28 de febrer 2014

El Casal dels Infants vol fer reviure la Betsaida


A la cantonada entre la carretera de Santa Coloma i el carrer de les Monges, en un enclavament fronterer entre les ciutats de Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma, existeix un espai que guarda centenars d’infàncies i records entre els seus murs i que continua gravat a la memòria de molts veïns i veïnes: l’antiga escola Betsaida, un centre que va veure créixer molts nens i nenes, que va ser clausurada el 2008 i que, des de llavors, no ha tornat a obrir les seves portes. Fins ara.

Durant els darrers anys s’havia parlat d’algun pla per aprofitar el buit que va deixar la Betsaida, però cap s’ha arribat a culminar. Ara, després d’alguns intents, sembla que la seva revitalització es pot donar per iniciada. I és que el Casal dels Infants, l’entitat socio-educativa amb seu central al Raval de Barcelona i projectes a diferents ciutats de l’Àrea Metropolitana, pretén tornar a omplir de vida l’emblemàtic edifici.

La mirada de l’associació es va fixar en la Betsaida fa més d’un any. A través del boca a boca i de contactes veïnals, el Casal va conèixer la propietària de la finca i es va seure a parlar amb ella. L’enteniment va ser senzill. Totes dues parts coincidien en l’aspecte principal del projecte: donar continuïtat a la vocació educativa que l’espai havia professat tant de temps. Així doncs, el Casal dels Infants ha aconseguit la concessió de l’edifici per un període de 25 anys, amb un lloguer mensual que ni entitat ni propietat han volgut fer públic donat que es tracta d’una “aportació en clau social que respon més a una formalització del pacte de col·laboració”.

L’entitat havia donat ja el primer pas d’un projecte que vol ser referència per a més de 400 nens, nenes, joves i les seves famílies, tot un col·lectiu de persones amb les que el Casal ja treballa a La Mina, el Besòs, Llefià o Sant Roc. En alguns d’aquests barris, l’associació funciona gràcies a la col·laboració d’altres grups municipals i a la cessió d’espais. En aquest sentit, obrir el seu propi local els permetrà funcionar de forma més autònoma, ampliar els seus programes socio-educatius, esdevenir un punt de referència a la zona i obrir l’antiga escola a la participació de la ciutadania.

L’espai més ampli del Casal
Amb 642 metres quadrats, la Betsaida serà l’infraestructura més àmplia del Casal dels Infants. Es recuperaran el pati, el terrat i la pista esportiva, s’obriran diverses sales polivalents, de reunions, una d’informàtica i per a l’esbarjo infantil. La remodelació es durà a terme en dues fases: les plantes baixa i primera, i, més tard, la segona i el terrat. Els treballs començaran tan bon punt es materialitzi la corresponent llicència d’obres per part de l’administració. La intenció és que l’edifici estigui llest per obrir portes el setembre d’aquest mateix any, amb l’inici del proper curs escolar.

Un projecte de mig milió
El principal escull del pla és el seu cost. Remodelar i reobrir l’escola suposa una inversió de prop de mig milió d’euros, 438.000, concretament, una xifra molt alta per a una entitat social sense ànim de lucre. Després de donar-li moltes voltes, però, es va confirmar la viabilitat del projecte, que ja compta amb 172.000€ assegurats de la mà de la Generalitat. Falten 262.000 més, que el Casal està cercant entre institucions públiques i privades a través d’una àmplia campanya de finançament.

Crida al voluntariat
El Casal dels Infants és una associació sense ànim de lucre que duu a terme tasques socio-educatives amb sectors de la població que es troben en risc d’exclusió. Tot i comptar amb un sòlid grup de professionals, la base del seu treball es sustenta sobre una àmplia xarxa de voluntariat de les ciutats on té presència. L’obertura de Betsaida suposarà un increment de la necessitat de voluntaris a la zona. El que el Casal sí ha volgut deixar clar és que aquest nou projecte no significa pas el trasllat dels plans que té en marxa a la zona, que continuaran funcionant, sinó enfortir la presència actual. L’equip de l’entitat a les tres ciutats supera les 200 persones a dia d’avui, entre voluntaris i professionals.

- See more at: http://www.diaridesantadria.com/el-casal-dels-infants-vol-fer-reviure-la-betsaida?fb_action_ids=596373317117680&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map=%5B1426652847578284%5D&action_type_map=%5B%22og.likes%22%5D&action_ref_map=%5B%5D#sthash.E5UHSMwN.dpuf

Diversitat vs. multiculturalisme.- breus reflexions antropològiques per Joan Manuel Cabezas

Diversitat vs. multiculturalisme
La teoria dels etnosistemes constitueix un prisma que fa més de 12 anys que elaboro i reestructuro amb la intenció de generar un paradigma novedós per a fer front al l'excusa cultural que vol legitimar/sacralitzar/naturalitzar injústicies, explotacions i jerarquies. Davant la noció omnipresent de 'Cultura' (i llurs múltiples derivacions: comunitat, religió,'civilització', etc), propugno parlar d'etnosistemes els quals, de manera, molt reductivista, són conjunts socials formats per agrupaments canviants i relacionals, que forgen identificacions i que només existeixen en l'acció social real, no pas en l'abstracció, i on el conflicte forma part del seu combustible. Sistemes d'ethnós (ethnós: grup social, no confondre, com fa gairebé tothom, amb 'genós': estirp 'sanguínia', llinatge, grup 'racial'). 

Des d'aquesta perspectiva, la diversitat és part integrant de la vida en societat i font de la cohesió social, tot i que és el seu ÚS el que caracteritza la seva naturalesa. Verbigratia: des del meu punt de vista, és FALS que la diversitat sigui positiva. No ho és. La diversitat no és quelcom ni enriquidor ni positiu en sí mateixa. Com tampoc mai no és un element negatiu ni disgregador. La diversitat és un FET humà, omnipresent, una constant antropològica, ni més ni menys. 

El multiculturalisme ha estat un intent de fossilitzar la riquesa que sovint ha generat la interculturaltitat (que prenc aquí com a sinònim de la diversitat social en interacció). Es tracta d'una ideologia en el fons racista, doncs ha esta la societat 'autòctona' la que s'ha situat per sobre de les 'cultures forànies' per tal d'ordrenar-les en mosàic, domesticar-les, monitoritzar-les i 'respectar-les' des la gran 'neutralitat' de la única cosmologia que no es considera a sí mateixa com a una més, sinó la única 'realment' humana: l'Occidental... Un altre resultat d'aquesta pantomima 'multiculti' ha estat, per un cantó, el de mantenir les 'essències culturals altres' ben separades de les 'autòctones', contribuïnt a la visió essencialista del 'valor de les cultures', a la seva trivialització, a l'exageració en trets concrets ('negatius' o 'positius' en funció de la ideologia dominant), a la creixent 'ghettització' espacial, i a una racialització de la vida social, essent la cultura una segona pell i una presó de la qual els 'altres' no només no han de sortir, sinó que no tenen la 'capacitat' de fer-ho. Per tant, mai no podran ésser 'ciutadans' plenament, sempre tindran un dèficit 'ètnic' en relació al suposat 'nucli dur' de l'estructura identitària pretesament 'autòctona' ( encara que ningú sàpiga mai a què es refereix concretament...).

Davant d'aquest posició (profundament racista, insisteixo) del multiculturalisme, caldria posar l'accent en la diversitat social i el seu ús com a ciment de cohesió popular: les diferències que ens separen poden ser importants, potser fins i tot incompatibles, i poden generar tensions i conflictes (la mediació és tan antiga com l'ésser humà), però allò que realment ens ha de posar en alerta és la desigualtat. 

A més de reivindicar el rol fonamental (neglitit a casa nostra de manera escandalosa) de l'antropologia social i del seu mètode etnogràfic per a explicar i sistematitzar, sempre provisionalment, el calidoscop de la diversitat i el seu desplegament, sempre poso el subratllat en què el prisma alternatiu dels etnosistemes ha de plasmar-se no només en la feina etnogràfica de proximitat, sinó també en la formació i la sensibilització.

Fa temps que estic impulsant una proposta de taula rodona al respecte, amb el meu amic i col·lega, el Dr. Manuel Delgado, per començar a promoure una nova forma d'entendre aquestes temàtiques. La formació i la sensibilització no només han de tenir una part diguem-ne que 'narrativa', que cridi a la concòrdia entre diferents i demés aspectes de caire podriem dir que ètic. Fent això, sembla només que venem una moto. Per no dir ja l'incoherència de posar el subratllat en que 'ens hem de barrejar', com si fos possible ésser pur... El que fa temps que tracto de fer en l'àmbit formatiu i de sensibilització és posar exemples, actuals, etnogràfics i històrics, que mostrin que la diversitat (com a fet, ni negatiu ni tampoc positiu) és un fet natural que, a més, no s'ha ni de domesticar, ni de 'gestionar' com si fos una mena de jardí o de ramat, ni de 'controlar'. 

Com a exemple, adjunto un mapa de la Dobrudja, el litoral de Romania, de fa només 100 anys (quatre dies en termes històrics): es pot veure com hi convivien alemanys (sí, sí: alemanys) al costat de tàrtars, búlgars, romanesos, russos, i turcs, entre d'altres grups...

D'exemples similars n'hi ha a centenars. Això sí: fins ara, no ha interessat gens ni mica parlar-ne'n. Desconec la raó, però crec que ja va essent hora de canviar de perspectiva.

Intervenció Assistida amb Gossos al CRAE Toni Inglés


Des de l’inici del curs escolar, el CRAE TONI INGLÉS, ha implantat al seu centre una sessió setmanal d’Intervenció Assistida amb Gossos. S’ha creat un grup de vuit infants que gaudeix de tots els beneficis terapèutics i educatius d’aquesta intervenció. 

És un grup heterogeni, amb edats compreses entre quatre i dotze anys, i per tant, diferents habilitats i capacitats. D’aquesta manera, aconseguim que els més grans es responsabilitzin dels més petits i es comprometin a ajudar-los, reforçant la responsabilitat i millorant l’empatia entre els membres del grup. 

Hem creat un vincle afectiu real amb la gosseta Taxa, la qual els visita de forma habitual i és el seu referent. Així, ella esdevé l’element motivador per a realitzar els diferents exercicis i activitats que ens permeten treballar les següents àrees: cognitiva, comunicativa, emocional, conductual, social, psicomotriu i intel·lectual.




Els objectius individuals a assolir són diferents per a cada component del grup, però es pot destacar que aquesta intervenció es realitza per a reforçar l’autoestima i millorar el sentiment de vàlua personal; augmentar la concentració i la capacitat d’esforç; tenir responsabilitat envers un altre ésser viu i practicar la comunicació assertiva. Això s’aconsegueix tenint cura de la gosseta (pentinar-la, netejar-la, posar-li l’utillatge, donar-li aigua al finalitzar, etc) i realitzant diferents exercicis on, per aconseguir l’èxit, és molt important la forma en què els participants es dirigeixen a l’animal. Els educadors del centre estan molt implicats en el projecte, i entre ells i el tècnic de Boskan que dirigeix el grup, es dóna el suport necessari perquè qualsevol exercici es realitzi satisfactòriament, i no hi hagi cap mena de frustració.

A nivell de grup, es treballa per aconseguir millorar la confiança i la comunicació grupal. Es realitzen exercicis dissenyats perquè els més petits puguin aprendre o reforçar els coneixements sobre formes, colors, mides, estacions de l’any, models familiars, etc. Per als més grans s’ha dissenyat una línia de treball que els permet tenir iniciativa i aportar la seva pròpia creativitat per al bon desenvolupament del projecte.

En el darrer mes s’ha notat una millora molt important en la capacitat de concentració a l’hora de realitzar els exercicis amb la gossa, en l’ajuda que es dóna als membres amb menys capacitat del grup i en l’assertivitat i la responsabilitat envers la Taxa, a la qual els infants i joves li tenen molt d’afecte i a la que reben cada dimarts amb un gran somriure.

http://actuasccl.coop/terapia-assistida-amb-gossos-al-crae-toni-ingles/

27 de febrer 2014

L’aplicació de les proves d’edat en els menors estrangers no acompanyats

Al llarg dels darrers anys, el Síndic de Greuges ha rebut nombroses queixes en relació amb el procés de determinació de l’edat dels menors estrangers no acompanyats, per la manca de garanties jurídiques i mèdiques de les proves i per dèficits en l’exercici de la funció protectora per part de l’Administració. El Síndic considera que el deure dels organismes competents de comprovar la veracitat dels documents dels menors estrangers no acompanyats i l’existència de possibles irregularitats en alguns d’aquests documents no poden donar lloc a procediments que no garanteixin l’interès superior del menor. Cal evitar que cap menor d’edat sigui considerat major d’edat malgrat no ser-ho realment. 

De fet, en part, aquesta manca de garanties ve fonamentada pels problemes de fiabilitat que tenen les proves mèdiques practicades per determinar l’edat. Hi ha un acord entre la comunitat científica a escala internacional que les proves de determinació de l’edat presenten marges d’error significatius. Per exemple, l’estudi radiogràfic del canell pel mètode de Greulich i Pyle (edat òssia) presenta un marge d’error de +/- 1,7 anys. Malgrat que la combinació de diferents mètodes augmenta l’eficàcia de predicció de l’edat cronològica, aquesta predicció continua essent no plenament fiable.

El procediment per determinar l'edat dels menors estrangers no acompanyats pot vulnerar els drets dels infants Més enllà d'aquests problemes de fiabilitat, però, la manca de garanties dels menors estrangers no acompanyats en aquest procés té a veure, en primer lloc, amb les situacions que determinen la pràctica de les proves de determinació de l'edat, com ara:

• Consideració com a indocumentats (requisit previst en l'ordenament jurídic per a la determinació de l'edat) dels menors que presenten passaports legalment expedits pels seus països d’origen o no declarats invàlids per cap organisme competent, amb validesa per acreditar-ne la identitat davant dels organismes oficials, cosa que aboca aquests joves a una situació de llimbs legals.

• Invalidació de la documentació aportada, sense dur a terme de manera sistemàtica les comprovacions corresponents amb les autoritats dels països d'origen dels joves, sobre la validesa i les condicions de tramitació d'aquesta documentació.

• Consideració de l’informe forense com a prova pericial definitiva, no incompleta, malgrat que algunes sentències hagin donat més validesa al passaport que a les proves mèdiques.

• Pràctica de les proves mèdiques, no solament en cas de dubtes raonables sobre l’edat, sense tenir en compte el principi favor minoris, o en casos de joves que tenen al passaport una edat molt propera a la majoria d'edat (més de 17,5 anys), sense tenir en compte el principi de proporcionalitat que ha de ponderar l'inici del procés. 

En segon lloc, el Síndic de Greuges també ha detectat una manca de garanties jurídiques, mèdiques i procedimentals en la pràctica mateixa de les proves, com ara:

• Manca d'assistència lletrada al llarg del procés, atès el dret dels joves a ser informats i escoltats, i manca d'assessorament professional que vetlli pel respecte dels seus drets i interessos (per exemple, en el període d'al·legacions previst).

• Existència de casos en què no hi ha constància (la qual cosa no significa que no s’hagin practicat altres proves) que la Fiscalia hagi ordenat la pràctica de, com a mínim, dues proves radiològiques, o bé de l'informe forense corresponent. 

• Deficiències destacables relacionades amb el compliment de les recomanacions formulades pels diversos especialistes en l’elaboració dels informes mèdics que empra la Fiscalia per determinar l’edat d’aquests joves: en la majoria dels informes mèdics elaborats a què ha tingut accés el Síndic de Greuges en els darrers anys no s’explicita la probabilitat de l’edat estimada, ni els marges d’error existents, ni l’interval de desviacions al voltant de l’edat estimada; molts dels informes pericials analitzats no expliciten que les estimacions forenses de l’edat basades en aquests criteris estan subjectes a un risc d’error no menyspreable; molts dels informes mèdics analitzats contenen expressions que, a criteri dels fiscals especialistes en menors i 
estrangeria del conjunt de l’Estat, no haurien de ser admissibles i que remeten a estimacions de l’edat poc precises i aproximatives (amb expressions com ara “aproximadament”, “al voltant de” o “superior de”); en algun cas, i en cas de discrepància entre els resultats de les diverses proves practicades, no es tria com a edat estimada l’edat que resulta de la prova que aporta un valor més baix. 

I, finalment, sobre l'exercici de la funció protectora per part de l'Administració, la manca de garanties se centra en aspectes com ara:

• Manca de coneixement per part de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), en nombrosos casos, de la pràctica de les proves mèdiques de determinació de l’edat per part de la Fiscalia, situació que impedeix a l’administració competent per a la protecció de menors complir plenament l’article 110.2 de la Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, que estableix el deure de garantir l’atenció immediata mentre es fan les proves de determinació de l’edat. 

• Manca d’acompanyament dels joves per part de la DGAIA, en determinats casos, al llarg del procés de determinació de l’edat, bé durant l’estada a les dependències de la Fiscalia (on sí que són atesos per educadors al servei de l’Administració si passen el temps d’espera a l’espai de detenció) o durant la realització de les proves (trasllat a l'hospital, etc.). 

• Declaració del desemparament preventiu i la tutela dels joves, en diversos casos, en cas que el resultat de les proves determini la minoria d’edat del jove, mesos més tard de la detecció i la realització de les proves. 

Cal que la DGAIA sigui més activa en la defensa dels drets dels joves estrangers no acompanyats.

Davant d’aquesta situació, en el marc de l’actuació d’ofici 05829/2009, el Síndic de Greuges ha suggerit a les diferents administracions implicades, especialment als departaments de Benestar Social i Família, d’Interior, de Justícia i de Salut, la necessitat de corregir aquestes mancances, i de dotar el procés de determinació de l’edat de plenes garanties jurídiques, mèdiques i procedimentals. En particular, el Síndic també ha instat la DGAIA, com a administració competent en matèria de protecció de menors, que assumeixi un posicionament més actiu en la defensa dels drets dels menors (o presumptes menors, mentre no se’n determini la majoria d’edat) al llarg d’aquest procés.

http://www.sindic.cat/site/files/240/pag_140_141.pdf

IMMIGRACIÓ I INFÀNCIA A ESPANYA


Els menors d'origen immigrant que arriben o han nascut al nostre país s'enfronten, en ocasions, a situacions de risc social i vulnerabilitat. Els seus drets estan recollits dins de la Convenció dels Drets de l'Infant i Espanya, com Estat part d'aquest tractat internacional, ha de garantir que l'accés als drets d'aquests nens, nenes i adolescents sigui una realitat.

Les situacions d'aquest col · lectiu no són fàcils de resumir, ja que responen a un conjunt de factors que incideixen de manera molt diferent en cada menor (país d'origen, forma d'arribada, idioma, edat, situació familiar, context socioeconòmic, etc.) Tanmateix, a grans trets, podem distingir dues realitats molt diferents entre els nens embolicats en el fenomen migratori: el dels menors estrangers no acompanyats i el dels fills de famílies immigrants a Espanya.

MENORS ESTRANGERS NO ACOMPANYATS 

"Els estats part respectaran els drets enunciats en aquesta Convenció i asseguressin-los a tots infants sota la seva jurisdicció, sense cap distinció, independentment de la raça, el color, el sexe, l'idioma, la religió, l'opinió política o de altra mena, l'origen nacional, ètnic o social, la posició econòmica, la incapacitat física, el naixement o qualsevol altra condició de l'infant, dels seus pares o dels seus representants legals. " Convenció sobre els Drets de l'infant, Art. 2.1

Els menors estrangers no acompanyats són els infants i adolescents menors de 18 anys que emigren fora del país d'origen sols o separats d'ambdós pares, tutor legal o persona que per llei o costum els tingués al seu càrrec. També entren en aquest grup els que, havent viatjat acompanyats, per alguna circumstància acaben sols o no són atesos adequadament, o hi ha algun dubte sobre la relació entre el menor i l'adult. Són menors que no tenen la protecció més bàsica d'un entorn familiar.

Segons dades de l'any 2007 continguts en l'informe "Ni il · legals ni invisibles. Realitat jurídica i social dels menors estrangers a Espanya", el nombre de menors no acompanyats al nostre país es pot estimar en 6475. Però tenint en compte l'absència d'estadístiques a nivell nacional i la mobilitat d'aquests adolescents entre comunitats autònomes, aquesta dada no es pot prendre com exacte. De fet, aquesta xifra no inclou els menors anomenats "invisibles": nens i nened vivint al carrer, treballant en el servei domèstic en cases de compatriotes o embolicats en les màfies d'explotació sexual. Això significa que alguns dels infants que pateixen les vulneracions més greus de drets estan fora de les estadístiques. La manca de dades dificulta la possibilitat de prestar-los l'ajuda que necessiten.

Tot i que la Convenció sobre els Drets de l'Infant és molt clara al respecte, en el tractament que es dóna a aquests menors moltes vegades prima la seva condició d'estranger abans que la de menor d'edat. Tant les lleis internacionals com les nacionals reconeixen l'especial tractament i protecció que han de rebre tots els menors d'edat, sigui quina sigui la seva condició.

FILLS FAMILIES MIGRANTS 

"Els estats part prendran totes les mesures apropiades per garantir que l'infant estigui protegit contra tota forma de discriminació o càstig per mor de la condició, les activitats, les opinions expressades o les creences dels seus pares, tutors legals o dels seus familiars . " Convenció sobre dels Drets de l'Infant Art. 2.2

Encara que de forma menys greu, una cosa semblant passa amb el col·lectiu de fills de famílies immigrants a Espanya. Moltes vegades se'ls considera "immigrants econòmics", sense tenir en compte factors com el temps de permanència al nostre país (alguns infants fins i tot han nascut a Espanya) ni les seves pròpies expectatives com a ciutadans.

L'últim informe que UNICEF Espanya ha presentat sobre aquest tema és un toc d'atenció sobre els factors de risc social a què s'enfronten els infants i adolescents de famílies immigrades, sobretot aquells les famílies es troben en situació administrativa irregular. En paraules de les autores de l'informe "aquesta investigació vol denunciar la falta d'oportunitats que té aquest col · lectiu i la vulneració dels seus drets. Vol visibilitzar les desigualtats que pateixen per" repensar "el nostre estat de benestar. Només participant tots podrem construir una cohesió social veritable i duradora ".


La història de Marwan i els 3.700 menors sirians refugiats no acompanyats

L'ACNUR diu que el nen de 4 anys es va quedar endarrerit d'un grup on anava la seva família. És freqüent que molts menors fugin sols fins que els pares s'hi puguin reunir
La fotografia on es veu el nen allunyat al darrere d'un grup
Segons ha informat Andrew Harper, portaveu de l'ACNUR a Jordània, Marwan, el nen de 4 anys que apareix a la portada de l'ARA com si hagués travessat sol la frontera entre Síria i Jordània, només s'havia separat temporalment dels seus pares. Marwan va quedar a alguns metres de distància del grup de refugiats amb què caminava pel desert, entre els quals hi havia els seus familiars. Jared Kolher, fotògraf de l'ACNUR, ha penjat aquest dimarts al seu compte de Twitter una fotografia amb més context, on es veu ampliada la figura del nen, que no està sol enmig del desert sinó que ha quedat enrere en el grup. "Durant una estona no es localitzava els seus pares, fins que se'ls va poder localitzar", han explicat fonts de l'oficina de l'ACNUR.

La confusió es va produir quan la presentadora de la CNN Hala Gorani va retuitejar la imatge assegurant que el nen "estava creuant el desert tot sol". Diversos mitjans, entre ells l'ARA, van donar equivocadament per bona aquesta informació. El fet és que, efectivament, el petit s'havia separat dels seus pares, però formava part del mateix grup.

De totes maneres, tot i que el portaveu de l'ACNUR a Jordània ha concretat aquest matí que Marwan només s'havia separat temporalment dels seus, moments després que la fotografia comencés a circular dilluns un portaveu de la mateixa organització a Londres, Andrej Mahecic, deia al diari britànic 'Daily Mirror' que l'ACNUR creia que "Marwan va perdre's a la nit", donant per fet que el nen estava sol. Contactat aquest matí per l'ARA, Mahecic ha acusat el rotatiu britànic de tergiversar les seves declaracions. "Jo sabia tan poc com vostès ahir a la nit, i vaig dir al 'Daily Mirror' que potser els pares no sortien a la fotografia, però que en aquests casos no es pot especular", explica. "Finalment, vaig dir-los que, qui sap, potser el nen s'havia perdut durant la nit, i ells només van citar aquesta darrera frase", critica.

L'organisme de l'ONU dedicat a l'atenció dels refugiats explica que, fins al setembre, han arribat a Jordània i el Líban 3.700 menors no acompanyats. L'ACNUR els identifica a la frontera i, si no aconsegueix localitzar els pares o familiars, els porta a centres de menors, on estan segurs fins que una família de refugiats accepta acollir-los. L'ACNUR fa seguiment dels menors per si els pares o els familiars apareixen més tard.

http://www.ara.cat/mon/historia-Marwan-sirians-refugiats-acompanyats_0_1087091450.html

26 de febrer 2014

Guía orientativa sobre drogas, para padres preocupados por sus hijos

Criterios a seguir:
Establecer pautas y normas de convivencia saludables, siendo ambos padres consistentes en las mismas y yendo "a una", referentes a:
  • Responsabilidad en casa.
  • Toma de iniciativa a nivel personal, cultural, laboral, etc...
  • Mejorar las relaciones familiares.
Hacerle llegar al hijo, discriminando claramente las consecuencias positivas y negativas de su comportamiento.
Entrenamiento en solución de problemas
  • Definir el problema describiendo la conducta problemática y especificando la situación en la que se presenta, reacciones de la familia ante la misma y consecuencias que tiene.
  • Definir los cambios deseados para un mejor funcionamiento de la familia.
  • Definir la conducta problemática de forma positiva, siempre que sea posible.
  • Generar, por parte de la familia, soluciones y alternativas al problema para elegir las más adecuadas.
Establecer los medios favorables para que las alternativas elegidas se lleven a cabo (negociando un cambio en al relación padres-hijo, ensayando pautas de comunicación,...)

Cómo prevenir con sus hijos el consumo de drogas
EVITE
  • Administrar castigos severos para evitar la agresividad del hijo, porque esto puede ocasionar que sean poco agresivos en casa y muy agresivos fuera del hogar (=sumisión).
  • Ignorar los problemas escolares y personales de sus hijos porque considera que son "cosas de niños".
  • Hablar como si lo supiera todo, sin escuchar sus opiniones y vivencias.
  • Tomar medidas de coacción, sin razonar, que limiten su libertad abusivamente.
  • Mantener posturas excesivamente tolerantes.
  • No tener tiempo para ellos.
  • Ocultarles información en todo aquello que les pueda afectar ahora o en el futuro.
  • Que dependan de usted, excesivamente y sin necesidad.
  • Hacer de su hogar un sitio inaguantable.
  • Que existan contradicciones, con respecto a la educación de sus hijos, entre el padre y la madre.
PROCURE
  • Sentirse a gusto con ellos, participe con ellos en el ambiente familiar.
  • Escucharles y razonar cuando no estén de acuerdo con sus opiniones.
  • Seguir su rendimiento escolar y atender a los problemas que vayan surgiendo en su desarrollo.
  • Ayudarles y facilitarles la comunicación con los demás.
  • Informar a sus hijos sobre estos temas de interés para ellos, con veracidad y credibilidad, teniendo en cuenta su edad. Formarse para poder informar y mantener su papel de educador.
  • Reducir el consumo habitual de drogas legales (alcohol, tabaco, etc...), pues no debe olvidarse que es un modelo a imitar.
  • Sugerir actividades de tiempo libre, deportivas, culturales, fomentándolas desde la familia.
  • Facilitar el contacto a sus hijos con asociaciones juveniles, grupos deportivos y ecológicos, alentando su integración en estas actividades.
  • Fomentar la creatividad, enseñándoles a resolver posibles nuevas situaciones.
Si su hijo ya se ha iniciado en el consumo
EVITE
  • Desesperarse, no todos los que se inician en el consumo de drogas se convierten en consumidores habituales.
  • Culparle, ni "echarle en cara" todo lo que usted ha hecho por él.
  • Convertirse en perseguidor, obsesionado por seguir sus pasos.
  • La crítica continuada y violenta de su comportamiento.
  • Utilizar el castigo como único recurso para evitar que continúe consumiendo.
  • Acosarle continuamente con preguntas, sospechas, acusaciones, pues ello sólo conseguiría que se aleje de usted cada vez más.
  • Desentenderse de él, no prestándole atención.
PROCURE
  • Dialogar con su hijo analizando las circunstancias que le llevaron al consumo.
  • Favorecer el acercamiento de su hijo hacia usted, comportándose de manera que su hijo vea en usted alguien en quien recurrir en solicitud de ayuda, y no alguien del que hay que huir por temor al castigo.
  • Mostrarle su afecto por lo que él es, independientemente de lo que haga.
  • Reflexionar en común sobre lo que pueden hacer por su hijo. Intenten dedicarle más tiempo y prestarle algo más de atención.
  • Entender que están ante una persona que tiene problemas y no ante "un problema".
Si su hijo no está por dejar las drogas
EVITE
  • Ceder ante los chantajes que su hijo pudiera hacer a su familia, con amenazas de lesionarse, delinquir o promesas de curación.
  • Discutir violentamente con él, haciéndole cargar con sus desilusiones, impotencias y miedos.
  • Presentarse como el bueno que todo lo ha dado por él y sólo recibe disgustos de pago.
  • Echarse la culpa, exclusivamente, por lo que ha ocurrido y angustiarse por ello.
  • Amenazarlo, coaccionarlo, o chantajearlo para que se someta a un tratamiento.
PROCURE:
  • Intentar hablar con él con confianza y respeto.
  • Reconocer y asumir que no consume drogas porque quiere. Las drogas pueden estar ya controlando su conducta.
  • Aprovechar cuantas ocasiones favorables se les presenten para que inicie el tratamiento.
  • Establecer unos límites de convivencia familiar, dentro de los cuales su hijo reciba siempre atención por parte de la familia.
  • Mantener la calma ante el síndrome de abstinencia sin aceptar el chantaje.
Si su hijo se ha decidido a dejarlas
EVITE:
  • Reprochar anteriores comportamientos (drogas, delincuencia, determinadas amistades, etc...)
  • Adoptar comportamientos rígidos que implique ponerle condiciones muy difíciles de conseguir en su estado actual.
  • Que su hijo le imponga sus propias condiciones para someterse a tratamiento.
  • Desentenderse del tratamiento que le sea prestado a su hijo.

PROCURE:
  • Acudir a profesionales cualificados que le asesoren sobre el tratamiento más adecuado para su caso particular.
  • Colaborar con los profesionales encargados del tratamiento de su hijo, participando activamente en el mismo.
  • Adoptar una postura comprensiva, entendiendo que su hijo es el primer interesado en dejar las drogas.
  • No desalentarse si, durante el tratamiento, el comportamiento de su hijo no se adapta exactamente a lo que usted espera de él.
Si su hijo ya no consume drogas
EVITE:
  • Mostrarle desconfianza. Puede retrasar su rehabilitación e incluso provocar una recaída.
  • Reaccionar con violencia ante una recaída.
  • Imponerle normas estrictas de comportamiento por miedo a que vuelvan a consumir drogas.
  • Esperar a prestarle ayuda hasta que se aseguren de que no volverá a consumir drogas.
  • "Pasarle factura" recordándole que sufrieron con su problema.

Algunas pautas que pueden ser orientativas de una adicción a drogas
  • Pérdida de responsabilidades.
  • Bajo rendimiento de la escuela, bajo nivel de atención, poca resistencia a las clases, ausencia no justificada, descuido en su trabajo...
  • Aislamiento físico, tendencia a aislarse en su habitación.
  • Disminución de la comunicación verbal y afectiva. Enfriamiento en las amistades.
  • Empobrecimiento del vocabulario. Enlentecimiento en la verbalización. Repetición de palabras y frases frecuentemente.
  • Abandono de aficiones e intereses.
  • Cambios bruscos de humor. Depresivos y taciturnos en ambientes normativos.
  • Trastornos del sueño con insomnio y/o pesadillas y temblores.
  • Pérdida de peso o apetito excesivo.
  • Cambio brusco en el cuidado y aseo personal.
A continuación, presentamos algunas alteraciones del comportamiento que, estudios sobre el tema demuestran que son más frecuentes en los jóvenes que abusan de las drogas.

1. Trastorno de conducta
  • Pelearse, pegar.
  • Desobediente, provocador.
  • Arrebatos emocionales.
  • Impertinente, descarado
2. Problemas de atención
  • Mala concentración.
  • Soñar despierto.
  • Torpe, mala coordinación.
  • Absorto, mirada perdida.
  • No termina las tareas, falto de perseverancia.
  • Impulsivo.
3. Hiperactividad motora
  • Inquietud, hiperactivo.
  • Excitable, impulsivo.
  • Intranquilo, agitado.
  • Charlatán.
  • Hace ruidos raros.
4. Agresividad socializada
  • Tiene malos compañeros.
  • Ausente en casa.
  • Gandul en la escuela.
  • Roba en compañía de otros.
  • Leal con sus amigos delincuentes.
  • Pertenece a una banda.
5. Retraimiento ansioso-deprimido
  • Ansioso, temeroso, tenso.
  • Reservado, tímido, vergonzoso.
  • Aislado, encerrado en sí mismo.
  • Deprimido, triste, alterado.
  • Hipersensibilidad, fácilmente herido.
  • Se siente inferior, inútil.
6. Esquizoide-insensible
  • No quiere hablar.
  • Aislado.
  • Triste.
  • Mira sin comprender.
  • Confuso.
http://www.infodrogas.org/inf-drogas/el-speed?start=3

Consecuencias del maltrato emocional y/o psicológico en la niñez y la infancia por Eduardo Daniel Fernández

Introducción
Analizar aquellos aspectos que se relacionan con el maltrato emocional y/o psicológico en la niñez y la infancia, nos confronta con la cuestión de las dificultades que se presentan cuando se procura encontrar pruebas, marcas e indicios que den cuenta de su objetivación material desde un criterio y enfoque científico.

Desde esta perspectiva el estudio de la problemática nos lleva al tema de la construcción de una evidencia que, paradójicamente en tanto objeto de estudio, resulta intangible y que como expresara Jorge Garaventa en uno de sus recientes trabajos , hace imprescindible un desciframiento del modo en que la experiencia de los malos trato afecta el psiquismo de las criaturas vulneradas y, fundamentalmente, que consecuencias psíquicas generan tanto en su presente como en su futuro.

En esta intención de descifrar parto de la consideración de dos variables o vertientes a modo de reflexión y conceptualización sobre la cuestión: por un lado, la circunstancia de las acciones que configuran maltrato infantil y sus efectos en al vida psico-física y emocional de la víctima, y por el otro los efectos jurídicos que general tales conductas, con el propósito de verificar las consecuencias del maltrato emocional y/o psicológico en la constitución del psiquismo en el niño.

A fin de enmarcar el presente estudio, vamos a conceptuar la construcción del psiquismo del niño como aquel proceso de subjetivación a partir del cual es esperable darle un lugar al niño de semejante diferente, en donde reconocerlo como tal, para su constitución como sujeto deseante, con una auto-imagen valiosa y un bagaje de normas e ideales internalizados que lo sostendrán en los momentos de crisis .

En el proceso de formación y socialización del niño promovida a partir de la constitución adecuada de su psiquismo, tenemos como marco jurídico que garantiza y compromete a la sociedad en cuanto su cumplimiento, el reconocimiento del niño como sujeto de derecho, en los términos de la Convención sobre los Derechos del Niño, en nuestro país ley Nacional 23.849 de rango constitucional a partir de la reforma de 1994.

Estas dos aspectos del fenómeno: atentar contra la constitución del psiquismo en niño así como contradecir lo normado legal y jurídicamente, constituye no solo situaciones de malos tratos y/o abuso del niño, sino que además aluden directamente a la comisión de delitos sancionados y penados por la ley.

El mal trato y su componente emocional.
Las situaciones de maltrato y/o abuso en la niñez y la infancia, tienen como sustrato a la VIOLENCIA, la que vamos a definir aquí como aquella conduca que con intención y direccionalidad busca causar DAÑO y ejercer un poder de sometimiento y hasta de aniquilación de subjetividad en el otro, con reincidencia en la conducta abusiva dándose tanto en el ámbito doméstico, en el contexto social como en el institucional.

Voy a postular la consideración del aparato psíquico del niño como aquel espacio en donde anidan y se desarrollan dañosamente los efectos y marcas de la violencia ejercida por el adulto, a través de conductas que se traducen como maltrato emocional y/o psicológico, y que se expresan a través del modo en que el niño se relaciona consigo mismo, con el medio familiar y el social.

Distintos autores coinciden en verificar como formas de maltrato infantil que se dan en la relación intrafamiliar al maltrato físico, el abuso físico, el abuso sexual, el maltrato emocional y el abuso emocional.
Dicha puntuación responde fundamentalmente a una necesidad descriptiva, dándonos pie para encuadrar la cuestión que nos ocupa, en tanto al maltrato y abuso emocional no le es ajeno a las distintas formas en que se evidencian los malos tratos en la infancia.

Al detenernos en el estudio de cada forma de maltrato, se aprecia al maltrato y abuso emocional como componente básico y necesario para el logro y sostenimiento de la intencionalidad del adulto que victimiza a un niño.
Esto lo podemos corroborar en la cronicidad de la problemática, en su transmisión y sostenimiento de generación en generación en la trama familiar que conlleva a su naturalización en el entorno, sirviendo y sirviéndose del sostén ideológico de mitos y prejuicios que enraízan y abrevan en la producción de lo cultural en el macrosistema social, desde la perspectiva ecológica del desarrollo humano .

Danya Glaser al referirse al abuso emocional lo describe de manera sencilla y clara como aquella modalidad o tipo de relación, de interacción entre un progenitor con su hijo que limita y condiciona severamente su desarrollo psicoemocional, físico y social del niño.

Caracteriza dichas acciones como maltratantes en tanto conductas que el adulto hace y no debería hacer y lo que no hace y debería hacer.
Señala Glaser como diferencia fundamental y que caracteriza el abuso emocional respecto de otras formas de maltrato, en que éste no requiere contacto físico entre el abusador y el niño.

A fin de articular un breve recorrido teórico respecto del fenómeno que nos ocupa, abordaré tres cuestiones:
a) Respecto de las conductas del adulto que promueven el maltrato emocional y/o psicológico;
b) Respecto de los indicadores que en el niño dan cuenta del daño que producen dichas conductas y
c) Respecto de las consecuencias del abuso emocional en el desarrollo evolutivo del niño.

Conductas del adulto generadoras de maltrato emocional y psicológico en el niño. 
Partimos de la base de que el abuso psicológico, emocional y la actitud negligente en la crianza del niño, es un aspecto de los malos tratos en la infancia que trasciende el hecho de la herida externa, del daño físico, de aquello que se verifica a través de una hematoma, en una quemadura, en una quebradura de huesos. Su trama se entreteje en la dimensión de los actos humanos, que dan cuenta de los vínculos que cualitativamente les permite sostener una convivencia, una relación social; de conductas que permiten y condicionan la producción y construcción de subjetividades.

Varios autores correlacionan el maltrato emocional y/o psicológico con tipos de conductas del adulto hacia el niño que le infringen un daño real o potencial . 
A modo de síntesis dichas conductas pueden ser agrupadas en las siguientes cinco categorías:
  • Del rechazo a la actitud hostil: en tanto forma activa de mal trato psicológico, tiene que ver con el repudio del adulto hacia el niño respecto de su conducta, su forma de ser, sus manifestaciones, de su modo de expresar afecto, tanto dentro de la familia como públicamente. Se aprecia esto cuando verbalmente se lo descalifica, denigra, amenaza, culpabiliza, critica, insulta y menosprecia continuamente. Se deposita en el niño exclusivamente la responsabilidad en la dificultad vincular.
  • Del ignorarlo a la negligencia emocional: es el modo de vínculo estremo respecto del rechazo. El niño para el adulto es como que no existiera; se establece así un patrón de comunicación o de vinculación con el chico en el cual no se va a satisfacer ninguna de sus necesidades o estímulos (necesidades físicas y materiales; demostración de afecto, aprobación, cariño, comprensión, contención y aun si se quiere de disciplina). Ignorar al chico es el límite del rechazo. Se verifica una ausencia permanente de respuestas a las señales de interacción afectiva del niño.
En su forma leve y/o pasiva se expresa a través de la negligencia del adulto para con la atención de las necesidades y señales de interacción afectiva del niño.
  • Del aislamiento al sometimiento: el adulto tiende a coartar el acceso del niño a cualquier forma de vinculación social, exterior a la familia para evitar que se vincule con algún adulto positivo, inmediato o extenso. Se deja al niño encerrado evitando que salga, que vea televisión, que tenga contacto con figuras positivas. Se los trata sin tener en cuenta su edad y evolución, imponiéndoles obligaciones inadecuadas y castigándolos por no poder cumplirlas; sobreproteger a los niños; exponerlos a experiencias no adecuadas a su edad y que son traumáticas (violencia doméstica).
  • Infundir temor: Se intimida al niño como modo de disciplinar. Se lo amenaza tanto con cuestiones o agresiones físicas como psíquicas: "te voy a dar en adopción si vos no estudias". Se lo introduce en una pauta de temor, de terror como forma de que se discipline y aprenda.
No se le reconoce que su vida psicológica, sus sentimientos, son diferentes de sus progenitores utilizando a los niños para satisfacer necesidades psicológicas de los mismos, de modo que los niños quedan, por ejemplo, atrapados en disputas conyugales donde no se respetan sus propios sentimientos. Esto se da también en el abuso sexual.

Corromper: comprende aquellas conductas que el adulto inculca activamente en el chico a efectos de que desarrolle pautas de conducta antisociales.

Enseñarle a robar, a mentir para hacer trampa y obtener un beneficio, a hacer un daño a los demás. Activamente involucrar al chico en conductas antisociales e incluso en actividades delictivas y el abuso sexual, inducirlo a la explotación y prostitución infantil.

Indicadores fenomenológicos inespecíficos de maltrato emocional y/o psicológico en el niño.
El daño y/o las heridas generadas a partir del abuso emocional y psicológico nos introduce en la dimensión de un fenómeno que no se ve.
De un fenómeno que hay que construir a partir de inferencias, surgidas ellas a través de la evidencia de indicadores inespecíficos en la conducta del niño victimado y en la modalidad de relación intrafamiliar que lo enuncia.

Sin pretender un exhaustivo listado, algunos de estos indicadores fenomenológicos y sintomáticos son:

- El miedo aparentemente injustificado de niño hacia los adultos.
- Desconfianza hacia los adultos que se presentan siendo afectuosos hacia los chicos o con una característica positiva: la maestra amable y cariñosa que se acerca para ver que le pasa, y el chico demuestra cierto rechazo, recelo y desconfianza.
- Tendencia a la soledad y aislamiento, sobre todo en las edades que se espera que los chicos tengan más contacto con los pares, principalmente a través del juego.
- Detención o retraso en el crecimiento.
- Enfermedades psicosomáticas de repetición. Trastornos en el control de esfínteres. Trastornos en el control de impulsos, inhibición, desafectivización.
- Agresividad desmesurada o estallidos de agresividad inexplicables, o debido a estímulos muy pequeños. Trastornos de conducta.
- Accidentes frecuentes.
- Chicos que reaccionan mal ante el grito o el llanto de otros chicos más chiquitos, repitiendo un patrón que se da en su casa; la intolerancia del adulto al llanto, a la demanda o al grito de un niño.
- Niños muy adaptados y complacientes con adultos que desconocen, con una facilidad abrumadora de adaptabilidad con personas que no conocen o con las que tienen poca confianza.
- Niños que presentan dificultades de adaptación a situaciones cotidianas como levantarse para ir a la escuela, cuando ya se adaptaron a ir a la escuela.
- Dificultades o retraso en cualquier área del desarrollo evolutivo (psicomotricidad, inteligencia, lenguaje).
- Bajo nivel de autoestima, piensan que no valen nada
- Niños que están involucrados en situaciones delictivas o en comportamientos antisociales, que presentan inhibición para jugar (tanto en la escuela como en el consultorio), no pueden o no tienen capacidad de jugar.
- Niños que presentan pensamiento o ideación suicida, o bien tendencia suicida. Es llamativo poder encontrar esto en niños de 9 a 10 años.

Algunas consecuencias observables en el desarrollo evolutivo del niño.

Carmen Consuelo Isaza R. cita a Ray Helfer y Henry Kempe cuando desarrollan características psicológicas observadas en los niño que permiten sospechar que puede haber maltrato. A saber:
  • De 0 a 6 meses : retraso psicomotor; retraso a la respuesta social (sonrisa, vocalización). 
  • De 6 a 12 meses : falta de discriminación afectiva; apatía; falta de actividad ante los objetos y las personas; observación fría; retardo en el lenguaje; ausencia de contacto social; hipotonía (coordinación motora pobre). 
  • Preescolar : disminución en la capacidad de juego; apatía; incapacidad para estructurar el juego; retardo en el lenguaje; incapacidad para expresar afecto; agresividad y negativismo. 
  • Escolar : dificultad en las relaciones interpersonales; falta de confianza básica; incapacidad para el juego; incapacidad para el placer; auto-imagen pobre; múltiples miedos; falta de actividad exploratoria. 
En todos los indicadores diagnósticos citados vemos como el abuso emocional es observable en el niño recién después que ha recibido el daño, lo cual nos deja en situación de desventaja cuando procuramos implementar medidas de prevención primaria.

La posibilidad de intervenir se da apenas sobre la interacción padre-niño.

De ser muy grave el daño provocado al niño y, de ser los progenitores impermeables a la intervención proteccional que se pretende, en muchas oportunidades cabe pensar en la separación del niño del padre a través de la interdicción judicial, como una estrategia que permita iniciar un proceso de tratamiento terapéutico que en principio ponga límite o término a la situación dañosa.

No obstante ello, contrariamente a lo que podría esperarse " ... el niño maltratado desarrolla una intensa unión con sus padres y ellos hacia él. Esto confunde el diagnóstico ya que el interés demostrado por estos padres hacia en niño parece negar el maltrato. La cualidad de la unión complica el tratamiento porque el padre maltratador se opone intensamente a que le quiten la custodia de su hijo. Quiere que curen al niño, pero luego en su casa lo vuelve a maltratar".

Esta situación se transforma en obstáculo para una posible intervención de prevención y tratamiento de la problemática vincular familiar.

Conclusiones
La consideración de las tres cuestiones desarrolladas (las conductas del adulto, los indicadores de maltrato y sus consecuencias en el desarrollo del niño) nos acerca a la lógica que impone la ruptura epistemológica, que sostiene el criterio del niño como objeto de tutela o protección por parte del adulto y las instituciones sociales (familia, escuela, policía, juzgados, minoridades, etc.).

En dicho modelo el niño ha quedado atrapado en un discurso retórico y hegemónico, que tiene su sostenimiento en una cultura y organización social patriarcal que traduce su ineficacia en la no consolidación de políticas públicas que cambien en el contexto social, el modo de establecerse relaciones que tengan como eje la consideración del otro como sujeto. Quedar el niño atrapado quiere significar entre otras cosas de que hoy no es escuchado cuando dice lo que le pasa, especialmente cuando lo que descrive es una situación de maltrato o de abuso que lo victimiza.

Tampoco los adultos "decodificamos" o "desciframos" aquellos indicadores que dan cuenta de situaciones que lo vulneran desde lo emocional y lo psicológico. De verlos, por lo general se los confunde con modos pedagógicos de ensañar, o como expresión del derecho de posesión del adulto respecto de sus hijos. Todo esto dentro de un marco o perspectiva en la que se naturaliza lo inadecuado e impropio.

Desde la perspectiva de los derechos del niño a constituirse en sujeto y no objeto sometido a las necesidades egoístas y dañosas del adulto, surgió la necesidad de unificar criterios científicos para determinar qué es maltrato emocional y psicológico y poder así sustanciar pruebas que permitan instrumentar medidas proteccionales para la víctima y de tratamiento de la problemática y, no por ello menos importante, incriminar al victimario legalmente. Esta situación recuerda en mucho el proceso que llevó durante décadas a discutir y procurar esclarecer científicamente a que se debería considerar maltrato infantil, el concepto de niño, el concepto de educación. Y recordemos que estamos hablando de un proceso que se inicia en la década del '60 del siglo pasado, aquí nomás. "La historia de la infancia es una pesadilla de la que hemos empezado a despertar hace muy poco" .

Dentro del proceso iniciado, varios estudios concluyeron en la consideración de que en todas las culturas el rechazo parental produce un efecto universal sobre los hijos, dando origen a serias y significativas dificultades del niño para manejar y manejarse con la hostilidad y la agresividad, tanto apropia como ajena, generándole probablemente insensibilidad emocional y evaluación negativa de sí mismo y del mundo.

En el reconocimiento del maltrato emocional y/o psicológico, uno de los aportes más valiosos citado por Garbarino es el de McClelland. McClelland propuso para el diagnóstico de maltrato emocional la medición del daño provocado en el niño relacionándolo con el condicionamiento padecido en cuanto el desenvolvimiento de su capacidad para desarrollarse. La capacidad para desarrollarse la va a medir a partir "de la riqueza y la validez de su manera de construir el mundo". Este condicionamiento se transforma en evidencia a partir del daño promovido mediante de la destrucción de la competencia del niño para desenvolverse en contextos sociales específicos y relacionados con: la capacidad de comunicación, de transmisión y recepción de mensajes verbales y no verbales; la capacidad de espera y/o paciencia, de demorar la propia respuesta de una manera socialmente eficaz; la capacidad de fijar objetivos moderados y factibles y la capacidad del desarrollo del ego y la autoestima (posibilidad de surgimiento de sentimientos de confianza y seguridad básicas para manejar los desafíos cotidianos). Este enfoque desde una perspectiva ecológica del desarrollo humano (Bronfrenbrener) permite evaluar la conducta parental como facilitadora o no, las relaciones padres-hijos y las relaciones maestro-alumno a la luz de un criterio de desarrollo, fijando criterios y objetivos al proceso de socialización del niño.

Una de las formas en que se expresa la riqueza o capital social de un niño, tanto actual como potencial, podemos apreciarlo a través de las relaciones que establece consigo mismo y el medio, las que tienen que ser duraderas, recíprocas y multifacéticas, a través del juego, el trabajo y la capacidad de dar y recibir afecto.

http://www.asapmi.org.ar/publicaciones/articulos/articulo.asp?id=138

25 de febrer 2014

Madres tóxicas y cómo identificar una madre tóxica

Mucha gente cree que la definición de una madre tóxica es una madre que, necesariamente, utiliza la violencia física o la agresión. Que le pega a sus hijos, que los ata, que los castiga privándoles la indispensable comida, cosas así, cosas extremas, y muy tangibles.

Sucede que existe un tipo muy común de madre tóxica (quizás el término clínico no sea ese, pero es el que yo conozco), que suele disfrazarse de cordero para pasar desapercibida. Es aquella madre controladora. Que cuando eres chico usa el poder de "la que manda soy yo, la que provee soy yo, esta es mi casa y aquí se hace lo que yo diga, etc.", pero cuando vas creciendo y se le complica la cosa, sobre todo cuando comienzas a ganar tu propio dinero y quieres independencia (y más de una madre así)cubre ese control asfixiante con manipulación. 

Tiene varias opciones, por ejemplo, la que siempre da órdenes disfrazadas de consejos "porque es mayor y sabe más" y pone cara de tragedia si su "consejo" no es seguido. O la realmente manipuladora-controladora que te sigue mandando sin usar los argumentos de niño, pero utilizando algún otro argumento que te haga sentir culpable (ella mismas se encargó desde que eras un niño, como un condicionamiento, de que lo que sea que utiliza de arma sirva para hacerte sentir mal). "Si, igual tú siempre fuiste el más rebelde!", "Si tu papá todavía viviera las cosas serían diferentes, pero como soy yo!", "Si yo no estuviera enferma como estoy!", etc.

He visto madres que controlan hijos de 40 y 50 años. Les dan órdenes, si, órdenes constantes como si fueran soldados, personas de servicios o empleados de algún tipo, según sea el caso. Les controlan las horas de salida y llegada, las compañías o amistades, las visitas. Alzan la voz, o lloran, o utilizan el silencio forzado, dependiendo de su "audiencia", y quien mejor que ellas para conocer con cada quien funciona cada cosa. 

Estos hijos son personas que nunca sabrán lo que es la vida real, completa y realizada.

Y he visto casos peores, aquellos que por un tiempo relativamente largo, 10, 15, 20 años, saborearon lo que era controlar sus propias vidas (esos que escaparon y se fueron siquiera a 400 km de la madre-tóxica) ...y sin embargo siempre con la vigilancia a distancia por teléfono, por redes sociales, etc. y que luego, por alguna funesta circunstancia como una viudez, un accidente, una enfermedad grave, un divorcio (sea de la madre, pero mucho peor y más fácil de manipular si es el hijo/a quien se divorció) se ven otra vez "después de viejos", si me permiten la frase, viviendo con los padres, y comienzan a tener ese control-manipulación encima. Y no les cuento si el problema es un accidente o una enfermedad grave porque entonces hacer sentir culpable es mucho más fácil. Y también que todos los demás se pongan en tu contra si deseas siquiera "respirar", no se diga tener una vida.

Conozco una madre que controla hasta cuando abren la puerta del apartamento para ir a botar la basura, y que aunque sepa que estás dentro del apartamento pregunta constantemente en qué punto o habitación estás y qué haces. En esa casa no se puede ni ir al baño sin avisarle a la señora.
En fin, muchos psicólogos dicen que en una familia funcional, una madre sana, física y psicológicamente, es aquella que tratará de que los hijos se independicen lo antes posible.

Como en otros países que se van cuando comienzan la universidad a vivir en un campus, una residencia estudiantil, un apartamento compartido, la opción que sea viable según sus posibilidades. Muchos de ellos buscan trabajos de medio tiempo, becas, créditos estudiantiles, pero incluso aquellos que aún necesitan de "mamá y papá" para pagar la universidad (si esta no fuera gratuita como muchas en nuestro país y en otros países latinoamericanos) de todas formas gozan de un preciado tesoro: 

PADRES QUE NO SE METEN, NI CONTROLAN SUS VIDAS, Y QUE DESEAN VERLOS REALIZADOS, COMPLETOS, INDEPENDIENTES Y FELICES

...y por extensión, familias que no luchan tratando de hacerte sentir culpable si decides independizarte.

¡Ojalá hubiera escuelas para padres! Todos venimos sin manual. Y se supone que mientras más hijos se tienen (o se tenían, porque con esta economía ya hay que ser valiente para tener 2, no se diga 7 u 8 como hace 50 años) más se aprende y más se sabe. Pero por lo que me ha tocado ver directamente, y algunas historias que me han contado sus protagonistas, parece que a veces la cosa se pone peor y creen que el o los últimos tienen alguna tara mental y por eso van a necesitar SIEMPRE esa "protección" no solicitada.

Quedan las terapias de familias y herramientas de ese tipo, pero en este país son tan costosas que a veces sólo quedan dos opciones: rebelarse o someterse. Con ninguna de las dos, a menos que se trabaje mucho con un especialista para reprogramar toda esa culpa y codependencia que te grabaron desde bebé, lograrás ser feliz o al menos sentir paz. A menos que haya terapia de por medio, siempre quedará la sombra de la culpa y de la vergüenza de la familia que te acusa y sólo vivirás una felicidad a medias.

http://acerina.blogspot.com.es/2014/01/madres-toxicas.html

COMO IDENTIFICAR UNA MADRE TOXICA

Desde niños nos han llenado de mensaje la MADRE es el ser mágico. Existen madres que por sus traumas no superados acumulan sentimientos de rabia, mesquinda mental, egoísmo que lo manifiestan con esos seres tan AMADOS por ellas.

Como identificar una madre tóxica:
  1. Que sus criticas son destructivas
  2. No acepta tus conductas 
  3. Duda de tu palabra 
  4. Hace criticas destructivas de otros hijos o miembros familiares
  5. Solicita agradecimiento constante
  6. Descalifica
  7. No te valoriza
  8. Entablan conversaciones y envía mensajes hirientes 
  9. Saca a colación conductas pasadas
  10. Manifiesta gestos desagradables (lenguaje gestual)
  11. Responde agresivamente
He citado algunas de las conductas de este tipo de MADRES. Ellas no van aceptar que tienen conductas de rechazo y de no aceptación porque consideran que TÚ eres el responsable de sus fracasos y el cual queda de tú parte darte tu respeto sin caer en conflicto que no llegaran a resolver. Estos hijos siempre están complaciendo a su MADRES y buscando su aprobación.

http://psicologiatuya.blogspot.com.es/2013/06/madres-toxicas.html

L' aposta per un dret: Jo Torno a Casa

El projecte “Jo Torno a Casa” es va posar en funcionament l’1 de juliol del 2010. Es tracta d’un servei promogut pel Consorci de Serveis Socials de Barcelona (CSSBCN), el qual en va delegar el disseny i el seu desenvolupament a la cooperativa EDUVIC SCCL. El JTC, dins d’EDUVIC, es gestiona i desenvolupa des de la Plataforma Cruïlla

“Jo torno a casa” és un projecte d’acompanyament en el procés de retorn a la llar familiar delsinfants i adolescents tutelats/des que es troben residint als Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) o en Centres d’Acolliment (CA), emprant espais terapèutics socioeducatius amb els/les infants/adolescents i les seves famílies, com a eina de suport i seguiment. 

Aquest projecte desenvolupa dues línies d'actuació que s'emmarquen en dos programes diferenciats: “Jo torno a casa Infants” i “Jo torno a casa Adolescents”, per tal de donar resposta adequada a les necessitats emocionals i educatives que presenten els infants i adolescents. 

Aquest projecte vol aportar solucions viables i pràctiques, de manera específica i especialitzada, a les dificultats que, infants, adolescents i les seves famílies puguin trobar-se en aquest procés de retorn; amb la voluntat i el desig de treballar donant suport, de manera complementària i coordinada, amb els equips de professionals que ja estan intervenint en aquest sentit amb les famílies des dels Equips d’Atenció a la Infància i Adolescència (EAIAs), CRAE’s i CA’s de Barcelona.

KURT
“Jo torno a casa Infants” 
L’atenció als infants en risc social ha estat massa orientada envers la institucionalització dels/les mateixos/es, treballant les seves dificultats en un medi diferent al seu, sense comptar gaire amb la resta de la seva realitat: la família, l’escola, la comunitat local. El número de nenes i nens amb dificultats socials va augmentant, la qual cosa ens pot donar a entendre que algunes de les mesures que es prenen no són eficaces per reduir o frenar aquest creixent augment de la vulnerabilitat infantil.

Es concep l'atenció en centres com l'última mesura, aplicable només quan no hi hagi una altra opció, bé perquè les altres mesures s'hagin revelat ineficaces, bé perquè les circumstàncies del cas ho requereixin, tenint en tot cas un caràcter temporal. Aquesta concepció de l'atenció residencial implica la necessitat de desenvolupar programes de tornada a casa per aquells casos en els que ha estat necessari separar la persona infant del seu àmbit familiar per haver detectat un risc significatiu en la convivència. Aquest programes han de cercar dotar a la família de les aptituds, habilitats i actituds adequades per a permetre la tornada del/la fill/a al seu grup familiar en el menor temps possible, una vegada produïts els canvis que habilitin a aquesta família d'origen per a l'atenció de les seves necessitats.

“Jo torno a casa Adolescents”
La nostra experiència en el treball amb adolescents tutelats/des, amb mesura protectora o d’acolliment residencial, sovint ens fa veure la necessitat que mostren alguns/es d’aquests/es joves de caminar cap a l’autonomia, ja sigui retornant a la llar familiar com anant a una llar aliena que puguin sentir com a pròpia. En la mesura que els professionals que els/les acompanyem, no podem legitimar aquesta necessitat dels adolescents, fent-la viable, els nois i les noies no accepten, amb freqüència, l’haver de viure en un CRAE, i acaben identificant les mesures protectores com sinònim de càstig i control social, generant-se resistències en els/les adolescents i en les seves famílies.

També es detecta que, en alguns casos, aquestes resistències no fan viable el treball educatiu del centre amb el noi i la noia ni tampoc el treball tècnic que l’EAIA planteja a la família i l’adolescent. Aquesta situació afecta la implicació i participació necessàries d’aquests adolescents en el seu procés. És en aquesta manca d’implicació i participació on posem les nostres mirades.

Tanmateix, s'observa que hi ha nois i noies que tenen més capacitats per fer-se càrrec del seu projecte vital “amb suport i acompanyament”. Sovint, dins d’un entorn residencial tutelat, en el que no accepten estar, no acaben de desenvolupar aquestes capacitats, amb el risc de caure en conductes conflictives, de confusió i confrontació amb els/les adults referents al centre. Aquests/es adolescents i les seves famílies, tot i que d’inici reuneixen les condicions per tornar a conviure, necessiten d’un acompanyament presencial molt proper, per part de professionals experts/es. Aquesta intervenció professional, ha d’anar adreçada a ajudar-los en la resolució dels conflictes sorgits dels reajustaments que tot procés d’acoblament comporta; així com, s’ha de donar continuïtat a la tasca realitzada en el centre i que es continua fent des de l’EAIA, per assolir la comprensió i modificació de les conductes i patrons relacionals que van provocar el trencament del vincle familiar, desembocant en l’ ingrés al centre. 

El programa dóna resposta a les necessitats descrites anteriorment, centrant-nos en la intervenció amb aquells nois i noies que mostren capacitats per fer-se càrrec del seu projecte vital “amb suport i acompanyament” i que, alhora, el seu entorn sociofamiliar mostra condicions per recuperar la convivència amb l'adolescent.

Jo torno a casa” té la seva raó de ser com a resposta a una necessitat percebuda, en el procés de retorn que infant i/o adolescent i les seves famílies desitgen, sempre i quan es donin les condicions mínimes que permetin aquest retorn amb garanties de salut emocional pels fills i filles.

Jo torno a casa” és una resposta especialitzada per acompanyar el procés de retorn des de la intervenció terapèutica socioeducativa, per tal d'agilitzar aquest retorn i assegurar que es doni en les millors garanties d'èxit, si és possible.

http://reditinere.blogspot.com.es/2013/04/l-aposta-per-un-dret-jo-torno-casa.html

Centres Residencials d'Acció Educativa

Viatge blogaire per conèixer com funcionen els CRAE des de la perspectiva d'un estudiant d'Educació Social 

En aquest blog vull aprofundir i reflexionar sobre allò que penso que he de conèixer sobre els Centres Residencials d’Acció Educativa, des del punt de vista d’un estudiant d’educació social.

Per la informació que n’he conegut fins ara considero que és un tipus de centre en el qual m’agradaria treballar-hi perquè és relativament proper a la meva experiència i trajectòria personal, la qual explicaré en futures entrades. Així doncs, en primer lloc explicaré els motius que desperten el meu interès per aquest tipus de centres. El treball pretén ser una reflexió de tota la xarxa de funcionament i el perfil dels educadors des de la lectura i la reflexió.

La idea és crear un espai de reflexió a partir de la recerca i anàlisi de la informació bibliogràfica que em permeti conèixer més a fons si la imatge que m’he fet d’aquests centres, respecte el que m’han explicat i el que he llegit, s’assembla en certa manera a allò que n’espero d’aquests per al meu possible futur professional. Pot ser comú pensar que si t’agrada treballar amb infants i joves et pugui agradar aquest tipus de centres, però no necessàriament ha de ser així. Sense anar més lluny, les funcions i el treball dia a dia d’un educador social que pogués tenir en el futur en un CRAE urbà de la ciutat de Barcelona no té res a veure amb les que puc haver tingut com a monitor fent jocs i tallers a la natura del Vallès Oriental amb d’altres infants i joves, per moltes necessitats específiques que aquests hagin tingut (discapacitat, diversitat de factors de conflictivitat i vulnerabilitat, absentisme escolar, etcètera). En aquest espai, doncs, vull observar els pros i contres que em poden sorgir personalment sobre aquests centres.

Un cop estigui clar què és un CRAE, és imprescindible saber en quines pautes i protocols de treball s’emmarca. He de tenir clar que el centre treballa per unes funcions i objectius específics i aquest estaran detallats segons el tipus de centre, els perfils dels menors i les metodologies emprades pels professionals que el componen.

Així doncs, serà important conèixer-los perquè determinaran les funcions que hauria d’assumir, tenint en compte que hi haurà múltiples especificitats de cada centre en les quals no entraré. Això m’ajuda a saber si allò que n’espero de les meves futures pràctiques i/o feina podria adequar-se a les meves expectatives. En funció de com sigui el centre i en quines metodologies s’emmarca (següent apartat), buscaré informació sobre les funcions bàsiques que té l’educador social en aquests centres.

Per últim, faré una reflexió per determinar si ha canviat allò que pensava dels CRAE abans i després de buscar-ne informació. Aquest apartat final em permetrà fer una síntesi del transcurs d’aquest treball i saber si les conclusions que n’extrec s’adapten al que n’esperava.

Blog
He escollit fer un blog perquè et permet anar completant d’una manera molt visual, estructurada i amena les diferents parts del treball. Per altra banda, el blog permet a l’internauta observar l’evolució d’allò que estaré treballant durant la recerca i publicació d’entrades en aquest. Pretenc que el blog sigui, tal com sintetitza el subtítol, un espai de coneixement sobre els CRAE des de la meva perspectiva i reflexió com a estudiant d’educació social.

http://crae.blog.cat/

'És molt difícil acceptar que la teva família no serveix' per Ana Corchero

Ana Corchero és la directora del programa d’enfortiment familiar de l'ong Aldees Infantils SOS –amb seu a Mas Rampinyo–, que fonamenta la seva tasca en oferir un entorn familiar protector per als infants i els joves que provenen de situacions familiars fràgils. La passió pels més petits li ve de lluny. Va començar d’educadora infantil, on va posar en pràctica els seus coneixements a l’escola bressol Font Freda però, amb el temps, va descobrir que li atreia més la idea d’ajudar els nens i nenes que no tenen una infantesa digna, amb protecció i amor. Després de vuit anys al Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) de Sant Quirze, Aldees Infantils li va oferir la possibilitat de coordinar el programa d’enfortiment familiar, que proposa un nou enfocament relacional per reforçar els vincles dels infants separats temporalment dels seus pares biològics.

A qui s’adreça el programa d’enfortiment familiar?
Treballem amb infants i adolescents en situació de vulnerabilitat i ho fem, d’una banda, des de la prevenció, per evitar que el menor se separi dels seus pares; i d’altra, en el cas que els progenitors ja hagin perdut la custòdia, des de la protecció, per oferir un entorn familiar adient. Treballem sobre necessitats i expectatives de la família.

Quins serveis s’ofereixen des de l’oficina ubicada a Montcada?
Tenim una escola de famílies on es treballen capacitats parentals, uns serveis terapèutics, d'orientació, d'acompanyament al retorn i de mediació, a més d'un punt de trobada i un pis residencial per a famílies monoparentals maternes.

Què vol dir que es treballen les capacitats parentals?
Vol dir que fomentem les capacitats de ser pares i mares perquè aquests puguin donar una educació sana i equilibrada als seus fills.

Com viuen els progenitors la separació dels fills?
Malament, és una experiència dura. Per als pares que perden la custòdia és una sentència, se’ls penja una de les pitjors etiquetes que hi ha en aquesta societat. El que intentem nosaltres, sense jutjar-los, és que recuperin el rol de pare i mare, malgrat que els infants visquin en un centre. Es pot ser una mare estupenda dues hores cada 15 dies dient al teu fill que l'estimes, posant-li límits i interessant-te per ell.

I per al fill, què suposa?
És molt difícil acceptar que la teva família no serveix i, en alguns casos, és més fàcil desenvolupar conductes agressives que assumir això. L’únic que estan fent els petits és demanar a crits que algú els estimi, els posi límits i els protegeixi. A nosaltres ens agrada sobretot respectar la voluntat dels infants i sempre els preguntem què volen o què esperen. Treballem a nivell simbòlic la recuperació de les seves famílies.

Els infants són els més vulnerables de la societat?
Si, per descomptat. Se’ls pot fer mal molt fàcilment i, si no hi ha algú que vetlli per ells, no poden fer res.

Per què va decidir ajudar els més febles?
La felicitat d'un nen m'entusiasma. Ho vaig aprendre d’un amic, Sergi Gómez, qui em va ficar el cuc de l’educació social. Va morir molt jove, però em va ensenyar moltes coses.

Per què lluita cada dia?
Perquè els infants tinguin una infància digna, oferint-los una llar estable. Aquest és el signe d'identitat d'Aldees Infantils, que treballa tot el procés.

Quantes famílies ateneu?
Actualment estem atenent 52 famílies del Vallès i del Maresme, de les quals 15 són de Montcada. Els casos ens venen derivats des de Serveis Socials i l’EAIA de la Generalitat. El 70% de les famíies són autòctones i el 30 són estrangeres, un percentatge que també es dóna a la nostra ciutat.

Hi ha més casos ara amb la crisi?
No especialment. Ara el que ens estem trobant és que hi ha famílies que arriben a Serveis Social no perquè no tinguin capacitats parentals, sinó perquè no tenen recursos econòmics. O sigui, no és el mateix que no dutxis el teu fill perquè t’han tallat l’aigua que si no ho fas per un cas de negligència. Són persones en situació de risc perquè no tenen xarxa social. La crisi l'estan sustentant les famílies i qui no en té, cau en picat.

Em posa algun exemple?
Sí. Per exemple, les tres dones que viuen al pis residencial per a famílies monoparentals. Els seus marits han marxat i s’han quedat soles amb els fills petits i sense ingressos. No tenen xarxa social i no tenen feina, malgrat que dues de les mares tenen estudis universitaris.

A quina reflexió li porta això? 
Amb el pas dels anys he aprés que quan et posiciones al costat de les persones i no al davant tens una perspectiva més justa i més propera. El respecte i l'acompanyament són actituds imprescindibles per entendre la pluralitat de dificultats a les que, en diferents moments de la vida, s'han d'enfrontar molts infants i seves les famílies.

http://www.laveu.cat/AFONS/default.cfm/ID/283816/CAT/-es-molt-dificil-acceptar-teva-familia-no-serveix-.htm

Sabem què és un CRAE?

Molts cops sentim a parlar de sigles que ja formen una part molt important a les postres vides quotidianes, però ben bé no sabem en què consisteixen.

En el meu cas, tinc una gran amiga, integradora social, que treballa a un CRAE, però, suposo que com a mi me va passar al principi, a molta gent li deu sonar el nom però realmente no deuen saber què és en realitat. Doncs intentaré donar-vos un resum del que és i per a què consisteix un CRAE.

El CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) és un servei que neix de la necessitat d’atendre infants i joves menors d’edat tutelats per la DGAIA(Direcció General d’Atenció a la Infància) i depenen del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya i que cal separar del seu àmbit familiar de forma temporal. La seva estada al CRAE s'estendrà fins que deixin de concórrer els elements de risc que van provocar l'ingrés, bé fins que es trobi una família acollidora, bé perquè disposi de prou recursos personals per iniciar un projecte de vida autònom fora del CRAE.

El CRAE doncs, més enllà de garantir les necessitats bàsiques materials, ha de contribuir al procés de socialització i creixement dels infants que atén en tots els àmbits i fer-ho de forma individualitzada, promovent la seva autonomia de forma progressiva i adequada a les seves capacitats.

Els seus objectius estan marcats pel Projecte Educatiu de Centre (PEC), un reglament de règim intern i una programació anual. L’equip humà està format per educadores i educadors socials, i un director que assumeix les guardes i comanda el projecte juntament amb el personal de servei necessari.

Com a servei residencial està obert 24 hores al dia tot l'any.

La vida en aquests centres residencials no ha de ser fàcil, si bé compten amb professionals que dia i nit presten totes les atencions possibles als nens i joves. Moltes de les històries de les persones que conviuen als CRAE són desoladores: nens que han estat desatesos pel seu pares, joves amb famílies desestructurades i antecedents per possibles delictes, abandons… Aquests són alguns exemples d'aquestes vides trencades, que en els centres residencials d'acció educativa s'intenten reconduir. Aquesta tasca, sens dubte, és molt complicada i, fins i tot, en algunes ocasions pot arribar a ser fins a absorbent.

http://blogdemonicass.blogspot.com.es/2011/07/sabem-que-es-un-crae.html

24 de febrer 2014

Little Hero App, una app infantil per aprendre a ser responsable i gestionar el temps


Little Hero App és una aplicació dissenyada per un equip emprenedor català que vol motivar als infants a ser responsables i gestionar el seu temps a través del reforçament positiu i gràcies a la tecnologia dels dispositius de pantalla tàctil que els infants els és tant fàcil d’utilitzar. Little Hero App proposa als pares que determinin, juntament amb els seus fills, les missions i les seves recompenses.

Els nens poden escollir un heroi (Frank o Gina) que els acompanyarà durant el procés de realització de cada missió. A mida que assoleixi missions podrà obtenir nous herois i escenaris, o rebre reconeixements pel seu esforç. L’aplicació es complementa amb una pàgina web (www.littlehero.es) on els pares poden consultar les recomanacions de professionals de la pedagogia, psicologia i nutrició sobre com establir les missions i les recompenses segons l’edat i personalitat dels infants i els valors que es volen fomentar.

Tecnologia pedagògica
S’aprofita l’entorn atractiu que ofereixen les pantalles tàctils amb una presentació orientada als infants per animar-los a assolir els objectius establerts prèviament amb els seus pares. El nen o nena escull un heroi que l’acompanyarà en tot moment a realitzar les tasques, l’animarà a fer-les, li recordarà les pendents i el felicitarà quan acabi la missió. El pare haurà de validar les missions acabades pels fills. A més a més, el nen rebrà punts per cada missió assolida. A mida que obtingui una puntuació destacada, Little Hero App li proposarà petites recompenses o bé tenir accés a un joc educatiu.

D’altra banda, els pares podran accedir, a través d’unes claus i des de qualsevol tipus de dispositiu amb connexió a Internet, a una web privada amb un entorn molt intuïtiu on podran crear les missions i les cites al calendari dels seus fills, a la vegada que també determinar les recompenses i consultar les propostes de Little Hero App.

Missions, diferents àmbits
Quan el pare estableix una missió al seu fill, està dipositant la seva confiança en ell. El nen quan senti que té una responsabilitat capaç d’assumir, guanyarà seguretat en ell mateix, augmentarà la seva autoconfiança i crearà hàbits d’autonomia. A més a més, aprendrà a esforçar-se i a valorar l’esforç dels altres. Si són tasques que contribueixen al bon funcionament de casa, s’estarà enfortint el vincle familiar. Les missions poden estar relacionades amb autonomia i organització personal (vestir-se, rentar-se les dents…), acadèmiques i educatives (fer els deures, estudiar, idiomes, aprendre conceptes nous…) i domèstiques (tasques de manteniment i neteja de la casa, intendència familiar…). També podem estar relacionades amb l’esport o qualsevol altre tipus d’activitat (música, lleure, pintura…).

El pare i la mare poden crear missions dins del seu espai privat de la web de Little Hero App tot indicant les dates d’inici i fi de la missió, el seu títol i en què consisteix. També tindran accés a missions recomanades pels experts.

Recompensa, reconeixement
Quan hi ha un esforç per adquirir un hàbit o un determinat comportament, la recompensa és el reconeixement d’aquest esforç. Els experts de Little Hero App recomanen establir abans amb l’infant quin tipus de recompensa rebrà en el cas de finalitzar la missió amb èxit. Una recompensa, una gratificació, pot ser verbal, i el benefici adquirit pel nen amb el seu esforç, però també, depenen del tipus de complexitat de la demanda pot arribar ser una recompensa més material o un temps compartit amb família. És molt important que la recompensa no es confongui amb l’objectiu de la missió, o sigui, s’adquireix un hàbit per a un benefici propi o familiar, no per aconseguir un bé o activitat concreta. Per a un infant, la millor recompensa és rebre el reconeixement de l’esforç i la valoració del progrés realitzat.

En aquest cas Little Hero App també proposarà als pares i infants una selecció de possibles recompenses escollides segons criteris de qualitat, funcionalitat i pedagògics.

Gestió del temps
Little Hero App té un calendari que permet ajudar a crear la consciencia del temps als nens usuaris de l’aplicació. En el calendari es pot consultar la programació de les missions així com el seu històric. També s’hi pot inscriure dates destacades com aniversaris de familiars o dies assenyalats, com ara festes o excursions. D’aquesta manera els infants són conscient del temps que passa i el què falta.

Cada infant té unes capacitats segons edat i nivell de maduresa, Little Hero App proposa algunes missions per edat com a orientació, així com unes guies pels pares per poder adequar les missions als seus objectius de valors i/o edat dels infants. Aquestes diferencies també seran presents en el tipus de recompensa. Cada persona, cada infant, té unes necessitats diferents i és més sensible a un tipus de missatge o un altre segons sigui una persona més visual, més auditiva… Per tant, a l’hora d’efectuar la recompensa, s’ha de tenir en compte el canal més receptiu de l’infant per satisfer millor el seu reconeixement. Si és més visual, li podem donar el reconeixement escrit amb una nota, si és més auditiu li podem dir verbalment…

Cada dia més usuaris
El mercat de Little Hero App són famílies amb fills de 3 a 11 anys, modernes, que utilitzen dispositius tecnològics en el seu dia a dia i preocupades per l’educació dels seus infants. La utilització de dispositius tàctils creix any darrera any. Amb un augment del seu mercat el 2012 del 75’3% amb 52’5 milions de tablets venudes al món. A Espanya, en un any, del 2011 al 2012, es va triplicar, passant del 8% al 23% de penetració. I s’espera que a nivell global, el 2016 hi hagi més de 500 milions d’unitats. D’altra banda, segons un estudi de NBC, el 52% dels nens de 8 anys té accés a un dispositiu mòbil multimèdia. Segons Nielsen, el 57% dels nens utilitzen tablets amb aplicacions educatives, i 7 de cada 10 infants de 4 a 12 anys, utilitza una tablet a casa.

L’aplicació per tabletes està desenvolupada tant per dispositius d’Apple, amb sistema operatiu iOS, com per dispositius amb el sistema operatiu Android.

http://criatures.ara.cat/blog/2013/11/05/little-hero-app-una-app-infantil-per-aprendre-a-ser-responsable-i-gestionar-el-temps/

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...