30 de setembre 2013

La solitud de l'educador

Si preguntéssim a la gent del carrer, com creuen que ha de ser un educador social, segur que trobaríem respostes de tot tipus, però intueixo que les més coincidents serien: Un educador? una persona oberta, simpàtica, propera, compromesa, conciliadora, mediadora, pacient, optimista amb un punt d’ingenuïtat que li permet tenir confiança en la gent, en el futur, en els canvis, fins i tot que li permet oferir aquell punt d’altruisme, tant econòmic com temporal a canvi de res... O de molt.

Però potser hauríem d’analitzar molt més de prop totes les variants que envolten a l’educador persona com eix central de l’engranatge que ens mou tota la maquinària interior com a professionals i com models socials irreprotxables.

Podríem parlar de sentiments i emocions, valors, sensacions, lligams i altres, però la solitud en la nostre professió és una companya més de feina, infatigable, una amant traïdora i fidel, un buit ple de vivències que balla sempre a deshores.

La solitud ens ve incorporada amb la responsabilitat que se’ns atorga com a professionals i que en la majoria dels casos ens costa reconèixer en la seva acció desgastadora. 

La nostra tasca i les actuacions educatives que fem, depenen de moltes variants. Hi ha un equip, unes consignes, uns referents i un pla de treball individual que imposen les directrius que hem de seguir amb els nens/es. I per un altre costat està el nen/a, la teva relació amb ell, la seva acceptació i la resposta conjunta dels dos que variarà al llarg de tot el temps que duri el procés. 

I és en aquest procés i en el seu acte educatiu que es generen moments d’una reflexió que va més enllà i que et mouen a lluitar a favor o en contra de les teves conviccions, del teu aprenentatge, de la teva experiència. Moments únics que t’apropen a la realitat del nen/a i que et poden fer creure que els teus coneixements com educador trontollen.

Però no és així, el moviment que ens genera cada infant amb el que treballem, ens reforça i ens fa molt més flexibles als esdeveniments nous, però a la vegada, ens fa molt més conscients de que no som la solució, simplement hem d’estar presents per acompanyar la inèrcia pròpia de la força d’aquests i guiar els seus moviments cap a un camí possiblement millor.

I és en aquet viatge tan meravellós d’estar present i de crear vincles, que nosaltres com educadors, també necessitem d’un reforç extern que en ajudi i ens enforteixi en la nostra tasca.

Un espai obert i de confiança professional dintre l’equip educatiu, recolzat per una direcció conscient d’aquestes necessitats, milloraria el nostre sentiment d’acompanyament en tot aquest procés.

Toni Rubio – Educador Social i UCAE

http://educadorsdegirona.blogspot.com.es/2013/09/la-solitud-de-leducador.html

28 de setembre 2013

Signos de la paranoia: el trastorno delirante

Los psiquiatras definen al paranoico como: “una persona que cree que tiene razón y justifica sus creencias. Cualquiera que se oponga a su punto de vista se está comportando mal con ella o, por lo menos, de forma no comprensiva”.

Paranoia etimológicamente significa “estar fuera de la propia mente”. Diagnosticar a una persona con un nivel patológico de paranoia depende de muchos factores. El más importante es la familia, quienes se darán cuenta del problema gradual sobre la percepción del mundo distorsionado en su ser querido.

Rasgos característicos de un posible paranoico
  • La desconfianza más o menos exagerada tiene un rango entre lo normal y lo patológico. Todos tenemos cierto grado sin que afecte la cordura.
  • Presencia de delirios que no necesariamente sonarán fuera de la realidad; de hecho las conjeturas del paranoico las hace ver tan reales que pueden parecer ciertas.
  • Hostilidad en el entorno.
  • Resentimiento. A la menor señal de desprecio surge hostilidad de su parte.
  • Baja autoestima.
  • Rigidez y autoritarismo.
  • No tolerar que le lleven la contraria.
  • Dificultad para la autocrítica.
  • Frialdad emocional.
  • Egocentrismo.
  • Problemas interpersonales.
  • Capítulos depresivos (que al disminuir aumentan las ideas paranoides y viceversa).
  • La necesidad de un contrincante.
  • Dos conductas diferentes dependiendo de con quien se encuentra.Existen aun otras características como la grafología o la utilización constante de los neologismos que indican que una persona es potencialmente paranoica.
  • Psicología del paranoico
Quien tiene este trastorno delirante es completamente racional en su entorno mientras no se toque el tema del delirio. Si se quiere rebatir con argumentación lógica será imposible pues está convencido de su creencia.

Suele ser autosuficiente y tiene una gran necesidad de controlar a quienes lo rodean.

No suele sostener relaciones de mucha intimidad por temor a que la información se use en su perjuicio. Normalmente estas personas no tienen conciencia de enfermedad, por lo que no aceptan tratamiento.

Tipos de paranoias
  • Persecutorio: idea delirante de que se le quiere hacer daño a él o a alguien próximo.
  • Grandiosidad: delirio de un exagerado valor, poder, identidad, conocimiento o relación especial con una divinidad.
  • Somático: delirio sobre alguna enfermedad o defecto físico
  • Celotípico: delirio sobre la infidelidad de la pareja.
  • Erotomaniaco: la persona asegura que alguien está enamorado de ella.
  • Mixto: ideas delirantes con una o varias características de las anteriores.
Cómo se manifiesta
Se manifiesta progresivamente, dependiendo de la clasificación del tipo de paranoia y sus características. El enfermo crea otra realidad en su mente. Es decir, comienza incorrectamente a percibir el entorno de acuerdo a detalles y signos particulares, creando en su mente una nueva realidad de las cosas.

En un primer nivel, quien padece el trastorno delirante comienza por creer que la idea propia es la correcta debido a pruebas mal infundadas. Por ejemplo, si desconfía de su pareja, el ponerse tanto perfume o tardarse demasiado en la ducha, para el paranoico será una prueba circunstancial que confirma su sospecha de infidelidad. Estos delirios pasionales, pueden reforzarse a través de sueños. O si encuentra de pronto basura afuera de su casa pensará que es un vecino que quiere hacerle un daño o tiene algo contra él.

En un segundo nivel, el enfermo comenzará a tomar decisiones respecto a su delirio y a causar conflictos reales en su entorno. En el afán de interpretar todas las cosas, le da a cada detalle un razonamiento que se transforma en convicción y así, en un delirio alucinante.

La persona enferma podrá argumentar que alguien lo sigue y lo está investigando a él o a sus seres cercanos. O tal vez piense que tiene una percepción correcta del mundo y que tiene la misión de solucionar las cosas. Cuando se tienen estos delirios de reivindicación puede volverse fanático de la religión, la política o reforma social.

En un tercer nivel, las convicciones respecto a su delirio ya afectan su comportamiento de manera más frecuente y puede causar daño a los que le rodean o a sí mismo. Además que puede estar a un paso de las alucinaciones, característico de la esquizofrenia paranoide.

¿Por qué una persona es paranoide?

Se han hablado de teorías, mas no se han confirmado las causas reales de la paranoia:
  • Herencia. No por algo físico sino de formación en el carácter y complejo emocional.
  • Anormalidad neurológica o tensión.
  • Abuso de drogas.
  • Sufrimiento a lo largo de la vida.
  • Disfuncionalidades químicas en el cerebro.
  • Tipo de personalidad: son más susceptibles aquellos sentimentales, celosos, con suspicacia, ambición, egoísmo y timidez.Lo que sí es cierto es que el cansancio, la enfermedad y la edad avanzada favorecen la presentación de síntomas que aparecen gradualmente con episodios prolongados que duran hasta un mes.
Cómo tratarla
Se necesitan exámenes médicos especiales neurológicos para el diagnóstico. Una vez que se confirma el diagnóstico debe seguirse el tratamiento farmacológico con neurolépticos.En ocasiones es necesaria la hospitalización en un centro psiquiátrico dependiendo de la intensidad de síntomas o resistencia al tratamiento. No deben esperarse grandes resultados con el tratamiento pues los pacientes pueden reducir actitudes paranoides pero no eliminarlas.

Más vale poner atención
Sabiendo que la paranoia no es predecible, se debe estar atento a cualquier síntoma por normal que pueda ser, como los celos exagerados, la tensión nerviosa o la desconfianza. La paranoia es una enfermedad progresiva y gradual, y puede avanzar muy lentamente. Desgraciadamente el estar informados sobre estos temas no es algo común. Y los síntomas muchas veces suelen ser atribuidos a otras explicaciones, mientras que, la paranoia carcome la cordura de la persona.


Intervención comunitaria con adolescentes y familias en riesgo

Autors/es: Ana Martínez Pampliega, Ágata Valentina d'Addato, Elena Ayarza Elorriaga, Tamara Prieto Prieto, Marta Ruiz Narezo, Jesús Vilar, Jordi Longás, M. José Rodrigo, M. Luisa Máiquez, Juan Carlos Martín, Gregorio Aranda Bricio, Luis Aymá González, Miguel Garrido Fernández, Juan Antonio Marcos Sierra, Mónica Permuy López, Janire Fonseca Peso, J. Manuel González de Audikana, Zuria Fernández de Liger Jaén, Rosa Santibáñez Gruber

Editorial: Graó, Preu: 13,20 €


El material recopilat en aquesta obra ens ajuda a identificar i analitzar bones pràctiques d'intervenció adreçades a afavorir el benestar i la inclusió social del col·lectiu d'adolescents basant-se en el protagonisme i la centralitat de la persona, en aquest cas el nen, la nena o l'adolescent. Destaquen la importància d'una intervenció global i integral de diferents professionals i l'avaluació dels resultats, l'impacte dels programes i les possibilitats de transferibilitat. Cal tenir en compte el model elaborat d'indicadors de bones pràctiques d'inclusió social i els instruments, molt útils, tant per dissenyar polítiques públiques com per guiar els mateixos processos d'intervenció socioeducativa.

L'educació, una qüestió d'estat. Una mirada a Europa

Enric Prats

Catalunya carrega amb una herència difícil en educació. Acostumada a liderar històricament la innovació pedagògica, l’escola d’aquest país es troba ara massa qüestionada i poc acompanyada. Alguns volen respirar els aires que vénen del nord d’Europa per trobar-hi la solució, mentre que els governants actuals, sobretot els de Madrid però també alguns d’aquí, miren enrere amb nostàlgia per recuperar models educatius grisos i caducs. 

Aquest llibre dóna una ullada als principals aspectes que expliquen la situació del sistema educatiu actual català. Presenta una mirada en perspectiva internacional, bàsicament europea, sempre en clau prospectiva, i ofereix arguments per al debat sobre un model educatiu propi per a Catalunya, tan necessari en aquest moment clau per al futur del país. 

Perquè amb l’educació —i fa temps que ho sabem—, no s’hi juga.

L'epigenoma del cervell canvia des del naixement a l'adolescència

L’experiència dels pares amb els seus fills i del mestres amb els seus alumnes demostra com aquests van canviant els seus comportaments i coneixements des de nadons fins a l’adolescència. Fins ara, es coneixia molt poc de les causes que podien provocar aquests canvis.

Avui, un article publicat a la revista Science amb la col·laboració del grup de Manel Esteller, director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), investigador ICREA i professor de Genètica de la Universitat de Barcelona, ens dóna una important clau per entendre aquest procés.

Els investigadors han descobert que el còrtex frontal (la part del cervell responsable de la conducta i l’adquisició de nova informació) de les persones experimenta un important canvi des del naixement fins a l’acabament de l’adolescència: el seu epigenoma es transforma.

L’estudi analitza l’epigenoma de nadons acabats de néixer, joves de 16 anys i adults de 25 i 50 anys als Estats Units i a Catalunya.

Epigenoma
L’epigenoma és el conjunt de senyals químiques que s’encarreguen d’encendre o apagar els gens del nostre ADN. El descobriment de Science demostra que un d’aquests senyals epigenètics, la metilació del material genètic, s’incrementa progressivament fins a arribar al final de l’adolescència i a l’entrada a l’etapa adulta.

“Els resultats de l’estudi revelen que la metilació de l’ADN és clau en la formació dels espais de comunicació entre neurones (sinapsis)”, ha explicat Esteller. “El cervell es divideix en substancia blanca (glia) i grisa (neurones) amb diversos tipus de cèl·lules amb funcions diferents. Els patrons de metilació de l’ADN fan que s’expressin gens específics de determinats tipus de cèl·lula. Fins i tot a la substancia grisa, hi ha subtipus de neurones com les piramidals i les productores del neurotransmissor GABA que tenen subpatrons de metilació de l’ADN específics”.

Manel Esteller ha explicat que la metilació de l’ADN a les neurones és diferent a la de la resta de les cèl·lules del nostre cos. “Si la normal es diu 5-mCG, la de les neurones es diu 5-mCH: això es com posar un accent obert o tancat a una paraula, en aquest cas a un gen, per canviar-li el seu significat”.

Aquest descobriment pot tenir una importància profunda en el coneixement de la biologia del cervell perquè a més d’explicar la plasticitat d’aquest òrgan davant l’aprenentatge i les experiències vitals, pot ser decisiusper entendre les causes de les alteracions de la conducta i les malalties psiquiàtriques. Ara, cal investigar si petites alteracions en el programa de metilació de l’ADN en el desenvolupament postnatal podrien estar relacionades amb desordres de neurodesenvolupament com l’autisme o l’esquizofrènia.

Referència de l’article
Lister R, Mukame EA, Nery JR, Urich M, Puddifoot CA, Johnson N, Lucero J, Huang N, Zaman S, Schultz MD, Tonti-Filippini J, Yu M, Heyn H, Hu S, Wu JC, Rao A, Esteller M, He C, Haghighi FG, Sejnowski TJ, Behrens MM, Ecker JR. Dynamic epigenomic reconfiguration during mammalian brain development. Science, July 4th, 2013.

26 de setembre 2013

Fortaleses personals: què són?

Les fortaleses personals són disposicions de la nostra manera de ser (de sentir-pensar-actuar) que ens permeten generar estats positius, que milloren el benestar.

Com més ben identificades tinguem les nostres fortaleses, més les portarem a la pràctica. I com més les exercitem, més s'eixamplarà la nostra capacitat de benestar i de tenir recursos a l'abast per fer front a les dificultats.

Les fortaleses personals són múltiples, variades i amb infinitat de matisos.

L'Espai DiverPsitat està treballant per oferir dins dels seus serveis preventius Tallers i Espais de Trobada adreçats a potenciar les fortaleses personals. Per començar, en subratllem dues, especialment útls per contrarestar la negativitat que fàcilment se'ns infiltra en aquests temps crítics, i a les quals anirem dedicant propostes específiques: la capacitat de generar i mantenir l'alegria; i l'apreciació de la bellesa.

I per tal que us feu una idea de les fortaleses de les quals podem gaudir i que tots podem aprendre a desenvolupar, us facilitem en forma de llistat els vint-i-quatre tipus de fortaleses personals treballades per Martin Seligman (màxim exponent de l'anomenda Psicologia Positiva), agrupades en els sis àmbits complementaris que ell descriu:

Àmbit de la Saviesa i el Coneixement. Fortaleses cognitives que impliquen l'adquisició i ús del coneixement:
  • Curiositat, interès pel món
  • Amor pel coneixement i l'aprenentatge
  • Pensament crític, mentalitat oberta
  • Enginy, originalitat, intel·ligència pràctica
  • Perspectiva
Àmbit del Coratge. Fortaleses emocionals que impliquen la consecució de metes en situacions de dificultat externa o interna:
  • Valentia
  • Perseverança i diligència
  • Integritat, honestedat, autenticitat
  • Vitaliat i passió per les coses
Àmbit de la Humanitat. Fortaleses interpersonals que impliquen tenir cura i oferir amistat i afecte als altres:
  • Amor, generació de relacions que aporten seguretat, capacitat d'estimar i de ser estimat/da
  • Simpatia, amabilitat, generositat
  • Intel·ligència emocional (personal i social)
Àmbit de la Justícia. Fortaleses cíviques que comporten una vida en comunitat saludable:
  • Ciutadania, civisme, lleialtat, treball en equip
  • Sentit de la justícia, equitat
  • Lideratge
Àmbit de la Moderació. Fortaleses que ens protegexien contra els excessos:
  • Capacitat de perdonar
  • Modèstia, humilitat
  • Prudència, discreció, cautela
  • Autocontrol, autoregulació
Àmbit de la Transcendència. Fortaleses que ens connecten amb la immensitat de l'univers i contribueixen a aportar significat a la vida:
  • Apreciació de la bellesa i l'excel·lència
  • Gratitud
  • Esperança, optimisme, projecció vers el futur

La manipulación. La perversidad del pequeño poder.




La manipulación. La perversidad del pequeño poder. Barcelona, Plataforma editorial. 2008. ISBN: 978-84-935962-5-5









Resum
Vivim en una cultura de manipulació generalitzada. L’organització patriarcal i el materialisme imperants en les nostres societats propicien la perpetuació de models de relació autoritaris; la desconfiança, la desigualtat i l’utilitarisme com a base de les relacions; i el culte a la immediatesa com a defensa front a un buit interior que ni el poder ni el benestar material no poden omplir.

Aquest llibre tracta la manipulació des d’enfocaments molt diversos: la manipulació com a estratègia de comunicació i de control; les dinàmiques del narcisisme, de l’enveja, del poder i de la perversió en les relacions entre la persona manipuladora, la manipulada i el seu entorn; així com els principis d’influència psicosocial en els quals es recolza la manipulació.

Amb un llenguatge senzill i amb rigoroses referències de diverses disciplines, aquest llibre ajuda a desemmascarar qualsevol situació de manipulació o de victimisme, tant en l’àmbit de l’amistat i de les relacions familiars, com en el del treball o de la política. Ajuda a detectar quan esdevenim emocional i mentalment manipuladors i quan som manipulats, i ens mostra camins alternatius per aconseguir relacions més respectuoses i autèntiques.


La criança dels fills (I)



Es dóna per sabut que la criança dels nostres fills és important, hem de fer adults sans, adaptats, funcionals i feliços, però la qüestió és que sovint no sabem bé cóm o què serà el millor. Ser pares és sempre una tasca difícil i la gran quantitat de “mapes i guies” d’educació al nostre abast a les llibreries, necessitaria per a molts de nosaltres, d’una altre guia per introduir-nos-hi.

La “Teoria del Vincle” de John Bowlby, ens dóna respostes interessants i fonamentades en molts anys d’investigacions i evidències. El seu objectiu és explicar la necessitat que tot ser humà té d’establir forts vincles afectius amb un altre. Els primers i més importants amb els pares (o cuidadors) des del part mateix i en els 3 primers anys de vida de l’infant sobretot. I de com l’èxit en aquesta interacció, és a dir, l’establiment de vincles forts i segurs, té un efecte positiu i durador al llarg de la vida de l’infant a través d’un desenvolupament social i emocional sa.

Bowlby treballava com a psiquiatra infantil a la Clínica Tavistock de Londres. Allà observaven els efectes negatius de la separació mare-fill en els primers anys de creixement, sobre el posterior desenvolupament de la personalitat de l’infant. Separacions degudes a estades llargues en institucions, sense que les mares poguessin acompanyar-los. L’enuig, desesperació, dolor i resignació posterior a la separació, modulaven pautes de comportament davant la presència de la mare que indicaven que alguna cosa no anava bé.
Les conductes instintives

La clau teòrica per explicar aquest comportament, tant com el de la necessitat d’establir vincles forts i segurs amb figures maternals o de referència, la trobà en l’etologia, l’estudi del comportament animal, dels instints i les conductes que els proporcionen protecció i un bon creixement.

La criança humana dels fills té un component instintiu important però no rígid, és a dir certes conductes es donen sols quan es donen unes altres i a la inversa, produint-se el “diàleg” mare-fill que reforça unes conductes més que altres. Tots hem “xerrat” espontàniament amb un infant de pocs mesos que riu i mou les mans mentre nosaltres feim renouets i “carusses”. També hem vist, més endavant, la mare que no permet que el fill s’allunyi d’ella per “explorar” i es va convertint en un infant poruc o ansiós.

El vincle afectiu que el fill crea amb la mare a partir del seu naixement, consisteix en un conjunt deconductes instintives que fan que es pugui mantenir devora la mare el temps necessari per poder desenvolupar-se progressivament (conducta d’afecció). A mesura que el nin creix aquest sistema de conductes va variant amb la seva forma i intensitat però mai desapareix. Tenim la conducta d’afecció, la conducta exploratòria, la conducta de l’alimentació, la conducta sexual i la decriança. Totes elles de la nostra part “animal” i que ens donen protecció i la possibilitat de desenvolupar-nos adequadament. Totes formen un sistema en equilibri, cada una es posa en marxa quan es donen certes condicions externes i de la mateixa forma s’aturen. Un petit exemple: l’infant està cansat després de córrer pel parc (conducta exploratòria) i cerca la mare -o pare- perquè l’agafin en braços (s’activa la conducta d’afecció i es desactiva la d’exploració). Tots participem d’aquestes conductes però la forma particular com es manifesten depèn de les nostres experiències particulars.

Establiment d’una base segura
La criança dels fills que promou la Teoria del Vincle té com a nucli principal el fet que els pares proveeixin als fills d’una base segura des de la qual un infant o un adolescent pugui explorar el món sabent que en tornar serà ben acollit, nodrit física i emocionalment, reconfortat si està cansat o tranquil·litzat si està espantat. La sensibilitat dels pares a les demandes de l’infant, la seva accessibilitat en el moment oportú és el que marca la diferència entre un vincle segur o un altre d’insegur.

Els infants més estables i segurs són els que tenen pares que no sols fomenten la seva autonomia si no que sempre hi estan quan se’ls necessita. Remarc això darrer ja que sovint l’educació es entesa sols com a intervenció, independentment de si es necessita o no. Bowlby creia que elsprincipis fonamentals de la criança dels fills havien de ser: ensenyar amb l’exemple (i no amb manaments), i a través de la discussió (i no amb instruccions).

En el proper article veurem els tipus de vincles que les investigacions han descobert.

La criança dels fills (II)


Els descobriments sobre la Teoria del Vincle van avançar molt amb les investigacions de Mary S. Ainsworth, psicòloga del desenvolupament i col·laboradora de Bowlby als anys 50 a laClínica Tavistock.

Recordem que la Teoria del Vincle es va iniciar a partir de la reflexió sobre l’angoixa de separació que patien els infants que es veien allunyats de la mare per espais llargs de temps, en institucions o hospitals en companyia de desconeguts. Sobre cóm repercutia en el seu comportament en quedar-se sols i en tornar a veure a la mare, i cóm aquestes experiències podien preveure dificultats en el seu desenvolupament socio-emocional futur.

Mary va idear un experiment senzill però molt revelador: “la situació estranya”, que confirmà el seu concepte de “base segura” i establí els tres tipus de vincles que l’infant estableix amb els pares o cuidadors a partir de l’accessibilitat d’aquests i de les respostes més o manco sensibles a les seves demandes.

S’entén com a base segura la que ofereixen els pares al seu infant, a partir de la que aquest pot explorar el món sabent que de retorn serà acollit, calmat, nodrit i estimat. La base segura fa que l’infant es senti segur i protegit per avançar en el seu desenvolupament, construint poc a poc tant una imatge dels seus cuidadors i del que pot esperar d’ells com de sí mateix en el món.

“La situació estranya”
Va ser ideada per observar un infant en interacció amb la mare i amb un adult desconegut, en un entorn no familiar. Es realitzava amb infants d’un any, que és quan la relació amb la mare està clarament establerta.

El mètode consisteix en separar l’infant de la mare després d’un moment de joc i deixar-lo amb una persona desconeguda que la mare ha introduït en escena. Es fan dos moments de separació i dos de retrobament on el desconegut es retira de l’habitació. Tots ells d’un temps determinat i observant detingudament les reaccions de l’infant a l’”abandó” de la mare i al posterior retrobament. Al mateix temps s’observa si la conducta de la mare és sensible a les demandes i reaccions del fill.

Es trobaren tres pautes principals molt clares juntament amb les circumstàncies familiars que les afavoreixen.

Els tipus de vincles
La pauta del vincle segur en la que l’infant confia en que els pares (o figures parentals) seran accessibles, sensibles i col·laboradores si es troba en una situació adversa o atemoritzant. Així s’atreveix a fer les seves exploracions del món sense trobar-se desemparat. Els pares -la mare especialment en els primers anys- que afavoreixen aquest tipus de vincle tenen una comprensió intuïtiva de la conducta d’afecció del fill cap a ells i responen en conseqüència, de forma accessible i amorosa.

La pauta del vincle insegur-ambivalent mostra que l’infant no està segur de que la mare sigui accessible o de que l’ajudi quan ho necessiti. La incertesa fa que senti ànsia davant una possible separació i també en l’exploració de l’entorn, aferrant-se a la mare. Aquesta pauta l’afavoreixen aquells pares que es mostren propers i sensibles algunes vegades i d’altres no, juntament amb separacions o amenaces d’abandó usades a cops com a eina de control.

La tercera pauta és la del vincle insegur-evitatiu en la que el nin més aviat espera no ser atès quan ho necessiti degut a un rebuig freqüent i/o desatenció, quan reclama consol i protecció. L’infant aprèn a viure sense reclamar amor o cura, no reacciona quan la mare se’n va i no la cerca quan aquesta torna.

Totes les pautes observades s’ajustaren d’una forma o una altre a alguna d’aquestes tres, però el cert és que es trobà una quarta pauta que es diu del vincle desorganitzat, on els nins pareixien desorientats, desorganitzats: es quedaven atordits, paralitzats o es movien i s’aturaven de sobte sense raó. Després de més estudis, s’arribà a la conclusió de que era una versió desorganitzada de la segona pauta (insegur-ambivalent) en la que els infants havien estat maltractats o greument descuidats, o vivien amb una mare greument malalta, o que l’havien maltractat de nina, o en un dol per una figura paterna perduda. Patien una confusió que a la fi era el resultat de no sabre regular les emocions en el nins.

Influència del vincle sobre la criança
La importància clínica d’aquestes pautes de vinculació ha adquirit a partir d’aquí molt de pes.

El coneixement dels orígens d’aquestes pautes desviades confirma d’una forma clara la influència que té sobre la criança dels fills, la forma en que els pares els tracten. I això demana exposar dos temes importants que hi estan en relació:

El primer, el de la culpabilització de la mare sobre el que tant s’ha escrit, essent motiu freqüent de rebuig d’aquest enfocament de la criança dels fills. En fer notar la gran importància que té la forma en que la mare tracte el seu fill, també s’ha de tenir esment als factors que l’han conduït a que així fora: pot haver estat tota sola en la criança baix diverses pressions i sense suport emocional, pot haver patit ella mateixa uns pares negligents i insensibles, pot desconèixer un altre estil de criança… Si es coneix la història de criança dels pares, la idea de culpabilitzar-los s’ha de desestimar totalment segons Bowlby, passant al contrari, a proporcionar l’assessorament i ajut que puguin millorar les seves capacitats de criança.

El segon, la persistència de les pautes de vinculació al llarg del temps, que és un fet comprovat i amb evidències. Es dóna per un procés de retroalimentació entre el tipus de tracte dels pares i la resposta dels infants, que es va fent poc a poc més pròpia i característica de l’infant durant el seu creixement i mentre no canviï la forma de tracte dels pares. El nostre estil de vinculació aprés es va repetint en les noves relacions: mestres, amics, terapeutes, parelles afectives… Però de la mateixa forma en que els nostres instints no ens duen endavant de forma rígida i d’esquena a l’entorn, noves vivències de relació, de tracte o una teràpia que tingui en compte l’estil de vinculació pot variar aquesta situació, millorant el nostre món relacional.

Mª. del Mar Prohens Psicòloga Col. B-01292

Retallar: una variant de Maltractament Institucional a la Infància.

RETALLAR L’ACCÉS DELS INFANTS MALALTS A L’ATENCIÓ ESPECIALITZADA: UNA VARIANT DEL MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A LA INFÀNCIA A LES TERRES DE PONENT.

Sabem que la Pediatra serà sempre social atès que qualsevulga de les decisions polítiques i de gestió concernents a l’àmbit del món de l’infant comportaran unes conseqüències familiars i pediàtriques. Ens agrada afirmar que la millor manera de tenir cura d’un infant quan és petit (i probablement també quan ja ha crescut) és la de fer costat als seus pares. I ens plau dir també que, sovint, la millor manera de tenir cura de les famílies i els infants rau en recolzar els professionals que formem la xarxa de suport social i sanitari a les famílies.

Llegim al diari (El Punt Avui, del 5 de juny 2013, p29), que un informe d’Unicef situa l’Estat Espanyol a la cua del rànquing del benestar dels menors. Els elements usats per mesurar-ho han estat: el grau de pobresa infantil, el percentatge d’escolarització, els hàbits alimentaris dels infants i l’accés als serveis de salut. No deu canviar gaire el panorama si ens fixem solament en Catalunya. I sospitem que amb les darreres mesures de restricció de l’atenció sanitària pública i universal la situació no deu ser millor. 


Els nostres polítics i gestors tarden ben poc a posar-se a la foto a l’hora de signar gran proclames, com ara la Convenció dels Drets dels Infants, però no són tan ràpids a l’hora de preservar els drets que les citades declaracions volen defensar. El donar prioritat a l’interès superior del menor (una de les bases de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants) hauria de ser una fita en totes i cadascuna de les actuacions de tots el que tenim alguna responsabilitat, directa o indirecta, sobre la salut del infants de casa nostra. I els que estem cada dia més a la vora dels infants i les famílies agrairíem una mica més de sensibilitat en aquells que tenen responsabilitats de gestió que comprometen l’atenció als infants. I, malauradament, aquesta sensibilitat envers aquells que no tenen ni dret ni vot minva amb rapidesa quan les circumstàncies macroeconòmiques permeten justificar una davallada forçada i precipitada de drets socials aconseguits amb molta i llarga dificultat pels nostres avantpassats. I, en el darrer episodi del nostre Parlament, el nou tripartit de CIU i ERC ha fet servir el corró de la seva majoria per no frenar el desmantellament d’un sistema sanitari públic que era l’enveja de mig món i part de l’altre. I amb l’excusa de l’espoli fiscal com anestèsic col·lectiu, i amb la independència (de què i de qui?) com a pastanaga, la maquinària política d’ací (com el PP a Madrid) esmicola a força de majories el nostre valuós sistema sanitari públic. I és bo recordar, llavors, que existeix el maltractament infantil institucional exercit des d’un despatx, sense el contacte directe amb els nostres pacients i llurs famílies. Hi ha, a casa nostra, algun polític que s’atreveixi a ser un estadista?, fet que evoquem en recordar la frase de Winston Churchill que afirmava: “Un polític esdevé un estadista quan oblida les següents eleccions i pensa en les següents generacions”.

I els súbdits anem fent la viu-viu del dia a dia i ens mantenim com un ramat incapaç de reaccionar. Massa seny i poca rauxa! Com apuntava un cartell l’altre dia: on ens hem de deixat la falç, segadors? Potser això és el que ens passa. I ens cal despertar. No ens poden prendre la paraula, la consciència, les ganes de millorar en benefici d’aquells que segueixen essent el motiu i la il·lusió de la millor feina del món : tenir cura de la salut del infants.
Darrerament, a les nostres comarques, la fornada de pediatres joves, preparats per i disposats a atendre el millor possible les nenes i els nens de Lleida ha fet que la qualitat de la Pediatria que s’oferís fos, cada cop, de millor qualitat. Aquesta és una realitat que els que fa més anys que exercim podem afirmar sense cap mena de dubte. I això, a la vegada, ens ha esperonat a millorar, també nosaltres, gràcies a l’empenta de la gent més jove. A més, aquest fet s’ha acompanyat d’un segon avantatge per a les famílies de Ponent: no haver-se de desplaçar als centres hospitalaris de Barcelona, atès que moltes de les proves i valoracions que fins fa uns anys reclamaven un obligat trasllat i, de vegades, una breu estada a la capital, es podien fer ací. Fins ara. I a partir d’ara: què? Fa pocs dies escoltàvem al nostre conseller que deia que estalviarien encara més mitjançant la concentració de serveis especialitzats a molts menys centres que ara. I de les famílies i els costos indirectes que genera aquesta reducció: qui en té cura?

Ens preguntem si té sentit obrir les noves consultes externes de Pediatria a l’Hospital Arnau de Vilanova i, a la vegada, restringir-hi especialitats pediàtriques que no existien fins fa poc i que estan resolent problemes renals específics que, com déiem abans, demanaven el trasllat a Barcelona. Quan les famílies ens parlen de la bona atenció mèdica, i també humana, rebuda per part, per exemple, de la professional referent dels problemes renals i urològics dels nostres petits pacients, i nosaltres comprovem els bons resultats obtinguts en les valoracions i tractaments realitzats, ens sentim cofois de pertànyer a la xarxa pública de professionals sanitaris a Ponent. Més d’un cop ens semblava que calia recolzar encara més aquest i d’altres serveis. Entenem que és aquest el recolzament que als professionals ens cal si volem mantenir la il·lusió en la nostra tasca pediátrica. El servei positiu en cascada de directius que volen servir la població infantil mitjançant el recolzament dels professionals que tenen l’encàrrec social de millorar la salut de les famílies i els infants és, creiem, l’objectiu bàsic d’un Institut que es vol dir de la Salut. Sempre que el que cerquem sigui el Servei a les persones que demanen atenció i no pas el Servei sol·lícit als polítics que han de retallar un pressupost dirigit, des de més amunt, pels senyors feudals dels bancs i les multinacionals. Fa un temps déiem que és sorprenent veure la rapidesa amb que creixen els infants i la lentitud de la maquinària administrativa per a trobar i aplicar les solucions que els convenen. Malauradament, allò que estem observant darrerament és la rapidesa amb que l’administració redueix pressupostos i atencions sanitàries públiques destinades als infants i llurs famílies.


Diuen que la vida i la història posen sempre les coses al seu lloc. I probablement sigui així. Però mentrestant els infants i llurs famílies continuen emmalaltint i llurs famílies ens demanen una solució. I com deia algú prou clarivident, no és que aquesta sigui una època de canvis, sinó que estem vivint un canvi d’època. La macroeconomia del món occidental no permet massa marge de maniobra als senzills ciutadans rasos, i les directrius no van massa dirigides a mantenir un sistema sanitari públic i universal. El futur d’aquest sistema, doncs, dependrà, també, del compromís i l'esforç col·lectiu que hi posem tant els professionals que hi treballem com, sobretot, la majoria de la població subjecta a atenció sanitària. I des d’aquestes ratlles demanem als responsables de la gestió sanitària de Ponent (i d’arreu) que tinguin en compte aquest interès superior del menor, que tan ens agrada de citar, també a les nostres estimades comarques, i que facin tot el possible per a que nosaltres puguem treballar amb la il·lusió suficient que ens permeti millorar cada dia l’atenció de la salut bio-psico-social dels infants i les famílies que la Vida ens posa al davant .

No volem ser, amb el nostre silenci, uns col·laboradors muts i porucs davant el desmantellament del nostre sistema sanitari públic i universal. La memòria i l’esforç d’aquells que el varen bastir ens hi obliguen. I el nostre deure moral de ser advocats defensors dels Drets dels Infants també. Qui votarien els infants?



Francesc Domingo i Salvany

Els maltractaments institucionals

És una definició que hem de fer nostra, i, per a l’Administració hauria de ser un element important per a organitzar la prevenció en el camp de la infància. De fet, aquesta definició es comenta per si sola, però caldrà referir-se sumàriament als àmbits en els quals es poden produir aquests maltractaments.

Alguns congressos organitzats a iniciativa d’associacions per la infància maltractada s’hi han referit, i, específicament, l’Associación Vasca para la Ayuda a la Infancia Maltratada (AVAIM) va dedicar a aquest tema unes jornades l’any 1994. A l’Associació Catalana per la Infància Maltractada (ACIM) se n’ha fet, i se’n fa, objecte de reflexió.

S’ha tardat a arribar a un concepte com el descrit. I a l’Administració, de vegades, li ha costat d’acceptar-lo. En certa manera encara s’associa el maltractament infantil al context familiar. No obstant això, la vida de l’infant es desenvolupa en espais vitals distints. I si el que ens preocupa de la família és la impunitat –no la intimitat– en què poden produir-se els maltractaments, la mateixa impunitat és el que ens hauria de preocupar en l’actuació de l’Administració, pel motiu que si una institució assumeix la responsabilitat d’un infant vol dir que es veu capaç d’atendre aquest infant millor que la seva família. Aleshores, les institucions no poden “permetre” cap abús en el seu si, i han de treballar quotidianament per evitar-ho.

Abans de tot, hem de veure de quin infant és responsable l’Administració, o creu que n’és responsable. Això podria ajudar a prevenir els maltractaments institucionals. Massa sovint estima que és l’infant en risc, el conflictiu, el marginat, l’inadaptat, el maltractat –pels altres. És més fàcil definir la infància problemàtica que la que pertany al sector majoritari (fixem-nos que ni se sap com designar la infància que tampoc no podem qualificar de normal). Aquesta visió pot fer creure que l’infant majoritari pertany a l’esfera privada, i l’acció de l’Administració resulta parcial. És cert que a poc a poc ha anat canviant la concepció de l’infant en risc, i s’ha passat de la idea de l’infant amb risc a la d’infant en risc; és a dir, en risc per als altres o el risc per al seu desenvolupament personal. Però fins que no s’arribi a una imatge global de l’infant, no es podrà plantejar correctament la qüestió dels maltractaments institucionals. Perquè l’infant de l’Administració és tot infant i l’infant com un tot.

Per això ens és tan urgent una llei general d’infància. Hi ha una consciència de la seva necessitat.

Àmbits institucionals
Es pot parlar d’un àmbit general si l’acció o omissió perjudicial afecta tot el col·lectiu d’infants, i que provingui d’una norma, escrita o no, o de tradicions o hàbits socials negatius. Així, una llei pot prioritzar els drets dels pares per sobre dels drets dels fills, o els drets dels adoptants per sobre dels dels adoptats, o acusar fortament una tendència biologista. Així, també, insistint sobre la qüestió, potser no tenim una llei general d’infància perquè ens falta una visió total de l’infant, i aquesta llei, el dia que la tinguem, afavorirà aquesta visió. I això revertirà en favor de l’atenció a la infància. Altrament, l’agent maltractador pot ser tant una entitat pública com una de privada, ja que una organització no governamental és una part de la societat civil organitzada. I no sols l’acció o omissió pot venir d’una norma, sinó de la forma en què s’estructura l’Administració.

No hi cap, en un article com aquest, una referència suficient als diferents àmbits on es poden produir maltractaments institucionals. Però no ens podem estar, almenys, d’enumerar-los i citar algun exemple significatiu de cada un d’aquests. En l’àmbit sanitari, posem per cas, hauria de preocupar que tot el personal mèdic i sanitari conegués la realitat del món infantil. En l’àmbit de la justícia hi ha massa resistència a formar-se (amb el pretext que els jutges no es poden especialitzar en tot) i a escoltar directament l’infant. Potser el maltractament institucional més greu a l’escola seria no assegurar la igualtat d’oportunitats, evitar les conductes marginadores i la incapacitat per crear, com vol un pedagog, “un espai lliure d’amenaça”. En l’àmbit dels serveis socials assenyalaríem, entre d’altres, la detecció tardana, la prolongació dels períodes de diagnòstic, l’absència de dispositius per a acollir relats d’infants, la insuficient formació dels professionals, la falta de cura que s’ha de tenir amb els professionals que treballen amb infants en risc; hi afegiríem la demora i la incoherència de les mesures de protecció, com també hi ha aspectes subtils per considerar de les actituds dels responsables dels centres i dels educadors. I encara s’hauria de parlar dels mitjans de comunicació.

El maltractament institucional i la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant 
L’article 19 de la Convenció no parla específicament de maltractaments institucionals. Prescriu que els estats membres han de prendre totes les “mesures legislatives, administratives, socials i educatives apropiades per protegir l’infant contra totes les formes de violència [...], mentre està sota la tutela dels seus pares, tutors legals o qualsevol altra persona que en tingui la tutela”.

Va més enllà del maltractament intrafamiliar, és clar, amb aquesta ”altra persona que en tingui la tutela”. En el comentari que el tractat Implementation Handbook for the Convention on the Rights of the Child, d’R. Hodgkin i P. Newell (UNICEF, 2001 fa d’aquest article amb traducció castellana), que és l’obra més reconeguda per a interpretar la Convenció, es parla de la violència en les institucions. La preocupació principal és la violència a l’escola, als centres d’acolliment de la infància desemparada i als centres de menors infractors. Són àmbits concrets. No té en compte un àmbit general. Això ho fa un document del Comitè dels Drets de l’Infant, de Ginebra, que és l’òrgan de les Nacions Unides encarregat d’estudiar i debatre els informes que els estats que han ratificat la Convenció estan obligats a presentar-li periòdicament per donar compte de l’aplicació de la Convenció en els respectius països. El Comitè dels Drets de l’Infant, un cop examinats els informes, fa recomanacions específiques als estats. Però, a més, de tant en tant, emet unes anomenadesObservacions generals, que contenen instruccions genèriques per al conjunt dels estats, i que aquests han de seguir en el moment de confeccionar els seus informes. I aquests documents sí que són font d’interpretació i generen doctrina. I bé, l’Observació general núm. 5 del Comitè (vegeu el doc. CRC/GC/2003/5, de 27 de novembre de 2003)(1) es refereix a les mesures de caràcter general que han d’assegurar als infants el gaudi dels drets que els atorga la Convenció. Entre aquestes mesures generals hi ha reformes legislatives, l’establiment d’institucions de defensa dels drets dels infants, desenvolupament de mesures de coordinació i un esforç permanent d’anàlisi i avaluació dels efectes de les mesures adoptades pels estats per traduir la Convenció a la realitat. I aquí hi ha la base per a establir les obligacions dels estats (aquí hi hem de llegir Catalunya) per a organitzar l’atenció de la infància que té encomanada. És un document que ajuda a configurar el concepte de maltractaments institucionals.

Els ciutadans i l’Administració
No hauríem de tenir, per principi, una actitud de suspicàcia enfront de l’Administració; no hem de pensar que actua malament, amb malícia o deixadesa. Ho deia, en certa ocasió, en una conferència que donà a Barcelona l’ombudsman del Canadà. I afegia que avui l’Administració és complexa, i més encara en els països democràtics. Aquesta complexitat pot donar lloc a errors i disfuncions. Les seves decisions i resolucions poden resultar enrevessades i poden produir una impressió de confusió i de distanciament del ciutadà i, sobretot, una sensació d’injustícia i inseguretat. Una altra ombudsman, aquesta vegada específicament infantil, la primera que ocupà el càrrec a Noruega, deia que l’Administració pot sovint callar o ocultar decisions i propòsits, sense posar-hi malícia. Contra tot això s’ha de prevenir la mateixa Administració. Altrament, els perjudicis que l’actuació de l’Administració pot generar s’han de denunciar, tant els que es refereixen al que hem anomenat àmbit general com en els àmbits concrets.

L’Administració ha de ser transparent. De fet, ja s’hi veu obligada per la Llei de la funció pública. I ha d’actuar sense por, sense reticències ni reserves, fer l’efecte de distanciament del ciutadà de què parlàvem abans. Ha de ser diligent; en definitiva, professional. I el ciutadà, o els organismes que el defensin, també ho haurien de ser, a la seva manera. És el que donarà autoritat per denunciar aquests maltractaments. D’altra banda, no s’ha de confondre un maltractament institucional amb una decisió o resolució adversa als interessos particulars del ciutadà. No hi hauria d’haver hostilitat. Caldria arribar a un equilibri, a una col·laboració. Una bona administració ha de tendir a formar uns bons usuaris de serveis, i aquests, al seu torn, contribuiran així al bon funcionament del sistema. Una reflexió sobre l’abast més ampli del concepte de maltractament hi pot ajudar.

Jordi Cots i Moner, ex adjunt al Síndic de Greuges per als infants

25 de setembre 2013

Els nois PISA i les males companyies

La setmana passada una part del món del’educació va viure uns dies de trasbalsament o de cofoisme acompte dels resultats que els adolescents de 15 anys obtenien al’informe PISA. No dedicaré aquest espai a discutir les dades d’un estudi que, com que la seva difusió es queda en les notes finals, ni abans ni ara ha ajudat gaire a pensar com millorar l’educació.

Però vaig sentir com un periodista demanava la seva opinió als diferents membres de la comunitat educativa i,en arribar a l’alumne adolescent, li va preguntar: “Tu entens el que llegeixes?” 
La resposta va ser: “Jo sí, però els de la pública potser no”. 
El comentarista va tornar a les dades i a la discussió de si estaven millor o pitjor que abans, a si érem millors o pitjors que d’altres. Tot com si aquest adolescent hagués dit una cosa raonable i obvia.

Vaig quedar una mica perplex.Tant estudiar les tribus joves, preguntar als adolescents de quin pal van o comes defineix el seu grup i resulta que el primer de tot és saber si passen la seva adolescència entre els de “la pública” o els de “la privada”. 

Primer es forma part d’aquesta gran categoria (classe?), després ja vela mesura del grau de “pijería”, “hippisme” o “radicalitat”.

La resposta no deixa de ser una apropiació adolescent del qu esí que deia i diu el PISA i sí que diem sovint els pares i mares. L’informe diu que una bona part dels resultats acadèmics i educatius depèn del centre. Molts pares i mares el primer que miren per matricular el seu adolescent és amb qui haurà de compartir l’aula, si tindrà o no males companyies. Tanmateix, tots plegats podem fer una interpretació poc eficient educativament parlant d’aquestes afirmacions.

Agradi o no als progenitor si al professorat resulta que els noi si noies fan del’escola un espai prioritari per ala pràctica adolescent.

Cosa que vol dir que els adolescents i alumnes són com són segons amb qui comparteixen els assajos evolutius, els temptejos d’identitat, les maneres d’aprendre, els desitjos de saber. Hi ha prou evidències (també al PISA) que qualsevol manera d’ensenyari d’aprendre només funciona si es dóna un grau suficient de diversitat. Hi ha prou evidències que la única manera de tenir una adolescència raonable(en termes de salut, reconciliació amb un mateix, incorporació social, intuïció d’un futur, etc.) és construir-laen companyia d’adolescents diversos. Ni el nivell garanteix l’èxit acadèmic ni la relació exclusiva entre bons adolescents garanteix una bona adolescència. També és cert l’extrem contrari: l’aprenentatge esdevé impossible en un entorn d’extrema i caòtica diversitat; alguns noisi noies es perden quan tracten d’orientar-se entre adolescències totalment oposades a les seves. Conclusió: és bo per a l’aprenentatge, per a l’educació i per a la salut adolescent la interacció quotidiana entre adolescències diverses. Una altra cosa ésla frustració de qui pretén ensenyar el que va aprendre a la universitat o l’angoixa de qui vol que el seu fill només tingui bones influències.

Males persones i més mals ciutadans. 
Malgrat tot, la meva primera preocupació en sentir aquella frase va ser una altra: no repetim contínuament que eduquem per pensar, per conviure...? L’alumne entrevistat i els seus adults deuen estar molt satisfets del seu grau de comprensió lectora, però no els preocupa la manera com està conformant-la seva identitat, la seva ciutadania,la seva manera de situar-se d’hora per damunt d’altres?

Estarem contra de la selecció de l’alumnat no és una qüestió de bondat social o de solidaritat sinó d’egoisme. Perquè seleccionar les companyies fa més probable que el nostre fill sigui mala persona i més mal ciutadà.

Tot plegat em va recordar la pel·lícula xilena Machuca, en què els pares i mares pinochetistes es queixen de la integració que està iniciant el col·legi privat St. George dient: “Esteu obligant els nostres fills a conèixer nois que no haurien de conèixer”.
 
Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

Normativa vigent en atenció a la infància

Normativa vigent en matèria d’atenció a la infància i l’adolescència

Estableix la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya en matèria de protecció a la infància i l’adolescència (article 166.3).

De la Secretaria d?Infància i Adolescència en depenen la Direcció General d?Atenció a la Infància i l?Adolescència i l?Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats, que s?estructuren d?acord amb el Decret 243/2005, de 8 de novembre.

Regula, entre d’altres, les prestacions econòmiques de dret subjectiu dirigides a joves extutelats per la DGAIA i les dirigides a les famílies acollidores d’infants i adolescents sota la tutela de la DGAIA, ja es trobin sota l’atenció en família extensa o aliena.

Converteix l’anterior Observatori de la Infància i l’Adolescència de Catalunya, creat pel Decret 369/2000, en l’actual Observatori dels Drets de la Infància, adscrit al Departament de Benestar i Família mitjançant la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència.

(DOGC núm. 4507, 10.11.05)
Modifica l’estructura orgànica de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència.

(DOGC núm. 4273, de 02/12/2004)
Canvia la denominació de la Secretaria de la Família per tal d?adaptar-la a les noves perspectives, passant a anomenar-se Secretaria de Famílies i d?Infància.

(DOGC 3942, de 7.8.2003)
Crea la Comissió del segon Pla de coordinació de mesures interdepartamentals adreçades a les persones joves tutelades per l’Administració de la Generalitat en arribar a la majoria d’edat, que es constitueix com a un òrgan de coordinació dels àmbits públics implicats.

DECRET 154/2003, de 10 de juny, sobre la Comissió interdepartamental de coordinació d’actuacions de l’Administració de la Generalitat adreçades a la infància i l’adolescència amb discapacitats o amb risc de tenir-ne.
(DOGC 3918, de 4.7.2003)
Regula la Comissió de coordinació d’actuacions dutes a terme pels departaments d’Acció Social i Ciutadania, Justícia, Educació i Salut, adreçades a la infància i l’adolescència amb discapacitats o amb risc de tenir-ne
Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l’Ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica.
(BOE 183, d’1.8.2003) *
Regula l’ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica que unifica els diferents instruments d’empara i tutela d’aquests delictes i faltes, mitjançant un procediment judicial senzill i ràpid que permei a la víctima tenir un estatut legal de protecció que concentra una acció civil i penal.

(DOGC 3926, de 16.7.2003)
Estableix les bases i les mesures per a una política de suport i protecció a la família.

(DOGC núm. 3815, de 05/02/03)
Regula l?atenció social primària, mitjançant una norma que defineix el model d?atenció primària i estableix l?escenari de mínims, per tal que, en funció de les seves competències, les corporacions locals responsables realitzin la programació dels serveis en els seus territoris atenent a les característiques i necessitats dels seus ciutadans.

Actualització de la Llei 37/1991, regulant l’increment de respostes protectores i de recursos.

(DOGC 2801, de 8.1.99)
Es constitueix el municipi de Barcelona en sector regional als efectes del que disposa el Decret legislatiu 17/1994, de 16 de novembre, en matèria d’assistència i serveis socials. Creació d’un Consorci per a la gestió dels serveis.
Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família 
(DOGC 2687, de 23.7.98)
Concep la filiació (biològica o per naturalesa i l’adoptiva) d’una manera global. Regula la filiació adoptiva separadament per raons sistemàtiques

(DOGC 2609, de 30.3.98)
La creació de l’ICAA i el desplegament de la seva estructura comporta la modificació de l’estructura i les funcions atribuïdes a la Direcció General d’Atenció a la Infància.

(DOGC 2527, de 27.11.97)
L’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) es crea amb la finalitat de contribuir a potenciar una política global d’acolliments simples en familia aliena i d’adopcions, nacionals i internacionals, i d’agilitar els procediments corresponents. D’altra banda, ha de procurar el retorn dels infants a la família natural.

Estableix el procediment per a l’assumpció de funcions tutelars, l’exercici de la tutela i la guarda administrativa; disposa una classificació dels centres d’atenció a la infància; regula el procediment de l’acolliment familiar simple i de l’acolliment preadoptiu i, finalment, disposa el procediment per a l’adopció internacional. Es crea un Comitè d’atenció als acolliments familiars i a les adopcions i un Comitè tècnic d’avaluació. Recull el règim de recursos i reclamacions contra les resolucions dictades en la tramitació dels procediments.

(DOGC 2237, de 31.7.96)
Actualitza les condicions funcionals i la tipologia dels serveis i establiments socials, i també les prestacions econòmiques.
Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil 
(BOE 15, de 17.1.96) *
Constitueix un marc jurídic ampli de protecció dels menors. Considera el menor d’edat com un subjecte actiu, participatiu i creatiu, amb unes necessitats i uns drets que se li han de garantir.

(DOGC 2153, de 12.1.96)
S’estableixen els criteris d’acreditació de les entitats col·laboradores d’adopció internacional que tenen com a finalitat la integració dels infants i adolescents en una persona o família

(DOGC 2083, de 20.8.95)
Conté un marc indispensable per a exercir les polítiques a l’entorn de l’infant i de l’adolescent i possibilitar l’actuació de l’Administració pública per tal de garantir el respecte de llurs drets. L’objectiu és millorar la protecció efectiva dels infants i adolescents en situació de desemparament.

(DOGC 2010, de 10.2.95)
El Pla inclou diferents mesures que tenen en compte tres eixos fonamentals: l’àmbit en què s’inclou la mesura (habitatge, treball, formació, etc,); l’objectiu fonamental de la mesura i, finalment, la unitat o l’organisme que assumeix la responsabilitat primera de dur-la a terme.

(DOGC 1997, de 13.1.95)
Ordena, estructura, promou i garanteix el dret a un sistema de serveis socials de responsabilitat pública en l’àmbit territorial de Catalunya. 
Defineix la Xarxa Bàsica de Serveis Socials de Responsabilitat Pública. 
Determina les administracions públiques de Catalunya a les quals pertoca la titularitat, la gestió i el finançament.

(DOGC 1542, de 17.1.92)
Es regulen totes les qüestions relatives a la protecció del menor des que l’organisme competent el declara desemparat i li aplica una mesura protectora.

(DOGC 780, de 19.12.86)
Es creen els equips d’atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) com a serveis especialitzats. Es concreten les funcions dels Serveis d’Atenció Primària en l’area de la Infància i l’Adolescència.

* Normativa d’àmbit estatal

La depresión y el proceso creativo

Rodrigo Morales García ¿Por qué razón todos aquellos que han sido hombres excepcionales en lo que concierne a la filosofía, la ciencia del Estado, la poesía o las artes son manifiestamente melancólicos? 
Con esta pregunta Aristóteles comienza el texto conocido como el Problema XXX y da origen a una discusión vigente hasta la actualidad: ¿Cuál es la relación entre la creatividad y la psicopatología? ¿La psicopatología facilita la creatividad? ¿La actividad creativa induce la aparición de alteraciones emocionales?

La creatividad en la historia
Una de las más antiguas y persistentes nociones culturales –y también una de las más controvertidas– sostiene que posiblemente hay un vínculo entre la locura y el genio. En la mitología griega se describe la íntima relación que hay entre los dioses antiguos, la locura y las personas creadoras, y de una manera más dramática en las luchas dionisíacas entre la violencia y la creación, entre la locura y la razón.
En tiempos de Platón y de Sócrates se creía que los sacerdotes y los poetas se comunicaban con los dioses por medio de una inspiradora “locura” y el “fervor religioso”. En su discurso sobre la divina locura, dice Sócrates en el Fedro: “Si llega como un regalo del cielo, la locura es el canal por el cual recibimos las más grandes bendiciones […] los hombres de antaño que les dieron su nombre a las cosas no veían ninguna desgracia ni reproche en la locura; de otra manera no la hubieran relacionado con la más noble de las artes: el arte de predecir el futuro, que llamaron el arte maniaco [….] Por tanto, de acuerdo con las pruebas dadas por nuestros antepasados, la locura es más noble que la cordura, pues mientras la locura proviene de dios, la cordura es solamente humana”.

Durante la Edad Media se consolida la idea de que la genialidad se asocia a la patología mental. Nuevamente se le relaciona con la melancolía. Se describía entonces que esa melancolía generosa permitía al espíritu sensible manifestarse por medio de expresiones artísticas. Se trata de una melancolía erótica o de un furor erótico que lleva al mundo de las ideas, concepto que perdurará en el Renacimiento, cuando ser loco es ser humano y se hace un arte de la propia locura. En su Elogio de la locura, Erasmo de Rótterdam exclama que la locura, moira o stultitia es semejante a los dioses por los dones que distribuye; su poder se extiende a los orígenes de la vida humana ya que implica el placer como bien supremo, y la más elevada sabiduría se logra por el camino de la locura y no por el afán de conseguir la gloria, porque todas las pasiones humanas se hallan dentro de su reino. Describe dos tipos de locura: una que despierta guerra, muerte y destrucción, y otra, más deseada, que se manifiesta como un alegre extravío de la razón y que lleva la impresión del goce. Será loco el que salga de lo común y de lo habitual, y si es un artista, mientras mayor sea su extravagancia, más aclamado será por el público, dice en su texto.

No es sino hasta entrado el siglo XVII cuando la creatividad empieza a ser abordada con los métodos de las ciencias naturales. Si bien el genio es la máxima expresión de la potencialidad humana, también lo es de la anormalidad mental. Se pensaba que su neurofisiología sería entonces distinta de la de otro ser humano sin esa característica.

Esta idea se iría abandonando paulatinamente para dar paso a un modelo más coherente del funcionamiento mental humano: la genialidad no es una cualidad extraña, rara o extraordinaria, sino una habilidad biológica y natural. Muchos son los estudios que, utilizando diferentes métodos de investigación, han encontrado asociaciones entre la actividad creativa y la proclividad a los estados emocionales alterados o mórbidos.
La idea más común en este sentido es la de que durante las etapas melancólicas los artistas son extremadamente sensibles para percibir nuevas ideas que elaborarán en etapas de mayor energía.

La enfermedad afectiva bipolar, antiguamente conocida como enfermedad maniacodepresiva, es, por su prevalencia, la que más se ha asociado a la vida de muchos artistas, en quienes ha sido evidente cómo su estado afectivo incide en la energía y creación de su arte, que muestra las mismas oscilaciones que la enfermedad provoca.

Otra idea interesante es aquella que postula que la enfermedad (no sólo la psiquiátrica) afecta la expresión creativa. Tal idea incluye al sufrimiento inherente a la enfermedad como el principal motor generador de mayor sensibilidad.

Creatividad y psicopatología
Los estudios sobre la creatividad y la psicopatología pueden dividirse en tres grandes grupos: los estudios biográficos, los estudios de psicopatología en sujetos creativos y los estudios de la creatividad en enfermos mentales.

Durante muchos años, el auge de los estudios biográficos ha generado conclusiones que se asumen como verdaderas, aun cuando el método de investigarlos nos conduce por sí mismo a cometer errores fundamentales. Recuérdese que todo diagnóstico retrospectivo tropieza con escollos epistemológicos de consideración, sesgos de registro, omisión y, sin duda, la visión social de lo normal y anormal de la época en que vivió el artista. En todos ellos existe una conclusión: la relación de la historia de vida del artista con el contenido de su producción artística; conclusión previsible, pero que no brinda la posibilidad de suponer que hay mas psicopatología en los creadores que en otros sujetos. Si bien con sus limitantes, esos estudios muestran una tendencia a sufrir más enfermedades del espectro afectivo, especialmente depresivo, en estas poblaciones.

La segunda vertiente es la investigación sobre la presencia de psicopatología en sujetos creadores, los que muestran resultados en la misma tendencia. Con instrumentos estandarizados y grupos de comparación homologados, se encuentra mayor prevalencia de enfermedades afectivas, uso de sustancias y ansiedad en el grupo de personas creativas. Tal asociación se ha reproducido en estudios hechos en grupos de escritores y artistas plásticos y escénicos. Los resultados muestran que si bien existe una relación entre creatividad y psicopatología, no ha sido posible explicar el papel que desempeñan los factores ambientales ni el sentido de dicha asociación.

Por otra parte, los estudios hechos en pacientes con enfermedades mentales no logran diferenciar a los pacientes con habilidades creativas que enferman y modifican esta habilidad, de aquellos en los que la enfermedad “favorece” habilidades creativas.

En su obra El talento creador: rasgos y perfiles del genio, Alonso Fernández escribe: “La propensión de los individuos geniales a desarrollar una enfermedad mental está favorecida por una serie de factores inherentes a su vida, como por ejemplo la lucha contra las normas y la amplia serie de esfuerzos y sacrificios personales implicados en el trabajo creativo y el trato poco comprensivo que recibe de los demás. El propio proceso creativo exige un profundo esfuerzo espiritual, anímico y vital que muchos no son capaces de soportar sin sucumbir en el desequilibrio”.

Si el término latino delirare es apartarse del surco, toda creación original que abre nuevos campos y expande las fronteras del espíritu tiene necesariamente algo de “delirante” –aunque sólo sea en el sentido primitivo de ese término– respecto de lo aceptado y lo establecido, de los que intenta escapar: sólo hay verdadera creación en la ruptura. El delirio modifica la obra del artista ya consagrado o permite la eclosión de una creatividad sui generis que nunca antes había expresado. Señala Fernández: “El delirio, verdadera neoformación endopsíquica en el que las partes indemnes del psiquismo intentan realizar un nuevo equilibrio que dé sentido al hecho primordial, puede conducir a lenguajes neológicos, […] neoformaciones verbales y gráficas, fusiones, contaminaciones, interposiciones de palabras y de fragmentos que encuentran su contraparte en múltiples ejemplos del arte contemporáneo, que con leyes cada vez más complejas recrea –reinterpreta– al mundo. Al vivir en dos planos a la vez, el artista o científico es capaz de captar destellos ocasionales de la eternidad mirando a través de la ventana del tiempo”.

Hemos visto que el acto creador siempre incluye una regresión a niveles más primitivos en la jerarquía mental, mientras que otros procesos continúan simultáneamente en la superficie racional: este estado nos recuerda el de un buzo que tuviera un tubo para respirar. La capacidad de regresar más o menos a voluntad a los juegos subterráneos, aunque sin perder el contacto con la superficie, parece ser la esencia de lo poético y de cualquier otra forma de creación. Prácticamente desde todas las perspectivas se está de acuerdo en que la creación y la inspiración artísticas incluyen –o más bien requieren– sumergirse hasta llegar a fuentes prerracionales o irracionales, pero manteniendo siempre el contacto con la realidad y con la “vida de la superficie”.

Muchos de los escritores, compositores y pintores más talentosos y creadores actúan esencialmente dentro del mundo racional sin perder el acceso a su psique “subterránea”, mientras que otros pueden igualmente sumergirse en las corrientes de pensamiento del inconsciente, pero deben luchar contra emociones insólitamente tumultuosas e impredecibles. La integración de estas fuentes profundas y verdaderamente irracionales con procesos más lógicos puede convertirse en una tarea tortuosa, pero, si se logra, la obra creada casi siempre llevará una señal particular, “una marca de fuego”, por todo lo que se ha tenido que soportar.

Los artistas y los escritores, como muchos otros individuos, son muy diferentes no sólo por su capacidad para experimentar, sino también para tolerar las más extremas emociones y vivir cerca de las fuerzas oscuras.

Depresión y creatividad
Parecería contraintuitivo que la melancolía pueda asociarse con la inspiración y con la productividad artística, pero el extremo dolor de la más profunda melancolía, y la más amable, reflexiva y solitaria de las melancolías más leves pueden ser de extrema importancia en el proceso creador.
“ Todos los del oficio estamos locos –dijo Lord Byron de sí mismo y de sus compañeros poetas–. A algunos les da por la alegría, a otros por la melancolía, pero todos estamos más o menos marcados”.
En Esa visible oscuridad, el novelista William Styron escribió acerca de la imposibilidad de escapar de la depresión suicida: “El dolor es implacable, y lo que hace que este estado sea más intolerable es saber que no se podrá remediar en un día, en una hora, en un mes o en un minuto. Cuando uno se siente mejor, sabe, sin embargo, que la mejoría sólo es temporal, pues el dolor no tardará en volver. Lo peor de todo es la desesperanza que nos aplasta. Por lo tanto, el hecho de decidir seguir viviendo significa, al revés de lo que sucede en una vida normal, pasar de una situación exasperante a otra menos exasperante, o de una molestia a una menor molestia, o del aburrimiento a la actividad, pero siempre yendo de un dolor a otro. No abandonamos, ni por un minuto, esta cama de clavos, sino que la llevamos a cuesta donde quiera que vayamos”.

Leon Tolstoi describió su cansancio de la vida, su melancolía y sus obsesiones suicidas, todo dentro del marco de una existencia aparentemente feliz y satisfactoria:

La idea del suicidio me llegó con tanta naturalidad como antes me había llegado la de mejorar mis condiciones de vida. Esta idea se volvió de tal manera tentadora que tuve que usar la astucia contra mí mismo para no aplicarla demasiado pronto. No quería apresurarme porque quería emplear toda mi fuerza para aclarar mis pensamientos. Si no podía aclararlos, me decía a mí mismo, siempre habría tiempo de suicidarme. Heme aquí, un hombre afortunado, sacando una cuerda de mi cuarto, donde me quedaba solo todas las noches mientras me desvestía, para que no pudiera colgarme de la viga que había entre los roperos. Y dejé de salir a cazar para no sentir la tentación de quitarme la vida. Ni yo mismo sabía lo que quería. Tenía miedo de la vida, luchaba por deshacerme de ella, y sin embargo, todavía esperaba algo […] Y esto me sucedía cuando aparentemente debía considerárseme un hombre completamente feliz; aún no cumplía los cincuenta años, tenía una esposa buena y adorable, estupendos hijos y una gran hacienda que crecía y se expandía sin ningún esfuerzo de mi parte. Más que nunca era respetado por amigos y conocidos, y alabado por los extraños, y podía decir, sin temor a equivocarme, que ya tenía cierto renombre.

La melancolía hace ir más despacio, enfría el ardor y pone en perspectiva los pensamientos, la observaciones y los sentimientos generados en otros momentos de mayor entusiasmo. La depresión poda y esculpe; también reflexiona y medita, y por último somete y afina el pensamiento. La tendencia a escudriñarse interiormente, a preguntarse por qué y para qué, a menudo se encuentra arraigada en la depresión.

Investigaciones más recientes indican que las observaciones y las creencias producidas durante los estados depresivos benignos están en verdad más cerca de la “realidad” que las generadas durante los estados de ánimo normales, lo que destaca la fuerza de la negación en la vida diaria y le da credibilidad a lo que enunciaba T. S. Eliot: “El ser humano no puede soportar mucha realidad”. La pesadumbre y la depresión a menudo traen consigo, para bien o para mal, el meollo de la vida: el infierno, al igual que la caverna de Platón, es el lugar en que todos llegan a conocerse a sí mismos. La depresión obliga a ver la realidad tal cual es –lo que generalmente no se busca ni se agradece–, y que se adentra en la frágil naturaleza de la vida, su corteza podrida, lo definitivo de la muerte y el finito papel que desempeña el hombre en la historia del universo.

Según el grado en que el artista sobreviva, describa y después trasforme el dolor psicológico en una experiencia de mayor significado universal, otros mejor protegidos podrán emprender su viaje.
Concluyo con una cita del biógrafo León Edel en una conferencia que brindó en la Asociación Psiquiátrica Americana a propósito de la depresión y el arte: “Puedo adivinar una peculiar tristeza dentro de la armonía y la belleza de casi todas las obras de arte. Se podría decir que es simplemente la tristeza de la vida, pero es una tristeza que de alguna manera se convierte en el motor generador, en un eslabón de la cadena de energía que hace que el artista persista cuando la haya vivido, que la transforme mediante su instrumento de expresión. Considero un postulado, casi un axioma, el hecho de que para cuando la personalidad creadora ha llegado a la madurez, tiene acumulada en el fondo una gran melancolía que clama por liberarse”.

Para el lector interesado

Pérez R., H. (1992). Reflexiones melancólicas. Ciencia y Desarrollo, 105, 33-42.
Rótterdam, Erasmo de (1985). Elogio de la locura. Madrid: Brugera.
Chávez R., A. y Lara M., C. (2000). La creatividad y la psicopatología. Salud Mental, 23(5), 1-9.
Alonso F., F. (1996). El talento creador: rasgos y perfiles del genio. Barcelona: Temas de Hoy.
Pérez R., H. (1997). Delirio y creación. Psicopatología, 17,105-107.


Aprendiendo a volar

Susana Martín / ICAL . Yoana Martín Sánchez, responsable del piso del Proyecto Acompaña en Salamanca junto a Mamadou, uno de los beneficiari...