Calidoscopi d'Educació Social

Un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) és un servei que neix de la necessitat d’atendre infants i joves menors d’edat tutelats per la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància) i que cal separar del seu àmbit familiar de forma temporal. La seva estada al CRAE s’estendrà fins que deixin de concórrer els elements de risc que van provocar l’ingrés, bé fins que es trobi una família acollidora, bé perquè disposi de prou recursos personals per iniciar un projecte de vida autònom fora del CRAE. El CRAE doncs, més enllà de garantir les necessitats bàsiques materials, ha de contribuir al procés de socialització i creixement dels infants que atén en tots els àmbits i fer-ho de forma individualitzada, promovent la seva autonomia de forma progressiva i adequada a les seves capacitats. El CRAE es regeix per un projecte educatiu, un reglament de règim intern i una programació anual. L’equip humà està format per educadores i educadors socials, i un director que assumeix les guardes i

Hi ha països on el voluntariat tècnicament no té ni nom. A la Fundació Comtal, la feina del voluntari és clau de futur per a la continuïtat del nostre projecte educatiu: l’educació i la inserció d’infants, adolescents i joves amb risc d’exclusió. Els voluntaris ens ofereixen la dedicació per transformar l’entorn sense demanar res a canvi, però s’emporten un cor ple de noms i experiències. La Gemma Xiol, filòloga de 27 anys, és voluntària de reforç escolar al Centre Obert Tria des de fa un any i mig. Amb una mirada retrospectiva valora la tasca com a voluntària i l’aprenentatge que ha experimentat gràcies al recolzament professional: “És millor del que em pensava. M’ha sorprès el tracte directe amb els educadors i poder compartir idees amb altres voluntaris”. A més, la Gemma ressalta que ser voluntària li permet “tenir una perspectiva global” del context dels nens a qui fa suport, i de l’impacte social del servei que està realitzant. El Carles Rafart és professor prejubilat

Amics que guareixen “Només en el perill es coneix el vertader amic”.Ciceró  “La verdadera amistat és com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit.”Rabindanhat Tagore Per la meva tasca d’orientació familiar m’he trobat escoltant problemes quotidians, problemes o conflictes que moltes vegades els podria solucionar una bona amiga. El bon amic deixa rastre i fins i tot quan no hi és o, ni que passin els anys, queden en el cor i memòria de la persona que ha estat amiga les vivències i les ajudes que han existit. Fixem-nos que encara ara ens queden amics de la nostra adolescència perquè vam compartir amb ells moltes emocions. Fins i tot, persones introvertides de mena necessiten ser escoltades i compartir el que els hi bull dins. L’extravertit parla a l’instant amb el seu amic del seu estat d’ànim. El que és més introvertit ho acostuma fer quan ha passat un temps. L’un i l’altre, tot i ser diferents de temperament, necessiten fer-ho. Els psicòlegs en

La educación social es una profesión pedagógica que promueve la incorporación del educando a la diversidad de las redes sociales para el desarrollo de la sociabilidad y la circulación social y la promoción cultural y social del mismo a través de la adquisición de bienes culturales, que le permitan ampliar sus perspectivas educativas, laborales, de ocio y de participación social. El objetivo general de un educador social es formarse profesionalmente con los conocimientos científicos y humanos necesarios para actuar socioeducativamente con personas en riesgo o en situación de vulnerabilidad social que requieran de acompañamiento social, así como en la promoción social y cultural de las personas para que puedan acceder al derecho de ciudadanía.  El educador social debe ser capaz de entender fenómenos como la globalización, la fragmentación, la precarización, la marginación, la exclusión social y la sociedad del riesgo que guían y enmarcan los procesos de acción socioeducativa

La Cristina va ser mare d’acollida de la Júlia durant 2 anys, juntament amb en Jordi i les seves filles. Els noms no són els seus de veritat per així protegir la identitat dels seus protagonistes. Tot i així, la història és real com la vida mateixa. Una família d’acollida és una unitat familiar que es fa càrrec, temporalment, d’un infant tutelat per la Generalitat. Es tracta de nens i nenes que, per diverses raons, no poden ser atesos correctament per la seva família biològica. L’acolliment és, com hem dit, temporal, a l’espera d’una solució definitiva: retorn amb els pares biològics, adopció, o bé acolliment de durada més llarga. Què us va portar a ser una família d’acollida? Nosaltres havíem pensat durant molt temps en els infants que no tenen pares, i en com podríem oferir les nostres ganes de col·laborar, de fer de pares, a una criatura que ho necessités. L’adopció va quedar descartada perquè nosaltres no volíem augmentar la família (ja tenim dues filles), però sí volí

Si al setembre et canvies d'institut, de grup o de classe i vols començar amb bon peu avui et donem els millors consells perquè et vagis preparant. 1) Arriba amb temps suficient: Si no saps on és l'aula és millor que arribis una mica abans de l'hora. 2) Inspecciona el terreny: Observa el tarannà del nou insti, com funciona, normes, etc.. 3) Porta el material necessari: quina matèria et toca? Quins llibres has de portar? 4) Ves a les reunions informatives: No fos cas que el teu pare conegui a la teva futura xurri abans que tu 5) No t'espantis! Els profes al principi van de durs i foten molta canya perquè ja saben que mica en mica la penya es relaxa 6) Demana alguna cosa als teus companys; pot ser una bona manera de trencar el gel. Pensa que ells segurament es troben en la mateixa situació que tu. 7) Take it easy: sobretot, sobretot, sobretot no t'estressis! Molta sort a tots i aneu-vos preparant! Que ja queda poc!!!! http://

El meu pare està a l’atur. La meva mare fa algunes hores treballant en la neteja de diverses cases. Avui he acompanyat el meu pare a buscar menjar al banc d’aliments. Quina situació de merda!! Avui, finalment, he acceptat la situació que vivim a casa nostra, he deixat la vergonya a casa amb els meus germans petits i he acompanyat el meu pare... Quins collons que té el meu pare.  L’admiro, se n’ha de tenir un bon parell per afrontar aquesta situació i superar la vergonya que representa que la gent sàpiga la teva situació. Que antics companys de feina, amics i enemics, et vegin com has d’anar a pidolar aliments perquè t’has quedat sense feina i, després de mesos aturat sense ingressos que arribin a casa, la situació no et deixa una altra opció. Durant aquests mesos jo m’he amagat, he dissimulat a l’insti, tot anava de puta mare. Malgrat que alguns amics per les seves famílies ja sabien la situació a casa meva i els rumors entre els companys eren un malson, jo em negava a a

"A algunas mujeres simplemente no se les presenta la inquietud de ser madres" En la actualidad aún puede ser un problema para la mujer el decidir no tener hijos. Y es que el constante cuestionamiento sumado a un mar de preguntas como el temido ¿por qué? , sobrepasan muchas veces a quienes sin ser egoístas, prefirieron tomar preferencia por otras cosas como la realización profesional y personal. Junto con la salida del mundo femenino a las calles, su notoria presencia en múltiples esferas que antes sólo estaban reservadas para los hombres y la adquisición de importantes facultades que incluso las han llevado a cumplir con altos mandos en naciones y agrupaciones de todo tipo, también salieron a flote muchas ideas y anhelos que antes sólo se encontraban ocultos en lo más profundo de sus pensamientos. Así quizás uno de los temas que más controversia ha causado es la decisión de muchas jóvenes de retrasar o simplemente anular su maternidad y con esto, levantar un inte

Cristina Casamitjana, estudiant d’Educació Social que fa pràctiques al Perú Ha complert els seus 22 anys a Piura (Perú), la ciutat llatinoamericana on hi viu des de fa 5 mesos. Està acabant les pràctiques de la seva carrera, Educació Social, a un centre d’atenció a infants i adolescents treballadors anomenat Manitos Trabajando i fa de voluntària a la presó Río Seco, on realitza activitats i tallers de tot tipus. Tornarà a Ripollet el mes d’agost i assegura que s’emporta un record fantàstic de l’experiència. Quan torni vol continuar treballant en l’àmbit penitenciari, aprofitant tot el que ha après allà. Com vas decidir marxar a Perú? Des de sempre he tingut molta curiositat i moltes ganes de marxar fora durant un temps relativament llarg. A la universitat ofereixen la possibilitat de marxar a fer les pràctiques a Llatinoamèrica i no vaig dubtar en apuntar-m’hi. Es podien escollir varies destinacions, però concretament el projecte de Piura em va semblar molt interessant i vai

Què és la zona de confort? Aquesta zona és un espai que hem creat tots els adults per sentir-nos còmodes i per estar segurs. Com podem saber quina és la nostra zona de confort? Doncs per identificar aquesta zona només cal observar els riscos que correm. Per exemple, si anem sempre pel mateix camí a la feina, si anem sempre al mateix lloc a sopar quan sortim, si anem periòdicament a veure la família, etc. tot això són accions rutinàries i repetitives que són positives, perquè ens ajuden a estar bé i sentir-nos pertanyents a alguna cosa o grup, en definitiva, ens ajuden a sentir-nos segurs. Tot i això, si de tant en tant no sortim d’aquesta zona de confort, pot ser que la nostra vida es torni rutinària i li falti sentit. Perquè, i valgui la redundància, no ens sentim valents per investigar nous camins. A més la gent que ens envolta segurament ens ha dit que si surts d’aquest espai pots passar-ho malament, perquè no saps què hi trobaràs o que pot ser molt pitjor del que és ara. T

La nostra societat està obsessionada amb guanyar. Es tracti d'esport, art, o treball, tot es redueix a ser el primer. La majoria de nosaltres va ser criada sota aquest paradigma competitiu. Conscientment o inconscientment, ens qualifiquem els uns als altres com a guanyadors o perdedors. Sovint fem comparacions odioses amb els nostres fills: els comparem amb altres nens de la seva edat; de l'escola; del club; de la Urbanització, o amb els seus propis germans. Solem dir-los també que les oportunitats són poques i que la vida és una carrera que es guanya o es perd. Aquesta és la nostra lliçó: el més fort sobreviu. La pressió de l'èxit ens porta a inscriure els nostres fills en esports de què no gaudeixen, a obligar-los a aprendre coses que no els motiven i a enviar-los escoles que els exigeixen ser perfectes. Encara que és natural que, com a pares, vulguem que els nostres fills tinguin el major dels èxits, què succeeix quan sembrem en ells una actitud de guanyar tant sí c

Goleman proposa algunes tècniques senzilles, gairebé de sentit comú, per controlar les principals emocions.  Les tècniques són aquestes: 1. Per controlar la ira (o el ressentiment, o l’odi): • Fer un esforç per calmar-se al començament del procés, no quan aquest arriba al seu punt màxim. • Buscar ambients, per calmar-se, on no hi hagi nous estímuls per a la ira: el camp, la platja, un parc (no continuar a casa o en un partit de futbol, si és allà on ens hem enutjat). • Fer exercicis físics relaxants, no violents: nedar, passejar, jugar a golf, assajar llançaments a la cistella. • També és bo el remei popular de comptar fins a deu (o fins a vint!) abans de respondre, si estem enfadats. • En canvi no és bona la tècnica de colpejar un coixí o “engegar-les pel broc gros” a qui ens molesta: això augmenta la ira i l’agressivitat. 2. Per controlar l’angoixa o ansietat (o inseguretat o fòbies): • Fer exercici físic relaxant: exercicis respiratoris, nedar

Creu que avui dia existeix una sobreprotecció vers els nostres infants? Sí, ens trobem dos formes de sobreprotecció;  Hi ha un tipus de pares que ignoren els fills, de fet volen que els donin els mínims problemes possibles, i això pot portar a estar sobreprotegits. Mai els mestres s’han trobat amb tants problemes com ara d’excuses, excuses dels pares per protegir els seus fills. Aquests pares viuen la paternitat com una nosa, i davant d’aquesta nosa neguen els problemes dels seus fills. Això és un tipus de sobreprotecció. D’altra banda, hi ha un altre tipus de pares massa preocupats per tot. Estant sempre a sobre i pateixen massa pel fill. Volen transmetre valors i hàbits de seguida. Són pares que no fan de pares, sinó un ofici de la seva paternitat. Com pot afectar aquesta sobreprotecció ? Un nen necessita un ambient de calidesa on es senti respectat, acollit, valorat i com a conseqüència de tot això, estimat.  Els adolescents et diuen “els meus pares no m’estimen per

Mayte Carrilero i Javi Lafuente expliquen en aquesta entrevista l'essència del projecte Buscando Waslala, un viatge per tot el món de gairebé dos anys durant el qual han presenciat com l'educació serveix per provocar el canvi social en els entorns més desfavorits Aquesta parella de mestres treballa ara els materials didàctics perquè a les aules es puguin realitzar activitats i debats a través de les seves experiències recopilades Javier Lafuente i Mayte Carrilero, autors del projecte Buscando Waslala (Foto: projecte Buscando Waslala). Mayte Carrilero i Javi Lafuente, mestres de professió -ella d'educació especial, ell d'informàtica- es van llançar a la recerca de Waslala farà exactament dos anys. Han recorregut tot el planeta mirant de trobar aquest enigmàtic lloc, i mentrestant han recollit a la seva llibreta de viatges diferents experiències en les quals l'educació ha jugat un paper determinant per treure de la misèria a individus i col·lectius. L'e