Nens o monstres? per Teresa Márquez i Sara Muñoz
Els darrers casos de violacions de menors a menors revifen el debat sobre com ha de respondre l’infant dels seus actes delictius.
Els experts coincideixen a parlar de múltiples causes i a demanar més educació sexual i afectiva per prevenir actituds violentes.
L’accés a continguts sexuals per a adults normalitza models equivocats.
La violència sexual contra les dones, i en particular contra les menors, s’ha convertit en una de les grans xacres del moment. Només en els darrers mesos, a banda del cas de Badalona, s’han conegut casos a Salou, Esparreguera i Rubí. Els agressors van actuar en grup. A Badalona, a l’octubre es va detectar un possible cas en un túnel del terror, on una nena d’11 anys va ser objecte de tocaments. Sembla que alguns dels implicats són els que posteriorment van participar en la violació del centre comercial..
Hi ha veus que reclamen accions que visibilitzin que els crims, sempre, han de tenir conseqüències
Cal un compromís real de les administracions per legislar sobre els continguts pornogràfics.
Va passar al novembre però s’ha fet públic aquest mes. Una violació en grup a una nena d’11 anys en un centre comercial de Badalona ha tornat a posar davant el mirall de la societat una realitat antinatural, horrible i incòmoda. Dels sis agressors, quatre són menors de 14 anys, l’edat legal que eximeix de responsabilitat penal. És a dir, que no se’ls pot exigir cap tipus de responsabilitat des del punt de vista criminal. Són nens davant la llei, però ho són també davant una agressió sexual? El cas de Badalona, i d’altres que malauradament s’han anat coneixent en els últims dies, ha reobert un cop més el debat sobre si l’actuació de la justícia en aquest tipus de casos ha quedat obsoleta i sobre la necessitat de revisar si aquesta mena d’agressors infantils han de rebre un càstig més gran.
La resposta no és gens fàcil i demana una discussió serena i compromesa de tots els actors implicats. De fet aquest és el principal punt en què coincideixen els experts consultats per aquest article. Tot i això, hi ha veus discordants que reclamen que, fins que no s’actuï per adaptar la llei a una realitat social canviant, no es pot permetre quedar de braços plegats i reclamen accions que visibilitzin que els crims, sempre, han de tenir conseqüències per a qui els cometi. No fer-ho, segons aquestes mateixes veus, implica donar ales a la impunitat. Una impunitat que se sustenta actualment en el fràgil equilibri entre no tenir l’edat penal i ser prou madur per entendre la diferència entre el bé i el mal. Els delictes sexuals comesos per menors no són nous, però les pràctiques amb què es duen a terme sí que segueixen uns patrons. La gran majoria els cometen nois, en grup i contra noies.
La violència física també hi és present la majoria de vegades i, en els darrers temps, els atacs tenen un altaveu que els dona projecció i públic: les gravacions fetes amb el mòbil. L’enregistrament de la violació atorga poder al violador o violadors, perquè, a banda de l’agressió directa cap a la víctima, n’asseguren la humiliació pública i desdibuixen el focus d’atenció cap al fet delictiu. El vídeo corre per les xarxes socials com la pólvora, es comparteix per curiositat, per desconeixement del mal que s’està fent o per simple morbositat. La violació esdevé un producte audiovisual més.
Pornografia a l’abast
Precisament en aquesta transformació de l’agressió sexual en material de consum a la xarxa, hi té molt a veure la facilitat amb què el menor pot accedir a material pornogràfic. “Pràcticament en troba sense buscar-ne”, explica Anna Plans, presidenta de l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals, que hi afegeix que “cal no oblidar que les empreses tecnològiques tenen com a principal objectiu aconseguir el màxim consum dels seus productes, siguin els que siguin”. Plans considera que cal un compromís real de les administracions per legislar sobre els continguts pornogràfics a internet a través de sistemes de verificació d’edat.
“Ara mateix no hi ha cap polític que tingui una voluntat clara de trobar una solució”, assegura, però admet que el primer dic de contenció contra el consum dels infants de material sexual inadequat han de ser les famílies. “Hauríem de tenir tots molt clar que és més important saber què miren i escolten els nostres fills i filles a la xarxa que no l’edat mínima en què poden tenir un mòbil”, assenyala.
Per Plans, hi ha un problema d’hipersexualització, “en la música, en la publicitat, entre les mateixes influencers...”, i un accés a la pornografia que normalitza tant la cosificació de la dona com de determinats models de conducta sexual en què el domini, la possessió i la violència són molt presents.
“Per a un adult ja és difícil diferenciar què és real en determinades imatges, imagina’t per a un infant”, assenyala, i insisteix que “no hauria de ser normal que nens i adolescents acceptin que, per exemple, es controli la parella o se n’abusi i no hi vegin cap problema”.
Finalment, Plans posa el focus en el silenci de la comunitat quan es tracta de denunciar determinats tipus de contingut. “El vídeo de la violació de Badalona va circular durant dies entre les famílies del centre escolar i ningú no va dir res”, lamenta, i assegura que cal “educar també els adults perquè no es posin de perfil davant les injustícies, perquè els nostres fills i filles de qui primer aprenen és de nosaltres.”
L’internament, la solució?
L’aparició de nous casos de violència sexual de menors contra menors que s’han fet públics genera inquietud entre la ciutadania, però els experts alerten que també cal tenir en compte que avui es denuncia més que no pas en el passat. “No tenim prou dades per ser prou rigorosos a l’hora de quantificar, però és cert que es tracta d’un problema estructural.” Parla Lluís Vila, educador social que ha estat vicepresident del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, que recorda que des de la pandèmia sí que s’han registrat més problemes entre infants i joves vinculats a la salut mental, “que en determinades situacions també porten a la violència”. Vila considera que la proposta de rebaixar l’edat de la responsabilitat penal “no és cap solució”. “Són debats recurrents, com el de la pena de mort i el de la cadena perpètua, i sorgeixen en un moment de pressió social. La mà de ferro per si mateixa no resol res”, afirma, però hi afegeix que això no implica que no s’hagi d’actuar quan un menor delinqueix. “No és fàcil, perquè el temps judicial que s’estableix per apartar de la societat un individu que ha transgredit la llei no garanteix en cap cas que hi haurà rehabilitació quan es compleixi la condemna”, exposa.
L’internament en un centre, diu, ha de venir sempre acompanyat d’una intervenció socioeducativa. Una intervenció que topa amb una falta d’inversió permanent. “L’infrafinançament en benestar social, protecció i justícia juvenil no pot garantir uns serveis de primera divisió com els que necessitem i els que ajudarien a prevenir molts casos, que sovint són d’altíssima complexitat”, lamenta. Vila admet que sempre s’ha de posar la víctima en el centre, però que el sistema també preveu que s’ha de donar una segona oportunitat als menors agressors. “La reparació d’un cas de violació és molt difícil, però amb la condemna de l’agressor a cadena perpètua tampoc s’aconsegueix”, assenyala.
Múltiples causes
La psicòloga especialitzada en educació i salut sexual Anna Salvia assenyala que les causes que expliquen el comportament dels agressors sexuals menors d’edat són difícils de xifrar, atès que poden ser nombroses i estar lligades a problemes psiquiàtrics, socials, familiars..., però sí que es mostra contundent a l’hora d’assenyalar l’exposició al cinema pornogràfic d’infants i adolescents com a factor “responsable d’introduir en el seu imaginari eròtic la violació en grup i el sexe amb nenes i adolescents, així com l’erotització de la violència contra les dones, és a dir, l’aprenentatge que les agressions sexuals, físiques i verbals d’un home a una dona donen un plus d’excitació en la masturbació i en les relacions sexuals”.
Salvia, que és coautora dels llibres La regla mola i El semen mola, insisteix en les ferides que el cinema per a adults està provocant entre els més joves: “Transmet una versió de les relacions sexuals que és falsa, violenta i masclista. Però la seva influència no acaba aquí: també erotitza la violència, fa que qui es masturba mirant-ho aprengui a excitar-se amb aquests continguts”.
L’experta considera que com a societat “no ho estem fent bé quan deleguem l’educació sexual dels infants i adolescents en el porno”, i alhora opina que per aconseguir que aquest gènere deixi de ser el principal educador sexual de les noves generacions “cal que les famílies i l’escola donin una bona educació sexual des de la primera infància. Així no buscaran resposta a les seves preguntes a internet i tindran una mirada crítica sobre el porno”.
“D’altra banda –hi afegeix–, cal que les famílies i l’Estat protegeixin els menors d’aquests continguts vetant-los-hi totalment l’accés.” En un article signat per Anna Salvia l’any 2020 i titulat Quan el porno és qui ensenya a fer l’amor, la psicòloga ja advertia que durant els darrers anys la consulta més freqüent que estava rebent era la de famílies que preguntaven què havien de fer després de descobrir que el seu fill o filla havia vist porno per internet. Hi havia casos de mainada menor de 6 anys.
Darrere la investigació dels casos de violacions perpetrades per menors, hi ha un equip d’agents dels Mossos d’Esquadra. Pere Garcia és psicòleg de formació i mosso d’esquadra de professió. És l’actual secretari general del sindicat SAP-Fepol. Aquesta organització reclama “un abordatge transversal del problema que incorpori tots els estaments de la societat: educatiu, social, policial, legislatiu, judicial...”, afirma Garcia. “Si no es planteja d’aquesta manera, no ens en sortirem”, assegura contundent. Pere Garcia explica que fer una aproximació real al problema “també ha de permetre preguntar-nos si el menor agressor és conscient de la gravetat del fet que està perpetrant i de les conseqüències que el seu acte genera sobre la víctima”, i alhora recorda que tancar un menor d’edat en un centre “no implica que el problema estigui resolt quan en surti, així que és imprescindible implementar programes educatius ben aviat per no arribar a situacions extremes”. També té el convenciment que entre el jovent impera una sensació d’impunitat: “Hi ha una percepció social que tu pots fer mal perquè aquí no passa res, i això no ens ho hauríem de permetre.”
Les dades
El 13% dels que cometen delictes de violència sexual són menors d’edat, segons les dades dels Mossos. Pel que fa a les víctimes, el nombre de les que no arriben a la majoria d’edat creix de manera alarmant. Gairebé quatre de cada deu (38%) són menors. La majoria d’autors d’agressions sexuals menors tenen entre 13 i 17 anys (10,88%) i sols un 1,8% en tenen de 10 a 12. La Generalitat va obrir l’any passat un centenar d’expedients per delictes sexuals originats per menors de 14 anys.
https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2267809-nens-o-monstres.html?cca=3&utm_source=botons&utm_medium=com_epanoticies&utm_campaign=correu
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.