31 de març 2020

Jaume Funes: «Quina culpa té aquest adolescent de tenir els pares que té?»


El psicòleg i educador diu que «en lloc de pensar, t’eduquen a dir: això és la veritat»
Defensa el discurs de l'esperança i de la paciència. Jaume Funes (Calatayud, 1947) és psicòleg, educador i periodista. Però, sobretot, un aliat optimista dels adolescents. Els acompanya sabent que el més important és procurar entendre'ls, fer-los costat i espolsar-los aquelles etiquetes que sovint pesen massa.

Educar els adolescents... sense perdre la calma (Eumo Editorial) encoratja pares i mestres a educar amb una mirada atenta, que estimi i faci de guia. Però també responsable: que, lluny de la rigidesa, sigui capaç de deixar ser.

Tens una feina molt intensa.
Ahir estava amb una vintena d’adolescents joves del Carmel, en un centre obert, amb xavals, entre cometes, amb risc d’exclusió social. Quan els preguntava: els educadors d’aquí, què? Són enrotllats? Sí. Però quin és el millor? I una diu: Tal. Per què? Perquè només arribes aquí, et mira la cara i ja sap si estàs contenta o no. L’altre dia em feia mal el queixal i ella era l’única que em preguntava com estava. O anem de colònies i abans d’anar a dormir, si cal, ve i ens fa un petó. Estàvem parlant de xavals de disset i divuit anys.

Però també necessiten que algú es preocupi per ells.
Quan fa temps anava a la comissaria de la policia, perquè havien detingut algun xaval, sabia que anava a buscar problemes. Però el noi veia que en un moment de dificultat i de crisi, havia estat al seu costat. El que jo hi podia fer era relatiu. Però que ell veiés que quan estava detingut jo estava espantat, i m’hi interessava, era molt important.

Si tinc un problema i em fas costat, sigui ara o sigui d’aquí a vint anys, t’ho valoraré molt.
És el que em desespera en l’actualitat: quan apareix el tema de les etiquetes psiquiàtriques.

És una forma de catalogar en sacs.
He estat implicat en demandes de famílies de xavals que tenien la mateixa etiqueta: trastorn per dèficit d’atenció, trastorn negativista desafiant. I? Ara què estem fent amb ells?

Posar-los un nom.
La família ja està tranquil·la perquè té l’etiqueta. Però i ells?

Els deixem ser més enllà de l’etiqueta?
Sí, però quina resposta els donaran? L’etiqueta serveix en la mesura que diferenciar un diagnòstic et permet diferenciar la intervenció. Si et fa mal el cap, no et dono una medicina per als peus. Ara, si el noi és dispers, si no aguanta l’atenció més de dos minuts, la resposta quina serà? Prestar-li atenció i ajudar-lo que es concentri. O donar-li un fàrmac. Al final hi ha la desesperació de com el podem ajudar perquè no s’espatlli abans que comenci a tenir una mica de seny.

Com era la teva escola?
Vaig anar a una escola franquista, d’allò del tinter i la ploma.

Què hi vas aprendre i desaprendre?
No tinc un record especialment positiu de l’escola de primària. Em costa identificar els mestres que vaig tenir, més aviat els recordo molt rígids. Era l’escola en què havies de posar la mà i et pegaven amb el regle. Recordo més aviat anècdotes: era l’època de la gana i teníem la llet en pols dels americans, que feien la base al costat. Estudiàvem amb l’enciclopèdia Álvarez. Hi havia diversos volums amb totes les matèries: començaves per la història sagrada, Déu va fer el paradís, Abraham, Caïm, i després ja venien les matemàtiques. El que em va quedar més és l’afany dels meus pares perquè anés a l’escola i continués estudiant.
 
El teu pare, amb els seus estalvis, et va regalar un llibre.

Vaig voler El marxismo como humanismo.

No li va agafar un patatús?
Sí! Ell era carboner, s’ocupava de la calefacció de la primera residència gran inaugurada al carrer Manso, on hi ha un centre clínic. Anava a ajudar-lo quan descarregaven el carbó.

Et defineixes com a digestòleg. Què és el que hem d’assimilar?
Tot i que teòricament no tinc consulta, cada setmana haig d’ajudar algun adult desesperat amb algun adolescent. Al final arribes a la conclusió: quina culpa té aquest adolescent de tenir els pares que té?


Et deuen venir pares dient que el fill n’és el culpable.
Has de posar en relació el teu món i el seu. Alguna cosa hauràs d’adaptar, perquè si no, això no encaixarà mai. És xocant. Per exemple aquests dies amb la presentació del llibre, veus que hi ha dos mons: el rígid i el flexible. He trobat que algú ha llegit el llibre i li ha recomanat a una família rígida. El que ha llegit en clau positiva li dóna dient: mira-t’ho d’una altra manera. El qui ho reben em diuen: sí, ja tens raó en el que dius al llibre. Però veig com els costa canviar de xip: si em flexibilitzo ara, què em passarà? O com si no poguessin abandonar el mecanisme rígid.

Perquè és el més normal.
Aparentment és el que et dóna més tranquil·litat.

Diuen que és complicat educar i ho resols dient que és tan senzill com mirar, escoltar.
Complicat no és, complex sí. El problema és que volem tenir una teoria, que sigui coherent i que la realitat s’hi adapti. Però la realitat és tan canviant que el que has de fer és buscar una explicació semilògica del que està passant.
 
Des de petits ens eduquen en la rigidesa.
Suposo. En lloc de pensar, t’eduquen a dir: això és la veritat.


En lloc de reflexionar, memoritzar.
I en lloc de veure quina és la resposta en cada situació, dir: les respostes són aquestes i aplica’n una. Crec que aquesta és la pega, i tant. En un món amb tantes incerteses, per què es ven molt més un manual d’autoajuda que no qualsevol dels llibres reflexius? Si en lloc d’escriure això hagués fet manuals d’autoajuda, m’hauria forrat. Però no en sóc capaç. A més, hi ha una cosa que em desespera molt: les mares intenten ser bones mares i els pares, també. Una altra cosa és que ho siguin.

 

Als pares ningú els ensenya a ser pares.  
Per això és tan necessari que trobin alguns espais de cafè, tertúlia. Que trobin altres pares i que puguin dir: no ho estic fent tan malament. Intento fer el que sé, el que puc. I si em donen alguna idea més, ja l'aplicaré. 

Seria desacomplexar i relativitzar?
Sense passar a l'altra banda de dir: ja creixeran. No. Un fill creixerà depenent de si els pares són al seu costat.

Els manuals acomplexen?
Sí.

Què proposes?
Ajudar la mare a pensar què ha fet, si ho pot fer d’una altra manera. A descobrir que si fa un petó al fill, potser s’arregla. A ensenyar-li que hi ha un univers una mica més ampli del que té. Perquè moltes vegades el que fan els pares és reproduir l’esquema amb què van ser educats.
 
Encara et diuen que una mica de mà dura no aniria malament?
Encara. Hi ha massa gent que de seguida vol retornar al passat. Una experiència curiosa de no fa gaire: Calatayud, que és un jutge de menors, va ser famós perquè posava sentències de l’estil: quan aprenguis a llegir torna i et perdonaré la pena. Però és un fatxa. Per exemple, defensa que els pares poden envair la intimitat dels adolescents: has de mirar què fa al Facebook, que té a l’armari. Els pares han d’estar a prop, escoltar, mirar, preguntar. Però investigar així? Quan governava Zapatero, estava irritadíssim perquè va suprimir del codi civil la possibilitat del càstig físic. Estava enfadadíssim perquè havia privat als pares de poder donar una hòstia a temps. Quan teoritzes la violència és que has perdut altres eines.

Una de les millors eines és saber escoltar?
Al final educar és un intent d’autocontrol. Intentar aguantar, en la mesura que t’està provocant, perquè vegi que la teva resposta no va en la mateixa línia que la seva provocació. Si d’entrada assumeixes que pegar és un mitjà correcte, has fracassat. Ara, que li acabes donant un cop al cul? Ningú et portarà a la presó, però que sàpigues que hauries d’haver intentat altres recursos.

Quan a un adolescent se li diu que està a l’edat del pavo, sembla que es dirigeixin a algú que està aïllat en un altre planeta.
Les paraules sempre acaben perdent el seu sentit. El gall d’indi vol lluir-se i atraure el mascle. L’adolescent vol ser un personatge visualitzat: si no em miren, no existeixo.


Per això hi ha el Facebook i l’Instagram.
Necessito ser contemplat. Provocar por quan vegin la pinta que tinc. Que la gent canviï de vorera quan vaig en grup. Tota conducta adolescent sempre està al servei de l’atenció: existeixo, jo no sóc com tu, que ets una carrossa, però tampoc sóc com el del costat. Cal entendre que això no és un problema, és la manera de ser d’aquesta edat. I una part d’aquesta història no l’han construïda ells, sinó la societat de la imatge. En la mesura que tens trenta segons de tele, o x seguidors al Youtube.

No tenir prous seguidors a Instagram els pot ser un problema.
Si no tinc prou "m’agrades", no existeixo. Hem agafat una necessitat seva, que és la necessitat d’aparèixer, i l’hem convertit en un fenomen mediàtic comercial. Hi ha la youtuber que quanya pasta cada dia recomanant la bossa o la faldilla i té disset anys. Qui ha construït aquest fenomen? El mercat. El mercat no fa més que intentar descobrir necessitats de cada etapa evolutiva de la vida.


I l’adolescent és una mina.
La clau de l’èxit d’una marca és penetrar en el món adolescent. I com que els adults volen ser com els adolescents, si passa a ser un producte que defineix la vida adolescent, definirà la vida dels adults. Com a estratègia està pensada perfectament. Quan feia classes a ESADE un dia vaig trobar que feien un congrés internacional amb totes les grans marques amb una clau: si definim els adolescents com a bons consumidors, haurem aconseguit uns hàbits de consum que perduraran al llarg de tota la vida. Aprofiten el món vital de l’adolescent en clau mercantil. La necessitat comunicativa d’un adolescent que acaba de deixar la parella és altíssima. Abans fins que no tenies un telèfon no podies dir res, ara ja has entrat a l’ascensor que ja li has enviat un missatge.

És una forma de viure diferent.
Abans podies provar poques coses, ara moltes.
 
I es volen provar amb més urgència?

Crec que el que és més complex és voler provar amb urgència el que abans era l’etapa sis, com a etapa un. Per dir-ho d’alguna manera: follar abans de fer petons.


Cremes tot el que ve abans.
Com que és molt probable que la primera experiència no sigui plaent, associaràs una insatisfacció al que podria haver estat una satisfacció construïda pas a pas. Descobrir el plaer d’estar al costat d’algú que t’agrada és un plaer. Però si quan estàs al seu costat, no ho estàs gaudint, sinó mirant com t’ho muntes per aconseguir que aquesta nit es deixi ficar al llit, ja l’has liat. I si li has de ficar mà en lloc d’intentar acaronar-la o acaronar-lo...
 

Però la imatge que reben des de fora és que estar amb algú al llit és una passada.
Pensa en la sèrie Merlí. Hi ha una intensitat sexual molt gran. Hi ha la Tània, la noia que encara no ho ha fet. En lloc d’ajudar-la a adonar-se que possiblement ha tingut altres bons rotllos que no han acabat en sexe però han acabat bé, la seva obsessió és fer-ho. Amb qui sigui. Aquella expressió: “Sóc molt bona noia, molt amiga de tothom, però ningú em folla”, la va repetint. Simbòlicament és el paradigma de dir que tens més amics que ningú, o d’intentar donar-li una altra explicació.

Si ho cremes tot tan ràpid, arribes als setze anys i què toca?
A l’època de l’heroïna, alguns consumidors tenien un mecanisme similar. Tenien cotxes, famílies, parelles, diners. I ara què? I l’ara què era l’heroïna. Quan estàs en un nivell vital de saturació d’estímuls i respostes, hi ha un moment en què tot és avorrit.


En una època en què vols provar, hi ha el perill que et cataloguin a la primera.
El drama sempre ha estat el mateix: veure en qualsevol conducta l’hipotètic problema que es pot produir si es continua en aquella línia. Veiem abans que la meva filla acabarà en mans de qualsevol i serà una puta que ara la meva filla està provant i descobrint. El més complicat és explicar als pares que la immensa majoria de xavals mai passa de provar.

Què han de fer els pares?
Que deixin provar, però observant. Hi ha coses que s’han d’impedir, perquè la possibilitat del desastre és molt alta. No li pots dir al teu fill o filla: vés amb qui vulguis, li hauràs de dir per sistema: mira si el qui va amb tu vol el mateix que tu. Si vols provar, com a mínim, que
l’experiència et deixi alguna cosa positiva. Perquè no és provar per provar. Se suposa que proves per una cosa interessant, atractiva.

Seria educar per tenir criteri?
Que no ho facin perquè ho fa l’altre. És que aquell d’allà no és verge als tretze anys. I què? Pregunta-li què recorda de satisfactori de la primera experiència. Perquè potser resulta que no et compensa. Trobar aquests adults, que no sempre poden ser els pares, poden ser els tutors o educadors, que els ajudin a descobrir què val la pena i què no. I el que val la pena no és el que li diguis, sinó que ella o ell puguin provar o valorar allò que els deixa aquesta experiència.

Aquí també entraria un altre tema que és acceptar que el fill vulgui coses que potser tu no vols.
I que està en mons que desconeixes. Bona part de la incertesa actual és que els fills no estan reproduint la nostra adolescència. Una part del que fan ens és totalment desconegut.
 

Et trobes pares que voldrien que els fills fossin com ells?
I que no entressin en més territoris que els que ja han explorat.

Existeix el sóc metge i vull que el meu fill ho sigui?
Possiblement ara existeix la idea de dir: a la vida m’hauria agradat ser això i vull que el meu fill sigui això. No tant que sigui el que sóc, perquè potser no és el que desitjo, però que sigui el que havia desitjat ser. Hi ha molts pares que parlen dels fills amb una mena de projecció de futur que dius: és el teu fill, no tu. O “m’ha tret tot notables”.
 
Al meu servei.

Ho ha tret ell! M’ha sortit un nen molt bo. És aquesta mena de projecció.

I de possessió.
I de presumir. És aquesta cosa tan complicada per als adults que és deixar que el teu fill sigui una persona singular. Que el fill aprengui de tu però que no et reprodueixi. Un exemple: estàvem treballant en un seminari amb directors i caps d’estudi i ho parlàvem: un adolescent et descol·loca. Va amb pantalons baixos ensenyant la ratlla del cul. Però recorda quan eres adolescent i tenies desitjos. Com que ara descol·loquen contínuament perquè com a mestre ja no pots ensenyar com ensenyaves o el criteri sobre tenir un bon nòvio o una bona nòvia ja no és el mateix, has de tornar a pensar.


Dius que treballar amb adolescents t’impedeix ser conservador però tot i això, hi ha molts mestres conservadors.
La majoria ho són.

Un mestre conservador d’adolescents deu estar la majoria del dia enfadat.
O frustrat, perquè no es produeix res del que havies previst que s’acabés produint. Pots ser conservador, en el sentit de tenir idees tradicionals, però si estàs amb un adolescent, la innovació vital és tan alta que t’obliga, com a mínim, a tenir curiositat pel que està passant. Perquè si no, t’estàs referint a un món que ja no existeix. No pots dir: el teu pare té raó. Sí, però fes-la coincidir amb les altres raons. Ser conservador et condueix a una desesperació contínua i a crear un tipus d’adolescents que alguns aguanten, però que la majoria entren en crisi un dia o altre.


Exploten?
Recordo a la meva època noies molt ordenades, que complien tot el que volien els pares, però que
amb divuit anys entraven en crisi. Perquè comprovaven que això d’anar a la universitat no era el millor de l’univers ni tampoc haver estudiat el que els havien dit que estudiessin.

La base seria la comunicació i respecte.
D’entrada que vegin que ells t’interessen. No que siguin com tu voldries que fossin. Òbviament ells ja descobreixen que per a tu algunes coses són millors i d’altres pitjors. Ahir, quan estava amb aquells adolescents, era meravellós com explicaven el tema de la pobresa. Tots venien de famílies pobres. Hi havia una noia que em va dir: jo ja veig que els meus pares no tenen diners. Quan en tenen, em compren coses per a mi, i no per a ells. I els dic que no em comprin res, que ja tinc prou coses. Ella tenia la sensació de tenir molt i que el seus pares no tenien res. Però aquests pares, en qualsevol cas, estan disposats a mirar-se la filla.
 
Hi ha distància entre la vida i l’institut?
Cada vegada més distància. Crec que és un dels grans dilemes: la secundària és un gran desastre, salvades les distàncies, perquè hi ha gent que treballa molt bé.
  
Què falla?
D’entrada que els tutors no tenen l’encàrrec d’ocupar-se dels adolescents, tenen l’encàrrec d’instruir-los. La segona cosa que falla és que com que és difícil justificar la quantitat d’estupideses que han d’aprendre per raons d’instrucció, el sistema no és molesta a descobrir per on passa la vida d’aquests xavals per tornar-la a recuperar. A fer l’esforç de reconèixer on és el món dels adolescents perquè té a veure amb allò que han d’aprendre. Fallen coses greus com el fet de mantenir les assignatures, els professors individuals. No pots globalitzar el coneixement. Anar passant d’una assignatura a l’altra en una època en què qualsevol informació que busquin està sempre globalitzada. Si li afegeixes que la didàctica per aprendre té poc a veure amb com raonen, acaba sent un còctel molt explosiu.

I a això hi ha qui s’hi adapta i qui no.
Alguns no volen i altres no poden. Ahir els preguntava: per què veniu aquí a fer deures? Que no els podeu fer a casa? I suaument deien és que allà no em concentro. I després em venien a conèixer i em deien que el pare no hi és. I no està per aquestes històries. A la seva classe hi deu haver un vint per cent que els passa el mateix.

Quin tant per cent diries que s’adapta a com està estructurat el sistema educatiu a la secundària?
No genera problemes a un cinquanta o a un seixanta per cent.


Quin és el primer canvi que faries als instituts?
El primer és, en qualsevol cas, canviar l’encàrrec: deixar molt clar que es dediquen a acompanyar educativament adolescents que aprenen i que mitjançant l’aprenentatge són educats. Això obliga a canviar bona part del professorat i a carregar-se el currículum. A introduir l’espai de la reflexió, del pensament, de la discussió. I obligar a fer una educació basada en l’experimentació i en el grup.

En la vida?
Sí. Experimentació i descobriment. No nega que hagin d’aprendre una cosa de la qual en trauran profit més endavant. Ningú ha dit que tot hagi de ser entretingut i divertit.


Diries que la majoria de mestres d’instituts tenen vocació?
Tenen una vocació instrumental. Es van posar allà perquè era una sortida. Diria que més enllà del quaranta per cent del professorat de secundària, no trobaríem persones que la seva voluntat sigui ser útil a la vida dels adolescents. Són persones que, en tot cas, volen ensenyar el que consideren que és imprescindible.

Estimen més l’assignatura que ensenyar?
Sí. Vaig aprendre això a la universitat i és importantíssim: el magma la terra i no sé què. I, per tant, ells ho han d’aprendre. I en el millor dels casos ho ensenyaran bé, en el sentit didàctic. I el que és més complicat és com fer que el magma interessi a un adolescent volcànic. És una patata calenta complicada. 

Pennac parla dels mestres que en situacions molt fràgils i dures et poden salvar.
Per això quan he parlat amb mestres no he deixat d'insistir en el fet que vosaltres sóu grans oportunitats a les vides d'aquestes persones. En un moment delicat, tant poden acabar sent útils com espatllant-los, encara que no sigui voluntàriament. Hem de tenir molta cura. Perquè trobar-se un adult o un altre, que reacciona d'una manera o d'una altra, serà clau en la vida d'un adolescent. Especialment, segon, tercer d'ESO és clau perquè trobin adults que se'ls mirin d'una altra manera. I estiguin disposats a suportar la impertinència quotidiana. 


Recordes alguna situació en què sentissis que havies ajudat algun adolescent a no enfonsar-se del tot?
Sí. Recordo un xaval que va acabar a la presó i al cap d'un temps el vaig trobar fent de guàrdia de seguretat amb pistola. Recordo algun xaval de l'heroïna que em deia: Jaume, dius que no em fiqui cavall però la meva mare és alcohòlica i el meu pare ha mort. Surto de la presó i no tinc res a fer. Què vols que faci si no punxar-me? Els vas aguantant, aguantant, aguantant i després trobes que han tirat endavant, s'han casat, tenen empreses. Una cosa sí que està clara: si aquest xaval no hagués tingut aquella oportunitat, possiblement no hauria estat igual. No és que sigui gràcies a tu. No: la teva oportunitat, en aquell moment, va servir per no col·locar-lo en el territori del desastre. Malgrat que estava predestinat a acabar malament, aguantar-lo una sèrie de temps ha permès que trobés un futur diferent. Potser no ha estat una meravella, però com a mínim no està mort, no s'ha continuat destruint.
 
Els seus pares ho deuen tenir present.
L'altre dia, firmant llibres, una senyora gran –sóc terrible per recordar els noms–, gairebé de la meva edat, em va dir: recordes quan? I em recordava que fa uns trenta anys ella estava desesperada pels seus fills i li vaig dir: no et preocupis, que sortirà bé. I ara em confessa: allò que ens deies, que no ens ho crèiem, ha acabat funcionant i ara té quaranta anys i té una criatura. Et trobes amb famílies que en aquell moment no suportaven gaire el discurs de la paciència o de l'esperança, però que finalment et diuen: tenies raó. Allò ha acabat bé.

Ets optimista?

Si no ets optimista almenys has de tenir cert realisme. Actuar de la manera contrària no arregla res, complica les coses. Per tant, com a mínim intenta ser humanista, flexible, comprensiu. Perquè això dóna més possibilitats que acabi bé. La rigidesa, la sanció, l'etiquetatge servirà per algú, però per a la immensa majoria no arregla res.


T'agraden, eh?
A vegades em pregunten: com pots portar quaranta-i-pico d'anys suportant-los? No ho sé. Algun dia m'agafarà un infart per l'acumulació de patiment emocional que he tingut al llarg de la vida. De patir per xavals que patien. He hagut de posar la distància professional necessària per no caure al mateix
caos emocional que ells. Però no he pogut ser un personatge insensible. Perquè a un adolescent li has de demostrar que pateixes pel que està patint ell.

És estimar?
Sí. Una de les coses més divertides que he trobat és quan els adolescents es dediquen a tranquil·litzar-te.

Això passa? 

Sí. Quan els dius: estic preocupat per això que et passa. I et responen: no, no, tranquil.

30 de març 2020

JUGUEM AL CARRER! PARTICIPACIÓ I DINAMITZACIÓ ALS ESPAIS PÚBLI

Juguem al carrer! és el nou projecte de l’AEIRaval, una proposta de participació i dinamització ciutadana on els infants i les seves famílies són els protagonistes. El projecte es dirigeix a adaptar la vida dels espais públics al voltant de la Illa Robadors del Raval, especialment les places Manuel Vàzquez Montalban i Salvador Seguí, per tal d’adaptar-les a les necessitats, expectatives i objectius dels i les habitants del barri, comerciants, establiments i visitants, però especialment dels infants i les seves famílies.

Que passin coses al carrer, que en aquestes els infants i adolescents veïns i veïnes de cada territori en siguin protagonistes i entendre que una millor ciutat per als més petits és una millor ciutat per a tothom. Aquesta és la fonamentació bàsica sobre la que es proposa Juguem al carrer!

El projecte, impulsat per l’AEIRaval i finançat per l’Ajuntament de Barcelona, és la voluntat de crear un espai de coproducció de l’espai públic, del carrer, per part dels infants i adolescents que participen als centres oberts, estimulant actituds d’implicació activa, de diàleg, de debat i acords amb altres agents que es relacionen en aquest mateix entorn (veïns, entitats, equipaments, comerços…).

Juguem al carrer! és un procés comunitari i de construcció de i per a tothom, però també per als infants. Per això, des de els grups d’Infància dels centres oberts de l’AEIRaval, cada dues setmanes els nens i nenes aporten, creen, debaten i treuen l’activitat de la tarda al carrer, per tal de donar encara més vida als espais públics del Raval.

Jocs, activitats esportives i educatives, pensades pels i les protagonistes i dissenyades de manera que respectin també les necessitats i expectatives de totes les persones amb les que es comparteix l’espai. Les famílies s’impliquen participant cada dues setmanes a les activitats proposades, creant un clima familiar, actiu i participatiu d’un Raval de tots i per a tots.
Juguem al carrer! és una proposta de procés participatiu obert, dialogant i recollidor de les diferents veus de l’entorn (veïns, infants, famílies, entitats, comerciants…) de la Illa Robadors que inclou de forma inherent i, alhora, prioritària la perspectiva de l’infant i l’adolescent.
Per aconseguir respostes a la comunitat des de la comunitat, una vegada més l’AEIRaval aposta per la participació i el diàleg amb els grups implicats al projecte, per tal de dissenyar solucions que surtin de totes i tots per a arribar a totes i tots.

29 de març 2020

Els joves i adolescents hostafranquins comptaran amb un nou equipament al carrer Leiva

El nou equipament d'uns 200 metres quadrats i que s'anomenarà "12 @ 16", s'ubicarà als baixos del carrer Leiva número 67 del barri d'Hostafrancs, i obrirà a partir de la tardor de 2018 cada tarda entre les 17 i les 21 hores, i el cap de setmana en funció de la demanda.
A partir de la tardor de l’any vinent, els joves i adolescents hostafranquins comptaran amb un nou espai d’uns 200 metres quadrats. El nou equipament que s’anomenarà “12 @ 16” s’ubicarà als baixos del carrer Leiva número 67 del barri d’Hostafrancs, i obrirà cada tarda, entre les 17 i les 21 hores, i el cap de setmana en funció de la demanda. La resta d’hores restarà obert a altres entitats i col·lectius que necessitin l’espai per reunir-se o treballar.

El Districte de Sants-Montjuïc respon així a les aportacions fetes en el Pla d’Actuació del Districte i a la necessitat dels joves d’aquest barri, que representen un 20% de la població. La regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Laura Pérez, recorda que “els equipaments juvenils ha estat una demanda històrica, i el districte de Sants-Montjuïc està infradotat en equipaments juvenils i d’adolescents”.

L’equipament comptarà amb una sala de trobada, una zona d’acollida, un espai que aculli activitats com el ping-pong o el ball, despatxos i arxius, una sala taller, un espai polivalent per fer deures i on hi haurà taules amb ordinadors, un estudi de gravació i so, i un magatzem per guardar material. “Serà un equipament molt polivalent i flexible, on es pugui combinar l’estudi, el joc i l’oci”, explica Francesc Jiménez, gerent del Districte de Sants-Montjuïc. Les obres d’aquest projecte començaran aquest any i tindran un cost de 552 mil euros.

El veïnat d’Hostafrancs celebra l’obertura d’aquest futur equipament, però “s’estranya que no hi hagi hagut cap procés participatiu per escoltar les necessitats prioritàries que pot cobrir un equipament”, diu Jordi Clausell de l’Associació de Veïns i Veïnes d’Hostafrancs, qui demana que se’ls informi més sobre aquest projecte, “creiem que hi ha hagut una manca d’informació i transparència”, i denuncia que s’opti per una política de fets consumats: “Volem saber si l’equipament encabirà tots els adolescents en general o una tipologia d’adolescents i quines activitats s’hi faran”.

I des de la Federació d’Associacions, Entitats i Comissions d’Hostafrancs, el seu president Josep Espín es mostra “sorprès” al conèixer aquest nou projecte, “no en sabíem res fins que, de sobte, es va anunciar” i “tampoc sabem d’on ha sortit aquesta demanda ni a petició de qui”.

27 de març 2020

Què podeu fer per prevenir?

Com es poden reduir els riscos associats al consum de drogues i disminuir els consums problemàtics.

El consum de drogues, a més de poder generar una addicció, pot comportar problemes de salut, familiars, socials, educatius,...tant en les persones amb dependència a les drogues com en aquelles que en consumeixen sense tenir una addicció.

Cal tenir present que moltes persones no volen deixar de consumir algun tipus de drogues o que durant un temps de la seva vida en consumiran, per això cal desplegar també serveis i intervencions adreçades a disminuir els riscos/danys per la salut que representa el consum de drogues malgrat la persistència d’aquest consum. Aquestes estratègies es denominen reducció de danys o reducció de riscos.

Tot i que estem lluny de saber exactament per què algunes persones prenen drogues i altres no, actualment disposem d'informació sobre alguns dels factors que faciliten que una persona pugui desenvolupar problemes relacionats amb el consum de drogues.
És a dir, no hi ha una causa concreta que ho expliqui. Però poden tenir lloc diverses circumstàncies que afavoreixin o evitin aquest procés:

Factors de risc

Els elements que augmenten la probabilitat que una persona abusi de les drogues es coneixen com a factors de risc. 

Factors socials: com ara el fet de viure en un entorn molt desfavorit
Factors familiars:  com ara la manca de lligams amb la família o el fet que els pares tinguin actituds favorables cap al consum de drogues
Factors escolars: com per exemple, experimentar fracàs escolar
Factors individuals o interpersonals: com ara presentar problemes de conducta de manera precoç i persistent.

Factors de protecció

Alhora, es coneixen alguns factors de protecció que actuen de manera inversa als anteriors: reduint la probabilitat que una persona prengui drogues o presenti problemes per aquesta causa. Alguns factors de protecció són:

la capacitat per pensar de manera crítica,
el fet de tenir una bona adaptació a l'escola,
tenir habilitats per comunicar-se i relacionar-se amb les altres persones,
o el fet d'haver desenvolupat vincles emocionals positius entre els pares i els fills.

Prevenir el consum de drogues (i les drogodependències) comporta reduir els factors de risc i potenciar els factors de protecció. Això no garanteix del tot que una persona no arribi mai a prendre drogues, però ho farà menys probable.

De quines eines disposeu?

La prevenció es pot dur a terme a

Als espais educatius formals com l'escola, i als espais educatius no formals com centres col·lectius específics
A  l’espai familiar
A l’àmbit de lleure
Als espais d’oci nocturn
Dins de la comunitat
Dins dels serveis de salut
A la feina

A més, des de les administracions públiques i organitzacions no governamentals ofereixen diversos programes de prevenció:

Programes de prevenció universal. S'adrecen a grups sencers de la població i arriben a un nombre molt gran de persones. Per exemple, els programes de prevenció de consum de drogues entre els adolescents.
Programes de prevenció selectiva. Es dirigeixen a grups de població amb risc de desenvolupar problemes de drogues, com per exemple, els fills de drogodependents.
Prevenció de prevenció indicada. S'adrecen a persones amb problemes de consum de droga o de conducta.

26 de març 2020

Els crèdits editorials, una mina!

La indústria cinematogràfica, des de fa dècades, considera que una pel·lícula no ha acabat del tot fins a l’últim crèdit, fins que no ha aparegut en pantalla el nom complet del responsable de càtering i els títols de totes les cançons i escenaris, encara que hi hagin sortit només de passada. Són llistes llargues, tècniques, difícils de seguir, però fetes amb cura, i denoten la voluntat que l’espectador s’hi quedi fins al final i poden arribar a ser autèntiques obres d’art.

Entreveiem un moviment similar, tímid i lent, en els crèdits editorials: la voluntat de fer-los cada cop més complets, rigorosos i llegibles ens sembla digna d’aplaudir, i ha de ser també una exigència per part dels lectors. ¿Com pot ser que trobem encara llibres on no aparegui el traductor? Per què moltes editorials fan veure que els correctors no existeixen? Per què no podem saber qui ha sigut el dissenyador i maquetador de llibres multidisciplinaris en què el format és cabdal per al contingut?

Potser el problema és que no som conscients de tot el que podem saber d’una obra mitjançant els crèdits editorials i encara no els tenim prou en compte a l’hora d’escollir un llibre. Avís per a navegants! Mitjançant els crèdits editorials millorarem les nostres tries, perquè...

    Sabrem la llengua original amb què es va escriure un llibre; això ens ajudarà a contextualitzar-lo en la seva cultura i entendre per què els protagonistes mengen brètzels o se’n van de vacances a llocs tan curiosos com Lalandia.

    Esbrinarem si es tracta o no d’una traducció; així podrem valorar els mèrits lingüístics de l’autor i atribuir la seva part d’èxit o de ruïna al traductor i al corrector.

    Descobrirem quin any es va escriure el llibre que tenim entre mans i quin any s’ha traduït o reeditat, i això ens permetrà fer judicis més ponderats sobre com es dibuixen els rols (i les llibertats) de gènere, la convivència de races, com es concep la família, l’escola o l’infant. Així podem ser més o menys condescendents amb els rols de gènere de 'Peter Pan' (escrit el 1904) o amb el colonialisme de 'Babar' (1931-1936), si hi apliquem la perspectiva històrica, i podem elogiar la modernitat dels 'Mumins' (1945-1970).

    Sabrem qui ha sigut el responsable d’integrar tan adequadament imatge i text, de saber trobar la tipografia més escaient a l’obra o el paper més encertat per a la il·lustració i el contingut d’un llibre. 'El Jinete Azul', per exemple, no escatima detalls.

    Resseguirem la traçabilitat del llibre, és a dir, sabrem si es tracta d’una producció de quilòmetre zero o bé d’un llibre molt barat justament perquè ha tingut un cost ecològic molt elevat. Pol·len Edicions, en aquest sentit, és una editorial elogiable, ja que els seus llibres contenen sempre una motxilla ecològica, desglossen els recursos mediambientals que s’han necessitat per publicar l’obra. Molts llibres impresos a l’altra punta de món no resistirien un exercici de transparència com aquest.

    Gaudirem de les picades d’ullet dels autors i editors que, com en el cinema, són cada cop més freqüents. Shaun Tan converteix els crèdits en una història més a 'Contes de la perifèria' (Barbara Fiore); Raig Verd ens fa aquest irònic comentari en alguns dels seus llibres: “Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company o a un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho sempre al contenidor blau de reciclatge de paper”. I, en comptades ocasions, com a 'Dan i Diesel', de Charlotte Hudson i Lindsey Gardiner (RBA, Ediciones Serres), només llegint els crèdits podrem confirmar les nostres sospites sobre el sentit de l’obra.

    I podrem saber també moltes altres coses interessants i curioses: quantes edicions s’han fet de l’obra (i si és minoritària o un èxit global), els òrgans públics o fundacions que han contribuït en l’edició, o les entitats que han participat en el procés d’una manera o altra. És el cas d’ 'Un conte propi', de Pandora Mirabilia, Camila Monasterio i Irene Cuesta (Takatuka), en què els crèdits ens descobriran que Pandora no és el nom d’una única persona sinó d’una cooperativa feminista i interdisciplinar.

Els epígrafs editorials també poden ser bonics i arrodonir la tasca editorial: als d’'El jardí secret', de Viena, sempre es relaciona la data d’impressió de la primera edició de l’obra amb un tret significatiu del seu contingut, o integren de manera enginyosa el número d’ISBN a la contraportada.

Si ens acostumem a mirar els crèdits dels llibres i també els segells editorials i els epígrafs finals d’autors i editors aprendrem a valorar la feina de les editorials i els seus col·laboradors. És una informació més per triar bons llibres, un aprenentatge bàsic per esdevenir bons lectors. L’exigència ha de ser recíproca: els lectors hem de voler saber més i els editors ens han d’explicar més coses sobre el seu procés de treball, i amb un cos de lletra apte per a totes les diòptries!

Mariona Masgrau i Karo Kunde són Professores d’Educació de la Universitat de Girona

25 de març 2020

Quins són els meus drets en matèria de salut, seguretat i higiene a la feina?

Des de IACTA, entitat que gestiona el servei d'assessorament jurídic del CEESC han escrit aquest article sobre drets laborals en matèria de salut, seguretat i higiene.
La situació d'excepcionalitat que patim per causa de l'emergència sanitària pel COVID-19 no pot ser una excusa per suspendre els drets laborals de les persones treballadores. En aquest context, els drets en matèria de seguretat, salut i higiene laboral adquireixen una especial rellevància; i no només per evitar el risc de contagi de treballadors i treballadores, sinó també per evitar el risc d'exposició al virus a les persones usuàries dels serveis, al conjunt de la població i, especialment, a les persones en situació de vulnerabilitat. En aquest sentit, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha publicat una sèrie d'instruccions amb mesures a adoptar pels professionals de tots els serveis d'atenció a les persones en relació amb el CV-19, i que podeu trobar a la pàgina web del Departament.
Però més enllà d'aquestes instruccions de caràcter general i la implementació de les quals queda en mans dels recursos existents a cada servei, els educadors i les educadores socials i, en general, totes les persones treballadores dels serveis socials bàsics i especialitzats que mantenen el seu funcionament i que, per raons òbvies, no poden fer teletreball, han de conèixer les obligacions de les seves ocupadores en matèria de seguretat, salut i higiene laboral, siguin entitats privades o administració pública. Sobretot perquè, en aquest camp, comptar amb la participació i opinió dels treballadors i les treballadores no només és essencial per a l'èxit de les mesures, sinó també una imposició legal d'acord amb el Reial Decret Legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, pel qual s’aprova el text refós sobre la Llei d'infraccions i sancions de l’Ordre Social.
El dret dels treballadors i les treballadores a una adequada política de prevenció de riscos laborals, exigible també a l'Administració Pública, es troba regulat als articles 4.2 d) i 19 de l'Estatut dels Treballadors, a l'article 14.l) de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic i a la LPRL. L'article 14 d'aquesta llei, pedra angular de tot el sistema de prevenció, exigeix que l'ocupador adopti totes les mesures necessàries per a la protecció de la seguretat i salut de les persones treballadores. Així doncs, les administracions públiques i les entitats privades que gestionen serveis socials, han d'adoptar qualsevol mesura necessària.
El deute general de prevenció es concreta en una sèrie d'obligacions exigibles jurídicament; és a dir, l'incompliment de les quals pot donar lloc a responsabilitats, d'acord amb el que estableix la mateixa LPRL i el Reial Decret Legislatiu 5/2000, de 4 d'agost, pel qual s'aprova el text refós sobre la Llei d'infraccions i sancions de l'Ordre Social. En termes generals, aquestes obligacions inclouen:
  1. Fer una correcta avaluació de riscos associats al lloc de treball.
  2. Planificar les activitats preventives (sistematitzar les actuacions, designar personal responsable de la seva implantació i procurar una dotació de recursos humans i materials).
  3. Informar, consultar i formar els treballadors i treballadores, garantint la seva participació en les mesures de prevenció.
  4. Actuar en casos d'emergència i de risc greu i imminent, paralitzant, si escau, l'activitat (aquest dret, regulat a l’article 21 de la LPRL també pot ser accionat per les persones treballadores a través de la representació legal dels treballadors o dels delegats de prevenció).
  5. Obligacions en matèria de vigilància de la salut de treballadors i treballadores.
  6. Obligacions de documentació.
  7. Coordinació d'activitats entre empreses que concorren en un mateix centre de treball.
  8. Protecció de treballadors especialment sensibles. En qualsevol cas, aquestes obligacions específiques no esgoten el deute de seguretat de les empreses ocupadores, és a dir, no constitueixen una llista tancada, precisament perquè l’ocupador ha d’adoptar qualsevol mesura necessària.
Com hem assenyalat, el Departament d'Afers Socials i Famílies ha publicat una sèrie de mesures de prevenció i protecció, aplicables als diferents tipus de serveis. Ara bé, a través dels serveis de prevenció de riscos laborals, aquestes s'han d'adaptar a la realitat de cada centre de treball que, a més a més, ha de comptar amb els mitjans i recursos per poder implementar-les. Si parlem de serveis gestionats per entitats privades, seran els serveis de prevenció d’aquestes (propis o externs) els que hauran de facilitar els protocols adaptats; els quals s'hauran d’implementar amb la participació del Comitè de Seguretat i Salut o dels delegats o delegades de prevenció o de personal de cada centre de treball. En aquest sentit, el Ministeri de Sanitat ha publicat una guia d’actuació per als serveis de prevenció amb les diferents situacions de risc de contagi i els Equip de Protecció Individual (EPI) necessaris amb relació a la situació de risc dels diferents sectors d’activitat i el lloc de feina dels treballadors i les treballadores. També recomanem la lectura de les Recomanacions per a empreses i persones treballadores sobre actuacions vinculades a les situacions que es puguin produir per l’efecte del coronavirus SARS-CoV-2 publicades pel Consell General de Relacions Laborals.

Infants, llibres i drets

Coincidint amb el Dia Universal dels Drets dels Infants, AIC i Boolino presenten una llista conjunta de recomanacions de llibre infantil i juvenil.

Amnistia Internacional Catalunya i Boolino han elaborat conjuntament una llista amb recomanacions de llibres infantils i juvenils http://www.boolino.es/micros/descarga/176/ amb motiu del Dia Universal pels Drets de la Infància, que es commemora aquest diumenge, 20 de novembre.

L'organització de drets humans rebrà un donatiu de 0,5 € per la venda d'aquests llibres des de la plataforma Boolino.

Els llibres que conformen la tria transmeten valors i afavoreixen la reflexió, educació i sensibilització sobre els drets de nens i nenes. En la vintena de llibres seleccionats trobem temàtiques com el racisme, la diversitat, els efectes de la guerra, els drets de les nenes o el treball infantil.

L'ONU celebra el Dia Universal pels Drets de la Infància cada 20 de novembre per commemorar l'aprovació de la Declaració dels Drets del Nen (1959) i de la Convenció sobre els Drets de l'Infant (1989).

Boolino és el BookAdvisor per a nens i joves lectors que incorpora en una única plataforma recomanacions de lectura, eines de foment lector i consells que permeten als usuaris triar els millors llibres. En cinc anys i amb més de 164.000 usuaris actius, s'ha consolidat com un lloc ideal per a famílies, professorat i experts que volen trobar llibres infantils i juvenils per fomentar una societat lectora.

24 de març 2020

Amnistia Internacional i Boolino s'alien pels drets dels infants

Amnistia Internacional Catalunya i Boolino sortegen 30 llibres sobre drets humans i drets de la infància.

Amnistia Internacional Catalunya i la plataforma de literatura infantil Boolino han ideat un sorteig que té com a objectiu promoure els drets dels infants.

Les persones que s'apuntin a la promoció des del web http://boolino.es/amnistia abans del 17 de juliol participaran en el sorteig i podran emportar-se un dels 30 contes inclosos en una llista de recomanacions sobre drets humans i drets de la infància elaborada per Amnistia Internacional.

La selecció de llibres i contes https://www.boolino.es/es/itinerarios/amnistia-internacional-los-derechos-de-la-infancia/ elaborada per Amnistia aplega 30 obres que promouen, eduquen i sensibilitzen sobre els drets de nens i nenes i desperten un esperit crític i actiu. Hi trobem temes com el racisme, la diversitat, els efectes de la guerra, els drets de les nenes o el treball infantil.

L'organització de drets humans rep un donatiu de 0,5 €  per la venda de qualsevol d'aquests llibres des de la plataforma Boolino, el BookAdvisor per a nens i joves lectors que incorpora en una única plataforma recomanacions de lectura, eines de foment lector i consells que permeten als usuaris triar els millors llibres.

23 de març 2020

Marató virtual contra el confinament

Un grup de mestres organitzen una marató virtual d'activitats

Un grup de docents de tots els racons d'Espanya han impulsat el Claustre d'Instagram es queda a casa #claustrodeigsequedaencasa, un esdeveniment lúdic via streaming per ajudar les famílies a sobreviure al confinament.

L'esdeveniment, que es desenvoluparà íntegrament a través de directes en els comptes dels diferents perfils a Instagram, tindrà lloc aquest cap de setmana. A més, segons els organitzadors, "la idea és seguir repetint el festival mentre duri la quarantena, incloent-hi noves temàtiques i activitats".

Aquesta és la segona vegada que organitzen el festival, després que la setmana passada fessin el primer claustre virtual amb molt bona acollida per part dels seus seguidors. Milers d'usuaris es van connectar al taller sobre com crear el teu propi joc de taula o al del contacontes en anglès, entre d'altres.

Activitats per dissabte 21 de març
El públic podrà seguir les diferents activitats i tallers a través dels perfils dels docents organitzadors, concretament a directes d'Instagram. Contacontes, jocs, manualitats amb materials quotidians i interessants xerrades dirigides a facilitar la gestió emocional durant aquestes jornades de confinament.

Activitats per diumenge 22
El funcionament és molt senzill. Cada docent farà un directe des del seu propi perfil d'Instagram a una hora establerta (podeu consultar els horaris en aquesta mateixa notícia) i tindrà una durada d'entre 30 i 60 minuts en funció de l'activitat. El públic podrà anar saltant de perfil a perfil per anar coneixent les propostes que tinguin preparades.

Alguns dels perfils participants són:

@2profesenapuros

@ Tarrodeidiomas

@la_profe_raquel

@classclassyesyes

@thebigbagteacher

@adventuresinclass

Reptes en l'atenció a la infància

El síndic insta a impulsar polítiques d’infància que superin l’estancament dels anys de la crisi.

Coincidint, ahir, amb el Dia Internacional dels Drets dels Infants, el síndic de greuges, Rafael Ribó, i l’adjunta per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència, Maria Jesús Larios, han instat les administracions públiques a donar un nou impuls a les polítiques d'infància amb vista a l'any 2019, per corregir els principals dèficits existents. També han recomanat que es restitueixin mesures positives suprimides arran de les restriccions pressupostàries i es recuperin els nivells d'inversió en polítiques d'infància previs a la crisi econòmica.

    L’informe incideix en vuit àmbits prioritaris: sistema protector, educació, pobresa, salut, lleure, abusos sexuals, igualtat i la condició dels infants com a subjectes de dret
El síndic i l’adjunta d’infància van lliurar ahir al president del Parlament, Roger Torrent, l’Informe anual sobre els drets de l’infant 2018, en què incideixen en vuit prioritats fonamentals.

Repensar el sistema protector per garantir la protecció més adequada.
Segons dades de setembre del 2018, aproximadament 600 infants tutelats, el 7% del total, estaven en un recurs diferent del més adequat, d’acord amb la proposta tècnica feta. Des de l'any 2016, no hi ha una millora significativa del nombre d'infants tutelats pendents de família aliena, prop de 500, tot i que sí que s'ha reduït lleugerament el nombre d'infants pendents de CRAE o CREI.

Les principals recomanacions pel que fa al sistema protector són la promoció de l'acolliment familiar, la millora de l'acompanyament dels infants tutelats, i la millora i la diversificació dels recursos.

Educació: millora del finançament per fer el sistema educatiu més equitatiu i inclusiu
El síndic ha reiterat una de les seves prioritats en l’àmbit educatiu: la lluita contra la segregació escolar, amb la signatura d’un pacte nacional subscrit pel departament d’Ensenyament i la resta d’agents de la comunitat educativa abans de finalitzar l'any 2018. Un dels àmbits d'actuació que preveu el pacte és aprovar un nou decret d'admissió d'alumnat que substitueixi el del 2007 i que ampliï els instruments disponibles per combatre la segregació escolar.

En l’àmbit educatiu, destaca el Pacte contra la segregació

Més enllà del pacte, el síndic demana una millora del finançament de l’educació per garantir més recursos i una millor atenció envers els infants, centres i municipis amb més necessitats educatives. En aquest sentit, posa l’accent en la necessitat de millorar la dotació de recursos als centres amb més complexitat educativa i donar un nou impuls a les polítiques de beques.

També recorda que per desplegar el decret d’inclusió escolar cal garantir recursos addicionals del sistema.

Lleure educatiu: Ajuts econòmics per accedir a les activitats de lleure.
Entre les recomanacions per promoure el dret d’accés al lleure destaca la de convocar els ajuts per fomentar l'accés de l'alumnat a les activitats extraescolars en igualtat d'oportunitats (art. 50.3 i 202 de la LEC), i també la de promoure plans locals de dinamització del lleure educatiu, especialment en municipis amb entorns socials desfavorits.
Monogràficament, s’analitza la dificultat de determinats centres, especialment amb una alta complexitat, per organitzar colònies escolars i que hi participi tot l’alumnat.

Pobresa infantil: consolidació de les polítiques de renda a les famílies amb infants.

En els últims anys, el síndic ha destacat que la millora de la conjuntura macroeconòmica no ha comportat, com a mínim per ara, una millora dels indicadors de risc de pobresa a Catalunya. La pobresa infantil continua sent un fenomen amb caràcter estructural que afecta més del 25% dels infants, mentre que la privació material severa afecta prop del 7% dels infants.

    La pobresa infantil continua sent un fenomen amb caràcter estructural que afecta més del 25% dels infants

En aquest sentit, recomana que s’adoptin mesures per revertir les regressions en les polítiques per combatre la pobresa, com ara la recuperació de l’ajut 0-3, i millorar la configuració de la renda garantida de ciutadania, de manera que discrimini positivament les famílies amb infants a càrrec, la qual cosa no passa amb el disseny actual.
Un aspecte analitzat monogràficament és la situació en què es poden trobar els joves extutelats quan finalitza la prestació per a aquests joves, als 21 anys, i no poden accedir a la renda garantida fins als 23 anys.

Prevenció i tractament de l’abús sexual infantil.
La creació d’un servei d’atenció especialitzada als infants víctimes d’abús està pendent de desplegament.

Els dos serveis d'atenció especialitzada als infants i adolescents víctimes d'abús sexual que hi ha actualment, la Unitat Funcional d'Abusos a Menors de l'Hospital de Sant Joan de Déu i la Unitat de Pediatria Social de l'Hospital Germans Trias i Pujol - Can Ruti, no estan finançats públicament, no estan territorialitzats i desenvolupen una intervenció de caràcter eminentment sanitari, sense garantir una atenció integral. En aquest sentit, el síndic ha destacat els dèficits en la provisió d'unitats multidisciplinàries de diagnòstic d'abús sexual, i també la falta de serveis públics especialitzats per assegurar la recuperació dels infants que n'han sigut víctimes.

Salut: el tractament preferencial de l’infant i la igualtat d’oportunitats.
Pel que fa a les llistes d'espera, convé destacar que, en relació amb l'any anterior, en data d'agost del 2018 s'ha mantingut relativament estable el nombre d'infants que estan en espera de consultes externes o d'intervencions quirúrgiques, tot i que ha augmentat el nombre d'infants en espera de proves diagnòstiques (en un 15,3%). En valors relatius, en canvi, encara que de manera poc significativa, la presència d'infants en les llistes d'espera ha millorat en comparació amb la resta de població.

    Es destaca com a element positiu el reforç de la xarxa d’assistència a la salut mental infantil

Polítiques de gènere i igualtat.
El síndic també ha demanat al departament d'Ensenyament que elabori un pla que aposti de manera rigorosa per fer efectiva la coeducació dins de les aules. En aquest sentit, cal promoure l'adopció de mesures preventives als centres educatius que facilitin la creació d'un clima de convivència positiu a l'aula entre nois i noies, i que promoguin les intervencions educatives davant de situacions de discriminació o de desigualtat. També ha demanat el desplegament de la llei LGTBI, l’ús del llenguatge transversal a les escoles i la implementació de l’educació afectivo-sexual en el currículum escolar.

Conscienciació social i garantia que els infants són subjectes de drets.
El desenvolupament de mesures per promoure una conscienciació social més gran del fet que els infants són subjectes de dret és un altre àmbit destacat com a prioritari. Un dels exemples exposats és la falta de reconeixement suficient del dret de vaga dels estudiants, tema sobre el qual el síndic ha rebut diverses queixes i consultes. El síndic considera que el dret d'adoptar decisions col·lectives respecte de l'assistència a classe és un dret que l'alumnat té reconegut sense restriccions, i el seu exercici no hauria d'estar supeditat a la voluntat de les famílies.

Monogràficament, s’analitzen situacions de discriminació d’adolescents per raó de l’origen en l’àmbit de l’oci nocturn i les mesures per combatre-ho.

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...