Contes


El Ball de Diables de Ribes edita el conte infantil "1,2,3 Patapam"
Es tracta d'un conte de Festa Major amb uns protagonistes molt especials
Ball de Diables de Ribes Festa Major de Ribes Festa Major de Sant Pau Literatura infantil Rosa Antolín Sant Pere de Ribes
Un conte no només per a nens, 1,2,3 Patapam ha nascut per romandre en l’imaginari tradicional de Ribes. El Ball de Diables de Ribes publica aquest llibre, ideat en conjunt per la colla, amb fantàstiques il·lustracions de Jordi Inglada i el text original de Clàudia Raventòs, per divulgar un ball arrelat des de 1882 a Ribes, que continua creixent i la Festa Major de Sant Pau, el 25 de gener.
La història comença amb l’arribada dels nous tabals tradicionals de la colla, per substituir als ja cansats i vells, que esperen amb curiositat als nous membres, amb la certesa que vindran per estar a l’alçada de les circumstancies, doncs la Festa Major de Sant Pau és a un pas d’arribar. Quina sorpresa! O no! O si! Si en voleu més l’haureu de llegir....
La redacció ha estat revisada i orientada per la psicopedagoga Rosa Antolín, per donar garantia d’un contingut, que a més d’ engrescar per a  la lectura o la fantasia, que desprenen els estris animats del Ball de Diables de Ribes, tenen un vessant didàctic i pedagògic acurat. Per un costat, el rerefons de la història d’un dels nous tabals, desplaçat, que gràcies a la mediació i al suport d’una maça, s’enforteix al costat del grup. I per un altre, en les darreres pàgines del llibre hi ha una relació de tots els estris i elements del Ball de Diables, rigorosament il·lustrats i amb les corresponents explicacions,  perquè després els més petits els puguin identificar en la propera Festa Major.
Un projecte que s’ha anat forjant des de fa més de dos anys, fins arribar a la seva recent edició. Surt a la venda aquest cap de setmana 14 i 15 a la Fira de Nadal de Ribes, amb un preu especial de fira i amb bosses de roba amb el tabal protagonista, quaderns d’activitat per pintar i un especial concurs. També es pot aconseguir el conte a travès del web (http://wwwballdediablesderibes.cat/) de la colla.
Aquest projecte és també solidari perquè destinarà part dels guanys a una associació d’ajut a la infància. A més de preparar activitats per a escoles i entitats.
La Festa Major de Sant Pau, inclosa al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i el Ball de Diables de Ribes són l’ argument. Els protagonistes són els estris.



La reina de Gizeh per Teresa Costa-Gramunt
En la ben cuidada col·lecció per a lectors joves El jardí secret de Viena, acaba de publicar-se La reina de Gizeh, de Maria Carme Roca. Ben escrit, marca de la casa de la seva autora, el text s’acompanya de les il·lustracions magnífiques de Laura Borràs Dalmau, i convida a ser llegit a partir dels 9 anys, que és l’edat que té la Yasmin, la jove protagonista d’aquesta història de misteri: el robatori d’una reproducció de la barca de Keops a La reina de Gizeh, un petit basar familiar situat davant d’un hotel de moltes estrelles a la població de Gizeh, on a uns pocs quilòmetres hi ha la més gran necròpolis de l’Antic Egipte, considerada ja des de l’època dels grecs una de les set meravelles del món conegut fins aleshores.
A través de nou capítols, la narració de Maria Carme Roca, que manté l’enjòlit fins al final del relat, té l’habilitat de situar els lectors joves i curiosos de la història en un escenari del moment actual, però que remet a una cultura de solera que pel cap baix té 2500 anys d’història abans de Crist, que és l’època en què cal situar la construcció de la piràmide de Keops, de Kefren i Micerí, sense oblidar, qui podria per la impressió que ocasiona la seva contemplació, la famosa Gran Esfinx. Però en aquest immens complex monumental hi ha també les piràmides anomenades de les Reines, i d’aquí deu venir el nom del basar, La reina de Gizeh, i que alhora fa referència a qui va ser mestressa de la botiga, la mare de la Yasmin, que va morir molt jove. És per aquest motiu que el basar ara està regentat per l’Ibrahim, el germà gran de la Yasmin, ja que el pare treballa fora de Gizeh, i la família, que viu al pis de dalt de la botiga, és a cura de l’àvia de la nena.
La botiga no acaba de rutllar, ha patit un robatori i en un moment donat desapareix la gata Bastet, que porta el nom de la deessa Bastet, la deessa de l’alegria que té el cos de dona i el cap de gat. És la figureta preferida de la Yasmin, que estima molt la seva gata, com estima molt les figuretes dels antics déus egipcis, una reproducció dels quals són en un prestatge de la botiga i que ella, a l’hora de treure’ls la pols, canvia de lloc segons els precs silenciosos que els adreça, «tot depenia del que havien de fer». De manera que segons les necessitats els col·loca en un lloc central i cuidant que Osiris, per exemple, no sigui al costat de Seth, ja que la història el fa ser un mal germà, tant que va fer assassinar Osiris.
A La reina de Gizeh s’hi pot llegir una història de misteri que la Yasmin no podrà resoldre sola, sense l’ajut dels seus amics i sense la «protecció» dels antics déus egipcis, cadascun en la seva especialitat (la deessa Maat, per exemple, és invocada quan la nena reclama justícia), així com sense el fil conductor en què es convertirà la gata Bastet, que ajudarà la colla de cinc jovenets batejada amb el nom dels Cinc Estrelles a resoldre l’enigma del robatori de la barca de Keops.
Però a La reina de Gizeh, de Maria Carme Roca, la travessen altres fils argumentals de caire moral, com són el mal que poden fer els prejudicis i el despit, causes no només d’un malestar emocional per a qui els pateix, sinó que són font d’actuacions malèvoles com les que provoquen el robatori de la barca de Keops, que el negoci vagi malament per mor d’enraonies infundades, i que tothom sospiti de tothom, que tothom cregui que tots són lladres.
Finalment, i gràcies als treballs d’investigació realitzats per la colla de joves que busquen per damunt de tot la «veritat», s’aniran desfent els mal entesos. ¿Hi han ajudat, les petites figures dels déus antics cada vegada que han estat invocats per la Yasmin, d’altra banda una bona musulmana que resa cada dia cinc vegades en companyia de la seva àvia? Acompanyats de l’acció decidida de la colla dels Cinc Estrelles, els déus «han ajudat» perquè se n’han invocat les forces que els identifiquen. I com si fossin «una família» propera, tal com ho viu la Yasmin en la seva imaginació creativa, sembla ben poètic dir: «Tia Hathor, filla de Ra, deessa de l’amor, fes que l’Ibrahim trobi nòvia, una de maca, bona i eixerida». El politeisme se sosté sobre l’experiència que té l’ésser humà d’un univers totalment viu. Som a l’era del mòbil i d’internet. Però les forces i les manifestacions de la vida que ens mouen són les mateixes, els posem el nom que els posem.

Pares i mares, ídols infantils
Ni esportistes ni famosos: per a quatre de cada deu infants, els seus ídols són els seus pares
El 39% de les criatures menors de vuit anys considera que els seus pares són els seus principals ídols, les figures que més admiren i als que més els agradaria assemblar-se. Així es desprèn d'una consulta duta a terme per Lingokids –plataforma digital especialitzada en l'aprenentatge d'anglès en edats primerenques– a una mostra de 200 famílies de tot Espanya amb fills de fins a vuit anys.
Segons aquesta enquesta, pares i mares continuen sent, els referents aspiracionals dels més petits, tot i la influència creixent que exerceixen en ells els continguts audiovisuals, sigui a través de la televisió o de plataformes com YouTube, a la qual accedeixen des de tablets i smartphones.
Per darrere dels progenitors se situen els esportistes com Sergio Ramos, que són elegits com a principals ídols per un 30% dels consultats, seguits a certa distància per cantants com Camila Cabello, amb un 15%, youtubers com Ryan ToysReview, amb un 9%, o activistes socials com Greta Thunberg, amb un 6%.
Consultats sobre les seves preferències pel que fa a com ocupar els seus moments d'oci, els nens espanyols prioritzen també l'opció de realitzar activitats en família (43%) a altres opcions com la pràctica d'algun esport (30%) o jugar a ser un cantant (14%) o un youtuber (9%).
Pel que fa als seus jocs o joguines preferits, la consulta no destapa massa sorpreses: el 37% dels enquestats van mostrar la seva preferència pels dispositius electrònics com tablets o consoles de joc. Novament, els esports es col·loquen en segona posició, amb pilotes, patins o bicicletes escollits per un 25%. Els segueixen els instruments musicals o kits de manualitats, amb un 21%. Un 14% trien jocs educatius com puzles o llibres, i un 3% es decanten per jocs de caràcter científic.
    Molts pares d'ara s'esforcen per adoptar una posició d'igualtat en contraposició a l'autoritarisme d'altres èpoques
"La relació entre pares i fills ha canviat enormement pel que fa a generacions anteriors. Molts pares d'ara s'esforcen per adoptar una posició d'igualtat en contraposició a l'autoritarisme d'altres èpoques. Volen que els seus fills els percebin com a amics, estan molt pendents d'ells, de les seves coses, de què els preocupa, volen fer-los viure experiències que complementin la seva formació i els enriqueixin com a persones. I això, d'alguna manera, es percep en els resultats d'aquesta consulta, que mostren uns fills encantats d'estar amb els seus pares i que volen ser com ells", sosté la Dra. Suzanne Barchers, directora de el consell educatiu de Lingokids.
D'altra banda, l'experta subratlla també una certa obsessió per ser els pares perfectes, àvids sempre d'informació per poder exercir el seu paper de progenitor amb la màxima seguretat. Per això, afirma, "van constantment a fonts fiables per trobar pautes amb què guiar-se a l'hora d'abordar l'educació dels seus fills".

Recepta per ser un referent: confia i deixa ser per Raquel Font
L’èxit educatiu, més enllà de tecnologies i innovacions, demana que s’estableixi un vincle significatiu entre mestre i alumne. Sense vincle no hi ha aprenentatge
Qui no recorda algun mestre que el va marcar positivament? Segurament el recordem no tant pel que ens va ensenyar sinó per com ensenyava, per com ens tractava, en definitiva, per la relació que hi vam establir, perquè ens mirava i ens reconeixia com a persones en la nostra singularitat.
I és que “educar fonamentalment és un acte de relació”, assegura el psicòleg Joan Quintana, codirector de l’Institut Relacional a Barcelona. Per això recordem aquell mestre que confiava en nosaltres, que ens donava seguretat i que ens feia sentir que valíem, segurament més del que nosaltres mateixos pensàvem.
Quintana, que és l’autor del llibre 'Educació relacional. Deu claus per a un pedagogia del reconeixement' (Fundació SM), lamenta que actualment molta part del que s’engloba en la innovació, amb noves tecnologies i noves metodologies didàctiques, només serveix per seguir fent el mateix que es feia, i recalca que realment és el vincle entre mestre i alumne el que continua sent essencial, perquè “sense un vincle significatiu no hi ha aprenentatges significatius”.
En la mateixa línia, Louis Cozolino, autor de 'La enseñanza basada en el apego' (Desclée De Brouwer), explica en el seu llibre que la capacitat de l’alumne per aprendre està molt directament relacionada amb la qualitat del vincle no només amb els seus professors sinó també amb els seus companys. Cal un vincle segur per garantir el benestar general de l’infant i per millorar la motivació, regular l’ansietat i afavorir la neuroplasticitat, és a dir, la capacitat que té el cervell de canviar gràcies a l’aprenentatge.
AUTORITAT AMB RESPECTE I COHERÈNCIA
Deia Carles Capdevila en l’article Acompanyar, estimar i ser-hi, publicat a l’ARA el 16 de juliol del 2016: “Com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya, i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn”. Partint d’aquesta premissa, “s’ha de trencar definitivament aquesta relació d’autoritat del coneixement que només té el pare o el mestre i hi ha d’haver un diàleg molt més fluid”, assegura Joan Quintana. El respecte és fonamental. “La relació es regula des del respecte, no a partir de l’exercici de l’autoritat del personatge que ostenta el poder i el coneixement”, explica. I això és aplicable tant als mestres com als pares.
Per a Quintana, “el reconeixement és una dansa entre l’amor i els límits”. No es tracta de deixar que els nanos facin només el que vulguin, perquè necessiten límits per sentir-se segurs i també els serveix per comprovar que els prestem atenció i ens interessen.
Qui educa és la tribu
Cruz Pérez és catedràtic de la Universitat de València, editor del llibre de Louis Cozolino 'La enseñanza basada en el apego' (Ed. Desclée De Brouwer), i parla de com el cervell ha evolucionat a nivell social seguint la teoria de la selecció natural de Darwin, és a dir, “qui millor es relaciona més possibilitats té de sobreviure”. Segons Cruz Pérez, abans qui educava era la tribu i “a partir de la Revolució Industrial es van crear uns mètodes amb uns estàndards educatius amb proves que s’havien de superar i que qui no les aprova no passa”. Una manera de fer, alerta el professor de teoria de l’educació, que encara és vigent. És per això que Cozolino, en el seu llibre, proposa tornar a l’educació basada en el vincle, primer amb la mare però també amb l’entorn més pròxim. I aquest vincle -reclama el psicòleg Cozolino- s’hauria de traslladar a les aules per fer-les més humanes, més accessibles i atentes als alumnes amb més necessitats.
Cristina Ribot és professora de cicles en un institut i veu com molts alumnes li arriben amb una gran falta de confiança. N’hi ha que senten que no valen per als estudis o que venen de batxillerat, on no se n’han sortit. És per això que considera que els tutors poden jugar un paper molt important establint un vincle que els doni seguretat. En el seu institut ho potencien, per exemple, procurant que tinguin el mateix tutor durant els dos anys que dura el cicle.
EN LA FAMÍLIA
Òbviament el vincle és molt important amb els mestres però també amb els pares. Andrea Zambrano, cofundadora del projecte i coautora d’'Educar es emocionar' (Ed. Paidós) amb M.Ángeles Jové, també creu que s’ha de prioritzar la relació en l’àmbit familiar. Lamenta que, a vegades, pares i mares donem massa importància a qüestions quotidianes com que no tinguin una enrabiada, que s’acabin la verdura o que recullin les joguines, però ens oblidem de tenir cura de la relació amb ells, que en realitat és la via d’accés per connectar-hi i la manera de poder influir-hi. Així, Andrea Zambrano avisa que “potser amb esbroncades, crits o amenaces acabem aconseguint el que volem en aquell moment, però no a llarg termini, ja que l’únic que realment estem fent és carregar-nos el vincle”.
    El vincle entre pares i fills és la via d’accés per connectar amb la canalla i la manera de poder influir-hi
Precisament en les formacions del projecte Educar és Emocionar ofereixen eines i habilitats per tenir cura d’aquest vincle amb els fills i per connectar millor amb ells. Zambrano considera que s’ha de començar a establir aquest vincle amb els fills des del naixement i que ha de ser un vincle amorós, perquè en aquell moment la influència és pràcticament total i es construeixen els fonaments de la relació: “La manera en què es vincula amb la mare i el pare és la manera en què la criatura aprèn inconscientment a vincular-se a la seva vida”. Precisament per això recomana anar amb molt de compte amb quina mena de missatges els donem, perquè “hi ha moltes violències invisibles de què no som conscients”, com infravalorar-los, dir-los que són uns pesats, no tenir en compte els seus problemes o dir-los que no n’hi ha per tant quan ells consideren que tenen un problema important. En canvi, quan establim un vincle amorós, la comunicació millora, no hi ha tant conflicte i es genera més harmonia en les relacions. A més, afegeix Zambrano, aquest vincle ajuda l’infant a conèixer-se millor, i si posem el focus en el que fa bé en comptes de fer-ho en les seves mancances, això els empodera.
EDUCAR AMB CONSCIÈNCIA
Marta Butjosa és professora d’institut i terapeuta Gestalt. Acaba de publicar ' Educar amb consciència' (Boira Editorial) i és del parer que és fonamental “prendre consciència de quina mena de pare o mare volem ser, i això només es pot fer si ens coneixem una mica”. Assegura que “abans de tenir un fill molt poques persones es plantegen quin tipus de pare o mare volen ser, quina relació tenen amb els seus pares o quina relació tenen amb la seva parella”. Si tot això no ens ho plantegem, normalment el que fem és reproduir el que hem viscut com a fills i repetir patrons, perquè no tenim altres models. I en el cas que vulguem trencar amb el que vam viure de petits, afegeix Butjosa, “comencem a buscar de manera desesperada altres maneres de fer sense una reflexió serena i acabem anant d’una banda a l’altra sense saber ben bé què estem fent”.
Seguretat i confiança
“La seguretat és la sensació d’estar acompanyat, que si m’equivoco podem buscar junts una alternativa, que no em sento perseguit, que no em miren només per avaluar-me sinó per acompanyar-me, que entenen que jo soc jo i no el que l’altre vol”, explica el psicòleg Joan Quintana. Aquest enfocament, tot i que queda molt camí per recórrer, ja està molt present en molts projectes pedagògics. A l’Institut Relacional que Quintana dirigeix estan fent un estudi que encara no s’ha publicat sobre com ens fan sentir els nostres referents com a persones. Els enquestats majoritàriament donen dues respostes: “Em fa sentir confiat i segur” i “Em permet poder ser”. Quintana assegura que la qüestió fonamental és legitimar l’altre com és, no com algú que ha de complir un currículum o ser d’una determinada manera perquè si no no compleix les meves expectatives com a pare o mare. I justament per això cal fer-los sentir segurs i deixar-los ser.

“Recomano cridar” per Francesc Orteu
Núria Busquet Molist és escriptora, traductora i mare de la Marina, l’Oriol i l’Emma, d’11 i 9 anys els dos últims. Publica ‘El colós’ de Sylvia Plath (Eumo), XV Premi Jordi Domènech de traducció de poesia. També és autora de ‘Zona zero’ (La Breu)
El pare de Sylvia Plath és fonamental en la seva poesia i aquesta figura paterna es va fusionant amb la del marit. Tots dos eren homes alts, foscos, impressionants, amenaçadors. La feien sentir petita.
Veies així el teu pare?
També va ser una figura quasi mítica, algú que admires i que no pots abastar. Mentre que la mare era propera, quotidiana. Al fer-te gran aquesta sensació s’esvaeix i els veus com són, amb grandeses i petiteses. Com tu.
I com et veuen els fills?
Com la figura quotidiana que és allà. Sempre venen a consultar-me les coses que els passen o a plorar quan tenen un problema. D’una banda m’agrada, però de l’altra, ho confesso, hi ha dies que voldria ser un ésser menys humà que puguin admirar.
Et pesa ser mare?
La maternitat suposa un llast i això s’ha d’acceptar sense sentir-se malament. Has d’aprendre a compaginar tenir fills amb ser algú més enllà d’una mare. Tu pots estar preparada, però qui no ho està és la societat. Encara avui, o sobretot avui, se’ns demana que fem una cosa o l’altra. I si fer-les totes dues et porta a l’esgotament, la depressió o l’angoixa, és culpa teva per haver gosat no triar.
Quina mena de mare va ser Plath?
Era una nord-americana criada durant els anys quaranta i cinquanta. La figura de l’esposa i mare era fonamental. Però vivia aquesta necessitat com un fre. Ella desitjava viatjar, escriure. Aquesta dualitat la feia patir.
I es casa amb el també poeta Ted Hughes.
Eren dos personatges molt particulars i complexos. Tenien una relació molt dependent. Eren apassionats, estimaven la poesia, tenien una part interior molt fosca. Es passaven el dia junts, treballaven junts, bàsicament eren una mateixa cosa, i l’arribada dels fills va destarotar aquest muntatge. Plath viu la maternitat amb una felicitat inusitada. La foscor es fa llum i té poemes preciosos sobre la filla. Va florir. En canvi, ell fa el contrari. La seva relació, que es basava en un Hughes poderós i amo de casa, va canviar. Ella s’hi esforçava però l’arribada del segon fill no ajuda. Ell li és infidel, ella ho descobreix i s’obre la caixa dels trons.
Com pot suïcidar-se una mare amb fills petits?
Jo l’entenc, molt. I totes les mares poden entendre com s’ha de sentir una mare portada al límit. Una altra cosa és que estiguem prou malament per fer-ho. Plath es queda sola amb un nen de sis mesos i una nena de dos anys, i sent que el seu projecte de vida ha quedat destrossat. És hiperperfeccionista, amb tendència a exagerar-ho tot, amb greus conflictes psicològics. Tot és molt humiliant per a ella.
Quina història tan trista.
Tenia només trenta anys. A la vida, quan en tens uns quants més, saps que tot passa, que els mals moments se’n van si saps actuar-hi. O que de vegades només cal anar fent i esperar que passi la tempesta. Jo recomano molt cridar, queixar-se, fer visible el malestar. Això ella ho va fer meravellosament bé en els poemes. Ara, li va faltar unir-se a altres com ella i lluitar. Hauria necessitat més amigues de veritat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.