Atur... i ara, ¿què?
El meu pare està a l’atur. La meva mare fa algunes hores treballant en la neteja de diverses cases.
Avui he acompanyat el meu pare a buscar menjar al banc d’aliments. Quina situació de merda!!
Avui, finalment, he acceptat la situació que vivim a casa nostra, he deixat la vergonya a casa amb els meus germans petits i he acompanyat el meu pare... Quins collons que té el meu pare.
L’admiro, se n’ha de tenir un bon parell per afrontar aquesta situació i superar la vergonya que representa que la gent sàpiga la teva situació. Que antics companys de feina, amics i enemics, et vegin com has d’anar a pidolar aliments perquè t’has quedat sense feina i, després de mesos aturat sense ingressos que arribin a casa, la situació no et deixa una altra opció.
Durant aquests mesos jo m’he amagat, he dissimulat a l’insti, tot anava de puta mare. Malgrat que alguns amics per les seves famílies ja sabien la situació a casa meva i els rumors entre els companys eren un malson, jo em negava a acceptar aquesta situació. No volia ser l’objecte de les rialles de la classe.
Les mirades de compassió, els dits assenyalant-me, les mil maneres de combinar la mateixa roba perquè sembli roba diferent cada setmana, les excuses per evitar anar al cinema o fer un beure, perquè no puc gastar el que no tinc.
Avui he dit prou, he dit prou i prou...
Pels meus germans, per la meva mare i pel meu pare, que suporta una situació que t’anul·la com a persona, ja que ha perdut el somriure, ha perdut l’alegria, la seva expressió arrugada denota preocupació constant. No el puc deixar sol, a cap dels meus....
Passo si algú em veu sortint del banc d’aliments, passo si he de portar roba usada per algun dels meus companys de classe, passo del que diguin... del que no passaré és de la meva família.
Aquest país ens ha explotat i ara ens ha deixat a l’estacada i només l’ajuda d’una ONG ens permet menjar cada dia. “Torna al teu país”, em diuen els malparits dels meus amics. Potser el meu pare i la meva mare són estrangers, però jo sóc d’aquí, jo vaig néixer aquí, aquest és el meu país.
El meu pare s’ha trencat les banyes treballant de valent per intentar donar-me a mi i als meus germans el que ell mai va poder tenir. Va arribar com un immigrant i no sempre s’han portat bé amb ell els d’aquí. Malgrat això, és un lluitador i ha lluitat de valent.
I ara, ¿què? Ara espero que aquest article us hagi fet pensar, reflexionar, meditar sobre la situació que viu molta gent a casa nostra.
Per sort, aquesta no és la meva situació real, jo tinc sort i a casa encara arriba el pa treballat, però sí que és la situació de gent molt propera a mi i a tu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.