La figura de l’educador/a social a un CRAE.

Un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) és un servei que neix de la necessitat d’atendre infants i joves menors d’edat tutelats per la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància) i que cal separar del seu àmbit familiar de forma temporal. La seva estada al CRAE s’estendrà fins que deixin de concórrer els elements de risc que van provocar l’ingrés, bé fins que es trobi una família acollidora, bé perquè disposi de prou recursos personals per iniciar un projecte de vida autònom fora del CRAE. El CRAE doncs, més enllà de garantir les necessitats bàsiques materials, ha de contribuir al procés de socialització i creixement dels infants que atén en tots els àmbits i fer-ho de forma individualitzada, promovent la seva autonomia de forma progressiva i adequada a les seves capacitats. El CRAE es regeix per un projecte educatiu, un reglament de règim intern i una programació anual. L’equip humà està format per educadores i educadors socials, i un director que assumeix les guardes i comanda el projecte juntament amb el personal de servei necessari. Com a servei residencial està obert 24 hores al dia tot l’any.[1]

Les funcions i tasques de l’educador/a social seran molt diverses, i les podem dividir en quatre grans grups, depenent de si són en funció a l’infant, a la família, amb l’equip de treball o amb l’entorn.

Aquelles que hauran de contemplar a l’infant, s’iniciaran amb l’acollida del mateix, així com explicar-li el funcionament, drets i deures. Tanmateix, serà necessari cobrir les necessitats bàsiques de l’infant i atendre especialment aquelles desateses. Observar els aspectes emocionals, relacionals, de conducta,… per tal de conèixer-li i així elaborar el seu PEI (Projecte Educatiu Individual). Tanmateix, si l’educador/a social és el tutor legal de l’infant, caldrà treballar també en l’atenció individualitzada. Crear en el CRAE un ambient normalitzador fent present aspectes de la cultura, de l’actualitat social i dels costums usuals de la vida familiar.

En quant a la família de referència de l’infant, l’educador/a social haurà de realitzar l’observació de la relació entre l’infant i la seva família, propiciar les condicions per aconseguir el consentiment de la família de referència per tal de facilitar el treball educatiu amb l’infant, establint una col·laboració en la mesura de les seves possibilitats. Donar suport a la família de referència, si escau, seguint el pla establert amb l’EAIA per l’assoliment de la responsabilitat envers el procés educatiu del l’infant. Informar a la família de referència del procés de l’infant quan sigui possible i la família col·labori.

En relació amb l’equip educatiu, caldrà assumir la línea educativa del centre i participar en l’elaboració, la implementació i la revisió del PEI, del reglament de règim intern, la programació, la memòria i altres documents. Informar a la direcció de qualsevol circumstància significativa que impliqui una millor intervenció, aconseguir una bona gestió de la informació, la millora de l’organització i de la gestió del centre. Participar en les reunions d’equip per tal d’unificar criteris d’actuació. Potenciar un clima de convivència i respecte entre l’equip de professionals que faci possible la satisfacció en el treball i la implicació en el projecte educatiu del centre. Regular la relació entre els infants i els adolescents i el personal auxiliar del centre. Coordinar i supervisar els voluntaris i els estudiants en pràctiques que fan tasques de suport, en cas que n’hi hagi. Tanmateix, coordinar-se amb la resta de l’equip, així com dur a terme els acords i criteris consensuats en la reunió de l’equip interdisciplinari en relació al procés de diagnòstic.

En relació a l’entorn, caldrà acompanyar a l’infant als recursos i serveis externs, així com integrar i fer participar a l’infant en la vida del barri, i potenciar les relacions socials normalitzadores en els àmbits escolar, veïnal,…

La formació requerida per poder portar a terme aquestes tasques serà la de la diplomatura o grau d’educació social o habilitació, amb una formació complementària específica en el camp de la protecció a la infància. A Catalunya, és obligatòria la col·legiació dels professionals que treballen en CRAEs, i es recomanable participar en seccions específiques d’atenció a la infància dels respectius col·legis professionals per incrementar la qualitat del servei des de la intervenció.[2]

En quant a les actituds/aptituds, resulta obvi, veient les tasques i funcions a realitzar que serà necessari que entre altres, hauria de disposar les capacitats següents: Observar, reflexionar, coherència, discreció, prudència, paciència, saber treballar en equip, objectivitat, bon gestor, creativitat,…

Fases en què organitzaries el procés per a la selecció, contractació i incorporació al lloc de treball.

Tal i com veiem als materials, en els processos de selecció del personal educatiu, s’ha de ser molt acurat. Primerament faríem el llançament de la nostra oferta de treball mitjançant diversos canals, com potser les xarxes socials (linkedin, portals de cerca d’ofertes,…) així com també ho faríem mitjançant el SERVEF, i fins i tot, passaríem la oferta a les universitats que oferten el grau d’educació social, per tal de que facen la seva distribució entre els seus graduats (per exemple, portal Alumni). Fixarem una data límit per arreplegar Currículums, i a partir d’eixe moment farem la preselecció. Aquesta preselecció la realitzarem en base al nivell acadèmic de totes les candidatures que s’hagen presentat. Una vegada feta la primera preselecció, realitzarem la tria del candidat mitjançant una entrevista presencial, en la qual tractarem de centrar-nos en les habilitats, actituds i aptituds dels candidats/tes. Pensem que no serà necessari realitzar cap tipus de prova de capacitació, la qual la realitzarem si finalment tenim dubtes entre diversos candidats, i sempre després de les entrevistes personals.

Una vegada seleccionat el candidat/a, realitzarem la fase d’acollida en ell/a. D’aquesta fase s’encarregarà un altre educador/a social del centre, per tal de poder acompanyar al nou treballador/a durant el procés d’incorporació, el qual tractarà d’explicar i donar a conèixer la metodologia del nostre CRAE. Una vegada assolit aquest procés, incorporarem al nou treballador/a al procés de formació continua de la resta de professionals.

[1] http://www.resilis.org/ca/serveis_crae.php. Data consulta: 07/12/2011

[2] Llei 13/1982 de 17 de desembre de Col·legis Professionals de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA.

Díaz García, M.; Fuerte García, I. (2011) Avaluació i qualitat, en Direcció i gestió de centres i programes d’educació social (diversos autors). Barcelona. Editorial UOC.

Fuerte García, I. (2011) Recursos humans i formació, en Direcció i gestió de centres i programes d’educació social (diversos autors). Barcelona. Editorial UOC.

Marzo Arpón, M. (2009) Educador social i infància en situació de risc. L’atenció residencial a infants i adolescents a Catalunya, Col·lecció <<Infància i Adolescència>> Núm. 1. Generalitat de Catalunya.

Perfil professional educador/a social dels serveis de centres residencials d’acció educativa i de centres d’acolliment per a infants i adolescents. 2005. Comitè d’experts en formació de recursos humans en l’àmbit dels serveis socials. Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció social i ciutadania.

http://migrubio2.wordpress.com/2012/01/02/la-figura-de-leducadora-social-a-un-crae/#more-900

El Voluntariat: unes ulleres per veure-hi de lluny

Hi ha països on el voluntariat tècnicament no té ni nom. A la Fundació Comtal, la feina del voluntari és clau de futur per a la continuïtat del nostre projecte educatiu: l’educació i la inserció d’infants, adolescents i joves amb risc d’exclusió. Els voluntaris ens ofereixen la dedicació per transformar l’entorn sense demanar res a canvi, però s’emporten un cor ple de noms i experiències.

La Gemma Xiol, filòloga de 27 anys, és voluntària de reforç escolar al Centre Obert Tria des de fa un any i mig. Amb una mirada retrospectiva valora la tasca com a voluntària i l’aprenentatge que ha experimentat gràcies al recolzament professional: “És millor del que em pensava. M’ha sorprès el tracte directe amb els educadors i poder compartir idees amb altres voluntaris”. A més, la Gemma ressalta que ser voluntària li permet “tenir una perspectiva global” del context dels nens a qui fa suport, i de l’impacte social del servei que està realitzant.

El Carles Rafart és professor prejubilat i col•labora amb la Fundació Comtal des de fa 3 anys com a persona d’acollida en el Punt d’Informació Juvenil i també en el projecte de reforç escolar del Centre Obert Tria. Tant la Gemma com el Carles, que dediquen el seu temps lliure a ensenyar, estan aprenent i experimentant vivències noves. La Gemma assegura que fer voluntariat li ha proporcionat amplitud de mires: “És com unes ulleres per veure-hi de més lluny. Em permet participar activament en el meu entorn i veure més enllà del meu món. Cada dia aprenc”. El Carles comenta que els nens a qui fa reforç li han ensenyat a tenir molta paciència i a preparar-se més les classes: “Pel seu context social, se’ls ha d’oferir una atenció més constant. Ells noten si estàs implicat, i necessiten veure’t implicat per respondre”. Com a recepcionista destaca les mostres d’afecte de les persones que arriben buscant una oportunitat: “La persona entra i t’explica el seu neguit. Potser no la pots ajudar, però igualment et dóna la mà i les gràcies. I et somriu. Aquest somriure no té preu”.

La Nerea Sanz i l’Ilham Bayyou, d’11 i 12 anys respectivament, són alumnes del Centre Obert per reforç escolar i per fer els deures diaris. Les dues confirmen la dedicació dels voluntaris: “S’expliquen molt bé, són bones persones, divertides que no ens ajuden només a fer els deures, sinó també a raonar”.

Requisits per ser voluntari? La Gemma ho té clar: “Il•lusió, una mica de temps, i no gaire més, perquè estàs molt acompanyat per l’equip d’educadors”. El Carles afegeix que només “cal sentir la crida a ser útil, fer-ho ben fet i amb entusiasme”.

Publicat a la Revista Carrer núm. 51 de la Fundació La Roda

http://www.comtal.org/fundaciocomtal/?p=218

Amistat que guareix

Amics que guareixen

“Només en el perill es coneix el vertader amic”.Ciceró 

“La verdadera amistat és com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit.”Rabindanhat Tagore

Per la meva tasca d’orientació familiar m’he trobat escoltant problemes quotidians, problemes o conflictes que moltes vegades els podria solucionar una bona amiga. El bon amic deixa rastre i fins i tot quan no hi és o, ni que passin els anys, queden en el cor i memòria de la persona que ha estat amiga les vivències i les ajudes que han existit.

Fixem-nos que encara ara ens queden amics de la nostra adolescència perquè vam compartir amb ells moltes emocions.

Fins i tot, persones introvertides de mena necessiten ser escoltades i compartir el que els hi bull dins. L’extravertit parla a l’instant amb el seu amic del seu estat d’ànim. El que és més introvertit ho acostuma fer quan ha passat un temps. L’un i l’altre, tot i ser diferents de temperament, necessiten fer-ho. Els psicòlegs en saben molt de tractar traumes que han quedat dins; que venen d’algun fort disgust; que s’han de treure per no amargar-nos la vida i no amargar la dels altres.

És de la poetessa americana, Emily Dickinson, aquest poema:

“Si puc evitar que un cor pateixi,

No hauré viscut en va

si puc alleugerir el dolor d’una vida o guarir una ferida

No hauré viscut en va”

Saber fer expressar els sentiments – com fa Robin Hood - a la llegenda escrita per Defoe, també guareix.

Així es dirigeix ell a un jove simpatitzant de la seva causa:

“Parla lliurement i revela’ns les teves preocupacions. El fluir de les paraules apaivaga el cor de qui pateix; és com obrir les comportes quan l’embasament està a punt de desbordar-se”.

Aquest consell de l’intrèpid Robin ens fa pensar que no és bo que quedi res a dins del cor sense expressar-ho i ens ajuda a veure la necessitat dels amics per escoltar-los i l’amic receptor, deixar temps per l’explicació.

Certament, tant una gran alegria com un gran dolor necessiten de l’amic, l’amiga, per gaudir-la o plorar-ho amb ell/a.

Ara mateix recordo un dia que, un cop finalitzada la sessió d’un Congrés sobre valors, un col·lega em va fer una pregunta sobre un tema concret. Vaig començar a contestar-lo, però de sobte va girar cua per anar a enraonar amb un altre grup, un grup que ja estava engrescat en una conversa, i segur que els va interrompre. La veritat és que quan deuria recordar que m’havia deixat amb la paraula a la boca, ja no em va trobar, jo ja no hi era. No m’havia deixat expressar lliurement. Ja es veu que ell no era ni el Robin Hood ni havia llegit el que ens deia Defoe. Ja sé que no ho hi va haver cap mala intenció, però aquella actitud em va fer pensar amb el que fem els amics o els pares en moments deprecipitació quan no escoltem.

Senzillament hi a qui “va a la seva” i pot perdre a aquells que amb tracte i temps podrien ser amics seus o inquietuds dels fills, com em va passar amb mi amb el col·lega que compartíem els mateixos interessos per l’educació.

A molts ens sembla que ens falta temps per estar amb els amics, i, malauradament, és cert. Tots tenim obligacions de feina o de família, fills petits, avis grans, o bé alguns compromisos ineludibles per la nostra situació, que ens fan anar curts de temps. Una solució ràpida és sempre el telèfon. Amb el telèfon, al escoltar la veu tenim molts més elements per saber quin estat d’ànim té l’amic, si és de tristesa o és d’alegria. Avui, que anem a cent per hora, un mail per fer un seguiment d’una malaltia, d’un naixement, d’un assumpte familiar o econòmic, també fa saber que un es recorda de l’amic.

Definitivament, tenir un amic ens recorda que l’altre existeix, que haig de donar-m’hi i que hi puc confiar, que no estem sols i que, per créixer y superar-nos, hem de avançar de costat amb els altres, uns altres amb els que ens podem trobar complementats, reflectits o contrariats per aprendre a respectar i a escoltar opinions diferents a les nostres i, aquest punt és fonamental per encaixar el trencaclosques de la convivència.

Els bons amics guareixen les ferides que ens procuren els mals de caps de cada dia i com també ens diuen la Mafalda i la Susanita ens procuren estones per divertir-nos i riure junts. Tot un privilegi.

http://criatures.ara.cat/laconvivenciauntrencaclosques/2013/04/02/amistat-que-guareix/

El Educador Social

La educación social es una profesión pedagógica que promueve la incorporación del educando a la diversidad de las redes sociales para el desarrollo de la sociabilidad y la circulación social y la promoción cultural y social del mismo a través de la adquisición de bienes culturales, que le permitan ampliar sus perspectivas educativas, laborales, de ocio y de participación social.

El objetivo general de un educador social es formarse profesionalmente con los conocimientos científicos y humanos necesarios para actuar socioeducativamente con personas en riesgo o en situación de vulnerabilidad social que requieran de acompañamiento social, así como en la promoción social y cultural de las personas para que puedan acceder al derecho de ciudadanía. 

El educador social debe ser capaz de entender fenómenos como la globalización, la fragmentación, la precarización, la marginación, la exclusión social y la sociedad del riesgo que guían y enmarcan los procesos de acción socioeducativa. En esta misma línea, su formación le permitirá captar y conocer las nuevas situaciones sociales que requieren la presencia del educador social (inmigración, violencia de género, despliegue de la ley de Dependencia, etc.). Todo esto implica tener y desarrollar las competencias necesarias para el desarrollo de, entre otras, las siguientes funciones:

• Analizar una demanda y las necesidades expresadas por la persona.
• Reconstruir los lazos sociales, la identidad social y acompañar en el proceso de socialización.
• Trabajar en red y en equipo.
• Concebir y realizar acciones socioeducativas.
• Anticipar y hacer frente a situaciones de crisis, y hacer de mediador en ellas.
• Intervenir de acuerdo con la deontología y la ética de la profesión.
• Comunicar interna y externamente.
• Evaluar las necesidades profesionales y desarrollar su potencial y sus competencias.
• Asegurar la gestión administrativa, burocrática y logística de sus actividades.
• Transmisión, desarrollo y promoción de la cultura.
• Conocimiento, análisis e investigación de los contextos sociales y educativos.
• Generación de redes sociales, contextos, procesos y recursos educativos y sociales.
• Mediación social, cultural y educativa.
• Diseño, implementación y evaluación de programas y proyectos educativos.

El trabajo que realizan los profesionales de Servicios Sociales Municipales se divide en tres grandes ámbitos de intervención: trabajo individual y familiar, trabajo grupal y comunitario y gestión de servicios.

Respecto el trabajo individual y familiar, la educadora y educador social tiene como funciones propias, entre otras:

- Detección y prevención de situaciones de riesgo o de exclusión social, básicamente desde la intervención en el medio abierto.

- Elaboración, seguimiento y evaluación del plan de trabajo socioeducativo individual.

- Información, orientación y asesoramiento, de las prestaciones y los recursos sociales del territorio que pueden facilitar la acción socioeducativa.

- Tramitación y seguimiento de las prestaciones individuales, como apoyo en los procesos de desarrollo de las capacidades personales y de inserción social en el medio.

Respecto el trabajo grupal y comunitario, las funciones de la educadora y educador social, algunas de ellas compartidas con el resto de profesionales del equipo y entre otras, las siguientes:

- Elaboración de proyectos de prospección, sensibilización y dinamización.

- Recepción y análisis de las demandas de entidades o de grupos vecinales.

- Promoción, elaboración y seguimiento de los proyectos de prevención, promoción social o intervención comunitaria en su ámbito de actuación geográfico o con colectivos de personas afectadas con las mismas problemáticas sociales.

- Información, orientación y asesoramiento de los recursos y servicios sociales.

- Promoción de la organización y/o animación de la comunidad para conseguir una mejora del nivel social.

Finalmente, y en relación a las funciones de gestión del servicio donde trabajan las y los educadores sociales, las funciones más destacadas y plenamente compartidas con el resto del equipo son:

- Formulación de propuestas técnicas necesarias para la mejora de la calidad del Servicio.

- Valoración de la pertinencia y necesidades de los servicios.

- Participación en la elaboración, desarrollo y organización de los programas generales del Servicio.

- Coordinación con el resto de miembros del equipo para el establecimiento de criterios y prioridades.

- Evaluación con el resto de miembros del equipo de los resultados de las acciones globales realizadas.

Con todo esto nos podemos hacer una idea de la labor de un educador social, pero esto solo es teoría, la práctica por suerte o por desgracia es diferente y más complicada. Esto es lo que trataríamos en clase de didáctica, y que mejor manera de hacerlo que justificando esta teoría con ejemplos prácticos…

En primer lugar comenzamos viendo un fragmento de la película ``Diario de la calle´´, mediante el cual pudimos justificar todo lo expuesto anteriormente, el trabajo de un educador social. En esta secuencia de la película se veía como una profesora novata iniciaba su trabajo en un aula con alumnos de diferente raza. Debido a esta diferencia se agrupaban en bandas sin relacionarse con los demás pasara lo que pasara, esta división fue percibida por la nueva profesora antes de entrar en el aula, ya que en la calle, en el patio en todas partes existía esta división, fue ahí cuando se dio cuenta de lo difícil que sería llevar a cabo su trabajo, pero también tenía bien claro el objetivo que debería y quería conseguir, la disolución de los grupos para unificarlos en uno solo.

Cuando conoció a los alumnos tenía muy claro que no podía establecer un modelo de enseñanza- aprendizaje concreto con una metodología establecida, porque no funcionaría. Debía pensar en utilizar un método diferente que rompiera con las diferencias entre ellos y los uniera… esto fue exactamente lo que hizo, ``el juego de la raya´´.

Separó el aula en dos, divididas por una raya, y les dijo que se colocases en dos grupos a ambos lados de la raya, como ella ya suponía lo harían por bandas. Después les explico el juego. Ella les iría haciendo preguntas y si la respuesta era afirmativa deberían pisar la raya. Estas preguntas iban subiendo cada vez más en el orden de importancia. Esta actividad se va desarrollando por etapas ya que la profesora al principio lanza preguntas sin importancia alguna sobre gustos, aficiones… para irse adaptando a la dinámica del juego. 

Después, cada vez que subía la importancia de las preguntas, se generaba más tensión en el aula y por último se producía el momento al que pretendía llegar la profesora con dicho juego, el momento de preguntar por las bandas y las muertes de familiares o amigos ocasionadas por conflictos entre ellas, ahí es cuando los alumnos que se encontraban en la línea se localizaban justamente en frente de otra persona con la que quizás se hubiera enfrentado en alguna pelea, ahí es cuando se daba cuenta de que todos eran personas iguales que incluso compartían gustos y aficiones, pero que por encontrarse en una banda no se daban cuenta.

En esta actividad se puede observar claramente como la profesora actúa de educadora social para conseguir normativizar y unificar las bandas existentes en un aula. Con esto saco en claro que esta profesional no podía actuar con estos alumnos de la misma forma que con otras personas, ya que estos tenían una necesidad que no querían admitir, pero que eran conscientes de ello. El educador social debe adaptarse a las características individuales de cada sujeto con los que trabaja, puesto que no se puede aplicar un mismo patrón de enseñanza y reeducación para todos, en este caso predomina la comunicación a través de juegos, ya que hablando no entrarían en razón.

Después vimos otro fragmento de la película ``Ser y Tener´´, en la que vimos una escuela en las que hay niños de edades comprendidas entre los y 14 años. Vimos cómo se produjo un conflicto entre dos niños y un profesor debía mediar entre ambos para conseguir que llegaran a un acuerdo. Este sabía que no entrarían en razón asique decidió empezar a lanzarles preguntas a ambos, mediantes las cuales, el profesor sabía que mientras respondían a unas y a otras se pondrían en el lugar del otro. Trataba de entender el origen del conflicto y la versión de los dos.

Con este ejercicio conseguiría que cada niño escuchara al otro y entendiera la razón por la cual se habían peleado. Intentaba que se pusieran uno en el lugar del otro para que solucionaran el conflicto.

También vimos un segundo fragmento de esta película, en el que se observa claramente la aplicación del modelo humanista por parte de un profesor que intenta consolar a una niña que llora desconsolada por que se tiene que marchar del colegio y dejar a sus compañeros y profesores atrás.

En este caso, el profesor utiliza el humanismo para hablar con la niña, ya que emplea unas palabras muy dulces y de una forma muy tierna para que la niña se percate de que está entendiendo su llanto. Las palabras del profesor están cargadas de valor positivo para intentar calmar a la niña. En este fragmento también se observa una de las principales características de un educador social, la empatía, este se involucró de tal manera con la niña que conseguía transmitirle confianza y seguridad.

Con todo esto me he dado cuenta de que la labor de un educador social es muy subjetiva, ya que debe adaptarse a las características de cada individuo. Por esto debe conocer todas las maneras y saber aplicar todos los modelos de enseñanza-aprendizaje, mediante las cuales pueda analizar e intentar resolver las necesidades de cada colectivo. Con el primer video he aprendido que también hay que tener imaginación, puesto que en la mayoría de los casos no sirve con hablar sino con actuar de diversas maneras, y con los otros videos he aprendido que un educador social no debe oír las necesidades de los demás, sino que tiene que aprender a escuchar.

http://didacticaelena.blogspot.com.es/2013/01/el-educador-social.html

Entrevista una família d’acollida

La Cristina va ser mare d’acollida de la Júlia durant 2 anys, juntament amb en Jordi i les seves filles. Els noms no són els seus de veritat per així protegir la identitat dels seus protagonistes. Tot i així, la història és real com la vida mateixa.

Una família d’acollida és una unitat familiar que es fa càrrec, temporalment, d’un infant tutelat per la Generalitat. Es tracta de nens i nenes que, per diverses raons, no poden ser atesos correctament per la seva família biològica. L’acolliment és, com hem dit, temporal, a l’espera d’una solució definitiva: retorn amb els pares biològics, adopció, o bé acolliment de durada més llarga.

Què us va portar a ser una família d’acollida?

Nosaltres havíem pensat durant molt temps en els infants que no tenen pares, i en com podríem oferir les nostres ganes de col·laborar, de fer de pares, a una criatura que ho necessités. L’adopció va quedar descartada perquè nosaltres no volíem augmentar la família (ja tenim dues filles), però sí volíem ajudar algun nen/a a ser una mica més feliç… sentíem que encara ens quedava temps i afecte per a un nen/a que ho necessités.

Vau passar de ser 4 a 5, amb poc temps i sense saber per quant de temps. Com va anar tot el procés?

Els tràmits per a fer-nos família acollidora van durar uns cinc mesos. Vam fer unes entrevistes amb els tècnics, ens van explicar els detalls dels diferents tipus d’acollida, i ens van fer reflexionar molt sobre la decisió del que estàvem a punt de fer, per a que tinguéssim clar que ens després ens hauríem de desprendre de la criatura, etcètera.

Un cop ens van validar com a família acollidora vam entrar en una llista a l’espera que arribés una criatura que respongués al perfil de família que som i a les demandes que havíem fet: en el nostre cas, que fos més petit que la nostra filla petita, que no fos un grup de germans, millor si no era un nadó acabat de néixer… cada família pot acollir la criatura per a la que sent que està més capacitada.

Nosaltres vam optar per l’acolliment de curta durada, que és d’uns dos anys.

Des del principi vam explicar a les nostres filles el que volíem fer i els vam demanar el seu parer, sempre deixant molt clar que passat un temps aquell nen o nena hauria de marxar. Recordo que un cop nosaltres dos vam tenir clar que seríem capaços d’afrontar la separació, va venir la pregunta de si seríem capaços d’explicar bé a l’Agnès i a la Clara el perquè de la separació i sostenir la seva tristesa, alhora que en sentíem la nostra de pròpia. Amb el temps es va sumar el neguit de la tristesa de la Júlia… això no ho havíem previst a l’inici quan era una desconeguda.

Com va viure la Júlia l’adaptació?

En qüestió de quinze dies ens van fer una proposta que vam acceptar amb molta il·lusió, i va començar el pla d’acoblament: durant dues setmanes vam anar a visitar la Júlia diàriament al centre d’acollida de menors on estava. Primer va ser una horeta amb la seva educadora, l’endemà una estoneta més i l’educadora entrava i sortia de la sala, i després sortíem a passejar tots junts. Un dia van venir les nostres filles i es van conèixer, i així a poc a poc fins que va venir a casa a berenar, l’endemà es va quedar a dormir.

La Júlia es va asseure a la falda d’en Jordi el segon dia de conèixer-lo, va ser molt emotiu i sorprenent.

A casa tothom (avis, amics…) la va rebre amb moltes ganes.

Com se li explica, a una nena, que vosaltres sou la seva família, però només de forma temporal?

La Júlia tenia un any quan va arribar a casa. Ella tenia visites supervisades d’una hora amb els pares biològics, amb una freqüència setmanal o quinzenal. Ella sabia que aquella era la mare que l’havia tingut a la panxa i que ara nosaltres li fèiem de pares perquè ella n’havia d’aprendre. Com que no sabíem el desenllaç no donàvem massa detalls del que passaria: si hi hauria un retorn o bé una adopció.

La Júlia tenia molta inseguretat i no parlàvem massa de la nostra temporalitat, sinó de l’ara i aquí, per tal de no crear angoixa.

Vau mantenir contacte amb la seva família d’origen?

Els pares no els vam conèixer perquè ells no acceptàvem que la seva filla estigués acollida. Crec que els feia por que ella es vinculés més a nosaltres que a ells, sentien gelosia, por de perdre-la definitivament. Les visites es feien en un punt de trobada per a evitar que coincidíssim.

No obstant sí que vam tenir relació amb els tiets que tenien acollit el germà de la Júlia durant la temporada en què els dos germans es veien una hora quinzenalment a casa de la tieta.

Vau ser la seva família durant dos anys. Què sentíeu quan us deia papa i mama?

Bé, en sentir que les nostres filles ens deien papa i mama ella va començar a dir-nos així també. El que sentíem era que realment nosaltres fèiem de pares en aquella època, i per tant ho trobàvem normal. També la gent del carrer utilitza aquestes paraules per dirigir-se a les criatures (“ves amb la mama”, “dóna-li al papa”, etcètera), i no cal anar explicant a tothom que no ets la seva mare, quan de fet ho ets mentre la tens acollida. Potser cal ampliar la idea del que volen dir aquestes paraules… nosaltres hi hem pensat molt. De totes maneres també utilitzem sovint el nom de pila quan ens dirigim entre nosaltres o amb les nostres filles, i de vegades elles ens diuen pel nom i no passa res. El curiós és que jo era la mama, però en Jordi va ser en Jordi fins l’última setmana d’estar a casa, en què es va convertir en el papa.

Vau pensar en adoptar-la?

En cap moment les famílies acollidores tenim l’opció d’adoptar el nen/a que hem acollit. Per a entendre’ns, són dos circuits diferents amb unes motivacions molt diferents. Es pot donar algun cas en què un acolliment esdevingui una adopció, però són casos molt i molt excepcionals, de nens més grans i amb unes circumstàncies molt concretes. El que pot passar és que l’acolliment variï i passi de ser de curta durada a llarga durada o fins i tot permanent. Un acolliment permanent vol dir que els nen/a es queda amb la família acollidora fins la majoria d’edat, podent mantenir el contacte amb la família biològica, mantenint els cognom d’origen i continuant tutelat per la Generalitat.

Arriba el moment en què la Júlia ja té assignats els seus futurs pares adoptius. Què passa a dins vostre?

D’entrada vam sentir molta alegria perquè la Júlia s’anava fent gran, ja estava clar que no es podria fer un retorn a la família biològica, però no es trobava la família adoptiva adient. El tema de la paperassa és desesperant i els tràmits, informes, etc. no entenen de temps d’espera per a un nen i una família.

Teníem por que no hi hagués una família disposada a acceptar la Júlia i la seva motxilla tan carregada: els pares biològics que no hi renunciaven, la nena ja tenia tres anys, estava molt arrelada a casa nostra, a l’escola, als germans d’acollida, tenia un caràcter fort…

Però per sort, i gràcies a la persistència d’uns tècnics molt compromesos amb el cas, van trobar uns pares per a la Júlia, ideals per a ella.

Jo em vaig començar a activar: vaig acabar un àlbum de fotos dels dos anys i mig que havia estat a casa, vaig preparar la seva festa de comiat i em vaig inventar un conte per a poder-li explicar una part de la seva història, amb una mica el perquè de tenir uns nous pares. El vam editar amb dibuixos personalitzats i en vam regalar una còpia als pares adoptius.

I quan la Júlia va marxar?

Va ser molt emotiu, sentíem tristesa i alegria alhora, i teníem la sensació que ens faltava temps per a estar amb ella, que estigués més vinculada als nous pares abans de marxar. Cal tenir clar que per a nosaltres aquest moment no hagués arribat mai, i que cal escoltar els professionals i seguir les pautes que et marquen perquè són els que tenen la visió objectiva de tot plegat. Però això costa.

Era el mes d’agost, i després d’iniciar el pla de desacoblament amb les visites pautades dels nous pares (un altre moment inoblidable quan ells tres es van conèixer), vam organitzar una festa de comiat.

La Júlia s’havia fet molt popular al poble, i en el nostre cercle familiar i d’amistats era molt estimada. Els nous pares van venir a la festa i tothom els va poder conèixer, van ser molt valents. Van poder parlar amb la seva mestra, conèixer els seus amics de l’escola, el seu metge, els avis acollidors, els amics que li havien fet de padrins…. va ser un dia molt bonic i emotiu. Vam repartir el conte a tothom qui va venir per tal que també poguessin entendre el procés: hi ha molta gent a qui li costa d’entendre el perquè dels acolliments, i la dificultat de desprendre’s de la criatura, i ens va semblar que el conte podia ajudar.

Al cap de tres dies va marxar definitivament. Va estar una hora dient que no volia marxar i nosaltres fèiem el cor fort fins que en Jordi i ella van entrar al cotxe direcció cap a la nova casa. Vam plorar, és clar, va ser un dia molt complicat. Tot i saber que fas el correcte i que t’has preparat per aquest moment, costa molt.

La sort és que els pares de la Júlia són una parella que vol mantenir el contacte i això ens ha tranquil·litzat molt, ja que la podem veure de tant en tant i sabem com li va.

Quina relació teniu ara, amb ella?

Els primers mesos ens trucàvem la mare adoptiva i jo per saber com estava, ella volia conèixer millor la Júlia i jo li facilitava tota la informació que em demanava i que creia que facilitaria la seva relació. Després la Júlia ens va començar a trucar per telèfon. L’Agnès estava molt enyorada, patia per si els nous pares la tractaven bé, i el fet de sentir-la la va ajudar.

Fa unes setmanes que l’hem anat a visitar a casa seva i està molt i molt feliç, ens va rebre amb una gran alegria, sobretot en veure a l’Agnès i a la Clara, ja que per a ella segueixen sent les seves germanes (o més aviat com una mena de cosines). Ens va ensenyar les seves joguines, l’escola, les fotos…

Ella té clar que nosaltres som els pares de quan era petita i que ara té uns pares diferents perquè ja és gran i que aquests sí que són per sempre.

Va ser molt gratificant i tranquil·litzador.

Quina barreja d’emocions tan intensa… tornaríeu a acollir a un infant?

Ara mateix encara estem recuperant-nos, ja que és una experiència molt intensa a nivell emocional. En el nostre cas, la Júlia es va convertir en el centre d’atenció pel seu caràcter, les seves necessitats, la nostra inexperiència… i ara ens volem dedicar de ple a les nostres filles. Potser més endavant, la Clara bé que ho demana.

Experiències positives i negatives

Alguns aspectes negatius: la incertesa del futur, veure com la família biològica compleix o no els plans de treball, les esperes dels informes i les decisions dels tècnics, la lentitud del sistema, el fet (o la sensació) que no sempre preval el benestar del menor… Els punts negatius del dia a dia s’esvaeixen amb el pas del temps: potser recordar la gelosia de la Júlia cap a les nostres filles, les rebequeries incomprensibles i intenses, a l’inici el rebuig d’ella en alguns moments…

Positiu: els canvis que va anar fent la Júlia mentre era a casa. Va esdevenir una nena més afectiva, més riallera, més confiada. I per a nosaltres, l’aprenentatge que hem fet com a pares i com a persones.

El millor de tot és veure-la contenta i feliç amb els pares adoptius, creant un vincle positiu i cuidat, sentir que formes part d’això, haver fet possible que això passi pel fet d’haver-la estimat durant un temps. M’entristeix pensar en la vida que hauria tingut la Júlia sense l’opció d’un acolliment, sense haver-se sentit estimada i especial només pel fet de no haver nascut en una família “normal”.

Moltes gràcies Cristina per haver compartit amb tots nosaltres aquesta història tan bonica, trista però alegra alhora. Ser pares d’acollida és una mostra d’amor infinit, de generositat i valentia. Persones com vosaltres fa que el món sigui un xic millor, per a tots aquells nens i nenes que no tenen una família.

- See more at: http://www.creixemjunts.cat/actualitat/entrevista-families-dacollida-de-llarga-durada/#sthash.pnquLI5g.dpuf

http://www.creixemjunts.cat/actualitat/entrevista-families-dacollida-de-llarga-durada/

7 consells per començar el curs en un nou insti

Si al setembre et canvies d'institut, de grup o de classe i vols començar amb bon peu avui et donem els millors consells perquè et vagis preparant.

1) Arriba amb temps suficient: Si no saps on és l'aula és millor que arribis una mica abans de l'hora.

2) Inspecciona el terreny: Observa el tarannà del nou insti, com funciona, normes, etc..

3) Porta el material necessari: quina matèria et toca? Quins llibres has de portar?

4) Ves a les reunions informatives: No fos cas que el teu pare conegui a la teva futura xurri abans que tu

5) No t'espantis! Els profes al principi van de durs i foten molta canya perquè ja saben que mica en mica la penya es relaxa

6) Demana alguna cosa als teus companys; pot ser una bona manera de trencar el gel. Pensa que ells segurament es troben en la mateixa situació que tu.

7) Take it easy: sobretot, sobretot, sobretot no t'estressis!

Molta sort a tots i aneu-vos preparant! Que ja queda poc!!!!

http://adolescents.naciodigital.cat/noticia/12869/consells/comencar/curs/nou/insti

Atur... i ara, ¿què?

El meu pare està a l’atur. La meva mare fa algunes hores treballant en la neteja de diverses cases.

Avui he acompanyat el meu pare a buscar menjar al banc d’aliments. Quina situació de merda!!

Avui, finalment, he acceptat la situació que vivim a casa nostra, he deixat la vergonya a casa amb els meus germans petits i he acompanyat el meu pare... Quins collons que té el meu pare. 

L’admiro, se n’ha de tenir un bon parell per afrontar aquesta situació i superar la vergonya que representa que la gent sàpiga la teva situació. Que antics companys de feina, amics i enemics, et vegin com has d’anar a pidolar aliments perquè t’has quedat sense feina i, després de mesos aturat sense ingressos que arribin a casa, la situació no et deixa una altra opció.

Durant aquests mesos jo m’he amagat, he dissimulat a l’insti, tot anava de puta mare. Malgrat que alguns amics per les seves famílies ja sabien la situació a casa meva i els rumors entre els companys eren un malson, jo em negava a acceptar aquesta situació. No volia ser l’objecte de les rialles de la classe.

Les mirades de compassió, els dits assenyalant-me, les mil maneres de combinar la mateixa roba perquè sembli roba diferent cada setmana, les excuses per evitar anar al cinema o fer un beure, perquè no puc gastar el que no tinc.

Avui he dit prou, he dit prou i prou...

Pels meus germans, per la meva mare i pel meu pare, que suporta una situació que t’anul·la com a persona, ja que ha perdut el somriure, ha perdut l’alegria, la seva expressió arrugada denota preocupació constant. No el puc deixar sol, a cap dels meus....

Passo si algú em veu sortint del banc d’aliments, passo si he de portar roba usada per algun dels meus companys de classe, passo del que diguin... del que no passaré és de la meva família.

Aquest país ens ha explotat i ara ens ha deixat a l’estacada i només l’ajuda d’una ONG ens permet menjar cada dia. “Torna al teu país”, em diuen els malparits dels meus amics. Potser el meu pare i la meva mare són estrangers, però jo sóc d’aquí, jo vaig néixer aquí, aquest és el meu país.

El meu pare s’ha trencat les banyes treballant de valent per intentar donar-me a mi i als meus germans el que ell mai va poder tenir. Va arribar com un immigrant i no sempre s’han portat bé amb ell els d’aquí. Malgrat això, és un lluitador i ha lluitat de valent.

I ara, ¿què? Ara espero que aquest article us hagi fet pensar, reflexionar, meditar sobre la situació que viu molta gent a casa nostra.

Per sort, aquesta no és la meva situació real, jo tinc sort i a casa encara arriba el pa treballat, però sí que és la situació de gent molt propera a mi i a tu.

http://www.bondia.ad/index.php?option=com_content&view=article&id=14981:atur-i-ara-ique&catid=106:tematica-lliure

Mujer, no tienes por qué hacerlo todo

"A algunas mujeres simplemente
no se les presenta la inquietud de ser madres"

En la actualidad aún puede ser un problema para la mujer el decidir no tener hijos. Y es que el constante cuestionamiento sumado a un mar de preguntas como el temido ¿por qué?, sobrepasan muchas veces a quienes sin ser egoístas, prefirieron tomar preferencia por otras cosas como la realización profesional y personal.

Junto con la salida del mundo femenino a las calles, su notoria presencia en múltiples esferas que antes sólo estaban reservadas para los hombres y la adquisición de importantes facultades que incluso las han llevado a cumplir con altos mandos en naciones y agrupaciones de todo tipo, también salieron a flote muchas ideas y anhelos que antes sólo se encontraban ocultos en lo más profundo de sus pensamientos.

Así quizás uno de los temas que más controversia ha causado es la decisión de muchas jóvenes de retrasar o simplemente anular su maternidad y con esto, levantar un interesante debate que no sólo contempla la opinión de sus compañeras de género, sino que también de instituciones como la eclesiástica y del mundo de la economía, quienes han considerado este fallo, por un lado como algo antinatura y por otro como una acción perjudicial para el desarrollo financiero de los estados.

De lo anterior – ya casi una tendencia en países desarrollados – Chile no se escapa y de hecho la tasa de fecundidad ha bajado, tanto que el último estudio realizado por INE indica que en los últimos 60 años, la caída es de un 59% y las razones tendrían relación “con un proceso progresivo de envejecimiento de la población de América Latina y Europa, como producto de un mayor ingreso de las mujeres al mundo laboral, los cambios demográficos, la masificación de los métodos anticonceptivos, entre otros factores”.

Dos de las publicaciones que hablan del tema de decir no a la maternidad y que han causado revuelo entre quienes defienden o están en contra de esta postura son los libros “¿Hijos? No gracias” de la periodista argentina Mónica Soraci y “No Kid, 40 buenas razones para no tener hijos” de la francesa Corinne Maier.

La psicóloga especialista en temas de género, Paula Molina, dice que para responder a la pregunta ¿por qué una mujer podría no querer ser madre?, quizás haya que recurrir a variados ámbitos del ser humano: la fe, lo biológico, la antropología o la sociología son algunos de ellos.

Sin embargo, sentencia que bajo el ojo de la psicología clínica el hecho de que “el ser mujer sea exactamente asociado con el tener hijos no se da directamente”, pues indica que “hay mujeres que se sienten muy mujeres, pero el rol de la maternidad no está incorporado en ellas”, asegura.

Además, concuerda con el resultado de las encuestas anteriores, diciendo que “hoy la sociedad exige que la mujer sea capaz de estar en el mundo laboral y por lo tanto desde chicas sus propias madres les están inculcando el concepto de la independencia, de no estar bajo el dominio del marido y ser parte de un mundo más público donde antes era dado sólo para los hombres”, expresa.

Todo tiene un coste

Para la profesional, la independencia es al parecer la clave del por qué las mujeres optan por no ser madres. “Le toman el gusto a tener sus propias cosas, a salir de la casa, a sentir que también valen y que son un aporte para esta sociedad”, etcétera.

Ahora, aclara que tener estos sentimientos no tiene por qué comprometer la anulación de la maternidad, pero hay que tener claro que muchas veces el ejercer ambas (y a veces más) actividades, puede tener un alto costo.

Refiriéndose a esto, Paula Molina manifiesta que a pesar de ser madre y también una persona que se desplaza por el mundo laboral es una opción totalmente válida, al mismo tiempo “se ve que las mujeres que trabajan fuera de la casa corren para poder tener un tiempo de calidad con sus hijos y para en definitiva estar siempre bien para todos. Están cumpliendo muchos roles y por lo tanto entran en una etapa de agotamiento”, reconoce.

Para quienes les cuesta entender a estas mujeres, la psicóloga enfatiza en la idea de que es de suma importancia comprender que el mundo femenino no tiene por qué estar en todas. Además opina que “no nacemos con un instinto maternal, sino que éste va desarrollándose con la crianza de los hijos o antes, con el acercamiento al mundo de la paternidad y la planificación familiar”.

Por otro lado, el hecho de tomar la decisión de no tener hijos y optar por dejar de lado la maternidad tiene además otro tipo de costos, que más que provenir de la mujer, se ven originados en su mismo entorno, el que muchas veces suele criticar sin piedad este fallo.

¿Cómo entonces lidiar con ambas esferas, la que por un lado obliga a las mujeres en forma implícita a internarse en el mundo laboral y que por otro cuestiona su decisión, argumentando entre otras cosas que “se debe ser mamá” y que el hecho de que la naturaleza haya dotado a su cuerpo para traer niños al mundo es algo primordial?

Al respecto, Paula Molina dice que en general la mujer ha crecido y se ha exigido para ir en paralelo a lo que la sociedad espera de ella. Por otro lado, dice que además de lidiar con esto se ve enfrentada a la presión de este otro mundo (el familiar) que le menciona constantemente cosas como “¿y cuándo tendrás guagua?” o “se te está pasando el tren y recuerda que ya no podrás embarazarte después de los cuarenta años”.

“Entonces, creo que la mujer vive en una suerte de estado de cumplir expectativas y hoy se está dando el lujo – lo que me parece válido – de decidir cuáles son sus prioridades”, manifiesta. Es por eso que terminar una carrera profesional, viajar, sentirse completa y vivir experiencias, irán primero antes de ver si realmente el camino de la maternidad será el próximo paso.

¿Egoísmo?

“Los niños no deben venir a llenar ningún vacío, ni el de pareja ni el personal”, aclara la especialista quien además es enfática en mencionar que es inadecuado utilizar a los niños como muñecas que sólo están para conformar el concepto de familia. Si es así, es mejor optar por no tenerlos.

Lo anterior obedece a la inquietud acerca del supuesto egoísmo del cual serían culpables aquellas mujeres que no quieren ser mamás. Se les acusa de privilegiar su vida antes de poder dar la oportunidad a un ser vivo de nacer, pero ¿en qué condiciones?

“Si vemos el egoísmo como el saber qué es lo que necesito, qué estoy dispuesto a dar y cuánto estoy dispuesto a tranzar y pienso la maternidad con la cabeza y no como el resultado de una búsqueda de la satisfacción, entonces no veo mayor relación con esta palabra”, reconoce.

 

Al mismo tiempo, la profesional afirma que en vez de una especie de egocentrismo, ella lo ve como “ser responsable en las necesidades y las opciones que se quieren tomar en la vida para después decir okey, ahora me siento bien y con las posibilidades de traer a alguien al mundo o no”, menciona.

¿Cómo conversarlo cuando se está en pareja? Paula Molina afirma que cuando dos personas se unen, “deberían tener una conversación respecto a los valores y expectativas de lo que es ser familia”. Además opina que es justamente esto lo que le hace falta a muchas personas, lo relacionado a la madurez en la elección de la pareja.

Para la psicóloga, todo lo que las personas quieran emprender – sea la decisión que sea – partirá primero por conocerse bien como mujer y saber cuáles son las limitaciones y aspiraciones propias. “El conocerse tiene que ver con cómo después puedo acceder a la realidad y tener lo que yo quiero. Si no me conozco y actúo desde la impulsividad, voy a tener hijos porque se me ocurrió, porque es bonito y porque como el mundo me pide que los tenga, los tengo”, dice.

“La llamada tiene que venir desde dentro, desde el útero que te habla al amor para así satisfacer esa maternidad que puede o no estar considerada en uno”, complementa. Así recalca una vez más que se trata de una opción más que de una condición, no es del “porque eres mujer tienes que ser mamá. La biología está puesta al servicio para que uno lo haga, pero es una alternativa que también será válida si no se utiliza”, menciona.

Por último, señala que si bien es cierto aquello de que nadie nos enseña a ser padres, sí siente que es necesario que desde pequeños se nos eduque acerca de la paternidad y de la responsabilidad que significa traer hijos al mundo. Sólo así, menciona, seremos capaces de decidir a conciencia de qué es lo que queremos en la vida.

http://www.puntovital.cl/sexo/sano/no_ser_madre.htm

‘La violència als carrers és un dels contrastos amb la nostra societat’

Cristina Casamitjana, estudiant d’Educació Social
que fa pràctiques al Perú

Ha complert els seus 22 anys a Piura (Perú), la ciutat llatinoamericana on hi viu des de fa 5 mesos. Està acabant les pràctiques de la seva carrera, Educació Social, a un centre d’atenció a infants i adolescents treballadors anomenat Manitos Trabajando i fa de voluntària a la presó Río Seco, on realitza activitats i tallers de tot tipus. Tornarà a Ripollet el mes d’agost i assegura que s’emporta un record fantàstic de l’experiència. Quan torni vol continuar treballant en l’àmbit penitenciari, aprofitant tot el que ha après allà.

Com vas decidir marxar a Perú?

Des de sempre he tingut molta curiositat i moltes ganes de marxar fora durant un temps relativament llarg. A la universitat ofereixen la possibilitat de marxar a fer les pràctiques a Llatinoamèrica i no vaig dubtar en apuntar-m’hi. Es podien escollir varies destinacions, però concretament el projecte de Piura em va semblar molt interessant i vaig tenir la sort que em van acceptar. 

Una vegada allà, què va ser el que et va impactar més?

L’arribada a Lima va ser força impactant perquè mai havia sortit d’Europa i és una ciutat molt diferent. Un cop vaig estar a Piura, és inevitable que t’impactin els contrastos que pots veure a la mateixa ciutat. D’una banda, hi ha gent ben acomodada i d’un nivell econòmic elevat que poden anar als centres comercials i viure molt llunyanament de l’exclusió social. D’altra, hi ha molta altra gent que viu a territoris desèrtics on s’han anat implantant famílies poc a poc, anomenats Assentaments Humans. Gràcies a la institució on he realitzat les pràctiques, he pogut conèixer aquestes famílies que viuen situacions econòmiques i personals dures i realment complexes.

Què contrasta més amb la nostra societat?

La societat en general és molt diferent. Imagino que la violència als carrers és una de les coses més destacables. La gent d’allà contínuament ens avisa, sobretot a les persones que venim de fora, que anem amb molt de compte perquè els robatoris són el pa de cada dia. És cert que sempre s’ha d’anar amb compte, ja que no es difícil trobar persones amb pistoles o “pandilleros”, però tot i així, no s’ha d’oblidar que per part d’institucions policials i també polítiques es donen molts altres robatoris, extorsionaments i altres actes de corrupció que afecten sempre al mateix col·lectiu de la societat. D’altra banda, també és destacable la importància que té per la majoria la religió, ja que no és estrany trobar missatges religiosos en tots els mototaxis, pels carrers i les cases.

Quina visió tenen allà de Catalunya?

Des de la meva experiència, m’han parlat sobretot del futbol. Tot i així, a banda del Barça, sobretot els nens i nenes de Manitos Trabajando em preguntaven si era millionària perquè els hi havien dit que en aquell país tothom tenia molts millions. En el context en el que jo he estat, ho coneixen com el país de rics que “ajuda” a persones pobres.

Quina és la teva tasca amb els infants?

Jo he estat a Manitos Trabajando, que és una institució que recolza als infants i adolescents que, per la seva situació econòmica, han de sortir a treballar des d’edats molt tempranes. Allà poden dinar, dutxar-se, fer els deures de l’escola i també realitzen tot un seguit d’activitats per al seu desenvolupament integral, ja que viuen situacions molt complexes i sovint, a casa, no tenen el recolzament que necessiten. Jo he estat amb el grup dels més petits (de 7 a 11 anys) i també he format part de l’àrea social, la qual treballa amb les famílies realitzant visites domiciliàries i fent tallers familiars.

I a la presó?

Hi realitzo un voluntariat amb un pavelló anomenat CREO on només hi van presos joves (entre 18 i 25 anys), que tenen una pena relativament curta (8 anys màxim) i que voluntàriament hi volen participar. La majoria hi estan per robatoris, tenència d’armes o assassinats. Allà tenen alguns beneficis, com pot ser el fet de dormir quatre persones en una cel·la, ja que en altres pavellons poden dormir fins a 15 en la mateixa. A canvi, han de deixar totalment les seves addiccions, seguir una formació i participar de tots els tallers i les activitats. Jo he estat amb un dels grups i hem treballat el seu desenvolupament personal, tractant temes com l’autoestima, la comunicació, la resolució de conflictes…

I què et sembla aquest tipus de projecte?

Crec que és imprescindible que hi hagi un pavelló amb un projecte com aquest, ja que moltes vegades la presó resulta una institució fonamentada tan sols en el “càstig” i els presos poden arribar a viure en situacions inhumanes. Tothom té uns drets i s’ha de veure la presó com una oportunitat de canvi, com una institució educativa que pot proporcionar nous camins i noves oportunitats per a persones que, segurament a causa de la realitat en la que han viscut, han comès errors en la seva vida. Evidentment, això és traslladable a la nostra societat, ja que pel que fa a les presons també queda molt camí per fer a Catalunya.

Per quin dels dos (infantil i penitenciari) et decantes?

Estic segura que vull encarar el meu futur dins l’àmbit penitenciari i per això l’experiència de la presó ha estat clau. Tot i així, a banda de Manitos Trabajando, també he sigut voluntària al psiquiàtric San Juan de Dios i he conegut altres projectes com el de Manitos Creciendo, les ludoteques que s’han desenvolupat als Assentaments Humans i he realitzat un taller de sexualitat a un grup d’una pastoral juvenil. Són experiències que m’han permès entrar de ple al món de l’educació social.

El significat de l’experiència

La Cristina assegura que a nivell personal té un llistat molt ampli dels beneficis que li ha aportat el fet d’anar al Perú. Assegura que és una experiència molt gratificant i que des del principi ha gaudit de l’estada i els projectes amb els que ha anat col·laborant. Concretament, però, matisa que “el que destacaria com a més important és la quantitat d’oportunitats d’aprenentatge que he tingut a l’abast.”

És evident que les diferents pràctiques que ha realitzat es centralitzen en una activitat concreta, ja sigui infantil, penitenciaria o familiar, “però les ganes i la motivació anaven molt més enllà”. Afegeix que “és una experiència del tot recomanable per a qualsevol persona que vulgui conèixer una realitat totalment diferent a la que es pot viure a Europa” i “és una manera de millorar la visió que es té del món, de l’educació i de les necessitats”.

http://www.revistaderipollet.cat/?p=6706

Sortir de la zona de confort ens fa més feliços

Què és la zona de confort? Aquesta zona és un espai que hem creat tots els adults per sentir-nos còmodes i per estar segurs.

Com podem saber quina és la nostra zona de confort? Doncs per identificar aquesta zona només cal observar els riscos que correm. Per exemple, si anem sempre pel mateix camí a la feina, si anem sempre al mateix lloc a sopar quan sortim, si anem periòdicament a veure la família, etc. tot això són accions rutinàries i repetitives que són positives, perquè ens ajuden a estar bé i sentir-nos pertanyents a alguna cosa o grup, en definitiva, ens ajuden a sentir-nos segurs.

Tot i això, si de tant en tant no sortim d’aquesta zona de confort, pot ser que la nostra vida es torni rutinària i li falti sentit. Perquè, i valgui la redundància, no ens sentim valents per investigar nous camins. A més la gent que ens envolta segurament ens ha dit que si surts d’aquest espai pots passar-ho malament, perquè no saps què hi trobaràs o que pot ser molt pitjor del que és ara. Tot això no és real, la veritat és que podem fer grans coses i podem anar investigant coses noves, tenint sempre petits objectius que faran que sortim d’aquesta zona i que ens sentim millor. Per exemple, si hem de fer un viatge nou o hem d’aprendre un idioma, fa que tinguem papallones a la panxa, perquè estem sortint de la zona de confort.

I què passa quan sortim d’aquest espai? Al principi no és fàcil i costa trobar gent que ens ajudi, però si persistim en la nostra decisió, aleshores la vida ens somriu, ens sentim valents i ampliem aquesta zona i a més ens sentim més feliços i plens.

http://www.revistacambrils.com/index.php?c_columnista=11&c_columna=15327

És el que ells volen o el que nosaltres volem.

La nostra societat està obsessionada amb guanyar. Es tracti d'esport, art, o treball, tot es redueix a ser el primer. La majoria de nosaltres va ser criada sota aquest paradigma competitiu. Conscientment o inconscientment, ens qualifiquem els uns als altres com a guanyadors o perdedors. Sovint fem comparacions odioses amb els nostres fills: els comparem amb altres nens de la seva edat; de l'escola; del club; de la Urbanització, o amb els seus propis germans. Solem dir-los també que les oportunitats són poques i que la vida és una carrera que es guanya o es perd. Aquesta és la nostra lliçó: el més fort sobreviu. La pressió de l'èxit ens porta a inscriure els nostres fills en esports de què no gaudeixen, a obligar-los a aprendre coses que no els motiven i a enviar-los escoles que els exigeixen ser perfectes.

Encara que és natural que, com a pares, vulguem que els nostres fills tinguin el major dels èxits, què succeeix quan sembrem en ells una actitud de guanyar tant sí com no? Alguna vegada ens hem parat a pensar què produeix aquest paradigma en els nostres fills? en allò que provoca en les seves vides, els seus valors i les seves relacions? Sota el paradigma competitiu, cada mínima derrota adquireix proporcions de tragèdia. Això genera en els nostres fills molta angoixa i frustració. Potser això és l'èxit? Competir, comparar-se i ser egoistes és una etapa natural en els nens. Tanmateix, créixer és qüestionar allò que desitgem i també aprendre a acceptar petites derrotes.

Com a pares, hem de qüestionar el paradigma competitiu. Això no significa deixar d'estimular els nostres fills perquè se superin, sinó ser més comprensius i tolerants amb els seus resultats. Avui, la vida és molt més complexa que quan vam ser nens. Els nens del segle XXI estan més informats i senten més els problemes de seus majors. Potser, sigui moment de detenir-nos a pensar si estan vivint la seva vida o la nostra És el que ells volen o el que nosaltres volem? És la seva imatge d'èxit i felicitat o la nostra? És fàcil caure en la temptació de pensar "Si el fill del meu amic pot, llavors el meu també" o " si altres pares deixen hores al seu fill en un club, per què jo no? " La infantesa de bicicletes, nines i disfresses va cedir el seu lloc a una altra de dirigida per entrenadors esportius; mestres de música; computació; idiomes; dansa; tallers de plàstica; etc. 

Pensi en el seu fill: quant temps li queda després de dormir, menjar, estudiar i participar de totes les seves activitats programades de la setmana? El temps que li resti serà tot el que tingui per jugar, o fer lliurement allò que vulgui (fora de programa). No se sorprengui si és menys temps del que disposa un adult. Com a pares, ens sentim obligats a administrar i supervisar la vida dels nostres fills. Saturar-los d'activitats, horaris i professors és també la nostra manera de protegir-los d'un món insegur i de preparar-los per a la vida adulta. Com no preferirem que els nostres fills estiguin capacitant-se, en lloc de passar les seves tardes divertint-se? 

Els nens volen, per damunt de tot, complaure els seus pares i fer-los sentir orgullosos. Per això, pot ser que mai no ens diguin que no volen jugar aquest partit, o assistir a aquesta escola. Però hem d'entendre que ho fan per nosaltres i no per ells. Deixar de costat les nostres aspiracions exitistas és una gran mostra d'amor i potser sigui la nostra millor oportunitat de fer alguna cosa per ells.

Aquesta carta d'un fill als seus pares pot ajudar-nos a reflexionar:

Sé el molt que m'estimen, però per aquest amor que senten cap a mi i pel que jo sento cap a vostès vull que em donin la possibilitat de ser lliure, de créixer de la manera més pura i deslligada d'obligacions que pugui. No pretenguin que aconsegueixi coses que potser siguin importants en un altre moment però que, en cas de buscar-les ara, representaria perdre'n altres que considero avui importants. Deixin-me viure l'edat que tinc i que només tindré una vegada en la vida. No planifiquin tant la meva vida, no es desesperin per les meves derrotes, no busquin triomfs a través meu, no pretenguin fer-me com van ser o no van poder ser. Per què sofreixen quan competeixo si jo sóc feliç jugant? Sembla que competissin per nosaltres, que es tinguessin gelosia entre pares, que sofrissin pel triomf que no arriba, o pel rendiment que no puc donar-los. Si us plau! 

Deixin-me viure sense tantes pressions, sense tants reptes, sense tantes correccions. 

No vulguin que sigui un nen gran, busquin en canvi que sigui un gran nen.

ECCIO LEON R

http://www.sportmagister.com/reportaje.asp?id_rep=4019

CONTROL D'EMOCIONS

Goleman proposa algunes tècniques senzilles, gairebé de sentit comú, per controlar les principals emocions. 

Les tècniques són aquestes:

1. Per controlar la ira (o el ressentiment, o l’odi):

• Fer un esforç per calmar-se al començament del procés, no quan aquest arriba al seu punt màxim.

• Buscar ambients, per calmar-se, on no hi hagi nous estímuls per a la ira: el camp, la platja, un parc (no continuar a casa o en un partit de futbol, si és allà on ens hem enutjat).

• Fer exercicis físics relaxants, no violents: nedar, passejar, jugar a golf, assajar llançaments a la cistella.

• També és bo el remei popular de comptar fins a deu (o fins a vint!) abans de respondre, si estem enfadats.

• En canvi no és bona la tècnica de colpejar un coixí o “engegar-les pel broc gros” a qui ens molesta: això augmenta la ira i l’agressivitat.

2. Per controlar l’angoixa o ansietat (o inseguretat o fòbies):

• Fer exercici físic relaxant: exercicis respiratoris, nedar pausadament, pescar, etc.

• Discutir els pensaments angoixants amb un amic de tota confiança, perquè ens ajudi a objectivar-los i trobem així solucions realistes.

• Enfrontar-nos a aquestes fòbies i situacions en petites dosis, com si fos una vacuna, per acabar vencent-les.

• Rebre l’afecte i les carícies dels qui ens estimen.

• Distreure’s amb activitats interessants: cinema, lectures, ball, conversa, tocar un instrument musical. No rumiar.

3. Per controlar la tristesa i la depressió:

• És útil distreure’s amb activitats interessants, per vèncer casos d’angoixa.

• Fer exercici físic, però no lent i pausat, sinó el més enèrgic possible, segons l’edat i la salut de cadascú: córrer, remar, fer “aeròbic”.

• Buscar un triomf, fent el que se sap fer bé, com per exemple una paella, rentar un cotxe. Escriure un article, o pintar.

• Però allò més eficaç i més radical per vèncer qualsevol tristesa (o qualsevol depressió que no sigui greu que exigeixi la intervenció d’un professional) és la “teràpia cognitiva”. En la seva forma més senzilla requereix:

- Abans que res, cal adonar-se (no és fàcil) que tot sentiment trist o depressiu va sempre precedit (encara que la distància sigui de dècimes de segon) per un pensament negatiu. Em vaig posar trist després de dinar o després de parlar amb un amic per telèfon, etc. Però no va ser perquè sí, sinó perquè abans (dècimes de segon abans) em va venir el pensament “no tinc ningú en qui confiar o que em consoli”, o “tothom està content i tothom triomfa, menys jo”. Per a la depressió no importa si aquests pensaments són vertaders o falsos: el que importa és que siguin negatius, perquè fan mal.

- A continuació cal aprendre a “caçar” aquests pensaments negatius destructius. Adonar-se que apareixen i adonar-se que ens entristeixen o deprimeixen. Al començament, potser hom no se n’adona immediatament, però pot detectar-los a la nit, si es fa un cop d’ull al dia: recordarà quan es va sentir malament, on era, amb qui parlava, què va ser el que va desencadenar aquest pensament que després el va portar al decandiment. Si ho fa cada nit, aviat començarà a reconèixer aquests pensaments negatius, en el mateix moment de tenir-los. Quan ho hagi aconseguit, cal donar un pas més: acostumar-se a rebutjar-los en el mateix moment en què apareixen. Rebutjar-los i pensar en qualsevol altra cosa: el futbol, alguna cosa agradable de la feina o de la família, una bona pel•lícula que es recorda, un bon llibre que va deixar empremta.

- El següent pas, un cop aconseguit això, és seleccionar “pensaments alternatius”, que no siguin simples distraccions, com el futbol o una pel•lícula, sinó que facin referència al problema que va causar la tristesa o la depressió, però no en forma negativa, sinó positiva i realista. Per exemple, si el pensament negatiu que apareix amb freqüència i causa la tristesa és “els meus pares no m’estimen”, ja no es tracta simplement de distreure’s per no pensar això, sinó que cal esforçar-se a pensar una cosa així com: “no m’ho demostren massa, però és que no estimen ningú, no saben estimar”, o “ells no m’estimen, però tinc una dona o un marit meravellós, o uns amics extraordinaris”.

En resum, el que és pitjor per als moments, o temporades de tristesa i depressió és “rumiar”, donar voltes inútilment, improductivament, als pensaments negatius, com ja hem dit en parlar de l’angoixa. Rumiar és la temptació més forta dels depressius i és el més contraindicat, el pitjor del pitjor, per a la depressió. És com si a algú li caigués malament i li fes mal un menjar concret, com el greix o la xocolata, i s’entestés a menjar-ne una i altra vagada, en el moments en què més mal li fa la panxa. No s’ha de tastar aquest menjar. I amb els pensament negatius, el mateix. Rumiar deprimeix i com que les dones rumien més que els homes, tenen més perill de depressions.

En canvi, no són útils molts dels remeis populars per a les penes: l’alcohol, menjar sense parar, comprar coses innecessàries.

Un excel·lent remei i excel·lent preventiu per a la tristesa i depressió és el sentit de l’humor. 

Cal cultivar-lo.

Manuel Segura

http://parlemdeducaciosocioemocional.blogspot.com.es/2009/01/control-democions.html

"Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú"

Creu que avui dia existeix una sobreprotecció vers els nostres infants?

Sí, ens trobem dos formes de sobreprotecció; 

Hi ha un tipus de pares que ignoren els fills, de fet volen que els donin els mínims problemes possibles, i això pot portar a estar sobreprotegits. Mai els mestres s’han trobat amb tants problemes com ara d’excuses, excuses dels pares per protegir els seus fills. Aquests pares viuen la paternitat com una nosa, i davant d’aquesta nosa neguen els problemes dels seus fills. Això és un tipus de sobreprotecció.

D’altra banda, hi ha un altre tipus de pares massa preocupats per tot. Estant sempre a sobre i pateixen massa pel fill. Volen transmetre valors i hàbits de seguida. Són pares que no fan de pares, sinó un ofici de la seva paternitat.

Com pot afectar aquesta sobreprotecció ?

Un nen necessita un ambient de calidesa on es senti respectat, acollit, valorat i com a conseqüència de tot això, estimat. 

Els adolescents et diuen “els meus pares no m’estimen perquè sempre em critiquen, per tant no m’estimen a mi , estimen el que ells voldrien que jo fos”. El resultat final d’això sempre és inseguretat personal, que es pot traduïr en un excés de responsabilitat (si no aprobo no m’estimarà) o convertir-se en un delinqüent perquè ha de sobresortir fent alguna gamberrada.

Què ha passat en la societat aquests darrers anys per arribar a aquest punt?

Un dels motius pot ser la falta de consciència del fet de la paternitat. És un problema que tenim molt específicament al nostre país. La tassa de natalitat a Catalunya, si no fos pels immigrants, seria baixíssima. Les famílies no és que no vulguin tenir fills, és que no tenen lloc i arriben a casa reventats de treballar.

Tenim dones que volen ser mares perfectes i treballadores perfectes, i homes que es posen llistons econòmics molt més elevats per tal de triomfar. Aquesta mena de falera en què ens hem instal.lat a viure, en un hipotètic progrés, acompanyat d’uns horaris kafquians, fa que hagi desaparegut la vida de família. Si afegim la necessitat, creada, d’ estímuls (tenim un allau de propostes que fa que els caps de setmana s’hagi de consumir moltes coses), fan que l’adult consideri que això de fer vida familiar sigui com una mena de càstig. 

Em trobo amb parelles joves en què el fet d’estar amb els fills el considera una feina (avui et toca a tu anar al parc, banyar-los…), és una prolongació del “he de fer”, i a una criatura no la pots portar a passejar com una obligació, ella ho nota i no es sent estimada. Crec que estem muntant una societat on els crios fan nosa. Aviat hi haurà rètols als restaurants on posarà “prohibit entrar nens”.

Sembla ser que el col.lectiu de pares i el col.lectiu de mestres van per camins diferents i sovint no s’entenen, què creu que està passant?

Hi ha una enemistat entre pares i mestres que neix del propi motiu de l’entrevista, la sobreprotecció.

Quan uns pares reben una trucada del mestre que vol parlar amb ells, ja s’espanten. Però la pitjor cosa que li pot passar a un mestre és “tinc una entrevista amb uns pares”. Parlo amb molts mestres i per ells és la pitjor cosa de la seva feina. No es vol que el fill crei problemes. A partir d’aquí el mestre és la figura que “et denuncia” que el fill té un problema i pel mestre, el pare no és l’aliat que et vol ajudar a resoldre el problema del fill, sinó que ve a defensar al fill i donar-te la culpa a tu.

És com una parella divorciada, utilitzen el nen per donar-se les culpes els uns als altres. Total que no es soluciona res. Evidentment, crec que la culpa és dels pares.

Hi ha cada vegada més tendència a que la culpa és dels demés?

Així és la nostra societat europea. A l’orient la gent no es planteja de qui és la culpa de les coses. Aquí de seguida busquem culpables. Avui dia, si el nen s’ha refredat és que l’han deixat passar fred, i la gent es pot refredar sense passar fred. Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú. En el discurs que tenim tots plegats avui en dia, hi ha sempre una corrovació causa-efecte i això ens tranquilitza, però és una falsa tranquil·litat.

Tenim la sensació de que avui en dia hi ha moltes pors.

Tot ve del mateix. Avui dia una criatura malalta et desmonta la vida perquè no tenim espais, tenim la vida tant programada que es pretén evitar els problemes.

Què pensa de les colònies escolars ?

Cal trencar la rutina diària, tant pels nens com pels mestres, i és important conèixer el teu mestre com a persona, en un espai lúdic i on s’estigui bé.

La natura és una aula indispensable per aprendre, ens hem d’aproximar a tot allò que no coneixem. No pot ser que una criatura amb 9 anys no hagi vist mai un ocell, a part dels coloms de la plaça Catalunya.

El que necessitem són adults que estimin la natura perquè ho puguin transmetre, i facin estimar la natura als nens.

http://www.la-granja.net/vadeducacio/drcorbella.htm

Buscando Waslala: testimonis de l'educació com a arma contra la pobresa

• Mayte Carrilero i Javi Lafuente expliquen en aquesta entrevista l'essència del projecte Buscando Waslala, un viatge per tot el món de gairebé dos anys durant el qual han presenciat com l'educació serveix per provocar el canvi social en els entorns més desfavorits
• Aquesta parella de mestres treballa ara els materials didàctics perquè a les aules es puguin realitzar activitats i debats a través de les seves experiències recopilades

Javier Lafuente i Mayte Carrilero, autors del projecte Buscando Waslala
(Foto: projecte Buscando Waslala).

Mayte Carrilero i Javi Lafuente, mestres de professió -ella d'educació especial, ell d'informàtica- es van llançar a la recerca de Waslala farà exactament dos anys. Han recorregut tot el planeta mirant de trobar aquest enigmàtic lloc, i mentrestant han recollit a la seva llibreta de viatges diferents experiències en les quals l'educació ha jugat un paper determinant per treure de la misèria a individus i col·lectius. L'educació com a motor de canvi social. De l'Índia a Colòmbia, des de Cuba fins al Nepal, el projecte Buscando Waslala - aquí poden consultar la seva web- constitueix un testimoniatge del valor de l'educació com a eina per trencar cadenes generacionals i col·lectives de pobresa.

La parella, que va marxar de casa la primavera de 2011 després d'haver estalviat prou, es troba ara de tornada a casa, a València, a punt per traslladar a les aules valencianes totes les vivències acumulades. 

Què és Waslala? I per què l'esteu buscant?

JAVI: Sempre hem tingut dues passions, l'educació -el nostre treball- i viatjar, així que se'ns va acudir una idea per unir-les: buscar històries per tot el món que demostressin com l'educació pot ajudar a millorar la vida de les persones que viuen a situacions de precarietat i també les del seu entorn. Això és el projecte Buscando Waslala.

MAYTE: Waslala és el títol de la novel·la d'una escriptora nicaragüenca, Gioconda Belli. Al seu llibre, Waslala apareix com un lloc utòpic, on hi viu una societat feliç, i la novel·la tracta d'un home i una dona que busquen aquest indret. A més, nosaltres ens vam conèixer precisament a Nicaragua, en un projecte de cooperació, així que vam creure que el títol del projecte era adequat.

Després de gairebé dos anys de recopilar experiències, es compleix la vostra hipòtesi de partida? L'educació és motor de canvi social?

MAYTE: Hem trobat experiències en què clarament es veu una transformació. De fet, no només buscàvem persones d'entorns desfavorables que hagin millorat la seva situació, sinó persones que a més hagin ajudat després a millorar l'entorn en el que es troben. I la veritat és que gairebé no vam haver de buscar: famílies, coneguts... acudien a nosaltres a explicar-seus casos increïbles.

Hi haurà també experiències frustrades. La vostra intenció era només recollir les històries positives?

JAVI: És clar. Per exemple, a Medellín vam entrevistar un noi i una noia que havien estat nens soldat. En aquest cas, el nostre objectiu no era explicar com de malament ho havia passat aquesta persona, ni altres casos fracassats, sinó que voliem transmetre com la seva vida havia millorat gràcies a una organització que li va proporcionar uns estudis que després li van permetre accedir a un ofici. Sí que buscàvem la part positiva, de superació. Si vols dirigir-te a gent jove, a una aula per exemple, on els alumnes poden sentir-s'hi identificats -a major o menor escala-, creiem que cal mostrar la vessant esperançadora. Quan parlàvem amb aquell noi ens vam adonar que, tot i les situacions dures per les quals havia passat, era un nen, res més que això. I això és el que volem que vegi un jove d'aquí. Que són gent normal que ha passat per males experiències i les ha superat.

Quin és el paper de l'educació en un cas tan dramàtic com aquest?

MAYTE: Nosaltres vam estar amb l'organització Ciutat Don Bosco. Un d'aquests nens, després d'abandonar el grup armat, passa una sèrie de passos: primer un procés de rehabilitació, en el qual prena consciència d'on venia i per què; després atenció psicològica, i després passa a un centre on rep educació formal - mates, ciència, llengües...-. Quan ja són més grans, van a tallers. El noi amb el qual vam parlar havia arribat fins i tot a la universitat.

Després de recopilar totes aquestes experiències, què en penseu fer?

MAYTE: El primer objectiu, que era d'enriquiment personal, ja està aconseguit. Ara la nostra intenció és portar-lo a les aules -d'Espanya o d'on sigui- i explicar als alumnes el valor de l'educació, de la superació personal, que aprenguin d'altres cultures. En definitiva, que les nostres històries els serveixin d'inspiració.

JAVI: Alguns companys mestres han presentat ja a les aules les nostres experiències.

MAYTE: A Alacant, a un institut, una mestra va treballar amb els nostres articles i vídeos, perquè els xavals debatessin, traguessin les seves conclusions, reflexionessin...

JAVI: I són sorprenents els resultats. Els fa pensar que el que ells fan cada dia, aquest gest tan obvi d'acudir a l'escola, és una sort. Que hi ha gent que lluita d'una manera bestial per aconseguir-ho. És cert que això ho podrien haver vist també a la televisió, però té més efecte quan es treballa a classe. És molt reconfortant per a nosaltres. Però encara hem d'elaborar els materials didàctics perquè es treballi millor.

En què consistiran aquests materials?

JAVI: Al voltant dels articles que hem redactat, farem una guia didàctica amb propostes per als professors: Contextualitzarem les històries, proposarem activitats dinàmiques, preguntes a realitzar, propostes de debats... fins i tot que puguin posar-se en contacte amb alguns dels protagonistes! Divulgarem aquests materials entre els mestres de la Comunitat Valenciana i, si pot ser, de la resta d'Espanya.

Entre totes les vivències relatades hi heu trobat un denominador comú, a part del paper de l'educació?

MAYTE: Sí. Darrere de cada persona amb la qual hem parlat hi ha una història de superació personal.

JAVI: El cas de superació més evident es potser el d'un noi que vivia en un poblet de les muntanyes del Nepal. De família humil, pare portador, ell sempre havia tingut empenta per estudiar. Assistia a la vegada a les dues escoles del seu poble, la nepalesa i la tibetana, però va veure que per seguir estudiant -en escoles de més qualitat- havia d'anar a Katmandú. I com els seus pares no podien pagar-li-ho, es va passar dos anys -des dels 8 fins els 10- abordant a tots els estrangers que arribaven al poble -a fer escalada o el que fos- per demanar-los que li paguessin els estudis. Al final va convèncer un estudiant alemany, i va acabar anant a Katmandú. Allà, com arribava mal preparat, va començar suspenent-ho gairebé tot, però al cap d'un temps ja era el primer de la classe, amb beca i tot, i el van acabar avançant de curs. És una història d'esforç impressionant.

Heu estat també a Cuba. Què vau trobar-hi allà?

MAYTE: Sabíem que Cuba seria diferent, perquè no hi ha problemes d'accés a l'educació. Per això, per canviar, vam decidir entrevistar tres generacions de dones, amb les quals vam estar vivint. Des de la àvia, que havia estat alfabetitzadora amb l'arribada de Fidel Castro, fins la néta, ara a la universitat. L'àvia, quan va triomfar la revolució, amb només 11 anys, va anar a destinada amb una comunitat rural perduda a la muntanya per ensenyar-los a llegir i a escriure. I a sobre aquella comunitat no era partidària d'aprendre!

JAVI: Vam estar a Cuba un mes, i parlant amb la gent els dèiem que ens costava trobar experiències en què l'educació estigués provocant un canvi social. Fins que un professor d'universitat ens va dir: "No, és que aquí ja ho va ser". I és veritat: tothom té accés a l'alfabetització.

Quina història en particular us ha sorprès més?

JAVI: La imatge més impactant, molt representativa del nostre projecte, va ser Varanasi.

MAYTE: És un slum a l'Índia, on la majoria de nens treballa recollint escombraries. Vam veure com una ONG treballava amb ells i les seves famílies... i funcionava! Entre les muntanyes de plàstic i escombraries on vivien, els nens s'arreglaven per anar a l'escola, davant la cara d'orgull de les seves mares. La vida d'aquests nens, gràcies a l'accés a l'educació, ja ha canviat: llegiran, escriuran i aprendran en lloc de veure's obligats a recollir escombraries per malviure, ja des de petits.

Altres històries ens van tocar més de prop, com a Nicaragua, perquè allà hi havíem estat ja feia cinc anys, i vam estar amb una mestra amb la qual jo ja havia conviscut. Una persona lluitadora: treballa al camp, és una figura important en la seva comunitat, lidera un projecte d'aigües potables, és mestra amb Escoles Solidàries [una ONG valenciana]... Allà vam parlar amb tot un seguit de nois que havien estat becats. No va ser tan impactant però sí que ens va tocar més personalment.

Quin és el paper de les famílies en les situacions que heu vist?

MAYTE: Hi ha pares que els costa veure els beneficis de l'educació, perquè necessiten diners per menjar. Però si els convences per escolaritzar dos dels seus cinc fills, ja és alguna cosa. En altres casos, en canvi, és al contrari.

JAVI: Hi ha casos en què la família fa tot el que pot i més. Com en el cas de Krishna, un home que viu a Balewa, un petit poble al desert del Thar, a l'Índia. La seva família va fer tot el que va poder perquè anés a l'escola, i va acabar anant a la universitat. Gràcies a aquest suport Krishna va aconseguir trencar la cadena de pobresa que havia heredat dels seus pares i avis i fins i tot va tornar al seu poble i va muntar-hi una escola. El paper de la família sempre és fonamental, en tots els casos. Fins i tot a Espanya. La separació que existeix entre escola i família és un dels problemes que pateix l'educació.

Conclòs el viatge, es podria dir que heu trobat Waslala?

MAYTE: Hi ha diverses respostes per a aquesta pregunta [riu].

JAVI: Per a nosaltres Waslala és un estat mental. Mentre no pugui existir la utopia com a lloc real i físic, serà una actitud.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/diarieducacio/Buscant-Waslala-testimonis-leducacio-pobresa_6_166993316.html