La solitud de l'educador

Si preguntéssim a la gent del carrer, com creuen que ha de ser un educador social, segur que trobaríem respostes de tot tipus, però intueixo que les més coincidents serien: Un educador? una persona oberta, simpàtica, propera, compromesa, conciliadora, mediadora, pacient, optimista amb un punt d’ingenuïtat que li permet tenir confiança en la gent, en el futur, en els canvis, fins i tot que li permet oferir aquell punt d’altruisme, tant econòmic com temporal a canvi de res... O de molt.

Però potser hauríem d’analitzar molt més de prop totes les variants que envolten a l’educador persona com eix central de l’engranatge que ens mou tota la maquinària interior com a professionals i com models socials irreprotxables.

Podríem parlar de sentiments i emocions, valors, sensacions, lligams i altres, però la solitud en la nostre professió és una companya més de feina, infatigable, una amant traïdora i fidel, un buit ple de vivències que balla sempre a deshores.

La solitud ens ve incorporada amb la responsabilitat que se’ns atorga com a professionals i que en la majoria dels casos ens costa reconèixer en la seva acció desgastadora. 

La nostra tasca i les actuacions educatives que fem, depenen de moltes variants. Hi ha un equip, unes consignes, uns referents i un pla de treball individual que imposen les directrius que hem de seguir amb els nens/es. I per un altre costat està el nen/a, la teva relació amb ell, la seva acceptació i la resposta conjunta dels dos que variarà al llarg de tot el temps que duri el procés. 

I és en aquest procés i en el seu acte educatiu que es generen moments d’una reflexió que va més enllà i que et mouen a lluitar a favor o en contra de les teves conviccions, del teu aprenentatge, de la teva experiència. Moments únics que t’apropen a la realitat del nen/a i que et poden fer creure que els teus coneixements com educador trontollen.

Però no és així, el moviment que ens genera cada infant amb el que treballem, ens reforça i ens fa molt més flexibles als esdeveniments nous, però a la vegada, ens fa molt més conscients de que no som la solució, simplement hem d’estar presents per acompanyar la inèrcia pròpia de la força d’aquests i guiar els seus moviments cap a un camí possiblement millor.

I és en aquet viatge tan meravellós d’estar present i de crear vincles, que nosaltres com educadors, també necessitem d’un reforç extern que en ajudi i ens enforteixi en la nostra tasca.

Un espai obert i de confiança professional dintre l’equip educatiu, recolzat per una direcció conscient d’aquestes necessitats, milloraria el nostre sentiment d’acompanyament en tot aquest procés.

Toni Rubio – Educador Social i UCAE

http://educadorsdegirona.blogspot.com.es/2013/09/la-solitud-de-leducador.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.