215 nens viuen amb les seves famílies en barraques de Barcelona per Elisenda Colell
Representen el 24% dels residents
de barraques de tota la capital catalana
Les seves famílies no poden
accedir a una vivenda social d'emergència
Un total de 215 nens i adolescents
viuen en barraques en solars, locals, naus o edificis abandonats a Barcelona
amb les seves famílies. Representen el 24% dels barraquistes de la ciutat. En
total, 885 persones resideixen en assentaments urbans, segons dades d’un informe
de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Barcelona de febrer del 2019,
constaten que 88 menors vivien en solars, 119 dormien en naus industrials o
locals abandonats i vuit més residien en edificis que «funcionen com un
assentament».
Les dades no es poden comparar amb
cap altre període anterior perquè mai abans havia transcendit quants menors
vivien en assentaments a la ciutat. També perquè mai abans s’havien donat a
conèixer les dades de persones que viuen en naus abandonades. No obstant, tots
aquests nens van a l’escola, estan empadronats i tenen targeta sanitària. El
problema és que tenen molt difícil l’accés a la taula d’emergència per
aconseguir una vivenda social, cosa que exigeixen diverses entitats i que ja
han traslladat fins i tot a l’ONU.
Fa 15 anys que Sabela (nom
fictici) viu (o més aviat malviu) en solars o en naus abandonades de Barcelona,
on va pensar que trobaria feina. Va néixer a Galícia, en una casa de propietat;
va deixar l’escola a segon de l’ESO, i ara, als 34 anys, té tres fills. La més
petita, d’un any. La més gran, de 13. Tots estan empadronats, van a l’escola i
al metge. «Anem més al CAP que la resta de gent, segur», sosté aquesta mare que
creu que viure en llocs no habitables afecta directament la salut dels seus fills.
Ara la seva vivenda són les
oficines d’un local que havia sigut una fàbrica de gelats, amb la seva sogra i
un altre nebot. I la seva feina és la revenda de ferralla i cartrons. «Jo
voldria que els meus fills estudiessin, fossin advocats o jo què sé. Però tal
com anem sé que que portaran una vida com la meva», explica aquesta mare
que prefereix no donar el seu nom real. Va arribar a Barcelona amb 19 anys, amb
el seu marit, que sí que estava acostumat a viure en aquestes circumstàncies,
sobretot en caravanes dins de solars buits. «Els meus fills no són com els
altres nens, això és així», diu capbaixa.
Desnonament imminent
Un any. És el temps màxim que la
família de Sabela ha pogut aguantar vivint al mateix lloc. Sis mesos, el que
menys. Una cosa que també afecta els nens. «Ens diuen que som nòmades, però
és que ens obliguen a ser-ho, és un cercle del qual mai podrem sortir»,
relata. Ella ha viscut en caravanes, en naus, en pisos okupes on guarda la
ferralla. «Fins i tot sota d’un pont a la Verneda». «He dormit en
llocs, amb els meus fills, on hi havia escarabats. ¿Com creus que em sento? He
passat molta por». I ¿com se surt de l’exclusió? «No hi ha vivendes per
a nosaltres», es queixa. El propietari de la nau ja els ha fet saber que
els expulsarà. La data del desnonament és al gener. Un més. «Ho vaig explicar a
la treballadora social i em va dir que no hi havia una vivenda alternativa; de
fet, va ser ella qui va preguntar: ‘¿On aniràs?’», critica.
Diverses entitats sense ànim de
lucre porten, des de principis de la dècada del 2000, intentant ajudar aquestes
famílies. Els pares es cuiden dels petits, que no estan desatesos. Per això no
hi ha motiu per retirar-los la tutela. Una d’aquestes oenagés és Amics del
Quart Món. «Aquests nens són catalans, han nascut aquí, van a l’escola
aquí... Haurien de tenir tots els drets garantits», assenyala una de les
responsables, Silvia Torralba, farta de sentir que són «nòmades» i que «ells
prefereixen viure així». «No és veritat», critica.
Aquest mateix any, Amics del Quart
Món va denunciar a l’ONU la situació en què viuen aquestes famílies. En un
informe remès a l’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als
Drets Humans, detalla que aquests menors no tenen els drets bàsics. Per
exemple, el dels subministraments d’aigua i llum o el d’un sostre estable. «La
inseguretat a la vivenda i el fet d’estar exposat a successius desallotjaments,
així com la realitat d’exclusió, afecta la seva salut orgànica i emocional»,
apunten. També demanen formació,
especialment per als pares i mares, que solen ser analfabets i que troben en la
ferralla l’única forma de sobreviure.
Serveis especialitzats
Barcelona és l’únic ajuntament de
tot Espanya que té diversos serveis especialitzats d’atenció a les persones que
viuen en assentaments des de fa 10 anys. Bàsicament són dos: l’Oficina del Pla
d’Assentaments Irregulars (OPAI), quan hi ha adults, i el Servei d’Inserció
Social de Famílies Romaneses (Sisfa Rom) si hi ha menors. Els educadors i
treballadors socials són els qui regularitzen les famílies, les empadronen, en
fan el seguiment escolar, els faciliten ajuts i garanteixen que estan ben
tractats. La inversió municipal per aquest servei ha passat dels 507.000 euros
el 2015 als 641.000 el 2019. Un augment del 26%.
Els responsables municipals
atribueixen la situació de les famílies a la falta de documentació. Només el
3,4% dels ocupants dels assentaments són de nacionalitat espanyola. «El fet
de no tenir documentació impedeix que puguin entrar a la taula d’emergència de vivenda
social», explica Sonia Fuertes, comissionada d’Acció Social de
l’ajuntament. Fuertes exposa, a més, que en molts casos les famílies pateixen
el racisme i l’«estigmatització» perquè els propietaris, encara que el
puguin pagar, no els volen llogar un pis. «La nostra prioritat és que els
nens estiguin escolaritzats i puguin accedir al centre sanitari», aclareix.
I a més això evita que ningú s’aprofiti dels menors per treballar o demanar
almoina. Sabela, que cobra una prestació social mensual, a més afegeix que els
propietaris dels immobles els demanen una nòmina que no tenen per llogar un
pis.
Altres fonts municipals asseguren
que la majoria de les famílies, que procedeixen d’altres llocs d’Europa, han de
tenir un NIE als tres mesos d’arribar a Barcelona, malgrat que existeix el dret
de la lliure circulació. «I amb persones que han perdut els documents del
seu país o que es consideren apàtrides perquè els seus països ja els han
expulsat, és molt més complicat», detallen.
No obstant, fonts de l’OPAI i el
Sisfa Rom consultades per aquest diari en tenen una altra opinió. «Com que
viuen en espais no habitables, no poden accedir a la taula d’emergència de
vivenda social, que sí que existeix per a la resta de famílies desnonades de la
ciutat», relaten. També assenyalen que, a diferència dels ajuts que
faciliten a les persones que són ateses als serveis socials, en aquests serveis
els ajuts a les famílies són limitats. Els diners per reparar ulleres, abrics o
menjar estan comptats. «Som el germà pobre dels serveis socials, tot i que les
situacions que veiem són extremes», es queixen.
De fet, la carta dirigida a l’ONU
d’Amics del Quart Món apunta en aquesta direcció. Entre diverses propostes
exigeixen que no es permeti un desallotjament d’una nau o d’un local fins que
les famílies no comptin amb una alternativa efectiva. També proposen que les
administracions modifiquin la normativa de la taula d’emergència perquè les
persones que viuen en fàbriques desocupades i solars a Barcelona puguin accedir
a vivenda social d’emergència, com la resta de desnonats.
Externalització
Els treballadors del servei Sisfa
Rom i OPAI porten mesos protestant contra l’Institut Municipal de Serveis
Socials a causa de les seves condicions laborals. Malgrat ser la cara visible
de l’ajuntament i haver de suportar enutjos per la falta d’ajuts, qui els
contracta és una empresa privada (en aquest cas ASISPA), que té el servei
subcontractat.
Protesten perquè, segons ells, els
seus sous són més baixos que els de la resta de treballadors municipals i no
cobren cap plus encara que l’activitat que realitzen és d’alt risc, ja que
dediquen el seu temps de treball a anar barraca per barraca. Hi ha almenys tres
barraques a les quals cap treballador s’ha desplaçat pel «risc de la seva
seguretat», segons consta al document municipal. Una cosa que, segons els
treballadors, suposa una greu desatenció de la família o de la llar.
Aquest any, els treballadors han
demandat l’ajuntament perquè consideren que la subcontractació d’aquest servei
a tercers és il·legal. La primera vista per al judici està prevista per a
l’octubre del 2020. Mentrestant, continuaran treballant per a una altra empresa
privada que aquest any ha guanyat el concurs. L’ajuntament diu que escolta les
seves demandes i exposa l’augment de la inversió municipal i l’augment de dues
persones més a la plantilla. «És un exemple de col·laboració públic-privada
que existeix al sector», explica Fuertes.
«No l’anomenem ‘casa’»
¿Com defineixes el lloc on vius? «Doncs
no ho sé. Naus, barraques... Però mai en diem ‘casa’», respon Sabela. Els
seus tres fills han nascut en hospitals de Barcelona. «Els metges ho sabien,
i tant que ho sabien, però tampoc ens van oferir res millor». Estan
empadronats sense domicili fix en dependències municipals. Els dos més grans
van a l’institut, a primer i segon de l’ESO. I la petita, d’un any, substitueix
la guarderia per un centre de rehabilitació per «problemes de mobilitat».
Els dos més grans han anat sempre
a una escola del barri del Poblenou. «Els meus fills no són com la resta de
la classe, i ells ho saben». Un exemple d’aquesta exclusió són les festes
d’aniversari. «Mai els deixo anar a altres cases, perquè els seus amics no
poden venir als llocs on vivim». Ni ells mateixos, els nens, volen mostrar
als seus amics el lloc on viuen. Un altre exemple, el menjar. «Els meus
fills no saben què és el peix; no l’han tastat mai; comprem el més barat».
El menú habitual: salsitxes i pasta. «Al meu fill li agraden les llaunes de
tonyina, però és que no ens les podem permetre». I el tercer, la salut. «No
sempre tenim calefacció, tenen més refredats i estan més en contacte amb virus
i coses que la resta de nens que viuen en un pis». Recorda quan va néixer
la més gran, que vivien en una caravana en un descampat. «Ens rentàvem amb galledes
d’aigua».
Viure en una barraca, a més,
implica absentisme escolar per se. «Quan ens desnonen, ja avisem els
professors que els nens no aniran a l’escola durant dues setmanes». S’ha de
condicionar la nau, portar els mobles... I no es pot estar per tot. Si la nova
barraca és lluny de l’escola, el transport es converteix en una altra
preocupació. «No vull canviar-los d’escola perquè sé que per a ells serà
pitjor». Els nens ho passen malament. «Jo sé que això els afecta. La
meva filla de vegades, al matí, diu que no es vol aixecar, que no té ganes de
res».
I quan alguns nens de la classe
s’assabenten de la situació, entra en joc el bullying. «Al meu fill quan
tenia nou anys li deien que la roba que portava l’havia recollit jo dels
contenidors». A l’explicar-ho, els seus ulls es tornen vidriosos. «No
s’ho mereix».
La mare sap que en el rendiment
escolar tampoc no estan al nivell. Seria estrany que no suspengués. «Jo en
català soc analfabeta. I, si no recordo ni com es divideix, ¿com els puc
ajudar?». Moltes vegades no tenen ni tan sols un lloc per fer els deures.
Per això els nens, amb 30 més en la mateixa situació, van un dia a la setmana a
classes de reforç escolar que organitza la fundació Amics del Quart Món amb
diversos voluntaris. És l’única extraescolar que fan, si se’n pot dir així.
El passat 13 de desembre, només
cinc nens van assistir a aquestes classes, tot i que n’hi ha 15 apuntats. Una
cosa habitual, segons els voluntaris. A l’haver de canviar d’assentament per un
desnonament, la seva mobilitat es complica. Dels cinc, molts estaven preparant
el regal de l’amic invisible que entregaven dilluns. Un d’ells, que està a
cinquè de primària, intentava muntar un camp de futbol amb peces de plàstic.
Orgullós i amb un voluntari, anava col·locant les peces. Però no va poder
acabar. No va tenir temps. El nen se’n va anar capbaix. «A casa no ho puc
fer», va dir. Un exemple més.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.