18 de desembre 2020

Los niños hiperregalados de hoy serán los adolescentes disruptivos del mañana


La Navidad es uno de los momentos cruciales del año para la compra de juguetes. Este 2020, cerca del 60% de los padres y madres españoles tienen previsto destinar el mismo presupuesto a la compra de juguetes que en 2019, mientras que un 37% dice que piensa gastarse menos.

En concreto, 4 de cada 10 padres y madres españoles se gastarán entre 100 y 200 euros en juguetes este año. Un 22% destinará menos de 100 euros y un 17%, hasta 300 euros. (Información recogida según refleja el informe sobre la compra de juguetes en España de Aldi 2020).

Desde hace ya algún tiempo los expertos en psicología juvenil y atención a adolescentes avisan a las familias sobre los riesgos que supone regalar en exceso a los más pequeños de la casa, desprotegiéndolos de herramientas para su propio futuro.

Jordi Royo, director clínico de Amalgama7, entidad dedicada a la atención terapéutica y educativa para adolescentes, jóvenes y sus familias explica que «los niños tienden cada Navidad a pedir un exceso de juguetes, regalos y obsequios que los mayores deben pautar para evitar que los más pequeños se conviertan en niños hiperregalados. Estos niños, con todos los deseos concedidos, tienen más posibilidades de desarrollar el denominado ‘síndrome del niño emperador’. En la actualidad, vemos que muchos adolescentes están viviendo en la dinámica de ‘lo veo – lo quiero – lo tengo’, y en parte esta tendencia viene dada del exceso de estímulos que desde hace años vienen recibiendo. Estímulos sin control ni pauta, que provoca niños y adolescentes con poca tolerancia a la frustración, tristes y malhumorados».

¿Qué es el Síndrome del niño emperador? 

El Síndrome del niño emperador, también denominado Trastorno de oposición desafiante (TOD), se da en aquellos niños que tienen una tolerancia muy baja a la palabra NO por parte de sus progenitores. Suelen ser hijos de padres muy tolerantes con falta de autoridad parental, y que tienden a hacer todo lo que el pequeño o pequeña de casa demanda. El niño siente que tiene la autoridad y así la ejerce delante del resto de familiares de la casa. Pequeños tiranos que someten a sus padres a todos los caprichos que creen necesitar. Carecen de empatía y tienen graves problemas en gestionar o expresar sus propias emociones, son caprichosos, egoístas, individuales, con grandes carencias de imaginación y poco tolerantes a la frustración, exigen la atención de todo y todos en cualquier momento y tratan con ira a los que en contadas ocasiones se niegan a un capricho u orden suya.

Cuando los familiares tienden a dar privilegios de forma desmesurada, como es el caso del exceso de obsequios, los pequeños, en cierta forma, son incitados a creer que independientemente de su comportamiento, siempre serán premiados, anulando de esta forma cualquier refuerzo negativo o positivo según su conducta. Como tienen el premio asegurado, el buen comportamiento no es necesario.

¿Qué hacer para evitar el exceso de regalos a los niños en Navidad?

Jordi Royo da las pautas para evitar caer en la trampa de comprar todo aquello que los pequeños piden. Para ello se debe crear la figura de ‘la/el director de orquesta’ y hacer una lista con las pautas que debería seguir esta persona para tener el control sobre los regalos que les llegan a los más pequeños.
Orientar a los hijos previamente a que ellos escriban la carta a los Reyes Magos o a Papa Noel, dando pautas sobre qué necesitan, qué les hace ilusión y qué les será útil. En el caso de los más pequeños, son los padres quienes deben hacerse esa reflexión: ¿Qué necesitan? ¿Qué les hace ilusión? ¿Qué les será útil?

Escribir las peticiones de regalos con la pauta de los tres bloques: ¿Qué necesito? ¿Qué me hace ilusión? ¿Qué me será útil? Se recomienda no escribir más de dos o tres regalos por bloque. El niño tenderá a escribir muchas más cosas que las que están pautadas, ante este hecho, se le recuerda que los Reyes Magos/Papá Noel deben atender a todos los niños y que ellos serán los que prioricen sus regalos.
Una vez hecha la lista, el/la directora/a de orquesta debe asignar esos regalos a los diferentes miembros de la familia. De esta manera, no se aumenta la cantidad de obsequios. La improvisación de los familiares a comprar, de forma indiscriminada o no pautada previamente con la persona responsable del control de los regalos, no se debe permitir.

En este reparto es posible que algún miembro de la familia considere que es poco lo que se ha asignado, o que crea que el regalo no será el que más le interese o ilusione al pequeño, y que quiera complementarlo con alguna otra cosa. Si llega este caso, es importante recordar por qué se hace esta división y este control con todos los regalos y, en el caso de que sea necesario, se pueden añadir golosinas o chocolates para hacer más atractivo el paquete.

En ocasiones, algún miembro de la familia tiende a regalar dinero ‘directamente a los más pequeños’. 

No es lo aconsejable. En este caso, el dinero tiene que pasar necesariamente a los padres para que estos decidan el destino más conveniente. Se debe evitar la situación muy frecuente de menores que disponen de dinero regalado y que, por lo tanto, argumentan que es suyo y que con él pueden adquirir lo que deseen al margen de las directrices de los padres.

Es IMPORTANTE tener claro qué tipo de regalo es el adecuado según su edad para poder pedirlo. En esta categoría entran los denominados ‘regalos aspiracionales’ que serían los teléfonos móviles, ordenadores portátiles, etc… que los niños tienden a pedir cuando están fuera de su alcance.
No olvidar nunca que lo más importante para los pequeños es EL TIEMPO DE CALIDAD que los mayores les dedican para jugar con ellos. Y eso… ES GRATIS.

¿Cómo elegir el regalo idóneo?

«El regalo más caro suele verse como el regalo ‘estrella’ o el regalo que más ilusión hará al pequeño, y eso es un error muy común – aclara Jordi Royo – el presente perfecto será aquel que para el niño englobe los tres bloques anteriormente descritos: el que le haga feliz, el que necesite y que le sea útil; este objeto para un niño podría ser una bicicleta que realmente ansia, que podrá serle necesario para desarrollar su aparato motor, y que le es útil para poder desplazarse de un sitio a otro, y en cambio para otro niño puede ser un estuche de colores, con el que dejar volar la imaginación, potenciar su concentración y poder llevarlo al colegio como parte del material. Hay tantos regalos perfectos como niños esperándolos».

¿Las peticiones de regalos avisan sobre alguna anomalía?

Sí, en ocasiones nos preocupamos por el pequeño que pide un Smartphone, siendo algo muy natural el pedirlo, no el concederlo, y, sin embargo, lo que puede ser un síntoma de alguna alteración es precisamente lo contrario. El niño o la niña mayor que pide un juguete de una franja de edad claramente menor. En este caso, siempre descartando el espíritu coleccionista, se deber analizar por qué pasa esto y si el niño o la niña no están ante una madurez tardía.

Muy importante remarcar que queda fuera de discusión el niño o la niña que pide juguetes de los considerados ‘sexo contrario’. En este aspecto, el especialista Jordi Royo se muestra muy tajante: «NO HAY JUGUETES ESPECIALES PARA NIÑOS y JUGUETES ESPECIALES PARA NIÑAS; si su hijo pide muñecas o cosas para hacer comiditas y su hija camiones o un juego de herramientas… ¡por favor! que los Reyes Magos hagan felices a estos niños. No privemos al futuro de un gran chef o una gran pilota de Fórmula 1 por creer que los juguetes tienen sexo».

https://www.amalgama7.com/los-ninos-hiperregalados-de-hoy-seran-los-adolescentes-disruptivos-del-manana/#.X9unuFVKjIV

El 'sensellarisme ocult' a Barcelona per Helena López

Un informe de la Síndica de Greuges i la URV desgrana la problemàtica de compartir pis de forma forçosa.

El preu dels lloguers fa que aquesta situació ja no afecti només joves o famílies monoparentals

Joan Cortadellas

La Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà ha presentat aquest dimarts l’informe ‘L’habitatge compartit a Barcelona’, elaborat conjuntament amb la Càtedra Unesco d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili (URV) amb l’objectiu d’estudiar la realitat de les centenars de nombroses persones –no se sap quantes– que es veuen obligades a rellogar una habitació davant la impossibilitat d’accedir a una vivenda a la capital catalana. Un fenomen que bategen com a ‘sensellarisme ocult’, ja que són persones que tenen sostre, però no una llar. «Compartir pis és una pràctica molt estesa a la ciutat i és un tema que s’ha tractat molt poc. És necessari posar el focus en aquesta realitat, posar-li números i trobar solucions», ha exposat Vilà, que destaca la gran fragilitat en la qual es troben aquestes persones, els perfils de les quals cada vegada són més variats.

D’una banda, l’informe remarca que el lloguer d’habitacions no sempre està formalitzat. Especialment quan es tracta d’economia submergida i les persones estan en situació d’alta vulnerabilitat. Per tant, les persones desconeixen el règim de drets, obligacions i garanties que se’n deriven, amb les problemàtiques que això implica a la pràctica, com per exemple: si els poden incrementar el preu que tenen acordat, en quines condicions els podrien fer fora, què poden exigir al propietari sobre les condicions d’habitabilitat, quin és el procés de manteniment o reparació de desperfectes, l’ús dels espais compartits o els límits de la convivència. ¿Tinc dret només a l’habitació o també a la cuina i al bany? ¿Em poden limitar els horaris d’accés a la dutxa? ¿Puc sortir al balcó? ¿Em poden marcar horaris d’entrada i sortida?

El principal problema que destaquen a l’hora de trobar solucions per millorar les condicions de vida d’aquestes persones (el fenomen per si mateix és és impossible d’eradicar en dècades amb el parc de vivenda públic actual) és que es tracta d’una situació no definida legalment i «tampoc està clar quin és el règim jurídic que la normativa actual ofereix per al contracte de lloguer d’habitacions». «Caldria tornar a reformar la LAU», apunten.

Problemes de convivència

Pilar Aldea, assessora de Vivenda de la Sindicatura, insisteix que el fenomen no només augmenta, sinó que el perfil de persones afectades és cada vegada més variat. «Abans eren sobretot persones migrants, famílies monoparentals o joves, però ja no només són ells. Ja no són només joves estudiants o persones que cobren sous molt baixos, també hi ha mileuristes, que cobren per sobre del salari mínim, però uns ingressos de mil euros tampoc són suficients per llogar un pis a la ciutat», diu Aldea, que assenyala també les dificultats que suposa per a una família sencera viure en una habitació. O viure diverses famílies en un mateix pis. Els problemes de convivència són constants.

Una altra de les qüestions en què insisteixen tant des de la Sindicatura com des de la universitat és la falta de dades. «Si diem que és invisible és, també, per això. No està quantificat», remarca el director de la Càtedra UNESCO de Vivenda de la URV.

El 2019, la Síndica va rebre 160 queixes relacionades amb aquesta dificultat del dret a la vivenda.

https://www.elperiodico.cat/ca/barcelona/20201201/el-sensellarisme-ocult-a-barcelona-8229390

17 de desembre 2020

Informació per a les persones refugiades que vulguin accedir al mercat de treball.

Com accedir a una feina a Catalunya? 

Segons la Llei 12/2009, de 30 d'octubre, reguladora del dret a l'asil i de la protecció subsidiària, la condició de refugiat és: 

"Tota persona que, a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a determinat grup social, de gènere o orientació sexual, es troba fora del país de la seva nacionalitat i no pot o, a causa d'aquests temors, no vol acollir-se a la protecció de tal país, o a l'apàtrida que, mancant de nacionalitat i trobant-se fos del país on abans tingués la seva residència habitual, pels mateixos motius no pot o, a causa d'aquests temors, no vol tornar a ell, i no estigui culpable en alguna de les causes d'exclusió de l'article 8 o de les causes de denegació o revocació de l'article 9".

Si ets refugiat tens dret a sol·licitar protecció internacional a Espanya. 
Aquesta sol·licitud l'has de presentar a:
  • Oficines d'asil i refugi.
  • Llocs fronterers d'entrada al territori espanyol
  • Oficines d'estrangers.
  • Comissaries de policia autoritzades.
  • Centres d'internament d'estrangers.
Una vegada presentada la sol·licitud, tens dret a accedir al mercat de treball espanyol a partir dels sis mesos des de la presentació de la sol·licitud. Una vegada complert el termini, pots sol·licitar la renovació de la documentació en la qual apareixerà que estàs autoritzat per treballar a Espanya.

Durant aquests sis mesos, pots realitzar diferents accions per millorar la teva ocupabilitat, i així poder trobar un lloc de treball d'acord amb la teva formació i experiència laboral prèvia:

Apuntar-te a cursos d'espanyol i català (en el cas que desconeguis l'idioma). Per a l'accés al mercat laboral és imprescindible que coneguis bé l'idioma del país, i en el cas de Catalunya, també és aconsellable que coneguis el català.

Inscriure't al Servei d'Ocupació de Catalunya, per així poder accedir a la formació professional per a l'ocupació que s'ofereix i realitzar cursos que t'ajudin a millorar les teves competències i et facilitin la teva futura incorporació al mercat de treball.

A més dels cursos d'idiomes i de la formació professional per a l'ocupació, existeix una gran varietat de cursos impartits per entitats públiques i privades als quals pots accedir per millorar la formació.

Homologar els estudis realitzats al país d'origen per així poder accedir a llocs de treball de la teva categoria professional o a estudis superiors.

Una vegada passats els primers 6 mesos, pots accedir al mercat laboral espanyol. Les condicions d'accés són les mateixes que per a la resta de conciutadans. En la nostra secció de Com buscar feina? trobaràs tots els passos necessaris per buscar feina i un llistat de consells perquè la teva cerca sigui efectiva. Tenir ben elaborat el currículum vitae i conèixer els diferents canals d'ocupació són dos dels aspectes clau per poder començar a buscar feina.

Pots accedir als serveis municipals i estatals, com les oficines del Servei d'Ocupació Català (SOC) per sol·licitar orientació professional. Pots contactar també amb la Xarxa Adriana, especialitzada en la inserció sociolaboral de sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional o la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR), que ofereix els serveis de: acolliment, atenció jurídica, atenció social, formació i ocupació i traducció. Un altre organisme al que pots acudir és l'Agència de l'ONU per als refugiats (ACNUR).

Com pot un refugiat accedir a un lloc de treball? 

Informa't sobre el mercat de treball i les seves professions, com també de les diferents vies d'accés a elles.

https://www.educaweb.cat/continguts/laborals/treballar-catalunya/com-refugiats-poden-accedir-mercat-treball/

16 de desembre 2020

Com els estrangers poden accedir al mercat de treball

Accés al mercat laboral per a ciutadans de la Unió Europea

Si ets ciutadà de la Unió Europea, d'Estats membres de l'Acord sobre l'Espai Econòmic Europeu (Islàndia, Liechtenstein i Noruega) i Suïssa, pots accedir lliurement al mercat de treball espanyol, amb els mateixos drets que els nacionals.

Pots romandre durant tres mesos al país buscant ocupació o establint-te pel teu compte, passat aquest període, has de realitzar la teva inscripció en el Registre Central d'Estrangers i se t'expedirà un certificat de registre, sempre que compleixis amb un dels següents requisits:
  • Ser treballador a Espanya per compte aliè o per compte propi.
  • Disposar dels recursos econòmics suficients, per a tu mateix i la teva família, i tenir una assegurança de malaltia amb cobertura completa.
  • Ser estudiant matriculat en un centre reconegut, disposar dels recursos econòmics suficients per a tu mateix i la teva família i tenir una assegurança de malaltia de cobertura completa.
Xarxa EuresPer als ciutadans de la Unió Europea existeix la xarxa EURES, el portal europeu de la mobilitat professional. Aquest portal ofereix diferents recursos als usuaris (ja siguin sol·licitants d'ocupació o empresaris) per facilitar la mobilitat laboral de les persones de països membres de la Unió Europea. Els principals serveis d'aquesta pàgina són:
  • Cercador de feines als diferents països de la UE.
  • Espai privat per poder crear el currículum vitae i gestionar les candidatures.
  • Informacions d'interès sobre l'estil de vida i el mercat de treball als diferents països.
  • Cercador d'oportunitats d'aprenentatge als diferents països.A més, Eures té el programa de mobilitat "El teu primer treball Eures" dirigit a joves d'entre 18 i 35 anys que vulguin treballar, realitzar unes pràctiques o formar-se durant, com a mínim, 6 mesos.
A part de la pàgina web, Eures disposa també d'una àmplia xarxa de més de 850 consellers als diferents països als quals pots dirigir-te per rebre orientació sobre treballar a l'estranger.

Accés al mercat laboral per a ciutadans no comunitaris. 

Si ets ciutadà de països que no pertanyin a la Unió Europea, tens unes condicions diferents d'accés al mercat laboral espanyol.

Per poder treballar a Espanya, has d'estar en possessió d'un visat de residència i treball. Perquè se't pugui autoritzar la residència i el treball, s'han de complir una sèrie de requisits:
  • Que la situació nacional d'ocupació permeti la contractació o que l'ocupador pugui acreditar la dificultat per cobrir aquest lloc de treball mitjançant un certificat del Servei Públic d'Ocupació.
  • Que l'empresari estigui inscrit en la Seguretat Social i al dia amb els pagaments a aquesta i a l'Agència Tributària; garanteixi una activitat continuada al treballador; tingui mitjans econòmics, materials i personals per al seu projecte, i el seu contracte de treball sigui conforme amb la normativa laboral vigent.
  • Que el treballador no estigui en situació irregular a Espanya, no tingui antecedents penals i, si és el cas, posseeixi la titulació o qualificació professional exigida per exercir la professió a Espanya.
Existeixen característiques específiques per accedir al treball a Espanya per a alguns col·lectius:
  • Treball de professionals estrangers altament qualificats (Targeta blava UE): Si ets estranger no comunitari i vols exercir una feina pel qual es requereix una titulació superior, pots obtenir una autorització de residència temporal i treball.
  • Residència temporal i treball per a investigadors estrangers a Espanya: Si ets investigador estranger i vols realitzar la teva recerca, en el marc d'un conveni d'acolliment signat amb un organisme investigador a Espanya, pots obtenir una residència temporal i treball per a recerca. Aquesta autorització és per si vols exercir una activitat laboral de recerca. Si vols desenvolupar una activitat no laboral de recerca, hauràs de sol·licitar un visat d'estudis.
  • Contractació de treballadors estrangers no comunitaris a través de la gestió col·lectiva en origen: Els empresaris poden contractar a persones que no es trobin ni resideixin a Espanya a través d'ofertes genèriques d'ocupació. Aquestes ofertes és preferible que s'orientin cap als països en els quals Espanya hagi subscrit acords sobre regulació i ordenació de fluxos migratoris. Els empresaris han de presentar l'oferta d'ocupació a través de l'oficina d'estrangeria de la província en la qual es vagi a realitzar l'activitat laboral.
Aquesta normativa contempla tres accions:
  • Ofertes de feina de caràcter estable.
  • Ofertes de feina de caràcter temporal
  • Visats de cerca de feina:
Dirigits a fills i nets d'espanyols.
Per a la recerca de feina limitada a certes ocupacions i àmbits geogràfics.

Si obtens el permís de residència temporal, aquest podrà ampliar-se sempre que s'ampliï també el contracte de treball.

Si tens el permís de residència a Espanya, podràs reagrupar als teus familiars quan hagis residit a Espanya durant un any i tinguis permís per fer-ho un any més.

Si estàs en possessió de la targeta blava, ets investigador o titular d'una autorització de residència de llarga durada-UE en un altre estat membre de la Unió Europea, podràs reagrupar als teus familiars des del primer moment sempre que puguis acreditar solvència econòmica per al seu manteniment.

Al portal d'immigració del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social pots trobar especificades totes les normatives referents a l'accés al mercat de treball espanyol, com també tota la documentació i tràmits necessaris.

Coneix els passos per buscar feina i totes les professions que pots exercir.

https://www.educaweb.cat/continguts/laborals/treballar-catalunya/com-estrangers-poden-accedir-mercat-treball/

15 de desembre 2020

QUÈ PASSA AMB ELS MENA QUAN FAN 18 ANYS? per Lucía Blanco Gracia i Emma Pons Valls

Amb la majoria d’edat, els infants i joves que han migrat sols a Catalunya sovint queden fora del sistema d’atenció i en situació precària. CRÍTIC ha parlat amb alguns d’ells, amb els seus advocats i amb les entitats que els donen suport

El 2018 van arribar a Catalunya 3.697 infants i joves migrants no acompanyats per les seves famílies: una xifra que gairebé multiplica per 6 la del 2016. El nombre no para d’incrementar-se: aquest any, fins al mes de juny n’havien arribat, segons dades de la Generalitat, 1.129 més. A 30 de juny de 2019 hi havia 4.203 infants i joves migrants sense referents familiars al sistema de protecció, que representen un 42% del total d’infants i adolescents atesos per l’Administració catalana.


El Govern català, a través de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), és qui té les competències per assumir la tutela d’aquests nois. Sovint, els joves acaparen titulars associats amb robatoris, agressions o conflictes en centres de menors. Però què passa quan un noi migrant tutelat per l’Administració fa 18 anys? Quins reptes ha d’afrontar? Què fa l’Administració catalana per garantir un futur digne als infants i joves que han migrat sense referents familiars? CRÍTIC ha parlat amb alguns d’aquests joves, advocats i membres d’entitats solidàries que treballen per garantir un futur 
digne per a aquests nois.

Els infants i joves migrants, un fenomen global

Les administracions i els mitjans de comunicació sovint anomenen amb l’acrònim MENA (menors estrangers no acompanyats) aquells infants i joves de menys de 18 anys que han migrat des del seu país d’origen fins a un altre i no estan sota la cura d’un adult. Entre els que han arribat a Catalunya els últims anys, la majoria eren nois del Marroc de 15 a 17 anys. També n’hi arriben d’altres països del Magreb, com Algèria; de l’Àfrica Subsahariana, com Ghana, Gàmbia o el Senegal, i d’altres països de l’est d’Europa o de l’Àsia, tot i que representen una minoria. 

L’arribada d’infants i joves migrants sols no és un fenomen que es limiti a l’Estat espanyol: es tracta d’un fenomen europeu i global. Durant el 2018, 12.700 menors no acompanyats van arribar a la Unió Europea. La majoria ho va fer a tres països: Espanya (50%), Itàlia (28%) i Grècia (19%). Espanya va rebre 6.331 joves. Del total de joves amb expedient obert a la DGAIA, el 98% són nois i el 95% tenen entre 15 i 18 anys o més. El 80% eren del Marroc. Però la migració d’infants i joves no acompanyats va més enllà de la Unió Europea. El 2015 i el 2016, es van registrar 300.000 infants que travessaven fronteres en 80 països diferents, segons l’Unicef. Això és cinc vegades més que el 2010.
MENA, un concepte estigmatitzador

Les administracions i els mitjans els han batejat amb l’acrònim MENA (menors estrangers no acompanyats), un concepte que algunes entitats de drets humans posen en qüestió, perquè consideren que els deshumanitza i estigmatitza –de fet, la mateixa Generalitat ha començat a referir-s’hi com a infants i joves migrats sols.

També et pot interessar


Preguntes: Roger Palà | Transcripció: Berta Artigas



Marta Molina


Saioa Baleztena

Quan arriben a Catalunya, els menors solen saber que han de parlar amb les autoritats i, normalment, són els Mossos d’Esquadra qui els identifiquen. Després, la Fiscalia de Menors, a la Ciutat de la Justícia, ha d’establir la seva edat. En cas que no tinguin documents del país d’origen, que aquests no siguin fiables o que la seva minoria d’edat no sigui evident a primera vista, se’ls fan proves. Si surt que encara no tenen 18 anys, se’ls posa a la disposició de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat, que en passa a ser el tutor legal.

Aquestes proves, però, tenen un marge d’error de fins a dos anys, de manera que alguns joves poden no ser reconeguts com a tals. Mohammed Reda va tenir problemes, precisament, a causa de la imprecisió de les proves de determinació de l’edat. Aquest jove de 21 anys, nascut a Tànger, al Marroc, va arribar a Barcelona el 2012, quan en tenia 15. “Vaig venir perquè volia estudiar i treballar, però m’ha sortit tot al revés”, lamenta el jove en declaracions a CRÍTIC. El resultat de la prova que li van fer entrava en contradicció amb la seva edat real: marcava 17 anys. Per aquest motiu, Reda només va poder residir en un centre de la DGAIA durant un any. Als ulls de l’Administració, només li quedava aquest temps com a menor d’edat, així que després de 12 mesos el van obligar a abandonar l’equipament.

Quan això va passar, Reda es va trobar desemparat. A més, encara no li havien tramitat els papers i, per tant, estava en situació irregular. L’advocat Albert Parés, fundador de l’associació Noves Vies, que ofereix assessoria jurídica a infants i joves migrants, va portar el seu cas a judici i el van guanyar. La clau va ser el passaport que la família de Reda els va fer arribar, que va prevaldre sobre la prova. Finalment, aquest jove va poder entrar a un altre centre d’acolliment. Però durant tot el procediment judicial, que va durar gairebé un any, es va haver d’allotjar a casa d’un conegut perquè no tenia cap altre recurs. Ara, Reda ja té permís de residència i viu en un pis que li ofereix una entitat. A més, fa pràctiques no remunerades de manteniment en una empresa, però encara no ha aconseguit cap oferta de feina que li permeti obtenir el permís de treball.

El jove extutelat Ismael Kalal, a la platja de la Barceloneta. Foto: L.B./E.M.
Extutelat, amb 18 anys i sense papers

La llei preveu la majoria d’edat com la frontera a partir de la qual l’Administració retira la tutela sobre els joves i, per tant, han d’abandonar el centre on viuen i buscar un altre allotjament. Però això suposa un escull, especialment per als migrants, perquè no tenen un permís de treball que els permeti obtenir ingressos i accedir al mercat d’habitatge ordinari.

Ismael Kalal és un altre dels joves que han parlat amb CRÍTIC. Va arribar a Catalunya el 2017, després d’un periple per diversos països, sobretot de l’Àfrica. Té 18 anys i, com qualsevol jove, ganes de fer moltes coses. Però el seu escull principal és el fet de no tenir papers: ni permís de residència ni permís de treball. Trobar-se en situació irregular no li permet inscriure’s a una formació, ni treballar, ni tan sols apuntar-se al gimnàs.

El permís de residència i el permís de treball són bàsics per a qualsevol migrant que vulgui viure i treballar a Espanya, però la situació canvia en funció de l’edat. Els adults han de tramitar aquests permisos abans d’arribar al país o acreditant ja tres anys de residència aquí. Els MENA, en canvi, segueixen un altre procés. Un cop han arribat i es troben sota la tutela de la DGAIA, l’Administració comença els tràmits per regularitzar la seva situació legal. Això és prioritari perquè l’objectiu de la llei és garantir la protecció de l’infant. Tot i això, només obtenen el permís de residència, i no el de treball.

Un altre cas és el d’Ousman Umar, que ara té 31 anys i en fa 13 que va arribar a Espanya. Umar va néixer el 1988 a Fiaso, un poblet de Ghana, i va abandonar el país en secret, sense explicar-ho als seus pares, quan tot just en tenia 13. Quatre anys més tard, després d’una llarga ruta migratòria que el va portar a Níger, a Líbia, a Algèria i al Marroc, a més de travessar el desert del Sàhara i estar a punt de perdre-hi la vida, aquest jove va aconseguir arribar a l’illa de Fuerteventura amb una pastera. Era l’any 2005.

Umar explica a CRÍTIC que el seu desig era descobrir el món més enllà del seu poble. “Teníem una imatge del blanc com si fos un déu i d’Europa com el paradís, el món ideal”. Ara descriu, però, la gran decepció que suposa descobrir una societat “que no té res a veure amb el que somiava”. El cas d’aquest jove és una mica especial: ell mai no va estar sota la tutela de la DGAIA perquè un matrimoni català el va adoptar. Això li va permetre obtenir permís de treball.

Tot i les dificultats, Umar va aconseguir el graduat escolar i, més tard, va estudiar la carrera de Màrqueting i Relacions Públiques. A més, va fundar l’ONG Nasco, que promou l’educació amb eines tecnològiques per als infants de Ghana, i ara col·labora amb l’ONG Proactiva Open Arms. Umar considera l’obtenció dels papers un dels problemes més greus per als MENA quan fan 18 anys. “Si no tens contracte, no et donen permís de treball, però has d’aconseguir feina perquè te’l donin; és com un peix que es mossega la cua."

Encerclament del CIE de la Zona Franca, de Barcelona / MANEL CLEMENTE
De la tutela de la DGAIA al CIE

Per poder tramitar el permís de treball, és necessària una oferta de feina prèvia. Això és difícil per a aquests joves, que encara tenen poca formació. Tots aquests elements dificulten l’autonomia dels migrants extutelats; però, a més, poden desembocar en la seva expulsió del país. Quan aquests joves han de superar la renovació del permís de residència, cada dos anys, han d’acreditar que tenen allotjament i uns ingressos bàsics per poder mantenir-se; però, sense permís de treball, això és pràcticament impossible.

Si el jove no supera la renovació del permís de residència, queda en situació administrativa irregular, és a dir, sense papers. Això el fa susceptible de ser detingut i conduït al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). L’advocat penalista José Javier Ordóñez, que atén interns del CIE de Barcelona amb la Fundació Migra Studium, afirma que “no és excepcional trobar-hi extutelats”. A Ordóñez ja no el sorprèn topar amb nois que, al voltant dels 19 anys i esperant data d’expulsió, s’expressen perfectament en castellà tot i ser d’origen estranger. El motiu: fa anys que viuen aquí i han estat sota la tutela de la DGAIA.

Per evitar aquest desenllaç, l’advocat sosté que l’Administració podria tramitar el permís de treball als joves abans dels 18 anys, ja que, a l’Estat, treballar és legal a partir dels 16. Així, com a mínim, podrien accedir al mercat laboral i tenir uns ingressos. “En la pràctica, això no passa. És habitual que la DGAIA ni tan sols els hagi tramitat el permís de residència”, denuncia l’advocat. Per tant, en fer els 18 anys, els extutelats queden “en una situació de desemparament”, perquè no poden tornar a dormir al centre i no es poden proveir de recursos per subsistir.


La secretària d'Atenció a la Infància, Adolescència i Joventut, Georgina Oliva. Foto: ACN
Què fa la Generalitat amb els infants i joves migrants?

La secretària general d’Infància, Adolescència i Joventut, Georgina Oliva, explica que la responsabilitat de l’Administració autonòmica és “iniciar els tràmits” per documentar els joves, però després ja no té més competències. Avui en dia, amb els números d’arribades actuals, la resolució del tràmit per obtenir el permís de residència dura entre nou mesos i un any, mentre que el 2015 es resolia en dos mesos. Per això, si un jove arriba a Catalunya amb 17 anys i mig, compleix els 18 sense permís, reconeix Oliva.

La Generalitat posa recursos per pal·liar el desemparament en els extutelats, plasmats fonamentalment en l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET), que els atén fins als 21 anys. Aquest servei ofereix diferents tipus de programes, que es desglossen en habitatge, suport econòmic, orientació laboral i acompanyament jurídic i psicològic. A 31 de maig, segons dades de la Generalitat, l’ASJTET atenia més de 2.500 nois i noies, dels quals un 40% són joves migrats sense referents familiars. A més, uns 700 joves tenen pròrroga assistencial, és a dir, que, tot i haver complert els 18 anys, continuen vivint al centre de menors perquè el canvi a la majoria d’edat no sigui tan abrupte. Actualment, el sistema de protecció de la Generalitat, entre la DGAIA i l’ASJTET, està atenent 5.200 infants i joves migrats sols, el 33% dels quals són majors d’edat.

El programa econòmic consisteix en una pensió que els joves tutelats durant un mínim de 3 anys cobren entre els 18 i els 21 anys, mentre que els que ho han estat menys temps la cobren durant sis mesos. L’import varia cada any, en funció de l’indicador de la renda de suficiència, i l’any 2017 era de 663,98 euros mensuals.

No totes les comunitats autònomes disposen dels mateixos serveis d’ajuda a l’extutelat. De fet, només el sistema català i basc preveuen aquesta mena de prestacions. L’advocat Albert Parés explica que el plantejament del model de l’ASJTET és bo, però que “falten recursos” per la gran demanda que hi ha.

Oliva defensa que s’han incrementat les places del sistema de protecció, tant per a menors com per a majors d’edat. En els darrers dos anys, segons explica la DGAIA, s’han creat 123 nous recursos, que suposen pràcticament 700 places noves per atendre joves majors d’edat. Es tracta de 49 pisos per a majors de 18 anys, amb 192 places; 66 residències per a joves de 16 a 21 anys, amb 367 places, i 138 places exclusives per acollir els joves migrats sols. “La Generalitat no té recursos per obrir places cada mes; però, tot i això, ho hem fet”, reivindica. Segons Oliva, aquest funcionament “no és sostenible” i cal continuar treballant per garantir l’autonomia dels extutelats.

Com s’accedeix a aquestes ajudes?

La diferència entre les places disponibles a l’ASJTET i els usuaris potencials fa que alguns extutelats que hi voldrien accedir en quedin fora. Segons alguns experts, l’accés estaria condicionat per criteris meritocràtics. Per a l’educadora social Núria Empez, només hi entren aquells joves amb bon expedient. “Hi accedeix el nen que no ha fet fugues durant l’estada al centre, que no consumeix, que ha estat obedient durant la tutela, que no mostra problemes de disciplina, que ha fet o està fent una formació i que té un nivell d’idioma elevat”, al·lega.

Els que queden fora dels recursos sovint són els que tenen un desemparament més enllà del factor econòmic, molt vinculat a l’experiència de carrer i a la manca de suport familiar. “Aquests són els que no tenen accés a cap recurs i, alhora, els que més ho necessiten”, lamenta Empez, que també és antropòloga. 

L’accés a l’ASJTET està condicionat per l’elaboració d’un pla de treball individualitzat, en què el jove pacta amb el professional de referència allò que farà a diferents nivells (formació, tractament psicològic, aprenentatge d’idiomes, treball) i que li donarà dret a gaudir del recurs. Segons la Generalitat, “s’acompanya la persona jove que ho sol·licita fins que adquireix la capacitat que li permetrà desenvolupar la seva vida quotidiana sense la intervenció dels serveis especialitzats”. Aquest pla es revisa cada 6 mesos, es confecciona conjuntament amb el o la jove i “duu implícit el compromís del o la jove de seguir les pautes que es recullen en el pla”.

Però no tothom ho veu així. Per a Albert Sales, investigador de la Universitat Pompeu Fabra en desigualtats que ha assessorat la Tinència d’Alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, aquests plans són “altament expulsius” perquè poden incloure formacions, per exemple, que no siguin de l’interès del jove. Si no s’adhereixen al pla o l’incompleixen, queden exclosos del recurs. Això pot implicar deixar de percebre la pensió per a extutelats, que pot ser la seva única font d’ingressos, ja que 
només l’1% tenen permís de treball.


.

Tres menors migrants en un centre d'acollida de Badalona. Foto: ACN
                                                        Sensellarisme i joves extutelats

No hi ha dades sobre quants extutelats viuen al carrer, però “el perfil dels joves sense llar aquí està molt vinculat a aquest col·lectiu”, explica Sales, que és expert en sensellarisme. La població de joves sense llar a la ciutat és de 350 a 400, aproximadament, i entre ells destaca el perfil de migrant i, en alguns casos, extutelat.

Segons Sales, això es dóna perquè, un cop surten de la tutela administrativa, no tenen recursos per refer la seva vida. L’expert ho descriu com “un procés de desinstitucionalització mal resolt”, tal com passa amb la sortida d’altres equipaments públics, com la presó o l’hospital. Els joves, a més, hi han de fer front en un moment vital complex, la transició de la infància a l’edat adulta. “Els episodis de la vida que tenen a veure amb l’exclusió social severa succeeixen sempre en transicions. I això val per a aquests xavals i per a la resta de la societat”, explica l’expert.

D’altra banda, Sales denuncia que “aquests joves només esdevenen un problema greu que entra a l’agenda política quan estan a la via pública”, és a dir, quan queden sense llar. Aleshores, qui n’assumeix la responsabilitat són els municipis. Precisament, al gener del 2018, l’Ajuntament de Barcelona va obrir el primer equipament de la ciutat per a joves sense llar. És el Centre Maria Feixa i el gestiona l’entitat Apip-Acam.

Ramon Nicolau, assessor tècnic d’aquesta entitat, explica que “els joves han de tenir un itinerari diferent del de la resta de persones sense sostre, perquè tenen més expectatives d’inserció”. Els joves sense llar se’ls detecta aviat, després de no més de 15 dies o un mes al carrer, de manera que es pot considerar “un accident a les seves vides”, no una situació cronificada.

Davant aquesta situació de sensellarisme a la qual alguns joves extutelats migrants es veuen abocats, Sales explica que qui se’n fa càrrec són els serveis socials municipals i “l’Estat i la Generalitat se’n desentenen”. Tot i que la Generalitat defensa que els atén a través de l’ASJTET, Sales recorda que només hi tenen accés aquells que aconsegueixen complir el pla de treball, “poc inclusiu”.

La responsabilitat de la DGAIA és que hi hagi un pont correcte entre la sortida d’un centre de menors d’edat a un altre lloc on puguin viure dignament”, afirma Oliva, i apunta diferents sortides possibles: des de l’ASJTET fins a l’emancipació. Per a aquells que no tenen cap d’aquestes opcions, “l’obligació de la DGAIA és fer un bon traspàs amb serveis socials”, defensa la directora general. Oliva explica que molts ajuntaments de municipis petits, davant l’augment d’arribades d’infants i de joves del darrer any, s’han trobat amb uns serveis socials insuficients, però que per això la Generalitat ha augmentat la cooperació institucional. Pel que fa a Barcelona, recorda que fa mesos que impulsen un treball coordinat amb l’Ajuntament i conclou que “no es tracta de dir de qui és competència, sinó de treballar plegats”.

Les entitats reclamen “voluntat política”

La iniciativa privada, a través d’entitats i de fundacions, és qui moltes vegades arriba allà on no ho fa l’Administració. Punt de Referència és una entitat sense ànim de lucre que va néixer amb aquest objectiu. Un dels seus programes, Acull, posa en contacte famílies que volen acollir i joves extutelats. Segons una de les voluntàries que hi participen, Cristina Ruano, aquest programa funciona molt bé, però l’allotjament dels extutelats “hauria d’estar garantit per l’Administració”.

La família de Ruano fa quasi un any i mig que va acollir a casa un noi d’origen pakistanès que en feia un que estava a Barcelona. Tot just havia complert els 18 anys. La convivència en família aporta als joves una sèrie de valors que no obtenen si viuen en centres o pisos assistits. “L’ajudem a fer més arrels aquí i a conèixer millor l’entorn, contribuïm a fer que ampliï la mirada, i això també ho rebem nosaltres, com a acollidors”, concreta Ruano. Els altres programes de l’entitat també s’orienten a acompanyar els joves cap a l’autonomia, amb l’ajuda de referents, però sense l’acollida en família.

Abans, Punt de Referència treballava només amb majors d’edat. Ara comença a intervenir a partir dels 16 anys, per començar a preparar els joves per a la sortida del centre. Quan iniciaven la intervenció als 18 anys, una part dels joves arribaven amb problemàtica de salut mental. “Una de les causes era la incertesa que havien d’afrontar algun temps després: fa por pensar que sortiràs del centre i s’acabarà tot”, il·lustra la seva directora, Rita Grané.

Ayoub Bouzzi és el nom fictici d’un dels joves que participen en aquests programes per a menors. Amb 17 anys, encara no té gaire clar què farà quan sigui major d’edat. Va arribar a l’agost del 2017, però ja parla amb fluïdesa el castellà i explica, content, que també sap una mica de català. “Vaig decidir venir perquè la vida al Marroc és molt dura”, confessa. Ara viu en un pis assistit de Punt de Referència i està fent un curs de cuina. Fa poc en va fer un altre, de fotografia. Són dues ocupacions que li agraden i a les quals no descarta dedicar-se en un futur. Però, tot i que fa nou mesos que està a l’Estat, encara no té els papers. Espera que li arribin en un o dos mesos. En tot cas, encara té un temps de marge fins a fer els 18.

.
L'advocat Albert Parés atén dos joves davant de la Ciutat de la Justícia. Foto: L. B./ E. M.

El permís de treball, el gran escull

Totes les parts implicades en la cura i la gestió dels joves migrants extutelats tenen propostes de millora, des dels mateixos joves fins a la Generalitat, passant pels advocats i professionals de les entitats. L’assessor d’Apip-Acam Ramon Nicolau proposa un període de transició d’un o dos anys que suavitzi el final de la tutela. Es tractaria d’oferir un espai on s’allargui l’acompanyament més enllà de la frontera de la majoria d’edat, “amb la consciència que als 18 anys no tenen prou autonomia personal per aconseguir una emancipació plena”, explica.

En l’àmbit legal, l’advocat Albert Parés apunta que “si hi hagués voluntat política, tal com està redactada la normativa, un menor podria obtenir permís de treball abans dels 18”. Tot i que no és la Generalitat qui concedeix aquests permisos, perquè és competència estatal, sí que podria iniciar la seva tramitació com a tutor legal del menor. Prioritzar la cerca de feina, impulsant la inserció laboral quan encara estan tutelats per la DGAIA, facilitaria molt a aquests joves la transició cap a la vida adulta. Oliva apunta a l’Estat, a qui fa una crida a generar “un permís de treball de forma automàtica, encara que sigui provisional”, a tots aquests joves quan compleixen 18 anys.

Els advocats afirmen que l’aplicació dels acords internacionals signats per Espanya, més favorables als drets dels migrants que la legislació estatal, és una via per millorar la situació. La Convenció sobre els drets de l’infant, per exemple, estableix que s’ha de prioritzar la condició de menor sobre la de migrant. L’important és portar casos a judici. Segons els advocats, “moltes sentències fan que canviïn les lleis”. Un exemple d’això seria el toc d’atenció que el Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides va fer a Espanya en el seu informe periòdic, al febrer del 2018. A partir de la informació enviada per l’entitat Noves Vies, juntament amb altres col·lectius, va qüestionar la seva gestió dels MENA. Parés reclama que aquests joves rebin la residència permanent, que es renova en períodes més llargs i els permetria configurar un projecte de vida més estable.

L’Administració catalana també ha impulsat iniciatives de canvi, com la creació d’una taula institucional gestora de casos que millori la coordinació entre tots els actors implicats, incloent-hi els municipis. La secretària general d’Atenció a la Infància reclama també una bona política de cooperació en origen i “explicar la veritat: que aquí no és arribar, tenir una feina i unes vambes Nike l’endemà”. Segons Oliva, la DGAIA actua amb tots els seus atesos sota la mateixa premissa: “Qualsevol infant està molt millor amb una família que sense”.

Els joves s’organitzen

Més enllà de totes aquestes propostes, els mateixos joves comencen a organitzar-se per reclamar els seus drets. A l’abril es va presentar la Unió de Joves Extutelats de Catalunya (UJEC), que, de moment, agrupa una quinzena de joves de 18 a 30 anys de diferents nacionalitats. El president de la UJEC, Giyaur Rahman, creu que les prestacions de l’ASJTET són bones però insuficients. En aquest sentit, un dels objectius de l’associació, creada recentment, és fer pressió per ampliar els recursos i així aconseguir igualtat de drets i d’oportunitats respecte a la resta de joves. Rahman explica que els que estan començant aquest projecte han tingut un procés d’emancipació “positiu” i volen traslladar aquesta experiència a altres joves amb més dificultats. Una altra tasca important per a aquests joves és sensibilitzar la societat envers els extutelats i vèncer la frontera de l’estigmatització.

Més enllà de totes aquestes propostes, els mateixos joves comencen a organitzar-se per reclamar els seus drets. Al novembre de l’any passat es va presentar a Barcelona l’Associació ExMENAs, impulsada per un grup de joves d’origen estranger que han passat sota la tutela de l’administració. Van néixer amb un missatge clar: “que mai més es parli de nosaltres sense nosaltres”. Sumon Uddin té 22 anys, treballa com a cuiner a un restaurant i és un dels membres fundadors de l’associació. 

Segons aquest jove nascut a Bangladesh, “venen amb edats dels 12 als 18 però per a que et facin el permís de residència, hauries d’arribar als 14, perquè tarden molt i, en la majoria de casos passa això, que no l’acaben de tramitar”. D’altra banda, encara que l’administració tramiti a temps aquest document – que és competència de l’Estat però la DGAIA se n’encarrega com a tutor legal – “amb el permís de residència pots fer cursos però, a l’hora de treballar, que és el més important, no serveix de res”. El cas personal d’Uddin és una mica diferent: ell va arribar a Catalunya amb 9 anys de manera legal, amb els seus tiets i després de deixar els seus pares. Des dels 13 fins als 18, però, va estar sota la tutela de la DGAIA i ara compta amb un permís permanent de residència.

Sumon Uddin denuncia que, durant tot aquest temps i més tard quan va començar a rebre la pensió per extutelats, ha vist criteris de selecció basats en el bon comportament. “No pots decidir per comportament el futur d’un nen. És com si els meus pares em desheretessin per portar-me malament. Hauria de ser igual per tots”, explica. Uddin recorda que “no tenen la culpa de les circumstàncies vitals que els han portat a fer un pas tan heavy sent només uns nens”. 

Respecte als plans de treball, aquest jove els va viure en primera persona i, tot i que reconeix que depèn molt de qui t’assignen com a referent, revela que “és molt fotut, et donen una llista a cada trobada i si no ho compleixes absolutament tot, te la treuen automàticament. Tu no hi pintes res”. Els exMENAs encara no s’han assegut amb l’administració, però aquest és el seu objectiu: aconsellar a les institucions per millorar la vida dels joves migrants i sols. Últimament, s’han ofert, a més, com a mediadors en els diferents esclats racistes i xenòfobs que s’han donat a llocs com el Masnou o Calella. “No es pot jutjat a tots pel que fa un”, conclou Uddin.

https://www.elcritic.cat/reportatges/que-passa-amb-els-mena-quan-fan-18-anys-32360

09 de desembre 2020

CIBERBULLYNG

 

https://forms.office.com/Pages/ResponsePage.aspx?id=CbDvYSqmNUONGwfJgT61h8Za2Pgm79VHq2x2-L6H0JNUMjkzUDRQNDFVRVEzNFdORUM4T05YR0o0Si4u

04 de desembre 2020

Sortir de la presó amb un xandall i un parell de bosses d’escombraries

Enllaços relacionats

Vídeos
https://www.catalunyareligio.cat/ca/sortir-preso-voluntari-ajuda-intern-aterrar?width=900&height=650&inline=true#inline_content_SnXoqR-BX1Q

(CR) Comentaris personals de cada trobada amb els interns, objectius pendents, propostes de millora, traves administratives. Són notes que els voluntaris han recollit durant tres anys als diaris de camp del programa Suport. Testimonis d’un moment molt delicat en el procés de reinserció i que ara recull el llibre Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat. Editat per Editorial Icària, s’ha presentat aquest dimarts per internet.

“La realitat fonda de la major part de les persones que surten de presó és l’impacte d’una persona amb un xandall i un parell de bosses d’escombraries plenes de roba i al carrer”. El voluntari Juli de Nadal, uns dels autors del llibre, ha contrastat així la imatge que projecten els “presoners il·lustres”. La gran majoria d’interns no surten al carrer mudats, ni tenen l’escalf de familiars ni una recepció de periodistes esperant a la porta.

El text, escrit pels voluntaris de Justícia i Pau Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer, és una eina per sensibilitzar la societat i trencar estigmes; alhora que serveix de pauta de funcionament amb la resta de voluntaris de presons. Els autors descriuen una tasca basada en el respecte cap a un col·lectiu marginat, oblidat i invisibilitzat.

El moment delicat de la sortida

El relat del llibre és una manera de “posar cara i sentiments a persones que ja han complert condemna, que estan en pau, i que pertanyen a la societat amb tots els seus drets i deures”, ha explicat Roser Garcia en la presentació. Considera que la sortida “és incerta perquè la majoria tenen problemàtiques molt difícils, famílies desestructurades, han viscut ambients de marginalitat, de pobresa, de drogoaddicció”. Una realitat que constitueix un estigma difícil de vèncer.

Segons el director de Justícia i Pau, Eduard Ibáñez, “la sortida és un moment dificilíssim” en la reinserció del pres perquè “torna a una realitat que no trepitjava des de feia molts anys” i “ha de repensar-se com a persona”. D’aquí la importància del voluntariat. Ibáñez ha lamentat que el voluntariat de presons està aturat en bona mesura des del mes de març a causa de la pandèmia. I ha subratllat la importància de que es pugui reprendre aquesta activitat: “Han d’obrir les presons perquè els ciutadans entrin a preocupar-se pels seus iguals”.

El programa Suport

El programa Suport neix fa tres anys, el 2017, quan Justícia i Pau s’ofereix per “donar continuïtat a l’acompanyament a la sortida de la presó”. Funcionen en base a un acord de col·laboració amb l’administració. Al voluntari se li assigna un intern, escollit pels funcionaris de la institució. La persona ha d’acceptar l’acompanyament. I comença un període de coneixença, amb entrevistes setmanals, per establir una confiança entre l’intern i el voluntari.

“És el punt clau, l’intern s’ha de sentir que el voluntari no és un funcionari més, sinó que conjuntament analitza a la seva problemàtica i busca solucions possibles”, ha explicat el voluntari Juli de Nadal. Actualment el programa compta amb una vintena de voluntaris, i en tres anys han acompanyat uns seixanta casos.

La responsabilitat de decidir

Els voluntaris han descrit “la fantasia” que desperta la sortida de presó. I han apuntat que “el voluntari ajuda a l’intern a aterrar a la realitat”. També amb qüestions molt pràctiques, com actualitzar documentació –targeta sanitària, passaport, carnet de conduir, formació– o preveure com atendran l’alimentació, l’habitatge o la feina.

En la sortida, el voluntari acompanya la persona en la presa de decisions. “Els voluntaris poden suggerir, informar i donar un espectre de possibilitats de solució, però l’intern ha d’exercir la seva llibertat per prendre responsabilitat de si mateix”, ha explicat Juli de Nadal. I això després d’un temps llarg en què no ha pres decisions per si mateix. “És una tasca que requereix dedicació, mà esquerra i confiança”.

Roser Garcia ha subratllat la mateixa idea: “A dins els interns no han de decidir res, tot està programat; és una mica embrutidor, els permet estar tranquils, però en el moment de la sortida és un xoc: han de decidir, començar una vida nova molts d’ells”.

Boicot a un sistema que margina

L’economista i activista social Arcadi Oliveres, que ha prologat el llibre, ha cridat al boicot del sistema que deixa tantes persones al marge: “Hem de marginar totes aquelles empreses que violen els drets humans, perquè no paguen impostos, perquè exploten els seus treballadors, perquè contaminen”.

També ha demanat que es faci efectiva la renda mínima de reinserció. Ha denunciat que si “l’administració catalana no té prou diners és perquè les grans empreses fan frau fiscal”. Com a dada: “La riquesa dels espanyols multiplicada per 16 la tenen les grans empreses i les grans fortunes en paradisos fiscals”, ha apuntat.

Oliveres considera que cal dotar de més poder per als ajuntaments, com a administració “més propera als ciutadans” i per tal de reduir les dificultats burocràtiques que afronten els presos a la sortida. També ha demanat el tancament dels CIE, “abolir la llei d’estrangeria i desobeir-la sempre que es pugui”, i un canvi de polítiques per part de la Unió Europea i Frontex pel que fa a la detenció de persones immigrants. I ha suggerit “la contractació pública en primer lloc” de cara a la reinserció laboral dels exinterns.

Tractats com a persones

El director de Justícia i Pau, Eduard Ibáñez, ha fet veure que “l’intern sovint no se sent tractat com a persona” i que el voluntariat trenca amb aquesta dinàmica: “El voluntari escolta, es preocupa, fa que se senti estimat com a persona; això li obre oportunitats de canvi”.

Ibáñez ha insistit que els voluntaris no hi són per a resoldre problemes concrets, tot i que ho fan. Sinó, sobretot, per establir “una relació de persona a persona, una persona que gratuïtament, sense cap benefici a canvi, es preocupa per l’intern.”

Ibáñez ha parlat del paper clau del voluntariat de presons en la lluita contra la marginació: “Sovint es pensa que l’administració ha de resoldre-ho tot; té responsabilitats i hem d’exigir que les complexi, però no ho pot fer tot”. I ha defensat que “l’exemple perfecte és el voluntariat de presons”.

Agrupar les causes i prevenir la marginació

Roser Garcia ha agraït la “bona acollida per part de l’equip de tractament dins del sistema penitenciari”. I alhora ha reconegut que com a voluntaris han fet “un pacte d’immunitat a la frustració”. Ha criticat “un sistema judicial que s’hauria de renovar”. En aspectes molt pràctics, com compartir la història judicial entre jutjats o agrupar les causes en un sol judici. “De vegades tenen causes pendents, hi ha casos en tercer grau, que estan treballant, amb una vida estable; llavors els hi cauen tres causes de no sé quants anys fa i han de tornar a entrar a la presó”, ha relatat Garcia.

Han apuntat també la necessitat de mesures alternatives, com treballs a la comunitat, per evitar la pena de presó. “S’ha de canviar cap a models de correcció de conductes delictives que no siguin la presó”, ha dit Juli de Nadal. Amb un però: “S’han de resoldre molts problemes abans: lluitar contra la marginalitat, evitar l’abandonament escolar, ajudar les famílies desestructurades”. Juli de Nadal ha denunciat que la presó no resol el problema de la marginalitat i que, en canvi, els condiciona totes les etapes de la vida.

En la presentació, els voluntaris també han explicat que sovint s’hi barregen problemes psiquiàtrics i addiccions. I que la majoria d’interns no s’han escolaritzat, tenen moltes dificultats formatives. També han d’afrontar la manca de recursos residencials a la sortida: “No hi ha res, hi ha quantitat de gent que dorm al carrers. Què hem de fer? Això és d’una impotència espantosa”, ha apuntat Roser Garcia. I ha dit que la situació empitjora per als estrangers: “Poden sortir de la presó sense permís de treball; per què volen la llibertat si no poden residir ni treballar?”, s’ha preguntat.

Orientats des del respecte

L’editora Anna Monjo, com a historiadora, ha valorat els testimonis orals que recull: “És un llibre molt útil, molt rigorós, és molt amè de llegir: apropa una realitat que és la sortida de presó, dona tota la complexitat de la sortida de presó i, a la vegada, l’enorme complexitat de la vida dels presos”. Un fet, ha dit, que ajuda a conscienciar a la societat.

Monjo també ha assenyalat que el llibre expressa “una manera d’apropar-se a l’altre molt respectuosa”, així com la “capacitat d’escolta” dels voluntaris, que deixen “que l’altre faci el propi procés”. En aquest sentit ha defensat la utilitat del text “per orientar l’actitud dels voluntaris”.

Voluntariat de presons des de 1987

El voluntariat de presons de Justícia i Pau va començar l’any 1987 a Trinitat. Avui són uns setanta voluntaris que acompanyen els presos, fan classes, activitats lúdiques i culturals, sense comptar els que es dediquen al projecte Suport.

“El voluntari de presons acompanya, consola, dona esperances, fa que la persona se senti menys sola en l’acompliment de la condemna”, ha explicat Ibáñez. En definitiva, fa una tasca per “humanitzar la vida a la presó”. Però també per “donar a conèixer la duresa de la vida dels presos i contribuir a que sigui tota la societat que vetlli per la seva reinserció”.

La sessió de presentació ha estat moderada per la periodista Georgina Castillo i es pot recuperar aquí:

https://youtu.be/tavxaSm82zg

https://www.catalunyareligio.cat/ca/sortir-preso-voluntari-ajuda-intern-aterrar

https://youtu.be/tavxaSm82zg

02 de desembre 2020

Las personas mayores y su capacidad para adaptarse a la pandemia.

La COVID-19 nos ha puesto a todos a prueba. Ha revelado nuestras flaquezas, pero también ha puesto de manifiesto la fuerza de la solidaridad y el poder de reacción de los sectores más vulnerables de nuestra sociedad, en especial el de nuestros mayores. Es hora de sacar conclusiones de esta terrible prueba y cambiar de enfoque para mejorar nuestra atención. Con esta óptica, el Programa para las Personas Mayores, bajo la dirección científica del doctor Javier Yanguas, ha elaborado un informe para analizar las consecuencias del virus y proponer líneas innovadoras de atención a los más mayores.

Las cifras están ahí: la pandemia ha supuesto un terremoto (social, sanitario, económico…) sin precedentes en la historia reciente de nuestro país, con indiscutibles consecuencias para la salud y el bienestar de los mayores. Pero aún siendo esto así, en el informe “Apuntes sobre la estrategia del Programa para las Personas Mayores en relación con la COVID-19” de la Fundación ”la Caixa” se destaca que, aunque lógicamente hayan aumentado los niveles de miedo, soledad o preocupación por el futuro, una inmensa mayoría de las personas mayores, a pesar de las dificultades, siguen satisfechas con su vida y han demostrado poseer recursos personales suficientes para hacer frente a las dificultades que les ha planteado el confinamiento y la pandemia.

Javier Yanguas, director científico del Programa de Personas Mayores de la Fundación ”la Caixa”, destaca que, además de analizar las consecuencias de la COVID-19, el estudio subraya la necesidad de establecer líneas innovadoras y nuevos enfoques en las intervenciones para mejorar las condiciones de vida de este segmento de la población.

De las entrevistas realizadas a 3.000 usuarios del programa, se desprende que un tercio de estas personas viven solas, un factor de gran importancia para vivir una experiencia tan exigente como la del confinamiento. “Lo que resulta más difícil de calibrar —incide Yanguas— es el sentimiento de soledad. Durante la pandemia hemos estado aislados, hay una relación estrecha entre aislamiento y soledad, pero no es lo mismo. Además, es más fácil medir el aislamiento, que es algo objetivo, y mucho más difícil conocer y valorar los sentimientos de soledad”. 


El documento revela que más de un tercio de los encuestados han tenido pensamientos negativos, fruto de la ansiedad, de la tristeza y del propio aislamiento; y ocho de cada diez declaran sentir miedo por el futuro. Este miedo por el futuro no es por el suyo propio, sino por el de las generaciones futuras. “Es muy significativo que estas personas (los vulnerables al virus) tengan más miedo por el futuro de sus hijos (los invulnerables al virus) que por el propio”.

Las consecuencias negativas producidas por la pandemia son, por tanto, importantes, pero no deberían impedirnos ver lo que para Javier Yanguas es un elemento muy destacable en el análisis de esta experiencia. Y es que la mayor parte de las personas mayores, a pesar de las dificultades con las que se han encontrado, han pasado con éxito el confinamiento.

Otra gran lección de esta pandemia es que la responsabilidad individual no puede desligarse de la colectiva: “La pandemia ha puesto de manifiesto que todos somos vulnerables, no solo las personas mayores, y que tenemos un destino común y compartido. De esta salimos juntos o no sale nadie, por lo que tenemos una responsabilidad individual en un futuro común y compartido”.

El informe también es una invitación a cambiar ciertas inercias en la gestión del apoyo a los mayores: “A lo largo de los últimos 20 años nos hemos basado en modelos muy centrados en la actividad, en el hacer. Pero a medida que la vejez se alarga en el tiempo, “el hacer” queda obsoleto, necesitamos modelos basados en “el ser”, en el desarrollo de un proyecto personal con sentido y significado, y no en el mero activismo. Necesitamos dar sentido a lo que hacemos”.

Así pues, es necesario establecer nuevos proyectos en la vejez y dotarse de las herramientas necesarias para llevarlos a cabo. “Tenemos en marcha diversos proyectos, desde la digitalización de los contenidos hasta la reconversión de los centros de mayores, y también estamos estableciendo unos modelos de intervención para ayudar a los mayores a superar las pérdidas y la soledad debidas a la COVID-19”.

El programa también pretende que la vejez se vincule al bien común, especialmente teniendo en cuenta el aumento de este segmento de la población: “No podemos prescindir de la aportación de un colectivo que pronto (hacia el 2030) representará cerca del 25 % de la población”, asegura Yanguas. La sociedad tiende, en efecto, a infravalorar las capacidades de los mayores y a no valorar tantos años de experiencia. “Creo que no ha sido justa ni la infantilización ni la sobreprotección ni el olvido de las personas mayores durante la pandemia. No les hemos tratado como adultos con plenos derechos que son, personas absolutamente capaces (exceptuando situaciones de dependencia severa y deterioro cognitivo, por ejemplo) de llevar las riendas de su vida”. La vulnerabilidad física frente al virus está ahí, pero eso no significa que la vulnerabilidad física sea también vulnerabilidad psicológica o social. “Las personas mayores han seguido siendo, en muchos casos, el centro de gravedad de la solidaridad familiar y nos han dado grandes lecciones de vida”.

Simone de Beauvoir en su libro La vejez afirmaba que “nos negamos a reconocernos en la persona mayor que seremos”, y pedía: “reconozcámonos en ese viejo, en esa vieja”. “Creo que es esencial proyectarnos en esa persona mayor que seremos para acercarnos a ello siquiera un poco y poder comprender al menos una parte de la vejez y de la vida”, dice Yanguas. Una anécdota: “Llamamos desde el Programa para las Personas Mayores a una señora de 93 años de Barcelona para ver cómo estaba y, cuando le preguntamos si esto de la pandemia era como una guerra, se rio. Dijo que una guerra como la que ella había vivido era algo mucho más grave. Que esto (por la pandemia), no tenía nada que ver con una guerra, que lo íbamos a pasar mal, pero que la superaremos”.

https://miradasconalma.org/noticias/las-personas-mayores-y-su-capacidad-para-adaptarse-a-la-pandemia/?utm_source=fb&utm_medium=cplc&utm_campaign=alma&utm_content=alma-social&utm_term=606530&fbclid=IwAR3yjpPQJA6HDRVDLYIrCYFHv8OKN8j09PXPdqpUzBGEFyDetEPVzLioy1I

01 de desembre 2020

Dia Mundial de la sida 2020

Des de l’any 1987, cada 1 de desembre al món es commemora el Dia Mundial de la Sida per donar suport a les persones que viuen amb el VIH i a les que estan afectades pel virus, i també per recordar les persones que han mort per malalties relacionades amb la sida i per no oblidar que hem de continuar actius, sense treva, en la resposta enfront del VIH.

Aquest any 2020 totes les mirades estan posades sobre la pandèmia de la COVID-19 i com aquesta afecta la nostra salut. La COVID-19 ha fet que sigui evident, una vegada més, que la salut està interrelaciona estretament amb altres qüestions fonamentals, com les desigualtats, els drets humans, la igualtat de gènere, la protecció social i l’economia.

Per acabar amb les pandèmies del VIH i de la COVID-19, coincidents en el temps, és necessària la mateixa aproximació holística basada en els principis de salut pública: equitat, solidaritat, accés al sistema sanitari i implicació per part de la societat en les mesures que es prenen.

Cada any, el Programa de Prevenció, Control i Atenció al VIH, les ITS i les Hepatitis Víriques (PCAVIHV) es suma a aquesta diada per fomentar la conscienciació de la societat i implicar-la en la lluita contra el VIH, fent difusió de les estratègies per fer front a aquesta infecció i elaborant un manifest conjunt al qual s’adhereixen més de 130 entitats públiques i privades. En aquest manifest les entitats adquireixen un compromís professional per fomentar i mantenir el respecte i la no discriminació de les persones que viuen amb el VIH/sida.

En aquest Dia Mundial de la Sida 2020 sincronitzem els esforços i apel·lem a la responsabilitat compartida, sense excepció, per aconseguir una societat més sana.

La teva salut és la salut de tothom. 

Materials:


https://www.ceesc.cat/2014-11-03-13-05-23/noticias-blog/1120-dia-sida-2020

Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...