29 d’agost 2019

La mentira como enfermedad: así es la vida de un mitómano

La mitomanía es un trastorno del comportamiento; las personas que lo sufren únicamente saben decir embustes.


Ilustración de un mentiroso. Raúl Arias

Laura estaba harta de que Manolo no dijese la verdad. Le engañaba sobre cualquier nimiedad: lo que le apetecía comer, sus películas favoritas, la hora a la que se acostaba, la hora a la que se levantaba, cuántos cubatas tomó la noche anterior...Lo hacía con una naturalidad pasmosa, parecía un profesional de la mentira, pero en realidad era un enfermo mental, un mitómano

La mitomanía es un trastorno del comportamiento. La persona que lo padece es adicta a mentir. El psicólogo Juan Moisés de la Serna, que ha tratado a varias personas con este problema, considera que "el mitómano busca con sus engaños la aceptación de los demás. Compensar sus bajos niveles de autoestima"

Pero no cualquier embustero es un mitómano. "El mitómano no tiene un plan, no va buscando nada a medio o largo plazo más que la admiración inmediata. La clave para detectarles es descifrar la intencionalidad de sus bulos", explica de la Serna. Aún no se ha determinado con exactitud el origen de la enfermedad. 

"No se ha encontrado ningún gen relacionado con la mentira, por lo tanto, no se puede decir que se nazca con ello. Aunque es cierto que existen condicionantes en la niñez que pueden facilitar su aparición, especialmente la baja autoestima", señala de la Serna. 

La mentira también está ligada a varias enfermedades mentales como la demencia, el trastorno límite de la personalidad, el trastorno antisocial o el trastorno bipolar.

¿Existe cura? 

Según el psicólogo la mitomanía es un trastorno curable. El primer paso es convencer al paciente de que tiene un problema psicológico y que necesita someterse a terapia. "Al igual que sucede con cualquier adicción, si la persona no quiere curarse, sucederá como con el tabaco, que lo dejas durante un tiempo, y luego recaes". 

De la Serna reconoce que no todos los profesionales de la salud consideran que la mitomanía tenga solución clínica. Muchos mienten en la propia terapia, haciéndose pasar por sanos, lo que dificulta trabajar con ellos. Muchos también dejan de acudir a las sesiones poniendo excusas a sus parejas o familiares como "el doctor me ha dicho que ya estoy bueno" o "me han dicho que es algo pasajero que se cura con reposo". La terapia más utilizada para este tipo de pacientes es la cognitivo-conductual. 

El psicólogo nos cuenta cómo funciona. "Se utiliza para trabajar el aspecto de la autoestima, reforzándola y enseñando a la persona a valorarse tal y como es. Busca reducir el número de veces que se miente al día". Por su consulta han pasado mitómanos con circunstancias muy dispares. Pero casi todos eran traídos a la fuerza: o por sus parejas o por sus familiares. Incluso en algunos casos la persona sana llega a chantajear a su cónyuge mitómano, amenazándole con el divorcio si no asiste a terapia. "Es muy difícil que estas personas reconozcan su problema. Incluso cuando es descubierto hace todo lo posible por evadir la situación", asegura. 

Así le sucedió al ciudadano estadounidense Ferdinand Demara, conocido popularmente como El gran impostor, cuando se descubrió en la década de los 50 que durante años había suplantado la personalidad de varias personas, haciéndose pasar por monje, soldado, marinero, doctor en psicología, doctor en zoología y sheriff. Un currículum interminable e impoluto para alguien que ni siquiera tenía el graduado escolar. El drama de la mitomanía reside en el círculo vicioso que se produce. "Por esa razón, suelen ser personas que acaban solas, rechazadas por familiares y amigos cansados de su comportamiento", asevera el psicólogo.

En los casos más graves, al mitómano le acaba sucediendo lo que a Don Quijote. Se cree sus mentiras, inventa un mundo alternativo donde es el héroe, todos le quieren, y aborrece el mundo real, del que se aleja más y más cada día, hasta que se hace casi imposible regresar.


JuliLluis
Hay gente tan adicta a la mentira q para ellos significa una "forma de vivir". Aunque los hay, q su sobredosis en engaños es tan excesiva y evidente, q quedan relegados por la sociedad. Los únicos q supuestamente escapan al castigo ajeno y al suyo propio son los políticos. Dominan a la perfección el  inventarse lo q jamás cumplirán, falsean, fantasean, etc. etc. hasta hacer d ello su "trabajo" habitual. De hecho elevan sus mentiras a la "categoría de arte". Un político es "imprescindible" q mienta cuanto más mejor, d lo contrario no podría ni tendría sentido ser político. Son mentirosos inteligentes, pícaros o vaya usted a saber y lo suficientemente capaces d ir por el mundo, cmo personas honradas, sin q nadie se percate de su doble lenguaje. (Las "improvisaciones" salen mucho mejor cuando se las prepara previamente). Menos mal q frente al mentiroso existe un mundo que vive en situación de "ojo avizor", por lo que salvo excepciones, el mentiroso muere muchas veces antes de morir...

Bo De
Si los padres de Nadia se hubieran limitado a decir que sus cuidados tienen un elevado coste, hubieran obtenido el mismo apoyo. Desde el momento en que aparece una mentira en su relato, debemos suponer que el engaño tenia una finalidad oculta, como el beneficio de los padres, algo que de no mentir no seria la conclusión. Ahora, se ven las incongruencias en su relato, pero la mentira tuvo su efecto, no porque fuera invisible, sino por el interés de personas en lucir sensibles y preocupadas, en criticar la sanidad, en promover la ley de la dependencia o criticar la gobierno. La mentirosa del pegamento fue creída en un principio, por el interés que rodea la violencia de genero. Que después de esa mentira, se siga buscando la verdad en sus declaraciones anteriores va contra el sentido común, porque solo podemos determinar que la fuente no es fiable y creerla es demostrar el interés personal en que fuera verdad..


24 d’agost 2019

Més articles interessants

Estratègies per ensenyar com a Finlàndia per Trinitat Gilbert

El sistema educatiu finlandès és un referent mundial. Promou el benestar de l’alumne a l’aula, un factor que s’aprèn amb pràctiques concretes que recull el llibre ‘Ensenyar com a Finlàndia’ (Viena Edicions)

El professor nord-americà Timothy D. Walker assegura que el sistema educatiu finlandès valora la felicitat per sobre de l’èxit de l’alumnat.Promou un ensenyament i un aprenentatge feliços”, escriu al llibre 'Ensenyar com a Finlàndia. 33 estratègies senzilles per aconseguir la felicitat a les aules', de l’editorial Viena.

Per a Walker, el fet és remarcable. Ell havia treballat com a professor als Estats Units i sap que l’èxit era el motor de les escoles i famílies nord-americanes. La diferència entre un fet (l’èxit) i l’altre (la felicitat) és el que ha comportat que l’escola finlandesa sigui referent per a tot el món, segons l’autor. D’aquí, doncs, les jornades escolars curtes, la poca càrrega de deures i la poca avaluació convencional de l’escola a Finlàndia. Però també moltes altres estratègies, que l’autor revela després d’haver-hi treballat i també d’haver investigat i entrevistat escoles i altres professors.

Expliquem 7 de les 33 estratègies que descriu Walker al seu llibre 'Ensenyar com a Finlàndia'.

1. PAUSES FREQÜENTS

Els alumnes finlandesos tenen pauses d’un quart d’hora cada quaranta-cinc minuts de classe. Durant aquests quinze minuts els alumnes fins i tot poden sortir al pati. “La meva conclusió és que manté la concentració dels alumnes perquè el cervell es refresca”, diu D. Walker, que ho ha comprovat (i ha donat la raó als seus companys finlandesos) després d’haver intentat aplicar el que ell feia com a professor normalment a EUA: fer classes seguides durant segments més llargs. “Al principi de ser a Finlàndia, em pensava que els professors eren molt tous, i per això feien tantes pauses”.

2. PROMOURE L’ACTIVITAT FÍSICA

Quan el professor D. Walker recomana promoure l’activitat física no es refereix només a l’esbarjo ni a les classes d’educació física. “A l’hora de classe també s’ha de promoure”. L’escola finlandesa ha impulsat el projecte Escoles en Moviment, perquè els alumnes estiguin més actius durant les classes, “com ara oferir-los energitzadors, que són petites pauses per alçar-se, deixar-los acabar les feines a peu dret i substituir les cadires convencionals per pilotes de fer exercici, perquè els alumnes puguin anar saltant mentre aprenen”.

Altres maneres pràctiques d’incorporar el moviment a classe es poden posar en pràctica amb la lectura en veu alta. “Si tens un curs de primària i els llegeixes un llibre en veu alta, pots demanar als alumnes que s’alcin i representin alguna petita part del text”, diu l’autor. “Per a alumnes més grans, potser es podrien fer debats a peu dret. I per assegurar-se que es mantenen drets, podeu moure entre tots les cadires i les taules cap a un costat, mentre els expliques el tema que han de tractar”.

3. SIMPLIFICACIÓ DELS ESPAIS D’APRENENTATGE

És un suggeriment del professor que es basa en diversos estudis. “Els alumnes es distreuen més per l’entorn visual, passen més temps sense fer la feina indicada i demostren menys adquisició de coneixements quan les parets estan molt decorades que quan no hi ha decoracions”. En l’estudi que destaca el professor s’indica que els alumnes de sisè curs sí que són capaços d’ignorar els estímuls irrellevants més fàcilment que els de preescolar.
Així doncs, “la idea que tenir treballs a les parets és símbol d’un bon aprenentatge és una mica simple, francament, perquè, si per fer-ho s’ha de dedicar molta part de la classe a la decoració de les parets, l’aula pot quedar impressionant, però si en gratem la superfície sospito que trobarem una manca d’aprenentatge significatiu durant la jornada escolar”, escriu al llibre.

Finlàndia, al ‘top’ del rànquing PISA

El 2000, el 2003 i el 2006 l’ensenyament finlandès ha sigut el primer segons els informes PISA (programa internacional per a l’avaluació dels estudiants), que valorava el nivell en matemàtiques, ciència i lectura, com explica la catedràtica de la Facultat d’Educació Maria Rosa Buxarrais.

4. LLUM I TEMPERATURA IDEALS

Per rendir millor, els alumnes han d’estar exposats a llum natural, per això “cal minimitzar la il·luminació artificial de l’aula”. A més, la temperatura òptima per aprendre és d’entre els 20º i els 23º, “per tant, tot i que obrir les finestres de la classe durant l’hivern pot millorar la qualitat de l’aire, la disminució de la temperatura també pot anar en detriment del rendiment acadèmic”.

5. QUE HI HAGI PAU

Per aconseguir pau dins de l’aula, el professor D. Walker proposa, a principi de curs, crear normes, les normes de l’aula. “El procés és ben simple: normalment, la primera o segona setmana de classe demano que em donin idees per crear unes expectatives comunes i després els guio perquè escriguin una llista (normalment) llarga de normes per a pocs preceptes globals. És típic que les normes acabin resumint-se en tres coses: respecta’t a tu mateix, respecta els altres i respecta l’entorn”.

Una altra norma, juntament amb aquestes tres, és el mesurador de soroll:L’aula pot tenir el seu propi mesurador de soroll fet pels alumnes, en un lloc ben visible al davant de la classe, on tant els professors com els alumnes es puguin adreçar regularment per indicar el nivell de soroll que hi ha”.

6. CELEBRAR L’APRENENTATGE DE LES CRIATURES

Hi ha diverses maneres d’aconseguir-ho, com ara reservar uns quants minuts, al final d’una classe d’escriptura, perquè alguns alumnes llegeixin els seus textos (siguin contes o poemes) en veu alta.
O bé es pot dedicar una tarda, fora d’horari escolar i oberta a famílies i els altres cursos, a exposar les feines escolars.Per celebrar l’aprenentatge també es pot fer un blog de classe, una iniciativa que penso que és adequada per als més grans, que ja tenen la possibilitat de publicar conjuntament amb el professor”.

7. FER PINYA ENTRE ELS ALUMNES GRANS I ELS PETITS

És el sistema conegut d’apadrinament, que “és una tradició que fomenta molt el sentiment de pertinença a l’escola”, malgrat que “no és una pràctica gaire estesa a Finlàndia”. A la pràctica és que els alumnes de cursos superiors poden ser padrins d’alumnes de cursos inferiors, i poden ajudar-los a llegir en veu alta, per exemple. Per als alumnes més petits, els grans són un referent. Per als grans, la motivació és ajudar en el camí escolar als alumnes més petits del centre.

Per què Finlàndia és el referent?

1.  L’escola finlandesa ha eliminat la separació entre primària i secundària i ha fet una etapa integradora fins als 16 anys, explica el professor de la Universitat de Barcelona Enric Prats.
2.  Ha reforçat el model de gestió local, en què els poders municipals i l’escola tenen un marge de decisió molt ampli: “Decideixen el currículum i la contractació de professorat”, diu Prats.
3.  Tenen molta importància curricular l’anglès i les activitats manuals ( crafts ), que permeten l’adquisició d’altres aprenentatges. A tot plegat cal afegir-hi el fet que l’escola comença als 7 anys (ara està previst que sigui als 6 anys). Fins a aquesta edat, “no hi ha aprenentatges formals de lectoescriptura ni numèrics, per exemple”, exposa Prats.
4.  No han tocat la llei educativa des del 1978, basada en una del 1958. “Aquesta llei dona molta autonomia als municipis i a les escoles, que treballen per ser competitives. Només el 25% o el 30% del currículum el determina l’estat (no com aquí, que hi ha un excés de regulació)”, afirma el professor Xavier Ureta.
5.  Els mestres estan molt considerats socialment: és de les professions més ben considerades. Ara bé, “el seu magisteri dura 5 anys i han de passar 2 proves duríssimes (especialment en els aspectes personals i emocionals dels mateixos mestres) per poder exercir”, continua explicant Ureta.
6.  Per acabar, i fent comparacions, “la societat finlandesa i la catalana són molt diferents, per tant, en aspectes com el sentit de la responsabilitat, de l’esforç o altres aspectes culturals tenim molta feina a fer”, conclou Xavier Ureta.

          Millorar l'atenció pel psicòleg Bernat Coll

Un vell enemic de l'estudi és el televisor, amb el seu renou de fons perenne dins les cases

Un dels principals motius de queixa dels pares i una de les fonts de consulta als professionals de la psicologia educativa és com poden fer que els seus fills prestin mes atenció a casa, sobretot durant les tasques escolars.

"Es despista amb qualsevol cosa", "Passa una mosca volant i ja no hi és", "Tot el temps s'aixeca per anar al bany", " Sempre té gana i vol berenar quan ha d'estudiar"… Són un petit exemple de moltes de les queixes de pares de nens que potser tenen un problema d'atenció diagnosticat, però també les podem sentir en altres que en principi no presenten cap trastorn.

La manca d'atenció és un grans mals del nostre temps
I és que la manca d'atenció és un grans mals del nostre temps. És l'època dels telèfons mòbils, amb les seves constants notificacions i interrupcions; dels ordinadors amb internet, que ens faciliten molt la tasca i l'accés a una quantitat immensa d'informació però sovint en paguem el peatge de caure dins la multitasca; i, per acabar, un vell conegut i enemic de l'estudi és el televisor, que està encès perennement amb el seu renou de fons dins les cases. Amb tot aquest arsenal de potencials distractors és cada vegada més difícil prestar atenció de manera plena quan esdevé necessari i més quan ens enfrontem a tasques tan poc atractives com l'estudi.

Però, que és realment la capacitat d'atenció?

Primerament, cal distingir entre la capacitat d'atenció selectiva i la sostinguda.

L'atenció selectiva, també anomenada 'atenció focalitzada', fa referència a la capacitat d'un organisme de focalitzar la ment en un estímul o tasca en concret, tot i la presència d'altres estímuls ambientals. En altres paraules, és quan una persona dona preferència a determinats estímuls i és capaç d'atendre els estímuls rellevants i inhibir els distractors. La seva funció és essencial a causa de la limitació de la capacitat d'atenció. Per exemplificar-ho, pots imaginar que tens una prestatgeria plena de sabates i que, com que vas a córrer amb uns amics, necessites les sabates de 'running'. A l'hora de buscar el calçat que has de posar-te, aquesta tasca requereix atenció selectiva, de manera que centres l'atenció en les vambes per trobar-les i usar-les.

L'atenció sostinguda es defineix com la capacitat per mantenir el focus atencional en una activitat o estímul durant un llarg període de temps. És a dir, l'atenció sostinguda és el que ens permet centrar-nos en una activitat durant el temps necessari per dur-la a terme, fins i tot malgrat la presència de distraccions. Sol dividir-se en vigilància (detectar l'aparició d'un estímul) i concentració (fixar l'atenció en un estímul o activitat).

Estratègies

Primerament, hem d'aconseguir una bona adequació ambiental i un control d'estímuls.

És impossible no despistar-se en una habitació atapeïda de pòsters, joguets, ordinadors i televisions a l'abast o estudiar en ambients poc propicis com pot ser la sala d'estar, on tothom passeja, fa renou o mira la televisió. Cal buscar un lloc amb la mínima quantitat d'estímuls distractors possible. Taula neta i amb el material indispensable.

Per concentrar-se cal aconseguir una bona adequació ambiental i un control d'estímuls

Aquí teniu eines per facilitar la concentració dels nens:

Fora mòbils i ordinadors:apagar el mòbil i posar-lo fora de l'abast és bàsic per evitar interrupcions, així com evitar l'ús de l'ordinador 'per estudiar' quan no sigui estrictament necessari, com per exemple per fer un treball.

Horari fix i esbarjo en acabar:establir un horari fix per estudiar i que, preferentment, estigui encaminat a fer els deures i estudiar al més aviat possible. És preferible evitar començar les tasques a darrera hora de la tarda, quan ja estan cansats de les activitats extraescolars. Se'ls pot permetre un descans i berenar abans d'estudiar, sobretot si tenen jornada partida i acaben a les cinc, però no és convenient que aquest descans s'allargui més d'una hora i se'ls deixi jugar a videojocs o a l'ordinador abans de començar. Val més deixar els premis i l'esbarjo per quan acabin.

Tècnica del rellotge:és molt beneficiós usar el cronòmetre per estudiar i fer els deures. Es pot començar per períodes curts de 20 o 25 minuts i anar augmentant cinc minuts cada setmana. Els descansos poden ser de 10 minuts, també cronometrats, i allargar-los fins als 15 si arriben a estudiar 45 minuts seguits. La norma principal és que mentre el cronòmetre està en marxa els pares se'n van i no es poden aixecar, ni berenar, ni anar al bany. Els dubtes també els resoldrem al final del temps. Així, fomentem que siguin independents i no depenguin de l'ajuda constant. D'aquesta manera, entrenarem la capacitat d'atenció sostinguda i fomentarem l'autocontrol atencional, que molt sovint recau en vosaltres.

Activitats i jocs: una manera més lúdica i agradable d'entrenar la capacitat d'atenció selectiva i sostinguda es pot fer a través de jocs i activitats que requereixin un esforç mental sostingut.

Laberints
Sopes de lletres
Sudokus
Els llibres 'Buscant en Wally'
Activitats de buscar les diferències
Aplicacions per a tauleta: 'Busca las letras', 'TDAH trainer', 'Diferencias', 'Find it match it', 'My mosaic', 'Simetria'.
Jocs educatius: 'Memoryteca'

Referències



WhatsApp, apps i videojocs per combatre patologies psicològiques juvenils 

La utilització de les TIC aconsegueix disminuir símptomes clínics d'ansietat i depressió

Aplicacions, programes en línia, videojocs, pàgines web i fins i tot el WhatsApp i el Telegram s’han convertit en els nous aliats per ajudar a combatre patologies psicològiques que afecten infants i adolescents, com l’ansietat, els problemes d’atenció a l’aula i la prevenció de l’assetjament escolar. "Cada cop els metges i altres professionals de la salut estan més oberts a l’ús dels recursos tecnològics com a complement o suport en l’atenció als pacients", explica Noemí Guillamón, directora del màster universitari de psicologia infantil i juvenil, que es va començar a impartir a l’octubre a la UOC.

De fet, la mateixa xarxa pública utilitza cada cop més les TIC per a recomanacions o prescripcions mèdiques. Un exemple és el programa Darweb, adreçat a infants amb dolor abdominal recurrent i els seus pares. Segons Guillamón, aquests recursos no es limiten a portals o aplicacions, sinó que també inclouen xarxes socials que es fan servir diàriament. "Per exemple, per a molts adolescents el WhatsApp és un mitjà de comunicació sovint més utilitzat que el cara a cara. Hi ha molts joves que enmig d’una teràpia es cohibeixen, però que després tenen més facilitat per explicar com se senten per mitjà del mòbil", concreta.

Primers resultats

Els pocs estudis que hi ha sobre els beneficis de les TIC en aquests infants apunten que milloren els problemes: "Mostren una disminució dels símptomesclínics d'ansietat i depressiói de la conducta, l’autoestima i les cognicions. També destaquen la satisfacció dels usuaris i dels seus pares. Alhora, però, alerten de l’alta taxa d’abandonament del programa", concreta Montse Martínez, professora del grau de psicologia de la UOC i del màster de psicologia infantil i juvenil.

Entre les patologies en les quals s’apliquen aquests programes hi ha l’ansietat, la depressió, les dificultats d’atenció, els problemes de comportament a l’aula i la prevenció de l’assetjament escolar, del ciberassetjament i del suïcidi. Són programes adreçats a infants amb trastorns del desenvolupament o programes per a la millora de les emocions i les habilitats socials.

Recomanables a partir dels 10 anys

A quina edat el pacient pot començar a utilitzar aquestes eines? Segons la professora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació Aida Aguilera, n’hi ha que es poden aplicar "en edats molt primerenques", com l’Abc Kit, pensat per a nens de fins a 5 anys i que inclou exercicis per aprendre les lletres, o el programa Adiós Enfados, adreçat a infants a partir de 4 anys i que es fa servir per ajudar-los a controlar la ràbia. "Tot i això s’aconsella que els recursos tecnològics relacionats amb dificultats de salut mental, com ara l’ensenyament d’habilitats socials, l’educació en emocions o les intervencions davant dificultats d’ansietat o de depressió, s’apliquin a partir dels 6 anys i que proliferin, sobretot, a partir dels 10", explica Aguilera.

El motiu, matisa la professora, és que aquests recursos demanen una certa maduresa cognitiva per part del nen per llegir, entendre, analitzar i reflexionar sobre el comportament. A més a més, tot i que cada cop són més nombrosos els menors de 12 anys que tenen mòbil, moltes aplicacions van adreçades a adolescents, que són els que fan més ús d’aquesta eina. "Per exemple, el programa Gestion@, que serveix per disminuir els nivells d’ansietat en adolescents, és recomanable a partir de 12 anys", afegeix Martínez.

Les TIC no poden substituir el paper del terapeuta

Aquestes expertes deixen clar que les TIC no poden substituir mai el paper del terapeuta. "Hi ha recursos que potser es poden autoaplicar si l'objectiu és prevenir un problema abans que aparegui. Però en el cas dels infants i adolescents amb dificultats de salut mental és important que aquestes eines siguin un complement de la teràpia presencial i que la seva aplicació sigui supervisada i guiada per un terapeuta que conegui bé l’eina", matisa Guillamón.



Adolescència amb Asperger per Caterina Bennàsar Cerdà, psicòloga

El trastorn d'Asperger és una condició cada cop més coneguda i visible; tot i així, ja no és una etiqueta diagnòstica i, encara que l'expressió s'hagi estès al llenguatge comú, dins la psicologia es parla d'autisme d'alt funcionament, dins els trastorns de l'espectre autista (TEA). Sabem que les persones que pateixen un TEA tenen alterades, en més o menys grau, les competències de comunicació, les capacitats d'interacció social i la flexibilitat de comportament, però aquestes alteracions es poden presentar en multitud de graus. Hi ha persones amb TEA que són incapaces de parlar o relacionar-se, n'hi ha que gairebé no sofreixen dificultats i n'hi ha que, encara que en sofreixin, aprenen a dissimular-les tan bé que no es noten. Els Asperger solen pertànyer a aquests últims grups i, per això, quasi sempre tarden més que altres TEA a ser detectats.

L'arribada a l'adolescència és el moment en què les demandes de l'entorn social augmenten i, si no s'ha fet abans, s'evidencien dificultats per comunicar-se i socialitzar-se. Altres vegades, l'afectació social podria passar desapercebuda i el que alerta l'entorn són les dificultats d'atenció o acadèmiques, o els comportaments disruptius a l'aula. Així és com salta l'alarma, però no és que els problemes hagin aparegut del no-res. Si mirem cap enrere en la trajectòria de l'infant, sempre hi trobarem característiques pròpies del TEA, més o menys dissimulades segons les habilitats i capacitats de cada infant per compensar-les.
Amb l'adolescència, els infants comencen a adquirir autonomia respecte dels adults per deixar-se guiar cada vegada més pels iguals. Les interaccions ja no es basen en el joc, sinó en converses; el concepte d'amistat pren força i hi apareixen les relacions amoroses. No és estrany que un adolescent amb poques habilitats socials o amb dificultats per comunicar-se es pugui sentir deslligat d'aquest món i que la idea d'interactuar li pugui semblar poc atractiva i fins i tot amenaçadora.

El pensament social

Les persones amb Asperger no tenen l'habilitat social innata que tenen altres persones i per això poden tenir més dificultats per entendre el comportament, les intencions i les emocions. Sovint tenen un pensament molt literal, no entenen metàfores ni el que hi ha darrere les mentides. Quan han de comunicar, poden no trobar el tema adequat, no saber captar l'interès d'un company o no interpretar bé el missatge no verbal de l'altre. En definitiva, de manera natural, no són sensibles a molts senyals socials que formen part del repertori comú i per aquest motiu la comunicació més bàsica pot suposar un gran esforç.
Les persones amb Asperger poden tenir més dificultats per entendre el comportament, les intencions i les emocions

Les funcions executives

Una altra alteració es presenta en les funcions executives, és a dir, en els processos mentals que s'activen en el moment de planificar, organitzar i avaluar la nostra conducta per aconseguir una meta o un objectiu, resoldre una tasca o trobar una solució. Això, a la pràctica, implica dificultats per començar i acabar activitats, organitzar-se i dur a terme tasques per passos, prendre decisions, portar la iniciativa, fer plans, organitzar i manejar el temps o ser flexible en la resposta a situacions. Aquests dèficits redueixen molt l'autonomia personal.

Per tot això, les demandes diàries a què s'han d'enfrontar els infants amb Asperger poden ser aclaparadores. Pensem en un institut amb horaris diferents cada dia, canvis d'aula i de professorat constants, les dinàmiques socials… Tot això pot fer que arribi al final de la jornada cansat i aclaparat. Davant d'aquesta situació, ens podem plantejar prendre mesures, sigui a l'escola o a casa, per alleujar la pressió.

Les competències de relació es poden millorar acudint a grups o tallers per afavorir-ne l'aprenentatge, sempre que l'adolescent s'ho passi bé fent-ho. No té sentit afegir una font d'estrès a la seva vida, i segurament no en traurà cap profit si no hi va motivat. Des de casa també podem ajudar-lo explicant-li guions socials del que s'espera en cada situació, mostrant-li normes socials o ensenyant-li a identificar les seves emocions. Pot ser útil fer servir les seves pel·lícules preferides per analitzar els comportaments i emocions dels personatges però, sobretot, es beneficiarà d'exemples de la vida real.

Les habilitats d'autonomia personal poden entrenar-se en l'entorn natural, des de la família i, si cal, amb ajuda d'un professional. Segurament, necessitarà ajuda per aprendre a organitzar-se per fer els deures, prioritzar les tasques, gestionar el temps, preparar material… Es poden utilitzar suports visuals per organitzar-se, calendaris i llistes de tasques amb passos clars.

Finalment, és important atendre el seu desenvolupament afectivoemocional, ja que la repercussió en el seu estat anímic i psicològic pot veure's afectada. Les diferències entre ell o ella i els companys poden ser molt evidents i fàcilment percebudes per un mateix. Per això, si encara no ho sap, pot ser el moment d'explicar-li de manera positiva que allò que li passa es diu Asperger, que fa que tingui una manera de pensar diferent, no pitjor, que té dificultats però també fortaleses.






Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...