5. Descansa en pau

Sara Palma
En Jacint no era un nen normal: estava diagnosticat com a Border Line; es trobava al límit de la discapacitat mental. Els seus pares eren gent treballadora. Mai li va faltar afecte dels seus pares ni un plat a taula.

En Jacint es va fer gran però mai va marxar de casa. Mai es va casar. Mai va tenir fills. Els seus pares també es van fer grans i, com acostuma a passar, es van morir.

En Jacint havia viscut tota la vida a Mont-roig del Camp, un poble del Baix Camp. El seu pare, en Joan, també era natural del poble i va treballar tota la vida en una fàbrica de pinso per bestiar de granja. La seva mare, la Dolors, era d’Amposta. Va anar a viure a Mont-roig quan es va casar i va trobar una feina de treballadora domèstica a casa dels Ferrando, una família benestant del poble.

La Dolors sempre es va sentir molt estimada per la família Ferrando. Tant el matrimoni com el seu únic fill la tractaven molt bé. Entre les dues famílies es va consolidar una relació d’amistat que va continuar després de la jubilació de la dona.

La Dolors i el Joan eren grans. Patien pel seu fill. Veien que tard o d’hora ells marxarien i els angustiava deixar-lo sol. Depenia totalment d’ells. Els Ferrando eren més joves i disposaven de millor salut. Es van comprometre a fer-se càrrec d’en Jacint el dia que els seus pares faltessin.

En Joan va morir. Quatre mesos després, la mort va tornar per emportar-se la Dolors.

Els Ferrando van fer honor al seu compromís. Es van convertir en els tutors legals del Jacint i van decidir fer-se’n càrrec de la residència on el portarien i on viuria fins el dia que morís. Ho van preveure tot. Fins i tot l’hi van fer una espècie d’assegurança perquè el dia que morís tingués l’enterrament pagat. En Jacint disposaria íntegrament dels pocs estalvis que els seus pares li havien deixat.

Però el fill dels Ferrando no era com els seus pares. En Josep era avariciós. S’havia casat i havia tingut dos fills amb qui mantenia una relació freda. Després del divorci amb la seva dona s’havia refugiat en els negocis. Alguns l’hi havien anat bé, d’altres l’hi havien fet perdre molts diners. Veia en Jacint com una despesa pels seus pares. Veia en el Jacint la disminució substancial de la seva herència que minvava a mida que el Jacint es feia gran. De vegades pensava que els seus pares estimaven més en Jacint que a ell.

En Jacint era un tros de pa. Ho va ser fins el dia de la seva mort. Despertava afecte a qui tenia a prop. No havia abandonat mai la innocència de quan era nen. Les treballadores de la residència per gent de la tercera edat on va passar els últims anys sovint el recorden assegut al costat del gran finestral de la sala d’estar mirant el paisatge. No era gaire alt i una mica panxut. Cada matí es pentinava meticulosament els pocs cabells que tenia i dedicava una cura quasi obsessiva per la seva higiène personal. Sempre estava alegre i participava content de les activitats que se l’hi proposaven.

L’Educadora Social de la residència, la Mar, recorda emocionada l’únic dia que va veure perdre els papers a en Jacint. Va ser per l’aniversari de la Paquita, la seva veïna d’habitació. Hi tenia una relació d’amistat molt bonica i va voler ser l’encarregat de portar-li el pastís d’aniversari perquè bufés les espelmes. Va ensopegar i el pastís es va fer miques. Per sort, setmanes després ja ho recordaven entre rialles.

Aleshores, el senyor Ferrando va morir. Quan encara no havia passat un any, també va morir la seva dona. En Josep va heretar molts diners però a ell no li ho semblava. Sentia que en Jacint estava en deute amb ell.

Mentre els seus pares vivien, en Josep no havia anat mai a la residència a veure en Jacint. Amb prou feines anava a veure els seus pares. Després, la situació va canviar. Cada diumenge se’l veia per la residència.

La Mar, l’educadora social, estava sorpresa d’aquest canvi d’actitud de l’home però valorava molt positivament que en Jacint seguís rebent visites, sobretot després dels tràngol que l’hi havia suposat la mort dels seus pares, primer; i dels seus protectors, després.

Les alarmes es van disparar el dia que la Mar va revisar l’estat de compte corrent d’en Jacint. Cada diumenge havia disminuït entre cent i cent cinquanta euros. Va preguntar-li a què es devia. En Jacint no li ho volia explicar.

Però després d’una mica de pressió li ho va explicar. La Mar sabia que en Jacint tenia una gran dificultat per guardar secrets. Al final de cada visita en Josep li demanava diners i ell els hi donava perquè estava content que l’anés a veure.

La Mar va trucar a en Josep per concertar una reunió i tractar el tema. Després d’uns quants intents van quedar pel dimarts a les sis de la tarda de la setmana següent. L’home no s’hi va presentar. Mai més el van veure per la residència i en Jacint es va entristir. Ja no rebria mai més cap visita.

L’educadora només va parlar amb en Josep una vegada més. El dia en que en Jacint va morir. Necessitaven la signatura de l’hereu dels senyors Ferrando per desbloquejar els diners del funeral, que només es podrien fer servir amb aquesta finalitat. Sinó quedarien en mans d’una empresa asseguradora. La Mar li va explicar que en Jacint havia esdevingut una persona estimada a la residència i que hi havia molts membres del personal que hi treballaven, i altres interns, que es volien acomiadar d’ell.

En Jacint no va tenir enterrament.

http://www.somatents.com/1a-entrega-el-nado-cocainoman/5/#.Uvdtpvl5NEI

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

PERFIL Y FUNCIONES DEL EDUCADOR SOCIAL.