4. Del ‘cavall’ a Déu

Sara Palma

L’Eusebio té 45 anys i una filla que l’odiarà tota la vida. Ell no la coneix però perceb com el rancor que desprèn li arriba i se li clava al pit. Ell també s’odia.

La infància de l’Eusebio es podria definir com a típicament marginal. Va néixer en un barri perifèric de Tarragona, Bonavista. Un barri difícil, sobretot a finals dels setanta. Quan ha tingut la oportunitat de tornar-hi no l’ha reconegut. El lloc que era casa seva ara sembla part d’una ciutat estrangera.

L’Eusebio és fill d’immigrants. La seva mare era d’un poblet de prop de Granada. El seu pare era extremeny. El seu germà gran ja va néixer a Catalunya i després va venir ell. Els pares, gent treballadora que van aconseguir sortir de la misèria i les xaboles gràcies al seu esforç, mai van abandonar la humilitat.

L’Eusebio plora cada dia la mort del seu germà gran, en Carlos. En canvi, s’alegra que els seus pares siguin morts: no es mereixien continuar patint.

Té pocs records de quan era petit. Un dels primers que li ve al cap el trasllada directament al mercat de Bonavista. Llavors ja es muntava cada diumenge. Recorda com s’aliava amb el seu germà gran per robar carteres a la gent que comprava. Feien veure que jugaven a empaitar-se i quan veien una presa adequada hi xocaven. Mentre un demanava disculpes o rebia una escridassada, l’altre reunia tot el botí possible. I després s’esmunyien entre els parades com tan sols ho podien fer dos homenets de la seva alçada. D’aquesta manera, ajudaven la precària economia familiar i també es permetien uns quants capritxos que els feien sentir niños bien per una estona. Els seus pares eren gent honrada i se sentien orgullosos dels seus fills. Al principi, creien fermament que els nens buscaven feinetes, fent el que fos, per portar diners a casa.

En un barri que era un poble, aquesta situació era difícil de mantenir. Els pares van començar a rebre avisos de veïns i de les autoritats alhora que es feien experts en demanar disculpes i treure les castanyes del foc als seus fills. Els anys setanta s’estaven acabant i, amb ells, la tranquil·litat de la família. Una adolescència, prematura en el cas de l’Eusebio, va fer arribar als germans la sensació d’immortalitat i la necessitat d’evadir-se d’aquella vida insuportable. Un còctel perillós si hi ha heroïna a prop.

L’Eusebio recorda amb llàgrimes als ulls el dia que es va punxar cavall per primera vegada. Va ser a la mateixa esplanada on encara es fa el mercat, una nit tranquil·la, d’estiu. Tenia tretze anys.

S’acostumaven a reunir amb uns quants amics en aquell mateix lloc quasi cada nit per beure, fumar i queixar-se de la merda de vida que els havia tocat viure. Un dia van rebre un regal inesperat d’un comerciant que volia expandir el negoci.

A la novel·la Trainspotting, Irvine Welsh defineix el que se sent en punxar-se per primera vegada: “Imagina el millor dels teus orgasmes, multiplica per vint la sensació, i encara estaràs a mil fotuts quilòmetres”. L’Eusebio explica d’una manera menys poètica com va tocar el cel.

I llavors va arribar la boira.

Les llàgrimes innunden els ulls de l’Eusebio quan arriba a aquest punt de la història. El moment en que els records es difuminen i el dolor s’accentua.

Tan bon punt van passar els efectes de la primera dosi, en va voler més. I més. I més. Amb cada dosi que s’injectava quelcom es destruïa. N’era conscient. Li hauria agradat que no fos així però sentia que mai havia dut les regnes de la vida que li havia tocat viure i que, als seus quinze anys, era tard per intentar agafar-les.

El seu pare va morir d’un atac de cor poc després que una sobredosi s’emportés el seu germà gran. L’Eusebio no va fer-li costat a la seva mare. No tenia temps. Necessitava diners per comprar-ne més. Estava disposat a fer qualsevol cosa per arribar a l’heroïna.

Una tarda va decidir tornar a casa seva. Si aconseguia reconciliar-se amb la seva mare potser aconseguiria que li donés mil peles per fer-se passar el mal de cap. No la va trobar. Una veïna li va dir que se n’havia tornat al poble on havia nascut, a casa d’una cosina. El noi va intentar sentir-se trist però tenia el mono. Aquell dia va atracar la gasolinera de la cruïlla de la carretera de Reus per primera vegada. Pocs anys després el van informar de la mort de la seva mare. No li van donar permís per anar a l’enterrament.

L’atracament en aquella gasolinera va ser el primer de molts. Va arribar a atracar els mateixos establiments dues i tres vegades. Per ell, tots havien estat com un de sol, tots havien succeït de la mateixa manera. Primer de tot un mono irreprimible que el posava agressiu i li feia perdre el nord. Una mica de sang entremig de l’adrenalina que corria per les seves venes. Després l’impuls d’haver d’aconseguir diners com fos i la planificació, ràpida i sense pensar gaire, de l’acció. Arribar a la gasolinera o a l’estanc o a la botiga de la plaça amb la cara tapada amb una mitja i un ganivet. Amenaçar a qui es trobés i buidar la caixa. Comprar una dosi convençut que era la última. Després d’aquesta demanaria ajuda i reconduiria la seva vida. Preparar-la nerviós i amb les mans tremoloses. Injectar l’agulla lentament al braç i buidar-ne el contingut poc a poc, gaudint de cada segon.

La primera vegada que el van detenir anava col·locat. La primera condemna va ser de dos anys. Després va concebre la seva filla. No la va veure néixer. La segona condemna tenia en compte la reincidència. Cinc anys. La tercera va ser de quinze.

Els darrers anys que va passar a la presó van ser molt diferents dels primers. El sistema penitenciari català havia estat remodelat de dalt a baix. Els professionals dedicats a la reinserció i les eines de que disposaven també s’havien multiplicat.

L’Eusebio va participar en diversos programes de desintoxicació dirigits per l’educador social de la presó amb la supervisió de diversos terapeutes. Li semblaven poc efectius. Estava massa perdut. No eren només les drogues. La seva vida no tenia sentit.

En Mario va aparèixer com per casualitat. És un pastor evangèlic que visita regularment els presos. Al principi l’Eusebio pensava que aquell home perdia el temps amb ell però li agradava que algú l’anés a veure. Poc a poc, però, el missatge del pastor evangèlic va anar convencent l’Eusebio. Fins aquell moment havia llançat la preciosa vida que Déu li havia donat. Era un pecador. Déu li oferia perdó per tot el que havia fet, un perdó que necessitava com l’aire que respirava. Havia fet tant de mal que la idea de ser perdonat el seduïa enormement. Veia més a prop el dia en que podria posar-se a dormir amb la consciència tranquil·la. Necessitava enterrar els fantasmes que el torturaven.

S’acostava la data en que sortiria de la presó. Més aviat del que pensava degut al seu bon comportament. Tenia por. Sabia que quan sortís li seria difícil no tornar pel mal camí. El pastor evangèlic li va oferir una opció que el va convèncer.

Al bell mig d’un bosc, al principi del camí que porta al pic més at d’una serra poc coneguda, hi ha un centre amb un nom místic. Allà aprofundeixen en l’evangelització de persones amb problemes i els ajuden a deixar enrere la seva mala vida. Hi van molts addictes. També joves delinqüents. I també homosexuals. Pels responsables d’aquella casa la homosexualitat és el pitjor dels mals que pot tenir un home i també el més difícil de curar.

El dia que l’Eusebio va arribar al centre de nom místic, el març de 2006, la primavera treia el cap després d’un hivern especialment dur. Se sentia feliç. Des de llavors ha viscut allà. Només surt del centre per participar en activitats religioses i d’evangelització. Ha oblidat l’heroïna. Ara només pensa en Déu. No surten de la seva boca tres frases seguides en que no aparegui Jesús.

Està disposat a fer qualsevol cosa per arribar a Déu.

http://www.somatents.com/1a-entrega-el-nado-cocainoman/4/#.UvdtP_l5NEI