Quan tornem a casa de Núria Gago

Llibre de l'amistat, l'amor i el desamor, els traumes, els petons, les rialles, les llàgrimes, la complicitat i la passió.

Cómo gestionar hoy los conflictos en la escuela

Autora: María Eugenia Blanco  Com a professora d'institut, l'autora ens relata les seves experiències.

Centre d'Iniciatives per a la Reinserció

El Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) és l’empresa pública del Departament de Justícia que té com a objectiu fonamental la reinserció sociolaboral de les persones privades de llibertat, a través de la formació en oficis i el treball productiu. 

Al CIRE disposem de 100 tallers distribuïts pel territori català, on empreses de tots els sectors encarreguen productes i serveis, contribuint així a la reinserció d’un col·lectiu en risc d’exclusió social, com és el penitenciari, i assumint criteris de responsabilitat social corporativa. Al mateix temps, donem eines als interns perquè es responsabilitzin de la nova oportunitat que els ofereix la societat.

http://justicia.gencat.cat/ca/ambits/cire/

Envejecer bien

Aquest llibre té l'objectiu de preparar les persones per afrontar la vellesa de la manera més convenient, amb la finalitat d’arribar-hi en les millors condicions possibles.

Vilardell, Miquel.

Barcelona: Plataforma, 2013. 124 p. (Plataforma actual)

No em fa ni cas!

Les claus per entendre els teus fills adolescents per Mª Luisa Ferrerós de COLUMNA EDICIONS

Deu anys després del seu èxit Porta't bé, Maria Lluïsa Ferrerós es torna a dirigir als mateixos pares de llavors, ja que els seus fills han crescut i ara són a l'adolescència o a punt d'entrar-hi.Com s’ha d’encarar aquesta nova etapa i trobar les pautes adequades per aquest moment vital que suposa un repte en l'aventura de la paternitat?

http://www.llibres.cat/llibres-de-pedagogia-i-pedagogia-familiar/373967-no-em-fa-ni-cas.html

Educar

Una bona reflexió

 

El diàleg socràtic entra a la presó de Lledoners per Auri Garcia Morera

Estudiants de dret i reclusos conversen sobre temes com la felicitat

L’Andrés i l’Andrea són alguns dels protagonistes 
del documental Filosofia a la presó,  a TV3. Pere Tordera

“Jo sempre havia pensat que un pres havia comès un delicte i que darrere hi havia una víctima que estava patint moltíssim. Això és cert, ho segueixo pensant, però després d’aquesta experiència m’he adonat que les coses no són blanques o negres, i que es tracta de persones que han pogut prendre decisions però que han tingut unes condicions que els han empès a actuar de certes maneres”. Així resumeix Andrea Camps,estudiant de dret d’Esade, la seva participació en un programa d’aquesta universitat que ha portat el diàleg socràtic a la presó de Lledoners, a la comarca del Bages.

“Aquesta presó és una mica diferent. Si tu voluntàriament vols fer un canvi, et dóna l’oportunitat de fer-lo. És un tractament que antigament no exitia a les presons. A mi aquest programa m’ha ajudat en el procés de fer aquest canvi, perquè he pogut ajudar-los a ells a veure les coses d’una altra manera”, explica Andrés Pérez, reclús d’aquest centre penitenciari. Considera, igual que altres interns, que les circumstàncies vitals de cadascú influeixen en el seus actes, però també reconeix que “sempre tens alternatives” i que “de vegades t’equivoques”.

Aportar parts de la veritat

“El filòsof nord-americà Michael Sandel critica que la societat no ens dóna l’oportunitat de seure amb un col·lectiu diferent de nosaltres i conèixer la seva experiència, i que això fa que cadascú de nosaltres anem reduint la nostra imatge del món”, explica Sira Abenoza, filòsofa i professora responsable de l’assignatura. “Tenim el vici de debatre com a exercici competitiu amb l’objectiu de tenir raó, i amb aquest curs de diàleg socràtic el que fem és entendre que la qüestió no és guanyar sinó aportar aquella part de la veritat que té cadascú a partir de la seva experiència”, explica.

Els estudiants de dret solen fer visites puntuals a centres penitenciaris o defensar casos de reclusos en assignatures pràctiques, però aquest programa ha volgut anar més enllà. Estudiants i presos s’han reunit dues hores cada divendres a la tarda, durant un total de tres mesos, per parlar d’igual a igual sobre temes com la felicitat o el sentit de la vida. Unes converses en què també han acabat parlant sobre les seves vides, els seus delictes i la seva reinserció a la societat. “Aquest tipus d’experiència és totalment innovadora. Fins on sabem, no hi ha precedents”, destaca Abenoza.

L’experiència s’ha recollit en el documental Filosofia a la presó. Diàleg contra prejudicis, produït per Mediapro amb el suport de l’Obra Social La Caixa, que s’estrena aquesta nit alSense ficció de TV3. El treball arrenca amb el testimoni de l’Andrea, que explica que de petita ja volia ser advocada perquè volia dir “Protesto, senyoria” com a les pel·lícules, i el d’un altre intern de la presó de Lledoners que recorda una infantesa bastant diferent. L’addicció a l’alcohol del seu pare va provocar que marxés de casa i comencés a robar cotxes quan tenia 12 anys.

Les càmeres acompanyen els estudiants a la presó i capturen els recels inicials d’uns i altres, els vincles que es creen entre ells, i també alguns moments de tensió. Gilbert Arroyo i Marc Parramon, directors del documental, asseguren que els interns “de seguida es van obrir”, mentre que a alguns dels estudiants “els va costar més sortir del que és políticament correcte i trencar el gel”. Membres de l’equip de rodatge asseguren que els reclusos no només s’oblidaven de les càmeres sinó que, durant aquella estona, es comportaven amb tanta naturalitat que semblava que estiguessin en llibertat.

La reinserció, cosa de tots

Estudiants i reclusos es mostren crítics amb el sistema penitenciari perquè consideren que hauria d’afavorir més la reinserció dels presos. El centre de Lledoners és precisament el primer a aplicar un model diferent del convencional, que avança en aquest sentit. Domingo Estepa, director de la presó, veuria positiu que s’estengués a altres centres, però també recorda que la reinserció és cosa de tots i que les iniciatives per acabar amb els prejudicis, com el diàleg entre estudiants i presos, són claus: “El mandat rehabilitador no pot quedar-se exclusivament en les institucions. Comença en els interns i acaba a la societat, on tots plegats som interpel·lats”.

http://www.ara.cat/societat/dialeg-socratic-entra-preso-Lledoners_0_1465053528.html

Manies infantils. Quan l’hàbit es fa obsessió per Belén Ginart

 

“Vols fer el favor de rentar-te les mans?” La immensa majoria dels pares se sentiran reconeguts en aquesta ordre (o prec) adreçada als fills dotzenes de vegades abans de dinar, en tornar del parc o després d’una creativa tarda amb plastilina. Molt més estranya, en canvi, és la sentència oposada. “No cal que hi tornis, te les has rentades fa cinc minuts!” De vegades, el nen presenta uns escrúpols magnificats. O, potser, necessita repetir una determinada acció moltíssimes vegades al llarg del dia. En aquests casos, val la pena estar atent a la seva actitud perquè pot ser indici d’una conducta patològica.

La psicòloga Montse Busquets ho descriu: “Les manies són aquelles conductes que es repeteixen sovint i que ajuden els nens a controlar un esdeveniment extern. Com a conseqüència d’aquesta repetició, la conducta s’acaba establint com un hàbit o una rutina”. Xuclar-se el dit, tocar-se els cabells propis o els de la mare, mossegar-se les ungles, rascar-se o rosegar-se la roba són algunes de les actituds infantils que engloba aquesta accepció del terme mania.

La psicòloga Laia Oliva, del gabinet mèdic i psicològic Doctor Romeu i Associades, indica que, a més, els infants desenvolupen molt aviat les anomenades aprensions, identificades amb la por (als estranys, a caure quan fan els primers passos, a la mort pròpia o de la mare o el pare, a beure del got d’algú altre, a fer petons…). “Són actituds evolutives, apareixen quan el nen ja és conscient que pot emmalaltir i fins i tot morir. Hem de donar-hi importància en el sentit que provoquen preocupació en l’infant, hem d’intentar racionalitzar la por per ajudar-lo a superar-la. Però no ens hem de preocupar en excés perquè en la majoria dels casos acabaran desapareixent”, explica Oliva.

Senyals d’alerta

El problema és quan l’actitud persisteix, es va aguditzant i és indicativa de patiment. En aquest cas estaríem parlant d’una mania de tipus obsessiu, que és el que es coneix com a compulsions. “Una mania compulsiva és una conducta que es repeteix i que té com a finalitat calmar l’ansietat que produeix un pensament intrusiu. Per exemple, em rento moltes vegades les mans perquè així em protegeixo, em salvo, que no m’agafi cap malaltia”, indica Laia Oliva. Qui la pateix és esclau de la seva pròpia mania: “Relaxen momentàniament, però després l’ansietat augmenta”. Per això qui necessita rentar-se les mans de manera continuada no en té mai prou. Però també pot ser que l’actitud repetida sigui arbitrària i adopti les característiques d’un ritual estrany: anar i venir d’un punt determinat, tocar un objecte concret, repetir certa gesticulació… Busquets diu que “la mania es transforma en un mecanisme per posar fi a l’angoixa: la por fa disparar l’angoixa i la mania la calma”.

Les dues professionals recomanen als pares estar molt atents davant una actitud convertida en hàbit. La seva observació ajudarà a determinar si cal donar-hi més importància o bé es tracta d’una fase transitòria. “Les manies probablement desapareixeran si els pares o cuidadors actuen de manera adequada sense donar-hi massa importància -explica Montse Busquets-. Però la realitat és que els pares, amb la millor de les intencions, el que intenten és advertir que aquesta conducta no és correcta i que cal deixar-la de fer. Per aconseguir-ho utilitzen estratègies com renyar-los, castigar-los, premiar-los…” I l’efecte és el contrari: “Així el que aconsegueixen és un reforç negatiu, donen atenció al comportament de l’infant, mostren la seva preocupació, i això fa que la conducta indesitjada augmenti”, explica Busquets.

De vegades és fàcil detectar que la situació no és evolutiva perquè és evident que les obsessions/compulsions de l’infant interfereixen en el seu desenvolupament, adaptació i funcionament. En d’altres, serà necessari el diagnòstic professional. Però per reconduir la situació caldrà sempre posar-se en mans de l’especialista per evitar que s’agreugi i acabi sent incapacitant. Les dues professionals expliquen que, en el cas de les criatures, el tractament dels trastorns obsessivocompulsius implica tant l’infant com els pares. “Als pares cal dotar-los d’eines i estratègies per gestionar aquestes situacions de manera saludable. I als nens, ajudar-los a identificar i comprendre les manies, pors, angoixes, obsessions. És el primer pas per fer front a aquests hàbits trencant la cadena que els manté i dotant-los d’estratègies per controlar l’angoixa i canviar de conducta”, conclou Busquets.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Manies-infantils-lhabit-obsessio_0_1425457460.html

La respuesta empática. ¿Por qué la gente no escucha?

Hoy vengo a hablarte de la respuesta empática. El artículo de hoy me gustaría que llegara al mayor número de personas posible porque creo que aborda un aspecto fundamental desde el punto de vista de cualquier relación interpersonal. Se trata, concretamente, de cómo respondemos a las personas que nos hablan, qué tipo de respuestas les damos habitualmente. De hecho, me paro a pensar por un momento y creo que este artículo no lo escribo para ti, sino para mí. De un tiempo a esta parte me he dado cuenta de la importancia que tiene responder a las personas de manera empática. Una manera de contestar que no hace más que acercarte al otro, que no hace más que establecer lazos de unión con las personas que quieres y que te importan. Te aseguro que llevar a la práctica la respuesta empática es más fácil de lo que crees. Si no, sigue leyendo y te lo enseñaré.

¿Qué es la respuesta empática?

Debo confesar que desconozco si existe este término respuesta empáticacomo tal. Lo cierto es que se me ocurrió mientras leía el extraordinario libro de Stephen R. Covey titulado Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva. En este libro Covey abordaba la expresión escucha empática. En su momento hice un artículo al respecto de este término bajo el título 5 Maneras de escuchar a tus alumnos. ¿Qué es la escucha empática? Debo reconocer que el término escucha empática no es un término fácil de definir, pero vendría a ser la escucha no de las palabras, sino del corazón.

Confieso que el término acuñado por Covey me fascinó desde el principio y es por ello que pensé que tal vez se podría desarrollar un poco más la idea de lo que se entiende por escucha empática. De ahí que se me ocurriera la expresión respuesta empática.

¿Qué entiendo por respuesta empática? Escucha empática y respuesta empática.

Para mí la respuesta empática tiene una parte mucho más activa que laescucha empática. La respuesta empática está pensada para responder con las palabras más que con el corazón. Es más, la respuesta empática tal y como lo veo es la escucha que genera un diálogo con la persona que tienes al lado y que tiene algo importante que decirte.

Muchas veces se comete el error de creer que una afirmación debe responderse con otra afirmación. Pues bien, la respuesta empática tal y como la planteo está enfocada más hacia las preguntas abiertas que no las sentencias cerradas. Este aspecto me parece fundamental porque implica un cambio muy significativo en la manera que tiene la gente de relacionarse.

Si he dicho anteriormente que la respuesta empática es eminentemente activa, es porque lo que pretende no es ser simpático con el otro, sino ser empático. Si quieres saber qué diferencia existe entre simpatía y empatía puedes hacerlo en el siguiente enlace. Esta diferencia me parece fundamental porque cuando quieres ser simpático simplemente das la razón al otro y acabas la comunicación. En cambio, si eres empático tu finalidad no es dar la razón al otro, tampoco consolarlo. Lo que hace la persona empática es abrir un diálogo y crear opciones. Si la escucha empática se basa más en los sentimientos, la respuesta empática se centra en generar opciones a través de preguntas abiertas. ¿Quieres aprender a elaborar preguntas abiertas? Puedes aprender a elaborar preguntas abiertas en el siguiente enlace.

Para que lo entiendas mejor he elaborado esta distinción entre:

• Sentencia (columna azul): Consiste en el enunciado que te hace una persona a ti. Este tipo de sentencia puede ser una preocupación, un problema, algo que le ha pasado, un acontecimiento importante…
• Falsa respuesta (columna roja): La falsa respuesta es la que debes evitar si quieres ser una persona empática. Si te fijas en la columna roja, podrás comprobar los siguientes rasgos:
• En todo momento hablas de ti y de lo que te pasa.
• Usas la primera persona (YO).
• No generas diálogo y, por tanto, no generas opciones.
• No preguntas, sino que respondes con tus propias sentencias. De hecho, podrías haber dicho lo que has dicho sin que la otra persona te hubiera hablado.
• No demuestras ningún interés por lo que te dice la otra persona.
• Quieres ser simpático, pero siendo simpático no te estás interesando en absoluto por la otra persona o, al menos, no lo demuestras.
• Respuesta empática (columna verde): La respuesta empática es la respuesta que genera opciones porque:
• Se basa en la generación de preguntas abiertas.
• Crea opciones.
• No busca la simpatía.
• No se centra en el problema, sino en posibles soluciones. Además, estas soluciones son compartidas.
• Demuestra interés hacia lo que le interesa a la otra persona (ejemplo de libros históricos).
• No ofrece consuelo. Ofrece opciones y en algunos casos ayuda de forma activa (tareas domésticas).

 

Como puedes observar en este recuadro, las falsas respuestas son algo habitual en muchos entornos. Basta que hagas la prueba en casa o en tu trabajo y te darás cuenta de que desgraciadamente es un tipo de respuesta abunda y mucho.

La respuesta empática. A modo de conclusión.

No quiero acabar este artículo que no sea confesando que me hacía mucha ilusión desarrollar esta idea en Justifica tu respuesta. Si has leído el artículo, te habrás dado cuenta de que ser una persona empática no requiere de ningún tipo de esfuerzo. Lo que requiere la empatía es tiempo, interés y dedicación hacia el otro. Creo que una de la cualidades que mejor nos define es la capacidad que tenemos de escuchar a los demás. Porque escuchando nos hacemos partícipes de las inquietudes, preocupaciones y anhelos de los demás. Así que espero que esta entrada te haya hecho reflexionar sobre cómo puedes empatizar con las personas y desde ahora mismo practiques con los tuyos, con los que tienes cada día a tu lado y que forman parte esencial de tu vida. Y cuando la practiques, no olvides regalarle a cada una de esas personas a quien quieres la mejor de tus sonrisas.

Aprovecho para recomendarte el libro de Stephen R. Covey porque en él descubrirás de manera efectiva de qué manera puedes ayudar a los demás ayudándote a ti mismo.

http://justificaturespuesta.com/la-respuesta-empatica-por-que-somos-tan-malos-respondiendo/

Agressions que marquen per Xavier Tedó

El ’ciberbullying’ suposa un perfeccionament de l’assetjament físic ambconseqüències més greus per a les víctimes 

 

Una fotografia amb un nen amb cops a la cara i tot de dits assenyalant-lo. Això és el primer que ensenya el psicòleg Marc Masip als alumnes de secundària a les xerrades que fa sobreciberbullying als instituts. Tots els alumnes de seguida ho identifiquen com a assetjament. Aleshores el director de Desconnect@, un programa psicoeducatiu per fer un ús racional de les noves tecnologies, els pregunta qui ha assetjat: “Jo aixeco la mà perquè no tinguin por d’admetre-ho i progressivament gairebé tots l’aixequen, són pocs els que no ho fan”. Després els demana que expliquin com s’han sentit i reconeixen que superiors, poderosos, millors. La sorpresa arriba quan els insta a dir qui és l’agredit. “Tots aixequen la mà també perquè asseguren que l’assetjament el fan i el reben diàriament i els agrada emfatisar-ho, tot i que sigui qüestionable”, anota Masip.

Els sentiments que tenen quan són víctimes d’atacs es mouen entre la impotència, el malestar i la ràbia. El problema d’aquesta plaga que no deixa de ser una adaptació o un nou complement de l’assetjament físic és la reincidència: “Els agressors se senten molt malament i penedits quan han comès un escarni, però ho fan igualment”. La solució, a parer seu, passa per la sensibilització, per posar-se en la pell de l’agredit: “Quan empatitzes amb el dolor és més fàcil. Cal treballar prèviament perquè no es produeixin aquestes conductes, ja que la prevenció sempre és exitosa. Cal educar a no ser assetjadors”, afirma el màxim responsable de Desconnect@.

Amb tot, no es mostra gaire optimista que es pugui acabar amb l’assetjament, sigui del tipus que sigui: “La impulsivitat, l’autoestima o el desig de pertinença al grup dels adolescents fa que sigui complicat eliminar del tot aquests comportaments, encara que es va millorant perquè els centres educatius estan molt conscienciats i ho treballen a les aules”. El gran problema, però, és que sovint els agressors no són conscients del mal que poden causar: “Crec en la bondat i la innocència de les persones i penso que al principi no s’adonen del mal que provoquen, però després si es perllonga amb el pas del temps, sí”.

El ciberbullying, que comença entre els dotze i els catorze anys, quan adquireixen els primers aparells electrònics, afecta més les noies que els nois, segons els últims estudis publicats: “Elles són més addictes a les xarxes socials que no pas ells i per tant són més assetjadores i pateixen més assetjament. Hi ha molta enveja, competència entre elles i no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de difondre o publicar alguna informació. Una noia de quinze anys un dia em va dir: «Ens matem entre nosaltres»”.

Més pervers

El ciberassetjament té unes peculiaritats pròpies que el fan tant o més nociu que el físic. “És un derivat de l’assetjament clàssic que pateix el gras, el setciències o la noia a qui diuen «puta», però l’atac és més constant, més fort, més intens, perquè a casa també reps les crítiques, els insults o les humiliacions i això et fa sentir més indefens perquè no s’acaba mai”, apunta Masip. L’anonimat de les xarxes socials contribueix, a més a més, a fer que augmenti la sensació d’inseguretat.

La psicòloga Rosa Guillén, que ha abordat diferents casos, hi coincideix: “Es tracta d’un perfeccionament de l’assetjament clàssic, d’un nivell superior de perversitat del que ja es consideraria violència psicològica per la incapacitat de control dels efectes devastadors de la immediatesa de divulgació”. En aquest sentit, Guillén subratlla: “En uns segons es passa de l’anonimat a ser diana d’unes ferides difícils d’esborrar al món virtual; amb una violència psicològica sistemàtica i sostinguda en l’espai i el temps”. Tot i que no li agrada generalitzar, la psicòloga explica que el perfil dels assetjats s’acostuma a relacionar amb menors amb baixa autoestima, amb dificultats per relacionar-se -que li impedeixen pertànyer al seu grup d’iguals- i que tenen una mala comunicació amb els pares. “Va venir un noi de dotze anys a la consulta per problemes de rendiment escolar. Havia viscut molts canvis en el seu entorn: separació dels pares, canvi de domicili, pèrdua dels amics... i patia mal de cap, de panxa, insomni i ansietat. Aquests són factors d’alerta i gràcies a la feina conjunta que vam fer amb els pares i l’escola vam descobrir que feia un parell de mesos que rebia missatges intimidatoris i humiliants dels seus companys de classe per l’enveja que tenien per les seves bones notes”, revela Guillén.

Aquest és un exemple que posa de manifest que a vegades els atacs no provenen d’un únic adolescent: “Solen formar part d’un grup on tenen la necessitat de fer-se veure com a líders, però també n’hi ha d’altres que actuen esperonats per la resta o que callen per por de patir el mateix tracte vexatori”. Masip corrobora que els grups de classe de l’escola que es creen a WhatsApp, Telegram o aplicacions semblants són els canals que es fan servir per humiliar un company: “Són xats que teòricament serveixen per parlar de deures, exàmens o treballs, però afavoreixen el ciberbullying perquè molts volen demostrar que són grans trepitjant els altres”.

La suplantació de la identitat de l’assetjat rere un perfil d’una xarxa social és un altre cas comú perquè no requereix cap procés de verificació de dades. La violència masclista també utilitza aquest assetjament, com exposa Guillén: “Cada cop és més freqüent utilitzar el ciberassetjament com a mitjà de control de les relacions socials de l’altre -el lloc i moment de connexió-, així com a xantatge emocional i d’intimidació que va minant la seva autoestima i la seva capacitat de deslligar-se del cicle de violència”.

Un dels problemes afegits a l’hora d’eradicar els atacs és que molts menors confessen no haver-ho compartit amb els pares per la por que els retiressin el dispositiu. Masip ho confirma de primera mà: “La por a la repercussió, al fet que li prenguin el mòbil, el castiguin o el portin al psicòleg fa que callin, per descomptat”. No culpabilitzar els agredits de la situació viscuda esdevé essencial perquè no siguin víctimes per partida doble. “Hem de fer-los veure que no són culpables i que totes les persones tenim dret a ser tractades amb dignitat i a ser protegides de qualsevol forma de violència”, sentencia Guillén.

Alumnes referents

Els Mossos d’Esquadra van impulsar el curs passat un projecte innovador, en col·laboració amb el departament d’Ensenyament, que consisteix a formar alumnes de tercer d’ESO perquè siguin ells mateixos els que facin els tallers de prevenció de ciberassetjament als estudiants de primer. Posteriorment aquests alumnes es converteixen en referents de l’alumnat perquè els notifiquin qualsevol atac per poder-lo traspassar al professorat. “El taller De tu a tu el vam implantar l’any passat en més de noranta instituts amb alumnes voluntaris i els resultats han sigut molt positius. Les denúncies arriben molt més ràpid perquè l’interlocutor és més proper”, afirma Ferran Resina, cap de la Unitat Central de Proximitat i Atenció al Ciutadà.

Aquesta és l’última acció dels Mossos en la seva tasca de conscienciar els adolescents sobre els perills d’un mal ús de les noves tecnologies. “Fem moltes xerrades de prevenció en el marc del programa Internet segura i el ciberbullying és a les aules, per la qual cosa en parlem sovint”, assenyala el subinspector. Hi ha raons de sobres: “És un assetjament ràpid, universal i que perdura en el temps. Les conseqüències són més dures perquè un vídeo burlant-se d’algú es difon massivament entre el grup i arriba fora d’aquest entorn”.

Als tallers de simulació que organitzen, els alumnes han de confessar al professor qui és l’assetjador de la classe i la majoria responen que no el delataran, que no són uns espietes. “Quan els preguntes si també pensarien el mateix si fos un amic seu, ell mateix o el seu germà petit, tots s’esveren i diuen que aleshores no ho permetrien”, explica Resina. Aquí hi ha la clau de volta: “Els donem les eines perquè la víctima ho denunciï i l’agressor no ho faci i sàpiga que la seva conducta és un delicte, però és el grup classe qui desactivarà l’agressor o l’activarà. Si es deixa portar pel líder, del seu posicionament depèn que l’assetjament continuiï o s’aturi”.

Aquesta metodologia d’actuació d’incidir en el col·lectiu es porta a terme de manera exitosa des de fa uns anys a Finlàndia. El mètode Kiva, que s’ha estès a Bèlgica, Luxemburg, Nova Zelanda o el Regne Unit, ha permès en el 79% dels casos eliminar l’assetjament escolar i en el 18% reduir el nombre de casos. Aquest sistema, que involucra els pares amb reunions i xerrades, pretén que aquells alumnes que observen l’assetjament i l’accepten moguin peça treballant aspectes com el respecte pels altres i l’empatia amb l’ús, per exemple, de videojocs. Unes denúncies que poden fer arribar a una bústia virtual de manera anònima per evitar represàlies. El que és important sempre és fer el primer pas.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Agressions-Que-marquen_0_1459054091.html

Document marc del programa per al desenvolupament de plans locals per a la inclusió social

Document que vol ser una eina que faciliti el disseny, la implementació i l'avaluació de l'estratègia per a la inclusió social als àmbits local i comarcal, de forma consensuada amb els actors dels territoris i coordinant la utilització dels recursos existents.

Document marc del programa per al desenvolupament de plans locals per a la inclusió social. Barcelona: Departament de Benestar Social i Família, Institut Català d'Assistència i Serveis Socials, 2014. 39 p. (Col·lecció Eines; 19)

Exemplar consultable als centres DIXIT

Álex no entiende el mundo de Jaume Funes

El llibre que dóna les claus per entendre el món on vivim i per abordar les preguntes inevitables sobre l’existència que tots ens hem plantejat algun cop.

Barcelona: Penguin Random House: Montena, 2014. 317 p.

Educar en l’empatia per Paloma Arenòs

Posar-se a la pell de l’altre, entendre’l sense jutjar i tenir compassió són eines fonamentals en l’educació emocional. Sentiments i emocions que poden transmetre’s de viva veu o amb un gest tan sentit com pot ser una abraçada. El poder curatiu de les abraçades en família 

“L’empatia no és una idea romàntica, sinó una capacitat humana biològica sobre la qual podem incidir i en la qual l’educació té un paper fonamental. Es pot desenvolupar o no, depenent de les vivències que hem tingut els primers anys de vida, especialment dels 0 als 3 -que és quan es formen les connexions neuronals- i fins als 12 anys. L’empatia ens permet sentir l’altra persona, comprendre-la i sentir el desig d’ajudar-la. El millor de tot és que es pot entrenar”. Així de clar ho té Anna Carpena, mestra, especialista en educació socioemocional i autora del llibre publicat fa poc L’educació de l’empatia és possible (Eumo Editorial).

Carpena alerta del perill que “cada vegada hi ha més cursets i publicacions per aprendre a estar bé amb un mateix, sense estrès i ser feliç, però es pot caure en la contradicció d’ignorar el que passa al teu voltant”. “Aquest tipus d’educació emocional -alerta- pot ser perversa. Jo, en canvi, aposto per una felicitat compromesa amb altres felicitats. No ens hem de tancar en nosaltres mateixos. Sí a l’autoajuda per ajudar els altres perquè entre tots aconseguim un món millor”.

Carpena reconeix que en els últims 20 anys “s’ha produït una evolució positiva d’alguns educadors i pares que caminen cap a una educació emocional, però encara hi ha molt camí per recórrer”. “Hi ha professors que no s’estimen els seus alumnes i que els maltracten i denigren. Lamentablement, encara trobo entrenadors esportius que escridassen i insulten els joves esportistes, i monitors de menjador que quan hi ha un conflicte no saben com afrontar-lo. Els adults som els primers que ens hem de formar emocionalment per ensenyar als infants”, aconsella.

“La capacitat d’empatia és una demostració de com un té desenvolupada la seva intel·ligència emocional. Moltes persones tenen por de ser empàtiques perquè no volen carregar amb els problemes de l’altre. Però si tens resolta l’autogestió emocional i identifiques i coneixes bé els sentiments, et serà més difícil desequilibrar-te”, apunta.

Agustí Forrellat és entrenador de bàsquet des de fa una vintena d’anys i coordinador general de l’Escola Creu Alta Sabadell Bàsquet. La seva dona, Sandra Sabalete, és mestra de l’escola de primària La Roureda i tenen dos fills, l’Arnau, de 10 anys, i el Roger, de 7. Forrellat reconeix que “hi ha hagut una evolució en positiu entre els entrenadors d’abans, que cridaven molt i, fins i tot, es comportaven com a dictadors i el jovent d’ara, que empatitza més, sap motivar i treure el millor de cada nen”. “Entrenem persones per a la vida”, afegeix. Forrellat defensa el poder curatiu de les abraçades i dels gestos afectuosos. “Si un nen està passant per un moment emotiu difícil, el resultat es nota a la pista. L’últim que necessita és que l’entrenador el colli massa. Un tracte amable i una escolta atenta li seran més beneficiosos”, argumenta. El dia de partit -quan sol haver-hi molta tensió a les grades- Forrellat ensenya els seus entrenadors a “aïllar els jugadors i, fins i tot, a distanciar-se físicament de tota aquesta pressió que, de vegades, aporten els pares, tant en moments d’eufòria com de fracàs”. “No sempre es pot guanyar i s’ha de saber assumir”, conclou.

A casa, tant ell com la Sandra miren de “fomentar la calma i la tranquil·litat”. “No som de crits, però si estem enfadats ho fem saber als nens dient-los com ens sentim”, diu el pare. “Tenen tendència a barallar-se molt mentre juguen. Quan hi ha un problema o un disgust, el Roger busca el contacte i es calma amb les abraçades, mentre que l’Arnau necessita el seu temps i espai per distanciar-se i després agraeix el consol”, reconeix la mare.

A l’escola La Roureda a partir de tercer curs hi ha unes tutories personalitzades amb grups de cinc alumnes en les quals han d’escriure aspectes positius dels companys: “És sorprenent descobrir les coses maques que s’arriben a dir, tot i que no siguin amics. És una pujada de l’autoestima”.

Criança respectuosa

Carpena creu que és “fonamental el respecte cap a l’altre -tant si és gran com petit- amb calma i serenitat i tractar-lo sense etiquetar-lo ni jutjar-lo”. Per a l’educadora “és essencial no estalviar ni les abraçades ni les carícies”. “Prodigueu-les. Estimulen les endorfines, causen benestar i redueixen la intensitat del dolor, tant físic com emocional. Donen alegria i proporcionen pau, tant a qui les rep com a qui les fa”, assegura. “Si un no és gaire de petonejar o d’abraçar, també funciona agafar la mà, esbullar els cabells, passar la mà per l’espatlla o xocar les mans en l’aire”, exemplifica.

Carpena defensa que els infants tenen dret a ser orientats en la coneixença activa i l’estima de la natura. “A l’escola s’estudia el medi. Jo proposo que a més d’estudiar-lo s’hi connecti emocionalment. Conèixer la natura de manera activa, amb interès, ofereix l’oportunitat de desenvolupar competències per a més endavant, en l’edat adulta”, afegeix.

Eines pràctiques

Laura Coll és mestra d’infantil, logopeda i en els últims anys s’ha format en educació emocional. Per ser empàtic cal “prendre consciència un mateix dels sentiments personals per poder connectar amb els sentiments dels altres”. Com a educadora té comprovat que “els infants aprenen el que veuen”. “Si ens veuen tolerants, reflexius, que expressem els sentiments, que ens mostrem empàtics, ells també ho aniran sent”, explica.

Proposa diferents activitats per fomentar l’empatia entre la canalla, com “pintar cares que expressin emocions i fer que verbalitzin en quines situacions s’han sentit en cada tipus d’emoció”. També recomana treballar els sentiments a partir de contes, titelles, dibuixos animats o utilitzar carotes amb diferents expressions (tristesa, enuig, ràbia...) i que l’infant representi l’emoció.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Educar-lempatia_0_1450654924.html

Els projectes d’intervenció d’oci i lleure educatiu

http://ioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/1752_EDI/EDI_1752_M04/web/html/media/fp_edi_m04_u5_pdfindex.pdf

L'atenció a joves i adolescents en situació de violència masclista: l'experiència del Safareig

Per Mònica Aranda Serrano, codirectora i responsable de l’Àrea d’Atenció del Safareig 

El Safareig és una entitat que ofereix diversos serveis especialitzats en l’abordament de la violència masclista. El més històric és el servei d’atenció a les dones, que compta ja amb més de 23 anys d’experiència i va professionalitzar-se per poder acollir les demandes de les dones que des de l’inici s’adreçaven a l’entitat. Aquestes dones eren de tots els nivells socioeconòmics i de totes les franges d’edat; en relació amb l’edat, però, val a dir que, amb la finalitat de datar l’inici de la violència, el servei sempre ha estat un indicador important per proporcionar atenció a les joves, i en un gran nombre de casos es constata que la violència en la parella comença en l’etapa del festeig, és a dir, en edats primerenques. Així doncs, la violència masclista en les parelles joves no és un fenomen d’ara, ni un fenomen emergent, es tracta d’una realitat molt antiga. Podríem dir que no és, malauradament, un problema de l’època actual, sinó una conseqüència de l’ordre social patriarcal que hi ha organitzat i des del qual cada subjecte respon a la seva manera l’objectiu de relacionar-se amb l’altre sexe. 

El que sí que és propi de l’època és que situa la joventut en un lloc de compromís per a la resta de la societat a l’hora d’explicar-nos la violència masclista i qualsevol altra problemàtica social. Ja fa anys que es parla de prevenció de la violència en joves, i es destinen recursos a treballar el tema als instituts i a altres espais de relació juvenil, sense desmerèixer les pràctiques i els esforços que s’estan duent a terme; potser és que es pretén rebre molt a canvi de molt poc. Sabem que el camí per transformar les creences entorn de l’amor i les relacions de parella és llarg i requereix responsabilitat compartida. Per què ens escandalitza, doncs, que la violència es doni en parelles joves? Potser és una altra forma encoberta d’allunyar la problemàtica de nosaltres mateixes afegint-hi un plus de gravetat paternalista. 

Defugint aquesta posició, però, des del Safareig hem procurat entendre i copsar allò que fa singular la joventut d’avui en dia, per tal d’oferir-li espais per escoltar i acompanyarla perquè exerceixi una influència en les dones adolescents i joves. 

La nostra experiència en el treball d’atenció a dones joves se situa als diferents recursos amb què treballem: el nostre projecte en l’entitat, els SIAD (serveis d’informació i atenció a dones municipals) i els SIE (serveis d’intervenció especialitzada); la diversitat i les característiques de cadascun condiciona la pràctica i els espais que es poden oferir a les dones joves. 

En relació amb l’orientació del nostre treball amb dones joves, creiem que, independentment de l’espai o el recurs que estiguem treballant, hi ha algunes premisses que són els pilars de la nostra intervenció. 

Com a professionals, ens mou el respecte a la singularitat de cada jove que demana ajuda i ser escoltada, i la primera d’aquestes particularitats (i no és qualsevol) són les condicions d’amor que han motivat la seva elecció de parella. Les professionals tenim la missió d’interessar-nos per aquesta elecció i retornar a la jove aquest interès en forma de pregunta. Hem de prendre una posició més enllà de la sèrie de persones que volen un canvi immediat en la seva situació, o que la pateixen, i el paper que en el millor dels casos fa la família o les persones properes. 

Ens trobem que moltes vegades no hi ha una demanda de la jove, sinó que l’acompanya una tercera persona (mare, pare, tieta, germà o germana, educador o educadora, mestre o mestra...) que es queixa de la seva conducta i, al mateix temps, es declara impotent, fins al punt que en alguns casos pot ser que la jove no experimenti malestar subjectiu. En la majoria de les situacions, aquesta tercera persona no pot entendre la lògica que hi ha darrere de la seva elecció i, de fet, sovint a les joves mateixes també els passa, ja que es troben immerses en un acte o un desig sense saber per què. Creiem que és molt important, en aquests casos, entendre i poder escoltar a qui va adreçat el missatge que emet la jove i quina demanda hi ha al darrere. 

Així doncs, després de valorar la situació de risc en la qual es troba la jove i oferir la informació i els recursos pertinents, és important donar-li llibertat perquè pugui fer una veritable demanda d’ajuda si vol, de manera que la persona que l’escolti pugui oferir-li diverses opcions: proposar que vingui sola al servei la propera vegada, que truqui ella per concertar la visita següent, etc. 

Els efectes que les dificultats de les persones adultes en les seves funcions o abandonament, si escau, provoquen en una jove són imprevisibles. Però sabem que forma part del nostre treball aclarir-les. Simultàniament s’ha d’oferir a les mares i pares, en els casos que es valori pertinent i quan hi hagi una demanda, un espai d’atenció sense posar en risc el vincle que la jove ha establert o pugui establir amb el servei, sempre que s’informi la jove i amb la col·laboració d’una o un professional diferent del que l’atén a ella. En el cas que la jove sigui menor d’edat, i quan no hi hagi demanda de la persona adulta de referència, es tractarà d’introduir algun membre amb potestat que la jove decideixi i fer les sessions imprescindibles juntament amb ella. 

En relació amb el procediment, com hem dit, el nostre treball amb dones joves varia en funció del tipus de servei i el context en què s’ofereix, ara bé, creiem que hi ha algunes premisses que també ens orienten. 

Es tracta de facilitar, en primera instància, l’accés de les joves al servei. Així, la primera visita es pot fer a les dependències del casal de joves, o en l’espai de concurrència habitual de la jove i des del qual s’hagi fet la detecció. Després serà la mateixa jove qui decidirà si les visites continuen allí o si prefereix venir a les dependències del Servei d’Atenció a les Dones. És a dir, les professionals ens desplacem a l’espai habitual de la jove per facilitar la trobada. La freqüència dels espais, setmanals o quinzenals, també és quelcom que la noia ha de decidir, i s’estimula, com hem explicat abans, la demanda subjectiva. 

Durant el primer temps, però, pot ajudar que les visites quedin ubicades en la sèrie d’activitats que la jove ja fa en aquell espai (casal, ateneu, etc.) i que es faci un recordatori mitjançant les eines que fa servir habitualment i l’espai per comunicar-se amb ella (com ara els missatges privats de Facebook, whatsapps o l’eina que haguem consensuat). 

Des d’aquest primer espai d’acollida o consultoria s’ha d’escoltar la jove, avaluar el risc que corre, oferir-li informació que li pugui interessar i coordinar-nos amb altres recursos si es considera convenient. És a dir, s’ha de proposar un espai d’acompanyament actiu durant un període de sis a vuit visites en el qual s’haurà d’anar configurant la veritable demanda de la jove i, en alguns casos, també se li podrà resoldre. En finalitzar aquest temps, se li ha d’oferir la possibilitat de continuar el procés amb una psicòloga, si ho desitja. 

En els casos que a més de la situació de violència masclista es detecti una expressió simptomàtica greu (idees o intent de suïcidi, autoagressions o agressions a altres, angoixa, insomni, consum abusiu de tòxics, trastorns de l’alimentació, tristesa i plor descontrolat) o bé es valori una situació possiblement traumàtica per a la jove (com haver patit maltractaments físics o psíquics dels progenitors o d’algun familiar, haver patit abusos sexuals, haver patit assetjament escolar o bullying o abús del grup d’iguals, abandonament familiar, etc.), és recomanable fer una valoració prèvia conjunta i derivar directament la jove a la psicòloga del servei o d’altres serveis especialitzats. 

Vivim en un temps que la paraula està desprestigiada perquè les imatges predominen, i aquestes noies es troben en un moment vital (adolescència i joventut) on comença l’apropiació de la identitat i el desig. Així doncs, per a nosaltres es tracta, sens dubte, de rescatar la subjectivitat de la jove per la via de la paraula, atès que veiem que transitar per aquest espai de paraula és la manera de produir un saber sobre ella mateixa que l’ajudarà a resoldre els seus problemes i el seu malestar. 

Pàgina web del http://www.safareig.pangea.org/

Caure del niu (2015)

Caure del niu és el nou projecte documental de la directora Susanna Barranco. És un projecte en procés de creació.

Caure del niu explora la vida de diferents joves i infants immigrants que han arribat a Barcelona. El documental és un viatge de l’origen al present que narra l’experiència de viatge, la primera experiència sense la família i la realitat de cada família al seu país d’origen. Un retrat de la joventut, de les seves preocupacions, els seus anhels i les seves esperances, i de les dificultats de començar una nova vida.

http://www.susannabarranco.com/DOCU.php?lang=ca

Dossier temàtic "Teràpia ocupacional"

DIXIT ha elaborat un recull de publicacions, articles, entitats i recursos web sobre teràpia ocupacional, disciplina encarregada de valorar, diagnosticar, identificar, prevenir i tractar les dificultats funcionals que puguin afectar les ocupacions de la vida quotidiana de les persones afectades (auto cura, productivitat, oci, etc.). Totes les publicacions que s'hi recomanen es poden consultar als centres DIXIT.

Gimnasia mental para mayores: 101 juegos para mejorar y reforzar la memoria y la atención

Llibre que ajuda les persones grans a desenvolupar, mitjançant el joc, les seves habilitats mentals, de manera independent o en companyia de familiars i amics. S'adreça tant a persones grans com a monitors d'activitats i educadors en residències de la tercera edat.

Batllori, Jorge. Gimnasia mental para mayores: 101 juegos para mejorar y reforzar la memoria y la atención. Madrid: Narcea, DL 2014. 126 p. (Guías para la formación)

Exemplar consultable als centres DIXIT

Som Pastor

https://vimeo.com/138120818

PROCEDIMIENTOS DE EVALUACIÓN DE LA CREDIBILIDAD DE LAS DECLARACIONES DE MENORES VÍCTIMAS DE AGRESIONES SEXUALES.

http://eprints.ucm.es/6189/1/psicopatologia.pdf

Benestar Social i Família acull una jornada sobre l'impuls de la participació dels infants i adolescents en els centres residencials i d'acollida

Durant la jornada s'ha exposat un projecte desenvolupat des de l'any 2011

El Departament de Benestar Social i Família ha acollit aquesta tarda una jornada per presentar el primer projecte impulsat per l’Administració per fomentar la participació dels infants i adolescents, tal i com estableix la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència. El projecte “La participació d’infants i adolescents. Projecte de bones pràctiques en centres residencials d’acció educativa i centres d’acollida” ha estat impulsat pel Consorci de Serveis Socials de Barcelona.

La directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Mercè Santmartí, i el gerent del Consorci de Serveis Socials de Barcelona, Josep Pera, han presentat la jornada d’aquesta tarda. I la cap del Servei d’Infància i Dona de Barcelona, Alicia Castillón, ha estat l’encarregada d’explicar la part tècnica del projecte. Finalment, una taula rodona amb representants dels centres ha servit per exposar com va funcionar la part més pràctica d’aquest treball amb els infants i adolescents.

El document tècnic del projecte defineix la participació com “un procés gradual d’aprenentatge a través del qual els nens i les nenes comparteixen amb els adults les decisions que els afecten”. El text insisteix que “s’han de poder expressar opinions que tinguin una veritable importància per a les vides dels infants i adolescents” i remarca que “la participació pot anar més enllà de les qüestions que pròpiament els afecten, ja que l’objectiu hauria de ser construir una ciutadania activa i més participativa”.

Per complir amb el mandat de Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, es va iniciar, en una primera fase, una etapa d’estudi i de recerca teòrica sobre la participació. Posteriorment es va redactar aquest projecte, es va presentar als centres de Barcelona i es va impulsar una pràctica participativa. En aquestes pràctiques es va treballar sota quatre grans eixos:

A) “Com em sento?”, amb l’objectiu de motivar els més petits a expressar les seves emocions, des del punt de vista tutorial, a les assemblees i en altres espais a través d’instruments atractius i entenedors per a ells, com per exemple, utilitzant emoticones.

B) “La teva opinió compta”, amb la intenció de recollir l’opinió dels nens i nenes a partir de diversos instruments com les enquestes.

C) “Espai tutorial”, en el qual es van treballar tutories més participatives i, a partir d’aquestes, es va confeccionar projectes educatius individuals més participatius.

D) “Participació comunitària i integració de l’entorn”, per treballar la participació dels infants i adolescents en les activitats del barri.

Alguns centres van optar per aplicar només un dels quatre eixos, d’altres en van fer més d’un. Posteriorment se’n va fer una avaluació que queda recollida en el projecte presentat avui. D’aquesta manera, ha quedat recollit en un únic document un compendi de bones pràctiques relacionades amb la participació infantil, totes elles dutes a terme en centres de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

Algunes de les valoracions després d’haver impulsat el projecte destaquen que es crea més bon clima als centres, s’estableix més empatia entre els nens i les nenes, permet als professionals conèixer què senten els infants, potencia l’autonomia dels infants i la seva implicació i es duu a terme una acció educativa més participativa.

El document, en una de les reflexions finals, admet que l’experiència d’aquest projecte ha resultat més complexa del que es pensava inicialment, però que ha permès engegar una manera de treballar en equip enriquidora que cal continuar impulsant.

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/benestar-social-familia/notapremsavw/286234/ca/benestar-social-familia-acull-una-jornada-sobre-limpuls-de-la-participacio-dels-infants-adolescents-en-els-centres-residencials-dacollida.do

El complejo de Telémaco. Padres e hijos tras el ocaso del progenitor

de Recalcati, Massimo per l'editorial: Anagrama

La caiguda de l'autoritat paterna és un fenomen essencial de la nostra cultura contemporània, tant des del seu sentit simbòlic (el pare com a encarnació de la llei) com des de la configuració de les relacions familiars, en la qual el pare actual tendeix a tenir un rol amistós i còmplice, que està a l'extrem oposat del pare autoritari d'èpoques no tan llunyanes.

VII Congrés d'Educació Social a Sevilla

http://www.congresoeducacionsocial.org/

La inteligencia maternal: manual para apoyar la crianza bien tratante y promover la resiliencia de madres y padres

Llibre que tracta sobre la maternitat, el conjunt d'emocions, conductes i representacions de les mares i pares, que es tradueixen en pràctiques de cures, estimulacions, educació i socialització dels seus fills i filles per garantir-ne el desenvolupament durant la infantesa.

La inteligencia maternal: manual para apoyar la crianza bien tratante y promover la resiliencia de madres y padres. Barcelona: Gedisa, 2014. 183 p. (Colección Psicología. Resilencia) 

Exemplar consultable als centres DIXIT

Productes de suport per a persones amb discapacitat i/o dependència

Recull de recursos variats, publicacions i entitats que proporcionen informació i solucions sobre tecnologia i productes de suport per a persones amb discapacitat o en situació de dependència.

Els productes de suport es defineixen segons la OMS:

Com qualsevol producte (inclosos els dispositius, equips, instruments o software) fabricat especialment o disponible en el mercat, utilitzat per o per a persones amb discapacitat, destinat a facilitar la participació, a protegir, recolzar, entrenar, mesurar o substituir funcions o estructures corporals i activitats, o prevenir deficiències i limitacions en la activitat o la participació.

Els productes de suport tenen la següent finalitat:

1. Prevenir: donar seguretat, evitar caigudes i accidents, evitar lesions a la pell o altres, i especialment, per al manteniment de la salut i per al manteniment de l’autonomia més temps.
2. Millorar l’autonomia: compensar o suplir la limitació funcional i facilitar la participació de la persona en l’activitat.
3. Facilitar la tasca del cuidador: evitar esforços en la cura de la persona amb discapacitat.

Els productes de suport son útils per:

• a tots tipus de discapacitat (física, sensorial, intel·lectual)
• en totes les etapes de la vida (nens, adults, persones grans)
• per a tota activitat (mobilitat, activitats de la vida diària, comunicació, treball, lleure, esport, etc.)
• per a tots els llocs on poden estar les persones (espai residencial, transport, zones urbanes o rurals, etc.)

Aquest dossier s’ha realitzat amb la col·laboració del Centre per a l'Autonomia Personal Sírius i es complementa amb el dossier temàtic Tècniques augmentatives de comunicació publicat per DIXIT el gener de 2015.

Tots els documents i articles referenciats en el dossier es poden consultar i agafar en préstec als centres DIXIT.

Data de publicació: 04/11/2015

Elaborat per: DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials amb la col·laboració del Centre per a l'Autonomia Personal Sírius.

Monografies

Elorduy Hernández-Vaquero, T.; Pedro Tarrés, P. “Movilidad y sedestación”. A: Terapia ocupacional en geriatría: principios y práctica. 3ª ed. Barcelona: Elsevier Masson, 2010. pp. 283-296. (Colección Panamericana de terapia ocupacional)

Capítol que se centra en la descripció dels productes de suport per a la marxa i en els sistemes de sedestació de persones ambulants i/o immobilitzades.

Fabregat, M. A.; Elorduy, T. “Ajudes tècniques a domicili”. A: Manual d'atenció domiciliària. Barcelona: Edide: Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, 2003. pp. 207-221.

Capítol que dóna informació sobre els productes de suport per a la mobilitat, per a la prevenció, per a les activitats de la vida diària, per a les transferències, per a la comunicació i per a l’oci.

Guía de orientación en la práctica profesional de la valoración reglamentaria de la situación de dependencia: productos de apoyo para la autonomía personal.Madrid: Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad; Instituto de Mayores y Servicios Sociales, IMSERSO, 2012. 93 p.

Guia que serveix de referència als professionals avaluadors de les persones en situació de dependència. Recull aquells productes de suport que faciliten l'autonomia personal en relació a la taula d'aplicació d'activitats i tasques del barem de valoració de la dependència. 

Consulta en línia

Juego, juguetes y discapacidad: la importancia del diseño universal. Alicante: AIJU, 2007. 28 p.

Guia informativa sobre el joc i l'accés a les joguines per a persones amb discapacitat. Inclou un diagnòstic del mercat de la joguina relatiu a l'accessibilitat d'aquesta, dóna pautes per al disseny de les joguines accessibles i consells sobre jocs i joguines, adreçats als pares d'infants amb algun tipus de discapacitat. 

Consulta en línia

Més autonomia menys dependència : guia per a la promoció de l'autonomia personal al domicili de les persones en situació de dependència. Productes tècnics i tecnològics de suport. Accessibilitat i adaptacions funcionals de la llar. Salt: Consorci d'Acció Social de Catalunya, 2012. 42 p. (Eines d'Innovació Social; 2)

Guia adreçada als professionals de serveis socials d’atenció primària i als governs locals, per tal d’afavorir la cooperació pública i el treball en xarxa per desenvolupar serveis per promoure l’autonomia de les persones dependents als seus domicilis.

Pérez-Castilla Álvarez, Lucía. Claves para el asesoramiento en tecnologias de apoyo: reflexiones sobre experiencias. Madrid: CEAPAT-IMSERSO, 2015. 1 recurs electrònic (91 p.). (Serie Tecnologia y comunicación; 5)Anàlisi de la relació entre discapacitat i tecnologia, de la importància de la informació prèvia, de les necessitats de l’usuari, del paper dels professionals i les implicaciones de l’entorn físic. 

Consulta en línia

¡Pregúntame sobre accesibilidad y ayudas técnicas!. Paterna: Instituto de Biomecánica de Valencia, 2005. 408 p. + 1 disc òptic (CD-ROM)

Obra de consulta que recopila i sintetitza informació variada i pràctica sobre productes de suport i accessibilitat d’espais i serveis habituals per a persones amb discapacitat i persones grans.

Consulta en línia

Rehabilitación domiciliaria: principios, indicaciones y programas terapéuticos. 2a. ed. Barcelona: Elsevier Masson, 2015. XX, 359 p.

Manual de referència que fa una revisió de la rehabilitació domiciliària des d’una visió transdisciplinària i que dedica alguns capítols als productes de suport per a la cura, les activitats de la vida diària, la mobilitat, etc.

Rehabilitación infantil. Madrid: Médica Panamericana, 2012. XV, 443 p.

Obra coral que fa un repàs exhaustiu a l’àmbit de la rehabilitació infantil dirigit als professionals de disciplines diverses que treballen amb infants discapacitats. Dedica alguns capítols als productes de suport, les ajudes tècniques i els jocs adaptats.

Saber mirar: (percepción social de las ayudas técnicas). Madrid: Centro Estatal de Autonomía Personal y Ayudas Técnicas: Fundación Belén, 2004. 157 p. (Documentos CEAPAT)

Resultat d’un projecte de la Fundación Belén per a normalitzar la visió i conceptualització dels productes de suport, basant-se en la constatació que les persones que els necessiten mostren sovint algun tipus d’oposició o rebuig, sigui per amor propi, vergonya o temor a ser compadides.

Soro Camats, Emili; Basil, Carme; Rosell, Carme. Pluridiscapacidad y contextos de intervención. Barcelona: Universitat de Barcelona. Institut de les Ciències de l'Educació, 2012. 1 recurs electrònic (276 p.). (Educació i comunitat; 5)

El capítol 7 d’aquest manual sobre atenció socioeducativa i intervenció amb infants pluridiscapacitats, està dedicat als productes de suport i al seu ús per afavorir la participació, l’educació i el joc d’aquests infants. 

Consulta en línia

Recursos web

Generals

Directrices para formadores. Educación en tecnologia de rehabilitación para usuarios finales

Guia Fortune

Tamov. Tecnologia de apoyo para la movilidad vertical

Persones grans

Los mayores y las zonas de estar

Los mayores y su hogar

Recomendaciones sobre accessibilidad en el hogar de personas con demencia

Treball

Adaptación puestos de trabajo: guía de referencia

Infància

Sillas de ruedas infantiles

Activitats de la vida diària

Cómo elegir tu silla de ruedas manual

Guia de productos de apoyo para personas con transtorno mental

“Muéveme facilmente”. Gruas: puntos importantes

“El mundo en horitzontal”. Camas: puntos importantes

Sillas de ruedas eléctricas. Opciones de mandos de contros y cambios de postura

“La vida sobre ruedas”. Sillas: puntos importantes

Vehicles

Productos de apoyo para facilitar a las personas mayores la entrada y salida al vehículo y otros aspectos de la conducción

Productos que facilitan el acceso al vehículo

Tecnologia

¡A por ello!. Un manual para usuarios de tecnologia de la rehabilitación

APPS gratuitas para el entrenamiento cognitivo y la comunicación

Catálogo de pulsadores, soportes y otras adaptacions

Control de errantes

El futuro de las tecnologías para las personas con discapacidad y las personas mayores en España: necesidades de intervención

Guia de acceso al ordenador para personas con discapacidad

Hacer la vida más fàcil

Localización assistida: cómo pueden los nuevos servicios de telecomunicación beneficiar a las personas con discapacidad

Tecnologia de apoyo, mercado y nuevos sistemas de información

Soporte a mesa

Normativa

Normas técnicas sobre tecnología y productos de apoyo. Madrid: Ministerio de Sanidad, Servivios Sociales e Igualdad. Instituto de Mayores y Servivios Socials, 2015. 8 p. Llistat de les normes tècniques més rellevants en l’àmbit de la tecnologia i productes de suport, elaborades per les entitats de normalització internacional (ISO), europees (EN) i espanyoles UNE, i ratificades per l’Associació Espanyola de Normalització i Certificació (AENOR). 

Consulta en línia

UNE-EN ISO 9999:2012. Productos de apoyo para personas con discapacidad. Clasificación y terminología.

Norma elaborada pel Comité Tècnic de Normalització 153 d’ AENOR.

Consulta en línia

DIXIT TV

Presentació del llibre 'Universal Design: the Humbles Method for User-Centred business". Vic, 2 d'octubre de 2012. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar Social i Família, DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials, 2012. 1 fitxer de videostreamming (ca. 65 min)

Els autors Jordi Montaña i Francesc Aregall van presentar a DIXIT Vic Centre de Documentació de Serveis Socials aquesta obra publicada per l’editorial anglesa Gower. El llibre explica el valor del “disseny per a tots” (la intervenció en els entorns, els productes i els serveis) que permeten que tothom pugui gaudir-los en igualtat de condicions.

Consulta en línia

Centres d’informació i investigació de productes de suport

Centre per a l'Autonomia Personal Sírius

Centre del Departament de Benestar Social i Família que ofereix informació i orientació sobre solucions personalitzades, productes de suport i recursos disponibles, amb l'objectiu d'impulsar i millorar l'autonomia personal i l'accessibilitat a l'entorn, així com afavorir la integració social de les persones amb discapacitat i de la gent gran.

Arreu del territori hi ha també el Centre per a l’Autonomia Personal Sírius-Vic, el Centre per a l’Autonomia Personal Josep Orgué d’Igualada, el Centre per a l’Autonomia Personal Sírius-Granollers i el Centre per a l’Autonomia Personal Sírius-Aremi de Lleida.

A banda, el Departament de Benestar Social i Família convoca anualment els Ajuts del Programa d'atenció social a les persones amb discapacitat (PUA) que té com a objectiu facilitar els ajuts econòmics necessaris per al desenvolupament de l’autonomia personal de les persones amb discapacitat, física, psíquica o sensorial amb mesures compensatòries per tal de millorar la seva qualitat de vida i fomentar la seva integració social.

Centro de Referencia Estatal de Autonomía Personal y Ayudas Técnicas (CEAPAT)

Centre de referència l’objectiu del qual és oferir serveis socials de qualitat per atendre les persones en situació de dependència i les seves famílies. Es tracta d’un espai d’intercanvi de coneixements i experiència. Periòdicament publica el Boletín del CEAPAT.

Instituto de Biomecánica de Valencia (IBV) 

Centre tecnològic que estudia el comportament del cos humà i la seva relació amb els productes, entorns i serveis que fan servir les persones, combinant coneixements provinents de la biomecànica i l’ergonomia o la enginyeria emocional.

Foro iProA: Foro de Centros de Información en Productos de Apoyo

Espai estructurat de cooperació entre centres que realitzen informació i assessorament en productes de suport. L’objectiu d’aquest espai és oferir un paper més actiu a les persones amb discapacitat i persones grans, així com als tècnics implicats en la selecció i l’ús dels recursos i productes de suport.

Catàlegs de productes de suport

Bajo coste

Catàleg que conté productes de suport que són adaptacions elaborades pels propis usuaris, amb tecnologies i disseny lliures.

Catàleg de material tiflotécnico. CIDAT-ONCE

Catàleg de productes del CIDAT, Centre d’Investigació, Desenvolupament i Aplicació Tiflotècnica de l’ONCE, que és el referent en matèria de productes de suport i tecnologies dirigides a persones cegues o con deficiència visual greu.

Catàleg web de prestacions. Gizatek

Servei públic de la Diputació Foral de Biscaia d’orientació i préstec de productes de suport per a la promoció de l’autonomia persona de les persones amb discapacitat i/o dependència.

EASTIN. Xarxa europea d’informació en productes de suport

Conté una àmplia gamma de productes de suport i permet la cerca per tipologia de productes, per termes, pel nom comercial o el proveïdor, d’arreu d’Europa.

Guía bàsica de productos de apoyo. Ser cuidador.org

Guia bàsica de productes de suport del portal Ser cuidador, una iniciativa de la Creu Roja i l’IMSERSO. Ofereix també diversos enllaços per trobar l’entitat que dóna suport en aquest àmbit a cada comunitat autònoma, província, etc.

Productes de suport. UTAC

Secció de la Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació que presenta una mostra de l'extensa varietat del productes de suport disponibles com teclats, comunicadors, commutadors, joguines, etc.

Productos de apoyo. CEAPAT

Pàgina web que conté informació sobre la normativa tècnica, documents de consulta i enllaços a pàgines web que contenen informació relacionada amb els productes de suport. També s’hi pot consultar el seu catàleg de productes de suport.

http://dixit.gencat.cat/ca/detalls/Article/20151104_productes_suport_discapacitat