Els maltractaments institucionals

És una definició que hem de fer nostra, i, per a l’Administració hauria de ser un element important per a organitzar la prevenció en el camp de la infància. De fet, aquesta definició es comenta per si sola, però caldrà referir-se sumàriament als àmbits en els quals es poden produir aquests maltractaments.

Alguns congressos organitzats a iniciativa d’associacions per la infància maltractada s’hi han referit, i, específicament, l’Associación Vasca para la Ayuda a la Infancia Maltratada (AVAIM) va dedicar a aquest tema unes jornades l’any 1994. A l’Associació Catalana per la Infància Maltractada (ACIM) se n’ha fet, i se’n fa, objecte de reflexió.

S’ha tardat a arribar a un concepte com el descrit. I a l’Administració, de vegades, li ha costat d’acceptar-lo. En certa manera encara s’associa el maltractament infantil al context familiar. No obstant això, la vida de l’infant es desenvolupa en espais vitals distints. I si el que ens preocupa de la família és la impunitat –no la intimitat– en què poden produir-se els maltractaments, la mateixa impunitat és el que ens hauria de preocupar en l’actuació de l’Administració, pel motiu que si una institució assumeix la responsabilitat d’un infant vol dir que es veu capaç d’atendre aquest infant millor que la seva família. Aleshores, les institucions no poden “permetre” cap abús en el seu si, i han de treballar quotidianament per evitar-ho.

Abans de tot, hem de veure de quin infant és responsable l’Administració, o creu que n’és responsable. Això podria ajudar a prevenir els maltractaments institucionals. Massa sovint estima que és l’infant en risc, el conflictiu, el marginat, l’inadaptat, el maltractat –pels altres. És més fàcil definir la infància problemàtica que la que pertany al sector majoritari (fixem-nos que ni se sap com designar la infància que tampoc no podem qualificar de normal). Aquesta visió pot fer creure que l’infant majoritari pertany a l’esfera privada, i l’acció de l’Administració resulta parcial. És cert que a poc a poc ha anat canviant la concepció de l’infant en risc, i s’ha passat de la idea de l’infant amb risc a la d’infant en risc; és a dir, en risc per als altres o el risc per al seu desenvolupament personal. Però fins que no s’arribi a una imatge global de l’infant, no es podrà plantejar correctament la qüestió dels maltractaments institucionals. Perquè l’infant de l’Administració és tot infant i l’infant com un tot.

Per això ens és tan urgent una llei general d’infància. Hi ha una consciència de la seva necessitat.

Àmbits institucionals

Es pot parlar d’un àmbit general si l’acció o omissió perjudicial afecta tot el col·lectiu d’infants, i que provingui d’una norma, escrita o no, o de tradicions o hàbits socials negatius. Així, una llei pot prioritzar els drets dels pares per sobre dels drets dels fills, o els drets dels adoptants per sobre dels dels adoptats, o acusar fortament una tendència biologista. Així, també, insistint sobre la qüestió, potser no tenim una llei general d’infància perquè ens falta una visió total de l’infant, i aquesta llei, el dia que la tinguem, afavorirà aquesta visió. I això revertirà en favor de l’atenció a la infància. Altrament, l’agent maltractador pot ser tant una entitat pública com una de privada, ja que una organització no governamental és una part de la societat civil organitzada. I no sols l’acció o omissió pot venir d’una norma, sinó de la forma en què s’estructura l’Administració.

No hi cap, en un article com aquest, una referència suficient als diferents àmbits on es poden produir maltractaments institucionals. Però no ens podem estar, almenys, d’enumerar-los i citar algun exemple significatiu de cada un d’aquests. En l’àmbit sanitari, posem per cas, hauria de preocupar que tot el personal mèdic i sanitari conegués la realitat del món infantil. En l’àmbit de la justícia hi ha massa resistència a formar-se (amb el pretext que els jutges no es poden especialitzar en tot) i a escoltar directament l’infant. Potser el maltractament institucional més greu a l’escola seria no assegurar la igualtat d’oportunitats, evitar les conductes marginadores i la incapacitat per crear, com vol un pedagog, “un espai lliure d’amenaça”. En l’àmbit dels serveis socials assenyalaríem, entre d’altres, la detecció tardana, la prolongació dels períodes de diagnòstic, l’absència de dispositius per a acollir relats d’infants, la insuficient formació dels professionals, la falta de cura que s’ha de tenir amb els professionals que treballen amb infants en risc; hi afegiríem la demora i la incoherència de les mesures de protecció, com també hi ha aspectes subtils per considerar de les actituds dels responsables dels centres i dels educadors. I encara s’hauria de parlar dels mitjans de comunicació.

El maltractament institucional i la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant 

L’article 19 de la Convenció no parla específicament de maltractaments institucionals. Prescriu que els estats membres han de prendre totes les “mesures legislatives, administratives, socials i educatives apropiades per protegir l’infant contra totes les formes de violència [...], mentre està sota la tutela dels seus pares, tutors legals o qualsevol altra persona que en tingui la tutela”.

Va més enllà del maltractament intrafamiliar, és clar, amb aquesta ”altra persona que en tingui la tutela”. En el comentari que el tractat Implementation Handbook for the Convention on the Rights of the Child, d’R. Hodgkin i P. Newell (UNICEF, 2001 fa d’aquest article amb traducció castellana), que és l’obra més reconeguda per a interpretar la Convenció, es parla de la violència en les institucions. La preocupació principal és la violència a l’escola, als centres d’acolliment de la infància desemparada i als centres de menors infractors. Són àmbits concrets. No té en compte un àmbit general. Això ho fa un document del Comitè dels Drets de l’Infant, de Ginebra, que és l’òrgan de les Nacions Unides encarregat d’estudiar i debatre els informes que els estats que han ratificat la Convenció estan obligats a presentar-li periòdicament per donar compte de l’aplicació de la Convenció en els respectius països. El Comitè dels Drets de l’Infant, un cop examinats els informes, fa recomanacions específiques als estats. Però, a més, de tant en tant, emet unes anomenadesObservacions generals, que contenen instruccions genèriques per al conjunt dels estats, i que aquests han de seguir en el moment de confeccionar els seus informes. I aquests documents sí que són font d’interpretació i generen doctrina. I bé, l’Observació general núm. 5 del Comitè (vegeu el doc. CRC/GC/2003/5, de 27 de novembre de 2003)(1) es refereix a les mesures de caràcter general que han d’assegurar als infants el gaudi dels drets que els atorga la Convenció. Entre aquestes mesures generals hi ha reformes legislatives, l’establiment d’institucions de defensa dels drets dels infants, desenvolupament de mesures de coordinació i un esforç permanent d’anàlisi i avaluació dels efectes de les mesures adoptades pels estats per traduir la Convenció a la realitat. I aquí hi ha la base per a establir les obligacions dels estats (aquí hi hem de llegir Catalunya) per a organitzar l’atenció de la infància que té encomanada. És un document que ajuda a configurar el concepte de maltractaments institucionals.

Els ciutadans i l’Administració

No hauríem de tenir, per principi, una actitud de suspicàcia enfront de l’Administració; no hem de pensar que actua malament, amb malícia o deixadesa. Ho deia, en certa ocasió, en una conferència que donà a Barcelona l’ombudsman del Canadà. I afegia que avui l’Administració és complexa, i més encara en els països democràtics. Aquesta complexitat pot donar lloc a errors i disfuncions. Les seves decisions i resolucions poden resultar enrevessades i poden produir una impressió de confusió i de distanciament del ciutadà i, sobretot, una sensació d’injustícia i inseguretat. Una altra ombudsman, aquesta vegada específicament infantil, la primera que ocupà el càrrec a Noruega, deia que l’Administració pot sovint callar o ocultar decisions i propòsits, sense posar-hi malícia. Contra tot això s’ha de prevenir la mateixa Administració. Altrament, els perjudicis que l’actuació de l’Administració pot generar s’han de denunciar, tant els que es refereixen al que hem anomenat àmbit general com en els àmbits concrets.

L’Administració ha de ser transparent. De fet, ja s’hi veu obligada per la Llei de la funció pública. I ha d’actuar sense por, sense reticències ni reserves, fer l’efecte de distanciament del ciutadà de què parlàvem abans. Ha de ser diligent; en definitiva, professional. I el ciutadà, o els organismes que el defensin, també ho haurien de ser, a la seva manera. És el que donarà autoritat per denunciar aquests maltractaments. D’altra banda, no s’ha de confondre un maltractament institucional amb una decisió o resolució adversa als interessos particulars del ciutadà. No hi hauria d’haver hostilitat. Caldria arribar a un equilibri, a una col·laboració. Una bona administració ha de tendir a formar uns bons usuaris de serveis, i aquests, al seu torn, contribuiran així al bon funcionament del sistema. Una reflexió sobre l’abast més ampli del concepte de maltractament hi pot ajudar.

Jordi Cots i Moner, ex adjunt al Síndic de Greuges per als infants

http://www.gencat.cat/dasc/publica/butlletiDGAIA/num8/article_1.html