràctica del principi de solidaritat i en la idea de la co-responsabilitat entre agents.

Dimecres 11 de novembre de 9.00 a 14.00h

Sala de Graus, Edifici Migdia 4ª planta. Facultat d’Educació

Inscripció gratuïta enviant correu a jmtorralba@ub.edu

Organitza el Departament de Treball Social i Serveis Socials UB

CURSOS i JORNADES

Dates: del 28 d'octubre al 18 de novembre de 2015, els dimecres
Horari: de 17.30 a 20.30 h
Lloc: Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (Roger de Llúria, 155-157, entresòl 1a. Barcelona) 
Organitza: Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya

Dates: del 28 d'octubre al 18 de novembre de 2015, els dimecres
Horari: de 9.30 a 13.30 h
Lloc: Casal Pere Quart (Rambla, 69. Sabadell)
Organitza: Diputació de Barcelona

Data: 29 d'octubre de 2015
Horari: de 9.30 a 14 h
Lloc: Coordinació territorial de Joventut a Lleida (Rambla d'Aragó, 8. Lleida)
Organitza: Xarxa Catalana de Serveis d'Informació Juvenil. Direcció General de Joventut

Dates: 30 d'octubre i 6, 13 i 20 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 14 h
Lloc: Recinte Escola Industrial - Edifici annex al Rellotge (carrer Urgell, 187, 3a. planta, sala 3A. Barcelona)
Organitza: Diputació de Barcelona

Dates: 30 d'octubre i 6, 13 i 20 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 14.30 h
Lloc: Aula (Carrer d'Hermenegild Clascar, 1-3) Vilafranca del Penedès 
Organitza: Diputació de Barcelona

Data: 30 d'octubre de 2015
Horari: de 10 a 14 h
Lloc: Seu de la Direcció General de Joventut (Calàbria, 147. Barcelona)
Organitza: Direcció General de Joventut

Data: 3 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 14.30 h
Lloc: Recinte Mundet. Edifici Migjorn. Sala d'Actes (Carrer de l'Harmonia, s/n. Barcelona)
Organitza: Diputació de Barcelona

Dates: 5, 12, 19 i 26 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 14 h
Lloc: Sala Pau Casals de la Biblioteca Municipal Tirant lo Blanc (Plaça Alcanar, s/n. Montgat)
Organitza: Diputació de Barcelona

Data: 5 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 14 h
Lloc: Sala d'Actes. Delegació del Govern a Terres de l'Ebre (Carrer Montcada, 23. Tortosa)
Organitza: Xarxa Catalana de Serveis d'Informació Juvenil. Direcció General de Joventut

Data: 7 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 18 h
Lloc: Gra, equipament juvenil (Plaça de l'Església, 8. Granollers)
Organitza: Ajuntament de Granollers

Data: 10 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 14.30 h
Lloc: Recinte Mundet. Edifici Migjorn. Sala d'Actes (Carrer de l'Harmonia, s/n. Barcelona)
Organitza: Diputació de Barcelona

Data: 11 de novembre de 2015
Horari: d'11 a 12.30 h
Lloc: Seu de la Direcció General de Joventut (Calàbria, 147. Barcelona)
Organitza: Direcció General de Joventut

Data: 11 de novembre de 2015
Horari: de 9 a 10.30 h
Lloc: Seu de la Direcció General de Joventut (Calàbria, 147. Barcelona)
Organitza: Direcció General de Joventut

Data: 13 de novembre de 2015
Horari: de 10 a 14 h
Lloc: Seu de la Direcció General de Joventut (Calàbria, 147. Barcelona)
Organitza: Direcció General de Joventut

Data: 17 de novembre de 2015
Horari: de 9.30 a 14.30 h
Lloc: Recinte Mundet. Edifici Migjorn. Sala d'Actes (Carrer de l'Harmonia, s/n. Barcelona)
Organitza: Diputació de Barcelona

Data: del 17 de novembre a l'1 de desembre de 2015
Horari: de 17 a 20 h
Lloc: Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (carrer Roger de Llúria, 155-157, entrl 1a. Barcelona)
Organitza: Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya

Dates: 25, 26 i 27 de novembre de 2015 
Lloc: Espai Francesca Bonnemaison (Carrer de Sant Pere Més, Baix 7. Barcelona) 
Organitza: Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ)

26 d’octubre 2015

Sobre la sèrie Merlí per Xavier Gual

L’altre dia em van preguntar si havia vist la sèrie Merlí, que emet TV3. Com que el protagonista és un professor peculiar i va de joves i instituts volien saber què em semblava. Els vaig respondre que de moment no l’havia pogut seguir, que a principi de curs se m’havia girat molta feina i que ja ho faria. Ara ja puc dir que he vist quatre capítols i m’he trobat el que més o menys m’imaginava. Una sèrie ben feta, amb personatges interessants, que pot agradar a un públic força ampli i que fins i tot fa pensar. Jo ho comparo amb aquell metge que seguia la sèrie del doctor House acceptant d’entrada que tenia poc a veure amb el seu dia a dia a l’hospital.

Perquè Merlí s’assemblés a la realitat que conec haurien de canviar moltes coses. Segurament seria menys entretinguda, amb molts alumnes immigrants, molt més soroll i tones de problemes dels fotuts de veritat. Un personatge com Merlí, interí de filosofia, arrossegaria més d’un mal informe de les direccions per les quals hauria treballat, fins i tot algun expedient. N’he vist obrir per coses menys greus que enemistar-se amb el de català o pispar un examen. No crec que Merlí pretengui recrear una realitat social per molt que els alumnes diguin paraulotes i s’enviïn missatges pel mòbil tota l’estona. Alguns rols dels alumnes són encertats, però els de batxillerat ja han superat el pitjor de l’adolescència i, per sort, s’hi pot raonar sobre tot i amb calma.

També m’agradaria que els professors es creuessin pels passadissos amb les corredisses i les empentes dels de l’ESO. Tots els que surten a la sèrie tenen uns mínims d’educació que ja voldríem molts docents. Per la part que em toca, el personatge del professor de català és patètic i molt exagerat. En general, entre professors sempre ens ajudem. El paper que interpreta Francesc Orella dóna molt de joc però cal entendre’l en una realitat televisiva. No cal ser tan trencador ni directe per aconseguir entusiasmar els alumnes. El club dels poetes morts va aportar molta èpica sobre aquesta qüestió. Tot i anar de transgressor i proper, no sempre s’obté la gràcia de la classe. S’ha de ser bo, respectuós i implicat. Una cosa sí que cal valorar de Merlí per damunt de totes: reivindicar la filosofia com a mitjà perquè els joves aprenguin a pensar. És d’agrair i li desitjo moltes temporades.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Sobre-serie-Merli_0_1450654925.html

Sessió d'investigació «Gestió emocional als centres penitenciaris»


El proper 3 de novembre tindrà lloc al Centre d'Estudis i Formació Especialitzada una nova sessió d'investigació. S'hi presentaran dues recerques: Els factors de risc de la conducta autodirigida greu en l'àmbit penitenciari, a càrrec de María Rey Lede, psicòloga forense i psicòloga a l'associació Raíces, i Joan Manel López Capdevila, subdirector de tractament del Centre Penitenciari Brians 1, i La pràctica del ioga als centres penitenciaris de Catalunya. Estudi de cas al CP d'Homes de Barcelona, a càrrec de Mar Griera Llonch, professora de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de Daniela Troconis Daly, professora de ioga i directora de l'ONG World Prem i formadora de professors de ioga. 

Per assistir-hi, cal fer la inscripció en línia fins a l'1 de novembre.

Programa

25 d’octubre 2015

El Govern fomenta l'ús de l'arbitratge en els conflictes en l'àmbit de la contractació pública com a alternativa a la via jurisdiccional per estalviar temps i diners

  • Els contractes, convenis de col·laboració i altres negocis jurídics en què la Generalitat o les empreses públiques siguin part inclouran clàusules de submissió a l’arbitratge, quan el cas ho permeti.
  • La Cort Arbitral de Catalunya serà l’entitat a què se sotmetrà l’Administració catalana.
  • La coexistència de l’arbitratge amb el sistema judicial tradicional d’administració de justícia contribuirà a millorar les ràtios de qualitat, eficiència i celeritat de la justícia.
El Govern ha aprovat un acord per fomentar l’ús, el coneixement i la difusió de l’arbitratge com a instrument jurídic en la resolució de conflictes que puguin sorgir en l’àmbit dels negocis jurídics on sigui part la Generalitat i/o el seu sector públic. La Generalitat i les seves empreses públiques es comprometen així a valorar la resolució, mitjançant aquesta alternativa a la via jurisdiccional, de tots aquells conflictes en què no sigui preceptiu recórrer als tribunals.

El pacte de submissió a l’arbitratge estarà present des del primer moment en la contractació pública a partir d’ara, mitjançant la inclusió d’una clàusula en el document contractual, en els casos en què sigui possible legalment. També en els convenis de col·laboració i cooperació i altres negocis jurídics de què formin part la Generalitat o el seu sector públic que ho permetin.

A aquests efectes, el tribunal d’arbitratge que reconeix el Govern a partir d’aquest acord és la Cort Arbitral de Catalunya. El Govern considera que és una entitat de reconegut prestigi nascuda fruit del consens de diverses institucions tant significades com el Consell General de Cambres de Comerç de Catalunya i el Col·legi Notarial de Catalunya.

L’arbitratge és un instrument jurídic cada cop més comú per solucionar controvèrsies sorgides de la creixent internacionalització d’intercanvis comercials. Es tracta d’un procediment àgil, en el qual són els mateixos involucrats en la divergència els que trien l’àrbitre i fins i tot poden representar-se a si mateixos. L’arbitratge permet donar resposta ràpida als conflictes i evitar instàncies judicials, cosa que suposa rebaixar costos i temps de resolució.

La coexistència de l’arbitratge amb el sistema judicial tradicional d’administració de justícia haurà de contribuir a millorar les ràtios de qualitat, eficiència i celeritat de la justícia.

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/287489/ca/govern-fomenta-lus-larbitratge-conflictes-lambit-contractacio-publica-alternativa-via-jurisdiccional-estalviar-temps-diners.do

24 d’octubre 2015

Las esencias de la educación intercultural

Juan José Leiva Olivencia per l'editorial: Ediciones Aljibe

A la comunitat educativa cada membre ha de ser reconegut com un igual per a la millora de la convivència escolar. Indagar en les essències de l’educació intercultural ens ajudarà a caminar cap a una escola inclusiva. Potenciar el benestar emocional, el creixement personal, l’intercanvi cultural i el desenvolupament comunitari és clau per tal que la convivència escolar adopti una perspectiva intercultural.


Un estudi que convida als professionals de l’educació en actiu i, en general, a les persones interessades en la integració cultural a reflexionar sobre el paper d’una educació intercultural eficaç als centres educatius.

Els rellotges passen la matinada de dissabte a diumenge de l'horari d'estiu al d'hivern

Quan siguin les tres de la matinada s'hauran d'endarrerir una hora, fins a les dues



Els rellotges s'hauran d'adaptar la matinada d'aquest dissabte a diumenge a l'anomenat horari d'hivern. En concret, quan siguin les tres de la matinada els rellotges s'hauran d'endarrerir una hora, per situar-los a les dues. Es tracta d'una directriu comunitària de compliment obligat. Segons estimacions de l'Institut per a la Diversificació i l'Estalvi de l'Energia (IDAE per les sigles en castellà) l'estalvi potencial en il·luminació que propicia aquesta mesura podria arribar al 5%, que equival a uns 300 milions d'euros a l'Estat. Per la seva banda, l'Institut Català d'Energia (ICAEN) xifra l'estalvi a Catalunya d'entre 10 i 11 euros per llar.

El canvi d'hora es va començar a aplicar el 1974 en el context de la primera crisi del petroli. Alguns països van decidir avançar els rellotges per aprofitar millor la llum diürna.

La directriu europea que regula el canvi d'hora és la novena i és de caràcter obligatori i indefinit. Estableix les dates d'inici del període de l''Hora d'estiu' (quan el rellotge s'avança una hora) i d'acabament d'aquest termini (quan es retarda una hora). Els canvis es produeixen l'últim diumenge de març i l'últim d'octubre.

A finals dels anys 90 la Unió Europea va encarregar un estudi sobre la idoneïtat de la mesura, que va concloure que tenia impactes positius no només sobre l'estalvi sinó també sobre altres sectors com el transport, les comunicacions, la seguretat vial, les condicions laboral i els modes de vida, la salut, el turisme o l'oci.

D'acord amb l'Institut Català d'Energia, l'horari d'estiu ha generat un estalvi de 30 milions d'euros a Catalunya, impostos inclosos, incloent les llars, on es nota el 90% dels efectes de la mesura, i serveis, comerç i indústria. Les millores en l'eficiència han anat reduint el pes de la il·luminació en les llars, fins al 7%, malgrat que l'estalvi es pot aconseguir fent un ús responsable de l'energia i, per exemple, adequant el tipus d'il·luminació a cada necessitat i instal·lant sistemes electrònics de regulació del consum elèctric.

Per altra banda, segons estimacions de l'IDAE, el potencial d'estalvi en il·luminació a l'Estat podria arribar a representar el 5% del consum elèctric en il·luminació, que equivaldria a 300 milions d'euros. D'aquesta quantitat, 90 milions correspondrien al potencial de les llars estatals, fet que suposa un estalvi de 6 euros per casa. Els 210 milions restants s'estalviarien en els edificis del sector terciari i a la indústria.

http://www.eixdiari.cat/societat/doc/58395/els-rellotges-passen-la-matinada-de-dissabte-a-diumenge-de-lhorari-destiu-al-dhivern.html

Deu mesures per reduir l’epidèmia del VIH per Mario Martín Matas

Les infeccions pel virus de la sida s’han estancat des de fa una dècada en 800 nous casos cada any


Imatge dels laboratoris de l’IrsiCaixa, a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, on es treballa en el disseny d’una vacuna per aturar la malaltia. / PERE VIRGILI














La lluita actual contra el VIH i la sida no té res a veure amb els estralls que causava els anys 80 i 90, quan el virus encara era força desconegut i provocava prop d’un miler de morts a l’any. Els científics, reunits aquests dies a Barcelona en la Conferència Europea de la Sida, centren ara els seus esforços a trobar la vacuna definitiva, mentre els nous fàrmacs permeten als malalts mantenir una esperança i una qualitat de vida acceptables.

Malgrat tot, el nombre de noves infeccions es manté estable al voltant de les 800 anuals des de fa més d’una dècada. Els contagis de mares a fills o entre consumidors de drogues han caigut de manera espectacular, però aquesta reducció s’ha vist frenada pel col·lectiu d’homes que mantenen sexe amb homes, sobretot entre els més joves, que ara representen el principal grup de risc. Arribats a aquest punt, potser cal redefinir la lluita contra la malaltia, combatre amb més fermesa l’estigma que encara l’acompanya i reorientar els objectius per mirar de reduir al mínim els nous contagis. Motius de salut pública, però també pressupostaris, hi obliguen. L’ARA ha parlat amb el director del Centre d’Estudis Epidemiològics sobre el VIH i Sida de Catalunya (CEEISCAT), Jordi Casabona; la presidenta del Comitè 1r de Desembre, Montse Pineda, que aglutina 24 ONG que lluiten contra la malaltia, i el director del BCN Chekpoint, Ferran Pujol, un dels centres que més anàlisis i nous positius detecta a Catalunya. I del resultat de les tres entrevistes s’obtenen els següents 10 punts estratègics.

1. Focalitzar l’acció en el col·lectiu HSH

HSH és l’acrònim que s’utilitza per identificar els homes que tenen sexe amb homes, tot i que la casuística va més enllà dels homosexuals, perquè també inclou persones bisexuals o que han tingut una relació amb transsexuals. Les infeccions han baixat en la població general, però en aquest grup de població han augmentat, fins al punt que alguns estudis de prevalença apunten que entre el 15% i el 20% dels homosexuals barcelonins poden ser portadors del virus.

Casabona reconeix que, per actuar sobre aquesta realitat, primer cal assumir-la. L’explicació fàcil seria dir que, com que la sida ja no mata, la gent s’ha relaxat, però en l’abordatge del VIH no hi ha res senzill. “Hem de ser curosos i no caure en tòpics com ara que s’ha perdut la por i s’ha abaixat la guàrdia”, diu Pujol, perquè davant un escenari en què el virus és més present, és lògic que hi hagi més contagis dins d’aquest grup. “Els gestors no han tingut en compte el col·lectiu, continuen parlant de joves sense dir que són gais, com si els fes por el suposat lobi gai -rebla el director del BCN Chekpoint-. Potser és per no estigmatitzar, però el resultat final ha sigut la inacció”.

2. Combatre l’estigma associat a la malaltia

El primer, i el més important, és posar en evidència que els col·lectius més sensibilitzats i que més utilitzen el condó en les seves relacions són els homes gais”, apunta Pineda. Combatre l’estigma es revela com una cosa primordial per poder visibilitzar un problema. Ho secunda Casabona. Estigmatitzar determinades pràctiques fa que augmentin les conductes de risc. L’homofòbia o la crítica als seropositius pot portar casos de depressió i conductes autodestructives, que finalment influeixen en el combat contra la malaltia. “El VIH està molt estigmatitzat, perquè en el moment del diagnòstic l’afectat acostuma a culpar-se’n, i això no passa amb cap altra malaltia”, considera Pujol, que aposta per valorar la capacitat de resiliència del col·lectiu després de tants anys d’epidèmia.

3. Campanyes per millorar l’educació sexual

Que una penetració sense ejaculació pot contagiar el VIH o que el seguiment dels tractaments antiretrovirals fa gairebé impossible la transmissió són dues realitats encara prou desconegudes. La informació i els condons han fet molt per mantenir el virus en menys d’un miler de contagis a l’any, però no n’hi ha prou. “Cal un pla d’acció que respongui a les diferents realitats socioeconòmiques”, diu Pineda, i no actuar amb uniformitat. Ella aposta per augmentar el pes de l’educació sexual dins del currículum escolar.

La prevenció no pot ser simple”, afegeix Casabona. Una conducta de risc està relacionada amb moltes causes i si no s’identifiquen i es treballen per separat l’impacte d’una campanya serà petit.

4. Revertir les retallades en la prevenció

El pressupost per lluitar contra el VIH i la sida ha retrocedit al de fa més d’una dècada. Des que el govern central va suprimir aquests fons l’any 2012, només la Generalitat destina diners a subvencionar projectes de les entitats. Actualment són 2,3 milions a l’any -1,04 per a subvencions-, molt lluny dels 4,4 milions que s’hi van dedicar el 2008. “Parlem de retallades sobre un pressupost que ja era deficitari”, es queixa Pineda, que fa anys que alerta de la impossibilitat de mantenir projectes i d’oferir una resposta sostinguda. “Les entitats tenim la sensació que durant l’última legislatura hem sentit més bones paraules que mai, però poques realitats”, afegeix.

Pujol, per la seva banda, aposta per redefinir les subvencions i destinar-les principalment a projectes que demostrin la seva efectivitat i, tot i que comparteix que els recursos són minsos i fan que les entitats competeixin entre elles, creu que la falta de finançament respon més aviat a la conjuntura econòmica i no tant a raons ideològiques. “No podem quedar instaurats en el discurs de les retallades”, opina.

5. Augmentar la coordinació entre entitats

La disputa entre entitats, amb discursos divergents i de vegades enfrontats -per exemple sobre com s’hauria d’abordar l’estigma-, és un altre dels aspectes que es podria millorar. “Algunes entitats cauen en l’error de protegir la seva parcel·la”, diu Pujol. Pineda veu aquesta diversitat com un reflex de la societat, i ho atribueix a la voluntat del Comitè de lluitar “contra els discursos biomèdics i de la indústria farmacèutica insensible dominants”. “Les administracions sempre han intentat desunir-nos i enfrontar-nos com a estratègia per fer-nos més fràgils”, considera. BCN Chekpoint i el Comitè 1r de Desembre comparteixen l’objectiu d’acabar amb el VIH, però no sempre la manera de fer-ho.

6. Millorar el sistema d’informació

Tenim diferents fonts d’informació. A vegades un mateix cas el notifica l’atenció primària, un hospital o un centre penitenciari, i costa creuar les dades”. Ho reconeix el director del CEEISCAT, que creu que en algunes ocasions les entitats “van per lliure”.

El VIH és una malaltia de declaració obligatòria des del 2010, però a les acaballes del 2015 encara no es coneixen les dades definitives de noves infeccions referents al 2014. Hi ha factors que ho compliquen, i és que un terç dels malalts no saben que estan contagiats i prop d’un terç més es diagnostica massa tard, quan potser ha actuat com a vector perquè el virus segueixi circulant. L’objectiu és que el 90% dels que pateixen el VIH estiguin diagnosticats i tractats, perquè així mantindrien la càrrega viral suprimida. Això no passa, en part perquè la població que s’ha de controlar s’estima que se situa al voltant dels 33.600 casos i perquè no tothom manté un contacte estret amb el sistema sanitari.

7. Repensar les proves a persones en risc

Durant els últims anys el nombre de proves que es fan ha baixat, però tot i així se’n continuen fent unes 35 per cada 1.000 habitants. No són poques, però més que fer-les amb caràcter universal “s’ha de tenir punteria”, recepta Casabona, i fer-les a les persones que hi estan més exposades.

Les proves actuals es basen en la detecció d’anticossos, i això de vegades només és visible tres mesos després de la infecció, quan poden haver-se produït més contagis. Existeixen nous sistemes que poden trobar el virus només 10 dies després del contagi, però són molt més cars i no és clar que siguin efectius en relació amb el cost. Pujol creu que dins del col·lectiu HSH sí que podrien ser una solució. El discurs, però, no és compartit pel Comitè, que creu que la utilització a la vegada de diferents proves amb temps d’espera i períodes de finestra que no són iguals generen “informació contradictòria”.

8. Controlar altres infeccions sexuals

La problemàtica del VIH coincideix amb una expansió brutal d’altres infeccions de transmissió sexual, com la sífilis i la gonorrea. Els estudis demostren que quan existeix una d’aquestes malalties la infecció per VIH és més fàcil perquè el cos està més exposat i el virus arriba més fàcilment al corrent sanguini. Així, doncs, afegir el cribatge sistemàtic i el tractament per a aquestes altres malalties s’ha d’entendre també com un reforç en la lluita contra el VIH.

9. La incorporació de la profilaxi preexposició

Després que aquesta setmana la XV Conferència Europea de la Sida celebrada a Barcelona hagi inclòs per primer cop l’ús de la pastilla profilàctica preexposició (PrEP) com a mètode vàlid, tots els actors assumeixen que tard o d’hora aquest nou fàrmac també s’utilitzarà a l’Estat. Als EUA fa temps que hi és, però encara no l’ha validat l’Agència Europea del Medicament.

El sistema és senzill: consisteix a prendre una pastilla abans i després de tenir els contactes de risc, a l’estil dels anticonceptius femenins. Els dubtes són nombrosos, com ara qui hauria de fer front al seu elevat preu -entre 400 i 600 euros mensuals- o a qui caldria receptar-lo. Algunes veus critiquen que això podria ser una espècie de carta blanca per fomentar conductes de risc, però les entitats rebutgen del tot aquest argument, adduint que als EUA s’ha demostrat que el mètode és vàlid per reduir fins a un 30% els nous diagnòstics. “És una eina importantíssima i necessària per reduir el risc en determinades poblacions”, diu Pineda. “Negar-la és com negar a un fumador una operació de pulmó”, exemplifica Pujol.

10. Mantenir els fàrmacs per a tothom

Després d’uns anys en què els fàrmacs antiretrovirals només es receptaven quan les defenses dels malalts baixaven per sota d’un determinat nivell, el nou consens mèdic passa per donar la medicació des del primer diagnòstic. Això té un reforç positiu, i és que una persona amb tractament és pràcticament impossible que transmeti el virus. En un sistema sanitari públic, gratuït i universal, en què les mateixes entitats reconeixen que no tenen constància que s’hagi negat mai cap medicament a ningú, mantenir aquest tractament per a tothom és clau per reduir els nous contagis. Diagnosticar la malaltia com més aviat millor i fer sortir a la llum els casos que encara no s’han detectat són el pas previ per reforçar aquest pilar.

http://www.ara.cat/premium/Deu-mesures-reduir-lepidemia-VIH_0_1454854550.html

23 d’octubre 2015

L’art de construir relats vitals reparadors

Els infants i els adolescents tenen dret a la veritat sobre la seva història familiar i personal. I les persones i les institucions que ens dediquem a la seva educació, cura i protecció tenim el deure de conèixer la seva realitat per poder portar a terme la nostra tasca al més eficaçment possible. La salut emocional està del costat de la veritat la majoria de les vegades. Però la veritat a la qual em refereixo és la veritat dels fets objectius, observables i comprovables, la que Watzlawick denomina “realitat de primer ordre”. Massa sovint confonem la realitat amb les interpretacions i les valoracions subjectives que fem sobre el que succeeix, la que Watzlawick cataloga de “segon ordre” i és fruit de la comunicació. Que uns pares no tenen una cura adequada i saludable dels seus fills pot ser una veritat objectiva. Que són males persones o que no estimen els seus fills és una interpretació subjectiva.


Eva Bach Cobacho
Pedagoga i escriptora

22 d’octubre 2015

Agafat de la mà per Anna Manso


 

El petit dels tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) s’allarga centímetre a centímetre amunt, a tota velocitat. Ja té nou anys i mig i ocupa un espai considerable. Tampoc és que faci oposicions a jugador de la NBA, senzillament creix el que li toca, però com que és el petit el seu creixement ens agafa sempre per sorpresa. Per això, de tant en tant, procuro fer-me’n al càrrec. I potser em passo.

La mà

L’altre dia vam sortir de casa camí d’una trobada amb amics seus i em va agafar de la mà. Ho va fer sense pensar, per instint, perquè li agrada i a mi també m’agrada, esclar, però vaig retirar-l’hi perquè de sobte em va entrar el dubte: encara he d’agafar-lo de la mà? Es parla molt del moment en què es deixa d’alletar, o el de desenganxar als petits addictes el xumet, però ¿quan és el moment en què els progenitors i progenitores hem de permetre que els nostres MEC caminin lliures, sense el nostre agafador?

Després que jo retirés la mà de forma discreta, com qui no vol la cosa, el MEC me la va tornar a agafar. Té la pell suau i calenta i mentre t’agafa fa anar els dits, acariciant-te. És molt afectuós i a mi les seves carícies, petons i abraçades, les seves rialles, com tanca els ulls quan t’abraça després d’un dia sense veure’t (o d’una estona) fan que em desfaci com una barra de mantega fora de la nevera aquests dies d’estiu. Vam anar així uns minuts, com sempre, fins que de nou vaig voler tornar a provar si allò ho feia per pur automatisme, per no disgustar-me o què.

Altra vegada vaig retirar la mà i vaig passar-la per sobre les seves espatlles. A ell ja li va estar bé, però així que la vaig baixar me la va tornar a agafar. Arribats a aquest punt vaig fer-li una observació directa: “Mira, a mi m’encanta que m’agafis la mà, però tu fes-ho quan vulguis, eh, no t’hi sentis obligat”. Em va mirar preocupat, tement que la seva progenitora fos víctima de la calorada i les neurones se li haguessin desprogramat. Vaig optar per la via directa: “Coi, és que no tinc ni idea de quan tu i jo hem de deixar d’anar pel carrer agafats de la mà”, ocultant-li que també tenia por que li fes vergonya que els seus amics, en veure’l, es riguessin d’ell o fos ell mateix que se n’avergonyís. El MEC número 3 no va dir res, només un “Ah, i jo què sé...”, i va seguir caminant de la mà, més feliç que un anís.

Cadascú és cadascú

Dels tres MEC aquest és el que s’enyora més (la número 1 mai ha sabut què significa aquest concepte i el 2 sí, però tampoc no gaire), també el que demana més abraçades (tot i que els altres també en volen per moltadolescentis comunis que siguin), i el que ens ha agafat més sovint de la mà pel carrer (tot i que el segon de vegades ho fa algun dia que està tou, mig d’amagat, esperant un semàfor i després fa com si allò no hagués passat). El petit dels MEC és així. Vol ser gran i per això s’ha revoltat contra el seu progenitor i el seu avi, que li sabotejaven els cinc minuts d’anar sol a escola al matí. Però també vol continuar sent petit, i si no li piques la cresta es passa dies fent veu de criatura de P-3 repel·lent.

Però com que veig que aquest tema no l’amoïna i que només és cosa meva, he decidit que seguirem com sempre, agafats de la mà. Però m’aniré preparant, perquè també sé que quan torni de les colònies, o potser dels campaments, de cop potser es noti diferent, més gran, i ja no ho necessiti. Ai, que dur que serà! No per a ell, no. Sinó per a mi.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Agafat-ma_0_1391860801.html

20 d’octubre 2015

JORNADA.- Dades i informes que afecten els drets dels infants

Us fem arribar informació de la jornada "Dades i informes que afecten els drets dels infants”, organitzada per la TIAC – Taula per la Infància i l’Adolescència de Catalunya i que es durà a terme el proper dimarts 27 d’octubre al Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona.
Podeu accedir al Programa aquí.

La diversitat d’institucions i entitats que atenen a Catalunya als infants, apleguen un ampli ventall d’informacions sobre les seves condicions de vida i sobre molts aspectes que afecten els seus drets en general, o els drets de subconjunts d’infants en particular. De vegades, algunes de les entitats recopilen aquestes informacions i publiquen informes o d’altres documents que permeten una visió més sistemàtica d’algunes d’aquestes situacions.

Les administracions que actuen a Catalunya i les seves diverses institucions, departaments i organismes coneixen realitats parcials de la vida dels infants a casa nostra des de l’atenció que en fan a necessitats molt concretes. Salut, educació, serveis socials, cada departament i cada organisme dins de cada institució té les seves dades de treball a partir del seu àmbit de responsabilitat.

El mateix passa entre les associacions i ONG’s. Cadascuna centra la seva activitat en problemàtiques més o menys concretes i, en conseqüència, l’acumulació de coneixement que tenim és sempre parcial pel que fa a la realitat dels nostres infants.

Per la seva part, Universitats i Centres d’investigació, de vegades, desenvolupen recerques a partir de l’explotació de les dades proporcionades per entitats i institucions, i d’altres vegades les recullen pel seu compte, però amb el denominador comú que sovint són poc conegudes a casa nostra per la ciutadania en general.

Des de la Taula per la Infància i l’Adolescència a Catalunya hem pensat que molts d’aquests informes i informacions es podrien relacionar i que serien útils per ajudar-nos a tots a tenir una visió més global, realista i detallada de la diversitat de situacions existents que afecten els nostres infants i els seus drets. Es per això que la TIAC vol promoure un esforç de recopilació i ordenació de dades, bo i col·laborant a la presa de consciència dels diversos actors implicats en la millora de les condicions de vida i en la promoció dels drets dels infants i adolescents al nostre país.

Ara bé, també ens cal preveure com podrem fer servir aquestes informacions per tal que es prengui consciència de la seva importància, i per tal que doni fruits pràctics concrets. És per aquests motius que hem volgut comptar amb la participació de Jorge Cardona, membre del Comitè dels Drets dels Infants, per a que, des de la seva experiència, ens assessori sobre els usos i formats que les diferents informacions i informes poden tenir per a la millora de les condicions de vida i el reconeixement i garantia dels drets dels Infants i Adolescents de Catalunya, i per a l’elaboració del V i VI Informe d’Aplicació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant (CDN) en Espanya, i dels informes de seguiment.

Amb aquesta jornada volem posar de manifest la necessitat de recopilar, ordenar i posar en comú les diferents dades que sobre la infància disposen administracions, centres de recerca o organitzacions no governamentals, per d’aquesta manera tenir una visió més global, realista i detallada de la realitat de la infància que ens permeti continuar treballant amb una major coneixement en la millora de les condicions de vida i en la promoció dels drets dels infants i adolescents al nostre país.

Per tal de prendre consciència de la importància de disposar de dades adequades sobre la infància, hem volgut comptar amb la participació de Jorge Cardona, membre del Comitè dels Drets dels Infants, qui ens assessorarà sobre els usos i formats que les diferents informacions poden tenir per a la millora de les condicions de vida i el reconeixement i garantia dels drets dels infants i adolescents de Catalunya. 

Podeu accedir a la butlleta d’inscripció de la jornada a través d’aquest enllaç. La inscripció a la jornada és gratuïta, amb dinar opcional (20€).

Més informació al correu electrònic administració@tiac.cat i al telèfon 93 292 55 63.

19 d’octubre 2015

I després de l’ESO, què?

Saps què vols estudiar però no tens clar com accedir als estudis que t’interessen? No tens clar què estudiar després de l’ESO? El Departament d’Ensenyament posa al teu abast un conjunt d’infografies que et guiaran en el teu itinerari acadèmic un cop hagis acabat aquesta etapa educativa. Tota la informació necessària la pots obtenir aquí.

Senzillament


18 d’octubre 2015

Què vols ser de gran? per Aina Flores

El projecte de futur comença com un joc


Quan era petita recordo que volia ser astronauta. M’entusiasmaven els planetes i quan mirava pel telescopi que teníem a casa em quedava bocabadada en veure la lluna i les estrelles; de les textures que s’apreciaven per l’objectiu. Veia els documentals imaginant com seria la galàxia. Amb el temps vaig canviar de parer; vaig seguir explorant el món.

Seguint amb la ciència, amb la pel·lícula Twister va arribar el meu interès pels fenòmens meteorològics, volia investigar sobre els tornados i tot el relacionat amb ells. Em fascinava que l’home no tingués poder sobre els fenòmens meteorològics, una de les poques coses que no pot manipular però sí intentar comprendre. Amb el temps, vaig seguir explorant...

Després va arribar el moment que tenia clar que volia ser periodista; escriure era la meva passió, de fet ho segueix sent. Em passava hores redactant a llibretes que encara conservo. Clar que, en una lluita d’interessos, també desitjava ser mestre de nens petits.

Finalment, va resultar que la meva professió va ser mestre, però jo mateixa sabia que no havia tocat sostre, em faltava alguna cosa, fins que vaig trobar la meva altra passió, la pedagogia. En aquest sentit, ha resultat un maridatge entre les dues professions.

No considero que hagi acabat d’explorar encara.

Em pregunto: per què posem edat a la descoberta de les professions? Personalment, m’he passat una vida sencera pensant en què volia ser, sense límits de cap tipus per explorar tots els camps que em resultaven interessants. I el més important, sense cap angoixa.

Quan estava a la llar d’infants treballant, imaginava què serien de grans cada un dels nens i nenes que teníem al davant sabent com eren i quines habilitats tenien. Durant el joc exploraven diferents entorns, es fomentava l’aprenentatge, i tot i que encara són petits per pensar en el món laboral, sí que podien jugar a la descoberta de les professions.

Per exemple, dibuixava al terra de la classe carreteres i jugàvem amb els cotxes de joguina mentre els mateixos nens i nenes controlaven el trànsit o eren conductors experts. Es posaven en la pell de policies, taxistes, diferents conductors de transports, bombers... tots de genolls recorríem la classe. Era la primera a agafar un cotxe de joguina per ajudar-los a “ser”.

Altres vegades formava part de les obres d’art de futurs/es artistes. Em deixava pintar al gust, o treballàvem la plàstica el més experimental possible. Qui sap si en uns anys exposaran en una galeria d’art o treballaran en un museu? Seran maquilladores o professionals de la caracterització? Només calia veure’ns al mirall com de decorats quedàvem...

He menjat plats imaginaris de cuiners i cuineres que treballaven plegats a les cuinetes de joguina. A vegades creaven plats i esperaven que féssim èmfasis en un <<mmm... que bo!>> abans de tornar a la seva posició d’enfeinats/des professionals.

Dins el joc, explicava les funcions de les professionals i escoltaven entusiasmats. I així amb molts més exemples que podria detallar pàgina darrera pàgina. I no parlo només de les típiques professions, cal mostrar més enllà, inclòs treballant conjuntament amb la família les seves. Recordeu que no es tracta d’endinsar-los al món laboral.

Les transicions fins a la presa de decisions són moments que ens acompanyen durant l’exploració i descoberta. Potser tot comença com un joc, com deia, però més endavant han de trobar el seu espai a les aules en les darreres etapes. És ajudar-los amb temps a il·lusionar-se en allò que els agradaria ser.

Si algú em pregunta si tenia clar que volia ser de gran, la resposta és no. He necessitat temps per saber-ho. I vosaltres, que volíeu ser de grans?

Aina Flores
Llicenciada en pedagogia
Nº de col·legiada 01528

http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/56575/que-vols-ser-de-gran.html

17 d’octubre 2015

Ceneta Pi: “La intervenció de la DGAIA no sempre ajuda els nens, a vegades els ajuda a caure” escriptora i extreballadora de la DGAIA per Albert Solé


Deixa molt clar abans de començar que les seves opinions no són les d’una tècnica de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) sinó les d’una administrativa que hi va treballar durant 9 anys. Fa poques setmanes Ceneta Pi (Barcelona, 1965) va publicar el llibre 136 dies al niu del cucut (Ed. Acidalia), en què de manera novel·lada critica el sistema de protecció de la infància de la Generalitat basant-se en la història del Marcel Nos, encara que escrita amb noms falsos.

Com vas conèixer el Marcel Nos?

Els vaig conèixer, a ell i al seu pare, en un acte d’Aprodeme (Associació per la Defensa del Menor). El meu fill també hi era i es van fer amics. Jo he conviscut amb aquesta família i em costa de creure que la DGAIA o el jutge, per més sentències que hi hagi, puguin qüestionar el benestar del Marcel. Et podria dir de memòria 8 o 9 casos en què la intervenció de l’administració no ha ajudat aquests nens; al contrari, els ha ajudat a caure. És cert que el fet que el Marcel no vulgui estar amb la seva mare no està dins de la normalitat, però no vull entrar en qui té raó i qui no. L’únic que té raó és el Marcel, i és com ell s’ha sentit en cada moment.

Com entres a la DGAIA i com en surts?

Hi entro el 2005. Sóc administrativa amb plaça de funcionària de la Generalitat i entro a la DGAIA fugint del departament de la Presidència, on no m’entenia amb alguns treballadors, i a més el tripartit va ser especialment dur amb els que havíem estat a prop de la gent que manava. Però el primer dia a la DGAIA vaig sortir a esmorzar i vaig veure un drama familiar a la porta. Vaig pensar: “Aquí no anem bé”. Hi vaig estar 9 anys, fins al maig del 2014.

Què va fer malament l’administració en el cas del Marcel?

Intervenir. És un cas judicialitzat. Deixa que la justícia faci el seu camí i que ells es defensin com puguin.

Davant una denúncia de presumptes maltractaments per part de la mare i de desescolarització per part del pare, la DGAIA no té dret a intervenir?

La denúncia a la mare es va arxivar, i sobre el fet que el seu pare el desescolaritzés, no anava a l’escola on anava abans però sí a una altra. Només si s’haguessin pres la molèstia de parlar amb el director haurien entès que no era tan greu.

Però hi ha un informe que diu que el Marcel va deixar d’anar a l’escola entre l’octubre del 2012 i el gener del 2013.

No consta que hi anés, cosa que no vol dir que no hi anés. L’absentisme és respecte a l’escola de sempre, on oficialment estava inscrit. Va seguir anant a l’escola, encara que de manera irregular, sí.

I en un altre moment va estar anant a dues escoles alhora. Entens que als ulls de la DGAIA es podia considerar que passava alguna cosa estranya?

Esclar que ho podia veure així, però repeteixo que es tracta d’un tema judicialitzat, i és obvi que aquest nen no està patint un maltractament evident, val més deixar-ho. A vegades intentar arreglar coses estranyes no beneficia a ningú.

I després de 136 dies dins un CRAE, la seva sortida també estava plena d’irregularitats.

Es van adonar que no ho havien fet bé.

¿Llavors fas una cosa malament per corregir-ne una altra de mal feta?

Això ho hauries de preguntar a qui va signar el paper perquè en sortís.

Què no funciona a la DGAIA?

No és que no funcioni la DGAIA, ni la d’avui, ni la d’ahir, ni la de demà, és el sistema que està muntat al voltant de la protecció del menor. I no ho dic jo, ho han escrit experts, advocats, algun jutge en les seves sentències, gent molt més experta que jo. El sistema prioritza el risc zero, és a dir, quan veu un petit indici intervé. Esclar, si tanques a tothom segur que ningú no prendrà mal.

Mercè Santmartí em va dir que ells prefereixen equivocar-se per excés que per defecte.

Doncs jo no. Ni jo ni la majoria d’experts. Tothom coincideix a dir que quan perds una peça del puzle -fent servir les paraules del Marcel- ja no la trobes mai més. Per cobrir-se les espatlles, per evitar el titular de premsa de quina desgràcia ha passat… Doncs potser que ens acostumem que el risc zero no existeix enlloc, en cap àmbit. S’ha d’apostar per una intervenció a casa, amb una supervisió més propera, i en lloc de gastar-se 3.000 euros en un CRAE per a cada nen, fer servir aquests diners d’una altra manera.

¿Dins de la DGAIA hi ha més gent que pensa com tu?

Sí, però no parlen. Hi ha aquella fatalitat de “Bé, és que això funciona així”. Hi ha molta gent dins el sistema que en converses informals m’han explicat queixes, perquè en els anys que vaig estar allà jo era el barrufet rondinarie de la DGAIA.

La teva parella és Xavier Soley, director de la DGAIA entre el 2006 i el 2011.

No sé què hi té a veure, això.

Esclar que hi té a veure. Ell formava part del sistema que tu critiques. Què en pensa, ell?

No ho sé, l’hi hauries de preguntar a ell.

Tornem al llibre. Tu vas agafar els relats escrits pel Marcel i els vas novel·lar perquè la mare no li va donar permís per publicar-los amb el seu nom.

M’ho va demanar el Marcel perquè sap que m’agrada escriure, i no vol entrar en una altra guerra judicial amb la seva mare. I a partir d’aquí jo vaig muntar una història mig de ficció i no-ficció.

Has parlat amb la mare?

No, no la conec ni hi he parlat. Vull deixar clar que en el llibre no hi ha cap nom que sigui real. El Marcel es diu Marcel, però té un altre cognom.

http://www.ara.cat/societat/Ceneta-Pi-intervencio-DGAIA-ajuda_0_1450654987.html

Pla de protecció internacional a Catalunya

Pla que estableix les mesures i activitats per la protecció internacional: dret d'asil, refugi i protecció subsidiària.

Pla de protecció internacional a Catalunya. Barcelona: Departament de Benestar Social i Família, Direcció General per a la Immigració, 2014. 25 p.

Exemplar consultable als centres DIXIT

16 d’octubre 2015

Benestar proposa inhabilitar cinc anys l'exdirectora d'un centre de menors de Santa Coloma de Gramenet per irregularitats.

Desconeix quines han estat les actuacions de la Fiscalia des que la DGAIA li va remetre el cas el febrer de 2015

Cal que s'exigeixin totes les responsabilitats, que es reparin les víctimes i que s'adoptin mesures per evitar que es tornin a produir aquestes situacions

Demana que es prioritzi la protecció dels infants tutelats i que no es revictimitzin els infants que han estat tutelats per haver patit maltractament

La DGAIA va apartar de la gestió la direcció del centre arran de la investigació del Síndic

El síndic de greuges, Rafael Ribó, ha assegurat que desconeix quines han estat les actuacions de la Fiscalia des que la Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència (DGAIA) li va remetre el cas del centre residencial d’acció educativa (CRAE) El Petit Príncep, de Santa Coloma de Gramenet, el febrer de 2015. El Síndic demana que s'investiguin els fets amb caràcter prioritari i tenint en compte l'interès superior dels infants.

Des del primer moment, Ribó va suggerir a la DGAIA que, de manera immediata, s’iniciessin actuacions per investigar l’abast i la veracitat de les presumptes vulneracions i que s’adoptessin totes les mesures necessàries per protegir els infants i els adolescents afectats.

Si bé la investigació dels fets per part de la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i a l’Adolescència), arran de la intervenció del Síndic, va ser molt ràpida, Rafael Ribó lamenta que no s'actués amb més contundència des d’un primer moment davant de situacions de risc, de les quals va alertar el mes d’octubre de 2014, com ara el cas de l'agressió sexual que es va produir per negligència del centre. L'Administració hauria d'haver activat mesures immediates que protegissin tant els agressors com les víctimes.

En l'expedient informatiu de la DGAIA es van detectar indicis de diverses vulneracions:

- discriminació envers infants i adolescents tutelats per part de la directora del centre i possiblement d'alguns educadors;

- maltractament psicològic per part de la responsable de salut i també, possiblement, de la directora del centre envers alguns infants i adolescents;

- negligències en l’àmbit de la salut amb greu risc físic i/o psicològic (manca de control i seguiment psiquiàtric adequat, negligències en l’accés a la medicació, errors en la preparació de medicació, problemes greus en la preparació de menús i àpats, etc.);

- manca de criteris organitzatius comuns i coherents i aplicació arbitrària del reglament de règim intern, de manera que s’apliquen sancions i respostes educatives no previstes al reglament o contràries a la normativa en matèria d’infància i adolescència;

- manca de respecte a la intimitat i a la confidencialitat de les dades dels infants i adolescents al centre;

- manca de control de les incidències al centre i trasllat no adequat d’aquestes a la DGAIA d’acord amb el protocol establert.

El Síndic valora positivament que Benestar i família apartés en un primer moment la directora i la responsable de salut de l’atenció del infants i, posteriorment, l’entitat concessionària. Tanmateix, caldria haver estat més diligent en aquest procés per evitar la continuïtat de l'entitat dirigida per la mateixa responsable, ja que això va afectar negativament durant més temps el funcionament del centre.

El Síndic s’ha adreçat al Departament de Benestar Social i Família perquè activi tots els mecanismes per protegir els infants i els adolescents ingressats al centre i per evitar que es produeixin situacions de revictimització com la descrita.

Cal recordar que els infants i adolescents ingressats en un CRAE hi són per ser protegits d’una situació viscuda anteriorment de vulneració greu de drets en el seu entorn familiar. Paradoxalment, sota la tutela de l’Administració, en aquest cas, han tornat a ser víctimes de maltractament.

Finalment, el Síndic també ha demanat que es valorin les responsabilitats patrimonials que es puguin derivar d’aquests fets per indemnitzar els infants, i també que es valori el tractament psicològic que necessiten perquè es puguin recuperar plenament.

http://www.sindic.cat/ca/page.asp?id=53&ui=3894

13 d’octubre 2015

Els 136 dies del Marcel en un CRAE per Albert Solé

El pare admet que el va treure del centre gràcies a contactes polítics, però la directora de la DGAIA ho nega.
Marcel Nos a la piscina de la urbanització on viu amb el seu pare. / Cristina Calderer
El 19 d’abril del 2013 els Mossos d’Esquadra van anar a buscar el Marcel Nos a l’escola per endur-se’l a un centre de menors tutelats, un CRAE (centre residencial d’acció educativa), i en va sortir el 2 de setembre. Si el fet que la Generalitat decidís prendre el Marcel dels braços dels seus pares podia generar polèmica, més en va causar la seva sortida. El pare admet que ho va aconseguir gràcies a contactes polítics, passant per sobre els informes tècnics; la mare ho corrobora, però el Govern ho nega. Una jutge de l’Audiència de Barcelona també critica l’actuació de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència en aquest cas, i fins i tot s’ha fet un llibre de la història.

La direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) feia temps que seguia el cas del Marcel Nos, la principal víctima d’un divorci conflictiu i hiperjudicialitzat, com explicàvem en l’edició d’ahir. Però van decidir intervenir-hi després d’una denúncia del Marcel cap a la seva mare per maltractaments i tocaments -que es va desestimar posteriorment dues vegades-, i pel fet que el pare no portés el seu fill a l’escola durant quatre mesos i hi hagués risc de fuga. “A l’EAIA [equip d’atenció a la infància i l’adolescència] del Vallès Oriental em van dir que havien actuat d’aquella manera perquè sabien que jo el volia segrestar, i que jo manipulava el Marcel quan mai ningú l’ha diagnosticat de la síndrome d’alienació parental de què parlen”, explica el Salvador Nos. És cert que no està diagnosticat mèdicament, però la sentència del 2014 de la jutge que li pren la pàtria potestat al pare sí que diu clarament que les opinions del fill estan manipulades pel seu pare. El Salvador recorda que a l’EAIA li van dir que el Marcel s’estaria uns sis mesos al CRAE per fer-li un estudi i, en paral·lel, van obligar els pares a assistir a teràpia familiar. No va funcionar.

Remoure cel i terra

Vaig conèixer el Xavier Soley -director de la DGAIA entre el 2006 i el 2011- i em va dir que el Marcel podia arribar a estar-se al CRAE dos anys i mig perquè no es mouria ni un paper”, explica el pare. A partir d’aquell moment, el Salvador va començar a remoure cel i terra per treure el Marcel d’allà. Va trucar a totes les portes polítiques que va poder, va aconseguir que la consellera de Benestar, Neus Munté, s’assabentés del cas, i va reunir-se amb la directora de la DGAIA, Mercè Santmartí: “Em va admetre que s’havien equivocat i que ordenaria que el Marcel sortís del CRAE”.

L’ARA ha parlat amb Mercè Santmartí, que no nega ni confirma aquesta reunió perquè no pot parlar de casos concrets per la protecció de dades. Això va passar, segons el pare, a finals de juliol, i a principis d’agost el subdirector de la DGAIA, Joan Mayoral, va reunir tots els tècnics de l’EAIA que havien intervingut en l’ingrés del Marcel al CRAE: “Els va dir que havien de fer els informes necessaris perquè el nen sortís del CRAE el 2 de setembre”. I així va ser. Encara no havien passat els sis mesos que havia de trigar el primer informe. A més, van entregar el Marcel al pare, tot i que la custòdia la tenia -i l’ha tingut sempre- la mare.

Maria José Llorens, la mare, que tampoc volia que el Marcel entrés al CRAE, recorda que no li van deixar veure’l fins a tres mesos després que hi entrés -el pare, en canvi, el va veure al cap de 21 dies-. Just quan semblava que la teràpia estava començant a funcionar i que el nen es mostrava més receptiu amb ella, li van dir que sortiria del centre. “No es van complir els terminis i hi va haver moltes irregularitats; no va ser una decisió tècnica sinó política”, assegura la mare. Però la directora de la DGAIA ho nega rotundament: “No hi ha cap nen que entri en un CRAE o en surti per una decisió política. Sóc funcionària de la Generalitat i me’n guardaria prou de determinar com ha de ser un informe tècnic”.

La jutge de l’Audiència de Barcelona Maria Dolors Viñas, en la sentència del juliol del 2014 en què desestimava la petició del pare de la custòdia compartida, criticava durament la DGAIA per aquest fet: “Tot i la contundència de l’informe de l’EAIA [que justifica el desemparament per part de la Generalitat], la DGAIA [...] deixa sense efecte el desemparament en un moment en què el menor començava a evolucionar de manera lenta però progressiva [...]. Aquest tribunal entén que aquesta manera de fer per part de l’entitat pública és una deixadesa total de les funcions que té encomanades per llei”.

136 dies en un llibre

Quan el Marcel va sortir del CRAE va començar a escriure un blog amb les històries que hi va viure. Les volia publicar en forma de llibre, però la mare no li va donar permís. Llavors, Ceneta Pi, escriptora i extreballadora durant més de 8 anys de la DGAIA -i parella de Xavier Soley-, va decidir agafar aquests escrits i novel·lar-los. El resultat és el llibre 136 dies al niu del cucut. Raptat per error administratiu, tornat a raptar per error judicial. Podeu deixar de protegir-me? (Ed. Acidalia), que es va presentar la setmana passada. El llibre és una crítica al sistema de protecció de la infància de la Generalitat, que Ceneta Pi coneix perfectament.

http://www.ara.cat/societat/dies-del-Marcel-CRAE_0_1448255161.html

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...