La majoria de menors en acolliment familiar s'adapta positivament segons un estudi de l’UJI
La majoria de menors en situació d'acolliment s'adapta positivament a la família d'acollida segons un estudi realitzat des del grup d'investigació Desenvolupament i Contextos Educatius de la Universitat Jaume I, que conclou que l'autoconcepte que té de si mateix el menor és la variable més determinant de cara a una correcta adaptació a la família i revela que és falsa la creença popular de que es tracta de menors molt problemàtics . En el cas de la província de Castelló, analitzat en la tesi “L'adaptació del menor al procés d'acolliment familiar”, el 92% dels menors a qui es va fer seguiment van aconseguir una convivència positiva amb la família d'acollida i el 60% d'ells no presentaven problemes psicològics de cap tipus.
A pesar que els menors en acollida procedeixen de famílies multiproblemàtiques, amb antecedents de negligència principalment, presenten després de més d'un any convivint amb les famílies d'acollida alts nivells generals d'autoconcepte, absència de problemes psicològics i una bona adaptació a l'acolliment valorada per ells mateixos i pels professionals. Alicia Ballester, autora de la tesi, destaca que aquestes conclusions ofereixen “una visió positiva sobre el creixement personal i interpersonal davant l'adversitat del menor en acollida”.
Per al desenvolupament de la tesi es va estudiar la situació de 25 menors, que representaven la pràctica totalitat de casos d'acolliment familiar a la província de Castelló ja que únicament es van excloure els casos de nadons i aquells que portaven menys d'un any amb la família d'acollida. En aquest sentit, Lidón Villanueva, professora de Psicologia Evolutiva i de l'Educació i directora de la tesi, destaca l'escàs nombre a la província de Castelló de famílies alienes d'acollida, és a dir, aquelles que no tenen cap llaç biològic amb el menor.
“L'estudi revela que és falsa la creença que el menor en acollida té problemàtiques importants, ja que en la majoria dels casos no apareixen problemes psicològics ni de cap tipus a pesar d'haver passat alguns d'ells per experiències de maltractament, per acolliments residencials i per situacions que farien probable que aparegueren problemes. Però la dada curiosa i optimista és que no es donen i, en tot cas, si es presenten problemes són majoritàriament de conducta”, explica Villanueva.
L'estudi ha analitzat diverses variables com les condicions prèvies del menor, les característiques dels pares d'acollida, la personalitat del menor, etc., resultant que la variable que millor permet predir una bona adaptació és l'autoconcepte del menor. “De totes les variables estudiades, la que ens dóna la pista de si estarà bé és el concepte que el menor tinga o s'estiga formant de si mateix”. “La millora d'aquest autoconcepte és en gran manera resultat de l'efecte positiu dels pares d'acollida, de l'afecte i l'amor que li donen”, explica la investigadora ja que “el xiquet moltes vegades per primera vegada obté una imatge positiva de si mateix i això li ajuda a adaptar-se millor i a créixer”. Per això, entre les conclusions de la tesi es destaca la necessitat de formar els pares d'acollida en habilitats d'estimulació i potenciació de l'autoconcepte. “Ens interessa l'èxit de l'acollida i sabem que treballant l'autoconcepte, aquesta anirà bé”, destaca la investigadora.
En el cas dels menors que han patit situacions de maltractaments, l'autoconcepte sol ser més negatiu, segons revela l'estudi. No obstant això, “aquells menors els pares dels quals tenen alguna problemàtica com a addiccions, problemes psicològics, etc., presenten autoconceptes més alts fins i tot que la mitjana, és a dir, davant les dificultats dels seus pares ells tenen la capacitat de distanciar-se i ser autònoms, de dir eixos són els problemes dels meus pares i jo sóc una altra cosa. Això diu molt a favor de la resiliència d'aquests xiquets per a eixir endavant i de l'efecte de les famílies acollidores amb què estan”. La mitjana del temps de permanència amb la família d'acollida entre els menors estudiats era de 6 anys i la conclusió és que “aqueixa permanència en una família positiva fa que els menors puguen superar les seues experiències passades, distanciar-se d'elles, créixer i renàixer enfront de l'adversitat. Aquest és el missatge més positiu d'aquest estudi”, ressalta la professora.
La metodologia utilitzada per a desenvolupar l'estudi ha consistit en la realització de qüestionaris als menors, a les famílies d'acollida i als tècnics encarregats de realitzar el seguiment, que es van repetir als dos anys. En aquest temps, dels 25 menors analitzats, únicament es va produir un cas de renúncia per part de la família d'acollida davant els problemes d'adaptació; mentre que una altra de les menors va decidir tornar amb la seua família biològica en arribar a la majoria d'edat. En aquest cas, Lidón Villanueva assegura que “el més habitual és que quan torne amb els seus pares aquest autoconcepte, aquestes habilitats que ha adquirit les mantinga i fins i tot les transmeta a la seua família biològica”.
Falten famílies d'acollida
El perfil de les famílies acollidores a la província de Castelló és de pares amb estudis mitjans i amb edats molt altes, el 80% dels quals tenen fills biològics i alguns fins i tot néts. En gran part dels casos la mare, ama de casa, s'encarrega de la cura dels menors. A més, la majoria tenen acolliments successius ja que quasi tots repeteixen. “Per a les famílies l'experiència és totalment positiva, desitjarien més espai físic i més temps per a tenir més oportunitats d'ajudar als xavals. I això a pesar que conten que el moment del comiat és dur, perquè és necessari que es produïsca una vinculació afectiva, però ells tenen la gratificació que poden acollir a un nou menor i que després molts mantenen relació”. Des del primer moment que entra el menor a una casa, els tècnics adverteixen la família que han de preparar el comiat. Per això, l'acolliment és un sentiment altruista, sense sentit de propietat i en el que alló que es busca és fer el bé a molts xiquets i xiquetes.
El baix nombre de famílies acollidores a la província de Castelló fa necessària, segons Vilanova, la difusió d'aquest recurs, especialment entre nous perfils com ara col·lectius relacionats amb l'atenció als altres, de manera que hi haguera també famílies acollidores més professionalitzades com ocorre en altres països europeus i que resulten especialment útils per a l'acollida de menors que requereixen cures especials. A més d'aquest tipus d'acolliment de menors amb necessitats educatives especials, hi ha distints tipus d'acolliments: d'urgència, per a tan sols uns dies o setmanes fins que se cerque una eixida a una situació sobrevinguda; acolliment simple, d'un o dos anys; i permanent, quan se superen aquests temps. Entre les conclusions de la tesi es remarca la necessitat divulgar aquest recurs a fi d'aconseguir més famílies voluntàries, de qualsevol d'aquests tipus, ja que s'ha demostrat que els resultats són altament positius.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.