Res és veritat però tot es cert.

Tothom, sempre, diu molt més d’allò que pensa que sap. En tot cas, també cada receptor, malgrat pot prendre la perspectiva que la distància contextual li permet, alhora, sempre està condicionat per la seva pròpia capacitat per reconstruir i interpretar la realitat que se li mostra.

Vaig néixer a finals de l’any 1965 al barri Bellavista, al municipi de Les Franqueses [1] al Vallès Oriental, en una època regida, encara, per la dictadura franquista. Aquest barri, com tants d’altres, va ser el producte dels forts moviments migratoris esdevinguts durant els anys seixanta. Recordo els seus carrers amb forts pendents, sense asfaltar, sense serveis..., bé... una petita botiga de queviures on venien de tot... el típic “colmado” i algun bar eren els únics serveis que em sembla que existien. I recordo, també, la seva gent. Gent vinguda de molts indrets de l’Estat espanyol però, sobretot, del sud, Andalusia, Extremadura..., gent humil i treballadora capaç de construir casa seva amb les seves pròpies mans..., i amb una gran dosi de paciència i voluntat. Persones que, com diria Francesc Candel, configuraven la nova categoria de “els altres catalans”.

Els meus pares, acabats de venir del sud, tiraven endavant com podien... eren temps difícils i més per a una família composta per cinc membres. La meva mare fent-se càrrec de les feines domèstiques i el meu pare treballant com a paleta. Sí, eren temps difícils, però també eren temps d’una forta participació social. Infants, joves i adults feien molta vida al carrer. El carrer era un espai de trobada, de jocs, d’intercanvi..., en definitiva, de vida social. Un espai on créixer i, també, on experimentar.

Eren anys d’una intensa vida associativa i política, malgrat els impediments de l’època. Recordo que en aquells moments (anys 70) l’associació del barri comptava amb molta participació ja que, en pocs anys, el barri havia esdevingut el nucli urbà més poblat de tot el municipi de Les Franqueses, la qual cosa permetia exercir una certa pressió reivindicativa per tal d’aconseguir millores bàsiques per al barri com ara asfalt per als carrers, escoles, zones verdes, ambulatori, etc.

A casa, malgrat que els pares no comptaven amb estudis bàsics ni eren d’aquelles persones amb més habilitats per superar les dificultats laborals i socioeconòmiques pròpies d’unes persones que són nouvingudes i que arriben amb allò més just, ens van ensenyar a valorar la modèstia, la senzillesa, la comunitat, el respecte, la implicació i la reflexió entorn de qüestions socials i públiques. Ens van transmetre consciència del moment de transició política, de la condició d’immigrat i de la pertinença a la classe treballadora. 

La família extensa era, llavors, un altre valor i un suport important que va facilitar i orientar el creixement de les meves germanes i meu. En general, les expectatives generades per la possibilitat de transició a la vida democràtica i la lluita diària per aconseguir millores bàsiques en la condicions de cada família configuraven una nova societat. Es tractava d’una col·lectivitat jove i lluitadora, ocupada en el seu propi desenvolupament i en el d’un entorn en constant canvi: on la democràcia, el consum, els mitjans de comunicació -sobretot la TV- i, més a poc a poc, també, les tradicions pròpies del lloc i dels nouvinguts, s’anaven reconfigurant i establint-se a partir del mestissatge i la creativitat.

Mentrestant jo vaig anar creixent amb una barreja d’handicaps i motivacions, que tenien a veure, per una banda amb la possibilitat d’assolir, mitjançant estudis, un estatus social suposadament millor que el dels meus pares i per altra banda, amb les limitacions pròpies de famílies que amb prou feines sabien llegir i escriure i, a més, havien de fer mans i mànigues per tal que els seus fills poguessin arribar a l’estatus somniat: en moltes ocasions, associat a la possibilitat d’anar a la universitat.

Per als meus pares, aconseguir que els fills arribéssim a la universitat era un repte i alhora una garantia de futur. Jo, però, no es pot dir que fos gaire bon estudiant. No va ser fins a primer o segon de batxillerat que vaig començar a desenvolupar un cert hàbit de treball acadèmic i a utilitzar estratègies d’estudi. Tot i així, amb certes habilitats anava aprovant i passant cursos. En acabar l’EGB [2], tot i haver superat l’etapa, la meva tutora i la directora del Centre, preocupades pel meu benestar i per oferir-me allò que més em convenia, van recomanar i insistir que iniciés alguns estudis de Formació Professional però que m’oblidés del Batxillerat, ja que requeria un nivell del qual jo no disposava, malgrat haver superat l’EGB. Aquesta manera de fer orientació professional, tot i ser poc elaborada i argumentada, era determinant. No només frustrava les expectatives i el potencial de molts joves sinó que, a més, convertia la Formació Professional en una opció de segona categoria.

De vegades, i per sort, és difícil que una família renunciï al seu somni, a allò que, d’alguna manera, ha estat la seva motivació, la seva raó. És per això que els meus pares, tot i les directrius de la directora i de la tutora de 8è, em vam engrescar a iniciar el BUP [3]. Aleshores s’havia d’estudiar a Granollers: un municipi veí on tots els joves de les rodalies (Canovelles, Montornès, Les Franqueses, la Roca, La Garriga, etc.) ens concentravem a l’Institut. Això suposava, per una banda la massificació d’alumnes i d’altra banda haver de buscar solucions per poder desplaçar-nos fins allà (Granollers).

Des de l’actualitat puc advertir que les meves dificultats acadèmiques tenien -com estic segur que passa en molts casos- més a veure amb una manca d’estimulació que generés l’entusiasme i la motivació necessària, amb un ambient acadèmic que no em facilitava seguretat i menys encara un lloc de prestigi i, com no, també amb la manca d’hàbits i estratègies d’estudi, que no pas amb una manca de capacitat o potencial intel·lectual i per a l’aprenentatge. Per això, crec just destacar que van ser el desig i les expectatives optimistes dels meus pares les que van fer que valorés els estudis de nivell universitaris i que em sentís capaç d’arribar-hi.

I així, amb les expectatives i la confiança dels meus pares, però també amb el pes de l’estigma [4] que suposa la recomanació final a l’expedient de l’EGB i uns hàbits d’estudi molt poc elaborats i entrenats, vaig cursar i superar, malgrat amb no poques dificultats, el batxillerat.

En acabar COU [5] vaig haver de marxar a complir amb l’obligació del servei militar (Oct.1985 – Nov. 1986). Aleshores encara no estava reconeguda l’objecció de consciència i l’única possibilitat de deslliurar-se d’aquesta obligació passava pel que s’anomenava “excedent de contingent” o, com es deia aleshores, “excedente de cupo”. Era com una espècie de loteria que et toqués això de l’“excedente de cupo”. Però no vaig tenir aquesta sort, no em va tocar la loteria. I vaig haver d’anar-me’n. Van ser tretze mesos a Ceuta on se suposava que adquiriria el sentiment patriòtic i la disciplina militar.

Després d’aquest parèntesi, en tornar a la vida civil, ja amb vint anys, vaig viure directament, en primer lloc, la necessitat d’obtenir uns ingressos regulars i, en segon lloc, la dificultat per trobar una feina que em permetés disposar d’aquests ingressos. Estar en situació d’aturat era quelcom massa habitual. Van ser uns quants anys d’anar fent diferent feines: mecànic, soldador, carter, fotògraf de banquets, lampista i d’altres. Moltes d’aquestes eren feines esporàdiques o de cap de setmana i la majoria sense contracte amb unes condicions precàries i uns salaris molt ajustats. 

Mentrestant, mantenia aquella devoció que els meus pares em van transmetre per les qüestions socials i el treball comunitari. Participava activament en la Vocalia Juvenil [6] del Barri i, com a monitor, en el grup de Colònies Populars de Les Franqueses [7]. 

Vaig començar a fer de monitor molt jove. Als catorze anys (1980) vaig participar, per primera vegada, en l’activitat de colònies, era un jove més que gràcies als preus populars va poder gaudir-ne. El resultat va ser molt motivador i satisfactori. El grup de monitors, la majoria persones bastant més grans que jo, suposo que van notar el meu entusiasme i, l’any següent, em van proposar fer de monitor. Va ser quelcom molt important, primer per la confiança que les persones que jo admirava (els meus monitors) van dipositar en mi i després perquè tant les activitats, com fer de monitor m’encantava. Va ser un repte i un bagatge molt important, per si mateix però també perquè en iniciar, posteriorment, la formació d’educador, em va permetre contrastar i repensar molt sobre allò que havia fet i experimentat. De fet, en tornar del servei militar encara participava amb el Grup.

En aquest ambient, prou acollidor i engrescador, molt d’acord amb aquells valors que a casa m’havien transmès, vaig saber per primera vegada de l’existència d’una figura professional: “l’educador de carrer”.

En aquesta època recordo la meva preocupació i angoixa de no poder disposar d’una identitat professional. Què era jo? Sí..., sabia fer moltes coses..., era allò que en diuen “un manetes”..., però bé..., si algú em preguntava, no sabia què dir: malgrat que sabia fer moltes cosetes, no era res.

Era la dècada dels vuitanta i l’ajuntament de Granollers va ofertar una plaça d’educador de carrer. No recordo amb exactitud els requeriments, però sí que a partir d’aquí vaig descobrir que efectivament treballar amb joves en tasques de promoció social, podia ser reconegut com una professió. Tot i així, no podia precisar de què es tractava, però vaig començar a conèixer alguns dels requeriments que hi sol·licitaven: es demanava currículum que acredités experiència en àmbits com el juvenil, el comunitari, l’associatiu i el de lleure; també es valorava haver fet algun tipus de formació com la de monitor del lleure, la d’animador sociocultural o la d’educador. Alguns dels centres que en aquella època existien, eren, entre els més propers, l’Escola d’Educadors Especialitzats de Girona i l’Escola d’Educadors Especialitzats Flor de Maig de Barcelona [8]. 

A la primera no se li va atorgar reconeixement acadèmic oficial, mentre que a la segona, malgrat presentar un currículum formatiu que si bé podia ser equiparable qualitativament a una formació universitària, només podia atorgar als seus alumnes reconeixement acadèmic de FP de segon grau en la branca Llar (Tècnico especialista en adaptación social). La causa, sembla ser, era que la legislació i les autoritats acadèmiques d’aquella època eren bastant reticents o, al menys, posaven bastants impediments a l’hora d’atorgar reconeixements acadèmics universitaris en algunes de les noves professions emergents.

La formació a Girona es realitzava aprofitant els caps de setmana. Suposo que aquesta escola estava pensada per atorgar formació i permetre l’actualització d’aquells que ja treballaven. Els professors que hi participaven solien ser persones amb molt reconeixement i amb un ampli bagatge en el camp de treball de l’educador de carrer. Feien de professors, però a més eren impulsors i promotors d’aquesta poc coneguda professió, entre d’altres el Toni Julià i l’Alfons Martinell, els quals, pel que m’havien explicat, centraven el seu discurs, sobretot, en la pràctica i la proximitat a la realitat quotidiana de les persones i l’actualitat.

Per altra banda, la Diputació de Barcelona a través del Patronat Flor de Maig oferia, de dilluns a divendres, una formació amb una línia potser més acadèmica i més orientada al treball comunitari. 

Tanmateix, a través de l’IMAE [9] (1981-1991) es podia realitzar una formació que, sense desmarcar-se clarament del treball educatiu i comunitari, se centrava més en l’animació sociocultural, al davant de la qual estava el Toni Puig, un altre professional que no es limitava només a la formació sinó que en realitat obria via perquè l’animació sociocultural fos present en les polítiques i les accions socials, en uns moments en què encara eren realitats molt allunyades. 

A la resta de l’Estat hi coexistien altres iniciatives, d’una banda molt similars amb relació als objectius bàsics i d’altra dispars quant a metodologia i reconeixement acadèmic, entre d’altres: l’escola de Navarra[10], la qual, de la mateixa manera que l’escola del Patronat Flor de Maig, tenia capacitat per atorgar un reconeixement acadèmic oficial de FP 2n grau; la Escuela de Educadores Especializados no Docentes de Valencia i la Escuela de Educadores Especializados en Marginación Social de Galicia.

A finals dels anys 80 (1986-1990) vaig tenir l’oportunitat de cursar la formació (Educació Social) a l’Escola d’Educadors Especialitzats del Patronat Flor de Maig de la Diputació de Barcelona. Les places eren limitades i un dels requisits era estar en possessió del títol d’ FP de 1r grau, batxillerat o equivalent, a més de superar una prova d’ingrés al Centre.

Va ser el primer contacte directe amb la professió: em vaig començar a adonar que hi havia moltíssimes coses que no sabia, que desconeixia. Entre d’altres, vaig començar a entendre l’educació no només com una bona acció sinó també com un instrument de control que, a més, destacava per les seves possibilitats com a acció de promoció social. Vaig començar a valorar la importància que té per a l’acció professional la capacitat de planificació, programació, revisió i valoració, és a dir, la importància d’aplicar una metodologia en el treball educatiu i no deixar-ho en mans de l’atzar i l’espontaneïtat. Vaig advertir la necessitat de distingir l’activitat com a mitjà de l’activitat com a objectiu educatiu, la importància del distanciament òptim entre professional i aquell que rep i transforma l’acció del professional (subjecte), la importància i, també, la necessitat d’un codi deontològic que, sí més no, t’ajudi a fer front als dilemes que et trobes en la pràctica professional..., i moltes, moltes altres coses...

En acabar la formació, i per tal d’obtenir el reconeixement acadèmic, és a dir, la titulació, s’havia de presentar la Memòria. Es tractava d’un treball de recerca i reflexió que pretenia, no només l’aplicació pràctica d’allò que havies après durant els tres anys de formació, sinó, també, convertir-se en un repte envers el desenvolupament de la pròpia capacitat de reflexió i producció amb relació a l’educació i la figura professional de l’educador. Aquesta, crec, és un pràctica que tot professional hauria d’adquirir com a costum. De fet, una de les coses més importants que vàrem aprendre durant aquells anys va ser a escriure sobre allò que pensàvem i allò que fèiem.

Durant el procés formatiu a l’Escola Flor de Maig, molt centrat en la pràctica, però encara més en la contextualització, anàlisi, reflexió i argumentació de la iniciativa i l’acció professional, vaig quedar molt sorprès i captivat pel discurs teòric que sustentava i filava els continguts transmesos. 

Amb la formació i l’aprenentatge fet, vaig resoldre allò que durant tant de temps m’havia preocupat: la manca d’identitat professional. Malgrat que en aquella època era quasi bé obligat haver d’explicar a tothom què volia dir ser educador de carrer, especialitzat o social, ja podia dir que la meva professió era la “d’educador”. Tot i tenir moltes incerteses i desconeixements en molts dels possibles àmbits d’intervenció de l’educador, tenia clar què volia dir fer educació, tenia clares algunes estratègies i també els límits de l’acció educativa i de la meva acció com a educador que respon a un determinat marc social i, en la majoria de casos, a un encàrrec institucional.

L’any 1989, sense encara haver acabat la formació, em vaig estrenar com a educador remunerat. Vaig ser contractat -contracte en pràctiques i a temps parcial- per a treballar en el Centre Obert de Bellavista. En aquest centre hi treballàvem tres persones, contractades directament per l’Ajuntament: una educadora que feia funcions de directora, una altra que feia funcions de monitora tallerista de marroquineria, i jo que feia d’ajudant. El Centre funcionava de dilluns a divendres i era com un espai de trobada amb un racó per al taller de marroquineria que tenia com a objectiu bàsic l’aprenentatge d’hàbits laborals. Al taller assistien, de manera regular tots els matins, nois i noies, la majoria d’entre 14 i 18 anys. A les tardes el Centre funcionava com a espai d’esbarjo i l’assistència era molt irregular, especialment durant els mesos de primavera i estiu. En general, els joves que assistien eren joves derivats des de Serveis Socials per la Treballadora Social. 

Per aquella època categories tals com “prevenció”, “predelinqüent”, “situació de risc”, “marginació”, etc. semblaven regir la majoria d’iniciatives. En general, vaig tenir la sensació que estava envoltada d’un discurs pessimista i de control social en tant que les iniciatives i actuacions estaven monopolitzades pel caràcter de problemàtic, d’emergència i risc descuidant altres aspectes més optimistes i rendibles [11] com són la potencialitat, la permeabilitat i l’energia dels joves i de les societats o col·lectius emergents. És a dir, un discurs molt centrat en el risc, el problema i la necessitat de control, més que en la promoció, la possibilitat o la millora.

Era una feina poc definida i gens explícita, en la qual em resultava difícil ubicar-me: en ocasions estava al Centre i parlava amb els joves o jugava a cartes o a ping-pong i, en altres ocasions (poques), participava en alguna reunió de serveis socials amb l’assistent social i la treballadora familiar. En aquestes reunions, sempre tenia la sensació que l’educador, més que un membre de l’equip multidisciplinari, no era més que un recurs que l’assistent social utilitzava per afrontar les situacions dels casos en què apareixien menors d’edat, com si l’educació només tingués a veure amb els infants i joves (a més fins als divuit anys). D’altra banda, dins d’aquesta franja de població, la funció que primava en els encàrrecs -fins al punt de l’exclusivitat, segurament excusada per les moltes demandes i les urgències- era la d’execució de mesures socials d’atenció directa, això si, sempre, dictades des de l’àmbit i el discurs més propi del treball social.

No ens enganyem, va ser un inici difícil. No estava preparat per navegar i manegar-me en aquest ambient, no em trobava còmode i no m’identificava amb el plantejament ni amb la metodologia. Les discussions sobre el plantejament bàsic del Centre Obert i la manera d’afrontar les derivacions de serveis socials, eren freqüents i arribaven a l’extrem de posar en qüestió les competències professionals. En altres paraules, res a veure amb tot allò que havia après a l’Escola d’Educadors i aquella manera de treballar que, si bé era molt generalitzada, no deixava gaire oportunitats per a l’acció pròpiament educativa (centrada no tant en l’atenció directa i la prevenció de problemàtiques socials, com en l’educació i la promoció social, individual i comunitària, dels individus i col·lectius com a agents actius plens de capacitats i potencialitats).

L’acció centrada exclusivament en el treball social, a pesar dels esforços i la bona voluntat de polítics, professionals i societat civil, més enllà de l’atenció i la contenció de les problemàtiques concretes, em semblava insuficient per garantir la promoció de l’autonomia dels ciutadans i evitar la cronificació i l’amuntegament dels casos.

Tot i així, de mica en mica, els esdeveniments naturals -la directora del Centre va passar a ocupar un altre lloc i el taller de marroquineria va deixar de rebre la subvenció externa que el finançava- em van permetre un paper més actiu i protagonista. Vaig pensar que valia la pena reformular la línia de treball. 

M’adonava que fer d’educador sense recursos amb els quals reorientar situacions i fer propostes d’abordatge i promoció social amb els usuaris i les famílies, era quelcom sense gaires expectatives d’èxit, si el que volíem era la promoció, el canvi i la millora. Aquesta valoració bàsica va ser la premissa que va sostenir el fet de dedicar pràcticament la meva jornada sencera -ara ja estava contractat a jornada completa- a la promoció del Centre Obert no pas com un Centre per a Joves en risc, sinó com un Centre Educatiu Infantil i Juvenil d’Actuació en el Temps de Lleure. 

El canvi el vaig justificar i argumentar mitjançant un estudi-valoració del context que vaig realitzar amb l’objectiu d’ordenar les idees, planificar les línies bàsiques d’actuació que tenien com a reptes bàsics evitar l’estigma que fins aquell moment planejava tant sobre el Centre com amb relació als seus usuaris (Centre específic “Centre Obert”) [12]; la promoció social dels joves des de la infància; la utilització del lleure i d’activitats prou atractives i renovades per captar l’atenció dels infants i joves i aconseguir la seva implicació en la vida social i l’apropament a les tradicions de l’entorn; tot plegat, procurant el reconeixement i valoració del Centre en el Barri i aconseguint el reconeixement i la confiança dels polítics a càrrec del govern del municipi.

El procés d’implantació i desenvolupament d’aquest projecte va comportar molts anys de treballar amb constància així com periòdiques revisions, però sempre en la mateixa línia bàsica: la promoció social a partir del treball comunitari. Vam tenir la sort, tot sigui dit, de gaudir d’un gran respecte i autonomia per part dels polítics que governaven, sobretot perquè no eren gaire interventors, qüestió aquesta que no tinc gaire clar que sempre sigui una bona solució. El cas és que em van permetre el desenvolupament d’un projecte que requeria la confiança de totes les parts implicades i, sobretot, un termini prou llarg per poder valorar-ne els efectes. Els recursos no eren extraordinaris però comptàvem amb un local prou ampli, al mig del barri i amb una dotació econòmica que, si bé era mínima, em van permetre adquirir jocs i una mica de material administratiu. La resta... doncs bé... era qüestió de fer servir la imaginació i cercar fórmules per abaratir despeses en les activitats i les sortides; buscar col·laboradors que contribuïssin a pal·liar aquestes despeses i, també, fórmules alternatives d’autofinançament com ara les loteries o altres activitats, i, com no, una quota a càrrec del propi usuari que, si bé sempre es procurava mínima, ajudava a valorar tant el Centre com les activitats que s’hi oferien.

Una de les premisses bàsiques del projecte era partir d’una perspectiva optimista de la pedagogia i aprofitar, al cent per cent, les moltes potencialitats i possibilitats de tots i cadascun dels infants i joves que hi participaven. Procuraven que els riscos, les dificultats i les pors envers aquestes edats no acaparessin la nostra atenció i entorpissin les moltes expectatives positives. Per això, vam abocar molts esforços en superar l’estigma [13] que arrossegàvem com a Centre Obert que treballa de manera prioritària amb joves problemàtics. Malgrat ser un procés lent i llarg, vàrem passar de ser visualitzat com el “centre dels quinquis”, la qual cosa comportava la reticència d’alguns pares a inscriure-hi els seus fills, a ser un centre “sociocultural infantil i juvenil” amb el reconeixement i el suport no només dels pares, que portaven allà els seus fills, sinó també de la resta de veïns. 

Intentàvem que pares i veïns tinguessin ocasions (Festa Major, Carnestoltes, jornada de portes obertes, etc.) per veure els productes treballats des del Centre. Enteníem que el fet de fer moltes activitats culturals i lúdiques de forma oberta al barri, a les places o als patis de les escoles i, també, el fet de participar en la Rua de Carnestoltes, la Festa Major, la nit de les golfes, etc., amb muntatges ben organitzats i atractius, i procurant una constant comunicació amb els pares, va ser decisiu per canviar la percepció que molts veïns del barri tenien del Centre.

No es tractava només d’un procés de neteja d’imatge del servei i, per descomptat, menys encara d’indiferència davant dels casos amb especials dificultats i situacions problemàtiques. Tot el contrari, es tractava de generar una nova configuració i estructura del servei, en què qualsevol infant o jove, pel simple fet de ser-ho, pogués participar i ocupar els seu temps de lleure amb prou motivació, protagonisme i prestigi com per assolir els reptes de disciplina i educatius que els proposaven. Per tant, hi promocionàvem la participació, l’autonomia i el prestigi de tots, procurant, en el nostre paper com a educadors, l’acompanyament i l’ajuda adequats atenent a la particularitat dels individus i dels diferents grups.

L’equip de monitors i la metodologia de treball va ser quelcom bàsic. Continuo insistint que va ser un procés molt llarg, inicialment amb un suport molt precari: tant en recursos humans com d’infraestructura bàsica. Tot i així, encara que molt de mica en mica i requerint molta constància, el nombre d’infants i joves que hi participaven es va anar incrementant, al mateix temps que la imatge i la valoració del Centre anava evolucionant de manera molt positiva. De fet això era tant així, que l’Ajuntament va accedir a la contractació de monitors i també a la col·laboració de voluntaris. Normalment eren els mateixos joves que en fer-se grans volien continuar al Centre i fer de monitor-ajudant. Aquest detall era molt important ja que en fer divuit anys no perdíem el contacte; ells continuaven un nou aprenentatge més d’acord amb la seva edat i a la preparació per a la vida adulta. D’altra banda, ells transmetien molta més energia i encara més entusiasme que els propis educadors i, a més, eren una molt bona referència per als més petits.

La concreció del programa anual, que integrava les diferents programacions de grup dissenyades per cada monitor, les reunions d’equip, de programació, revisió i valoració, amb la implicació de tots els que configuràvem el Centre, era la clau d’un projecte que, malgrat tenir una base molt concreta i definida, requeria la implicació activa de tothom i la implementació del projecte educatiu a partir d’activitats i dinàmiques que fossin, sobretot, engrescadores. 

El disseny i consolidació d’un projecte educatiu era un dels fonaments bàsics per aconseguir l’atenció dels infants i els joves. Si bé jo considerava suficient la meva capacitat per dissenyar i planificar l’acció educativa era, però, insuficient a l’hora de pensar i desenvolupar activitats prou engrescadores i motivadores com per captivar i captar l’atenció dels infants i joves. I és que està clar que consideravem les activitats el mitjà bàsic per possibilitar i motivar l’adquisició d’aquells aprenentatges i hàbits que s’havien marcat com a objectius.

Totes les activitats tenien uns continguts específics que treballàvem de manera educativa. Totes havien de ser prou divertides i cadascuna d’elles tenia el seu moment i el seu espai: les d’hivern, les d’estiu, les d’interior, les d’exterior, les celebracions internes i les comunitàries. Entre les activitats, les excursions de tot tipus (d’un dia, colònies, campaments, etc.), i les celebracions comunitàries eren de les que més partit en treiem. Amb el temps, els joves s’anaven convertint en un referent per als petits i anaven plantejant canvis i iniciatives pròpies. D’aquesta manera va aparèixer un grup de diables “Encendraires”, un de xanques, un de timbals i gralles i també el Centre Excursionista Cul de Sac. 

Paral·lelament al creixement i desenvolupament del projecte, vaig participar en la promoció d’altres actuacions de caràcter comunitari: els Casals d’estiu, els Campaments d’estiu i també en la posada en marxa i gestió d’una Aula Taller (en aquell moments denominats genèricament pretallers o PTT [14]).

Els Casals d’Estiu i els Campaments eren activitats que en aquells temps encara eren novetat i comptaven amb un gran índex de participació, entre d’altres raons perquè les famílies -ocupades per la jornada laboral- necessitaven alternatives al temps de vacances escolars dels fills. Des del Centre, però, es procurava que es valoressin també, com a activitats educatives. Sense dubte, era com un gran circ que es muntava i desmuntava en un sol mes, al juliol. Així, cada poble del municipi disposava del seu propi Casal i Campament, en total més de dos-cents infants i joves, i molts monitors que, a la desesperada i sense gaires possibilitats de preparació i coordinació, s’havien de posar mans a la feina. Era una molt bona oportunitat per a conèixer nous infants i joves i per promocionar el Centre i a aquells joves del Centre que volien debutar com a monitors. Va ser també el moment de planificar la realització, al municipi, de cursos de formació per a monitors en el lleure.

L’Aula Taller va ser una oferta dissenyada per donar una alternativa formativa i prelaboral a aquells joves, que en acabar l’EGB (14 anys), no volien continuar estudiant i tampoc podien treballar de manera legal fins als 16 anys. Eren dos anys que quedaven penjats, davant dels quals es va resoldre dissenyar un recurs de formació prelaboral a partir dels oficis de fusteria i electricitat. El grup d’alumnes era molt reduït, aproximadament quinze, l’atenció molt directa i els aprenentatges molt aplicats. El nivell acadèmic d’alguns d’aquests joves era molt baix, fins al punt de tenir dificultats a l’hora de llegir o de fer càlculs matemàtics simples; altres, malgrat demostrar prou habilitats i capacitat, mostraven un comportament molt poc adient amb el treball en grup i l’estudi. El Centre va funcionar durant dos anys. Els resultats, però, no van ser els esperats: l’assistència no acabava de ser regular i els problemes de conducta al Centre eren més freqüents del que es podria considerar acceptable. Finalment, a partir d’un informe tècnic desfavorable, elaborat per mi mateix, es va resoldre el seu tancament. Va ser un moment molt dur per a mi i a partir del qual em vaig plantejar molts dubtes i interrogants: potser calia més inversió, uns professionals més preparats i potser també més claredat en el perfil i el compromís de l’alumne el que era evident, però, és que la situació no podia continuar d’aquella manera. El que s’estava aconseguint era, precisament, el contrari d’allò que inicialment es pretenia: els aprenentatges eren antagònics als que havien de ser.

Anava passant el temps, a poc a poc, i sense una intenció explícita em vaig adonar que estava fent funcions de Dinamitzador Juvenil o de Tècnic de Joventut, més que d’educador assignat a l’Àrea de Serveis Socials. En aquell moment vaig valorar que era important que Joventut tingués identitat pròpia dins l’Ajuntament i que era un espai on es podia treballar de manera educativa la promoció social dels infants i joves de manera molt rendible. 

A principis de l’any 1995, vaig fer alguns cursos de formació en la gestió de serveis de joventut i també vaig anar posant en evidència i transmetent al Regidor de Cultura i Educació (àrea en què en aquells moments estaven ubicats els serveis que es consideraven juvenils), la importància i la rellevància d’aquest àmbit. Abans d’acabar l’any, el Regidor de Cultura i Educació havia resolt la nova nomenclatura, a partir d’aquell moment l’Àrea de Cultura i Educació, passaria a denominar-se Àrea de Cultura, Educació i Joventut.

En aquest nou període la meva feina, ara ja com a Tècnic de Joventut, no només es limitava al Centre de Joves, que disposava del seu propi director, sinó també a la promoció de nous serveis com el punt d’informació juvenil, la creació de la ludoteca, la creació d’una roda de concerts de i per a joves (Rockafort), l’organització de cursos de monitor i director en el lleure, la possible ampliació del Centre a Corró d’Avall [15], etc. 

A partir de llavors la meva feina va canviar de manera substancial. La feina era més de despatx i la relació més propera al polític, és a dir, a aquell que pren les decisions. Tot i així estava molt content perquè Joventut havia assolit un millor estatus i més consideració. D’altra banda, treballar a les oficines de l’edifici consistorial i estar més a prop i en contacte diari amb el regidor facilitava la comunicació diària per a formular noves propostes i, com no, també em permetia l’aprenentatge sempre complex del funcionament administratiu de la gestió local. 

Tot això va significar molts canvis en la meva vida laboral. Fins al moment mai havia treballat en el propi edifici de l’Ajuntament. Vaig passar d’una situació en la que ni tant sols tenia rellotge per fitxar o, si més no, una mirada que controlés el temps que invertíem a l’hora d’esmorzar, a un nou ambient completament diferent, on la competitivitat entre tècnics i la fiscalització del treball era més freda, automàtica, directa i constant (més laboral). Per a mi va ser un nou aprenentatge que un cop més va posar de relleu la polivalència professional de l’educador i la gran varietat d’àmbits en els que pot desenvolupar la seva competència professional. Amb el temps, l’Ajuntament va decidir convocar la plaça i mitjançant la superació d’una prova de promoció interna vaig assolir la plaça de Tècnic de Joventut en règim de contractació laboral. 

Evidentment, els meus hàbits de treball van canviar. Vaig haver d’aprendre noves habilitats i fins i tot vaig anar canviant la meva imatge personal. La programació, el disseny de publicitat, la redacció de notes de premsa o articles per al butlletí municipal, de propostes de comissió de govern, els pressupostos, l’ordinador, el telèfon, els arxius d’acordió..., estaven molt presents en el dia al dia.

Però tot i així era només el principi d’un gran canvi; l’any 1997, per qüestions alienes a la meva voluntat, es va decidir que jo havia d’ocupar el lloc de Cap d’Àrea de Cultura i Educació i si amb això no en tenia prou, es va plantejar que a partir d’aquell moment Joventut passaria a l’Àrea de Benestar Social i Salut. Va ser un moment molt difícil per a mi: el Centre de Joves i Joventut, el qual havia viscut com un projecte personal i professional, just quan començava a lluir, just en el moment en que es començava a consolidar les expectatives inicials, just en aquests moments se m’escapava de les mans i a més, em posaven en un àmbit desconegut i pel qual, en cap moment no havia sentit cap interès personal com a àmbit professional. Realment, va ser un moment difícil que, a més, va coincidir amb circumstancies familiars també difícils. 

Però va ser també un moment que va requerir tota la meva atenció i esforç per posar-me al dia en un ambient desconegut, i adquirir moltes més habilitats de gestió. Vaig comprovar que realment la mobilitat laboral és una realitat d’actualitat i que el perfil de l’educador és un perfil fins i tot més polivalent del que nosaltres pretenem.

Juntament amb aquest procés, s’havien produït canvis importants a nivell municipal. Després de més d’una dècada de govern socialista, el municipi passava a ser governat per CIU, primer en coalició i després amb majoria. El municipi experimentava un creixement urbanístic i demogràfic molt important; la plantilla augmentava de manera molt significativa malgrat cada cop més primant la contractació de prestació de serveis; alguns serveis eren externalitzats com ara el Centre de Joves o l’Escola Municipal de Música, etc., i finalment, els ordinadors i els rellotges de fitxar passaven a ser eines habituals a qualsevol instal·lació municipal. 

La meva situació continuava sent la de contractat laboral amb la categoria de Tècnic de Joventut ara, però, assignat al lloc de treball de Cap d’Àrea de Cultura i Educació. Laboralment significava un estatus més alt i un increment salarial. 

Des de la meva sortida de Flor Maig vaig procurar anar mantenint un cert contacte amb l’exterior de la realitat laboral i anar fent una mica de formació de manteniment i reciclatge. Amb l’objectiu d’anar-me posant al dia, vaig fer, entre d’altres, el curs de nivell C de català, cursos d’utilització de programes informàtics, i també, un Postgrau de Programes de Garantia Social, (any 1999). 

A l’any 2000, en veure que el procés de reconeixement, per part del Ministerio de Educación y Ciencia, de la formació anterior a la Diplomatura d’Educació Social s’anava retardant, vaig decidir tornar a fer la formació però, ara si, amb el reconeixement oficial de la Universitat. Vaig cursar els tres anys de la diplomatura a la Universitat Ramon Llull. Una de les coses que més em va sorprendre era que, tot i la seva riquesa i proximitat, no se’n parlava de la història més recent i propera de la formació i l’acció professional. Fins i tot, en alguna conversa amb els professors vaig descobrir un gran desconeixement entorn els antecedents més propers: entre d’altres, l’escola de Girona o la de Flor de Maig. (segurament d’aquest episodi de la història de l’educador encara s’ha d’escriure molt).

En assolir el títol, ara sí, indiscutiblement de nivell de diplomat universitari, vaig pensar que, ja posats, valia la pena assolir una llicenciatura i prevenir altres possibles obstacles o impediments per manca de possessió de la titulació oportuna. Tot i aquest interès més pragmàtic per la “titulitis”, i el dificultós recorregut acadèmic que podríem qualificar de surrealista [16], haig de dir que estic molt orgullós d’haver-ho fet i que malgrat haver assolit, el títol de llicenciat en psicopedagogia, la meva identitat professional continua sent la d’educador. Entre els motius principals, de reafirmar-me com educador social, crec que cal destacar la meva història personal però, sobretot, la formació rebuda a Flor de Maig, la qual, tot i el temps passat, encara subsisteix com una base prou vàlida i útil per entendre i reflexionar entorn l’actualitat, els canvis i les noves aportacions a la disciplina.

La llicenciatura de Psicopedagogia, no em va suposar canvis substancials en relació a com definir i com dissenyar l’acció educativa, però sí nous coneixements en diferents àmbits, la majoria més propers a l’àmbit formal que al no formal o a l’informal [17]. De nou m’apropava a un perfil amb grans dosis de polivalència.

Tornant una mica enrera i a l’àmbit laboral, a l’any 2000 l’Ajuntament va decidir gestionar l’Àrea de Cultura i Educació a partir de la configuració com a Patronat Municipal. Ser Patronat suposava dotar de personalitat jurídica pròpia, patrimoni independent i capacitat per al compliment de les seves finalitats a allò que fins al moment s’havia anomenat Àrea de Cultura i Educació. Es a dir que El Patronat Municipal de Cultura tot i ser un organisme creat i tutelat per l’Ajuntament passava a ser un organisme amb uns estatuts propis que li atorguen un important grau d’autonomia.

S’en va nomenar Director Gerent i de nou vaig haver de posar-me al dia per conèixer i aprendre el funcionament i la gestió d’un organisme d’aquest tipus. Vaig adaptar-me a la nova organització de treball, vaig adquirir els aprenentatges més bàsics i vaig procurar generar interès envers allò que havia de fer: aprenentatges que tenien a veure, sobretot, amb la gestió administrativa, amb la gestió de recursos humans, la coordinació de serveis, la gestió de pressupost, d’equipaments i instal·lacions. 

Tot i la nomenclatura el Patronat Municipal de Cultura de Les Franqueses del Vallès, aquest organisme també tutela i gestiona totes les actuacions municipals pròpies de l’àmbit educatiu. 

L’àrea de Cultura del Patronat inclou: la Biblioteca Municipal; les Aules d’Internet adreçades a tothom que vulgui apropar-se i aprendre la tecnologia informàtica; la programació de tallers de teatre, pintura, dibuix, gralles, restauració de mobles, etc.; la programació de xerrades i exposicions; la programació d’espectacles de teatre, música i dansa; el programa de col·laboració i suport a les entitats socioculturals del municipi; la gestió i manteniment dels equipaments culturals i la infrastructura municipal (tarimes, cadires, etc.); la coordinació i suport a les festes majors dels cinc pobles del municipi; la protecció i promoció del patrimoni cultural, etc. 

L’àrea d’Educació del Patronat inclou les actuacions municipals d’àmbit educatiu, com: la participació en els Consells Escolars de cada Centre i la gestió del Consell Escolar Municipal; la gestió del manteniment dels Centres d’educació infantil i primària; el disseny d’activitats complementàries com son el programa de promoció entre els escolars del teatre, la música i la dansa, el programa de natació per als alumnes de primària, el servei municipal i escolar de logopèdia, l’educació viària, l’educació medi ambiental, el programa d’animació a la lectura i altres; vetllar per l’escolaritat i la prevenció de l’absentisme; col·laborar amb els Centres i amb les AMPA amb suport tècnic, prestacions de serveis i subvencions; desenvolupar i pormocionar programes específics com la UEC [18] municipal; gestió de l’Escola Municipal de Música i de dues escoles Bressol municipals; .

Per al desenvolupament de tot aquest gran projecte som un equip de moltes persones alguns en règim de funcionaris, altres com jo amb contracte laboral i altres, cada dia més, en règim de prestació de servei. La coordinació en un projecte i un organisme amb tants serveis i programes és quelcom tant important com el bon clima de treball. Actualment el repte, aquí i suposo que també a molts altres municipis, és assolir majors quotes de participació entorn l’àmbit social i cultural alhora que es vol que el ciutadà sigui cada cop més protagonista, i més que consumidor que sigui generador i dinamitzador del seu propi entorn cultural. 

En tot aquest recorregut, he advertit, que tot i que no sòl ser fàcil afrontar els canvis, el nostre perfil com a educadors socials és prou polivalent per saber-nos adaptar a múltiples situacions i afegir als objectius institucionals o de servei el valor educatiu, així com per procurar la sensibilitat sempre important en les relacions i l’atenció a les persones. La quota d’imaginació que l’educador, sempre ha potenciat, és també quelcom molt valuós que ens permet no només executar programes sinó, també, dissenyar projectes, i tot plegat sense caure en l’acomodació al despatx i la insensibilitat del que viu les realitats des de la distancia. 

Al llarg del meu bagatge professional, sempre he considerat l’associacionisme entorn l’acció professional com una qüestió a vetllar per a la seva existència i manteniment, per això, vaig decidir col·legiar-me i també participar activament en alguns grups de treball o comissions com la que lluitava per assolir les convalidacions dels educadors formats, abans que la Universitat decidís assumir directament la formació. 

Actualment, en els meus projectes professionals, apareixen algunes expectatives noves: ara, des d’una perspectiva més acomodada, conservadora i potser no tant enèrgica; també continuen presents somnis com el del Centre de Joves que tot i ser un petit servei de Barri el seu valor com a instrument socialitzador i educatiu és per a mi d’un valor molt superior a la majoria de mesures coactives, correctores o compensadores que en pro de la igualtat i el benestar esmercen algunes polítiques socials.

En general, continua sent un repte personal demostrar les grans avantatges de l’educació social a favor de la socialització i el benestar de les persones.

[1] Les Franqueses és un municipi amb cinc nuclis urbans: Bellavista, Corró d’Avall, Corró d’Amunt, Llerona i Marata. Més informació en www/lesfranqueses.org 

[2] Educació General Bàsica. Escolaritat obligatòria des dels 6 fins als 14 anys; en total 8 cursos que es feien en un mateix centre abans de poder accedir a BUP o FP. 

[3] BUP: Batxillerat Unificat Polivalent. Formació de tres anys, prèvia al COU i a la universitat. 

[4] Goffman utilitza aquest concepte “estigma” per explicar com influeix en la projecció i l’autonomia de les persones, les categories que s’utilitzen per concretar la capacitat o el tret distintiu d’una persona. 

[5] COU: Curs d’Orientació Universitària, en acabar BUP havies de fer COU com a pas previ per a l’accés a la majoria de formacions universitàries. 

[6] Era el nom que tenia la secció juvenil de l’associació de veïns. 

[7] El Grup de Colònies Populars de Les Franqueses era un grup de persones que, de manera totalment voluntària i sense necessàriament un perfil acadèmic o professional vinculat a l’àmbit, treballaven per organitzar i ofertar a aquest tipus activitats de manera que fossin accessibles sobretot a les famílies amb menys recursos. 

[8] El 3 de juliol de 1981 el Sr. Jordi Laboria, president del Patronat Flor de Maig signa el decret de fundació de l’Escola. 

En el DOGC núm. 178, del 25 de nov. de 1981 (p. 1505) es publica l’ordre d’autorització del Centre, com a Formació Professional en la branca –Llar, especialitat de tècnic especialista en adaptació social. Entre els seus percussors podem destacar a Faustino Guerau, Dolors Renau, Eugenia Andreu i altres. 

[9] Institut Municipal d’Animació i Esplai de l’Ajuntament de Barcelona. Més informació en el llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona: La ciutat sòcio-cultural: 1981-1991, deu anys d’Institut Municipal d’Animació i Esplai a Barcelona. 

[10] Escuela Técnico Profesional de Adaptación Social del Gobierno de Navarra. 

[11] Faig servir aquest concepte per remarcar la importància de treure el màxim rendiment a les potencialitats, virtuts i aspectes favorables envers els objectius plantejats, evitant quedar atrapat i determinat pels efectes de l’estigma que pot suposar treballar, precisament, partint d’aquell problema que ens agradaria que desaparegués. 

[12] Des del meu parer, la nomenclatura “Centre Obert” sembla molt vinculada al règim penitenciari i a les actuacions centrades en l’atenció a joves amb problemes o mal considerats “problemàtics”. Per tant, vaig pensar que era molt més útil per assolir els objectius de promoció i prestigi social fer servir una nomenclatura que permetés l’accés i la promoció de qualsevol infant i jove sense cap tipus de connotació fora de les que tinguessin a veure amb l’educació i el lleure. 

[13] Vull destacar aquest concepte com quelcom que des de l’educació no podem ignorar i que cal saber detectar i gestionar. Com a referència penso que és molt interessant la lectura del llibre d’Erving Goffman “Estigma. La identidad deteriorada”. 

[14] Programes de transició escola-treball 

[15] Les Franqueses en municipi amb cinc nuclis urbans: Bellavista, Corró d’Avall, Corró d’Amunt, Llerona i Marata. Més informació en www.lesfranqueses.org. 

[16] Surrealista, en tant que he cursat la formació especifica d’educador social dues vegades, com a única solució disponible per als qui, com jo, hem volgut obtenir el reconeixement acadèmic, que el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte ens va negar fins al proppassat any 2004. Moment en què va dictar el Real Decreto 168, pel qual es regulen les condicions d’equivalència entre el títol actual de Diplomat en Educació Social i les formacions especifiques que, en aquesta mateixa matèria, existien abans que la Universitat se’n fes càrrec. Aquest Decret ha estat fruit de la lluita, sobretot, del Col·legi professional i de la constància d’algunes persones que, com jo i altres educadors, s’han implicat molt directament, entre ells, el Rafel López i el Toni Julià. 

[17] Els conceptes formals, no formal i informal intenten distingir les accions educatives segons el seu grau de regulació, organització i tipus d’intencionalitat. 

[18] UEC Unitat d’Escolaritat Compartida

http://www.ceesc.cat/component/option,com_docman/task,doc_download/gid,38/Itemid,866/