‘La violència als carrers és un dels contrastos amb la nostra societat’

Cristina Casamitjana, estudiant d’Educació Social
que fa pràctiques al Perú
Ha complert els seus 22 anys a Piura (Perú), la ciutat llatinoamericana on hi viu des de fa 5 mesos. Està acabant les pràctiques de la seva carrera, Educació Social, a un centre d’atenció a infants i adolescents treballadors anomenat Manitos Trabajando i fa de voluntària a la presó Río Seco, on realitza activitats i tallers de tot tipus. Tornarà a Ripollet el mes d’agost i assegura que s’emporta un record fantàstic de l’experiència. Quan torni vol continuar treballant en l’àmbit penitenciari, aprofitant tot el que ha après allà.

Com vas decidir marxar a Perú?
Des de sempre he tingut molta curiositat i moltes ganes de marxar fora durant un temps relativament llarg. A la universitat ofereixen la possibilitat de marxar a fer les pràctiques a Llatinoamèrica i no vaig dubtar en apuntar-m’hi. Es podien escollir varies destinacions, però concretament el projecte de Piura em va semblar molt interessant i vaig tenir la sort que em van acceptar. 

Una vegada allà, què va ser el que et va impactar més?
L’arribada a Lima va ser força impactant perquè mai havia sortit d’Europa i és una ciutat molt diferent. Un cop vaig estar a Piura, és inevitable que t’impactin els contrastos que pots veure a la mateixa ciutat. D’una banda, hi ha gent ben acomodada i d’un nivell econòmic elevat que poden anar als centres comercials i viure molt llunyanament de l’exclusió social. D’altra, hi ha molta altra gent que viu a territoris desèrtics on s’han anat implantant famílies poc a poc, anomenats Assentaments Humans. Gràcies a la institució on he realitzat les pràctiques, he pogut conèixer aquestes famílies que viuen situacions econòmiques i personals dures i realment complexes.

Què contrasta més amb la nostra societat?
La societat en general és molt diferent. Imagino que la violència als carrers és una de les coses més destacables. La gent d’allà contínuament ens avisa, sobretot a les persones que venim de fora, que anem amb molt de compte perquè els robatoris són el pa de cada dia. És cert que sempre s’ha d’anar amb compte, ja que no es difícil trobar persones amb pistoles o “pandilleros”, però tot i així, no s’ha d’oblidar que per part d’institucions policials i també polítiques es donen molts altres robatoris, extorsionaments i altres actes de corrupció que afecten sempre al mateix col·lectiu de la societat. D’altra banda, també és destacable la importància que té per la majoria la religió, ja que no és estrany trobar missatges religiosos en tots els mototaxis, pels carrers i les cases.

Quina visió tenen allà de Catalunya?
Des de la meva experiència, m’han parlat sobretot del futbol. Tot i així, a banda del Barça, sobretot els nens i nenes de Manitos Trabajando em preguntaven si era millionària perquè els hi havien dit que en aquell país tothom tenia molts millions. En el context en el que jo he estat, ho coneixen com el país de rics que “ajuda” a persones pobres.

Quina és la teva tasca amb els infants?
Jo he estat a Manitos Trabajando, que és una institució que recolza als infants i adolescents que, per la seva situació econòmica, han de sortir a treballar des d’edats molt tempranes. Allà poden dinar, dutxar-se, fer els deures de l’escola i també realitzen tot un seguit d’activitats per al seu desenvolupament integral, ja que viuen situacions molt complexes i sovint, a casa, no tenen el recolzament que necessiten. Jo he estat amb el grup dels més petits (de 7 a 11 anys) i també he format part de l’àrea social, la qual treballa amb les famílies realitzant visites domiciliàries i fent tallers familiars.

I a la presó?
Hi realitzo un voluntariat amb un pavelló anomenat CREO on només hi van presos joves (entre 18 i 25 anys), que tenen una pena relativament curta (8 anys màxim) i que voluntàriament hi volen participar. La majoria hi estan per robatoris, tenència d’armes o assassinats. Allà tenen alguns beneficis, com pot ser el fet de dormir quatre persones en una cel·la, ja que en altres pavellons poden dormir fins a 15 en la mateixa. A canvi, han de deixar totalment les seves addiccions, seguir una formació i participar de tots els tallers i les activitats. Jo he estat amb un dels grups i hem treballat el seu desenvolupament personal, tractant temes com l’autoestima, la comunicació, la resolució de conflictes…

I què et sembla aquest tipus de projecte?
Crec que és imprescindible que hi hagi un pavelló amb un projecte com aquest, ja que moltes vegades la presó resulta una institució fonamentada tan sols en el “càstig” i els presos poden arribar a viure en situacions inhumanes. Tothom té uns drets i s’ha de veure la presó com una oportunitat de canvi, com una institució educativa que pot proporcionar nous camins i noves oportunitats per a persones que, segurament a causa de la realitat en la que han viscut, han comès errors en la seva vida. Evidentment, això és traslladable a la nostra societat, ja que pel que fa a les presons també queda molt camí per fer a Catalunya.

Per quin dels dos (infantil i penitenciari) et decantes?
Estic segura que vull encarar el meu futur dins l’àmbit penitenciari i per això l’experiència de la presó ha estat clau. Tot i així, a banda de Manitos Trabajando, també he sigut voluntària al psiquiàtric San Juan de Dios i he conegut altres projectes com el de Manitos Creciendo, les ludoteques que s’han desenvolupat als Assentaments Humans i he realitzat un taller de sexualitat a un grup d’una pastoral juvenil. Són experiències que m’han permès entrar de ple al món de l’educació social.

El significat de l’experiència
La Cristina assegura que a nivell personal té un llistat molt ampli dels beneficis que li ha aportat el fet d’anar al Perú. Assegura que és una experiència molt gratificant i que des del principi ha gaudit de l’estada i els projectes amb els que ha anat col·laborant. Concretament, però, matisa que “el que destacaria com a més important és la quantitat d’oportunitats d’aprenentatge que he tingut a l’abast.”
És evident que les diferents pràctiques que ha realitzat es centralitzen en una activitat concreta, ja sigui infantil, penitenciaria o familiar, “però les ganes i la motivació anaven molt més enllà”. Afegeix que “és una experiència del tot recomanable per a qualsevol persona que vulgui conèixer una realitat totalment diferent a la que es pot viure a Europa” i “és una manera de millorar la visió que es té del món, de l’educació i de les necessitats”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.