DES DE LA IMPOTÈNCIA I LA RÀBIA.
En el desenvolupament de la persona hi incideixen com a mínim tres perspectives: l’etapa concreta que viu la persona (aspecte més biològic), l’experiència personal, tal com es viu en cada moment, i les circumstàncies culturals i socials que envolten el subjecte, o sia la família, els companys i amics, les influències de la societat, etc. En altres paraules podem dir que la nostra vida està configurada per moltes circumstàncies que nosaltres no controlem ni hem pogut escollir. No hem escollit família, lloc i moment del naixement, capacitats físiques i mentals, context social i econòmic.
Allò més essencial i nuclear del nostre viure ho hem rebut “gratuïtament”, si se’ns permet l’expressió.
Des del naixement la persona ha de fer front a moltes situacions de crisi que li permetran anar-se fent com individu, a aprendre a relacionar-se i a fer ús de les coses. Però si aquestes crisis no han sigut ben elaborades quedaran dintre de la persona, en el que anomenem inconscient, com un seguit de pors, temors i mals hàbits de conducta que influiran en el seu comportament posterior, fins i tot quan sigui adulta o molt gran.
Una de les causes més importants de desorientació mental té a veure amb la relació que la persona ha establert amb els éssers estimats en els primers anys de vida. Si li han donat estimació i comprensió, si s’han atès els seus desitjos i anhels, i al mateix temps se li han indicat els límits i condicionants del viure diari, la persona podrà fer front a les situacions noves i sorprenents que la vida proveeixi. Però si s’ha trobat amb greus desatencions familiars i socials, la seva maduresa mental i fisiològica se’n ressentirà, i li serà més difícil l'adaptació social.
Les persones que viuen al carrer i no tenen sostre acostumen a patir trastorns de la personalitat.
Un trastorn de la conducta que es manifesta principalment en la motivació i la desadaptació social, que inclou aspectes neuròtics i psicòtics. Segons diuen els educadors i psicòlegs que treballen amb ells, la majoria han tingut un entorn familiar no gaire bo, amb poca capacitat de tolerància a la frustració, i amb una estimació poc sana. Molts d'ells han viscut en un ambient de violència, violacions, promiscuïtat sexual. Ningú no els ha donat pautes clares d'actuació, ni ofert un ambient d'acollida i atenció. I un es pregunta, com es pot ser una persona “normal” en un ambient tan desestructurat.
El José és un noi fill de pares immigrants que van anar a Alemanya a treballar, ja fa uns quants anys. Ell es va quedar a viure primer amb una àvia ja gran i amb pocs recursos, que es va morir quan ell tenia 10 anys. Després va anar amb uns tiets poc acollidors en un barri poc favorable, i als 13 anys va tornar a viure amb els pares. Aquests van muntar un restaurant que els va anar prou bé, però el fill ja no es va adaptar. Més aviat va fer servir aquesta plataforma per començar a beure, i tenir contactes amb gent que consumia. Fins que un dia va fer una malifeta quan anava begut, el van agafar, i el van posar temporalment a la presó. I aquí va començar el seu calvari. Més consum de droga, Sida, enfrontaments amb altres reclusos, etc... Al cap d’un temps va poder tornar a casa, però no deixà de robar per comprar droga... i ara viu als nostres carrers, sense recursos personals i materials, ni família, ni sentit del viure.
Quin pronòstic té una situació com aquesta? Certament no gaire favorable, ja que la persona no creu en ella mateixa, ni en els altres. Es culpabilitza amb facilitat, fins arribar a menysprear-se, i només té el recurs de beure i beure, per tal d'evitar l’horror del seu viure. Una situació lamentable i trista, que sense tenir uns culpables clars i condemnables, encara impressiona més i ens deixa sense paraules i una mica astorats. Sense paraules o més aviat amb paraules buides que fem servir quan no sabem callar i deixar-nos impactar per la realitat social.
Els educadors d'Arrels no dubten en contestar quan se’ls pregunta què podem fer els que tenim la “sort” de no haver de viure al carrer: “La gent no sap el què viuen els “sense sostre”, però tampoc no en vol saber gran cosa”. És una ignorància amb una certa complicitat. És més fàcil pensar que viuen al carrer perquè són males persones o s’ho han buscat.
Al llarg de la història, i sens dubte també en el moment actual, s’ha culpabilitzat a les persones que tenen deficiències físiques o psíquiques, o fins i tot estan malaltes, com si elles fossin les responsables úniques i exclusives del que els passa. Per un altre cantó, els que tenim una llar i podem viure amb certa normalitat, tenim tendència a creure que els nostres petits o grans èxits, del tamany i color que siguin, són nostres i de ningú més, i podem fer el què volem. Fàcilment ens podem creure millors o amb drets especials, i ens costa identificar-nos amb els sentiments i necessitats dels altres.En llenguatge psicològic, parlaríem de narcisisme.
Quantes vegades la María s’ha sentit dir “puta yonqui de mierda” (unes paraules tan dures i difícils de pronunciar com la seva pròpia vida!) per la mateixa gent que s’ha aprofitat sexualment de la seva feblesa humana i espiritual. És més fàcil dir que fa el carrer “perquè vol” que no pas conèixer el què li passa i deixar-se qüestionar per les causes del seu viure. Quina culpa té ella d’haver estat violada ja de petita per membres de la seva família, o no haver tingut una mare acollidora que la defensés?
Quan es viuen experiències profundes d’incomprensió és molt difícil poder reaccionar amb coherència personal i social, i no buscar refugi en l’alcohol, les drogues o altres hàbits que creen adicció. Què dificil ho tenen els nens quan es troben que els mateixos que els estimen són els que més mal els fan. Com n’és d’enrevessat per un adult saber reaccionar quan se sent totalment rebutjat i sol!
El Dia dels Sense Sostre (25 de novembre) ens vol fer pensar en la nostra manera de viure i de relacionar-nos amb els altres i amb les més abandonats. No podem oblidar que hi ha gent drogata que s’ha recuperat gràcies al treball de moltes persones i amb una gran dosi de comprensió familiar i social. Aquest és el cas del Juan, que es va poder recuperar perquè la seva família va tenir força interna i moral per reconèixer en el seu fill una persona com les altres amb qualitats i defectes. Una persona que, com tots nosaltres, necessita comprensió i afecte per no agafar un camí sense sortida.
Eduard Fonts, psicòleg
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.