DEL CENTRE RESIDENCIAL A LA VIDA REAL

Reportatge realitzat per Clàudia Rius, Carina Salcedo i  Juan Carlos Saloz.

Com afronten el dia a dia els majors d’edat que han passat per un centre residencial

En Jose i la Sònia fan vida normal. Ell té 19 anys, ella, 21. Tenen les seves rutines i les seves aspiracions. Els seus amics, els seus estudis i la seva feina. Si hi parleu, veureu que són iguals que qualsevol altre, tot i que la llei diu que han sigut joves desemparats. I és que si fem cas de l’article 2.2 de la Llei 37/1991 de 30 de desembre sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció, es considera que un menor està desemparat quan o bé “manquen les persones a les quals la llei correspon d’exercir les funcions de guarda, o quan aquestes persones estan impossibilitades per exercir-les o en situació d’exercir-les amb greu perill per al menor”, o quan “s’aprecii qualsevol forma d’incompliment o d’exercici inadequat dels deures de protecció establerts per les lleis per a la guarda dels menors o manquin a aquests els elements bàsics per al desenvolupament integral de llur personalitat”. També quan “el menor presenta signes de maltractaments físics o psíquics, d’abusos sexuals, d’explotació o d’altres de naturalesa anàloga”. Tant el Jose com la Sonia han viscut la seva infància i adolescència en un centre d’acollida i, un cop han sigut majors i no s’han pogut quedar més allà, s’han hagut de buscar la vida. Què depara el futur als joves que amb 18 anys han hagut de marxar dels centres que els han fet de casa?

En Jose Fajardo acostuma a tenir un somriure enorme a la cara. Quan explica la seva història, no la dramatitza. És sincer i explica el seu cas sense embuts. “Mi padre tuvo cáncer de estómago y se murió. Era la persona que dirigía más o menos la casa. Cuando desapareció, mi madre no supo qué hacer”. Així va ser com la seva mare va perdre la tutela del Jose i de la seva germana. Ell tenia al voltant de 10 anys. Des d’aleshores fins als 18 anys, va estar al centre La Immaculada de Sant Andreu de la Barca. Es tracta d’un centre residencial d’acció educativa (CRAE)

Cada centre CRAE es limita i gestiona de forma diferent. En aquest cas, els nens que hi resideixen tenen entre 3 i 14 anys. Una vegada complerts els 14, són enviats a un centre residencial per a majors de 18. Segons ens expliquen la Mireia i la Paqui, dues educadores del centre, no hem de confondre un centre residencial amb un centre de menors, ja que aquest últim pot tenir una connotació negativa. El CRAE està obert les 24 hores del dia els 365 dies l’any. És una entitat que depèn de les subvencions de la Generalitat, la qual facilita una ajuda per cada infant i adolescent que resideix, per un motiu o un altre, en aquest centre. Els nens que hi viuen de forma temporal estan tutelats per l’Administració o es troben sota la responsabilitat del director del centre.

Entrada d’una de les cases del Centre La Immaculada de Sant Andreu de la Barca (2013). Font: pròpia

El centre de La Immaculada de Sant Andreu de la Barca es divideix en cases d’uns 10 nens cadascuna. Cada llar compta amb un grup de 5 educadors, alguns dels quals es queden a dormir. A més de les persones encarregades de netejar, en aquest centre també hi viuen les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paul, un grup de monges que es dediquen de ple a aquesta causa.

La Sònia és una noia molt agradable de 21 anys. La seva mare i la seva àvia foren ingressades a l’hospital i el seu tiet va decidir que no es faria càrrec de les seves nebodes, la Sònia i l’Úrsula. Va ser així com aquestes dues noies van acabar a les 5 del matí a l’EAIA, que és el recurs que controla els sectors d’infància, i més tard a la ‘’resi’’, tal i com anomena la Sònia al centre de la Immaculada. Els van dir que hi estarien només 6 mesos: ‘’Yo deseaba que pasaran los 6 meses para irme. Luego me dijeron que me quedaba porque la situación no había mejorado. Pero bueno, ya lo veía porque mi madre no venía en buenas condiciones a las visitas’’ explica la Sònia. S’hi va estar 3 anys.

La Sònia recorda la seva etapa al centre amb molta gratitud: ‘’Agradezco mucho haber estado en un centro, sino no sé qué sería ahora de mí’’. Ens explica que la vida a la ‘’resi’’ és completament normal. Els nens van a l’escola del poble, i al centre s’encarreguen de cobrir tots aquells aspectes bàsics necessaris per un infant, com l’educació, la higiene, l’alimentació… A més d’això, en el centre també es cobreix la part emocional, de protecció i d’afecte: ‘’exactamente igual que lo hacen los padres lo hacen los educadores’’.

La sortida de la Sònia estava prevista als 14 anys, edat màxima que accepta el centre en qüestió. El fet que la Úrsula, la seva germana, no tingués edat per marxar, va fer que allarguessin l’estada de la Sònia abans d’anar-se’n a una altra residència. Segons la Sònia, aquest és un aspecte a millorar: ‘’Yo creo que se debería centralizar más. Si quieren estabilidad para el niño tanto emocional como para cubrir sus necesidades como tener un techo y todo esto, yo haría como mi segundo centro que es vertical, que va hasta los 18’’.

En Jose també valora de forma positiva la seva estada allà, on es va sentir còmode i respectat. A Sant Andreu de la Barca va poder ser un nen com tots. Valora la feina dels educadors que va tenir, de qui guarda, per sempre, un bon record. “Yo ahora soy entrenador de hockey. Cuando enseñas a un niño a tirar bien la bola, y pasa un año y ya no estás con él pero ves que la lanza bien porque tú se lo enseñaste, dices: joder, qué bien. Si a mi un educador me enseñó a leer y lo voy a visitar y ve que leo bien, se sentirá orgulloso. Cuando vaya un día, dirán: hicimos algo bien. Perdí mi tiempo para que tú salieras bien y ahora estás bien en gran parte gracias a mí. Un niño nunca puede darle nada físico a un educador, pero sí que puede recompensarle por ello, decir gracias’’.

Jose Fajardo com entrenador. La imatge representa el símil que es pot llegir en el reportatge, entre les relacions dels treballadors dels centres d’acollida i els nens; i l’entrenador i un nen

Els testimonis en qüestió estan feliços d’haver pogut passar la seva infància en aquest centre, perquè reconeixen que tot i les circumstàncies de la vida, han d’estar agraïts per l’ajuda rebuda. Un menor de 18 anys desemparat compta amb una protecció plena quan és derivat a un centre de protecció, ja sigui a un centre residencial d’acció educativa (CRAE), és el cas del centre la Immaculada; un centre residencial d’educació intensiva (CREI) o un centre d’acollida (el qual té una estada màxim d’un any). Però, què passa quan aquests infants arriben a la majoria d’edat? Els centres se’n desentenen completament?

En Jose explica que quan un menor està a punt de fer 18 anys és aconsellat pel centre sobre el seu futur: ‘’Son personas que saben perfectamente como guiarte. Lo que tú haces en tu casa, que consultas con tus padres sobre qué carrera quieres hacer, ellos también lo hacen’’. També reben formació sobre com s’han de guanyar i gestionar els seus propis diners. La Sònia ens explica que quan tenia 16 anys li van dir ‘’Ahora ponte a buscar trabajo para verano’’, es va fer un currículum i va començar a passejar per les tendes. És clar que està bé guiar els adolescents perquè es comencin a formar el seu propi camí. Però, quants nois i noies de 16 anys són obligats a casa seva a deixar enrere el seu estiu per dedicar-se a treballar?

En Jose i la Sònia ens expliquen que quan el menor fa els 18 anys té l’opció d’escollir anar-se’n a viure a un pis tutelat per la Generalitat o tornar amb la seva família. A més a més, quan l’adolescent compleix la majoria d’edat i ha estat a un centre d’acollida, té l’opció de demanar una prestació a la Generalitat. Aquesta és de 600 euros al mes, però la persona que la rep ha de declarar a què van destinats aquests diners i en què es gasten: ‘’Tienes que decir este dinero es para el cole, este es para comer, este para ahorrar. Si lo gastas mal, te quitan la prestación’’, ens afirma en Jose. Per rebre aquests diners, però, l’adolescent no ha de comptar amb cap altra font d’ajuda econòmica familiar (com una herència) i ha de complir uns mínims, ja que ha d’estar treballant o estudiant.

En Jose va escollir anar-se’n a un pis i conviure amb un educador. Aquest és l’encarregat d’ensenyar a l’adolescent a cuinar, a posar la rentadora, a organitzar-se, a saber pagar les seves factures: a ser independent. Aquest jove afirma que és gràcies a l’any que va passar al pis tutelat que ha aprés a fer les coses sol: ‘’Yo controlo mis facturas, la electricidad, el agua…todo.’’ Quanta gent amb 19 anys pot fer aquesta afirmació?

Quan la Sònia va fer els 18, també va marxar a viure a un pis tutelat. Des de llavors, recomana a la resta de nens del centre que facin el mateix, encara que tinguin l’oportunitat d’anar-se’n a viure a casa d’un familiar: ‘’Yo cuando voy al centro les digo a los niños que están a punto de salir que lo que aprendan en un piso no lo van a aprender en su casa, y que si tienen la oportunidad de ir, que vayan’’. En el cas de la Sònia, els seus educadors dormien en el pis del costat. Hi ha d’altres casos, però, en els que l’educador passa cada 15 dies per supervisar com està el nen, per la qual cosa ‘’no se entera de lo que pasa en el piso’’, ens explica.

La Sònia va arribar al pis sense capacitat per ser del tot autònoma i independent: ‘’ Cuando llegué al piso no sabía ni hacerme un huevo frito porque nos lo hacía todo la cocinera. La cocinera planchaba, lavaba la ropa… menos hacernos las camas y ordenar nuestro cuarto, lo hacía todo. Y claro, cuando llegué al piso sabía hacer cuatro cosas para cocinar’’. Ella insisteix que és important que al CRAE s’ensenyi als nens a fer les seves pròpies tasques, per tal de no arribar al pis tutelat i aprendre-ho tot de zero.

Aquest pis tutelat, però, no és per sempre. Quan una persona fa els 21 anys se suposa que ja és prou madura com per treure’s les castanyes del foc completament sola, treballar i mantenir la seva pròpia casa. En Jose va tenir la sort de disposar d’un pis que li va deixar el seu pare d’herència, i la Sònia va utilitzar el pis de la seva àvia fins que es va poder permetre independitzar. Sembla que ells dos han tingut sort. Tenen a la seva disposició una casa i un sostre on poder viure. Tot i així, la Sònia opina que als 21 anys una persona no està del tot preparada per veure’s completament sola: ‘’Tienes que tener un trabajo y ser independiente. En mi caso no hubo problema pero he visto a gente que está muy mal. Yo creo que antes, cuando todo esto empezó, en la época de Franco o así, la gente a los 21 era más espabilada. Ahora a los 21 no piensas en sentar la cabeza, formar una familia, y ahora al dejar a alguien solo a los 21 es como si todavía no pudiera con todo. Hasta hay veces que todavía no has acabado los estudios a los 21’’.

Actualment, la Sònia treballa, a més de per viure, per poder pagar-se la carrera d’Educació Social l’any vinent: ‘’A mi desde pequeña siempre me ha gustado trabajar con niños, y decía “quiero ser profesora” pero al entrar en el centro vi que la relación de un profesor con el niño no es la misma que la de un educador, donde se crea un vínculo, le puedes ayudar mejor… y sí, quiero ser educadora’’. El fet que la Sònia es vulgui veure reflectida i segueixi l’exemple dels seus propis educadors és la millor senyal per veure que aquest realment estan fent la seva feina bé.

En José ha fet un grau mig i vol fer-ne un de superior. Defensa que una persona que ha estat en un centre d’acollida té les mateixes possibilitats de plantejar-se el futur que una altra que hagi tingut una família típica. Rebutja l’estereotip que es té dels centres d’acollida, dels quals creu que hi ha molta desinformació. “Hay mucha gente que está equivocada en cómo son los centros. No todos somos unos gamberros y unos liantes”. Creu que en cap moment el fet d’haver estat en un centre ha d’interferir, per exemple, a l’hora d’aconseguir feina. “Yo creo que no es ni dar una segunda oportunidad, porque (alguien que ha ido en un centro) es una persona igual que tú. Alguien que ha estado en un centro no es nada especial. Puede ser igual, mejor o peor que tú”.

El Jaume Dalmases és un altre dels nois que va passar la seva infància al centre de Sant Andreu de la Barca. És un cas una mica especial en comparació als altres. Mentre la majoria de joves que surten de centres d’acollida es queden fent vida a Barcelona, normalment, o a pobles o ciutats properes, ell va marxar a Madrid després deperdre l’ajut de la generalitat que es dona fins als 21 anys.

El què més destaca el Jaume d’haver viscut a un CRAE és el nucli familiar que es forma. Afirma que els seus companys passen a ser els seus germans: ”Aquests t’ajuden, juntament amb els tutors, a sentir-te recolzat, entretingut, alegre i valorat’’.

Visió exterior d’una de les cases del Centre La Immaculada de Sant Andreu de la Barca (2013). Font: pròpia

En Jose, la Sònia i el Jaume són tres nois amb una vida normal, amb estabilitat i recursos suficients per viure. La Sònia, però, ens confessa que coneix a persones de la seva edat que han acabat al carrer perquè, un cop es va acabar la subvenció de 600 euros a la que tenien dret fins els 21 anys, es van veure sense res i sense ningú. I és que potser des de fora sembla fàcil afrontar aquesta situació, però quantes persones amb 21 anys marxen de casa dels pares per afrontar una vida sols en l’actualitat? És cert que aquests adolescents no poden dependre per sempre d’algú per tirar endavant, però potser és hora de fer un replantejament sobre la situació d’aquests nois i noies i veure què és el que fa que una persona acabi amb 21 anys al carrer, sense recursos i sense ningú que se’n faci càrrec.

Aquests tres testimonis han hagut d’afrontar-se a la vida més ràpid del que moltes persones de la seva edat podran imaginar mai. Són un exemple de força de voluntat i de maduresa. En Jose, la Sònia i en Jaume són persones a qui podries passar hores escoltant. Han sigut joves desemparats i ara són adults feliços.

http://undiade.wordpress.com/tag/tutelat/